Quadern central l'Espurna ním 6: Moviment Obrer

quadern central.indd 1quadern central.indd 1 20/12/2008 15:30:3220/12/2008 15:30:32

2

Miguel PeláezResponsable de Moviment Obrer del PCC

Presentació

Els materials que es publiquen a continuació són el fruit de la col-laboració entre la Fundació Pere Ardiaca i el Comitè de Moviment Obrer del PCC. Vam poder comp-tar durant la primavera passada amb en Jean-Pierre Page, en Joan Ignasi Sánchez, en Heinz Bier-baum, en Daniel Lacalle, en Jordi Ribó, en Carlos Berzosa i en Juan Carlos Villamizán i ens va enviar la seva ponència la companya Eugènia Isarraulde, que no va poder assistir.

Enmig dels debats congressuals de CCOO, EUiA i IU, ens vam plantejar la necessitat d’iniciar una sèrie de debats que exploressin qüestions que estan en el centre dels reptes que ha d’encarar el mo-viment obrer en els propers anys: a) la imprescindible organització internacional dels treballadors en un context de globalització, amb els avenços al respecte que hi ha hagut i les difi cultats encara per vèncer; b) la realitat de la imbri-cació de la producció, més enllà de la globalització i l’organització del treball a nivell internacional, en una realitat territorial con-creta; c) els canvis en la política d’empresa, que és vista com una inversió fi nancera més, i les con-

seqüències per l’organització del treball i d) l’estudi en profunditat dels canvis en l’estructura de la classe treballadora a Catalunya. Aquests debats, tan necessaris per al moviment obrer, van ser extraordinàriament fructífers i ens comprometem a continuar-los sense demora.

En aquests moments en què la crisi- que no és una crisi industrial, sinó estructural del capitalisme- pica a la porta i els treballadors som “invitats” a pagar els plats trencats i subvencionar la salvació del capital fi nancer amb el deteri-orament de les nostres condicions de vida i de treball, cal -sens dubte- més refl exió i més acció. És precís que ens reconeguem que entre les moltes coses en què estava equivocat el neoliberalisme i el pensament hegemònic hi havia la consideració del sindicalisme com a representant monopòlic d’interessos privats, com un grup egoïsta que defensava els qui tenien bons treballs contra els qui en tenien de precari o no en tenien en absolut. Les dades de-mostren- molt al contrari- que el neoliberalisme ha generat polarit-zació social (i precaris i aturats) i que quan el sindicalisme ha estat

fort les desigualtats s’han reduït i les polítiques han tingut més en compte la plena ocupació com a objectiu.

I és que el sindicalisme és alguna cosa més que una estructura mo-nopòlica de la força de treball (ja ens agradaria, d’altra banda). És l’organització dels treballadors per defensar els seus interessos immediats de classe (salari, con-dicions de treball) al centre de treball, però també la redistribució del producte social que fa l’Estat mitjançant el salari diferit (pen-sions) i el salari indirecte (drets socials: educació, sanitat...). El sindicalisme fa política, defensa els interessos dels treballadors i al mateix temps té un model de societat, proposa uns valors per presidir l’organització de la socie-tat. El sindicat és un subjecte actiu a la societat, més enllà de l’acció sindical a l’empresa; és una part de l’esquerra social en tant que lluita pels interessos de la majoria i per la igualtat social. I ara més que mai, des del sindicalisme hem d’intervenir en els grans debats polítics que té plantejada la nostra societat, perquè els treballadors i les treballadores no paguem la factura de la crisi.


3

Els canvis en la política d’empresa i les conseqüències per a l’organització del treball

Una investigació científi ca re-cent mostra que a Alemanya hi ha un sector molt ampli de sa-laris baixos i de treball precari. Segons una altra investigació del DGB, la confederació sindical a Alemanya, només el 12 % dels treballadors i empleats estan contents amb el seu treball. Per això els sindicats i en particular la IG Metall fan una campanya per al “bon treball”. Bon treball és el mateix que dir un treball fi x

amb una remuneració sufi cient, amb continguts qualifi cats, amb horaris no excessius i condicions de treball que són les que poden portar a la jubilació en bones condicions de salut. Les iniciati-ves sindicals per al “bon treball” són una resposta a l’empitjo-rament progressiu del treball. Creixen les formes precàries del treball com el treball temporal i el prestamisme laboral, hi ha una pressió sobre les condicions de treball i en particular de fl exibi-litzar les hores i tota la prestació

del treball segons el ritme del mercat i de la producció, és a dir, segons les necessitats de les empreses. En els centres produc-tius hi ha una certa tendència de “retayloritzar” l’organització del treball. Després d’experiències amb el treball d’equip amb més llibertats i més responsabili-tats per a aquests treballadors, per exemple en les fàbriques d’automòbils, preval avui un sistema de controls més rígid. Aquestes iniciatives sindicals per al bon treball, però, no són tan sols afers alemanys, sinó que també tenen una dimen-sió europea. La concepció del bon treball és una alternativa a la concepció de la Comissió Europea del “flexisecurity”, (“fl exiseguretat”) una concepció segons la qual es vol combinar fl exibilitat i seguretat a la feina.

En realitat prevalen la fl exibilitat i els interessos de l’empresa. Aquesta tendència de l’augment de les formes precàries del treball, de la fl exibilitat i la pressió crei-xent pel que fa a les condicions laborals arreu d’Europa, estan relacionades amb els canvis en el desenvolupament econòmic i en la política de les empreses. En els darrers anys s’han produït uns can-vis profunds en la política de les empreses. El fet més característic d’aquests canvis són les activi-tats dels fons fi nancers (“private equity funds”) que tornen a ser sempre més importants i estan infl uenciant fortament la política d’empresa. Hi ha molts exemples per a l’assumpció de les empreses por fons financers i el següent canvi de la política d’empresa. Un cas clamorós a Alemanya va ser

Heinz BierbaumSindicalista alemany

Creixen les formes pre-càries del treball com el treball temporal i el prestamisme laboral


4

Grohe, una empresa internacional molt coneguda per a sistemes sani-taris, en què el propietari, un fons fi nancer americà, volia augmentar els benefi cis ja bastant alts – amb la conseqüència de tancar centres productius i de desplaçar una part de la producció en països amb costos laborals baixos. Està clar que un tipus d’aquesta política té conseqüències greus per als

treballadors i empleats, amb unas repercussions molt negatives per al treball i l’empitjorament de les condicions laborals.

Aquestes activitats dels fons financers, a vegades molt cla-morosos, són solament la punta de l’iceberg d’un canvi en la política d’empresa més general. Em refereixo a la concepció del “shareholder value“ (valor per als accionistes). Això signifi ca una orientació molt estricta als interes-sos dels accionistes o més general-ment dels propietaris en la política de l’empresa. La conseqüència és una estratègia de reduccions dràs-tiques dels costos amb l’objectiu de guanyar els benefi cis més alts possibles a curt termini. El fet nou no és l’objectiu de guanyar benefi cis alts perquè és l’objectiu normal d’una empresa capita-lista. La qualitat nova d’aquesta concepció és que l’empresa és en primer lloc una inversió fi nancera que ha de competir amb totes les inversions en el mercat fi nancer. Es compta amb beneficis molt alts a curt termini. Però no canvia solament la política, sinó el mo-del de l’empresa. La producció

no interessa, les empreses són considerades com qualsevol altra inversió fi nancera.

La concepció del “shareholder value” va ser desenvolupada fa molts anys als EUA per afrontar les assumpcions hostils i per a obligar les direccions i gestors a representar millor els interessos dels accionistes en la política i estratègia d’empresa. Però ha estat només en els darrers deu anys que aquesta concepció ha obtingut una importància general per a la polí-tica d’empresa i està infl uènciant no tan sols l’estratègia de les grans empreses, sinó també la política empresarial generalment. Estan creixent les expectatives pel que fa als benefi cis a curt termini en general. Es tanquen també centres productius lucratius quan es pot guanyar més en uns altres ves-sants, com ha passat fa poc amb la fàbrica de NOKIA a Bochum amb més de dos mil treballadors. La política del “shareholder value” i la seva importància són el resultat dels canvis en el sistema econòmic global. Aquesta estratègia està re-lacionada amb el desenvolupament de la globalització capitalista amb el naixement i la supremacia dels mercats fi nancers internacionals.

Es pot dir que amb la concepció del “shareholder value” la globa-lització ha arribat veritablement al nivell de l’empresa.

Això infl uencia tant les condicions laborals com les relacions industri-als. Preval la reducció dels costos, en particular els costos laborals, que modifi ca les condicions la-borals. La ja existent intenció de fl exibilitzar la prestació del treball s’intensifi ca. Tenim una situació en què la capital comanda, en què tot està sotmès als interessos dels accionistes o – més generalment –

dels propietaris. El mercat fi nancer i la borsa tenen una influència sempre més gran que afecta to-tes les empreses, no tan sols les empreses registrades a la borsa. En aquesta visió el treball és en primer lloc un cost que ha de ser reduït. El treball ja no és una cosa que crea valor. En la visió del mer-cat fi nancer i de l’empresa com a inversió fi nancera l’empresa no apareix com a creació de valors, sinó com a instrument per a fer diners. El treball i els treballadors compten ben poc.

Amb aquests canvis canvien també les relacions industrials. Si em refereixo a la situació ale-manya està clar que el sistema de la cogestió (“Mitbestimmung”) que està molt relacionat amb el model del capitalisme renà ja no funciona com abans. El model alemany de les relacions industri-als estava basat en un compromís assimètric de classe segons el qual els treballadors accepten la competitivitat com a objetiu prin-cipal de les empreses augmentant

En els centres produc-tius hi ha una certa ten-dència de “retayloritzar” l’organització del treball

S’imposa una estratè-gia de reduccions dràs-tiques dels costos amb l’objectiu de guanyar els benefi cis més alts pos-

sibles a curt termini


5

la productivitat i obtenen com a compensació unes condicions laborals favorables inclosa una certa, però limitada, participació. En el món del capitalisme fi nancer aquest compromís ja no té valor. El model de la cogestió està con-testat per part de les associacions patronals. La patronal ja no vol la representació paritària dels treballadors en els consells de vigilància a les grans empreses i vol reduir els drets dels comitès d’empresa a les fàbriques. El cas de les relacions industrials alema-nyes n’és només un exemple. El canvi descrit té un valor general. Hi ha una pressió molt forta sobre les condicions laborals i un canvi de les relacions de forces a favor del capital per tot arreu.

Està clar que els sindicats i els representants del món del treball critiquen fortament aquest tipus de política empresarial. Però no només ells critiquen la concepció del “shareholder value”. Hi ha una crítica a vegades molt dura també per part dels representants de les empreses i per part dels economistes que tenen relacions estretes amb el món d’empresa. És veritat que preval la concep-ció de l’empresa com a inversió fi nancera, però hi ha també unes altres concepcions. Per això te-nim una situació contradictòria. La concepció alternativa a la concepció del “shareholder va-lue” és el “stakeholder value”. “Stakeholder” signifi ca que hi ha

parts diferents dels treballadors i empleats, els clients, els proveï-dors i altres que tenen interès en l’empresa i que juguen papers diferents, els quals són importants per al funcionament de l’empresa. En aquest model es reconeix i es vol integrar els interessos de les parts diferents. Es reconeix que l’empresa és un procés per crear valors i hi ha una orientació a mig o llarg termini. Aquesta con-cepció de l’empresa ofereix més possibilitats també per a crear condicions laborals més favora-bles per als treballadors. El treball té valor i no és només cost. Per això els sindicats es refereixen

moltes vegades a aquest model. A parer meu, però, aquesta con-cepció tampoc no és sufi cient. La visió de l’empresa gairebé com a una coalició de parts diferents és falsa perquè les diferents parts tenen posicions molt diferents pel que fa als interessos i pel que fa al poder que tenen. En aquesta concepció de l’empresa com a conjunt de parts diferents no s’hi reconeix l’antagonisme entre el capital i el treball en què, per

cert, hi ha hagut modifi cacions en el decurs dels anys, i no obstant segueix sent característic per a les empreses capitalistes.

Crec que s’ha d’anar més lluny. Cal una concepció de l’empresa segons la qual es posa el treball i els treballadors i empleats al cen-tre de l’empresa. En aquesta visió l’empresa és considerada com a institució que crea valors. L’es-tratègia té una orientació a llarg termini i vol desenvolupar els seus potencials. Voldria apel·lar a una estratègia i política, una política d’empresa socialment responsable o sostenible orientada cap a la protecció dels recursos, humans i també naturals. Està clar que en el sistema capitalista de l’economia l’objectiu principal de l’empresa són els benefi cis. Però hi ha una diferència en com es fan aquests benefi cis.

En tot cas està clar que hi ha una relació molt forta entre el tipus de política i l’organització i les con-dicions de treball. Una estratègia de fer benefi cis molt alts a curt termini en interès dels accionistes, com és la intenció en la concepció del “shareholder value”, no és compatible amb una estratègia de valoritzar el treball, de crear unes condicions laborals favorables als treballadors i amb la concepció sindical del “bon treball”. Quan l’empresa és en primer lloc una inversió fi nancera com qualsevol altra inversió en el mercat fi nancer, del qual s’esperen benefi cis molt alts a curt termini, no hi ha interés en desenvolupar els potencials i en crear condicions favorables als treballadors. Es vol reduir costos i es va fi ns allà on hi ha els costos més baixos. D’aquí els creixents desplaçaments sense respectar els interessos ni de treballadors ni del desenvolupament regional. Creix la pressió sobre els treballadors i creixen les formes precàries del

La concepció del bon treball és una alterna-tiva a la concepció de la Comissió Europea

del “fl exisecurity”


6

treball – tenim per exemple a Alemanya un nombre creixent de treballadors que tenen un salari més baix i una protecció menor. Creix així també la competència entre els treballadors. Això val en particular per a les empreses internacionals que organitzen la producció i la distribució global-ment aprofi tant les condicions més favorables als seus interessos.

Si es volen millorar les condicions laborals cal una altra política d’em-presa que reconegui el valor del treball, el valor d’uns treballadors qualificats i la participació dels treballadors. Una política d’em-presa sostenible caracteritzada per la responsabilitat social, però no és possible en l’ambient d’una política neoliberal. Una política així necessita unes condicions econòmiques, socials i polítiques generals que afavoreixin una ori-

entació en la política d’empresa. Necessitem per a això una política econòmica i social alternativa al model neoliberal. Cal un altre model d’economia segons el qual l’economia ha de servir al desen-volupament social i a la millora de les condicions laborals i de vida. Està clar que amb els canvis en el sistema econòmic i social canvien també les condicions polítiques. Moltes vegades els sindicats no han entès la profunditat del canvi. Per això tenen problemes per respondre a aquests reptes.

Tenim una situació molt con-tradictòria. Per una banda hi ha una supremacia dels mercats financers que influencien les activitats econòmiques i un can-vi de la relació de forces amb conseqüències negatives per als treballadors. Per una altra banda es veuen molt bé els riscos grans

de l’especulació fi nancera i la fra-gilitat d’aquest tipus d’economia. Per això creix també la crítica pel que fa a aquest model econòmic i social. Les contradiccions ofe-reixen possibilitats per a canviar el clima polític i per a construir una alternativa. L’esquerra ha de prendre les contradiccions econò-miques i socials i tranformar-les en política. El “bon treball” com el volen els sindicats i també l’esquerra política no es rep com a un regal. Cal lluitar. En aques-ta lluita per a una altra política, per a una política alternativa en l’interès dels treballadors hi ha nivells diferents que han de ser combinats. S’ha de lluitar a la fà-brica per unes condicions millors, al nivell de les empreses per una política socialment responsable i a la societat per una política econòmica i social alternativa al model neoliberal.


7

La lluita dels treballadors i treballadores des d’una perspectiva internacional

Sóc economista, per tant no sóc un expert en història del moviment obrer ni en història social i, per altra banda, tampoc estic convençut que pugui donar resposta als interro-gants que aquí es plantegen, però per a mi és un plaer i una satisfacció estar aquí amb vostès intercanviant

idees que són complexes en aquests moments.

Llançaré idees sobre els canvis econòmics que estan infl uenciant el moviment obrer i citaré el panorama internacional en el context en el que s’ha de moure i desenvolupar. Avui dia el gran inconvenient és que vivim en un món cada cop més globalitzat en termes de mercat, sobretot de mer-cat fi nancer, en el que els moviments obrers se segueixen desenvolupant en un àmbit estatal, d’Estat-nació.

Això, però, no és tan nou. Quan jo estudiava economia, en els anys 60, els professors més pro-gressistes de l’època parlaven del mercat comú com una cosa important per a l’ecomonia espa-nyola, el fet de poder integrar-se en aquell mercat d’una Europa avançada i desenvolupada i amb llibertats democràtiques. Recordo que vaig llegir un llibre

que estava editat per una edito-rial catalana, Nova Terra (que

era una editorial de cristians progressistes que després van donar molts quadres als partits de l’esquerra), que era un llibre col·lectiu on hi intervenien, entre d’altres, l’André Gorz(1), així com Ernest Mandel, que era un destacat dirigent de la Quarta Internacional i un bon teòric del marxisme econòmic. En aquest llibre eren crítics amb el mercat

comú i això em cridava l’atenció, entenien el mercat comú com l’Europa del monopoli. Segons analitzaven s’estava generant més concentració econòmica, s’estava creant més fortalesa del monopoli, les empreses d’Itàlia,

Carlos BerzosaCatedràtic en Economia aplicada i Rector de la Universitat Complutense de Madrid

En un món cada cop més globalitzat el mo-

viment obrer se se-gueix desenvolupant en un àmbit estatal

(1) André Gorz, que ha estat sempre un teòric d’esquerres, té llibres importants com Adéu al Proletariat, i després desenvolupa més la seva activitat en el moviment ecologista. S’ha suïcidat recentment amb la seva esposa.


8

França, Alemanya o Luxemburg es relacionaven entre si i mentre que aquest poder del capital mo-nopòlic avançava, el moviment obrer se seguia desenvolupant a escala nacional. I ja era difícil, dins del mercat comú, generar sindicats europeus, front al monopoli del capital. Front a aquesta idea positiva que se’ns donava a la facultat sobre el

mercat comú, aquest llibre em va fer pensar i refl exionar en el mercat comú com una unió d’empreses, de monopolis i oligopolis, que creava una secto-rialització, una segmentació del mercat de treball. D’això, hi ha algunes coses que acceptem com a noves que estaven plantejades ja en els anys 60, com a mínim en l’àmbit europeu. Avui, però, les coses han canviat molt des del model de desenvolupament dels anys 60 i 70. A vegades, ara ho veiem una mica com amb enyorança, era l’època

de la plena ocupació, de l’estabi-litat en el treball, en aquella època hi havia un estat del benestar que funcionava, polítiques econòmi-ques keynesianes que regulaven l’activitat econòmica i paralitza-ven les crisis, en defi nitiva el que s’ha anomenat fordisme: treball de producció en massa i un estímul al consum. A vegades hem mitifi cat aquests fets, però la realitat és que ja hi havia aquestes crítiques que acabo de mencionar. D’altra banda, no oblidem que va sorgir el maig del 68 com una gran con-testació al sistema en una època d’auge del sistema.

El cert, però és que les coses en molts casos han anat a pitjor. I per què han anat a pitjor? Perquè la cri-si els 70 acaba amb aquell model de plena ocupació i amb l’estabilitat a la feina. Es dóna per fi nalitzada l’època de la intervenció keynesi-ana i de l’expansió de l’Estat, de la despesa pública i d el’estat del benestar, i es produeix un canvi en tres direccions principals.

A. LA RESPOSTA A LA CRISI ÉS UN ATAC DEL CAPITAL CONTRA ELS TREBALLADORS

La resposta a la crisi econòmica és un intent del capital d’atacar la classe treballadora, però això ho diuen fi ns i tot economistes gens

radicals. La crisi, sobretot en el Regne Unit, amb la política de la Margaret Thatcher i als Estats Units amb el Reagan és un atac al capital contra els treballadors. La sortida de la crisi es basa, doncs, en polítiques neoliberals, desregulació econòmica, i sobretot desregulació del mercat laboral, i s’aplica en

alguns llocs amb major intensitat que en altres, com al Regne Unit i els Estats Units, mentre que en altres països s’ha anat mantenint l’estat del benestar, estossegat, amb ferides, amb problemes, perquè hi ha hagut resistències socials que han frenat aquest atac contra el sistema de benestar.

B. DESREGULACIÓ DE MERCATS I GLOBALITZACIÓ

Una altra qüestió que volia as-senyalar és el procés creixent de globalització que ha suposat una liberalització dels mercats, sobre-tot el fi nancers. Això ha donat lloc a una gran especulació econòmica i fi nancera, a un decreixement de certs grups i a una polarització entre riquesa i pobresa signifi -cativa a escala mundial i dins dels països. Canvia el paragidma dels economistes. Quan jo era estudiant predominava el model keynesià i molts ens sentíem radicals amb el marxisme, però ara predomina el paradigma neoliberal, en altres paraules, en els anys 60 es considerava que el mercat tenia molts errors i que l’Estat els havia de corregir i ara

La resposta a la cri-si econòmica és un

intent del capital d’atacar la classe tre-

balladora

La sortida de la crisi es basa, doncs, en

polítiques neoliberals, desregulació econò-mica, i sobretot des-regulació del mercat

laboral


9

es pensa que l’Estat és el que té els errors i que el mercat és el que funciona bé, menys quan hi ha crisi, com ara, que les empreses demanen a l’Estat que intervingui a favor seu.

C. CANVIS A L’ESTRUCTURA PRO-DUCTIVA

Una tercera, que és en la que voldria posar més èmfasi i que crec que té a veure amb el tema proposat, que són els canvis que hi ha hagut en l’estructura produc-tiva i l’impacte que tenen sobre el moviment obrer. Diria, primer de tot, que en els països desenvolu-pats, ha anat perdent importància la indústria front al sector serveis en termes de participació en el producte interior brut i en la pobla-ció activa ocupada. Igual que va passar abans amb l’agricultura ara passa amb la indústria, que s’es-tanca o disminueix i té més auge el sector serveis, que és un sector calaix de sastre, perquè allà hi ha els hotels, les perruqueries o les noves tecnologies. En segon lloc podríem mencionar les considera-

bles transformacions en l’estruc-tura productiva: s’externalitzen moltes activitats de les empreses; la gran empresa, la gran fàbrica, que era el bastió dels sindicats del moviment obrer disminueix la seva mida com a coseqüència de les noves tecnologies, per una part, però també perquè moltes activitats s’encarreguen fora a altres empreses, se subcontracten. Aquest procés creixent de subcon-tractació a empreses, que moltes

vegades són també propietat de la matriu i altres vegades treballen per a la matriu, ha generat la crea-ció d’unes noves petites i mitjanes empreses que treballen per a les grans on el moviment obrer- en te-nir menor nombre de treballadors i menys capacitat organitzativa- té menys força. Per tant en quasi to-tes les grans fàbriques- com al cas paradigmàtic de l’automoció- el número de treballadors és menor que fa vint anys o trenta, primer per les noves tecnologies, però també per l’externalització del procés productiu.

Aquesta externalització no només es desenvolupa a escala nacional sinó també a escala mundial, po-dem parlar de la fàbrica global. Molts processos s’encarreguen fora, en països endarrerits, sub-desenvolupats, en països amb salaris més baixos i amb treball infantil, amb una explotació del treball molt gran: una sobreex-plotació. S’internacionalitza el procés productiu des de l’origen fi ns al fi nal, i disminueix el poder d’aquestes grans empreses, fet que té repercussions també en el moviment sindical en l’actualitat. Per tant, estem davant d’un procés no només de liberalització de les relacions laborals, de desregulació

del mercat laboral, de pèrdua de treball estable, de precarització creixent del treball en molts as-pectes, i de l’aparició a Espanya del que s’ha anomenat per als joves “mileurisme”, sinó també davant el fet que moltes activitats que abans es feien en el país, ara s’encarreguen fora. Davant un signifi catiu i rellevant procés de deslocalització industrial, el propi

funcionament del moviment obrer queda afectat.

En paral.lel i relació amb aquesta externalització, ha aparegut un fenomen que abans no es donava i que té la seva part positiva, però també té la seva part negativa. Abans els països avançats es ca-racteritzaven pel desenvolupament industrial i els països endarrerits difícilment tenien desenvolupa-ment industrial, indústria local per abastir el mercat domèstic i sense

En els països des-envolupats, ha anat

perdent importància la indústria front al sector

serveis

Davant una desloca-lització industrial, el

funcionament del mo-viment obrer queda

afectat


10

una gran capacitat exportadora. És a partir dels anys ’60 i sobretot a partit dels ’70 que emergeixen en l’economia mundial els països asi-

àtics, però també alguns de l’Amè-rica Llatina, fonamentalment Brasil o Mèxic, com a competi-dors de les indústries dels països rics. I ho són per aquest encàrrec que es fa de moltes coses ja sigui que a vegades s’ensamblin allà, o sigui que potser la fàbrica Adidas ja no faci les sabatilles i tots els materials esportius a Alemanya com era tradicional, sinó que en països d’Àsia estan fent molts dels productes i la fi rma Adidas es posa a Alemanya. Llavors estan utilitzant una mà d’obra mundial, molt més barata, sense organitzar sindicalment i sense condicions laborals de seguretat com les que hem aconseguit a occident.

Aquesta competència internacio-nal també pressiona en els països desenvolupats i la utilitzen els go-verns també com un arma per anar

desfent el moviment obrer, és a dir, fa que no puguin pujar els salaris, que no puguin pujar els impostos, perquè si no les empreses van a un altre lloc i perdem ocupació. Tota aquesta idea que l’empresa pugui marxar a un altre lloc s’uti-litza per part dels governs com un arma contra el moviment obrer, la pressió d’afi rmacions com que si pugen els impostos, les empreses se’n van al Marroc o a un altre lloc condiciona la lluita dels treballa-dors i dels ciutadans. La seva base són processos de globalització del procés productiu, de fragmentació del procés del treball, de fàbrica global i de l’aparició en escena de països menys desenvolupats amb condicions salarials molt menors. Només cal fi xar-se en el cas de la Xina: la quantitat d’hores que es treballen allà, els salaris mi-serables que estan pagant. Essent certa la disminució de la pobresa i la fam a la Xina, també ho és que ha generat més desigualtats i que afecta fortament els nostres països desenvolupats. Crec que front a això és difícil donar respostes, no es pot acusar els sindicats, com a vegades es fa. Comprenc que no és fàcil donar respostes a aquest context internacional, perquè els patrons de les petites i mitjanes empreses controlen els treballa-dors més que les grans -on l’ano-nimat i les forces són majors-. Tot

Utilitzen una mà d’obra mundial, molt més barata i sense organitzar sindical-

ment

i així, es continuen produint lluites de resistència i s’obtenen èxits, sobretot quan es deslocalitzen les empreses i s’intenta avançar en el desmantellament de les conques-tes socials de l’estat del benestar.

Aquí poso fi a la refl exió que volia fer i conclouré assenyalant que el més signifi catiu en els últims temps a nivell de moviments de lluita han estat els moviments antiglobalitza-ció. Aquests moviments són molt

internacionals, ja que tots els països tenen gent que lluita contra la glo-balització, que a vegades es con-centra i a vegades lluita des de cada país, i l’atac és bàsicament contra el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç. És veritat que són moviments que no tenen una activitat pràctica, com fer vagues com un mecanisme de pressió; te-nen la seva pròpia debilitat en el seu caràcter organitzatiu, però també en la seva pròpia protesta. Tot i així, a mi em sembla que és molt positiu tot el que està passant, i, de fet, moltes vegades s’han frenat alguns processos de globalització gràcies a aquests moviments com ha passat en la Unió Europea amb el tema de la privatització que es volia dur a terme en el serveis públics. De forma que aquests moviments són positius com tots els moviments progressistes i de lluita pels drets del ciutadans i les ciutadanes, i crec que, d’alguna manera, s’ha de tenir-los en compte i valorar-los com una nova forma de lluita que ha sorgit en el temps en el que estem presents.

S’afi rma que si pujen els salaris o els impos-tos, les empreses van a un altre lloc i perdem

ocupació


11

Els treballadors catalans. un conjunt de dualitats internes(*)

Catalunya és, des del punt de vista econòmic, una de les CA més po-tents de l’Estat, junt amb Madrid, el País Basc i la Comunitat Valen-ciana, i té una important tradició industrial i comercial, que ha estat històricament acompanyada d’una forta tradició d’organització obrera. A Catalunya la província clau és Barcelona, on s’ubica al voltant del 75’0% dels recursos humans i laborals, en població, PA i treballadors dependents, no només els assalariats.

En una ràpida comparació Cata-lunya-Barcelona-Espanya (veure Taula I), la població de Catalu-nya és gairebé el 16’0% de la de l’Estat, la seva PA gairebé el

17’0%, la seva població ocupada gairebé el 17’5% i els assalariats el 18’0% dels totals, és a dir, a

Catalunya hi ha una propensió més gran a l’activitat productiva que en el conjunt d’Espanya. El mercat de treball és més dinàmic, a l’hora que té unes caracterís-

tiques menys negatives per als treballadors, més activitat, més feminització, més ocupació, més salarització, menys atur i menys temporalitat. El turisme i els ser-veis són els actuals grans motors de l’economia catalana, els quals són un indicador “grosso modo”, dels grans canvis produïts en el darrer mig segle, ja que es partia d’una situació en la que la indústria, principal, però no exclusivament, la lleugera i el comerç a escala de l’Estat eren les activitats essencials dels tre-balladors catalans.

L’estructura de classes a Catalu-nya (veure Taula II) es correspon en essència, amb lleugeres va-riacions, amb la del capitalisme madur, amb un percentatge una mica més gran d’ocupadors i as-salariats i menor d’autoocupats i grups intermedis, és a dir, amb una polarització de classe una mica més intensa, en relació a l’esque-ma 5-15-80 que es pot considerar com a típic(1). En relació a Espanya i a la resta de CA, com a mínim les més avançades, les xifres de Catalunya mostren molt poques diferències(2).

Dins d’aquesta estructura, els treballadors dependents, lleugera-ment diferents al conjunt d’assa-

Daniel LacalleEnginyer aeronàutic i Sociòleg

(*) Aques text serà publicat al llibre de Daniel Lacalle “Precariedad y falta de derechos, Los trabajadores españoles a comienzos del siglo XXI”, publicat per FIM-El Viejo Topo. Té com a base els comentaris sobre Catalunya que recollia el treball original del cap.2 del mateix llibre. L’Apèndix documental està composat per les Taules relatives a Catalunya d’aquest treball, preparades a partir de la EPA 4T 2007, a les que s’hi ha afegit la Taula I, relativa a les variables bàsiques a Catalunya, Barcelona i Espanya, a partir d’IDESCAT 1T 2008.

L’estructura de classes a Catalunya es corres-pon en essència, amb lleugeres variacions,

amb la del capitalisme madur

1) Veure, per exemple, D. Lacalle, “Clases sociales y capitalismo” (Endymión, Madrid, 1990), “La estructura de clases en el capitalismo” (FIM, Madrid, 1995) i “La clase obrera en España” (El Viejo Topo, Barcelona, 2006).2) Veure cap. 2, apart. I “Clases sociales y clase obrera en el capitalismo de nuestros días” i les seccions 2 i 3 d’aquest llibre per a diferents CA.


12

lariats, ja que comptabilitzen una important part dels empresaris sense assalariats i no tenen en compte els directors i executius de les administracions públiques i de les grans i mitjanes empreses, no formen, ni molt menys, un conjunt homogeni; de fet, i al llarg de la història del capitalisme, la classe obrera, el proletariat, els treballa-dors, els assalariats, mai no ho han estat, han aparegut fragmentats, i en la nostra època de “pensament únic”, fragmentats fi ns a límits in-creïbles, recorreguts per una sèrie de dualitats internes, de polarit-zacions a partir de contradiccions secundàries, superposades a la

contradicció principal del siste-ma, la que es dóna entre capital i treball, o propietaris de mitjans de producció i venedors de força de treball, o entre explotadors i explotats.

Els treballadors de Catalunya de-

senvolupen la seva activitat (veure Taula IV), principalment en els serveis, tot i que aquest sector eco-nòmic, a causa de les seves prin-cipals característiques de ‘calaix de sastre’, no diu absolutament res, acollint activitats típicament preindustrials dutes a terme per treballadors de baixíssima o nul-la qualifi cació i nivell d’educació formal, en gran part immigrants ‘sense papers’, com són el servei domèstic i els ajuts a les persones, bàsicament gent gran i a domicili, i activitats típicament ‘postin-dustrials’, o de terciari avançat, dutes a terme per treballadors d’alta qualifi cació i molt elevat nivell d’educació formal, en gran part amb titulació universitària, com són la producció de software i els serveis d’assessoria a les empreses. Això està d’acord amb l’afi rmació que els serveis siguin un dels motors essencials de l’eco-nomia catalana, tot i que cal tenir en compte tot tipus de matisacions sobre aquesta; de tota manera, el sector serveis, a Catalunya, ocupa un percentatge 2’5 punts per sota de la mesura estatal, mentre que la indústria, sense comptabilitzar la construcció, està 5 punts per sobre d’aquesta mesura. Catalunya té, d’aquesta manera i junt amb el País Basc, una de les economies més equilibrades de l’Estat, la indústria ocupa un percentatge de treballadors que és gairebé el doble de la construcció, i gairebé la meitat dels treballadors homes s’ocupen entre la indústria i la construcció.

En el que segueix s’intentarà mos-trar els principals eixos de divisió interna, en concret entre els que es poguessin anomenar ‘integrats’ i els precaris, a continuació entre els autòctons i immigrants, entre

els que tenen altes i baixes o nul-les qualifi cacions, afegint les que es donen en funció del gènere i en funció de l’edat.

I PRECARIS I ‘INTEGRATS’

Malgrat que Catalunya mostra una millor situació relativa al conjunt de l’Estat i a la majoria, si no a totes, de les CA, el seu mercat laboral està, com en la resta, do-minat per la precarietat laboral i social (veure Taula III); tot i que en aquesta CA, cal repetir-ho, la situació de precarietat, quantitati-vament mesurada, és menys agu-da, en tenir una major TA, 3 punts per sobre de la mitjana, menor TP, més de 2 punts per sota, menor TT, gairebé 10 punts menys, una TTP i subocupació similars i amb 1/3

menys de treballadors submergits, tot això no és sufi cient per a que es lliuri de ser una societat de treballadors precaris. Gairebé la meitat dels seus assalariats tenen contractes o pràcticament sense drets o amb drets retallats, és a dir, aquells en els que la falta de seguretat en el treball és clara i manifesta; per donar una xifra que mostri la magnitud dels drets dis-minuïts, a Catalunya hi ha 700.000 assalariats amb contractes de con-versió, és a dir, amb menys drets de tot tipus, això suposa el 24’0% de tots els assalariats de Catalu-nya i el 15´5% dels assalariats de l’Estat en aquestes condicions. A això s’ha d’afegir que un 6’5% està a l’atur, un 12’0% dels tre-balladors té contractació a temps parcial, un model que al nostre país, i òbviament a Catalunya, no

3.- Veure les referències citades a l’apèndix bibliogràfic.4.- J. O’Connor, “La crisis fiscal del Estado” (Península, Barcelona, 1981).

Els treballadors apa-reixen fragmentats a

partir de contradiccions secundàries, superpo-sades a la contradicció

principal

El turisme i els serveis són els actuals grans motors de l’economia

catalana


13

és de cap manera lliurement elegit pel treballador, sinó imposat per l’empresari, un 8’5% estan en situació de subocupació i, a més dels estadísticament considerats, s’ha de prendre en compte un 16’0% en excés de treballadors en l’economia submergida, el gran “efecte crida” de la immigració “sense papers”, com tan encerta-dament ho ha descrit en Lorenzo Chacón a diferents estudis i infor-mes sobre el tema(3), que mai no es reconeix des de les instàncies ofi cials, treballadors aquests sense cap tipus de drets des de qualsevol punt de vista.

Aquesta gran dualitat, ‘integrats’-precaris, per cert, ja assenyalada per en James O’Connor el 1973,

en el seu imprescindible, fi ns i tot avui en dia, “La crisi fi scal de l’Estat”(4), una de les prime-res aproximacions al mercat de treball dual, és la gran fractura interna dels treballadors a fi nals del segle XX i principis del segle XXI, i ve marcada no tan sols, i exclusivament, per les formes de contractació. La precarietat laboral, i per extensió social, a Catalunya afecta aproximadament 6 de cada 10 treballadors, comp-

tabilitzant als submergits, però no als exclosos i expulsats del mercat laboral, que són una quantitat gens menyspreable de la població en edat i amb desig de treballar. Hi ha qüestions essencials no mesurades en les diverses formes de contra-ctació que indiquen l’existència de precarietat laboral i que no són fàcilment quantifi cables a partir de les enquestes ofi cials; si la inseguretat en el treball es mostra sobretot a partir de les difi cultats, o senzillament la impossibilitat, per a la realització d’un projecte de vida a partir d’un treball, s’ha de tenir en compte que els precaris perceben salaris baixos, moltes vegades de fam, literalment, a ve-gades per sota del mínim establert, realitzen jornades exhaustives, de fet seran els que patiran en ells ma-teixos la directiva comunitària de les 65 hores, aquesta que pretenen tranquil·litzar-nos amb que no és obligatòria, o que no s’aplicarà, o en l’extrem contrari, jornades ridícules, per exigües, d’1 o 2 ho-

res al dia, o fi ns i tot menys, van allargant l’edat d’emancipació de la llar familiar, sobretot per la di-fi cultat d’accés a un habitatge, els treballadors precaris pateixen la majoria dels accidents de treball, i de manera particular els greus i mortals, els precaris gairebé no tenen accés a la formació en el treball i no tenen possibilitats de carrera dins d’aquest.

Un element clau que marca la diferència entre uns, ‘integrats’, i altres, precaris, és la falta de drets, fins i tot els formalment establerts en lleis fonamentals amb caràcter universal, o la pràc-tica impossibilitat d’exercir-los o reclamar-los(5), i això implica el dret a elegir i ser elegit com a re-presentant dels treballadors, el dret a la negociació col·lectiva, dret a les prestacions per atur i jubilació, dret a la lliure associació, dret de vaga, dret d’expressió i reunió i similars. En aquest últim aspect, el dels drets, la situació a Catalunya

5.- Veure cap. 3, 6.- Per a una aproximació global al tema de la immigració, però prenent com a paradigmes d’aquesta Madrid i Barcelona, veure cap. 4, “La inmigración económica”, sobre Andalusia, Comunitat Valenciana i Madrid es donen indicacions en els capítols sobre aquestes CA a les seccions 2 i 3 del llibre, sobre Balears són indispensables els informes anuals sobre mercat de treball balear que du a terme en José Luis Reina i el Gabinet d’Estudis de CCOO de les Illes Balears.

La tasa d’activitat dels immigrants està entre 10 punts, per a les dones, i 15 punts, per als homes, per sobre de la del con-

junt dels treballadorsAvui, el gruix de la

immigració de caràc-ter econòmic arriba de fora de les fronteres

de l’Estat


14

difereix molt poc de la de la resta de l’Estat.

II AUTOCTONS I IMMIGRANTS

Catalunya, i més en particular Barcelona, forma amb Madrid, Balears, Comunitat Valenciana, Múrcia i determinades províncies d’Andalusia el conjunt de regions i territoris que concentren la gran

majoria de la immigració econò-mica al nostre país(6). Per a fer-se una idea de la situació catalana (veure Taula VIII), la TA dels immigrants està entre 10 punts, per a les dones, i 15 punts, per als homes, per sobre de la del conjunt dels treballadors, la qual cosa és probablement el més clar indica-dor que els immigrants venen a resoldre la seva vida treballant, i no a una altra cosa, les TP estan entre 5 punts, les dones, i 7 punts, els homes, per sobre i les TT són el doble, o fi ns i tot més, que les del conjunt, és a dir, no només venen a treballar, sinó que els toca fer-ho en condicions molt pitjors, la precarietat laboral d’aquest col-lectiu posseeix un grau molt més gran que la dels autòctons.

En grans xifres, els immigrants són el 13,5% de la població, el

17’0% dels treballadors, uns 5 punts per sobre de la mitjana estatal, i gairebé un de cada tres aturats és un immigrant, són entre el 29’0% i el 30’5% dels aturats. A Barcelona, la província amb major tradició d’acollida d’im-migrants i malgrat que suposa el 75’0% del mercat de treball català, les TA i les TP difereixen dels d’autòctons i en la distribu-ció per sectors dels immigrants destaca el poc pes relatiu dels immigrants en la construcció, i el també relativament alt que te-nen en la indústria, com a mostra d’una major integració, que llima les diferències.

Aquesta importància de la im-migració d’origen extraestatal suposa un altre dels grans canvis produïts en l’estructura de la clas-se treballadora a Catalunya en els últims 40 anys. L’economia i el mercat de treball català sempre han funcionat a base d’una gens menyspreable immigració eco-nòmica. Anteriorment aquesta immigració arribava des d’altres províncies de l’Estat, es trobava com a principal barrera per a la plena integració amb la difi cultat de l’idioma i se situava en els llocs de treball de menor quali-fi cació; avui en dia, tot i existint

immigrants estatals, a vegades de segona i tercera generació, el gruix de la immigració de caràc-ter econòmic arriba de fora de les fronteres de l’Estat, des dels països de la UE ampliada, econò-micament més endarreriments, i des de països extracomunitaris,

Sudamèrica i l’Àfrica principal-ment.

En línies generals, per les seves xifres d’atur i temporalitat, per tro-bar la seva ocupació en branques i activitats precaritzades, construc-ció, hostaleria i agricultura inten-siva i de temporada els homes, hostaleria, servei domèstic, cura de les persones , neteja i similars les dones, per la disminució o falta de drets institucionalment establerta, ja que no són ni tan sols ciutadans, els immigrants econòmics formen, en quant a treballadors, els grups més baixos, pitjor situats, del majoritari grup de treballadors precaris descrit en l’apartat anterior, aguditzant fi ns a límits increïbles la dualitat ‘inte-grats’-precaris descrit en l’apartat anterior. Es troben en un ambient cada vegada més hostil cap a ells i que, directament o indirectament, explícitament o implícitament, les criminalitza sense cap base objectiva per a fer-ho.

III ALTSI BAIXOS NIVELLS DE QUA-LIFICACIÓ I EDUCACIÓ FORMAL

La qualifi cació i els nivells assolits d’educació formal són uns altres elements de dualització en el mercat laboral. Els treballadors no qualifi cats i els analfabets, sense estudis o només amb educació pri-mària estan en molt clar desavan-tatge front a la resta, acaparen els pitjors treballs, amb baixos salaris i pràcticament sense oportunitats, un percentatge molt elevat d’ells són treballadors precaris, els treba-lladors amb elevada qualifi cació, fonamentalment tècnics i profes-sionals, i amb alt nivell educatiu, sobretot els titulats universitaris, estan en millor situació de cara al mercat laboral, tenen salaris més alts, més oportunitats de carrera, menor atur i menor temporalitat, tot i que això no vol dir, ni molt menys, que no es vegin afectats

La precarietat laboral, i per extensió social, a Catalunya afecta

aproximadament 6 de cada 10 treballadors


15

per la precarietat, si bé d’una for-ma diferent als primers(7).

A Catalunya, en analitzar les ocupacions, molt lligades, com a mínim en teoria, als nivells de qua-lifi cació (veure Taula VI) es veu que un 22’0% dels treballadors són tècnics i professionals i un 27’5% estan a hostaleria, comerç i no qualifi cats, si als primers els afegim gran part dels empresaris, que són el 8’0%; en els nivells d’educació formal (veure Taula

IX) els titulats universitaris estan per sobre, uns 2 punts, del 30’0% en actius i ocupats, una mica més en els assalariats, mentre que els que tenen estudis fi ns a primària inclosa no arriben, uns 2 punts menys, al 20’0%, en comparar els nivells educatius dels aturats amb els d’actius i ocupats es veu cla-rament la incidència de l’educació de cara al mercat de treball, els aturats del grup amb menor nivell educatiu són gairebé el 30’0%, més de 10 punts per sobre de la xifra per a actius i ocupats, mentre que els aturats amb titulació uni-versitària no arriben al 20’0% de tots els aturats, 12 punts per sota aquesta xifra en actius i ocupats.En relació a aquests últims, és

important indicar que Catalunya no està exempta del malbara-tament de recursos d’alt nivell d’educació que s’havia detectat per als treballadors espanyols(8), 105.000 titulats universitaris en edat de treballar estaven inactius, la qual cosa suposa el 12’0% dels que estan en aquestes condicions en el conjunt de l’Estat, 45.000 titulats universitaris estan a l’atur, el 11’5% dels aturats universita-ris de l’Estat i el 19’5% del total d’aturats de la CA, 196.000 titulats estan sobrequalifi cats, o subocu-pats, en el lloc de treball en el que desenvolupen la seva activitat, el 14’5% dels titulats de l’Estat en aquestes condicions i el 31’0% de tots els subocupats en la CA. En els titulats amb estudis superiors menors de 30 anys de Catalunya,

70.000 d’ells ocupen llocs de treball tècnics de suport, ocupats, administratius o treballadors dels serveis, el que suposa el 15’0% dels que en el conjunt de l’Estat estan en aquestes condicions.

Aquestes xifres, tot i que mostren una millor situació relativa que la que es dóna a l’Estat, no deixen de ser preocupants de cara a aquells que estan en posicions laborals de semiprivilegi.

Per una altra banda, a Madrid i Barcelona es concentren la ma-joria dels treballadors d’alt nivell de formació del país, per donar un exemple, en el cas dels treba-lladors de la cultura entre amb-dues províncies estan al 47’5% d’aquests, el 50,6% entre les CA de Catalunya i Madrid(9), i són, a més, CA que absorbeixen d’al-tres aquest tipus de treballadors, a diferència d’aquelles que són incapaces de donar-los sortida i han d’exportar-la, com es el cas d’Astúries i Cantàbria(10).

IV EL GÈNERE FACTOR DE DI-FERÈNCIACIÓ

Com passa de forma sistemàtica en totes i cadascuna de les CA, i en el conjunt de l’Estat, i com se indicava al estudiar a la classe treballadora espanyola(11), les dife-rències de cara a la situació laboral entre dones i homes són abismals, en detriment de les primeres, tant en oportunitats d’accés, estada i sortida del mercat de treball, com en condiciones dins del propi treball, en salaris, en possibilitats

7 Per a aquestes diferències veure Esteban Sànchez Moreno, “Jóvenes: la nueva precariedad laboral” (CCOO, Madrid, 2004).8 Veure cap. 2 apart. II.4 “Los trabajadores intelectuales. Las diferencias por nivel de formación”.9 Veure D. Lacalle, “La clase obrera ..” op. cit. cap. 6 “Los trabajadores de la cultura”.10 Veure caps. 12 i 13 dedicats als joves d’aquestes dues comunitats.11 Veure cap. 2, apart. II.1 “La mujer trabajadora. Las diferencias de género”.

L’economia i el mer-cat de treball català

sempre han funcionat a base d’una gens

menyspreable immigra-ció econòmica


16

de carrera laboral, en els tipus de contractació, en el treball a temps parcial, en l’atur; i això sense tenir en compte la doble jornada de les dones, a causa que s’encarreguen, de forma gairebé exclusiva, de les tasques de reproducció, que se su-men a les de la seva participació en les tasques de producció. Aquesta doble jornada, en el lloc de treball i a la llar, és imprescindible per al manteniment i l’avanç de la vida social, però imprescindible també, per a què pugui fi ns i tot plantejar-se la producció social, l’activitat productiva recollida en les estadístiques, amb l’agreujant que la segona part de la jornada, la realitzada a la llar, no està en el mercat, no està remunerada. Tot i que la situació laboral de la dona a Catalunya és una mica millor que en la gran majoria de les CA, la realitat és que el dualisme del mercat de treball en funció del gènere es dóna allà de la mateixa manera que a la resta, inclòs el pràctic monopoli de la dona a la reproducció social.

En aquesta primera dècada del segle XXI les dones són un grup essencial de la classe treballadora a Espanya, i òbviament a Catalu-

nya, la irrupció de la dona en el mercat de treball és, des de fa com a mínim tres dècades, totalment i absolutament irreversible. A Ca-talunya (veure Taula I), les dones actives superen els 1’65 milions, gairebé un 43’5% del total de PA, a Barcelona són gairebé 1,25 milions, cas del 44’0% del total de la seva PA, les assalariades són gairebé 1’35 milions en la CA, gairebé el 45’4% del total d’assalariats. Les dones tenen, a l’estructura de classes (veure Taula II) una major TS, 9 punts per sobre dels homes, i una major dependència (no prenent en consi-deració les directives, però sí a les falses autònomes), gairebé 6 punts per sobre dels homes, lògicament el seu pes dins dels ocupadors i dels empresaris sense assalariats és menor que els homes, 3 i 6 punts respectivament, a més hi ha més dones que homes, TF superior al 50’0%, entre els assalariats del sector públic.

En repassar les variables fonamen-tals que marquen la posició en el mercat laboral (veure Taula III) es veu que la dualitat en funció del gè-nere dins de la classe treballadora catalana es dóna en detriment de les

dones, en tant que grup, diferènciat, i que l’aconseguir la igualtat de gènere a Espanya i a Catalunya s’assolirà a partir d’un canvi en-cara més gran, i amb superiors difi cultats que el que ha suposat la irrupció de la dona en aquest. En relació als homes, les TA de les dones són sensiblement més bai-xes, més de 20 punts percentuals, de les TS i TD ja se n’ha parlat, 9 i 6 punts, la TP es més del doble, si bé a l’evolució d’aquest a partir de l’esclat de la crisis econòmica, “Catalunya ha aconseguit per pri-mer cop que la seva TP femenina sigui inferior a la masculina. A més, a Lleida l’atur femení està en el que s’anomena atur tècnic, és a dir, que no hi ha realment atur”(12), la TT es lleugerament més alta, 2 punts, la contractació d’indefi nits de conversió es lleugerament més baixa, és a dir, la lleugera millora de la temporalitat a partir de les últimes reformes, està afectant menys les treballadores, l’encade-nament de contractes de contractes temporals (TTenc.) és més gran,

1’5 punts, la jornada parcial, un pràctic monopoli de les dones en tot l’Estat, a Catalunya, porta a una TTP femenina gairebé 15 ve-gades superior, la TSubocupació es gairebé el doble, el percentatge de treballadores immigrants és molt alt, el 17’0%, molt poc per sobre que en el caso dels homes però molt superior a la d’altres CA i al conjunt de l’Estat, en conjunt es pot afi rmar que al voltant de 8 de cada 10 treballadores catalanes realitzen la seva activitat en condicions de precarietat laboral.

Els immigrants econò-mics formen els grups més baixos, pitjor si-

tuats, del majoritari grup de treballadors precaris

12 B.C.B. “La crisis amplía la brecha del paro entre autonomías” “La excepción del género en Catalunya”, a “Público” (Madrid, 26 de juliol del 2008) pg. 29.


17

En la distribució sectorial (veure Taula IV) de nou les diferències per gènere són enormes, en els homes el 48’0% s’ocupa entre la indústria i la construcció, el 60’0% d’aquests a la indústria, ; de les do-nes el 83’0 treballen en els serveis. Però aquestes diferències són més agudes al aturar-se en les branques feminitzades i masculinitzades (veure Taules VA i VB), gairebé

el 80’0% de les dones estan en les primeres, i la meitat d’elles, el 40’0% del total, en branques feminitzades i precaritzades, la qual cosa és una mostra més de l’agut dualisme per gènere, en detriment de les dones, del mercat de treball.

En analitzar les ocupacions des-glossades per gènere (veure Taula VI) tornen a aparèixer les diferèn-cies, dins d’un elevat dualisme per nivells de qualifi cació (veure més amunt, apartat III), on el 30’0% dels ocupats d’ambdós gèneres són directius, tècnics i professio-nals i gairebé un altre 30’0% són empleats d’hostaleria, comerç i no qualifi cats, en les dones aquest ventall és més acusat, amb més del 40’0% d’elles en aquestes tres últimes ocupacions; hi ha més do-nes que homes (TF > 50’0%) en no qualifi cades, gairebé el 60’0% de dones, restauració i venedores, gairebé el 70’0% i administratives, també gairebé el 70’0%, en l’altre extrem, tècniques, professionals i

científi ques són més del 55’0%. Pel que fa als nivells d’educació formal (veure Taula IX), més d’1 de cada 3 dones actives i ocupades tenen titulació universitària, i 1 de cada cinc dones a l’atur també té aquesta titulació.

Resumint, a Catalunya, partint que per al conjunt de la classe treballadora l’activitat és major i l’atur i la temporalitat menors que per a l’espanyola, les diferències per gènere segueixen a grans trets les pautes assenyalades per al conjunt de l’Estat(13), amb molt lleugeres diferències; una d’elles és que en aquesta CA la fabricació de bens de consum (TF 36’0% no està realitzada majoritàriament per dones, sinó per homes, i que gairebé el 60’0% està en branques precaritzades, 5 punts menys que a Espanya. En les ocupacions, a diferència de l’Estat, els tècnics i professionals de suport són majoritàriament masculins (TF 37’5%) i en els administratius hi ha un major percentatge de dones (TF 69’0%).

V LES DIFERÈNCIES PER GRUP D’EDAT

A Catalunya es reprodueixen les característiques detectades en el conjunt de l’Estat i en les diferents CA en el relatiu a la diferent situació front al mercat de treball en funció de l’edat del treballador, destacant la menor activitat, major salarització i més atur en els menors de 25 anys i la major salarització i atur en el grup intermedi de 25-34 anys.

Anant més al detall per a la CA en estudi (veure Taula VII), els menors de 25 anys són una mica més de l’11’0% de la població, amb TF menors en 2’5 punts a les

de la resta i el total d’aquesta po-blació; en els actius, els menors de 25 anys són una mica menys (por la seva menor activitat laboral), pràcticament el 10’0% en ambdós gèneres, si bé aquí la seva TF està 1 punt per sobre de la de dels altres grups i 2 per sobre de la del total de la PA i la resta, els del grup 25-34 anys són al voltant del 30’0%, amb el que els treballadors joves catalans sumen 2 de cada 5, tant en les dones com en els homes. Les TA són funció directa de l’edat (menor edat, menor activitat) i es reprodueixen per a ells, els joves, les diferències entre gèneres, si bé la magnitud d’elles es redueix bas-tant en les dones, A més, aquesta magnitud és, també, funció directa l’edat, més diferències, gairebé 24 punts, en el grup de 35 o més anys, bastant menors, 11 punts, en els menors de 25 anys.

Per als joves assalariats la situ-ació és similar a la descrita per als actius. Les TS són en aquest cas funció inversa de l’edat, amb més de 93’0% d’assalariats i amb poques diferències per gènere en els menors de 25 anys; en el grup entre 25 i 34 anys, el que acostu-ma a marcar les característiques i tendències del mercat laboral, les diferències entre els gèneres són ja signifi catives, de 13 punts, en les TS, les quals es mantenen altes en les dones, i baixen, però situant-se per sobre de la resta i el total, en els homes. El re-llevant és que en els més joves, 13 Veure cap. 2. Apart. II.l’esmentat APÈNDIX DOCUMENTAL.


18

amb baixa activitat i altíssima salarització, les diferències per gènere són petites, i aquestes comencen a ser signifi catives a partir del grup 25-34 anys.

En els aturats, el més destaca-ble, i clar indicador de la seva la mala situació en el mercat de treball, es l’altíssim percentat-ge de joves entre els aturats, la meitat de les dones aturades i el 45’0% dels homes aturats tenen menys de 35 anys, per una altra

banda, les TP dels menors de 25 anys són, en tots els casos, més del doble que les del total i les dels més grans de 35 anys. Més de la meitat dels aturats a Catalunya a finals del 2007 era dones, tot i que en el primer semestre del 2008, com ja s’ha indicat, aquesta diferència ha canviat, les TF dels aturats en el cas del grup 25-34 anys és gairebé del 60’0%, mentre que no arriba al 50’0% en els menors de 25 anys.

VI A MANERA DE CONCLUSIÓ

Tot i que Catalunya mostri en tots els indicadors exposats una millor situació laboral que en el total de l’Estat i la resta de les CA, potser a excepció d’Euska-di, i aquesta millor situació es reforça per les més altes retribu-cions, no està exempta del càncer de la precarietat laboral, que pot ser relativament menor, però òb-viament hi és en una proporció de cap manera acceptable.

TAULA I. CATALUNYA, BARCELONA, ESPANYA. VARIABLES BÀSIQUES.

CATALUNYA BARCELONA BARC/CAT % CAT/ESP% ESPANYAPOB 16 ó + 6.067,44. 470,8 73’5% 15’9% 38.042,70PA 3.825’3 2.831,70 74’0% 16’9% 22.576,50TA 63’0% 63’5% —— —— 59’5%PA VAR. 2.166’8 1.598’5 73’75% 16’75% 12.942,50PA DONES 1.658,60 1.242,20 74’9% 17’2% 9.633,90TF 43’4% 43’85% —— —— 42’8%OCUPATS 3.534’5 —— —— 17’3% 20.402,30PARATS 290’8 —— —— 13’4% 2.174’2TP 7’6% —— —— —— 9’6%TP VAR. 6’8% —— —— —— 7’8%TP DONES 8’7% —— —— —— 12’0%ASSALARIATS 2.943’7 —— —— 18’2% 16.187’4TS 83’3% —— —— —— 79’3%ASSAL. VAR. 1.607’8 —— —— 16’8% 9.541’5ASSAL.DONES 1.335’9 —— —— 18’1% 7.366,90TF 45’4% —— —— —— 45’5%

TAULA II. CATALUNYA. ESTRUCTURA DE CLASSES. PER GÈNERE

DONES HOMES TOTAL TFOCUPADORS 3’0 7’0 6’0 24’0SENSE ASSALARIATS 7’5 13’5 11’0 29’5ASSALARIATS (TS) 88’5 79’5 83’0 45’5SECTOR PÚBLIC 14’0 8’0 10’5 56’0SECTOR PRIVAT 74’5 71’5 72’5 43’5AJUT FAMILIAR 1’0 0’5 0’5 65’0TAXA DEPENDÈNCIA (TD=TS-3’5+1/2 SENSE ASSAL.) 89’5 84’0 87’0 44’0

TAULA III. CATALUNYA. VARIABLES FONAMENTALS. PER GÈNERE

DONES HOMES TOTAL TFActivitat. TA. 53’5 72’5 63’0 43’0Salarització TS 88’5 79’5 83’0 45’5Dependència TD 89’5 84’0 87’0 44’0Atur TP 8’0 3’5 6’5 52’0Temporalitat.TT 24’5 22’5 23’5 47’5TT (indefin. conver.) 23’5 24’0 24’0 46’5Temp. cont. encad. 8’0 6’5 7’0 52’0Temps Parcial TTP 22’5 4’0 12’0 80’0T Subocupació 10’0 6’5 8’5 55’0Immigrac. TINM 17’0 16’5 16’5 43’5T submergits 28’0 12’0 16’0 77’0Index Precarietat I (4+5+8+9+10) 82’0 53’0 67’0Index Precarietat II (IPI+6+11) 133’5 89’0 107’0


19

TAULA IV. CATALUNYA. DISTRIBUCIÓ SECTORIAL. ACTIUS, OCUPATS (ASSALARIATS)

DONES HOMES TOTALAGRICULTURA 1’0 (0’5) 3’0 (2’0) 2’0 (1’5)INDÚSTRIA 14’0 (15’5) 27’0 (30’5) 21’5 (23’5)CONSTRUCCIÓ 2’0 (1’5) 21’0 (19’5) 12’5 (11’5)SERVEIS 83’0 (82’5) 49’0 (48’0) 64’0 (63’5)

TAULA V (A). DONES EN BRANQUES FEMINITZADES (TF>50’0%). OCUPADES

BRANQUES D’ACTIVITAT TF % TOTAL DONESACTIVITATS LLAR. ALTRES SERVEIS 72’5 13’0ADMS,PUBS/EDUC/SAN/SS . 66’5 23’0INTERM FIN/IMMOB/SERV.EMP 53’5 17’5HOSTALERIA/COMERÇ 53’5 26’0

NOTA. GAIREBÉ EL 80’0% DE LES DONES ESTAN EN BRANQUES FEMINITZADES

TAULA V (B). HOMES EN BRANQUES MASCULINITZADES (TF < 25’0%). OCUPATS

CONSTRUCCIÓ 6’0 20’5TRANSP/ALMAC/COMS 21’0 9’0AGRICULTURA 21’5 3’0MINERIA/QUIMICA/ENERGIA/METALL. 24’5 19’5

NOTA. MÉS DEL 50’0% DELS HOMES ESTAN EN BRANQUES MASCULINITZADES,

GAIREBÉ EL 60’0% SI S’INCLOU LA FABRICACIÓ DE BENS DE CONSUM (TF 36’0%)

TAULA VI. CATALUNYA. OCUPATS PER OCUPACIÓ I GÈNERE

OCUPACIONS DONES HOMES TOTAL TFDIRECTIUS (EMPS I ADMS) 6’5 9’5 8’0 33’5TEC/PROF/CIENT/INTEL 15’5 9’0 11’5 56’0TEC/PROF DE SUPORT 9’5 11’5 10’5 37’5ADMINISTRATIUS 21’5 7’5 13’5 69’0QUALIFICATS 7’0 45’0 29’0 9’5RESTAURACIÓ/VENEDORS 22’5 8’0 14’5 67’5NO QUALIFICATS 18’0 9’5 13’0 59’0TOTAL 100 100 100 42’5


20

TAULA VII. CATALUNYA. DIFERÈNCIES PER GÈNERE I EDAT.

DONES HOMES TOTAL TFPOBLACIÓ 16-24 11’0 12’0 11’5 48’5RESTA 89’0 88’0 88’5 51’0TOTAL 100 100 100 51’0ACTIUS (TA) 16-24 10’5 (50’5) 10’0 (61’5) 10’0 (56’0) 44’025-34 30’0 (52’5) 28’5 (70’0) 29’0 (62’0) 43’0RESTA 58’0 (84’5) 58’5 (77’0) 58’0 (80’0) 43’0TOTAL 100 (53’5) 100 (72’5) 100 (63’0) 42’0ASSALARIATS (TS) 16-24 10’0 (95’5) 10’5 (93’5) 10’5 (93’5) 44’025-34 32’0 (94’5) 31’0 (81’0) 31’5 (86’5) 46’0RESTA 58’0 (84’5) 58’5 (77’0) 58’0 (80’0) 43’5TOTAL 100 (88’5) 100 (79’0) 100 (83’0) 45’0ATURATS (TP) 16-24 19’5 (15’5) 23’0 (13’0) 21’5 (14’0) 48’025-34 29’0 (10’0) 22’0 (8’0) 25’5 (9’5) 59’0RESTA 51’5 (7’0) 55’0 (5’0) 53’0 (6’0) 50’5TOTAL 100 (8’0) 100 (5’5) 100 (6’5) 52’0

TAULA VIII. CATALUNYA. IMMIGRACIÓ ECONÒMICA (% TOTALESP+INM)

DONES HOMES TOTAL TFPOBLACIÓ TOTAL 13’5 13’0 13’0 51’0POBLACIÓ >16 14’0 13’5 14’0 51’5ACTIUS (TA) 17’0 (63’0) 16’5 (87’5) 16’5 (75’5) 43’5BARCELONA (TA) (54’0) (73’0) (63’5) 44’0ATURATS (TP) 29’0 (13’5) 30’5 (10’0) 29’5 (11’5) 50’5BARCELONA (TP) (8’0) (6’0) (7’0) 49’5

BARCELONA DIST. SECT. AGRIC. 1’0 ; IND. 22’5; CONST, 11’0;SERV. 65’5

TAULA IX. CATALUNYA. NIVELL DE FORMACIÓ I GÈNERE

DONES HOMES TOTAL TFACTIUS. G1 15’0 20’0 18’0 36’5G2 22’5 27’0 25’0 39’0G3 27’0 24’5 25’5 45’5G4 5’5 28’5 31’5 48’5OCUPATS G1 14’5 19’0 17’0 35’5G2 22’0 27’0 25’0 37’5G3 27’02 5’0 26’0 44’5G4 36’5 29’0 32’0 47’5ATURATS G1 24’0 33’0 28’5 44’0G2 29’5 25’5 27’5 56’0G3 27’5 21’0 24’5 59’0G4 19’0 20’5 19’5 49’0

TAULA VII. CATALUNYA. DIFERÈNCNCIES PEER GR ÈNERE I EI EDATDAT.

DONES HOMESS TOTTOTALAL TFTFPOBLACIÓ 16-24 11’0 12’2’00 11’5 48’5RESTA 89’0 88’00 88’5 51’5 0TOTAL 100 100100 100 51’0ACTIUS (TA) 16-24 10’0’5 (50’5)) ))5) ) 10’10’10’10’0 (0 (61’5) 10’0 (56’0) 44’025-34 30’0 (52’5)) )) 28’228 5 5 (70’0) 29’0 (62’0) 43’0RESTA 58’0 (0 (84’84 55) 5) 5) 5558’58’55 (77’0) 58’0 (80’0) 43’0TOTAL 100 (5(53’53’55553 53 53 5)))))) 100100 (7 2’5) 100 (6(63’03’0)) 42’42’00ASSALARIATS (TS) 16-24 10’0 ((959995’9595 5) 5) 5)55 1010100’0’5 (5 (93’5) 1010’5 (93’3’5)5) 44’025-34 32’0 (((0 ((949494’994999 55) 5 331’33 0 (81’0) 31’1’5 (5 (86’86’5)5) 46’46’00RESTA 58’0 (((84’84’55)5) 558’58’5 (5 77’0) 58’0 (80’0) 43’5TOTAL 100 (8(88’58’5) ) 100100 (79’0) 100 (83’0) 45’0ATURATS (TP) 16-24 19’55 (55 5 15’15’55)5) 23’2 0 (13’0) 21’5 (14’0) 48’025-34 29’9’0 0 (0 10’00)) 22’0 (8’0) 25’5 (9’5) 59’0RESTA 5111’511 5 (5 (77’0’0)) 55’0 (5’0) 53’0 (6’0) 50’5TOTAL 1001001001 (8(88’0’00)) 100 (5’5) 100 (6’5) 52’0

TAULA A VIII. CATALUNYA. IMMMMMIGIGRARAACICCIÓ Ó ECONÒMÒMICI A (% TOTALESP+INM)

DDDDDONENEESSSS HOMES TOTAT L TFPOOBLB ACIÓ TOTAL 1313’5’55 13’0 1313’0’0 51’0POBLACIÓ >16 1414’00 13’5 14’0 551’’5ACTIUS (TA) 11117’0’0 ( (63633’0’00)) 16’5 (87’5) 16’5 (75’5) 43’5BARCELONA (TA) (5(544’’0))0) (73’0) (63’5) 44’0ATURATS (TP) 2929’0’0 ((1313’’55) 30’5 (10’0) 29’5 (11’5) 50’5BARCELONA (TP) (88(8’000))) (6’0) (7’0) 49’5

BARCELONA DIST. SEEECTCTCT.. AGAAGAA RRICC. 11 ’’0 ; IND. 22’5; CONSST,T, 1 1’1 00;;SESERVRV. 6565’5

TATAULA IX. CACATAALULUNYA.. N NIVEEELEE L DEEDE FFOOORO MACIÓ I GÈNERERE

DDOD NEEEES HHOHOOHOMES TOTAL TFACACTIUS. . G1G1 15’0 20200000’0 18’0 36’5G2G2 222’5 27777’’0 25’0 39’0G3GG 272 ’00 24242424244’5’5555 2525252525’5’5555 4545454545’5’5555GG4 5’5 28282828288’5’55 313131’555 48484848’5’55OOOCOCOOOO UUPATS GG1 14’5 199’0 17’0 35’5G2G2G 2222’0’0’0 222727’0 25’0 37’5G33 2277’0’02222 555’5’55 0 266’00 4444’5’5G4G4 363636’5’5’55 2929’0’0 32’0 47’5ATATURATATS G1 244’0’00’0000 33’0 28’5 44’0G2G 2999’5’555’55 25’5 27’5 56’0G3G333 272722727’’5’’55 2121’0 24’5 5959’000000G4G4G 19’0 20’5 19’5 4949494949’00’000


21

La lluita dels treballadors des d’una perspectiva internacional

Camarades, amigues i amics. Dues qüestions prèvies: Tinc responsabilitats de direcció a CCOO, i avui parlaré des de l’ex-periència que m’atorga aquesta responsabilitat i també com a militant comunista, com a mem-bre de la direcció del PCC, és a dir, des de l’experiència sindical de la meva feina diària i des de la meva subjectivitat.

Iniciaré la meva exposició re-cordant el següent, sobre la fase superior del capitalisme en la qual ens ha tocat viure, amb cinc trets fonamentals:

1.- La concentració de la produc-ció i del capital arriba fi ns a un grau tan elevat de desenvolupa-ment que crea els monopolis, els quals executen un paper decisiu en la vida econòmica.

2.- La fusió del capital bancari amb l’industrial, i la creació, en el terreny d’aquest capital fi nancer, de l’oligarquia fi nancera.

3.- L’exportació de capitals, a di-ferència de l’exportació de merca-deries, adquireix una importància particularment gran.

4.- Es formen associacions inter-nacionals monopolistes de capi-

talistes, les quals es reparteixen el món.

5.- Ha acabat el repartiment terri-torial del món entre les potències capitalistes més importants.

Aquestes 5 caracteritzacions van ser escrites el 1916, en el llibre “L’imperialisme, fase superior del capitalisme” per en V.I. Lenin, i podem observar que, en funció de la conjuntura concreta, en plena I Guerra Mundial, tenen un context molt clar però, indubtablement, es va molt més enllà per a descriure un període de desenvolupament del capitalisme que gairebé arriba als nostres dies. La gran actualitat d’aquestes és un fet a constatar.

Podem dir que, després de la cai-guda del mur i l’enfonsament de l’anomenat socialisme real, l’ac-tual procés de globalització està conduït pel capitalisme global, en funció dels interessos i comptant amb la utilització de les noves tec-nologies de la informació, que es la segona caracterització del pro-cés de globalització, és a dir, les noves tecnologies i l’anomenada obertura dels mercats, la caiguda del model del socialisme de la URSS han desbocat la globalitza-ció neoliberal a extrems tals que han arrasat amb continents, països, pobles i culturals en nom de la mal anomenada obertura dels mercats. S’han privatitzat sectors, aprofi -tant la conjuntura de la derrota a

Jordi Ribó i FlosSindicalista


22

tots els països, a la UE, a l’Amè-rica Llatina, a l’Àfrica i l’Àsia... Com a contrapartida, la declaració de NNUU sobre els ODM pretenia posar una mica de vedat als exces-sos neoliberals. Avui, anys després d’aquesta declaració, les xifres de les mateixes NNUU indiquen que anem en direcció contrària.

Cada any moren més d’un milió de persones per la malària i més de 3 milions per la SIDA al món. 350 milions de dones no tenen accés a

mètodes segurs de contracepció.Cada dia moren 30.000 nens i nenes de malalties curables. 840 milions de persones passen fam, 6 milions de nens moren de malnutrició a l’any.1000 milions de persones no disposen d’aigua potable i 2600 milions no tenen sanejament. L’ajut Ofi cial al De-senvolupament dels països rics ha baixat des del 1990 el 0,25%, aleshores només se situava en el 0,33%, per cert, la reivindicació del 0,7% és de...1969.

Nosaltres, el PCC, hem refl exionat en el nostre Comitè Central i en el nostre Comitè de Moviment Obrer sobre els temes relacionats amb la caracterització de la situació actual, que volem compartir avui amb vosaltres, però també amb més companys i companyes, amb amics:

Som en l’època del capitalisme global i hegemonia del capital financer. L’oligarquia financera internacional emergeix com a nova classe i porta la direcció dels processos econòmics i polítics. Això implica una recomposi-ció segons la relació de forces que s’estableix entre les classes dominants-dirigents. Ja en Lenin situava al segle passat una cosa semblant, en relació al repartiment del món que portava a la Gran

Guerra. Avui els confl ictes armats es produeixen fora dels centres capitalistes i es traslladen a llocs perifèrics o directament on estan els recursos naturals. Hi ha 37 confl ictes armats oberts el 2008 en el món, mai no hi havia hagut tanta inestabilitat i inseguretat, i això es produeix per les ànsies de domina-ció dels recursos naturals i també per a utilitzar d’alguna manera les costoses inversions armamentís-tiques del trust econòmic-militar nord-americà i europeu.

Aquest capitalisme global organit-za internacionalment la producció sobre la base de l’explotació de la producció, dels mercats, els recur-sos naturals i el mode de vida.

L’oligarquia fi nancera internaci-onal està en la fase d’acumulació

L’actual procés de glo-balització està conduït pel capitalisme global


23

originària de capital fi nancer. Els diners es tracten com a mercaderia fonamental de reproducció del sistema per una banda, i per altra s’accentuen les seves caracterís-tiques reaccionàries en termes de corrupció, especulació, depredació de la natura, moviment incontrolat de capitals, blanqueig de diners i tràfi c de persones.

Aquests elements es concreten en polítiques econòmiques, l’objectiu dels quals és el benefi ci a molt curt termini, en la reducció de costos fi xos, en no prendre cap tipus de risc i en la precarització de les condicions de vida i treball de la classe. Som davant un nou para-

digma, perquè el capitalisme no torna cap al segle XIX, sinó que, amb el sorgiment i el lideratge actual d’aquesta oligarquia fi nan-cera, el que passa és que el capital renuncia al risc i aposta sempre a guanyar, perquè quant més gran és la situació de crisi industrial, alimentària, etc, més grans són les seves taxes de benefi ci. No hi ha sobreproducció, hi ha destrucció d’excedents i especulació.

Tot això porta com a conseqüència un mode de vida dels treballadors basat en la precarietat: precarietat en els salaris (en cinc anys el poder de compra ha baixat bruscament), precarietat en l’ocupació (la fl exi-bilització i la temporalitat creixen a escala planetària), precarietat en les condicions de treball (els acci-dents laborals i els danys derivats del treball es mantenen malgrat

la lluita decidida dels sindicats), precarietat en l’habitatge (quan baixen els preus de compra dels pisos, pugen els lloguers), preca-rietat en els serveis públics, intents de privatització d’aquests, o exter-nalitzacions pures i dures.

Amigues i amics, no hi ha recep-tes màgiques ni de manual. Hem de submergir-nos en la comple-xitat de les situacions diferents, identifi car l’oligarquia fi nancera, intentar portar transparència al món tancadíssim dels consells d’administració de les empreses, de la Comissió Trilateral, de l’anomenat Club de Bildenberg. Necessitem conèixer per a infl uir i intervenir tot el cicle productiu, tots els racons fi nancers per a po-sar llum de transparència primer i d’intervenció sindical després...és a dir, el món del treball ja no és simple, és molt complex, la qual cosa no vol dir que les solucions a oferir no hagin de ser senzilles, o com a mínim formulades de forma entenedora, clara i simple.

Hem d’evitar una cosa que habi-tualment ens passa a les esquer-res, i és que, com ens agrada ser molt rigorosos, per a respondre a una qüestió utilitzem un plec d’arguments i mitja hora de res-posta front a una pregunta de 15 segons... per exemple, hi ha crisi? La resposta és que per als treba-lladors sí, perquè avui ens gastem en menjar i coses essencials per a viure gairebé el doble que fa uns quatre anys, i que el nostre salari no arriba a fi nal de mes. Fixeu-vos, no he parlat ni de recessió, ni de desacceleració, ni de res per l’estil.

Hem d’afi rmar que la lluita central que els treballadors han d’em-prendre sense més vacil·lacions és contra la precarietat en sentit ampli, i per tant per millors salaris i condicions de vida i treball, però

és indubtable també que des dels poders polítics es poden resoldre coses que tenen a veure amb les condicions de vida:

Exemples:

Des que Evo Morales és President a Bolívia, s’ha alfabetitzat el 73% de les persones illetrades, en els darrers tres anys ha disminuït la

mortalitat infantil en un 43%. Al Brasil, el govern ha aconseguit disminuir la mortalitat per la SIDA en un 73% gràcies a un servei uni-versal de tractament de retrovirals. A Veneçuela, el govern de l’Hugo Chávez ha augmentat els serveis de sanejament i l’accés a l’aigua potable a un 93% de la població.Algú pot pensar que totes aquestes mesures no s’han emprès si no és per l’acció de la gent organitzada, és a dir, conseqüència de la lluita dels treballadors?

El que vull expressar és que la

lluita sindical és un component molt important de la lluita dels treballadors però no l’única, la lluita política, en definitiva, és l’expressió organitzada que es

L’oligarquia fi nancera internacional emergeix

com a nova classe i porta la direcció dels

processos econòmics i polítics

L’ajut Ofi cial al Desen-volupament dels països

rics ha baixat des del 1990 el 0,25%, la rei-vindicació del 0,7% és

de...1969


24

concreta en regulacions i lleis. La classe obrera ha de defugir l’apo-liticisme que a vegades s’instal·la en certes organitzacions, en nom d’una suposada independència, que no és tal, perquè en la lluita de classes l’única independència que s’ha de salvaguardar és la de la classe. Aquesta suposada independència a la que em referia abans s’acostuma a transformar en indiferència, incoherència i indirectament esdevé subordina-ció, segurament no volguda ni desitjada, però és que la situació condueix a subordinar-se als po-ders econòmics, que és el pitjor que li pot passar a una organització de caràcter social.

Dit això, el que correspon és organitzar la mobilització entorn a objectius concrets, suggeriré quatre aspectes, que no són ni els

únics ni probablement siguin els principals des de Catalunya, però per a mi són estratègics i senzills, i valen de forma general:

-Estat de benestar generalitzat, global, de caràcter públic que permeti que l’Estat garanteixi els drets com salut, educació, pensions i seguretat social. Es-tem parlant de redistribució de la riquesa generada pel treball i de la responsabilitat també dels poders públics.

-Democratització dels organis-mes i institucions internacionals, començant per NNUU i se-guint pels organismes econòmics (IFIS, FMI, BM i companyies transnacionals) per anar a parar

també a l’OIT, recuperant el seu caràcter normatiu i incloent ca-ràcter sancionador.

-Sindicats forts que estiguin en condicions de reclamar i acon-seguir treball digne i decent per a tots. És una necessitat peremp-tòria tenir a la classe obrera orga-nitzada i disciplinada en el sentit gramscià del terme. Tenir uns bons tècnics, uns bons buròcra-tes, és indispensable per a posar-se a fons en el cicle productiu. Si parlem de treball digne, o decent, o de bon treball, com ens deia el company Heinz Bierbaun, això passa en primer lloc pel respecte incondicionat i incondicional als 8 convenis anomenats com a

fonamentals per l’OIT, i que no és necessària la seva ratifi cació per part dels estats per a exigir el seu acompliment. És a dir, més i millors treballs per a la classe

obrera i el ple respecte als drets bàsics són la via més important d’incrementar els ingressos i reduir la pobresa.

-Sobirania alimentària: Catalu-nya és un dels llocs on es fan servir més transgènics. El model actual d’agricultura industrial no és sostenible ni per als països rics ni per als països empobrits. S’han de buscar alternatives que defugin la submissió a la borsa de Chicago, que és on es fi xen els preus dels productes alimentaris com a l’arròs, que ha pujat un 70% en els darrers 9 mesos.

Nosaltres, els comunistes del PCC, tenim les següents propostes de treball, pel que fa al moviment sindical es refereix, que són pro-postes realitzades des de la pers-pectiva de defensa de la cultura del treball i de l’estat social:

1.Autonomia del sindicat: el sindicat és una organització que decideix en funció dels interessos que representa.

2.Sindicat de classe i nacional: el sindicalisme a Catalunya se-

Hi ha 37 confl ictes ar-mats oberts el 2008 en

el món

L’oligarquia fi nancera internacional està en la fase d’acumulació ori-

ginària de capital


25

gueix sent de classe i nacional: el desenvolupament de les forces productives , els canvis al si de la classe tenen característiques pròpies també en el segle XXI.

3.Multilateralisme, diàleg social i mobilització: els sindicats han de tenir molt clar que l’aposta estratègica pel multilateralisme en les relacions internacionals i l’autonomia de criteris en les negociacions són elements bàsics per al sindicalisme de classe.

4.Adequació de les defi nicions històriques: el sindicat és un instrument en mans dels treba-lladors, uns subjecte de transfor-mació social i una instància orga-nitzativa on s’aprèn a administrar els interessos de la classe.

5.Flexibilitat organitzativa: la història ens mostra que no hi ha models acabats, que la nova característica organitzativa passa

per criteris fl exibles, permeabili-tat que es requereix després de la ruptura del model fordista (grans centres regulats centralment), buscant els vincles materials dels diferents sectors ara descentra-litzats.

6.Autoorganització participativa i executora de polítiques, espais de construcció d’alternatives.

7.Sindicalisme sociopolític.

8.Europa i el món: davant la construcció de nous referents sindicals, s’ha d’adoptar una po-sició renovada d’inclusió de les millors tradicions del moviment

obrer: la suma de les tradicions anarcosindicalistes, autogestio-nàries, socialistes, comunistes i cristianes ha de ser inclusiva i no excloent.

9.No podem esperar la vinguda del socialisme per obtenir i gau-

dir d’unes millors condicions de vida, no podem subordinar el moviment sindical a posicions subalternes o atemptistes.

Aquest ventall d’actuacions s’inscriuen lògicament en la lluita generalitzada per una so-cietat alternativa i per organitzar la producció de forma diferent i alternativa al capitalisme global, i a més són temes a desenvolupar des de les nostres pròpies respon-sabilitats però íntimament relaci-onats amb els subjectes polítics, sindicals i socials, depenent de l’àmbit.

No puc deixar de referir-me a dos temes, que estan relacionats: la

constitució de la nova CSI i l’acció mundial del 7 d’Octubre a favor del treball digne.

La unifi cació de dos dels corrents sindicals existents és una bona notícia, hem de saludar tots els espais que suposin retrobades de tradicions que han aportat coses a la lluita internacional dels treba-lladors, però a la vegada hem de conèixer que no hi són tots encara. Hi ha tradicions de lluita, sindi-cats importants i representatius que, per una o altra raó no estan presents en aquesta nova central. Avui la unitat dels treballadors és condició indispensable per a afrontar amb una certa garantia d’èxit els reptes que planteja la lluita de classes i les amenaces del capitalisme global i de l’oligarquia financera. Qualsevol temptació d’exclusió o marginació que es realitzi amb excuses i arguments

de la guerra freda, significarà un empobriment i un afebliment per a la lluita dels treballadors, i autoexcloure’s signifi ca també marginar-se.

El moviment sindical també ha d’aprendre dels errors i de la tragèdia que suposa la divisió en aquests moments de prepon-derància del capitalisme global i repensar tant les seves activitats com la seva estructura, recuperar capacitat d’autonomia en relació als organismes internacionals, així com capacitat d’organització i proposta.

La jornada mundial convocada per la CSI en defensa del treball digne i per l’acompliment dels ODM pot

El que correspon és organitzar la mobilitza-ció entorn a objectius

concrets

La classe obrera ha de defugir l’apoliticisme

que a vegades s’instal·la en certes or-

ganitzacions

Els diners es tracten com a mercaderia fo-namental de reproduc-

ció del sistema


26

semblar limitada en els objectius i de curt abast: no obstant, des del meu punt de vista és importantíssi-ma perquè permetrà qüestionar les conseqüències d’aplicar polítiques neoliberals per una banda, i per una altra obligarà i denunciarà els governs que incompleixen els seus compromisos. Haurem de preparar el 7 de Octubre i transformar-lo en una denúncia contra les polítiques regides pels poderosos, a favor dels sindicats i traduir-ho en més organització.

Finalment, voldria referir-me a l’expressió i definició del nou internacionalisme que s’ha de de-senvolupar des dels sindicats:

·Un nou internacionalisme basat en la cooperació i solidaritat, des dels valors d’“ajudar en els casos que ho demanin” (als amics se’ls coneix en les difi cultats) fi ns a la

mútua col·laboració en estratègi-es comuns front les transnacio-nals i els grups de poder.

·Un nou internacionalisme que defugi tant les relaciones di-plomàtiques sindicals com les temptacions de colonització, entesa aquesta com a un conjunt

de pràctiques heretades des de l’eurocentrisme, que practiquen des de les multinacionals fi ns a algunes organitzacions de caràc-ter més o menys social.

Ha arribat el moment de negar la premissa següent: “No li donem un peix a un pobre, donem-li una canya i ensenyem-li a pescar”. Això és una fal·làcia, el que s’ha de dir i encunyar és el següent:

No se’ls ha de donar un peix als pobles pobres, ni donar-los canyes ni ensenyar-los a pescar. Ells ja sabien pescar,

En la lluita de classes l’única independència que s’ha de salvaguar-dar és la de la classe

el que cal fer és tornar-los els seus instruments de pesca, que els van ser arrabassats, tornar-los la propietat sobre les seves aigües i sobre els seus bancs pesquers que els van robar les multinacionals.

Aquest és el concepte resumit de solidaritat internacionalista per al segle XXI, com diu el lema de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO, que és una cita d’en Paulo Freire: “En el confl icte entre el po-derós i el desposseït, no intervenir no signifi ca ser neutral, sinó posar-se al costat del poderós”.

Dedicat a la meva amiga Eugenia Insaurralde, als meus amics de Germinal Carmiña, Sunia, Marcello, al meu amic Julio del P-MAS i a tota la gent del Paraguai que ha propiciat el canvi en aquell país.


27

María Eugenia InsaurraldeCoordinadora General del Centre d’Estudis i Educació Popular Germinal, Asunción - Paraguai

Paraguai, un país petit inserit en el mercat mundial del treball

La recent constitució de la Cen-tral Sindical Internacional (CSI) i del seu referent en el continent americà, la Central Sindical de les Amèriques (CSA), és un clar signe que les lluites sindicals no poden més limitar-se exclusivament al sector laboral on cada organització dels treballadors actua, o al país de pertinença d’aquest; sinó més aviat que, en un món cada vegada més globalitzat, les estratègies i les batalles per la defensa dels drets dels treballadors han de ser impulsades a nivell global perquè globals i interconnexos entre si són els problemes que afecten tot el món del treball.

Paraguai, malgrat ser un país petit i bastant subdesenvolupat, malgrat ser bastant desconegut als ulls de l’aclaparadora majoria de la pobla-ció mundial i malgrat ser pràctica-ment imperceptible l’impacte de la seva economia sobre l’estructura econòmica mundial, és igualment part del sistema econòmic globa-litzat, acomplint un paper dins de la divisió internacional de la producció i circulació capitalista. Tot el que passa al món afecta la seva estructura socioeconòmica mentre que tot el que passa en la seva estructura socioeconòmica, acaba per produir repercussions d’una o altra forma en el sistema econòmic mundial.

Un exemple simple i concret del que estem plantejant el trobem en el cultiu mecanitzat de la soja, producte que veu el Paraguai com a quart exportador mundial. El cultiu de la soja està actualment ocupant en el país enormes extensions de terra i en els últims anys ha produït una contínua i constant expulsió de

famílies camperoles del camp, les quals front la mecanització agrícola i l’abandonament dels cultius tradicionals, han hagut de marxar cap a la ciutat per a buscar noves oportunitats

laborals. La crisi econòmica que afecta des de fa 15 anys al país i l’escassa industrialització d’aquest, front a aquest massiu increment de la demanda de treball a la ciutat, ha produït com a efecte directe un augment lent de la immigració de la força de treball cap a l’exterior, amb direcció cap a Argentina i sobre-tot cap a Espanya, incrementant d’aquesta manera les onades migratòries internacionals cap a Europa. En poques paraules un problema nacional, produït pels mercats mundials (alts preus internacionals de la soja) ha determinat un increment d’un problema internacional: els alts fluxos migratoris cap als països desenvolupats.

I això no és tot. La substitució dels cultius dels productes per al consum intern per la soja per a l’exportació i la cada vegada més àmplia inserció de Paraguai en els mercats mundials de venda de carn vacuna, ha determinat cada vegada més un creixent desproveï-ment de gèneres alimentaris en el país amb el conseqüent augment lent de preus d’aquests, situació que està afectant l’economia de les famílies treballadores, deter-minant en amplis estrats de la po-blació la impossibilitat de satisfer les seves necessitats bàsiques i

Les estratègies i les batalles per la defensa dels drets dels treballa-dors han de ser impul-sades a nivell global


28

impulsant-les cap a una condició de manifesta pobresa.

Les cada vegada més estretes relacions entre les economies nacionals, que resulten progres-sivament més interconnexes i dependents les unes de les altres, acaba per afectar de manera cada vegada més directa els treballa-dors de cada país, que fi nalment resulten ser els menys benefi ciats i de fet les principals víctimes

dels processos de globalització de l’economia.

Per això, quan es parla de lluita per a millors i més desenvolupats drets humans laborals i sindicals al Pa-raguai, no estem parlant només de

qüestions relatives a un petit país, desconegut i subdesenvolupat, absolutament no infl uent pel que fa als grans processos econòmics i socials mundials; estem parlant d’un de les moltes bagues que conformen el sistema econòmic globalitzat, on cada un dels quals, per petit i insignifi cant que sigui, està afectant el mercat del treball mundial i atacant de forma directa els interessos generals dels treba-lladors de tots els països del món, també d’aquells països més rics i desenvolupats.

La globalització està fent més petit el món, però no tan sols pel desenvolupament dels transports i dels mitjans de comunicació, sinó també perquè la realitat so-ciolaboral d’un país acaba indub-tablement per afectar la realitat sociolaboral i econòmica d’altres països, no solament dels països veïns sinó de països fi ns i tot de l’altra banda de l’oceà. Per això, la lluita dels treballadors per mi-llors condicions de vida i millors

condicions laborals avui no pot ser solament una lluita sectorial o nacional, ha de ser una lluita global, i tota realitat, per petita i aparentment insignificant que sembli, és un front de batalla que no pot ser deixat de banda.

Per això creiem que també en un país com Paraguai la lluita dels treballadors en defensa dels seus drets humans i laborals ha de tenir una perspectiva internacional, així

com la lluita sindical internacio-nal no pot no tenir en compte el que està passant avui en dia al Paraguai. En aquest sentit volem aprofitar aquestes línies per a donar una pinzellada, el sufi cien-

Els problemes que afecten tot el món del treball són globals i

interconnexos entre si

La globalització està fent més petit el món: la realitat sociolaboral d’un país acaba indubtable-

ment per afectar la resta


29

tment precisa tot i que sens dubte no exhaustiva, de la realitat laboral i sindical del Paraguai per a que ajudi a comprendre millor el que passa en aquest país tan llunyà i desconegut i impulsi una cada vegada més gran col·laboració entre les organitzacions sindicals dels diferents països.

El sindicalisme Paraguaià en la transició democràtica

Comprendre la història del movi-ment sindical Paraguaià i la seva situació actual és un exercici sense efectivitat si no la col·loquem dins la perspectiva històrica d’aquestes últimes dues dècades.

Amb la caiguda de la Dictadura del Gral. Stroessner el 1989, el sindicalisme Paraguaià, que va ser en els anys ‘80 un dels principals grups actius en la lluita per la democràcia, va adquirir un paper protagonista en la vida política del país.

Tot i que el Moviment Intersin-dical de treballadors (MIT), que va ser l’organisme unitari dels sindicats que no donaven suport al règim (agrupats al seu torn

en la Confederació Paraguaiana de Treballadors) no es va poder mantenir unit amb l’arribada de la democràcia, desembocant en dues Centrals separades: la Cen-tral Nacional de Treballadors i la Central Unitària de Treballadors, igualment el moviment dels treba-lladors de seguida va assumir un

espai polític important en l’escena nacional, augmentant de manera progressiva el nombre d’afi liats i jugant un rol decisiu tant en l’elecció del primer intendent progressista d’Asunción el 1991 com en la conformació, el 1992, d’una llista progressista per a les eleccions de l’Assemblea Cons-tituent (alternativa als dos partits tradicionals, Colorado i Liberal), Constitució per a tots, que arribarà al 12% dels vots.

Aquest desenvolupament constant i progressiu del moviment sindi-cal va portar el 1993 a impulsar l’aprovació al parlament del pri-mer Codi del treball de la Repúbli-ca del Paraguai, que va permetre garantir drets laborals i sindicals anteriorment no reconeguts al país; i el 1994, a la primer vaga general al país 46 anys després de l’anterior que es va realitzar el 1958.

Però si la vaga general del 1994 va ser, sens dubte, el punt més alt del sindicalisme Paraguaià en el període successiu a la tornada a la democràcia, desafortunada-ment a partir d’aquell moment el moviment dels treballadors Paraguaians va viure una sèrie de derrotes i traïcions que el van portar a l’actual realitat de profun-da feblesa i desorganització, amb

una disgregació que s’expressa en l’existència de set centrals i una pèrdua de representativitat entre els treballadors com potser mai, ni tan sols durant la dictadura, havia tingut en la seva més que centenària història.

Si certament l’atac dut a terme contra les organitzacions sindi-cals per part de la Patronal, en estreta aliança amb els governs del Partido Colorado que es van succeir en els primers 19 anys de democràcia (per tal de ser fets fora del poder només el 2008 per l’Alianza Patriótica para el Cambio liderada per l’exbisbe Fernando Lugo), a través de: aco-

miadaments massius, inaplicació de les lleis laborals, reprensió de l’activitat sindical; han contribuït sens dubte a demancar la força del moviment sindical Paraguaià; el que l’ha postrat fi ns als nivells descrits més amunt ha estat sobretot la falta d’honestedat i

Paraguai és part del sistema econòmic globa-litzat, acomplint un paper dins de la divisió interna-cional de la producció i

circulació capitalista

Al Paraguai la lluita dels treballadors en defensa dels seus

drets humans i laborals ha de tenir una pers-pectiva internacional


30

ètica de molts dels seus princi-pals dirigents, que senzillament han entregat els seus sindicats a la patronal a canvi de suborns i prebendes, o s’han involucrat en sonats casos de corrupció com la buidada del Banc Nacional de Treballadors “BNT” (banc construït amb contribucions dels treballadors assalariats i “en-fonsat” pels representants de les centrals que participaven en el seu Consell d’Administració) o com la desviació i malversació dels fons proveïts per la Central Basca ELA per a un projecte de suport comunitari que mai no va ser realitzat.

LA REALIDAD LABORAL

Segons l’Enquesta de Llars de la Direcció General d’Enquestes, Estadístiques i Cens del Paraguai (estructura governamental) en el 2005 la població econòmica-ment activa estava conformada per 2.887.942 treballadors/es, el 64,2% del total de la població més gran de 10 anys i el 49,5 del total de la població del país; entre aquests els ocupats eren el 65,2%

del total, els subocupats el 25,1% els aturats el 9,7% (5,8% corres-ponent a l’atur obert i el 3,9% corresponent a l’atur ocult).

Els ocupats (i subocupats) en la seva majoria, el 37,1% del total, són treballadors informals; el 20,6% són obrers, el 18,1% ocu-pats, el 8% ocupats domèstics, el 11% treballadors familiars no

remunerats, fi nalment el 4,5% són ocupadors o patrons.

Els assalariats, obrers i empleats (excloent els empleats domèstics), són el 38,7% de la població ocu-pada, específi cament 1.013.639 treballadors. D’aquests, 239.669 treballen en el sector públic (sent els funcionaris públics el 43,3% del total dels empleats del país i el 6,4% del total dels obrers del país).

Els empleats treballen princi-palment en el sector dels serveis comunals, socials i personals (el 50,1%), en el comerç (el 25,3%),

en el sector fi nancer (el 9,7%), en el transport (el 5,6%), en la indústria el (5,6%) i en el sec-tor electricitat/agua (el 2,3%). En canvi els obrers treballen principalment en el sector de la indústria (el 21,5%), en el co-merç (el 20,6%), en l’agricultura (el 18%), en la construcció (el 15,6%), en els serveis comunals, socials i personals (el 9,4%), en el transport (el 8,3%) i en el sector fi nancer (el 4,2%).

Els empleats treballen en un 26,1% en empreses d’entre 2 a 5 persones, en un 17% en empreses d’entre 6 a 10 persones, en un

El 1993 es va aprovar al parlament el primer

codi de treball del Paraguai, que garan-teix drets laborals i

sindicals


31

16,8% en empreses d’entre 11 a 20 persones, en un 15,1% en em-preses d’entre 21 a 50 persones, en un 22,9% en empreses de més de 50 persones. Els obrers treballen en un 59,5% en empreses d’entre 2 a 5 persones, en un 17,2% en empreses d’entre 6 a 10 persones, en un 11,1% en empreses d’entre 11 a 20 persones, en un 11% en empreses d’entre 21 a 50 persones, en un 13,9% en empreses de més de 50 persones.

LA FRAGMENTACIÓ SINDICAL

Al Paraguai el nivell de sindi-calització entre els assalariats és bastant baix. Tot i que no hi hagi dades oficials recents és plausible considerar que el seu número es col·loqui a meitat de camí entre el número de treballa-dors afi liats a sindicats durant la dictadura (al voltant de 20.000) i el número de treballadors afi liats a sindicats en el període 1993-94 que representa el màxim auge del sindicalisme en el període post-dictadura (entre 100.000 i 120.000). Al voltant del 70% haurien de ser els treballadors sindicalitzats afi liats a alguna de les 7 centrals actives en el país.

Considerant els números acabats de presentar, el fet que hi hagi al país 7 centrals sindicals (CUT, CUT-Autèntica, CPT, CNT, CGT, CESITP, CONAT) és un clar sen-yal de la notable feblesa en què està enfonsat el moviment sindical Paraguaià, actualment.

Els treballadors de cada resulten ser els menys beneficiats i les principals vícti-

mes dels processos de globalització

El fraccionament del moviment dels treballadors i el desprestigi dels seus dirigents, de fet, també han estat la causa directa que ha determinat la notable reducció de les afi liacions al sindicat, que sola-ment durant el període dictatorial havien arribat a números encara més baixos dels actuals, però amb la justifi cació per a aquell mo-ment de que els sindicalistes i els sindicalitzats eren constantment apressats i reprimits pel règim.

Les causes que han determinat aquesta situació ja les vam as-senyalar anteriorment, però sens dubte l’element desencadenant que va produir la crisi del sindi-calisme Paraguaià està essencial-ment en l’escàs nivell de formació i de consciència política, sindical i social de la gran majoria dels seus quadres dirigents que, quan van haver d’assumir el control de les seves respectives institucions, a causa del trasllat cap a noves experiències dels líders que havien reorganitzat el sindicalisme durant la dictadura (activitat política o partidària, assumpció de rols sin-dicals internacionals), no van estar en condicions de donar continuïtat al treball iniciat i ràpidament van assumir el seu rol exclusivament

com a instrument de poder per a aconseguir un acomodament personal tant a nivell econòmic com polític.

Des d’aquell moment els debats al sindicat no es van centrar més en qüestions de tipus polític o ideològic sinó més aviat de tipus corporatiu-particular, on la falta de visió sociopolítica i la pobresa intel·lectual de molts quadres dirigents van acabar per buidar de continguts la lluita dels treba-lladors, impulsant en la seva subs-titució una visió essencialment personalista de la lluita sindical que en molts casos va acabar per degenerar-se en el “lliurament” i en la corrupció.

Els deu anys que van seguir a l’afi rmació d’aquest procés són els que han dissenyat la realitat sindical actualment existent en el país: un sindicalisme ideològicament i estruc-turalment pobre, sense credibilitat, absolutament fragmentat, essencial-ment corporatiu i que en alguns casos encara continua sota control de dirigents escassament creïbles.

Indicis de ressorgiment del movi-ment sindical amb el nou govern de Lugo


32

La situació descrita més amunt, i que tan sols pocs mesos en-rere semblava cristal·litzada en el temps, ha tingut una sobtada modifi cació a partir del 20 d’abril passat, quan l’ex bisbe Fernando Lugo ha guanyat les eleccions presidencials traient del poder al Partido Colorado, que en dictadura i en democràcia l’havia exercit per 61 anys ininterrompudament. Aquest fet, sens dubte històric per al país, ha tingut entre els seus efectes col·laterals el de produir un sobtat despertar en el moviment sindical, que en la nova situació política i social que s’ha creat amb el canvi de govern ha començat a reorganitzar-se paulatinament, al punt de reproduir en certs

sectors aquell mateix ambient de fi bril·lació i entusiasme que s’havia viscut en el moviment sin-dical Paraguaià en els anys imme-diatament successius a la caiguda de la dictadura de l’Stroessner.

De fet, la mateixa candidatura d’en Fernando Lugo a la presi-

dència de la República, des d’un primer moment havia despertat l’interès d’amplis sectors socials i populars entre els quals el mo-viment sindical s’havia distingit particularment, ja que veia en ell la possibilitat de posar punt fi nal als encalços i represàlies que havien patit els treballadors en l’última dècada, i també la possibilitat que les organitzacions dels treba-lladors poguessin assumir un rol efectiu i protagonista en el disseny de les polítiques d’Estat. I les primeres accions preses pel President Lugo en el moment d’assumir el govern del país s’estan demostrant d’acord amb aquestes esperances amb la seva participació a les celebracions del 1er de Maig, sent el primer presi-dent del període democràtic que va acompanyar els treballadors en aquesta commemoració i nome-nant, en importants càrrecs del seu govern, personalitats procedents del món sindical.

Aquest nou ambient ha produït im-mediatament efectes positius en el món sindical on, per exemple, per primera vegada en aquests 20 anys de democràcia s’ha creat una Mesa Intersindical del Sector Públic que representa gairebé el 80% dels treballadors públics afiliats als sindicats i reuneix organitzacions de treballadors de totes les centrals del país. A més, les afi liacions als sindicats, tant públics com privats, en poques setmanes han registrat un lent augment, sent milers els treballadors que comencen a per-dre la por a la patronal, mentre que els dirigents sindicals, després de 10 anys de purgatori a causa dels

fets de corrupció descrits abans, poden fi nalment treure el cap i im-pulsar un nou sindicalisme honest i combatiu.

Aquesta nova realitat que en po-ques setmanes es va anar dibuixant al Paraguai és sens dubte entusias-mant i rica d’importants repercus-sions en l’estructura política i social d’aquest país, no solament perquè el renaixement que està vivint el moviment sindical l’està tornant novament un actor important i de-cisiu del debat nacional, sinó també perquè un sindicalisme Paraguaià que torna a la seva antiga força li podrà aportar una important con-tribució al moviment internacional

de lluita dels treballadores, dins del qual qualsevol ajut és sens dubte fonamental per a poder afrontar amb esperança d’èxit aquells grans poders econòmics internacionals que en aquestes últimes dècades han treballat constantment per reduir els drets laborals i sindicals a tot el món.

Amb el suport de:

Que hi hagi al país 7 centrals sindicals és un clar senyal de la notable feblesa del

sindicalisme paraguaià


Documents

Quadern central l'Espurna ním 6: Moviment Obrer