ACTIVITATS — QUI BONES OBRES FARÀ

Conversa amb Pep TosarLectures escèniquesBiblioteca Mercè Rodoreda24/05/16, 19 hActivitat gratuïta

Col·loqui ambMonika ZgustovaTNC, Sala Petita27/05/16,després de la funcióActivitat gratuïta

Patrocinador

Protectors

Benefactors

Mitjans col·laboradors

Col·laboradors

TEATRE NACIONALDE CATALUNYA

TNC & TAPES

Noves tapes i platillos que canvien segons mercat. Per gaudir abans o després de la funció. I també els menús «Exprés» i «Piscolabis del teatre», sense esperes amb reserva prèvia: 933 065 729restaurant@tnc.cat

Disseny: Forma & CoDL B 9900-2016

Mai m’he sentit gaire seduït per escriu-re un text per a un programa de mà. No acabo d’entendre en què consisteix. Bé, per raons dramatúrgiques he hagut de suprimir aquest poema que, inici-alment, estava inserit en la meva obra. Posar-lo al programa de mà, a més de referenciar l’espectacle millor que qual-sevol esborrany que jo hagués pogut escriure, m’ha semblat una manera de no renunciar-hi del tot. Espero que em disculpin.

Allò que de debò estimeu, roman, la resta no val res.Allò que de debò estimeu no us serà pres.Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge. És el meu món, o el d’ells, o no és el de ningú? Al començament fou la imatge, i després l’Elisi tangible,l’Elisi, malgrat que fos davant les portes de l’Infern. Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge.Allò que de debò estimeu no us serà pres. La formiga és un centaure al seu món de dragons.Derruïu la vostra vanitat, no és l’home fet. Coratge, ni fet ordre, ni fet harmonia.Derruïu la vostra vanitat, derruïu-la us dic.Apreneu del verd món quin pot ser el vostre lloc.En l’invent fet a mida o en l’art. Derruïu la vostra vanitat. Derruïu-la us dic.L’elm verd sobrepassa la vostra elegància. Domineu-vos i llavors els altres us suportaran. Derruïu la vostra vanitat.No ets més que un gos apallissat sota la calabruixada,just una garsa estarrufada sota un sol vel·leïtós,mig negra, mig blanca,i ni tan sols distingeixes la cua de l’ala. Derruïu la vostra vanitat. Que n´és de vil tot el vostre odinodrit per la falsedat.Derruïu la vostra vanitatdesitjosa de destruir, avara de caritat. Derruïu la vostra vanitat.Derruïu-la us dic. Però haver fet en lloc de no haver fet,això no és pas vanitat. Haver, honestament, copejatel que una eina roma hauria obert,haver recollit de l’aire una tradició viva,o d’un vell esguard la flama invicta,això no és pas vanitat. L’error rau sempre en allò que no fem,Sempre en la inseguretat que titubeja.

Pep Tosar,autor i director

Ezra Pound, Canto LXXXI(Traducció: Pep Tosar)

QUI BONESOBRES FARÀ — Pep Tosar

Durada2 hores i 45 minuts(més entreacte)

19/05/16 — 12/06/16

Sala Petita

#quibonesobresfarà#TNCsompúblics

DireccióPep Tosar

EscenografiaPep Oliver

Il·luminacióMaria Domènech (aai)

SoAlbert Balada

Música originalElisabet Raspall

CaracteritzacióToni Santos

AudiovisualsManual produccions:Manu BenaventeAlfons GarridoMarga Ninou

NinotsMim Juncà

Coordinació de vestuariNídia Tusal

Ajudant de direccióXavier Serrat

Assistent a la direccióMarta Colomer

Construcció d’escenografia Zeroquatre

AgraïmentsAlbert Vidal, Krystian Lupa, Gilda Love, Víctor Guerrero, Irene Vicente, Mika Widmanska

REPARTIMENT

Emily Rainbourn / NinaEvelyn Arévalo

Catarina DentolerImma Colomer

Maria Colom / MaixaTilda Espluga

Julià GenovardPere Eugeni Font

Sebastià Colom / SorinMiquel Gelabert

Diego RomeroXavi Sáez

Víctor Finers / TrigorinBlai Llopis

Blai Mataix / TreplevXavier Ripoll

Isabel Descós / ArkadinaMireia Ros

Anton TxèkhovPep Tosar

PianistaElisabet Raspall

ProduccióTeatre Nacional de Catalunya

I PROPERAMENT…

26 i 27/05/16NiuMarc Garcia CotéSala Tallers

30/06/16 – 10/07/16DaurrodóJoan Baixas i Cildo MeirelesSala Petita

TNC_FreeWifi

NOVA APP DEL TEATRE NACIONALDISPONIBLE PER A ANDROID I IOS

Vols saber-ne més? Escaneja el codi QR o vés a www.tnc.cat i hi trobaràs materials complementaris i altres enllaços d’interès:

Konstantín Stanislavski, La meva vida en l’art (capítol sobre La gavina), 1925. (Recollit a Mel salvatge d’Anton Txèkhov, Centre Dramàtic de la Generalitat, 1986)

S. I. Smirnova-Sazónova, Diari, 17 d’octubre de 1896 (Traducció: TNC)

Anton P. Txèkhov, La gavina (parlament de Trèplev al primer acte), dins Quatre peces teatrals, Barcelona: Edicions 62, 2012 (Traducció: Nina Avrova i Joan Casas)

Olga L. Knípper-Txèkhov, Sobre A. P. Txèkhov (Traducció: TNC)

ACTIVITATS — QUI BONES OBRES FARÀ

Conversa amb Pep TosarLectures escèniquesBiblioteca Mercè Rodoreda24/05/16, 19 hActivitat gratuïta

Col·loqui ambMonika ZgustovaTNC, Sala Petita27/05/16,després de la funcióActivitat gratuïta

Patrocinador

Protectors

Benefactors

Mitjans col·laboradors

Col·laboradors

TEATRE NACIONALDE CATALUNYA

TNC & TAPES

Noves tapes i platillos que canvien segons mercat. Per gaudir abans o després de la funció. I també els menús «Exprés» i «Piscolabis del teatre», sense esperes amb reserva prèvia: 933 065 729restaurant@tnc.cat

Disseny: Forma & CoDL B 9900-2016

Mai m’he sentit gaire seduït per escriu-re un text per a un programa de mà. No acabo d’entendre en què consisteix. Bé, per raons dramatúrgiques he hagut de suprimir aquest poema que, inici-alment, estava inserit en la meva obra. Posar-lo al programa de mà, a més de referenciar l’espectacle millor que qual-sevol esborrany que jo hagués pogut escriure, m’ha semblat una manera de no renunciar-hi del tot. Espero que em disculpin.

Allò que de debò estimeu, roman, la resta no val res.Allò que de debò estimeu no us serà pres.Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge. És el meu món, o el d’ells, o no és el de ningú? Al començament fou la imatge, i després l’Elisi tangible,l’Elisi, malgrat que fos davant les portes de l’Infern. Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge.Allò que de debò estimeu no us serà pres. La formiga és un centaure al seu món de dragons.Derruïu la vostra vanitat, no és l’home fet. Coratge, ni fet ordre, ni fet harmonia.Derruïu la vostra vanitat, derruïu-la us dic.Apreneu del verd món quin pot ser el vostre lloc.En l’invent fet a mida o en l’art. Derruïu la vostra vanitat. Derruïu-la us dic.L’elm verd sobrepassa la vostra elegància. Domineu-vos i llavors els altres us suportaran. Derruïu la vostra vanitat.No ets més que un gos apallissat sota la calabruixada,just una garsa estarrufada sota un sol vel·leïtós,mig negra, mig blanca,i ni tan sols distingeixes la cua de l’ala. Derruïu la vostra vanitat. Que n´és de vil tot el vostre odinodrit per la falsedat.Derruïu la vostra vanitatdesitjosa de destruir, avara de caritat. Derruïu la vostra vanitat.Derruïu-la us dic. Però haver fet en lloc de no haver fet,això no és pas vanitat. Haver, honestament, copejatel que una eina roma hauria obert,haver recollit de l’aire una tradició viva,o d’un vell esguard la flama invicta,això no és pas vanitat. L’error rau sempre en allò que no fem,Sempre en la inseguretat que titubeja.

Pep Tosar,autor i director

Ezra Pound, Canto LXXXI(Traducció: Pep Tosar)

QUI BONESOBRES FARÀ — Pep Tosar

Durada2 hores i 45 minuts(més entreacte)

19/05/16 — 12/06/16

Sala Petita

#quibonesobresfarà#TNCsompúblics

DireccióPep Tosar

EscenografiaPep Oliver

Il·luminacióMaria Domènech (aai)

SoAlbert Balada

Música originalElisabet Raspall

CaracteritzacióToni Santos

AudiovisualsManual produccions:Manu BenaventeAlfons GarridoMarga Ninou

NinotsMim Juncà

Coordinació de vestuariNídia Tusal

Ajudant de direccióXavier Serrat

Assistent a la direccióMarta Colomer

Construcció d’escenografia Zeroquatre

AgraïmentsAlbert Vidal, Krystian Lupa, Gilda Love, Víctor Guerrero, Irene Vicente, Mika Widmanska

REPARTIMENT

Emily Rainbourn / NinaEvelyn Arévalo

Catarina DentolerImma Colomer

Maria Colom / MaixaTilda Espluga

Julià GenovardPere Eugeni Font

Sebastià Colom / SorinMiquel Gelabert

Diego RomeroXavi Sáez

Víctor Finers / TrigorinBlai Llopis

Blai Mataix / TreplevXavier Ripoll

Isabel Descós / ArkadinaMireia Ros

Anton TxèkhovPep Tosar

PianistaElisabet Raspall

ProduccióTeatre Nacional de Catalunya

I PROPERAMENT…

26 i 27/05/16NiuMarc Garcia CotéSala Tallers

30/06/16 – 10/07/16DaurrodóJoan Baixas i Cildo MeirelesSala Petita

TNC_FreeWifi

NOVA APP DEL TEATRE NACIONALDISPONIBLE PER A ANDROID I IOS

Vols saber-ne més? Escaneja el codi QR o vés a www.tnc.cat i hi trobaràs materials complementaris i altres enllaços d’interès:

Konstantín Stanislavski, La meva vida en l’art (capítol sobre La gavina), 1925. (Recollit a Mel salvatge d’Anton Txèkhov, Centre Dramàtic de la Generalitat, 1986)

S. I. Smirnova-Sazónova, Diari, 17 d’octubre de 1896 (Traducció: TNC)

Anton P. Txèkhov, La gavina (parlament de Trèplev al primer acte), dins Quatre peces teatrals, Barcelona: Edicions 62, 2012 (Traducció: Nina Avrova i Joan Casas)

Olga L. Knípper-Txèkhov, Sobre A. P. Txèkhov (Traducció: TNC)

ACTIVITATS — QUI BONES OBRES FARÀ

Conversa amb Pep TosarLectures escèniquesBiblioteca Mercè Rodoreda24/05/16, 19 hActivitat gratuïta

Col·loqui ambMonika ZgustovaTNC, Sala Petita27/05/16,després de la funcióActivitat gratuïta

Patrocinador

Protectors

Benefactors

Mitjans col·laboradors

Col·laboradors

TEATRE NACIONALDE CATALUNYA

TNC & TAPES

Noves tapes i platillos que canvien segons mercat. Per gaudir abans o després de la funció. I també els menús «Exprés» i «Piscolabis del teatre», sense esperes amb reserva prèvia: 933 065 729restaurant@tnc.cat

Disseny: Forma & CoDL B 9900-2016

Mai m’he sentit gaire seduït per escriu-re un text per a un programa de mà. No acabo d’entendre en què consisteix. Bé, per raons dramatúrgiques he hagut de suprimir aquest poema que, inici-alment, estava inserit en la meva obra. Posar-lo al programa de mà, a més de referenciar l’espectacle millor que qual-sevol esborrany que jo hagués pogut escriure, m’ha semblat una manera de no renunciar-hi del tot. Espero que em disculpin.

Allò que de debò estimeu, roman, la resta no val res.Allò que de debò estimeu no us serà pres.Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge. És el meu món, o el d’ells, o no és el de ningú? Al començament fou la imatge, i després l’Elisi tangible,l’Elisi, malgrat que fos davant les portes de l’Infern. Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge.Allò que de debò estimeu no us serà pres. La formiga és un centaure al seu món de dragons.Derruïu la vostra vanitat, no és l’home fet. Coratge, ni fet ordre, ni fet harmonia.Derruïu la vostra vanitat, derruïu-la us dic.Apreneu del verd món quin pot ser el vostre lloc.En l’invent fet a mida o en l’art. Derruïu la vostra vanitat. Derruïu-la us dic.L’elm verd sobrepassa la vostra elegància. Domineu-vos i llavors els altres us suportaran. Derruïu la vostra vanitat.No ets més que un gos apallissat sota la calabruixada,just una garsa estarrufada sota un sol vel·leïtós,mig negra, mig blanca,i ni tan sols distingeixes la cua de l’ala. Derruïu la vostra vanitat. Que n´és de vil tot el vostre odinodrit per la falsedat.Derruïu la vostra vanitatdesitjosa de destruir, avara de caritat. Derruïu la vostra vanitat.Derruïu-la us dic. Però haver fet en lloc de no haver fet,això no és pas vanitat. Haver, honestament, copejatel que una eina roma hauria obert,haver recollit de l’aire una tradició viva,o d’un vell esguard la flama invicta,això no és pas vanitat. L’error rau sempre en allò que no fem,Sempre en la inseguretat que titubeja.

Pep Tosar,autor i director

Ezra Pound, Canto LXXXI(Traducció: Pep Tosar)

QUI BONESOBRES FARÀ — Pep Tosar

Durada2 hores i 45 minuts(més entreacte)

19/05/16 — 12/06/16

Sala Petita

#quibonesobresfarà#TNCsompúblics

DireccióPep Tosar

EscenografiaPep Oliver

Il·luminacióMaria Domènech (aai)

SoAlbert Balada

Música originalElisabet Raspall

CaracteritzacióToni Santos

AudiovisualsManual produccions:Manu BenaventeAlfons GarridoMarga Ninou

NinotsMim Juncà

Coordinació de vestuariNídia Tusal

Ajudant de direccióXavier Serrat

Assistent a la direccióMarta Colomer

Construcció d’escenografia Zeroquatre

AgraïmentsAlbert Vidal, Krystian Lupa, Gilda Love, Víctor Guerrero, Irene Vicente, Mika Widmanska

REPARTIMENT

Emily Rainbourn / NinaEvelyn Arévalo

Catarina DentolerImma Colomer

Maria Colom / MaixaTilda Espluga

Julià GenovardPere Eugeni Font

Sebastià Colom / SorinMiquel Gelabert

Diego RomeroXavi Sáez

Víctor Finers / TrigorinBlai Llopis

Blai Mataix / TreplevXavier Ripoll

Isabel Descós / ArkadinaMireia Ros

Anton TxèkhovPep Tosar

PianistaElisabet Raspall

ProduccióTeatre Nacional de Catalunya

I PROPERAMENT…

26 i 27/05/16NiuMarc Garcia CotéSala Tallers

30/06/16 – 10/07/16DaurrodóJoan Baixas i Cildo MeirelesSala Petita

TNC_FreeWifi

NOVA APP DEL TEATRE NACIONALDISPONIBLE PER A ANDROID I IOS

Vols saber-ne més? Escaneja el codi QR o vés a www.tnc.cat i hi trobaràs materials complementaris i altres enllaços d’interès:

Konstantín Stanislavski, La meva vida en l’art (capítol sobre La gavina), 1925. (Recollit a Mel salvatge d’Anton Txèkhov, Centre Dramàtic de la Generalitat, 1986)

S. I. Smirnova-Sazónova, Diari, 17 d’octubre de 1896 (Traducció: TNC)

Anton P. Txèkhov, La gavina (parlament de Trèplev al primer acte), dins Quatre peces teatrals, Barcelona: Edicions 62, 2012 (Traducció: Nina Avrova i Joan Casas)

Olga L. Knípper-Txèkhov, Sobre A. P. Txèkhov (Traducció: TNC)

No m’animo a descriure els espectacles en els quals es representaven les peces txekhovianes, perquè resultaria com-pletament impossible. La seva delícia rau en allò que no pot transmetre’s amb paraules, en el que resta ocult darrere, en les pauses, en les mirades dels actors, en la irradiació dels seus sentiments interiors. Fins i tot, les coses inanimades prenien vida sobre l’escena. Tot naixia en la intuïció creadora i el sentiment artístic.

La línia de la intuïció i del sen-timent en forma indicada pel mateix Txèkhov. Per descobrir l’essència inte-rior de les seves obres, cal pouar-hi per abastar la seva fondària espiritual. No hi ha dubte que qualsevol obra artística, si té un fons de contingut espiritual de-mana el mateix, no hi ha cap altre camí per arribar-hi. Tots els teatres de Rús-sia, i gran part dels d’Europa, han in-tentat posar en escena Txèkhov fent ús de les antigues maneres escèniques de fer. Però què en resulta? Tots els intents resultaren un fracàs. Tracteu de recor-dar un sol teatre o un únic espectacle on hagi reeixit un muntatge d’una obra de Txèkhov feta amb els costums escè-nics habituals. I cal pensar que no eren representacions fetes per uns quals-sevol sinó pels millors, a qui no man-cava talent, tècnica ni experiència. No-més, però, el Teatre d’Art aconseguí dur a l’escenari, una mica d’allò que ens lle-gà Txèkhov, i fou en el període en què

Konstantín Stanislavski, La meva vida en l’art (capítol sobre La gavina), 1925 (Recollit a Mel salvatge d’Anton Txèkhov, Centre Dramàtic de la Generalitat, 1986)

S. I. Smirnova-Sazónova, Diari, 17 d’octubre de 1896 (Traducció: TNC)

Anton P. Txèkhov, La gavina (parlament de Trèplev al primer acte), dins Quatre peces teatrals, Edicions 62, 2012 (Traducció: Nina Avrova i Joan Casas)

Olga L. Knípper-Txèkhov, Sobre A. P. Txèkhov(Traducció: TNC)

els artistes i tot l’elenc eren en forma-ció. Fou gràcies a la sort que tinguérem de trobar una nova manera d’afron-tar Txèkhov. Una manera molt particu-lar, i aquesta particularitat fou la nostra aportació principal a l’art dramàtic.

Les peces de Txèkhov no revelen a primer cop d’ull tot el seu significat po-ètic. En haver-les llegides per prime-ra vegada, hom tanca el llibre tot dient: «Està bé... però res de l’altre món, res de sorprenent. Tot és com ha de ser, tot és conegut... veritable... al seu lloc... cap novetat...»

Molts cops, el primer contacte amb les seves peces arriba a desil·lusio-nar. Sembla com si no hi hagués res per explicar-ne, en haver-les llegit. La faula, o el tema? Es poden contar amb ben po-ques paraules. Els personatges? N’hi ha de bons, però cap de bo, d’aquells que farien córrer, a l’encalç, un gran actor a la recerca d’un paper important. La ma-jor part són papers petits, que caben en un full. De tant en tant recordes algu-nes paraules aïllades de la peça, algu-nes escenes... Però és estrany com més llibertat i corda dónes al record, més ganes tens de pensar en l’obra. Certs moments, a causa del lligam intern, et forcen a recordar-ne d’altres, encara millors i finalment et fan pensar i re-cordar tota l’obra sencera. Llavors tor-nes a llegir i rellegir i t’adones que en el seu si existeixen, com en una mina in-esgotable, enormes jaciments.

He tingut oportunitat de represen-tar centenars de cops el mateix paper en obres de Txèkhov, no recordo, però, cap espectacle en què no se’m reveles-sin noves sensacions, i en què no des-cobrís, en la mateixa obra, noves pro-funditats o trets fins i tot delicats que mai no havia copsat anteriorment.

Txèkhov és inesgotable, perquè malgrat el quotidià que diuen que hi pinten, parla sempre —leitmotiv fona-mental— no del casual o particular, si-nó de l’Humà, així en majúscula.

La gavina va ser un fracàs inaudit. Van xiular l’obra sense fer sortir a saludar l’autor ni una sola vegada. [...] Van xiu-lar un dels nostres millors escriptors com si fos un inepte. El públic estava furiós, deia que ni Déu sabia què era allò, que era avorrit, decadent, que no ho anirien a veure-ho ni si fos gratuït, i que a sobre aquí cobraven. Algú de la llotja va dir: C’est de Maeterlinck. Reien en els moments dramàtics, i la resta de l’espectacle se la passaven tossint fins a un nivell indecent. El públic no va veure en aquesta obra ni intel·ligència ni talent. No va entendre el seu colorit obscur i desesperant, i només exclama-va: Que avorrit que és! No s’entén res! El fet que aquest fracàs dalt de l’escena-ri fos tan estrepitós, allà on triomfava qualsevol ximpleria, parla en favor de l’autor. Té massa talent i originalitat per competir amb mediocres.

Txèkhov s’havia amagat entre cai-xes durant tot aquest temps, al cameri-no de Levkèieva i, en acabar la funció, va desaparèixer. Suvorin el va buscar en va per tranquil·litzar la seva germa-na, que es trobava a la llotja. Abans que comencés l’obra només estava nerviós, però encara hi tenia esperances. Va po-sar personalment un mocador blanc al cap de Nadezhda [Nina?] quan va sortir com a ombra.

La celebració dels 25 anys de Levkèieva als escenaris va ser acompa-nyada, com sempre, amb discursos, re-

gals, petons dels seus companys i llà-grimes de l’homenatjada. [...] Després d’haver xiulat el nostre millor escriptor després de Tolstoi, el públic aplaudia frenèticament una actriu mediocre.

M’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima... (Riu.) Ja ho veus, la meva mare no m’estima. I té raó! Té ganes de viure, d’estimar, de posar-se bruses de colors clars, i jo ja tinc vint-i-cinc anys i li faig recordar constantment que ja no és jove. Quan no em té al davant, només té trenta-dos anys, però quan hi sóc n’ha de tenir quaranta-tres, i per això m’odia. També sap que jo no accepto el teatre. Ella l’estima, el teatre, li sembla que fa un servei a la humanitat, a l’art sagrat, i en canvi segons el meu parer el teatre actual és una rutina, un prejudi-ci. Quan s’alça el teló, i, en una habitació de tres parets amb llums crepusculars aquells grans talents, aquells sacer-dots de l’art sagrat representen com la gent menja, beu, estima, es passeja, com porten les jaquetes; quan d’unes escenes i d’unes frases vulgars proven de treure’n una moral, una moral petita, fàcil d’entendre, útil per a la vida domèstica; quan amb mil variacions em serveixen sempre el mateix plat, el mateix, el mateix, jo arrenco a córrer, i corro igual com corria Maupassant fugint de la Torre Eiffel, que li esclafava el cervell amb la seva vulgaritat.

Anton Pavlòvitx se’n va anar a l’altre món d’una manera silenciosa i tranquil-la. Al principi de la nit es va despertar i per primera vegada en tota la vida va demanar personalment que crides-sin un metge. [...] Només recordo un moment en què em vaig sentir perduda: la sensació de proximitat d’una enorme quantitat de gent en un hotel enorme que dormia i alhora un sentiment d’una soledat i impotència totals. Vaig recordar que en aquell mateix hotel s’allotjaven uns estudiants russos que coneixíem, dos germans, i vaig dema-nar a un d’ells que cridés un metge, mentre jo tallava gel per posar-lo sobre el cor del moribund. I enmig del silenci aclaparador d’una nit de juliol insupor-tablement sufocant sento unes passes que s’allunyen per la sorra que cruix...

Va venir el metge i va demanar que portessin xampany. Anton Pavlòvitx es va incorporar i, d’una manera ben signifi-cativa, va dir al metge en veu alta i en ale-many (en sabia molt poc, d’alemany): Ich sterbe... Després va agafar la copa, es va gi-rar cap a mi, va somriure amb el seu som-riure excepcional i va dir: «Fa temps que no bec xampany»... Es va beure tranquil-lament la copa sencera, va ajeure’s en si-lenci sobre el seu costat esquerre i al cap de ben poc va callar per sempre... El met-ge va marxar enmig del silenci i la calor de la nit, i d’una manera terriblement es-trepitosa va saltar el suro d’una ampolla de xampany que havia quedat a mitges.

El fet que aquest fracàs dalt de l’escena ri fos tan es-trepitós, allà on triomfava qualsevol ximpleria, parla en favor de l’autor. Té mas-sa talent i originalitat per competir amb mediocres.

Es va beure tranquil·la-ment la copa sencera, va ajeure’s en silenci sobre el seu costat esquerre i al cap de ben poc va callar per sempre...

No m’animo a descriure els espectacles en els quals es representaven les peces txekhovianes, perquè resultaria com-pletament impossible. La seva delícia rau en allò que no pot transmetre’s amb paraules, en el que resta ocult darrere, en les pauses, en les mirades dels actors, en la irradiació dels seus sentiments interiors. Fins i tot, les coses inanimades prenien vida sobre l’escena. Tot naixia en la intuïció creadora i el sentiment artístic.

La línia de la intuïció i del sen-timent en forma indicada pel mateix Txèkhov. Per descobrir l’essència inte-rior de les seves obres, cal pouar-hi per abastar la seva fondària espiritual. No hi ha dubte que qualsevol obra artística, si té un fons de contingut espiritual de-mana el mateix, no hi ha cap altre camí per arribar-hi. Tots els teatres de Rús-sia, i gran part dels d’Europa, han in-tentat posar en escena Txèkhov fent ús de les antigues maneres escèniques de fer. Però què en resulta? Tots els intents resultaren un fracàs. Tracteu de recor-dar un sol teatre o un únic espectacle on hagi reeixit un muntatge d’una obra de Txèkhov feta amb els costums escè-nics habituals. I cal pensar que no eren representacions fetes per uns quals-sevol sinó pels millors, a qui no man-cava talent, tècnica ni experiència. No-més, però, el Teatre d’Art aconseguí dur a l’escenari, una mica d’allò que ens lle-gà Txèkhov, i fou en el període en què

Konstantín Stanislavski, La meva vida en l’art (capítol sobre La gavina), 1925 (Recollit a Mel salvatge d’Anton Txèkhov, Centre Dramàtic de la Generalitat, 1986)

S. I. Smirnova-Sazónova, Diari, 17 d’octubre de 1896 (Traducció: TNC)

Anton P. Txèkhov, La gavina (parlament de Trèplev al primer acte), dins Quatre peces teatrals, Edicions 62, 2012 (Traducció: Nina Avrova i Joan Casas)

Olga L. Knípper-Txèkhov, Sobre A. P. Txèkhov(Traducció: TNC)

els artistes i tot l’elenc eren en forma-ció. Fou gràcies a la sort que tinguérem de trobar una nova manera d’afron-tar Txèkhov. Una manera molt particu-lar, i aquesta particularitat fou la nostra aportació principal a l’art dramàtic.

Les peces de Txèkhov no revelen a primer cop d’ull tot el seu significat po-ètic. En haver-les llegides per prime-ra vegada, hom tanca el llibre tot dient: «Està bé... però res de l’altre món, res de sorprenent. Tot és com ha de ser, tot és conegut... veritable... al seu lloc... cap novetat...»

Molts cops, el primer contacte amb les seves peces arriba a desil·lusio-nar. Sembla com si no hi hagués res per explicar-ne, en haver-les llegit. La faula, o el tema? Es poden contar amb ben po-ques paraules. Els personatges? N’hi ha de bons, però cap de bo, d’aquells que farien córrer, a l’encalç, un gran actor a la recerca d’un paper important. La ma-jor part són papers petits, que caben en un full. De tant en tant recordes algu-nes paraules aïllades de la peça, algu-nes escenes... Però és estrany com més llibertat i corda dónes al record, més ganes tens de pensar en l’obra. Certs moments, a causa del lligam intern, et forcen a recordar-ne d’altres, encara millors i finalment et fan pensar i re-cordar tota l’obra sencera. Llavors tor-nes a llegir i rellegir i t’adones que en el seu si existeixen, com en una mina in-esgotable, enormes jaciments.

He tingut oportunitat de represen-tar centenars de cops el mateix paper en obres de Txèkhov, no recordo, però, cap espectacle en què no se’m reveles-sin noves sensacions, i en què no des-cobrís, en la mateixa obra, noves pro-funditats o trets fins i tot delicats que mai no havia copsat anteriorment.

Txèkhov és inesgotable, perquè malgrat el quotidià que diuen que hi pinten, parla sempre —leitmotiv fona-mental— no del casual o particular, si-nó de l’Humà, així en majúscula.

La gavina va ser un fracàs inaudit. Van xiular l’obra sense fer sortir a saludar l’autor ni una sola vegada. [...] Van xiu-lar un dels nostres millors escriptors com si fos un inepte. El públic estava furiós, deia que ni Déu sabia què era allò, que era avorrit, decadent, que no ho anirien a veure-ho ni si fos gratuït, i que a sobre aquí cobraven. Algú de la llotja va dir: C’est de Maeterlinck. Reien en els moments dramàtics, i la resta de l’espectacle se la passaven tossint fins a un nivell indecent. El públic no va veure en aquesta obra ni intel·ligència ni talent. No va entendre el seu colorit obscur i desesperant, i només exclama-va: Que avorrit que és! No s’entén res! El fet que aquest fracàs dalt de l’escena-ri fos tan estrepitós, allà on triomfava qualsevol ximpleria, parla en favor de l’autor. Té massa talent i originalitat per competir amb mediocres.

Txèkhov s’havia amagat entre cai-xes durant tot aquest temps, al cameri-no de Levkèieva i, en acabar la funció, va desaparèixer. Suvorin el va buscar en va per tranquil·litzar la seva germa-na, que es trobava a la llotja. Abans que comencés l’obra només estava nerviós, però encara hi tenia esperances. Va po-sar personalment un mocador blanc al cap de Nadezhda [Nina?] quan va sortir com a ombra.

La celebració dels 25 anys de Levkèieva als escenaris va ser acompa-nyada, com sempre, amb discursos, re-

gals, petons dels seus companys i llà-grimes de l’homenatjada. [...] Després d’haver xiulat el nostre millor escriptor després de Tolstoi, el públic aplaudia frenèticament una actriu mediocre.

M’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima... (Riu.) Ja ho veus, la meva mare no m’estima. I té raó! Té ganes de viure, d’estimar, de posar-se bruses de colors clars, i jo ja tinc vint-i-cinc anys i li faig recordar constantment que ja no és jove. Quan no em té al davant, només té trenta-dos anys, però quan hi sóc n’ha de tenir quaranta-tres, i per això m’odia. També sap que jo no accepto el teatre. Ella l’estima, el teatre, li sembla que fa un servei a la humanitat, a l’art sagrat, i en canvi segons el meu parer el teatre actual és una rutina, un prejudi-ci. Quan s’alça el teló, i, en una habitació de tres parets amb llums crepusculars aquells grans talents, aquells sacer-dots de l’art sagrat representen com la gent menja, beu, estima, es passeja, com porten les jaquetes; quan d’unes escenes i d’unes frases vulgars proven de treure’n una moral, una moral petita, fàcil d’entendre, útil per a la vida domèstica; quan amb mil variacions em serveixen sempre el mateix plat, el mateix, el mateix, jo arrenco a córrer, i corro igual com corria Maupassant fugint de la Torre Eiffel, que li esclafava el cervell amb la seva vulgaritat.

Anton Pavlòvitx se’n va anar a l’altre món d’una manera silenciosa i tranquil-la. Al principi de la nit es va despertar i per primera vegada en tota la vida va demanar personalment que crides-sin un metge. [...] Només recordo un moment en què em vaig sentir perduda: la sensació de proximitat d’una enorme quantitat de gent en un hotel enorme que dormia i alhora un sentiment d’una soledat i impotència totals. Vaig recordar que en aquell mateix hotel s’allotjaven uns estudiants russos que coneixíem, dos germans, i vaig dema-nar a un d’ells que cridés un metge, mentre jo tallava gel per posar-lo sobre el cor del moribund. I enmig del silenci aclaparador d’una nit de juliol insupor-tablement sufocant sento unes passes que s’allunyen per la sorra que cruix...

Va venir el metge i va demanar que portessin xampany. Anton Pavlòvitx es va incorporar i, d’una manera ben signifi-cativa, va dir al metge en veu alta i en ale-many (en sabia molt poc, d’alemany): Ich sterbe... Després va agafar la copa, es va gi-rar cap a mi, va somriure amb el seu som-riure excepcional i va dir: «Fa temps que no bec xampany»... Es va beure tranquil-lament la copa sencera, va ajeure’s en si-lenci sobre el seu costat esquerre i al cap de ben poc va callar per sempre... El met-ge va marxar enmig del silenci i la calor de la nit, i d’una manera terriblement es-trepitosa va saltar el suro d’una ampolla de xampany que havia quedat a mitges.

El fet que aquest fracàs dalt de l’escena ri fos tan es-trepitós, allà on triomfava qualsevol ximpleria, parla en favor de l’autor. Té mas-sa talent i originalitat per competir amb mediocres.

Es va beure tranquil·la-ment la copa sencera, va ajeure’s en silenci sobre el seu costat esquerre i al cap de ben poc va callar per sempre...

No m’animo a descriure els espectacles en els quals es representaven les peces txekhovianes, perquè resultaria com-pletament impossible. La seva delícia rau en allò que no pot transmetre’s amb paraules, en el que resta ocult darrere, en les pauses, en les mirades dels actors, en la irradiació dels seus sentiments interiors. Fins i tot, les coses inanimades prenien vida sobre l’escena. Tot naixia en la intuïció creadora i el sentiment artístic.

La línia de la intuïció i del sen-timent en forma indicada pel mateix Txèkhov. Per descobrir l’essència inte-rior de les seves obres, cal pouar-hi per abastar la seva fondària espiritual. No hi ha dubte que qualsevol obra artística, si té un fons de contingut espiritual de-mana el mateix, no hi ha cap altre camí per arribar-hi. Tots els teatres de Rús-sia, i gran part dels d’Europa, han in-tentat posar en escena Txèkhov fent ús de les antigues maneres escèniques de fer. Però què en resulta? Tots els intents resultaren un fracàs. Tracteu de recor-dar un sol teatre o un únic espectacle on hagi reeixit un muntatge d’una obra de Txèkhov feta amb els costums escè-nics habituals. I cal pensar que no eren representacions fetes per uns quals-sevol sinó pels millors, a qui no man-cava talent, tècnica ni experiència. No-més, però, el Teatre d’Art aconseguí dur a l’escenari, una mica d’allò que ens lle-gà Txèkhov, i fou en el període en què

Konstantín Stanislavski, La meva vida en l’art (capítol sobre La gavina), 1925 (Recollit a Mel salvatge d’Anton Txèkhov, Centre Dramàtic de la Generalitat, 1986)

S. I. Smirnova-Sazónova, Diari, 17 d’octubre de 1896 (Traducció: TNC)

Anton P. Txèkhov, La gavina (parlament de Trèplev al primer acte), dins Quatre peces teatrals, Edicions 62, 2012 (Traducció: Nina Avrova i Joan Casas)

Olga L. Knípper-Txèkhov, Sobre A. P. Txèkhov(Traducció: TNC)

els artistes i tot l’elenc eren en forma-ció. Fou gràcies a la sort que tinguérem de trobar una nova manera d’afron-tar Txèkhov. Una manera molt particu-lar, i aquesta particularitat fou la nostra aportació principal a l’art dramàtic.

Les peces de Txèkhov no revelen a primer cop d’ull tot el seu significat po-ètic. En haver-les llegides per prime-ra vegada, hom tanca el llibre tot dient: «Està bé... però res de l’altre món, res de sorprenent. Tot és com ha de ser, tot és conegut... veritable... al seu lloc... cap novetat...»

Molts cops, el primer contacte amb les seves peces arriba a desil·lusio-nar. Sembla com si no hi hagués res per explicar-ne, en haver-les llegit. La faula, o el tema? Es poden contar amb ben po-ques paraules. Els personatges? N’hi ha de bons, però cap de bo, d’aquells que farien córrer, a l’encalç, un gran actor a la recerca d’un paper important. La ma-jor part són papers petits, que caben en un full. De tant en tant recordes algu-nes paraules aïllades de la peça, algu-nes escenes... Però és estrany com més llibertat i corda dónes al record, més ganes tens de pensar en l’obra. Certs moments, a causa del lligam intern, et forcen a recordar-ne d’altres, encara millors i finalment et fan pensar i re-cordar tota l’obra sencera. Llavors tor-nes a llegir i rellegir i t’adones que en el seu si existeixen, com en una mina in-esgotable, enormes jaciments.

He tingut oportunitat de represen-tar centenars de cops el mateix paper en obres de Txèkhov, no recordo, però, cap espectacle en què no se’m reveles-sin noves sensacions, i en què no des-cobrís, en la mateixa obra, noves pro-funditats o trets fins i tot delicats que mai no havia copsat anteriorment.

Txèkhov és inesgotable, perquè malgrat el quotidià que diuen que hi pinten, parla sempre —leitmotiv fona-mental— no del casual o particular, si-nó de l’Humà, així en majúscula.

La gavina va ser un fracàs inaudit. Van xiular l’obra sense fer sortir a saludar l’autor ni una sola vegada. [...] Van xiu-lar un dels nostres millors escriptors com si fos un inepte. El públic estava furiós, deia que ni Déu sabia què era allò, que era avorrit, decadent, que no ho anirien a veure-ho ni si fos gratuït, i que a sobre aquí cobraven. Algú de la llotja va dir: C’est de Maeterlinck. Reien en els moments dramàtics, i la resta de l’espectacle se la passaven tossint fins a un nivell indecent. El públic no va veure en aquesta obra ni intel·ligència ni talent. No va entendre el seu colorit obscur i desesperant, i només exclama-va: Que avorrit que és! No s’entén res! El fet que aquest fracàs dalt de l’escena-ri fos tan estrepitós, allà on triomfava qualsevol ximpleria, parla en favor de l’autor. Té massa talent i originalitat per competir amb mediocres.

Txèkhov s’havia amagat entre cai-xes durant tot aquest temps, al cameri-no de Levkèieva i, en acabar la funció, va desaparèixer. Suvorin el va buscar en va per tranquil·litzar la seva germa-na, que es trobava a la llotja. Abans que comencés l’obra només estava nerviós, però encara hi tenia esperances. Va po-sar personalment un mocador blanc al cap de Nadezhda [Nina?] quan va sortir com a ombra.

La celebració dels 25 anys de Levkèieva als escenaris va ser acompa-nyada, com sempre, amb discursos, re-

gals, petons dels seus companys i llà-grimes de l’homenatjada. [...] Després d’haver xiulat el nostre millor escriptor després de Tolstoi, el públic aplaudia frenèticament una actriu mediocre.

M’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima... (Riu.) Ja ho veus, la meva mare no m’estima. I té raó! Té ganes de viure, d’estimar, de posar-se bruses de colors clars, i jo ja tinc vint-i-cinc anys i li faig recordar constantment que ja no és jove. Quan no em té al davant, només té trenta-dos anys, però quan hi sóc n’ha de tenir quaranta-tres, i per això m’odia. També sap que jo no accepto el teatre. Ella l’estima, el teatre, li sembla que fa un servei a la humanitat, a l’art sagrat, i en canvi segons el meu parer el teatre actual és una rutina, un prejudi-ci. Quan s’alça el teló, i, en una habitació de tres parets amb llums crepusculars aquells grans talents, aquells sacer-dots de l’art sagrat representen com la gent menja, beu, estima, es passeja, com porten les jaquetes; quan d’unes escenes i d’unes frases vulgars proven de treure’n una moral, una moral petita, fàcil d’entendre, útil per a la vida domèstica; quan amb mil variacions em serveixen sempre el mateix plat, el mateix, el mateix, jo arrenco a córrer, i corro igual com corria Maupassant fugint de la Torre Eiffel, que li esclafava el cervell amb la seva vulgaritat.

Anton Pavlòvitx se’n va anar a l’altre món d’una manera silenciosa i tranquil-la. Al principi de la nit es va despertar i per primera vegada en tota la vida va demanar personalment que crides-sin un metge. [...] Només recordo un moment en què em vaig sentir perduda: la sensació de proximitat d’una enorme quantitat de gent en un hotel enorme que dormia i alhora un sentiment d’una soledat i impotència totals. Vaig recordar que en aquell mateix hotel s’allotjaven uns estudiants russos que coneixíem, dos germans, i vaig dema-nar a un d’ells que cridés un metge, mentre jo tallava gel per posar-lo sobre el cor del moribund. I enmig del silenci aclaparador d’una nit de juliol insupor-tablement sufocant sento unes passes que s’allunyen per la sorra que cruix...

Va venir el metge i va demanar que portessin xampany. Anton Pavlòvitx es va incorporar i, d’una manera ben signifi-cativa, va dir al metge en veu alta i en ale-many (en sabia molt poc, d’alemany): Ich sterbe... Després va agafar la copa, es va gi-rar cap a mi, va somriure amb el seu som-riure excepcional i va dir: «Fa temps que no bec xampany»... Es va beure tranquil-lament la copa sencera, va ajeure’s en si-lenci sobre el seu costat esquerre i al cap de ben poc va callar per sempre... El met-ge va marxar enmig del silenci i la calor de la nit, i d’una manera terriblement es-trepitosa va saltar el suro d’una ampolla de xampany que havia quedat a mitges.

El fet que aquest fracàs dalt de l’escena ri fos tan es-trepitós, allà on triomfava qualsevol ximpleria, parla en favor de l’autor. Té mas-sa talent i originalitat per competir amb mediocres.

Es va beure tranquil·la-ment la copa sencera, va ajeure’s en silenci sobre el seu costat esquerre i al cap de ben poc va callar per sempre...

No m’animo a descriure els espectacles en els quals es representaven les peces txekhovianes, perquè resultaria com-pletament impossible. La seva delícia rau en allò que no pot transmetre’s amb paraules, en el que resta ocult darrere, en les pauses, en les mirades dels actors, en la irradiació dels seus sentiments interiors. Fins i tot, les coses inanimades prenien vida sobre l’escena. Tot naixia en la intuïció creadora i el sentiment artístic.

La línia de la intuïció i del sen-timent en forma indicada pel mateix Txèkhov. Per descobrir l’essència inte-rior de les seves obres, cal pouar-hi per abastar la seva fondària espiritual. No hi ha dubte que qualsevol obra artística, si té un fons de contingut espiritual de-mana el mateix, no hi ha cap altre camí per arribar-hi. Tots els teatres de Rús-sia, i gran part dels d’Europa, han in-tentat posar en escena Txèkhov fent ús de les antigues maneres escèniques de fer. Però què en resulta? Tots els intents resultaren un fracàs. Tracteu de recor-dar un sol teatre o un únic espectacle on hagi reeixit un muntatge d’una obra de Txèkhov feta amb els costums escè-nics habituals. I cal pensar que no eren representacions fetes per uns quals-sevol sinó pels millors, a qui no man-cava talent, tècnica ni experiència. No-més, però, el Teatre d’Art aconseguí dur a l’escenari, una mica d’allò que ens lle-gà Txèkhov, i fou en el període en què

Konstantín Stanislavski, La meva vida en l’art (capítol sobre La gavina), 1925 (Recollit a Mel salvatge d’Anton Txèkhov, Centre Dramàtic de la Generalitat, 1986)

S. I. Smirnova-Sazónova, Diari, 17 d’octubre de 1896 (Traducció: TNC)

Anton P. Txèkhov, La gavina (parlament de Trèplev al primer acte), dins Quatre peces teatrals, Edicions 62, 2012 (Traducció: Nina Avrova i Joan Casas)

Olga L. Knípper-Txèkhov, Sobre A. P. Txèkhov(Traducció: TNC)

els artistes i tot l’elenc eren en forma-ció. Fou gràcies a la sort que tinguérem de trobar una nova manera d’afron-tar Txèkhov. Una manera molt particu-lar, i aquesta particularitat fou la nostra aportació principal a l’art dramàtic.

Les peces de Txèkhov no revelen a primer cop d’ull tot el seu significat po-ètic. En haver-les llegides per prime-ra vegada, hom tanca el llibre tot dient: «Està bé... però res de l’altre món, res de sorprenent. Tot és com ha de ser, tot és conegut... veritable... al seu lloc... cap novetat...»

Molts cops, el primer contacte amb les seves peces arriba a desil·lusio-nar. Sembla com si no hi hagués res per explicar-ne, en haver-les llegit. La faula, o el tema? Es poden contar amb ben po-ques paraules. Els personatges? N’hi ha de bons, però cap de bo, d’aquells que farien córrer, a l’encalç, un gran actor a la recerca d’un paper important. La ma-jor part són papers petits, que caben en un full. De tant en tant recordes algu-nes paraules aïllades de la peça, algu-nes escenes... Però és estrany com més llibertat i corda dónes al record, més ganes tens de pensar en l’obra. Certs moments, a causa del lligam intern, et forcen a recordar-ne d’altres, encara millors i finalment et fan pensar i re-cordar tota l’obra sencera. Llavors tor-nes a llegir i rellegir i t’adones que en el seu si existeixen, com en una mina in-esgotable, enormes jaciments.

He tingut oportunitat de represen-tar centenars de cops el mateix paper en obres de Txèkhov, no recordo, però, cap espectacle en què no se’m reveles-sin noves sensacions, i en què no des-cobrís, en la mateixa obra, noves pro-funditats o trets fins i tot delicats que mai no havia copsat anteriorment.

Txèkhov és inesgotable, perquè malgrat el quotidià que diuen que hi pinten, parla sempre —leitmotiv fona-mental— no del casual o particular, si-nó de l’Humà, així en majúscula.

La gavina va ser un fracàs inaudit. Van xiular l’obra sense fer sortir a saludar l’autor ni una sola vegada. [...] Van xiu-lar un dels nostres millors escriptors com si fos un inepte. El públic estava furiós, deia que ni Déu sabia què era allò, que era avorrit, decadent, que no ho anirien a veure-ho ni si fos gratuït, i que a sobre aquí cobraven. Algú de la llotja va dir: C’est de Maeterlinck. Reien en els moments dramàtics, i la resta de l’espectacle se la passaven tossint fins a un nivell indecent. El públic no va veure en aquesta obra ni intel·ligència ni talent. No va entendre el seu colorit obscur i desesperant, i només exclama-va: Que avorrit que és! No s’entén res! El fet que aquest fracàs dalt de l’escena-ri fos tan estrepitós, allà on triomfava qualsevol ximpleria, parla en favor de l’autor. Té massa talent i originalitat per competir amb mediocres.

Txèkhov s’havia amagat entre cai-xes durant tot aquest temps, al cameri-no de Levkèieva i, en acabar la funció, va desaparèixer. Suvorin el va buscar en va per tranquil·litzar la seva germa-na, que es trobava a la llotja. Abans que comencés l’obra només estava nerviós, però encara hi tenia esperances. Va po-sar personalment un mocador blanc al cap de Nadezhda [Nina?] quan va sortir com a ombra.

La celebració dels 25 anys de Levkèieva als escenaris va ser acompa-nyada, com sempre, amb discursos, re-

gals, petons dels seus companys i llà-grimes de l’homenatjada. [...] Després d’haver xiulat el nostre millor escriptor després de Tolstoi, el públic aplaudia frenèticament una actriu mediocre.

M’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima... (Riu.) Ja ho veus, la meva mare no m’estima. I té raó! Té ganes de viure, d’estimar, de posar-se bruses de colors clars, i jo ja tinc vint-i-cinc anys i li faig recordar constantment que ja no és jove. Quan no em té al davant, només té trenta-dos anys, però quan hi sóc n’ha de tenir quaranta-tres, i per això m’odia. També sap que jo no accepto el teatre. Ella l’estima, el teatre, li sembla que fa un servei a la humanitat, a l’art sagrat, i en canvi segons el meu parer el teatre actual és una rutina, un prejudi-ci. Quan s’alça el teló, i, en una habitació de tres parets amb llums crepusculars aquells grans talents, aquells sacer-dots de l’art sagrat representen com la gent menja, beu, estima, es passeja, com porten les jaquetes; quan d’unes escenes i d’unes frases vulgars proven de treure’n una moral, una moral petita, fàcil d’entendre, útil per a la vida domèstica; quan amb mil variacions em serveixen sempre el mateix plat, el mateix, el mateix, jo arrenco a córrer, i corro igual com corria Maupassant fugint de la Torre Eiffel, que li esclafava el cervell amb la seva vulgaritat.

Anton Pavlòvitx se’n va anar a l’altre món d’una manera silenciosa i tranquil-la. Al principi de la nit es va despertar i per primera vegada en tota la vida va demanar personalment que crides-sin un metge. [...] Només recordo un moment en què em vaig sentir perduda: la sensació de proximitat d’una enorme quantitat de gent en un hotel enorme que dormia i alhora un sentiment d’una soledat i impotència totals. Vaig recordar que en aquell mateix hotel s’allotjaven uns estudiants russos que coneixíem, dos germans, i vaig dema-nar a un d’ells que cridés un metge, mentre jo tallava gel per posar-lo sobre el cor del moribund. I enmig del silenci aclaparador d’una nit de juliol insupor-tablement sufocant sento unes passes que s’allunyen per la sorra que cruix...

Va venir el metge i va demanar que portessin xampany. Anton Pavlòvitx es va incorporar i, d’una manera ben signifi-cativa, va dir al metge en veu alta i en ale-many (en sabia molt poc, d’alemany): Ich sterbe... Després va agafar la copa, es va gi-rar cap a mi, va somriure amb el seu som-riure excepcional i va dir: «Fa temps que no bec xampany»... Es va beure tranquil-lament la copa sencera, va ajeure’s en si-lenci sobre el seu costat esquerre i al cap de ben poc va callar per sempre... El met-ge va marxar enmig del silenci i la calor de la nit, i d’una manera terriblement es-trepitosa va saltar el suro d’una ampolla de xampany que havia quedat a mitges.

El fet que aquest fracàs dalt de l’escena ri fos tan es-trepitós, allà on triomfava qualsevol ximpleria, parla en favor de l’autor. Té mas-sa talent i originalitat per competir amb mediocres.

Es va beure tranquil·la-ment la copa sencera, va ajeure’s en silenci sobre el seu costat esquerre i al cap de ben poc va callar per sempre...

ACTIVITATS — QUI BONES OBRES FARÀ

Conversa amb Pep TosarLectures escèniquesBiblioteca Mercè Rodoreda24/05/16, 19 hActivitat gratuïta

Col·loqui ambMonika ZgustovaTNC, Sala Petita27/05/16,després de la funcióActivitat gratuïta

Patrocinador

Protectors

Benefactors

Mitjans col·laboradors

Col·laboradors

TEATRE NACIONALDE CATALUNYA

TNC & TAPES

Noves tapes i platillos que canvien segons mercat. Per gaudir abans o després de la funció. I també els menús «Exprés» i «Piscolabis del teatre», sense esperes amb reserva prèvia: 933 065 729restaurant@tnc.cat

Disseny: Forma & CoDL B 9900-2016

Mai m’he sentit gaire seduït per escriu-re un text per a un programa de mà. No acabo d’entendre en què consisteix. Bé, per raons dramatúrgiques he hagut de suprimir aquest poema que, inici-alment, estava inserit en la meva obra. Posar-lo al programa de mà, a més de referenciar l’espectacle millor que qual-sevol esborrany que jo hagués pogut escriure, m’ha semblat una manera de no renunciar-hi del tot. Espero que em disculpin.

Allò que de debò estimeu, roman, la resta no val res.Allò que de debò estimeu no us serà pres.Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge. És el meu món, o el d’ells, o no és el de ningú? Al començament fou la imatge, i després l’Elisi tangible,l’Elisi, malgrat que fos davant les portes de l’Infern. Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge.Allò que de debò estimeu no us serà pres. La formiga és un centaure al seu món de dragons.Derruïu la vostra vanitat, no és l’home fet. Coratge, ni fet ordre, ni fet harmonia.Derruïu la vostra vanitat, derruïu-la us dic.Apreneu del verd món quin pot ser el vostre lloc.En l’invent fet a mida o en l’art. Derruïu la vostra vanitat. Derruïu-la us dic.L’elm verd sobrepassa la vostra elegància. Domineu-vos i llavors els altres us suportaran. Derruïu la vostra vanitat.No ets més que un gos apallissat sota la calabruixada,just una garsa estarrufada sota un sol vel·leïtós,mig negra, mig blanca,i ni tan sols distingeixes la cua de l’ala. Derruïu la vostra vanitat. Que n´és de vil tot el vostre odinodrit per la falsedat.Derruïu la vostra vanitatdesitjosa de destruir, avara de caritat. Derruïu la vostra vanitat.Derruïu-la us dic. Però haver fet en lloc de no haver fet,això no és pas vanitat. Haver, honestament, copejatel que una eina roma hauria obert,haver recollit de l’aire una tradició viva,o d’un vell esguard la flama invicta,això no és pas vanitat. L’error rau sempre en allò que no fem,Sempre en la inseguretat que titubeja.

Pep Tosar,autor i director

Ezra Pound, Canto LXXXI(Traducció: Pep Tosar)

QUI BONESOBRES FARÀ — Pep Tosar

Durada2 hores i 45 minuts(més entreacte)

19/05/16 — 12/06/16

Sala Petita

#quibonesobresfarà#TNCsompúblics

DireccióPep Tosar

EscenografiaPep Oliver

Il·luminacióMaria Domènech (aai)

SoAlbert Balada

Música originalElisabet Raspall

CaracteritzacióToni Santos

AudiovisualsManual produccions:Manu BenaventeAlfons GarridoMarga Ninou

NinotsMim Juncà

Coordinació de vestuariNídia Tusal

Ajudant de direccióXavier Serrat

Assistent a la direccióMarta Colomer

Construcció d’escenografia Zeroquatre

AgraïmentsAlbert Vidal, Krystian Lupa, Gilda Love, Víctor Guerrero, Irene Vicente, Mika Widmanska

REPARTIMENT

Emily Rainbourn / NinaEvelyn Arévalo

Catarina DentolerImma Colomer

Maria Colom / MaixaTilda Espluga

Julià GenovardPere Eugeni Font

Sebastià Colom / SorinMiquel Gelabert

Diego RomeroXavi Sáez

Víctor Finers / TrigorinBlai Llopis

Blai Mataix / TreplevXavier Ripoll

Isabel Descós / ArkadinaMireia Ros

Anton TxèkhovPep Tosar

PianistaElisabet Raspall

ProduccióTeatre Nacional de Catalunya

I PROPERAMENT…

26 i 27/05/16NiuMarc Garcia CotéSala Tallers

30/06/16 – 10/07/16DaurrodóJoan Baixas i Cildo MeirelesSala Petita

TNC_FreeWifi

NOVA APP DEL TEATRE NACIONALDISPONIBLE PER A ANDROID I IOS

Vols saber-ne més? Escaneja el codi QR o vés a www.tnc.cat i hi trobaràs materials complementaris i altres enllaços d’interès:

Konstantín Stanislavski, La meva vida en l’art (capítol sobre La gavina), 1925. (Recollit a Mel salvatge d’Anton Txèkhov, Centre Dramàtic de la Generalitat, 1986)

S. I. Smirnova-Sazónova, Diari, 17 d’octubre de 1896 (Traducció: TNC)

Anton P. Txèkhov, La gavina (parlament de Trèplev al primer acte), dins Quatre peces teatrals, Barcelona: Edicions 62, 2012 (Traducció: Nina Avrova i Joan Casas)

Olga L. Knípper-Txèkhov, Sobre A. P. Txèkhov (Traducció: TNC)