1. El renaixement1.1 L'entorn Històric1.2 el pensament humanista1.3 la ciència moderna1.4 l’art renaixentista a Itàlia1.5 L’arquitectura1.6 artistes del renaixement1,7 uns dels millors artistes del renaixement

2. El barroc2.1 el terme de barroc2.2 el barroc com a moviment cultural2.3 Arquitectura2.4 Escultura

El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que dóna començament a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle XVI. El terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada el 1570, però fins al segle XIX aquest concepte no rep una àmplia interpretació historicoartística. El nom "renaixement" es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica. El terme simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés després de segles de predomini d'un tipus de mentalitat dogmàtica establerta en l'Europa de l'Edat Mitjana. Aquesta nova etapa va plantejar una nova forma de veure el món i l'ésser humà, l'interès per les arts, la política i les ciències, revisant el teocentrisme medieval i substituint-lo per un cert antropocentrisme.

Des del segle XIII es produeix a Europa un seguit de transformacions que anuncien la fi de l'edat mitjana i l'aparició d'una nova era. Aquestes transformacions prenen un ritme accelerat al llarg del segle XV

El pensament humanista és una concepció filosòfica del món que situa l'home en el centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura humana, la individualitat i la llibertat de l'home per interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment Plató, és l'instrument per a aquesta reflexió. L' Humanisme és un estil de vida on l' humanista és l'home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l'art. Sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.

L'observació, l'experiència i el sentit crític dels humanistes van preparar el camí de la ciència moderna, els avanços més importats de la qual es van realitzar en el camp de la geografia, l'anatomia la navegació, la impremta, la rellotgeria i els mètodes financers. En medicina va destacar Andreas Vesal que va realitzar una detallada descripció del cos humà i per primer cop va unir la teorització i els ensenyaments mèdics amb la pràctica. L'aragonès Miquel Servet va demostrar cap al 1553 l'existència de la circulació pulmonar. El 1543 es va publicar De Revolutionibus orbium coelestium, obra de Nicolau Copèrnic, defensa que la Terra, com tota la resta de planetes, descriu "una revolució anual al voltant del Sol, on es troba el centre del món".

Giorgio Vasari (1511-1574), arquitecte i historiador de l'art, utilitzà el terme italià Rinascità, per a referir-se a l'art italià del segle XV i volia així remarcar la idea que aquest art suposava un nou naixement del "bon art antic" i un trencament amb la tradició artística medieval. El renaixement seria, doncs, l'art sorgit a Itàlia el segle XV i estès per tota Europa el segle XVI, i fonamentat en un retorn als criteris estètics de l'antiguitat clàssica grega i romana, en l'exaltació de la naturalesa com a model i en el nou sentit de l'home, aportat per la filosofia humanista.

L'arquitectura és la manifestació artística on s'observa més aviat la influència de l'antiguitat clàssica. Aquesta influència es posa en evidencia en dos aspectes: d'una banda la utilització dels elements formals de l'art grec i roma i, d'altra banda, la racionalització de l'espai. Quant als elements formals es tornen a utilitzar els ordres clàssics tal com els havia definit Vitruvi (toscà, dòric, jònic, corintí i compost), l'arc de mig punt desplaça l'arc apuntat i la cúpula de mitja esfera pren el lloc dels cimboris gòtics, les estructures arquitravades, els entaulaments i frontons, els cassetons.

Fra angelico, Giotto, masaccio, Herimous bosh, peter el vell, peter el jove, jan el vell, jan el jove, Donatello, boticheli, Miguel Angel, Rafael, Leonardo Da Vinci,

Leonardo Da Vinci Miguel AngelBotticelli

L'art Barroc, a més d'un període de la història de l'art, fou un moviment cultural que es va estendre a la literatura, la pintura, l'arquitectura, la dansai la música des del 1600 fins 1750 aproximadament. L'estil Barroc va sorgir a principis del segle XVII, després del Concili de Trent (1545-1563) a Itàlia. D'ací es va estendre cap a la major part d'Europa. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits, sinó al poble illetrat. Axí, en pintura i arquitectura, el Barroc utilitza una iconografiadirecta i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació. Durant molt de temps (segles XVIII i XIX), el terme "barroc" va tenir un sentit pejoratiu, sinònim de sobrecarregat, desmesurat i irracional, fins que posteriorment fou revaloritzat a finals del segle XIX per Jacob Burckhardt i després per Benedetto Croce i Eugeni d'Ors.

La paraula "barroc" com la majoria de les designacions d'un període, època o d'un estil, fou inventada pels crítics posteriors, i no pas pels practicants de l'art als segles XVII i principis del segle XVIII. El terme "barroc" prové de la paraula portuguesa barroco, amb el significat de "perla imperfecta" o, per extensió de joia falsa. Benvenuto Cellini l'aplicà per primera vegada com a sinònim d'extravagant. La literatura francesa i la italiana del segle XVIIIl'emprenen per a qualificar el que és enfarfegat, afectat, ridícul. Aquest ús despectiu es feia per a posar en evidència l'excés d'èmfasi i abundància d'ornamentació, a diferència de la racionalitat clara i sòbria de la Il·lustració (segle XVIII). Finalment el terme fou rehabilitat pel historiador alemany d'art HeinrichWölfflin (1864-1945), qui va identificar al barroc com oponent al Renaixement i com un tipus diferent dins de l'art "elaborat". El període del Barroc se situa entre els períodes del Renaixement i el Neoclàssic. S'emmarca dins d'un temps al qual l'església Catòlica va haver de reaccionar contra els nombrosos moviments revolucionaris culturals que van produir una nova ciència i noves formes de religió com la reforma protestant.

El Barroc realment va expressar nous valors; a la literatura es molt abundant l'ús de la metàfora i l' al·legoria. Representa un estat d'ànim diferent, més proper del Romanticisme que del Renaixement, malgrat ser un moviment que neix al mateix temps que aquest a alguns països.El dolor psicològic de l'home, que busca ancoratges sòlids, es pot trobar a l'art barroc en general. La virtuositat fou investigada pels artistes d'aquesta època juntament amb el realisme. La fantasia i la imaginació foren evocades entorn de l'Home individual, com una relació directa entre l'artista i el seu client. Llavors, l'art es feia menys distant de les persones perquè solucionà el buit cultural que abans guardava.

L'arquitectura barroca es desenvolupa des del principi del segle XVIIfins dos terços del segle XVIII. En aquesta última etapa es denomina estil rococó. Es manifesta a gairebé tots els països europeus i, en el que eren en aquell temps, les colònies d'Espanya i Portugal a Amèrica, avui països independents. El Barroc es dóna també en altres arts, com Música, Literatura, Pintura i Escultura.

L'escultura barroca continua el camí traçat al Renaixement. Utilitza la fustapolicromada i hi domina el tema religiós amb la realització de retaules per a esglésies i imatges per a les processons. El realisme aconsegueix en la imatgeria proporcions veritablement dramàtiques: cares demacrades, ferides obertes, signes de dolor i patiment. Les figures tornen a adquirir una nova importància, es multipliquen els angles de visió i incorpora d'altres elements de caire més escenogràfic, com per exemple, fonts d'aigua. Sovint, els artistes barrocs fusionaven l'escultura i l'arquitectura intentant crear una experiència transformadora per a l'espectador. GianlorenzoBernini va ser un dels més importants escultors del Barroc. Les seves primeres obres s'inspiren en l'escultura hel·lenística de l'antiga Grècia i la Roma imperial. Una de les seves obres més famoses és l'èxtasi de Santa Teresa.