Embed Size (px)
Citation preview
TEMA 5 : LA RESTAURACIÓ 1874-1898
LA RESTAURACIÓ 1874-1898
Concepte i Característiques de la Restauració.
La Restauració borbònica és un període iniciat amb el
restabliment de la monarquía d’Alfons XII, i significà la
implantació d’un nou sistema polític, que permet la
reimplantació del liberalisme doctrinari i el retorn del
poder a la burgesia conservadora i latifundista.
La intenció era construir un estat políticament estable i
conservador per contrarestar els corrents ideológics
demòcrates, republicans, marxistes i anarquistes.
La Resturació estabilitza el règim amb :
a) La pacificació de conflictes.
b) Cessament del colpisme militar, i es tracta ajunyar l’exèrcit de
la vida política establint la supremacía del poder civil sobre el
militar.
c) La implantació del sistema canovista de torn de partits
dinàstics.
2
1.- LA MONARQUIA CONSTITUCIONAL.
1.1- El Projecte monarquicoconstitucional de
Cánovas.
El 1873 Cánovas del Castillo va assumir el lideratge de la
causa alfonsina, quan la reina Isabel II li va otrogà a Alfons els
plens poders.
Després de la imatge de descrèdit d’Isabel II, va treballar per
forjar una imatge del príncep com a soldat i futur rei. Alfons va
rebre formació a l’acadèmia de Sandhurst (Anglaterra).
Aprofitant l’aniversari d’Alfons, Cánovas va redactar un text,
que Alfons enviar a tots aquells que l’havien felicitat, el
Manifest de Sandhurst, on es presentava com l’únic i
legítim representant del dret monàrquic a Espanya i anunciava
la seva intenció de governar d’acord amb la constitució.
3
MANIFEST DE SANDHURST
4
1.2- El cop d’estat de Martínez Campos.
Cánovas pretenia que Alfons recuperès la corona per mitjà de
la via política, però alguns sectors monàrquics volien
accelerar el procés restaurador, sobretot aquells que tenien
interessos econòmics en Cuba. Van afavorir el cop d’Estat
del 31 de desembre de 1874, a Sagunt, on Martínez
Campos va proclamar a Alfons rei d’Espanya.
Al gener de 1875 torna de l’exili Alfons XII, es constituí un
govern presidit per Cánovas del Castillo i es convocaren
eleccions constituents.
5
1.3.- La constitució de 1876. La constitució de 1876 es redacta a partir dels principis conservadors
de la constitució de 1845, com la sobirania compartida.
Les atribucions del rei eren amplies com:
1. Poder executiu.
2. Manar sobre l’exèrcit.
3. La seva figura és jurídicament inviolable.
4. La responsabilitat recau en els seus ministres, que són nomenats i destituits per ell.
5. Poder legislatiu té amplies atribucions perque pot convocar i suspendre Corts.
6. El president del govern es designat per ell ( amb el torn de partits).
La Constitució reconeix la llibertat d’experssió, reunió i associació però van ser restringuits i regulats per lleis específiques.
La religió catòlica era la religió de l’Estat i s’obligava al manteniment del culte i els seus ministres. Encara que reconeixia l’existència d’altres religions.
La constitució era centralista el que va anar fomentar el incipients moviments nacionalistes catalans i bascos. També va obstaculitzar l’autonomia dels territoris ultramarins que encara hi eren sota domini espanyol.
6
CONSTITUCIÓ DE 1876.
7
8
1.4.- Del sufragi censitari al sufragi universal.
La constitució no abordava el tema del sufragi que es
desenvolupa amb dues lleis.
1. Llei 1878 aprovada per la majoria conservadora, que
estableix un sistema censitari. Voten els majors de 25
anys. ( 5% de la població).
2. La creixent intensificació de la lluita popular per aconseguir
el sufragi universal masculí per part dels partits republicans
i demòcrates a l’oposició portaria finalment els liberals a
cedir i establir el sufragi universal masculí el 1890.
9
2.- ELS MECANISMES POLÍTICS DE LA
RESTAURACIÓ.
2.1.- El bipartidisme i el torn de partits.
El bipartidisme.
S’inicia el regnat d’Alfons XII amb un govern conservador
presidit per Antonio Cánovas del Castillo, entre 1875 i
1878. Durant aquest periode es van posar fi a una serie de
conflictes, que podien incidir negativament en l’estabilitat de
l’Estat i la monarquia com:
1. La Guerra de Cuba amb la Pau de Zajón de 1878.
2. La Tercera Guerra Carlina, 1876 el País Basc.
Cánovas va mantenir l’estat de prevenció, que permetria
adoptar mesures repressives superiors a les de política normal
fins que les corts aprovaren la constitució i restableix les
garanties constitucionals. 10
1878 : llei de sufragi censitari, que limitava el vot i
disposicions legals que limitaven els drets individuals.
Els CONSERVADORS van controlar l’estat fins 1881, on
Cánovas intueix, que per conservar l’estabilitat del sistema
tenia que incorporar a l’oposició amb una alternança pacífica de
govern. És l’anomenat TORN DE PARTITS DINÀSTICS .
Objectiu és que l’oposició política, que acceptava la monaquia ,
no hagués de recorrer a la força militar o revolucionaria,
per arribar a governar, com havia passat des de 1836.
La fórmula del torn de partits es comença a perfilar al
1877, quan Cánovas fa les primeres propostes a Práxedes
Mateo Sagasta(progressista constitucional), futur líder del
Partit Liberal Fusionista 1880.
Es per això que a partir de 1881 el Parlament es regeix per
el Bipartidisme, l’alternança de governs entre els dos partit
dinàstics: LIBERALS CONSERVADORS – Cánovas.
LIBERALS FUSIONISTES – Sagasta. 11
Pràxedes Mateo Sagasta – Antonio Canovas del Castillo – Alfonso XII
12
Partits dinàstics.
Tots dos partits coincideixen en :
1. La defensa de la monarquia.
2. La defensa de la Constitució.
3. La defensa de la propietat privada.
4. La consolidadció de l’Estat liberal, unitari i central.
Partit Liberal Conservador: es va organitzar al voltant de Antonio Cánovas del Castillo, que reuneix els sectors més conservadors de la societat( l’antic Partit Moderat i la Unió Liberal), a excepció dels carlins.
Els conservadors es mostraven més a favor de l’inmobilisme polític i a la defensa de l’Esglèsia i de l’ordre social. Els grups socials que predominen són l’aristocràcia, grans popietaris industrials i de la terra.
A Catalunya, els conservadors s’aplegaven entorn al CERCLE CONSERVADOR LIBERAL, liderat pel jurísta Manuel Duran i Bas i del banquer Manuel Girona. Expressaven la seva opinió a través del Diari de Barcelona.
13
La relació entre els conservadors catalans i Cànovas són
problemàtiques perquè els catalans rebutjaven alguns
aspectes de la vida social com: tolerància dels cultes,
lliberta d’associació, liberalització de la impremta,
sufragi universal i també oposats a la voluntat
centralitzadora i uniformista de Cánovas.
Partit Liberal Fusionista: tenia com a principal dirigent a
Práxedes Mateo Sagasta, van aplegar els diferents partits
monàrquics del sexenni, com progressites constitucionals,
radicals, unionistes i alguns repúblicans.
Proposaven un reformisme més laic i progressita, ja que
volien ampliar les llibertats individuals, restà influència a
l’Esglèsia i democratitzà el sistema amb el sufragi universal.
Els liberals catalans dinàstics, s’articulen al voltant d’antics
progressistes com Victor Balauger i Francesc Rius i
Taulet, que tenien com a diari per difondre les seves idees a
La Vanguardia. 14
Torn Pacífic.
El torn quedava garantit perquè el sistema electoral invertia l’esquema
parlamentari. Quan un govern patia un procés de desgast polític, el rei
cridava al cap de l’oposició a formar govern, aquest convoca eleccions i
s’aconsegueixen la majoria necessaria per governar.
Del 1875 fins 1881 es mantenen els conservadors al govern, quan
1880 Sagasta funda el Partit Liberal Fusionista, els liberals hi
accedeixen per primer cop al govern.
El 24 de novembre de 1885 es signa el Pacte del Pardo, on es
desenvolupara el projecte polític denominat “turnisme” o alternancia
dels dos grans partits. Es signa una mica abans de la mort de Alfons
XII, entre Cánovas i Sagasta, líders dels dos partits més importants
de la Restauració, amb el propósit de donar suport a la regència
de Maria Cristina d’Habsburg (embarassada de Alfons XIII) i
garantir la continuitat de la monarquia, davant les pressions
dels carlins i dels republicans.
15
BIPARTIDIME –TORN DE PARTITS.
16
2.2.- Manipulació electoral i l’estructura caciquista.
L’alternança en el poder era possible gràcies a un sistema
electoral corrupte i manipulador, que comprava vots, falsificava
actes i utilitzava pràctiques de coacció sobre l’electorat amb
l’influència i el poder econòmic d’alguns individus de la societat com
els Cacics.
El procés s’exerceix :
El ministre de la Governació era l’encarregat de elaborar la llista
dels diputats que havien de ser elegits a cada districte, l’anomenat “
escasillado”. També era l’encarregat de nomenar els diputats aliens
a la circumscripció per la qual es presentaven, eren els anomenats
“cuneros”.
Els governadors civils trametien la llista de candidats als alcaldes i
als cacics, que exercien les seves influències per garantir l’elecció.
Aquesta manipulació de les eleccions es coneix amb el nom de
“tupinada” i inclou pràctiques com la falsificació del cens ( inclouen
a morts), manipulació d’actes, compra de vots i les coaccions. Tot això
es veu beneficiat per la gran abstenció , la participació no supera el
20% de la població. 17
18
19
FRAU ELECTORAL.
20
21
3.- L’ACABAMENT DELS FOCUS D’INESTABILITAT
I L’ARTICULACIÓ DE L’OPOSICIÓ. Cánovas era conscient que per consolidar la monarquia calia la
resolució dels dos conflictes pendents de la República: La
Tercera guerra carlina i la Guerra de Llarga.
Els grups de l’oposició política real com el carlisme, republicans,
socialistes i nacionalistes es van reorganitzar.
3.1.- La fi de la Tercera guerra carlina i la nova
oposició tradicionalista.
La conseqüència de la derrota carlina fou l’abolició del règim
foral: els bascos van quedar subjectes a : al pagament d’impostos i
al servei militar comuns a tot l’Estat.
Substituint el règim foral, es van establir un sistema de “concerts
econòmics”( 1878) que consisteix en una certa autonomia
fiscal. Les provincies basques pagarien anualment a l’administració
central una determinada quantitat, recaptada directament per les
diputacions forals. 22
Cap al 1886, amb la consolidació de la Restauració, es van voler
presentar com una única força católica, però el suport de la
jerarquia eclesiàstica i del Vaticà a la dinastia alfonsina dificultat
l’èxit.
Al 1888 molts carlins es veuen atrets per l’escissió carlista
integrista de RAMÓN NOCEDAL, que va fundar el Partido
Tradicionalista, definit com antiliberal i defensor de la tradició i
de la religió catòlica.
3.2.- La Guerra Chiquita.
La Pau de Zajón 1878 posa fi a la guerra llarga, però no
solucionar el conflicte. Al 1879 es va produir una revolta coneguda
amb el nom de Guerra Chiquita , que va ser reprimida amb
certa facilitat per les autoritats colonials al 1880.
23
3.3.- L’oposició republicana.
El republicanisme va ser el gran vençut del cop militar de 1874
i va haver de fer front la repressió de les autoritats polítiques i
a les divisions internes dins el mateix moviment.
Tot i la marginació política, el republicanisme contava amb una
base popular força amplia i tenia òrgans de premsa influents com :
Diari La Publicitat.
Revistes com : La Campana de Gràcia.
L’esquella de la Torratxa.
Els republicans es trovaven molt fragmentats entre diferents
corrents polítics.
Els seguidors d’Emilio Castelar, que formen el Partit
Possibilista, que tindran participació política i un diputat per
Barcelona.
El Partit Republicà Progressista amb els seguidors de
Manuel Ruiz Zorrilla, que adopten la via insurreccional i
protagonitzen diferents aixecaments com el de la seu d’Urgell
(1883) o el de Santa Coloma de Farners (1884).
24
Els seguidors de Salmeron, que representaven el Partit
Republicà Centralista, que no tingué gaire força a Catalunya.
La força amb més influència i suport a Catalunya és el Partit
Republicà Democràtic Federalista de Pi i Margall, que en
els primers anys de la Restauració va patir un periode d’escissió
interna , la més important la de Valentí Almirall. Cap al 1880
es va convocar el primer congrés Regional Federal, que
reactiva el moviment federalista i aprova les bases per realitzar
un projecte d’Estat Català que barrejava la defensa de l’Estat
federal amb un fort reformisme social.
La introducció del sufragi universal 1890 va significà la
reactivació del republicanisme i estimulà la seva arriculació amb
la creació d’Unió Republicana, que reuneix als federals,
centralistes i progressistes, quedan fora els possibilistes.
El Partit Unió Republicana es va fundar al 1903, degut als
exits de les eleccions de 1893 i 1900 . Els impulsors van ser el
que seria el seu president Nicolàs Salmerón i Alejandro
Lerroux.
25
Emilio Castelar – Partit
Possibilista
Manuel Ruiz Zorrilla – Partit
Republicà Progressista.
Nicolàs Salmeròn – Partit
Republicà Centralista.
Pi i Margall – Partit
Republicà Democràtic
Federalista. Alejandro Lerroux.
Partit Unió Republicana.
26
27
3.4.- El corrent Socialista.
El pensament socialista d’inspiració marxista va arrelar a Madrid
entre el cercle de tipògrafs, que el 2 de maig de 1879 van fundar
el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). El líder de
l’organització va ser el tipògraf Pablo Iglesias.
La influència del partit es va anar extenen lentament a
Madrid, Biscaia, Astúries, però no té massa influència a
Andalusia i Catalunya on predomina l’anarquisme.
Els punts forts del partit són :
1. L’emancipació de la classe obrera.
2. La instauració de la propietat social.
3. Conquesta del poder polític.
L’obertura política que arriba amb el govern liberal fusionistes
va permetre un petit creixement d’afiliats.
L’any 1886 és fundà el seu propi òrgan de premsa el setmanari
El socialista , es convertirà al 1890 en l’òrgan oficial del partit.
El 1888 es fundà a Barcelona la seva central sindical , la Unió
General de Treballadors (UGT).
28
Pablo Iglesias.
1 de maig 1890.
Fundació del PSOE.
29
4.- LA QÜESTIÓ SOCIAL.
L’últim quart del segle XIX, una classe obrera
industrial cada cop més nombrosa, sotmesa a
precarietat laboral i a l’increment constant
dels preus, plantejaven als governs conservadors
una explosió de violència social dels socialistes o
anarquistes.
Els governs espanyols van arribar als anys 90 amb
una forta crispació social. Els corrents socialistes i
anarquistes es van organitzar i adoptar estratègies
diferents per aconseguir els seus objectius.
30
4.1.-La llei d’associacions i la política reformista.
Durant els primers anys de la Restauració, el moviment obrer no va poder actuar amb llibertat a causa de la política restrictiva dels gorverns conservadors i es van veure forçades a la clandestinitat.
Amb l’arribada al govern dels liberals 1881, es van iniciar una etapa de tolerància que va permetre reestructurar les organitzacions obreres.
L’obrerisme va rebre un impuls molt important amb l’aprovació de la Llei d’associacions 1887, que permet el dret a la lliure sindicalització.
4.2.- El sindicalisme socialista.
L’any 1879 Pablo Iglesias fundà el Partit Socialista Obrer Espanyol. Un partit que es defineix com a marxista, d’orientació obrerista i partidari de la revolució social.
L’any 1890 participen activament a la primera celebració del Primer de Maig, com a jornada de reivindicació obrera de la jornada de vuit hores i també van participar a les vagues mineres d’Astùries i País Basc.
31
Malgrat la defensa dela participació en la vida política, la seva
negativa a col·laborar amb els republicans va fer que no tingués
participació en el congrés dels diputats fins 1910.
Al 1888 es va impulsar la creació d’un sindicat socialista a
Barcelona , la Unió General de Treballadors. El sindicat
respon al model de sindicat de masses, que englobava tots
els sectors de la producció. Per ampliar la seva base social, el
sindicat es va declarar no depenen de cap organització
política i l’únic requisit d’admissió era respectar el reglament i
els acords aprovats.
El programa del sindicat tenia un caràcter reivindicatiu de
millores en les condicions laborals dels obrers i per això
defensa la negociació col·lectiva, sense renunciar a la vaga.
PSOE i UGT van tenir a Madrid i Biscaia i Astùries les
seves zones d’influència més gran, mentre que a Catalunya i
a Andalusia, d’influència anarquista, la seva repressentació és
escassa.
32
Video : Los mártires de Chicago .
http://www.youtube.com/watch?v=WgPmDBCQfwE
Video : 120 del 1 de mayo
http://www.youtube.com/watch?v=EpF7GPCivg8
Arriba los pobres del mundo
En pie los esclavos sin pan
alcémonos todos al grito
¡Viva la Internacional!
Removamos todas las trabas
que oprimen al proletario,
cambiemos el mundo de base
hundiendo al imperio burgués.
Agrupémonos todos,
en la lucha final,
y se alzan los pueblos
por la Internacional. (Bis)
El día que el triunfo alcancemos
ni esclavos ni dueños habrá,
los odios que al mundo envenenan,
al punto se extinguirán.
El hombre del hombre es hermano
derechos iguales tendrán
la Tierra será el paraíso,
patria de la Humanidad.
Agrupémonos todos
en la lucha final.
Y se alzan los pueblos
por la Internacional.
Agrupémonos todos
en la lucha final.
Y se alzan los pueblos ¡con valor!
por la Internacional.
33
4.3.- El moviment anarquista.
L’ambient de tolèrancia que hi ha al 1881, els bakunistes van organitzar un Congrés obrer a Barcelona, en el qual van reconstruir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), que substituïa l’antiga Federació Regional Espanyola(FRE).El motiu del canvi es per la pèrdua de afiliats i per la necessitat d’adaptar-se ala nova legalitat, que prohibia les organitzacions de caràcter internacional.
La nova organització tenia la seva implantació més gran a Catalunya i Andalusia.
L’any 1883 els assassinats atribuïts a la suposada organització anarquista anomenada La mano negra, fou l’excusa del règim per iniciar la repressió contra l’anarquisme, que provocà més de cinc mil detencions. Aquests fets van radicalitzar bona part del moviment anarquista, que es divideix en :
1. Els que segueixen la tradició bakunista de lluita sindical .
2. Els qui s’identifiquen amb les teories anarcocomunistes defensades per Kropotkin, més orientats cap a les actuacions violentes i radicals.
34
Mijaíl Bakunin Anarcocol·lectivisme. Per a Bakunin l'anarquisme
suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni
autoritat basada en el treball, el factor de producció, els
seus mitjans i distribució i que s'organitzaria mitjançant
la federació de productors i consumidors des de la base
que es coordinarien entre si en confederacions. No
obstant això en la visió de Bakunin a cadascú se li ha de
retribuir segons el treball realitzat de manera que
s'impedeixi el sorgiment d'una classe ociosa, que
s'aprofitàs del treball de les associacions lliures. Allò que
el comunisme llibertari de Kropotkin va objectar, el
ressorgiment d'una burocràcia que hagués de vigilar i
regular el treball i la seva remuneració, el que tendiria
a constituir-se en un nucli d'autoritat i de tirania
potencial.
Poitr Kropotkin Kropotkin volia l'abolició de tota forma de govern en
favor d'una societat que es regís exclusivament pel
principi de l'ajuda mútua i la cooperació, sense
necessitat d'institucions estatals
(anarcocomunisme).
35
Així una part del moviment anarquista va optar per l’acció directa i va organitzar grups autònoms revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra les pilar bàsics del capitalisme:
ESTAT – ESGLÈSIA – BURGESIA.
Durant l’etapa 1893 – 1897 hi van haver les actuacions de violència social més importants:
1. 1893 el típograf Paulí Pallars llançar dues bombes contra la comitiva encapçalada per Martínez Campos, que va resultar ferit de gravetat quan passava revista a Barcelona. (condemnat a mort).
2. Uns mesos més tard eren llançades dos bombes Orsini contra l’entitat representativa de la societat burgesa, el Liceu de Barcelona .
3. 1896 una bomba llançada contra la processó del Corpus, símbol de la liturgia popular, va suposar la mort de 6 persones i 40 ferits.
Els atemptats van tenir una repressió fota contra l’anarquisme, que provocà una espiral de violència basada en la dinàmica d’acció - repressió – acció.
36
Paulí Pallàs
Atemptat contra Martínez Campos. Afusellament de Pallàs.
Bomba Orsini.
Atemtado del Liceu.
37
Atemptat del Corpus a Barcelona 1896.
Atemptat 1897 contra Cánovas del Castillo.
38
El judici dels detinguts per l’atemptat del Corpus, conegut
amb el nom de Procés de Montjuïc ( 8 penes de mort i 67 de
presó), va esdevenir el símbol de la repressió i
l’autoritarisme de l’Estat Espanyol.
La repercussió dels fets va provocar l’acció anarquista de
l’italià Michele Angiolillo, que ve a Espanya i a l’agost de 1897
assassina al president del govern Cánovas del Castillo.
La difussió d’atemptats aprofundeix en l’escissió dels
anarquistes entre, els que opten per l’acció directa i els que
promouen una acció de masses.
Aquest últims defenaven que l’acció directa, no apropava a
l’obrer a la revolució sinó que els allunyava de les idees
anaquistes i defensaven la necessitat de fundar organitzacions
sindicals. És una corrent de caràcter anarcosindicalista, i
al 1907 crearà la Solidaritat Obrera i 1910 la CNT.
39
Congrés fundacional de la CNT.
40
5 .- ELS REGIONALISMES PENÍNSULARS I EL
CATALANISME.
Un dels fets polítics més rellevants de l’època de la Restauració va
ser l’aparició d’importants moviments de caràcter
regionalista a Catalunya, al País Basc i Galícia. Aquests
moviments van sorgir com a reacció contra les polítiques
uniformistes i centralitzadores de l’Estat i per reivindicar el
seu particularisme dins l’Estat.
Al final del s. XIX i sobretot a partir de la crisis 1898, les
manifestacions regionalistes van evolucionar cap a
fórmules polítiques nacionalistes, que anaven des de la
descentralització fins a la independència.
41
5.1.- El regionalisme i els nacionalismes.
El regionalisme gallec i valencià, es mouen en l’àmbit literari.
El Galleguisme:
La societat gallega a diferència de la catalana o la basca,
continuava essent rural, la burgesia era força dèbil enfront
unes classes dominants tradicionals com la vella noblesa
territorial i eclesiàstica.
L’aparició del galleguisme fou més minoritària i tardana que a
Catalunya i el País Basc. Encara que la societat era molt més
homogènia i que la llengua i les tradicions culturals s’havien
mantingut més arrelades en el sí de la societat pagesa.
Això explica perquè les classes mitjanes consideressin la
defensa de les tradicons i la llengua com un signe
d’endarreriment cultural i social al identificar-ho amb la
pagesia tradicional.
A la metitat del segle XIX s’inicia un corrent o Rexurdimiento,
que significava el redescobriment romàntic i literari de la
llengua , la història i les tradicions gallegues, però amb un
carècter essencialment cultural i apolític. (Rosalia de Castro).
42
Unes minories intel·lectuals van començar a
responsabilitzar al centralisme espanyol i la subordinació
política gallega com el motiu de l’endarreriment econòmic,
que va forçar a molts gallecs cap a l’emigració com a única
sortida.
En les dos últimes dècades del s.XIX el galleguisme va
adquirir un caràcter més polític, que es veu en el naixement
d’una premsa i dels primers projectes galleguistes, que es
van difondre entre unes minories intel·lectuals.
S’haura d’esperar a les primeres dècades del s. XX per trobar
una nova generació de galleguistes amb plantejaments polítics i
amb més influència dins la societat.
Rosalia de Castro.
43
El Nacionalisme Basc:
Els furs eren unes ordenances juridicoadministratives,
típiques de l’Antic Règim, que van estar vigents al País Basc i
Navarra fins el final de la tercera guerra carlina 1876.
L’abolició d’aquests furs provocarà l’origen d’un corrent de
recuperació de la identitat basca.
En aquest procés van coincidir dos elements:
1. L’abolició dels furs: naixement d’un moviment foralista, que
reivindicava el manteniment de la societat basca tradicional,
refusant la imposició de la política i dels partits d’àmbit
espanyol.
2. El procés d’industrialització de Biscaia, que va generar
l’aparició d’una burgesia vinculada al sistema polític de la
Resturació i partidaria de concerts econòmics, peró també va
afavorir una immigració, que podia fer perillar les seves senyals
d’identitat. Per defensar la llengua, cultura i la societat
tradicional basques (euskera), es van oposar a la
espanyolització de la immigració. 44
Amb aquest marc contextual Sabino Arana va impulsar els principis originaris del nacionalisme basc, amb el lema “ Déu i lleis antigues”; que venia a ser la defensa de la vella societat patrialcal desde una perspectiva antiliberal, catòlica i tradicionalista, alhora que reclamava la total reintegració dels furs.
Aquest nacionalisme basc una de les seves claus era la puresa de raça, per això a la nova Euskadi els immigrants (els maketos) deterioraven els costums, la religió i la moral. En els seus escrits Sabino ataca a la classe dirigent basca per permetre la destrucció de la societat afavorint el procés de industrialització i ataca al socialisme per la seva influència entre la immigració.
La publicació del seu llibre 1892 Bizcaya por su independència, ha estat cosiderat com l’inici del nacionacionalisme basc. 1894 Arana va crear la Societat Euskalerria que fou l’origen del Partit Nacionalista Basc. A partir de 1901 va moderar el seu discurs i abandonar els postulats independentistes i antiindustrialització, per defensar la reintegració dels furs dins un Estat liberal espanyol.
45
Ikurrinya amb les mesures
oficials actuals.
Ikurrinya amb les proporcions que li
van donar els germans arana.
Euzko Alderdi Jeltzalea-
Partido Nacionalista Vasco
46
A Mallorca, el regionalisme agafa forma amb la producció intel·lectual de Miquel dels Sants Oliver, que al 1899 va publicar La cuestión regional.
5.2.- El Catalanisme. El catalanisme comença a manifestar-se a la primera meitat del
segle XIX. La industrialització del Principat, va suposar una aproximació a Europa occidental i un distanciament amb la resta de la societat espanyola.
Antecedents del catalanisme són:
1. Romanticisme – Reinaxença.
2. Proteccionisme econòmic.
L’aparició del Romanticisme, com a reivindicació i exaltació de la història, del dret i l’organització política medievals, contribuir a mantenir el sentiment de diferenciació. El moviment cultural i literari, la Renaixença, va sorgir a Catalunya cap als anys 30, en el context del romanticisme europeui amb un estat espanyol amb pretensions centralistes i unificadores del territori per mitjà del castellà i ignorant la resta de llengües i cultures. L’objectiu d’aquest moviment serà la recuperació de la llengua i les senyals d’identitat catalanes, no hi ha projecte polític.
47
Al començament del segle es va visible la disminució del l’ús del
català, que restava circunscrit a l’àmbit quotidià.
La publicació el 1833 de L’oda a la Patria d’Aribau i dels
escrits al Diario de Barcelona de Joaquin Rubió i Ors a favor
de la recuperació del català com a llengua literària, la
llengua es converteix en el referent del moviment.
L’any 1859 s’inicià la celebració dels Jocs Florals, que serveixen
com a plataforma per restaurar i conservar la llengua i la
literatura catalana. A més van contribuir a l’aceptació social
del català com a llengua culta i de prestigi.
Bonaventura Carles Aribau.
48
Els anys 70 foren els de màxima plenitud de la renaixença i
troben figures importants com Jacint Verdaguer i Àngel
Guimerà. La renaixença també comportà una recerca de les
arrels de la identitat catalana en àmbits com la història, el
dret o el folklore.
Àngel Guimerà. Jacint Verdaguer.
49
El proteccionisme La defensa de la industria catalana amb
mesures polítiques proteccionistes , per reduir la competència
amb productes extrangers, sobretot els britànics, van ser una de
les característiques de la política de la primera meitat del s. XIX.
Tant industrials, polítics com publicistes s’esforçen en justificar
la protecció del mercat nacional espanyol.
Catalanisme polític.
o Els origens del catalanisme com a moviment polític, té els
seus antecedents en els moviments populars de protesta
contra l’estat liberal i rebuig contra el centralisme
unificador.
o Les primeres oposicions a aquest centralisme són algunes
manifestacions catalanes que es donen entre 1835 i 1843, on es
reclamen reformes polítiques i socials per acabar amb la
centralització de l’estat.
50
o El federalisme es desenvolupà com una doctrina política
fortament arrelada a Catalunya i com una opció al govern del
sexenni democràtic (1868-1874). Aquest corrent federalista troba
en el Partit Republicà Democràtic Federal el vehicle de
difussió. El republicanisme defensava la republica, laïcisme,
ampliació de drets i llibertats i sobretot una repartició
dels poders entre els òrgans de govern estatal, regional i
municipal.
o Francesc Pi i Margall fou el principal inspirador del
republicanisme federal i també hem de destacar Valentí
Almirall, Josep Anselm i Clavé i Ildefons Cerdà.
Pi i Margall. Valentí Almirall. Josep Anselm Clavé. Ildefons Cerdà.
51
Acció política del Catalanisme durant la Restauració es concreta en :
1. La creació de plataformes cíviques i d’associacions.
2. En manifests per donar a conèixer la realitat catalana. Demanar el reconeixement de la seva singularitat dins l’Estat Espanyol.
3. Organització de campanyes en defensa dels interessos de Catalunya.
Plataformes catalanistes= plataformes cíviques i d’associacions.
El 1870 a l’ombra dels Jocs Florals, es a fundar l’associació Jove Catalunya, que impular la creació de publicacions periòdiques en català com : La Gramalla (setmanari de caràcter científic i artístic) (1870) i la Renaixença (1871).
Valentí Almirall va ser una figura clau per entendre la transició del federalisme cap al catalanisme polític. Almirall fou un dels més destacats dirigents del federalisme, que a l’any 1881 va trencar amb Pi i Margall i impulsar la creació d’una organització política específicament catalana i al marge dels partits estatals.
El seu pensament polític va quedar recollit al seu llibre Lo Catalanisme (1886).
52
53
Amb l’objectiu d’unir a totes les forces catalanistes, Almirall
va convovar el Primer Congrés Catalanista 1880, que
pretenia aplegar els dos corrents més destacats del
catalanisme: el federalisme republicà i el més literari,
apolític i conservador que envoltava el diari La Renaixença.
Es van pendre tres acords:
1. La redacció d’un document en defensa del dret civil català.
2. La creació d’una acadèmia de la llengua catalana.
3. Crear una entitat que difongués el catalanisme = Centre
Català es va crear al 1882 i el seu primer president fou
Frederic Soler.
El Centre Català va convocar el segon Congrés
Catalanista 1883. Les resolucions d’aquest congrés van
significar el naixement d’una política catalana real i per
això es va acordar l’abandonament dels seus membres dels
partits polítics estatals i la militació en organitzacions
catalanes. I altre acord va ser la defensa del
proteccionisme i del dret català. 54
55
Manifests per donar a conèixer la realitat catalana. Demanar el reconeixement de la seva singularitat dins l’Estat Espanyol.
L’any 1885 el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona en el qual van participar organitzacions econòmiques de la burgesia, institucions culturals i entitats catalanistes. Almirall pretenia l’aproximació del moviment catalanista a la burgesia, que en el millor dels casos defensava només posicions descentralitzadores.
A la reunió es va aprovar la redacció d’un mainfest, conegut amb el nom de Memorial de Greuges (1885), que recollia els motius pels quals Catalunya se sentia agreujada. El redactor fou Valentí Almirall i el destinatari Alfons XII (10 març).
El document denúncia l’opressió del règim centralista sobre Catalunya i formulava reivindicacions en defensa del proteccionisme, per els convenis comercials que s’havien establert amb França i Regne Unit, i del dret civil català, pels intents de l’unificació del codi civil.
El text es considerat com el primer manifest polític unitari del catalanisme.
La lluita contra el projecte de l’Exposició Universal de Barcelona (1888) defensat per Almirall i de molts membres del Centre Català, va provocar la divisió interna de l’entitat. I al 1887 es crea una nova organització política La Lliga de Catalunya.
56
Expossició Universal de Barcelona
1888
57
El 1886 es crea Centre Escolar Catalanista, una agrupació d’estudiants del Centre Català, que va evolucionar del regionalisme al catalanisme i que amb alguns membres del Centre Català van crear al 1887 La Lliga de Catalunya.
La Lliga de Catalunya defensava els interessos morals, polítics i econòmics de Catalunya desde la visió conservadora (burgesa). Al 1888 la Lliga va adreçar a la regent Mª Cristina d’Habsburg un missatge en català, on li demanava la instauració d’un sistema autonòmic.
Campanya contra el projecte d’unificació del codi civil.= Organització de campanyes en defensa dels interessos de
Catalunya.
L’any 1889 s’esta discutint a les Corts Madrid una reforma del Codi Civil . Aquest codi suposa l’inici d’una campanya dirigida per La Lliga de Catalunya i el Centre Escolar Catalanista, liderada per Narcís Verdaguer, en contra de l’article 15, on diu que totes les persones nascudes fora del territori foral, es reigiren pel nou codi i no pel dret foral.
El setmanari catòlic La veu de Montserrat es converteix en el portaveu d’aquest campanya. Tot i així les Corts aproven el text a l’abril, però l’article 15 va ser reformat el mes de juliol a favor de les regions forals, gràcies a la intervenció de la reina regent. Narcís ho va qualificar com la primera victoria del catalanisme.
58
Narcís Verdaguer i Callís. 59
La Unió Catalanista i les Bases de Manresa.
La campanya contra el codi civil va mostrar la necessitat d’organitzar millor el moviment catalanista. El dirigent de la Lliga de Catalunya, Narcís Verdaguer va proposar fundar una nova entitat que coordinés aquesta associació amb tots els nuclis catalanistes comarcals. Així, l’any 1891 es va fundar La Unió Catalanista.
La nova organització tenia com objectiu la propagació de les idees regionalistes i la realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes.
El primer president de l’entitat va ser Lluís Domènech i Muntaner i el secretari, Enric Prat de la Riba.
Els dies 25-26- i 27 de març 1892 a l’Ajuntament de Manresa es celebra la primera assamblea de delegats de l’organització amb l’objectiu d’aprovar el seu programa polític, que rebra el nom de Bases per al Constitució Regional Catalana (= Bases de Manresa).
El document consta de 17 bases: La primera tracta del poder central, que es configura com a federal i les atribucions a Catalunya i les 16 bases següents tracta del poder regional català.
60
Lluís Domenech i Muntaner.
Enric Prat de la Riba.
En 1906 Enric Prat de la Riba
publica La nacionalidad
catalana, una obra important
en la definició del
nacionalisme català. 61
62
Les reaccions del parlament provenen del conservador
Eduardo Dato, que va considerar el text “ utópico como el
programa socialista, tan peligroso como el anarquista”;
Antoni Maura liberal el qualificà “ programa de disolución y
de negación de la patria”.
Els partidaris d’un estat centralista no podien acceptar
l’existència de realitats nacionals diferents a l’espanyola
perquè dificultava la construcció d’un estat nacional
modern.
Els catalanistes veien en l’estat centralista un obstacle per
la realització del desenvolupament de Catalunya i de la
seva identitat.
El catalanisme dels últims anys del s. XIX tenia com objectiu
aconseguí l’autogovern per a Catalunya.
63
La conquesta de les Institucions i el missatge a Jordi I
Entre 1895 i 1901 es produeix un procès de catalanització de
les institucions cíviques i jurídiques catalanes, fortament
castellanitzades. L’objectiu era aconseguí la projecció pública del
programa catalanista.
El 1895 Ángel Guimerà i Joan Josep Permanyer, membres
de la Lliga de Catalunya, partit conservador i catalanista, van ser
elegits respectivament president de l’Ateneu Barcelonès i de
l’Acadèmia de jurisprudència i legislació.
Març 1897 un grup d’intel·lectuals, entitats i polítics, la
majoria vinculats a la Unió , lliuren al Cònsol de Grècia a
Barcelona el Missatge al rei dels Hel·lens, un document dirigit
a Jordi I, on es felicita les seves actuacions d’enviament de
forces gregues a Creta per ajudar contra la dominació
turca. Les autoritats espanyoles acusen als autors de
separatistes.
64
Àngel Guimerà. Ateneu Barcelonès.
Joan Josep Permanyer.
65
6.- EL DESASTRE DEL 98. Durant la Restauració el període més propici per fer concessions
a les reivindicacions cubanes va ser durant el govern llarg dels liberals, llavors el Partido Autonomista Cubano es va mostrar decidit a donar suport al govern reformista de Madrid. Però les úniques concessions van ser, l’abolició de l’esclavitud (1880) i que els cubans poguessin tenir representació pròpia al Parlament espanyol.
Les tensions entre la colònia i Espanya van augmentar amb l’oposició cubana als forts arranzels proteccionistes que Espanya imposava a l’illa, fet que dificultava el comerç amb els Estats Units, principal comprador de productes cubans. L’arranzel 1891 va aixecar l’oposició dels comerciants cubans i del govern nord-americà.
L’any 1895 els independentistes cubans s’aixequen en armes amb la proclama coneguda com Grito de Baire. La insurrecció va començar a la part oriental de l’illa i entre els seus dirigents militars hi havia Antonio Maceo, Máximo Gómez, José Martí, que aconseguiren extendre la revolució a la zona occidental.
66
José Julián Martí Pérez
Antonio Maceo.
Máximo Gómez. Weyler.
67
El govern presidit per Cánovas va respondre enviant al general
Martínez Campos. Però la manca d’èxits va suposar el relleu de
Martínez Campos per Valerià Weyler, que desembarcà a l’illa
amb mètodes més contundents.
Després de l’assassinat de Cánovas 1897, un nou govern liberal
Sagasta, va decidir a provar l’estratègia de la conciliació.
Va rellevar a Weyler i va concedir autonomia a Cuba, el
sufragi universal, la igualtat de drets entre insulars i
peninsulars i l’autonomia arranzelària. Però les reformes van
arribar tard: els independentistes, que contaven amb el suport
dels Estats Units, en negaren a acceptar la fi del conflicte.
Paral·lelament al conflicte cubà va esclatar la rebel·lió de les
Filipines 1896-1897. La presència espanyola era més feble :
1. Es limitava a ocupació religiosa.
2. A l’explotació d’alguns recursos naturals com el tabac, fusta i
espècies.
3. Com enclavament comercial amb Xina.
L’aixecament filipí va ser fortament reprimit, i el seu màxim
dirigent, José Rizal, va ser executat. 68
José Rizal.
69
El 1898 els Estats Units es van decidir a declarar la guerra a
Espanya. El pretext fou l’enfonsament del Maine, un
vaixell nord-americà ancorat a l’Havana. El 18 d’abril, els Estats
Units van intervenir a Cuba i les Filipines, desencadenant
una ràpida guerra que va acabar amb la derrota de
l’esquadra espanyola a Cavite ( Filipines ) i a Santiago
(Cuba).
Al desembre, es va signar la Pau de París (10/12/1898), per la
qual Espanya perdia Cuba, Puerto Rico i les Filipines.
Voladura del Maine.
Pau de París.
70
