Embed Size (px)
DESCRIPTION
Recorregut per l'art del renaixement i el barroc de manera resumida per tal de introduir l'art del s.XVIII
Citation preview
La ciutat italiana de Florència i les famílies de banquers
Mèdicis tenen un paper important en l'aparició del
Renaixement (segles XV-XVI) que rep el seu nom per la
tendència a fer renéixer alguns ideals del món greco-romà.
Els humanistes, que són els filòsofs i investigadors de
l'època, proposen una nova mentalitat per a l'home basada
en la llibertat i la raó.
L'home és el centre de tot, la mesura de totes les coses.
Cada home, individualment, és important. Cal que gaudeixi
de la llibertat de decisió. Cal que destaqui gràcies a la seva
pròpia personalitat. Ha de ser un home liberal, en el sentit
d'estar disposat a acceptar la llibertat en el pensament
dels altres homes. S'afirma el paper de l'home com a
protagonista de la Història.
Els artistes treballen per a l'alta burgesia i per a la
noblesa, però ja no com a artesans laboriosos de
l'Edat Mitjana; es consideraven inventors i
creadors, artistes personals, intercanviaven idees,
se sentien atrets per les obres literàries i
plàstiques dels autors clàssics... L'exaltació de
l'individu reforça el conreu del retrat com a gènere
pictòric.
L’art del Renaixement
Durant el Renaixement l’art es converteix en un element de
prestigi. Es considera que els escultors i els pintors
desenvolupen un treball intel·lectual -no merament manual
com a l'edat mitjana- i són apreciats com artistes. L’art del
Renaixement es caracteritza pels següents trets:
-L’ésser humà es converteix en el tema central dels artistes.
-Es considera la natura i l’individu com un tot harmònic i
perfecte i se’l representa ressaltant-ne les qualitats estètiques.
-Els artistes del Renaixement pensen que el món està sotmès a
regles i combinacions que li donen bellesa, harmonia i
proporció.
Es recuperen els models de l’antiguitat clàssica i pagana. Els
artistes representen la figura humana, els cossos es
representen nus i hi ha un gran interès en captar els
sentiments de l’ésser humà.
-Es tracten els fets històrics i mitològics i es continuen
treballant temes bíblics.
El Renaixement italià
El moviment artístic del Renaixement neix a Itàlia i es divideix en dos
grans períodes:
El quattrocento, que inclou les obres que van ser creades durant el
segle XV. La seva capital artística va ser Florència.
El cinquecento que inclou les obres creades en el segle XVI. La capital
artística durant aquest període va ser Roma.
Durant aquest període es va aconseguir un nou ideal artístic basat en
l’optimisme i la confiança en la raó.
L’arquitectura del Renaixement
Els artistes del Renaixement es preocupen pel domini de l’espai en el
que tendeixen a introduir elements simples, ordenats i proporcionats per
crear així un espai organitzat i racional. Es prefereixen aquells elements
arquitectònics i decoratius propis de l’art de l’antiguitat i es prenen com
a model les runes romanes per imitar l’arquitectura clàssica.
Utilitzen a les seves obres les columnes, els arcs de mig punt, els
frontons, les cúpules i les cornises.
Els màxims exponents del quattrocento són Filippo Brunelleschi (Cúpula de Santa Maria del Fiore) Leon Battista AlbertiL’obra més important iniciada del cinquecento és l’església de Sant Pere del Vaticà. La cúpula és obra de Miquel Àngel.
L’escultura s’inspira en el realisme clàssic de Grècia i intenta
que les proporcions responguin als models reals. Es dóna
molta importància a l’equilibri, a la perfecció, al moviment i a
l’expressió dels rostres.
Els escultors del Renaixement utilitzen el marbre i el bronze. El
nu és el tema principal en les escultures, ja que els artistes
creuen que mostra la perfecció de l’ésser humà.
Hi ha una recerca constant de l’ideal de bellesa, es considera
que l’ésser humà és el centre de la natura i n’és l’obra més
perfecta.
En el quattrocento destaquen Ghiberti i Donatello mentre
que l’escultor més important del cinquecento és Miquel
Àngel. Les seves escultures es caracteritzen per
l’expressivitat i la majestuositat.
Lorenzo Ghiberti: portes nord i est del baptisteri de Florència
Detalls de les portes anteriors
Miquel Àngel
La pintura va representar la realitat en tres dimensions gràcies a
l’estudi de la perspectiva. D’aquesta manera l’artista produeix la
il·lusió de la llunyania i de la profunditat espacial. Els pintors
estan molt preocupats per la composició, l’expressió de les
figures i l’estudi de la llum. Els temes més freqüents són el
retrat, els temes religiosos i els mitològics.
Els pintors més destacats en el quattrocento són Fra Angelico
(1387-1455) i Botticelli (1444-1510).
En el cinquecento destaquen: Rafael (1483-1520), Leonardo
da Vinci (1452-1519) i Miquel Àngel (1475-1564.
Sandro Botticelli
Fra Angèlico
Rafel
Miquel Àngel
Leonardo da VinciPintor, dibuixant, escultor, enginyer, arquitecte, músic, filòsof i
inventor italià. Leonardo era el compendi vivent de tota la ciència
coneguda al seu temps. Avui sembla demostrat que tenia un gran
talent. Morí a Le Clos-Lucé, on fou requerit per Francesc I de França
per participar en activitats científiques.
-AFlorència, pintà La Gioconda (1503).
-A Milà, es consagrà especialment al monument a Trivulcio,
condottiere de Lluís XII de França.
-A Roma inicià el seu Trattato della pittura (publicat el 1561).
Com a matemàtic, s’interessà especialment pels problemes que podia
resoldre amb mètodes geomètrics, descoberts quasi sempre per
camins empírics. Coneixedor indirecte de l’obra d’Arquimedes,
descobrí la manera de trobar el centre de gravetat de la piràmide i les
transformacions recíproques de cossos sòlids.
Com a astrònom afeccionat, la seva concepció cosmològica anunciava
la de Copèrnic. Acceptà les nocions fonamentals de l’estàtica
aristotèlica i basà la seva dinàmica sobre el concepte medieval de
l’impetus.
Escriví molt sobre mecànica. Estudià el moviment dels projectils,
la caiguda dels sòlids i el xoc o percussió entre ells, i enuncià el
principi de l’acció i la reacció. Fou un dels creadors de la
hidrodinàmica. Féu una explicació dinàmica del relleu terrestre,
considerant l’erosió pluvial i eòlica i la sedimentació. S’interessà
pels fòssils com també per tota classe de restes d’animals, que
utilitzà en estudis d’anatomia comparada. El seu interès bàsic
per l’anatomia humana l’induí a practicar moltes disseccions, i
amb els croquis obtinguts volia il·lustrar un monumental tractat
d’anatomia humana, que restà incomplet i inèdit. Reeixí, però, en
altres projectes científics d’utilitat més immediata: construcció de
màquines de guerra i d’aparells destinats a la investigació, com
higròmetres, anemòmetres, etc. Intentà de volar, però no ho
aconseguí. (Leonardo da Vinci).
Leonardo da Vinci
L’art barroc és l’estil dominant del període així
anomenat. Fou un procés desenvolupat entre dos
formes de classicisme: la del Renaixement i la de
l’era racionalista.
L’enfortiment de la burgesia en alguns països
europeus, la divisió d’Europa en dues confessions
religioses (la catòlica i la protestant) i els
interrogants que es plantegen arran dels conflictes
de l’època i de l’eixamplament d’horitzons són
circumstàncies històriques que van influir el barroc.
L’arquitectura barroca
L’arquitectura barroca destaca per l’exuberància i la teatralitat.
Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar
els edificis que construïen i d’aquesta manera sorgí a Europa
l’urbanisme.
Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels
edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les
formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es
torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons,
es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc, perquè
es volia atreure l’atenció del vianant per fer-lo passar a
l’interior. (Portalada de la catedral de Solsona i Façana de
l'Obradoiro de la catedral de Santiago de Compostel·la).
Destaquen els arquitectes italians Francesco Borromini i Carlo
Maderno, i els espanyols José Benito de Churriguera, Pedro de
Ribera i Lorenzo Rodríguez.
Borromini
L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per
l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat
dels gestos i per un realisme cru.
La concepció del cos humà s’allunya del cànon grecoromà. La
màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat
de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures
forçades i la representació del moviment. (David , el rapte de
Prosèrpina i el baldaquí de l'altar major de la basílica de Sant
Pere de Roma, obres de Bernini).
G. L. Bernini
Pedro de Mena
La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels
personatges, es dóna molta importància a la llum que fa
ressaltar les figures sobre la penombra del quadre.
S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i
moviment sobre la tela.
Rembrandt (1606-1699) i el valencià Josep de Ribera (1591-
1652) seran els capdavanters del clarobscur, de la distribució
de les llums i de les ombres de tal manera que produeixin un
efecte de relleu en les pintures. La temàtica és sobretot
religiosa, mitològica o heroica (Caravaggio).
Velázquez (1599-1660), pintor de cort, és un dels
representants més destacats dels quadres de gènere,
destinats a decorar l'àmbit familiar i que contenen escenes
quotidianes. Als Països Baixos trobem a grans paisatgistes,
com ara Vermeer (1636-1675)
Rembrandt
Vermeer
J. Ribero il spagnoleto
Caravaggio
Diego de Silva Velázquez
