PANORAMA DE LA LITERATURA CATALANA Àlex Broch, Isidor Cònsul, Vicenç Llorca

Primera edició: desembre de 1997Segona edició: novembre de 1998

© Àlex Broch, Isidor Cònsul, Vicenç Llorca© d’aquesta edició: Generalitat de Catalunya

Departament de CulturaInstitució de les Lletres CatalanesPortal de Santa Madrona 6-808001 Barcelona

Maquetació i edició: Víctor Igual, S.L.

ISBN: 84-393-4401-5Dipòsit legal: B-21.711-98Imprès a Grup 3, S.A.

ÍNDEX

Introducció, per Jordi Sarsanedas

De la literatura medieval al Romanticisme, per Isidor Cònsul

La primera meitat del segle XX, per Vicenç Llorca

Literatura contemporània a partir de 1960, per Àlex Broch i Isidor Cònsul

INTRODUCCIÓ

Si voldríem que la producció literària de la nostra terra i de la nostra gent sigui coneguda més amplament i més escaientment que no ho és, i si prenem alguna iniciativa —com la redacció d’aquest llibre— per aconseguir algun resultat en aquest sentit, volem creure que en això no hi ha res que no s’inspiri en el convenciment que el conjunt d’obra escrita que voldríem contribuir a posar a l’abast d’un públic més ample, nou cada dia, bé mereix l’atenció que per a ella busquem i demanem.

Ens hi anima la convicció que oferim al lector estranger, perquè acceptant de conèixer-los se n’enriqueixi, els escrits d’algunes personalitats indiscutiblement de primer ordre com, per exemple, Ausiàs March; això, pel que fa al passat. Algú pot trobar que, a la història de les nostres lletres, hi manca, perquè també hi fos seguit un patró prou conegut, uns brillants poemes èpics inicials. Hi tenim, però, l’incomparable gegant liminar que és Ramon Llull! D’aleshores ençà, amb alts i baixos, certament amb algun estiatge severíssim, s’ha mantingut una continuïtat que arriba als nostres dies amb obres per a les quals —per a algunes de les quals, és clar— postulem, convençuts que no cometem cap impertinència, que l’interès i la qualitat siguin, si s’escau, ratificats per l’atenció crítica d’amics estrangers. I ens permetem de fer observar que la producció que presenten en aquest llibre els tres autors és ben bé la de la gent de totes les terres de la nostra parla: si Llull era mallorquí, si Ausiàs March era valencià, també entre els noms d’ara mateix valencians i illencs són nombrosos.

Sé que els autors, professors i crítics en exercici, plenament qualificats, han preparat aquest opuscle amb l’ambició que sigui útil. Que llur esperança es compleixi.

Jordi SarsanedasDegà de la Institució de les Lletres Catalanes (1988-1999)

DE LA LITERATURA MEDIEVAL AL ROMANTICISME

Els inicis

Com en la majoria de les llengües romàniques —el castellà, el francès, el portuguès o l’italià— les primeres mostres escrites en català són de la baixa edat mitjana i, entre els documents de cert gruix, hi ha dos textos de la segona meitat del segle XII: un fragment traduït del Forum iudicum visigot i les Homilies d’Organyà. Si els posem en parallel amb els primers escrits d’altres llengües romàniques, la seva importància és similar a les Glosas silenses i Glosas emilianenses de la llengua castellana o els famosos Serments d’Estrasburg de la francesa. A banda, hi ha mots catalans i frases arromançades en textos llatins de la primera meitat del segle XII, ja sigui per error d’uns escrivans amb poc domini del llatí o perquè, conscientment, volien fer-se entenedors als lectors més corrents. Tot i això, el primer esclat literari prengué, a Catalunya, les formes de la poesia trobadoresca.

Els trobadors

Culta i refinada, la literatura provençal es desenvolupà entre els segles XII i XIII a la meitat sud de la geografia francesa actual i va influir de manera poderosa les cultures veïnes del nord d’Itàlia i Catalunya. Per terres italianes generà el «Dolce Stil Nuovo» que és a la base de la lírica de Dante i Petrarca. A Catalunya endegà una tradició que durà fins al segle XIV i donà poetes d’estricta singularitat com Guillem de Berguedà (documentat entre 1138 i 1196), que fou un magnífic escriptor i un noble bregós i cínic, i el trobador professional Cerverí de Girona (o Guillem de Cervera), documentat entre els anys 1259 i 1285.

Ramon Llull i la consolidació de la prosa

Si la poesia catalana va néixer de la rica tradició provençal, la prosa adquirí un impuls definitiu mercès a Ramon Llull (v. 1232-v.1315), una de les personalitats més singulars del món medieval europeu. Era fill de pares barcelonins, però nasqué a Ciutat de Mallorca pocs anys després de la conquesta de l’illa pel rei Jaume I. De jove va compondre poesia trobadoresca fins que, arran d’una transformació religiosa radical, dedicà la seva vida i la seva obra a la conversió dels infidels i a la defensa de la fe cristiana. Fou un viatger tenaç i visità Roma, Gènova, París, Nàpols i Bolonya, així com el nord d’Àfrica (Tunis) i la banda oriental de la Mediterrània (Xipre), sempre amb la intenció de divulgar la bondat del cristianisme. L’afany de veure món no li impedí la redacció d’una enorme producció llibresca —entorn de dos-cents cinquanta llibres escrits en català i en llatí— ni la fundació d’una escola de llengües orientals, a Mallorca, perquè els missioners hi aprenguessin àrab i poguessin difondre amb més eficàcia el cristianisme. Fou el primer pensador europeu que redactà tractats de filosofia en una llengua romanç amb la qual cosa enriquí enormement el lèxic i la sintaxi del català que convertí en una eina d’alta eficàcia expressiva.De les obres religioses destaquen el Libre del gentil e los tres savis (1272) i Libre de contemplació en Déu (1271-74), als quals cal sumar el Libre de l’orde de cavalleria (1275-76), un dels tractats més divulgats de l’edat mitjana, i les narracions Libre d’Evast e Aloma e de Blanquerna son fill (1283-1286), de fons autobiogràfic, i Fèlix o Libre de

meravelles (1288-89), compendi del món i de la natura vist per la mentalitat lògica del jove Fèlix. L’obra es tanca amb un apòleg d’intencionalitat política, Libre de les bèsties, clarament influenciat pel Calila e Dimna i el Roman de Renart.A les obres de Ramon Llull es manifesten punts d’experiència mística que es desenvolupen a Libre d’Amic e Amat, una obra que neix en les fonts bíbliques del Càntic dels Càntics, i a Arbre de filosofia d’amor. Sovint s’hi rastreja fervor marià i confessa, en altres poemes, el debat entre acció i contemplació, Lo desconhort (1299), i el dolor en moments de desànim i desencís, Cant de Ramon.

Les quatre grans cròniques

A la segona meitat del XIII, coincidint amb la redacció de les primeres obres de Ramon Llull, apareixen les mostres més antigues de textos històrics en català i sobresurten les Quatre Grans Cròniques: el Libre dels feyts, del rei Jaume I, la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós que, en el seu conjunt, donen una visió d’allò que fou la corona catalano-aragonesa dels segles XIII i XIV, el temps de la consolidació peninsular de Catalunya i de la seva expansió política i comercial per la Mediterrània.

El Libre dels feyts és una crònica dictada per Jaume I, d’accent autobiogràfic, caràcter èpic i influïda per la tradició dels cantars de gesta. Posa l’èmfasi en les qualitats militars del rei i la seva gesta en la conquesta de València i Mallorca. La Crònica de Bernat Desclot, escrita pel tresorer reial Bernat Escrivà, és molt rigorosa des d’un punt de vista històric, atès que l’autor va tenir accés a la documentació de la Cancelleria. L’autor s’hi manifesta com un cronista d’ofici i el seu treball continua el Libre dels feyts perquè s’adreça al regnat de Pere el Gran, fill i successor de Jaume I. A les antípodes de Bernat Desclot hi ha l’empordanès Ramon Muntaner, cap d’almogàvers al servei de Roger de Flor i capità de la famosa companyia catalana a l’Imperi bizantí. No és un cronista professional, sinó un militar que ha viatjat i ha viscut intensament, i explica els seus records amb una prosa virolada i eficaç que converteix la Crònica de Ramon Muntaner en un llibre bell i apassionat que s’allargà pels cinc regnats que li foren contemporanis, de Jaume I fins a la coronació d’Alfons III el Benigne. Finalment, la Crònica de Pere el Cerimoniós enllaça amb el Libre dels feyts, perquè és una obra vetllada personalment pel mateix rei i es tracta d’una crònica personal i biogràfica que és fruit de l’admiració del Cerimoniós per l’obra de Jaume I.

Els segles XIV i XV

La literatura catalana del segle XIV trobà uns moralistes de relleu en les figures de dos religiosos fins a un cert punt antagònics: el franciscà gironí Francesc Eiximenis (1327-1409) i el dominic valencià sant Vicent Ferrer (1350-1419). El frare gironí va copsar el sentit de la història i es proposà escriure, des d’una òptica burgesa, la summa del saber de la seva època en el projecte enciclopèdic Lo Crestià, que no va poder acabar. També va escriure un tractat sobre els àngels i el divertit Libre de les dones (1398). Sant Vicent Ferrer, per contra, fou un predicador apocalíptic, convençut de la propera fi del món i la seva obra és formada pels prop de tres-cents sermons copiats al dictat i mentre predicava per als frares del seu seguici. Un tercer moralista singular fou el franciscà mallorquí fra Anselm Turmeda (1350-v. 1430), autor de Libre de bons amonestaments (1398), que es convertí a l’islam i apostatà del cristianisme.

Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós s’estructurà en sentit modern l’administració del regne —la Cancelleria Reial— i el mateix monarca, seduït per la cultura, afavorí l’entrada de l’humanisme. En l’ambient culte de la Cancelleria es crià Bernat Metge (v. 1340-1413), el primer home de lletres dins de la Península Ibèrica que assimilà els corrents de l’humanisme exercint alhora d’introductor de Petrarca i de Boccaccio. Entre les seves obres de més volada cal considerar el poema allegòric Libre de Fortuna e de Prudència (1381), i Lo somni (1399).

Ja de ple en el XV, però en el context d’una societat en procés de canvi, destaquen, a València, sor Isabel de Villena (1430-1490), l’escriptora més important de la literatura medieval catalana, el noble Joan Roís de Corella (v. 1433-1497) i el metge Jaume Roig (v. 1410-1478).

Ausiàs March

Fins a l’arribada d’Ausiàs March (v. 1397-1459), la poesia catalana vivia sota la influència d’una tradició provençal fàcil de seguir en poetes com Andreu Febrer (v. 1357-1444) i Jordi de Sant Jordi (v. 1400-v. 1424). Ausiàs March, considerat el poeta més important de la literatura catalana medieval, s’allunya dels models provençals (deixant a part l’estil dels trobadors...) i de la cultura feudal. Elevà la intensitat de la poesia amorosa fins a nivells de transcendència filosòfica i religiosa, i el conjunt de la seva obra presenta cicles amorosos diferents segons les dones a qui s’adrecen i destaquen, sobretot, els dos primers designats amb els senyals «Plena de seny» i «Llir entre cards». L’excellència de la pròpia obra remarca Ausiàs March com un escriptor de cultura, un poeta que havia reflexionat sobre aspectes transcendentals de la vida humana i que coneixia molt de prop els textos i topants de l’escolàstica medieval.

«Tirant lo blanc»

El segle XV assenyala un dels moments de més esplendor de la literatura catalana i es tanca amb dues novelles singulars escrites entre 1456 i 1468: Curial e Güelfa, d’autor anònim, i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Tot i tractar-se d’obres relacionades amb la tradició artúrica que originà els llibres de cavalleries, les dues novelles catalanes se’n separen en la mesura que s’esforcen a reflectir la realitat i a plantejar la narració com una història carregada de realisme i de versemblança. A l’inrevés, doncs, dels llibres de cavalleries que eren narracions d’escenari fantàstic, protagonitzades per cavallers mítics i aventures impossibles. Per aquesta raó, Miguel de Cervantes, en el capítol VI de Don Quijote, remarcà la singularitat de Tirant lo Blanc dient que, «por su estilo, es éste el mejor libro del mundo».

La novella que tant plaïa Cervantes narra les aventures del jove bretó Tirant lo Blanc d’ençà que és armat cavaller a Anglaterra fins a la seva mort, d’una pulmonia, a la ciutat d’Andrinòpol. Entre el cap i la punta, la història de Tirant lo Blanc passa, primer, pels fets d’armes que el converteixen en campió de les festes d’Anglaterra; després inicia les aventures per la Mediterrània que el duran, progressivament, a Sicília, a Rodes i finalment a l’Imperi bizantí assetjat pel Gran Turc. Les aventures a Constantinoble de Tirant lo Blanc es converteixen en l’eix central de la novella, les escenes bèlliques es lliguen amb les cortesanes, l’humor i la sensualitat amb l’erotisme i l’obra es carrega amb delicioses connotacions de costumisme realista. Després, les aventures de Tirant s’allarguen cap al nord d’Àfrica fins que Constantinoble queda alliberada, es segella la

pau amb els turcs i l’heroi entra triomfal a la ciutat. L’emperador li concedeix el títol de Cèsar de l’Imperi i la mà de la seva filla Carmesina. Però, un cop acabades les feines de pacificació, un dia que Tirant es passejava vora del riu a la ciutat d’Andrinòpol, emmalaltí d’una pulmonia i morí.

Tirant lo Blanc és una de les obres fonamentals de la literatura catalana, ha estat traduïda a nombrosos idiomes i ha merescut elogis d’escriptors i crítics del món sencer, des de Miguel de Cervantes fins a Mario Vargas Llosa.

Dels segles XVI al XVIII

S’ha convertit en un tòpic considerar aquests tres segles de la història de la cultura catalana com els d’un procés de decadència en la producció de literatura de qualitat. Per raonar-ho, s’apunten causes polítiques i econòmiques com ara la pèrdua de potencial econòmic de la Mediterrània davant la puixança de l’Atlàntic a partir del descobriment d’Amèrica. D’altra banda, durant els segles XVI i XVII, les lletres catalanes patiren la pressió de dues poderoses literatures veïnes que passaven un dels moments més brillants de la seva història. És el temps de Molière, Racine i Corneille en les lletres franceses i quan les castellanes rodaven per l’esplendor del «Siglo de Oro». No és estrany, doncs, que l’estètica del barroc català fos tributària de les formes castellanes i la figura que més ho recorda és Francesc Vicent Garcia 1579-1623), el «Rector de Vallfogona», imitador de Quevedo. També el dramaturg i poeta Francesc Fontanella (1615-1685), considerat l’autor més important del XVII català.

Aquest sentit de decadència s’accentuà en el segle XVIII, acabada la Guerra de Successió i amb l’adveniment de la dinastia borbònica. Felip V promulgà el Decret de Nova Planta que suposà, per a Catalunya, la prohibició d’ús i ensenyament del català, la supressió de les institucions de govern i la Universitat de Barcelona. Tot i això, els corrents intellectuals de la Illustració es deixaren sentir en figures com la del baró de Maldà, Rafael d’Amat i de Cortada (1746-1818), autor d’una voluminosa obra en prosa, Calaix de sastre, i Joan Ramis (1746-1819), que introduí el neoclassicisme a la literatura catalana.

La Renaixença

Com succeí a altres cultures europees que passaren una llarga decadència entre els segles XVI i el XVIII, l’arribada del Romanticisme a Catalunya contribuí a una progressiva presa de consciència nacional collectiva. Catalunya fou porta d’entrada de les idees romàntiques a la Península Ibèrica a través de publicacions com El Europeo (1823-24) i El Vapor (1833-1835). En aquesta segona revista es publicà el poema de Bonaventura C. Aribau (1798-1862), conegut com l’oda La Pàtria (1833), que es convertí en símbol i data d’estrena del moviment conegut amb el nom de Renaixença.

Els primers senyals de la Renaixença s’havien començat a definir a finals del XVIII, però no fou fins ben entrat el segle XIX que no es convertí en un moviment vertebrat i enfortit per la consciència de la pròpia identitat que es recuperava. L’any 1859, es restauraren els Jocs Florals, recuperats de la tradició medieval, que suposaren un primer estadi de maduració del moviment. La seva importància ha esdevingut indiscutible perquè aglutinaren la producció literària i foren una plataforma decisiva en el desplegament operatiu de la pròpia Renaixença. Fins al punt que, sense els Jocs Florals no hi hauria

hagut Renaixença, és a dir, un moviment organitzat i orgànic, amb l’ideal concret d’obtenir l’autonomia literària a Catalunya.

El desplegament de la Renaixença va tenir la sort de comptar amb tres figures de relleu —Verdaguer, Guimerà i Oller— que aconseguiren collocar la literatura catalana al mateix nivell de la dels seus contemporanis europeus.

Jacint Verdaguer

L’escriptor català més important del XIX, Jacint Verdaguer (1845-1902), donà a la llengua una embranzida definitiva i sovint se l’ha vist com un nom fonamental en la literatura catalana contemporània. Nasqué a Folgueroles, en una família humil però illustrada, i estudià al seminari de Vic fins que s’ordenà sacerdot. Com a poeta, es projectà a l’ombra dels Jocs Florals i, el 1877, el seu triomf culminà en l’esclat poderós de L’Atlàntida, un poema mitològic que fou rebut amb entusiasme a Catalunya i que, traduït a dotze llengües, gaudí d’una insòlita projecció internacional.

Però si fou essencial el creixement del poeta en el marc dels Jocs Florals, també ho fou que Verdaguer fos sacerdot d’una Església que tornava a refer-se després de les crisis liberals dels primers dos terços del segle. A Catalunya, a més, el sector de l’Església acostat a Verdaguer afirmava amb contundència la seva catalanitat i tingué com a noms més visibles, a banda del mateix escriptor, Jaume Collell i Josep Torras i Bages. Per aquesta raó, Canigó (1886), l’altra gran obra del poeta, s’adreça, a cavall de la història i la llegenda, a cantar els orígens cristians de Catalunya.

Verdaguer fou protegit pels marquesos de Comillas, la primera fortuna de l’Estat Espanyol i, com a sacerdot, participà activament en les tasques apologètiques de l’Església de la segona meitat del XIX. Per això va compondre abundant poesia religiosa, i cants i poemes hagiogràfics per nodrir la pietat dels fidels i fomentar les pràctiques religioses. Entorn de 1890, incapaç d’entendre la ràpida evolució de la societat, entrà en un procés de crisi personal, es lliurà a l’exercici de la caritat fora de tota prudència i a pràctiques espirituals que no eren ben vistes per la jerarquia. S’enfrontà al bisbe i al marquès i fou suspès a divinis. Tot plegat acabà amb el conflicte virulent que es coneix com a «tragèdia Verdaguer» i que convulsionà la societat catalana de finals de segle. Des d’una perspectiva literària, fou el moment d’alguns dels seus llibres més intensos com Sant Francesc (1895), Flors del Calvari (1896) i En defensa pròpia (1895-97). El conflicte acabà el 1898, el poeta es reconcilià amb el bisbe i va poder-se quedar a Barcelona. Però, malalt i cansat, no trigà a morir, el 1902.

Àngel Guimerà

Fou el renovador del teatre català. Àngel Guimerà (1845-1924) va néixer a Santa Cruz de Tenerife on el seu pare, que era originari del Vendrell, s’havia traslladat per atendre negocis familiars. Va viatjar a Catalunya el 1853 i, en el seu itinerari biogràfic, hi ha dos fets que es reflecteixen abundosament en la seva producció literària. El primer fou una ombra de mala consciència per haver nascut abans que els seus pares fossin casats; l’altre, el fort desengany amorós que patí quan s’enamorà d’una noia del Vendrell. A l’obra poètica recorda sovint el sentiment d’amor no correspost i la pervivència fidel, d’altra banda, a aquest amor de joventut.

Com a escriptor, es donà a conèixer a la Jove Catalunya, una entitat radical i nacionalista, amb alguns socis de la qual fundà La Renaixença, l’any 1871, un setmanari que més tard convertiren en diari. Com a poeta, el seu esclat es produí en els Jocs Florals de 1877, els mateixos que premiaren L’Atlàntida de Verdaguer. Ara bé, tot i la seva importància com a poeta, la gran aportació de Guimerà a les lletres catalanes deriva de l’encert de la seva obra teatral. Primer fou influenciat pels corrents romàntics del teatre històric i obtingué èxits considerables com Mar i cel (1888). En el tombant de la dècada dels noranta, el teatre de Guimerà avançà cap a una estètica realista fins al moment de màxima plenitud com a creador en la fusió que féu de la realitat amb la pròpia manera idealista i romàntica de veure el món. D’aquest tombant en sortiren els tres títols fonamentals del dramaturg, Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900). Són drames vigorosos i moderns com ho demostren les diferents traduccions i el fet que, de Terra baixa i de Maria Rosa, hi hagi diverses versions cinematogràfiques. De Terra baixa se’n féu una òpera en alemany, Tiefland, amb música d’Eugen d’Albert, i dues versions de cinema, la que dirigí Fructuós Gelabert, en el 1907, i Marta of the Lowlands, l’any 1913.

Narcís Oller

La novella és el gènere que trigà més a consolidar-se en la literatura catalana del XIX, però Narcís Oller (1846-1930) aconseguí de situar-la entre els paràmetres de modernitat que dominaven la narrativa europea. Narcís Oller no dubtà a pujar al carro del naturalisme que es presentava com una alternativa d’actualització per a les lletres catalanes de la Renaixença. Una literatura que havia esclatat amb força, però es trobava massa ancorada en els esquemes del Romanticisme.

Tot i néixer a Valls, l’any 1846, Narcís Oller es traslladà a Barcelona per estudiar-hi dret i s’hi quedà definitivament a treballar com a procurador dels tribunals. Féu els primers tempteigs literaris en castellà fins que arribà l’entusiasme dels Jocs Florals de 1877 i decidí, en endavant, escriure només en català. L’any 1882 publicà La papallona, la seva primera novella, que fou traduïda a diverses llengües i s’acompanyà, en francès, d’un pròleg d’Émile Zola. Més acostada al naturalisme fou L’escanyapobres (1884), on reelaborà el vell tema de l’avarícia i, després, seguí Vilaniu (1885), novella que retratava la societat de Valls, el seu poble. Tot i això, el retrat de la dinàmica social fou més reeixit a La febre d’or (1890-1892), la novella de la transformació moderna de Barcelona amb el moviment d’una ciutat cosmopolita, un marc de la febre borsària i el crac que n’esdevingué. Després, publicà La bogeria, on a través de la història d’un boig, Narcís Oller entaula debat sobre un dels aspectes dominants del naturalisme francès, el determinisme. La seva obra narrativa es tancà a Pilar Prim (1906), on el novellista orientà el seu treball en la línia dels nous paràmetres estètics que assenyalaven els narradors del Modernisme. Tot plegat confirma un viatge evolutiu i coherent amb les línies de força del temps que li tocà de viure. Les sis novelles de Narcís Oller dibuixen un arc que surt del Romanticisme tardà, assumeix les estètiques del realisme i del naturalisme, i acaba amb un esforç de reciclatge davant del panorama narratiu del tombant de segle.

Isidor Cònsul

LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX

El Modernisme: sota el signe de Gaudí

Si la Renaixença havia aconseguit, en el marc del Romanticisme europeu, recuperar l’ús culte del català i la seva literatura, cap al tombant dels segles XIX i XX té lloc el Modernisme, un ampli moviment literari i cultural caracteritzat per una voluntat de modernització. El moviment, que es relaciona amb d’altres semblants sorgits arreu d’Europa en aquell moment, trobarà a Catalunya una concreció i una singularitat remarcables. De fet, el moviment abraçarà totes les disciplines artístiques, cosa que redundarà en un bon nombre d’artistes cabdals. Així, i en el terreny de l’arquitectura, el Modernisme català aportarà l’obra de Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch. En la pintura i el cartellisme trobarem noms com Rusiñol o Casas, sense oblidar l’important pas per aquests ambients de Picasso, qui es relacionarà amb aquests grups i en rebrà una influència definitiva per a la seva obra posterior.

Estèticament, el Modernisme català segueix de prop la reacció subjectivista i simbolista que ha tingut lloc en l’Europa de començaments de segle. L’art per l’art, l’art total, el decadentisme, el misticisme o l’esteticisme marquen profundament la manera de concebre les obres. Ara bé, el Modernisme anirà més enllà en formular un pla regeneracionista per transformar la societat a través de la cultura. La tradició s’interpreta ara en termes de futur, de manera que se sintetitza un llenguatge nou, modern i amb voluntat de collaborar en l’establiment d’una cultura nacional. Aquest és un tret molt important que distingeix el Modernisme català d’altres moviments estèticament afins però sense aquesta voluntat. I en aquest sentit també es desmarcarà del «Modernismo» literari que es donarà en la literatura castellana.

Gaudí és l’artista que millor sintetitza aquest esperit. La clau tradicional a través de la lectura del gòtic civil català, s’uneix a l’ambició de bastir una arquitectura total, síntesi de la resta de les arts (escultura, ferro, rajola, mobiliari...) i impregnada d’un misticisme imaginatiu que cerca una harmonia amb la forma en moviment, rica i complexa de la natura. En aquest context, es desenvolupa un ric moviment literari d’entre el qual destacaríem l’obra de tres escriptors fonamentals.

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931)

Fill d’una família de l’alta burgesia barcelonina, Rusiñol va portar una vida bohèmia i consagrada a l’art. Pintor —va redescobrir la pintura del Greco—, dramaturg i narrador, els seus escrits de pensament estètic van determinar en bona part les idees modernistes. Influït per l’impressionisme pictòric que descobrí en la seva etapa parisenca, va organitzar amb Casas la primera Festa Modernista a Sitges (1892). En la segona, a l’any següent, inaugurà la seva casa del «Cau Ferrat», que s’anomena així per la gran collecció de ferro forjat que hi conté. Durant la festa es representà La intrusa de Maeterlink, essent la primera obra simbolista que es representava a Espanya. La tercera Festa (1893), ve marcada pel discurs que va pronunciar —on trobem perfectament resumit l’ideari modernista— i per la processó amb les dues pintures del Greco que havia descobert a París.

Bona part de la seva obra i el seu pensament estan marcats per la tensió entre artista i societat, entre el món de la Prosa (materialista i mesquí) i el món de la Poesia (idealista i alat). Rusiñol sintetitza una forma d’humor català on fon tècniques i tòpics de procedència diversa, com la literatura costumista. El 1907 va escriure la novella L’auca del senyor Esteve —que adaptaria al teatre el 1917. Seguint el fil narratiu de l’auca, satiritza el negoci d’una botiga de vetes-i-fils, La Puntual. El nus el determina la decisió de l’hereu de ser artista i no seguir el negoci familiar. La tensió artista-societat, tradició-modernitat s’hi aboca.

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911)

Amb Maragall la poesia catalana aconsegueix la modernitat en incorporar la tradició romàntico-simbolista, tot abraçant des de Goethe a Nietzsche. Precisament fou el primer traductor d’aquest darrer a la Península Ibèrica. Els seus articles i discursos tingueren una gran repercussió pública i va emmarcar la seva pràctica poètica amb dos assajos: Elogi de la paraula (1905) i Elogi de la poesia (1907). La seva profunditat el duen a bastir alguns dels poemes més emblemàtics de la literatura catalana contemporània, com «La vaca cega» o el «Cant espiritual». Igualment, mantingué una relació lírica amb la realitat més immediata que es reflecteix en composicions com «Oda a Espanya» —on es tracta el desastre colonial espanyol de 1898—, l’«Himne ibèric» i «L’oda nova a Barcelona» on aborda els fets de la Setmana Tràgica de 1909. Una de les seves obres més importants és el poema llarg «El comte Arnau». Influït pel vitalisme nietzscheà, l’autor recrea el mite tradicional català sobre el comte Arnau, les actituds del qual recorden la noció de l’artista modernista. Messianisme i regeneracionisme s’hi barregen.

Víctor Català (Pseudònim de Caterina Albert, L’Escala, 1869-1966)

En el context de la crisi de la novella realista europea, el Modernisme català trobarà una formulació original i fecunda. El subjectivisme i el simbolisme es fonen amb tècniques del costumisme i la qüestió del determinisme plantejada per l’escola naturalista, la qual proporciona també una mirada als aspectes més tèrbols de l’existència i la societat. Víctor Català aconseguirà un dels cims de la narrativa modernista amb la novella Solitud (1905), una de les obres més importants de la literatura catalana del segle XX. S’hi narra la vida de la Mila, una dona que viu en una ermita a muntanya. La solitud de la natura, amb el seu espectacle immens de bondat i maldat, marcarà la protagonista, que lluitarà per afirmar-se individualment enmig de la totalitat de la natura. El simbolisme que amara la construcció del text, la lluita entre la voluntat individual i el destí, i la vida com afirmació tràgica entre el bé i el mal, són alguns dels aspectes més importants de l’obra.

El Noucentisme: l’Arcàdia Catalana

Encavalcant-se amb el Modernisme, es dóna a Catalunya un segon moviment literari i cultural de gran importància, el Noucentisme. Es considera que comença el 1906, data en què Eugeni d’Ors inicia el seu Glosari al diari La Veu de Catalunya, conjunt d’articles que esdevindran programàtics del nou clima intellectual. També el 1906 es publica el llibre de poemes de Josep Carner, Els fruits saborosos, i de Costa i Llobera, les Horacianes. Es pren com a data final el 1923, l’any en què el general Primo de Rivera duu a terme un cop d’Estat.

Si el Modernisme havia significat un impuls importantíssim per a la modernització de la

cultura catalana, el Noucentisme significava la seva institucionalització. Entre 1903 i 1915 es crearen moltes infraestructures culturals (biblioteques, museus, escoles, Institut d’Estudis Catalans, etc.) tot seguint l’estratègia política de modernització i normalització culturals dissenyada pel catalanisme. Cal no oblidar que el 1914, i sota la presidència d’Enric Prat de la Riba, es constituí la Mancomunitat de Catalunya, estructura embrionària dels Estatuts d’Autonomia posteriors i primera presa de poder a Catalunya després de la derogació de les pròpies institucions polítiques com a conseqüència de la derrota en la Guerra de Successió espanyola el 1714.

Les diferències entre Modernisme i Noucentisme no són radicals com a vegades s’ha volgut fer creure. Ara bé, els noucentistes en rebutjaren les actituds rebels i decadents i plantejaren una collaboració estreta amb els polítics del moment. En el marc del Noucentisme, per exemple, tingué lloc la normativització de la llengua catalana. Pompeu Fabra en fou l’artífex i l’Institut d’Estudis Catalans l’òrgan que permeté l’adopció d’un sol model normatiu. Els noucentistes elaboraren una rica proposta estètica que podríem resumir sota el símbol de l’Arcàdia Catalana. Efectivament, influïts per les tendències de retorn a un classicisme d’arrel humanista —tal i com estava succeint a França entorn de l’«École Romane» i el pensament de Jean Moréas—, els intellectuals noucentistes s’esforçaren a crear una mitologia cultural que respongués a les arrels mediterrànies i classicitzants de Catalunya. Així Eugeni d’Ors —principal teòric del moviment— estructurà l’ideari a partir de cinc mots clau:

—Noucentisme: vol dir «segle XX». Per tant, afirmació del present i rebuig dels models intellectuals romàntics.

—Arbitrarisme: importància del joc, la convenció i l’artifici en la creació artística.—Civilitat: creació del mite de la Catalunya-Ciutat on es reconciliaven els contraris i es

trobava el camí de la modernitat d’una societat culta.

—Imperialisme: hegemonia interna del catalanisme polític que pogués contrarestar i influir alhora damunt la política dissenyada a Madrid.

—Classicisme: els tòpics de l’harmonia, la serenitat, l’ordre, la raó, la proporció hellèniques es reinterpreten en termes de modernitat.

L’obra ben feta, la conquesta de la ironia, el refinament de la llengua literària esdevingueren fites que acabarien convertint la poesia en el gènere representatiu d’aquest moviment que establia l’imaginari d’una arcàdia pròpia. Alguns dels escriptors més importants són els següents.

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954)

Va ser un dels puntals teòrics del Noucentisme. Inicià la seva carrera literària en el marc del Modernisme. El 1906 entrà a collaborar a La Veu de Catalunya tot duent a terme la secció «Glosari», que esdevindria un dels eixos vertebradors del pensament noucentista. Va ocupar diversos càrrecs en l’organigrama de les estructures culturals potenciades des de la Mancomunitat de Catalunya.

Juntament amb la seva feina com a teòric i com a gestor cultural, collaborà en la formulació d’un nou model novellístic en el marc de la crisi del gènere. Destaquen les

obres La ben plantada (1912), Gualba la de mil veus (1915) i l’Oceanografia del tedi (1916). Atent a les novetats estètiques i literàries, va introduir a la Península aspectes de la psicoanàlisi freudiana.

Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brusselles, 1970)

Hi ha un abans i un després de la poesia catalana amb Carner. El domini de la forma i la ironia el converteixen en un dels realitzadors lírics més importants del segle, alhora que preparava el camí per al futur de la prosa psicològica. El 1921 ingressà al cos diplomàtic, cosa que l’obligà a viatjar molt. Entre 1939 i el 1945 va residir a Mèxic, tot collaborant amb la literatura catalana en l’exili. Tornà a Europa i s’installà a Brusselles.

Entre 1906 i 1924 trobem l’etapa central de la seva creativitat. Els fruits saborosos (1906) marca l’inici literari del Noucentisme. Classicisme, arbitrarisme, mitologia i simbolisme es fonen en un llibre que parla del pas del temps i la pèrdua de la joventut. El 1914 publica La paraula en el vent i Auques i ventalls, obres en què refina el seu estil a través del subjectivisme i la ironia. Ja als anys vint evolucionarà la seva estètica cap als models postsimbolistes. El canvi s’observa a El cor quiet (1925) i culmina en la seva obra de maduresa, Nabí (1941). Tot recreant-hi el mite bíblic de Jonàs, sintetitza una visió metafísica del món.Com a narrador, destaquen els seus relats recollits a llibres com Les bonhomies (1925).

València i Balears: un apunt

El període de Renaixença —que hem vist en l’apartat dedicat al segle XIX— a les Illes Balears i al País Valencià no va tenir les mateixes característiques que a Catalunya. La manca d’una burgesia que vertebrés un moviment polític i cultural va singularitzar la represa de la tradició literària contemporània en aquests àmbits del català. Malgrat tot, s’iniciarà una activitat que acabarà proporcionant alguns dels noms més significatius de la literatura catalana contemporània. Especial importància té la consolidació de l’anomenada Escola Mallorquina i que coincideix amb el moviment noucentista. Entre els autors més importants destaquen Miquel Costa i Llobera —Horacianes (1906)— i Joan Alcover —Cap al tard (1909).

Dalí i Miró: les avantguardes a Catalunya

Dalí i Miró simbolitzen l’aportació de la cultura catalana als moviments d’avantguarda mundials. La seva relació amb la literatura catalana va resultar intensa fins al punt que el mateix Dalí realitzà textos surrealistes, o Miró participà en nombroses iniciatives literàries.

Ja en el marc del Modernisme, Gabriel Alomar escriví un manifest «futurista», mot que s’anticipava, doncs, al corrent que protagonitzaria Marinetti. Durant la Primera Guerra Mundial, vénen a Barcelona diversos escriptors i artistes d’avantguarda. Sobresurt la figura de Francis Picabia, que va ser a Barcelona entre 1916 i 1917. Hi fundà la revista 391, de la qual en sortiren quatre números. Les Galeries Dalmau jugaren un paper molt important en la difusió de les noves tendències.

Els dos models més influents en la literatura catalana seran, però, el futurista (1916-1924) i el surrealista (1924-1934). Pel que fa al primer destaca la figura de Joan Salvat-Papasseit, director de les revistes Un enemic del poble i Arc Voltaic, i autor dels manifestos: Sóc jo que

parlo als joves (1919), El concepte de poeta (1919) i Contra els poetes en minúscula (1920). A les Galeries Dalmau s’editarà la revista Trossos, dirigida per Josep Maria Junoy.

El segon model es desenvolupa a través de dos grups. D’una banda, hi ha el Grup de Sabadell, compost pels escriptors Francesc Trabal i Joan Oliver. Humor i reducció a l’absurd en seran dos trets característics. D’una altra, tenim un grup a l’entorn de J.V. Foix, Joan Miró i Salvador Dalí, el qual s’expressà a través de la revista L’Amic de les Arts, editada a Sitges, per la qual cosa se’ls coneix també com el Grup de Sitges. El 1928 Dalí, Gasch i Montanyà proclamen el Manifest Groc, on cristallitza el surrealisme català. Entre 1924 i 1930 es dóna el triomf del surrealisme a Catalunya. Després d’aquesta data, decaurà. Com succeeix en les altres literatures, el surrealisme esdevindrà important per la influència que exerceix damunt poetes diversos al marge de la seva adscripció o no a l’escola. Un dels més importants serà J. V. Foix.

Els anys vint i trenta: quatre figures

Tot i que la dictadura de Primo de Rivera va significar la fi de la Mancomunitat de Catalunya i un poder contrari al catalanisme cultural, la literatura catalana es desenvolupa en un crescendo que arribarà a ser molt important durant els anys 30. Efectivament, la proclamació de la República el 1931 significarà un moment d’impuls de la llengua, la literatura i la cultura catalanes. Es proclamarà l’Estatut d’Autonomia (1932), es restablirà el govern de la Generalitat i el català tornarà a ser llengua oficial. El triangle autor/editor/lector començarà a prendre volada i, alhora que es consoliden autors que s’han format durant el període noucentista, sorgeixen noves veus destinades a marcar la literatura catalana durant els anys posteriors a la Guerra Civil.

Entre els escriptors més significatius del moment, destacarem tot seguit quatre noms. Abans, però, convé no oblidar de citar alguns poetes importants com Marià Manent, excellent traductor de poesia xinesa i autor de llibres com L’ombra i altres poemes (1931); Tomàs Garcés —Paradís (1931); Clementina Arderiu —Cant i paraules (1936); i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la brillant carrera del qual va quedar estroncada per una mort prematura —Imitació del foc, 1938, llibre pòstum. Entre els narradors trobem Joan Puig i Ferrater —Camins de França (1934); Carles Soldevila —Fanny (1929)—; i Miquel Llor amb Laura a la ciutat dels sants (1931).

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959)

Riba és un dels bastions de la poesia catalana contemporània. Format en el Noucentisme, acabarà sintetitzant en el marc de la poesia postsimbolista europea una poètica humanista que anirà des dels assajos de la poesia pura dels anys vint i trenta —influït per poetes com Valéry o Mallarmé— a una poesia metafísica i civil que anirà guanyant en humanitat. Riba escriurà un dels llibres clau de l’exili català després de la victòria feixista a Espanya el 1939: les Elegies de Bierville (1942). Seguint la tradició de l’elegia —pensem en les Elegies Romanes de Goethe— i adaptant al català l’hexàmetre clàssic, resumirà la vivència de l’exiliat en una aventura que esdevindrà collectiva. D’una altra banda, adaptà en la literatura catalana la tanka d’origen japonès, tot publicant Del joc i del foc (1946). Amb Salvatge cor (1952), basteix un vertader cant espiritual contemporani i clou una etapa fecunda a la qual seguiria el llibre religiós Esbós de tres oratoris (1957).

J.V. Foix (Barcelona (Sarrià), 1893-1987)

Dedicat a la creació literària, mantingué una presència pública els anys anteriors a la Guerra Civil, intervenint en nombroses revistes i participant en l’evolució del moviment d’avantguarda. Considerant-se ell mateix un «investigador en poesia», va sintetitzar bona part de les estètiques d’avantguarda —onirisme, collage, ludisme fonètic, etc.— i una mirada cap a la poesia medieval protagonitzada pels trobadors, el «Dolce Stil Nuovo» i els clàssics catalans Llull i March. El resultat és una de les poesies més originals de la literatura catalana contemporània i, sens dubte, una de les aportacions més suggerents al panorama poètic europeu.

Aquesta dualitat estètica la retrobem també en una dualitat moral que recullen els seus versos: el xoc de l’instant i la realitat quotidiana amb l’eternitat i la realitat absoluta. Constituïda la poesia en un mitjà de coneixement metafísic, Foix s’endinsa en la recerca d’una idea d’Ordre. Simbolisme i avantguarda, investigació i tradició es fonen en una poesia altament elaborada.

Destaquem els seus llibres de prosa poètica Gertrudis (1927) o KRTU (1932). Entre la poesia en vers, un dels llibres més llargament elaborats és Sol, i de dol (1947), al qual seguirien títols com Les irreals omegues (1948), On he deixat les claus (1953), Desa aquests llibres al calaix de baix (1964), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960).

Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981)

La prosa catalana coneix en Josep Pla un dels seus principals conreadors amb més de vint-i-cinc mil pàgines escrites. Periodisme, narrativa curta, memorialisme, viatges, retrat.., resulta difícil establir una distinció per gèneres, especialment perquè es dóna una interferència constant en la seva obra. El 1966 Edicions Destino encetà la publicació de les obres completes i que comprèn una cinquantena de volums.

Detallisme, prodigiós domini del llenguatge i ironia són les virtuts d’un món literari marcat per una actitud matisadament escèptica on es fa palesa la presència de Voltaire. D’entre els seus llibres subratllem el de narracions El carrer estret (Premi Joanot Martorell 1952); dins el dietarisme i la memòria, El quadern gris (probablement escrit el 1966) i en el gènere biogràfic han esdevingut clàssics de la literatura catalana del segle XX els seus Homenots.

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961)

Llicenciat en dret, va exercir de diplomàtic i periodista per acabar dedicant-se professionalment a la literatura. Autor d’una obra prolixa i variada, va fer novella, teatre i poesia. Fruit del seu talent i de la seva activitat, al llarg dels anys trenta ocupà un lloc destacat en el panorama de les lletres catalanes i arribà a ser un autor molt popular.

Com a poeta va conrear la lírica, la sàtira i l’èpica. Dotat d’una gran capacitat narrativa i plàstica, els seus poemes destaquen per la seva musicalitat, vitalisme i sensualitat. Subratllem Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928, poemari amb més de nou mil versos). Algunes de les seves composicions pertanyen al llegat popular, com El poema de Nadal. Com a prosista sobresurt la novella Vida privada (1932), vertader retrat de la Barcelona dels anys vint que mostra la substitució de l’hegemonia de la classe aristocràtica per l’ascensió burgesa. Igualment cal anotar les seves Memòries (1954) que quedaren incompletes.

Com a dramaturg propulsà l’escena catalana tot aconseguint una gran popularitat. Entre 1918 i 1936 estrenà trenta-set obres que recorren tots els gèneres. Amb tot, les més cèlebres són les que posen en acció el «poema dramàtic» amb to costumista, tals com L’hostal de la Glòria (1931) o El cafè de la Marina (1933). Tota aquesta tasca es veuria estroncada per la Guerra Civil. Amb tot, Sagarra reprendria el teatre català durant la postguerra i duria a terme una tasca com a traductor de clàssics —Shakespeare— de primer ordre.

L’exili com a metàfora literària

La derrota militar de la República espanyola el 1939 dóna pas a un govern de caràcter feixista amb el general Francisco Franco com a cap. El president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, serà jutjat militarment i afusellat, un fet que esdevé símbol del que succeirà amb la llengua i la literatura catalanes: s’aboleix l’Estatut d’Autonomia i el català perd l’oficialitat i passa a ser un idioma proscrit. Comença un llarg calvari per a la llengua catalana, mentre la literatura viu un doble exili: la d’aquells escriptors que es veuen obligats a abandonar el país —primer a França i després, amb l’ocupació nazi, a Amèrica— i la d’aquells que, restant en el país, viuen un exili interior a l’espera d’esdeveniments.

Tot amb tot, l’experiència de la repressió i de l’exili repercutirà en la trajectòria dels escriptors catalans i, fora del país, o bé clandestinament, es donaran a conèixer alguns dels llibres clau en la literatura catalana contemporània. Les lletres catalanes, doncs, durant el franquisme coneixeran dificultats per desenvolupar-se amb normalitat, però, en canvi, hauran convertit l’èxode, el silenci i la manca de llibertat en una metàfora que representa una de les aportacions més suggerents al conjunt de la literatura europea. Això es va produint segons diverses etapes amb característiques pròpies.

Entre el silenci i l’èxode: 1939-1946

És el període més dur. La literatura catalana viu en la clandestinitat. Reunions en domicilis privats supleixen l’activitat pública. Comença així un període resistencial que s’accentuarà a partir de 1946 quan el règim franquista es consolidarà malgrat el triomf dels aliats en la Segona Guerra Mundial. Amb dates falses, edicions pagades per mecenes, etc., comencen a aparèixer en cercles reduïts alguns llibres cabdals, com les ja citades Elegies de Bierville de Carles Riba. El 1944 apareixerà clandestinament la revista Poesia, dirigida pel poeta Josep Palau i Fabre, que aglutinarà escriptors representatius de la postguerra: Carles Riba, Joan Perucho, Josep Romeu, Josep Maria de Sagarra... Mentrestant, altres escriptors hauran emprès el camí de l’exili. La majoria d’ells trigaran molts anys a tornar, i alguns no ho faran mai. Arreu del món s’organitzen casals catalans, s’editen revistes i llibres. Entre els autors a l’exili, destaquem els noms de Lluís Ferran de Pol —Abans de l’alba (1954); Vicenç Riera Llorca —Tots tres surten per l’Ozama (1946); Agustí Bartra —Màrsias i Adila (1948); Pere Calders —Cròniques de la veritat oculta (1955); o Avellí Artís-Gener —Paraules d’Opoton el vell (1968). Els catalans organitzaran revistes i editorials en els països receptors. Citem, per exemple, la Revista de Catalunya (París, 1939-40 i 1947), Edicions Catalònia (Mèxic, 1944-54) o Quaderns de l’Exili (Mèxic, 1943-1947).

El resistencialisme: 1946-1960

El manteniment de la dictadura franquista malgrat la victòria dels aliats a la Segona Guerra

Mundial provoca un canvi d’orientació en l’oposició catalanista i democràtica. Amb la consciència que, des d’un punt de vista internacional no s’anaven a produir canvis per a Espanya, es passa de la clandestinitat a un resistencialisme cultural que aprofita qualsevol escletxa de liberalització del règim davant la nova situació creada després de la conflagració mundial. Apareix una nova revista literària, Ariel, que desapareixerà en mans de la policia després d’haver aparegut en dues sèries entre 1946-1948 i 1950-1951. Juntament amb autors ja consagrats, hi collaboren nous autors que estaran cridats a tenir un paper protagonista durant el període franquista, entre els quals destaquen Salvador Espriu o Jordi Sarsanedas. La literatura catalana surt de la clandestinitat i amb tota mena de limitacions —censura, etc.— va guanyant espai públic. Cap a la meitat dels anys quaranta s’autoritzen les edicions de la Biblioteca Selecta, i sorgiran noves editorials com Barcino, Aymà, Moll o el 1955 el Club dels Novellistes. Una nova generació d’autors comencen a ocupar un espai públic: Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Espinàs, Manuel de Pedrolo... Es creen premis literaris com l’«Óssa Menor» de poesia, el «Víctor Català» de contes, el «Joanot Martorell» de novella; es recupera el teatre de la mà de Josep Maria de Sagarra i apareixen noves revistes, normalment lligades a centre religiosos: El Pont, Quart Creixent, L’Ocell de Paper, Germinabit o Serra d’Or. Una novetat important serà la tasca cultural que emprendrà una nova generació des de les universitats. Així sorgiran publicacions com Curial i Fòrum a la Facultat de Lletres, i Ictini a l’Escola Industrial.

En el panorama poètic d’aquests anys trobem una línia central capitalitzada pel neosimbolisme entorn de la figura de Carles Riba. Poètiques com la de Màrius Torres, Joan Vinyoli, Joan Teixidor o Rosa Leveroni s’hi relacionen. En línia parallela, i entorn dels poetes J.V. Foix i Joan Brossa, trobem el grup d’avantguarda artística «Dau al Set», en què participen pintors com Tàpies, Tharrats, Joan Ponç, Cuixart. Anotem dins aquesta tendència la importància del llibre Poemes de l’alquimista (1952) de Josep Palau i Fabre. Especial significació té l’obra de Joan Oliver, «Pere Quart», que als anys seixanta esdevindrà un dels representants del realisme històric.

Dins la narrativa trobem un corrent més o menys existencialista que evoluciona segons dues línies. La primera es mouria segons el model de la novella psicològica catòlica: Miquel Llor, Xavier Benguerel i, sobretot, Joan Sales amb la seva novella Incerta glòria (1956). D’una altra banda, tenim la novella psicològica agnòstica, on destaca la novella Necessitem morir (1952) de Maria Aurèlia Capmany i Combat de nit (1959) de Josep Maria Espinàs. Altres narradors es mantenen fidels a les tècniques clàssiques, com Sebastià Juan Arbó, Joan Puig i Ferreter o Prudenci Bertrana. Altres marquen una nova etapa seguint amb una prosa molt elaborada els camins de la fantasia i el joc amb la tradició literària: Jordi Sarsanedas amb Mites (1956) i Joan Perucho amb Llibre de cavalleries (1957). Les narracions de Salvador Espriu o les de Pere Calders coneixeran un crescendo a partir sobretot dels anys seixanta. En l’assaig, destaca la figura de Josep Ferrater Mora, qui el 1944 comença a l’exili Les formes de la vida catalana. No hem d’oblidar el sorgiment a València de dues figures que ocuparan un lloc central en la literatura catalana de postguerra al País Valencià: el poeta Vicent Andrés Estellés i l’assagista Joan Fuster, considerat un dels millors assagistes europeus. És autor, entre d’altres obres, de Nosaltres els valencians (1962). A les Illes, Llorenç Villalonga elaborarà una narrativa de primer ordre, com veurem més endavant.

A partir de 1960 —i especialment 1962— tindrem un nou panorama en què la literatura catalana fa un pas endavant. La resistència, esdevinguda ja oposició oberta i amb nous fenòmens com el realisme històric i el moviment de la Nova Cançó, coneixerà un esclat de

l’edició en català i la consolidació dels principals noms de la literatura catalana contemporània.

La capacitat del mite: Salvador Espriu

Salvador Espriu ocupa un dels llocs més destacats en la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. Anotem tres aspectes que fan de la seva obra un lloc de trobada imprescindible. En primer lloc, la fusió que opera en els seus llibres del fons mític mediterrani: el món jueu i el grec, especialment, se sintetitzen en l’elaboració d’una poesia, una narrativa i un teatre d’amplis ressons mediterranis. En segon lloc, observem el compromís de la seva obra amb el tema de la reconciliació hispànica després de la tragèdia de la Guerra Civil. Espriu defensa el diàleg i el respecte a la pluralitat, a les llengües i a les cultures d’Espanya. I, finalment, es compromet radicalment amb la supervivència de la llengua i la literatura catalanes, en una reflexió de primer ordre sobre el genocidi cultural i la defensa de les minories.

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913 i morí a Barcelona el 1985. Durant la preguerra predomina sobretot la seva tasca com a narrador, on destacaríem Laia (1932) o Ariadna al laberint grotesc (1935). El seu impacte com a escriptor es produeix, però, durant la postguerra. Coneixedor dels mites, és alhora un creador de mites, com el de Sinera, producte de la inversió del topònim Arenys. El mite simbolitza tant el seu món d’infantesa esfondrat per la guerra com l’esfondrament del seu país, Catalunya. Sense deixar mai una reflexió sobre el destí tràgic de l’home, Sinera és també una metàfora de la condició humana. D’aquesta manera, construeix una gran reflexió sobre la mort seguint tres eixos: el didàctic, el satíric i l’elegíac. El primer llibre de poemes fou Cementiri de Sinera (1946), que guarda una gran unitat amb els posteriors: Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). Un dels llibres més cèlebres, però, és La pell de brau (1960), on sota l’allegoria d’Espanya com una pell de brau, el poeta denuncia la guerra fratricida i defensa la pau i la convivència en peu d’igualtat. A Llibre de Sinera (1963) l’autor torna a recrear el seu mite de joventut. A Setmana Santa (1971) evoca els episodis de la Passió.Finalment destaquem la importància del teatre de Salvador Espriu amb obres com Antígona (escrita l’any 1939); o Primera història d’Esther (publicada el 1948 i estrenada el 1957).

Vicenç Llorca

LITERATURA CONTEMPORÀNIA A PARTIR DE 1960

Consideracions prèvies

La literatura catalana entre 1960 i ara mateix ens situa en la complexitat i dinamisme d’un marc que recull les tensions, els debats i les transformacions d’una cultura escindida entre la lluita pel reconeixement social de la seva personalitat i un esforç per assolir la modernitat literària.

Passats els anys més durs de la postguerra que, com s’ha explicat, foren de persecució i prohibició de la llengua i de la cultura catalanes, l’arribada de la dècada dels seixanta obrí el camí a un panorama d’incipient obertura política on les lletres catalanes guanyaren espais de reconeixement i de presència pública. D’una banda, el règim del general Franco, forçat pel desenvolupament econòmic, hagué d’adaptar-se als nous temps i flexibilitzar la duresa d’actituds anteriors. Per una altra banda, la societat literària catalana, des d’una clandestinitat cada cop més tolerada, havia creat una precària infraestructura cultural —premis, revistes, editorials— que constituïa, tot i la modèstia, la base d’un treball de futur que volia enllaçar, mirant cap al passat, amb els nivells de normalitat cultural assolits per la literatura catalana abans de 1936. Aquesta reduïda infraestructura s’havia vist animada, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, amb el retorn a Catalunya d’alguns escriptors exiliats (Joan Oliver, Joan Sales, Lluís Ferran de Pol, Xavier Benguerel), als quals s’afegiren, en una segona onada, els que tornaren en la mateixa dècada dels seixanta (Pere Calders, Avellí Artís-Gener «Tísner», Vicenç Riera Llorca, Agustí Bartra, Anna Murià). Uns i altres reforçaren la creativitat interior i es convertiren en punts de referència per als joves de la generació dels setanta que llavors començava.

Vist des d’una altra perspectiva, els seixanta consolidaren els escriptors que s’havien donat a conèixer a finals dels quaranta i principis dels cinquanta (Sarsanedas, Perucho, Pedrolo, M. Aurèlia Capmany), coincidint, per un altre costat, amb el fet que les generacions anteriors (els Foix, Villalonga, Rodoreda, Espriu, Vinyoli) assolien també el punt més dolç de la pròpia maduresa intellectual i literària. És així que la dècada dels seixanta esdevingué de cabdal importància en el ressorgiment de les lletres catalanes. Foren anys d’illusió i d’intensitat, i una cruïlla en el temps on es trobaren, en estadis diferents de contigüitat, els escriptors marcats per l’experiència de la Guerra Civil Espanyola i una nova generació que, a partir dels anys setanta, encarnà els valors de la renovació i el canvi en el marc de la literatura catalana contemporània.

LA POESIA

Poètiques obertes

En qualsevol etapa literària conviuen grups d’edat i estètiques diferents, i un tall vertical a una cronologia dóna la perspectiva dels estrats literaris que s’hi mouen en parallel. En la literatura catalana de les dècades del seixanta i del setanta també s’hi consolidaren propostes literàries més antigues que, atesa la persecució de la cultura catalana sota el franquisme, no s’havien desenvolupat com calia en el anys que tocava.

Un dels casos més notoris d’obra oberta, és a dir de generacions anteriors però d’esclat tardà, és el de Joan Vinyoli (1914-1984), fins al punt que la part més important de la seva poesia no començà a fluir fins a finals dels seixanta. Abans era poc coneguda i havia passat desapercebuda en les antologies de l’època, potser per la seva filiació a l’estètica de Carles Riba. Dels setanta ençà s’ha convertit en una de les experiències més reconegudes de la poesia catalana de la postguerra amb llibres com Vent d’aram (1976), El griu (1978), A hores petites (1981), Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984).

En aquest panorama d’itineraris oberts sobresurten Josep Palau i Fabre (1917) i Joan Brossa (1919). El primer entén el poema com una exploració dels límits de la realitat, a la frontera de la moral i en els extrems de l’art. Rere la petja de Rimbaud, el poeta extreu dos

conceptes bàsics de la seva poesia Poemes de l’Alquimista (1972): l’alquímia com a mètode i la funció de vident com a praxi poètica. Joan Brossa (1919) és un escriptor que, abans de 1970, era un poeta marginal i pràcticament desconegut, que publicava, en edicions de circuit restringit, una obra poètica que s’havia configurat entre els cenacles de postavantguarda i sempre en contacte amb propostes plàstiques. No fou fins al 1970 que la poesia de Brossa obrí foc de manera contundent amb la publicació de Poesia rasa, que recollia disset llibres escrits entre 1943 i 1959. Brossa és creador d’un món poètic complex i singular, i la seva actitud literària es resumeix en una concepció de l’art sense fronteres i en la manipulació lúdica de la realitat. El seu univers és insòlit i multiforme, una aposta literària presidida pel joc, el risc i l’experimentació que configuren una aventura difícil d’analitzar des d’esquemes convencionals. El concepte de poema ho abasta tot i inclou poemes escènics, poemes visuals i poemes objecte, al costat d’odes, sonets, romanços, sextines i les formes que anomena poemes quotidians i essencials. Només des d’aquesta perspectiva es poden conjuminar accions tan diferents com els poemes visuals esdevinguts art urbà: el Rellotge illusori del teatre Poliorama de Barcelona, el Poema visual transitable en tres parts del velòdrom d’Horta, també a Barcelona, la Sextina cibernètica i els jocs amb l’estructura del sonet fins a fer-lo reversible.

Un altre cas és el de Jordi Sarsanedas (1924), que després de gairebé vint-i-cinc anys de silenci ha publicat Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989) (1989), on recull poesia inèdita al costat de l’obra anterior. És l’obra d’un solitari solidari que té la particularitat de no haver-se installat en cap corrent específic fora d’ella mateixa: una poesia que recull la complexitat d’un món interior, s’esforça per arribar a les arrels obscures de l’existència, fuig de l’etiqueta fàcil, accepta influències de signe divers i s’enriqueix amb la presència de l’absurd, pinzellades d’humor, efectes sorpresa i detalls de la quotidianitat.

La llista de notables nascuts durant els anys vint es pot arrodonir amb Joan Perucho (1920), Guillem Viladot (1922), Blai Bonet (1926-1997) i Màrius Sampere (1928). El primer amb una obra poètica que semblava tancada a principis dels setanta fins que ho han desmentit els darrers volums de poemes, entre els quals Quadern d’Albinyana (1983) i Els jardins botànics (1996). Guillem Viladot, per la seva banda, ha bastit una obra d’heterodòxies similar a la de Brossa. Pel que fa a l’illenc Blai Bonet, ha estat recuperat pels poetes joves de la literatura catalana actual i, amb El cant de l’arc (1980), El jove (1987) i Nova York (1991), ha continuat una trajectòria caracteritzada per una forma discursiva, tocs de religiositat rebel i els detalls d’agitació provocativa. Màrius Sampere (1928), finalment, s’ha afermat amb llibres com Oniris o el tret del caçador (1987) i L’ocell que udola (1990).

Realisme contra Simbolisme

Una bona part de la societat catalana dels seixanta va viure una creixent oposició al franquisme i una intensificació de les reivindicacions socials que tenien, també, una projecció estètica i literària pròpies. Foren anys d’articulació de la resistència antifranquista, de penetració clandestina dels partits de l’esquerra marxista en el món universitari i dels primers viatges a l’estranger després d’una llarga etapa d’aïllament polític. Els conceptes de literatura i societat esdevingueren aviat indestriables i s’entaularen debats sobre el realisme i la funció de la literatura. Es produí la descoberta de teòrics com Sartre, Lukács, Goldmann i Brecht, i un millor coneixement de la narrativa nord-americana anterior a 1939 i del neorealisme italià posterior a 1945.

Aquestes consideracions, afegides a la voluntat d’intervenció de les noves generacions en

la vida pública, xocaren amb els models literaris vigents, principalment l’herència simbolista, que fou qüestionada en benefici d’una literatura de més compromís social. Tot i això, el debat sobre l’oportunitat d’una literatura compromesa arribà amb un retard considerable, vist des d’una perspectiva europea, i s’ha d’entendre com una conseqüència més de la repressió franquista. Tanmateix, no es poden entendre les literatures castellana i catalana dels seixanta sense comptar l’actitud de compromís en l’opció creadora de nombrosos escriptors. A les lletres catalanes, el debat s’intensificà a la mort de Carles Riba, l’any 1959, perquè, ateses les seves posicions estètiques i l’autoritat moral que tenia, hauria pogut refredar un procés de canvi que es covava des de mitjan anys cinquanta i que es convertí en una de les propostes estètiques dominants en la literatura catalana dels seixanta.

La literatura del realisme històric

Els principis del realisme històric foren recollits per tots els gèneres, però fou en l’àmbit de la poesia on assoliren major relleu i un gruix més consistent d’articulació teòrica. L’any 1960 es publicaren dos llibres que s’han considerat emblemàtics del realisme històric: Vacances pagades, de Joan Oliver «Pere Quart» i La pell de brau, de Salvador Espriu. En el primer cas, sobresortia la capacitat crítica i satírica de «Pere Quart»; i Espriu assumia, en el segon, un to diferent al de la poesia anterior per defensar una necessitat de diàleg entre els pobles i les cultures hispàniques. De tota manera, seria difícil d’entendre la combativitat assolida pel realisme històric sense l’impacte teòric de Joaquim Molas i de Josep M. Castellet que impulsaren el moviment en l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963). Després, diferents experiències poètiques com les de Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Miquel Bauçà, Jordi Pàmias i Lluís Alpera passaren pels cànons del realisme històric abans d’evolucionar, anys després, pels camins d’altres estètiques.

La poesia de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) té la força de qui necessita expressar-se per intervenir en el món mitjançant la paraula i tractant d’ordenar el caos de la pròpia existència. Els deu volums que configuren el conjunt de la seva Obra Completa conformen una poesia que es nodreix de la realitat i que ho basa gairebé tot en la capacitat i el joc de sinceritat del poeta. Un inventari de realitats on els contorns personals prenen forma de crònica per construir, com un gran fresc, el mural de la terra i la gent. Per la seva banda, Josep M. Llompart (1925-1993) publicà Poemes de Mondragó (1961) dins dels esquemes del realisme històric, però evolucionà cap a una poesia discretament eclèctica i lligada a l’experiència. La seva obra es consolidà amb Mandràgola (1980) i La Capella dels Dolors (1981), Jerusalem (1990) i Spiritual (1992).

Miquel Martí i Pol (1929), el poeta català més llegit de la segona meitat del segle XX, s’inicià en una poesia que barrejava elements de crisi existencial i religiosa amb punts de literatura social adscrita al realisme històric. Però l’escriptor fou afectat per una esclerosi múltiple que, des de 1970, ha condicionat enormement la seva activitat personal. La malaltia ha enriquit la seva veu poètica que, assumint-la, es pot dir que l’ha vençuda a través d’una obra d’exaltació i d’afirmació vitalista que fa estelles de l’adversitat i proclama el triomf de la vida i de la literatura sobre la malaltia i la mort. Així han nascut els seus llibres fonamentals: La pell de violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1976), Estimada Marta (1978), L’hoste insòlit (1978), Suite de Parlavà (1992), Un hivern plàcid (1994) i Llibre de les solituds (1997).

Gabriel Ferrater i la poesia de l’experiència

L’any 1968, Gabriel Ferrater (1922-1972) reuní a Les dones i els dies, els tres llibres que configuren el conjunt de la seva obra poètica: Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). Tot i que havia estat etiquetada com a realista en sentit ampli, la poesia de Ferrater diferia notablement dels models cívics i de contingut social de la poesia del realisme històric. A més, cap al final de la dècada, la poesia social havia començat a mostrar la pròpia feblesa estètica i es plantejaven dubtes sobre la possibilitat real de la literatura com a eina per a transformar el món i la història. En aquest sentit, Gabriel Ferrater es convertí en portaveu d’una altra opció realista fruit d’una reflexió moral a partir de la quotidianitat, el realisme d’una visió íntima del món i de la vida, l’estratègia coneguda com a «poesia de l’experiència» propera a la poesia d’Eliot, Hardy, Auden o Graves.

Va coincidir, d’altra banda, que Ferrater es convertí, l’any 1968, en orientador d’un grup de poetes joves i concretà el seu mestratge en el cos d’aquesta poesia de reflexió moral i de tradició anglesa, però sense oblidar la pròpia herència literària i la recuperació de Josep Carner i de J.V. Foix. Així s’orientà la poesia de l’anomenat Grup de Girona format per amics amb afinitats literàries entre els quals destacaven Narcís Comadira (1942) i Salvador Oliva (1942). Molt propera al mateix mestratge hi havia Marta Pessarrodona (1941) i, en el fil de la mateixa estètica, Francesc Parcerisas (1944) i Antoni Marí (1944).Marta Pessarrodona (1941) ha vinculat l’herència de Ferrater amb una gamma de components cultes i referències cosmopolites. Ha solcat els camins d’un feminisme reivindicatiu i integrador, i s’ha adscrit al realisme interioritzat que ja surava a Setembre 30 (1969). Després, la seva poesia ha continuat a Memòria i (1979), A favor meu, nostre (1981), Berlin suite (1985), i Homenatge a Walter Benjamin (1989).

L’obra de Narcís Comadira (1942) sembla la més consolidada del Grup de Girona. Després d’una etapa dedicada a aprendre l’ofici i a controlar els mecanismes de la poesia ha arribat a la maduresa amb obres com Àlbum de família (1980), Enigma (1985), En quarantena (1990) i Usdefruit (1995). És una poesia que parla de la profunda solitud de l’home, indaga en el món interior, entaula un diàleg entre la realitat i el desig, viu la brevetat dels moments feliços i planteja els terrors característics d’una angoixa existencial.

La poesia de Francesc Parcerisas (1944) ha estat presentada com un exemple d’una poètica de l’experiència moral i de reflexió davant de la quotidianitat. Es tracta, a més, d’un poeta amb components importants de formació anglosaxona i la seva obra avança per un camí d’introspecció personal, ric en referents culturals i de reflexions sobre el món de l’art. L’edat d’or (1983) i Focs d’octubre (1992) es perfilen com els seus llibres per ara fonamentals.

Els dos volums poètics que fins ara ha publicat Antoni Marí (1944) el conformen com un escriptor antídot a la frivolitat i a l’abundor fàcils. El preludi (1979) i Un viatge d’hivern (1988) configuren una poètica rigorosa i de màxima exigència. L’optimisme del primer volum vol fer camí des de l’obscuritat fins a la llum, mentre Un viatge d’hivern es converteix en el camí de retorn, de la perplexitat i de la renúncia. Antoni Marí també ha conreat l’assaig i la narrativa, els contes a El vas de plata (1991) i la novella a Camí de Vincennes (1995). Finalment, encara que només sigui pel criteri de l’edat, aquí s’hauria de parlar de la delicada poesia paisatgística de Josep Espunyes (1942), després d’una primera etapa de militància en el realisme històric: Notes mínimes d’un paisatge (1987) i Alt Urgell,

plany i passió (1996).

Nascuts uns anys abans dels poetes esmentats, Feliu Formosa, Joan Margarit, Lluís Alpera, Jordi Pàmias i Miquel Bauçà representen el gir d’unes poètiques en evolució i iniciades, en bona part, a l’ombra de l’esmentat realisme històric. Després han evolucionat fins a trobar una veu pròpia que, en la majoria dels casos, és propera a la poesia de l’experiència. En aquest mateix grup cronològic s’hi pot encabir Gerard Vergés (1931), poeta i traductor de sensibilitat exquisida, autor de L’ombra rogenca de la lloba (1951), Long play per a una ànima trista (1986) i Lliri entre cards (1988).

Tot i que la primera activitat poètica de Feliu Formosa (1934) pagava penyora al realisme històric, quan sortiren els dos primers llibres, Albes breus a les mans (1973) i Llibre de les meditacions (1973), se n’havia distanciat clarament. El pas del temps ha modulat una veu que s’ha fet més greu i interrogativa (Raval, 1975, Cançoner, 1976, Al llarg de tota una impaciència, 1994), s’ha enriquit amb registres d’amor a Semblança (1986), a Per Puck (1992), amb una reflexió lírica sobre el teatre, i amb Al llarg de tota una impaciència (1994).

L’itinerari poètic de Joan Margarit (1938) encara els revolts d’un viatge peculiar. El 1981, amb L’ombra de l’altre mar i Vell malentès va irrompre en el panorama líric català després d’alguns anys de creació en llengua castellana. La seva poesia, amb registres d’elegia, es configura des de la reflexió i el soliloqui davant l’horitzó de derrotes de la vida i ha donat obres significatives com Mar d’hivern (1986), Llum de pluja (1987), Edat roja (1989), Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995).

Lluís Alpera (1938) concretà els seus orígens en una militància evident dins del realisme històric i ell mateix és autor d’una Anthology of Realistic Poetry in the Valencian Country (1966). Prop de vint anys després, la seva poesia va renéixer barroca i hedonista, i més tranquilla, ha donat llibres com Tempesta d’argent (1986) i Els dons del pleniluni (1990). Una evolució parallela ha estat la de Jordi Pàmias amb llibres com Flauta del sol (1978), Cançons de la nit benigna (1980), Lluna d’estiu (1985) i L’alegria velada (1992), carregats d’angoixa per la incertesa del present i els interrogants de l’existència. De Miquel Bauçà (1940), finalment, s’ha de puntualitzar que el seu primer llibre, Una bella història (1962), ja era una barreja de realisme intimista, on el dolor del món es relacionava amb els paisatges interiors del poeta. Ha aplegat el conjunt de la seva lírica a Obra poètica (1959-1983) (1987), on mostra una profunda obsessió davant l’infern de l’existència, un testimoni de desconcert i de pànic que també es pot seguir a la novella Carrer Marsala (1985).

La colla jove de la generació dels setanta

Al costat dels esmentats Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Antoni Marí, s’ha de comptar Pere Gimferrer (1945), un dels escriptors més originals i ben dotats de la seva generació. S’inicià com a poeta en llengua castellana i sobresortí des de molt jove en el grup conegut com els «novísimos». La seva singladura catalana començà el 1970 amb Els miralls, una obra amb els recursos representatius de les avantguardes postsimbolistes. En la seva poesia conviuen un cert esperit mediterrani, una imatgeria septentrional, la reflexió sobre l’art en el mateix moment de la creació, incursions al món del cinema i elements diversos d’una enorme i eclèctica cultura. L’espai desert (1977) es configura com l’aportació més intensa de la poesia gimferretiana que, posteriorment, ha publicat El vendaval (1988), La llum (1990) i Mascarada (1996)

A començaments dels setanta, la poesia més jove de la literatura catalana s’arrecerà, majoritàriament, a Llibres del Mall (1973-1988), una empresa editorial que es convertí en una plataforma operativa de projecció de la poesia més jove de la generació. Els fundadors, Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i Maria Mercè Marçal hi aixoplugaren la majoria dels poetes nascuts a cavall de 1950: Josep Piera (1947), Jaume Pont (1947), Josep M. Sala-Valldaura (1947), Joan Navarro (1951), Miquel Desclot (1952), Valerià Pujol (1952-1992), Gaspar Jaén i Urban (1952), Miquel de Palol (1953), Marc Granell (1953), Àngel Terron (1953), David Jou (1953), Josep Borrell (1954), Vicenç Altaió (1954), Salvador Jàfer (1954) i Àlex Susanna (1957). Pocs poetes del sector jove de la generació es mogueren al marge de Llibres del Mall, però aquest és el cas, entre altres, de Josep M. Fulquet (1948), Lluís Urpinell (1953), Damià Huguet (1946-1996) i Víctor Sunyol (1955).

L’eclosió d’aquesta poesia nova es produí en els primers anys setanta amb una filosofia de criteris amplis en qüestions estètiques. Llibres del Mall va acollir propostes que es distingien per la seva pluralitat i per la consciència amb què els nous poetes es reconeixien en un paper d’alternativa i de renovació de la poesia catalana. L’aventura durà una dècada però n’hi hagué prou per cohesionar una multiplicitat de veus i una amalgama que s’estenia des dels ecos romàntics fins al simbolisme i les avantguardes.

Entre els noms més consolidats es pot repuntar Jaume Pont (1947) amb una obra que neix de la tradició simbolista francesa i s’empelta amb estètiques d’avantguarda i jocs amb el passat araboandalús. Una poesia que ha estat recollida a Raó d’atzar (Poesia 1974-1989) (1989) i que ha continuat a Vol de cendres (1996). També el valencià Josep Piera (1947), que es presentà, primer, amb un vitalisme que multiplicava els miralls d’un jo installat en l’aventura generacional. Després, evolucionà cap al coneixement dels topants d’un passat i d’una geografia dels quals se sent hereu: la cultura mediterrània que ha tractat en diferents volums de prosa narrativa (Estiu grec, 1985, Un bellíssim cadàver barroc, 1987, i Seduccions de Marràqueix, 1996, entre altres). Ha recollit el conjunt de l’obra poètica a Dictats d’amor (Poesia 1971-1991) (1991).

La poesia de Maria Mercè Marçal (1952-1998) es configura com una de les aportacions més sòlides de la poesia femenina i feminista en la literatura catalana actual, en una obra que ha progressat des de Cau de llunes (1976) fins a Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), La germana, l’estrangera (1985) i Desglaç (1989). Ha aplegat el conjunt de la poesia a Llengua abolida (1973-1988) (1989) i ha temptat la narració en una esplèndida novella, La Passió segons Renée Vivien (1994).

Un altre itinerari poètic surt del virtuosisme de Miquel Desclot (1952), que combina registres experimentals amb la cançó popular, la revisió de la poesia dels trobadors i una profunda consciència formal. És un procés que madurà a Cançons de la lluna al barret (1978); inicià un moviment de síntesi a Juvenília (1983) i ha mostrat, posteriorment, la concentrada tècnica dels haikús a El llevant bufa a ponent (1992). Per contra, en la poesia de Miquel de Palol (1953) prenen força la radicalitat de l’experiència amorosa i la influència surrealista i dels poetes maudits. Es pot seguir a Delta (1973), en la densa simbologia de Quan? (1979), El porxo de les mirades (1982) i Indiferència (1986). També és molt singular la poesia de Marc Granell (1953) i la seva trajectòria circular amb l’afany de trobar resposta per a la solitud essencial de l’home: Material per a una mort meditada (1980), Notícia de la tribu (1978), Exercici per a una sola veu (1983) i Fira desolada (1991). A banda, cal remarcar el caient reflexiu i culte de la poesia d’Àlex Susanna (1957), autor de Les anelles

dels anys (1991) i Boscos i ciutats (1994), i dels dietaris Quadern venecià (1989) i Quadern de Fornells (1995). Sense oblidar, tampoc, els itineraris de Gaspar Jaén i Urban (1953), ni la perspectiva científica de David Jou (1953) i Àngel Terron (1953).

La nova poesia de la dècada dels noranta

Pujant un altre graó en la cursa del temps, cal un breu epíleg amb els noms de la jove poesia dels anys noranta, alguns dels quals foren aplegats en l’antologia de David Castillo, Ser del segle (1989), que es capté, alhora, com la primera articulació teòrica de la nova generació. Entre els noms més ben acollits per la crítica cal comptar Enric Casassas (1951), poeta d’esclat tardà, autor de La cosa aquella (1991) i Calç (1996); Antoni Puigvert (1954) [Vista cansada, 1990], Ponç Pons (1956) [Estigma, 1995, El salobre, 1997], Albert Roig (1959) [Córrer la taronja, 1989, Vedat, 1994], Ramon Guillem (1959) [Terra d’aigua, 1993], Andreu Vidal (1959) [Els dies tranquils, 1988], Carles Duarte (1959) [La pluja del temps, 1990, Cohèlet, 1996], Xulio Ricardo Trigo (1959) [L’abril a Luanco, 1991, Lectures d’un segle, 1993], Xavier Lloveras (1960) [Les illes obstinades, 1987, El test de Rorschach, 1992], Josep Ballester (1961) [L’holandès errant, 1994], David Castillo (1961) [Tenebra, 1994], Jordi Cornudella (1962) [Felí encès, 1985, El germà de Catul, 1997], Manuel Garcia Grau (1962) [Mots sota sospita, 1997], Carles Torner (1963) [Als límits de la sal, 1985, L’àngel del saqueig, 1989], Jaume Subirana (1963) [Final de festa, 1989, El rastre de l’animal més lliure, 1994], Vicenç Llorca (1965) [Places de mans, 1989, Atles d’aigua, 1995] i Margalida Pons (1966) [Sis bronzes grisos d’alba, 1986].

Es tracta, però, i més en el límit cronològic de 1997, d’itineraris poètics en procés de formació i de consolidació, i que passen ara les etapes inicials d’un camí que serà llarg i segurament ple de giravolts. Tanmateix, algunes veus mostren una seguretat i una maduresa envejables, i tot sembla apuntar que es poden consolidar, en un futur immediat, com a veus importants de recanvi i de continuïtat.

LA NARRATIVA

Pel que fa a la narrativa, els seixanta s’iniciaren amb la bona nova de dos grans títols, Bearn o la sala de les nines (1961), de Llorenç Villalonga i La plaça del Diamant (1962), de Mercè Rodoreda. El primer és la novella més important de l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga (1897-1980) i constitueix una crònica elegíaca, i alhora una recreació, del món de l’aristocràcia rural a l’illa de Mallorca. En general, tota la narrativa villalonguiana gira entorn de la decadència de l’aristocràcia mallorquina en un procés encetat amb la sàtira punyent de Mort de dama (1931), i continuat, entre altres obres, a Desenllaç a Montlleó (1963), Flor la Vigne (1974), La gran batuda (1968) i Les ruïnes de Palmira (1972).

Mercè Rodoreda (1909-1983), per la seva banda, ha esdevingut una de les figures de més prestigi en la novellística catalana contemporània. Després de la Guerra Civil s’exilià a França i, bandejant l’obra anterior, es dedicà a l’elaboració d’una obra que s’ha caracteritzat per un impecable rigor i una gran solidesa. Entre els seus títols sobresurt La plaça del Diamant, un dels millors testimonis de la guerra espanyola amb la creació del personatge femení Colometa/Natàlia que viu a la rereguarda barcelonina i que es converteix en símbol i víctima de l’atmosfera dels anys de la guerra i de la postguerra. Amb anterioritat, havia publicat Aloma (1938) i Vint-i-dos contes (1958), i posteriorment El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967) i, sobretot, Mirall trencat (1974).

La narrativa de l’exili americà

El bon senyal que suposà l’aparició consecutiva de dues novelles d’alt nivell tot just començada la dècada dels seixanta, continuà amb la recuperació dels escriptors arribats de l’exili americà. D’una banda, Lluís Ferran de Pol, Joan Sales, Pere Calders i Avellí Artís-Gener, «Tísner», que s’havien establert a Mèxic; d’una altra, Vicenç Riera Llorca que trobà acolliment a la República Dominicana i també Xavier Benguerel que, l’any 1954, havia tornat de Xile. La majoria, a més d’un exili poc o molt llarg, havien compartit l’aventura d’una activa participació, des del bàndol republicà, en la guerra espanyola. La narrativa de Lluís Ferran de Pol (1911-1996) es troba entre les que han assumit de manera més clara la influència mexicana i l’impacte de les cultures precolombines. Així es demostra a la recreació mitològica maia-quitxè d’Abans de l’alba (1954), a les narracions de La ciutat i el tròpic (1956) i a la novella Érem quatre (1960). També és autor de Miralls tèrbols (1966), que explica la història d’un fracàs en el marc dels anys vint. Joan Sales (1912-1983), per la seva banda, és conegut sobretot per una tenaç feina d’editor, però també va escriure una de les novelles més emblemàtiques de la postguerra, Incerta glòria (1965-1969), que narra la complexitat interior d’uns personatges a partir del revulsiu que els suposà la guerra de 1936-39.

Un dels noms de més pes literari entre els que rodaven per l’exili americà fou el de Pere Calders (1912-1994), que excellí, fonamentalment, en el conreu del conte i de la narrativa curta. Ha estat un dels narradors més originals i sòlids de la literatura catalana contemporània amb una estratègia narrativa que el porta a una recreació de la realitat a través de la imaginació i de la fantasia. Les seves històries, impregnades d’ironia, es caracteritzen per la introducció d’elements insòlits i efectes sorprenents en el marc d’una aparent quotidianitat realista. Entre els seus títols més importants hom compta Cròniques de la veritat oculta (1955), Demà a les tres de la matinada (1959) i Invasió subtil i altres contes (1978). També ha publicat novelles, entre les quals Unitats de xoc (1938), Ronda naval sota la boira (1966) i Gaeli i l’home déu (1986). Sempre prop de Calders i amb una biografia estrictament parallela, Avellí Artís-Gener, «Tísner» (1912), és un novellista de força que s’ha deixat endur pel conreu de la imaginació i per un desplegament de tècniques narratives en constant renovació. Aquest és el cas de Les dues funcions de circ (1966), Paraules d’Opoton el vell (1968), Prohibida l’evasió (1969) i Enquesta del canal 4 (1973), entre altres títols. «Tísner» també és l’autor d’unes impressionants memòries, Viure i veure (1989-1996), que s’han configurat com un document cabdal de la història de Catalunya del segle XX.

El nom de Vicenç Riera Llorca (1903-1991) s’assenyala entre els pocs novellistes que la crítica ha inserit en les coordenades del realisme històric, a partir, fonamentalment, de l’experiència narrada a Tots tres surten per l’Ozama (1946), on explica la difícil adaptació a l’exili. Més tard, i en roderes similars, publicà la novella de personatge collectiu, Roda de malcontents (1968). Finalment, la novellística de Xavier Benguerel (1905-1990), que ja havia esclatat en la dècada dels vint i trenta, assumí durant els cinquanta i els seixanta la influència de Graham Greene i de François Mauriac, i publicà El testament (1955), Gorra de plat (1967), Els vençuts (1969), Icària, Icària (1974) i Llibre del retorn (1977).

La colla de «Cita de narradors»

L’any 1957, l’assaig collectiu Cita de narradors (1958) va guanyar la convocatòria del premi Josep Yxart. Davant la precarietat d’un panorama cultural que feia difícil la difusió i la

reflexió crítica, els cinc narradors —Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas i Josep M. Espinàs— optaren per llegir-se mútuament i especular, per parelles, sobre la bondat, els límits, els encerts i les dificultats de la seva obra respectiva.

Manuel de Pedrolo (1918-1990), el novellista més prolífic de la literatura catalana, orientà la seva narrativa amb voluntat d’assumir els canvis estructurals i tècnics de la novella del segle XX. Escriptor armat amb un esperit totalitzador, Pedrolo defugí l’encasellament en una sola manera de narrar i assajà les múltiples possibilitats de la novella, una part de la qual respon als paràmetres del realisme convencional [Balanç fins a la matinada (1963), Cendra per Martina (1965), Un amor fora ciutat (1970 ) i les onze novelles del cicle Temps obert, entre altres]. Per un altre costat, però, es tracta d’una novellística amb voluntat de renovació que ha construït obres de visió calidoscòpica, d’aparent desordre intern, textos dobles i estratègies de collage [Espais de fecunditat irregular/s (1973), Text/Càncer (1974), Succes simultani (1980)]. Finalment, ha estat un escriptor de gènere que ha conreat amb èxit la novella policíaca i de ciència-ficció, com en el cas de Mecanoscrit del segon origen (1977).

La narrativa de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), autora d’amplis registres, bascula entre el psicologisme de les primeres novelles en obres com Necessitem morir (1952) i Betúlia (1956); el conreu de la novella històrica a Un lloc entre els morts (1967) i El cap de sant Jordi (1988), i narracions de tons feministes com Feliçment sóc una dona (1969), Lo color més blau (1982) i Aquelles dames d’altres temps (1990).

Poeta i narrador, Joan Perucho (1920) ha esdevingut l’escriptor del fantàstic i el constructor d’una novellística de món oníric i alta originalitat que barreja l’erudició de llibres rars, elements naturals insòlits, aspectes de la història convencional i una confusió de faunes i flores de la mitologia fantàstica. Entre els seus títols més celebrats hom compta Llibre de cavalleries (1957), Les històries naturals (1960), Aparicions i fantasmes (1968), Botànica oculta (1969), Les aventures del cavaller Kosmas (1981) i Pamela (1983). Darrerament ha publicat El Baró de Maldà i les bèsties de l’infern (1994) i Les presències secretes (1995). També Jordi Sarsanedas (1924) ha conreat la poesia i, com a narrador, és autor de Mites (1954), un recull de contes que la crítica ha considerat entre les obres més innovadores de la literatura de la postguerra. Ha publicat les novelles Contra la nit d’Oboixangó (1952), El martell (1956), El balcó (1969) i La noia de la sorra (1981).

Josep M. Espinàs (1927) s’ha convertit en un autor tot terreny interessat, sobretot, a comunicar-se amb el públic a través d’un llenguatge senzill i familiar. Ha conreat el periodisme literari i ha esdevingut un dels escriptors més llegits de la literatura catalana actual. Ha practicat el viatge a peu i, de l’experiència, n’ha fet una literatura que barreja l’èpica i el costumisme de la pròpia caminada amb les reflexions d’un observador agut de la realitat. Com a novellista és autor d’El gandul (1955), Combat de nit (1959) i, entre altres, Vermell i passa (1992).

Des d’una perspectiva generacional, la nòmina de Cita de narradors s’arrodoneix amb altres noms com Teresa Pàmies (1919), memorialista de la revolució i de l’exili català a obres com Testament a Praga (1971), Quan érem capitans (1974) i Quan érem refugiats (1975); Guillem Viladot (1922), poeta experimental i narrador costumista a les proses de Memòria de Riella (1959-74) i novellista de verb contundent a La cendra (1972), L’amo (1982) i Joana (1991); Josep Vallverdú (1922), un dels autors més sòlids i celebrats de

narrativa infantil i juvenil; el mallorquí Blai Bonet (1926-1997), novellista experimental i d’inquietuds existencialistes a El mar (1958), Judes i la primavera (1963) i Mister Evasió (1969); Ramon Folch i Camarasa (1926), amb Sala d’espera (1961), La visita (1965) i Sala de miralls (1982); i Estanislau Torres (1927), autor de La xera (1962), Els ulls i la cendra (1966) i La derrota (1966).

El pont cap als setanta

En el darrer tombant de la dècada dels seixanta i els primers setanta es donaren a conèixer autors nous que, o bé es captenien com un pont obert a noves generacions (és el cas de Miquel Àngel Riera, Olga Xirinacs, Víctor Mora, Joaquim Carbó, Maria Àngels Anglada i Emili Teixidor), o n’anunciaven l’esclat més imminent en el cas d’Antoni Serra, Baltasar Porcel i Joan F. Mira.

Miquel Àngel Riera (1930-1996) ha estat un escriptor d’esclat tardà però d’una extraordinària singularitat. En la tetralogia formada per Fuita i martiri de sant Andreu Milà (1973), Morir quan cal (1974), L’endemà de mai (1978) i Panorama amb dona (1983), ha reflexionat sobre la condició humana i l’impacte de la Guerra Civil en la societat agrària mallorquina. Després, amb Els déus inaccessibles (1987) i Illa Flaubert (1990) la seva obra ha ocupat espais progressius de lirisme, estratègies d’intertextualitat i jocs de literatura dins de la literatura. També de 1930 és Maria Àngels Anglada, narradora i poeta de fina sensibilitat i profunda coneixedora del món clàssic. És autora, entre altres obres, de les novel.les Les Closes (1979), Sandàlies d’escuma (1985), Artemísia (1989), El violí d’Auschwitz (1994) i Quadern d’Aram (1997).

Víctor Mora (1931), juntament amb Vicenç Riera Llorca, és considerat un dels novellistes adscrits al realisme històric. La seva narrativa s’inicià amb els contes d’El cafè dels homes tristos (1966) per consolidar-se, sobretot, en la trilogia formada per Els plàtans de Barcelona (1966), El tramvia blau (1984) i París flash-back (1978), tres novelles que es captenen com a crònica de la clandestinitat i un retaule dels anys cinquanta i seixanta. Darrerament ha publicat La dona dels ulls de pluja (1993) i Entre silencis d’estels i tombes (1995). Joaquim Carbó (1932), per la seva banda, destaca com un dels noms conspicus de la literatura per a nois i noies, després d’uns inicis en la novellística per a adults que comprèn obres com Els orangutans (1967) i L’escapada (1967). Del mateix any 1932 és nascuda Olga Xirinacs, poeta i novel.lista, autora entre altres novel.les de Al meu cap una llosa (1985), Mar de fons (1988) i Tempesta d’hivern (1990), a més de publicar narrativa per a joves. També Emili Teixidor (1933) ha esdevingut un nom de pes en la narrativa infantil i juvenil (Les rates malaltes, 1967, L’ocell de foc, 1969), tot i que també s’ha consolidat com un autor singular en la narrativa per a adults mercès a la bondat del recull de narracions Sic transit Glòria Swanson (1979), i de la novella Retrat d’un assassí d’ocells (1988).

Si passem a la cronologia més acostada a la generació dels setanta trobem els escriptors mallorquins Antoni Serra (1936) i Baltasar Porcel (1937), el valencià Joan F. Mira (1939) i el barceloní Oriol Vergés (1939). El primer ha alternat diversos gèneres narratius, s’ha convertit en un dels noms representatius de la novella negra catalana, ha assajat opcions d’heterodòxia a Rapsòdia per a una nit de Walpurgis, Nureddunna (1981) i ha narrat amb criteris de memòria personal a Carrer de l’Argenteria, 36 (1988) i a Llibre de família (1991). Baltasar Porcel s’ha consolidat entre els noms més importants de la narrativa actual amb una novellística que pivota entre dues coordenades: la construcció

d’un món mític presidit per la geografia i la gent d’Andratx, a Mallorca, i, per un altre costat, l’aventura èpica del viatge a través del món i de la història. Del conjunt de la seva obra destaquen La lluna i el Cala Llamp (1963), Difunts sota els ametllers en flor (1970), Cavalls cap a la fosca (1975), Les pomes d’or (1980), Les primaveres i les tardors (1986), Lola i els peixos morts (1994); la seva darrera novella és Ulisses a alta mar (1997). En l’obra narrativa del també assagista Joan F. Mira, sobresurt la novella sobre València, Els treballs perduts (1989), i l’autobiografia novellada d’Alexandre VI, Borja, Papa (1996). Finalment, l’obra narrativa d’Oriol Vergés s’ha distingit per difondre episodis d’història entre un públic de nois i noies.

Tots quatre esdevenen una avançada de la «generació dels setanta» que rep aquest nom a partir del llibre d’entrevistes La generació literària dels 70 (1971), que Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes feren als escriptors més matiners del grup generacional, els que començaren a publicar entre els darrers anys seixanta i els primers setanta. Passats vint-i-cinc anys, l’encert del volum d’entrevistes permet encarar-se desacomplexadament a la realitat històrica de la generació i destriar-hi, tot al llarg d’una trajectòria de conjunt que comença a ser important, els aspectes vinculats a la creació estricta d’uns altres punts que pertanyen als àmbits de la sociologia literària. La «generació dels 70» ha estat qui ha armat de cohesió i eficàcia la infraestructura gremial de la literatura catalana actual, i, en aquest sentit, la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’any 1977, i el rellançament del Centre Català del PEN Club, que existia des de 1922, han estat empreses de mèrit en la defensa del paper de l’escriptor i en la difusió de les lletres catalanes.

Pel que fa als aspectes referits a l’estricta creació literària, d’aquesta generació dels setanta han sortit algunes de les veus de més talent i projecció que transiten ara mateix la literatura catalana. Entre els narradors entrevistats pel tàndem Graells-Pi hi ha noms tan difícils de discutir com Robert Saladrigas, Gabriel Janer Manila, Terenci Moix, Jaume Fuster, Maria-Antònia Oliver, Montserrat Roig i Jordi Coca, als quals cal afegir Quim Soler, Ignasi Riera, Jesús Moncada, Isabel-Clara Simó, Joan Rendé, Pep Albanell, Isidre Grau, Josep Ll. Seguí, Jaume Cabré, Maria Barbal, Carme Riera, Valentí Puig, Oriol Pi de Cabanyes, Pau Faner, Ramon Solsona, Biel Mesquida, Ferran Cremades, Quim Monzó, Ferran Torrent, Margarida Aritzeta, Miquel de Palol i Vicenç Villatoro, entre d’altres.

Els narradors de la generació dels setanta

Robert Saladrigas (1940) s’ha consolidat com un novellista dúctil i una de les veus vigoroses de la modernitat narrativa. És autor, entre altres obres, de 52 hores a través de la pell (1970), Sóc Emma (1983), Memorial de Claudi M. Broch (1986), una de les seves novelles més celebrades, i La mar no està mai sola (1996), on encara una història marcada per la SIDA. Des de Mallorca, Gabriel Janer Manila (1940) ha alternat una eficaç narrativa amb voluntat d’estil [Els alicorns, 1972, Els rius de Babilònia, 1985, La dama de les boires, 1987, i Paradís d’orquídies, 1992], i una celebrada dedicació a la literatura per a infants [El corsari de l’illa dels conills, 1984, i Tot quant veus és el mar, 1987]. Vora tots dos, Ignasi Riera (1940) i Quim Soler (1940-1993) han esdevingut escriptors tot terreny. El primer és autor, entre altres novelles, de No arrenqueu els geranis (1984) i El rellotge del pont d’Esplugues (1984); el segon, d’Una furtiva llàgrima (1982) i Cambra de bany (1985).

Jesús Moncada (1941) ha creat una novellística de dimensió i espai mítics, fonamentada en la desaparició de la seva vila nadiua, Mequinensa, sota les aigües d’un pantà. A través de la literatura n’ha recuperat els contorns més precisos amb obres com Camí de sirga

(1988), considerada una de les grans novelles generacionals, La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997), i en els reculls de contes Històries de la mà esquerra (1981) i El cafè de la granota (1988). Terenci Moix (1942) ha estat un dels noms d’impacte de la generació amb una literatura de transgressió dels valors de la moral convencional. Fou, d’altra banda, una de les primeres veus afermades amb la provocació dels contes de La torre dels vicis capitals (1968) i novelles com Onades sobre una roca deserta (1969) i, sobretot, El dia que va morir Marylin (1969), caracteritzades per les referències al món del còmic i el cinema, i un regust d’estètica camp. Cap a finals dels setanta comença una trajectòria narrativa en llengua castellana.

La novellista valenciana Isabel-Clara Simó (1943) s’ha consolidat com l’escriptora més popular entre el públic català actual i simultaneja, en la seva narrativa, aspectes que es poden vincular a la tradició de la novella històrica [Júlia, 1983, El mossèn, 1987], amb una atenció reivindicativa de l’àmbit femení [La salvatge, 1994, Dones, 1997] i una visió sagaç del món que l’envolta a Ídols (1985), T’estimo, Marta (1986), i Històries perverses (1992), entre altres títols. Joan Rendé (1943), per la seva banda, s’ha mostrat com un finíssim estilista i un hàbil constructor de narrativa curta a Sumari d’homicida (1978), Llibre de figuracions (1981) i El viatger (1994), i ha publicat la novella La cavalleria impossible (1992).

Pep Albanell (1945) és un escriptor amb els beneficis d’una gran imaginació que s’ha afermat com un dels noms més importants en àmbits de literatura infantil i juvenil. Entre els títols de més impacte de la seva literatura per a adults cal comptar l’experiència propera al realisme fantàstic de Ventada de morts (1978), i obres com El tren no espera mai ningú (1985) i Els ulls de la nit (1988). El valencià Josep-Lluís Seguí (1945) començà amb una narrativa adscrita al textualisme amb la novella Espai d’un ritual (1978) i les narracions de Quadre de cavalls (1979). També ha conreat la literatura eròtica [Diari de bordell, 1979], ha escrit novelles amb criteri autobiogràfic [Biografia de J.L., 1983 i Comèdia, 1984], i ha treballat històries de novella negra. De la mateixa lleva de 1945, Isidre Grau ha publicat Vent de memòria (1984) i La vida escrita (1996), i ha obert un esplèndid cicle de nissaga familiar a Els colors de l’aigua (1986) i La nit vermella (1989).

Jaume Fuster (1945-1998), prematurament desaparegut, va ser un dels puntals de la generació en feines d’associacionisme i és, alhora, un dels noms de més prestigi en el panorama de la novella negra catalana [De mica en mica s’omple la pica, 1972, La corona valenciana, 1982, i Sota el signe de sagitari, 1986]. També ha escrit una trilogia sobre la protohistòria [L’illa de les Tres Taronges, 1983, L’anell de ferro, 1985, i El Jardí de les Palmeres, 1993], i és autor, entre altres obres, de La guàrdia del rei (1994), una novella sobre el món de la TV, i del reportatge novellat La mort de Guillem (1996). Vora seu, la narrativa de Maria Antònia Oliver (1946) també ha rodat per camins de novella policíaca i criteri feminista amb les històries de la detectiu Lònia Guiu [Estudi en lila, 1985, Antípodes, 1988]. A banda, ha conreat la narració mítico-heroica a Crineres de foc (1985) i ha pouat en la història de fosques nissagues mallorquines a Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972), Joana E (1992) i Amor de cans (1995).

El breu, bé que intens, itinerari de Montserrat Roig (1946-1992), abasta dos cicles ben determinats. El primer, després dels contes aplegats a Molta roba i poc sabó (1971), discorre sota els signes d’una crònica amb voluntat de ser, alhora, d’afirmació i de trencament generacional: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1976) i L’hora violeta (1980). El segon cicle, estroncat per una mort prematura, es distingeix per l’afany

evolutiu de trobar nous camins de narrativa: L’òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987) i El cant de la joventut (1989). També l’obra de Jordi Coca (1947) s’inicià en camins de crònica generacional per avançar cap a propostes textualistes i un cert afany de narrar en els límits de l’experiència. El conjunt de la seva obra contempla títols com Mal de llunes (1988), La japonesa (1992), Louise (un conte sobre la felicitat) (1993), Dies meravellosos (1996) i El cor de les coses (1995), on recull les mostres experimentals escrites entre 1971 i 1988, i L’Emperador (1997).

La narrativa de Jaume Cabré (1947) és considerada una de les més sòlides de la literatura catalana actual. Passat el tempteig de les primeres mostres narratives, la seva novellística esclatà poderosa a La teranyina (1984), i a Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984), amb una doble reflexió sobre el poder i la intolerància acomboiada per un traç de novella històrica. La reflexió ha continuat a Senyoria (1993) i s’ha enriquit, amb diàlegs sobre l’art, a L’ombra de l’eunuc (1996) que és també una novella sobre els anys de la transició democràtica. Per un altre costat, el mallorquí Biel Mesquida (1947) ha manifestat la seva voluntat d’estil en una narrativa de passió textualista i voluntat provocadora. A L’adolescent de sal (1975) oferí un dels llibres més renovadors del panorama narratiu català i la seva obra ha continuat a les narracions de Self-service (1977), amb Quim Monzó, i entre altres títols, als relats de Doi (1990) i en el bell exercici intertextual d’Excelsior o el temps escrit (1995).

Carme Riera (1948) i Maria Barbal (1949) compten, al costat de les esmentades Isabel-Clara Simó i Maria Antònia Oliver, com les narradores de més relleu de la generació. La primera s’inicià amb el recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), que obtingué un èxit considerable de públic i de crítica. La seva obra, caracteritzada per un gran rigor formal, ha continuat a Una primavera per a Domenico Guarini (1980), Una qüestió d’amor propi (1987), Joc de miralls (1989) i, sobretot, Dins el darrer blau (1994), una novella històrica sobre un procés inquisitorial contra els jueus a Mallorca. L’obra de Maria Barbal s’ha orientat a deixar testimoni literari de la lenta descomposició de la vida rural del Pirineu tot al llarg del segle XX. Ho ha fet en l’impacte de tres novelles que han estat molt ben rebudes per la crítica i el públic, Pedra de tartera (1985), Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992); i també en els reculls de narracions La mort de Teresa (1986) i Ulleres de sol (1994).

El poeta i periodista mallorquí Valentí Puig (1949) ha estat un narrador d’esclat més aviat tardà, autor dels contes aplegats a Dones que fumen (1983) i de la novella Primera fuga (1997). Per contra, Pau Faner (1949) i Oriol Pi de Cabanyes (1950) començaren a publicar molt joves i es convertiren en les primeres promeses de la generació. L’obra del primer es caracteritza per un enorme desplegament d’imaginació i de fantasia que sembla deutora del realisme màgic llatinoamericà, però que també és arrelada en la tradició oral de Menorca, l’illa on va néixer. Entre els títols més significatius s’hi compten Un regne per a mi (1976), Potser només la fosca (1979), Fins al cel (1984) i Moro de rei (1988). Oriol Pi de Cabanyes s’estrenà amb una narrativa de reflexió generacional [Oferiu flors als rebels que fracassaren, 1972, També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud, 1975], que evolucionà cap a exercicis textuals i descomposició de la novella a Esquinçalls d’una bandera (1977). També ha publicat les narracions de Novenari d’ànimes (1978) i el dietari Llibre d’hores (1975-1978), (1980).

L’obra alhora fresca i ambiciosa de Ramon Solsona (1950) circula amb coherència des de la singular novella experimental Figures de calidoscopi (1989) a l’estricta bellesa poètica de Les hores detingudes (1993); sense oblidar les narracions aplegades a Llibreta de vacances

(1991). Nascuts el mateix 1950, el barceloní Lluís Maria Todó i el valencià Ferran Cremades, que ha aprofundit en un coneixement de la pròpia herència històrica [La regina de la pobla de les fembres peccadrius, 1980, i El cant de la Sibyla, 1983], abans d’evolucionar per la seducció de la bella cultura d’Al-Andalus a La lluna del temps (1984), Hotel Àfrica (1987) i Línia trencada (1991), entre altres. De Lluís Maria Todó cal esmentar la trilogia Els plaers ficticis (1991), El joc del mentider(1994) i L’adoració perpètua (1997).

Ferran Torrent (1951), Quim Monzó (1952), Miquel de Palol (1953), Margarida Aritzeta (1953), Josep Franco (1955) i, especialment, Vicenç Villatoro (1957) se’ns presenten com el pa de la darrera fornada i els «júniors» cronològics de la generació. El primer s’ha consolidat, sobretot, per la gràcia d’una novellística de gènere negre emmarcada a València [No emprenyeu el comissari, 1984, Penja els guants, Butxana, 1985, i Un negre amb un saxo, 1987], abans que la seva obra no tombés per camins de memorialisme narratiu a Gràcies per la propina (1995) i La mirada del tafur (1997). Quim Monzó, per la seva banda, ha reeixit a convertir en precises obres d’orfebreria les singularitats poètiques del conte. Hereu de la finor de Cortázar i de la ironia de Pere Calders, Monzó és, sens dubte, el més universal dels narradors de la modernitat catalana. Ha publicat les novelles Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989), i els reculls de contes Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996). El també poeta Miquel de Palol ha esdevingut un narrador conspicu i d’una força extraordinària a El jardí dels set crepuscles (1989) i Ígur Neblí (1994). Margarida Aritzeta ha alternat diferents registres narratius, entre els quals el de la novella policíaca a El correu de Trípoli (1990) i Tiebreak (1991). També s’ha esmerçat a explicar amb ulls diferents el mite de l’Atlàntida (1995), i ha narrat el drama d’allò que se suposa que era l’enriquiment fàcil de fer les Amèriques, a L’herència de Cuba (1997). El valencià Josep Franco ha publicat L’últim roder (1986) i Aldebaran (1988) i, finalment, en l’obra narrativa de Vicenç Villatoro s’hi rastregen coordenades generacionals [País d’Itàlia, 1984, i Els anys a ciutat, 1986], una altra d’històrica amb una atenció especial al tema jueu [Evangeli gris, 1982, Hotel Europa, 1992, Memòria del traïdor, 1996, i La claror del juliol, 1997], la recreació d’una certa poètica del viatge [Entre batalles, 1988 i Les illes grogues, 1988] i l’esforç de novellar des de la perspectiva d’un càmera de TV a Titànic (1990).

La profecia o els joves d’ara

L’any 1989, Carles Geli i Jaume Subirana antologaren, en el volum La profecia, els autors nous que començaven a despuntar dins del panorama narratiu de finals dels vuitanta. Entre els noms que hi figuraven i altres que s’han donat a conèixer en els primers noranta, sembla conformar-se un nodrit panorama de renovació que es prepara a recollir el testimoni de relleu de les lletres catalanes davant el repte que suposa entrar en el proper millenni. Entre els noms que s’apunten amb més perspectives de futur hi ha J. N. Santaeulàlia (1955) [Objectes perduts, 1990, Terra negra, 1996], Sílvia Manzana (1957) [Tendra és la nit, 1992, Quatre llunes i un instant, 1994], Isabel Olesti (1957) [Desfici, 1989, Dibuix de dona amb ocells blancs, 1995], Lluís Anton Baulenas (1958) [Qui al cel escup, 1988, Noms a la sorra, 1995], Maria Mercè Roca (1958) [Els arbres vençuts, 1987, Temporada baixa, 1990, Cames de seda, 1993], J.M. Fonalleras (1959) [Avaria, 1990], Sergi Pàmies (1960) [T’hauria de caure la cara de vergonya 1986, Infecció, 1987, Sentimental, 1995, La gran novella sobre Barcelona, 1997], Òscar Pàmies, (1961) [L’Estat contra P., 1994, Com serà la fi del món, 1996], Gabriel Galmés (1962) [Parfait amour, 1986, El rei de la selva, 1996], Màrius Serra (1963) [L’home del sac, 1990, Mon oncle, 1996], Joan-Lluís

Lluís (1963) [Els ulls de sorra, 1993, Vagons robats, 1996], Vicenç Pagès (1963) [Cercles d’infinites combinacions, 1990, El món d’Horaci, 1995], Vicent Josep Escartí (1964) [Dies d’ira, 1992, Espècies perdudes, 1997], i Maria de la Pau Janer (1966) [Màrmara, 1994, Natura d’anguila, 1995].

EL TEATRE

El teatre fou l’activitat literària que passà més dificultats durant els primers anys del franquisme. Les representacions foren prohibides entre 1939 i 1946, i tan sols es va permetre una tímida represa un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Per aquesta raó no fou fins a partir de 1955, amb la creació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, fundada per Frederic Roda i Jordi Sarsanedas, amb l’ajut de Ricard Salvat, i més tard amb la nova aparició de Joan Oliver [Ball robat, 1958, Primera representació,1959], que l’escena catalana no començà a animar-se. Després, entrats en els seixanta, es produí la primera onada del teatre independent a partir de la fundació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, el mateix 1960, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, i la creació d’Els joglars, el 1962, dirigits per Albert Boadella. En aquest procés de renovació, malgrat una molt migrada presència en els escenaris, jugà un paper important el teatre escrit per Salvador Espriu [Ronda de mort a Sinera, 1965, i Una altra Fedra, si us plau, 1978], Joan Brossa [Or i sal, 1961, Gran guinyol, 1962, Calç i rajoles, 1971], Llorenç Villalonga [Faust, 1956, Desbarats, 1965, Filemó i Baucis, 1966], Manuel de Pedrolo [Homes i no, 1958, Situació bis, 1963], Maria Aurèlia Capmany [Vent de garbí i una mica de por, 1965, L’ombra de l’escorpí, 1971, i Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, 1971, aquesta darrera amb Xavier Romeu] i Josep Palau i Fabre [Mots de ritual per a Electra, 1958, La tràgica història de Miquel Kolhas, 1961, La caverna, 1969, Homenatge a Picasso, 1971].

Els anys setanta intensificaren el dinamisme del teatre independent. Sorgiren grups i propostes noves (Comediants, Dagoll-Dagom, Teatre Lliure, La Fura dels Baus, El Tricicle), i arriba el primer gran èxit de públic de la postguerra amb El retaule del flautista (1970), de Jordi Teixidor (1939), una sàtira de reflexió política que traslladava, amb to de farsa, el conte del flautista de Hamelin. En les mateixes dates comencen el seu itinerari altres autors joves com Josep M. Benet i Jornet (1940), els germans Rodolf i Josep Lluís Sirera (1948, 1954), Ramon Gomis (1946), Guillem-Jordi Graells (1950), i anys més tard Sergi Belbel (1963), Lluís Anton Baulenas (1958) i Jordi Galceran, entre altres.

Dins del teatre d’autor, l’obra de Josep M. Benet i Jornet senyoreja el teatre català dels darrers quinze anys i entre les fites de la seva trajectòria poden esmentar-se Una vella, coneguda olor (1964), Berenàveu a les fosques (1972), Revolta de bruixes (1977), Desig (1991), E.R. (1994), i Testament (1996). En la dramatúrgia conjunta dels valencians Rodolf i Josep Lluís Sirera s’hi compta la trilogia La desviació de la paràbola [El brunzir de les abelles, 1975, El còlera dels déus, 1979, i El capvespre del tròpic, 1980], i Cavalls de mar (1988). Després, Rodolf Sirera ha publicat El verí del teatre (1978), Indian Summer (1989) i Maror (1995). De Ramon Gomis es pot esmentar La petita història d’un home qualsevol (1970) i Capvespre al jardí (1989); i de Guillem-Jordi Graells cal dir que s’ha captingut com una de les figures més importants en la dinamització del teatre català contemporani. És autor, entre altres obres, de La Setmana Tràgica (1975), amb Ll. Pasqual, Damunt l’herba (1989) i Titànic-92 (1992). Sergi Belbel, finalment, apunta, per la seva joventut i talent, com un dels noms de pes considerable en la dramatúrgia catalana contemporània. Entre els seus textos destaca En companyia d’abisme (1989), Òpera (1989) i Tàlem (1990).

Àlex Broch i Isidor Cònsul