Rahel Halfi o l’entortolligada llargària del temps · 2017-10-27 · Tamid [Societat Catalana d’Estudis Hebraics] Vol. 5 (2004-2005), p. 229-262 DOI: 10.2436/20.1006.01.9 Rahel

Tamid [Societat Catalana d’Estudis Hebraics] Vol. 5 (2004-2005), p. 229-262DOI: 10.2436/20.1006.01.9

Rahel Halfi o l’entortolligada llargària del temps

Eduard Feliu

D’ençà del seu primer llibre de poemes publicat ara fa trenta anys (Cantssubaquàtics, 1975), Rahel Halfi ha anat guanyant-se a poc a poc, però ferma-ment, la consideració de crítics i lectors, que hi han descobert una veu original ivaluosa dins el panorama contemporani de les lletres hebrees.

Rahel Halfi va néixer a Tel-Aviv vers 1945 (segons les conjectures de diver-sos crítics i antòlegs, ja que enlloc consta aquesta data d’una manera explícita).Passà part de la infantesa en un quibuts i visqué alguns anys d’adolescència aMèxic, on els seus pares foren professors d’hebreu en escoles jueves; hi cursà elsestudis secundaris. És per això que el paisatge, la llengua i la cultura de Mèxic esfan sentir en les seves primeres poesies. Després estudià filologia anglesa i filoso-fia a la Universitat Hebrea de Jerusalem, i posteriorment dramatúrgia i cinema-tografia a Berkeley amb una beca que li atorgà l’American Film Institute deHollywood. Ha ensenyat cinematografia a la Universitat de Tel-Aviv i ha treba-llat per a la radiodifusió i la televisió israelianes com a productora de documen-tals. Ha dirigit també algunes pel·lícules independents. Serví en l’exèrcit d’Israelcom a corresponsal militar.

Tanmateix és la seva poesia que l’ha fet més coneguda, una poesia visionàriai dramàtica, qualificada d’independent i agosarada per importants crítics israe-lians. Els llibres de Rahel Halfi publicats fins ara són la trama i l’ordit d’un tei-xit singular en la poesia hebraica actual, sòlid, capaç de dur el lector, com YonaWallach, cap a llocs on no ha estat mai. Ha publicat set llibres de poemes, al-guns dels quals figuren en múltiples antologies traduïts a diverses llengües.

Cal afegir, d’altra banda, per a corroborar allò que els testos s’assemblen a les

001-288 Tamid 5:Tamid 5 19/11/2007 12:11 Página 229

olles, que la família Halfi ocupa un lloc força honorable en la història de l’art ide la literatura hebrees. El pare de Rahel, Shimshon, fou poeta; el seu oncleAbraham, poeta i actor assenyalat; la seva mare, Miriam, escultora i poetessa.

L’any 1989, i novament el 1998, Rahel Halfi guanyà el prestigiós Premi deLiteratura del Primer Ministre. D’altra banda, li han estat atorgats diversos pre-mis de l’Institut de Cinematografia d’Israel, i el premi Ashman per a la creacióliterària de l’any 2001.

Š

Diuen que l’únic grup distintiu que ha existit en la literatura hebrea con-temporània és el de la primera generació de poetes i prosistes de l’Estat d’Israel,coneguda com a «generació de l’Estat» o «del Palmah», durant els anys cinquan-ta i seixanta del segle passat. Malgrat les diferències individuals degudes a cir-cumstàncies biogràfiques i convencions literàries, el grup constituí una «unitatpsicològica», com diu Glenda Abramson.1 Tots participaren en la lluita —i nosolament amb les armes de la poesia— per a configurar la realitat política i so-cial del nou Estat. Tots es distanciaren de la poètica tradicional de Shlonsky iAlterman. I a tots se’ls encomanà un esperit combatiu i un determinat sentit dela col·lectivitat.

Però ja fa anys que la poesia hebrea perdé la innocència i moltes de les con-viccions que havien permès als poetes del Nosaltres de lliurar-se a filigranes re-tòriques per expressar amb tota claredat les més sentides experiències de la vidaindividual i col·lectiva. Ara, la vida col·lectiva gairebé deixada a part, els fets vis-cuts no solen anar gaire més enllà de l’àmbit delimitat pel Jo i pel Tu, expressantsovint, amb la imprecisió de qui vol i dol, els més foscos i més íntims racons dela vida personal, amb un llenguatge aparentment més prosaic i obscur, fruit de demolidores innovacions mètriques, estilístiques i tipogràfiques perquè elpoema sigui un organisme amb respiració autònoma. Tots lluitant contra si ma-teixos, com Jacob amb l’àngel. Tots també amb el cor estret per les guerres i el rumor de guerres, però sense perdre mai el desig d’expressar en to profètic elsomni d’una vida de pau i de justícia. La poesia continua essent una part im-portantíssima de la literatura hebrea actual.

La generació literària de les darreres dècades reflecteix sovint, d’una manerageneral, el desengany pel fracàs de no haver sabut fer realitat la utopia d’una co-

230 EDUARD FELIU

1. Glenda ABRAMSON, The distant self: Aspects of alienation in contemporarty Hebrewpoetry, Oxford, Oxford Centre for Postgraduate Hebrew Studies, 1982, p. 1.


munitat política regida per nous valors de justícia i de solidaritat. El somni deser «un poble com els altres pobles» esdevingué cruelment real: Israel començà amostrar també els trets dels altres pobles europeus marcats per la postguerra ipel materialisme d’una societat ben poc interessada en cap objectiu que no siguil’econòmic, al qual se sotmeten ideals i ideologies.

La tendència característica de la poesia dels anys setanta és, doncs, la retiradacap a la pròpia individualitat, deixant de banda la recerca de valors espiritualsabsoluts, és a dir, independents de l’individu. Les ideologies col·lectives són con-siderades anacròniques. La introspecció en el petit món de les dèries de cadascúguanya terreny.

La postura implícita en molts dels poetes dels darrers trenta anys es trasllueixen una clara identificació amb els valors urbans i liberals de la societat occiden-tal, euroamericana, baldament sigui, sovint, amb els dels qui n’estan descon-tents. Tanmateix, tot i que els temes d’identitat nacional propis dels poetes d’al-tres temps han anat retrocedint, els temes polítics, socials i d’identitat espiritual(incloses les manifestacions de la diversitat sexual) no han deixat mai d’ocuparl’espai que els pertoca, atès que són elements fonamentals de la vida mateixadels individus qualssevol que siguin les circumstàncies. La funció de la poesia,que gaudeix encara entre el poble lector d’un gran predicament a Israel, és derecordar que hi ha una raó per a viure, que hi ha alternatives a la manera de pen-sar dels qui es creuen tenir fermes veritats i ser els hereus de grans cultures delpassat. El cansament de tantes coses que mostra a vegades Rahel Halfi no és pasde desesperança, perquè sap, encara que només sigui «per un fragment d’ins-tant», que «hi ha esperança».

Per bé que sembli —entre nosaltres— paradoxal, els poetes actuals diguem-ne d’avantguarda continuen fent servir, malgrat tants canvis d’estètica literària,les mateixes imatges bíbliques, al·lusions litúrgiques i referències històriques imítiques (amb l’enyorança d’aquell «dolç Déu il·lusori de la meva infantesa»,que deia Amihai) que els poetes hebreus han utilitzat sempre i que encara utilit-zen molts dels qui sembla que continuen vivint ancorats en les aparentment in-alterables seguretats de la tradició i de la creença religioses. En realitat, cal dirque els autors israelians tenen la Bíblia fàcil. Estudiada a l’escola, llegida en lamateixa llengua, mutatis mutandis, en què parlen, i entesa per una bona part dela població intel·lectual no pas com una història sagrada, sinó com una part —lamés antiga i mitificada, certament— de l’antiga història del poble hebreu, sug-gereix imatges i forneix personatges que, més enllà del caràcter transcendentaldel context original, poden ser utilitzats per a expressar la meravella, el goig i lapena dels homes i les dones d’avui. Israel canvia, però no renuncia mai als fona-ments sobre què descansa la seva personalitat.

RAHEL HALFI O L’ENTORTOLLIGADA LLARGÀRIA DEL TEMPS 231


Rahel Halfi pertany a la generació per a la qual la creació de l’Estat d’Israel jano és sentida com l’acompliment d’un somni sionista, ans com un fet històricinqüestionable que ha esdevingut l’arrel de llur personalitat com a jueus israe-lians. Però hi ha moments i llocs en què les «frèvoles essències» polítiques, so-cials i morals esdevenen irresolubles contradiccions que esquincen «els hàbitsdel record», és a dir, de les idees rebudes. Amb les eines de la poesia, Rahel Hal-fi intenta entendre i donar entenent els petits i grans fenòmens del món, tot re-flexionant-hi amb algun toc d’imaginació controlada, i amb agudesa i passió.Rebutja la poesia i les formes poètiques imposades, és a dir, la poesia que inten-ta encabir la realitat esmunyedissa dins formes, imatges i interpretacions pre-concebudes, que no són sinó la irrupció d’una voluntat colonitzadora en laconsciència del poeta. Rahel Halfi estudia la indòcil realitat en ella mateixa, enel seu cos. Abunden les imatges de paisatges, del mar (els músculs del qual ge-meguen, com tota la creació), de pedres, de la lluna, del cosmos, del món gene-síac, de la llum i la foscor, i d’un món tenebrós, amb bèsties fabuloses, terres er-mes i buidor. Un món primordial. En l’àmbit cultural, força extens, de RahelHalfi, les ciències físiques i les humanes van de bracet.

El món real de Rahel Halfi és ple de criatures que, víctimes de la contradic-ció, «excaven galeries d’esperança» per tal d’il·luminar «les tenebres entre caos icaos». El temor, la inseguretat i la incertesa dominen, la vida és fràgil i el desen-cís aguaita arreu. La relativitat i la provisionalitat s’expressen mitjançant la iro-nia. El temps és un cavall salvatge enèrgic i cruel. Les dificultats que comportade fer front al món l’obliguen a cercar refugi en el desvetllament d’alguna vidainterior i a expressar enyorança d’aquell infinit que la «pedra més profunda»que hi ha en nosaltres deleja.

Rahel Halfi va ser una poetessa feminista des de bon començament, tot ique pocs se’n van adonar, reivindicadora de llibertats inimaginables,2 i malgratreferir-se a ella mateixa com una cruel barracuda o un peix eriçó en estat d’aler-ta permanent davant l’agressivitat de l’home: drac ferotge que s’acosta ense-nyant les dents.3 En Caiguda lliure hi ha tot un cicle de poemes inspirats en lasolidaritat amb aquelles dones malaurades que foren considerades bruixes i cre-mades a la foguera.4 El paper actiu de la dona en el terreny de la sexualitat és pa-

232 EDUARD FELIU

2. Vegeu el poema «El cabell de la nit», on parla dels jocs de nit amb Laila que fan «ba-tegar frenètics els finestrons del cervell».

3. Em fa l’efecte que en la tria dels animals que apareixen en la poesia de Rahel Halfies trasllueix la influència de Marianne Moore.

4. «La bruixa representa el poder femení eliminat de la cultura, la dona forta, amb po-ders que els estaments oficials han lligat, tradicionalment, al perill i als maleficis» (Isidor


lès en el poema «L’alzina d’Absalom»: Absalom,5 penjat entre cel i terra delbrancatge d’una gran alzina, ell el mascle que havia jagut amb totes les concubi-nes del seu pare David a la vista de tothom,6 desvetlla el desig de la dona, l’alzi-na que espera tremolosa l’embat del seu galop.

Les coses han canviat molt d’ençà que l’escena literària (i la política) era do-minada per homes d’origen asquenazita amb idees voluntàriament allunyadesdel món tradicional religiós i amb compromisos nacionals. Avui la literaturahebrea es caracteritza per un nou pluralisme, que inclou no solament escriptorsd’origen sefardita, àrab i fins i tot ultraortodox, sinó també dones en cadascunad’aquestes categories.7 L’establishment literari sempre havia identificat creativi-tat amb masculinitat.8 Fins i tot poetesses com Rahel, Lea Goldberg, YochevedBat- Miriam, Zelda, Dàlia Ravikovitch i Yona Wallach, que aparentment assoli-ren un èxit més gran que les narradores, eren considerades ciutadanes de segonacategoria en el país de la poesia. L’emergència dels estudis feministes, amb novesinterpretacions dels textos bíblics, de la llengua de la litúrgia i de la història delpoble jueu, ensems amb tota mena d’experiments postmodernistes, ha acabatafectant i modificant la manera d’escriure dels escriptors i la manera de llegirdels lectors dins l’àmbit de la societat israeliana. Des de la dècada dels anys vui-tanta, la literatura hebrea ha tingut un tal esclat de dones escriptores, tant no-vel·listes com poetesses, que algun crític ha gosat parlar de veritable feminitzaciódel món de la creació literària a Israel. Ja no són unes poques veus femenines en-mig d’un cor d’homes que ofegava qualsevol veu o crit que sorgís d’enllà dels lí-


CÒNSUL, «Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la», en Homenatge a Maria-Mercè Marçal,Barcelona, Empúries, 1998, p. 96).

5. «Enlloc d’Israel no hi havia cap home tan bell i lloat com Absalom: era perfecte decap a peus» (2Sa 14,25).

6. 2Sa 16,22.7. Dones que en la seva majoria s’han desviat de la missió que David Ben-Gurion,

eminent entre els més eminents pares de la pàtria, els assignava: «una dona jueva que no pa-reixi almenys quatre fills no compleix la seva missió nacional» (Nissa BEN-ARI, Suppressionof the erotic in modern Hebrew literature, Ottawa, University of Ottawa Press, 2006, p. 78).Costa d’imaginar, trenta-cinc anys després, com definiria Ben-Gurion, intel·ligent com era,el paper de la dona en la societat israeliana actual.

8. En el seu famós article-manifest del 1966 sobre la literatura hebrea, Natan Zach,mirant enrere, no veia ni una sola figura femenina que hagués estat prou influent per a seresmentada (veg. Michael GLUZMAN, The politics of canonicity: Lines of resistance in modernHebrew poetry, Stanford, Stanford University Press, 2003, cap. 4, p. 100-140: «The invisi-ble revolution: Rereading women’s poetry»). Veg. també: Sadan. Studies in Hebrew Litera-ture (Tel-Aviv University), 2 (1996): «Selected chapters in the history of Hebrew women’spoetry» (en hebreu).


mits d’una masculinitat abassegadora. L’esplet de poetesses compromeses ambla literatura hebrea i amb les reivindicacions feministes de la dona en la societatjueva ha esdevingut un bon reng d’escriptores que mereixen l’atenció de crítics ilectors, amb alguna excepció representada per crítics renitents i autors bastant-ment gelosos dels valors de la masculinitat per ella mateixa (com ara Josef Orenopugnant el valor dels assaigs literaris feministes d’Amalia Kahana-Carmon9 oDavid Avidan havent-se-les amb la poesia de Yona Wallach).10

Per a Rahel Halfi, no hi ha res amb què la vida es pugui comparar, i escriureés una cursa convulsa cap a un somni de llibertat.

Selecció de poemes

.**/*<;; .*9*: / Cants subaquàtics

Els mots són

Els mots són gandules obertes al ventdamunt la sorra de la platjatenen un no sé què de confortable però són un pocbrutes. Imagina’t algú endutpel vent d’ací d’allàsomiant que s’hi troba fermamenti còmodament assegut

Els mots no fan cap olorque s’assembli a les olors que envaeixen el cervellquan aquest en el punt d’ofegar-ses’hi arrapa

234 EDUARD FELIU

9. Wendy I. ZIERLER, And Rachel stole the idols: The emergence of modern Hebrewwomen’s writing, Detroit, Wayne State University Press, 2004, p. 275.

10. David Avidan delatà un neguit tot especial en contestar els qui, a la mort de YonaWallach l’any 1985, deien que havia estat un dels poetes més importants del segle XX. Se-gons ell es tractava només d’una poetessa, entre les quals potser sí que havia lluït una micamés, però no es podia pas comparar amb els homes poetes. El desig de Yona Wallach de ri-valitzar amb els poetes havia estat un fracàs (Esther FUCHS, Israeli mythoginies: Women incontemporary Hebrew fiction, Albany, State University of New York Press, 2004, p. 7).


Els mots són el crit del mussolen la niti la nit és negra invisible

només el crit del mussol diunit

Somnàmbuls

Imagina’t una llunacaminant pàl·lidasaltant del jaç i anantpel món enllunadaenfilant-se a la paretintentant emprendre el volsomiant que és el sol en tota la seva esplendor

i tot de petits estels encalçant-la cridantboja més que boja

Com un camp expectant

Sóc com un camp expectant.La bola del mónrodola per la meva reli torrents de lavahi esclaten part de baix

Sóc com un camp expectant.Argelagues em freguen la carni una olivera amb generacions de greixor s’engreixa de mi.Als límits del blat feristelessotgen la meva fisóc com un camp expectant



Són febles les meves marquesquè són davant els rius de lavai els estrats del tempsajaguts l’un damunt l’altre com foscos animals gegantinsque rodolen per cavernes sota meu

S’han marcit i afeblit les meves marqueshi ha tantes cosesque un camp pot esperarmentre tot de nocives salvatginesl’esperen al termenal

Platja de Tel-Aviv, hivern de 197411

Un núvol-cocodril s’ha empassat un núvol-núvol.Tot es fa espès.La guerra on ha anat?El moll ha estat pintat de groc i vermelli al damunt han escrit TEL-AVIV.Els timbals de l’abisme resten indiferents.Dalt el cel negres figuress’arremoren lentament. Arena d’infinits combatsa càmera lenta.Per damunt del Super-Hilton s’elevauna grua. La guerra on ha anat.El núvol-cocodril s’ha empassat el núvol-núvol. La guerraon ha anat. En la fondària d’allà daltnúvols galants parlen d’amors amb els avions.L’aire omple els pulmonsde rialles i sal picant El sol és una foto esgrogueïda.Ocells de platja picotegen grisament la sorra.Gemeguen els músculs del mar.Una dona solitària amb un mocador de nilóal cap què és comparada

236 EDUARD FELIU

11. Arran de la guerra de Yom Kippur d’octubre de 1974.


amb una tempesta de llampecs.El trampolí és també daurat.

Els llavis d’una velleta proven de dir:era un àngelera un àngel

Cansament irreversible

S’abat damunt meuun cansament irreversiblem’encalçad’os en osmel fòssil d’un temps envellit

volies borbollar en mi com d’una rocavolies girar en mi tota pedra ja et vaig dir, però, que era irreversible

el que batega en l’esberla de magrana,digueres, no és sinó el batec del plom que s’hi vol enfonsar,dic jo

fins i tot la fulla d’esbarzer que em vas collirrestà gravada a la roca,troballa d’una edat de pedra

damunt la qual jeuen els temps,bèstia feixuga que sotja en la foscor

Lliri tigrat

En la foscor d’una nitvaig ser lliri tigrat.Pal·lidesa carnívorapal·lidesa carnívora



ataronjada encalçadasota una llum bigarradaclaps claps,pólvores despreses de l’extremd’un estrany instrument de corda,de coll llarg

Lliri tigrat.Flor que en altres llocs fa por.En la nostra cruel regióés la por d’un prodigi, el prodigi d’una flor, un lliri depredador

Tigre fosc dins d’un lliri de les valls.Tot el que una planta pot desitjard’una bèstia.Pistil que bat la gola d’una cruel campanacolpint amb delercremant amb desfici

Solia pujar-hiamb ellpel camí d’un mar rugent, avant enrere, avantenrere,sang solitària, generosa, camina entre nosaltresgalopantassaltantcamins subterranisde llum

Lliri dins d’un tigre de les muntanyes radiant.Tot el que una planta pot...tot el que una bèstia...

en la foscor d’una nit

Sóc la barracuda

No sóc pas cap peix femella,

238 EDUARD FELIU


sinó una llegenda que es mou damunt la mar.

Fins i tot la morena verda, la més cruel d’aquesta estesa de verdor foscor blavorno se’m pot comparar.Totes les fulles d’alga s’obren davant meuabans de temps. Faig madurar els fruits de l’abíscom el sol.M’envolta una foscor madura. Quasi brillant.Tot és a punt per a la collitael mar m’omple de carícies.Devoro l’aigua com foc.

Mai no m’esvero.No tinc cap debilitat.M’entenc a mi i entenc els altres.Sóc tota musicalitat.

Mireu.Ni la morena verda no se’m pot comparar.Jo sóc un animal intel·ligent.No espedaço per fam.Tinc set de combatsper un entranyablepessigolleig.

Tinc l’oïda molt fina.

El peix eriçó

En aparençaés un peix.Només que duu clavada alguna cosa.

Llisca lentament mirant-se dues vegadesen el gran mirall de l’aiguapreguntant-se quin sentit tenenels claus que duu plantats a la carn quin sentit té



l’estat d’alerta permanentque el fa únic separatde la blava expandida tendresa del mar

L’aigua respiraquelcom es moupotser un estranyel més cruelés clar!De coperiça les punxeses torna una altra cosainflada clavetejadauna muntanyola que faria embasardir

si podia rugir!

I els ulls poc avesats a un front tan amplearremolinen imatges en el cervellque el cos no hauria mai gosat imaginar

;*:5&( %-*51 / Caiguda lliure

El cabell de la nit

Entreteixir trenes de foscorfer-ne una trossa gruixuda sobre el tendre clatellde la terraafaiçonar amb mans mollesel negre betum de l’enyorançaarbres teixits de tremolorramatge esponerós de relacionscamp espaiós que espera en va

240 EDUARD FELIU


La nit es pentina la llarga cabellera com una donaasseguda a la finestra de nits

La nit corre a peu nu àvida pels carrers mentre l’herba murmura darrere seu

La nit engendra el dia què engendra el diala nit de somnis esvalotatsirromp al cor de la ciutatfa bocins el carrercom m’hauria agradat tenyirel cabell de la nitd’un groc inesperat

Ah com desitjàvem que una flama sorgís enmig dels branquillonsi que els branquillons escombressin la palla de les paraulesdeixessin neta la pista de ball llisaperquè densos i vigorosos sentiments hi giravoltessindansessin formant una rotllana gegantina

ah com desitjava que els cabells de la gran Lailam’embolcallessin com escurçons però calents

Una veritat com aquesta i fins i tot el borrissol del capvespres’eriçaels finestrons del cervell bateguen frenèticsl’embat de la foscorsalva una nitde cabells embullats

Somnis, suor del cor,sobre la pell tensa de la nitcabell recollit temples humidesd’on cauen les secrecions dels somnisde gotaen gotafredessalades



La nit és vellaperò el dring dels cascavells encara és clar

i nosaltresens arrosseguem damunt del seu ventrei ella ens rep a dinscom un sàtir foll benignament

adormit

La reina de l’aigua de Jerusalem

La reina de l’aigua de Jerusalemes capbussà dins la història

La història era feixuga i ella es proveí d’alotsli mancà l’aire i es conjuminàunes brànquies excavant record rere record

La reina de l’aigua de Jerusalem téun vestit de bany fet d’ídixrodola sobre els palets de la platja en ladinotem la puja de l’aigua en àrabla reina de l’aigua de Jerusalem no témar a Jerusalemté històriajuevai mantémanté el cap fora de l’aigua

Camaleó

Bocins vibrants del somni enverinatd’un camaleóles teves mentides són de colors impressionantsvioleta i blau amarats de foscor

242 EDUARD FELIU


són mentides, però no pastransparentscap mentida no és transparentno em digueu que la mentida és transparentperquè cada una té la seva carnació el seu colorla seva pròpia vibraciócada mentida instaura al seu voltantel món petit i tangibled’una veritat viva

Encanteri

El mar la cridala fossa li diu llança-t’hil’esquerda a la paret s’obre i li parlauna pedra la fa ensopegar i tot el cos se li’n vaun lluert es llepa els llavis vermells a la paretla boca d’un volcà es passa pels llavis suaument la llenguavine vinellança-t’hi

Una bruixa que no havia entapissat la seva vida

Un dia es llevà i comprengué queno estava entapissadaque la seva vida es fonamentava en un errorossos nus moll vulnerablesense res sobre què caurel’error era com nafra oberta en la cruïllade nervis del plexe solar12

els músculs del ventre havien esdevingut cota de malles poderosaperò tampoc no la protegiaen nits fredes l’autocompassió


12. Segons algunes tradicions populars de l’orient, el plexe solar és un centre de sensa-cions i de forces vitals.


és un coixí al capçal del llitl’amarg enteniment i el cansamentsón blancs llençols per al seu cosque en són de blancs els llençols al voltant del seu cospetites contraccions musculars salten dins seu i volen fugirperò ella no fuigel sol més proper de la seva pròpia i extingida galàxiaés Pròxima de Centaureque borbolla a quatre mil anys llum!Ni l’estel més proper no és a prop!

En nits fredes i fosques com aquestala foguera, si més no, és segurael focuna abrusadora esperança

Bruixa espedaçada

L’instant no té prou força per a dur aquest pesnoto que es vinclaNomés les meves mentides la densa xarxa d’enganysla trama i l’ordit que teixeixo nit i diali són xarxa protectora

Una vegada vaig veure un instant que es llançavade cap a l’abismedes de l’altura d’un salt agosaratcom els qui salten del penya-segati s’estavellen contra la roca i el mar

Dues vegades no ho podré suportar

L’alzina d’Absalom

L’alzina aguaita Absalomamb arrels per a ell

244 EDUARD FELIU


afaiçonadesamb branques tremoloses obertesa l’embat del seu galopamb nervis oberts no cal dir-hoper a fer-lo caure en el paranyAbsalom no hauria mai somiattant de fullatge alenanttant de fullatge ple de zel per ellamagant la nuesa de l’alzinatremolors verds foscosen el cos penjantel seu cabell ja ésel de l’alzinasimbiosi de masclei d’arbre femellaaltra vegada el mite de Dalila peròper les artèries de l’arbre correreal la resina degotareal pel cap descobertlentament amb esglaibatent l’arbre fora de seny ell i ellaa la vall de les alzines quantaquanta fruïciódol pau

Canvis

Els plecs del lliries tanquen quan plou.La calamarsa trenca l’embolcall de la perla.Dona irada escridassa el vent.De seguida amaina.#Darrer diade gràciadarrera ploma a la cuadaurada d’un paód’estiu



;&!$&&%<*! 0&983 &! ;*8*' / Camaleó o el principid’incertesa

Sorolls a la riba del mar

Al primer plaun disc de Glenn Miller xauxineigde bistecs a la graella tits electrònics tric-trac de màquina de calcular no puc sí que pucun entrepà calent sisplauquan el vaig conèixer quan la vaig conèixersoroll soroll a la graella

Al segon plasoroll dins del meu cap petita remenadissadins d’una altra remenadissa puré bròfec pors amb cínamom d’un bocí de somni tirant a fosc

Al darrer plaperò al davant enllà de la finestrael silenci enrotllat el gran cant de la mar rodonaque la ploma no pot dominarni jo tampoccom em passa amb altres cosesrodones

Blues del penell dalt del cervell

Vaig demanar a un llauner de Mahané Yehudàque m’instal·lés un penell dalt del cervellem va cobrar una picossadaperò de llavors ençà que el duc al capa vegades gira a vegades està aturat

Al cim del penell hi ha un gallno pas d’or ni de porpra

246 EDUARD FELIU


sinó un capó beneit fet de ferro vell.Gira que gira dalt del penellno és gall ni capó ni gallinanomés sé que és un remolíd’àtoms que giraentre els vint-i-quatre vents que hi ha en mi

Tothom em pregunta, fins i tot el llauner, per què vull un penellés que vull saber els responc el vent que hi ha en mi cap a on bufa cap a on vallavors em preguntasi pot viure un temps amb miNo vull no vull viure amb ningúmira fes-me un favor porta’m un estel -apa, què n’has de fer d’un estelsi no saps el nord en quin punt és del cel!

Vaig demanar a un llauner de Mahané Yehudà que m’instal·lésun penell dalt del cervell

Blues del «Vaig anar a cercar feina d’estruç»

Vaig anar al parc de les feres a cercar feina d’estruçem van dir no tens els requisits per fer d’estruçmassa ulls i massa poca sorratreu-t’ho del cap que un dia puguis fer d’estruç

Quanta sorra quanta sorra em calveure-ho tot veure-ho tot és el que em cali també un souque dolç treballar d’estruç, hi estic disposadaencara que sigui com un hobby voluntàriasi em permetenfer d’estruç

No ho entens? Córrer córrer com un ocell gegantseparat de la sorra de l’oblitcal que et llevin el cap, no ho entens?



Estic fins i tot disposada a tornar-me un estruç!Però què hi fa que jo hi estigui disposada si no volendeixar-me que sigui un estruç?

Tens l’aire massa encarcaratem diuen a l’oficina de treballel posat massa arrogant la mirada massa insolentem diu l’assistenta socialno ho veus que fins que facis un canvi radicalmudis la pell giris el coll amaguis el capno tindràs mai feina d’estruç?!

I si m’emplomallo com un estruç?Resulta tan sensual tan sexual

I ara! no és pas cosa de plomes, em diuen cridant,sinó de clepsa!de sorra i de clepsa!

Blues de la lluna albina

Lluna albina lluna albinaque es fon quan surtla llum del sollluna albina que obre els ullstanca els ullsmutant del solatemorida com un infant lluna albinatrepitjada com un insecte galàcticpatint d’un gran estrèsque només es relaxaque només es relaxa a boca de fosclluna albina lluna albinaatemorida com un infant rebutjatoblidada com una foto esgroguissadaal matí dorm al vespre xisclalluna albina petita blancorque llepa el sol

248 EDUARD FELIU


tot i que no li serveixde re

9/&( / Matèria

i

Un dia ho vaig saber:la pregària és un soben afinatque vaga pel món

Què hi ha entre ell i jo?

Un so que vaga pel mónperò que mai no he pogut sentir.L’he volgut acordar amb un que sortís de miperò el to just mai no l’he sabut trobar.

Si ho provo arano en surt sinó el so apagat d’una soca que volguésresar

Que n’és de delicat

Que n’és de delicat el nostre cos quanlentamentens abandona,tot mirant de no fer-nos malamb cops sobtats.Lentament delejantcom una bella semidorment



ens teixeixpetites arrugues de llum i saviesa -no esquerdes de terratrèmol -una xarxa subtil feta amb solcs d’espant.Que n’és de benvolent el nostre cosque no ens canvia la caratot d’unaque no ens trenca cap osd’un sol cop

No, amb comptecom una pàl·lida lluna que damunt nostre resplendís ens il·luminaper l’entrellat de nervis condolitsens arruga les comissuresens endureix l’espinada -perquè puguem suportar tot això

Que n’és de bell i delicatel cos que ens traeix a poc a poci ens prepara cortesamentdient-nos xiuxiuejantde mica en mica d’hora en horaque se’n va

Baralla

Em barallo amb els mots.Els rebutjo endesconfio sobretot si són senzillsmancatsde no sé quin material d’un cos càlid que els uneixi a una altra cosaque s’arrossega en algun lloc a dinsde la geologia de l’estómacuna mena d’existència endoterràniad’estrat murmuriósque fa mal no pas exactament dins de l’estómac no pas dins de la terra

250 EDUARD FELIU


sinó en algun punt més enllài s’entrellaça amb una miríada de venes i artèries in-tangibles i tanmateix més que tangiblescap a dins del coscap a dins del cos de la terradel cos d’aquests terrossos damunt dels quals m’ajec

Només quan els motss’arrosseguen cap a aquest cos calent que els uneixcap a aquestes masses palpejants que lluiten contra blocsde crits muts només llavorscega mitjancera entre corrents tèrbols materials poc clarsperplexa entre diferents pesantors miro de navegarcom un talp cec que excava una galeriad’esperançaun raig de llum que il·lumini la tenebraentre caos i caos

De què parlem aquí?

Tots els tèrbols corrents interiorsles contraccions muscularsles lentilles trencadesles lentilles de l’ànima que em manquen tot això tot aixòsóc jojo l’anomeno jo

Però vosaltres són uns altres els corrents els que us amaren?Són diferents les vostres contraccions?Fluixes?(em refereixo als músculs de l’intel·lecte als músculsde la imaginació als músculs de la por)Són transparents les vostres lentillescom el cristall?I us resplendeix l’ànima com un salamópenjat al sostre blanc del saló?



De què parleu aquíDe què parlem aquíDe què parlo aquícomptat i debatut

Quan les ones del cervell

Quan les ones del cervell s’enllacen amb les de la marquan la follia dels pensaments es dissoldins la inspiració-expiració del gran cosd’aquesta gegantina bèstia ajaguda, la marquan la frèvola pell del tambor de l’orella copsa el brogitdels tambors de l’abís

torno a dir: quan les ones del cervell s’uneixen ambles de la mar -ar -ar -arquan els petits guèisers electritzats del cervellruixen penetrendins l’immens blau alenantde l’oceà

quan l’aigua particular es dissol en l’aigua generalabraça el mar, mamella de la terra,se submergeix en l’ésser

en moments rars com aquesttorno a dir: en fragments d’instant rars com aquestjo (el meu cervell rebec)sé de bell nou, per un instant, per un fragment d’instant:que hi haesperança

Fent camí a través de cada cos

Fent camí a través de cada cosm’acosto més a tu

252 EDUARD FELIU


els traspassocom qui traspassa el focdelejo el camí que fan cap al teu coscom si fos un petit flamque s’exposa als cops de ventm’alçaran, em faran créixerm’alçaré i maldaré per anar cap a tuem tanco dintre meu et veig com un vent distantque bufarà en mi una vegadaper sempre més

Hivern a Jerusalem

El sac de dormir se m’ha esquinçati en surten dures paradoxes rereparadoxes. La carn sorpresaesdevé tensa davant el combat.L’espasa de fred llampeguejadonant cops a frèvoles essènciesper fer-les entrar amansidesdins el folre del cervell

El fred reclama a lladrucsun gros tributmossega que mossegarà obstinat.Els hàbits del record s’esquincen.Un vent eixelebrat em bufetejaamb irresolubles contradiccions

Un hivern orat em clava dentadaun hivern irat em colpeix els ullsun hivern procaç em fueteja les dentsah quin hivern el de Jerusalem



Primordialitats

Sento la primordial desolacióels vents que udolen constantmentels temps primigenis enemicsels tremolors de la terrales tossudes masses de gelels vents interminablesels dinosauresel dens formigueigla dilatada buidorla música incomprensiblel’entortolligada llargària del temps

veig el soli a través d’ell escoltola nit eternaque hi ha davant seu

Pregària

Columnes d’aiguabaixantfins al blau infinitpujantfins al blanc infinit maldant pugnantper connectar-meamb la força de daltper la qual delejala pedra fonamental que hi haen el més profund de mi

Pedra duraabandonadaa la vora del camípedra d’antigues ruïnespedra

254 EDUARD FELIU


que només quan pregaregalimen damunt seu unes gotes d’aquelles columnesi brilla llavorscom una perlaque reposa al fonsd’aquest mar interior fosc clos

0&89$% ;"%! / L’amor del drac

¿Cal que...?

¿Cal que passi la camaa l’altra banda de la tancai sigui llençada a un món de formesembullades com els embulls que antics i barbuts artesansbrodaven pacientment damunt dels teixits?¿Cal que m’envoli al so de la veu rogallosad’un cantant foll o que senti en el ventreles arrels de l’antic i conegut matalàsdamunt el qual m’ajec boca avall quasi alçant el volperò restant en terra ferma?¿Cal que m’enfonsi en el llot d’un amor imaginarigravat en els hologrames del meu cervell o que m’enfonsi en la terraon no hi ha simulació on només hi ha allò que existeix?¿Cal que em gronxi damunt els mots esculpitso que cerqui dins meu un bride silenci?

¿Cal que em rendeixi que em lliuri a la teranyinadel son, els fils de la qualhan esdevingut sogues?



¿Cal que mengi allò que l’ocasió m’ofereixcom si fos un gelati que m’hi fongui?

El senyal de naixença

Tinc de naixença un senyalque mai ningú no ha vist

en moments de quietud quan nomésjo i el meu cos som a l’habitacióel destapome’l mirom’hi acoto per fer-li un petó

Una nit el vaig cridar amb noms de tota mena peròno vingué em deixà amb el meu cos salvatgevolant cap a altres cossos durant el sonrefregant-s’hi xiuxiuejant-los a la pellquè és un senyal de naixença

El vaig cridar tota la nit amb noms de tota mena

Tornà al matí fideli es va asseure als peus del llit.Així que el meu cos s’obrísaltà al damunt amb llengua asprosa i ardent

A vegades desitjaria que no hagués tornatperò després m’adonoque la cosa és així

Ja ve el drac

Ja ve ja ve el drac ensenyant les dents

256 EDUARD FELIU


la cua de serp se li tornavelló d’orno deixeu que se m’acostiencara que es transformien àngel ardent

No no deixeu que se m’acostillepant-me com una ovella llepant com si pasturés al prat quim’ajaurà a la jonceda quan se m’acostiel drac ardentbelant sota una pell que no és la sevaqui estalviarà la meva pobra pellquan la seva ferotgia esdevinguimunió de rulls d’orno deixeu que es tornil’espasa fulgurant d’un àngelque ja ve ja ve se m’acostaqui salvarà les meves pobres entranyesquan els ulls se li torninor flamejantja veja és dins meuno no

El temps

El temps esmussa les dentsde l’aflicció

I el dolor agusales dentsdel temps

Esmussament i agusament s’entredevoreni se’ns mengena grans bocades



No hi ha res

No hi ha res amb què la vida es pugui comparar

El cant fuig cua entre camesdavant la malaltia davant el desig d’aferrar-se furiósa un bri de vidael dibuix penjat a la paret es desfà en núvols de pols endutsper tots els vents enllà de la paretfa una setmana que algú perboca la músicasona com el marrameu d’un gat turmentat surt de la ràdio d’un vestíbul d’hospitalvinga escriu un bon cant que puguem cantar malalts amb bates blanquesm’estiren de la roba mentre ajudo un home a caminar pas a pasveig al meu voltant un bol negre gegantí i buitem llencen al fons intentoenfilar-meintento de dins estant enfilar-meintento com com com com ai ai ai ui les vanitatsui els intents de saltara la porra els mots

escriure -és una cursa convulsa cap al somni de llibertatde l’animal en qui una bèstia salvatgeha fet presa

Pedra

Emmotllada dins meucom un fòssil dins d’una pedragenesíaca.Duresa duríssima en totun dit colpejarà la roca tossuda que sóc

258 EDUARD FELIU


i en farà sortir un so apagatcom si els estrats de les edatsli haguessin petrificat el cori els mots i els mots surten en lenta desfiladamots de pedra tan llunyansd’aquest tremolor que és mut i nomésla seva veu esquinçacom la veu d’una bèstia primitiva enmig de la foscor primordial

Els mots on em repenjo se m’han tornat bastons trencatsi les veus on són?Només roman la por

I aquesta bèstia primitivaun grop rugós dins meuben emmotllat en un món que és tot pedraamagat en mi com un antic mol·luscpetrificatperò jo sóc més dura que elljo sócjo sóc la pedra

Quina meravella de cavall salvatge el temps

Quina meravella de cavall salvatge el tempscrinera fonedissa agitada pel ventulls cremats per tempestats solarsmúsculs llangorosos angoixatsper un instantnatura en repòs ciselladaamb les ungles de l’enyorançaQuina energia de cavall salvatge el tempsel seu galop és més ràpid que la rapidesade la nostra oïda encara presoneradel soroll de les seves peülles enllaçantdes del principi la fressa de la cursaamb visions que han desaparegutQuina crueltat de cavall salvatge el temps



avorreix la sella llança guspires reguitnano vol que ens hi asseguem no volens deixa amb els seus renills bavejaes nega es nega a dur-nos damunt l’esquenacap a les terres del nostre delers’hi rebel·la patollaalça la part del darrereguita reguitnase’ns treu de sobrepotes cap amuntgropa cap avallboca a terra

%*&/2 ;32&1 / Viatgera clandestina

Tot

Totes les pastes i totes les festestots els vestiments i tots els avortamentstotes les formes i tots els informestots els jaqués i tots els cafèstota la faramalla i tota la quincallatotes les floritures i totes les posturestots els galants i totes les intriguestotes les cabòries i totes les històriestot el seny i tota la rauxatot el festeig i tot el safareigtot el flirteig i tota la poca-soltatots els xips i tots els videoclipstotes les pentinades i totes les remenadestot el make-up i tot l’stand-uptots els ismes i tots els onanismestota la moixiganga i tota la mandangatotes les drogues totes les al·lucinacions i tot l’alcoholtots els esgarips del poble i tots els crits de gol!

260 EDUARD FELIU


tota la irritació i tota la indignaciótot el culturisme i tot el lirismetots els trucatges i tots els llibertinatgestot plegat no és sinóel lleuparpelleigd’uns ullsque no volen veurel’abís

Bibliografia

Obres de Rahel Halfi:

.*9(!& .**/*<;; .*9*: [Cants subaquàtics i altres]. Tel-Aviv: HakibbutzHameuchad, 1975, 92 p.

;*:5&( %-*51 [Caiguda lliure]. Jerusalem: Y. Marcus, Achshav, 1979, 119 p.;&!$&&%<*! 0&983 &! ;*8*' [Camaleó o el principi d’incertesa]. Tel-Aviv: Ha-

kibbutz Hameuchad, 1986, 70 p.9/&( [Matèria]. Tel-Aviv: Hakibbutz Hameuchad, 1990, 80 p.0&89$% ;"%! [L’amor del drac]. Tel-Aviv: Hakibbutz Hameuchad, 1995,

79 p.%*&/2 ;32&1 [Passatgera clandestina]. Tel-Aviv: Hakibbutz Hameuchad,

1999, 95 p.:/:% ;3-8/ [Plexe solar]. Tel-Aviv: Hakibbutz Hameuchad, 2002, 399 p.

[És un aplec de tots els llibres anteriors. La segona edició d’aquesta obra,apareguda l’any 2005, ha estat ampliada amb un extens assaig —123 pàgi-nes— de Dan Miron, «La-(us mesi)ut, la-luš hošek, li-vro) qol: (Al širatahšel Rahel Halfi» («Recomanar realitat, maurar foscor, crear una veu: sobre lapoesia de Rahel Halfi»), que la consagra com una de les grans poetesses dela literatura hebrea actual]

%$-*& !"! -: %1&/; [Retrat de pare i filla]. Tel-Aviv: Keshev la-Shirah,2004, 137 p. [Conté poesies de Rahel Halfi i del seu pare entremesclades]



Publicacions que contenen poemes de Rahel Halfi traduïts a diverses llen-gües (a més d’informació i estudis sobre altres poetes i sobre poesia hebrea con-temporània):ANDERSON, Elliott [ed.]. Contemporary Israeli literaure: An Anthology. Filadèl-

fia: The Jewish Publications Society of America, 1977, p. 255-256.Ariel: A Quarterly Review of Arts and Letters in Israel. Jerusalem: Ministry for

Foreign Affairs, 49 (1979), p. 85-89; 54 (1983), p. 16. BARGAD, Warren; CHYET, Stanley F. [ed.]. No sign of ceasefire: An anthology of

contemporary Israeli poetry. Los Angeles: Skirball Cultural Center, 2002, p. 93-108.

DOR, Moshe; GOLDBERG [ed.]. After the first rain: Israeli poems on war and peace. Pròleg de Shimon Peres. Syracuse, N.Y., Syracuse University Press,1998, p. 44 .

GLAZER, Myra [ed.]. Contemporary Israeli women poets: Burning air and a clearmind. Athens, Ohio: Ohio University Press, 1981, p. 59-67.

GLAZER, Miriyam [ed.]. Dreaming the actual: Contemporary fiction nand poetryby Israeli women writers. Albany, N.Y.: State University of New York Press,2000, p. 278-283.

HERZ, Rita [ed.]. Reichweite: Ein israelisch-deutsches Lesebuch. Jerusalem: Mishkenot Sha’ananim, 1994, p. 113-117.

HEYDER, Wolfgang [ed.]. Diese Jahre nahe Jerusalem: Israel literarisch. Berlín:Babel Verlag, 1992, p. 97-100.

JACOBSON, David C. Does David still play before you?: Israeli poetry and the Bible. Detroit: Wayne State University Press, 1997, p. 200-201.

KAUFMAN, Shirley [et al.] [ed.]. The defiant muse: Hebrew feminist poems fromantiquity to the present. Nova York: The Feminist Press at the City Univer-sity of New York, 1999, p. 197-201.

KAUFMANN, Ita [ed.]. Ich ging durch Meer und Steine. Israelisches Lesebuch. Mu-nic: R. Piper, 1989, p. 242-244.

MECKEL, Christoph; GAL-ED, Efrat. Alles andere steht geschrieben: Ein deutsch-israelisches Lesebuch. Kiel: Neuer Malik Verlag, 1993, p. 40-48.

Modern Hebrew Literature, 13, núm. 3-4 (1988), p. 24-25.

262 EDUARD FELIU


Documents

Rahel Halfi o l’entortolligada llargària del temps · 2017-10-27 · Tamid [Societat Catalana d’Estudis Hebraics] Vol. 5 (2004-2005), p. 229-262 DOI: 10.2436/20.1006.01.9 Rahel