Recull de

Premsa

36

cultura DIJOUS, 28 D’ABRIL DEL 2016 ara

Retocar “No anar més enllà dels teus límits és gairebé un delicte”

Òpera “Hi ha plans de fer ‘Wilde’ [l’òpera amb Calixto Bieito] al Teatro Real de Madrid”

“A Europa estem tractant els immigrants pitjor que a animals”

¿És important que els músics cone-guin el context quan interpreten pe-ces com aquesta? Els ho explico. Sé que demano molt, sobretot a la flauta, i sé que si no co-neixen la història hi haurà una part de l’emoció que no es transmetrà. Ten-deixo a demanar més del que poden. La meva música no és fàcil, és com-plexa, i en aquest cas la flauta gaire-bé ha d’escopir sang mentre va to-cant. Si no sap la història, no ho farà de la mateixa manera; ha d’anar més enllà del que pot. De tota manera, la Sophie Cherrier, la flautista, té un fill d’origen africà i és una persona molt sensible.

Ets bon crític de les teves obres? Les accepto, no sóc un torturat sà-dic masoquista. El que passa és que tendeixo a refer coses després, amb calma. Per exemple, a Una pregunta (a Jaume Plensa), la peça que va es-trenar el José Menor, li he afegit un minut. Ho faig d’una manera positi-va, pensant que l’ideal no l’acabes d’aconseguir mai. Retocar una obra vol dir que has vist alguna cosa més enllà del que has pogut fer, dels teus límits, i no fer-ho és gairebé un de-licte. És com estimar un fill: si pots aportar-li alguna cosa, l’hi aportes. Però no sóc un obsessiu. A una obra has de donar-l’hi tot, però no tortu-rar-la i no deixar-la viure. Hi ha mú-sics que toquen versions anteriors de les meves obres perquè no han

conegut les noves i no passa res. No sóc un obsessiu.

Com serà el projecte que prepares amb l’organista Juan de la Rubia? És una peça per al gran orgue de Ra-dio France. Mai he escrit per a orgue. Serà el primer cop, però encara no l’he fet.

¿T’agrada el repte de compondre per a instruments amb què no has treballat encara? Sí, cada cop més. Jo intento compon-dre per a tot. Tinc òperes, monodra-mes, melodrames, obres simfòni-ques, de cambra, solos, electròni-ques... Pel que em sento més atret és per l’òpera; n’he fet cinc, gairebé to-tes estrenades a Alemanya i a França, però aquí poquetes...

Quin balanç fas de la residència a L’Auditori i al Palau de la Música? El balanç a L’Auditori i el Palau de la Música és molt positiu pel que fa a la música de concert, però el Liceu no ha picat l’ham, i per tant no s’han po-gut veure les meves òperes. Ja hi cau-ran, perquè són molt internacionals i tard o d’hora ja es faran. L’última, Wilde, va ser amb el Calixto Bieto, i hi ha plans de fer-la al Teatro Real de Madrid cap al 2018, espero. El Joan Matabosch té el compromís de fer-la, però en aquest món mai se sap. Wilde també va d’un tema brutal, la degra-dació moral. És el millor que tinc.e

MÚSICA

Prolífic i cada vegada amb més reco-neixement internacional, el compo-sitor Hèctor Parra (Barcelona, 1976) continua la seva residència en dos equipaments barcelonins. L’Ensemble Intercontemporain, dirigit per Pablo Rus Broseta, inter-pretarà dues obres seves al Petit Pa-lau avui, i dissabte l’Ensemble Recherche en farà quatre, inclosa l’estrena a Catalunya d’Early life, a la sala 2 de L’Auditori.

Com vas triar el programa que in-terpretarà l’Ensemble Intercon-temporain al Petit Palau? El Palau em va donar carta blanca. A part de dues peces meves, vam tri-ar Dérive I de Pierre Boulez com a homenatge i Death of light / Light of death de Jonathan Harvey perquè va ser el meu mentor. Ell era al jurat de l’IRCAM quan jo vaig ser accep-tat ara fa catorze anys, i m’ha influ-ït molt. És una obra fabulosa, i amb un component místic tràgic extrem. I també hi ha Éclipse, de Yan Ma-resz, que és una mica tot el contrari, però també amb una línia d’instru-mentació brillant. Vaig fer cursos amb ell quan jo era molt jove, aquí a Barcelona, i em va dir: “Vine a Pa-rís, a l’IRCAM, que està molt bé”.

També hi ha dues peces teves. I són dues obres literàries. Moins qu’un souffle, à peine un mouvement de l’air està inspirada en una de les històries de la novel·la Tres dones fortes, de Marie NDiaye, que és una escriptora que m’encanta. Trobo que és la veu de la dona a França avui. És també la veu de la dona im-migrant, de la persona que busca un futur millor. Treballa la psicologia humana com ningú en les seves no-vel·les, el seu teatre, i he fet dues òperes amb ella. A la novel·la parla de tres dones africanes que emigren i tenen tres destins diferents. Una és una advocada, una altra es casa a Europa i l’última és una emigrant pobra morta per la policia en un camp d’immigrants. I em va colpir tant... La flauta de Moins qu’un souffle, à peine un mouvement de l’air representa aquesta tercera do-na. Vaig inspirar-me en les flautes travesseres de l’oest africà, i vaig treure tot el material de la flauta de melodies que vaig trobar a YouTu-be de la flauta africana. Potser és la meva obra més social en un sentit directe. Aquí treballo la brutalitat de les reixes als camps d’immi-grants a Ceuta i Melilla. A Europa estem tractant els immigrants pit-jor que a animals. Trobo que això és una vergonya política.

BARCELONAXAVIER CERVANTES

PERE TORDERA

Hèctor ParraCOMPOSITOR

El músic Fernando Gómez de la Serna, Remate. DIANA ROMERO

Remate posa música a un

viatge al fons de la família

Fernando Gómez de la Serna (Ma-drid, 1974), més conegut com a Re-mate, canta això a la cançó Repar-to: “Falangistas y papistas, pero también Aute y el Che”. I un pensa que està construint una metàfora sobre les dues Espanyes. En canvi, no hi ha res de metafòric. “És la me-va família pura i dura. No és una de-finició de fílies i fòbies. Aute és on-cle avi meu i el Che era un familiar llunyà”, explica. Reparto és una de les cançons del disc Cabello de án-gel, tocino de cielo (2016), que el mú-sic madrileny presenta aquest di-jous a La [2] de l’Apolo. És un àlbum amb un subtítol prou eloqüent: Un musical tragicómico sobre la familia y otros espantos. Perquè efectiva-ment és això: un viatge al fons de la nit familiar, allà on també hi ha avantpassats “filonazis”.

En directe, Remate defensa aquest cançoner tot sol, com si fos un monòleg construït amb “una me-na de certesa freda i quirúrgica” des-prés de confrontar records perso-nals i biografia familiar. “Va haver de passar un temps abans de tenir prou perspectiva per convertir-me en el narrador del que explico”, diu un músic que reconeix com a influènci-es Are you my mother? A comic dra-ma, les memòries il·lustrades d’Ali-son Bechdel, els còmics de Chris Ware i discos com la banda sonora de Ballar en la foscor. El disc també té una clau política connectada amb l’actualitat, perquè “Espanya ha fet una pèssima digestió” de les fílies i fòbies. “Aquest país és així, molt poc autocrític”, diu un músic que asse-gura que “si els compares amb els al-tres partits, el millor que pot passar en aquest país és que hi hagi una di-recció política” que vagi pel camí que va sorgir del 15-M i que va recollir Podem, “però amb autocrítica, per-què Pablo Iglesias diu coses que cal posar-les en remull”.e

BARCELONAX.C.

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

119000

12978

Diario

730 CM² - 87%

3506 €

36

España

28 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

U n nou terme envaeix lacultura pop. La parauladisruptiu es cola en

abundància en el lèxic demúsics, informàtics, artistes iescriptors, i es refereix a algú oalguna cosa que provoca unaruptura brusca en la “culturaoficial” o que porta la creacióun pas més enllà. Disruptorssón l’arquitecte Bjarke Ingels,que ha dissenyat una estructu-ra en forma d’U en el punt mésal sud de Manhattan per prote-gir la ciutat de les pujades delnivell del mar (i de l’arquitectu-ra de Calatrava!), el cineastaSpike Jonze per la seva pel·lícu-laHer, o la model i actriu trans-gènere Hari Nef. A Catalunyatenim, d’entre no pocs, els Ma-nel. Lamàxima disrupter: “Con-vertim l’anormal en normal”.El tema ve al cas pel cap monu-mental que Jaume Plensa hainstal·lat provisionalment a lacantonada del (Petit) Palau dela Música (al qual se sumentres més a l’interior de l’edifi-ci). Carmela, que així es diu lapeça, ens porta al més essen-cial principi de negació oneutralització de tota conductadisruptiva. I també a la pregun-ta: què passa quan el normalse’ns ven com una anomalia?

La disrupció sol ser una mi-ca congènita en el bon artista.El 1979, Richard Serra va col·lo-car una escultura en una anodi-na plaça del baix Manhattanper encàrrec de l’administracióCarter, dins el programa Art inArchitecture. En un espai semi-circular, sense bancs ni arbres,l’artista californià va instal·laruna llarga planxa d’acer cor-tende 36 metres de llarg i gairebéquatre d’alt en forma d’arc queinterrompia les vistes habi-tuals de la plaça. “Allà em vaigtrobar únicament una font i, ésclar, un s’espera una esculturaal costat d’ella per embellir el

lloc. Jo he trobat la manera dedislocar la funció decorativa dela plaça i portar activament lagent al context de l’escultura”,va declarar l’artista després dela inauguració. Durant cincanys, Tilted Arc va activar eldebat sobre la funció de l’artemplaçat a l’espai públic. Socie-tat civil i polítics s’hi van posi-cionar a favor o en contra. El1985, l’administració nord-ame-ricana va decidir que l’obra erainadequada, una molèstia, va-ja, i va comunicar la decisió derecol·locar l’obra en un espaialternatiu. Serra s’hi va oposarrotundament, tot argumentantque canviar l’obra d’emplaça-

ment significava destruir-la. Fi-nalment va ser desmantellada iretirada del seu lloc original, ala nit, com si es tractés d’algu-na cosa clandestina.

En quin lloc de la nomencla-tura artística col·locarem l’escul-tura de Plensa? És evident quees tracta d’una obra familiar,complaent, com ho són els múl-tiples caps i estàtues de poetesamb colors fluorescents que haanat repartint en aquests últimsanys al llarg de la geografiamun-dial. “No és una icona pràctica,és per al cor i per donar ener-gia”, ha comentat l’artista. La ve-ritat és que aquesta obra dóna

sentit a una altra paraula demo-da: resiliència. Carmela repre-senta l’obstinació i la resistènciade Plensa davant de les suspi-càcies que genera el cap que volcol·locar, aquesta vegada ambcaràcter permanent, a la platjade la Barceloneta. L’estratègiaés guanyar-se l’aplaudiment dela majoria de les persones queacudeixen a veure el cap de fer-ro (la veritat és que agrada amolts públics i és ideal per a unselfie) i convèncer així el consis-tori, una acceptació que tambébusca Frederic Amat per a la se-va intervenció a la façana del Li-ceu, molt més disruptiva en ter-mes formals. En aquest sentit,la peça de Plensa sí que és pràc-tica. Però no el lloc on està situa-da —impossible desvincular-ladel cas Palau—, ja que ens se-gueix recordant l’avarícia huma-na, la lentitud de la justícia i lacorrupció de la classe política.Una escultura en un lloc tan“contaminat” no hauria de de-manar contemplació, sinóacció.

I una recomanació final: l’ar-xiu fotogràfic de Peter Piller fetamb les portades i contraporta-des obtingudes de la revistami-litar d’Alemanya Oriental Ar-meerundschau (1956-1990), queservien per preparar els seusjoves en el servei militar. Lesimatges de dones al costat depeces d’armament (ai, Carme-la!) són una denúncia de la per-versa erotització i estetitzacióde la guerra. A la vista dels dra-mes bèl·lics que ens serveixencada dia els telenotícies, l’expo-sició de Piller no pot ser mésdisruptiva.

Bona part dels contes queJoan Todó (La Sénia, 1977)inclou a Lladres havien

anat apareixent entre el 2010 i el2015 a revistes de paper i digitalsi en llibres col·lectius, però a lanota explicativa, en qualsevol al-tra cultura, en comptes de parlard’“invitacions” a escriure, l’autors’hauria referit a “encàrrecs re-munerats”. A pesar de tot, a pesardel voluntarisme, s’ha d’agrairque encara hi hagi espais on espugui anar desenrotllant la mus-culatura narrativa i que hi hagiescriptors com Todó que es pren-guin seriosament la visita algimnàs de l’escriptura i, de micaen mica, vagin forjant un grapatde contes amb la idea de conver-tir-lo en un llibre.

Els tretze relats reunits a Lla-dres, per la diversitat d’estratè-gies formals usades, podrien sem-blar uns exercicis d’estil, o unmostrari de potencialitats narrati-ves, però probablement és el di-buix de diverses línies de treballper escapar del laberint on vansituar-lo els seus dos llibres ante-riors, els contes d’A butxacades ila novel·la autobiogràfica L’horit-zó primer, l’anecdotari localistaque l’emparentavamassa amb unJesús Moncada que menyspreésel realismemàgic, tot i que tant lamirada com la força imaginativade l’estil insinuaven la possibilitat

de la creació d’unes dimensionsliteràries que anessin més enllàde la contemplació transfiguradade la vida rural.

ALladres el lector hi troba con-tes de tota mena. Hi ha un grup,per sort elmenys abundant, on elque impera és la brevetat i la lleu-geresa, sovint massa previsibles ibenintencionats, a la recerca delsomriure fàcil o la complicitatdel lector: és el que passa a “Elturista, l’estranger”, on unacatàstrofe nuclear condemna elprotagonista a convertir-se en unexiliat; o a “Una carta”, la queixaque escriu l’usuari d’una bibliote-

ca perquè considera que els deve-dés estan envaint el lloc dels lli-bres, o “Dormir”, una xarxa desomnis que es devoren entre ellsmateixos.

Un altre grup més interessantde contes són els que estan domi-nats per la llargària del paràgraf,sense la concessió del punt i apart, i que trasllada a la tipografial’estat d’angoixa que experimen-ten els personatges i que es voltransmetre al lector: potser elmés vistós és “La kufiyya”, peròl’eficàcia és molt més contundenta “La insinuació”, un conte esplèn-did sobre l’adolescència i les rela-

cions maternofilials, i “L’escàn-dol”, una introspecció sobre l’ab-surd de la mesquinesa que potsernomés té el handicap d’estarconstruït a la manera d’un mo-nòleg teatral. “Jet-Lag” és un viat-ge en el temps que a vegades farecordar Bioy Casares i a vegadesCortázar, i a “Un bitllet de vinteuros”, comsi fos una versiómate-rial de La ronda, les peripècies demà en mà d’un bitllet serveixen aTodó per demostrar que si elsseus contes són literàriament creï-bles, no ho són tant per l’essènciade la història com per les precau-cions que pren quan els conta.

Una prova indiscutible d’això estroba en els que conformen lesperles del llibre, “Les raons”,“L’herència”, “El robatori” i “Lasamarreta”: cada conte és un mi-crocosmos que conté en simateixprou força per entreobrir les por-tes de l’estupefacció, de l’estra-nyesa o de la irrupció insidiosadel fantàstic en el moment mésclar del dia. Una de les gràciesque es troben a Lladres és que To-dóesdevéun especialista en la for-ja de la lentitud del creixementimparable de la tensió narrativa.

No està gens malament que elllibre també permeti constatarque la voluntat estilística de Todóes manté enlaire amb el mateixímpetu que en els dos llibres ante-riors. Més enllà de la naturalitat ila frescor del lèxic, tant les frasesde llargada incontenible com les

que són més mesurades es trans-formen normalment en un elabo-rat prodigi de ritme que satisfàl’oïda del lector. Si a més a méss’hi afegeix el fet gens desdenya-ble que no estan renyides amb latransmissió de pensament litera-ri, que tenen el propòsit de reve-lar l’ocult rere les zones d’ombrade la quotidianitat, i que perme-ten analitzar la realitat amb totsels matisos que comporta i per-met també donar compte dels di-ferents plans en què es podenper-cebre simultàniament, no costagaire arribar a la conclusió que elpunt de partida estilístic de Todómanté pocs lligams amb la majorpart de les ofertes dels seus con-temporanis.

IRLANDA INDÒMITAW. B. YeatsEdicions de 1984480 pàgines. 24,50 euros

DON’T HATE THE PLAYER.HATE THE GAMEPeter Piller. Galeria ProjecteSDPassatge Mercader, 30, baixosFins al 30 d’abril

E n contra de totes les previ-sions, La Riera de TV3tindrà una vuitena tempo-

rada. Quan el novembre de l’anypassat es va anunciar que aquestany seria la darrera temporadadel fulletó, el seu director, EsteveRovira, va manifestar que pen-sava que era una decisió sàvia ique posarien tota l’empenta per-què tingués un final explosiu. Noés l’únic a qui ja li semblava béaturar la sèrie. El seu creador, Da-vid Plana, encara eramés contun-dent. L’any 2012, un periodista lipreguntava quan s’acabaria, i elldeia: “Jo volia acabar a la terceratemporada de la sèrie. Em vanconvèncer per fer-ne una quarta.Jo mateix vaig veure que fer unatemporada més encara podia te-nir sentit. Amb l’equip i la direc-ció de la cadena hem acordat feruna cinquena i última tempora-da que tancarà totes les tramesde la sèrie. Si després TV3 vol feruna sisena temporada, jo baixarédel projecte, ja que no puc seguiramb aquest ritme de vida”.

Ni cinc, ni set. De momentvuit. La qüestió fins i tot va sermotiu d’una entendridora pre-gunta parlamentària a la co-missió de control (?) dels mitjansaudiovisuals per part d’una dipu-tada de Junts pel Sí que va mani-festar que aquetes telenovel·les“ens acompanyen a les nostresllars”. El director de TV3, JaumePeral, va ser clar. L’únic motiuper mantenir-la ha estat econò-mic. Amés, LaRiera dóna encarabones xifres d’audiència (22,1%,amb 400.000 televidents) i el queésmés significatiu: al març va te-nir més d’un milió de visualitza-cions a internet. Una dada que fatrontollar les tipologies mésrutinàries d’espectadors en fun-ció de l’horari d’emissió. A lesquatre, després de dinar, té unpúblic. A la repetició nocturnades del 33, un altre... però a des-hora, des del servei a la carta,segurament el públic no té lesmateixes característiques. Tot ique no s’ha d’excloure la fatiga.La millor audiència la va tenir laquarta temporada. En l’argumen-tari de Peral per justificar l’allar-gament “d’aquest producte d’è-xit”, no va figurar cap al·lusió, niper gentilesa, a aspectes diguem-ne artístics.

Que tingui vuit temporadesno és un problema. La longevitatés molt freqüent en aquesta me-na de productes. El cor de la ciu-tat en va tenir nou. A ETB,Goenkale (1994-2015) va fer 3.707programes i 1.854 hores d’emis-sió. I va ser la deserció de l’au-diència la que va obligar a tancar-la. Però és que la BBC fa Easten-ders des de 1985. Aleshores va serde les primeres a introduir undial-a-soap perquè qui s’haguésperdut el capítol pogués recupe-rar la trama amb una trucada deminut i mig.

Amb els anys, a La Riera, lacuina de la fonda ha perdut lacentralitat que tenia. Han apare-gut nous espais, com la redacció

del diari digital. També la mal-dat dels personatges dolentss’ha modulat. De fet, el top de ladolenteria l’ocupa actualmentla Lídia. Fa un parell de setma-nes es va emportar tots els llo-rers de la bestiesa argumental:una periodista l’amenaça de pu-blicar els seus tripijocs, gesticu-lant amb les mans i assenyalant-la ostensiblement amb el dit... ila Lídia encarrega que li tallinels dits acusadors. Total, que lapobra noia haurà d’anar a unaortopèdia d’exyakuzes.

Aquesta mena de fulletons,com ha escrit Sergi Pàmies, hande superar un problema: acabesperdent l’empatia ambuns perso-natges als quals els han passatmassa coses per seguir sentcreïbles. Per això la mortaldat ésalta. Ara hauran de repensar lafutura llista de difunts. Rovira haanunciat un gramatge superiord’erotisme. Aprofitaran que noentren plenament en l’horari in-fantil. Convé a una sèrie que, finsara, ha tingut infinitat d’adulte-ris, rotacions de parelles i des-menjaments (i menjaments) sen-timentals, dels quals veiem més

les conseqüències que lamateixacocció. Una cosa és la crònica ro-sa i l’altra, l’erotisme.

No és un problema que s’allar-gui una temporada més. Ni dos,ni tres. La gent de La Riera sónparents d’El cor de la ciutat, deNissaga de poder, Poblenou... Lesdiferències són accents circums-tancials. Personatgesmésmenes-trals omés burgesos, diferents es-pais protagonistes (un bar, un su-permercat...). A TV3 ja hi tenenla mà trencada a fer “aquest pro-ducte d’èxit” amb debilitats prò-pies del gènere (rutines narrati-ves, abundància afeblidora de clí-max...), però, també, amb bons ac-tors i un repertori argumentalque vol anar més enllà dels típicsinteressos d’una telenovel·la.

En els contes, JoanTodó es mostra molthàbil en la forja lentade la tensió narrativa

LLADRESJoan TodóLabreu Edicions160 pàgines. 13 euros

Edicions de 1984 està fentun admirable esforç peranostrar grans poetes del

passat segle: en edicions comple-tes, Anna Akhmàtova, ÓssipMan-delstam, Walt Whitman; en àm-plies seleccions, Joseph Brodskyi, ara, W. B. Yeats. És d’agrairtambé que la feina sigui encoma-nada a traductors amb la des-tresa suficient, ja que traduirpoesia no és solament conèixerla llengua de partida i la llenguad’arribada; vol dir també saberconstruir, en lamesura del possi-ble, un nou poema, i fer-lo plaenta l’oïda del lector.

JosepMaria Jaumà, traductorexperimentat —ha traduït tambéRobert Graves i Robert Frost, en-tre altres—, presenta una seleccióde 150 poemes de W. B. Yeats(1865-1939) amb l’original al cos-tat, cosa que permet comprovar

quant s’ha perdut en la traducció.Ha hagut de prescindir de les ri-mes i de subjectar els versos a laprosòdia catalana, deixant estaraltres efectes sonors, però l’im-portant és que tenim un text quefunciona com a poema en català ique hi podem copsar bona partdel que va dir Yeats.

El títol, Irlanda indòmita, és bocom a reclam comercial, però potdonar una falsa impressió, ja quesembla més adequat per a un re-cull de cançons de l’IRA que nopas per un dels més grans poetesde la modernitat, i arriba oportu-nament enguany que es comme-mora l’aixecament de Pasqua,l’inici del procés que culminà enla independència d’Irlanda —so-bre aquest fet, en un dels seuspoemes més coneguts, Easter1916, Yeats va constatar, no senseuna certa perplexitat: “Tot ha can-viat, ha canviat totalment: / ensha nascut una beutat terrible”.

Nascut a Dublín, en una fa-mília provinent d’Anglaterra i ins-tal·lada a Irlanda des del XVII, esva convertir en un dels mésgrans poetes en llengua anglesa, i

també en història viva d’Irlanda.Va rebre el premi Nobel el 1923,comun doble reconeixement: po-lític, perquè era just quan co-mençava a funcionar l’Estat Lliu-re Irlandès, i literari, perquè elcomitè dels Nobel deia explícita-ment queYeats havia sabut expre-

ssar l’esperit de tota una nació;s’ha de dir que la partmés perdu-rable de la seva obra va venir des-prés de rebre el premi. Influït alcomençament, d’una banda, perla mitologia celta i, d’una altra,per la poesia simbolista, i al ma-teix temps interessant-se pelmis-

ticisme i l’ocultisme, va anar evo-lucionant cap a un llenguatgecom més va més personal i mésdens quant a pensament filosòfic.Es va mantenir fidel a la poèticatradicional, i no va experimentarnoves formes d’expressió, comfeien alguns contemporanis seus;més aviat es va tornar menysretòric i més incisiu.

La selecció que ara ens arriba,la més extensa de Yeats feta encatalà, és prou àmplia i abasta to-tes les etapes de la seva pro-ducció. Conté els poemesmés sig-nificatius i més citats, com Nave-gant cap a Bizanci, una enig-màtica recerca del sentit de l’art ide l’eternitat; La torre, un repàsmés omenys imaginari de la vidaviscuda, davant la imminència delamort, oUn diàleg de l’ànima i eljo, que va fer que elmetge li prohi-bís escriure durant un any, cominforma una nota del traductor—aquestes notes, relegades al fi-nal del llibre, són imprescindi-bles i mereixerien una extensiómés gran.

Yeats representa mig segled’intensa producció literària, nosols poètica, també narrativa iteatral. Les seves idees socials,filosòfiques i religioses ens inte-ressaran ja només com a rere-fons dels seus esplèndids poe-mes, i davant la seva preocupaciópel més enllà només podem dir.com W. H Auden, que a la sevamort va convertir-se en els quel’admiraven.

ART

Ai, Carmela!Ángela Molina

LLIBRES

El creixement imparablePonç Puigdevall

Yeats, 150 vegadesperfecteManuel Castaño

Els motius permantenir la sèrieuna temporada méshan estat econòmics

TELEVISIÓ

La longevitatde ‘La Riera’Tomàs Delclós

L’escultura Carmela de Jaume Plensa, davant del Palau de la Música. / carles ribas

Un mural de Yeats, una de les accions en la seva ruta literària. / n. kennedy

Joan Todó reuneix a Lladres tretze relats de tota mena i estil. / massimiliano minocri

El cap de Plensa alPalau de la Música ésla negació de totaconducta disruptiva

Una escultura en unlloc tan “contaminat”hauria de demanaracció, no contemplació

Anna Sahun, la Lídia a la sèrie.

QUADERN Dijous, 28 d' abril del 2016 C R Í T I Q U E S . 5SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

ESPECIAL

119000

20657

Semanal

723 CM² - 64%

8160 €

5

España

28 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

Recomanem...Love of Lesbianper Luis Hidalgo

COMPRAR I BEUREIoga per donarper Carlos Orquín

E nuna parada de llibres a una ram-bla de Catalunya plena com unou, vaig veure un home de cap a

vuitanta anys, elegant, amb el cabell es-bullat, ulleres de pasta, mans delicades imaneres de gran senyor de Barcelona.Es va adreçar a un dels nois que hi haviadespatxant i va preguntar-li: “¿Tenen lesMoralia, de Plutarc?” Cap resposta. “Va-ja —va continuar—, ¿no tindran pas lesConverses de Goethe amb Eckermann?”Perplexitat. “Ja és pega —hi va afegir—,però potser tenen les Memòries delsubsòl, de Dostoievski?” Cap resposta.“¿I, per atzar, l’Elogi de la vida solitària,de Petrarca?” Silenci. “Ja em sap greu.¿Qui sap si tenen cap llibre sobre SimeóEstilita?” Incomprensió del venedor, a laqual ja s’havia sumat el cori-feu de la resta dels companys icompanyes. L’home, inalterati amb cara de resignació, vapreguntar, per fi: “¿I unesCon-fessions, de sant Agustí, perun casual?”. Aquí es van aca-bar les preguntes, però no lesrespostes. “Senyor, tenim totaixò que es veu”. L’home vadonar un cop d’ull a les taulesparades amb munts de llibresi es va limitar a dir: “Ja emperdonaran, però això nom’acaba d’interessar”. Va es-munyir-se entre la gentada iva desaparèixer, sense havercomprat res.

Ja fa molts anys que el Diadel Llibre és una festa moltbonica, amiga de l’agermana-ment entre la ciutadania, mésencara entre els enamorats,que porten, ell o ella, una rosaa la mà. Però també fa moltsanys que, pel que respecta als llibres, ésuna festa en què domina la mercadotèc-nia molt per damunt de la venda de lli-bres d’aquells que, com han escrit tantsautors de qualitat, poden ser rellegitsmoltes vegades, i alliçonen. Tot és plede novetats, les unes més solvents queles altres, la major part molt insolvents,precipitades, tramposes —llibres escritsen castellà que passen per obres catala-nes originals—, circumstancials, anti-constitucionals, maldestres, d’una au-toajuda que sol portar al suïcidi, missat-geres d’un oblit quasi automàtic. “Mar-chitará la rosa el viento helado” , va es-criure Garcilaso en un dels seus sonetsmés celebrats. Però també aquest poe-ma diu, per acabar: “Todo lo mudará laedad ligera [és a dir, el temps, que passainexorablement] por no hacermudançaen su costumbre”. El poeta renaixentis-

ta es referia a una altra cosa, peròaquests versos també valen pel destí dela major part dels llibres que es vanvendre per Sant Jordi: com ja és costumdes de fa temps, tots aquells llibres ve-nuts, o quasi tots, es convertiran en nores. La rosa, sempre breu, morirà al capde dos o tres dies; determinats llibressón nonats, com sant Ramon, i mai notindran vida.

El problema d’aquesta situació no re-sideix en el fet que els editors i llibreters—ai!, amb tanta legitimitat— procurinvendre allò que la gent demana, per ferquadrar els números escassos del seunegoci; el gran problema es troba en lamanera com aquests llibres ocasionalshan despertat en els lectors les ganes de

comprar-los: anuncis, propaganda a totsels mitjans, entrevistes absurdes als es-criptors de bajanades, promoció de figu-res exòtiques, premis concedits ambescàs criteri de qualitat literària, i tot elque ja sabem. El consegüent d’aquestatendència és d’una lògica que espanta: elcriteri dels lectors, ja per a tota la sevavida, quedarà dominat pel valor de lesbagatel·les.

El fenomen és tan abrusador, que,malgrat els centenaris, ben celebrats

unànimement els darrers mesos, de Ra-mon Llull, de Shakespeare i de Cervan-tes, aquests autors no van ser, ni demolt, els més venuts: així ho indiquentotes les llistes que s’han publicat. Pitjorencara, com em remarcava l’amic FèlixRiera, que vaig trobar després de l’esce-na d’aquell home de gran discerniment:celebrem, com a nostrat, l’aniversari deRamon Llull, i d’aquest encara es troba-ven, a les parades, menys llibres quedels altres dos.

I ara, l’última pregunta retòrica:¿d’on pot venir aquest menystenimentdels grans valors de la literatura univer-sal, la nostra inclosa? Només ve d’unlloc: la manca d’una sòlida educacióliterària a l’ensenyament primari i se-

cundari al nostre país, i la indiscrimina-da promoció, amb bombo i platerets,d’una cosa que, en propietat, hauríemd’anomenar antiliteratura. Perquè ésmolt possible que, després d’haver llegitmoltes de les foteses que s’han venut perSant Jordi, els lectors catalans perdinper sempre més la idea que la literaturaés tota una altra cosa i s’aficionin a unsproductes que no els oferiran ni goig, nisaviesa, ni, en especial, el viàtic que sem-pre donen els bons autors per a una vidai una mort plenes de sentit, o, com diriaLlull, de significança. En suma: una al-tra ocasió desaprofitada per elevar, poco molt, el nivell cultural de la nostraciutadania. Editors i llibreters tenen totel dret a guanyar-se la vida: el que noconvé que facin és guanyar la simpatiadels lectors per uns productes que estroben als antípodes d’una obra d’art.

A questes setmanes d’abril, després dela Pasqua, quan esperem que el Salva-dor ressuscitat puge al cel el dia de

l’Ascensió i que també puge la borsa i si éspossible es recupere del tot —mentre al PaísValencià esperem inútilment la pluja quecau per totes les terres d’Occident però noen la nostra, i mentre ens resignem a supor-tar les notícies sobre els anomenats papersde Panamà—, són una bona ocasió per tor-nar a llegir atentament el capítol 19 del’evangeli de sant Lluc.

Llegir regularment les escriptures ésocupació altament saludable per a l’ànima:obliga a pensar en el misteri, si més no, i ainterpretar i aplicar la paraula sagrada. Je-sús explica als deixebles la paràbola de l’ho-me ric, que havia de ser nomenat rei, se’n vade viatge, i encomana a tres empleats lagestió d’un determinat capital, a veure si elnegocien i l’augmenten. Quan torna l’home,ja proclamat rei, demana comptes de lainversió, i a qui ha multiplicat el capital perdeu el fa governador de deu ciutats, i a qui elmultiplicà per cinc li’n dóna cinc. Llavors espresenta el tercer, administradormassa pru-dent, que li diu: “Senyor, ací tens els teusdiners; els he guardat embolicats en un mo-cador. Tenia por de tu perquè ets un homeexigent: reclames allò que no has invertit isegues allò que no has sembrat”.

Aquell senyor de l’evangeli, emblema dela justícia suprema en la paràbola, devia serun capitalista sense escrúpols, un especula-dor, un comprador de solars urbanitzables:no un amic del poder sinó el poder mateix,com ara entre nosaltres. El ric rei, doncs,esbronca l’administrador massa prudent:per què no posaves almenys els meus di-ners al banc, i ara que he tornat els hauriarecobrat amb interessos? Aleshores, diuLluc que digué Jesús, el ric digué als pre-sents: “Preneu-li els diners i doneu-los alqui en té deu vegades més”. I acaba amb lasentència eterna: “Us ho assegure: a totaquell qui té, li donaran encara més; però alqui no té, li llevaran fins allò que li queda”.I, com de passada, va manar que matarenallà mateix els ciutadans que abans no l’ha-vien volgut per rei. Katasfáxate, diu en grec:degolleu-los.

Vist i llegit això, ja podem anar meditanten els misteris inescrutables de la parauladivina (no sé com expliquen els exegetesaquest passatge evangèlic: supose que moltpositivament i espiritual), en les basesteològiques de la borsa, i en la modernitatde l’antic principi segons el qual els pobresseran més pobres, els rics més rics, i els quiprotesten, degollats.

Divendres 29Ilegales. Una banda poc menysque mítica amb un cantant iguitarrista de caràcter furibund.Espectacle en clau rock. Apolo.20.30 h (22 euros).

IAM. El hip-hop a França té unnom propi des de final delsvuitanta, el d’aquest grup.Dicció i cadència noanglosaxona. Un altre món.Bikini. 21 h (20 euros).

Mika Vainio. Vinculat als se-gells més importants i aprojectes com Pan Sonic,l’electrònica de Vainio pot anarde l’abstracció a allò mésconcret. CaixaForum.

Yacine & The Oriental Gro-ove. L’Orient musical vist des deBarcelona per una banda ambgent d’arreu d’Orient. PresentenMediterranean Clash, tercerdisc. Marula. 21 h (5 euros).

Dissabte 30Nacho Umbert i Alondra Bent-ley. Doble cartell amb Umbert iles seves històries quotidianes, iAlondra amb el seu folk-pop. LaCapsa. 23 h (10 euros).

Carlos Goñi. El rocker torna perpresentar el seu repertori ambRevólver en clau acústica, lamateixa del seu darrer treball.Babilonia. Barts. 21 h (24 euros).

Diumenge 1Manu Chao. De tant en tant Ma-nu descarrega la seva música aSalamandra. Més quan la salacelebra 25 anys. 21 h (15 euros).També el dia 3.

Dilluns 2Caetano Veloso & GilbertoGil. Dos pesos pesants de la mú-sica del Brasil que recreen elseu repertori només ambguitarres i veus. Palau de laMúsica. 21 h (38 euros).

Dimarts 3Anthony B. Activista rastafari iautor d’una infinitat de cançonspròpies del millor dancehalljamaicà. Presenta Tribute tolegends, reconeixement als seusmestres. Apolo. 20 h (15 euros).

Yann Tiersen. Només amb pia-no i violí, Tiersen invita a unviatge sonor pels seus paisatgesinfantils, una tornada a lesarrels. Palau de la Música. 21 h(20 euros).

E n les seves memòries, elfotògraf Francesc Català-Roca (1922-1998) explica

que és amic de tothom, peròamb pocs assoleix una amistatprofunda. Un d’ells va ser el pin-tor Joan Miró, a qui va conèixerel 1953 quan el director de cine-ma americà Thomas Bouchardrealitzava un documental sobreel pintor i va demanar a Català-Roca que l’ajudés. De l’anysegüent és la primera fotografiaque va fer del pintor. És a la por-ta de la catedral de Tarragona iMiró apareix somrient de mane-ra distesa. Des de llavors, vanéixer una gran amistat que vaperdurar més de tres dècades.Ho explicaNúriaGil, conservado-ra de l’Arxiu Català-Roca queconserva el Col·legi d’Arquitec-tes de Catalunya i que ha propor-cionat prop de les 30 imatges deBenvolgut Mestre Català-Roca,unadoble exposició que s’inaugu-ra avui a la Fundació Setba, elcentre cultural de la plaça Reial.

Doble perquè, al costat de lesimatges, retrats de personatgesfamosos i anònims realitzats perCatalà-Roca, com el d’uns jovesAna María Matute, Joan JosepTharrats i Joan Abelló (1952),Jean Cocteau, Josep Guinovart,Josep Llorens Artigas i ModestCuixart (1953), Jacques-Yves Cos-teau i Antoni Clavé (1954), LaChunga (el 1955), Joan Teixidor iAntoni Tàpies (1970) i Josep Pla,Antoni Saura i Eduardo Chillida(1975), es mostren deu fotogra-fies de deu fotoperiodistes ac-tuals més que han acceptat eljoc (repte) de Cristina Sempere—directora de la fundació icomissària de lamostra— de dia-logar amb les imatges del mes-tre. “No pretenem descobrir laimportància de Català-Roca,però si reivindicar-lo”, explicaSempere, que assegura que vaproposar a Sandra Balcells, Coli-ta, Pepe Encinas, JoanGuerrero,KimManresa, Jordi Pol, Leopol-do Pomés, Txema Salvans, TinoSoriano, a més d’Andreu Català,fill de Francesc, “si subscrivienel títol de l’exposició, BenvolgutMestre, reconeixent així el papercabdal de Català-Roca en la foto-grafia actual”.

Tots van acceptar. I van jugaramb les imatges que els va pro-porcionar Sempere. Al nivell dela composició, com Sandra Bal-sells, que compara un confraresicilià amb un mariner de la VIflota americana de 1953. Al nivellde la mirada dels fotografiats,com la gitaneta de Pepe Encinasi la florista de 1954. Al nivell delsgestos, com el quítxua equatoriàde Joan Guerrero i el pastor de1970, que es cobreixen el rostrede forma semblant. O al nivell dela sensualitat de les models, lad’esveltes cames fotografiadaper Leopoldo Pomés i la de lallarga cabellera rossa de Moni-que, protagonista de Model de1955; dues imatges que podien in-tercanviar l’autoria. “En veureles fotografies tots van buscaruna imatge seva que hi poguésdialogar”, explica la comissària,quedestaca que tots els personat-ges d’aquesta sèrie són anònimsexcepte la imatge de Colita, quemostra un Dalí el 1980, sense laforça i la vitalitat en la mirada iel mateix bigoti del Dalí de 1952,que vivia la seva època d’esplen-dor després de tornar dels EstatsUnits i pintar les seves obresmésreconegudes. “És també un bondiàleg”, admet Sempere.

Les fotografies del mestremostren, segons el parer de Gil,el domini de la llum i de la tècni-ca. “No utilitzava flaix, ni il·lumi-nava demanera artificial, no feiafotos d’estudi, sempre buscava al-guna cosa que vinculés el perso-natge amb el seu entorn, i acudiaals llocs en el moment concret ala recerca de la llum que busca-va. També, que els seus negatiuseren gairebé perfectes, sense re-tocs, ni afegits. Les clavava, per-què també tot eramolt car i caliaeconomitzar”, explica aquesta es-pecialista i admiradora deCatalà-Roca, que explica que les fotogra-fies dels artistes es van publicaren la publicació Revista acompa-nyats de textos del crític d’art Ce-sáreo Rodríguez Aguilera.

Les fotografies de Català-Ro-ca són còpies de 70 per 70 centí-metres, que es van realitzar pera una exposició delMuseuMore-ra de Lleida que ha itinerat perdiferents localitats de la provín-cia i últimament s’ha vist a Vic(capital cultural de Catalunya) i

Manresa. Ara l’exposició arribaper primer cop a Barcelonaamb l’afegit dels deu fotoperio-distes i exposant dues de lescàmeres fetitxe de l’artista: laHasselblad i la Leika, a més dematerial fotogràfic com un pa-rell d’àlbums de contactes, totdeixant clar que Català-Roca hafet grans deixebles.

La Fundació Setba està ins-tal·lada des de 2009 en un enor-me pis de 300 metres de la plaçaReial de Barcelona. Cada any or-ganitza quatre o cinc exposici-ons. Una d’elles, anual, destinada

a recuperar la memòria de laplaça, a través dels seus co-merços, com les que protagonit-zava el Taxidermista o el Sidecar,o els seus personatges, com lacentrada en Fructuós Canonge,un famós enllustrador de calçat imag que va viure en aquest eco-sistema quadrat de la ciutat.

El ioga sempre s’ha venut com unexercici ideal per sentir-se bé unmateix. Des de fa poc, però, tambéexisteix la filosofia del yoga to give—ioga per donar, en anglès—, quepretén instaurar aquesta pràcticacom a manera de fer alguna cosapels altres. A Barcelona, cada di-marts, Nicola Polinelli dirigeix ungrup d’aquesta activitat que recap-ta fons per a alguna causa social.“Pretenem instaurar, mitjançant pe-tits actes d’humilitat, la idea quedonar als altres ens va bé”, explica.

Les classes són a la sala EspacioYoga al barri del Putxet, a les 21hores. Per als no abonats del local,l’aportació mínima és de 7 euros.Durant el mes d’abril els fons obtin-

guts han anat aparar al projecteLas Pieceras, undocumental queel col·lectiu Ter-ritoris Oblidatsestà fent per re-collir la memòriade moltes donescatalanes invisibi-litzades que hand e s e n v o l u p a ttreballs domès-tics —economia

submergida sobretot depen-dent—, a més de la feina a casa.

Espacio Yoga. Carrer de Bus-carons, 7. Barcelona

Ambmotiu de la publicació del ma-nifest monolingüista del grup Koi-né, es va poder sentir, en tertúlies

de ràdio i televisió, com alguns dels seusdefensors apel·laven una i altra vegadaals “sociolingüistes” amb la presumibleintenció d’advertir que la ciència nos’acordava amb les objeccions dels seusadversaris, una mica com qui assegurala realitat de la telepatia o l’astrologia,precedint les seves afirmacions de la co-neguda fal·làcia ad auctoritatem “estàcientíficament demostrat que...”. Per aun nacionalista, per a un militant de

qualsevol corrent ideològic, els seus pos-tulats i la seva visió de la història sónnecessàriament científics i, en conse-qüència, les observacions dels que s’hioposen han de ser totes desestimadesper falta de rigor.

Ara bé, encara que seria injust afir-mar que tots els sociolingüistes catalansavalen punt per punt les tesis del mani-fest —de fet, alguns no s’han estat de ferpúblic el seu dissentiment—, no ésmenyscert que molts dels que s’hi han adheritconstitueixen el batalló central, a Cata-lunya, d’aquesta disciplina acadèmica.

Així les coses, no és d’estranyar quesobre els llibres de Joan-Lluís Marfany—obres de sociolingüística diacrònica,de la història de l’ús social de lesllengües— hagi caigut l’anatema o el si-lenci, a pesar de la importància crucialde les conclusions que hi exposa l’autora partir d’un estimable treball de docu-mentació. En resum, Marfany constata—en especial a Llengua, nació i diglòs-sia— que el castellà s’introdueix a Cata-lunya al segle XVI per la pura voluntatde les elits socials, que mostren una cla-ra intenció de participar en el procés deconstrucció de la nació espanyola.Aquests sectors privilegiats de la socie-tat usen el castellà per a la llengua escri-ta i per a tots aquells afers públics enquè la llengua oral pren la formalitat del’escrita, i el català per als seus as-sumptes privats, la qual cosa crea unasituació de diglòssia, és a dir, d’ús de

distintes llengües per a distintes funci-ons, que no es fa extensiva a les classespopulars perquè aquestes viuen perfecta-ment al marge de l’activitat política i cul-tural.

Aquesta situació es manté establefins al segle XIX —Marfany nega (oh, sa-crilegi!) que el 1714 tingués cap incidèn-cia significativa en l’ús social de lesllengües—, i al XIX les classes popularss’incorporen a la pràctica diglòssica ambl’eclosió dels moviments obrers. Laintroducció del castellà a Catalunyaobeeix, doncs, a un moviment endogen ino a una imposició externa...

Quan aquestes tesis es van ferpúbliques el 2008, el sociolingüista JordiSolé i Camardons, firmant del manifestKoiné, va diagnosticar autoodi a l’autor iel va acusar de negacionista, adjectiuhistòricament reservat als qui neguenl’Holocaust. I així estem.

Català-Rocai deu deixebles

Concerts

MARGINALIA

La gran mercadotècnia del Dia del llibreJordi Llovet

BENVOLGUT MESTRECATALÀ-ROCAFundació Setba. Plaça Reial, 10Barcelona. Fins al 23 de juny

PROVOCACIONS

Així estem (1)Ferran Toutain

El capitalsegons sant LlucJoan F. Mira

Model, de Català-Roca (1955), i Eve, de Leopoldo Pomés (1963), a sota.

CARTES DE MÉS A PROP

Sant Jordi, una jornada de venda de llibres influïda per les promocions i la publicitat. / c. ribas

José Ángel Montañés

El talent, la insistència, el treballconstant i uns directes que es recor-den i que els fans guarden a la me-mòria són alguns dels argumentsque poden explicar l’èxit, un pèltardà, de Love Of Lesbian. Senseperdre el joc de paraules que elscaracteritza, El Poeta Halley és elseu darrer elapé, que ara, desprésd’un any sense escenaris, presentendavant el seu públic. (Razzmatazz.Dies 28, 29 i 30 (entre 25 i 30 euros).

Una altra ocasiódesaprofitada per elevar,poc o molt, el nivellcultural de la ciutadania

QUADERN Dijous, 28 d' abril del 2016 A G E N D A . 7

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

ESPECIAL

119000

20657

Semanal

203 CM² - 18%

2295 €

7

España

28 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

EL PUNT AVUIDIJOUS, 28 D’ABRIL DEL 2016 | Apunts | 45

BARCELONA19.00 XERRADA‘Les lluites per la imat-ge de la ciutat’. La Vir-reina Centre de la Imatgereflexiona sobre la imatgei Barcelona durant la dic-tadura en el marc de l’ex-posició del Muhba.

BARCELONA20.00 TEATRE‘The last show’. L’AnticTeatre ofereix aquesta pe-ça que dirigeix Maria Sto-ianova sobre la crisi de lahumanitat al segle XXI.

BARCELONA09.15 JORNADA‘Educació i transcen-dència’. El Campus Mun-det de la UB dedica un diaa les xerrades sobre elsdiferents camins vers laplena humanització.

BARCELONA19.00 ART‘Gestos iconoclastes.Imatges heterodoxes’.El cineasta Pere Portabe-lla comentarà dos delsseus curts en el marc del’exposició al CaixaForum.

L’agenda

El so d’una gran orquestraEl nou disc de Love of LesbianBARCELONA19.00 CONCERTUn dels grups més reconeguts de pop-rock espanyolpresenta El poeta Halley a Razzmatazz.

BARCELONA20.30 MÚSICAL’Ensemble Intercontemporain serà al Palau de laMúsica per retre homenatge al seu fundador.

Entreteniments www.elpuntavui.cat/serveis/entreteniments

Com s’hi juga: En cadascun dels nou quadrats que hiha en la graella s’han d’anar situant els números de l’1 al9 sense que es repeteixin. El número no es pot repetirtampoc en la mateixa línea, ni horitzontal ni vertical.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Sudoku Nekane Igande

Horitzontals:1. Abstemi, no li donis res més que aigua. Ma-tar, també. 2. Dany físic o mo-ral. Sota el patronat del rei. Lleuger i també molt vaporós. 3. Rotonda. Deixat de banda en un escrit. Carta que ens ofereix ple-na llibertat. 4. Mancada de reli-gió. Van a classe per escoltar. La signatura d’un analfabet. 5. Sodi navarrès. Soroll que tren-ca el barret de copa alta. Con-sonants de goig. Mitja hora. 6. Braç del molí de vent. Protuberàncies dels camells. Company de feina de la pala. 7. Presonera molt real. El tresor de tots. S’atreveix a fer-ho. 8. Recobreix fruita confita-da amb sucre. Segons certs eixos. 9. Parla pel gust de parlar. Antiga nota. Casada fa poc. 10. Algun de vosaltres. Aleta del peix. Contenidor de benzina. Imant. 11. Mancat d’accent. Adinerada. L’arc més acolorit. 12. En plena forma. Ajuntada a la colla sar-danística. Vaixell d’esbarjo. 13. Guardada al seu lloc natural. Surti a doll, tota l’aigua. Preposició de lloc. 14. Amuntegaran totes les piles. El mestre més entès en armament.

Verticals: 1. Inquietar, no deixar estar tran-quil. Desa tota la pastura de mun-tanya. 2. Vocals de cada dia. Sotmetent a pres-sions i fregadis-sos. Comencen època. 3. Petita quantitat de beguda. Regidor lleidatà. Quatre palmeres i un toll d’aigua. 4. Ferra-dura del cavall. Petita porció de mineral. Blat de gra tou i esblan-queït. 5. Relatiu a l’àrea. Una zona plena d’eres. Tres de moda. 6. Des-prés ja no serà un reu. Una sensació molt desagrada-

ble. Desposseir d’alguna cosa. 7. Rei decapitat. La mar de mar. Ens pot fer servei. Enmig del mar. 8. Ministre del culte jueu. Menjador de vaques. Bona amiga de l’ungla. 9. Devora les pàgines del llibre. S’encanta amb una mosca. 10. Pilota. S’hi arribés, a París, a contracorrent. Mínim il·limitat. Oficial turc. 11. Del gall i de la sirena. Fruí amb les obres modernistes. Enmig de la fira. 12. No hi veuen. Un local molt explosiu. Boca de metro. 13. Indignació. Pugi enlaire la bandera. La seva tintura desinfec-ta. 14. Rival incompetent. Topa amb els autos a la fira. Rígid, molt sever.

10987654321 11 12 13 14123456789

1011121314

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Encreuats Miquel Sesé (8.538) www.olissip.com

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

6 diferències Soler– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Escacs Joan Segura (16.741)

Blanques juguen i guanyen. Les negresestan asfixiades, però ara cal trobar lamanera de rematar la lluita. Temes tàctics:destrucció de la defensa i alliberamentd’espai.

������ ��� ��

� � ���� �� �

� � � �� � � ��� � ��� � �

Solucions d’ahir

Encreuats (8.537)( )R I M A N T G O T E R E SE R I G I E M B A T E G AT I M O B I A I X N U LA S N E I X I A E D E SL A C A R A G A D A R EL L L A C U R B A A RA R O S A B A R A T I AR I S U T I L O S O C

F E B R E S V I A E CM E S O D A D A V E N AI S T O R N I C E N Y IO S A T A T U A R T I MM I S S I L E F I M E R AA N T I C A N I M A R A N

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 141234567891011121314

6 diferències

Escacs (16.740)

Sudoku

1.A6A - P5D; 2.C2R!! - P8=D;3.C1A! - D4TD; 4.AxP + - RxA;5.C3C + i les blanquesguanyen fàcilment al final.

A la secció de serveis del webwww.elpuntavui.cat/serveis/entreteniments.html, dinsEntreteniments, hi trobareumés jocs interactius

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

APUNTS

131000

23625

Diario

268 CM² - 25%

2052 €

45

España

28 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

BARCELONA

63000

Semanal

98 CM² - 19%

1413 €

42

España

28 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

BARCELONA

63000

Semanal

93 CM² - 18%

1339 €

45

España

28 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

BARCELONA

63000

Semanal

301 CM² - 58%

4315 €

42

España

28 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

CULTURA & ESPECTÁCULOS

22 l MENORCA ● «Es Diari» l MIÉRCOLES, 27 DE ABRIL DE 2016 l22 l MENORCA ● «Es Diari» l MIÉRCOLES, 27 DE ABRIL DE 2016 l

LAURA BAÑÓN

A quin menorquí no se li posa lapell de gallina quan escolta la cançó«Escolta es vent»? És una compo-sició coneguda, mítica, però pocssaben el seu origen i història, comsi la cançó formés part de la iden-titat menorquina «des de sempre».

«Escolta es vent» es una cançód’amor. La va escriure Tòfol Mus(Maó, 1943) als 23 anys, dedicada ala seva promesa, Xisca Pons Riera.Era la filla dels conserges de la Casade Menorca a Barcelona, i li va enviaren una de tantes cartes que elmaonès li enviava. «En el momentque la vaig escriure hi havia la distàn-cia física entre els dos, ella vivia aBarcelona i jo estudiava Magisteria Menorca. Se me va ocórrer rom-pre la barrera de la separació físi-ca a través del cel i el vent de l’Illa»,explica Tòfol Mus, autor de la cançó.L’estrofa «Mira el cel i escolta esvent/que de Menorca t’arriba,/tedirà que tu ets sa vida/ides meu cor s’aliment»pren plena significacióamb la història d’amor dequi acabaria convertint-se amb la seva esposa imare dels seus tres fills.

En aquella època a laCasa de Menorca hi haviamolt de caliu menorquí.«Allà vaig conèixer al poe-ta Gumersind Riera, qui haviaescrit la cançó «Un amor enMenorca», guanyadora del IFestival de la Cançó d’Alaior(1964), i «Adiós a la Isla»,guanyadora del certamen del’any següent, amb música d’Orte-ga Monasterio», recorda Tòfol Mus.Llavors, el poeta de Fornells li pre-sentà a Ortega Monasterio, qui lidemanà a Mus una lletra per musi-car i presentar a la tercera ediciódel certamen. L’escriptor pensàamb la cançó escrita a la seva al·lota.Al mestre compositor li encantà lalletra i la musicà. Era el 1966. «Escol-ta es vent» es presentà aquell anya la tercera edició del Festival de laCançó d’Alaior i va obtenir el segonpremi i el primer de la crítica. Laguanyadora va ser «Volveremos»,escrita per Arcadio Gomila.

DE CANÇÓ D’AUTOR A POPULAREl primer enregistrament d’«Escol-ta es vent», va ser el 1966, interpre-tada pel recordat solista catalàManuel. Des de llavors la cançó con-tinua ben viva i han estat molts elscantants que l’han interpretada,des des Cau fins al Liceu. «La satis-facció més gran és que aquestacançó d’autor s’ha convertit en unacançó popular», explica Tòfol Mus.

�Amb motiu del 50 aniversaride la cançó, els fills de TòfolMus i Xisca Pons (la musa a quianava adreçada) han creat unapàgina web on es poden visio-nar les diferents versions de lacomposició a Youtube. L’han in-terpretada el cantant Manuel,el baríton Joan Pons, Lluís Sin-tes (pregó de Gràcia 2008), Si-món Orfila, el Trio Arrels deMenorca, o Maregassa i JoanaPons, entre d’altres. Xisqueta,Roseta i Tòfol Mus Pons a méshan inclòs les altres cançonscomposades pel seu pa-

re, que parlen de Menor-ca i de temàtica marinera, ique expressen sentiments so-bre la vida, l’amor i l’amistat. Espoden consultar a la nova webescoltaesvent.com, un home-natge dels tres fills, i els seusgendres Jesús i Eduardo, al seupare, per la seva aportació mu-sical a la seva estimada illa.

Mig segle d’una cançó que fa pàtria

MÚSICA l La mítica «Escolta es vent», amb lletra de Tòfol Mus i música de José Luis Ortega Monasterio,que ha esdevingut un dels ‘himnes’ dels menorquins, celebra els 50 anys del seu primer enregistrament

Una web onpoder escoltarles cançons deTòfol Mus

«Si les cançons no es canten, moren,i aquesta es continua cantant. Emo-ciona veure com encara la gent lacanta i cada ú la interpreta ambuna emoció especial. La transmis-sió oral ha funcionat molt per fer-la perviure. És una cançó comple-tament viva 50 anys després. El fac-tor afegit és que molts encara emdiuen que quan l’escolten els recor-da a na Xisca», comenta l’autor, quidesprés de la seva mort trobà enNúria Ventura la seva actual com-panya. Un cop mort Ortega Monas-terio, Tòfol Mus continuà escrivintcançons que musicava Josep Bas-tons, curiosament el músic qui ahirrebé la Creu de Sant Jordi.

Festival de la Cançó d’Alaior 1966. Entrega dels premis de la tercera ediciódel certamen. D’esquerra a dreta, la presentadora Ana Faro, Tòfol Mus i José Luis OrtegaMonasterio (autors de la lletra i la música) i els cantants Jacinta i Manuel. ● FOTO TÒFOL MUS

�Tòfol Mus, qui també posà lalletra a composicions del músicmenorquí Dídac Monjo, trobàen Los Parranderos un delsgrups que més donà a conèixerles seves cançons als inicis.Unes composicions que escompten per desenes com lespopulars «Ets com una altraMenorca» (música de DeseadoMercadal), «Sa vida d’un ber-guiner» (música de Jaume Ca-lafat), «Si fóssim gavines» (mú-sica d’Ortega Monasterio) o«Pregària marinera» (música deF. Tàrrega), entre d’altres. Ara elTrio Arrels de Menorca pren elrelleu i manté viu el caliu de lescançons de Tòfol Mus amb unnou disc monogràfic. El treballdiscogràfic es presentarà el 28de maig en un concert al Claus-tre del Carme de Maó. Tambéhi ha publicat un recull de 40cançons de Mus, amb transcri-picó musical de Lluís Mangado,disponible a les llibreries.

El Trio Arrels deMenorca estrenanou disc el 28 demaig a Maó

El Trio Arrels de Menorca interpretant la cançó a Cala Corb.

Joan Pons ha interpretat «Escolta es vent» al Liceu i al Palau de la Música.

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

34000

4260

Diario

962 CM² - 100%

1805 €

22

España

27 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

SOCIETAT

FERRAN LUCAS ZARAGOZA

voler amnistiartot el que va passar a

Monte urrw

Ferran Lucas Zaragoza (Barcelona, 1940) era a tradicional romeria carlina de Montejurra (Navarra)

el 9 de maig de 1976. Aquell dia ets parfidaris del carlismedemocrhtic de Caries Hug de Borb6 van rebre r/~feguesde metralladora i trets de pistola del b~indol de Sixt de

Borb6. Lucas Zaragoza va rebre un fort cop al capi va set traslladat en ambulhncia poc abans que matessin

dos dels seus companys: Ricardo Garcia Pelleieroi Aniano ]im~nez Santos.

Emret,ista d’f~lex MilianFotografies de Jordi Play

pker qu~ pujava a Montejurra

~ aquell 9 de maig de 1976~.

--lo s6c carl/des dels 15anys. Sempre havia tingut sim-

patia.., potser perqu/~ a la meva familiahi va hayer un carlf que va tbr la guerracontra Mfons XII... Un dia, per casualitat,en un taller on vaig entrar a treballar, hihavia un noi que era carl/...

--Un taller de Barcelona?S/, Can Serra, al passeig de Sant

loan. Aquell era requet6 i em va portar alcentre que tenien a la plaga d’Ortigosa. 1,si, en aquella 4’poca hi havia els reque-

56

t6s amb uniforme i tota la parafernhliad’aquell temps. La qtlesti6 6s que re’hivaig quedar. Amb aquell grup cada anyan&vem a Montejurra i a l’aplec quef6iem a Montserrat.

--En aquells moments, els carlistesja s’ha,4en dividit entre els partidarisde Franco, els tradicionalistes, i elspartidaris de Caries Hug, par tidari deI’ober tura i el socialisme.

Si, allh a Ortigosa tots eren partida-ris del Caries Hug. Perb llavors la cosadel carlisme encara era m6s complica-da, perqub a Barcelona n’hi havia ues

EL TEMPS ¯ 26 abri12016

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

REVISTA

Semanal

2128 CM² - 380%

6574 €

56,91-93

España

26 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

TEMPS ¯ 26 abri12016

centres: aqueI1 d’Ortigosa; un al carterde Jonqueras; i un alu’e, molt a propd’aquest, darrere del Palau de la Mfisica.El centre d’Ortigosa va acabar tancam,segurament perqu~ la direcci6 del PartitCarl/els va demanar que no calla rantd’uniforme i tanta parafernhlia, que laguerra ja s’havia acabat. Llavors jo vaigconbixer una gent del centJ-e de Jonque~ras i me n’hi vaig anal Em van acceptarmolt b6.

--Eren par tidaris d’en Carles [lug,tamb6?

--AI comen~ament, no. Eren carloc-tavistes: l’aparell politic del Govern espa-nyol ha~fia rescatar un antic pretendent,que ~fivia a Barcelona i que va agafar elnora de Caries X/Ill. Perb va motif aviat(est/t enterrat a Poblet) i tot el grup passar a set partidari de Caries Hug. I eltercer grup era un de liderat per un talMauricio de Sivatte, que es deia Regen-cia Carlista de Estella, un nora que esvan tree,re de la mhniga.

--Llavors anava al carrer de Jonque-ras i, arab ells, a Montejurra.~

Sf, sf, arab ells vaig anar-hi moltsanys a Montejurra. I tamb6 al bateig delprimer fill del Caries Hug, a Franqa. Vamanar cinc o sis en cotxe. I cada any" aIvlontserrat, etc.

--Corn va anar a Montejurra aquell1976.¯

--Aquella vegada, no s6 per qub, vaiganar jo pel meu compte. Normalmentsempre an~vem amb autocars que sor-tien de Barcelona. I llavors dorm/em oa cases particulars o al mateLx monestird’Irat_xe. Perb aquell any vam anar encotxe, quatre o cinc persones, un delsquals Manuel Zabala. Aquella nit del1976 tamb6 yam dormir al monestir.

--Quin era el "programa de Monte-j urra", normalment?

--All~. hi havia un sopar a Iratxe, al’hote|, i a l’endem~., t’aixecaves, feiesI’esmorzar, anaves a missa i despr6sa la Campa -all/~ on es muntava tot eltinglado. Perb jo, aquell dia ja no hi vaigpoder arribar.

--Li llegir6 qu~ explicava La Van-guardia sobre Montejurra dos diesdespr6s tiels lets. El fragment on surtvost6: "En medio de cierta confusi6nse produjeron refriegas parciales entreunos y otros grupos, de resultas de lascuales se produjo un herido grave yuna docena de contusionados de unoy otro bando. El herido result6 ser

57

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

REVISTA

Semanal

2128 CM² - 380%

6574 €

56,91-93

España

26 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

SOClETAT 0 CARLISME

don Fernando Lucas Zaragoza, de 36a~os, barcelon~s, que habia acudido aMontejurra para tomar parte en el actoconvocado pot el partido carlista. Elhundimiento craneal que presentaba,segfin los primeros reconocimientosm~dicos practicados por un equipode urgencia de la Cruz Roja, pareclaproducido por una bala de goma...~.

--... o una pedrada...--"... una bala de goma semejante a

las utilizadas por las Fuerzas de OrdenPfiblico, pese a que 6stas no intervinie-ron en los altercados". Pot set?

--B6... Aqul va passar el segfient.estava dintre del monestir d’Iratxe. Desde dintre yam comen~iar a seniti- el sorol]dels tambors i vain sortir a veure qu6passava. En arribar a l’esplanada yamveure tot de gent que pujava amb tam-bors i braTalets de Don Sixto. Llavors vapassar l’home de la gavardina, amb unapistola a lama tirant trets.

--L’home de la gavardina va seridentiflcat despr~s com a Luis Mar/nGarcla-Verde i detingut per l’assassinata trets d’Aniano lim6nez.

--S£ i havia estat oficial de l’ex6rcit.E1 cas 6s que jo tenia la Gu~rdia Civil almeu costat i els vaig dir -en castell~, 6sclar-: "Oiga, pero ~que no ven ustedes1o que estgi pasando?/.Que no ven aquelhombre con una pistola disparando adiestro y siniestro", Acabar de dir aLx6 i jaem recollien de tetra.

--|a no se’n recorda, de res.~

--De res m6s. Em vaig despertar quanja m’entraven dins d’un cotxe. "Femandoem deien- no t’amc;/nis que et portem de

seguida a l’hospitaL Per6 no sabia res deres del que havia passat. [M’ensenya la fotode portada de Cuadernos para el Di6logoon surt ell ensangonat,] Jo aqul estic gro-gui. Despr6s ja em recordo entrant el cotxei cap a Pmnplona. Alia em van atendre deseguida i r~.pidament em van operar. Noem van fer esperar ni cinc minuts. Despr6svaig quedar paralitzat de tot el cant6 dret.

--Quant de temps.*--Deu o dotze dies que vaig passar a

l’hospital de Pamplona. Despr6s d’aquells

58

O LES FERIDES OBERTESDE MONTEJURRA

EIs 01tims anys del franquisme, la traditionalromeria de Montejurra, amb via crucis inclbs,havia estat conquerida pels carlins dembcra-tes i d’esquerres, seguidors de Caries Hug de8orb6 Parma, que havia canviat el tradicio-nalissim "D6u, P~tria i Rei" per"Socialisme,Federalisme i Autogesti6." Tota una revolu-ci6 que els cadins tradicionalistes -franquis-tes durant el franquisme i ara seguidors deSixt de Borb6 Parma- no estaven disposats aignorar en un moment tan crucial de la Tran-sici6.

De partidaris de Sixt n’eren molt pots perbvan ~robar un aliat secret en el precedent deI’actual CNI i el passat CESID: el SECED, els ser-veis secrets institufts per Carrero Blanco.gons va acabar reconeixent el general Jos6Antonio S,~ez de Santamaria -en aquell mo-

mental capdavant de la Guardia Civil-, el SECED va orquestrar I’Operaci6 f~econquestaper afeblir el carlisme d’esquerres. Es tractavde convertir la divisi5 dels carlins en unabomba que acabara destruint el carlismequerres el perill6s.

ills lets de maig de 1976 a Montejurra serila mostra m~s reeixido d’aquella Operaci6 secreta, per6 se’ls en va anar de les mans. Fa feredat constatar que la migrada per6 violentisima representaci6 de carlins sixtins que vacparar la trampa de Montejurra comptava ammembres de la Triple A (Alianza Anticomunhta Argentina), com Rodolfo Eduardo AlmirSrde I’Operaci6 Gladio italiana, corn Stefano d~lie Chiaie; i del que posteriorment seria eiGAL (Jean Pierre Cheridl. Horn va detenir JosLuis Mar[n Garcia Verde, per una de lesmorts, i Arturo M6rquez de Prado i FranciscoCarrera, per I’acci5 violenta. Tots trens vansortir amb I’amnistia de11977, vuit mesosdespr6s d’ingressar a la pres6.

EL ~EMPS ¯ 26 abri] 20]

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

REVISTA

Semanal

2128 CM² - 380%

6574 €

56,91-93

España

26 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

deu o dotze dies vaig comenqar a reacci-onar i vaig demanar que em portessin aBarcelona. Em van portar en ambul~nciafins a l’hospital de la Vail d’Hebron. I allhvaig estar, coma minim, un rues. Despr6sem feien anar cada dos o tres dies a feruna recuperaci6 per tal de recobrar lamusculaci6. No podia caminar b&

--Clar, tant de temps paralltzat...--]~s clar. I al cap d’un any em van fer

una altra operaci6. Perqu6, a la primera,m~havlen deixat l’os que el van hayer detreure, perqu~ estava estellat i llavorsquedava una part m6s desprotegida onla pell s’enfonsava. A la segona operaci6em van posar una placa de no s6 quinmaterial i aiyd queda dissimulat.

--No seli veu res.--Per6 una mica m6s i hauria quedat

mort. Si el colp 6s una mica m6s fort, oem quedo idiota o paralftic o m’hauriamort.

EL TEMPS ¯ 26 abri12016

--El cop no li va provocar cap tras-torn neurol6gic?

--No, ni p~rdua de mem6ria niresde res. Va venir la famflia i vaig con~ixertothom. Fins i tot va venir la dona d’enCaries Hug a l’hospital a veure’m... I tam-b6 la vaig recon~ixer, ds clar. L’flnic quevaig perdre va set la mobilitat de la partdreta duram deu dies. Despr6s em vaiganar assabentant del que havia passat aMontejurra. Em van demanar petrols persi podien treure la meva foto a la portadade Cuadernos para el Didlogo.

--Aquesta portada on surt pie desang. Despr6s d’aquesta escena de lafoto, a Montejurra van arribar m6strets.

--l~s clar. A dalt de iVlontejurra, s’hiesperaven quinze o xdnt persones arabmetralladores. I adatt hi havia gent arabpistoles. 1 la Guilrdia Civil sense fer res.Jo vaig veure tota la filera de gu~rdiescivils. ,Mmenys n’hi ha’,ia trenta o qua-

--ALx6 ho veu en sortir del mones-fir?

--Quants partidaris d’en SLxt hihavia?

--No ho s~. A tot estirar, vint-i cinco trenta. El que sl que s6, perqu~ m’hovan dir despr~s, ~s que hi havia italians,

hal feixista era alia.--Segons mores fonts hi havla en

lean Pierre Cherid -que anys despr6smoriria en una acci6 dels GAL contraETA, quart manipulava un explosiu-;l’Stefano delle ChiMe, relacionat aIthlia amb I’Operaei6 Gladio, i RodolfoEduardo Almlr6n, de la Triple A argen-tina i despr~s cap de seguretat d’AP.Vost~ va sentir algun accent franc~s,italiit o argenti?

--lo, no. Sentia uns que deien "Sixto,Rey" i els nostres "Carlos Hugo, iiber-tad!’: I en un quart d’hora ja estava l’home de la gavardina disparant, l~s quanjo vaig demanar a la Gu~trdia Civil queintervinguessin.

--1 en aquell moment va rebre uncop?

--Si, una pedrada... O un cop de cula-ta de la Gub.rdia Civil. V~s a saber.

--No ha pogut parlar mai arab nin-gfi queli digu~s d’on va venir el cop?

--No, mai.--El let ~s que estava al costat de la

Guhrdia Civil,

--Sf, al costat mateix. Paflava ambells.

--Quan vost~ va veure disparar I’ho-me de la gavardlna java ferir I’Anianolim~nez?

--No. Despr6s que se m’emportessinvan intentar pujar a Montejurra i, des dedalt, van disparar les melralladores i vanmatar Ricardo Garcfa Pellejero. Un quartd’hora despr~s, el de la gavardina vaferir Aniano jim~nez, que va motif diesrn~s tard. El dia anterior aquests de lesmetralladores ja es van instal.lar a daltde Momejurra. I, segons tinc ent~s, doscarlins van denunciar a la Guardia Civilque hi havia aquella gent amagada ambmetragadores. Segons deien, la Guhr-dia Civil no va deixar sortir aquests doscarlins que feien la denflncia. Els vanretenir a la comissaria. La Guhrdia Civilja sabia qub passaria; i Six~ de Borb6tamb6; i Fraga Iribarne. A m~s, ell m6stard se’n va fer responsable: "L’tinic res-ponsable dels successos de Montejurras6c jo", va dir Fraga.

--El 2003 l%udi~ncia Naeional vadeclarar Aniano Jim6nez i RicardoGarcia Pellejero v/crimes del terroris-me. S’ha let justlcia?

--No, la justicia hauria sigut quehaguessin tancat a la pres6 tots els quehi havia allh, el Sixt de Borb6, el cap dela Guhrdia Civil d’aquell moment i elFraga Iribarne. ! que els haguessin letpagar les indemnitzacions a ells. Elsdiners que han rebut els familiars delim4nez i Garcla Pellejero han sortitdeIs diners de l’Estat. Havent-hi culpa-bles corn n’hi ha... ]o no he cobrat unauto.

--Perb vost~ ho ha demanat?No. Quan em van aconseIlar de

demanar-ho tenia molts problemespersonals -es va morir el meu pare, vaigperdre la feina i em vaig separar en unmes- i no en vaig fer cas. Per6, vaja, tam-poc em sap tan greu perqu} qui ha depagar s6n els culpables, no l’Estat. Aix6tampoc no em sembla b4.

--A m6s a m6s, l’home de la gavar-dina i els altres dos detinguts es vanbeneficiar de l’amnistia de11977. Novan set a la pres6 ni vuit mesos.

--gs una cosa estranya: corn es potamnistiar algfl si primer no se l’ha iutjat.Si no el faig culpable, comet puc amnis-tiar? Van voler amnistiar tot el que haviapassat. Corn si Montejurra no hagudsexistit mai. ̄

59

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

REVISTA

Semanal

2128 CM² - 380%

6574 €

56,91-93

España

26 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA