Psicologia de l'edat adulta

PSICOLOGIA DE L’EDAT ADULTALA NOVA CONCEPCIÓ DE LA VELLESA

- Entre 20-40/45 Edat adulta jove

- Entre 40/45- 65 Edat mitjana

- Mes de 65 vellesa

Una persona és vella quant es sent vella (n’hi ha que als 60 anys s’hi senten i n’hi ha d’altres que als 90 no s’hi senten), per tant és una concepció molt subjectiva.

INDEX DE CONTINGUTS1. La transició de l’adolescència a la vida adulta (pàg. 2)

2. Diferents concepcions de maduresa (pàg. 13)

3. Canvis fisics i fisiologics i les seves repercusions en diverses arees (pàg. 17)

4. La intel·ligència en l’edat adulta (pàg. 27)

5. Les persones adultes i el procés evolutiu personal, afectiu i social (pàg. 33)

6. La senectut com a un procés diferencial (pàg. 42)

7. El rol de l’ancianitat. Evolució cultural (pàg. 49)

8. Canvis psicofisiològics i salut (pàg. 50)

9. Les capacitats de la vellesa (pàg. 51)

10.Aspectes psicosocials de la senectut: Modificacions de la identitat, rol i estatus (pàg. 54)

PSICOLOGIA DE L’EDAT ADULTA

1

1. LA TRANSICIÓ DE L’ADOLESCÈNCIA A LA VIDA ADULTA

1. Concepte de transició i els indicadors de transició

Dins de la psicologia evolutiva l’estudi del concepte de transició És molt recent encara que hi ha una seria d’autors que parlen del que es aquesta. Alguns d’ells són:

- Measor i Woods que el 1984 la van definir com un rite de pas, aquests són estudiats dintre de l’antropologia i fan referència al moviment en el qual passes a ser una persona amb unes altres expectatives. S’han d’anar adoptant noves formes de conductes que s’han d’assimilar en les seves noves situacions de la vida. Un rite de pas que té ha veure amb les societats primitives on als nins se’ls i feien passar unes proves molt dures que si les superaven formaven a passar part de la vida adulta.

- El 1985 hi ha autors com Kimmel i Weiner que parlen de la transició a través de la metàfora del pont amb el que volen representar la dificultat de passar de ser un tipus de persones a ser-ne una altre tipus, tot aquest trajecte és el de la transició, un procés on s’adopten noves conductes i expectatives que es caracteritzen per la seva dificultat on es poden cometre errors. El pont es una situació nova que s’ha de passar per poder canviar cap a una altra persona. Un exemple de transició seria quant una dóna esta embarassada on passarà a ser una altre persona que es completarà en tenir un infant on haurà fet una canvis físics i psicològics importants.

- Hidalgo és una autora que ha treballat molt la transició a la viada adulta, l’any 1995 va donar la següent definició de transició: “una transició són totes aquelles experiències que tenen lloc durant tot el cicle vital i degut a que requereixen de l’adopció de nou rols i d’adquisició de noves exigències són moments potencialment propicis perquè donin lloc a canvis importants, tant a nivell interpersonal com interpersonal”.

Hi ha canvis en les nostres relacions amb els altres i es manifestarà a nivell de conducta amb els altres, però també s’hauran modificat aspectes interns nostres (cognicions, sentiments, sensibilitats,..). Llavors quant aquests esdeveniments impliquen un canvi molt gran poden produir desequilibris interns que es visquin d’una manera traumàtica, però la forma de viure cada una d’aquetes transicions dependrà molt de cada una de les característiques personals de les persones, i dels recursos familiars i socials que tinguin en el seu entorn per afrontar-les. Tenir-les o no fa que les transicions i la manera


2

d’afrontar-les siguin com una cosa normal o que suposin vertaders problemes en la vida. En general, els autors (Hofmav, Paris i Hall) diuen que les transicions són “canvis que comporten una reestructuració de la vida com a resposta a les noves experiencias“. Antigament hi havia 2 indicaors:

- Accés laboral (home)

- Matrimoni (dona)

ACTUALMENT, els indicadors a la vida adulta son:

- Acabar els estudis.

- Incorporació al món laboral.

- Emancipació dels joves.

- Formació de parelles.

- Matrimoni, la maternitat i paternitat.

Fa molts anys els indicadors només eren dos, per els homes era fer feina i per les dones casar-se i tenir fills, i aquí s’acabaven les seves transicions amb aquests indicadors. Per sort els indicadors han canviat. Abans amb els indicadors antics les dones que no es casaven no passaven a la vida adulta sinó que no se’ls considerava adultes (ex quedaven a cuidar dels pares i no tenien gairebé autoritat sinó que aquesta era dels germans casats), les dones solteres tenien un estigma damunt i se’ls considerava dones amb una moral molt dubtosa, amb malalties mentals, perquè era una dona de la vida,... aquesta concepció és molt generalitzable a nivell universal.

En els anys vuitanta trobem estudis que diuen que aquests indicadors van canviant i que l’opció de casar-se ja a deixat de ser un indicador de transició cap a la vida adulta.

A Espanya a partir del 1975 va suposar una època de canvis on es van anar diluint aquests estigmes cap a les dones, entre els anys 80 i 90 les dones espanyoles duien un retràs d’uns 10 i 20 anys vers les dones de la resta d’Europa (un exemple és l’època de les sueques a Mallorca).

El que està passant actualment és que les tendències són que entre els homes de classe social més baixa i ha més solteria mentrestant és en les classes socials altes de les dones és on hi ha més solteres, així la tendència entre sexes és inversa. Els estudis diuen que totes les persones que es senten estimades i tenen amor viuen més que les altres. Això és una perspectiva de la psicologia positiva que estudia l’alegria, la felicitat, l’amor... ara la part de les emocions és molt més estudiada per la psicologia (per exemple, riure allarga la vida) que abans només s’estudiava des d’una perspectiva fisiològica.


3

La finalització dels estudis cada vegada es fa més tard i això ha produït tot un retard en el que es el pas a la vida activa i tenir infants. També hi ha un retard en l’emancipació dels joves de les seves llars paternes, s’ha de tenir en compte que el fet d’emancipar-se és molt important perquè ajuda a guanyar autonomia, rompre vincles emocionals de dependència, en definitiva ens ajuda a expressar la pròpia identitat. Aquesta emancipació du a una reorientació de les relacions interpersonals basada en la equitat (de adult a adult).

Un altre indicador és construir parelles, actualment és poden formar parelles de moltes maneres: relacions homosexuals, relacions clàssiques, relacions reconstruïdes, relacions internacionals, relacions sense compromís i relacions sense convivència. Tots aquestes relacions exposades són des de la plena llibertat dels dos subjectes (per exemple, no hi cap el matrimoni de conveniència d’un cubà que es casa amb una espanyola per motius de papers).

CARACTERÍSTIQUES DE LA TRANSICIÓ A LA VIDA ACTIVA (3 tendències)

A. Retard en la transició: cada cop els joves se’ls exigeix més (nivell de formació,...) que fa que es retardi aquesta transició (l’atur és un exemple de què s’exigeixen moltes competències en el món actual). No només hi ha retard en l’entrada al mercat laboral sinó que també es retarda la maduresa (un no es casa, no cerca fills, està vivint amb els pares,..) la maduresa es va retardant perquè no culls unes responsabilitat, en la llar familiar et segueixen fent totes les feines. Hi ha un 70% de joves que viuen amb els seus pares, l’edat de emancipar-se en els espanyols està entre els 28-29 anys entre els homes i entre els 27-28 en les dones, això són edats molts altes.

B. Discontinuïtat: significa que així com abans una persona acabava uns estudis i trobava feina, actualment això no passa sinó que hi ha un temps d’espera i molts cops la primera feina no serà l’esperada. Per això, tal vegada passaran un parell d’anys que es caracteritzaran per una inestabilitat laboral on es provaran i cercaran diferents feines. Per una altra part, si estudiéssim la història laboral de la feina del segle XX observaríem que les dificultats de trobar feina ha estat constant (un clar exemple són les migracions de feina dels espanyols cap Argentina en la recerca de feina).

C. Trajectòries atípiques: fan referència a que moltes vegades i pot haver joves que s’hagin independitzat i tinguin una feina, però per causes de voler tenir una millor formació, per motius intrínsecs o per motius de mercat laboral, el que fan es tornar a ser depenent econòmicament perquè és difícil trobar una feina que et permeti emancipar-te econòmicament i combinar-ho amb uns estudis.


4

Per una altra banda, trobem Casal (1996) que parla de modalitats de la transició a la vida adulta, s’ha dedicat a estudiar la joventut i a delimitat uns models de transició a la vida adulta. Parteix d’un anàlisis que diu que la configuració a la vida activa ve determinat per el context socio-històric, dispositius institucionals i un procés biogràfic.

- El context social i històric fa referència al territori on està la persona, la cultura en que està immers i la política del país que crea uns sistema de producció (precapitalistes, liberals, neoliberals,...). Espanya té la seva pròpia historia i redunda en eixos transversals que tenen ha veure amb el nivell socioeconòmic d’un país, en factors de desigualtat social (diferents classes socials, ètnies,...), i té ha veure amb els models d’orientació social (valors que donen la família, els masmedia,...).

- Els dispositius institucionals fan referència als sistemes formals i informals d’aprenentatge que té un país. Els sistemes de formació professional són com un sistemes que no s’arriben a valorar, aquest hauria de ser molt important per la joventut perquè ajuden molt. Els sistemes institucionals fan referencial a com està regulat el mercat laboral (ex lleis que hi ha respecte a aquest). En els anys seixanta hi va haver una crisis arreu d’Europa al mercat laboral i es va potenciar un tipus de regulacions del mercat perquè poguessin accedir a aquest.

- El procés biogràfic és individual de cada un, té ha veure amb les trajectòries de vida activa que són tot el conjunt d’accions que fa cada persona respecta a la seva formació (expectatives, estratègies que utilitza per arribar a les expectatives, presa de decisions i quins recursos socials té com per exemple de quina informació disposa). El recursos que un té també depèn molt de la família (hi ha molta gent que no es plantatge una formació perquè no sap com fer-ho).

Partint d’aquesta configuració, Casal parla de 5 models de transició:

- Modalitat d’èxit precoç: són itineraris de formació sense ruptura (gent que ha fet tota una escolarització de manera continua) que tenen molt bon currículum, molt bones que aviat entren dintre del mercat laboral, per tant hi ha una emancipació ràpida.

- Modalitat de trajectòries obreres: són itineraris de feina sense cap qualificació, hi ha molt poca formació i es va aprenent fent feina, depenen molt del mercat laboral (ex a Mallorca els joves estudiaven poc perquè hi havia una oferta de feina hotelera molt bona, el fet de no tenir cap qualificació depenen del mercat laboral i quant aquest decau perds la feina).


5

- Modalitat de trajectòries desestructurades: fa referència a aquells joves que han tingut una família desestructurada hi han tingut itineraris escolars curts i problemàtics, el model familiar dificulta la inserció laboral, aquest model du a l’exclusió social i l’atur.

- Modalitat de trajectòries en precarietat: aquí les expectatives poden ser altes o baixes perquè els teus períodes de formació poden ser llargs o curts. Això pot dur a inestabilitat laboral independentment de la teva curta o llarga formació.

- Modalitat de reajustament d’expectatives: aquí podem trobar períodes de precarietat i atur perquè depèn de la teva mateixa persona que no saps ben bé el que vol i sempre està en reajustament. Es una manca de definició per part de la persona.

Actualment segons Imbernon, el que es valora alhora de fer un perfil professional és gent que sàpiga fer feina en grup (característiques de responsabilitat, solidaritat,...), saber fer projectes (iniciativa, creativitat,..) i el currículum.

2. La transició a la vida activa, les seves característiques i molalitats

Aquí s’explica tot el que són les relacions intimes, durant aquesta època de transició hi ha dues coses molt importants que són l’amistat i les relacions intimes. Els teòrics diuen que aconseguir la capacitat d’estimar, acceptar, ser afectuosos i respondre sexualment és una demostració que s’ha arribat a l’edat adulta.

Les relacions d’amistat són importants dintre d’aquest context de donar amor, l’amistat és important en totes les etapes de la vida però és en l’adolescència on adquireix la seva màxima importància on els pares passen en un segon pla vers les amistats. Els llaços d’amistat es poden definir com un vincle afectiu que s’estableix entre dues persones de manera recíproca. Per tant, l’amistat no s’imposa sinó que es tria per una seria de qualitats (comprensió, identificació, estimació, diversió,...). A part d’això, es diu que un amic és una persona en qui puc confiar i li puc contar totes les meves coses (bones i dolentes) sabent que no me trairà.

Aquí s’ha de parlar de Laura Cousin, que és una investigadora de Hardward que va descobrir com l’oxitocina, una hormona, ens ajuda a sentir benestar. Aqueta ajuda a les dones al part i és una hormona que ajuda a sentir-se bé. La científica va trobar que les dones l’alliberen molt quant en una situació traumàtica tenen bones amistats, en solitari passar una situació traumàtica pot desembocar en situacions psicosomàtiques (per exemple malalties a la pell).


6

Tenir amics i amigues possibilita que a través de l’afecte s’alliberi aquesta hormona que dóna benestar i ajuda a no tenir malalties psicosomàtiques.

Quan és fan amistats? Aquestes es poden fer al llarg de la vida, però quant és construeixen més relacions d’amistat és durant la joventut perquè no es tenen tantes responsabilitats familiars i socials, això repercuteix amb tenir més temps per compartir amb els altres (sessions esportives, lúdiques,...). És quant som adults joves que s’estableixen més relacions d’amistats. Dins l’amistat hi ha autors que diuen que hi ha diferencies entre homes i dones, els homes es basen més amb activitats i interessos compartits (anar a córrer, al cinema,...), entre les dones és basa més en compartir emocions i donar ajuda en temps de crisis (es tracta de compartir emocions).

L’amistat entre homes i dones sempre es pot donar, aquestes tenen una història molt recent perquè abans estàvem molt mal vistes. Les amistats entre diferents sexes permeten ampliar coneixements i relacions cosa que és molt positiu, donen la possibilitat de trobar coses que tenim en comú amb les quals ens podem trobar molt identificats.

3. Les relacions íntimes

Dintre del marc de les relacions intimes un dels primers autors és Maslow que és un psicòleg humanista que parla de l’escala de necessitats i posa la necessitat d’amor i pertinença com una de les primeres i bàsiques. A partir d’aquí ja venen les altres com les d’èxit, reconeixement... Erikson parla d’intimitat versus aïllament, és aquí on els joves s’atreuen i intenten construir relacions de parella i tenir intercanvis íntims. Si no és així es degut a l’aïllament o la solitud degut a la manca de capacitat d’interaccionar amb l’altra.

També deia que molts cops el fet d’enamorar-se fa por a causa de poder perdre el seu jo (propis comportaments). Això ha estat molt qüestionat perquè les persones es poden enamorar sense perdre el seu propi jo “autonomia” (per exemple, si al teu amor li agrada una música no té perquè agradar-te a tu).

La perspectiva de la psicologia social va introduir DUES PERSPECTIVES:

- La teoria del intercanvi social que fa referència en que en tota relació hi ha unes compensacions i uns costos. Les compensacions poden ser de prestigi, protecció,... però també hi ha uns costos com és la inversió de temps. Això és perquè entre les parelles no agrada tot al 100%. Perquè una relació vagi bé hi ha d’haver més compensacions que costos.


7

- La teoria de l’equitat sustenta que les relacions seran satisfactòries en aquells casos on es senti que hi ha una igualtat entre allò que s’inverteix i el que s’obté (entre el que es dóna i es rep). Quan un dels dos membres senti que no hi ha una igualtat pot arribar a cansar i desembocar amb la ruptura.

Sternberg va escriure el Triangle de l’amor que és la conseqüència d’una investigació sobre el què es l’amor. Aquest americà va fer una investigació sobre l’amor en els anys 80, però posteriorment les seves investigacions derivaren en la intel·ligència. En el seu estudi sobre l’amor va agafar una mostra d’homes i dones d’Amèrica i Canadà on la mitja d’edat va ser de 32 anys, dels resultats que va obtenir el conduïren a escriure aquest llibre. Diu que l’amor està format per 3 components que són intimitat, passió i compromís:

‣ La passió són totes les emocions, desitjos i necessitats que tenen les persones quant s’enamoren durant un període de la vida, és quant hi ha una seria de respostes fisiològiques molt importants (batec del cor, sudoració de les mans, pèrdua de fam,...) que fan que sempre vulguis estar amb aquella persona.

‣ La intimitat és un sentiment de carinyo que està compost per aquesta calidesa, és un vincle que també fa referència a la connexió (feeling).

‣ El compromís és la decisió que un pren d’estimar a l’altre persona, el compromís té un component molt cognitiu (de raó) sinó tot l’amor seria molt volàtil. Segons Sternberg si no i ha aquest 3 components no hi ha amor, aquest autor segueix sent un referent en tots els estudis de l’amor.

L’enamorament en psicologia no es defineix com un sentiment sinó com un estat i aquest pot desaparèixer o ser constant al llarg de la vida. La Teoria de l’afecció de Bubling diu que en la infància establin uns vincles afectius (segur, ambivalent,...) Els teòrics de l’afecció actuals també estudien els vincles dels adults i diuen que quant s’han establert uns bons vincles afectius en la infantesa, les persones poden arribar a establir vincles afectius amb més seguritat i confiança. Aquest vincle d’afecte durant la infància seria un prototip de com anem establint vincles afectius posteriors. Des d’aqueta perspectiva la parella compleix diverses funcions:

- Hi ha un desig de proximitat i contacte

- La parella proporciona seguretat i suport emocional

- Proporciona benestar en la presencia de l’altre.


8

Així l’altre es converteix en la figura central de la meva vida emocional, en la infantesa això requeia en les figures dels progenitors. Actualment les relacions de parella són el centre vital de l’individu per això és que cada cop més els joves demanen més en les relacions de parella cosa que abans no passava. A una parella se li demanen moltes coses: respecte, fidelitat, confiança, recolzament, diversió,... abans només es demanava que fos un bon home i que dugués el sobre cada setmana perquè no hi havia el concepte d’amor actual.

El procés de selecció de parella, des de la psicologia evolutiva, es distingeix en 4 fases:

1. Els joves es seleccionen per l’aparença física o per la manera de ser (això es el que ens du a entrar en contacte).

2. Es quant comença a avera-hi les cites, les trobades serveixen per obtenir informació un de l’altre (ideologia, pensament,...) si la informació la considerem positiva s’entra a l’altra fase.

3. Descobriment de la compatibilitat de rols, sorgeix el sentiment d’empatia i es comença a tenir el coneixement de com respon l’altra (davant una situació determinada cada un sap el que pensa l’altra). Si en aquesta etapa no hi ha cap problema es passa a la següent.

4. Es quant es consolida la relació.

Sa de tenir en compte que la relació es pot acabar en qualsevol de les fases perquè:

- Hi hagi informació indesitjable.

- Ens agradi una altra persona.

- Davant un projecte personal l’altre no hi estigués d’acord.

En les relacions íntimes i té ha veure el nostre concepte d’amor (aspecte cognitiu), allò que s’ha aprés sobre la relació de les persones i com ens han socialitzats respecte com s’ha de viure.

Definició d’amor de Rilke

Rilke diu que l’amor són dues solituds que es defensen, s’admiren i es rendeixen homenatge.


9

4. La transició a la maternitat i la paternitat

La majoria d’autors diuen que aquesta pot ser una de les transicions més rellevants en la vida de les persones perquè implica canvis a nivell personal, social i de parella. En el principi aquesta es una transició estressant perquè un no té experiència en tenir infants i això pot repercutir en estrés, uns dels canvis que s’experimenta és que el ritme de dormir s’altera per la preocupació cap a la criatura.

La majoria de parelles (80%) normalment decideix tenir infants, per això és un fet normatiu pel gran nombre de persones que decideixen dur a terme aquesta transició. També trobem el fenomen de les dones solteres que decideixen tenir fills sense la necessitat de parella.

Canvis personals:

- Un es sobre la identitat, el fet de ser pare o mare ens canvia l’autoconcepte perquè hi ha una nova percepció del “jo” mateix, la meva identitat sa ampliat perquè hi ha un altre persona sobre la que jo tinc molta responsabilitat. Si abans era fill ara soc pare amb totes les responsabilitats que això comporta.

- Un altre canvi es en l’autoestima que pot variar en aquest moments de paternitat, varia en el cas de si jo soc capaç de respondre de manera competent davant la nova situació que tinc o no ho soc.

- Un altre canvi és el dels hàbits de la vida quotidiana: canvien les pautes de dormir (ex infant té fam, plora,...), canvia el temps lliure i d’oci (menys temps per fer certes activitats) i aquests temps també repercutirà amb la meva relació de parella (ex canvis conductuals on s’ha de repartir el temps amb el cuidat del infant).

Canvis de la parella:

- Canvia el temps que tenim per fer coses junts (excursions, cinema,...).

- Canvia la comunicació, aquesta pot disminuir perquè tot està més focalitzat en l’infant, pot ser més reduïda.

- Canvien les responsabilitats tant a nivell emocional com cognitiu, s’ha d’estimar i establir uns vincles efectius bons amb la criatura. A nivell cognitiu també hi ha canvis alhora de prendre decisions (ex educació fill)

- Canviarà la conducta sexual, ara es té menys temps per fer l’amor. Canvia la qualitat i la satisfacció. Si no hi ha una bona relació després d’haver tingut l’infant pot derivar en la ruptura.


10

- Canvia la distribució en les tasques domestiques perquè hi ha més feines ha haver de fer i a cops, per error, la dona agafa més responsabilitats que l’home.

Canvis en el pla social:

‣ Canvia la situació laboral on hi ha d’haver una reorganització en aquest apartat de la vida per part de l’home i la dona, s’ha de cuidar i educar l’infant per part d’ambdós progenitors. Però trobem diferents cassos:

- Les dones molt compromeses amb la seva feina i les dones que necessiten molt la seva feina econòmicament, generalment continuen fent la mateixa feina.

- Hi ha dones que deixen la feina després de tenir la criatura.

- Hi ha dones que demanen reducció de jornada.

- Dones que allarguen el permís maternal més enllà dels 4 mesos.

- Hi ha homes que demanen el permís paternal.

‣ Canvien les relacions amb la família i amistats, en quant a la família el canvi és que si abans s’havien distanciat ara es tornen a recolzar amb la família i el contacte torna a ser més freqüents (s’incrementen les relacions familiars). Això depèn de 3 factors:

- De la seva posició social (si un pot pagar ajudes un no té perquè dur l’infant a la mare)

- També l’edat (si un té l’infant de prest tindrà la necessitat de sortir més i el deixarà als pares i mares)

- Depèn de la situació laboral (hi ha feines amb més duresa cosa que fa que necessitin més ajuda).

‣ Canvien les amistats, es redueixen els contactes amb els amics i no es pot quedar tant amb elles. En tot cas es comparteix més l’amistat en el cas que els altres tinguin infants de la mateixa edat.

S’ha de tenir en compte un conjunt de factors que fan que la transició a la maternitat i paternitat siguin d’una manera o d’una altra

- Les característiques de pares i mares

- Les relacions de parella

- Les característiques dels infants

Aquests 3 conjunts de factors fan que la maternitat i la paternitat es visquin d’una manera determinada.


11

Dintre de les característiques de pares i mares s’ha de tenir en compte

- El gènere: els processos de socialització d’homes i dones han estat molt diferents i s’ha de tenir en compte alhora de compartir una vida i tenir infants.

- L’edat: de cada cop es pensa que és millor tenir els infants a major edat perquè la formació que hi ha és diferent i per tant a major edat i pot haver major maduresa i preparació. A major edat implica que és un embaràs desitjat entre progenitors. A major edat hi ha més estabilitat en la parella.

- La personalitat: s’han de tenir en compte el nivell d’autoestima, el locus control (atribució dels èxits o fracassos) i la flexibilitat en l’adopció de rols.

- La dimensió cognitiva: quines estratègies cognitives disposen les persones, tenen ha veure amb la capacitat analítica, la presa de decisions, la capacitat per resoldre problemes i l’adopció de perspectives amplies. Tot aquests són elements fonamentals per aquest procés de desenvolupament.

- Una altra característica són les relacions de parella, el bon clima entre la parella fa que la maternitat sigui més fàcil.

- Depenent de les característiques de l’infant (si l’infant està sa o té algun problema).


12

2. DIFERENTS CONCEPTCIONS DE MADURESA

L’estudi del concepte del “jo” és molt recent, el concepte d’identitat a l’antiguitat no hi era sinó que existia amb relació a la família i el “jo” privat era inexistent. A L’edat Mitjana la identitat estava en l’escut de la família, hi havia una gran influència del cristianisme on cada un ocupava el lloc que li havia assignat Déu on ningú era lliure sinó que vivia segons el destí que se li havia presentat. Va ser a partir del Renaixement quan va començar a aparèixer un interès cap a la identitat personal i es separa el que es el “jo” social i el “jo” íntim. Sorgeix el principi d’autonomia i de no estar lligat al llinatge familiar (principi de diferència individual). Aquest concepte d’un “jo” individual (autoconcepte) creix amb l’època del romanticisme on el potencial de cada persona es té més en compte.

Concepcions del que es considera una persona sana:

‣ Freud: (1929) és un psicoanalista i un dels primers autors que parla sobre el que és una persona sana, diu que és sa el qui té la capacitat de fer feina i la capacitat d’estimar.

‣ Fromm: (1947) és un humanista que publica L’art d’estimar i diu que una persona no pot estimar a una altra si primer no s’estima a si mateix, l’amor comença per una valoració de si mateix i si no es així poca cosa podem donar als demés. Diu que una persona sana i madura és aquella que és capaç d’estimar productivament (capaç de generar amor en l’altre persona “amor recíproc”) i desenvolupar una feina creativa. Un altre llibre clau d’aquest autor és la Por a la llibertat que explica com les persones no arriben a ser lliures per por a la llibertat, tenir llibertat és tenir la responsabilitat sobre la teva pròpia vida i molts tenen por d’aquesta responsabilitat i s’estimen més que siguin altres els qui decideixin.

‣ Maslow: (1968) diu que una persona és madura quant té capacitat d’autorealitzar-se. L’autorealització implica ser una persona creativa, centrada en els problemes, que s’accepti a si mateix i als demés, que sigui autònoma, i amb sentit del humor.

‣ Rogers: (1959) diu que l’important és el procés de construir-se en persona (les persones es van construint constantment al llarg de la vida). Una persona madura ha de ser oberta a l’experiència, ha de conèixer els propis sentiments, s’accepta a si mateix i els demés, i confia en si mateixa i en els demés.


13

‣ Allport: (1973, 1963) diu que una persona sana és aquella que té un bon concepte de si mateix, un projecte de vida, capacitat d’autoobjectivació, i sentit del humor.

‣ Fierro i Cardenal: diuen que una persona madura implica una excel·lència, és a dir una qualitat de la persona. Una persona completa i integra que intenta desenvolupar les seves potencialitats humanes.

‣ Rice: (1997) defineix una persona madura com l’edat, l’etapa o el moment de la vida en que es considera que una persona ha adquirit un desenvolupament f ís ic, socia l , inte l · lectual i emocional . E l desenvolupament intel·lectual es pot avançar durant el llarg de la vida anant configurant el desenvolupament emocional.

Indicadors del que és una persona madura per Rojas Marcos:

1. La presencia d’un model d’identitat en al formació de la personalitat, és molt important perquè quan som adults es nota molt totes les persones que han tingut un referent sobre el qual han après a ser un tipus de persona determinada sobre aquells que no ho han tingut.

2. El coneixement de si mateix. Això és una constant en tots els teòrics del cicle vital, es basa en conèixer totes les coses positives d’un mateix (actituds i aptituds) i les seves limitacions. Això facilita la relació entre les persones.

3. Tenir un equilibri psicològic entre els aspectes cognitius i afectius, l’equilibri psicològic significa que hem de ser cap i cor de manera equilibrada (ex hi ha gent que pensa massa amb les emocions sense posar-hi cap). Aquest equilibri és favorable alhora d’establir relacions.

4. La identitat personal, fa referència a tenir autoacceptació. Un ha de ser comprensiu amb si mateix (ex ser capaços d’acceptar com un és sent complaent amb un mateix).

5. Disposar d’un projecte de vida, el projecte es basen amb una filosofia de vida que fa que un construeixi el seu propi projecte de vida. El projecte ha de ser el més coherent possible, sorgiran contradiccions durant el desenvolupament de la vida que alhora són necessaris per créixer com a persones. Ha de ser amb metes concretes a curt termini (ex cursar uns estudis).

6. Tenir una filosofia de vida. S’ha d’anar adquirint uns principis i creences per construir la nostra vida on un es va creant sobre aquests valors (ex un actua depenent de les seves creences com pot ser la solidaritat)


14

7. La Naturalitat. Aquí hi posa la senzillesa, l’espontaneïtat i l’absència de sofisticació.

8. L’aconseguiment de cert autocontrol (locus de control).

9. Tenir una temporalitat sana. Significa viure el present sense estar pensant ni en el futur ni el passat perquè impedeix viure l’ara.

10.La responsabilitat. Es defineix com aquella capacitat de donar una resposta a una situació concreta.

11.La sexualitat. Capacitat de poder establir unes relacions sexuals satisfactòries.

12.Capacitat de poder construir una convivència adequada. Les convivències no són per viure malament amb una altre persona sinó per gaudir i compartir.

13.Capacitat per gaudir de la vida. Saber valorar el que un té.

14.Tenir sentit del humor. Gaudir d’un sentit del humor va molt bé perquè pots desdramatizar situacions i riure d’un mateix, el sentit del humor és un bon indicador de la maduresa.

15.La salut física. És necessaria per poder gaudir de la maduresa d’un mateix

Alguns autors relacionen la maduresa dels ciutadans amb unes certes qualitats de les ciutats: “Qualitats d’una ciutat sana: qualitats que informa del grau de salut/maduresa dels ciutadans”

- Un entorn físic net, segur i d’alta qualitat.

- Un ecosistema ambiental i urbà estable i sostenible. Referit també a un cert control de les emissions contaminants.

- Una comunitat sòlida que tingui un sentiment de col·lectiu fort, que estima la terra, que defensa aquesta comunitat, etc.

- Alt grau de participació i control. A major maduresa, major responsabilitat en aquesta participació en totes les decisions que afecten la vida d’aquesta comunitat.

- Satisfacció de les necessitats bàsiques. En referència a què ho ha d’assolir tothom: alimentació, beguda, feina, casa, etc. Està molt relacionat amb les polítiques administratives.

- Accés a una àmplia gama d’experiències i recursos. En referència a bones comunicacions entre barris i pobles, etc.


15

- Una economia vital, innovadora i diversa. Saber crear treball, gaudir d’una economia diversificada.

- Que es promocioni la vinculació amb el passat. Capacitat d’identificar trets històrics a partir de determinats llocs o espais de la ciutat.

- Una estructura urbana compatible. Que la ciutat creixi de forma ordenada i es fonamenti la intercomunicació entre els diferents col·lectius, per evitar els “getos”. S’ha d’aconseguir que la ciutat sigui habitable per tots els col·lectius: per infants, joves, persones majors, etc.

- Un nivell òptim de serveis apropiats de salut pública.

- Una situació sanitària d’alt nivell.


16

3. CANVIS FÍSICS I FISIOLÒGICS I LES REPERCUSSIONS EN DIVERSES ÀREES

(Termes del temari)

‣ Límit màxim de vida: Fa referència al nombre màxim d’anys que ha viscut l’espècie humana, algun individu. Actualment, la persona que més ha viscut ha estat una dona francesa que visqué 122 anys, morí en 1997. El seu nom era Jeanne Calment. Per això es diu que el límit màxim de vida està entorn dels 125 anys. Es diu que aquesta francesa era molt prima, menjava molta xocolata i havia anat en bicicleta tota la vida. Els darrers estudis bioquímics diuen que el cos està preparat per viure fins al màxim de 120 anys. A www.xlsemanal.com buscar el nº1214 del 30 de gener de 2011. Hi ha un article sobre el límit màxim de vida. Es parla de què hi ha 3 àrees geogràfiques on la gent viu molt temps: pobles de muntanya de l’Equador, una zona de Pakistan i a una zona del “Càucasso” rus. També es parla de la ciutat japonesa d’Okinawa i a Sardínia a Itàlia.

‣ Expectativa de vida: Fa referència a la quantitat d’anys que s’espera que visqui una societat determinada. En el nostre cas les dones estan als 84 anys i els homes 77 anys. L’allargament d’aquesta expectativa ha estat un dels canvis més grans del s. XX, perquè a principi d’aquest segle a Espanya estava als 35 anys i als Estats Units47 anys. Actualment la vida s’allarga molt, però a costa de la qualitat de vida, en el segle XXI es parla de millorar aquesta qualitat. A la prehistòria l’expectativa de vida era de 18 anys, el canvi començà a ser important al s. XIX i XX.

‣ Longevitat: Són les persones que superen la xifra de l’expectativa de vida. Actualment una persona de més de 85 anys es pot qualificar de longeva. Cada cop la gent viu més, i s’ha observat l’increment següent de persones centenàries:

- 1950-1960: 5’1%

- 1960-1970: 7’1%

- 1970-1980: 7’7%

- 1980-1990: 9’5%

‣ Centenaris: Actualment hi ha al voltant de més de 8000 persones centenàries a Espanya quan fa 10 anys n’hi havia uns 3000. Als països desenvolupats (Europa) es diu que hi ha 1 centenari per cada 20.000 persones. Fa 30 anys era 1 centenari per 200.000 persones. A Europa a l’any 2000 hi havia 46.600 persones centenàries, que implica 65


17

http://www.xlsemanal.com

http://www.xlsemanal.com

centenaris per milió de persones. L’any 2050 es preveu 1.117 centenaris per milió de persones. A Mallorca, al 2004 hi havia 312 centenaris, dels quals 229 eren dones. La població humana mundial s’ha duplicat en els darrers 40 anys.

‣ Supercentenaris: són persones que tenen o passen dels 110 anys. L’any 2004 hi havia 818 “supercentenaris” a tot el món, dels quals 729 eren dones i 87 homes. A Menorca hi ha una família famosa per la seva longevitat, un dels germans visqué 114 anys i a darrera té dos germans també centenaris.

Hi ha dues hipòtesis sobre aquest augment de l’esperança de vida: que és degut a factors socioeconòmics o que és degut a factors genètics. Nosaltres creiem que es tracta d’una interacció de factors d’aquestes dues índoles.

Característiques dels centenaris

- Són persones amb una vida activa, no deixen mai de fer feina tot i que es jubilin.

- Dieta: mengen més bé poc, amb moltes verdures. Es diu que mai s’omplen, no peguen panxades. Més verdures i menys proteines.

- És important que es sentin valorats i estimats, que els hi fan cas, que la comunitat els estima. Tot això els fa estar integrats i actius en aquesta comunitat. Tot això ajuda a l’autoestima i ajuda a perllongar la vida.

- És gent que mai deixa de fer exercici físic, sempre han dut una vida molt activa.

1. Concepte de salut. Autopercepció de salut en dones i homes

Dins el s.XX hi ha un canvi paradigmàtic sobre aquest concepte, es passa d’una visió biomèdica (absència de malaltia) per veure-ho com un concepte biopsicosocial, o sigui, salut com que no depèn tant de l’individu sinó que hi tenen a veure altres coses com factors psicosocials i comunitaris.

El 1986 hi hagué una conferència a Canadà (Otawa) de la OMS, on es consolida una nova visió de salut pública immersa en un model sostenible de desenvolupament i harmonia. “Estat de bennestar complet, fisic, mental i social, tant dels individus com de les societats i de les comunitats”.


18

A partir d’aquí es defineix la salut des de una triple perspectiva:

1. Individual: cal tenir en compte una sèrie de 5 components:

- Físic: relatiu a la biologia, al cos individual de cada persona.

- Ètica: relacionat amb els principis de vida, filosòfics, etc. de cada persona. També relacionat amb els valors de cada un.

- Emocional: relacionat amb el poder reconèixer i expressar els sentiments (és una font de salut saber-ho fer).

- Intel·lectual: fa referència a saber donar solucions i prendre decisions racionals, també fa referència a saber aprendre i pensar amb claredat.

- Social: construcció de les nostres relacions interpersonals, tant construir-les com mantenir-les.

2. Comunitària: es repeteixen els mateixos components que en el cas anterior:

- Ètica: fa referència als valors, creences, moral, religió, etc. d’una societat.

- Físic: en referència a l’estructura de la societat, de la ciutat: edificis, carreteres, infraestructures, etc.

- Emocional: sensibilitat social, emocions i sentiments que desenvolupa la societat, així com el sentiment d’identitat i pertinença de la societat.

- Intel·lectual: relacionat amb el sistema educatiu de la societat.

- Social: té a veure amb el tipus de relacions socials que s’estableixen: tipus ajudes, patrons culturals, econòmics i polítics, etc.

3. Medioambiental: estructurat en tres grups de factors:

- Física: condicions de la terra, de l’aigua, de l’aire, llum, etc. Allò físic.

- Biològic: relacionat amb les interrelacions establertes entre els humans i les condicions físiques.

- Ecològic: salut, gestió de l’aigua, etc. Molt relacionat amb l’anterior.


19

En aquesta concepció ens assenyalen 8 condicions per tal que hi hagi salut: pau, alimentació, vivenda, treball, educació, ecosistema estable, sostenibilitat dels recursos naturals i equitat i justícia social. Per aconseguir tot això l’OMS proposà 5 macroestratègies:

1. Desenvolupament de polítiques públiques de salut.

2. Creació d’entorns sostenibles, o sigui sensibilitzar de la mútua interdependència entre persones i terra.

3. Reforçar l’acció comunitària, o sigui, reforçar les identitats de les comunitats, participació pública i control democràtic.

4. Desenvolupament de les habilitats personals mitjançant l’educació.

5. Reorientació dels serveis de salut cap a la prevenció.

Hi ha molts estudis que han demostrat una clara relació entre activitat física i envelliment competent, o sigui, qui ha fet activitat física i no ha estat sedentari envelleix de manera més funcional, millor.

Per avaluar la salut hi ha 4 mesures:

1. Mortalitat: nombre de morts que hi ha cada any entre les persones d’una població.

2. Morbiditat: fa referència a les malalties que tenen els individus al llarg de la seva vida. Aquestes malalties poden ser de dos tipus: agudes (repentines, d’un dia per l’altre) o cròniques (poden durar tota la vida).

3. Discapacitat: Fa referència a la impossibilitat de dur a terme una vida autònoma, no poder fer les activitats pròpies de la vida quotidiana.

4. Vitalitat: nivell de salut i energia que tenen les persones, es mostra en els aspectes físics, intel·lectuals i també socials. És una mesura subjectiva ja que una persona pot sentir-se molt bé tot i tenir una malaltia crònica (passa molt en les persones majors, que accepten els problemes de salut, el 75% de persones majors tenen una autopercepció de salut).

En termes de salut, és en l’edat adulta jove (20-40 anys) quan normalment es gaudeix de millor salut i quan hi ha menys malalties. Tot i això, hi ha alguns tipus de problemes més comuns en aquesta etapa de la vida que en les altres: major abús de drogues (dependencies fortes), més trastorns alimentaris (bulímia i anorèxia) i més morts violentes (accidents, homicidis o suïcidis).


20

La vellesa és el moment més vulnerable a les malalties. La OMS estableix una sèrie d’objectius per a la promoció de la salut:

- Prevenir la pèrdua innecessària de capacitat funcional: això vol dir que a partir de certa edat calen revisions, controls, etc.

- Prevenir i tractar els problemes de salut per poder mantenir la qualitat de vida.

- Donar assistència amb l’objectiu de què la gent gran pugui estar de cada vegada més en el seu domicili, es tracta d’intentar evitar els “internaments” hospitalaris, s’ha d’intentar no moure a les persones grans del seu context.

- Evitar la ruptura amb els serveis normals d’assistència. Molt relacionat amb l’anterior. S’intenta no ingressar als hospitals per evitar que la persona es desubiqui,

- En cas de què s’hagi d’internar evitar la “iatrogènia” (malalties o problemes que es deriven d’una estada hospitalària).

Per tot això es diu que són molt importants tots els programes d’educació per la salut.

Existeixen tres tipus de prevencions:

- Prevencio Primaria: totes aquelles mesures que es prenen abans de diagnosticar la malaltia. vas a fer la revisio abans que es tengui la malaltia. s’inclouen tots els programes d’educació per a la salut.

- Prevencio Secundaria: maxim diagnostic precoç, les 24h que tenim un mal seguit o continu hem d’anar al metge.

- Prevencio Terciaria: evitar la progreció d’una malaltia, la malaltia esta alla pero es pot evitar la seva progreció.

Autopercepció de salut entre homes i dones: Sembla ser que hi ha diferències entre sexes

Les dones manifesten una menor sensació de benestar i qualitat de vida que els homes. No es senten tan bé. Malgrat que les dones visquin més anys, viuen amb més malalties cròniques que els homes. Per això, es diu que tenen una salut més vulnerable. Hi ha estudis que argumenten que aquesta vulnerabilitat ve donada per la manca d’autoestima i una menor valoració social que els homes, també per portar una major càrrega emocional que els homes.


21

Els homes tenen més sensació de benestar i qualitat de vida. Però tenen moltes més malalties agudes com infarts, úlceres d’estómac, pulmonies, etc. Per tant, la seva vida és més vulnerable (moren abans).

2. Processos biològics: embaràs, part i menopausia

(Els apunts estan al llibre de l’assignatura)

3. Canvis físics i fisiològics

Canvis en l’edat adulta jove:

A partir dels 20 o 30 anys comença un procés de canvi que té moltes implicacions, aquest procés s’anomena senescència. Aquests canvis són lents i van canviant el funcionament del cos. Senescència fa referència a l’estat físic i no psicològic. Hi ha una pèrdua gradual de la força i eficiència d’alguns òrgans. No es parla d’un declivi físic ni d’un deteriorament (que és una paraula massa forta per aquesta edat) sinó de canvis. Aquests canvis es localitzen en varis llocs:

- Pell: menys fina i menys elasticitat, comencen a aparèixer les arrugues. Aquests canvis es donen degut a què les cèl·lules s’erosionen més ràpidament del que són reemplaçades. Hi ha una disminució de les glàndules cebàcees.

- Cabells: canície, els cabells tornen blancs ja que hi ha menys producció de cèl·lules que donen sedimentació. Pèrdua d’abundància, molt més comú en els homes que en les dones.

- Estatura: a partir dels 30 anys es comença a perdre aproximadament un mil·límetre per any. Això és similar als dos gèneres.

Hi ha altres canvis menys visibles:

- Funcionament del ronyons, que van perdent eficiència.

- Capacitat pulmonar, que també es va perdent. Les persones fumadores o que estan exposades a contaminants veuen agreujada aquesta pèrdua.

- El to muscular també es va perdent, en la mesura que augmenta el teixit adipós.


22

Canvis en l’edat mitjana:

Hi ha modificacions que es noten més que en l’etapa anterior.

- Continuen canvis en la pell: es donen més arrugues, augmenta la sequedat de la pell.

- S’aguditza la pèrdua de cabells, sobretot en els homes.

- Degut a tots els canvis menopàusics, hi ha una afectació de les ungles, que es tornen molt més dèbils. La menopausa també provoca canvis en el sistema endocrí, que s’alenteix.

- Canvis dentals: augmenten les malalties periodentals. També es dóna un canvi en la forma de masticar.

- La capacitat visual també sol reduir-se, es sol donar la presbiopia (vista cansada) degut a la pèrdua d’elasticitat de la còrnia de l’ull.

- Canvis de pes tant en homes com en dones.

- Algunes malalties cròniques com l’osteoporosi (més en les dones que en els homes), artrosis, artritis, etc.

LA VELLESA

Una de les primeres coses que s’ha de tenir en compte és la gran variabilitat que existeix en el procés d’envelliment perquè és producte de totes les predisposicions biològiques de la persona i les seves experiències vitals, el producte d’aquestes dues variables fa que hi hagi molts processos diferents d’envelliment. Una altre factor a tenir en compte és que hi ha l’envelliment normal i l’envelliment patològic, el primer fa referència a la normalitat d’envellir amb el pas dels anys que és universal i inevitable, el segon fa referència a les malalties que acceleren el procés d’envelliment i les capacitats de les persones.

Les teories de les causes de l’envelliment

Hi ha una primera classificació que distingeix les teories que atribueixen l’envelliment a aspectes exògenes (externes) i les que ho fan a causes endògenes (internes).

‣ Les exògenes expliquen que qualsevol agressió externa al cos influeix en el procés d’envelliment, aquestes poden ser voluntàries o involuntàries. Les voluntàries fan referència a l’estil de vida (consum de drogues, vida sedentària, alimentació,...). Les involuntàries fan referència a exposicions contaminants (ex radioactivitat al Japo, aigua amb males condicions,...)


23

Les causes internes es divideixen en 3 tipus de teories:

- La teoria neuroendocrinològica que explica l’envelliment a través del desgast en els programes que regulen l’homeostasi de les neurones, per tant es dona un desequilibri hormonal que provoca l’envelliment perquè hi ha menys capacitat de recuperació dels sistemes.

- La teoria immunològiques que explica la disminució dels mecanismes de defensa de l’organisme que provoca una major possibilitat d’adquirir malalties.

- Les teories metabòliques que expliquen els canvis en el funcionament genètic, a mesura que la gent es fa major i ha més errors en la síntesi (còpia) d’enzimes i proteïnes (ex fotocòpia vídeo).

Gràcies als avanços mèdics el procés d’envelliment a canviat molt i fins als darrers trams de la vida no es desprogramen tots els sistemes interns de manera accelerada.

Canvis perceptius de la vellesa:

- La visió: un 80% de les persones majors necessiten dur ulleres. Es donen Malalties importants com: les catarates (creixement del cristal·lí), la degeneració de la màcula (deteriorament de la retina) i el glaucoma (produeix una lesió del nervi òptic produït per l’acumulació de fluïts a l’interior de l’ull). Les 3 provoquen la ceguera i pot alterar molt la vida de les persones grans perquè perden la independència.

- L’audició: amb el pas del temps es degenera la capacitat de sentir els sons (presbiacucia). Un altra problema de la gent gran és que tot el temps senten brunzits que són molestos. Les pèrdues auditives també efecten a l’estat independent perquè incomunica a la persona, les persones es poden tancar en elles mateixes.

- L’olfacte: reducció considerable per detectar olors, es perden cèl·lules receptores que incapaciten la recepció d’olors. Això pot derivar situacions greus (ex deixar els fogons de la cuina encesos).

- El gust: disminució de les sensibilitats del gusts perquè les papil·les gustatives es deterioren amb el pas dels anys i els gustos no es senten iguals que en la joventut (ex els vells els i agrada el dolç perquè les papil·les gustatives que capten el dolç es deterioren menys despresa que d’altes com puguin ser les salades).

- Les funcions vitals: canvis en les funcions orgàniques vitals, els sistemes de l’organisme perden eficàcia: disminueix el batec del cor, la capacitat


24

pulmonar,... Canvis al sistema cardiovascular com la pèrdua d’elasticitat de les vàlvules del cor i les artèries (per això es cansen més), per sort el cor té molta capacitat per si una zona falla compensar-la per altres. Hi ha canvis en el sistema respiratori on es va perdent més capacitat, el processos digestius perden eficàcia, en general les persones majors solen tenir molèsties gastrointestinals perquè les digestions són més lentes, l’estil de vida també ajuda a provocar estrenyiment (ex estrenyiment).

- El sistema excretor: els ronyons perden la seva funció perquè segueixen estant en marxa però no filtres com abans i perden capacitat per eliminar la toxicitat del que s’ingereix.

- El sistema endocrí: els canvis efecten a les funcions autoreguladores de la temperatura, les persones grans tenen menys possibilitats per adaptar-se a situacions extremes de fred i calor.

- El sistema immunològic: disminució de la capacitat de captar i eliminar substàncies estranyes augmentant la possibilitat d’agafar malalties (ex grip) i s’alenteix la fase de recuperació.

- El sistema reproductor: hi ha canvis com la menopàusica en les dones (sequedat vaginal que dificulten el coit) i en les homes hi ha una baixada del fluït seminal i en la força ejaculadora, les fases d’excitació també són més lentes. Això juntament amb certes malalties (ex pròstata, diabetis, hipertensió,...) disminueixen l’activitat sexual. La sexualitat com activitat en els homes segueix un patró, hi ha gent que necessita molta freqüència al llarg de la vida i d’altres que menys.

- El sistema nerviós central: les neurones van disminuint.

4. Principals malalties i causes de mortalitat

Trobem dos tipus de malalties:

‣ Malalties cròniques: son de llarga durada, progresives i en general ireversibles.

‣ Malalties agudes: són de durada curta i que en general es poden curar.

Entre les malalties cròniques les que presenten un major freqüència són la hipertensió, el colesterol, la diabetis, malalties cardíaques i al·lèrgies. Altres malalties són artritis i dèficits auditius.

Un altre conjunt de malalties molt importants són les demències com l’alzheimer, la malaltia de pick, huntingtov, parkinson,... Totes les demències es caracteritzen per deterioraments cognitius, trobem malalties de llenguatge i de caràcter motor. En les demències canvia la personalitat de la persona.


25

Principals causes de mort

Són les cardíaques i les cerebrovasculars, el càncer, l’alzheimer i els accidents que són una causa de mort molt important en l’edad adulta jove. Una altra causa de mort són els suïcidis i els homicidis, la mortalitat de les dones en els part sobretot en els països subdesenvolupats. Els maltractaments per part dels homes cap a les dones, la SIDA (en el món hi ha 40.000.000 de persones que són portadores de SIDA).


26

4. LA INTEL·LIGÈNCIA EN L’EDAT ADULTA

Els primers estudis sobre la intel·ligència s’emmarcaren dintre dels tests clàssics, actualment tenim moltes definicions d’intel·ligència:

‣ La capacitat de raonar o pensar de forma abstracta

‣ La capacitat d’aprendre i treure profit de les experiències

‣ La capacitat de resoldre problemes

‣ La capacitat d’adaptar-se eficaçment al medi

‣ Sepearman: (1924) La capacitat per generar nova informació o coneixement a partir de la informació o coneixement conegut i disponible per l’individu.

Els primers estudis que es varen fer de la intel·ligència fou a través dels tests (Simon-Binet, 1905). Els tests d’intel·ligència foren molt desenvolupats entre les dues grans guerres. En les guerres es classificaven els soldats a través dels tests per extreure’n el màxim profit depenent de la seva intel·ligència. Merill va etudiar els tests d’intel·ligència el 1928 i deia que fins els 30 anys hi havia un nivell d’intel·ligència que es mantenia i que posteriorment anava minvant.

Dins d’aquests estudis d’intel·ligència un test molt important es el de Weschsler (el Wais) que estava destinat a l’àmbit clínic, dintre d’aquest test hi ha dos subtests, un de verbal i un de manipulati. Es constata que en els subtest verbal la puntuació es mantenia al llarg del temps, però el manipulativa presentava una baixada considerable a partir dels 30 anys.

Uns treballs que continuaven la línia de weschler foren els Cattel i Horn que el 1966 distingiren entre dos tipus de intel·ligència, la fluida i la cristal·litzada. La fluida era aquell tipus d’intel·ligència que s’atribuïa a la genètica (heretada), la cristal·litzada era aquell tipus d’intel·ligència que era fruit de l’experiència al llarg de la vida i estava determinada pels factors culturals i educatius. Varen trobar que la intel·ligència fluida disminuïa clarament amb l’edat i la cristal·litzada era la que es mantenia estable o inclús podia augmentar amb l’edat. Sobre això Baltes (1990) diu que la intel·ligència fluida està compensada per la intel·ligència cristal·litzada.

En els anys 50 gràcies els tests es va popularitzar la idea del declivi intel·lectual. Posteriorment sortiren els teòrics del cicle vital (anys 60 i 70) que critiquen aquests estudis excessivament biològics de la intel·ligència i diuen que s’han de tenir en compte les diferencies individuals, les circumstancies històriques i els canvis que pateixen les persones al llarg de la vida.


27

Considerant també que el concepte de desenvolupament és multidimensional i multicausal, en una persona no només hi ha pèrdues sinó també guanys.

Finalment el teòrics del cicle vital parlen del concepte de plasticitat (característiques que es van formant per les característiques de l’ambient), aspectes biològics poden anar conviant depenent de la interacció amb l’ambient (capacitats intel·lectuals de la persona optimitzen els seu desenvolupament).

Una altra crítica que es feia era el disseny emprat que només contemplava una sola presa de dades, aquesta hauria de ser longitudinal envers de transversal. Mancava una definició clara del que mesura, mancava un recolzament teòric fort sobre el que és la intel·ligència. Aquests tests mesuraven el rendiment intel·lectual (capacitat de fer tests) i no la intel·ligència.

Els teòrics del cicle vital introduïren dintre de les seves investigacions el disseny longitudinal (estudi d’una mateixa persona en diferents moments de la seva vida), es va poder veure que la intel·ligència no declina a partir dels 30 anys sinó que es mantenia estable i era a partir del 60 anys que començava a declinar.

Actualment es diu que la intel·ligència no varia igual en hom sinó que trobem gent vella molt intel·ligent i viceversa. Totes aquests estudis científics tenen una forta repercussió social i laboral (ex dificulta de les persones majors en trobar feines). Per fer aquestes investigacions empren el test d’aptituds mentals primàries (PMA) que avalua la capacitat espacial, comprensió verbal, capacitat numèrica, de raonament i fluïdesa verbal.

Factors que poden influir en el rendiment intel·lectual

- La salut: determina el rendiment intel·lectual que una persona pot tenir (ex malalties cardiovasculars, l’ansietat, demència, depressions,...).

- Estil de vida i educació: un status social i educació elevats fa que un tingui majors rendiments.

- Vida laboral activa: provoca diferències intel·lectuals entre les persones depenent del tipus de treball que hagin realitzat.

- Les relacions socials i l’estimulació en la vida social: la gent amb més intercanvis socials serà més propensa a tenir un rendiment més alt.

- L’actitud davant la tasca: la gent jove és molt més arriscada i davant ítems que no sap contesta com vol.


28

Com es concep la intel·ligència actualment

Des del punt de vista cognitiu de Piaget l’edat adulta s’aconsegueix l’estadi de les operacions formals, una característica d’aquest tipus d’intel·ligència formal és la capacitat d’abstracció, una altra és la capacitat de poder plantejar hipòtesis, transcendir del món real, una darrera característica important és la capacitat metacognitiva, la capacitat de pensar en el pensament. A Piaget se li varen fer crítiques com que el pensament formal no és universal perquè només un percentatge petit de la població pensa d’aquesta manera, deien que aquest nivell de pensament és propi de la gent molt escolaritzada i d’aquesta crítica sorgeix el pensament post-formal.

El pensament post-formal

- El pensament postformal es relativista perquè no hi ha veritat absolutes

- El pensament postfomral és interpersonal i s’orienta cap als sentiments, els pensadors postformals tenen en compte: els sentiments, intuïcions i experiències personals per prendre decisions.

- El pensament postformal s’interessa per la formulació de preguntes i contemplar noves perspectives. Així com el pensament formal es centrava en la resolució de problemes, des d’aquesta perspectiva es te en compte la formulació del problema (plantejament).

Gardner diu que la intel·ligència és tot un ventall que compren tota una seria de intel·ligències, parla de 7 tipus d’intel·ligència:

- La intel·ligència verbal.

- La intel·ligència logicomatemàtiques (la capacitat verbal i la intel·ligència logicomatematica conformen la intel·ligència acadèmica perquè la societat sa centrat en aquestes dues).

- La intel·ligència espacial (ex la necessiten els arquitectes).

- La intel·ligència corporal o cinètica.

- La intel·ligència musical.

- La intel·ligència interpersonal (comprensió social) que es aquella que necessitem per establir bones relacions.

- La intel·ligència intrapsíquica/intrapersonal (autocomprensió) que es aquella que fa experimentar un benestar perquè es quan hi ha harmonia amb els sentiments. Aquesta intel·ligència és la que ens durà a la autocomprensió i reflexió interna.


29

Cada una d’aquestes intel·ligències té la seva pròpia xarxa neurològica concentrada en distintes parts del cervell. En quant a la cultura diu que cada una d’elles valora de diferent manera la intel·ligència o el diferents tipus d’intel·ligència, això fa que els pares i mares estimulin un tipus de capacitats que culturalment estan més valorades, les escoles posen èmfasis en aquests tipus d’intel·ligència i la societat i els adults els mantenen. Així les persones només desenvolupen les intel·ligències que estan més valorades en detriment de les altres.

Sternberg va anar canalitzant els seus estudis cap a la intel·ligència i diu que aquesta esta composada per 3 components: un component analític, un component creatiu i un component pràctic. Cada component és independent de l’altra, ara bé la intel·ligència per Sternberg és cada persona que té els tres components. Des del seu punt de vista una persona amb intel·ligència no es basa en la quantitat sinó que es basa en un equilibri entre els tres components (sense un equilibri entre els tres no es pot considerar intel·ligència).

1. El component analític és aquella capacitat que tenen aquelles persones de comparar, programar, analitzar i classificar. Es un tipus d’intel·ligència que serveix per resoldre problemes.

2. El component creatiu és aquell tipus d’intel·ligència que ens dóna la capacitat de inventar, imaginar, descobrir, suposar. La intel·ligència creativa és aquella que ens permet decidir quin problema hem de resoldre. Les persones son innovadores, flexibles, obertes.

3. El component pràctic és aquella capacitat que ens permet solucionar els problemes, és un tipus d’intel·ligència que permet aplicar, utilitzar i aprofitar. Ens permet resoldre situacions de la vida quotidiana.

Sternberg va fer una gran crítica als tests perquè es basaven molt des la perspectiva acadèmica, però no mesuraven realment el que era la intel·ligència.

Característiques d’una persona intel·ligent segons Sternberg:

- Les persones que han aconseguit un bon nivell d’intel·ligència són aquelles que coneixen bé les seves virtuts i a través d’això compensen i corregeixen les seves febleses, per això s’ha de tenir un bon nivell d’intel·ligència intrapsíquica.

- Les persones intel·ligents són aquelles que desafien les expectatives negatives, mai permet que l’avaluació externa li impedeixi fer el seu camí i assolir els seus objectius malgrat els obstacles que es puguin trobar., serquen el seu cami i el segueixen.


30

- Les persones intel·ligents són autosuficients perquè tenen confiança amb les seves possibilitats tot i conèixer les seves limitacions.

- Les persones intel·ligents són persones que cerquen activament models, cerquen el model d’aquelles persones que els i agraden i se’ls fan seus (agafen sempre la part bona i la negativa la deixen perquè hom te parts bones i dolentes, sense voler ser mai una copia de l’altre).

- Les persones intel·ligents cerquen el medi que més els pot afavorir, el context que millor els permet desenvolupar-se, cerquen aquelles feines o relacions que els puguin afavorir al seu desenvolupament, mentre que rebutjen tot allò que els limita.

La intel·ligència emocional de Goleman

Goleman va popularitzar el terme d’intel·ligència emocional però el qui primer va parlar sobre aquest terme fou un psicòleg israelita que es Reuven Bar-On. Segons Guilera (2007) “la intel·ligència emocional és la capacitat natural que tenim el humans per gestionar les nostres emocions per tal d’adaptar-nos a les circumstàncies del nostre entorn. Capacitat que podem millorar mitjançant la introspecció i la pràctica”. Goleman defineix la intel·ligència emocional amb una seria de característiques:

- Una és l’autocontrol, una persona que no actua per impulsos sinó que raona la seva conducta.

- És una persona que evita que l’ansietat interfereixi en les seves facultats racionals. L’ansietat fa baixar el nivell intel·lectual.

- És una persona perseverant, no es deixa endur per les frustracions.

- És una persona en capacita per motivar-se a un mateix.

- És una persona que intenta dotar d’intel·ligència les emocions, empatitzar i confiar en els demés.

Característiques d’una persona adulta intel·ligent segons Belsky, 2001

- S’ha de tenir interès per totes les coses noves. Són persones que són capaces d’analitzar les coses de manera nova i original.

- Són persones que els interessa conèixer i aprendre coses noves.

- Són persones que tenen la ment oberta a idees i tendències noves.

- Són persones que saben aprendre nous tipus de conceptes i raonar amb ells.


31

- Te curiositat.

- Descobreix noves idees.

- L’interessa la seva carrera.

- Sap recórrer i emmagatzemar informació nova.

- Pensa amb rapidesa.

- Entén com realitzar les coses noves.

- Pensa amb el futur i es fixa objectius.

- Té una ment activa.

Competències quotidianes Belsky, 2001

- Mostrar un bon sentit comú

- Actua amb maduresa

- Actua amb responsabilitat

- S’acomoda a les situacions de la vida

- Aborda els problemes i l’estrès de manera eficaç

- Té uns elevats valors morals

- Aprecia a joves i ancians

- Demostra bon judici en els seus actes i en les idees

- Pren decisions racionals.

Competència verbal Belsky, 2001

- Té un vocabulari ric

- Sap extreure conclusions de la informació que rep

- Té fluïdesa verbal

- Parla amb clarinat


32

5. LES PERSONES ADULTES I EL PROCÉS EVOLUTIU PERSONAL, AFECTIU I SOCIAL

1. Canvis i estabilitat a la vida adulta. Aproximacions teòriques.

(Aquí veurem les TEORIES PSICOSOCIALS)

ERIKSON

En primer lloc, destacar a Erikson (psicoanalista, va treballar molt en estudis culturals i especialment el tema de la identitat), estudiat dins la teoria del desenvolupament humà en la infància, i que ens explica el desenvolupament a través de 8 etapes evolutives (5 primeres vistes dins la infància, i les 3 últimes són pròpies de l’edat adulta jove, edat adulta mitjana i vellesa, i són les següents (unes etapes que s’ajusten als nivells de vida d’abans):

- 20-30 anys: Intimitat contra aïllament, etapa en què normalment, els joves han construït una bona imatge de la seva identitat, és a dir, tenen un sentit del que són. Per tant, hi haurà una tendència a ser tolerants i acceptar les diferències dels altres. Etapa en què hi ha una predisposició per establir unes relacions i establir una confiança amb els altres (relacions afectives); és una etapa d’obertura i hi ha necessitat d’establir vincles sense la por de perdre la pròpia identitat. També hi ha una tendència a desenvolupar relacions de cooperació amb els altres.

- 30/40-60 anys: Generativitat contra estancament, generativitat vol dir exercir la cura cap als altres; els adults es senten responsables de la seva família, dels fills i filles que tenen, i a més, estan preocupats pel món que hauran de viure i viuen. Hi ha una implicació molt forta per fomentar el benestar dels més joves, i també hi ha l’esforç per crear un món millor. També hi ha una tendència a participar a diverses activitats socials, per la pròpia responsabilitat dels seus menors.

- A partir dels 60 anys: Integritat contra desesperació, es quan es comença a recordar molt i a reflexionar sobre la vida que un ha tingut, és a dir, hi ha una tendència als records i a la reflexió. També hi ha la tendència a pensarà què la vida que un té ha estat conseqüència de les diverses decisions que s’han anat prenent anteriorment. També hi trobem l’acceptació de la mort com una part més i inevitable de la vida.

Ell pensa que l’ambient ens influeix molt en els canvis del ser humà. Explica el desenvolupament a través de canvis, com un procés continu, i en què cada estadi representaria una organització psicològica de la personalitat, i per tant,


33

el pas d’un estadi a un altre es fa a través d’una superació d’una crisis o conflicte. Per tant, aquestes superacions de crisis, representen elements de construcció del jo, és a dir, el nom de crisis significa “criba”, un moment de tria dels diferents elements en què s’abandonarien els elements negatius que ens interfereixen en el nostre desenvolupament, i que Jung ho anomenava com a “ombres” (aspectes negatius que portaríem i que ens pertorbarien el nostre desenvolupament). Per tant, en aquest sentit, les crisis no serien dolentes, sinó que serien moments que ens ajudarien a reflexionar i, de qualque manera, faríem una “higiene mental”. Això seria la primera teoria que ens presenta Erikson en base a la perspectiva psicosocial.

2. El canvi multicausal: la perspectiva del cicle vital. Havighurst i Neugarten (formen part de la perspectiva del cicle vital –anys 70)

HAVIGHURST

Havighurst ens diu que en arribar a l’edat adulta jove, la persona s’ha d’integrar en el món laboral, seleccionar una parella, aprendre a viure en matrimoni, tenir una família pròpia, criar els fills, responsabilitzar-se de la llar, assumir algunes responsabilitats cíviques i trobar un grup social estable (per assolir el sentiment de pertinença).

Dins l’adultesa mitjana, Havighurst ens diu que la persona a d’afavorir l’assumpció de responsabilitats i felicitat dels fills, aconseguir una responsabilitat cívica adulta, aconseguir i mantenir uns nivells professionals satisfactoris, desenvolupar activitats d’oci adulta, relacionar-se amb la parella com a persona, acceptar els canvis fisiològics de la mitjana edat i ajustar-s’hi i adaptar-se a l’envelliment dels pares.

I dins la vellesa o adultesa tardana, el ser humà hauria d’adaptar-se al declivi de la força física i de la salut, adaptar-se a la jubilació i a la reducció d’ingressos i adaptar-se a la mort de la parella.

NEUGARTEN

Segons Neugarten la persona a l’edat adulta jove hauria de:

- Situar-se i prosperar en les activitats laborals o professionals.

- Desenvolupar satisfactòriament les funcions pròpies de la vida familiar.

- Implicar-se significativament en les relacions interpersonals.


34

A l’edat mitjana, Neugarten ens exposa, la necessitat de:

- La revisió de les relacions entre marits i dones, amb noves expectatives sobre el que significa ser home i dona.

- El canvi del sentiment del jo a mesura que els nins creixen i les pròpies victòries o els fracassos són calculats d’acord amb els progressos del nin.

- La necessitat d’establir ràpidament una relació íntima com un estrany quan apareix un gendre o una nora.

- La necessitat d’ajustar-se ràpidament al divorci d’un fill.

- L’aparició d’un nét, que porta en si mateix una nova consciència de l’envelliment, però també noves fonts de gratificació.

- La consciència del jo com a pont entre generacions.

- Responsabilitats i preocupació a causa del benestar dels pares que envelleixen, que podria denominar-se “atenció als pares”.

- La necessitat de nodrir i actuar com a model, guia o mentor dels joves.

- Una major tendència a fer balanç, més introspecció i reflexió.

- El sentiment d’estar en la flor de la vida en quant a l’experiència i bon judici i, per altre banda, el sentiment de ser vulnerable de nou.

- Per ambdós sexes existeix la certesa de què els cos és menys predictible que abans i es posa major atenció al control del cos.

Finalment, a la vellesa, Neugarten destaca la necessitat de:

- Adaptar-se a pèrdua de treball, amics i parella, l’abandó d’una posició d’autoritat i la posta en qüestió de les competències del passat.

- L’acceptació de la tristesa causada per la mort d’altres persones i l’adveniment de la pròpia mort.

- La conservació del sentit d’integritat.

- El reconeixement de què s’han degustat una àmplia gama d’experiències i, per tant, se “sap el que és la vida”.

- La certesa de què, després d’haver experimentat el dolor físic i psicològic, un es recupera i és capaç d’enfrontar-se a les circumstàncies futures.

- Dependència i deteriorament.


35

3. Identitat, autoconcepte i autoestima a l’edat adulta

L’AUTOCONCEPTE és un element bàsic de la personalitat i organitza i dirigeix un ampli conjunt de funcions psicològiques i socials, regulant el comportament interpersonal i possibilitant que la persona sigui competents en l’àmbit social.

Per tant, l’autoconcepte compren dues parts, una és la imatge corporal (com ens veiem físicament, acceptem els nostres gestos,...) i la identitat personal (s’ocupa de les valoracions afectives com l’autoestima , les valoracions cognoscitives i les valoracions motivacionals com l’autoeficàcia). L’estudi de l’AUTOCONCEPTE des de la perspectiva dels trets de la personalitat no han mostrat canvis significatius en l’edat adulta, de manera que es prediu una estabilitat en quant el que és l’autoconcepte i l’AUTOESTIMA.

Pel que fa referència als estudis dels estats (o trets) es diu que hi pot haver un augment de l’autoconcepte i de l’autoestima perquè de cada cop hi ha un procés de reajustament més important en quant el que són les tasques psicosocials que donen una major autoestiama i un millor autoconcepte.

4. Les relacions interpersonals a l’edat adulta

(Context familiar i Context laboral)

El context familiar i el context laboral són molt importants dintre de l’edat adulta. Dintre del context familiar una de les primeres coses que ha d’aconseguir la parella és trobar un equilibri entre els seus diferents rols, les famílies, la feina i les relacions socials. Es a dir, dintre d’una parella els anys més difícils son els primers anys de convivència perquè s’ha de trobar l’equilibri entre tot això i és necessita d’uns reajustaments.

Factors relacionats amb aquest procés d’adaptació mútua perquè la parella funcioni bé

- Hi ha d’haver la percepció de que la parella té moltes coses en comú

- Es important que puguin parlar de temes comuns i la manera de veure les coses per part d’un sigui acceptat per part de l’altra

- Que cadascú es pugui posar al lloc de l’altra

- Que s’estableixin rols i necessitats de mutu acord

Tenim tanta variabilitat dintre de l’edat adulta que pots trobar parelles que tinguin la necessitat de compartir coses en comú i altres que no ho necessiten. Els estudis assenyalen que la satisfacció matrimonial comença a disminuir quan es tenen els infants i a mesura que aquests es comencen a


36

independitzar-se aquesta parella torna a tenir un major grau de satisfacció dintre del matrimoni perquè gaudeix de més privacitat, gaudeixen de molta mes llibertat i tenen menys dificultats econòmiques.

El context familiar es molt important perquè és on les persones maduraran i aniran aprenent a responsabilitzar-se perquè s’hauran d’afrontar amb responsabilitats i compromisos. Això fa que la família sigui una xarxa de suport social. Les funcions de la família són de crua, de protecció als infants, d’educar-los i socialitzar-los, amb aquesta socialització hi ha una transició de cultura que és importantíssima per la seva construcció personals.

Les famílies haurien de tenir un projecte pedagògic perquè la socialització dels infants sigui positiva, s’ha de pactar un tipus d’educació i els progenitors no s’han de contradir davant els fills. Hi ha una seria de preocupacions dins la família que varia depenent de l’edat dels infants: en la primera infància és la salut dels infants, en l’edat mitjana la salut dels infants deixa de tenir el monopoli i preocupen molt les infraestructures que tenim (ex col·legis adequats, parcs pròxims, biblioteques amb activitats, camps esportius,...), en l’adolescència la preocupació passa a ser el tipus d’amistat amb qui es relaciona els seus fills perquè aquest influiran en la seva manera de ser.

Un dels canvis més important que hi ha en la dinàmica familiar és el divorci, a EEUU un 40% dels infants no viuran amb els seu pares biològics. Ha passat que les expectatives de la parella han canviat molt perquè abans, degut als diferents rols dels homes i dones, no es tenien tantes exigències, actualment d’una relació de parrella s’espera una relació d’amor, i també s’espera que un pugui seguir amb el seu propi desenvolupament personal i d’autorealització (això en les dones abans no era possible). Les causes de separació poden ser per la manca de comunicació, per manca de comprensió, per la manca de cooperació o per desamor.

Dintre del divorci hi ha 3 tapes:

1. Etapa de predivorci: és l’etapa més dura on es passen els pitjors moments perquè costa prendre la decisió de divorci. A més, són moments on hi pot haver tristesa, depressió, insomni, ganes de no fer res,... Es difícil tant deixar com ser deixat, perquè prendre la iniciativa també pot ser difícil.

2. Etapa de separació: són moments d’aclarir moltes coses (gestions econòmiques, repartir responsabilitats,...)

3. Etapa de postdivorci: és una etapa de reajustament en quant a nivell de relacions, vivenda, familiar, d’amistats i laboral. S’ha de tenir molt en


37

compte no perjudicar a fills i filles, cercar noves relacions socials i sexuals. La majoria de divorcis es troben en l’etapa adulta jove, en menys freqüència a l’edat adulta mitjana i encara menys en l’edat adulta vella, però en totes les edats hi ha divorcis.

El context laboral es molt important perquè estructura la vida de les persones.

Les funcions del context laboral:

- Estructura el temps

- Amplia l’experiència social fora de l’àmbit familiar

- Possibilita la participació en tasques col·lectives

- S’aconsegueix una identitat en virtut del treball que es fa

- Implica i indueix l’individu a una activitat regular

- És una font d’ingressos

L’edat adulta mitjana és una de les etapes de més creativitat i consolidació dels objectius que s’han proposat. Fa falta per una part tenir objectius clars i per altra tenir molta perseverança. Hi ha una consolidació d’experiència, de responsabilitat i una millor situació econòmica. També hi pot haver una seria de canvis en aquesta edat sobretot en professions esportives, canvis degut a que pensen que amb aquella feina han arribat al límit del que poden donar i això els du a cercar nous treballs.

Algunes persones necessiten reorientar la seva vida laboral degut a què els seus objectius giren en torn a una major realització personal. Altres reajustaments venen deguts a divorcis o viudedats on molts s’ha de reinventar per trobar-se altres medis per guanyar un sobresou. Dones de mitjana edat que no feien feina i tenen els seus fills adolescents i es volen reincorporar a la vida laboral.

A través del treball anem demostrant les nostres capacitats i en aquest moment tot el que és formació i ocupació està molt vinculat, per tant el que és la carrera laboral és un procés de formació permanent.


38

Diferencies laborals entre homes i dones, com és la feina de les dones i com es la dels homes:

La de les dones té un caràcter de: La dels homes té un caràcter de:

Voluntarietat Necessitat

El salari te una consideració de segon ingrés És el fonamental

Té pitjors situacions laborals Millors situacions laborals

Percep salaris més baixos per fer la mateixa feina que els homes Perceben salaris més alts

Menors nivells de promoció Tenen millors nivells de promoció

El treball de la dona es considera menys important

La seva feina es considera més important

Davant la incompatibilitat amb les situacions laborals són les dones les primeres que deixen la feina

No abandona el lloc del treball davant situacions familiars problemàtiques

Aspectes que poden millorar el món laboral:

- En començar una feina, el primer que s’ha de fer es començar a aprendre a fer aquesta feina

- Acceptar les responsabilitats que suposen les funcions i tasques de la feina. Acceptar les responsabilitats dintre del món laboral és fonamental (ex negatiu: els mestres novells que davant les mínimes dificultats es donen de baixa)

- Acceptar la situació de subordinat dintre de l’organització

- Aprendre a relacionar-se amb els companys i superiors (habilitats socials)

- Demostrar que una persona es capaç de mantenir la feina sent capaç de millorar la seva activitat i fer els progressos que s’esperen d’ell

- Trobar la connexió entre la propi vàlua i l’activitat de l’empres on estam

- Definir els límits entre la feina i les altres àrees de la vida

- Avaluar la pròpia elecció professional

- Saber mantenir-se entre èxits i frustracions, una feina pot donar èxits però també i pot haver frustracions i fracassos


39

La feina és una font de gratificacions personals però també ens pot dur una seria de problemàtiques:

- Extres i tensió: pot venir per varis motius, produeix estrés tenir molta feina i tenir-ne poca. Altres moltius d’estrés són la rapidesa en la realització de les tasques amb molta desorganització, la presa de decissions, els canvis en l’organització laboral, un accés d’hores de feina... L’estrés i la tenció poden poden provocar una simptomatologia que pot ananr des de l’insomni, fatinga crònica, mal de cap, irratibilitat, manifestacions psicosomàtiques (com ara mal de panxa), abús d’alcohol o altres drogues...

- La situació d’atur: és negativa i afecte en 3 ambits com són l’economic (si l’atur s’allarga efecta en la qualitat de vida de les persones), sociocultral (afecte en el temps d’oci perquè no hi ha recursos per mantenir certes activitats) i personal (afecte a la propia salut i estat psicologic perquè et pots sentir depressiu, baixar el teu autoconcepte, culpabilitzar-te, perdua d’amistats,...). El que pot suavitzar la perdua de feina es la disposició de recursos econòmics, no culpabilitzar-se per haver fracasat, veure la perdua de la feina intentant ser objectius i tenir suport per part de la família i les amistats.

- L’addició al treball: són aquelles persones que tot el dia estan fent feina i no saben fer res més. Per tant, a poc a poc van perdent estabilitat emocional i ens convertim amb persones obsessionades per arribar a l’èxit professional, són persones on la seva autoestima depèn totalment de la seva feina per això necessiten avarcar més control i poder, aquestes persones van perdent a poc a poc les seves relacions interpersonals perquè no tenen temps per res més i poden arribar a tenir problemes familiars i de parella. Encara que siguin persones eficaces tenen problemes com l’obsessió al perfeccionisme, l’abús de substàncies tòxiques, medicaments,... són persones amb molts de canvis d’humor i por al fracàs, tenen fatiga crònica a causa de l’hiperactivitat, poden arribar a tenir tics nerviosos i atacs de pànic.

- L’assetjament moral: el primer que va parlar d’assetjament moral fou el psiquiatra Leyman (1996), però fou Hirigoyen (2004) qui el va popularitza i va donar-li la següent definició “todo comportamiento abusivo (gestos, palabras, comportamientos, actitudes, etc) que atenta, por su caracter repetitivo o sistemàtico, contra la dignidad o integridad física o psicologica de un empleado, poniendo en peligro la conservacion de su empleo o emperoando el ambiente de trabajo”. L’objectiu és excloure a algun empleat, però també es pot donar la situació inversa on determinats


40

equips vulgin llevar-se a un cap, normalment es fa a persones vulnerables i solen ser les dones les qui més ho pateixen especialment les viudes, separades, immigrants,... Les conductes que es fan són contactes físics innecessaris, invitacions compromeses, demandes de favors sexuals, bromes de mal gust, abusos de llenguatge,... Els sectors que es veuen més efectats són les administracions públiques, l’àmbit medicosocial i l’ensenyament

RELACIONS SOCIALS

Les relacions interpersonals en l’edat mitjana tenen com objectiu proporcionar vincles afectius i suport social. Una relació de suport social es produeix quan una persona accepta ajuda i es preocupa per l’altre, demanar ajuda és unsimptoma de maduresa, el comportament afectiu sempre afavoreix l’equilibri psicològic i redunda positivament en l’autoestima i el control personal.

Actualment es parla molt de l’harmonia, aquesta s’ha d’introduir en tots els àmbits per poder estar bé psicològicament. Les formes de relacions socials en les societats urbanes es fan entorn a la família i els amics. Segons la problemàtica que es tingui a l’edat adulta varia a qui t’adreces, sembla ser que quant hi ha problemes de salut les dones demanen ajuda a la família i els homes a la dona, si les dificultats que tenen són econòmiques tant homes com dones s’adrecen a la seva família i en menys freqüència als amics, quan són de feina s’adrecen en els amics i quan els problemes són familiars o personals les dones solen acudir al pare i la mare i els homes solen anar més als amics.

Una altre forma de relació ve donada pel que són els companys, que són unes persones que comparteixen una seria d’interessos comuns (professionals, culturals o politics), els vincles amb els companys no són tant estrets com els d’amistat i es poden rompre més fàcilment.

Un altre forma de relació social és la que ve donada per les institucions ja siguin culturals, d’oci, polítiques...

Les relacions interpersonals les formen:

- Família

- Amics

- Veïns

- Institucions


41

6. LA SENECTUT COM A PROCÉS DIFERENCIAL

El procés d’envelliment depèn de les actituds i aptituds de les persones. El concepte de vellesa es molt subjectiu, depen de cada un, un es pot sentir vell als 60 anys i un altre pot no sentirse vell als 90.

La concepció de la vellesa te molt que veure amb factors genètics (cada persona té una genètica diferent a l’altra, tot i que són molt semblant entre les diferent persones), però també amb factors psicològics i socials. Per tant, l’envelliment és un procés diferencial, perquè els diferents factors diferencien unes persones d’unes altres, l’envelliment es una interacció d’aquests tres factors.

Respecte als factors psicològics o psicosocials, cal tenir en compte la personalitat de cada persona, ja que farà que tinguem un envelliment d’una manera o d’una altra, i dins aquesta personalitat, caldrà tenir en compte l’autoestima. També tenir en compte la confiança en si mateixos.

El control intern també s’ha de tenir en compte, ja que ens podrà haver dut al camí del canvi, de la modificació, i de poder establir uns altres tipus de relacions. Dins el que és la personalitat, també hi ha la capacitat de poder aspirar a un futur o a un món millor, d’aquí tenir en compte l’optimisme i la pròpia confiança de la pròpia persona.

També, dins els factors psicològics, tenir en compte tots els aspectes cognitius, que ens diferenciaran d’uns als altres, i que farà que tinguem millors condicions de vida respecte a altres persones, davant les mateixes situacions.

La motivació i el nivell, també tenir-ho en compte dintre dels factors psicològics. A més, els interessos que puguem tenir davant la vida, de tenir una vida molt més rica i plena. Inclús, la capacitat de comunicació i expressió de sentiments, que pot fer que no es generin tants de mals estar i conflictes.

L’estil de vida, dins aquest procés diferencial en quant a factors psicològics, cal tenir-ho en compte, com tipus d’alimentació, activitat física, intel·lectual, etc.; és psicològic perquè ho escollim nosaltres. La salut, també, la qual és sinònima d’independència, és un factor psicològic.

Dins els factors socials, influeix molt la concepció social que hi ha de la vella, que segons Moscovici, és tot un sistema de creences i valors de la societat sobre com han de ser els vells. Aleshores, la representació social influirà gairebé en la resta de punts.

D’aquesta representació d’un sistema de creences i valors, trobem la consideració social de la vellesa i els seu estatus social (depèn directament del punt anterior). Actualment, hi ha una consideració molt baixa de la vellesa, i


42

en canvi hi ha una sobrevaloració de la joventut i la bellesa.

A partir de totes aquestes consideracions, hi ha tot una sèrie de polítiques d promoció de la salut, que segons com siguin, faran que l’envelliment sigui diferent. Assegurar determinats serveis ajudaran a garantir l’envelliment amb dignitat 8ex. actualment els dentistes no entren a la seguretat social, o sigui, si no tens diners possiblement et quedis sense dentadura).

Dintre d’aquestes polítiques hi ha les accions preventives i els tractaments mèdics i psicològic. La seguretat social és molt poc efectiva en el que respecta pels tractament psicològics (sessions mensuals que resulten poc efectius per manca de recursos). Un altre aspecte que fa que hi hagi molta variabilitat és l’estructura familiar, i que la nostra d’avui dia, la nuclear, no afavoreix un clima d’afectivitat.

L’estructura familiar actual, no afavoreix positivament als processos d’envelliment; així, per aconseguir major satisfacció i confortabilitat s’hauria de canviar tota l’estructura familiar. També tenir en compte els recursos econòmics, perquè si aquests no es disposen donaran més vulnerabilitat a les persones, en canvi, si es disposen, faran que les persones es sentin més segures, i a l’hora, major benestar.

La participació social, és a dir, el fet que les persones puguin prendre decisions dels processos que lis afecta a la seva vida, cosa que donarà un altre tipus d’envelliment; perquè tota aquesta participació social proporcionarà empoderament, entès com la capacitat de donar poder i decisió. A més, destacar fomentar els hàbits de vida, com l’educació vial, l’educació per a la salut...

Els recursos econòmics i arquitectònics, molt a veure amb la promoció de la salut i la prevenció, i directament relacionat amb la disponibilitat de majors o menors recursos per a dur-ho a terme, així que un país més ric pugui adequar molt millor tota la seva arquitectura i majors instal·lacions i oferiment de recursos. Inclús els recursos culturals, és a dir, tota l’oferta que es pugui donar o oferir a la gent gran (ex. viatges de l’Inserso).

El sistema educatiu que hi ha en un país també tenir-ho en compte. Els estereotips, és a dir, totes aquelles impressions que tenim d’un poble o d’un col·lectiu, i que han estat bastant negatius, ja que hi ha una creença de pensar que quan la gent és gran no té interès, no té motivacions, que són maniàtiques, és molt rara, la gent gran té poca energia, és molt lenta (tot i que hi ha una major lentitud) etc.

Per tant, els factors socials i genètics influiran sobretot en els factors psicològics, de manera que hi ha una gran variabilitat en quant a processos


43

d’envelliment, ja que depenen de molts factors que poden diferir entre unes persones i altres. Sempre, lo psicològic està entremig, influït per altres variables.

Butler, ens parla de viejismo o ancianismo (nosaltres diríem veura), un terme molt despectiu i discriminatori respecte al col·lectiu de gent gran, és a dir, reflexa tot una sèrie d’actituds negatives cap aquestes persones.

El gènere, els rols que han de fer uns i altres, això també és una cosa que influirà en la vellesa. Tot i que els estudis senyalin que el gènere es va flexibilitzant al llarg de la vida, a diferència en edats anteriors.

Seguim amb el procés diferencial de l’envelliment podem dir que és un concepte subjectiu, la vellesa és un concepte subjectiu i els experts diuen que una persona és vella quan s’hi sent, quan així ho manifesta.

Hi ha dues formes d’envellir:

‣ L’envelliment normal, que cursa amb els canvis físics que vérem al vídeo, tenen uns canvis físics, algun tipus de problema de salut, etc. Cognitivament funcionen bé, tenen una vida activa, etc.

‣ L’envelliment patològic és el que va lligat a alguna malaltia crònica que fa que la persona no pugui funcionar tan autònomament, crea dependència, etc.

També podriem afegir el que es coneix últimament com envelliment òptim, que vendria a ser una visió més actual de l’envelliment normal, és aquell que va sense cap tipus de malaltia, son persones que es troben bé.

Hem de tenir en compte que a la vellesa és quan hi ha més vulnerabilitat a les malalties. Si a una persona major se li afegeix una malaltia aguda, la seva recuperació és molt més difícil i lenta. Si aquesta persona té una malaltia crònica, pitjor és el pronòstic.

Als anys 90 una sèrie d’autors com Baltes i Baltes (1990), ens parlen d’envelliment amb èxit. Més tard, altres autors com Rowe i Khan (1997) parlen d’una tercera via d’envelliment que anomenen envelliment òptim. (les dues perspectives representen aquesta tercera via). L’envelliment òptim és aquell en que es té un alt funcionament cognitiu, bona capacitat física funcional i un compromís actiu amb la vida. Són persones amb menor predisposició a emmalaltir que la resta de persones. Actualment hi ha molta gent que representa aquesta forma d’envellir.


44

Diguérem que l’envelliment es caracteritza per la gran variabilitat, però dintre d’aquesta hem de distingir entre la variabilitat interpersonal i la intrapersonal. La primera fa referència a la forma d’envellir del col·lectiu, a les diferències entre els individus. La intraindividual fa referència a què pot haver-hi alguns aspectes físics que en algú hagin declinat més que en altres, ex: jo puc tenir un problema d’ossos que em limita, però puc tenir un sistema respiratori que funciona molt bé. Els avanços clínics actuals han augmentat la qualitat de vida fins que als darrers anys de la vida, comencen a fallar més sistemes que fan que el període entre que s’està realment malament i la mort, s’escurci molt.

L’estudi científic de la vellesa (dintre de la disciplina de la psicologia evolutiva) comença als segles XVIII i XIX. Hi ha tres grans precursors científics:

‣ J.N. Tetens (1777) fou el primer que escriu en el camp del desenvolupament adult i l’envelliment i manifestà la necessitats d’establir unes lleis generals del desenvolupament que inclogués des del naixement fins a la mort.

‣ A. Carus (1808) fou el primer en oferir una descripció psicològica de les persones al llarg de tota la vida.

‣ Quetelet (1835) també fou precursor en l’estudi científic de la infància, fou el primer en fer un estudi empíric transversal que pràcticament abarcaba tota la vida (una mostra que més o menys contenia des dels 7 als 60 anys). Se’l considera “el pare” del cicle vital.

Obres més científiques:

- Hall (1922) fou una de les primeres obres dintre del marc científic sobre la senescència. Escriu el llibre “La senectut: la segunda mitad de la vida” escrit des de un punt de vista psicologic.

- Cowdry (1939) parlà sobretot dels problemes de l’envelliment i escriu un llibre que recull la problematica de l’envelliment.

- Birren (1959) tenim el primer manual sobre l’envelliment. Centrat en el procés d’envelliment psicològic i també biològic.

Es va veure que dintre la psicologia evolutiva l’estudi de l’envelliment havia quedat endarrerit, i s’havia estudiat molt més la infància i l’adolescència. Fins als 60’s no es comença a veure la necessitat de fer estudis científics d’aquestes etapes evolutives (Adulta i vellesa).


45

L’impuls que es va donar a l’estudi d’aquests vingué donat per:

‣ L’increment de l’expectativa de vida (reducció de la mortalitat infantil) fa que la gent es comenci a preocupar més per aquesta gent, ja que ara la gent vivia més. També la psicologia avança i necessita una major especialització que ara pot incloure la vellesa.

‣ Reducció de l’índex de natalitat.

‣ Organitzacions professionals i de formació: de cada vegada la gent té més necessitat de tenir coneixements.

‣ El canvi de model de desenvolupament que implica la perspectiva del cicle vital.

‣ A partir de la segona guerra mundial sorgeixen organitzacions professionals que es refereixen a les agrupacions i col·lectius que proposen cursos de formació, congressos, etc. que donaren un impuls molt gran a la formació:

- 1945 es crea la societat gerontològica d’Amèrica.

- 1949 sorgeix la societat internacional de gerontologia

- 1948 es crea la societat espanyola de gerontologia.

Metcnikoff a principis del s. XX, va realitzar uns estudis des del punt de vista de la gerontologia. S’ha d’entendre la gerontologia com a l’estudi de el que es l’envelliment des d’una triple perspectiva:

- Científica: camp d’investigació sobre la vellesa que inclou molts tipus de coneixements: part psicològica, part mèdica (geriatria, Nasher), economia, sociologia, aspectes legals, etc. Els científics demanen la figura del metge geriatra per millorar l’atenció a les persones majors, es reclama que passi similar amb els pediatres, a partir d’una certa edat, acudir a un geriatre enlloc del metge de capçalera o l’especialista de torn. Aquests geriatres també tenen una sensibilitat distinta. Avui només hi ha geriatres a les residències o que “controlen” als hospitals.

- Acadèmica: hi ha moltes disciplines que s’incorporen al sistema educatiu (com la nostra), assignatures sobre vellesa, etc. Aquest fet no s’ha donat a Espanya fins als 80’s, que les universitats han començat a incorporar l’estudi de la vellesa, sobretot en els doctorats. Fins als 90’s no s’introdueix a totes les universitats espanyoles.

- Aplicada: és un camp d’aplicació mèdica i també un camp d’actuació molt relacionat amb totes les decisions polítiques que es prenguin, que determinaran uns o altres serveis.


46

TEORIES PSICOSOCIALS

Hi ha 3 teories, la teoria de la desvinculacio (Cumming i Henry, 1961), la teoria de l’activitat (Havighurstt i Albrecht, 1953) i la teoria de la continuïtat (Neugarten, 1964, i Atchley, 1971):

Teoria de la desvinculació (Cumming i Henry, 1961)

Diu que el procés normal d’envelliment porta a un distanciament o desvinculació de les persones. Aquesta desvinculació té 2 components, psicològic i social.

S’esta produint un distanciament psicologic. La persona, de cada vegada, està més “mirant-se a ella mateixa”, deixa de preocupar-se pels demés, per centrar-se en un mateix. (agafar dependencia, deixar de ser autonoma, més tancament psicologic, es comunica menys)

Per una part també hi ha una desvinculació afectiva, la persona de cada vegada es preocupa menys pel que passa als demés, hi ha un distanciament entre les persones. El component sociològic diu que les persones van perdent la xarxa d’amistats i suport social, poc a poc. (deixa de tenir contacte amb les seves amistats, passejos per al poble..)

També ens diuen que això ho protagonitzen les persones que són cuidades, que tenen gent que els cuiden i tenen cobertes les seves necessitats bàsiques (deixes de fer el dinar, pero tel fa la teva filla, etc), ja que quan no tenen cobertes aquelles necesitats basiques no s’ho poden permetre. Els teòrics diuen que aquest tipus de desvinculació vendria a ser una preparacio per a la desvinculacio definitiva que es la mort.

Teoria de l’activitat (Havighurstt i Albrecht, 1953)

Aquesta teoria diu tot el contrari, parla de què les persones continuen volguent tenir les mateixes activitats i rols que tenien quan eren adultes, es volen sentir útils i continuar iguals. Són valorades per les activitats que fan i els rols que desenvolupen. Són les persones que continuen tinguent a dinar la família els diumenges, que van al club, s’ajunten amb altres, etc. Sentir-se útils i estar actives els fa sentir-se bé i els puja l’autoestima.

Les persones per a sentirse be, per sentirse utils i productives necesiten continuar fent el que sempre han fet. Son persones molt actives i necesiten desempenyar i continuar fent tots els rols que han fet fins ara, ja que moltes vegades aquells rols son els que els hi han donat reconeixement social. Es centra mes amb el rol, amb l’activitat.


47

Teoria de la continuïtat (Neugarten, 1964, i Atchley, 1971)

Aquesta explicació té un caire més psicològic, diu que les persones, en el seu procés d’envelliment, continuaran emprant les mateixes estratègies que han emprat durant tota la seva vida (segueixen amb els mateixos rols de personalitat i emplen els mateixos recursos).

Està centrada amb la personalitat dels individus, ja que aquesta no canviarà. Per això diuen que la personalitat de les persones pot ser un bon predictor de com envelliran. Segons els seus trets d’envelliment tendras un tipus d’envelliment o un altre. Es centra mes en un aspecte psicologic.


48

7. EL ROL DE L’ANCIANITAT: L’EVOLUCIÓ CULTURAL

Al llarg de la història, tal i com ens explica en Víctor Alba, la gent gran abans era molt considerada i això d qualque manera ha anat declinant. Alba situa que amb l’entrada del sistema capitalista comença a canviar aquesta concepció dels ancians, ja que són més valorades la gent jove, degut a la seva rapidesa i agilitat per l’hora de treballar.


49

8. CANVIS PSICOFISIOLÒGICS I SALUT

(Aquest tema ja està donat en el Bloc 1)


50

9. LES CAPACITATS DE LA VELLESA

Quasi tots els estudis sobre la memòria ens parles de 3 processos bàsics:

1. Adquisició: Comença amb l’entrada de l’exposició dels estímuls. Això ens permet obtenir informació i implica que hi hagi un registre d’aquests estímuls i seleccionar-los. Aquesta es una primera fase d’aprenentatge i adquisició.

2. Emmagatzemant: Aquesta informació que hem obtinguda la guardem.

3. Recuperació: Aquell procés en el que reconeixem tota la informació emmagatzemada i l’utilitzem en el moment en que la necessitem.

Amb el pas del temps, el problema més gran de la memòria és recuperar i també emmagatzemar aquesta informació.

Turving (1985) ens parla de tres tipus de memòria:

1. Memòria procedimental o implícita: És aquell tipus de informació que es pren sense cap tipus d’esforç. És una memòria inconscient, automàtica que incloïa respostes emocionals, rutines... Es un tipus de memòria que fa referència a reconèixer les cares de les persones

2. Memòria semàntica: Consisteix en tot aquell coneixement que té una persona, tot lo que anem estudiat com ara conceptes, història... Són aquells coneixements adquirits i que recordem durant tota la vida.

3. Memòria episòdica: És la memòria que es necessita per recordar fets específics que estan succeint en el mateix moment. Aquesta memòria és la que la gent gran va perdent amb el pas del temps. Recorden el que han fet fa 20 anys, però no recorden lo que han sopat ahir.

Zubiri i Aranguren diuen que la memòria afectiva és un tipus de memòria que la gent sí que sol recordar, es a dir, “la memòria sentiente”.

El que et comença a passar durant l’Edat mitjana és:

- Anar a una habitació a buscar un objecte i oblidarse del que s’anava a buscar.

- Tenir una paraula o nom “a la punta de la llengua” i no poder recordar-lo.

- Tenir dificultat per a recordar una paraula que es desitja utilitzar

- Durant una conversació, oblidar tactar un punt important.

- No recordar un nom o una paraula quan un ho intenta i enrecordar-se més


51

tard.

- Rellegir párrafs anteriors de la noticia que está llegint per a poder comprendrer-la.

- Oblidar que ja s’havia contat alguna cosa a una persona i tornar a contar-li.

- Guardar un objecte importante en un lloc segur i oblidar on s’ha guardat.

- Perdre el fil en una conversa.

- Arribar a una tenda d’alimentació o a una farmacia i oblidar el que es pensava comprar.

Hi ha una sèrie d’estratègies per anar estimulant la memòria:

- És important tenir una salut física i emocional per no oblidar. Exemple: Els símptomes de la depressió en la vellesa, provoca els oblits.

- És important mantenir-se estimulat amb una vida activa. Sempre fer-los fer memòria amb receptes de cuina, notícies...

- Que s’ajudin amb llistes de compra, agendes, calendari...

- Tenir un bon autoconcepte influeix a mantenir el nivell.

- En la teràpia de reminiscència es fa sempre un tipus d’activitat que els faci recordar, per exemple parlar de temes concrets, parlar de la infància...

LA SAVIESA

Baltes ha fet molt estudis sobre la saviesa, llavors ens la defineix com un coneixement expert sobre assumptes fonamentals de la vida. Serien aquelles persones que han acumulat una sèrie de coneixements i experiències, per tant saben que fer. Hi ha una sèrie de característiques que apunten a una persona sàvia:

- Tenen una gran quantitat de coneixements emmagatzemats.

- Coneixements que provenen de les experiències viscudes.

- Tenen un ric coneixement sobre com tractar els problemes de la vida quotidiana.

- Consciència de que la vida és un conjunt de contexts relacionats entre sí, i allò que canvia en un, afecta a tots.

- Consciència de la relativitat dels judicis respecte a la cultura i els sistemes de valors particulars.


52

- Consciència de la impredictibilitat i incertesa fonamental de la vida i acceptació d’aquesta situació.

Hi ha una sèrie d’autors que ens diuen que totes aquestes característiques tenen un caire molt cognitives, però que hi ha les següents característiques de personalitat (característiques personals) que fan també sàvies a les persones i són molt importants:

- La justícia

- La sensibilitat

- L’amabilitat

- La discreció

- La tranquil·litat (serenitat)

- La tendència a no jutjar a l’altre.

Totes les dimensions han d’estar amb interrelacio amb aquestes característiques de la personalitat. Cada part potencia a l’altre de tal manera que s’aconsegueix un bon judici en situacions complexes i problematiques, sempre han d’anar juntes per tenir saviesa. Aquest concepte està molt poc distribuïda en la població, ja que només compta amb ella el 5% de la població. La saviesa tant pot estar en gent jove, de mitjana edat i gent gran, per tant no té res a veure amb l’edat de la persona.


53

10. ASPECTES PSICOSOCIALS DE LA SENECTUT: MODIFICACIONS DE LA IDENTITAT, ROL I ESTATUS

Neuroticisme: (Neuroticisme VS Control emocional)

El neuroticisme fa referència a l’estabilitat emocional i inclou la ansietat, hostilitat, depressió, impulsivitat i vulnerabilitat.

1. Extroversió: Fa referència a la capacitat d’establir vincles amb altres persones. Són persones que cerquen la companyia dels altres, estan implicades en relacions interpersonals, són persones assertives i tendeixen a experimentar emocions noves.

2. Obertura a l’experiència: Són persones que cerquen coses noves, hi ha una certa tendència a cercar lo desconegut, a conèixer i aprendre coses noves...

3. Afabilitat: Són persones que tenen confiança, respecte, estan orientades cap a lo positiu dels altres, cerquen lo bo...

4. Consciència: Són persones que solen tenir autocontrol, son reflexives i auto disciplinades.

Els mono-trets són:

- El locus control: Tendeix a baixar amb l’edat

- L’autoestima sol baixar una mica amb la vellesa. Es troba molt relacionada amb els nivells de salut que tenen les persones, en les actituds cap a l’envelliment

Característiques de la conducta sexual en la vellesa:

- La conducta sexual d’una persona és molt variable d’una persona a l’altra.

- Els canvis fisiològics també són molt variables

- El “grau de satisfacció” no té perquè disminuir amb l’edat

- La menor freqüència de l’activitat sexual esta molt més relacionada amb aspectes psicosocials que fisiològics

- L’activitat sexual té múltiples manifestacions auto eròtiques

- Aspectes essencials de la sexualitat com el interès sexual, l’enamorament, la comunicació i l’afecte no involucionen amb l’edat.


54

- L’activitat sexual de la dona sol dependre més del desig i la capacitat de l’home que de ella mateixa

- La gent gran tendeix a voler establir relacions íntimes, entrar en contacte amb els altres.

LA JUBILACIÓ

Un fet important en aquesta etapa evolutiva és la jubilació. La jubilació implica la finalització de l’activitat laboral, i en aquests moments, encara amb dret a remuneració.

Etimològicament, la jubilació ve de “júbilo” (joia, és a dir, estar contents). El fet de què es pogués tenir a la jubilació una pensió (remuneració) fou gràcies a Bismarck, al 1898, va instituir el sistema de pensions, a partir dels 65 anys, que era l’edat en què la gent es moria, de manera que els qui sobrevivien cobrarien.

Aleshores, el sistema de jubilacions és un producte social dels països industrialitzats. Avui dia, se’n parla molt de l’edat de les jubilacions. Als EEUU no hi ha edat de jubilació, sinó que cadascú es jubila d’acord amb el seu poder econòmic.

Hi ha diverses formes de jubilar-se, en funció de la persona, i poden ser voluntàries i involuntàries, poden ser prejubilacions (anticipades).

De cada vegada més, es diu que és molt bo aprofitar tota l’experiència laboral que han anat acumulant en la seva trajectòria, de manera que són persones que es poden aprofitar amb la seva experiència i saviesa acumulada.

Dins el que és la Psicologia Evolutiva, destacar a Atchley (1989), un dels teòrics que més ha estudiat el tema de la jubilació, i ha establert una sèrie d’etapes dins la jubilació:

1. Prejubilació: Són aquells anys en què estàs a punt de jubilar-te i vas creant unes expectatives o fantasies del que serà la teva jubilació.

2. Jubilació: Quan un té 65 anys, i un té interès de jubilar-se. Aquí dins es poden donar tres tipus de vivències, com:

- “Lluna de mel”, en què s’intenta fer tot el que s’ha desitjat fer sempre i no s’ha pogut fer a causa de la feina, per tant és una fase d’eufòria.

- “La rutina”, perquè són aquelles persones que el que els interessa fer és dur una vida rutinària, molt normal.


55

- “La vivència del descans”, un no programa res perquè lo únic que vol es reduir l’activitat.

3. Desencantament: Les persones es donen que no poden complir les expectatives que s’havien fet. També poden ser expectatives que després veus que l’economia no t’ho permet.

4. Reorientació: És qui en aquesta etapa s’ha de tornar a reorientar o tornar a estructurar-se la vida, i intentar ser realista.

5. Estabilitat: Després d’aquesta reorientació, un aconseguiria un ajustament entre les possibilitats de la vida real i allò que un pot dur a terme.

La jubilació, com a una etapa vital, representa un canvi tant en l’aspecte personal com social. Referent a l’àmbit personal, significa un canvi en les condicions de la vida, del nivell econòmic i dels hàbits diaris. I pel que fa a l’àmbit social, representa una pèrdua d’estatus a nivell econòmic i a nivell social. I després, a nivell d’amistats i companys de feina, també es redueix molt.

Les actituds que hi ha davant la jubilació, són molt variades, i influeixen bastants de factors, com:

- Factors individuals

- Factors socials

- L’economia (ex. autònoms)

- La salut física i psicològica

- Tipus de feina i la seva exigència

Una cosa que s’ha pogut veure, és que aquelles persones més implicades en la seva feina, solen tenir més una actitud menys favorable cap a la jubilació. A més, aquesta gent que està molt implicada, difícilment es jubila, ja que es volen seguir tenint projectes, etc.

Tot i així, Moragues diu “encara que durant aquests 20–30 anys ha canviat molt l’actitud de jubilar-se, encara es veuen manifestacions psicosomàtiques d’aquelles persones que s’han de jubilar, com una certa depressió, una apatia vital, insomni, etc.” Això ho podríem aplicar a totes aquelles persones que s’han vist obligades a prejubilar-se.


56

VIDA MATRIMONIAL

Avui dia, encara, la gent gran sol seguir casada, destacant com en la vellesa es solen donar menys divorcis. Dels 65 als 70 anys hi ha molts mes homes casats que dones (83% d’homes i 54% de dones). Ara bé, una dada significativa, és que aquestes persones grans jubilades, hi ha un percentatge més alt d’homes casats que de dones, perquè els homes que es queden vidus es tornen casar, mentre que les dones, si queden vídues no es tornen a casar, a més si ho afegim que tenen una expectativa de vida molt més alta, a més de què molt homes que es queden vidus es casen amb dones molt més joves.

Respecte al que és la satisfacció dins el matrimoni, hi ha diversitat de resultats en les investigacions; no hi ha acord. Alguns resultats són:

- Les persones grans casades presenten millor salut i experimenten menys soledat. La parella constitueix un bon sistema de mútua assistència.

- Tant homes i dones, en aquestes edats, valoren positivament el matrimoni, però amb una certa diferència, els homes el valoren més que les dones.

- La relació entre els matrimonis d’edat ofereix una gamma que va des del que mantenen un perfecte enteniment fins als que discuteixen per qualsevol cosa.

- En aquestes edats, si la parella té una correcta autoestima, ambdós membres es poden sentir més units.

LES RELACIONS AMB ELS FILLS I FILLES

La majoria d’estudis que s’han fet respecte en les relacions pares i mares amb els fills/es semblen afirmar que la majoria de persones tenir bona relació amb aquests, encara que el contacte sol diferir, ja que sembla ser que amb les filles, el contacte sol ser més directe, mentre que amb els fills és més indirecte perquè sol ser més per telèfon. Ara bé, en el moment en què hi ha problemes o discapacitats físiques o psíquiques, en què els pares van perdent autonomia, els estudis mostren que la majoria de famílies es comprometen econòmicament, físicament i emocionalment amb els seus pares. També els estudis mostren que aquest recolzament familiar augmenta segons el grau de dependència de les persones grans (depèn del grau d’autonomia).

La majoria de gent gran, o bé viuen a casa seva o bé a casa dels fills o filles. Sempre hi ha una persona que s’encarrega de fer una sèrie de tasques, de cuidar... és a dir, una persona de la família que es fa càrrec de la situació. Normalment, l’estructura familiar que fa de cuidador, primer és la parella que


57

ajuda a l’altre; quan això no és així, els fills o filles són qui s’encarreguen, podent arribar a ser els néts i, en darrer terme, nebots o nebodes.

Ha cambiat el concepte de responsabilitat amb els pares. Abans hi havia la tendencia de dur els pares a viure a casa quan perdien la seva autonomia, però actualment ja no es dona (degut sobretot a l’accés de la dona al treball).

LES RELACIONS AMB ELS NETS

Segons estudis realitzats, s’observa que els néts i netes veuen com a figures importants dins la seva vida i que tenen bona relació, en general. Per tant, el que diuen és que són una font d’afecte i de suport emocional, proporcionen autoestima i confiança. Ara bé, hi ha una certa diferència entre els rols dels padrins i padrines. A les padrines, se lis atribueix una relació més afectiva i un rol més de cuidadora. I en quant als padrins, són aquells que veuen com a persones que assessoren, que donen consells i que ensenyen.

Hi ha una tipologia del món anglosaxó de padrins i padrines:

- Els padrins i padrines remots, és a dir, aquells que tenen els néts molt enfora, i hi ha amor i respecte.

- Els padrins i padrines implicats, és a dir, els que viuen amb ells, i que participen molt en la relació i en la vida quotidiana d’aquests néts, amb una imatge molt positiva d’ells i de la vellesa.

- Els padrins companys, que són tant independents i autònoms i que fan moltes coses, és a dir, planifiquen la visita amb els seus néts, per exemple un cop per setmana.

- Els padrins però que fan de pares substituts, i que han d’assumir la funció de pares o mares, sobretot en famílies desestructurades.


58

TEMES IMPORTANTS PER L’EXAMEN

Tema 1: Concepte de transcisio, modalitats de transcisio, canvis durant la maternitat i la paternitat, l’amistat i les seves funcions.

Tema 2: Que es una persona adulta

Tema 3: Canvis fisics en cada una de les etapes evolutives

Tema 4: La intel·ligencia (definicions fins a l’actualitat, autors: Stemberg...)

Tema 5: Teories especifiques, aspectes del context familiar o laboral.


59

Documents

Psicologia de l'edat adulta