Resum d'història de la llengua catalana

Resum d’història de la llengua catalanaResum d’història de la llengua catalanaResum d’història de la llengua catalanaResum d’història de la llengua catalana

Francesc Vila i BatalléFrancesc Vila i BatalléFrancesc Vila i BatalléFrancesc Vila i Batallé 1

OOOrrr iiigggeeennn iii eeevvvooo llluuuccc iii óóó dddeee lllaaa lll llleeennnggguuuaaa cccaaatttaaalllaaannnaaa

La formació de la llengua

La conquesta Romana: La Romanització

La romanització és el procés pel qual els romans va n ocupar les terres de la Península

Ibèrica (i pràcticament tota la ribera del Mediterr ani) incorporant-la a l’imperi Romà. Els

territoris on la llengua llatina va arrelar i evolu cionar s’anomenen la Romània. Centrant-

nos en el nostre cas, ben aviat els pobles ibèrics es van fer seva la cultura dels

colonitzadors, que tenia molt més prestigi, comença nt així el procés de substitució de la

llengua autòctona de la zona colonitzada pel llatí.

Primerament hi hagué una fase de bilingüisme amb un ús diglòssic de les llengües: la

llengua col·loquial i la llengua culta, de relació amb la civilització, fins arribar a la

desaparició de les llengües indígenes.

El llatí vulgar

Cal distingir entre el llatí vulgar i el llatí cult e. Les llengües romàniques són una evolució

del llatí vulgar, que era la llengua parlada, per t ant es tracta d’un llengua amb contínua

evolució i amb diferències dialectals entre les reg ions de la pròpia Itàlia, i encara més

amb els diferents territoris de l’Imperi. En començ ar la disgregació de l’Imperi, l’evolució

i fragmentació de la llengua s’accelera i accentua, fins que el llatí es va convertir, a cada

província, en una altra llengua, en part igual i en part distinta de la llengua original. A

finals de segle VIII i principis del segle IX, el l latí ja apareix fragmentat en nombrosos

dialectes que s’aniran transformant, en el transcur s del temps, en les llengües

romàniques.

Elements preromans: el substrat iberobasc i altres

Abans de l’arribada dels romans, un seguit de poble s d’origen divers (indoeuropeus

procedents del nord, grecs, fenicis), s’havien esta blert a les terres del nord-est de la

Península Ibèrica. Les llengües que parlaven van in fluir primer en el llatí i posteriorment

en la configuració del català; avui dia encara hi h a restes lèxiques d’aquestes llengües.

Al voltant del segle VI aC, com a resultat d’aquest a mescla de cultures, va nèixer una

civilització autòctona: els ibers. Aquesta civilitz ació, juntament amb els pobles d’origen

basc que poblaren els Pirineus, constitueix el subs trat iberobasc, el que més va influir en

el llatí-català posterior.



Exemples de lèxic procedent del substrat:

• Indoeuropeus: Lèxic: balma, trencar, banya, camisa… Topònims: Besalú, Verdú.

• Grecs: Lèxic: palangre, calaix, prestatge… Topònims : Empúries, Roses.

• Fenicis: Topònims: Eivissa, Maó, Tagomago.

• Iberobasc: Lèxic: carabassa, esquerra, estalviar, p issarra… Topònims: Cardona,

Gerri, Tossa, Àneu, Isavarre...

El superestrat: les invasions germàniques i àrab

Després de la caiguda de l’imperi Romà, pobles d’or igen germànic (visigots, francs) i

més tard els àrabs, van ocupar la Península Ibèrica . Les llengües dels pobles germànics

no van substituir mai la varietat llatina parlada a les nostres terres, perquè aquests ja

estaven romanitzats parcialment i no van exercir un domini cultural important. Els àrabs,

en canvi, tenien una cultura molt desenvolupada. Ai xò, afegit al fet que van dominar la

península durant cinc segles, comportà que l’àrab s ubstituís la llengua autòctona

d’aquelles zones on la seva presència va ser més in tensa (és el cas, per exemple, del

País Valencià). La influència d’aquests pobles cons titueix el superestrat.

Elements germànics: guerra, guanyar, bandera, espia , guaita, roba, blau, boig... Abunden

els antropònims: Arnau, Bernat, Elvira, Frederic, G uillem, Raimon...

Elements àrabs: talaia, duana, albarà, arròs, sucre , carxofa, alfàbega, massapà, xarop,

llebeig... La toponímia és molt abundant: els prefi xos BENI, BINI i AL (Benimel·là,

Binissalem, Alcúdia. I antropònims: Mesquida, Rufat , Borja...

L’adstrat: visió diacrònica

Està format per les llengües que determinen una inf luència parcial sobre una altra.

Normalment aquesta influència és provocada per un p eríode de convivència en un

mateix territori. Al llarg de la història, totes le s llengües reben influències de les seues

veïnes. En el cas del català tenim adstrat occità, castellà, francès...

Vegem-ne exemples:

• Occitans: cal recordar l’estreta relació entre el p oble català i l’occità a l’edat

mitjana. A més, els poetes catalans escrivien en aq uesta llengua les seues

cançons. Lèxic: faisó, beutat, ambaixada, bacallà, bressol...

• Castellans: borratxo, broma, burro, buscar, llàstim a...

• Francesos: beixamel, biberó, bidet, bufet, silueta. .. el sufix –ATGE.

• Italians: camerino, adàgio, alegro, piano, sonata.. .



• Grups amerindis: (gairebé tots a través del castell à) canoa, huracà, mico, lloro,

tauró...

• Anglesos: bistec, bar, còctel, rècord, eslògan... I també molts termes esportius

com bàsquet, xut, tennis, hoquei...

• Portuguesos: sarau, cantiga.

• Alemanys: zinc, blindar.

Primers texts catalans

No es conserven textos sencers escrits en català fi ns als segles XII- XIII quan, amb el

desenvolupament de la burgesia, es va anar formant un nou públic lector que no

coneixia el llatí. Però açò no vol dir que se n’hag in escrits abans. Els textos més antics

pertanyen als àmbits jurídic i religiós:

• Un fragment d'una traducció del Forum Iudicum, el c odi de lleis visigòtiques.

• Un recull de sermons conegut amb el nom d'Homilies d'Organyà.

A més, el repoblament de terres conquerides als mus ulmans propicià l'aparició de

multitud de documents escrits en català.

Unió Aragó-Castella

Al segle XII Catalunya conquereix més territori als àrabs: la Catalunya Nova (Tortosa,

1148; i Lleida, 1149. En aquests moments històrics es produïa també un fet important: la

unió dinàstica de Catalunya amb Aragó per mitjà del matrimoni de Ramon Berenguer IV

amb la princesa aragonesa Peronel·la, filla de Rami r II i hereva la corona aragonesa. A

partir d’aquest moment els comtes catalans tindran el títol de comtes-reis, i dues seran

les llengües de la federació: l’aragonès i el catal à. Tanmateix, en l'expansió de la Corona

Catalanoaragonesa cap al sud (País Valencià) i a le s illes, la llengua trasplantada serà el

català (excepte una part de l'interior valencià).

Època d’expansió. Segles XIII i XIV

Les conquestes o Reconquesta: Catalunya Vella, Catalunya Nova

Des d’un punt de vista lingüístic, es denomina Cata lunya Vella la zona on es va formar el

català que després es va trasplantar a altres terri toris: la Catalunya Nova i la resta de

l’actual domini lingüístic. En aquesta Catalunya Ve lla la influència àrab fou nul·la o poca.

La Catalunya Nova va estar més anys sota domini àra b i es pot comprovar per una major

presència en la Toponímia. Tortosa i Lleida en són les ciutats més emblemàtiques.



Política: derrota de Muret

La batalla de Muret va esdevenir l’any 1213 en aque st poble occità. Les tropes catalanes

van perdre i el rei Pere I va morir. El succeiria J aume I, que conquistaria pràcticament

tots els territoris on avui es parla català. Com a conseqüència política d’aquesta batalla,

els interessos expansius catalans es van fixar en e l sud i les illes. És així que es

projecten a partir d’ara amb més interès la conques ta del Regne de València i de les Illes.

Expansió de la llengua: Jaume I i Alfons III

Com hem dit, Jaume I (1208 – 1276) va conquerir els actuals Països Catalans,

incorporant-los a la Corona Catalanoaragonesa com a regnes independents que

formaven part d’un confederació. La llengua que es trasplantà a aquests territoris fou la

catalana, encara que a una part de l’interior valen cià, on avui es parla castellà, es va

parlar aragonès.

Mallorca (1229) i Eivissa (1235). La població musul mana abandonà les illes o bé fou

expulsada, mentre que les noves terres foren repobl ades amb catalans procedents de

Catalunya Vella. L’origen dels repobladors condicio nava doncs la llengua del nou país.

Es pot constatar en alguns pobles aquest origen del s avantpassats pels llinatges. Cal

recordar també que la societat àrab d’aquella època estava a un nivell social i científic

igual o superior al cristià.

Menorca (el 1287) fou conquerida uns anys més tard per Alfons III: un 17 de gener.

El País Valencià va ser annexionat a la Corona prog ressivament, i la seua repoblació fou

també lenta i els habitants àrabs no van poder ser expulsats perquè s’hauria despoblat el

regne: l’any 1272 només hi havia 30.000 cristians e ntre 200.000 sarraïns. El "nous"

valencians devien provenir majoritàriament de terre s occidentals de Catalunya, ja que

aquest és el dialecte que s’hi parla avui.

La primera literatura catalana: Llull i les Cròniques

- Ramon Llull. Mallorca (1232-1316). Home culte, se rà el primer autor que escriurà prosa

en català. Com que no existeix un model de prosa ca talana, va crear noves formes

lingüístiques. Pel que fa al lèxic introdueix uns 7 000 mots; i quant a la sintaxi, crea nexes

de subordinació. Algunes obres: Llibre d’Amic e Ama t, Fèlix o Llibre de les meravelles.

- Cròniques medievals

A mitjan segle XIII es comencen a escriure obres hi stòriques en català, les quatre més

importants són: la Crònica de Jaume I o Llibre dels Fets, on es narra les memòries de

Jaume I, inclou fets Històrics i polítics; la Cròni ca de Bernat de Desclot, on l’autor

comença narrant fets anteriors a la seva època, per ò el gran protagonista és Pere II el

Gran; la Crònica de Ramon Muntaner, que abraça des del regnat de Jaume I fins al

d’Alfons III; i la Crònica de Pere el Cerimoniós. L es cròniques tenen en comú que narren



una època comuna (segles XII a XIV aproximadament), tenen una intenció política

(defensar la monarquia).

Literatura religiosa: Eiximenis, Vicent Ferrer

La importància de les creences religioses justifica moltes accions a l'Edat Mitjana.

Personatges com Vicent Ferrer, després canonitzat, i Francesc Eiximenis esdevingueren

famosos per les seus predicacions i influència.

Eiximenis (1330-1409): Va estudiar a les universita ts de París, Roma, Oxford i Colònia, i

va viure a València. Més tard, va ser conseller de Joan I. Al final de la seva vida, va ser

nomenat bisbe d’Elna.

Com a teòleg va defensar la moral tradicional basad a en l’autèntic esperit cristià. Per

això, va escriure una mena d’enciclopèdia titulada Lo Crestià.

Vicent Ferrer (València, 1350-1419): Se’n conserven els sermons que pronunciava perquè

uns reportadors que l’acompanyaven els copiaven. Fo u predicador, teòleg i polític. Ja en

vida tenia fama internacional, arrossegava una mult itud de fidels per gran part d’Europa.

Donava una visió del món totalment apocalíptica: pr edicava la fi del món. En el

compromís de Casp va fer costat a Ferran d’Antequer a i la dinastia Trastàmara.

Bernat Metge

Bernat Metge (Barcelona, 1340/1346-1413): fou funci onari reial a la casa de Joan I. Es

veié involucrat en un escàndol de corrupció i, en m orir sobtadament el rei, Metge va

haver de defensar-se d’haver contribuït a la damnac ió de l’ànima del rei, el qual havia

mort sense confessió. Va ser empresonat el 1396 i a bsolt al cap de 3 anys. Amb la seva

obra Lo Somni, va contribuir a guanyar-se el perdó i el favor del rei Martí I.

Es tracta d’un relat del presumpte somni que té l’a utor quan és a la presó, amb el qual es

vol guanyar el favor de la monarquia.

El segle XV: l’esplendor

La instauració de la dinastia castellana dels Trast àmara va provocar la castellanització

de la cort. Les guerres per mantenir els dominis ca talanoaragonesos a la Mediterrània i

la guerra civil catalana van provocar que Barcelona experimentés una considerable

decadència a mitjan segle XV. Aleshores, València a conseguí la seva màxima esplendor.

El llatí era la llengua dels documents eclesiàstics i dels estudis universitaris. L’ús del

català es va anar ampliant perquè la població desco neixia el llatí. La literatura en llengua

catalana es va estendre i la Cancelleria Reial va f er augmentar el nombre de documents

redactats en català en els àmbits jurídics i admini stratius.



Fins a la primera meitat del segle XV continuà la p oètica trobadoresca escrita en occità.

Al final d’aquest segle, Ausiàs March empra ja el c atalà ja en els seus poemes.

El desplaçament de l’hegemonia cultural a València va comportar que la majoria dels

literats fossin valencians o visquessin en aquesta ciutat, llavors centre cultural i

econòmic. Els grans escriptors valencians són:

• Joanot Martorell. Autor de la més famosa novel·la c atalana de la història: Tirant lo

Blanc.

• Ausiàs March: el millor poeta català de l'Edat Mitj ana.

• Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella... Són

figures destacades de la història de la literatura catalana que viuen en aquest

període i en aquesta ciutat, en la qual s'havia cre at un ambiet literari adequat per a

les tertúlies i els debats.

Política

Durant el segle XV a nivell polític va tenir lloc e l Compromís de Casp (1412) on es va

elegir com a rei Ferran d’Antequera (1410-1416), am b la qual cosa s’introdueix a

Catalunya la dinastia castellana dels Trastàmara. A l’any 1479 es produí la unió dinàstica

amb Castella, que, malgrat que jurídicament no canv ià res sí que tingué conseqüències

negatives per als Països Catalans: pèrdua de força de les classes dirigents autòctones i

submissió política de la Corona que posà en perill el català com a llengua de cultura.

Expansió mediterrània

L’expansió de la corona catalanoaragonesa cap a Sic ília, Sardenya i Grècia va suposar

també l’expansió del català. A Sicília es divulgà e xtraordinàriament en diversos indrets

de l’illa, fins al punt que hom pot comprovar encar a l’existència de mots d’origen català

en el dialecte sicilià actual. L’aportació del cata là als parlants italians meridionals és

important, sobretot pel que fa al lèxic mariner.

A Sardenya la llengua catalana hi va ser emprada co m a llengua oficial de les classes

dirigents i com a llengua del comerç. El català tam bé exercí en el sard una forta

influència.

L’extensió i la pervivència del català als ducats g recs ens són avui testimoniades per un

aplec de documents -alguns escrits en català- que s ón la prova de l’ús cancelleresc del

català en aquests ducats.

La Cancelleria Reial

La Cancelleria Reial era l’organisme administratiu de la Corona catalanoaragonesa. Fou

creada per Jaume I al segle XIII i va ser abolida a l segle XVIII. Aquesta s’ocupava de



redactar tota la documentació administrativa de la Corona. Els documents eren redactats

en català, aragonès i llatí.

La traducció, a partir dels textos originals, d’obr es grecollatines, i les relacions que

mantenien els funcionaris amb les corts d’Avinyó (F rança) i la Toscana (Itàlia),

introduïren noves perspectives culturals que van ma rcar el pas de l’edat mitjana a

l’Humanisme. La Cancelleria es convertí en el prime r centre humanista de Catalunya.

Els escrivans de la Cancelleria van crear un model de prosa català unificada, sense

dialectismes, que serví com a model de la llengua p er als documents administratius.

Reflexions sobre la llengua

Al final del segle XV, a tot Europa, es van intenta r dignificar les llengües romàniques, ja

prou diferenciades del llatí, i per això calia norm ativitzar-les. La majoria d’aquestes

llengües van escriure les seves gramàtiques entre e ls segles XV i XVI; el català, però no

ho va fer fins al segle XIX.

Tot i això, durant l’últim terç del segle XV es com ençaren a publicar obres que

reflexionaven sobre l’ús del català:

• Liber elegantiorum, Joan Esteve.

• Regles d’esquivar vocables e mots grossers i pagesí vols, Bernat Fenollar i Jeroni

Pau.

• Brama dels llauradors de l’Horta de València contra lo venerable mossèn Fenollar,

Jaume Gassull.

La Decadència: segles XVI a XVIII

La Decadència és un període històric iniciat al seg le XVI caracteritzat perquè la llengua

catalana va entrar en un procés de regressió del qu al no es començà a recuperar fins el

segle XIX. Ni encara avui s'ha arribat a restablir una situació "normal" per a la llengua

catalana.

Les causes que originen aquesta decadència cal cerc ar-les ja a principis del segle XV: es

produeix un canvi de dinastia a Aragó. El nou monar ca és de la casa dels Trastàmara, de

llengua castellana. La llengua de la cort passa a s er doncs aquesta. A finals del mateix

segle Aragó s'uneix a Castella amb el casament dels anomenats reis Catòlics. Aquest fet

reforça encara més el prestigi monàrquic del castel là.

Es dóna a més la circumstància que Castella passa a ser durant els segles XVI i XVII una

potència mundial. És també l'època dels segles d'or de la literatura castellana. La majoria

d'escriptors catalans escriuen en castellà i es fa configurant la idea que el català no és

una llengua apta per a la literatura ni, en general , per a la cultura.



Però el fet més decisiu pel que fa a l'ensorrament de l'ús del català és la guerra de la

Successió

La guerra de Successió

A principis del segle XVIII dues dinasties aposten per ocupar la corona espanyola:

Carles, dels Àustria; i Felip, dels Borbó. No cal d ir qui quanyà.

Per tal de repressaliar els vençuts, Felip V va pro mulgar els Decrets de Nova Planta, pels

quals suprimia les lleis i organismes propis d'Arag ó, Regne de València, Illes Balears i

Catalunya. L’objectiu era d’imposar la unificació c ultural i lingüística a tot l'estat i

implantar el centralisme europeu. El resultat va se r l’abolició de la institucions

d’autogovern i l’establiment del castellà com a úni ca llengua oficial del país. Es perdia

per primera vegada en la història l'oficialitat de la llengua catalana.

Les actituds lingüístiques

Cal remarcar també la creixent separació entre els països catalans. La manca de lligams

polítics i culturals ocasionà l'afebliment d'una co nsciència unitària i apareixen

denominacions particularistes de la llengua, com ar a valencià, mallorquí... Fins i tot

s'inventa el concepte de llengua llemosina per refe rir-se al català evitant de dir-li pel seu

nom.

A pesar del prestigi del castellà i de les prohibic ions que hi hagi pogut haver contra la

llengua catalana, cal recordar que per subsituir un a llengua cal conèixer-ne una segona.

La major part de la població era analfabeta i no sa bia castellà. No és doncs estrany que

en estrats socials populars (els més nombrosos) el castellà no penetrés.

Entre els intel·lectuals catalans hi havia dues acc tituds. Per una banda els que

menyspreen la pròpia llengua i la consideren inferi or; i per una altra banda els que en fan

una defensa. Aquests darrers es basaven sobretot en raons de caràcter sentimental i

patriòtic, però poc científic (Ignasi Farreres, Bal diri Reixach...).

La repressió lingüística a la Catalunya Nord

Un episodi poc divulgat de la nostra història és la pèrdua de les comarques nord-

catalanes (Rosselló, Cerdanya, Vallespir...). En ac abar la guerra dels Segadors aquests

territoris passen a formar part de l'hipercentralis ta estat francès. Llavors comencen les

prohibicions contra la llengua catalana i una sèrie de mesures paral·leles:

• 1654 expulsió d’eclesiàstics catalans i la seua sub stitució per clergues francesos;

• 1677 prohibició de predicar en català a la catedral de Perpinyà

• 1682 ordre que exigeix la llengua francesa als ross ellonesos per obtenir càrrecs

públics i universitaris



• 1700 edicte de Lluís XIV que obliga els jutges, mag istrats, notaris… a redactar tota

la documentació exclusivament en francès i a usar-l o oralment en les

deliberacions.

Aquesta persecució arribaria a la resta dels Països Catalans amb els Decrets de Nova

Planta.

Menorca en el segle XVIII

Un cas especial el representa Menorca. Com a conseq üencia de la guerra de Successió,

Espanya lliura a Gran Bretanya Gibraltar i Menorca. Durant quasi tot el segle XVIII l'illa

està sota domini britànic i no li afecten per tant els Decrets de Nova Planta. La llengua

oficial continua essent el català, encara que s'uti litza el castellà per a les relacions

puntuals entre les autoritats estrangeres i les loc als.

Menorca ofereix a la cultura catalana intel·lectual s de la talla de Joan Ramis i Ramis i

Antoni Febrer i Cardona.

El segle XIX fins al 1936: la Renaixença i la recup eració

nacional

Després de tres segles en què l'ús de la llengua ca talana havia anat quedant apartat

d'àmbits d'ús tan importants com l'ensenyament, l'a dministració i l'església (vegeu el

concepte de decadència), entrem en un segle més fav orable per al català.

A Europa havia aparegut un moviment artístic que in fluiria en les reivindicacions de les

nacions sense estat: el Romanticisme. La seua apari ció als Països Catalans ocasionà un

interés per la llengua, pel passat medieval i per l a nostra literatura, especialment el

folklore i la cultura popular..

Paral·lelament sorgeix a Catalunya (i en menor mesu ra al País Valencià i a les Balears)

un moviment de recuperació de la identitat catalana : la Renaixença, que abastaria

aproximadament el període comprès entre 1830 i 1880 . Els seus objectius són:

• Estudiar i divulgar els escriptors clàssics.

• Potenciar el prestigi social de la llengua.

• Recollir i divulgar la literatura popular.

• Aconseguir en general un nivell de normalitat per a la llengua catalana.

• Revitalitzar el conreu de tots els gèneres literari s.

Per això es van recuperar els Jocs Florals. Eren un certamen literari de passat medieval -

s'havien creat el 1393- recuperat per potenciar la presència del català en la literatura i en

la vida social. El seu lema era cantar la pàtria, l la fe i l'amor. Els discursos que es



pronunciaven cada any en la seua inauguració eren a utèntiques proclames catalanistes,

pel que fa a la nació i a la llengua.

Un paper importantíssim en la Renaixença el van ten ir els escriptors, que van començar

a fer del català un ús "normal". Fins llavors havie n escrit les seues obres en castellà.

Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat) és el primer a reivindicar l'ús exclusiu del

català a Barcelona. Els grans escriptors del segle xix són potser Jacint Verdaguer, Àngel

Guimerà i Narcís Oller. A València exerceix aquesta funció reivindicativa Tomàs

Vilarroya. A les Illes, Marià Aguiló es dedica a re collir la cultura popular per retrobar la

llengua rica que conservava el poble. Al llarg del segle augmenta el nombre de

publicacions en català: Lo Vertader Català, Calenda ri Català, Lo Gay Saber, Diari Català,

La Renaixensa, L'Esquella de la Torratxa...

Cal recordar que fins aquesta època cap institució havia fixat la normativa del català,

ningú exercicia el model lingüístic de referència q ue havia detingut a l'Edat Mitjana la

Cancelleria Reial. Ara es demanava des d'alguns sec tor que algú exercís aquest paper,

però hi havia dues tendències que defensaven dos mo dels de llengua força doferenciats:

per una banda els que defensaven un català antic in spirat en la llengua medieval; per

una altra els que defensaven el català col·loquial com a model d'estàndard.

L’any 1890 la revista l’Avens (després es dirà l'Av enç) publica una sèrie d’articles en què

es va perfilant la necessitat de crear la codificac ió del català. Es debat l'ús del guionet,

de l'apòstrof, l'accentuació gràfica, la lletra ç.. .

Ja en el segle xx, el sentiment catalanista estava prou desenvolupat com per exigir una

situació lingüística i cultural normalitzada. En aq uest context se celebra el 1906 el I

Congrés Internacional de la Llengua Catalana, en qu è participen lingüistes de talla

mundial (Menéndez i Pelayo, F. Mistral, P. Shädel.. .). S'hi va reivindicar la necessita

urgent d'elaborar una normativa única acceptada per tothom i la necessitat d'introduir el

català en l'ensenyament, l'oficialitat del català.. . Els estudis sobre el català prenen des de

llavors un caràcter científic. Una figura important íssima en aquest congrés fou Antoni

Maria Alcover, filòleg, folklorista i capellà que v a conçar estudiant la literatura polular

mellorquina i va acabar preparant el DCVB, l'obra f ilològica excelsa de la llengua

catalana.

I així es funda l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1907. El seu objectiu era la recuperació i

consolidació de la llengua i la cultura catalanes e n tots els àmbits. L'any 1911 es crea la

secció filològica de l'IEC, que des de llavors té l es funcions de fixar la normativa del

català. És Pompeu Fabra el filòleg més destacat de l'entitat, i sota les seues orientacions

es publiquen el 1913 les normes ortogràfiques de la llengua catalana moderna. Aquesta

llegua havia de complir aquests requisits:

• Ser clara i ampta per a transmetre el pensament.

• Reflectir la llengua parlada.



• Ser harmònica amb les altres llengües romàniques ge rmanes.

• Representar tots els dialectes.

• Eliminar els barbarismes i recuperar el prestigi d' altres llengües de cultura.

En definitiva, es volia crear una llengua nacional apta per a tots els usos i es va

aconseguir.

Però sense suport polític no hi havia llengua ofici al ni oficialització de la normativa nova.

Per això és tan important la creació de la la Manco munitat de Catalunya l'any 1914,

semblant a l'actual autonomia però amb molt menys c ompetències. A pesar de la poca

capacitat governativa, van poder desenvolupar una t asca cultural important, impulsant

l'ús del català en l'ensenyament, les institucions, l'administració... Prat de la Riba n'era el

president.

L'any 1923 s'acaba aquest relatiu autogovern amb la dictadura de Primo de Rivera i es

torna a prohibir el català. Però de nou el 1931, en proclamar-se la II República espanyola,

Catalunya recupera les institucions pròpies i assol eix més autogovern amb l'Estatut

d'Autonomia de 1932. El català es restableix com a llengua oficial.

Al llarg del segle xx el català va anar recuperant transitòriament l'oficialitat, però mai va

acabar de normalitzar-se, i la situació diglòssica es va mantenir. En molts àmbits el

castellà era la llengua de cultura i tradició. Els catalans llegien majoritàriament el diari en

castellà, les novel·les... Però el nombre de public acions en català va augmentat. Fins i tot

l'any 1931 es creà Ràdio Associació de Catalunya, l a primera emissora que emetia

exclusivament en català.

Tot s'estronca de nou amb la guerra civil espanyola i el triomf dels feixistes.

El Franquisme

La guerra i les conseqüències: la repressió

La Guerra Civil espanyola acabà amb el triomf del g eneral Franco, que s’havia revoltat

contra la legalitat republicana. Aquest triomf va s ignificar el final del sistema democràtic

i la repressió de qualsevol persona, entitat o orga nisme que manifestés una actitud

contrària al nou règim.

La dictadura franquista va reprimir la llengua cata lana per segona vegada durant el segle

XX (durant la dictadura de Primo de Rivera, del 192 3 al 1930, havia estat perseguida per

primer cop en aquest segle). Es va prohibir qualsev ol símbol propi de la cultura catalana,

i la llengua n’era el tret més característic: es va canviar el nom del carrers i la toponímia,

es van clausurar tots els mitjans de comunicació en català, es va imposar el castellà en

tots els nivells de l’ensenyament. Es van prohibir les manifestacions de la cultura

catalana en general, sobretot l’ús públic de la lle ngua... Això va fer que es produís un



gran retrocés cultural i lingüístic; de fet, s’inte ntà fer desaparèixer el català i substituir-lo

pel castellà.

Situació sociolingüística durant el franquisme: prohibició del català.

La primera etapa de la postguerra estigué marcada p er la prohibició de l’ús públic del

català en tots els àmbits i per la resistència de l a societat catalana, que es mantingué

fidel a la llengua. Vegeu aquest ban bastant explíc it.

Malgrat la forta repressió que exercia el govern, d urant aquests anys es van continuar

publicant obres escrites en llengua catalana, però clandestinament: l’Institut d’Estudis

Catalans publicà, el 1947, un text científic català . A més, també circulaven revistes

ciclostilades i es van crear algunes editorials. D’ altra banda, moltes cases particulars

acollien activitats culturals prohibides oficialmen t: lectures poètiques, classes de

català…

Els Estudis Universitaris Catalans es van separar d e l’activitat de la universitat oficial,

fortament castellanitzada, i a partir de l’any 1942 , amb col·laboració amb l’IEC (però

sense l’autorització oficial), feren cursos de ling üística catalana, història de la literatura

catalana i història de Catalunya.

Pel que fa al teatre, també a partir del 1942 es re prengué la representació d’obres en

català al Romea.

Resistència i exili: premis, escriptors i publicacions

Durant la dictadura, es va produir una resistència cultural i lingüística tant a l’exterior

com a l’interior dels territoris de parla catalana.

A l’exili es continuà usant el català tant el l’àm bit parlat com en ∗∗∗∗ l’escrit: es van publicar

revistes i llibres, es van seguir celebrant els Joc s Florals... D’aquesta manera es volia

mantenir el prestigi aconseguit durant la primera m eitat del segle XX.

A l’interior, els que es van quedar al país van re prendre la vida cultural, ∗∗∗∗ però de manera

clandestina.

Les manifestacions culturals catalanes augmentaren notablement a partir de la dècada

dels 60, ja que el govern es va veure obligat a fer mostra d’una certa obertura com a

resposta de les pressions internacionals i les deci dides reivindicacions de la societat

catalana:

Es convocaren premis literaris, com ara el Josep M. de Sagarra (1963), el ∗∗∗∗ Josep M.

Folch i Torres (1963) i el Prodenci Bertrana (1967) , per tal de fomentar la creació literària

en català.

Es crearen entitats per promoure l’ús del català (Ò mnium cultural, Obra ∗∗∗∗ cultural Balear i

Rosa Sensat...), i va augmentar el nombre de cursos de català.



Es va crear el grup Els Setze jutges (1961), i així va sorgir la nova ∗∗∗∗ Cançó, que contribuí

a recuperar la consciència del país.

Les representacions teatrals en català s’incrementa ren, i fins i tot es va ∗∗∗∗ rodar alguna

pel·lícula: el 1969 s’estrenà Laia, i el 1976, La c iutat cremada.

Aparegueren moltes revistes noves. A més, a poc a p oc va anar creixent la ∗∗∗∗ quantitat de

mitjans de comunicació en català: 1976 es fundà Ràd io 4 i sortí el primer número del

diari Avui.

Es van crear noves editorials ( Edicions 62, Editor ial 3 i 4…), que van ∗∗∗∗ donar un gran

impuls a la publicació de llibres d’autors catalans . L’any 1969 es va començar a publicar

la Gran Enciclopèdia Catalana. D’altra banda, també es traduïren al català les obres de

grans autors representatius de les últimes tendènci es europees: Sartre, Brecht…

En aquesta etapa, nombrosos lingüistes estudiaren i divulgaren alguns dels aspectes

poc treballats de la llengua; cal esmentar, entre d ’altres, Joan Coromines, Francesc de

Borja Moll, Manuel Sanchis i Guarner i Antoni M. Ba dia i Margarit.

El 1971 es creà l’Asamblea de Catalunya, que reivin dicà, a més de l’ús oficial del català,

l’exercici de les llibertats democràtiques sota el lema “llibertat, amnistia i estatut

d’autonomia”.

Època actual

La situació legal de la llengua

En recuperar l'estat espanyol les institucions demo cràtiques després de quatre decennis

de feixisme, s'estableix un sistema polític organit zat en autonomies. Els Països Catalans

continuen fragmentats, encara que disposen d'una ce rta capacitat d'autogovern (però

amb nombroses restriccions per part del govern cent ral). S'aproven els respectius

estatuts d'autonomia, en els quals queden reflectid es les competències dels governs

dits a partir d'ara "autonòmics": la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el

Govern Balear. En primer lloc cal apuntar què en di u la Constitució espanyola pel que fa

a les llengües d'Espanya.

• Art.3 de la Constitució espanyola

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l ’estat. Tots els espanyols tenen el deure

de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2. Les altres llengües espanyoles seran també ofici als amb les respectives comunitats

autònomes d’acord amb els seus estatuts.

3. La riquesa de les diferents modelitats lingüísti ques d’Espanya és un patrimoni cultural

que serà objecte d’especial respecte i protecció.



De la qual cosa es dedueix que la llengua castellan a és obigatòria per a tothom, i que les

altres només tenen el dret a ser emprades. Els esta tuts

• Art.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català.

2. L’idioma català és l’oficial a Catalunya, així c om també ho és el castellà, oficial a tot

l’Estat espanyol.

3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial d ’ambdós idiomes, prendrà les mesures

necessàries per tal d’assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin

derribar a llur igualtat plena quant els drets i de ures dels ciutadans de Catalunya.

És important el qualificatiu de llengua "pròpia", a ixí com també el fet de preveure

"mesures per assegurar llur coneixement", ja servir à de base per a la política lingüística

de la Generalitat.

• Art.3 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears

1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears , tindrà, juntament amb la castellana, el

caràcter d’idioma oficial. Tots tenen el dret de co nèixer-la i d’usar-la i ningú no podrà

ésser discriminat per causa de l’idioma.

És semblant a l'estatut català. En canvi el valenci à introdueix novetats que poden

conduir la interpretacions secessionistes de la lle ngua:

• Art. 7 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Val enciana

1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònom a són el valencià i el castellà.

Tothom té dret a conèixer l’ús i a usar-los.

2. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial d’ambdues llengües, i adobtarà

les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el c oneixement.

3. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la sev a llengua...

El fet d'anomenar valencià a la llengua ha provocat constants problemes institucionals i

jurídics que han fet molt de mal a la unitat de la llengua. El més recent és la negativa a

acceptar els títols de coneixement de llengua catal ana de la JACC o els de Filologia

Catalana per tal d'ocupar llocs de feina que depene n de la Generalitat Valenciana. Els

propis estudiants valencians de Filologia Catalana que estudien a les universitats

valencianes han de demostrar amb un examen posterio r que coneixen la llengua

"valenciana", perquèen els seus diplomes només apar eix "llengua catalana". Açò ho ha

fet el govern del PP.



La situació lingüística a la resta dels Països Catalans

A Andorra la seva Constitució de 1993 va ratificar el català com a única llengua oficial del

territori. Però es permet un sistema d'ensenyament on els alumnes poden estudiar en

francès i en espanyol i no haver de cursar ni tan s ols l’assignatura de Llengua Catalana.

A la Catalunya Nord el català no té reconeixement o ficial i només és promogut gràcies a

iniciatives privades com La Bressola (1976), associ ació que va fundar diverses escoles

en què l’ensenyament es fa exclusivament en català.

A la Franja d'Aragó el català tampoc no és oficial. Els successius governs aragonesos

del PP i del PSOE no s'han atrevit a reconèixer ni tan sols que allà es parla català.

A l’Alguer el català tampoc no té reconeixement ofi cial i està en retrocés en relació amb

l’italià.

Vitalitat de la llengua: ensenyament, mitjans de comunicació...

• El sistema educatiu

El català és la llengua habitual de l’ensenyament a Catalunya i a les Illes Balears. Per

poder accedir-hi com a docent cal acreditar un bon nivell de coneixement del català. Tots

els escolars reben la majoria de les classes en cat alà. Aquesta és l'única manera

d'assegurar que en acabar els estudis d'ESO assolir an un nivell de compressió i

expressió normal en les dues llengües oficials. (Si bé en la pràctica tothom sap que no

és així i que continua hevent-hi nombrosos alumnes que no dominen el català però sí el

castellà).

Al País Valencià existeix un sistema educatiu que p ermet l'ensenyament en valencià

separat de l'ensenyament en castellà. Els escolars es divideixen segons la llengua en

classes o instituts. La Generalitat valenciana ha v ingut dificultant darrerament

l'existència de centres educatius en valencià, de m anera que molts escolars no poden

estudiar en català.

• Els mitjans de comunicació

En els mitjans de comunicació la presència del cata là és irregular. L’aparició de TV3 i

Canal 33 va suposar un pas important cap a la norma lització de l’ús del català a la

televisió. Per altra banda, al País Valencià existe ix Canal 9, però no emet tota la

programació en català i els darrers anys a ampliat l'ús del castellà en programes

qualificats de "teleporqueria" en hores punta. El s egon canal valencià, Punt 2, és tot en

valencià.

Pel que fa a la ràdio, a Catalunya hi ha una gran o ferta en català, tant per part

d'emissores públiques com privades. Destaquen Com R àdio, privada, i Catalunya Ràdio,

pública i líder d'audiència.



Està previst crear la televisió balear en aquesta l egislatura. El govern del PP ha anunciat

que serà en català i castellà.

Cal remarcar que la creació d'aquests canals té com a objectiu la defensa i promoció de

la llengua catalana.

Quant a la premsa escrita destaca l’Avui, primer di ari escrit íntegrament en català. També

hi ha El Periódico de Catalunya (amb versió castell ana i catalana), Diari de Balears; i pel

que fa a la premsa comarcal: El Punt, el 9 Nou, el Segre, el Diari de Girona, etc. També

s’ha de destacar el setmanari El Temps, editat a Va lència.

Pel que fa a la presència en internet, el català oc upa un dels primers llocs del món, i més

si tenim en compte només criteris proporcionals al nombre de parlants. Destaca la web

Vilaweb per ser pionera i per la seua qualitat.

L'ús de la llengua catalana en l'actualitat. Previsions de futur

La normalització de la llengua catalana encara no s ’ha assolit plenament, i potser no

s'assolirà mai. Encara queden molts àmbits d’ús en què l'ús del castellà és gairebé

exclusiu..

El problema de l'adaptació dels immigrants s'intent a solucionar amb pocs mitjans

perquè puguin aprendre la llengua catalana. Influei x negativament l'actitud lingüística de

la majoria de catalanoparlants de no parlar el cata là amb ells per norma; així com també

el fet que no sigui una llengua "necessària" en mol ts àmbits.

El nivell de competència lingüística en català de l a població és precària si es té en

compte que és una llengua oficial

Documents

Resum d'història de la llengua catalana