LA LLEGENDA DEL CASTELL DE SANTUERI

Ja sabeu on és es Castell de Santueri? Anant de Felanitx a Cas Concos se’l pot contemplar bé, enfilat dalt una muntanya que al capdamunt està envoltada d’unes penyes enormes que li

fan de murada...

Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que fa 800 anys, els catalans comandats per Jaume I varen venir a conquistar Mallorca, i varen moure

guerra amb la gent que vivia aquí.

I quan varen arribar al Castell, no hi havia cap manera de poder fer sortir els

habitants que hi vivien, de tan fort i ben guardat que estava.

I com que passaven els dies i les setmanes i no hi havia cap manera de fer que poguessin sortir d’allà, el rei en Jaume i els seus cavallers varen pensar de fer qualque cosa per enganar-los i poder-los prendre el

ditxós castell.

Així és que un vespre varen fer un gran ball damunt de s’era de sa possessió de

Sa Badalona, que està just davall del

Castell, pel costat de Felanitx.

I va passar que amb tanta música i tant de ball, aviat els habitants del castell varen voler

saber què passava, i varen començar a guaitar de part darrera de les gruixades

parets del castell. Quan varen veure tantes al·lotes garrides balla que balla, amb aquelles

girades i amb aquells bots i moviments graciosos, no podien deixar de mirar-les.

I quan més embadalits i

distrets estaven contemplant-les,

de la part de darrera els varen

atacar els cavallers

catalans i els seus soldats, i no

varen esser a temps de poder-

se defensar.

Els pobres habitants del castell, quan se varen veure venir

tots aquells soldats que els encalçaven, varen partir a córrer

cametes me valguen, però aviat varen veure que no

els quedava més remei, per fugir, que tirar-se dalt a baix

del castell. Però com que els feia molta i molta por, perquè

veien que s’esclatarien, no gosaven fer-ho.

Amb això un d’ells no va tenir altra ocurrència que posar el cap dins una alfàbia, com si fos

un casc, i se va tirar per avall.

Els altres que quedaven dalt, cridant li demanaren:

- Que no t’has fet mal?- No gens, va contestar un pastoret que

justament era abaix i va veure l’esclat que pegava aquell que s’havia tirat amb

l’alfàbia.

Els que eren dalt, pensant que el seu company s’havia salvat, varen fer lo mateix: tots amb el

cap dins una alfàbia varen anar botant del Castell de Santueri per avall... i dels pobres no se’n va salvar cap ni un, com podeu suposar!

I diuen que encara ara, si se passegen per davall del Castell de Santueri,

troben els trossos d’alfàbia que varen quedar!