Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació Grau de Comunicació 2on semestre del curs 2012-13

PAC 1 - Estètica digital i media art

Manuel Rodríguez Sánchez

24/03/2013 1/4

Evolució del pensament estètic al llarg del temps

Els conceptes d'estètica i d'art han anat variant al llarg de la història, i de manera no

necessàriament paral·lela, també poden canviar en una mateixa època segons l'entorn

sociocultural. Si considerem la bellesa -visual, sonora...- com una propietat o atribut d'un

objecte, una cosa que és considerada bella en un determinat període de la història i en un entorn

sociocultural concret, pot no ser-ho en un altre. Avui dia, per exemple, el concepte de bellesa, o

del que és art, sovint és diferent segons el continent o latitud. Encara que, el fenomen de la globalització -sobretot pel que fa a la comunicació- tendeix a unificar-lo arreu del món.

Sense considerar aquí la diversitat cultural del món, farem ara un breu recorregut per l'evolució

del pensament estètic al llarg de la història, considerant només l'entorn sociocultural anomenat occidental, partint de l'antiguitat clàssica grega.

Encara que Homer i Hesíode ja parlaven de la inspiració de l'artista com un regal dels déus, van

ser Plató i Aristòtil els que formularen els principals postulats sobre la bellesa. Plató no assigna un

nom específic al que posteriorment es considerarà art. Utilitza el concepte genèric “habilitat” -

"τέχνη", techne: saber fer alguna cosa-, lligat al concepte de mimesi -imitació de la natura-. El

terme actual “art” prové del mot llatí ars -habilitat, ofici, coneixement de la tècnica-, que és la traducció de la paraula grega techne.

El concepte d'art en l'antiguitat, i desprès també a la edat mitjana, considerava les activitats i

produccions artístiques de diferent manera que en els períodes posteriors de la història. Doncs els

oficis manuals -com ara la sastreria o la construcció de vaixells- eren considerants art al mateix

nivell que, per exemple, la pintura o l'escultura. Es considerava art el producte resultant de

l'habilitat -l'objecte-. Però, el més important era el domini de les regles i el coneixement expert

de l'ofici. En aquest context, a més dels oficis manuals, una part de les ciències també eren considerades art.

A l'Edat Mitjana el concepte de estètica es va caracteritzar pel rebuig al que s'havia entès fins

aleshores per bellesa, doncs es considerava pagana i també perquè se la considerava responsable

de distreure l'atenció sobre el fonamental, que era el contingut. Perquè un objecte fos bell havia

de posseir una sèrie de característiques com ara la proporció o l'harmonia. Tanmateix, la bellesa

és allò que agrada a la vista. A més s'estableix una relació entre bellesa i bondat, de manera que

una cosa bona ha de se bella. En aquest sentit es relacionava la bellesa amb la intervenció de

Déu -apogeu del cristianisme-. Durant l'Edat Mitjana es distingien les arts que requerien només

esforç mental de les que també necessitaven esforç físic. A les primeres se les denominà liberals i

a les segones mecàniques. Així mateix, es considerava les arts liberals superiors a les arts

mecàniques -també anomenades vulgars-. Amb tot, el terme art -sense qualificador- s'aplicava

només a les arts liberals, que eren: la gramàtica, la retòrica, la lògica, l'aritmètica, la geometria,

l'astronomia i la música -entesa com teoria de l'harmonia-. La pintura i l'escultura no es

consideraven ni arts liberals, ni mecàniques, doncs es pensava que eren poc importants per incloure-les en les classificacions.

No var ser fins al Renaixement que els oficis i les ciències sortiren de l'àmbit de l'art, i s'afegí la

poesia com disciplina, finalment artística. La situació social de l'època va facilitar la separació de

les arts i dels oficis. La bellesa començà a ser més apreuada socialment. Els seus productors -

arquitectes, escultors i pintors- començaven a ser més ben valorats, i com que es consideraven

superiors als artesans volien que no se'ls identifiqués amb les artesanies. La situació econòmica,

propicià les inversions de capital en obres d'art, com una alternativa a les inversions en el comerç

i la indústria. Això va millorar la situació social i financera dels artistes, i finalment aconseguiren

que se'ls considerés dintre de les arts liberals. Al costat de les ciències, doncs la concepció

tradicional de l'art encara es basava en l'estudi de les lleis i normes -com ara la llei de la

PAC 1 - Estètica digital i media art Manuel Rodríguez Sánchez

24/03/2013 2/4

proporció perfecta-. En el segle XVI, encara no s'utilitzava el terme belles arts, s’utilitzava el

terme “arts del disseny” per designar les habilitats de l'arquitecte , el pintor i l'escultor. Però

aquesta nova classificació no considerava la música, la poesia i el teatre. Encara que es

reconeixia l'afinitat entre totes aquestes arts, no estava clar què les diferenciava de les artesanies

i les ciències.

Nous intents de classificació es succeïren entre els segles XV i XVII, com per exemple arts

enginyoses, musicals, nobles, memorials, pictòriques, poètiques o visuals, per arribar finalment a

insinuar la terminologia “belles arts”. En la segona meitat del segle XVII, es comença a considerar

el concepte de belles arts en un tractat d'arquitectura -François Blondel, 1765-, referint-se a

l’arquitectura, la poesia, l'eloqüència, la comèdia, la pintura i l'escultura. Més tard s'afegiren la

música i la dansa. Blondel afirmava que el vincle que les unia era que actuaven per mitjà de la bellesa, encara que no utilitzà directament el terme “belles arts”.

El terme “belles arts” s'incorporà al vocabulari dels erudits del segle XVIII, i es mantingué el segle

següent. Es consideraven cinc belles arts: la pintura, l'escultura, la música i la dansa; i s'afegiren

dues més que estaven relacionades: l'arquitectura i l'eloqüència. Aquesta classificació s'acceptà a

nivell universal, com a concepte i classificació de les arts. A partir del segle XVIII quedà finalment

clara la distinció entre oficis, ciències i arts. Només les belles arts eren arts. Ja en el segle XIX la

paraula “art” restringí el seu àmbit i ara incloïa només les belles arts, deixant de banda les artesanies i les ciències.

A mitjan segle XVIII, no només es va definir el concepte de belles arts. També s'establí una teoria

sobre les característiques comunes de les belles arts, que es reduïa a afirmar que la característica

comuna de totes elles és que imiten la realitat. Encara que avui aquesta teoria no sembla

correcta, tingué una gran acceptació a l'època -era al primera teoria general de l'art-.

Per als racionalistes de l'època, l'art ha de basar-se en la imitació de la natura per mitjà de

signes, que ajuden a comprendre la imitació.

Amb el temps el concepte d'art evolucionà associat al de bellesa. En el segle XIX l'art estava

sotmès al gust de la majoria i al convencionalisme. L'art convencional es dedicava més a produir

coses belles per agradar al públic, que a produir coses noves. Amb algunes excepcions rebels com

ara el poeta francès Charles Baudelaire -i.e. Les fleurs du mal (1857)-.

A finals del XIX els rebels s'organitzaren en corrents artístics, i formaren les escoles dels

simbolistes i els impressionistes. No va ser fins al segle XX que els moviments d'avantguarda

agafaren protagonisme. Van aparèixer grans grups avantguardistes, com per exemple el cubisme,

l'abstraccionisme i l'expressionisme. Per aquestes avantguardes la llibertat en l'art no era tan sols

només permissible, sinó que era imprescindible –un il faut-. Un dels principals atractius de l'avantguarda era el fet diferencial. La ruptura dels convencionalismes, el canvi.

Així les coses, actualment l'art s'inclina principalment per l'oposició. Oposició contra les

institucions culturals -museus, acadèmies...-, contra l'estètica unificadora i productora de

dogmes, contra el concepte d'autor -el públic s'incorpora al procés creatiu-... Inclús oposició a la

paraula “art” (Tatarkiewicz, 1990).

“L'art es por su naturaleza un ámbito de libertad y puede adoptar muchas formas” (Tatarkiewicz, 1990).

PAC 1 - Estètica digital i media art Manuel Rodríguez Sánchez

24/03/2013 3/4

Diferències entre els conceptes d’art i estètica

L'art i l'estètica estan íntimament relacionats. Considerem la definició: “l'art és una activitat

humana conscient capaç de reproduir coses, construir formes, o expressar experiència, si el

producte d'aquesta reproducció, construcció o expressió pot delectar, emocionar o impactar”

(Tatarkiewicz, 1990). Segons aquesta afirmació, les coses considerades art produeixen

experiències estètiques en les persones que les experimenten -visualitzen, escolten, toquen...-.

Així com l'estètica pot estar en la natura, l'art és producte de la humanitat, és artificial. Però,

malgrat que no sabem si els animals o les plantes poden apreciar-la, tot fa pensar que l'estètica

també és una construcció humana. És una característica, un atribut, de les coses que ens

produeix efectes sensorials -agradar, emocionar, impactar...-.

La diferència entre l'estètica i l'art, rau en que l'estètica és un atribut -una característica pretesa

o inferida-, mentre que l'art és una funció. Algunes funcions de l'art són la difusió de la cultura o

la generació de cohesió social, entre d'altres. Encara que la funció primària de l'art és produir

experiències estètiques. I és això el que fa que l'art i l'estètica siguin companys inseparables.

Estètica de les produccions digitals i el media art

L'estètica de les produccions digitals i el media art requereix interconnectar diverses disciplines,

tenint en compte els vincles que s’estableixen entre art, comunicació, i tecnologia. Per aquest

motiu, la innovació i l'experimentació en la producció de les obres són factors essencials pel

desenvolupament d'un llenguatge efectiu i a la vegada artístic, doncs hem d’afrontar noves

maneres de comunicació, amb mitjans i llenguatges diversos.

Les noves tecnologies de generació i reproducció d'imatge i so proporcionen eines molt potents

per la creació artística. Així i tot, l’estètica –centrada en l'objecte- està sovint condicionada pel

procés, el sistema i el context. Tant pel que fa a la producció, com en la fruïció de l'obra. Doncs

les relacions entre el públic i l'obra s'estableixen mitjançant interfícies tècniques. A més a més,

els papers de l’autor i del l’observador funcionen de diferent manera a la tradicional fins ara,

sobretot quan l'obra és interactiva, o inclús amb participació creativa del públic. És per això que,

la concepció estètica haurà d'estar relacionada amb el sistema de comunicació, que integra

l'espectador en el context de l'obra, de manera més o menys activa.

Problemàtica respecte què és art

Què?

En principi, podríem considerar que l'art no és un producte de la naturalesa, sinó que és una

activitat humana conscient. El problema sorgeix quan s'intenta descobrir les propietats

diferencials que distingeixen l'art d'altres activitats humanes.

Qui?

També es pot produir desacord quan, malgrat el propòsit o intenció de l'autor, el producte final no

resulta un obra d'art. O quan un objecte sense propòsit artístic es considera art. Tanmateix, molts

objectes que considerem avui obres d'art, eren en el seu moment objectes quotidians sense

pretensions artístiques. El problema resideix en qui decideix sobre existència o no d'art, en qui és

el que estableix els criteris i en qui jutja sobre la bondat artística de les coses. Durant molts anys

aquest poder de decisió ha estat en mans dels acadèmics i els comerciants d'art. Però amb la

socialització creixent de la cultura sembla que això està canviant. Sobretot a causa de la

globalització del coneixement ocasionat per l'eclosió de la Xarxa.

PAC 1 - Estètica digital i media art Manuel Rodríguez Sánchez

24/03/2013 4/4

Com?

D'altra banda, si considerem que la creativitat és inherent a les activitats relacionades amb l'art -

com també a altres activitats no necessàriament artístiques-, el mateix concepte de creació, que

implica sovint novetat, impedeix qualsevol intent de qualificar adequadament una cosa que

encara no existeix, que no coneixem.

Aquest objecte pot no ser considerat art avui, però potser passats 50 anys sí.

Aquest objecte pot ser considerat art avui, però potser passats 50 anys no.

Biliografia i fonts d’informació:

• Alberich Pascual, J. (2012). Introducció a l'art i al pensament estètic. Universitat Oberta de

Catalunya: P06/16016/01933.

• Beardsley, Monroe C. (1986). cap. I. El 'corpus' platónico i cap. VIII. El idealismo alemán. A

Estética: Historia Y Fundamentos (7º ed., págs. 19-25 i 58-62). Madrid: Cátedra.

• Tatarkiewicz, Wladyslaw (1990). cap. 1. El arte: historia de un concepto. A Historia De Seis

Ideas: Arte, Belleza, Creatividad, Mímesis, Experiencia Estética (2º ed., págs. 39-78). Madrid:

Tecnos.