*Aquest és l’últim avís per als passatgers del vol amb destinació a Àfrica*

Albert, en sentir açò, pujà corrents a l’avió i s’assentà. Seguidament, es tragué el coixí inflable per a

dormir que portava, l’unflà i començà a dormir després que l’avió compensar-hi a prendre el vol.

Tot el viatge el va passar dormint, i les estones que es despertava, o menjava, o aprofitava per a

llegir.

Quan va arribar a Àfrica, va aterritzar en una xicoteta aldea que hi havia per els deserts de l’Àfrica.

Allí un ancià l’arreplegà i el portà a la seua residència on anava a passar l’últim mes amb més

companys que estarien ajudant-lo en la seua caça de lleons i tigres. Es tractava d’aconseguir pells

que després s’utilitzarien com a roba de marca.

Aquesta caça era essencial per a ell, perquè l’havien contractat per a una empresa de roba d’una

marca molt cara i podia jugar-se molt en aquest treball.

El primer dia de caça, el caçador, Albert, anava decidit i amb ganes, però tenia més ganes d’anar-

se’n ja d’allí, que de començar la caça, ja que no era, per suposat, la primera vegada que caçava

lleons, ni la primera vegada que viatjava a deserts, ni molt menys. En realitat, ell viatjava molt

sovint. Anava on li demanaren, a l’Antàrtida, a per pell d’os polar; a la selva, per agafar serps; a

Àfrica, com en aquest cas... Però la idea d’estar un mes allí li desagradava, i molt. L’expedició era

d’un mes, però, si acabava la feina prompte, podia tornar-se’n a casa com més prompte, millor.

El primer dia, no va anar molt bé. Ni hi havia ganes, ni lleons amb la pell que a ell li demanaven, ni

el clima apropiat per estar tot un dia pel desert buscant lleons i/o tigres.

Al segon, ja començava a trobar el que buscava, ja havia trobat els lleons que volia, però la caça era

més dura del que s’esperava, ja que aquests lleons, que eren joves, perquè era la pell que

necessitava, corrien i esquivaven més del que ell recordava, perquè feia molt que no anava a caçar-

ne.

Al tercer dia, tot començava a ser més fàcil. Ja coneixia el lloc per on solien anar, ja sabia més o

menys les estratègies que havia de posar en marxa, els homes que necessitava, els “materials” etc...

Però, per ara, no havia caçat cap lleó, ni tigre, dels molts que necessitava per a anar-se’n.

Quan portava una setmana, ja s’havia acostumat a estar allí, ja dormia millor, fins i tot ajudava a

preparar el menjar a les dones que hi havia per la cuina, i cada volta sabia que estava més prop de

aconseguir el que necessitava.

A les tres setmanes allí, ja havia complit la seua missió, i quedava poc per a tornar a casa. Sols havia

d’esperar-se una setmana més per a poder anar-se’n d’aquell lloc i així poder cobrar tota la feina

que li havia costat aquesta expedició.

Però, com que necessitava un descans de tant de treballar i caçar sota el sol del desert, va tornar el

més prompte possible a casa. En realitat portava desitjant anar-se’n feia molt de temps, però al

llarg de l’expedició va fer moltes amistats de les quals ara era difícil acomiadar-se.

Quedaven 5 dies per a que finalitzara el mes i ell se’n tornara a casa, però va decidir anar-se’n a

l’endemà per a poder descansar, perquè sabria que li esperàvem moltes més expedicions per a fer

a més llocs, i el que ara necessitava era descansar.

Aquella mateixa nit de la decisió, es posà a fer les maletes, i així al matí poder anar-se’n amb el

primer vol que anara amb destí a España.

Aquell matí va ser dolorós en el sentit que a Albert li va costar molt acomiadar-se de tots aquells

nous amics que havia fet, i dels bons moments que havia passat. Aquesta expedició no va ser com

les normals que feia abans. A les de abans, sols viatjava, caçava i als 5 dies tornava a casa perquè ja

havia acabat la missió , però aquesta, com era tan important, i tan llarga, va ser molt diferent. Li va

costar acomiadar-se, però al final se’n va anar i amb un somriure a la cara per les noves amistats i

per la recompensa que anava a cobrar.

A l’avió li va fer tristesa mirar per la finestra, però només va despegar l’avió, es va dormir de nou

com al primer viatge.

Quan va arribar a l’aeroport, entre tantes mogudes de maletes i tant de embolic, li van perdre la

maleta. Quan va anar a la comissaria de l’aeroport, esperant, va conèixer una dona.

Aquesta era molt guapa, vestia de marca i era molt elegant, i a la vegada molt agradable. A Albert li

va agradar molt conèixer-la, per no dir que per a ell, va ser amor a primera vista.

Albert li va demanar el número de telèfon per a quedar més sovint amb ella, ja que eren de la

mateixa ciutat, i a ella també li va parèixer interessant conèixer-lo un poc més.

A la setmana següent van quedar, i els dos estaven molt feliços. Van començar a eixir junts i quan ja

portaven un any com a parella, es van casar.

Junts eren encara més feliços, però cada vegada, a Matilde, que era així com es deia la dona, li

agradava menys que Albert viatjara tant, i tant lluny.

Quan ja portaven dos anys junts, Matilde no va aguantar més i li va fer elegir a Albert entre ella o el

seu treball. Havia de viatjar, si, però no tan lluny com abans.

Així va ser com els dos van acabar feliços la seua relació.