Revista del món geganter

EL MÓN GEGANTER©

B – 43784 – 2004

Nº7

7 G

ENER

-FEB

RER

2012

EL MÓN GEGANTER REVISTA DE GEGANTS I IMATGERIA FESTIVA D’ARREU

Index Pàg.

Editorial ........................................................................................... 3 En Pippo i na Gal·la donen la benvinguda a la Festa Major de Sant Antoni 2012 ............................................................................ 4

S’amplia la ja gran família gegantera de Mataró ................. 5

Tornen les festes de Santa Eulàlia ........................................... 6

Ni el fort vent pot amb la trobada de Salou ........................... 8

Segueix l’aventura gegantera a la Catalunya Nord .............. 9

Els capgrossos de Can Benet de la Prua ................................. 12

La cobla de tres quartans, un invent dels anys vuitanta .... 14

Els autors de la festa. Joan Miró i Oró .................................... 17

Passatemps..................................................................................... 20 Fitxa nº83: els gegants del barri Major (Cardona - El Bages) Fitxa nº84: els gegants de Vic (L’Osona)

pàgina 2 EL MÓN GEGANTER Nº 77

El N

ano,

la F

àtim

a i e

n B

usqu

ets,

geg

ants

de

Cal

des

d’E

stra

c.

L’El

iona

rdis

i la

Ric

arda

, els

geg

ants

de

Les

Pre

ses.

Us recomanem

DONACIÓ A LA BIBLIOTECA DE VINARÒS

La Colla dels Nanos i Gegants de Vinaròs (al País Valencià), ha fet donació a la Biblioteca Municipal d’un seguit de números de diferents revistes especialitzades en el tema geganter.

En són tres. “Gegants”, publicada per l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, i que surt amb periodicitat trimestral.

“Terra de gegants” de la Coordinadora de Colles de Geganters i Grups de Grallers de les Comarques Meridionals, també trimestral.

I “El Món Geganter”, publicada bimensualment i que es distribueix per via electrònica, mentre que les altres dues surten al carrer en format paper.

La intenció de la colla amb aquesta donació és compartir aquesta informació amb els usuaris de la Biblioteca que es vulguen informar sobre el món geganter o que requerisquen d’informació especialitzada per a fer algun tipus de treball.

Informa: Jordi Bertran.

pàgina 3

Editorial

VOLUNTARIS DE LA CULTURA CATALANA

Fa més de 20 anys que sóc gegantera i grallera. Escric a títol personal. M'agradaria dirigir-me als manifestants que recentment han increpat, insultat i acusat de cobrar un sou els que participàvem en les festes de Santa Eulàlia a Barcelona.

Patim la crisi com tothom, i podem compartir o no les reivindicacions dels manifestants i estar d'acord o no amb la política que se segueixi en un o a l'altre costat de la plaça de Sant Jaume. Però no hem cobrat mai. Som voluntaris a qui mou l'orgull i la satisfacció de preservar les tradicions catalanes.

Geganters i grallers tenim un sol interès comú: la preservació i difusió de la part que ens correspon de la cultura catalana. Com a entitat, som apartidistes i apolítics. Sempre sortim al carrer a compartir la nostra música i les nostres figures amb la ciutat, i ho hem fet en totes les legislatures amb les mateixes ganes i il·lusió.

Sí que és cert que passem fred, que ens paguem els desplaçaments de la nostra butxaca, els esmorzars, la roba, els instruments i les classes de música, i a més invertim moltíssimes hores assajant i treballant perquè no es perdi part del nostre patrimoni cultural. Això té un preu, és veritat. I ens el cobrem cada vegada que sortim al carrer.

Ho pagueu vosaltres amb la vostra presència, els aplaudiments i per sobre de tot amb el somriure dels vostres fills. I ens donem per ben pagats. No barregem les coses, si us plau.

Gemma Moreno (Gegants del Pi - Barcelona)

Un

nen

vest

it co

m e

l geg

ant M

anot

es d

e La

Rie

ra d

e G

aià.

EL MÓN GEGANTER Nº 77

Portada: La Blanca d’Anjou de l’Hospitalet de l’Infant (Imatge de Dani Mosquera)

SI VOLEU COL·LABORAR AMB NOSALTRES, ENVIEU-NOS EL

TEXT / FOTOS A [email protected]

Envieu-nos informació dels actes que fareu, reportatges dels actes que heu fet, fitxes de les vostres figures, breus

ressenyes,...

Qui som? Direcció i redacció: Nicolás Alonso Crozet Gestió informàtica i distribució: Carlos Alonso Tascón Edició: Emmanuelle Crozet Caulier Fotografies: Arxiu El Món Geganter Distribució: 2400 enviaments aprox. Col·laboradors en aquest número: Arxiu Badal Arxiu Cuyàs Colla Gegantera de Canet de Rosselló Colla Gegantera i Grallera de l’Angeleta de Mataró Colla Gegantera de Ribesaltes Colla Gegantera La Pessigolla de Valls Diari l’Indépendant ICC—Institut Cartogràfic de Catalunya Montblancmedieval.cat Arnau Abellan, Cèlia Bartolomé Garrich, Roser Batallé, E. Betriu, Eric Blanc, Cédrik Blanch, Jordi Bertran, Ivan Brell, Susanna Cañameras, Consol Cuscó i Carreras, Pol Ducable i Rogés, Lluís Fornés, Anna García, Joan Miró i Oró, Gemma Moreno, Dani Mosquera Barbarà, Dídac Nierga Navajas, Joan Miquel Ollé. El Món Geganter® fa constar que els articles i imatges tan sols demostren el punt de vista dels seus autors, i en cap cas es fa responsable del seu contingut. No és permesa la distribució total o parcial d’aquesta revista sense autorització. Tots els drets reservats.


EN PIPPO I NA GAL·LA DONEN LA BENVINGUDA A LA FESTA MAJOR DE SANT ANTONI 2012

Text d’ Anna García i fotografies d’ Ivan Brell i Lluís Fornés ACTES FESTIUS

El Pipo i la Gal·la són els gegantons de la secció infantil de l’Associació de Festes de la Plaça Nova, de Barcelona.

Els portadors som nens i nenes que venim de diferents barris i diferents escoles però que tenim una cosa en comú: estimem molt els gegants.

Ens van convidar a participar en el cercavila que es va fer el dissabte 14 de gener que iniciava i donava la benvinguda a la Festa Major del barri de Sant Antoni.

No era la primera vegada que participàvem en la Festa Major d’aquest barri, però sí la primera que anàvem sols, sense els gegants grans, i això va fer que ens sentíssim molt responsables de que tot sortís bé. Tindríem els músics la Pessigolla tocant només per nosaltres…quin luxe!!

El Pippo i la Gal·la viuen a la Casa dels Entremesos i des d’allà, amb furgoneta, van anar als Jardinets de l’Alguer que era on es feia la plantada.

Després d’ un esmorzar que ens va fer entrar en calor, ens vam

enfaixar, enumerar i ... començava la gresca!!

Ens ho vam passar molt bé, tots vam poder carregar i ballar amb molta seguretat perquè veiem la gent molt contenta, picant de mans, fent-se fotos amb nosaltres... els estàvem fent sentir feliços!!

Al f inal de la cercavi la l’organització va anar presentant a tots els participants i cada colla feia un ball. El Pippo i la Gal·la acompanyats de La Pessigolla es van poder lluir com mai!! I sabeu perquè?

Doncs perquè en el fons, el que fa moure els gegantons no és més que la il·lusió i entusiasme dels nens que els estimem.

Ara només caldria esperar la propera sortida, que seria per les festes de Santa Eulàlia... uff! fins el segon cap de setmana de febrer!! ■

____________________________ Si voleu conèixer el Pippo i la Gal.la, els podeu visitar a la Casa dels Entremesos, plaça de les Beates, 2 de Barcelona. I si voleu provar de carregar-los, participant amb nosaltres als cercaviles, faciliteu un e-mail o telèfon a : [email protected] i ens posarem en contacte amb vosaltres.


El passat 29 de gener es va fer la presentació del nou gegant de la Llàntia, el Pare Echarri.

Fins al moment comptàvem amb un altre gegant, l’Executiu, provinent de les Cooperatives de Mataró i acollit com a gegant del barri, però després d’un parell d’anys rondant per la Llàntia ens varem plantejar fer un gegant representatiu del barri, que la gent sentís seu i a partir d’aquí és on neix l’idea de fer un gegant nou.

Al cap d’uns mesos de parlar-ho amb l’AV, finalment es va i n i c ia r l a cons t rucc ió , e l constructor escollit per fer-lo va ser en Sergio Laniado del taller la Closka.

Després d’una setmana inacabable, finalitzant el últims detalls del gegant, finalment va arribar el diumenge de les festes d’hivern del barri.

En arribar les colles a la plantada van trobar una figura tapada amb una roba grisa que no permetia veure res i després de quatre paraules d’un dels membres de la colla, es va destapar la figura. Però per sorpresa dels presents al caure la roba, l’únic que van trobar va ser l’Executiu (l’altre gegant de la colla) i mentre la gent encara es

preguntava què estava passant, darrere seu va aparèixer el Pare Echarri ballant a ritme de la cançó de gralla “l’Animal”.

Un cop arribat el gegant nou a plaça es va iniciar una petita cercavila pels carrers del barri. I en arribar a plaça altre cop, es van realitzar els balls de totes les colles i va tocar el torn de la presentació en societat.

Un petit parlament del nostre cap de colla, un altre del president de l’AV Llàntia, un tercer del Pare Echarri (de carn i ossos) i finalment d’un representant de l’Ajuntament de Mataró.

Per acabar-ho tot, la colla va oferir una ballada amb les seves dues figures al Pare Echarri.

Per acabar només comentar que tal i com és pot observar a la foto, a la dreta podem veure l’Executiu (amb el seu vestit de gala) i l’esquerra podem veure el nou gegant el Pare Echarri el qual a la mà esquerra porta un Llàntia per fer referència al barri al qual pertany amb un inscripció a la part superior en la qual posa “Echarri Pater MMXII AV La Llàntia” i a la mà dreta porta una pala per fer referència al fet que va ajudar a construir tant l’associació de veïns com l'església.■

Text de Dídac Nierga Navajas i fotografies de la Colla Gegantera de l’Angeleta ACTES FESTIUS

S’AMPLIA LA JA GRAN FAMÍLIA GEGANTERA DE MATARÓ

pàgina 5

Moment en què es destapà l’Executiu per a sorpresa de tots.

Ball dels gegants presents. A la imatge, la Galeneta.

El Pare Echarri i l’Executiu, gegants de La Llàntia. Foto: Dídac Nierga.

Cercavila pels carrers del barri de totes les colles.


ACTES FESTIUS

TORNEN LES FESTES DE SANTA EULÀLIA

Un any més, i ja en van catorze, milers de nens han vist passejar per Barcelona la gegantona Laia, d ins de les seves festes, celebrades des de fa segles.

EL PRIMER BALL

Divendres 10 de febrer en la foscor del vespre, l’Àliga de la Ciutat sortia de l’Ajuntament per trobar-se amb el Lleó símbol, com ella, del poder de la ciutat. Però enguany, aquest inici de la festa fou una premonició de com seria el cap de setmana. Un grup de manifestants, mentre l’Àliga i el Lleó dansaven al so dels Ministrils de la Ciutat, cridaven: “Fuera!”, “Si Santa Eulàlia levantara la cabeza!”, “Vergüenza!”, ... Com us explica la companya Gemma a l’editorial, podem estar totalment d’acord en les reivindicacions que prediquen, però el que no es pot fer és boicotejar uns actes que es p r e p a r e n d e s d e l’associacionisme ciutadà sense ànim de lucre per a gaudi de tots els barcelonins, i que es repeteixen -d’una manera o altra- de fa segles.

A continuació, passejada de la comitiva fins a la plaça de Santa

Maria del Mar, on es va cloure l’acte amb el Ball del Lleó i dels gegants de Santa Maria del Mar, i ja dins la basílica (davant l’altar on antigament hi eren enterrades les despulles de la Patrona), la Dansa de l’Àliga, un dels moments més solemnes del calendari festiu.

LA FESTA DELS MENUTS

Dissabte, de bon matí, cercavila de gegantons i bestiari infantil i d’escola per celebrar que Santa Eulàlia és la festa dels nens. Tots ja s’esperaven exposats des de la setmana anterior al Pati Manning. I és que moltes de les escoles de la ciutat acudeixen cada any a aquest acte, i molts són els gegants particulars que hi prenen part. A banda, convidats d’arreu del país col·laboren en fer la festa més grossa. Hi vam veure gegantons, bèsties o nans de Mataró, Reus, Matadepera, Figueres, Sant Cugat, Badalona, Molins, Lloret, El Prat, Creixell, La Llacuna, Rubí, Sant Boi, Tarragona o Solsona. Malauradament, la comitiva, amb més d e m i l n ens , i e l s corresponents pares i familiars, no va poder entrar a la plaça de Sant Jaume, on havia d’acabar l’acte, i

per a desil·lusió de molts, a causa de la manifestació que hi havia, varem haver de vorejar-la i marxar.

Ja a la tarda, i a la plaça de Sant Jaume, a les quatre tocades, començava la Ba l lada de gegantons, enguany amb l’afegitó d’altres elements festius infantils, com l’Ós petit, el Drac petit i la Mulasseta de Valls, la Cucafereta de Tarragona o l’Àliga petita de Vilafranca.

Text de Nicolás Alonso

Els gegantons d’arreu del país van omplir el centre de la ciutat. A la imatge, gegantons de Valls, Montornès i Palau de Santa Eulàlia. Foto de la Colla Gegantera La Pessigolla de Valls.

L’Ós petit de Valls va ser una de les estrelles de la tarda. Aquí el veiem fent el seu ball propi a la plaça de Sant Jaume. Foto

de la Cèlia Bartolomé Garrich.

Ball de l’Àliga a Santa Maria del Mar. Foto de l’Arxiu El Món Geganter.

pàgina 7

ACTES FESTIUS

Com a gegantons, tots els dels barris de la ciutat, i els convidats de Badalona, Manresa (també amb els nans centenaris) o del Terrazel de Sant Llorenç d’Hortons. Després de ballar, van desfilar fins al passeig del Born, encapçalats per la Crespinella de la Coordinadora de Geganters i els nans de la Pedrera, on tot va acabar amb un berenar per a més de 500 nens de les colles. Destacar que en Perot lo Lladre del Pi presentava nou vestit.

Però la tarda continuava, la Laia encapçalava de nou una desfilada, la més singular, la Passejada de les Laies, on només hi participen les gegantes de Ciutat Vella. Enguany, i trencant la tradició, el dia anterior a Santa Eulàlia. Després de la Xocolatada infantil a la placeta del Pi, cercavila fins a Sant Jaume, passant per la Baixada de Santa Eulàlia, on totes les figures fan una reverència, té lloc l’ofrena floral i les gegantes de la Plaça Nova fan el Ball de Santa Eulàlia. Al final, altre cop el Ball, aquesta vegada interpretat per la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona i amb totes les gegantes ballant a la corranda. Ningú no va perdre detall del nou pentinat de la Violant, la geganta de la Ciutat, que es presentava diferent per les Festes de la Ciutat.

LA DIADA DE SANTA EULÀLIA

I arribem a diumenge 12 de febrer, Diada de Santa Eulàlia, un d’aquells dies que estan en vermell al calendari de tot barceloní. El Seguici de Santa Eulàlia, precedit per les Matinades de grallers, s’iniciava a les 11 des de la plaça Reial, encapçalat enguany per la Muixeranga i la Nova Muixeranga

d’Algemesí (País Valencià), convidades d’honor a les Festes pels Falcons de Barcelona, declarades Patr imoni de la Humanitat recentment. Al seu darrera, les aspes de la Santa (ofrena floral), el Penó, la Laia, el Bestiari Històric de la Ciutat (engalanat degudament amb flors), la resta de bèsties i balls de Ciutat Vella, els capgrossos Macers i els gegants de la Ciutat, i tots els de Ciutat Vella, tancats pels gegants vells de la Casa de Caritat o de Carnestoltes que, trencant el seu protocol, participaven recordant que dijous següent arribava el Rei dels Poca-soltes. Darrera, la resta de gegants de la ciutat i els convidats foranis a la XXX Trobada de gegants a Ciutat Vella. A la Baixada de Santa Eulàlia, de nou, Ball de Santa Eulàlia (pels gegants nous de la Plaça Nova), reverències dels gegants i bèsties, i ofrena floral.

A la plaça de Sant Jaume, no sense manifestació, Ball de la gegantona Laia, de l’Àliga, dels gegants de la Ciutat i Ball de Santa Eulàlia amb tots els gegants de Ciutat Vella i les autoritats al balcó.■


L’Eulàlia i la Laieta ballant el “Ball de Santa Eulàlia” davant la fornícula de la Santa a la Baixada de Santa Eulàlia.

La gegantona Laia, va obrir els balls protocol·laris que posaven fi al Seguici de Santa Eulàlia. Foto de Susanna Cañameras.

La Violant amb el seu nou pentinat a la Passejada de les Laies. Foto: Roser Batallé.


NI EL FORT VENT POT AMB LA TROBADA DE SALOU

Text i fotografies de Dani Mosquera ACTES FESTIUS

Doncs si, feia un vent descomunal. Tots els geganters ja sabeu el que vull dir. Malgrat tot, la Trobada de Gegants de Salou es va celebrar amb tota normalitat. La plantada de bon matí ja ens feia preveure com transcorreria la cercavila. Ja hi eren presents totes les colles participants, que anaven des de la costa de Sant Feliu de Guíxols, passant per la ciutat de Barcelona o el Baix Llobregat i arribant ja a la costa tarragonina.

Bé, ara us diré les colles p a r t i c i p a n t s s e n s e t a n t a “guarnició”. Eren presents les colles de Sant Feliu de Guíxols, Casc Antic, Sagrada Família i Sant Josep de Calassanç de Barcelona, Molins de Rei, Vila-seca, Borges del Camp, Creixell, Passeig de les P a l m e r e s d e T a r r a g o n a , l’Hospitalet de l’Infant, Alcover, Selva del Camp i els amfitrions de Salou.

Per agafar forces, un esmorzar a base de pa amb tomàquet i embotit i a fer la cercavila!

El vent ja començava a fer de les seves i semblava que anava a més.

I efectivament, així va ésser. La cercavila començà amb dificultats a causa del fort vent però passat l’ensurt, va anar relativament bé. Com a “anècdota” de la trobada, val a dir que quan vam arribar a una rotonda, els bromistes gegants de Creixell hi van començar a donar voltes. Els Esmarris de Creixell anaven acompanyats, a banda de pels seus quatre gegants, pels nous “n ine ts ” , e lements fes t ius semblants als nans tradicionals però fets amb escuma. Mireu la foto!

Al final vam tornar a la plaça on havíem començat, i un cop allà tot va haver d’anar molt ràpid, ja que vam interrompre les sardanes. Allà hi va haver entrada dels gegants a plaça, entrega de records i cap als camions a guardar les figures!

Així anà aquesta diada i ho repeteixo: ni el fort vent va poder treure prestigi a aquesta festa! ■


Després de Perpinyà i Vilafranca de Conflent, és cap al Vall d'Aglí que ens dirigim. Allà, el Joan Pau Lopez inicià la creació el 1993 dels gegants de la seva ciutat, Ribesaltes.

En Galdric Trencavent i la seva muller Radegonda són dos gegants vestits a l 'usança medieval i fan referència a la històrica llegenda rossellonesa del monstre anomenat el "Babau". Galdric Trencavent era senyor de les terres i del castell de Perellós, que constituïa unes de les fortaleses més importants de la frontera nord del comtat de Catalunya a l’Edat Mitjana. Era també gran cavaller de valentia segura, i qui va deslliurar la ciutat de Ribesaltes d’un monstre anomenat el Babau.

La llegenda del segle XIII conta que aquesta bèstia entrà en la ciutat, de nit, per un forat qui hi havia en la muralla anomenat el Forat del Forn, perquè era a prop del forn de la vila. El Babau penetrà en les cases per menjar-se els nens, entre el 2 i el 3 de febrer del 1290, sota el regne del

pacífic rei Jaume II de Mallorca. La població, presa per la por del terrible monstre que vivia en les aigües del riu Aglí, no gosava sortir un cop el sereno havia tancat les portes de la ciutat.

Guillem, cridat per la població de Ribesaltes posà tot el seu geni per matar aquesta bèstia sortida de l’infern que només vivia de la sang dels del poble. La llegenda diu que ell era molt bo ballester. Amagant-se en un carreró va tirar dues sagetes enmig del cap de la fúria, que la feriren mortalment. Degut a la presència d’aquest monstre i des de llavors, els habitants de Ribesaltes tenen el sobrenom de “babaus”.

Per commemorar aquest esdeveniment el poble organitza una gran festa en ple estiu on el Babau torna a sortir de les aigües del riu i ben entès, fuig al veure el g r a n Ga ld r i c T r enc a ven t . Radegonda és la muller d’en Galdric, i és la noble senyora de Salveterra, fortalesa veïna de Perellós. Aquests dos castells es situen entorn del poble d'Òpol i era normal que el Trencavent, senyor

de Perellós esposés Radegonda de la ciutadella veïna.

La llegenda del cèlebre Babau no fa menció de la dolça senyora com tampoc la història del Rosselló. Galdric, que porta el nom d’un dels sants protectors del Rosselló va vestit amb túnica blava i armadura. Radegonda ella, va vestida de senyora de l'època medieval.

Al moment de llur bateig van ser apadrinats pel gegant moro i la Dama Blanca de Sant Julià de Lòria, d’Andorra, que van seguir llur gestació i fabricació. En aquest moment van ser la tercera ciutat de Catalunya Nord a tenir gegants després de les ja esmentades Vilafranca de Conflent i Perpinyà.

Acompanyats de diversos capgrossos, avui dia recorren les trobades recordant així pertot arreu la llegenda del terrible Babau.

Text de Cédrik Blanch Vicente REPORTATGE

SEGUEIX L’AVENTURA GEGANTERA A LA CATALUNYA NORD; AL VALL D’AGLÍ I AL LITORAL ROSSELLONÈS

pàgina 9

El Babau a la festa del 1892.

L’os del Babau que es conserva. Foto: E. Betriu


REPORTATGE

També han apadrinat diverses parelles de gegants a Catalunya Nord com la de Canet de Rosselló, d’Elna i d’Argelers de la Marenda, totes elles sortides de la maternitat de Ribesaltes.

Avui dia encara es fa una gran f e s t a p e r c o m m e m o r a r l'esdeveniment de la mort del Babau i els gegants estan aquí per salvaguardar la memòria del seu salvador.

Per acompanyar-los trobem un altre gegant anomenat el sereno Fardolí en record de qui passava pels carrers per vigilar si tot estava segur, fent que la bona gent de Ribesaltes pogués dormir en pau.

Fardolí era doncs el sereno del poble emmurallat de Ribesaltes al segle XIII, quan passà el terrible episodi del Babau. Ell, d’un pas lent i puntual recorria els carrers per anunciar les hores i el pas del temps, fent de vigilant de nit.

La nit del 2 de febrer del 1290, acabava d’anunciar «són les tres i sereno» a una punta del poble quan es sentí un soroll esgarrifós a l’altra, cap el Forat del Forn.

Seguiren crits i plors de nens, crits de mares i sorolls de pedres que queien en el riu i després… silenci de mort.

Fardolí hi anà tot corrent i veié allà la destrossa, sis nens havien estat menjats per un monstre que

havia destrossat portes i finestres del carrer. Fardolí era l'únic que vigilava el poble i tres nits després és ell qui advertí a la població de l'arribada del Babau que mataria el senyor de Perellós, en Galdric Trencavent.

Aques t se reno va ser personificat en gegant i va vestit d’una gran túnica negra i té cara riallera. El gegant no sol sortir de la vila, així continua vigilant els carrers i places d’un eventual perill venint del riu...

Pel que fa al Babau, ha conegut diverses formes com en la fotografia de finals del segle XIX que us mostrem, on es pot comparar amb l’actualitat.

El Babau de Ribesaltes en el seu aspecte actual. A la imatge el veiem acompanyat pel sereno Fardolí. Foto del diari l’Indépendant.

Na Radegonda i en Galdric Trencavent de Ribesaltes. Foto de la Colla Gegantera

de Ribesaltes.

En Fardolí el sereno de Ribesaltes. Foto de la Colla Gegantera de Ribesaltes.

pàgina 11

REPORTATGE

Avui dia encara la ciutat conserva gelosament un os d'aquest monstre, mig drac - mig menjador de nens. Al peu de la imatge que us en facilitem, s’hi pot llegir que l’os en realitat és de balena.

Però el Joan Pau Lopez fou també cridat l'any 1999 per realitzar els gegants de la ciutat vescomtal de Canet de Rosselló.

Aquests gegants, també vestits a l'usança medieval, representen en Guillem III de Canet i na Gueralda de Rocabertí, vescomtes de Canet i propietaris del Castell que vigila el poble i el litoral.

Foren batejats el 10 de juliol del 1999 amb gran concurs dels gegants nord catalans de llavors i foren els gegants de Ribesaltes i de Perpinyà els qui en feren de padrins oficials.

Cada any se’ls veu sortir per les festes patronals de la vila, en honor a Sant Jaume, i també duran t l a t r obada on h i concorren els gegants nord catalans.

Guillem III fou el primer vescomte de Canet. Fill del senyor Pons de la Guàrdia, esdevingué senyor de la ciutat als voltants de l’any 1312, a la mort del seu germà Raimon.

Gran senyor, era considerat com home de confiança del rei Sanç de Mallorca, que li confià la tutela del seu nebot Jaume, de set anys, que era destinat a ésser el seu hereu (fet que succeí el 1322).

Aquest any, el rei declarà la baronia de Canet com a vescomtat. Aquesta darrera

substituiria la de Castellnou en moltes dependències. Guillem, desgraciadament, morí poc temps després.

Fou batejat com a gegant en el sí mateix del castell mil·lenari de Canet, antiga fortalesa que dominava en temps remots una de les anses més hospitalàries del llac català, altrament dit el Mediterrani.

Amb la seva esposa va ser apadrinat pels gegants Galdric Trencavent i Radegonda de Ribesaltes, veïns de Canet de Rosselló, poble on van ser construïts. El dos gegants van vestits a l’usança del segle XIV.

Ell porta l’escut de la vila: un lleó sobre un fons d'atzur sobre alçat de la corona dels reis de Mallorca, dels quals eren vassalls. Vestit de guerrer, és presentat com a defensor de la vila de Canet, que té un peu a la plana rossellonesa i un altre al Mediterrani.

Gueralda de Rocabertí era l’esposa del vescomte Guillem, amb qui es casà l’any 1310. Ella vesteix una túnica blava i capa blanca, al temps que representa la dolçor i l’amor.

Esposa fidel, rebé també el bateig geganter dels seus padrins (els mateixos gegants de Ribesaltes) sota l’ull compassiu i protector dels gegan ts i senyors de Perpinyà, Jaume II de Mallorca i Esclarmonda de Foix, a qui prestaren fidelitat uns sis segles abans.

Així, representants de les ciutats de Perpinyà, Ribesaltes i de Canet assistiren a la cerimònia del bateig, recordant

així els vincles entre aquestes viles de la Catalunya Nord.

Aquesta parella gegantina sol sortir en diverses ocasions, com trobades geganteres, però també durant fires i mercats tant en el casc antic del poble com també en el barri de vora mar.

De cara a la multitud infinita de turistes vinguts de qualsevol part d’Europa que estiuegen a Canet, els gegants representen cada cop més una reivindicació de la nostra cultura i de les nostres tradicions, sempre vives a la Catalunya Nord.

Finalment, s'haurà d'esperar l'any 2000 per veure arribar la primera parella gegantera del segle XXI a la Catalunya Nord, els gegants dels Angles.

Però d'això en parlarem la pròxima vegada! ■


Guillem III de Canet i Gueralda de Rocabertí, gegants de Canet de Rosselló. Foto de la Colla

Gegantera de Canet.


ELS CAPGROSSOS DE CAN BENET DE LA PRUA

Text i fotografies de Consol Cuscó i Carreras REPORTATGE

Els capgrosos de Can Benet de la Prua (un barri de Sant Sadurní d’Anoia, a l’Alt Penedès) es van comprar al 2002 o 2003 per ser estrenats a la Festa Major del poble, que és el darrer cap de setmana d’agost.

Primer es va comprar (a la cèntrica botiga barcelonina El Ingenio, dedicada a fer gegants i elements de cartró pedra) el català i l’any següent la catalana. L’home es diu Benet i la dona Prua. Des de fa uns quinze anys que es fa la

cercavila per la Festa Major. Primer es fa la missa de campanya i després la cercavila amb els gegants del Terrazel de Sant Llorenç d’Hortons i els seus grallers. Als primers anys venien els gegants de Sant Sadurní d’Anoia i en alguna ocasió van co inc id i r l es dues co l les gegan te res . N o h i hav ia capgrossos al poble però en venien de fora un o dos de privats per a fer més festa. En venia un de comprat a l’Ingenio i un altre fet

per la propietària dels capgrossos. El primer any que es va dur el flamant i nou capgròs a ballar amb els gegants es va impulsar la compra d ’una pare l la de capgrossos propis del poble.

I així va ser, l’any següent ja hi havia un cap més i un altre any més ja tenien la parella al poble.

Festa major de Can Benet del 2002. Bateig d’en Benet en el moment de la missa de campanya pel mossèn Carles de la parròquia de Sant Sadurní.

Festa major de Can Benet del 2011. Els gegants del Terrazel i els capgrossos Benet i Prua, acompanyats per la Guapa.

La Guapa ballant amb els gegants de Sant Sadurní durant la festa major.

Capgròs particular, és el primer any que surt en una cercavila, és nou del 2011.


Els van fer uns vestits fins al pit del portador i el portador vesteix a sota la roba que toca pel que porta. Algun any hi havia algun capgròs casolà fet per nens que els portaven ells mateixos. Cada any hi son present a la cercavila els capgrossos particulars i ballen i ballen amb els dos locals i els

gegants. Es fan ballades conjuntes i separades. Així la cercavila és més plena i assortida. Després de la rua que sol durar mitja hora hi ha un refrigeri amb un petit aperitiu popular. Els capgrossos són desa ts a casa de ls organitzadors actualment però als

primers anys van estar desats en dues cases diferents del veïnat.

Els capgrossos estan agermanats amb els gegants del Terrazel de Sant Llorenç d’Hortons i són convidats cada any a una trobada al poble dels gegants. ■

REPORTATGE

pàgina 13

Festa major de Can Benet del 2002. Amb els gegants de Sant Sadurní, els capgrossos particulars i en Benet propi del poble.

Un primer pla de la Guapa a la Festa Major del 2011 amb el grup de grallers

del Terrazel al darrera. La guapa ha estat comprada a l’Ingenio.

Festa major del 2010. Portant el Benet.

Festa major 2002 amb els capgrossos Nen i la Guapa, que són particulars.

Patufet, que el porta una nena, i l’Oriol, que són amics de l’escola. En Patufet és

particular.


LA COBLA DE TRES QUARTANS, UN INVENT DELS ANYS VUITANTA

Text de Pol Ducable i Rogés, etnomusicòleg i músic REPORTATGE

La cobla de tres quartans és un conjunt de música tradicional catalana format per tres músics que toquen flabiol i tamborí, sac de gemecs i tarota. Es tracta d’un conjunt musical de carrer i és per això que el trobem en seguicis de f e s t a m a j o r i c e r c a v i l e s acompanyant balls tradicionals (balls de cercolets, de pastorets...), gegants i altres figures festives. No és una formació tradicional, tal com s’ha entès durant molts anys, sinó que és un conjunt sorgit als anys vuitanta del segle passat fruit d’un invent de la tradició.

L A C O B L A D E T R E S QUARTANS, UN INVENT DE LA TRADICIÓ

Durant molts anys s’ha cregut que la formació denominada «cobla de tres quartans» era una formació tradicional. En l’època de la represa de la música tradicional a C a t a l u n y a , d e s p r é s d e l Franquisme, músics i erudits s ’a fanyaven a recons t ru i r l’essència d’una música tradicional que tenia el repte d’ocupar d e f o r m a f e s t i v a e l s carrers; en el que era una demostració pública i popular de força i de reafirmació d’una nació.

En aquells anys es va prendre com a punt de partida per a la “recreació” d’aquesta formació unes referències que apareixen sobre els «tres quartans» recollides per Joan Amades. A l ’ar t ic le «La cornamusa a Catalunya» publicat a la Revista Musical Catalana l’any 1932 (veure bibliografia), Amades parla, entre d’altres coses, de conjunts d’instruments on hi participava la cornamusa i explica, després de parlar de la parella flabiol amb tamborí i cornamusa, que «en algunes contrades de l’Empordà s ’ a u g m e n t a v a e l c o n j u n t instrumental [aquest duet flabiol-cornamusa] amb una tarota o gralla, essent aleshores tres els

músics, i per això prenia el conjunt el nom de música de tres quartans, al·ludint al nombre de músics». No parla encara de cobla sinó de música de, i es refereix a l’oboè tradicional que acompanya la formació com a tarota o gralla.

Malauradament el diccionari d ’ ins truments que Amades preparava per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya no va sortir a la llum a causa de la Guerra Civil, però a la dècada dels cinquanta apareixia al Costumari Català una altra referència a la formació. Enmig de la descripció del robatori de cols en la festa de Sant Llorenç de la Muga (Al t Empordà) , d iu: «Antigament el furt es feia al so d’una tornada especial que tocava una cobla de tres quartans, és a dir, de cornamusa, prima, flabiol i tamborí». En aquest cas parla d’una prima com a oboè tradicional i aquest cop sí que parla de cobla. La paraula cobla , però, senzillament vol dir en català c o n j u n t i n s t r u m e n t a l . Malgrat això, la denominació «cobla de tres quartans» és la que va fer fortuna als anys vuitanta en els textos de músics i erudits.

Els Ministrers del Sabre amb els Satanasis, ball tradicional de Badalona. Foto: Arnau Abellán.

Gravat del Costumari Català de Joan Amades (vol. I pàgina 241)


Si mirem la il·lustració que acompanya el text del Costumari, es veu una suposada cobla de tres quartans. Amades hi posa aquest peu: «cobla de tres quartans segons uns gravat setcentista que encapçalava les cartes populars per a aprendre de ballar el contrapàs». Però a la imatge clarament hi distingim flabiol i tamborí, xeremia i baixó. Segons la disposició de la majoria de gravats de l’època, ens faltaria una a l t ra par t de l g rava t on suposadament hi haurien tres balladors. Això fa pensar també que aquest trio en realitat r ep r esen ta va un con jun t , probablement una cobla de ministrers.

Joan Amades a l’actualitat ja el veiem com un folklorista i com una font històrica poc fiable, tot i que cal admetre que ens serveix sovint com a punt de partida per a estudis sobre folklore català. Als anys vuitanta, i després de l’exitosa recuperació de la gralla, es recuperaven altres instruments com el sac de gemecs o la tarota. Al no tenir un mètode científic de recerca desenvolupat i amb l’eufòria del moment, la innovació

va tenir èxit i apareixen les p r imeres «cob les de t res quartans».

ETIMOLOGIA DE L’EXPRESSIÓ «TRES QUARTANS»

Jaume Ayats és un dels que planteja aquesta nova visió de la història d’aquesta formació de música tradicional al seu article publicat al 2007 a la revista Caramella «la cobla de tres

quartans i el fructífer invent de la tradició» (veure bibliografia). Ayats dues etimologies possibles sobre l’expressió «tres quartans», extretes de El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines (veure bibliografia) i de Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Alcover i Francesc de Borja Moll.

D’una banda trobem que un quartà és una unitat de pes, i tres quartans són tres vegades la unitat. A la Plaça Major de Montblanc, als Porxos del Pallol es c o n s e r v e n u n e s m e s u r e s públiques de gra que daten de 1752 on s’hi llegeix: «Porxos del Pallol / o Repès de l’Ajuntament / mesures oficials de grans, any 1 7 5 2 / q u a r t e r a – t r e s quartans» (veure foto). L’expressió «un sac de tres quartans» faria referència, doncs, a un sac que pesa aquesta mesura, i no a un instrument d’una formació musical. Podria ben ser un motiu d’equívoc.

REPORTATGE

pàgina 15

Bufalodre, cobla de tres quartans de Valls. Foto: Eric Blanc.

Porxos del Pallol amb mesures públiques (1752) a Montblanc. Imatge de Montblancmedieval.cat.


REPORTATGE

D’una altra banda també trobem que en l’etimologia de l’expressió apareix la frase «tenir el cap com uns tres quartans», que vol dir tenir el cap torbat, marejat. Es tracta d’una expressió prou comuna al litoral, com a mínim de l’Alt Empordà al Penedès. A Figueres, per exemple, parlen de «cal tres quartans» quan volen referir-se a un lloc de desordre. Ayats troba una explicació a la metàfora d’origen d’aquesta expressió explicant que una anècdota recollida l’any 1993 a Quatretonda (la Vall d’Albaida). En aquest poble valencià es veu que anys enrere per assajar la dansà tradicional, com que no tenien músics a l’abast, la colla duia el ritme bàsic del ball picant amb bastonets al cul d’una mesura de gra buida i girada de cap per avall. Podria ben ser que la mesura de gra tingués una funció substitutòria del timbal. Així, podríem dir que l’expressió seria equivalent a «deixar el cap com un timbal».

El diccionari de Coromines fa referència també a una nota extreta d’un llibre de Coromines pare, Pere Coromines: Vida d’en Pep de la Tenora (Pep Ventura) de l’any 1953 (veure bibliografia), i descriu al seu Diccionari... uns «tres quartans» com es deien vulgarment els tres instruments de la cobla de sardanes primitiva: el flabiol, el tible i la cornamusa. En aquesta nota Coromines pare fa referència a una conversa que va tenir l’any 1928 amb Francesc Llandrich, un vell de Vilanant (Alt Empordà) i que el seu pare era cosí del sogre de Pep Ventura. La nota diu: «[aquest home] deia que havia anat amb els “tres quartans”

vint-i-dos anys i que feia quaranta-tres anys que s’havia casat, no havent sortit més que dos anys o tres després de casar-se. Feia doncs seixanta-dos anys que havia començat a tocar [cap a 1866]» (pàgina 49, veure bibliografia).■

BIBLIOGRAFIA

ALCOVER, Antoni; DE BORJA MOLL, Francesc. Diccionari Català-Valencià-Balear. Mallorca: Editorial Moll, 1983

AMADES, Joan. «La cornamusa a Catalunya» A: Revista Musical Catalana. Any XXIX. Barcelona: Orfeó Català, 1932

— Costumari Català. Barcelona: Editorial Salvat, 1950-56

AYATS, Jaume (dir.); CAÑELLAS, Montserrat; GINESI, Gianni; NONELL, Jaume; RABASEDA, Joaquim. Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Barcelona: Rafael Dalmau, 2006 (Camí Ral, 26)

AYATS, Jaume. «La cobla de tres quartans i el fructífer invent de la tradició» A: Caramella. Revista de música i cultura popular. Núm. 17. Prats de Lluçanès: Carrutxa-Solc-Tramús, juliol-desembre 2007

BOIXADERA IBERN, Cristina. «Els ministrers a Catalunya» A: Caramella. Revista de música i cultura popular. Núm. 26. Prats de Lluçanès: Carrutxa-Solc-Tramús, gener-juny 2012

COROMINES, Pere. Vida d’en Pep de la Tenora (Pep Ventura). Barcelona: Editorial Barcino, 1953 (Biblioteca Folklórica Barcino)

COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Editorial Curial, 1980-1991

ORRIOLS, Xavier. «La tarota» A: Caramella. Revista de música i cultura popular. Núm. 11. Prats de Lluçanès: Carrutxa-Solc-Tramús, juliol-desembre 2004.


REPORTATGE

ELS AUTORS DE LA FESTA JOAN MIRÓ I ORÓ

Text de Joan Miró i Oró

Joan Miró i Oró va néixer a Torres de Segre al 1958. L’estudiar uns anys a l'escola Massana de Barcelona el va permetre, per mitjà d’amics, fer una entrada casual en el món de l’artesania del cartró pedra, del que en té una fo rmac ió a u t o d i d a c t a , a p a r t i r d e coneixements bàsics.

El 1980 començà a fer mascares i figures decoratives per botigues alhora que alguna exposició de caràcter personal utilitzant aquesta tècnica.

L’instal·lar-se a la Serra d'Almos (entre la Ribera d'Ebre i el Priorat) coincideix amb un increment de l’activitat de les colles de diables i gegants de la comarca i les seves veïnes, i a ell li encarreguen les primeres peces grans que fa.

Poc a poc es va consolidant el seu treball de constructor, ja sigui d’objectes de tradició popular, decorats de teatre, ambientacions, encàrrecs especials, restaura-cions, reproduccions en petit format, etc. conjuntament amb incursions esporàdiques en obres d’un estil més creatiu.

Fins al moment porta construïts quaranta gegants i gegantons, per pobles, colles i particulars, per exemple : Porrera, Torroja, Bràfim, Horta de Sant Joan, Ulldecona, l ’ H o s p i t a l e t d e l ’ I n f a n t , Duesaigües, Montbrió, Capçanes, Falset, Tortosa, AAVV de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona, Vallmoll, l'Aldea...

També ha fet més de 30 capgrossos dels que n’hauríem de destacar els quatre (penyista, agutzil, alcalde i maja) per la jornada de cultura popular aragonesa de l'Expoagua de Saragossa, on cadascun tenia una part mòbil -llengua, ulls, o boca-, i cabells “naturals”.

Ha fet figures de bestiari o per correfocs, com el Jabalí per l'Asociación Cultural Portillo Amistad de la Portellada (Terol) o el Drac pel Ball de Sant Miquel i diables de la Riera de Gaià.

Ha col·laborat amb grups de teatre i animació en la construcció de decorats, elements teatrals i titelles, com ara l'Aula Municipal de Teatre de Lleida, Desastrosus Cirkus (Barcelona) o los Titiriteros de Binéfar.

A b a n d a , d e s t a c a r l a construcció de quatre vehicles elèctrics per l'espectacle “Run, Run, trasto karts” pel grup Xip-Xap de Lleida.

Dintre de les restauracions, no podem obviar la reproducció en fibra de vidre del Marraco de Lleida o el Fardatxo de Rasquera, els quals amb els pas del temps havien anat guanyant pes per c u l p a d e s u c c e s s i v e s reparacions...

Així com també ha estaurat capgrossos recuperats que havien estat oblidats a magatzems, ha creat joguines de cartró, restaurat gegants caiguts per culpa del vent,... Des de petits cop fins a grans actuacions com les últimes restauracions complertes dels gegants Faraons i Xinos de Lleida.

H a r e a l i t z a t e n c à r r e c s especials, figures per decoració de bars, rètols per a botigues, la mascota Lets pel càmping Estel de Torredembarra, la figura d'un víking a tamany natural.

En un altre camp, ja fa deu anys que participa en el disseny, assessorament i la construcció de les carrosses de la Cavalcada de Reis de Lleida.

Si voleu veure alguna cosa més de la seva obra, podeu visitar la pàgina web unquefacartro.com on també podeu trobar algunes escultures de cartró pedra i pintures. A la pàgina de facebook Joan Miró Oró hi té penjades les fotos dels treballs més importants dels dos últims anys.

Us deixem amb un repàs dels gegants que ha fet.

Penyista de Saragossa


REPORTATGE

1985:

Gegants manotes “Cerç i Marina” de La Serra d’Almos.

1990:

Gegants “Joanet i Marieta” de La Torre de l’Espanyol.

1992:

Gegants “Lo Molló i la Garrantxa” de Porrera.

1993:

Gegantons “Gregori i Plana” de Falset.

Gegants “Lo Ferral i la Torre-roja” de Torroja del Priorat.

1994:

Gegant “Lo Desmanegat de Cabrafeixet” d’El Perelló.

1996:

Gegants “Guillem i Alamanda” de Móra d’Ebre.

1997:

Gegants “Martí i Assumpció” de Xerta

Gegant “Salvador” d’Horta.

Gegants “Lo Barbí i la Tia Pinxa” de Capçanes.

Gegantó “Arnau” de la Morera.

1998:

Gegant “Bertran de la Riera” de La Riera de Gaià.

Gegants “Jaume i Loreto” de Bràfim.

Gegantó “Cubanu” de Duesaigües.

Geganta “Bàrbara” d’Horta.

Geganta “Gaia” dels Serveis Personals de la Paeria de Lleida.

1999:

Geganta “Asgrenyada de les Calobres” d’El Perelló.

Porrera Xerta (EMG)

Falset (foto: El Món Geganter)

Tarragona La Riera de Gaià (EMG)

Móra d’Ebre (EMG) Ulldecona

Teresianes de Tortosa Nou Barris de Barcelona (foto: El Món Geganter)

La Serra d’Almos (foto: Joan Miquel Ollé)

Horta de Sant Joan (foto: Joan Miquel Ollé)


Gegantó “Noi de la Colla” de Cornudella del Monsant.

2000:

Gegantona “Pepa” de la llar d’infants Josep Borràs de Lleida.

2001:

Gegantones de motxilla “Farga i Falduca” d’Ulldecona.

2004:

Gegantona de motxilla “Cubana” de Duesaigües.

2005:

Gegantons “Teresa i Enric” del col·legi Teresianes de Tortosa.

2006:

Gegant de motxilla “Pau” de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona.

2007:

Gegant “Lo Martí del Malloll” de Poboleda.

Geganta de motxilla “Petra” de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona.

2009:

Gegant “Josep Ramon” de l’Aldea.

2010:

Gegantó “Frare Celestí” per l’Hospitalet de l’Infant.

Gegantó “Jordi” pel barri de Sant Antoni de Montbrió del Camp.

Gegants barons “Guillem i Roser” de Vallmoll.

Gegantó “Miquel el graller” de la Coordinadora de Colles de les Comarques Meridionals.

----------

Imatges de Joan Miquel Ollé, El Món Geganter i Joan Miró Oró.

REPORTATGE

pàgina 19

Vallmoll Cornudella (EMG)

Portellada (Terol)

Nova imatge dels Faraons de Lleida

La Morera (JM Ollé) L’Aldea

Torroja (foto: Joan Miquel Ollé)

Meridionals (EMG) Tarragona (EMG)

Duesaigües (EMG) Poboleda

El Perelló (EMG) Bràfim (EMG)

PASSATEMPS


QUI ÉS QUI??? Tots els noms i imatges que us oferim a continuació estan relacionats. Cada nom tan sols es relaciona amb una imatge, i a l’inrevés. Això si, aneu amb compte ja que hi ha més noms que imatges. Poseu-vos a prova!

ENDEVINA, ENDEVINALLA I amb la capital de les Terres de Ponent com a tema, us preguntem quina d’aquestes gegantes és l’Anastàsia, parella del Salvador el Ferroviari (gegant de l’esquerra). Ambdós representen el barri de Pardinyes lleidatà.

FE D’ERRATES

Al passat número 75 corresponent als mesos de Setembre-Octubre de 2011, a la pàgina 12, quan es parla de la Gran Nit de Foc de Lleida, falta per esmentar la participació del Ferafoc de Sant Quintí de Mediona. Gràcies a la colla per fer-nos-en adonar.

1 2 3

4 5 6

LLEIDA: A - AVINGUDA JAUME I: Jaume I i Lionor (nous) B - CASC ANTIC: L’Hereu Llorenç C - CAPPONT: Alcalde Fuster i Doctora Castells D - MARGE ESQUERRA DEL RIU SEGRE: Lluís E - PAERIA: Infant Berenguer i Donya Violant F - PARRÒQUIA DE SANT ANDREU: Rei Lleó d’Armènia i Constança de Sicília G - PATRONAT DEL CORPUS: Arnau del Sant Drap i Elisenda de Montcada

SOLUCIÓ AL NÚMERO ANTERIOR

QUI ÉS QUI???

A - BELLVITGE (3)

B - CAN SERRA I PUBILLA CASES (1)

C - CIUTAT (4)

D - ESPLAI PUBILLA CASES (2)

E - FAMÍLIA PARDO (6)

F - LA FLORIDA (Trampa)

G - SANT JOSEP (5)

ENDEVINA, ENDEVINALLA

L’Esposa de Jaume I de l’Hospitalet de Llobregat és la segona geganta començant per la dreta.

AL NÚMERO VINENT …

25 ANYS DESPRÉS, RENEIX N’ABU UMAR

ELS BÒBULS I LES MARGARIDASSES A SANT VICENÇ

ES REUNEIXEN ELS ESPARRIOTS ESQUIVAMOSQUES EN UNA

EXPOSICIÓ ITINERANT

FITXA: ELS GEGANTS DEL CORPUS DE LLEIDA

Fotografies de l’Arxiu El Món Geganter


Text de Nicolás Alonso i fotografies de l’Institut Cartogràfic de Catalunya FITXA Nº 83:

Els gegants del barri Major (Cardona - El Bages)

Els gegants del barri Major de Cardona són els gegants més antics de la ciutat. No se’n sap la data exacta d’estrena, però uns documents personals del mossèn Joan Riba diuen que es van estrenar entre el 1831 i el 1834, encara que es considera com a bona aquesta darrera.

La parella fou elaborada per Deogràcies Valls, personalitat de la ciutat que sempre intentava introduir novetats a les festes del barri.

El 1899 estrenaren vestits i el 1958 els veïns mateixos van restaurar-los per les festes del barri, fent-se’n càrrec en Josep Serra. La darrera restauració seriosa tingué lloc el 1984, l’any del seu 150è aniversari. En motiu d’aquesta festa es va decidir nomenar-los com a Borrell II i Letgarda, comtes que atorgaren la carta de repoblament a Cardona.

L’any 2003, tot acollint la Trobada Intercomarcal del Bages-Berguedà, s’estrena una rèplica exacta dels gegants, només diferenciada en el vestit a ratlles del gegant nou, ja que el del vell és a quadres. Aquestes noves figures foren apadrinades per en Mustafà i l’Elisenda, els gegants del Pi.

Aquests nous gegants són els que representen Cardona en totes les trobades, mentre que els originals només surten per aniversaris d’altres gegants centenaris, com les trobades de gegants centenaris que s’han fet a Tarragona (1994), a Sitges (1997), a Manresa (1998), a Terrassa (2000), al Pi de Barcelona (2001), a l’Arboç (2002), a Montblanc (2003), a Vic (2007), a Badalona (2009), a Vilanova i la Geltrú (2009), o a Cardona mateix, l’any 2008 pel centenari dels gegants del barri de la Fira.

Borrell; 3,05 m i 40 Kg

Letgarda: 3,00 m i 40 Kg

Any d’estrena: 1834

Constructor: Deogràcies Valls (Cardona)

Els vells (esquerra) i els nous (dreta).

Imatges: Arxiu El Món Geganter


Text de Nicolás Alonso i fotografies de l’Institut Cartogràfic de Catalunya FITXA Nº 84:

Els gegants de Vic (L’Osona)

Les primeres referències que certifiquen l’existència d’uns gegants vigatans daten de l’any 1493. La geganta però, no apareix fins el 1664. El 1736 s’estrenen uns nous gegants obra de Josep Real. Aquests foren presents a les festes de la ciutat fins que el 1780 Carles III promulgà el decret que prohibia l’aparició de figures festives pel Corpus.

Els gegants actuals però, surten per primera vegada l’any 1832 per anunciar les festes de Sant Miquel dels Sants. La construcció s’atribueix a l’escultor Ramon Amadeu, barceloní establert a Olot. La parella de gegants sol anar acompanyada per la família del Cap de Llúpia, un grup presidit pel propi Cap de Llúpia, conegut popularment com a Merma, un capgròs centenari que és la icona de la ciutat i que branda una xurriaca per obrir pas a l’altiva parella. També en formen part del trio de capgrossos la Vella (dona del Merma) i el Nen, tots ells del segle XIX.

Els gegants no tenen nom propi, simplement són anomenats com a Comtes d’Osona de manera genèrica ja que aquesta és la seva imatge actual. Però pels volts del 1960 i altra vegada cap al 1920, els gegants van vestir com a moros o àrabs, tot i que en ambdós casos no van agradar i la imatge durà poc.

Ballen el “Valset dels gegants de Vic” recollit pel prevere Lluís Romeu i el “Ball dels gegants de Vic”, que és un vals-jota de Miquel Subirats i Torras, estrenat l’any 1997.

L’any 1999 Vic va ser l’amfitriona de la Ciutat Gegantera de Catalunya i el 2007 els gegants i el Merma celebraren el seu 175è aniversari amb un seguit d’actes, com trobades de nans, de gegants centenaris i exposicions. L’any 1993 al Taller dels Casserras de Solsona es fa la còpia del cap i les mans dels gegants. Des de llavors, els caps vells estan desats a l’Ajuntament.

Comte d’Osona: 3,40 m i 60 Kg

Comtessa d’Osona: 3,20 m i 55 Kg

Any d’estrena: 1832

Constructor: Desconegut, possiblement Ramon Amadeu

Imatges: Arxiu Badal

Documents

Revista del món geganter