18

Cultura|sLaVanguardia

Dissabte,20

juny

2015

ARTS

entrevista a Olga Felip

Premi Fundació Princesa deGirona La jove arquitecta gironinaOlga Feliprebrà dijous vinent a la seva ciutat natal el guardó que reconeix una trajectòriaintensa; parlem amb ella i repassem les seves actuacions

Projectar i construiramb ànimaMARTA RODRÍGUEZ BOSCHEl despatx d’Olga Felip, Arquitec­turia –amb oficina a Girona, ontreballen onze col∙laboradors–,suma al premi Fundació Princesade Girona per a l’arquitecta unaaltra bona notícia: acaben de gua­nyar el concurs per dissenyar elnou barri cultural a LondresOlympicopolis, formant equipamb els estudis d’Allies Morrison(Londres) i O’Donnell Tuomey(Dublín). Planejament urbà queimplica institucions de pes: Mu­seu Victoria & Albert, Smithso­nian Institution, i nou teatre dedansa, coreografia i hip­hop. Solarestratègic entre dos mons queconnectarà Hackney Wick, barri

“L’arquitecte hade sermitjancer”M.R.B.AOlgaFelip l’arquitectura li ve defamília. De mare i pare arquitec­tes, al costat de les taules amb pa­ralex dels seus progenitors, quaneranenava tenir la seva,méspeti­ta, per jugar adibuixar.Els viatgesfamiliars van ser sempre en claud’arquitectura. Els últims a Lis­boa (Siza) i Finlàndia (Aalto) vanfer ferma la decisió d’ingressar al’Escola Tècnica Superior d’Ar­quitectura de Barcelona (UPC),on es va titular el 2005.

Després d’una dècada d’exercici,quina és la funció de l’arquitectura?Avui penso que la responsabilitatsocial és molt important. L’arqui­tecte ha de ser unmitjancer. En elPla 4 Rius, per exemple, nosaltresno tenim tot el coneixement,col∙laborem amb especialistes enmedi ambient, enginyers hidràu­lics, historiadors. L’arquitecte hade tenir la capacitat debarrejar­seamb tothom.

Fins on arriba aquesta responsabi­litat?L’espai públic ha de ser integra­dor, promoure l’ús, generar con­fiança.L’habitatgeésundretperatothom. Cal repensar les tipolo­gies perquè sigui assequible. S’es­tà fent el mateix que als anysseixanta i setanta. Potser l’errorestigui en la manera com con­templem lapropietat avui dia. Ac­tualment l’arquitecte entra al fi­nal, treballa aïllat. L’arquitectehauria d’estar present des de l’ini­ci en decisions clau. Ens toca a lanostra generació entendre queperquè tot això canviï ens hemd’implicar.

Enfront del vuitanta per centde titulats recents que han d’emi­grar, Olga Felip, gairebé a mitjaveu, apunta que potser la seva si­gui segurament l’última genera­ció que haurà tingut l’oportunitatde construir en el nostre país du­rant bastant de temps.

Olga Felip fotogra­fiada recentment alseu despatx aGironaFOTO: AGUSTÍENSESA

Esquerra, projecte Olympicopo­lis, el concurs que han guanyata Londres junt amb dos altresdespatxos d’arquitectura

SHEILA O'DONELL

A dalt, ‘rendering’ del plaurbanístic 4 Rius, a Girona, querelacionant ciutat i entornpotencia l’espai públic

ARQUITECTURIA

19

Cultura|sLaVanguardia

Dissabte,20

juny

2015

ARTS

emergent d’artistes, i el districtefinancer de Stratford.Olga Felip (Girona, 1980), pre­

mi Arts i Lletres de la FundacióPrincesa de Girona, forma la mei­tat d’Arquitecturia. L’altra és Jo­sep Camps (Tortosa, 1975), ambqui va fundar el despatx el 2006.Fins no fa gaire la seva feina hatransitat per territori familiar pera tots dos. Les dues obres que elsvan revelar –plaça de l’Absis de laCatedral i Centre Cívic Ferreries–es troben a Tortosa. Girona és es­cenari d’altres projectes en curs:el pla urbanístic 4 Rius donaràcontinuïtat a l’espai públic, plan­tejat des del sistema natural cap ala trama urbana i no a la inversa. Ide la gran escala a lamés petita, elnoupati per a l’escolaMontessori.Londres va sorgir coma territo­

ri més remot a explorar. No obs­tant això, aclareix Olga Felip,s’han aproximat amb la mateixavoluntat d’arqueòlegs que els éspròpia, per rastrejar pistes, em­premtes del passat, tambédel pre­sent com l’entorn social o la mor­fologia. “Interpretemel lloc comabase del projecte. Intentem que elnostre relat sempre comenci allà”,explica. No és reverència pelsllocs. Encara que sí que pesa l’en­senyament rebut a l’Escola deBarcelona. El full mai no està enblanc. Hi ha un tauler de joc previja disposat. Una altra premissa ésel que denominen col∙leccionis­me, entès com l’interès pels objec­

tes fora de l’entorn funcional, queemfatitza la seva naturalesa i per­met projectar una novamirada.La relació interior­exterior des­

taca en el seu treball. La mateixaarquitectura és capaç de variar laseva condició, opacade lluny, per­meabledeprop, coma lesPiscinesa Jesús,Tortosa. “L’ànimade l’ar­quitectura l’has de descobrir, nose’t revela tal qual –assenyala Fe­lip–. Ja ho fèiem sense buscar­hoconscientment. Però la idea lavam destil∙lar veient la pel∙lículaViure la seva vida de Jean­LucGodard”. Lamatèria és el seu altregran tema. En cada projecte l’ac­cent recau sobre un material, queexplorendesde launitatpergene­rar un sistema i convertir­lo en unelement nou, amb una preocupa­ció per l’espai públic i l’apropiacióque se’n faci. Donar força a la in­tervenció perquè formi part de laidentitat de la gent. Encara quedefugen el crit formal. Més aviates tracta d’aquesta ànima del lloc:“La resposta sorgeix d’un bondiagnòstic. És gairebé una qüestióprofessional. Si no s’entén com amillora d’un entorn, es pot cridarl’atenció però potser no té funciósocial”.Elsdiferents juratsquehanpre­

miat les seves obres remeten a lacomplexitatdels treballs, el rigor, irepeteixen un qualificatiu: arqui­tectura elegant. “Lagrandificultaten arquitectura és no saber maiqui executarà l’obra. En aquestsentit la nostra estratègia és sercontundents amb el detall perquèaguanti l’execució”. El 2012 Ar­quitecturia va participar en la Bi­ennal de Venècia en la col∙lectivaVogadors. Se’ls atribuïa aquestaparticularitat dels remers queavancenmirant enrere. “Ens inte­ressa revisar la construcció tradi­cional, els oficis, les seves moltespossibilitats amb la tècnica. Avuientre la investigació i l’aplicacióde noves tecnologies hi ha moltadistància. Encara no està connec­tat”, assenyala.La seva tesi doctoral, ja a punt,

versa sobre la secció alemanya del’Exposició Internacional de Bar­celona 1929.Arrencade la curiosi­tat per la figura de la dissenyadoraLilly Reich, estreta col∙laboradoradeMiesvandeRohe,unaaltrado­na a l’ombra de la primera meitatdel segle XX. Avui les coses can­vien. Els premis rebuts per Felip(del 2013 és l’AJ Emerging Wo­man of the Year) els valora com aproducted’unanecessitatde la so­cietat. En realitat són per a Arqui­tecturia, que inclou el seu com­pany professional, que també hoés en l’àmbit familiar. És possiblediferenciar entre l’aportació decadascú? Com assenyalava uncol∙lega, als tàndems d’arquitecteshi sol haver els caçadors i els re­col∙lectors. I encaraque la feina si­gui totalment compartida, OlgaFelip s’identifica més amb els pri­mers, en l’acció i en el fet de veurepossibilitats en qualsevol lloc. |

Els diferents jurats quehan premiat les sevesobres parlen del seurigor i complexitat i lesqualifiquen d’elegants

Fins al 7 de juliol és possible veure alMuseu de Tortosa i el de l’Ebre unamagnífica retrospectiva de FrancescPaco Todó comissariada per ÀlexMitrani.Sónunssetantaanysdepin­tura. De pintura bonica, pintada peralgú que sempre ha fet el que li sem­blava, sense presumir ni demanarexcuses.Jovaig tenir la sortde tenir­lo com a professor uns mesos, unafrase seva va aconseguir penetrar elmeu autisme adolescent, i des de lla­vors ha estat la meva guia: “No facisl’artista”.Paco mai no es va fer l’artista. Po­

pulardesquevacomençaraexposar,la seva facilitat, la seva felicitat, la se­va ironia, i aquesta punyeteramaniade fer coses boniques i alegres (fins itotenl’èpocagloriosaenquèvaser lagranesperançablancadelsquianhe­laven una figuraciómoderna que re­flectíselqueenl’èpocaesdenomina­va social i pintava unes precioses isimpatiquíssimes màquines ambressons de Klee) li va passar facturaquan, segons m’ha explicat un con­temporaniseu,aalgunesqualde l’in­formalismelivasemblarqueaquestaciutat era massa petita per als dos, iva fer el possible per fer­lo fora delcànon de l’avantguarda benpensant.Todó va continuar, impertèrrit, ambles seves coses, i cap a l’època en quèli va tocar aguantar­me en les sevesclasses, cosa que va fer amb la sevagràcia i elegància habituals, era im­mensamentpopular, inohihaviaca­sa, escola, consulta demetge o advo­cat il∙lustrat que no tingués un qua­dre ouna làmina seva.Els de l’ofici sabem que aquesta

combinació de popularitat i margi­nació pot destruir un artista, o al­menys diluir la seva obra, i és una al­tramesuradelaqualitatprofessionali personal de Todó el fet que conti­nuéssentlapersonameravellosaquesempreha estat, i que la sevapinturas’anés, lentament, depurant dels ticsde l’època i es tornés cada vegadamés serena i essencial. Aquest se­nyor, als seusnorantapassats, s’aixe­ca cada dia en el Mas Pahí i pinta.Pinta el que veu, el que té amà, algu­na de les moltíssimes coses que hallegit (perquè Paco és un home cultesense complexos, dels que gaudei­xenamb la cultura i tenen tanta fe enlaseva inevitabilitatcomenlade l’al­ba) i aquest pintar és unaxerrada in­terminable amb el món i els seuscol∙legues, vius omorts, i un estímulper a tothom.Gràcies.

al fons a la dreta

FrancescTodó

PERICO PASTOR