Upload
institut-princep-de-viana
View
267
Download
40
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Institut Príncep de Viana, Barcelona
Citation preview
PdV, St Jordi '13 1
2 PdV, St Jordi '13
ÍNDEX
Introducció 7
LLENGUA I LITERATURA CATALANA 9
1r d'ESOLa collita d’hivern de Tamara Lozano 11No vull estudiar de Irina Martín 15Llagostera, el meu poble d’Estel Vilar 17
2n d'ESOHistòria d’un noi qualsevol de Pau Sallent 19Un nen afortunat d’Óscar Ortega 21La vida no està feta per entendre-la, sinó per viure-la de Carlota Vayreda 23
3r d'ESOFelo Kglogadi de Marçal Salvat 26Últims 18 de Jordi Boixereu 30I quan menys t’ho esperes d’Ainhoa Madurell 33
4t d'ESOCroisants salats de Núria Grinyó 37Deixa’m parlar de Gabriel González 41O para el vent o caus a terra de Sílvia Martín 43
1r de BATXILLERATSomnis d’estiu de Paula Fernández 46El gran espectacle de Miquel Bassart 49Desesperació de Qiao Miao Lin 52
2n de BATXILLERATEls batecs del cor de Sharon Leones 56Zona 4 d’Héctor Ortega 59Com arribem a ser d’insignificants les persones d’Albert Oromí 63
PdV, St Jordi '13 3
LENGUA Y LITERATURA CASTELLANA 67
1r d'ESOLa vida de un pintor de Nikola Nikolaev 69Romualdo, Moralina y la gran carrera de Ferran Gestí 71La pesadilla de los juguetes d’Isaac Cañizares 73
2n d'ESOLa estación de la alegria de Ayoa Charkaoui 75
3r d'ESOMama, necesito tu amor de Serrana García 76La humanidad ha muerto d’Ester Martín 77
1r de BATXILLERATNáufragos con rumbo de Pablo Martín 78
ENGLISH 81
1r d'ESOPoem to my little friend by Tamara Lozano Apéstegui 83The four seasons by Aina Layunta Rodrigo 84
4t d'ESOA perfect place by Alba Rovira Morgadanes 85Summer by Anna Pedregosa Márquez 86
2n de BATXILLERATUprising by Héctor Ortega González 88
FRANÇAIS 91
2n d'ESOLa vie d’Anna San Paulino 93
4 PdV, St Jordi '13
3r d'ESOL'amour une sensation de Katherin Lomas 94
4t d’ESOLondres d’Aida Silveira 95Est-ce juste un rêve? de Sara Mateo 96
1r de BATXILLERATTon sourire de Pablo Martín 97
MATEMÀTIQUES 99
XVIII Prova Cangur de la SCM (2013) 101
Fotografia Matemàtica 102
MI REFLEJO EN EL ESPEJO 109
PdV, St Jordi '13 5
6 PdV, St Jordi '13
Benvolgut professorat i alumnat,
Una vegada més tornem a celebrar la diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, i voldríem
recordar el centenari de la naixença dels escriptors catalans Joan Sales, Avel.lí Artís i
Gener (Tísner) i de Pere Calders, així com el recent traspàs de l'escriptor català Emili
Teixidor, esdevinguts durant l'any 2012.
Pel que fa a Joan Sales (1912-1983), fou escriptor, poeta, traductor i editor. La seva obra
més important fou Incerta glòria (1956) -obra clàssica de la literatura catalana-, en què se'l
comparà amb extraordinaris autors europeus com el rus Fiodor Dostoievski, el francès
Georges Bernanos o l'anglès Graham Greene. Joan Sales, per tant, reeixí en el seu
esperit profund i universal, reflectidor del seu coneixement per la condició humana, i del
dolor que sovint l'embolcalla. Així, Sales es caracteritzà pel domini d'un estil narratiu
precís, amb una forta expressivitat dramàtica i poètica, i ens sap transmetre magistralment
tota la seva passió, intensitat i emoció.
Avel.lí Artís i Gener (Tísner) (1912-2000) fou un home polifacètic: periodista, escriptor,
dibuixant, escenògraf, enigmístic, director artístic i corrector. Sobresortí també com a
traductor, entre d'altres, dels grans escriptors Gabriel García Márquez i Truman Capote.
Tísner es caracteritzà per un esperit reflexiu i vital, així com per un extraordinari enginy.
Quant a Pere Calders (1912-1994), cunyat de Tísner, fou dibuixant, i és un dels escriptors
catalans més populars del segle XX. Si bé Pere Calders féu grans novel·les com L'ombra
de l'atzavara (1964) i Aquí descansa Nevares (1967), destacà com a contista,
especialment en reculls de contes com Cròniques de la veritat oculta (1955), i Invasió
subtil i altres contes (1978). Calders es caracteritzà per una immensa imaginació, i alhora
per un gran esperit crític i fina ironia.
PdV, St Jordi '13 7
Emili Teixidor (1933-2012) fou pedagog, periodista i escriptor. Per bé que féu narrativa per
a adults com Pa negre (2003), recentment adaptada al cinema, és considerat un dels
clàssics moderns de la literatura infantil i juvenil catalana, amb obres com L'ocell de foc
(1972). Defensà les disciplines que conformen les humanitats, com un espai de reflexió
imprescindible per als temps actuals, tot reivindicant la lectura com a eina fonamental per
a la societat. Es caracteritzà per la difusió dels valors de l'amistat, de la perseverança i de
la coherència.
Tots quatre escriptors evidencien, per tant, una reflexió sobre la vida, des de la
perspectiva de la pregonesa i del vitalisme, i alhora des de l'humor, de la fina ironia, de
l'enginy, tenint, sobretot, un gran respecte i entendridor afecte per a l'ésser humà. Així,
plasmen una gran humanitat i sensibilitat, que mostren en la seva obra literària, tot
reflectint un domini del llenguatge i una excel·lent prosa, que ha estat traduïda a diversos
idiomes. Són, també, homes profundament compromesos amb la cultura i amb la societat
en què els va tocar viure, tot desitjant millorar-les.
Malgrat que els mots de l'escriptor Emili Bayo al seu llibre L'edat de les paraules siguin
molt escaients per a aquesta diada:
“Cada vegada que algú obre un llibre deixa alguna cosa de si mateix
entre les pàgines i, a canvi, rep la recompensa d'una història o d'algun
coneixement que el fa més savi”
Creiem, tanmateix, que en ser Sales, Tísner, Calders i Teixidor, uns autors que s'han
apropat tant al jovent i als/a les adolescents, voldríem reproduir aquestes paraules del
filòsof i escriptor anglès John Ruskin, que podrien palesar perfectament el pensament
d'aquests quatre grans escriptors catalans:
"Educar un jove no és fer-li entendre alguna cosa que no sabia, sinó fer
d'ell algú que no existia"
8 PdV, St Jordi '13
LLENGUA I LITERATURA CATALANA
PdV, St Jordi '13 9
10 PdV, St Jordi '13
LA COLLITA D'HIVERN
Us parlo des d'un lloc molt llunyà, on probablement vosaltres arribareu. Us explicaré la
meva història, una mica trista, però espero que n'aprengueu alguna cosa.
Jo vaig néixer en una família nombrosa de ratolins a les perilloses clavegueres de Nova
York. Vivia amb els meus pares, els meus dotze germans i les meves dotze germanes
sota la més profunda pobresa. Érem feliços encara que no teníem diners per menjar,
teníem cura que els nostres germans i germanes creixessin sense preocupacions.
Un dia vam decidir sortir fora el nostra cau, els meus cinc germans i jo, ja que érem els
més grans, a buscar menjar. Els nostres bons pares, ja eren grans i com que s'apropava
l'hivern, preferíem que es quedessin tenint cura de la nostra família. En Georges, en Jordi
i el Xavier, els més grans després d'en Max i jo, van decidir d'anar a buscar queviures al
sud de la ciutat i en Max i jo al nord. -Us esperem a casa amb el menjar, espero que
tingueu sort. Recordeu que la nostra família depèn de nosaltres. Adéu.- va dir en Georges.
Amb el fred pelant els nostres nassos, vam començar a buscar pels mercats i les
papereres de tot el nord de la ciutat, fins i tot vam gosar endinsar-nos en algunes cases
de planta baixa.
Després d'un dia de perills i humans, vam decidir descansar al costat d'un contenidor.
Vam sentir una remor que venia de dins el contenidor i, espantats, vam sortir corrents. Del
contenidor va sortir un gat blanc, tot pentinat que, sospitosament, portava a la boca un
tros de poma. En Max, confiat, va apropar-s'hi i va preguntar-li com es deia i què feia
menjant fruita.
- Em dic Bigotis, no temeu res de mi, sóc un gat vegetarià per estrany que sembli. Estic
fart dels filets que em donen els meus amos, tots preparats sense amor. Si almenys em
donessin carn de la bona...- va dir aquell gat.
Vam veure que el gat portava uns cent quilos de maquillatge, llacets, roba amb joies
grosses i peücs. Estava clar que era una mascota mimada. Com que se'n queixava, vam
treure-li tot aquell guarniment. Agraït, ens va dir que si el necessitàvem, ens ajudaria.
Vam seguir el nostre camí, congelats com mai havíem estat. Vam entrar en una taverna
de ratolins d'un cantó del carrer. Hi vaig conèixer la Carolina, la rateta més maca que
hagués vist mai, tota blanqueta i prima, amb els ulls blaus i preciosos, que brillaven tant
PdV, St Jordi '13 11
com una nit plena d'estels. Sense cap dubte vaig deixar en Max a la barra, parlant de les
seves coses amb el taverner. Vaig asseure'm a parlar amb ella. Es veia que ella també
formava part d'una família nombrosa. El seu pare va morir, així que va sortir a guanyar
diners i buscar menjar. En aquell moment no comprenia ben bé per què volia guanyar
diners si podia buscar el menjar com jo. Després vam passar la nit parlant i vam arribar a
la conclusió que junts faríem un bon equip, així que l'endemà al matí sortiríem junts per
buscar menjar. En Max, la Carolina i jo vam continuar el camí. Vam passar-nos el dia
buscant, corrent i escapant dels humans i els seus gats. Quan va acabar el dia, ja teníem
prou provisions per a dues setmanes. El meu germà, en arribar a un petit cau abandonat
on vam passar la nit, va quedar-se adormit com una marmota. Jo dormia al costat de la
Carolina somiant-hi. La desgràcia va ser quan, en despertar-me, la Carolina ja no hi era i
les provisions tampoc. Molt preocupats, vam començar a buscar-la, encara que en Max
només volia buscar més menjar i oblidar-nos d'aquella traïdora. Vam passar-nos dies
buscant-la, però ni rastre.
Un dia, quan per fi ens donàvem per vençuts, la vam trobar a la mateixa taverna on la
vàrem conèixer. No sabia com dir-li el que sentia en aquell moment. Només podia sentir-
me estafat i traït, així que li vaig dir que ens tornés el menjar i que si volia seguir amb
nosaltres bé, si no, no. La Carolina ens va dir que volia seguir amb nosaltres, però no em
va donar cap mena d'explicació. Com que n'estava tan enamorat, vaig perdonar-li-ho tot.
Una setmana després, ja havíem reunit molt menjar i podíem anar-nos-en a casa. Cada
dia feia més fred, per això vam començar a buscar menjar al migdia. La Carolina va dir
que no se sentia bé, així que es va quedar al cau abandonat. Vam passar unes quantes
hores als gèlids carrers de Nova York, però ja no hi havia tant menjar com abans. En
arribar al cau, vaig poder contemplar un altre cop aquella horrorosa escena: la Carolina no
hi era.
Jo vaig agafar en Max pel braç i ell furiós em va dir que m'oblidés d'ella “només porta
problemes” va dir. Tot trist, vam emprendre el camí de tornada a casa amb un sac ple de
menjar. Jo, cap per avall, les llàgrimes em queien de tant en tant. Mentre caminàvem, vam
sentir crits i remors estranys en un cau d'un cantó. Tot curiós vaig ficar literalment els
nassos en aquella estranya situació. En Max i jo, vam vam veure que dins el cau hi havia
uns ratolins tots vestits elegants i tan enormes que semblaven rates. Aquelles “rates”
envoltaven i parlaven a algú, que no es podia veure ben bé qui i com era. La rata que
semblava ser el cap d'aquella colla va cridar:
12 PdV, St Jordi '13
- Mira maca, si vols que protegim la teva família, hauràs de portar més menjar.
Es va apartar i vaig veure que això li deien a la Carolina! Només en veure-la, vaig sortir
disparat cap a ella, perquè intuïa que volien fer-li mal. Ella i els ratolins es van sorprendre
de la meva espectacular entrada, però com que eren més de 5, fàcilment em van
immobilitzar. En Max, va quedar-se de pedra en veure el que va passar, així que, com que
ell s'havia quedat fora del cau, va sortir corrents a demanar ajuda. En Max, espantat i
confús, va quedar-se parat en un carreró per assimilar el que havia passat. Per sort, va
trobar en Bigotis, el gat vegetarià que anteriorment havíem ajudat i que ara ens podria
ajudar a nosaltres.
Van passar uns quants minuts que van semblar eterns durant els quals vaig saber que
aquella era una colla de mafiosos i el que tenia una dent d'or era en Toni 'la rata'. Passats
deu minuts en Max va aparèixer muntat en el Bigotis, com si fos un cavall i els mafiosos
van fugir com ratetes petites.
L a Carolina i jo ens vam abraçar i em va explicar que havia de robar pels mafiosos, si no
matarien la seva família. En Bigotis va explicar que se'ls havia cruspit a tots i que ja no
volia ser vegetarià perquè la carn de les rates era millor que la fruita i també que la del
menjar que li donaven. Vam acomiadar-nos del gat i vam seguir el nostre camí.
Feia moltíssim fred, la neu ja començava a caure. La Carolina tremolava, així que vaig
posar-li tota la roba que portava a sobre. En Max s'hi va abraçar per entrar escalfar-se. Jo
cada cop em trobava pitjor, quasi ni em sentia la cua, però veure la Carolina em mantenia
calentet. No obstant això, sentia que no podia aguantar més i vaig caure a terra mig mort.
La Carolina em va dir que em tornaria la roba per poder sobreviure. Li vaig dir que preferia
que se salvés ella que no pas jo. Vaig confessar-li que l'estimava i ella em va dir que
també sentia el mateix. En aquell moment era molt feliç, però sentia que no podia resistir
més.
-Malgrat tot el que he fet, tu prefereixes que jo visqui i, tu que has estat tan fort i tan
comprensiu, vols morir per mi...- va dir-me abraçant-me
-Carolina, jo faria qualsevol cosa per a tu; però si algú ha de morir ,seré jo. Pitjor càstig
seria no tenir-te amb mi i que jo estigués viu- vaig dir-li.
Exacte, ho heu endevinat, sóc al cel i sóc feliç perquè des d'aquí puc veure la Carolina i
els meus germans, els meus pares i tot el que passa. Us preguntareu què va fer la
Carolina i el meu germà llavors, doncs bé, van anar a casa nostra i van donar-li el menjar
PdV, St Jordi '13 13
a la nostra família. La Carolina i en Max van obrir un casal on els ratolins i ratetes més
aventurers podien fer excursions a territori humà. Ai... s'assemblen tant, tots dos
aventurers i tossuts... En Bigotis segueix queixant-se del menjar que li donen els seus
amos, potser algun dia obri un restaurant, qui sap.
Espero que hàgiu gaudit del meu relat i també que n'hàgiu après alguna bona lliçó, si no...
Tan se val!
Tamara Lozano, 1r ESO
14 PdV, St Jordi '13
NO VULL ESTUDIAR!
No esteu farts de tenir cada dia deures? Jo sí. Em dic Leo, sóc un nen de dotze anys,
d'estatura mitjana i força prim. M'agrada jugar a l'ordinador i veure la televisió. El que
menys m'agrada del món és fer els deures i estudiar. Per demà tinc dos controls i vint
exercicis, però com sempre no els faré. Encara que la meva mare m'insisteixi no els
penso fer. Què no sabeu qui és la meva mare? És la mare més llesta del món, cosa que
no entenc. Per què necessita tenir tants coneixements si els nens de p3 que cuida no
volen aprendre res. Ella, intenta motivar-me a estudiar dient-me que un dia quan
m'aixequi ningú parlara el català i llavors ningú m'entendrà. Vosaltres us creieu aquesta
bajanada? Ara ja són les vuit, li diré a ma mare que em porti el sopar i cap al llit!
-Good morning!
-Mare què em dius! Porta'm l'esmorzar!
-Do you prefer cereals or fruit?
-Mare! Que no sóc un beneit! Que tu no parles l'anglés!
-What?
-Molt bé, avui ja em preparo jo l'esmorzar.
Què estrany. Creia que la mare no parlava l'anglès. Millor m'oblido i me'n vaig a l'escola.
-Bon jour!
Per què coi la mestra de matemàtiques parla el francès?!
-Egun!
-Prou!, la brometa ja s'ha acabat! Parleu el català!
-¿Qué dices Leo?¿Qué idioma hablas?¿En qué país te cres que estás?
-Això ja passa de taca d'oli! Molt bé, me'n vaig!
No sé on m'he llevat però penso tornar a casa. A veure, Barcelona 2+3x4-2... Què!? On
estan els senyals i els quilòmetres!?
-Perdoni, Barcelona?
PdV, St Jordi '13 15
-Pero non ve o sinal, non estudan ou que?!
Potser aquest gallec té raó. Si no estudio no podré entendre res i no podré arribar enlloc, i
a més podria llegir el cartell i tornar a Barcelona. Decidit, jo el que vull és tornar a casa. I
quan arribi, el primer que faré serà fer els 20 exercicis de deures, estudiar per als dos
exàmens i ja que la mare s'ha convertit en anglesa, aprofitaré per aprendre l'anglès que
no he pogut aprendre a classe ja que estava castigat. Espero que demà tot torni a la
normalitat.
-Bon dia!
-Mare, ja parles català!
-És clar, com sempre. Què has somiat alguna cosa estranya aquesta nit?
-La veritat és que no sé pas què carai m'ha passat. Però el que importa és que tot ha
tornat a la normalitat i que penso treure un 10 als dos exàmens d'avui. Vull estudiar i
entendre. No em tornarà a passar la mala experiència que acabo de tenir!
Irina Martín, 1r ESO
16 PdV, St Jordi '13
LLAGOSTERA, EL MEU POBLE
Hola, em dic Brandon i tinc quinze anys. Vaig néixer a Llagostera, un petit poblet prop de
Girona. Avui us explicaré una història d’amor que vaig viure, i que és ben real.
Anava amb bicicleta, tan tranquil·lament per un caminet de sorra que creua tot el meu
poble. Estava pensant en l’esbroncada que m’havia endut aquell dia de la meva mare, pel
sol fet de deixar dos mitjons (no amb una olor gaire agradable, tot s’ha de dir) sobre el
sofà. Tan capficat com anava, no em vaig adonar que m’apropava ràpidament a una noia
que caminava sense mirar endavant, concentrada en el seu Iphone. Al cap de cinc
segons, estàvem els dos estirats sobre la sorra, adolorits i sorpresos. Vaig ser el primer a
recuperar-me, i, atordit, vaig mirar la noia. S’havia fet una ferida lletja al colze i tenia tots el
genolls pelats. Em vaig aixecar feixugament, disposat a ajudar-la. Agafant-la pel braç, li
vaig preguntar si estava bé, i que sentia molt haver-la atropellat. Va renegar en veu baixa,
però es va recolzar sobre mi, i fent un gran esforç es va aixecar, mirant-me als ulls.
Recordo clarament el primer cop que vaig veure la seva mirada felina, i la cara de
sorpresa al seu rostre que tant m’agrada. Em va somriure, amb dents perfectes, mentre
es posava un floc de cabells darrere l’orella. Suposo que la seva expressió de sorpresa li
va provocar la meva tosca cara, amb nas arromangat i menut, ulls marrons massa
grossos i llavis fins i clars. Li vaig tornar el somriure, però els seu es va apagar al
descobrir l’Iphone, trencat en mil trossos.
-Oh no, ma mare em matarà- va murmurar, amb expressió de terror.
-Ho sento molt, jo no pretenia...vull dir que no era la meva intenció...-“ pensa idiota,
pensa!”, em deia a mi mateix, pensant que devia semblar un tartamut que necessitava
una visita urgent al logopeda. Em va mirar, i als seus ulls vaig endevinar una barreja d’ira,
sorpresa, i una altra cosa que semblava...interès? “No pot ser” pensava jo, callat. Fins que
la seva cara em va recordar a la d’una noia que s’asseia darrere meu a classe de
geometria...”Merda” vaig pensar. Aquella noia era la marginada que hi ha a tots els
instituts que sempre va sola a tot arreu. Però no podia creure que algú amb aquella
mirada hipnotitzadora pogués resultar repulsiu.
-Ehmm, vaig amb tu a geometria, oi?- (amics meus, l’educació no s’ha de perdre mai, i
menys encara si qui teniu al davant és la noia dels vostres somnis.)
-Si, em dic Sheila. I tu ets en Brandon, no?-
PdV, St Jordi '13 17
-Exactament. Ehmm, t’agradaria quedar algun dia amb mi...
-Sí, és clar! demà a les deu a casa meva, d’acord?- vaig assentir amb el cap, sorprès que
acceptés tan ràpidament. Ens vam acomiadar, i vaig tornar cap a casa en estat d’èxtasi.
L’endemà estava a les deu a casa seva, amb alè de menta i el cabell ben pentinat. Quan
va baixar, li vaig agafar la mà, i ella no va fer res per impedir-ho. Mentre esmorzàvem
xurros de xocolata en una cafeteria, em va fer un suau petó als llavis, que va donar pas a
molts més. Finalment, la vaig acompanyar fins a casa seva.
L’endemà, a l’institut, em va passar una cosa que va fer que se m’ensorrés el món. Quan
va arribar l’hora del pati, mentre seia amb els meus amics, vaig veure la Sheila arrambada
a en Chad, fent-se petons de rosca com si ahir a la tarda no hagués passat res entre
nosaltres. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes traïdores, i vaig córrer cap al lavabo. Quan
em vaig tranquil·litzar, va sonar el timbre, però no tenia ganes de fer classe. Saltant la
tanca amb l’ajuda dels meus amics, vaig marxar cap a casa a tota velocitat. En arribar, em
vaig estirar al llit, deixant anar tota la tristesa. Quan em vaig acabar de desfogar, em vaig
posar al msn, oblidant que tothom estava a l’institut fent classe, i que, a hores d’ara, ja
haurien trucat a la meva mare per a comunicar-li la meva desaparició. Llavors va sonar el
timbre. Pensant que en aquelles hores seria algun comptable o empresari disposat a
oferir-me els seus serveis, vaig obrir. Però em vaig endur una sorpresa al veure que qui hi
havia davant la porta de casa meva era la Sheila. Vaig intentar tancar la porta ràpidament,
però ella ja ho havia previst, i va posar el peu per evitar que la porta s’acabés de tancar
totalment. Llavors, rendit, vaig caure al terra, deixant anar un altre cop més llàgrimes de
les que voldria. Em va envoltar amb els braços, consolant-me, mentre em deia que ho
sentia molt, i que tot ho havia fet perquè no peguessin a un amic seu. La vaig mirar,
sorprès. Es veu que en Chad volia apallissar el seu millor amic, l’Eric, i ella, per evitar-ho,
havia començat a fer-se petons amb en Chad, aconseguint així que s’oblidés de l’Eric i
que aquest últim tingués temps d’escapar. Vaig assentir amb el cap, sorprès de
l’enginyosa idea de la Sheila. Ens vam reconciliar, i, després de moltes súpliques, va
acceptar tenir el títol de “Nóvia d’en Brandon”.
Ara farà quatre anys que estem junts. Hem pensat que, quan acabem tots els estudis, ens
reunirem per comprar una casa a Llagostera i fer la nostra pròpia família. Tot i que, potser
la vida encara ens guarda un parell o més de sorpreses...
Estel Vilar, 1r ESO
18 PdV, St Jordi '13
HISTÒRIA D'UN NOI QUALSEVOL
L’espelma s’apaga. La pols que cau del sostre per culpa del bombardeig la fa apagar i el
noi la guarda al sarró, perquè una espelma pot ser molt valuosa en els temps que corren.
Es queda a les fosques. Se sent tronar a la zona de Corbera. Mitja hora després, silenci.
Es torna a la normalitat i la gent surt de casa a veure què ha passat. L’hospital, situat al
centre del poble no ha patit danys, però està en perill i dins el radi dels bombardejos. Han
decidit evacuar-lo.
Entre el caos i la confusió, ningú no s’adona que al soterrani de l’ajuntament, que servia
com a hospital, hi ha quedat el noi. S’ha quedat sol, amagat, amb la única intenció de
viure, si cal, es rendirà a l’enemic feixista. L’evacuació es duu a terme ràpid, cada cop els
feixistes són més a prop i no interessa que l’enemic es faci amb el poc material mèdic que
queda. Es dóna prioritat al material útil, després al ferits amb capacitat de disparar i
després, si sobra temps i benzina, els ferits greus. Al cap d’unes poques hores l’hospital
és desmantellat. Ningú veu el noi que s'hi ha amagat.
L'endemà un avió solitari recorre el cel serè d’agost, tothom corre a refugiar-se als
soterranis, però aquest cop ja no és un avió de bombardeig, simplement vol comprovar si
queden soldats republicans al poble. No en queden. Al cap d’una estona, tot tremola, els
tancs enemics s'acosten, ningú comprèn què passa, però el que passa és que per a ells la
guerra s’ha acabat. Els legionaris entren triomfants al poble i es fan una foto de grup
davant un avió republicà abatut feia dies. El noi espera. Els legionaris entren a les cases
en busca de menjar i alguna cosa de valor. Més tard entren a l’Ajuntament, on el noi està
amagat des de fa hores. El noi s'omple de valor i surt del seu amagatall amb les mans
alçades. Els legionaris, sorpresos, agafen les armes i sense dubtar es llencen sobre d'ell.
El captors són joves, no tant com ell però sense gaire diferència. L'entreguen al
comandament de la seva unitat. El noi no és l'únic que ha decidit rendir-se, al campament
dels legionaris hi ha una dotzena de joves, que com ell, no volen morir inútilment ara que
la guerra ja està perduda.
És traslladat a la rereguarda enemiga en un camió falangista fins a un punt de
concentració. Allà els presoners són classificats, en no hostils i en desafectes. Al nostre
protagonista el consideren un desafecte, tot i que no és res més que un simple noi cridat a
files, però com que té el carnet del POUM és condemnat a treballs forçats a San Juan de
PdV, St Jordi '13 19
Mozarrífar, a Saragossa. El noi, que ni tan sols entén el castellà, és acusat de col·laborar
amb els rojos i l'envien a reconstruir carreteres.
Passen els mesos i el jove sembla un vell; sense afaitar, xuclat i amb la veu ronca i la pell
endurida i solcada d'arrugues de passar tant temps sota el sol. La seva dieta ha sigut
exclusiva, a base de pa de naps i sopa de naps.
Arriba el dia en què el seu futur es decidirà, el camp ja no pot allotjar tants presos i alguns
seran alliberats. El nostre protagonista és un dels escollits. Així que en un matí plujós del
fred hivern del trenta-nou, es troba caminant per un camí pedregós solitari amb restes de
la destrucció de la guerra. Al cap del dia, cansat de caminar sobre les seves sabates
d'escorça i cartró premsat, es refugia a una casa parcialment esfondrada. Allà, treu
l'espelma que tenia guardada des del dia que es va entregar i l'encén. La flama s'alça
tremolosa i il·lumina els ulls del noi. Se n'ha sortit, pensa abans de submergir-se en un
son profund i torturat.
Pau Sallent, 2n ESO
20 PdV, St Jordi '13
UN NEN AFORTUNAT
Al matí m'aixeco a les set, com qualsevol altre dia, amb aquell horrible soroll que fa el
despertador, i que es repeteix dintre meu.
Em llevo amb una mica de dificultat, perquè sempre que dormo, em desperto desorientat,
i en llevar-me, no sé cap a on estic mirant, i això és força molest per baixar del llit.
Em vesteixo, em poso les ulleres i vaig a esmorzar amb la meva família: els pares i el meu
germà gran, en Marc. Tots tres són la meva família, però cap d'ells és com jo.
De dilluns a divendres vaig a les classes del centre, i això no m'agrada gens perquè he de
sortir al carrer, i sempre em fa una mica de por.
Encara que ja tinc dotze anys, el meu pare m'acompanya sempre al centre. El pare
sempre està molt a sobre meu i es pensa que no puc fer res sense el seu ajut. Però no és
veritat, al centre m'ensenyen a fer les coses jo tot sol.
Allà tots els nens són iguals que jo, això em dóna seguretat, perquè al carrer, de vegades
els nens normals es mofen de mi quan passen pel meu costat o quan em parlen, em
tracten com si fos subnormal.
L'únic nen normal que m'agrada és el Marc, el meu germà. Ell és dos anys més gran que
jo, i em comprèn i sap perfectament com tractar-me: com un nen que vol ser igual que la
resta de nens. No hi ha diferències quan es tracta de jugar i d'imaginar. Ah! Com m'agrada
imaginar! Em passo molta estona als núvols, pensant que volo per sobre la ciutat, i que
veig els sostres de les cases, i la gent a baix. Jo estic ben amunt, veient-ho tot amb els
meus super-poders de vista de rajos X. I quan imagino que estic volant molt alt no porto
les ulleres perquè ningú em pot veure la cara.
Recordo que una vegada em van caure les ulleres pel carrer i llavors em vaig espantar
molt, em sentia feble i com si anés nu. Menys mal que el meu germà que anava al meu
costat va ser molt ràpid i de seguida me las va posar.
El Marc és com si fos els meus ulls, i quan sortim a algun lloc nou m'explica amb tot luxe
de detalls com són les coses. I també de vegades em gasta bromes i em diu alguna
mentida, però no em sap greu perquè ell m'estima i només ho fa per jugar amb mi.
També m'agrada quan la mare em llegeix contes abans d'anar a dormir. És meravellós el
PdV, St Jordi '13 21
moment d'estirar-se al llit després d'un llarg dia, ple de dificultats i sento la veu dolça de la
meva mare dient: “Hi havia una vegada...”, i llavors m'envaeix una cosa semblant a la
felicitat, que m'acarona els sentits i m'arriba ben dins del cor. I em deixo portar per les
paraules de la meva mare a un món imaginari on no hi ha mancances ni desigualtats.
Quan penso en aquests moments i penso en els meus pares i en el meu germà, que
m'estimen tant, llavors m'adono que sóc un nen afortunat, encara que sigui cec.
Óscar Ortega, 2n ESO
22 PdV, St Jordi '13
LA VIDA NO ESTÀ FETA PER ENTENDRE-LA, SINÓ PER VIURE-LA
Així que em desperto, miro el despertador. Dos quarts de vuit, ja hauria de ser fora de
casa!
- Per què caram no ha sonat aquesta maleïda màquina?!- crido a la vegada que surto del
llit. Em vesteixo a la velocitat de la llum, agafo una torrada i la motxilla i surto esperitada
de casa. Quan sóc al portal m'adono que m'he deixat les claus. “Fantàstic!” bufo, he
començat bé el dia!
Creuo la plaça, i veig un senyor assegut en un banc que em mira com si m'estigués
analitzant. Incòmoda, abaixo la mirada i camino més ràpid.
Quan ja fa cinc minuts que he sortit de casa, m'aturo. Algú m'està seguint... No, segur que
són imaginacions meves. Segueixo caminant i tinc la sensació que m'observen. Nerviosa,
corro pel carrer fins que veig la cantonada on hi ha la farmàcia. La Marta, que ja m'espera,
s'aparta els rínxols castanys i se'ls posa darrere l'orella, deixant al descobert els seus ulls
verds. Quan em veu respirar tan ràpid arrufa les celles i m'interroga amb la mirada.
Ens posem a caminar juntes, ara més a poc a poc.
-Què et passa?- no es pot estar de preguntar.- Estàs molt estranya.
-Res, és una ximpleria. Tinc la sensació que algú em persegueix.
-Ah! Segur que només són imaginacions teves.- diu, traient-li importància. I com que veu
que no estic d'humor, intenta canviar de tema per distreure'm. És per això que la Marta és
la meva millor amiga.
Pel camí ens trobem l'Alice. M'alegro de veure-la, fa uns dies que no ve. L'Alice és
estrangera, va néixer als Estats Units, i per això té aquest accent anglès quan parla, tot i
que ara ja quasi no se li nota.
La Marta li explica que tinc al·lucinacions, i jo li dirigeixo una mirada assassina. Quan ja
hem arribat a la porta de l'institut, em giro bruscament. Estic segura que algú m'estava
mirant des de l'arbre del pati. Les meves amigues pose'n els ulls en blanc i m'arrosseguen
cap a l'aula.
No em puc concentrar en cap classe, i quan ens entreguen l'examen de mates que vam
fer la setmana passada, veig que l'he suspès. Avui està sent un dia horrible.
PdV, St Jordi '13 23
A l'hora del pati m'assec amb la Marta i l'Alice. Mastego l'entrepà lentament i repasso el
pati de dalt a baix, buscant-hi alguna cosa. L'Alice comenta discretament que potser sí
que em segueix algú.
-Vinga, l'altra! Només són imaginacions vostres, ningú segueix a ningú!- la Marta quasi ha
cridat. Per sort, només ho ha sentit en Marc, que està assegut una mica més enllà.
-Què, ja comences a delirar?- diu fent un somriure burleta i clavant-me els ulls a sobre.
-Calla imbècil. - li contesto, fulminant-lo amb la mirada.
Les següents hores passen molt a poc a poc. Per fi, sona el timbre. Sortim de l'insti i,
passats dos minuts, veig l'home d'aquest matí assegut en un altre banc.
No li faig cas i em poso a parlar amb les meves amigues. Com sempre, ens aturem al
semàfor de davant del supermercat. L'Alice se'n va per un lloc i la Marta i jo per un altre.
Ens diem adéu i quan comencem a creuar, vaig aquell home dins d'un cotxe, parat en el
pas de vianants. Quan passem per davant del cotxe, aquest arrenca. I llavors passa tot
molt ràpid. El cotxe se'm tira a sobre i la Marta deixa anar un crit. Estic estirada a terra, em
fa molt de mal el cap i sento punxades per tot arreu. La Marta m'està parlant, però no
sento res. Després veig una ambulància, la Marta plora. I després... res.
On sóc? Em trobo fatal, i no em puc moure. No tinc forces ni per obrir els ulls. Intento
aixecar alguna part del cos, moure ni que sigui un dit... però no ho aconsegueixo. Sento
veus, entre elles la de la meva mare, que plora, la del meu pare, que parla amb algú
entrebancant-se amb les seves pròpies paraules, la meva germana petita, i moltes
d'altres. Els vull dir que no es preocupin, els vull consolar, però no puc. Les mandíbules no
em responen. Noto que tinc agulles i cables per tot el cos. Esgotada, perdo la consciència.
Quan recupero el sentit, tot està en silenci. Em sembla que estic en un hospital, perquè
sento algunes màquines. De cop, algú entra a l'habitació, o a on sigui que sóc. Em parla,
em diu hola, i reconec la seva veu. És la Marta, n'estic segura. M'explica que aquell home
que em va atropellar està detingut, que no em tornarà a fer mal mai més. Amb tots els
esforços del món, reuneixo la força suficient per articular una sola paraula:
-Gràcies.- sento el pip-pip de la màquina aquella que controla els batecs del cor.
Penso, aleshores, com en un dia pot canviar la vida d'una persona. I pensant en els
milions i milions de persones que existeixen en el món, em pregunto: «Per què jo?, Per
què a mi?»». Penso en el que ens ensenyen sempre a l'escola, allò que no valorem coses
24 PdV, St Jordi '13
que molta gent voldria tenir. Ahir, el que més desitjava era que em compressin aquelles
converse de color blau que tant m'agraden. I avui, l'única cosa que desitjo, és sortir d'aquí
amb vida. Penso que, realment, no valorem una cosa fins que la perdem.
Sento que tornen a tancar la porta i dedueixo que la Marta se n'ha anat.
La màquina que controla els batecs i les pulsacions del cor cada vegada va més lenta.
Espantada, escolto com a poc a poc es va aturant. Sospiro i desitjo el millor a la meva
família, a la Marta i a l'Alice. La màquina deixa anar l'últim so i em submergeixo en la
foscor més profunda. Els meus quinze anys de vida em passen pel davant i finalment, tot
s'apaga.
Així que em desperto, miro el despertador. Dos quarts de vuit, ja hauria de ser fora de
casa!
- Per què caram no ha sonat aquesta maleïda màquina?!- crido a la vegada que surto del
llit. Em vesteixo a la velocitat de la llum, agafo una torrada i la motxilla i surto esperitada
de casa.
Quan sóc al portal m'adono de que m'he deixat les claus. “Fantàstic!” bufo, he començat
bé el dia!
Creuo la plaça, i veig un senyor assegut en un banc que em mira com si m'estigués
analitzant. Incòmoda, abaixo la mirada i camino més ràpid.
Quan ja fa cinc minuts que he sortit de casa, m'aturo. I llavors recordo el que he somiat,
recordo cadascun dels detalls del somni. I m'adono que m'està passant exactament el
mateix.
Horroritzada, agafo el mòbil i truco a la Marta. Li dic que no m'esperi, que estic malalta i
que no aniré a l'institut. Si li digués que no hi vaig per un somni, al·lucinaria. Deso el mòbil
i ensopegant amb tot el que trobo, torno a casa corrents. Tremolo tota jo, les cames em
fallen i tinc ganes de vomitar. I tinc por. Molta por. Tinc por de morir, por de perdre tot el
que estimo, i sobretot, por de perdre el que només em pertany a mi i a ningú més, por de
perdre la meva pròpia vida.
Carlota Vayreda, 2n ESO
PdV, St Jordi '13 25
FELO KGLOGADI
Ja feia tres anys que havia tornat del viatge a l'Àfrica, encara tenia molts records de la
seva estada, però, ja tenia decidit que hi tornaria en aquest estiu que se li imposava
davant, llarg i ple de tranquil·litat.
En Carles tenia 28 anys i sempre havia tingut molta mala relació amb tothom, també amb
les dones, mai no havia sigut capaç de conviure amb algú més de dues setmanes. Era
d'estatura mitjana, tenia ells ulls negres com l'ala d'un corb, els cabells tenien un color
bastant inidentificable, jo diria que era marró, el seu somriure era molt bonic i tenia una
sensació contínua de tranquil·litat al rostre. Vivia sol en un pis al barri de Gràcia, de
Barcelona, d'on n'era originari i li agradava anar de bar en bar pels carrers animats del
seu barri. Havia estudiat enginyeria, però de moment treballava d'actor en una companyia
del qual n'era cofundador i a més en treia una bona suma.
No se n'havia ni adonat que ja era el dia 1 de juliol, el dia en què l'avió sortia cap a
Londres, allí n'agafaria un que el duria a la ciutat sudafricana de Johannesburg, on en
sortia un que es dirigia al seu destí: Windhoek, la capital de Namíbia. Sempre es
plantejava igual els seus viatges. Agafava la seva motxilla, un feix de bitllets i quan
arribava al seu destí ja se'n sortia com podia. Aquell cop a Namíbia no fou una excepció.
Després de la llarga i feixuga travessia des de Barcelona fins a Windhoek, només tenia
ganes de dormir en un llit confortable, així que quan trobà la primera pensió barata
descansà.
Després de fer el turista durant dos dies per la capital del país, va decidir agafar un tren i
dirigir-se cap al nord, cap al parc nacional d'Etosha, on va fer unes fotos magnífiques dels
animals del parc. Un cop va tenir un bon reportatge fotogràfic es dirigí cap a l'est, i
sempre buscant els serveis de transports més barats va arribar a la costa dels esquelets, i
més tard es dirigí cap a la ciutat d'Opuwo, la població més pròxima a les cascades Epupa.
A Opuwo, va dormir en un hostal molt atrotinat però confortable i l'endemà va comprar una
motocicleta de segona mà per 200 dòlars namibis, amb la qual va fer amb unes 3 hores
els 180 km que hi ha des d'Opuwo fins les cascades Epupa, que fan de frontera natural
amb Angola. Quan hi va arribar ja era l'hora de dinar i es prengué un entrepà al minibar
que tenien al poblat. Va decidir que a la tarda es relaxaria, passejaria i gaudiria de les
vistes de l'oasi que el riu Kunene oferia en mig d'un terreny molt àrid.
26 PdV, St Jordi '13
L'endemà es llevà, i quan va sortir de la tenda de campanya, no va donar crèdit al que
estava passant; les barraques del poblat cremaven, la gent fugia cames ajudeu-me
intentant arreplegar el màxim de béns possibles. Però va saber que no anirien gaire lluny,
quan van aparèixer tres furgonetes plenes fins dalt de guerrillers que disparaven a tort i a
dret, sense poder assimilar-ho va sentir uns trets que li passaven a pocs centímetres de la
cara i just després un crit, es girà i descobrí que un noi baix el cridava. El noi estava a la
vora del riu amb una llanxa amb motor, i digué:
- Ràpid, puja, abans que una bala et foradi el cap!- en Carles reaccionà i en pocs segons
ja estava a la barca, el noi engegà el motor i la llanxa va sortir disparada riu amunt.
En Carles tenia moltes preguntes, però aquestes van trobar resposta ràpidament, ja que
el noi li ho va explicar tot: es deia Joâo, era de pares angolenys, però vivia al poblat
namibi, tenia 22 anys, es dedicava a pescar el que podia al riu, i a fer visites guiades als
turistes. També li explicà que els guerrillers lluitaven contra el govern i ho saquejaven tot
al seu pas. Li va explicar que el pla era arribar a les cascades Victòria, on tenia la seva
família, i a causa de les bones comunicacions de la ciutat, en Carles podria tornar a
Barcelona.
Quan ja portaven unes hores amb la llanxa, el curs del riu feia un gir molt brusc, però en
Joâo aturà la barca just abans, a un poble. En aquell gir el riu deixava de fer de frontera i
s'endinsava a Angola. A aquell poble en Joâo hi tenia amics, els quals després
d'assabentar-se de la situació li van deixar un 4x4 atrotinat, roba, i menjar, ja que en
Carles s'havia deixat la motxilla al poblat de les cascades Epupa. Sort en tenia que abans
de sortir de la tenda es posà a la butxaca el feix de bitllets. Així doncs no van perdre més
temps, agafaren el 4x4 i començaren a fer quilòmetres. En Carles patia per la gasolina,
però en Joâo sabia que a aquella velocitat ràpida, arribarien a Oshakati en unes cinc
hores. Així va ser, quan hi arribaren ja era el vespre, posaren benzina i també compraren
un bidonet, ja que l'etapa de demà seria llarga, dormiren en un lloc molt barat, perquè
havien d'estalviar. L'endemà es van llevar d'hora i començaren a fer quilòmetres. El seu
destí era Rundu, que estava a unes 12 hores en cotxe.
Però quan estaven a mig trajecte, aparegueren dos camions amb guerrillers. Els van
aturar i sense poder-se defensar els posaren en els seus camions, tot passà molt de
pressa.
Joâo sabia que es dirigien cap a l'est (direcció Rundu), això els era favorable. Quan ja
PdV, St Jordi '13 27
duien unes hores al camió, lligats, un dels guerrillers els digué que baixessin, que
acamparien en aquell terreny. Els donaren una tenda perquè dormissin i les sobres del
seu sopar. Un cop a la tenda en Joâo encetà la conversa:
- Ara que només hi ha dos guerrillers fent guàrdia és el moment idoni- s'explicava amb
tota convicció- jo surto sense fer soroll i tu dius que vas a pixar un moment darrere de la
tenda- en Carles el mirava expectant- d'amagat jo li robo l'escopeta a un dels guàrdies i tu
mentrestant vas per darrere de l'altre i el deixes estabornit. Després només caldrà
engegar un dels camions i marxar.
- Em sembla bé-respongué en Carles amb serenitat.
Així ho van fer, però quan només quedava estabornir el segon guàrdia, el cap va sortir de
la tenda, en Carles es va posar nerviós, i el seu cop no va estabornir el guàrdia, que es
girà i també ho va fer el cap, que apuntà en Carles amb un fusell. En Joâo no va dubtar,
en Carles pres pel pànic només va sentir quatre trets i dos cops forts. De seguida va sentir
la veu d'en Joâo des del camió dient-li que pugés No era la primera vegada que es
trobaven en aquesta situació, aquest cop però abans que en Carles pugés al camió uns
quants guerrillers ja estaven fora de les seves tendes. Una de les bales que escopien les
escopetes impactà de ple en el maluc d'en Carles, que amb un gest ràpid, pujà al camió.
Perdia sang i se sentia dèbil, al cap d'uns minuts va perdre el coneixement però gràcies a
la magnífica conducció d'en Joâo van arribar a Rundu a temps, on li van embenar la
ferida, però just després els metges van descobrir que tenia mitja bala incrustada al
pulmó. Aquesta ferida no la podien curar amb les fràgils instal·lacions sanitàries que
tenien a Rundu, li van dir a en Joâo que l'enviarien a les cascades Victòria amb una
avioneta, ja que a Rundu només tenien una precària pista d'enlairament. En Joâo va
decidir que ell també hi aniria, no només perquè podia arribar fàcilment a la seva família,
sinó perquè després del que havien viscut amb en Carles, aquest noi era molt important
per a ell. Passaven les hores i no arribaven, en Carles ja havia perdut el coneixement, i se
li començava a formar una petita taca de sang a l'alçada del pit, en Joâo estava molt i molt
neguitós...
Obrí els ulls, estava en una sala on les parets eren molt blanques, de cop entrà una dona
acompanyada d'en Joâo, el reconfortà moltíssim veure la seva figura, en Joâo li explicà
que els metges van estar a punt de no aconseguir-ho, que havia patit molt, en Carles
l'abraçà.
28 PdV, St Jordi '13
Amb molta recança en Carles alçà la mà des de les escales mecàniques acomiadant-se
d'ell, li dolia molt haver de marxar, deixava enrere la persona amb la qual havia tingut la
millor relació de la seva vida, però a contracor es girà i es dirigí cap a la pantalla on deia:
“Londres”.
Marçal Salvat, 3r ESO
PdV, St Jordi '13 29
ULTIMS 18
Senyores i senyors, tots de petits hem tingut por de la foscor uns més o menys que
d'altres. La foscor ens dona un sentiment de tristor, angoixa, mal humor. Resumint, por.
Doncs crec que el tema principal ja sabeu de què pot anar.
Ara us explicaré una història que li va passar a un amic meu quan just feia 18 anys, el dia
u de novembre del dos mil dotze. Era una nit plujosa i freda de novembre, els meus amics
i jo li fèiem una festa d’aniversari.
Tot de camí cap al poble on ens volíem allotjar per celebrar l’aniversari, anava jo mirant
les petites gotes que queien per la finestra del cotxe, tot embadalit amb les meves
cabòries. Al cap de dues hores i mitja, sobre les nou del vespre, vam començar a
instal·lar-nos i cap a les deu ja estàvem a punt per començar la gran festassa que li
havíem preparat a en Carles, amb alcohol, drogues i música bona; bé, el que tots
nosaltres esperaríem com a festa d’aniversari dels 18 anys.
Tot va començar quan en Pere, un dels millors amics d’en Carles, va anar a tancar la
porta i a posar la tanca per que no entrés ningú ni ens vinguessin a molestar.
Anàvem tots bastant sortits a causa de l’alcohol i altres coses quan l’Emma, que era una
de les noies que havia volgut venir, per cert, la xicota d’en Carles, va decidir anar a
dormir perquè no es trobava gaire bé. De sobte van començar a sentir-se uns sorolls i
unes rialles. Tots esgarrifats ens vam ajuntar al voltant de l’estufa de llenya per no tenir
por i protegir-nos no sabíem ben bé de què. En Guillem, el meu millor amic era molt poruc
i va començar a queixar-se que tenia molta por. En Pere per fer-se el valent no parava de
dir-li que era un gallina però tampoc es movia d’allà. Un altre cop vam sentir els sorolls;
aquesta vegada molt més forts que abans i acompanyats d’uns crits com si estiguessin
torturant algú. En Pere, sense reconèixer que ell tenia por va agafar l’escopeta de caça
que hi havia penjada a la paret, la va carregar i va pujar al pis de dalt per veure què
passava. La resta sense dir paraula el seguírem; sempre era millor estar a prop de qui
tenia l’arma per si de cas. Un cop tots a dalt vam veure una cosa que es movia molt ràpid
i en Pere disparà terroritzat. Vam anar a mirar contra que havia disparat i si havia tocat
alguna cosa: Déu meu, era l’Emma a qui havia disparat. Tots esgarrifats i plens de pànic
pel que havia passat vam anar corrent a la porta de sortida però estava tancada i no la
podíem obrir. De sobte en Guillem va començar a córrer per la casa espantadíssim fins
30 PdV, St Jordi '13
que el vam perdre de vista per la foscor.
EN UNA ALTRE PART DE LA CASA...
Hola em dic Guillem hi ara mateix estic terroritzat; els meus amics i jo ens em carregat
una persona! Som assassins ?
En Guillem es va sentir atrapat en una intensa foscor fins que va començar a sentir com si
una persona s’estigués morint. Ell, en sentir tot allò ja no va poder aguantar més i va
arrencar a córrer, però aquesta vegada, cóm que era molt fosc, no veia bé el terra i la
casa era molt vella i sobresortien unes rajoles mal posades que el van fer caure i donar-se
un cop molt for al cap que li va provocar la mort.
PLANTA 2 DE LA CASA ...
Nosaltres, en Pere, en Carles i jo vam pujar a la tercera planta suposant que era on havia
anat en Guillem. Tots tres, anàvem caminant per un dels passadissos foscos per veure si
el trobàvem però l’únic que veiem eren rajoles mal posades i plenes de pols per tot arreu.
De sobte, uns metres més enllà del passadís hi havia en Guillem estès a terra, amb un
gran forat esgarrifós al cap i un basalt de sang que s’estenia com un coixí a sota d’ell; de
seguida vam saber que era mort.
Tot era molt estrany, com si fos una d’aquelles pel·lícules en què hi ha un assassí boig per
la casa i que va matant d’un en un tots els personatges. Crec que en Pere i en Carles
també se sentin així. Per què no ? Potser la pel·lícula s’havia fet realitat. Sincerament
tenia bastanta lògica, siguem clars, una casa tan vella, que està per caure d’un moment a
un altre, tothom pot entrar per tot arreu per balda que posis a la porta, plena de xitxarel·los
de ciutat beguts i drogats... el lloc era ideal. No m’acabava de quadrar d’on podia sortir
l’assassí, però acollonit com estava em semblava evident que era el lloc d’aquest planeta
més adient per què hi fos.
- Jordi, que ho sents ?
Vaig parar l’orella i vaig percebre un sorollet i una olor de gas. Vam córrer cap a la cuina i
tota ella feia una pudor terrible. En Carles per això ja estava fins el cap d’amunt de tot allò.
Era la pitjor festa d’aniversari imaginable; ens havíem carregat una persona, algú havia
mort en Guillem, tot era com una paranoia molt gran i realment tots ens la crèiem bastant.
PdV, St Jordi '13 31
Vam tornar a sentir crits agònics i en Carles mig intoxicat pel gas, la por i la borratxera va
agafar l’escopeta d’en Pere i es disparà al cap. Tot va ser tant ràpid: el tret va fer de
detonant del gas i la cuina va encendre's. Encara no sé com vam sortir corrents cap a
l’entrada. La porta seguia tancada i sense pensar-nos-ho vam saltar per la finestra.
Sentirem les sirenes dels bombers. En Pere no va tenir sort; un dels vidres se li va clavar
de tal manera que en qüestió de segons es va dessagnar i els bombers ja no hi van ser a
temps. Jo vaig rodolar pel terra i de seguida em posaren en una d’aquelles ambulàncies
amb la mascareta d’oxigen a la cara i directes a l’hospital.
Quina bogeria, quin horror!
Mig obnubilat, de camí a l’hospital, recordo sentir els dos bombers que comentaven el que
havia succeït: ”Aquest ha estat l’únic supervivent. La porta estava tancada amb la balda,
segurament amb el fum no l’han vist i per això han saltat per la finestra... si no haguessin
anat tant posats s’haguessin adonat que algú havia posat alguna cosa al foc per cuinar i
quan ha vessat s’ha apagat i el gas ha anat sortint... pobre nano, ha estat mala sort caure
amb les rajoles i anar a petar de cap al ferro del paraigüer... i la noia i el xicot morts d’un
tret... Quan hi ha drogues pel mig qualsevol bogeria inimaginable pot acabar
desgraciadament fent-se realitat”
I era ben cert. De segur que totes aquelles paranoies dels crits eren fruit de les drogues i
l’ambient tètric de la casa. La cuina estava encesa perquè a primera hora estàvem fent el
maleït pastis i l’Emma la vam matar pensant-nos que era un fantasma o un cruel assassí
ja que havíem oblidat que havia pujat a dormir, i en Pere, com sempre, havia de fer el
fatxenda i per no demostrar les seves pors va embolicar la troca... i el Carles, sempre tant
poruc no va resistir la situació. En Pere i en Guillem va ser mala sort però si haguessin
estat més hàbils... Tot va ser per a causa del alcohol i les drogues que ens va enganyar
l’enteniment fent-nos fer veure i sentir coses rares i omplir-nos de por.
I ara gent; és de la foscor que heu de tenir por?...
Jordi Boixereu, 3r ESO
32 PdV, St Jordi '13
I QUAN MENYS T’HO ESPERES
Era una freda nit d’estiu i el petit vailet estava al jardinet jugant, innocent, tranquil i sense
preocupacions.
La mare de sobte el cridà:
-Jan, vine fill, que el papa i jo t’hem de dir una cosa -digué seriosament però alhora
contenta-.
El nen, que sabia perfectament quan havia de fer cas a la mare depenent del to en què ho
digués, va deixar el camió de joguines junt al ‘Buzz Lightyear’ (el seu ninot preferit de ‘Toy
Story’ des que el seu oncle, l’Àlex, un jove inquiet de tan sols 23 anys, li regalà el dia del
seu cinquè aniversari) i anà corrents cap a la mare expectant sobre el que els seus pares
li volien dir.
Quan va arribar, en Pep el va agafar i se’l va posar a la falda com quan anys enrere feien
cada tarda mentre el pare li llegia un llibre. ‘El petit príncep’ era l’únic llibre que
aconseguia que aquell petit monstre s’adormís en qüestions de segon, l i encantava, el
meravellava tant perquè des de ben petit el seu avi li havia parlat i li havia explicat fins el
més mínim detall dels racons d’aquella obra que, per a ell era màgica, sagrada. En canvi
la mare restà callada, inquieta però immòbil a l’altre extrem del sofà mentre mirava en
Pep amb un cert nerviosisme per voler explicar-li la notícia al petit de manera que no li
afectés massa.
En Jan que no tenia ni idea de la que se li venia a sobre en veure les cares dels pares, els
quals no sabien si li faria gràcia o no i ,per tant, no sabien si posar cara d’alegria o
d’espant, va deixar anar ell una pregunta per trencar el gel.
Era un noi intel·ligent, capaç d’utilitzar el cap i de poder raonar, al contrari de molts
companys i companyes de la seva edat. Els seus pares el prenien per un bon nen, és el
que era, però amb un cert caràcter a vegades, una mica complicat de tractar.
-És l’avi? Li ha passat alguna cosa?-digué preocupat i amb un to madur no gaire
corresponent a la seva edat-.
L’avi d’en Jan era un senyor molt gran, amb molta experiència carregada a les esquenes,
moltes coses viscudes, amb molta saviesa per repartir i amb una certa debilitat per als
més menuts de la casa. En especial en Jan, que era el més petit, per tant, el més ingenu i
PdV, St Jordi '13 33
fràgil.
Per a en Jan el senyor Martinet, així és com el coneixien tots al barri, era el ‘iaio’. Amb ell
jugava, aprenia, es divertia amb qualsevol cosa i sobretot gaudia sempre de la seva
companyia. Ell sabia que era molt afortunat de tenir-lo, perquè molts dels avis dels seus
amics ja no hi eren, i ell això sempre li ha fet molta por, no sabria què fer, amb qui jugar,
divertir-se, passar les tardes o anar al parc quan ja no hi fos el ‘iaio’ o ‘oupa’ com li deia
sovint des de ben petit i que en africà, la llengua preferida del senyor Martí, vol dir avi.
En Pep i la Marta es quedaren sobtats, no s’ho esperaven i tots dos van reaccionar i
cridar alhora amb un to picaresc un no rotund que penetrà a en Jan i l’intrigà ja que si no
era allò el que volien dir-li no entenia què passava. Ell sabia que des del divendres de la
setmana passada quan el van castigar sense ‘Wii’ no havia fet res dolent per tal d’enfadar
els seus pares.
-Què passa, doncs? – digué definitivament i amb una certa entonació de desesperació
que notaren de seguida els seus pares-.
-Jan, tindràs un germanet- digueren clarament i sense embuts, a l’uníson els seus pares-
Què et sembla?
Un silenci aterridor envaí la sala i a la mirada del vailet es veia una fredor esgarrifant, de
sobte una llàgrima li baixà per les galtes cada cop més, no podia parar. Els seus pares
quedaren sorpresos, s’esperaven que cridés, s’enfadés o que s’alegrés però no
s’esperaven que s’entristís i es posés a plorar desconsoladament com ho va fer.
La mare s’aixecà ràpidament i l’anà a abraçar de tal manera que el temps es va parar de
cop, tot es va fondre en aquella abraçada tan màgica i tendra. Era una imatge preciosa.
De cop i volta els tres es posaren a plorar junts, cap d’ells sabia el perquè, però era una
barreja de tristesa, sobretot per part d’en Jan, i d’alegria, per part dels pares.
-On dormirà?- digué serenament- Quan el portaran? Me n’hauré d’anar de casa oi?-
aquestes tres preguntes van ser les úniques paraules que pronuncià en cinc minuts.
Els pares no sabien què dir, per no pressionar massa el fill. Era molt innocent encara i per
molt madur que fos no deixava de tenir nou anys.
Tots restaren en silenci fins que el nen els preguntà, altre cop, nerviós i trist.
-Ja no m’estimeu?-.
34 PdV, St Jordi '13
La Marta i en Pep van somriure amb gratitud i fent una petita rialleta, en Jan no sabia per
què però va preferir no dir res i esperar que ells s’expliquessin, parlessin o opinessin
sobre tot allò que els canviaria la vida a tots, nou mesos més enllà.
-Jan, t’estimem moltíssim i mai no deixarem de fer-ho! Que tinguem una altre fill no és cap
càstig, tot al contrari, ja ho veuràs- digueren satisfets tots dos-.
Abans que acabessin la frase van sentir com en Jan respirava profundament, havia sigut
un dia molt llarg i van portar-lo a la seva habitació.
El dia següent va estar tot el dia sense dirigir la paraula als seus pares i de mal humor i
sense obeir. Així va ser durant una setmana.
Ell cada dia planejava què és el que podia fer per fer-li la guitza al seu germà. Se li van
ocórrer mil i una maneres de maltractar-lo i de fer-li la vida impossible.
Els pares, en veure que ni a la de tres aconseguien que raonés, van trucar a l’avi Martinet
per veure si ell, savi com era, aconseguia treure’l de la seva idea i inculcar-li’n una de
nova més enllà dels seus pensaments, ell hi va accedir encantat.
Un dilluns dels que en Jan anava a menjar a casa del ‘iaio’, aquest li va treure el tema i
van estar tota la tarda conversant, dient diverses opinions i mirant des d’altres punts de
vista. Per sort, l’avi, després d’unes quantes hores va aconseguir que el Jan només
tingués una idea al cap, la que tenir un germanet sí que representava que no estiguessin
tant per tu, ja que significava haver de compartir joguines, regals, però no només això sinó
també coneixements, amor, aficions i entre altres coses, moments.
Era un vuit de maig i en Jan sortia de l’escola i anava camí a casa l’avi amb l’Àlex, quan
de sobte en Pep trucà per telèfon i els digué que si podien venir a l’hospital, ja que tenien
una sorpresa i que els esperava algú. Tots dos s’abraçaren i agafaren un taxi camí de
l’hospital.
En Jan va ser el primer a entrar a l’habitació de l’hospital. De sobte es va parar enmig de
la sala i amb els ulls ben oberts i brillants mirava exhaust el petit llitet que se situava al
costat d’un altre de més gran on la Marta dormia cansada però feliç. A mesura que
s’anava apropant es quedava més i més inquiet.
Es va plantar just davant i de cop i volta somrigué i als pocs segons es posà a plorar de
felicitat. Era una nena i no sap ben bé el perquè però només veure-li la carona s’enamorà
d’ella.
PdV, St Jordi '13 35
Després de molts anys i moments, tots dos ja tenen vides per separat, han crescut i han
marxat de casa, però tot i la distància ell segueix estimant-la tant i la cuida com no
s’hagués imaginat mai.
Ainhoa Madurell, 3r ESO
36 PdV, St Jordi '13
CROISSANTS SALATS
-Hola nena, bon dia.
-Què voldrà senyora?
-El de sempre maca. Seuré a la taula cinc, ja ho saps.
-Perdoni senyora, sóc nova, no sé el que vol prendre! Un moment, esperi!
Era un bar acollidor amb llum càlida, tenia una llarga barra i poques taules, tot i això els
que hi seien feien cara de satisfacció. Els croissants i les rosquilles feien molt bona pinta, i
hi feia olor de sucre. Una velleta va seure a la taula cinc, la del costat de les finestres, i
tota tranquil·la va deixar la bossa.
-Uf, senyora. Digui'm què voldrà prendre si us plau.
-Però nena, ja t'ho he dit, el de sempre maca.
-Perdoni, però fa dos dies que treballo aquí i no sé què pren normalment.
-Ostres! Perdona maca, pensava que erets l'altra nena que sempre està per aquí. Com es
deia... Cristina?
-Carolina, es diu Carolina. Perdoni, pot dir-me el que prendrà?
-Carolina, és clar! Doncs sempre hi és ella i xerra amb mi una estona. Sap molt bé que
sempre prenc un croissant i un cafè amb llet. Però, no hi és?
-Perfecte, ara mateix l'hi porto! No, no hi és, fa una setmana va donar a llum i està de
baixa per maternitat.
-És veritat, sí. M'ho havia comentat i tenia una bona panxa.
-Bé, ara li porto el que ha demanat.
-Gràcies nena.
La cambrera va tornar a la taula cinc amb el croissant, el cafè i la llet calenta.
-Nena, dolç? No dona, el croissant ha de ser salat, salat! Ara en feu, no? De croissants
salats? Perquè a la meva època no. Vols que t’expliqui? La història, dona, la història. Però
abans porta’m un croissant dels que porten pernil a dins, dels suposadament salats.
Perquè, nena, dic jo que si els de sucre porten sucre per sobre, els de sal no haurien de
PdV, St Jordi '13 37
portar sal per sobre? Dóna-me’l igualment, que s’ha de dir que és bo.-
La cambrera feia una cara estranyíssima arrufant i aixecant les celles. Va canviar el
croissant dolç per un de salat.
-Gràcies, gràcies, maca. Com et dius? Esther? Doncs mira, Esther, jo tinc vuitanta anys i
com que som a l’any del mil·lenni et serà fàcil saber l’any que vaig néixer. Exacte, al 1920.
Sí, sí, aquí, a Barcelona. Tot això saps per què és? No? No saps per què t’ho explico?
Vaja... Encara millor, ja ho descobriràs. Ei, deixa de mirar la teva companya; si no
m’escoltes no entendràs res i mai sabràs per què t’he fet seure. Si no m’escoltes no
tornaré eh! Bé, hauré de tornar de totes maneres. El problema és que encara que no
volgués hauria de tornar, perquè la cosa és que mai no voldria anar-me’n. Entens? No?
Doncs escolta, dona, escolta la història. Jo vivia aquí, a prop d’aquest bar que ja hi era.
Bé, no es deia Bar-Forn-Pastisseria del passeig. Aleshores al cartell hi posava Taverna
del Port o alguna cosa per l'estil; no era gaire romàntic, vaja. Doncs vaig créixer aquí i...
això m’ho puc saltar? A vegades no sé si sóc pesada, però vaig tenir una infància bastant
bonica i en tinc tantes coses per explicar que millor que m’ho salti o em moriré abans
d’haver acabat. Com ja deus imaginar-te em va enxampar la guerra civil en plena
adolescència i va ser horrible.
Et deu semblar molt avorrit, oi maca? Això és la part trista de la història, però només és
per situar-te. El que t'he d'explicar és més bonic que qualsevol cosa. Abans que arribés la
guerra civil vaig conèixer un vailet. El vaig conèixer amb onze anys a l'escola. Aleshores
era un nen baixet i prim, amb les galtes i el nas plens de piguetes, ulls verds i cabells
castanys bastant rossos. Es deia Francesc, però tothom li deia Cesc. Ens vam fer força
amics i ens passàvem les tardes jugant al carrer inseparables.
Allò devia ser al 1931... ah, encara faltaven cinc anys per la guerra. Perdona, maca, una
dona tan vella com jo ha d'organitzar-se en el temps, sinó es perd. Per on anava? Sí,
exacte, gràcies nena... Bé doncs, vaig deixar de veure'l durant quatre anys perquè va
traslladar-se. Ens escrivíem cada setmana, però no ens vèiem mai i jo el trobava a faltar.
Així que en una de les cartes vaig demanar-li si voldria venir a veure'm i va dir que sí. Vam
quedar a trobar-nos a la Taverna del Port al cap d'una setmana.
Aquell dia al matí havia anat al mercat com de costum, res d'especial, estava tan
nerviosa... Però molt, eh! Doncs vaig arribar a la taverna a la tarda i vaig escodrinyar-la
sencera, però no el veia. I em diràs: vostè buscava un nen baixet i prim, amb piguetes,
38 PdV, St Jordi '13
ulls verds i cabell castany? Doncs, és clar, era tal i com el recordava. I de sobte, pam! No
t'ho creuràs, nena. Em va aparèixer al davant un noi una mica més alt que jo, ben plantat,
de cabells castanys i curts i uns ulls verds... Crec que mai abans m'hi havia fixat, eren
indescriptibles. Tot d'una va cridar el meu nom: Carme! I em va abraçar tan fort que quasi
se'm surten els ulls de l'òrbita.
Oi que és bonic? Ara sí que hi poses atenció, oi? I això només és el principi... Ep! No
esbufeguis que la mestressa no et salvarà. No et sembla interessant? Et dic jo que val la
pena que escoltis la història, maca. Després m'ho agrairàs. Bé... en Cesc va dir-me que
m'havia vist i que m'havia reconegut a l'acte, que estava tal i com em va deixar i molt més
bonica. Vam berenar una pasta innovadora, te la imagines? L'any 1920 es va popularitzar
el croissant a França, així que al 1935, a Barcelona ja es coneixia.
Vam passar la tarda i el vespre junts, recordant com havíem jugat per aquells carrers i em
va dir una bona notícia. Vindria a la fàbrica on els meus germans i el meu pare
treballaven. Així que ens tornaríem a veure cada dia. Allò em va semblar el millor, no hi
cabia a la pell de l'alegria. Ja pots imaginar-te com va acabar, nena? No? Veig que se t'ha
d'explicar tot. En Cesc va acabar sent el meu xicot i t'asseguro que era bon noi. Als meus
pares no els hi feia el pes només perquè érem molt joves, així que ens vèiem cada dia a
les cinc de la tarda a la Taverna del Port. Sèiem a la taula cinc, la del costat de les
finestres i menjàvem croissants.
Una de les tardes, jo, molt maldestra, vaig fer caure el saler damunt el meu croissant i el
va voler tastar. Em va fer riure tant... Va dir que estava fastigós, però que en un futur
n'inventaria un amb sal. Una altra tarda, els dos, divertits, ens vam colar a la cuina de la
Taverna, vam agafar un pessic de massa i ens la vam endur a casa seva. Em va fer
tancar els ulls i quan els vaig obrir em va donar un croissant sense sucre, només amb sal
per damunt, fet al forn. El vaig tastar i no estava pas dolent! Tampoc puc dir que molt bo,
però... Te n'adones, nena? Un croissant salat! Veig que ho entens, però això no és tot el
que va passar. Al juliol del trenta sis va esclatar la guerra civil.
Un dia trist i fosc, el gener del trenta set, vaig anar fins la Taverna on ell m'esperava. Però
bum! El cel roig, plovia cendra. Plovien les parets de la Taverna feta miques. Vaig deixar-
me caure a terra de genolls i sense moure un múscul de la cara, no sé com, em van
començar a caure llàgrimes. No podia aturar-me, em vaig aixecar i volia córrer fins allà i
veure'l, però el braç d'en Toni m'ho va impedir. No me'n vaig acomiadar mai...
PdV, St Jordi '13 39
Perdona, maca... Ara ho entens, oi? Necessito venir aquí cada tarda, li ho vaig prometre
aquell dia. Tens un mocador? Gràcies, nena. Anys després van construir aquest bar i s'ha
quedat així sempre. Oi que és bonica la història? Ho veus? Ara marxo, demà tornaré.
Recorda'm que ja t'ho he explicat avui sinó t'ho tornaré a explicar demà.
Núria Grinyó, 4t ESO
40 PdV, St Jordi '13
DEIXA’M PARLAR!
Segur que tu ets d’aquestes persones que per qualsevol cosa et poses nerviosa. No. No
cal que parlis. No cal que em diguis cap mentida per raonar el caos que portes al teu
cervell. Segurament seria una mentida sense sentit, d’aquestes que la gent s’inventa per
quedar bé davant la resta, no, no cal, no et conec de res. Has de saber que a mi no
m’importa, sóc una persona molt raonable i sí, t’entenc.
Estàs nerviosa? Ja, ja m’ho imaginava. Deu ser la primera vegada que puges a un avió. A
mi, també em va passar. Ja t’ho explico jo, abans que m’ho preguntis tu. Era una tarda
molt freda, a l’est de Nebraska, estava nevant i davant hi tenia un home molt lleig. Jo, no
t’enganyaré. Estava cagada, no sabia quina sensació tens quan un avió arranca ben
ràpid, com ho solen fer. Però, no pateixis, no és res de l’altre món. No t’ho dic perquè et
tranquil·litzis, a mi m'és ben indiferent. Vigila no et descuidis cap maleta. No t’equivoquis,
a mi tant me fa, però, si em permets, tens cara de despistada. Va, dona... No posis
aquesta cara, si segur que ja t’ho han dit algun cop. No, no t’he agafat mania. No sé per
què ho penses. No, no ho has dit, però se’t nota a la cara. La tens estranya, deus ser una
persona una mica bipolar. Veus, el que et deia, ara la tens magra. Nassos ! No hi ha qui
t’entengui. Si no m’equivoco, ara tens cara d’enfadada. No sé per què, no he dit res
dolent.
No sé si t’has adonat, però tens les celles juntes, fes-t’ho mirar, noia, així no lligaràs amb
ningú. Ui! Si jo t’expliqués. Quan jo era jove, tenia un nuvi d’aquests alts i macos, molt
simpàtic amb una empatia molt i molt gran. Però, el vaig deixar. Al cap d’uns dies, em vaig
adonar que no era el tipus de noi que jo volia. Jo els prefereixo d’aquests homes fibrats i
rics, per poder fardar entre les meves amigues. Fes-me cas, no saps el que et perds amb
aquests romàntics, que cada diumenge et porten roses, i et diuen coses a l’orella... Són
dels que jo dic... falsos. Se’t nota que tu ets d’aquestes que aquests homes et tornen
boja.
No sé per què, penso que ets d’aquestes persones xafarderes, que ho volen saber tot.
Noia, no sé per què? A tu, que t’importa el que pensi la resta? Doncs que sàpigues que no
m’agrada gens que siguis així. No t’ho dic per jutjar-te, però és que aquestes persones no
solen anar bé per la vida. Jo de tu, canviaria. T’ho dic per experiències meves. Quan era
petita, tenia una professora que era així. I no va acabar molt bé. Ella ho volia saber tot
PdV, St Jordi '13 41
sobre els alumnes, es ficava fins i tot en els seus pensaments polítics, ja em diràs tu, uns
nens de vuit anys, ignorants encara de la vida, si sabran alguna cosa de tot això. Jo crec
que a ella li agradaven els problemes, ja que l’única cosa que aconsegueixes així són
problemes. En fi, que jo de tu, no seria així de xafardera com ets, perquè sinó acabaràs
com ella. No, no posis aquestes cares com si no fossis així. Ho dedueixo pel que em dius.
Un moment dona! No te’n vagis, que encara t’he d’explicar quan vaig aterrar. Doncs mira,
seguia nevant, i feia un fred horrorós. No creguis que jo sóc molt fredolica, encara que si
ho fos, m’hauries d’entendre, perquè tu ho ets. No, no m’ho neguis, se’t nota. Doncs mira,
em van fer posar el cinturó, jo no me’l vaig posar, no cal. Tenia al costat un home que es
deuria trobar una mica malament, no ho sé segur, però no parava de tapar-se la boca amb
una bossa com si estigués a punt de vomitar. Feia una mica de mala olor, el pobre home
semblava que no estava molt fi aquella nit, així que vaig decidir canviar-me de seient, no
fos cas, que m'esquitxés a l’hora de vomitar. Mira... un consell. Sempre que agafis un avió
assegurat que el que tens al teu costat no es trobi malament, no sigui que et vomiti a
sobre teu. Ui! T’imagines... quin fàstic! Ah! Que a tu no t’importaria? Doncs noia, ets
diferent a tothom.
Jo, encara que no t’ho sembli em fixo en la roba que porta la gent. Veus... tu portes uns
pantalons no molt més cars de vint euros, i la samarreta deu valer uns deu. Tu no ets com
jo, no només perquè no tinguis ni un euro, ni perquè vesteixis malament. Jo sóc una
persona que entenc a tothom i que no jutja a ningú per res. Es nota que tu sí, però que li
farem, malauradament, encara que no ho sembli, no hi ha gent així, com tu.
Bé, i tu, què m’expliques? Ah! Primer de tot t’he de comentar una cosa. Parla’m en català.
No m’agrada el castellà, aquestes “e” sempre tancades, igual que els accents, sempre
tancats com si fossin unes celles enfadades. És una llengua trista. Ara bé, no creguis que
sóc independentista, que jo de política no n’entenc gens. Va!, explica’m alguna cosa, però
ràpid, que si no, no tindré temps de parlar jo.
- Perdoni, vostè qui és?
Gabriel González, 4t ESO
42 PdV, St Jordi '13
O PARA EL VENT O CAUS A TERRA
No havia dormit gens, una punxada a mitja nit l’havia despertat violentament de
bocaterrosa, amb el cap reposant de costat sobre el coixí, sentí un dolor intens a la part
inferior de l’esquena, s’incorporà ràpidament i notà com el dolor disminuïa, però no gaire,
no prou per poder tornar a aclucar els ulls, tot i així s’estira al llit intentà, en va, reconciliar
el son.
S’aixecà segons abans que saltés l’alarma del rellotge, incapaç d’aguantar ni un minut
més regirant-se al llit, sense dormir. Assegut encara sobre el matalàs, per eludir la son,
després es va fregar durament els ulls, que es tenyiren d’un vermell inquietant i un cop es
troba més despert, viu, procedí a obrir les finestres, amb la idea que potser aquell aire
hivernal, fred, fins i tot malaltís, calmés aquell dolor que l’havia torturat tota la nit. La idea
tingué resultats satisfactoris i si no hagués estat per aquella taca vermella que trobà sobre
el llençol humit no hagués apreciat el més mínim rastre de mal. Espantat, davant el mirall
d’enormes dimensions que hi havia al saló, descobrí que no estava ferit.
Havien quedat a tres quarts de tres, ella va arribar al bar quan ell encara no hi era,
s’assegué a la taula del fons, d’esquenes a la cambrera i al taulell, s’ajustà la gorra de
llana que portava al cap i sense treure’s les ulleres de sol mirà el moviment de les dues o
tres fulles que havien sobreviscut a la tardor, submergida en aquell moviment d’anades i
vingudes ni tan sols s’adonà que passaren dos o tres minuts fins que l’home, amb la cara
blanca d’esgotament, arribà al local. La veié de seguida, amb les puntes del cabell ros
sortint de la gorra de llana, anava menys arreglada que de costum, però no s’havia oblidat
pas de posar-se aquell perfum pudent que ell notà de seguida.
- Bona tarda – li digué
La dona, encara distreta, trigà uns segons a respondre contundent:
- Arriba tard.
- Ho sé, no he passat gaire bona nit avui, i ara tampoc em trobo massa bé.
Ella parpellejà unes quantes vegades abans de mirar cap a l’home i preguntar:
- On són els papers?
De la bossa que portava creuada al coll, tragué una petita carpeta, d’aquestes que tan
PdV, St Jordi '13 43
sols són un tros de cartró doblegat per la meitat, dins de la qual hi havia un gruix
considerable de fulls; estirà el braç cap a la dona i els hi entregà mentre seia.
La dona es mirà la tapa de la carpeta amb curiositat, només hi havia dues paraules
escrites a la part inferior dreta, Marc Berdagí, després la va obrir lentament i la seva
expressió s’endurí gradualment a mesura que passava els fulls
- Li vaig donar una setmana, una setmana perquè reunís tota la informació que pogués
sobre el difunt Pere Dosrius, i em va semblar que vostè necessitava els calés tant com jo
necessito la informació – li digué mentre els examinava amb cura.
- No sap vostè la quantitat d’informació que n’he trobat del seu suposat oncle. Va fer una
pausa buscant altra vegada dins la bossa i en tragué per segon cop una carpeta idèntica a
l’anterior amb un número de fulls similar, però aquest cop no el va estendre fins la dona,
sinó que el guardà entre la taula i les seves mans creuades – el problema és que vostè no
n’ha tret res, ni número de la seguretat social, ni DNI, ni passaport, ni nom, res de res, no
existeix.
- Vam quedar que no faria preguntes.
- Jo no li he preguntat res, però no li penso donar aquests papers sense saber què en
farà; robar la identitat d’algú, buscar una persona relacionada amb el senyor Ramon,
trobar una fortuna amagada ... no seria ètic per part meva, no li sembla?
La dona s’aixecà, es col·locà la roba bé, es girà de cara a la sortida i abans d’anar-se’n li
digué:
- Sap, de vegades no et deixen opció, el vent mou la fulla que porta tota la vida lluitant
per sobreviure, i és ell o tu, o para el vent o caus a terra.
Marc Berdeguí es quedà assegut, va mirar, sense saber per què, diverses vegades el
rellotge, de sobte, un soroll el trasbalsà, era el soroll de la cafetera bullint, o no, era el
soroll que feia l’alarma del seu rellotge al matí i per un moment hagués jurat haver vist el
despertador davant seu, però no, no podia ser, era al bar, era a casa ...
La realitat esdevingué molt diferent, molt més aspra, agra, cruel, allà, al llit, amb el cap
reposant sobre el coixí, sentí altra vegada un dolor intens a la part inferior de l’esquena,
intentà incorporar-se però l’esforç resultà inútil. Amb els ulls obert, en estat de xoc i
conscient que el llençol estava completament humit, torça lleugerament el cap, la sang
omplia bona part del matalàs. Va ser llavors que veié el punyal, mig sortint, triomfant,
44 PdV, St Jordi '13
d’aquell cos malferit, inútil. Mirà la tauleta de nit, el seu mòbil no hi era, ni el mòbil ni els
document sobre Pere Dosrius. I ara sí, perdent qualsevol rastre d’esperança o vida, en un
estat de malaltís repòs, s’adonà d’aquella pudor de perfum que l’havia acompanyat durant
els últims dies.
Sílvia Martín, 4t ESO
PdV, St Jordi '13 45
SOMNIS D’ESTIU
Era un dia gris, avorrit com qualsevol altre. Les gotes de pluja queien a terra fent una
melodia que m’era familiar. Quins records d’aquell estiu! Ell s’apropà sigil·losament .Jo,
seguia mirant atònita les estrelles. Ell al meu costat, observant-me però sense dir res. El
cor se m’accelerava i els nervis m’envaïen per moments. No sabia què dir, no em sortien
les paraules. De cop vaig començar a tremolar, la freda brisa de la nit es feia notar. Es
tragué la jaqueta i me la posà per sobre. El vaig mirar. Un somriure em sortí sol.
Començava a fer-se tard. M’acompanyà fins a casa i ens acomiadàrem.
Com més temps hi passava, més ganes tenia de veure’l l’endemà. Era una sensació nova
i estranya alhora perquè el coneixia des que era ben petita. Era l’amic dels meus cosins
grans , el que sempre em feia la guitza,… Però els anys havien passat des de llavors i jo
ja no era aquella nena petita i innocent ni ell aquell adolescent amb el cap ple de pardals.
Tot i així la diferència d’edat era gran, nou anys, i suficient perquè em plantegés que allò
no podia ser veritat, que era fruit de la meva imaginació que m’estava jugant una mala
passada. Però les meves sospites s’esvaïen quan estava al seu costat. El temps s’aturava
i només existíem nosaltres dos. Entre pensament i pensament vaig caure al llit abatuda
pel cansament que portava a sobre.
L’endemà torna a començar, com si res no passés pel meu cap, intentant dissimular el
cúmul de sentiment allotjats al meu cos. Estava a la piscina amb els meus amics i de
sobte entrà per la porta. Duia un banyador una mica estrafolari amb un gos brodat . Tot i
així, el banyador no era capaç d’eclipsar la bellesa del seu tors nu i musculat, els seus ulls
d’un blau profund i el somriure, que em captivaren des del moment en què entrà. Dins de
l’aigua s’entretenia jugant amb el meu cabell. Jo em preguntava si era l’única que
s’adonava del que passava. Vaig estar parlant amb la meva millor amiga, la meva
confident des de sempre, que sabia segur que em comprendria. Em digué que també
havia notat una actitud estranya i que pensava que ell sí que sentia alguna cosa per a mi.
Les nits se’m feien llargues ja que els dubtes no deixaven descansar la meva ment. “Sí,
no, sí, no,…”. Era com si tingués una margarida al cap i mai acabés d’arrencar pètals. Els
dies passaven i ja s’havia convertit en un més de la colla. Ens protegia, ens acompanyava
quan anàvem d’excursió,…Sempre estava disposat a passar temps amb nosaltres, o amb
mi.
46 PdV, St Jordi '13
Un dia mentre estàvem al costat del bar vingué la seva cosina petita dient que de qui era
la bici vermella. Jo vaig mirar al voltant i em vaig adonar que l’única que era vermella era
la meva. Se m’acostà i em digué a cau d’orella que el seu cosí havia dit que li agradava
una noia amb una bicicleta vermella. El cor em començà a anar a mil per hora, com si
volgués sortir del cos i anar-se’n ben lluny. Al cap d’una estona vingué ell. Ja m’imaginava
el que m’anava a dir però tot i així estava com un flam. No sabia com mirar-lo, tenia
moltíssima vergonya. Ens quedàrem sols i un fil de veu sortí de la seva boca. Em digué
que sentia una atracció sexual per a mi. Jo , vermella com un tomàquet, no feia més que
assentir. Aquelles paraules eren música per a les meves orelles , però alhora eren punyals
plens de dubtes i pors. Tenia por que es quedés només en paraules i que poc a poc,
quedés en l’oblit.
Els dies seguien igual, com si res no hagués passat, tot i que cada vegada que el mirava
m’era més difícil amagar la vergonya que tenia de saber realment els seus sentiments. La
meva amiga, assabentada de tot el que passava, em donava consells i ànims per no
decaure en la lluita per l’amor. M’animava que em llancés d’una vegada per totes, però la
meva timidesa feia que fos incapaç de fer-ho. A hores d’ara no em penedeixo de no haver-
ho fet perquè segueixo pensant que no hagués acabat en res, només amb l’amistat que
teníem llavors i hagués provocat una situació incòmoda entre nosaltres dos.
Va ser el dia de l’aniversari del meu cosí quan em vaig començar a plantejar amb més
seriositat si realment sentia alguna cosa per a mi. Per l’aniversari del meu cosí venia tota
la família per celebrar-lo conjuntament al poble, com cada any. Quan va veure’ls se’n va
anar cap a ells i va passar de mi. Aquest fet em deixà descol·locada, atordida i molt
enfadada. Sentia que només havia passat l’estona amb mi perquè no tenia ningú més
amb qui passar-la. Era gelosia? Sí, en part. Encara que no fóssim res tenia por a perdre’l,
que s’oblidés de mi o de tot el que havíem passat junts durant aquell estiu.
L’estiu acabà amb el seu viatge de tornada a la ciutat on passà la resta de l’any, Madrid.
Vaig anar a acomiadar-lo però ja era massa tard, havia marxat. Sentia tristesa per no
haver-li pogut donar una última abraçada i qui sap si hagués pogut sortir un petó
espontani fruit de la situació. Me’n vaig anar directament al llit. Els ulls se m’omplien de
llàgrimes mentre la ment seguia pensant en ell. Els dies no eren el mateix sense ell. Les
vacances van finalitzar i vaig tornar a la realitat i , poc a poc la rutina em va fer oblidar
parcialment tot el que havia passat.
Però ha plogut molt des de llavors. Tot i així encara recordo l’angoixa d’aquell moment.
PdV, St Jordi '13 47
Vaig parlar algun cop més amb ell a través de l’ordinador, però no era el mateix. No l’he
tornat a veure fins aquest estiu. Estava igual que sempre, com si els anys no haguessin
passat. Jo, com és normal , he canviat i ja sóc ben bé una dona. Tornar-lo a veure m’ha
fet recordar tot el que vam passar, però també m’ha fet adonar que ja no sent el mateix, o
almenys no se li notava. Diuen que el primer amor mai s’oblida i jo ho puc corroborar.
Sempre que el vegi se’m despertarà alguna cosa , no serà com la primera vegada però
sempre hi haurà , encara que mínims, alguns sentiments presents . El que demano pel
demà és que els núvols grisos plens de records que només em fan mal se’n vagin donant
pas a un sol radiant que em permeti trobar a algú que em faci sentir el mateix que ell
durant aquell estiu.
Paula Fernández, 1r Batxillerat
48 PdV, St Jordi '13
EL GRAN ESPECTACLE
-Molt bona nit senyores i senyors, avui tenim una història interessant per a tots vostès. Es
tracta d'un jove que és somnàmbul, però no és un somnàmbul corrent; quan es troba en
fase de somnambulisme s'intenta suïcidar!
L'home que no veuen les càmeres aixeca un cartell i tot el públic aplaudeix al ritme de les
passes del jove que entra al plató.
-Bona nit, com anem?- El jove dirigeix aquestes paraules a l'home de l'espectacle mentre
tot el públic l'observa estupefacte.
-Estupendament, posa't còmode, anem a parlar. - Diu mentre s'asseu a la seva butaca.-
Bé noi, tot va començar una nit com totes mentre dormies i llavors va ser la primera
vegada que vas mostrar somnambulisme?
-No... jo sempre he estat somnàmbul, però mai havia intentat suïcidar-me...
-És clar, si no, haguessis vingut aquí abans!
L'home que no veuen les càmeres aixeca un cartell i tot el públic riu.
Llavors el jove, per primer cop, va aixecar la vista i va mirar al públic, es va sentir com un
animal. Va moure la vista i va veure un home ben vestit que el mirava malament mentre
feia un riure forçat, com si li haguessin posat una màscara de pallasso que anava
desapareixent a mesura que l'animal de l'espectacle reia.
Va tornar a moure la vista domesticada per la vista de la càmera, aquest cop el que veia
era una gran pantalla on sortia el seu pare que deia:
-Jo estava veient el partit de futbol dels diumenges mentre ell dormia, i vaig anar a agafar
una cervesa ben freda, i a la cuina, hi havia el meu fill intentant clavar-se un ganivet al
coll... i és clar, m'hi vaig tirar a sobre per evitar-ho. Vaig mirar la cara al meu fill i tenia els
ulls oberts i cap facció de la seva cara es movia... sense dubtar-ho vaig portar-lo al metge!
PdV, St Jordi '13 49
-És cert això que diu el teu pare?-Digué el presentador amb la mateixa màscara que
portava aquell home ben vestit.
-No ho sé, jo no n'era conscient i no sabia en cap moment què em passava, era com si
estigués somniant, i la veritat és que no recordo què somniava... la primera vegada que
vaig ser-ne conscient, després d'intentar suïcidar-me, era a cal metge... i no sabia on era
ni què hi feia allà, ningú m'ho va explicar... únicament deien “tranquil, l'important és que ja
estàs bé”.
-Tenies por, oi? Por a morir.
-No sé què és aquesta por, perquè quan he estat a punt de morir n'era conscient.
-Bé, mirem tots a la pantalla perquè ara sabrem com va salvar el seu pare la vida del seu
fill.
Una música tendre i melòdica va començar a sonar al plató mentre el pare del jove
apareixia a la pantalla.
-No tinc treball, ni gaire diners, però el primer de tot es el meu fill és a dir que no m'ho vaig
pensar i el vaig portar al metge. La factura era molt cara, és a dir que vaig donar un ronyó
per pagar-la, tot i així no hi arribava... Per sort, hi ha bondat al món i un dels metges va
acceptar tractar-lo pels diners que jo oferia tot i que no eren suficients.
L'home que no veuen les càmeres aixeca un cartell i el públic diu: “oooohhh”
La càmera deixa de mirar al públic i mira la pantalla, mil caps la segueixen.
-Doncs sí, vaig rebaixar-li el preu- Va dir el metge- Perquè el primer de tot era ell no? A
més, fa poc m'han aprovat la tesi doctoral sobre el somnambulisme gràcies a aquest jove.
El “oohhh..” es repetí, diverses vegades al ritme que la tendra música anava “in
crescendo” i el puny del jove s'anava ajuntant poc a poc.
50 PdV, St Jordi '13
-Com et sents en saber això?- Va dir el presentador amb una màscara sense cara, però
que en veure-la se sentia el “oohh”
El jove no va saber què respondre, la seva vista va independitzar-se de la càmera i va
trobar l'home ben vestit d'abans, portava la mateixa màscara del presentador, però tenia
un to de disgustat. Un to de disgustat que anava desapareixent a mesura que el jove
explicava la commoció que sentia en veure el vídeo.
-Al final, gràcies a tot això ell va sortir viu d'aquest “shock”... però aquella nit- la música
tràgica començà a ressonar al plató- aquella nit... va tornar a succeir, es va intentar
suïcidar! Però per sort... allà hi havia el metge que li havia salvat la vida per evitar que es
morís, li va salvar la vida dos cops!
Aquesta vegada l'“oohhh” va destrossar els vidres de la sala de realització on es va poder
veure com el pare del jove i el metge cobraven el seu taló ple de diners. Però això
solament ho veia el jove, que s'havia tornat a independitzar de la càmera que vigilava
totes les màscares del públic sense cara però sí amb so.
-Ha arribat el moment senyores i senyors! Preparin els seus mòbils per decidir de quina
forma serà la seva mort més que segura i imminent. Enviïn un missatge al número que
surt en pantalla amb la paraula “Inso” si volen que mori d'insomni, però si volen que mori
suïcidat sent somnàmbul enviïn el missatge amb la paraula “Suici”.
La càmera assenyala totes les màscares amb els seus mòbils, mentre marquen les tecles
amb els seus braços lligats per fils de marionetes.
El jove, torna a annexar-se al monopoli de la càmera. Ningú ho veu, però ell està a la seva
gàbia, esperant que decideixin com acabarà l'espectacle.
Miquel Bassart, 1r Batxillerat
PdV, St Jordi '13 51
DESESPERACIÓ
Hola, em dic Raquel. Vaig néixer fa gairebé vint anys en un petit poble costaner i vaig
emigrar a Barcelona pels meus estudis d’arquitectura. He viscut molt feliç aquests dinou
anys i set mesos fins aquell fatídic dia. Ara mateix us estareu preguntant què va passar.
Doncs és el que vull relatar-vos en aquest petit diari.
Feia uns quants dies que em trobava força malament, tenia malestar. Vaig pensar que
m’havia arribat el període però em vaig estranyar ja que era massa aviat. Per resoldre els
dubtes, vaig anar al lavabo per comprovar-ho però estava errada, no era la menstruació.
Vaig pensar que era de l’estrès perquè estava en època d’exàmens. Ho vaig deixar estar,
ja se’m passarà, vaig pensar. El dolor es va fer cada cop més intens fins que finalment es
va fer insuportable, ja no podia gairebé moure’m. La meva parella em va dur ràpidament a
urgències de la Vall d’Hebron. La meva preocupació creixia per moments, estava histèrica
perquè no sabia què em passava. L’espera per arribar a la consulta se’m va fer eterna, el
dolor no cessava. Quan van cridar el meu nom pel megàfon perquè em dirigís al “BOX 4”
em va sortir un lleu somriure però es va esborrar de seguida per la punxada de dolor que
vaig sentir. Era horrible, no ho suportava més. Dins de l’habitació em van fer un munt de
preguntes i revisions. El doctor, en veure que el dolor era cada vegada més intens, va
decidir fer-me proves per diagnosticar què tenia.
Quan van sortir els resultats, em vaig alegrar per dins però en aquell moment no sabia el
que m’esperava. M’havien detectat càncer d’úter. Em van dir que era operable, que el
tumor no era gran cosa però corria el risc de no poder tenir fills. Va ser un xoc brutal per a
una noia que no tenia ni vint anys, em van destrossar el meu gran somni: ser mare. Les
llàgrimes van començar a brotar dels meus ulls i també dels de la meva parella per la
impactant notícia. No m’ho podia creure. Vaig respirar fons i vaig decidir anar a demanar
hora a l’especialista per concretar l’operació a què m’havia de sotmetre i en la qual diria
adéu a la possibilitat de ser mare.
Hi havia una llarga llista d’espera per a l’operació, hi havia moltes més dones en la meva
52 PdV, St Jordi '13
mateixa situació però això no em va tranquil·litzar gens. Me la van programar per dins
d’un mes. Estava molt nerviosa, no sabia si sortiria bé l’operació. No em podia enganyar a
mi mateixa, tenia molta por. Com reaccionaríeu vosaltres si estiguéssiu en la meva
mateixa situació?
Després d’aquell mes d’espera tortuosa vaig anar a l’hospital perquè m’ingressessin i em
fessin el preoperatori. El moment s’acostava. Volia aturar el temps. El meu xicot va parlar
amb mi abans de l’operació i em va dir que fos forta, que no intentés escapar de la
situació en la qual em trobava, tot el contrari, que l’afrontés amb valentia i que no em
deixés vèncer per la por.
Havia arribat l’hora. Vaig respirar profundament mentre em duien cap el quiròfan 4. El
cirurgià que m’havia d’operar em va assegurar que seria una operació fàcil i ràpida, que
quan em posessin l’anestèsia m’adormiria i no m’assabentaria de res del que passés
durant l’operació.
Ja era al quiròfan. Em van posar una mascareta i em van dir que respirés profundament i
que comptés des de deu fins a zero. Anava pel número quatre quan em va venir molta
son. Uns minuts després d’haver-me adormit alguna cosa em va fer despertar. Vaig obrir
els ulls però no sentia ni podia moure’m. Era una sensació ben estranya. Vaig mirar al
meu voltant per veure què estava passant, em trobava en la llitera d’un quiròfan. No podia
aixecar el cap així que vaig mirar el meu voltant com vaig poder. Em va sorprendre molt el
que vaig veure però a la vegada em va produir un terror terrible. Estava veient com els
cirurgians m’operaven, veia tisores i bisturís que no paraven de moure’s. Vaig intentar
cridar però la veu no em sortia, estava aterrida, no sabia què fer. És que els metges no se
n’adonaven que tenia els ulls oberts? Vaig adornar-me que no, tothom, fins i tot els interns
i infermeres estaven pendents de com el cirurgià principal m’estava extraient l’úter amb
les cèl·lules cancerígenes.
Estava desesperada. Vaig intentar cridar l’atenció com vaig poder però no va resultar. En
veure que no podia fer res al respecte, em vaig rendir, vaig tancar els ulls i vaig intentar
oblidar tot el que havia vist.
PdV, St Jordi '13 53
Quan em vaig despertar i vaig veure el meu xicot al costat del llit, vaig preguntar-li quan
de temps havia estat inconscient i em va respondre que un dia sencer.
Al cap d'una setmana em van donar l’alta i me’n vaig anar cap a casa a reposar. Em
sentia una mica incòmode, era una sensació estranya, però vaig pensar que era el post-
operatori. Els dies següents vaig tenir problemes per anar al lavabo, també tenia ganes de
vomitar... Veient tots aquests símptomes anormals vaig decidir tornar a l’hospital per saber
què em passava. Un cop a la consulta, el metge em va revisar i em va dir que no em
passava res però jo no n’estava segura. Així que vaig decidir anar a un altre hospital per
rebre altres opinions. El metge que em va visitar em va dir que els símptomes i les
cicatrius que tenia no eren propis del post-operatori d’una extracció d’úter així que va
decidir fer-me més proves. Em va fer una ressonància magnètica i va observar que em
faltava gran part del fetge i un ronyó. Em va preguntar si recentment havia fet una donació
d’òrgans. Aquesta va ser una pregunta que em va estranyar molt perquè que jo sàpigues
no n’havia fet cap, de donació d’òrgans. El metge va interrogar-me on m’havia fet
l’operació. A més, pel que semblava, no tenia indicis d’haver tingut càncer d’úter, cosa que
em va semblar força estranya. Veient tots aquests successos, vaig decidir investigar, però
no sabia per on havia de començar.
Aquell mateix dia a la tarda vaig decidir comentar-li al meu xicot tot el que havia passat
però en arribar a la porta de la seva habitació vaig sentir una conversació un mica
sospitosa. Em vaig quedar quieta rere la porta escoltant. Vaig adonar-me d’un fet terrible.
Els metges d’aquell sospitós hospital i el meu xicot estaven en una organització de tràfic
d’òrgans! Aquesta nova em va caure com un gerro d’aigua freda. Vaig allunyar-me de
l’habitació sigil·losament perquè ningú se n’adonés i vaig dirigir-me cap al segon hospital
per comunicar-li al doctor el que havia descobert. Em va dir que sense proves no podia
denunciar-ho. Vaig pensar diverses alternatives per aconseguir proves i em vaig decantar
per registrar totes les trucades que entressin al fix de casa meva.
Cinc dies després vaig descobrir unes converses força interessants. Ja amb les proves,
vaig disposar-me a denunciar el que m’havien fet. Però abans em vaig dirigir a l’hospital
on es trobava el doctor de confiança, li vaig ensenyar les conversacions i em va dir que,
54 PdV, St Jordi '13
en efecte, estaven cometent un delicte de tràfic d’òrgans. Un cop vaig informar dels fets a
la policia, van anar directament a arrestar els acusats. No em tornarien els òrgans perduts
però sí que podia evitar que seguissin cometent delictes i danys a altres persones. Em
van informar que el judici seria el mes vinent.
Un mes després, quan va arribar l’hora del judici, vaig tornar a veure el meu xicot, ara ja
ex-xicot. Em va mirar amb una cara d’odi profund, li vaig respondre amb indiferència. No
es mereixia ni que li prestés atenció. Finalment, la sentència del jutge va ser una
indemnització de quinze mil euros i disset anys de presó. Això no em tornaria el que ja
havia perdut però havia madurat com a persona.
Qiao Miao Lin, 1r Batxillerat
PdV, St Jordi '13 55
ELS BATECS DEL COR
“Tots els meus problemes semblaven tan llunyans i ara sembla que estiguin aquí per
sempre” The Beatles, Yesterday.
“Podria haver passat mil nits, mil dies, mil hores, mil minuts entre els teus braços, dient
que t'estimava. Podria, podria... Mira'ns avui, qui som...? Recordo les tardes d'hivern que
passàvem junts, tendres, innocents i enamorats. Qui érem...?
Perdona'm per haver-te fet mal, perdona'm per no haver-te sabut estimar, perdona'm per
haver tingut por i deixar-te marxar. Perdonar, perdonar...
Voldria demanar-li a la Lluna avui que tingui pietat de mi, i a la Nit, que m'acompanyi en
un ball de peus trepitjats, que si us plau m'estimi, que em besi, que no em deixi sola, ni
més buida...
Avui els meus somnis són trencats, no sé on sóc. Solitària m'agafo la mà amb l'esperança
de no sentir-me sola ni tampoc buida, amb la il·lusió de no sentir la fredor de la paret que
acompanya el meu llit. Però resulta tan depriment aquest sentimentalisme...
Ni colors ni emocions, ja no queda res en temps freds, en els dies de cendra negra, de
pluja sense sentit, en temps de diamants trencats, quan els dies es disfressen amb
tristesa, i els núvols són el reflex del meu mal, de la meva pena, de la meva por.
Avui no dormo perquè el pit em fa mal i em costa respirar, perquè noto les teves mans
sobre el meu cos, que amb gestos em diuen que m'estimen. Esquerdades, eren només
meves. El plaer de sentir l'amor al cos, part per part, racó per racó. Només teva. Però ara
únicament em queden els records de la teva escalfor, del teu alè, de la teva companyia
que ja no tinc des de fa temps, d'aquella cançó d 'Aerosmith que parlava sobre la confusió
de no saber què vols, també de l'amor i de ser feliç: “I'm gonna try anything that just feel
better, tell me what to do, you can know it can't see through the haze around me, and I do
anything that just feel better....”.
56 PdV, St Jordi '13
Records que allà es queden, que són els dibuixos del passat encesos encara al present
com torxes incandescents enmig de la nit negra, que bateguen durant el dia i la nit,
bateguen més fort que el meu propi cor, que desisteix dia rere dia, que mor cada segon
perquè ja no et tinc amb mi. Vaig anteposar la meva llibertat i la inseguretat al meu amor.
Puc jurar-te que mai no vaig dir-te cap mentida, mai no vaig dir-te un “t'estimo” buit. Potser
ja és massa tard per dir-te que desitjo amb força tornar a ser teva i tu meu. Potser ja no és
moment per parlar d'amor, potser és moment de l'oblit...
Em fa tan mal saber que t'he perdut, que ara passo les tardes sentint-me desgraciada,
enfonsada en el meu món de penúries, en un món de fantasia desagradable que em
fereix com mil trets al cor.
Em nego a creure i a entendre que la vida continua, que no puc parar el temps, ni puc
controlar les emocions i que em dominen els sentiments.
Ploro quan entenc que ja no sóc ningú, que ja no sóc feliç, perquè ja no vull lluitar, ni vull
rebel·lar-me contra la vida, ni el món. Ploro quan sento que no hi ha res que sigui prou per
a mi. I ara? Què faig ara si ja no tinc poder sobre mi, si ja no puc somriure honestament, si
ja no puc estimar, només envejo i odio, odio i odio!
Les fulles dels arbres tornen a caure, com quan vaig conèixer-te. Els carrers semblen
tristos, la vida injusta, i em sento tan bruta, bruta de malícia, de tristesa, de por, bruta i
exposada al patiment, que tu ja no podràs tornar a curar mai, perquè avui només som la
tristesa, el desamor i jo escrivint aquesta carta en una habitació plena de papers que es
perden a terra, entre quatre parets tan blanques i tan fredes com jo.
Ara comprenc que tot té el seu moment d'esplendor, que només sóc una estrella que amb
el temps s'apaga. Sóc una peça en un espai infinit, només una simple mortal envejant la
vida dels grans déus. I tanco els ulls desitjant tocar el cel, però ni fins i tot assolint-ho, jo
PdV, St Jordi '13 57
aspiro a tocar el sol. Se m'apaga la vida i em conformo amb això, esperant que caigui una
gota d'or del cel, esperant regenerar-me per poder voler estimar la vida de la mateixa
forma que ho feia abans quan em miraves, esperant que el fred marxi de les meves mans
i dels meus ulls. Que la tristesa es debiliti, que la ira i la indignació surtin del meu pit on tu
posaves les teves mans per sentir els batecs del meu cor, del cor que ja quasi no sento,
que s'apaga, que em retreu haver-lo ferit, que sagna sang espessa quan vol plorar, que
crida cada nit per fer-me reaccionar.
Però per mil idees que es passegin pel meu cap, no puc saber del tot què és l'amor, no el
puc comprendre perquè el trobo incomprensible.
I més enllà dels turons, més enllà de les muntanyes m'oculto jo. Del paisatge romàntic
només queda la inevitable mort. El dolor al cor se m'apaga, s'apaivaga i em pregunto on
aniran les restes del meu mal. En un segle ni el més vell sabrà que aquí era jo escrivint
els meus sentiments desesperats que m'ataquen i em fereixen.
Jo només vull dir-te que em tornis a mirar als ulls, que em facis un somriure, encara que
no em pertanyis, ni jo a tu. Si us plau... He perdut el meu camí, he perdut la meva raó, he
perdut la meva dolçor, la pietat sobre la humanitat, el perdó. Només vull resignar-me
davant del temps que passa i no em té compassió, que avança i avança...
Perdona'm amor meu, perdona'm per haver fallat, per haver-te trencat, per haver-te
il·lusionat, perdona'm i torna'm a mirar. Només dóna'm la mà i fem un passeig junts pels
records on sempre hi serem tu, l'amor i jo...”.
Ai cor... Deixa'm obrir-te, que podrem respirar.
Sharon Leones, 2n Batxillerat
58 PdV, St Jordi '13
ZONA 4
Feia un dia fred a la Zona 4. La neu, acumulada al terra des de feia uns dies, no s'havia
fos encara, el fred persistia i no se'n volia anar. Es resignà, com els dies anteriors, a
mullar-se els peus. Deixà una petjada amb la bota en entrar a la neu, i el característic
soroll el va complaure. Es posà en marxa.
Ja feia estona que caminava quan arribà a l'Edifici 7. Obrí la porta, i hi entrà. Un aire
carregat fugí cap a l'exterior, provocant-li una sensació d'ofec. Quan la ràfega hagué
passat, encengué els llums, i el soroll persistent del generador es començà a sentir, com
cada dia. Es tragué les botes, que ja eren xopes, i caminà en mitjons per l'estança. Feia
olor de gasolina, i taques de greix s'estenien per les juntures entre els sòcols i el terra.
Vehicles de dues rodes s'estenien per tota la part dreta de la planta. Unes escales
conduïen al pis de dalt, i al seu costat, una porta entreoberta, darrere de la qual es podia
entreveure una taula plena de papers bruts i desendreçats. Agafà el fusell, uns cartutxos, i
una corda. També es canvià els mitjons, molls i freds, i la calor dels nous el reconfortà. Es
va posar les botes, es lligà el fusell a l'esquena i va guardar-se els cartutxos a les
butxaques de l'armilla. Pujà a la moto de neu, va engegar el motor i sortí de l'estança
després de tancar.
El repiqueig del motor ja sonava entre el bosc feia estona. Els arbres estaven despullats ,
coberts amb la neu que, a l'hivern, queia contínuament. Alguns matolls i bris d'herba
sobresortien de la capa de neu, i al fons s'entreveia un bosc de coníferes, amb el color
blanc ressaltant sobre el verd. Es veien moviments fugaços que removien neu i branques:
els animals fugien del vehicle, forani en aquell ambient. S'aturà en una clariana. Carregà
el fusell, s’enrotllà la corda al voltant del tronc, a tall de bandolera, i va començar a
caminar. Atent a qualsevol soroll, seguia els rastres que deixaven els animals a la neu. En
copsà un que pertanyia a una guineu. En una hora en va trobar el cau. Va bufar pel
reclam repetidament i esperà...
Tornava amb dues guineus al compartiment de la moto de neu. Ja vesprejava, i des del
PdV, St Jordi '13 59
Complex, com sempre, es veia el sol amagant-se darrere del petit turó que quedava a
tocar del bosc. Va deixar la moto, tancà l'Edifici 7, i va entrar a l'Edifici 4 per a espellar i
rentar les guineus. Les guardà al frigorífic. Es dirigí a l'Edifici 1, i se’n va anar directament
a l'habitació. Com feia cada nit, va començar a llegir el bloc de papers de sobre la tauleta.
El tenia al costat en despertar-se en el Complex, ja feia cinc anys, al centre de la Zona 4,
completament sol. S'hi havia trobat des que tenia memòria, no tenia records anteriors,
havien sigut esborrats. Aquell bloc de folis era l'única informació de què disposava per a
saber què feia allà, i cada nit l'estudiava exhaustivament. Hi posava:
Estimat Subjecte 15,
El felicitem per haver estat escollit com a participant en El Projecte. Se l'ha seleccionat a
causa de les seves característiques i capacitats idònies per a la tasca a desenvolupar.
Vostè està actualment situat a la Zona 4 de les 250 Zones totals. La Zona, tot i que té una
extensió considerable, està voltada per una tanca per motius de seguretat. Senti's lliure de
recórrer-la al seu gust, però NO intenti sortir del recinte, sota qualsevol circumstància.
L'exposició excessiva a la radiació exterior li provocaria lesions severes que no podrien
ser tractades amb els recursos de què disposa, i li causarien fins i tot la mort. El seu únic
objectiu és el d'esperar l'equip de recollida, que es presentarà en una data indeterminada.
És probable que els primers dies es trobi desorientat. Per a facilitar la seva adaptació al
Complex, incloem en aquests fulls unes instruccions...
El bloc seguia amb detalls específics, però mai no es mencionava l'objectiu del Projecte ni
on eren les altres Zones. Més enllà de la tanca, només hi havia una vasta planícia, amb
neu a l'hivern i uns pocs branquillons a l'estiu. I ja feia temps que els queviures s'havien
acabat, i necessitava caçar per a aconseguir l'aliment. Com que no calia sortir de la Zona
per caçar, ja que el bosc era a dins, havia trepitjat molt de terreny. Però durant les caceres
60 PdV, St Jordi '13
mai no hi havia trobat cap indici ni rastre de l'equip de recollida, i feia ja anys que havia
cartografiat la Zona 4, i que havia recorregut la tanca sencera. Però no hi trobava res més
que els descoratjadors cartells de PERILL!! RADIACIÓ amb la calavera pintada a sota,
amb la fesomia somrient que tant el desesperava, que cada cop que el veia li recordava el
seu estat de reclusió i la seva solitud, aquell crani que no estava d'acord amb la seva
circumstància. Com és possible que l'expressió d'un mort tingui un somriure?
Es ficà al llit amb el mateix resultat que totes les altres nits anteriors, sense descobrir res
de nou. Les hores lliscaven i les seves reflexions només contribuïen a accentuar el seu
estat d'ignorància completa sobre el sentit de la seva situació. Normalment, els
pensaments desapareixien ràpidament, però aquella nit, de sobte, se sentí immensament
angoixat, atrapat en una tanca artificial com si fos un animal de granja, amb la
impossibilitat de sortir d'allà. L'angoixa es va anar transformant en ràbia sorda, silenciosa,
actuant com verí emmetzinant el seu cervell. Finalment, quan la seva ment s'esgotà, es
deixà caure als braços de la son, l'única salvadora possible de la seva situació, que
convenientment suspèn de forma temporal tota consciència.
Quan ja era estiu, els dies es feren més agradables. Les sabates ja no es posaven xopes
de la neu, i ja no calia vestir-se amb grosses capes d'abric. Però no importava gaire. Cada
dia la sensació de reclusió l'angoixava més. Havia aguantat cinc anys, però ja no ho podia
resistir. No tenia comunicació amb cap ésser humà. Els dies se li feien cada cop més
llargs i angoixants, i tenia la impressió que tot allò que feia queia en sac arnat, no tenia fi
ni objectiu. Començava a repetir les tasques habituals amb precisió metòdica i
completament d'esma, amb el cap buit, excepte per la sensació d'agonia que el cercava
durant tot el temps que estava despert.
Un dia sortí de caça i anà a una zona a tocar de la tanca. De seguida reconegué el signe
de la calavera, aquell crani somrient que el feia sortir dels seus cabals. Primer no hi féu
cas, però a poc a poc començà a brollar-li de l'interior una ràbia que incrementava
exponencialment, com un riu que creix i ocupa les vores de la ribera, amb el cabal que
augmenta. Finalment va sentir que explotava, i atacà furiosament el cartell amb la culata
de l'escopeta, torçant a cops la calavera pintada. Hi buidà el carregador a sobre, cridant
PdV, St Jordi '13 61
mentre disparava. El cartell quedà destrossat. Va anar a corre-cuita a pujar a la
motocicleta, li donà gas i accelerà per a estavellar-se contra la tanca metàl·lica, que es
trencà i deixà un espai entre dues de les peces que la formaven. Havia sortit de la tanca.
Una brisa agradable, un aire alliberador li omplí els pulmons. Accelerà a fons. Amb el vent
bufetejant-li la cara se sentia lliure, com un convicte que ha fugit de presidi. Continuà
avançant i durant una llarga estona va recórrer quilòmetres a tota velocitat, eufòric, amb
una sensació de goig que li inflava el pit. Seguí avançant fins que els braços se li
començaren a adormir. Però seguí endavant. En un instant, se li'n va anar la força del cos,
i es quedà com defallit. Però seguia prement el gas. Al cap d'una estona se li començà a
envermellir la pell, i notava picor i dolor a les extremitats. Però no volia, no podia parar.
Després d'una hora el cap li bullia, i l'estómac li feia un mal immens. Però persistí en el
seu objectiu. Finalment, després d'estar a la moto unes quantes hores, li començaren a
venir espasmes i va caure a terra. La sang li brollava de la boca i les extremitats es torcien
i bellugaven. Va observar, entre tot el dolor que sofria, la immensa planície en la qual es
trobava, amb un horitzó completament pla per tots costats. Contragué un somriure, mirà
cap a dalt i el sol el va cegar. I es quedà tombat a terra, somrient com la calavera del
cartell. Mort. Però lliure.
Héctor Ortega, 2n Batxillerat
62 PdV, St Jordi '13
COM ARRIBEM A SER D'INSIGNIFICANTS LES PERSONES
Aquell poble era un poble normal, com qualsevol altre. En Jordi estava jugant amb els
seus amics al carrer. Ell era qui tenia més dificultats per volar, aquest fet sovint era un
motiu de burla. Un parell d'hores més tard, en Jordi tornava a casa. Ja era fosc, el seu
pare havia encès el foc amb un suau sospir, ja que no volia cremar tota la llenya de cop.
La mare preparà el sopar com cada nit, i amb molta cura el serví al plat. En Jordi sopà, i
després, amb el cap mig abaixat, se n'anà a dormir. Reflexionà sobre el que havia fet
durant el dia. Ell volia volar com els altres, però no podia. Tenia una cua perfecta, llarga,
amb escames verdes i molt dures però les seves ales eren petites. Era el seu principal
defecte. L'endemà es llevà aviat com cada matí. Inhalà i exhalà aire, deixant fluir una
petita flama per les seves cavitats nasals. Ara ja estava preparat per anar a les pràctiques
de vol. El seu nivell era dels més baixos, ja que les seves ales no li permetien fer gaire
cosa. La filla del rei, sempre estava present a les classes. Planejava pel cel d'una forma
espectacular, un vol majestuós. En Jordi sempre se la quedava mirant bocabadat. Ell
també volia volar d'aquella forma, però li era impossible.
El temps passava, i cada cop el dia s'escurçava més, donant pas a l'entrada de l'hivern.
Les classes de vol quedaren suspeses fins a l'entrada de la primavera. Durant aquest
període hivernal, els nois del poble assistien a classe, però aquest cop a aprendre la
història de la seva colònia. Era necessari que els nous joves coneguessin l'existència del
drac que vivia a la cova del cim de la gran muntanya. Era molt musculós. Tenia dues
cames robustes, dos braços forts i sempre duia una llança i un escut. Anava guarnit amb
roba feta de pell dels habitants que ell sol havia vençut. Tot el poble li tenia por, ja que per
saciar la seva fam, calia sacrificar un habitant del poble cada any, quan el primer sol de
primavera es deixava veure entre les muntanyes que vorejaven la vall.
Ja feia setmanes que assistien a les classes. En Jordi escoltava atentament les
explicacions del professor i en prenia nota. Ell volia estar ben format, però en cap moment
tenia present lluitar contra el drac. Els companys més forts i ben formats del grup sempre
deien que ells s'enfrontarien al drac per evitar el sacrifici. En aquell moment, eren
aclamats per tot el poble, sobretot per la il·lusa filla del rei. En Jordi no destacava, mai no
havia sigut el centre d'atenció. Simplement, era un noi més, que volia aprendre per poder
fer alguna cosa a la vida. Tot i tenir moltes dificultats per volar, ho intentava un cop rere
l'altre fins caure esgotat a terra. Ajudava a tothom qui podia, sense esperar cap
PdV, St Jordi '13 63
agraïment a canvi. Simplement, feia el que creia correcte.
Era un noi amb el cor pur.
El fred hivernal s'anava desfent entre els corrents d'aire càlid. La mare preparà l'esmorzar,
i en Jordi baixà a parar la taula. El pare criticà com de costum la forma en què havia estat
parada. En Jordi corregí el que havia fet malament, i acte seguit s'assegué a la taula. Un
cop acabà, en Jordi marxà a les classes. A la tarda, en Jordi jugà amb els seus amics, i
quan es va fer fosc, tornà a casa. Com de costum, la mare preparà el sopar i li serví al plat
amb molta cura. El pare ja havia encès el foc, però aquest cop amb menys llenya perquè
ja no feia tant de fred. En Jordi sopà, i una mica més tard, se n'anà a dormir. Aquest cop,
pensava en la seva vida. Se n'adonà que vivia en una mena de cercle viciós, on tot es
repetia i ningú no l'apreciava realment. No volia ser algú important ni gaire conegut,
simplement volia que la gent apreciés el que ell feia. El dia fou molt dur, i en pocs minuts
quedà estès al llit, totalment adormit.
L'endemà es feia el sorteig. Faltaven només dos dies per al sacrifici, i tot el poble
esperava espantat el resultat. La democràcia era molt respectada, tothom hi era inclòs,
excepte els menors de deu anys. Fins i tot els membres de la família reial podien sortir
escollits.
En Jordi s'aixecà amb els primers raigs de sol, i contemplà el paisatge que l'envoltava.
Pensà que potser ell seria l'escollit, i que almenys d'aquesta manera algú se'n recordaria
d'ell, de les coses que havia fet i per tant el seu major desig quedaria satisfet.
Ja eres les dotze del migdia, i tota la plaça de l'església era plena. En pocs minuts es
donaria a conèixer l'escollit. Tothom esperava en silenci, vacil.lant, amb les cares
esgarrifades, sense cap mena de mobilitat. El rei s'alçà, i tremolant, pronuncià el nom de
l'escollit: Maragda.
Era la seva filla, i ja no s'hi podia fer res. Potser havia sigut casualitat, o simplement el
destí. Fos el que fos, ella era l'escollida.
En aquell moment, tot el poble donà suport al rei i a la seva filla. Els millors alumnes
prepararen l'equip per lluitar contra el drac i poder així salvar la seva vida.
En Jordi quedà assegut a la plaça durant una bona estona. Valia més la seva vida o la
vida de la filla del rei?, pensà. Sense dir cap resposta, tornà a casa. Com de costum,
ningú no el saludà, era com si no el poguessin veure, passava desapercebut.
64 PdV, St Jordi '13
En unes hores es faria el sacrifici, i en principi, en Jordi no volia assistir-hi. Estava trist, no
tenia forces per fer res, ni tan sols volia intentar volar com de costum. Aquell cor pur
s'apagava, per culpa de la visió cega de les persones i el seu constant egoisme.
Tot just el primer sol de primavera es començava a deixar veure entre les muntanyes. El
rei, la seva filla i els alumnes més valents esperaven drets el drac. Uns minuts més tard,
unes fortes petjades s'anaven apropant al lloc de trobada. Era ell. De camí havia matat
dues cabres, i com sempre, estava molt enfadat. La seva llança ja estava plena de sang.
Els valents alumnes van fugir només veure'l. La Maragda estava sentenciada. El rei
començà a plorar, però no tenia altre remei que acceptar la situació. La filla donà tres
passos endavant i tancà els ulls. No volia veure aquella bèstia. Tot el cos li tremolava. Les
llàgrimes fluïen per la seva cara sense parar, mullant les seves galtes. El drac es començà
a apropar, i quan es trobà davant seu, començà a olorar-la. La Maragda es cobrí amb les
ales, però el drac amb un simple cop de mà la tirà a terra. Alçà la llança. El rei es
desmaià. La mirada del drac era freda, no tenia compassió. La Maragda ja no sentia res,
estava destinada a morir. La llança començà a descendir en direcció al pit de la filla del
rei. A meitat del trajecte, alguna cosa l'aturà. Era en Jordi. La llança el travessà per
complet, però en aquell acte suïcida va aconseguir clavar una estella al coll del drac.
Caigueren a terra desplomats. El drac havia mort. La filla del rei intentà salvar en Jordi,
però ja era massa tard. Abraçà amb totes les forces que li quedaven el seu salvador.
Minuts després, el deixà reposant a terra. Aquell noi era vertaderament valent i noble. La
sang del seu cor tacà el terra. Aquella sang provenia d'un cor pur, tan pur que del bassal
que s'havia format al terra naixé un roser. Les roses eren d'un vermell molt intens, igual
que el seu esperit lluitador.
En escassos minuts tot el poble conegué la notícia. En Jordi havia complert el seu somni.
Per primer cop, la gent parlà d'ell. Ja no era un desconegut, la seva obra fou molt
apreciada per tot el poble, sobretot per la família reial. Pel que fa a la seva família
biològica, el trobaren molt a faltar. El pare mai no havia cregut en ell, però en Jordi amb la
seva obra va demostrar-li que no era com ell pensava. No era un covard, simplement era
un noi molt reprimit i desconfiat. Allà on havia matat el drac, es construí una estàtua en
commemoració seva. Al seu peu hi havia escrit el següent:
''Si ignorem les persones i no les valorem mentre viuen, potser quan ens fixem en
elles per primer cop, ja no hi haurà res a fer. D.E.P., Jordi''.
PdV, St Jordi '13 65
Segurament, després de la seva mort, va poder volar com sempre havia desitjat, i és que
a vegades, per molt fort que t'agafin les ales, si saltes prou amunt aconsegueixes enlairar-
te.
Albert Oromi, 2n Batxillerat
66 PdV, St Jordi '13
LENGUA Y LITERATURA CASTELLANA
PdV, St Jordi '13 67
68 PdV, St Jordi '13
LA VIDA DE UN PINTOR
Esta historia sucedió en el año 1846, Londres.
En una de las esquinas de “Oxford Street” vivía un famoso pintor que era muy conocido
en todo el país. Tenía una reputación muy honrada por todas las personas. Sus cuadros
eran obras maestras que tenían un valor inimaginable, pero lo más curioso era que el
artista no pedía ni una libra por sus cuadros, para él, compartir su arte ya era mucho.
Pasó el tiempo, su fama seguía creciendo y sus cuadros eran cada vez más
espectaculares.
Un día, el pintor se despertó y de repente no podía pintar. Se había quedado sin ideas
para su siguiente cuadro, un encargo de una iglesia. La imagen tenía que ser entregada
en tres meses.
El tiempo seguía pasando. Cada día el pintor se sentía más amargado ya que no tenía
ideas y aquella pintura tenía que ser perfecta. Decidió tomarse un descanso para ver si
encontraba la inspiración que tenía que ser excelente.
Una noche, de camino a su casa, se desmayó. Fue llevado al hospital; el pintor padecía
una enfermedad mortal que iba a acabar con su vida en dos meses. Fue informado de su
desgracia. El pobre hombre sufrió una depresión que duró un mes hasta que entendió que
ya no se podía hacer nada y que debería enfrentarse al problema, lo que le quedaba de
vida.
Al cabo de un tiempo salió a dar un paseo por la plaza ya recuperado de su depresión.
Sentado en un banco observó como un niño jugaba a la pelota hasta que ésta se pinchó y
echó a llorar. El niño lloró durante unos quince minutos y después se fue a su casa
tranquilamente. El pintor supo en ese momento qué debía hacer el resto de sus días.
Llegó el día de la presentación. El carruaje fue hasta la esquina de “Oxford Street” y
encontraron un hermoso cuadro recubierto con un marco bañado en oro.En el lienzo se
podía contemplar un ángel que sostenía una bola de cristal. La belleza de ese cuadro era
imposible de describir. Junto con el cuadro, también había una nota en la que se podía
leer:
PdV, St Jordi '13 69
Queridos amigos,
si leéis esta carta significa que mi vida ha terminado; pero que al fin y al cabo, cumplí mi
último encargo. Además me gustaría comentaros que no encontré la perfección porque en
verdad, no existe...
Vuestro amigo Mr. Hilton
El gran artista falleció dos noches antes de la presentación. Descubrió que nada es eterno
y que todo tiene un final, todo... excepto su arte.
Nikola Nikolaev, 1r ESO
70 PdV, St Jordi '13
ROMUALDO, MORALINA Y LA GRAN CARRERA
Todos conocéis el típico cuento de la liebre y la tortuga, os haré una versión moderna y
ampliada.
En un día tranquilo en Villaplacli, un hombre entró en el pueblo. Iba con ropa plateada,
llevaba gafas de sol y conducía un “Porche”.
Él se saltaba todas las reglas; tenía a toda la gente del pueblo como súbditos: hacían todo
lo que Romualdo les decía. Un día una abuelita del pueblo llamada Moralina, lo desafió a
una carrera de coches, Romualdo con el “Porche” y Moralina con un “Citroen Saxo”.
La carrera consistía en ir desde Villaplacli, atravesar la montaña de Fredy el informático,
el sendero de la Anexioná y cruzar el territorio Ecoplurense para volver a Villaplacli. La
carrera seria el veinticinco de mayo a las 13 horas.
Después de dos meses llegó el gran día. Moralina se presentó a las 12:45 horas y
Romualdo a las 12:55 horas. Los dos fueron a colocarse en sus puestos. Romualdo salió
disparado en cuanto sonó la campana; en cambio Moralina se quedó parada. Al cabo de
un rato salió a 100km/h.
Romualdo ya había llegado a la montaña de Fredy. Allí Fredy dijo:
- Si quieres pasar por aquí, tendrás que encontrar la tecla F13 en un portátil; me tendrás
que poner en un bloque de notas, al lado de qué tecla está.
Romualdo se pasó buscando mucho rato. En ese rato Moralina llegó y puso en el portátil:
“no existe el f13”. Fredy abrió una puerta y Moralina siguió adelante.
Mientras Fredy no miraba, Romualdo pasó con su coche a toda prisa por la puerta y se
escapó. En el sendero de la Anexioná, les propuso un acertijo:
“si se me cae un pendiente en una taza llena de café y al sacarlo no está mojado, ¿qué ha
pasado?”
Romualdo pensó y pensó, pero no se le ocurrió nada. Cuando llegó Moralina, Anexioná le
dio la respuesta al acertijo; ella escribió en un papel la respuesta y Romualdo se la copió.
Los dos salieron de allí.
En el territorio Ecoplurense, unos pequeños hombres los dirigieron hacia una puerta, cada
uno por un lado. Cuando los pararon, los sedaron, les quitaron el coche y los dejaron en
una habitación llena de armas de fuego y un pequeño robot con una llave dentro del
cuerpo; esa llave abría la única puerta de la habitación.
PdV, St Jordi '13 71
Romualdo se despertó a los 5 minutos de haberlos dejado; vio la llave dentro del cuerpo
del gigante y con las armas de fuego, lo atacó. Lo único que consiguió fue hacerlo más
grande. Romualdo siguió atacándole.
Con el ruido Moralina se despertó. Al ver tantas armas de fuego, creyó que era algún tipo
de truco; ella, siempre con buenos modales, le pidió al gigante si le podía dar la llave. El
gigante se puso la mano dentro del cuerpo y la sacó con la llave. Le dijo:
- ¡Encantado señora!
Él extendió la mano y le entregó la llave; ella abrió la puerta y se marchó.
Al llegar otra vez a Villaplacli, todos la recibieron con mucho cariño. Les contó toda la
carrera; les dijo que Romualdo había muerto con el gigante y el pueblo volvió a ser como
antes, tranquilo.
Ferran Gestí, 1r ESO
72 PdV, St Jordi '13
LA PESADILLA DE LOS JUGUETES
Había una vez un niño que estaba en su casa tranquilamente jugando con sus muñecos;
pero resulta que este niño no trataba bien a sus juguetes. Los cogía y los lanzaba sin
temor alguno a que se pudieran romper.
Ese mismo día su juguete favorito se rompió; pero él sin ningún remordimiento exclamó
en voz alta “tengo muchos como éste, no lo necesito; además mis padres me pueden
comprar otro cuando quiera”.
Su madre que estaba detrás de la puerta en ese instante porque le iba a desear buenas
noches a su hijo, escuchó esas palabras sin querer y se dijo: “el niño debería cuidar más
sus muñecos; nosotros no podemos comprarle un muñeco cada vez que a él se le rompa.
No se le rompen por el paso del tiempo; se le rompen porque aún no ha aprendido a
cuidar sus cosas por insignificantes que sean. Mmmm.... supongo que tendré de
enseñarle a tratar mejor sus cosas”
Esa noche la madre estuvo hablando con el padre para ver qué hacían con el niño y ver
cómo podían hacer que dejara de tratarlos de esa manera tan cruel.
A la mañana siguiente el padre intentó hablarle de buenas maneras para que los tratara
bien diciéndole:
– Escucha hijo: los juguetes no tienen vida; es verdad; pero no por eso tienes que
tratarlos de esta manera. Piensa que en un mundo paralelo al nuestro, si tienen vida y los
tratas de esa manera, vendrán a por ti y te llevaran por haberte portado mal con ellos.
El niño se le quedó mirando y soltó una carcajada enorme. Le dijo que si quería
engañarle, que se esforzara más.
Al día siguiente su madre también lo intento pero fue inútil. Ese mismo día a las 12 en
punto de la noche, el niño se despertó asustado al oír una voz susurrante que venía de
detrás de la puerta; se podían ver unas sombras de alguien. La puerta se empezó abrir de
golpe y el niño asustado preguntó:
- ¿mamá?, ¿papá?.
Cuando la puerta se abrió del todo, no había nadie. Bajo la mirada y vio a los juguetes
moviéndose solos. Pero era raro porque esos juguetes estaban totalmente rotos y
parecían monstruos deformes. Asustado pegó un grito de verdadero terror. ¿Cómo era
posible que se movieran por si solos?, se preguntaba mientras gritaba. Los pequeños
muñecos se iban acercando lentamente a pesar de los gritos del niño. Nadie iba a
PdV, St Jordi '13 73
rescatarlo. Todos ellos lo rodearon por completo y lo atacaron sin remordimiento al igual
que el chico hacía con ellos. De repente, se despierta y se da cuenta de que solo era una
simple pesadilla. Vuelve a ver las sombras detrás de la puerta, pero esta vez sí que era su
madre que había ido a ver qué pasaba porque el niño estaba gritando en sueños.
Él no quiso decirle nada de la pesadilla. Al día siguiente los padres del chico notaron un
gran cambio en él: de la noche a la mañana, había aprendido a cuidar sus cosas y a no
maltratarlas como si no valieran nada.
Isaac Cañizares, 1r ESO
74 PdV, St Jordi '13
LA ESTACIÓN DE LA ALEGRÍA
¡ Ya has llegado, primavera!
Todo nace alrededor de ti;
Los árboles crecen, las plantas florecen,
en un magnífico día de abril.
¡Qué tranquilidad
al escuchar los pajaritos cantar!
Y las mariposas de flor en flor,
enseñando sus alas con esplendor.
El sol resplandeciente
ilumina todo ardiente,
a esas bonitas flores
con grandes colores alegres.
¡Ya has llegado , primavera!
Todo nace alrededor de ti:
Los árboles crecen, las plantas florecen,
en un magnífico día de abril.
Ayoa Charkaoui, 2n ESO
PdV, St Jordi '13 75
MAMÁ, NECESITO TU AMOR
Mamá, últimamente la gente me mira mucho; papá, hoy me siento solo; mamá, os echo
mucho de menos; papá, os necesito. Es difícil, asimilar que te falta un padre, asimilar que
te falta una madre, asimilar que te faltan ambos, es difícil, y más si no tienes a nadie a tu
lado. Caminar por los pasillos del colegio y sentir que te miran como si fueras algo inhu-
mano, llegar a casa todos los días y no sentir esa voz que te decía: Hola cariño, ¿Qué tal
te ha ido el día? ¿Quieres merendar?, sentirte solo en los momentos que necesitas más
apoyo, no tener a esas personas que te amaron, te aman y te amarán pase lo que pase
en tu vida. Imagínate, 15 años, Navidad, San Juan, Fin de año, tu cumpleaños, solo tú y
esos compañeros que seguramente has conocido en ese orfanato al que te obligaron a ir.
A ellos les falta amor, ese amor que solo te dan tus padres, el amor que seguramente tú ti-
enes,pero ello no, tan solo les falta eso, nada más.
Haz que ellos se sientan queridos y dales todo el apoyo que a ti te sobra.
Serrana García, 3r ESO
76 PdV, St Jordi '13
LA HUMANIDAD HA MUERTO
La humanidad murió. Sí, murió hace tiempo, cuando las personas se olvidaron de lo que
les hace humanos.
¿Qué es un humano? En términos científicos el Homo Sapiens es una especie animal de
la familia Hominidae, pero, además, es el único animal conocido con capacidades menta-
les que le permitan inventar, aprender y utilizar recursos diversos, así como transmitir con-
ceptos abstractos. Filosóficamente la humanidad son las características que te hacen
humano:las fragilidades, la empatía y la benignidad. En efecto, son los requisitos para ser
humano; ni una más ni uno menos. Por esta razón afirmo que la humanidad ha muerto
porque casi nunca puedo ver flaquezas, empatía y benignidad equilibradas, o tan sólo
veo nuestras flaquezas: egoísmo, avaricia, ira, orgullo, violencia, lujuria, envidia, corrupci -
ón, caos, muerte y sufrimiento. Mucho sufrimiento.
Y, lamentablemente, todo esto se manifiesta cada vez más temprano. Se pueden ver a
chavales de 10 años con navajas, chándales fluorescentes, peleándose, amenazándose,
con novia, sin vivir la infancia. Desgraciadamente, no hay que olvidarse de los modelos,
como los políticos corruptos llenos de egoísmo y avaricia, sin solucionar nada, creando
más guerra y hambre. Sin olvidar también que están por todas partes fanáticos religiosos
intolerantes, terratenientes, caciques, dictadores ricos… Y también gente de cada día,
compañeros, vecinos, conocidos… Se podría decir que es una epidemia que se va exten-
diendo cada vez más rápidamente.
No sé cómo hemos llegado a esta situación; pero de lo que sí que estoy segura es de que
quizás podríamos resucitar la humanidad cambiando y volviendo a nuestros orígenes. Un
grupo de personas frente a un peligro no sobrevive dispersándose o atacándose entre
ellos; sobreviven con lazos, confianza, amor, optimismo y cooperación. Hay que volver a
amar y confiar en el prójimo.
Por supuesto que va a ser difícil y lento el camino, ¿Pero acaso todo lo bueno no empieza
siendo así?.
Ester Martín, 3r ESO
PdV, St Jordi '13 77
NÁUFRAGOS CON RUMBO
Navegantes que zarpan en noches frías
No tienen rumbo solo vagan por los mares
La distancia es su propia cárcel
Una cárcel hecha de olvido, recuerdos e ilusiones
¿Dónde estás? Ya no consigo verte a través del horizonte
Y la inmensidad de la noche, mi grande pesar
Cuando el sol comienza a acariciar
Las dunas de arena y las olas,
Cuando alegres gaviotas cantan y los peces
Saludan jubilosos el despertar de la mañana,
Entonces el mar, mi mar,
Me habla de temores, tristezas y emociones contenidas
Mientras mis pasos presurosos
Interrumpen el cristal claro de las aguas.
Entonces me hago de sueños
y dejo acunar los sentimientos dormidos
En cada paso, en cada huella
Hechas de aguas y de arenas. Entonces
Mi canto es un canto de peces y gaviotas,
De barcos que faenan a lo lejos,
De navegantes que buscan su amor desesperado.
Y mis pasos, que el agua borra
Pero que guarda la arena dorada,
Son versos de esperanza
Que voy lanzando a los vientos,
Al agua, a las olas, a las gaviotas...
A todo lo que añoro y lo que amo.
78 PdV, St Jordi '13
Pero ahora siendo tú mi testigo
Te digo que mi barco zarpa con rumbo
Que no importan las tormentas o los huracanes,
Las gaviotas siempre vuelven
Y yo como un náufrago volviendo a su tierra
Me reuniré contigo para decirte,
Que para mí no existe la distancia
Ya que tú eres mi único rumbo
Pablo Martín, 1r Batxillerat
PdV, St Jordi '13 79
80 PdV, St Jordi '13
ENGLISH
PdV, St Jordi '13 81
82 PdV, St Jordi '13
POEM TO MY LITTLE FRIEND
My pretty little friend
has got short black hair,
black like a night,
I love her straight hair.
Her big black eyes
shine like two stars,
see her sweet smile
hasn't got any price.
She has got a short name.
A name that if you say,
you feel so, so great!:
“S” for her Small size,
“A” for her Artworks,
“I” for her Intelligence,
“D” because she's a Diamond,
“A” because is Admired.
She wants take photos all time,
she's a little person with a big heart.
For her I would do anything.
She's the most beautiful thing
that I ever seen.
My pretty little friend
is so funny but, hey!
When she's angry
she become a little feline
Tamara Lozano, 1r ESO
PdV, St Jordi '13 83
THE FOUR SEASONS
When winter begins,
the days are grey.
The nights are long,
but we have a shorter day.
It's cold
and many people stay at home,
but we can see children playing in the snow.
When spring begins,
the clocks go forward.
We begin to see some daylight,
with longer days and shorter nights,
the easter bunnys are jumping,
and the chicks hatch from eggs.
When summer begins,
we experience the hot sunshine.
It's the holiday season,
people travel,
the beaches are full,
we see sunglasses and icecream vans,
along with people getting a tan.
When autumn begins,
it gets cold again.
The leaves fall off the trees.
The days turn grey,
and clocks go back.
It's all change but who cares,
IT'S MY BIRTHDAY!
Aina Layunta Rodrigo, 1r ESO
84 PdV, St Jordi '13
A PERFECT PLACE
A beautiful landscape?
Probably the nicest landscape for me are the sunsets.
Oh yeah I think so.
Orange sky,
the sun falling into the sea,
waves' sound,
the wind rubbing my face...
Orange sky,
the sun hiding between the mountains,
pink clouds,
waterfall's sound...
Sometimes I would get on a cloud,
being all alone,
watching a sunset and
enjoying the silence
where the only noise I heard
was the birds' singing.
Alba Rovira Morgadanes, 4t ESO
PdV, St Jordi '13 85
SUMMER
The birds are flying,
the sun is shining
and people are happy.
What's happening?
Don't you know?
It's surprising!
You're blind.
Summer is arriving!
What are you going to do?
Oh! It's amazing!
Going to your campsite
with your friends and your family.
If you look to the moon
you can see a little light.
It's the happiness
of a little child.
He's playing,
jumping and dancing
with his friends
and his cousins. Fantastic!
Stars are yellow,
sky is blue,
the sun is shining
and I miss you.
86 PdV, St Jordi '13
Come here,
let's go to the beach,
holding our hands
and eating a delicious peach.
When the summer ends
I will return home
back to the city
feeling again alone.
My life without summer,
is like dolphins without water.
Like sky without colour
and like a bee without a flower
Anna Pedregosa Márquez, 4t ESO
PdV, St Jordi '13 87
UPRISING
The crowd was loudly making noise when the offender entered the Court Gallow, an action
which turned down the volume of the noisy gibberish into a soft muttering. There were, as
usual in that kind of situations, the prosecutor (in this case the representative of the
Mineral & Organic Resources Extraction Ministry), sitting on the side bench just as an
observer, the jury that had already decided the verdict, formed by the biggest investors of
the Mineral Extraction Complex, the Senior Judge, sitting on top of the vast Main Chair,
apart from the executioner, on the scaffold, and the crowd itself, which was sitting on the
grandstand and made up by whoever wanted to attend the special event.
The judge raised his hand and the crowd was soon quiet.
- Devan Snyder - the judge began –, you have been found guilty by our jury of violent
revolution attempt, in particular of the charges of betrayal to the Government,
attempted murder, indirect homicide, arson and violence instigation. The sentence
for the very first one of your crimes, and the most objectionable (the treason to the
Government), is, as established in our laws, death.
The crowd started to whisper again as a consequence of the declaration, which,
nevertheless, was already known by everyone as it had been proclaimed days before. The
judge ignored the background muttering.
- As you know, you are here, in the main Mars settlement, Alvear, to serve the
sentence. Please proceed and climb to the main stage and follow the executioner
instructions.
Devan Snyder, with handcuffs on his hands, calmly started to go up to the scaffold. Step
by step, stair by stair, he started to remember…
…He remembered his early life on Earth, in a little town among the vast cities of an
overcrowded world. He remembered his hopes and dreams when he was offered the
88 PdV, St Jordi '13
chance, as it was also offered to half of the young people of his town (and offered to many
other rural youth in other places), to go to Mars and help to develop the human expansion
to Space, by working into the Mineral Extraction Complex. They promised a quality job, a
bright future, and the opportunity to be a pioneer and a hero for the society. Lies. There
was nothing more there than poorly built shacks and barracks, all of them unwholesome
dormitories where they slept, all covered by an artificial atmosphere dome which menaced
to fall apart. Their salary was paid in special currency, which could only be spent on the
Complex’s musty products. They had nothing more than two meager meals a day and six
hours of sleep, besides work, which had to be done every day with lame
electromechanical pickaxes, old and faulty. And those who had a family, like him, could
only have the “promise” of an unknown amount of money that was being sent to their
beloved ones on Earth. But the worker could not leave the planet as he had no money to
pay for it.
Devan started to realise that the situation wouldn’t ever get better. The benefits for the
investors were too high: they extracted a huge amount of titanium, nickel and aluminium at
a very high rate, and they wanted to keep it that way. Devan knew the workers needed
action to become the true leaders of the planet. Whenever he had the chance to spread
out his ideas, he talked in front of his group of workers. And although the workers had very
poor living conditions, they also were afraid of the guards’ retaliation. But eventually they
agreed with him:
- Today they may have the land. – Devan was talking in front of the 7 th Extraction
Division - Today, they may have the money. Today, they may have the power. But no
longer! Someday, someday they will have to yield everything to us, to the true
owners of Mars, the workers! Someday we will make them fall, and we will rise up!
The small group of workers who were listening burst into cheers and sounds of approval.
The people listening raised their pickaxes in the air. One of them separated from the group
and talked to them.
- Comrade Devan is right! – the speaker said - They will not fall themselves! We must
do it! We have to make them fall! There has been enough of this suffering! Now it’s
time to…
PdV, St Jordi '13 89
The words stopped on account of the sound produced by the metal boots of the
supervisor, who was approaching. Devan got off the chair where he was standing and all
the workers switched on again their electromechanical pickaxes and got back to work. But
that didn’t avoid the usual whipping the supervisor used to apply to the workers, always as
a corrective measure for his own bad mood. The electric whip cracking was loud, and
could be heard from the surrounding caverns.
Devan’s words were spreading fast among the mineral workers, and his claim to revolution
soon became viral. The hidden worker meetings in the caves were starting to happen very
often, and the number of the attendants, increasing. It eventually came to a day where
even the last group of workers was by his side, and they were ready to take the power. At
the very same night, they had planned everything and attacked. They fought the guards,
burnt down the Main Hall and almost killed the Complex Mayor, who finally was able to
escape. Later the Earth Army was sent, and they stopped the revolution, killing a lot of the
workers…
…Suddenly he was back on Mars, on the scaffold. The crowd was already expectant. The
executioner, who had a hood covering his head, and whose voice was distorted by a
special gadget, told him not to move, and removed the handcuffs from his blotchy hands.
The hangman led him to the execution wall, where he would receive the electromagnetic
pulse which should provoke an instant heart stop, and the consequential death. He was
given the chance to say his last words. He gave his last speech:
- Mars “society” – he said – is ruled by greedy thieves who just gloat over their brutal
domination of the people of this downtrodden planet. No inhabitant or worker will
allow this much more time. You cannot win. One day we will unite all together, and
we will defeat the oppression, and then there will be freedom. One day we rise up.
Devan knew that he had started the worker movement. He knew it wouldn’t die there. He
died knowing that another leader would come after him, claiming for revolution.
Héctor Ortega González, 2n Batxillerat
90 PdV, St Jordi '13
FRANÇAIS
PdV, St Jordi '13 91
92 PdV, St Jordi '13
LA VIE
Une mer d’événements sans fin,
Où je peux naviguer tranquille.
Où je choises un parcours sans fin,
Et où tout ne tient qu’à un fil.
Courte, largue, peu importe,
Elle continue, incapable d’arrêter.
Dans mes rêves, elle pouvait voler,
Sans un instant dans lequel reposer.
Merveilleuse image à retenir,
Celle d’une vie merveilleuse.
Lorsque vous arrêtez un moment pour réfléchir,
Et que vous ne pouvez pas penser à autre chose.
Force
Anna San Paulino, 2n ESO
PdV, St Jordi '13 93
L'AMOUR UNE SENSATION
L'amour c'est une sensation très difficile à expliquer
Parce qu'elle peut avoir mille significations
Et de mille manières se montrer
Mais une chose est commune
C'est toujours un sentiment spécial
Que tous les humains ont
Une sensation indescriptible pour tous.
Le monde
Katherin Lomas, 3r ESO
94 PdV, St Jordi '13
LONDRES
Il y a une grande ville,
dans une petite île,
qui entourée de champs verts,
m'a ravi mon cœur.
Traversée par la Tamise
et unie par douze ponts
dans Londres souffle une brise,
une brise de fraîcheur.
C'est une ville de dynamisme,
c'est une ville de l'Angleterre,
une ville d'art, mode et culture,
une ville avec trop de monuments.
Du London Eye au Big Ben,
du Picadilly circus au British museum,
sans oublier les palais de Buckingham et Westminister,
les parcs, et la belle Trafalgar Square.
Eton
Aida Silveira, 4t ESO
PdV, St Jordi '13 95
EST-CE JUSTE UN RÊVE?
Êtes-vous réel?
ou juste un rêve?
Je vais fermer mes yeux et je vais me demander
s’il y aura quelqu’un auprès de moi
Je vais fermer mes yeux et je vais me demander
s’il pourra me faire sourire
Je vais fermer mes yeux et je vais espérer
ne jamais me réveiller de ce rêve
où j’imagine
quelqu'un de spécial juste pour moi
daydream
Sara Mateo, 4t ESO
96 PdV, St Jordi '13
TON SOURIRE
Ton sourire est beau comme l’aube
Tes yeux sont comme regarder la mer
Tes lèvres comme des roses fraîches
Tu es ma petite princesse
Je ne sais pas si tu te souviens de moi
De notre temps, de nos rires, de nos jeux
Je suis triste, la distance est grande
Mais encore je t'aime.
Un océan nous sépare
Une mer de larmes amères
Je suis un naufragé sans but
Qui cherche à te rencontrer dans l'océan
Mais j’ai un cours
Peu importe les tempêtes o ouragans
Peu importe la distance
Tu me manques ma petite princesse
Mais je t’aime parce que tu es mon seul cours
Le déambulateur
Pablo Martín, 1r Batxillerat
PdV, St Jordi '13 97
98 PdV, St Jordi '13
MATEMÀTIQUES
PdV, St Jordi '13 99
100 PdV, St Jordi '13
XVIII Prova Cangur de la SCM (2013)
La Prova Cangur és un activitat impulsada per l'Associació internacional Le Kangourou sans Frontières, de la qual és membre la Societat Catalana de Matemàtiques que, per aquesta raó, és l'entitat titular del Cangur en llengua catalana.
Alumnat classificat en el millor 15% de les puntuacions
Nivell 1 (3r ESO)Laura GironaEster Martín
Nivell 3 (1r Batxillerat)Martí PujolSheila CasasDaniel SánchezAurelio Losquiño
Nivell 4 (2n Batxillerat)Andrés Girona
PdV, St Jordi '13 101
FOTOGRAFIA MATEMÀTICA
Edifici dins l'esferaMarina Cornellas, 2 ESO C
Premi Nivell 1 (Primer cicle ESO)
102 PdV, St Jordi '13
Paral·leles estel·larsLaura Gómez, 4 ESO D
Premi Nivell 2 (Segon cicle ESO)
PdV, St Jordi '13 103
Buscant l'equilibriAndrea Vílchez, 2n Batxillerat B
Premi Nivell 3 (Batxillerat)
104 PdV, St Jordi '13
Fotografies més votades
Circumferències simètriques d'aigua
Adriana Sanz, 2 ESO B
Prisma del tempsMelanie Montenegro, 2 ESO A
Punt de focGuillem Moran, 1 ESO D
PdV, St Jordi '13 105
Tot acaba en puntaIrina Martín, 1 ESO C
Esferes en esferes punxosesSuzhanli Sánchez, 1 ESO D
Pinces per un cubJaume Bori, 4 ESO B
106 PdV, St Jordi '13
Cercle d'il·lusionsSheila Vaqueiro, 2n Batxillerat A
Paradoxa matemàticaLorena Pardo, 2n Batxillerat B
PdV, St Jordi '13 107
108 PdV, St Jordi '13
PdV, St Jordi '13 109
Ailen Molina, 2 ESO B
110 PdV, St Jordi '13
Adriana Sanz, 2 ESO B
PdV, St Jordi '13 111
Carlota Vayreda, 2 ESO C
112 PdV, St Jordi '13
Melanie Montenegro, 2 ESO A
PdV, St Jordi '13 113
114 PdV, St Jordi '13