Desenvolupament econòmic local i dimensió territorial

Reptes de futur

Elemen

ts

d’Inn

ovac

ió i E

stratè

gia, 1

1

© Diputació de Barcelona Octubre de 2016 Edició i coordinació: Gabinet de Premsa i Comunicació de la Diputació de Barcelona

AutoresMaria Buhigas, Urban-factsMaria Antònia Casellas, Universitat Autònoma de Barcelona

Coordinador de la col·leccióJordi Boixader Solé, Oficina Tècnica d’Estratègies per al Desenvolupament Econòmic, Àrea de Desenvolupament Econòmic Local, Diputació de Barcelona

La Diputació de Barcelona es caracteritza per la seva naturalesa local, de suport i coope-ració amb els municipis. Per complir aquests objectius, ha desenvolupat un model estrictament municipalista, que té el seu referent en l’establiment de xarxes de gestió amb els ajuntaments per aportar mitjans tècnics, coneixement i experiència, assessora-ment, recursos econòmics i suport a la gestió dels serveis municipals.

La col·lecció «Elements d’Innovació i Estratègia» és una iniciativa de l’Oficina Tècnica d’Es tratègies per al Desenvolupament Econòmic de la Diputació de Barcelona. El seu objectiu és promoure la reflexió i el debat sobre el desenvolupament econòmic i explorar àmbits d’interès per a la intervenció territorial des de la perspectiva local.

Aquesta és una col·lecció de textos d’autor de reconegut prestigi professional i acadèmic. La Diputació de Barcelona no comparteix necessàriament les opinions aquí publicades.

3

Índex

Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4

Canvi climàtic i àmbit local . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6

Model econòmic i desenvolupament local . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12

La dimensió territorial en el desenvolupament econòmic local . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19

Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20

4

Introducció

Quan ens plantegem el repte de pensar en quines estratègies hem de seguir o hem de revisar per tal de fomentar el desenvolupament econòmic local des de l’Administració pública, hi ha tres qüestions prèvies que mereixen una consideració especial.

La primera qüestió fa referència al canvi climàtic. A hores d’ara som conscients que el clima de la terra canvia i que això pot tenir repercussions a curt, mitjà i llarg termini. Ara bé, per què aquesta qüestió del canvi climàtic ha d’afectar directament la reflexió sobre el desenvolupament local? El canvi climàtic no és un fenomen que s’ha de plantejar a un nivell superior: regional, nacional o internacional? Podem argumentar que els municipis ja tenen prou feina preocupant-se de generar activitat econòmica i llocs de treball. Per altra banda, fins i tot si som seriosament conscients de la problemàtica ambiental i volem orientar la nostra activitat econòmica local cap a la sostenibilitat per tal de ser respec-tuosos amb el medi ambient, quina garantia tenim que els sacrificis que faci el nostre municipi presentaran cap efecte a l’hora de mitigar el canvi climàtic si grans economies i nous països industrialitzats segueixen produint, consumint i contaminant sense tenir en compte mesures ambientals? En primer lloc, per tant, cal reflexionar sobre la interrelació de l’escala local i les qüestions mediambientals.

Estretament vinculada a la primera, la segona qüestió sobre la qual cal reflexionar és la de buscar resposta a quin tipus d’economia convé desenvolupar. Quina especialització ha de triar un municipi? Una de les normes importants és tenir en compte, per exemple, l’estructura econòmica del municipi. Cal edificar a partir del que es té, tot i que també cal anticipar-se als canvis sempre que sigui possible i millorar la competitivitat local. En una altra publicació (Casellas, 2014) s’ha parlat en detall de quins són els factors tradicionals de desenvolupament econòmic local i com es poden repensar a partir dels canvis del model productiu generats des de la crisi econòmica iniciada al 2007. En aquesta ocasió, el que volem plantejar en aquest article és una reflexió prèvia. La qüestió a abordar se centra aquí a meditar sobre el que cal considerar desenvolupament econòmic local, és a dir, a pensar en quins criteris hem de fer servir per edificar el nostre model de desenvolu-pament econòmic.

La tercera qüestió que volem introduir com a part d’aquesta reflexió és la condició espa-cial de qualsevol activitat econòmica, és a dir, la relació de mútua dependència entre l’economia (el seu potencial i la seva competitivitat) i l’espai on té lloc. Les administracions locals tenen una gran capacitat quan es tracta de modelar i definir aquests espais econò-mics per mitjà de regulacions i instruments de planejament urbanístic que són de la seva competència directa. Tanmateix, fins ara, el desenvolupament econòmic local i el desen-

Introducció 5

volupament territorial i urbanístic també local han estat camps que sovint no han interac-tuat. Una situació que cal capgirar en un context en què la competència es disputa pre-cisament entre territoris en un món globalitzat.

En les seccions següents mirem d’aprofundir i donar resposta a aquests tres interrogants.

6

Canvi climàtic i àmbit local

Des de l’inici de la revolució industrial, els éssers humans hem desenvolupat una capaci-tat sense precedents per influir la natura i transformar-la. Però aquesta capacitat no ha estat acceptada per la totalitat dels col·lectius polítics, econòmics i socials fins no fa gaire. A poc a poc, a conseqüència de la degradació mediambiental a escala global i creixents evidències en la limitació pel que fa als recursos energètics, ens hem anat fent conscients del canvi sense precedents que es va produint en la relació entre la humanitat i la natura. De fet, des de principis del segle xxi, geògrafs i especialistes en ciències natu-rals han declarat que hem entrat en una nova era geològica, l’Antropocè. El terme Antro-pocè, introduït per primera vegada pel premi Nobel Paul Crutzen el 2000, i més tard promogut per la Societat Geològica de Londres i mitjans de comunicació com ara The Economist (2011), emfatitza que l’espècie humana és la força transformadora més potent que existeix a la Terra, per sobre de qualsevol altre fenomen natural.

Afirmar que els éssers humans, en el desenvolupament de les nostres activitats, generem més canvis en la superfície del planeta i l’atmosfera que el conjunt de terratrèmols, acti-vitat volcànica, sediments transportats per rius i oceans, etc., sembla poc intuïtiu. Podem qüestionar si és possible per als éssers humans, o fins i tot plausible, detectar el pas d’una era geològica a una altra mentre la transició encara està en marxa. Malgrat l’escepticisme que puguem adoptar, en aquest cas hi ha almenys dues justificacions per acceptar la declaració de la Societat Geològica de Londres. La primera és que el canvi físic del medi natural del planeta s’està duent a terme a una velocitat sense precedents; la segona és que si suposem que el canvi es va iniciar més o menys uns tres segles enrere, en el primer moment de la revolució industrial, podem admetre que el fenomen ha estat actiu durant un període de temps raonablement llarg. De fet, per ordre de magnitud, la transformació del paisatge per part dels humans ja supera anualment els sediments de producció natu-ral. Quines conseqüències té aquest procés? Les geògrafes Gibson-Graham i Roelvink (2009) suggereixen que ja no són només milers de persones o col·lectivitats sinó una sola espècie, la humana, la qual, juntament amb altres espècies, veu amenaçada la supervi-vència a conseqüència de la seva pròpia conducta.

A hores d’ara podem argumentar que les ciències socials i humanes —en gran part dominades per enfocaments economicistes— han reaccionat de manera ineficaç a la problemàtica ambiental. De fet, la reacció científica ha inclòs l’aplicació d’un seguit de solucions com ara les tecnologies verdes o tractats internacionals impossibles de com-plir, com també súpliques desesperades a la responsabilitat corporativa que rarament són eficaços ni consistents. La literatura sobre els fracassos del Protocol de Kyoto és abundant. El tractat va establir les regles i va crear incentius per reduir la contaminació

Canvi climàtic i àmbit local 7

atmosfèrica, però no va ser ratificat per països clau i / o complerta per molts dels signa-taris (Pearce, 2006). De fet, el protocol ha ajudat a crear un mercat financer al voltant del comerç de quotes de diòxid de carboni, instrumentada dins de la lògica capitalista. Pel que fa a la responsabilitat de les empreses, s’aprecia una gran inconsistència entre la narrativa i la pràctica. La contradicció en la presa de decisions entre la consciència ambiental i les necessitats del negoci està present en molts actors clau, i exemplifica una tensió evident que no es pot passar per alt argumentant una qüestió de cinisme individual.

En general, podríem afirmar que el principal problema es troba en el fet que, en general, l’intent d’afrontar la crisi mediambiental no posa en dubte el sistema de producció actual ni el suposat ordre neoliberal a tot el món. Un exemple perfecte es troba en la concentra-ció sobre el desenvolupament sostenible. L’argument sostenible entra en l’agenda mundial a través de la Comissió Brundtland de 1987, i s’entén com el desenvolupament que respon a les necessitats de les generacions actuals sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les pròpies necessitats. No obstant això, no va ser fins al 1992, a la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament celebrada a Rio de Janeiro, que les Nacions Unides van institucionalitzar aquesta idea com a principi rector i objectiu de política, amb el disseny d’instruments com ara l’Agenda 21. Des de llavors, el concepte ha generat grans discussions acadèmiques i polítiques, i ha contribuït a la introducció d’un nou debat sobre perspectives de desenvolupament.

El concepte de desenvolupament sostenible implica no només l’àmbit econòmic, també té dimensions ambientals i socials. No obstant això, malgrat molts esforços epistemològics i polítics, el concepte de desenvolupament sostenible s’ha demostrat ambigu i, encara que la majoria de grups i institucions socials l’advoquen, al final les polítiques implemen-tades no han contribuït necessàriament a un canvi radical en la pràctica (Casellas, 2010). Una crítica que assenyala aquesta manca d’efectivitat remarca que el terme s’ha conver-tit en políticament correcte, però que no té sentit pràctic. Erick Swyngedouw (2007), irò-nicament, il·lustra el consens general afirmant que és impossible trobar ningú, al marge de l’orientació política, ideològica, religiosa, l’edat, la nacionalitat o la classe social que estigui en contra de la sostenibilitat.

La feblesa del concepte de sostenibilitat és acceptada per les Nacions Unides, que reco-neixen que el desenvolupament sostenible no dóna cap orientació sobre la manera d’arbitrar entre els objectius en conflicte que implica la rendibilitat econòmica, la justícia social i l’equilibri ecològic (UNECE, 2005). En aquest sentit, i contràriament a una anàlisi crítica dominant, es podria argumentar que de fet el concepte de sostenibilitat no ha contribuït a un canvi en la producció sinó que, a més de ser necessari per inspirar una mica d’esforç amb la finalitat de contenir emissions i retardar l’esgotament dels recursos, ha estat una eina fonamental perquè el capitalisme es regenerés, duent a terme la cíclica destrucció creativa descrita per Schumpeter (1962). Juntament amb la reestructuració financera del capitalisme tardà (Harvey, 2011), la sostenibilitat ha contribuït a un replante-jament de les oportunitats econòmiques al voltant de l’economia verda i ecològica, espe-cialment en les economies avançades que han de competir amb la producció massiva i de baix cost dels països emergents (Poli, 2010 i 2012).

Canvi climàtic i àmbit local 8

Seguint els raonaments de Corrado Poli, l’estratègia sostenible s’ha convertit en una pseudoideologia que ha neutralitzat el canvi polític de gran abast que es trobava a la base dels moviments ecologistes dels anys 1970 i 1980. La plataforma per al canvi que aquests moviments representaven s’ha despolititzat a través del discurs de la sostenibilitat pel fet que les preocupacions ètiques i polítiques s’han transformat en solucions científiques i tecnològiques que, molt convenientment, han servit per al creixement econòmic.

Segons la classificació establerta per Poli (1994 i 2006), en el discurs sobre qüestions del medi ambient, tant en l’àmbit acadèmic com polític, es poden identificar quatre nivells de consciència mediambiental. El primer nivell es podria resumir com aquell que conside-ra que el problema mediambiental, com a problema específic, no existeix. En aquest grup s’englobarien els agents polítics, socials, econòmics i acadèmics que desmenteixen del tot la seva existència com a tal. És a dir, des d’aquesta perspectiva s’identifiquen i reco-neixen uns problemes determinats, com ara la contaminació atmosfèrica i l’acústica, la de les aigües, els problemes relacionats amb els residus i el perill d’extinció d’espècies ani-mals i vegetals, entre d’altres. Però els que se situen en aquest nivell de consciència mediambiental entenen cada un d’aquests problemes per separat. Segons aquest col-lectiu, el problema de contaminació acústica i el de contaminació de les aigües són dos problemes del tot diferents que requereixen solucions tan allunyades que no es poden agrupar sota l’etiqueta de problema mediambiental únic. Aquesta aproximació ha perdut adeptes els últims anys a mesura que el debat sobre el canvi climàtic s’ha intensificat i la interconnectivitat entre problemes ambientals s’ha fet molt més evident. Tot i això cal recordar que tan sols vint o quinze anys enrere aquesta postura era sostinguda per nom-brosos acadèmics, polítics i individus clau dins el sector privat i públic.

En el segon nivell de consciència es trobarien les persones que s’han adonat que les úl-times dècades —tenint en compte els nombrosos problemes mediambientals als quals hem de fer front a escala local, regional, nacional i mundial en línies generals— hem entrat en una crisi del medi ambient que presenta ramificacions diverses. Des d’aquesta posició s’identifiquen tot un grup de problemes que encara que afectin esferes diferents poden ser englobats o catalogats com un únic problema mediambiental. S’estableix per primera vegada un nexe comú entre aquests conflictes i s’apunta a un seguit de manifestacions —urbanes, productives, de consum— que influeixen en la creació «del problema». En aquest sentit, i atesa la dimensió de la crisi, des d’aquest nivell de consciència mediam-biental s’apuntaria a la necessitat d’una revisió de la relació que tenim establerta entre els humans i la natura.

Poli argumenta que aquesta posició implica un canvi qualitatiu significatiu respecte del primer nivell presentat anteriorment. Això és d’aquesta manera perquè ara s’identifica clarament tot un grup de problemes que es cataloguen com a mediambientals, i per això, s’estableix una relació més clara entre l’efecte mediambiental i la causa, o les causes, que el provoquen. Tanmateix, la solució que s’aporta des d’aquest nivell de consciència me-diambiental «al-problema-agrupat-de-crisi-mediambiental» opera de la manera tradicional, és a dir, afrontant cada un d’ells per separat. Així, la contaminació acústica tindrà una solució diferent al de l’atmosfèrica o la creada pels residus. I això perquè, des d’aquesta perspectiva, per solucionar els diferents problemes del medi ambient s’ha de recórrer a

Canvi climàtic i àmbit local 9

les solucions tècniques conegudes en cada cas. D’aquesta manera, gràcies a l’efecte positiu aconseguit per cada esfera tècnica, s’aporten solucions concretes que ajuden a solucionar el problema de la crisi. En aquest sentit, la visió globalitzadora de la solució a la crisi mediambiental s’aconsegueix per la suma de les parts (atmosfèrica, acústica, de residus, etc.). Els problemes se solucionen per separat i, com a molt, podem parlar de cooperació i coordinació interdisciplinària entre les diferents tècniques involucrades en les seves solucions.

Corrado Poli apunta que el concepte de desenvolupament sostenible es troba exacta-ment en aquest segon nivell de consciència mediambiental, perquè el concepte de sos-tenibilitat, tal com s’utilitza actualment, assumeix que el progrés tecnològic ens pot ajudar no tan sols a solucionar el problema en aquest àmbit sinó que també, gràcies a una postura mediambiental que utilitza «tecnologia verda», a fomentar el creixement econòmic d’un municipi, una regió o un país sense necessitat de canvis de consum o de models de vida.

La tercera etapa i la quarta de consciència mediambiental de Poli representen un canvi de paradigma respecte a la primera i la segona etapes analitzades fins ara. En el tercer nivell es reconeix que per afrontar el repte mediambiental hem de realitzar un canvi radical de vida. Les tecnologies verdes no poden per si soles resoldre el problema si continuem amb els nostres models actuals de producció i consum. El canvi ha d’involucrar una nova ètica i la reformulació de la política social i les estructures organitzatives. Finalment, el quart nivell de consciència mediambiental és el més radical, i afirmaria que la qüestió ambiental és el problema polític fonamental al voltant del qual orbiten totes les altres qüestions polítiques i socials (Poli, 2010).

Julie Winkler, professora de Geografia a Michigan State University i especialista en canvi climàtic, en la seva ponència a la sessió inaugural de l’Associació de Geògrafs Nord-americans celebrada a Chicago la primavera del 2015, argumentava que cada cop és més evident que els nivells de la mar s’eleven, i que les sequeres, les inundacions i els fenòmens naturals puntuals de difícil predicció afecten els mitjans de vida d’un nombre creixent de població. Estem cada cop més convençuts, per tant, que el canvi climàtic defineix les preocupacions ambientals del nostre temps, i que aquest afectarà directament o indirec-tament a tots els sectors de la societat. En aquest sentit, però, Winkler assenyala que la complexitat del sistema climàtic i els vincles entre els sistemes naturals i humans compli-ca la planificació per fer front als canvis de futur. Un obstacle el conformen les múltiples fonts d’incertesa que el canvi climàtic genera, incertesa vinculada a la variabilitat interna del clima, les interdependències espacials i temporals, i les sinergies sectorials. Per aquest motiu es considera que els científics sovint trien «mantenir el missatge simple» abans que interactuar amb els interessats o adreçar-se directament al públic parlant del canvi climà-tic. La conseqüència d’aquest enfocament és que les estratègies de comunicació sobre el canvi climàtic adopten un punt de vista específic, en lloc de presentar una comunicació que no vulgui persuadir sobre una actuació puntual a realitzar sinó explicar la complexitat i la incertesa de la problemàtica. El repte és, doncs, comunicar el canvi climàtic d’una manera que no només inspiri a l’acció puntual, sinó que també condueixi a una sòlida presa de decisions tant a escala col·lectiva com individual.

Canvi climàtic i àmbit local 10

Aquesta reflexió sobre la importància de la qüestió mediambiental, el canvi climàtic i la seva vinculació amb les estratègies de desenvolupament local s’inscriuen en la necessitat de comunicació apuntada per Winkler. Es vol aportar informació per a la reflexió, no iden-tificant una estratègia a seguir, sinó demanant als responsables, tant del sector públic com del privat, capacitat de deliberació i implicació a l’hora de prendre decisions sobre quines estratègies cal seguir per fomentar el desenvolupament dels municipis.

Fins ara, des de la perspectiva de l’acció en polítiques públiques es parla bàsicament de polítiques o iniciatives d’adaptació o de mitigació. Mitigació implica reduir la magnitud del propi canvi climàtic i se centra en la reducció d’emissions. Adaptació, per contra, implica esforços per limitar la nostra vulnerabilitat als impactes del canvi climàtic a través de me-sures diverses. Les mesures d’adaptació en general només s’ocupen dels impactes a la civilització humana; no fan front i, de fet, no ho poden fer, als impactes que afecten els ecosistemes i el medi ambient.

Els científics físics i socials argumenten que l’elecció entre adaptació i mitigació, en reali-tat, és en molts sentits falsa. El més probable és que calgui fer les dues coses. Una gran part del món patirà, en l’absència de qualsevol esforç de mitigació, vulnerabilitat al canvi climàtic, independentment del fet que es prenguin mesures d’adaptació. No obstant això, la mitigació per si sola, per exemple limitant les concentracions de CO2, també generaria vulnerabilitat en absència de mesures d’adaptació. Per tant, cal una combinació de me-sures d’adaptació i de mitigació a escala local.

Científics especialistes en canvi climàtic advoquen per una acció humana concertada i racional capaç d’evitar la catàstrofe. Aquest enfocament és lloable, però desgraciadament no ajuda a construir una política que permeti solucionar el problema perquè les conductes humanes no s’ajusten a la racionalitat de les ciències naturals. No podem esperar que els científics en ciències naturals siguin capaços de crear arguments sofisticats sobre proces-sos de transformacions de comportament i canvi social. La majoria de les persones enca-ra confien en la ciència —i els científics— per resoldre el problema del medi ambient, aliens al fet que ha estat en gran mesura la ciència mateixa la responsable de part de la crisi mediambiental.

El darrer informe de la institució Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) (2015) —l’organisme internacional per a l’avaluació del canvi climàtic establert pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) i l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) el 1988— confirma que la influència humana en el sistema climàtic és clara i cada vegada més important, amb impactes observats en tots els continents. Molts dels canvis observats des de la dècada de 1950 són canvis sense precedents en mil·lennis. L’IPCC assenyala que ara és el 95 % segur que els éssers humans són la causa principal de l’escalfament global actual. A més, troba que, com més alteren el clima les activitats hu-manes, més possibles i nombrosos són els riscos d’impactes greus, generalitzables i ir-reversibles per a les persones i els ecosistemes.

L’informe de l’IPCC també reconeix que la planificació de l’adaptació i la implementació de mesures de mitigació als canvis climàtics estan supeditats als valors socials, els ob-jectius i les percepcions de la població. En aquest procés, per tant, el reconeixement que

Canvi climàtic i àmbit local 11

hi ha diversos interessos, circumstàncies, contextos i expectatives socials i culturals be-neficia els processos de presa de decisions. L’informe emfatitza que els governs nacionals poden coordinar els esforços d’adaptació dels governs locals i subnacionals, per exemple, mitjançant la protecció dels grups vulnerables i mitjançant el suport a la diversificació econòmica, com també proporcionant informació, suport financer, noves polítiques i marcs jurídics. Però també assenyala que hi ha un creixent acord en el fet que els governs locals i el sector privat són cada vegada més fonamentals per avançar en l’adaptació al canvi climàtic, atès el seu paper de proximitat a les comunitats, les llars i la societat civil.

12

Model econòmic i desenvolupament local

A partir de la reflexió sobre la centralitat de la qüestió mediambiental i la importància de l’escala local es fa necessari un replantejament dels criteris que haurien de guiar el desen-volupament econòmic local.

Sens dubte, en primer lloc, cal reconèixer que la literatura generada al voltant del con-cepte de sostenibilitat és molt rica, i ha implicat un canvi de perspectiva diferent al mo-del tradicional pel que fa a propostes de creixement econòmic. En el seu estudi sobre gènere, desenvolupament i globalització, Lourdes Benería (2003) destaca que quan es parla de desenvolupament el concepte clau ha de fer referència «al que té valor» o, el que és el mateix, «al que és valuós per a una societat». Aquesta aproximació recupera l’esperit crític que ja als anys 1960 s’havia plantejat des de la Teoria de la Dependència, quan en l’anàlisi del desenvolupament a escala nacional de països del Tercer Món Dud-ley Seers (1969) afirmava que el desenvolupament només té lloc quan en una economia en creixement es produeix la reducció i l’eliminació de la pobresa, la desigualtat i la desocupació.

Aquesta orientació altera la proposta del model tradicional de desenvolupament que iden-tifica creixement amb producte nacional/regional brut per càpita, però exclou qüestions de redistribució de la riquesa. En aquest sentit cal dir que el discurs de la sostenibilitat, recuperant l’esperit social de teòrics en desenvolupament dels anys 1960 i 1970, i incor-porant la problemàtica mediambiental, ha fet una aportació positiva, ja que ha introduït noves qüestions i perspectives en un moment en què el model neoliberal de l’economia proposava la lògica de la globalització i el lliure mercat com el més eficaç per assegurar el benestar de la població. Amb tot, una de les limitacions del debat al voltant de la sos-tenibilitat, tal com s’ha plantejat, és que si bé els agents econòmics i polítics han adoptat el seu discurs, no han estat capaços de transferir-lo a la pràctica. Els darrers anys, el que s’ha produït, tant en regions com més recentment en ciutats, ha estat la incorporació d’estratègies d’innovació merament tecnològiques, deixant de banda propostes d’innova-ció social i ignorant plantejaments d’innovació política, que són els més difícils de portar a terme (Casellas i Poli, 2013).

Avançar en la formulació i la identificació de noves pràctiques econòmiques esdevé, doncs, una tasca fonamental. Des d’aquesta necessitat, l’esforç per trobar un marc referencial diferent al relat dominant de caràcter economicista a l’hora de dissenyar les característiques del desenvolupament local es podria basar en dos pilars. El primer fa referència a la necessitat d’introduir, en l’equació dels criteris a valorar quan es defineixen polítiques de desenvolupament, la dràstica degradació del planeta i els efectes del canvi climàtic que ja hem tractat en l’apartat anterior. L’altre, de caràcter diferent però estreta-

Model econòmic i desenvolupament local 13

ment vinculat a la qüestió ambiental, es relaciona amb els aspectes socials, i més con-cretament, amb la justícia social i mediambiental.

En l’anàlisi de l’economia clàssica, com també en l’anàlisi marxista, la natural s’entén com un factor de producció per a la generació de superàvit. La natura és la terra o la localitza-ció, és un recurs per a la producció. La natura existeix amb la finalitat d’extreure’n un benefici. Per descomptat, les diferents ideologies —economia clàssica o marxista— es diferencien en la forma en la qual els diferents grups socials s’apropien del benefici.

Per avançar en la definició i la identificació de noves pràctiques econòmiques que incor-porin la justícia mediambiental i social, cal abordar la qüestió sobre com actuar en desen-volupament local, no només pensant en la supervivència personal o social, i menys encara en l’enriquiment privat o col·lectiu, sinó en la supervivència ecològica. En l’àmbit econòmic, això implica qüestionar quins productes produïm i com són consumits, com s’assigna i a què es dedica l’excedent que genera l’activitat econòmica, com es distribueix aquest excedent entre els éssers humans i no-humans i, en última instància, abordar també cóm es produeixen i se sostenen els béns comunals (Gibson-Graham, 2006; Gibson-Graham i Roelvink, 2009).

D’acord amb aquesta perspectiva desenvolupada per Gibson-Graham (1996 i 2006), es trac-ta de comprendre i acceptar una perspectiva ontològica i psicològica diferent a l’existent, en la qual els éssers humans i no humans estem entrellaçats. Per això, cal un canvi radical de paradigma que ens porti lluny d’un model humanista, centrat en les necessitats de l’espècie humana, a un model post-humanista en què els éssers humans ens percebem com una part d’un complex trencaclosques d’entitats vides i no vides (Casellas, 2011). Aquest nou paradig-ma s’ha d’edificar sobre la base d’una nova moral i una praxi ètica de ser-en-comú que, en l’esfera econòmica, té en compte i re-formula les necessitats, el tipus de consum, la distri-bució del superàvit i la protecció dels béns comunals (Gibson-Graham i Roelvink, 2010).

Pensar fora del model tradicional no és gens fàcil, però des de les administracions públi-ques es pot realitzar, en aquesta línia, un esforç doble. En primer lloc es pot treballar per teoritzar nous enfocaments i polítiques de desenvolupament local que identifiquin i donin validesa a propostes alternatives. En segon lloc, es pot estar atent a les activitats que ja tenen lloc en les pràctiques econòmiques de col·lectius diversos de la societat civil i aportar els mecanismes institucionals per donar-los suport. Un pas per ajudar en aquest procés es pot establir a partir de considerar que el model d’economia i d’innovació local ha de ser de caràcter més polític i social que tècnic.

En l’àmbit teòric cal trencar amb la percepció generalitzada que l’economia és un espai d’experts que emmarca activitats clarament predefinides. Cal entendre i teoritzar l’econo-mia local com una pràctica diversa que pot abraçar un conjunt múltiple de polítiques públiques que no sempre s’han relacionat directament amb el desenvolupament local. En aquesta línia, Estela (2015) inclou diversos punts entre les noves polítiques de desenvolu-pament local a promoure: 1) una nova política d’habitatge que no se centri a promoure la construcció d’habitatge sinó a promoure l’accés a l’habitatge; 2) una política de sobirania alimentària que tingui en compte una visió holística del procés de producció, distribució i consum d’aliments de proximitat; 3) una política d’autosuficiència energètica a partir de l’autoproducció d’energia renovable; 4) una política de relocalització financera amb una

Model econòmic i desenvolupament local 14

banca que reinverteix en el territori; i 5) una política de desenvolupament de la cultura maker, és a dir, una política local que ajudi a promoure activitats empresarials, molt sovint de caràcter familiar o micropimes, orientades a fabricar i reparar coses.

En l’àmbit de la política d’habitatge, en primer lloc, cal assenyalar que, pel que fa a la promoció d’habitatge públic, des dels ajuntaments cal fomentar actuacions orientades al lloguer, tal com es fa en la majoria de països del nostre entorn. Alhora, cal fer actuacions respectuoses amb l’entorn que responguin a les característiques tipològiques del lloc on s’ubiquen aquests habitatges. Massa sovint, tot i la bona voluntat i creativitat dels equips d’arquitectes encarregats dels projectes, es dissenyen habitatges públics com a «objecte arquitectònic» descontextualitzat de l’espai on es localitzen. En segon lloc, tal com apun-ta Estela, cal aprendre, atendre i promoure experiències noves amb què la ciutadania ja experimenta, com són les cooperatives de secció de sòl, copropietat i dret de superfície, entre moltes d’altres. Finalment, l’àmbit local ha de pressionar entitats superiors per reo-rientar despesa pública cap a l’habitatge públic des d’altres camps. Per exemple, una pregunta que té sentit formular-se des de les polítiques en desenvolupament local és si, per tal de facilitar l’accés a llocs de treball, s’ha de construir nova infraestructura de mo-bilitat o habitatge. Aquest és un canvi de paradigma en polítiques locals difícil d’entreveu-re perquè hem estat dècades estudiant mobilitat obligada entre residència i treball, i fent projeccions per ampliar infraestructura, tot i saber que aquesta política sovint genera mobilitat induïda i necessitat de nova infraestructura. Fins ara això es percebia com a indicador de desenvolupament, però perd la seva justificació des d’un posicionament social i mediambiental. Així, dins de la voluntat de replantejament del desenvolupament local ens podem preguntar si té sentit per a les administracions locals demanar a entitats administratives superiors fiançament per a l’habitatge i oposar-se, alhora, a la creació de nova infraestructura de mobilitat.

La política de sobirania alimentària en l’àmbit local també és important en més aspectes. En primer lloc, els productes d’agricultura i ramaderia ecològica van guanyant segments creixents de mercat i per tant són una activitat econòmica en expansió. Alhora, com que estan arrelats al territori, generen un efecte multiplicador que es deixa sentir en l’economia local. També permeten un control més gran sobre la producció i la seguretat alimentària, i requereixen menys ús d’energia per al transport. Fins ara, les externalitats negatives de la contaminació generada pel transport de mercaderies no s’han computat en el preu final del producte. Aquesta és una dinàmica que es pot replantejar, a mesura que augmenta la degradació ambiental i els efectes devastadors del canvi climàtic es fan manifestos. Per tant, les economies locals que estiguin posicionades en l’àmbit de la producció de proxi-mitat de qualitat i amb controls de seguretat garantits seran les que es trobin més ben situades per abastir les necessitats d’aliments de qualitat per a la seva població. Aquesta producció, a mitjà i llarg termini, pot ser interpretada com a avantatge comparatiu del territori, i estretament vinculada a indicadors de qualitat de vida.

La importància del factor de proximitat, de fet, va més enllà de la política alimentària. La pregunta sobre les característiques del que consumim, és a dir, quin tipus de material, energia, condicions de producció, etc., s’utilitzen en l’elaboració dels productes que com-prem, és pres en consideració per segments creixents de la població. Si el preu d’un producte encara és un factor important de compra per a una part dels consumidors, es

Model econòmic i desenvolupament local 15

fa palès que el segment motivat per criteris ambientals i socials creix de manera exponen-cial. En un context saturat per tot tipus d’oferta, la priorització de la qualitat, entesa a par-tir dels criteris ambientals i socials ja esmentats i vinculats a la proximitat, beneficia els productors locals no tan sols del sector alimentari, sinó també industrial i de servei. Aquest criteri connecta amb el valor creixent que es va atorgant a la cultura del fabricar i reparar coses, un model que ara ens arriba del món anglosaxó com a novetat, però que no fa gai-res anys estava arrelat i formava part fonamental de la base econòmica i la diversitat pro-ductiva de molts municipis. Buscar polítiques de suport a aquestes activitats pot esdevenir una prioritat de desenvolupament molt més coherent amb el territori que intentar posicio-nar-se i generar imatge de ciutat amb edificis emblemàtics. Per altra banda, part de la re-utilització d’espais desocupats en parcs industrials es podria reorientar cap a aquest nou segment productiu.

Junt amb l’esforç per conceptualitzar noves polítiques de desenvolupament local, és im-portant estar receptius a les activitats que ja es generen en els municipis a partir d’inicia-tives de caràcter social. Tant a nivell individual com col·lectiu, la societat civil avança molt més ràpidament que les institucions. El concepte d’economia de la comunitat es por traduir en un seguit de principis que poden servir de guia als tècnics en desenvolupament local. Aquests principis es tradueixen individualment a buscar i fomentar pràctiques eco-nòmiques que permetin: 1) viure bé i de manera equitativa; 2) distribuir l’excedent per tal de fomentar la salut social i mediambiental; 3) relacionar-nos amb els altres de manera que fomentem el seu benestar i el nostre; 4) practicar un consum sostenible; 5) cuidar-nos de mantenir i fer créixer els béns comunals i culturals; i 6) reinvertir la nostra riquesa en el futur de les properes generacions per tal que puguin viure bé (Gibson-Graham, Cameron i Healy, 2013). La tasca de les administracions locals és treballar per veure com aquests principis plasmats en activitats generades des de la societat civil es poden traduir en po-lítiques locals per al desenvolupament.

En definitiva, les noves polítiques locals es poden articular a través de pensar l’economia a partir del que es pot anomenar «l’ètica del que és imprescindible», o el que és el mateix, recuperar l’àmbit econòmic local a partir d’accions ètiques. Es pot considerar que tota aquesta argumentació sobre la necessitat de respostes locals a la degradació mediam-biental i de donar suport a polítiques públiques orientades a fomentar activitats econòmi-ques a partir de postulats ètics està molt bé com a teories que es fan des de l’àmbit acadèmic, però que de fet no són ni realistes ni efectives per informar polítiques de des-envolupament econòmic local. Les persones que fem front als reptes del dia a dia en po-lítica de desenvolupament local podem pensar que aquest enfocament que aquí es defen-sa no és viable i distreu de les necessitats urgents dels municipis. Això mateix podrien haver argumentat altres responsables en desenvolupament local a principis dels anys vui-tanta del segle passat, quan els acadèmics van començar a parlar del procés de globalit-zació. Amb molta raó podien dir que tot això funcionava molt bé com a teoria, però que els seu municipis estaven en un lloc concret, amb una base econòmica específica i uns mercats determinats. A hores d’ara, per molt petit que sigui un municipi, tothom ha entès que els canvis radicals en els models de producció i consum introduïts per la globalització han afectat a tots i cada un dels municipis catalans. Qui va veure venir el fenomen, va poder planificar millor a mitjà i llarg termini.

16

La dimensió territorial en el desenvolupament econòmic local

En el marc actual d’economia globalitzada és imprescindible que les polítiques públiques locals es basin en el coneixement rigorós de les dificultats, els reptes i les oportunitats als quals s’enfronten les empreses en cada sector (Healey, 2008). La funció pública en relació al desenvolupament territorial o econòmic local ha de superar el model basat en la política de la regulació i adoptar un model proactiu i més orientat a afavorir entorns competitius per al desenvolupament de l’activitat productiva i econòmica en general. Es tracta de comprendre la diferència entre el Business Friendly i el Business Oriented, en què la importància recau a generar un entorn en què les regles de joc són clares, justes i universals.

Per dur a terme aquest canvi, el primer pas és que les polítiques de desenvolupament econòmic local i les territorials, urbanístiques i infraestructurals vagin plegades, sincronit-zades. Una sincronització que passa per fer treballar en xarxa o transversalment les dife-rents àrees dels ajuntaments; en aquest cas, promoció i desenvolupament econòmic local amb serveis territorials i urbanístics. Un objectiu desitjable en molts camps i força difícil d’acomplir si no està un mica més acotat. Per aquest motiu, i a partir de reflexions d’altres autors, es poden identificar tres àmbits de treball per encetar la relació, que es poden liderar des de la promoció i el desenvolupament econòmic local sense dependre del fet que se n’ocupin els serveis territorials i urbanístics:

a) Regulacions

Els governs tenen un paper essencial en el sosteniment d’un ecosistema dinàmic per a les empreses, ja que s’encarreguen d’elaborar normes que estableixen i aclareixen els drets de la propietat, les que redueixen el cost de la resolució de disputes i les que con-tribueixen a fer que les interaccions econòmiques siguin més predictibles. Sense unes bones normes que s’apliquin uniformement, les empreses troben més dificultats a es-tablir i a desenvolupar les seves activitats, que constitueixen el motor del creixement i la creació de llocs de treball en la majoria d’economies del món (World Bank, 2014).

El conjunt de reglamentacions i la legislació que intervenen en el procés pel qual es de-termina si finalment una activitat es pot dur a terme o no en una ubicació específica prové de diverses administracions locals, regionals, estatals i europees, i de diferents departaments i organismes que hi pertanyen. És fàcil perdre’s en aquest laberint, i tan-mateix és una oportunitat per a l’Administració local definir un marc de referència amb una visió estratègica supramunicipal, per ajudar les empreses a navegar per aquest territori.

La dimensió territorial en el desenvolupament econòmic local 17

Les regulacions suposen una realitat en la vida d’una empresa; des que obre fins que es dissol. Obrir-se pas a través seu pot resultar complex i costós. Aquest acompanya-ment de les administracions locals és una oportunitat per establir noves relacions amb les empreses que s’ubiquen en un territori, construint uns lligams més enllà de la con-veniència d’un sòl a baix cost o la proximitat a una via de transport. Són aspectes qua-litatius que cada dia guanyen més pes i valor entre els emprenedors i els empresaris. Sentir-se acompanyades i reconegudes per les empreses és equivalent al sentiment de pertinença dels ciutadans a un indret determinat.

b) Relació amb l’Administració

Aquest acompanyament dóna pas al segon àmbit que s’hauria d’explorar des de la pro-moció i el desenvolupament econòmic local, la relació amb l’Administració. Són moltes les iniciatives per simplificar i millorar les gestions amb l’Administració, i la més genera-litzada és la coneguda com a «finestreta única». Però si bé és una iniciativa generalit-zada, no és gaire reeixida en la majoria de casos. Tots els esforços per simplificar la relació amb l’Administració han de tenir en compte la posició de qui es troba a l’altra banda del taulell. Es tracta d’identificar les necessitats, les prioritats i les problemàtiques de les empreses per donar-hi resposta, i això en comptes de promocionar els serveis que ofereix l’Administració, com passa en molts casos. D’aquesta manera, s’obtindria una informació valuosa per ajustar els serveis que s’ofereixen i adequar-los a la realitat de la demanda, i que poden ser diferents per a cada realitat empresarial i territorial.

Aportar més transparència en aquesta relació permet crear un marc de referència i com-parar: en aquest municipi les regles són així i en aquell altre són d’aquesta altra mane-ra (per exemple en relació a les llicències d’activitat); això també permet contextualitzar les opcions, i finalment afavoreix la presa de decisions. Allà on tinc més facilitat per ob-tenir informació i resoldre gestions i problemes és el que em genera més confiança i puc desenvolupar la meva activitat en més bones condicions.

Molts autors emfatitzen la importància de substituir les estratègies econòmiques locals que desenvolupen les administracions públiques basades en l’aprovisionament o la sub-venció de «coses» —sòl o espais disponibles, institucions de formació o projectes infraestructurals— per construir capacitats institucionals. La millora en aquests aspec-tes redunda no tan sols en el sector privat, sinó també en les administracions mateixes, ja que podran concentrar millor les seves polítiques públiques. El coneixement i el re-coneixement mutu entre sector públic i sector privat afavorirà la cultura empresarial i substituirà el recel habitual per complicitat i confiança.

c) Informació i coneixement locals

Per últim, aquest coneixement i aquest reconeixement mutu han de superar encara molts prejudicis, fruits d’un imaginari de vegades obsolet i el desconeixement —per part de les administracions— de les activitats que es troben moltes vegades al seu municipi.

En aquest àmbit, des de la promoció i el desenvolupament econòmic local es pot fer molt per omplir buits i evitar que es prenguin decisions sobre el devenir dels espais

La dimensió territorial en el desenvolupament econòmic local 18

d’activitat econòmica —com per exemple dels polígons industrials— en detriment d’em-preses actives i presents en aquests espais, en nom, moltes vegades, de visions més utòpiques que realistes sobre atracció de noves empreses que encara estan per arribar.

La millor manera d’atreure noves inversions és cuidar allò que es té. Un dels exemples recurrents, i no per això menys rellevants, és el polígon Bufalvent de Manresa. La mi-llora de les seves instal·lacions i el coneixement del que hi passa, qui hi treballa, què necessita, etc., va fer del boca orella la millor estratègia de desenvolupament i promo-ció. És un polígon a ple rendiment.

Tanmateix, a l’hora d’estudiar el teixit econòmic d’un municipi s’ha de tenir present la complexitat del món contemporani. És un fet reconegut i, no obstant això, encara per-duren conceptes, classificacions, definicions, indicadors, variables i altres mecanismes de descripció de la realitat del tot obsolets i superats. La percepció errònia o deforma-da de la realitat que opera en un territori pot resultar crítica. No és possible canviar de manera constructiva el que es desconeix (Spence, Annez i Buckley ,2009).

Millorar la informació i esbossar el coneixement del teixit econòmic d’un territori és la primera eina a construir per fer promoció i desenvolupament econòmic local, per defu-gir modes i miratges estadístics habituals i construir nous criteris i arguments que aju-din a prendre decisions informades en polítiques municipals, en general, i en polítiques territorials i urbanístiques en particular.

La crisi immobiliària ens ha deixat força exemples en el nostre territori de decisions mal informades i que han suposat no només una pèrdua important de recursos econòmics sinó també el malbaratament d’una gran quantitat de sòl, un dels recursos més escàs i preuat de qualsevol territori.

Introduir la dimensió espacial o territorial des del desenvolupament econòmic local passa per renovar el relat sobre l’activitat econòmica, productiva i de serveis, per su-perar les visions tradicionals sectorials i per descobrir el potencial de millorar les con-dicions que operen en un territori. Són aquests els pilars sobre els quals es podran definir polítiques i accions de promoció i desenvolupament econòmic en línia amb les polítiques i accions des de serveis territorials i urbanístics, socials, ambientals, infra-estructurals, etc.

19

Conclusions

• Les polítiques de desenvolupament no es poden basar només en criteris econòmics. Un desenvolupament de futur ha de prendre en consideració qüestions d’equitat social i mediambiental.

• L’àmbit local és l’escala adequada per aportar respostes als reptes de degradació me-diambiental i creixents desigualtats socials.

• La innovació tecnològica és important però no suficient, i molt menys exclusiva. El mo-del d’economia i d’innovació local ha de ser de caràcter més polític i social que tècnic.

• Des de l’Administració pública cal percebre l’economia local com una pràctica diversa que pot incloure un conjunt múltiple de polítiques públiques.

• Plantejar les polítiques públiques des d’una orientació que treballa per donar suport a activitats econòmiques basades en criteris ètics i ambientalistes permet replantejar l’ac-tual model de desenvolupament local, el qual es manté per inèrcia però no respon a les necessitats reals del territori.

• Nous replantejaments en polítiques de desenvolupament local poden incloure els àm-bits d’habitatge, sobirania alimentària, autosuficiència energètica, relocalització finan-cera i cultura maker.

• Les polítiques públiques en desenvolupament local es poden articular donant suport a les activitats econòmiques locals basades a cobrir de manera adequada les necessi-tats bàsiques de la població local.

• La cooperació amb la societat civil ajuda a trobar models alternatius i viables d’activi-tats arrelades al territori i de baix impacte ecològic.

• Els responsables tant del sector públic com del privat han de desenvolupar capacitat de deliberació conjunta i visió a mitjà i llarg termini.

• Les estructures de les administracions locals han de replantejar el seu funcionament i superar les visions sectorials. Aquesta tasca es por realitzar en tres àmbits: regulaci-ons, relació amb l’Administració i informació i coneixement.

• Pel que fa a les regulacions, l’Administració local pot definir un marc de referència amb una visió estratègica supramunicipal.

• Cal construir capacitats institucionals que afavoreixin el coneixement i el reconeixement mutu entre sector públic i sector privat, i alhora que facilitin una nova cultura empresa-rial al territori basada en la complicitat i la confiança.

• Cal millorar la informació i construir el coneixement del teixit econòmic d’un territori per fer promoció basada en decisions informades.

• Cal renovar el relat sobre l’activitat econòmica, productiva i de serveis per superar les visions tradicionals sectorials.

20

Bibliografia

Beneria, L. Gender Development and Globalization : Economics as if All People Mattered. Nova York: Routledger, 2003.

Barcelona Regional; Buhigas, M. (coord.). Condicionants del sòl industrial per a la localitza-ció d’empreses [en línia]. [Barcelona]: Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, 2012. <http://www.pemb.cat/public/docs/838_wm_mapacondicionantsdelsolindustrialresum.pdf> [Con-sulta: 16-7-2015].

Buhigas, M. (ed.). Torna la indústria. Estan preparades les ciutats? Barcelona: Diputació de Barcelona, 2014. (Col·lecció Estudis; Sèrie Territori).

Casellas, A. «La geografía crítica y el discurso de la sostenibilidad: perspectivas y accio-nes», Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 56/3 (2010), p. 575-583.

— «La crisis, la geografía económica y Julie Graham: alternativas de desarrollo local a partir de la crítica feminista». Anales de Geografía de la Universidad Complutense, núm. 31/2 (2011), p. 31-46.

— Desenvolupament local i territori : Del creixement indiscriminat a la viabilitat social i eco-nòmica. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2014. (Elements d’innovació i Estratègia; 5).

Casellas, A.; Poli, C. «Planificación urbana e innovación: de la tecnología y la práctica profesional a la innovación social y política». Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 59/3 (2013), p. 435-454.

Economist, the (2011). «A man-made world». The Economist [en línia], 26-5-2011. <http://www.economist.com/node/18741749> [Consulta: 2-7-2015].

Estela, O. (2015). «Resiliencia en las economías locales». Garapenen bloga [en línia], 14-9-2015. <http://blog.garapen.net/2015/09/resiliencia-en-las-economias-locales/#more-1144> [Consulta: 2-7-2015].

Gibson-graham, J.K. The End of Capitalism (As We Knew It): A Feminist Critique of Politi-cal Economy. Minneapolis: University of Minnesota Press, 1996.

— A Postcapitalist Politics. Minneapolis: University of Minnesota Press, 2006.

gibson-graham, J.K.; roelvinK, G. «Social innovation for community economies». A: mac-callum, D.; moulaert, F.; hillier, J.; vicari, S. [ed.]. Social Innovation and Territorial Deve-lopment. Londres: Ashgate, 2009, p. 32-51.

—(2010). «An economic ethics for the Anthropocene». Antipode, núm. 41 (s1), p. 320-346.

Bibliografia 21

gibson-graham, J.K.; Cameron J.; healy, S. Take back the Economy. An Ethical Guide for Transforming Our Communities. Minneapolis: University of Minnesota Press, 2013.

Harvey, D. «Roepke Lecture in Economic Geography-Crises, Geographic Disruptions and the Uneven Development of Political Responses». Economic Geography, núm. 87/11 (2011), p. 1-22.

Healey, P. Collaborative Planning: Shaping Places in Fragmented Societies. Hampshire: Palgrave and MacMillan, 2008.

IPCC; Pachauri, r; Meyer, L. (ed.). Climate Change 2014. Synthesis Report. Contribution of Working Groups I, II and III to the Fifth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change [en línia]. Ginebra: IPCC, 2014. <http://epic.awi.de/37530/1/IPCC_AR5_SYR_Final.pdf> [Consulta: 16-7-2015].

Pearce, F. «Kyoto promises are nothing but hot air: many industrialized countries talk gre-en while acting dirty over their efforts to cut greenhouse gas emissions». New Scientist, 24 de juny de 2006, p. 10-12.

Poli, C. «Le conseguenze politiche della questione ambientale. Introduzione». A: C. Poli (ed.) Etica ambientale. Teoria e pratica. Milà: Guerini ed Ass, 1994.

—Rivoluzione Traffico. Meno Mobilità Più Comminicazione. Roma: Robin Edizioni, 2006, 143 p.

—«Sustainable development: from fallacy to fraud». Human Geography. A New Radical Journal, vol. 3/2, (2010), p. 63-82.

—«An environmentalist re-patterning of political language and practice: from freedom and justice to responsibility for nature». Human Geography. A New Radical Journal, vol. 5/2 (2012), p. 1-13.

Seers, D. «The Meaning of Development». International Development Review, 11/4, (1969), p. 3-4.

Spence, m; p.c. annez; r.m. bucKley (eds.). Urbanization and Growth. Washington: World Bank, 2009.

Schumpeter, J.A. Capitalism, Socialism and Democracy. 3a edició. Londres: Harper Perennial, 1962.

SwyngeDouw, E.«Impossible “sustainability” and the postpolitical condition». A: Krueger i gibbs (eds.), The Sustainable Development Paradox. Urban Political Economy in the United States and Europe. Nova York: The Guilford Press, 2007, p. 13-40.

UniteD nations economic commission For europe (UNECE) (2005). [en línia]. <http://www.unece.org/oes/nutshell/20042005/focus_sustainable_development.html> [Consulta: 20-7-2015].

WinKler J. «Embracing the Complexity and Uncertainty of Climate Change: Responsibili-ties for Geographers». Sessió: Julie Winkler’s Past Presidents’ Address: Embracing the Complexity and Uncertainty of Climate Change. Chicago EUA: Association of American Geographers Annual Conference, 23 abril 2015.

Títol del capítol 22

Doing Business. «Entendiendo las regulaciones para las pequeñas y medianas empresas Doing Business» [en línia], 29-10-2013. <http://espanol.doingbusiness.org/reports/global-reports/doing-business-2014> [Consulta: 16-7-2015].

Oficina Tècnica d’Estratègies per al Desenvolupament Econòmic Travessera de les Corts, 131-159Recinte Maternitat. Pavelló Mestral08028 BarcelonaTel. 934 049 171 · Fax 934 022 785o.estrategiesde@diba.cat · www.diba.cat/promoeco