Sa Tramuntana1

EditorialÍndex

Avui estrenem revista i, amb aquesta, pre-sentem una nova associació juvenil a tota la comarca. Ja fa uns mesos ençà que joves, provi-nents de diverses entitats i sectors de l’Empordà, ens reunim i treballem per tirar endavant aquest projecte. És per això que estem molt orgulloses de poder presentar avui la punta de l’iceberg de tot el que hem fet.

Un projecte que vol aprofitar l’oci per apro-par al jovent la cultura, el respecte, la igualtat i el medi ambient. Motiu pel qual es vol donar l’oportunitat de donar a conèixer la seva músi-ca, fotografies, espectacles, etc a tots aquells grups i joves que vulguin fer-ho.

Això sí, sense oblidar mai les nostres arrels ni principis: entre els joves de la nostra comarca no ha d’existir discriminació de cap mena.

Només esperem que us agradi la iniciativa i que puguem comptar amb la vostra col·laboració i les vostres propostes. Per poder fer d’aquest, el projecte de tots vosaltres.

Ara sols ens queda agrair a tots els que ens heu donat un cop de mà, heu fet possible aquest somni o ens heu motivat a tirar endavant.

Esperem poder-vos veure a tots pel local ben aviat.

Volats per la Tramuntana

Presentació 2Notícies 3Siempre lo mismomierda de ciudad 4Toca’m una cançó 5Paraules de ... 6El jardí 8Pòster 10Contro, recontro, Sant Vicenç 13Serendipity 14Qüestió d’actitud 15El convidat 16Casa de la Misericòrdia 16

Cafè Exprés 17Bits 1816 mm 19Les parides d’Iuiu 20Perdoneu però jo ho havia de dir 21Tira còmica 21

Sa Tramuntana 2

Presentació

Volats per la Tramuntana és una iniciativa que neix de la unió de diversos sectors juvenils de la comarca. Aquest projecte té la voluntat de potenciar la cultura, l’associacionisme, la no discriminació i la conservació del medi ambient entre tots vosaltres. Per aconseguir tots aquests objectius, l’associació té previst crear un espai d’oci alternatiu, així com la creació d’aquesta re-vista.

Aquest espai ens servirà per potenciar la cul-tura juvenil de la comarca a través d’activitats i actuacions de grups musicals, teatrals i d’al-tres àmbits. Ja que aquesta cultura no disposa d’espais lliures on poder-se donar a conèixer i mostrar les seves qualitats i trets diferencials.

A més, tots nosaltres volem que sigui un espai on es potenciï tant l’associacionisme com la no discriminació de cap mena (origen, sexe, orien-tació sexual, etc). Aquest objectiu s’assolirà a través de xerrades, col·loquis i debats sobre els problemes que ens envolten als joves de la comarca diàriament.

A part de tot això, comptem amb experts en el medi que ens envolta. Aquests podran oferir a tots els joves activitats a l’aire lliure, les quals serviran per conèixer i respectar millor el medi de la comarca.

Tal i com hem dit, a part d’aquest espai comptarem amb aquesta re-vista la qual tindrà els mateixos objectius que l’associació. Per una banda, es tractaran temes culturals diversos comptant amb entrevistes i reportatges als grups de la comar-ca. Per l’altra, es comptarà amb l’opinió de diversos sectors de la població, respectant les seves opinions. Per últim, tots vosaltres també hi tindreu el vostre lloc i, per això, s’intentarà publicar tot el que ens feu arribar.

Sa Tramuntana3

El passat mes de Desembre es va consti-tuir l’entitat “Volats per la Tramuntana”.

Després d’haver realitzat les diferents reunions per tirar en-davant l’associació, per fi disposem d’un local fixe on poder preparar les diverses activitats que volem realitzar pel jovent de Figueres. De moment es trobarà tancat al públic. Esperem que en un futur no gaire llunyà s’hi puguin començar a rea-litzar esdeveniments i activitats i que pugui ser un punt de trobada pels joves.

Volats per la Tramuntana tindrà pàgina web. El 5 d’abril es van establir les bases per la creació de la pàgina web de l’en-titat. En aquesta, es pretén crear un espai interactiu on la proximitat amb la gent sigui la principal característica. En ella s’hi podran trobar les diferents novetats de l’entitat, descar-regar la revista gratuïtament. Us oferirem la nostra videoteca i galeria de fotos i es promocionarà, de formar gratuïta, la cul-tura empordanesa.

A partir del pròxim número, la revista tindrà una nova secció d’opinió, on els lectors hi podràn dir la seva sobre l’entitat, la ciutat, la comarca o quelcom que considerin oportú.

També es vol donar l’oportunitat a tota persona que tingui alguna inquietud artística d’enviar algun relat per poder-lo pu-blicar, entre els quals en seleccionarem el que més ens agradi i serà incorporat en el següent número.

L’adreça per enviar les vostres opinions o els vostres relats és:

satramuntana@gmail.com

T’agrada escriure?Col·labora amb nosaltres!

Sa Tramuntana al web!

Volats per la Tramuntana ja té local. Esperem poder obrir ben aviat!

Notícies

Sa Tramuntana 4

Siempre lo mismo mierda de ciudad

Kortatu va ser un grup de rock dels anys vui-tanta que va saber recollir l’herència agressiva i creativa del punk combinant-la amb el to com-batiu de l’ska; amb aquesta mixtura va crear un discurs musical de radical contingut polític. Els anys vuitanta van ser anys de profunda agitació musical i cultural, els mal anomenats anys de la “movida” i si bé a mi mai em va acabar d’inte-ressar aquella efervescència musical és cert que va suposar una injecció adrenalínica de vitalisme i creativitat. Amb els anys hem descobert que molta d’aquella música és la que millor retrata l’atmosfera que va embolcallar aquells anys. Si escoltem el pop edulcorat i pretensiós de Me-cano, la creativa aposta de El último de la fila o el rock adolescent i entusiasta de Loquillo y los Trogloditas podrem entendre quins aires es res-piraven en aquells anys. O si escoltem Kortatu.

Mai em va agradar Kortatu, massa cridaners pel meu gust, però és inqüestionable que van saber capturar alguns dels batecs que es percebien en aquell moment històric de canvis, transforma-cions, esperances i decepcions -potser això van ser els vuitanta-. L’any 1985 Kortatu va treure al mercat el seu primer disc i en els àmbits alter-natius la cançó Mierda de ciudad es va convertir en un singular hit: Todo este sábado, me lo voy a pasar,/ privando en mi casa, hasta reventar/ ya estoy harto, no quiero salir más,/siempre lo mismo, mierda de ciudad. I això es deia bramant i expressant la impossibilitat d’encaixar en una estructura social on la soledat, l’alcohol i el crit semblaven les úniques respostes possibles.

A l’hora d’iniciar aquesta secció, curiosament

sonava per la ràdio aquesta cançó; i dic curiosa-ment perquè no és habitual que en una cadena no especialitzada es recuperi la música de Korta-tu. I potser perquè escoltant-la m’he trasplantat als anys vuitanta, a quan era jove, i perquè he estat convidat en aquestes pàgines a participar en un projecte creat i conduït per joves del segle XXI, m’ha semblat que era una bona idea titular aquesta secció amb la tornada d’aquesta vella cançó de quan jo tenia vint anys.

Els promotors de la revista em proposen que parli de Figueres: ¿Siempre lo mismo, mierda de ciudad? Figueres pensa molt sobre si mateixa i el discurs sembla destinat a repetir debats i llocs comuns fins a l’extenuació, com si d’una cadena de mantres es tractés: cal aprofitar la situació privilegiada de la ciutat, el Castell de Sant Fer-ran es una assignatura pendent, el Museu Dalí no es relaciona amb la ciutat, què en farem de l’estació de tren... Junt amb això també són in-evitables les jeremiades: no tenim universitat, hem perdut la condició de capital cultural i co-mercial, ens vam deixar prendre el Museu del Cinema.... Sempre s’han de repetir aquests tò-pics i planys? Són reals els conflictes i laments que es plantegen des de fa dècades? Sovint tinc la percepció de què posar sobre la taula aquests assumptes pendents és una magnífica manera de no fer res, d’enrocar la nostra capacitat de reflexió i actuació en un discurs morbosament masoquista. Alguns problemes són reals, d’al-tres sospito que més o menys inventats però parlar i parlar d’ells durant anys s’ha mostrat com la millor manera de no resoldre’ls i d’im-possibilitar-nos pensar més enllà. I si després d’anys no trobem respostes potser ha arribat l’hora de plantejar-nos si les preguntes estan ben formulades.

JMSoldEVilla

Kortatu a Figueres

Sovint tinc la percepció de què cal aprofitar la situació privilegiada de la ciutat

Tintinòleg

Kortatu van saber capturar els batecs que es percebien en un moment de canvis, transformacions, esperances i decepcions

Sa Tramuntana5

Toca’m una cançó

Encara sent jove, sovint em pregunto com ha-gués estat la meva vida havent nascut als anys 40, veient-me sota l’ombra d’un feixisme que acabaria durant gairebé quatre dècades i sent víctima de l’opressió d’un bé cultural tant iden-tificatiu com és la llengua. Abans de la Guerra Civil, la presència del català a la música era gai-rebé inexistent. Van haver de passar vint anys perquè aparegués un home anomenat Ramon Pelegero Sanchis, popularment conegut com a Raimon, que, juntament amb noms com Miquel Porter o Lluís Serrahima van engegar un viatge sense retorn cap a un somni que fins llavors no era res mes que una utopia: la composició i dis-tribució massiva de música en català.

Els Setze Jutges, un reconegut grup de músics i cantants catalans fundat al 1961, va donar una empenta definitiva a un moviment que faria vibrar tot un poble durant varies generacions. Alguns dels darrers membres en incorporar-s’hi foren Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Joan Manel Serrat. Aquest últim, l’any 1968, va veu-re’s embolicat en l’escàndol de Eurovisió per negar-se a cantar en castellà, fet que va costar-li l’exili. Massiel, una discreta cantant madrilenya, va ser l’encarregada de substituir-lo i, molt sos-pitosament, va acabar guanyant el concurs. La música de Serrat i la d’alguns altres artistes ca-talans va mantindre’s censurada durant molts anys, fins i tot per a unes recents nascudes TV3 i Catalunya Ràdio.

En plena era digital, sovint aprofito per veure

vídeos de Raimon omplint el Palau d’Esports de Montjuïc al setembre de 1975. La veritat es que se’m posa la pell de gallina. Quin sentiment, qui-na força! Deu anys més tard, Lluís Llach va reunir 100.000 persones al Camp Nou en un concert per a la posteritat. Fites inoblidables, moments llagrimalls en record a un passat cultural obscur.

L’any 1986 va néixer el fenomen del Rock Ca-talà amb noms que avui en dia segueixen sent dels més estimats. Sopa de Cabra, Els Pets, Sau o Sangtraït en podrien ser uns clars exemples. Ja han passat 30 anys des de llavors i d’aquí n’han acabat sorgint grans grups i cantautors que, de ben segur, marcaran un nou camí a se-guir. L’exemple ens fa més grans per això vull aprofitar per denunciar l’oblit del nostre passat musical; un camí que ha estat molt i molt fei-xuc però que, paral·lelament, recordarem amb orgull durant molts anys. També m’enorgulleixo de dir que estimo a cada una de les persones que han lluitat i protestat perquè aquest somni hagi estat una realitat i, de rebot, haver-nos en-senyat que amb l’esforç pots aconseguir-ho tot.

Digue’m optimista pero... qui no coneix a Els Amics de les Arts, a Antònia Font o Manel? Tots hem demostrat que la fórmula funciona, que no hi ha crisi que pugui tombar-nos i que només nosaltres podem seguir sent el que som. Ja no hi ha gènere que se’ns resisteixi, músics amb des-perdici ni moments del temps per perdre. Tot està per fer i tot és possible, només depèn de tu.

de Raimon a Manel

JoaN CalVETEstudiant d’econòmiques

amb esforç pots aconseguir-ho tot

Sa Tramuntana 6

Paraules de ...

En aquest numero hem parlat amb Direcció Prohibida. Un grup de rock jove que, tal i com ens explica l’Albert (veu), té la influència de grups com “Extremoduro, Platero y Tú, Fito y Fitipaldis, Marea o Bocanada”. Aquesta banda, formada per 5 joves d’entre 16 i 20 anys (Jordi Pujadas, Albert Pujadas, Dídac Oliveras, Víctor Angulo i Marc Gispert), porta més de 5 anys en els escenaris de la comarca i tenen el seu segon disc a punt de sortir del forn.

Els integrants de Direcció prohibida o Dyna-mix, com s’anomenaven abans, ens expliquen que van començar “al voltant de la flauta mà-gica”, una escola de música figuerenca. En Jordi (guitarra) ens comenta que a partir d’aquell moment, es van començar a trobar amb les “di-ficultats per entrar en el panorama musical”. No obstant, a mida d’anar “insistint i tocant” es van anar fent “un lloc” i, com remarca en Dídac (Ba-teria), “el que costa més, agafar un nom” i que la gent els conegués. Tot i que, actualment, ja por-ten “30 o 40 concerts a Figueres”.

El desembre del 2009 aquests van

treure el seu primer disc Dicen..., tal i com remarquen, “sense l’ajuda de cap discogràfica”. En el moment, a tots ells, els “va agradar molt i tot-hom el comprava”, però tots coincideixen que, “a mida d’anar-lo escoltant, cada cop” trobaven “més coses” que no els agradava. En part, degut a que han “anat canviant l’estil” i “el d’ara, no s’assembla gens al del primer disc”.

El grup també remarca el gran canvi que existeix entre “la maqueta i el disc que estan preparant”. Ja que han “canviat l’estil de música, la forma de cantar i tocar i la forma d’entendre la música”. A més, l’Albert atribueix importància a “l’edat” que tenen, en la que “hi ha molts can-vis“ fet que “es nota molt en la música”.

Els integrants del grup comenten que les no-ves tecnologies també els han “ajudat molt”, ja que “amb internet és molt més fàcil con-nectar amb la gent” i “donar a conèixer el

teu treball, sense tant pressupost”. I creuen que “la xarxa és una bona eina per conèixer

Sa Tramuntana7

nova mú-sica” quan no es tenen

diners per comprar discs. A més, Direcció Prohibida creu que la importància

no recau en el disc sinó en “els directes” ja que, tal i com diu en Víctor, “el millor és fer un bon directe i que la gent es recordi del grup”.

Per altra banda, pensen que “no hi ha mol-tes facilitats a l’Alt Empordà” pels nous grups de música. I ens expliquen que són “les asso-ciacions qui realment ajuden al sorgiment de nous grups”, organitzant concerts i altres esde-veniments. Malgrat això, tampoc obliden que aquestes “necessiten subvencions“ i, per tant, “el problema es trasllada més amunt”. Tot un entorn que, com remarca en Jordi, porta a una ciutat amb “manca de concerts potents”. Els quals només es “centren a barraques o a l’acús-tica”. Tot i que, alhora, aquests creuen que “si t’ajuden i et deixes ajudar” qualsevol grup pot tirar endavant com ells. Un clar exemple són tots els grups de música alt empordanesos sor-gits, com diuen ells, de “les ganes de tocar i el moviment que s’està creant” a la comarca.

El grup tocarà a l’Embarraca’t de Figueres i creuen que, després de “3 anys intentant-ho”,

és “un pas important”. Tot i això, destaquen que “és un error” que existeixi “un concurs de música per a majors d’edat”, un problema que van patir al concurs Joan Trayter de l’any pas-sat. Ja que, com diuen, “un noi de 7 anys pot tocar molt millor que un de 24” i “no s’hauria de limitar l’edat per aquestes coses”. A part de l’Embarraca’t, a Direcció Prohibida els agradaria “tocar a festivals com l’Acústica o altres”. Tot i que alguns membres del grup plantejen metes com “el continent europeu”, si s’assoleix un

cert reconeixement.“El escenario de la vida” serà el títol del nou

disc. Els integrants del grup ens expliquen que aquest sorgeix de la temàtica de les lletres del treball, les quals “parlen de la vida i amb les que, possiblement, més d’un s’hi sentirà idenficat”. Tot i això, haurem d’esperar per poder-lo tindre a les mans perquè “no s’ha pogut acabar per fal-ta de diners”.

A part del disc, Direcció Prohibida té pensat fer “un videoclip de la cançó Me acuerdo, el hit d’aquest nou treball”. Un petit detall que els pot ajudar a promocionar el seu nou treball i a obrir-los altres portes “fora de la comarca”.

Sa Tramuntana 8

El Jardí

“Si vols ser feliç un dia, emborratxa’t. Si vols ser feliç un any, enamora’t. Si vols ser feliç tota la vida, cuida un jardí”. Aquest proverbi xinès és el que em va regalar una bona amiga, mare d’un bon amic de la meva filla, quan fa uns anys vaig començar a treballar de jardiner. Quan me’l va dir, ho reconec, n’ignorava el significat. Ara, amb la perspectiva del temps i l’experiència per-sonal, puc donar fe de la saviesa del proverbi.

Jo provenia del periodisme, de la cultura de l’immediat. Mesurava la vida per segons, minuts, i hores. Era esclau del rellotge, i si dir demà era parlar a mig termini, imagineu amb quina man-dra pronunciava setmana, mes, o any. Treballar en un jardí, però, va ser entrar en un univers paral·lel on el temps es mesura per estacions: primavera, estiu, tardor o hivern. L’hora no la dóna les busques del rellotge sinó l’alçada del sol, i els brots de les plantes marquen el pas del temps.

La pausa que produeix observar el creixement vegetal, la calma que demana comprendre el creixement d’un arbre abans de podar, és el que finalment omple de sentit el proverbi.

Sense ni adonar-me´n va brotar la primera pregunta: perquè tenia pressa? I, de fet, no en tenia. M’havia anat apropant a un estil de vida oposat al que havia portat fins aquell moment. Els temps pot ser un tirà o un aliat. ¿Perquè men-jar ràpidament i d’una esgarrapada un aliment que no demanes que sigui saludable sinó ràpid de cuinar? ¿No és millor cuinar amb tranquil-litat uns aliments saludables i fer de l’àpat un moment de plaer, de conversa? O si estàs sol, de reflexió.

Això que explico, però, no és més que l’abc d’un moviment cultural d’àmbit mundial que proposa calmar les activitats humanes. El mo-viment SLOW (lent, a poc a poc) proposa que la persona agafi el control del temps i prioritzi les activitats. També ha acabat plantejant-se la

Justícia, des d’un punt de vista planetari, del sis-tema de vida dels països occidentals. Ha acabat per prendre partit per la biodiversitat enfront dels cultius transgènics homogeneïtzadors, i re-comana l’ús de productes locals davant de les grans distribuïdores d’àmbit mundial. Perquè consumir un quètxup fabricat a l’altra banda del món? Quina racionalitat té el consum de com-bustibles fòssils que suposa aquest transport? Per exemple, davant la possibilitat d’efectuar la compra per Internet i en pocs minuts, adquirint productes sense saber si contenen o no transgè-nics, el moviment slow recomana anar al mercat local i efectuar amb tranquil·litat una compra responsable.

En contra del que es podria pensar, els partida-ris del moviment slow no animen a la passivitat, sinó a l’activitat però essent selectius i plena-ment conscients de com invertim el nostre temps.

MaRTÍ BaTllE

Slow

Escriptor

laia BaTllEIl·lustradora

Sa Tramuntana9

laia BaTllEIl·lustradora

Sa Tramuntana13

El passat 25 de febrer es va viure un dels episo-dis més patètics de la historia televisiva recent. La presentadora Ana Rosa Quintana es treia de la màniga, en ple judici per l’assassinat de Mari Luz Cortés, una entrevista amb Isabel García. Entre plors, la dona confessava que el seu marit, que l’estaven jutjant en aquell precís moment, havia assassinat a la menor. Visiblement compungida i afectada, Ana Rosa aconseguia el que ningú ha-via aconseguit fins llavors. Ni els altres mitjans de comunicació. Ni tan sols jutges ni policia. És a dir, una autèntica exclusiva. L’entrevista, com ella mateixa va definir, “que tot periodista vol-dria donar”.

Més tard es van conèixer els detalls d’aquesta “exclusiva”. L’entrevistada, que pateix esquizo-frènia, va denunciar que el programa no van deixar que parlés amb ningú durant dies i que tampoc li van pagar els 600 euros que els perio-distes li van prometre per les seves declaracions Ara li toca a la jutgessa decidir si la Ana Rosa Quintana ha comés un delicte de coacció, com a responsable de la productora del programa. Sigui com sigui, que la presentadora no pateixi per la continuïtat del seu magazin, que aquestes denuncies van per llarg i solen acabar amb una multa.

Més enllà del cas Mari Luz, el pitjor del l’as-sumpte és que Ana Rosa Quintana pot haver creat un perillós precedent en la cultura telees-combriaire d’aquest país. Sinó n’hi havia prou amb l’anomenada “pena del telenotícies”, ara

ha arribat el moment que mitjans i estrelles del circ mediàtic es posin la toga de jutge i comen-cin a jugar a ser magistrats. Fa un parell d’anys, arran de les detencions pel cas Pretòria, va néi-xer la “pena del telenotícies”. Lluís Prenafeta i Macià Alaveda, detinguts, emmanillats… i gra-vats i fotografiats pels mitjans de comunicació. Una condemna mediàtica prèvia al seient del acusats. Però això no es tractava d’una incursió activa dels mitjans a l’esfera judicial, sinó una constatació passiva del poder fàctic que osten-ten. Ara les tornes s’han canviat. Encenent el televisor, el judici paral·lel ha començat.

Ja no ens referim a judicis de valor en un co-lumna d’opinió d’un diari, sinó a un veritable espectacle arbitrari en continguts que aspiren a l’ètica i a l’objectivitat. (Sospir). El “tot val” no val per res i a l’hora d’informar no es pot prendre part del conflicte, encara que sigui del costat del jutge. Casualment, però, aquestes pràctiques, deontològicament denunciables, arriben de programes i grups comunicatius que malgrat fer del rigor la seva bandera, fracassen en l’intent. És més, i encara que pugui semblar contradictori, la veritable guerra mediàtica està en l’audiència. Seran hipòcrites, però d’estupids no en tenen un pèl, i saben que una carnassa ven. Parafrasejant una d’aquestes noves icones culturals; “Jo per l’audiència… MA-TO”. O si més no… descobreixo l’assassí. I si és en prime time, millor.

JoSEP SallERaS

ana Rosa es posa la toga

CENTRE DE DIA“L‛ALBERA – CAP DE CREUS” Un servei per a la gent gran, de dilluns a

divendres de 8h a 20h.c/ La Selva, 17-19 LLANÇA tel. 972 122 190

Periodista

A l’hora d’informar no es pot prendre part del conflicte

Contro, recontro, Sant Vicenç

Sa Tramuntana 14

Serendipity

Em fascina el PopArb, el sempre captivador festival de música independent d’Arbúcies. En-guany, aprofitant que dos dels grans grups de l’escena musical catalana, Manel i Antònia Font, han publicat nou disc, a Arbúcies han tingut la senzilla i brillant idea de contractar-los. A més, amb els seus 150.000 euros de pressupost, compten també amb grups de la primera línia de l’indie de Catalunya com són The New Ra-emon, Refree o El Petit de Cal Eril. A Figueres, per això, també tenim un excel·lent festival, un “amb encant”: l’Acústica. Mitjançant un talona-ri similar (195.000 euros), una molt encertada combinació de concerts gratuïts i de pagament i un format diferencial i alhora flexible, el festival suma adeptes cada any (s’estima que l’any pas-sat van assistir-hi 38.000 persones, 3.000 més que al 2009), i ho fa amb un cartell llaminer i assortit. Sense anar més lluny, al 2010 vàrem po-der escoltar Love of Lesbian, Delafé y las flores azules o Roger Mas, així com el primer concert en solitari de Marina (Ojos de Brujo) o l’espec-tacle acústic de l’Elèctrica Dharma. L’Acústica, doncs, també em fascina.

Sé que l’Embarraca’t no és un festival de mú-sica, però cada any, entre març i abril, em sento com aquell alumne que espera un 5,1 de la se-lectivitat tot i ésser conscient que necessita un miracle per arribar al 4,9. Recordo l’actuació de Dover, quan encara eren en un grup i no el que són ara, penso que pel recinte firal hi han passat

Albert Pla, Mazoni, Pastora, Najwa Nimri i que sí, que Los Delinqüentes o Los Mojinos Escozi-os han portat festa, però veig el cartell d’aquest any i m’entren ganes de dir que sóc de La Bisbal. No només pel seu disseny, que també, doncs po-den ser estupendes les referències a Josep Pla i Narcís Monturiol però resulta underground en el sentit literal de la paraula, sinó perquè sem-bla ser que això de la “democràcia entitatària” no és la millor opció, musicalment parlant. Se’ns diu per activa i per passiva que l’escena musical catalana està en un moment esplendorós, i con-tractem a Muchachito Bombo Infierno –un any després d’haver publicat Idas y Vueltas– i Lagar-to Amarillo i Boikot.

La programació de l’Embarraca’t sembla que aspiri a ser un succedani del Viña Rock i dóna la sensació d’haver estat confeccionada per un grup d’amics desavinguts. Em sembla bé que s’hagi comptat amb els nanos de Direcció Pro-hibida i de Banana Beach, que són de Figueres, i aplaudeixo als Sanjays, però m’estranya que es dediqui un dia al hip-hop. Potser és que m’es-perava grups com Antònia Font, Mendetz, Fred i Son, Joe Crepúsculo o inclús La Brigada o La Banda Municipal del Polo Norte i que a Figueres, tot i tenir l’Acústica, encara som reticents a cer-tes propostes musicals... D’acord, els 155.000 euros de pressupost no són només per contra-ctació, però 60.000 euros donen per molt. És clar que per menys si el del bombo infernal en costa la meitat.

Barraca Musical

oRiol BoSChPeriodista

Sembla que la “democràcia entitària” sembla que no és la millor opció, musicalment parlant

Em sembla bé que l’Embarraca’t comptin amb els grups joves de Figueres com Direcció Prohibida, Banana Beach i Sanjays

Sa Tramuntana15

Qüestió d’actitud

Sembla ser que Figueres per fi comença a ar-rancar: proposen un cartell de l’Embarraca’t 2011 prou interessant, poc a poc s’estableixen les bases d’una escola de teatre figuerenca que vol convertir-se en un referent a Catalunya (’EM-TEB), s’anima la vida nocturna amb l’obertura de nous bars, la inauguració d’un local especialitzat en “fast food made in Catalonia” està al caure, l’Acústica complirà DÉU ANYS! i per fi podrem esmentar alguna cosa més a part del Museu Dalí quan parlem de Figueres... ah! I un altre canvi, potser un dels més importants!: Neix “Volats per la Tramuntana”, una injecció de motivació pel jovent figuerenc, i pel jovent en general, que arriba en un moment idoni!

I és que sentir una bona notícia en aquests temps i en aquest camp, en el de “les noves oportunitats i els projectes de futurs posats en marxa per gent de menys de 25-30 anys”, s’ha convertit en un luxe per les orelles.

A dia d’avui tens la sensació que tot el que sents al teu voltant són males notícies: Portu-gal envia l’ampolla de vidre amb el SOS a dins (i diuen que després ens tocarà a nosaltres); la gasolina no para de pujar; no hi ha diners per a res ni per a ningú –bé, pels bancs sí que n’hi ha-; França juga amb l’exèrcit i Japó es declara el punt més radioactiu del planeta, en l’argu-ment més perillós pels defensors de l’energia nuclear; l’atur no para de créixer i els joves ens enfonsem cada vegada més en la classe baixa de

la societat: ara per ara no podem deslligar-nos ni prescindir de l’ajuda dels pares, no sabem com ingressar, on treballar, on buscar, per quin camí anar, ens autoanalitzem i ens sentim inútils i perduts dins d’aquest sistema, no tenim massa idea de què fer ni a on anar, ni tampoc a qui acu-dir per trobar ni que sigui una mica de suport... i així passen els anys, i anem d’aquí a allà fent de tot però sense fer res. Però, ep!, no passa res! Tenim un avantatge que molts altres no tenen, un aspecte que ens fa privilegiats i que ens el venen com un fre als nostres propòsits, que ens l’intenten fer veure com el punt negre de les nostres generacions quan és tot el contrari, és la nostra principal arma: SOM JOVES!

Tenim moltes coses a favor: ens queden molts anys per endavant, hem mamat i hem viscut de l’evolució de les noves tecnologies, hem gua-nyat molta més cultura i experiència vital en poc temps, vaja, que tenim molt més recorregut que altres generacions passades a la nostra edat, som crítics i estem cansats d’aguantar una crisi i un model que se’ns imposa i en el que no se’ns permet participar, tot i que vulguem fer-ho...

Realment no és mal moment per marcar uns objectius a mig termini i tirar-los endavant. Tot és qüestió d’actitud. I si algú no ho veu massa clar o necessita un fet comprovant que tanqui aquestes pàgines i llegeixi el nom que apareix a la portada: “Volats per la Tramuntana”. Potser sí que estan una mica volats, però ara la seva iniciativa s’agraeix més que mai. Enhorabona, gràcies i sort!

iRENE CaaMaño

Som joves!

Periodista

Els joves tenim moltes coses a favor com per exemple que ens queden molts anys per endavant

Els projectes de futurs posats en marxa per gent de menys de 25-30 anys s’ha convertit en un luxe per les orelles

Sa Tramuntana 16

El convidat

Començar. Paraula que il.lusiona. Començar una vida,una amistat, uns estudis, una revista...A vegades, però, fa respecte pel que té d’ incerte-sa.

Llegia fa pocs dies a la premsa que des de l’any 1.997 “més de 600 emprenedors han im-pulsat la seva aventura empresarial en algun dels laboratoris d’idees que hi ha actualment en la província de Girona”. Bé. Bones idees. Il.lusió de futur a casa nostra. Ens fa falta. Algunes d’aquestes empreses segurament tindran èxit, moltes potser no. Sigui quin sigui el final de to-tes elles, el comú ha estat l’inici, el desig de fer camí, d’anar a algun lloc, d’aconseguir alguna cosa. Il.lusió.

Aquesta tarda de primavera em venen a la me-mòria els versos del vell poeta d’Alexandria:

“Ítaca t’ha donat el bell viatgesense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo

res més no té que et pugui ja donar”

La nostra societat, com totes les anteriors – això ho saben molt bé les persones a les que interessa la vida quotidiana dels homes i de les dones a través de la història –,és suficientment imperfecta i plena de problemes com perquè sigui engrescador intentar canviar-la una mica, començar un camí per a millorar-la.

Vosaltres, joves desconeguts i emprenedors, amb aquesta nova revista ho esteu intentant. Per a vosaltres el futur incert s’ha convertit en una empenta, en una tasca amable, en un viatge ple d’idees i il.lusions.

Endavant!

CaRME gaRdElla

ComençarProfessora

Casa de misericòrdia

RefugisEMMa QuESada Periodista

Vivim en un món cada vegada més convuls i inestable. Els estralls, les petites i grans der-rotes, l’angoixant contingència de l’existir que per sí sola mena tota experiència vital es veuen agreujats per preocupacions derivades d’una di-nàmica global que sovint és aliena a un mateix.

L’ésser humà és vell i expert, tot i que de vega-des no ho demostri, i per això al llarg del temps ha anat cercant un resguard a les malaurances i a les limitacions de la vida. En el discurs que Mario Vargas Llosa va pronunciar a Estocolm en rebre el premi Nobel, l’escriptor explicava què és escriure: “crear una vida paralela donde refugi-arnos contra la adversidad, que vuelve natural lo extraordinario y extraordinario lo natural, disci-pa el caos, embellece lo feo, eterniza el instante y torna la muerte un espectáculo pasajero”. La literatura, així, mostra que el món està mal fet i que la fantasia fa més rica la rutina diària.

La set d’empara comença aviat. Si no de for-ma més precoç, en els primers símptomes de l’adolescència, quan cos i ment experimenten una estranya metamorfosi. Aquell qui troba l’acompanyament en les notes, els aforismes i els versos d’aquesta edat, com ho feia el jove heroi de Las ninfas d’Umbral a l’habitació blava, teixeix un abrigall segur. El poeta Joan Margarit descobreix les paraules encertades (l’adjectiu precís que deia Pla) a ‘Casa de misericòrdia’. Les cases de misericòrdia eren llocs humiliants, on les mares viudes suplicaven l’ingrés dels seus fills; on l’acollidor era també el botxí. Els ver-sos finals diuen així: “Els orfenats i hospicis eren durs,/però més dura era la intempèrie./La ver-tadera caritat fa por./És com la poesia:un bon poema,/ per be ll que sigui, ha de ser cruel./No hi ha res més. La poesia [també la novel·la, la música, la pintura, el cinema, la filosofia,...] és ara/l’última casa de misericòrdia.

Sa Tramuntana17

Cafè Exprés

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) em ve a buscar a l’entrada de la facultat de Blanquerna Comunicació (Universitat Ramon Llull), a Barce-lona, on imparteix seminaris de literatura. Des de fa uns anys han instal·lat uns dispositius que impossibiliten l’entrada a les persones alienes a l’escola. Suggereixo el bar per fer l’entrevista, per dotar al títol de la secció un sentit físic a més de metafòric, però és ple de gom a gom i la cri-dòria és insuportable.

Fa dos anys Pagès va publicar Els jugadors de whist (Empúries, 2009), probablement l’única novel·la que té com a escenari la ciutat de Fi-gueres. L’escriptor viu a Torroella de Montgrí i combina les classes i les col·laboracions a la premsa amb l’escriptura. És, a més, autor de novel·les com El món d’Horaci i La felicitat no és completa i reculls de contes com El poeta i altres contes.

Pregunta. Com comences a escriure?Resposta. No hi ha un plantejament. Acabes

fent el que saps fer, no el que vols fer. No exis-teix el dia que decideixes ser escriptor. Quan tens uns quants contes els reuneixes en un lli-bre, però mai tens la visió del llibre.

P. Creus que l’escriptura va molt lligada a la lectura?

R. Sí, les dues activitats van juntes. Llegir sem-pre m’ha agradat, de fet m’agrada més llegir que escriure perquè llegir és oci. Escriure és una fei-na, és molt més exigent; has de tenir una idea. Llegir és com una passejada. Després de la dar-rera novel·la, per exemple, no tinc idees clares de sobre què escriuré.

P. Es fa angoixant, per a tu, no trobar idees?R. És angoixant quan és la teva feina. Per a mi

no ho és, entre les classes i els articles no em poso a escriure de manera més seriosa fins l’es-tiu. Però no és angoixant, no és l’eix de la vida.

P. T’agradaria dedicar-te més a escriure?

R. No, arriba un dia en que ja tens una identitat construïda. Si tens 18 anys et pots plantejar què faràs, però al cap del temps ja ets d’una manera. Si deixés de treballar m’hauria de reinventar i no em veig aixecant-me cada dia, havent d’escriure una novel·la.

P. Entre els múltiples temes de Els jugadors de whist hi ha el pas del temps i la conseqüent de-generació de les expectatives vitals. La crisi dels quaranta. Penses que aquesta situació és gene-ralitzada?

R. Això acostuma a passar, sí. No només als quaranta, també als trenta, aquesta crisi la tens sempre. Però als quaranta és més pronunciada, perquè encara tens temps de canviar, tens la sensació que és “o ara o mai”. Però tenir crisis està bé perquè vol dir que t’estàs preguntant què fas.

P. Penses, doncs, que aquesta incertesa davant la vida, pròpia de la joventut, no desapareix?

R. No. La gent canvia constantment, perquè l’adolescència i la joventut duren més. Ara això s’ha accentuat. Si no trobes feina, endarrereixes l’edat de tenir fills, viatges pel món... No tens una àncora. I, a més, hi ha la idea que el que has de fer és moure’t. Això, per a mi, és molt angoixant. Amb el temps he anat estimant la ru-tina, perquè serveix per fer el que vols fer. Però, tot i així és una sensació ambivalent: la rutina tranquil·litza i a la vegada hi ha una certa sensa-ció de nostàlgia.

EMMa QuESada

“Tenir crisis està bé perquè vol dir que t’estàs

preguntant què fas”

Periodista

Sa Tramuntana 18

Bits

Els avenços informàtics dels últims anys te-nen dues direccions molt clares: dins el món del maquinari es tendeix a la portabilitat, amb la progressiva substitució de l’ordinador personal de sobretaula per el portàtil, netbook, tauleta o telèfon intel·ligent; mentre que en l’àmbit del programari cada vegada treballem més i més amb el “programari al núvol”, fent servir tota mena de programes via pàgina web, tot emma-gatzemant les nostres dades a la xarxa.

Un dels àmbits on es connecten aquestes dues vessants de l’evolució de la informàtica és en el creixement de les xarxes socials, que no són altre cosa que complexes aplicacions web de comunicació interpersonal que ens perme-ten intercanvi de missatges i compartiment de contingut. Totes aquestes possibilitats, entre-llaçades amb la portabilitat d’Internet que ens permeten els nous dispositius mòbils (telèfons intel·ligents, tauletes i reproductors multimèdia) ens han portat a l’explosió de l’ús d’eines com Facebook o Twitter, xarxes socials que represen-ten costats oposats de la mateixa moneda.

Mitjançant Facebook obtenim servei de xat i compartiment de tot tipus de contingut amb totes les nostres “amistats”; mentre que Twit-ter, l’eina preferida dels periodistes, ens permet emetre i rebre missatges de 140 caràcters per dir “què està passant”. Altres aplicacions web que tenen molt d’èxit en l’actualitat són Tuenti, que és un símil de Facebook molt estès a la resta de l’estat; i Whatsapp, aplicació per a telèfons

intel·ligents que permet missatgeria instantània de manera gratuïta.

Des del punt de vista de l’usuari, apart de tenir accés vint-i-quatre hores al correu electrònic, tot plegat ens brinda la possibilitat d’estar con-nectats amb les nostres amistats (Facebook, Whatsapp, Tuenti) i assabentar-nos de tot el que passa al nostre voltant (Twitter) en tot moment, gràcies a la possibilitat que ens brinden les con-nexions a Internet 3G.

Tot i que en un principi les tarifes de dades 3G poden semblar abusives (a Espanya hi ha les tarifes més cares i les velocitats de connexió més baixes d’Europa), si en fem un ús correc-te podem estalviar-nos bastants diners en sms i trucades, ja que el sector de la població que queda exclòs de les xarxes socials és aquell que ens truca si li fem una trucada perduda...

Així doncs, gràcies a l’evolució del conjunt d’eines gratuïtes (Facebook, Twitter, Whatsapp, Skype, FaceTime...) i a la progressiva exten-sió dels telèfons intel·ligents i tarifes de dades (molt més barates amb operadores virtuals com Simyo, Blau o MásMovil) podem estar en con-tacte amb el món i totes les nostres amistats reduint la factura del mòbil!

les xarxes socials

alBERT RuBioEstudiant d’Informació i Documentació

VocabulariProgramari al núvol: Aplicacions i serveis dels que gaudim des d’un navegador d’Internet sense instal·lar res en el nostre ordinador. Ex.: GoogleDocs (ofimàtica), Dropbox (emmagatezemament) o Grooveshark (biblioteca musical).

Sa Tramuntana19

16 mm

Adaptar el còmic a la gran pantalla, amb ac-tors de carn i os, és un fenomen que es troba en expansió. És un format d’allò més versàtil. Et presenta un seguit de personatges envoltats per un relat i ho fa des de la comoditat de la vinyeta; establint més fàcilment un vincle amb el lector. D’aquí que, teòricament, sigui un suport òptim per a fer el pas cap al cel·luloide.

Abans de continuar, cal recordar que els termes “adaptació de còmic” i “cinema de su-perherois” no són sinònims absoluts. Per una banda, hi ha cinema de superherois que no està basat en cap còmic, com ara Hancock (P. Berg, 2008); i per l’altra, existeixen produccions fetes en base a còmics que poc tenen a veure amb les habilitats sobrehumanes, i les malles de colors; com, per exemple, Des de l’Infern (A. Hughes, 2001). A més; no tot es redueix a les grans edi-torials, com Marvel o DC. Si ens hi fixem, una de les primeres adaptacions inspirades en un còmic fou Tintin i el misteri del Toisó d’Or (Jean-Jacques Vierne, 1961). És cert que Marvel ho havia in-tentat temps enrere (a partir dels anys 40) amb el Capità Amèrica o Spiderman; però aquests ex-periments equivaldrien als actuals episodis pilot de les sèries. Tot i això, al 1966 sorgiria Batman: The Movie com a resultat de l’èxit aconseguit amb la famosa telesèrie protagonitzada per Adam West. Seguida per la francesa Barbarella (1968), dirigida per Roger Vadim. Aquesta última aprofitaria la tirada de cinema de ciència-ficció del moment, però bevent del còmic homònim en comptes d’inspirar-se en novel·les i passant igualment a la història en qualitat de film de cul-te.

No seria fins la dècada següent quan, de la mà de Richard Donner, ens arribaria Superman

(1978). El primer superheroi de còmic seria la guspira que encetaria un primer període prolí-fic del gènere. Aquest acabaria cap al 1998 amb l’obscur caçavampirs Blade, d’Stephen Norring-ton. Passant això sí, a través d’altres personatges com: Conan el Bàrbar (J. Milius, 1982), Batman (T. Burton, 1989), La Màscara (C. Russell, 1994) o El Corb (A. Proyas, 1994). Tot un conjunt de títols, acompanyats, alguns d’ells, per les se-ves respectives seqüeles, que provocaria el naixement d’un nou tipus de públic potencial i revifaria enormement el mercat del còmic.

Ara bé, l’autèntica edat d’or de les adaptaci-ons la trobem coincidint amb el canvi de segle. Bryan Singer ens porta X-Men al 2000 i origina un important daltabaix. El seu mètode rigorós fa que molts el vulguin imitar, provocant així un desbordament de títols i franquícies que deri-varà en molta producció de qualitat irregular. Ghost World (T. Zwigoff, 2001), Spiderman (S. Raimi, 2002), Hellboy (G. del Toro, 2004), Sin City (R. Rodríguez, 2005), Constantine (F. Lawrence, 2005) i Una història de violència (D. Cronenberg, 2005) en són alguns exemples. La segona meitat d’aquesta dècada és inaugurada per Christopher Nolan i el seu Batman Begins. Reinventant així el concepte i marcant el començament d’un nou cicle. A partir d’aquest moment, es vol incre-mentar la qualitat de les produccions (fins i tot reiniciant algunes de les franquícies existents) ja que han esdevingut un dels filons principals de la indústria. Així, sorgeixen films com 300 (Z. Snyder, 2007), Iron Man (J. Favreau, 2008), The Spirit (F. Miller, 2008), Watchmen (Z. Snyder, 2009) o Kick-Ass (M. Vaughn, 2010). Això sense comptar l’allau de títols que es troben en fase de desenvolupament i que permetran que el cò-mic esdevingui quelcom més que un petit apunt a peu de pàgina de la història del cinema.

del 9è al 7è art

daNi SERRaTècnic en producció audiovisual

Una de les primeres adaptacions inspirades en un còmic fou Tintin i el misteri del Toisó d’Or El mètode rigorós de Bryan Singer va

provocar un desbordament de títols de qualitat irregular

Sa Tramuntana 20

les parides d’iuiu

La nit passada vaig somiar, vaig somiar que la tramuntana bufava donant-nos a la cara i fent-nos comprimir els ulls a mi i al meu acom-panyant. Li passo la cigarreta confitada, ell em dóna l’Absenta. Fa una calada. Bec. Ens col-loquem. I la gent passa, mirant-nos, sorpresa, sorpresa al veure a dos homes, un de jove i un de no tant jove, asseguts a la barana del balcó.

Els seus ulls ens assenyalen, els seus dits ens veuen. O serà al revés? No té importància, no-més són paraules. Una dona passa amb la seva nena que pregunta:

-Mama, què fan aquells dos homes?Tapant-li al instant els ulls alhora que augmen-

ta la marxa per perdre’ns de vista el més ràpid possible li diu:

-Res filla, només són dos bojos. Ni cas!I brindem a la seva salut, no sense abans anar

a buscar un parell de gots, ja que sembla que li hem creat un tipus de sensació.

“Indecents! Brètols!” exclama un iaio que pot-ser és l’avi d’algú interrompent el seu què fer diari de contar rajoles només perquè fem algu-na cosa més interessant que ell. Riem.

Les turistes comencen a arribar. Rosses, ulls blaus, cames esveltes que ens fotografien per tenir la nostra imatge fins la posteritat.

-No t’emocionis nano, em fotografien a mi, per alguna cosa m’han vingut a veure. – em diu el meu company de farra diürna.

“Capullo”, penso. I li dono un altre glop a l’am-polla mentre es riu de mi en veure’m indignat. Em passa la cigarreta per a que em desfogui una mica amb el surrealisme de l’herba.

Els flashos de les càmeres ens enlluernen. Hau-ríem d’haver agafat les ulleres de sol.

-Encara veig masses llums, haurem d’agafar el cec més gran. Quant queda?

-Mitja ampolla.Me la treu de les mans el més ràpid possible,

apunt de caure balcó avall al allargar el braç, i la buida fins que en queda un quart. “Buf” s’escol-ta des del centre de la plaça, abarrotada per una multitud de guiris que prefereixen quedar-se fóra gaudint de l’espectacle que els estem ofe-rint. Estaran esperant que caiguem?

-Per què vas marxar de Figueres Iuiu? – em pregunta amb una cara seria i gairebé reflexiva.

Em quedo en blanc, no trobo les paraules per contestar-li fins que al final responc:

-Suposo... que la trobava una ciutat molt avor-rida. Si, per això vaig marxar. – somriu – I tu per què vas tornar Salvador?

-Pel mateix que tu, la trobava molt avorrida. -Per què era avorrida?-Si, volia convertir-la en una ciutat animada,

diferent a la que vaig deixar quan vaig marxar a Madrid. Però vaig fracassar...

-Fracassar? I tota aquesta gent?-Un somni, un somni com els meus quadres, i

és que al final una ciutat és animada si la gent que l’habita vol que així sigui. Si ells no volen jo no hi puc fer res.

I brindem per últim cop fins a buidar l’ampolla.

iuiu

Per què vas tornar Salvador?

lasparidasdeiuiu.blogspot.com/

laura puquet / il·lustradora

Sa Tramuntana21

Perdoneu però jo ho havia de dir!

Figueres té una població de 44.255 habitants. Un 21,64% d’aquests som joves amb edats com-preses entre els 14 i 30 anys, un sector de la població molts cops oblidat dins un calaix. No tinguent-ne prou amb això, constantment hem de suportar la cantarella de: “els joves sou el futur” de la nostra ciutat. Però la veritable pregunta que sorgeix és: Realment ha existit o existeix el futur pels joves?

I la resposta és molt clara, el futur mai ha exis-tit. Perquè el futur mai ha estat una preocupació pels que han governat i governen la nostra ciu-tat, sinó tot el contrari. L’administració només ha posat traves a la gent organitzada i motivada en els seus projectes.

Analitzant la situació en la que ens trobem ara, podríem arribar a dir que estem abandonats en mig d’un gran oceà. Més ben dit, abandonats en contra la nostra voluntat. Treballar amb un vaixell a la deriva és una responsabilitat molt gran. Perquè un sempre té dos dubtes: es va en

la direcció correcta? i la feina feta arribarà a bon port? Malgrat tot això, tenim l’orgull de que el vaixell el portem nosaltres i donem les gràcies. Gràcies a que ens hagin abandonat perquè això ens ha obligat a fer la feina sols.

És més, tenim ganes de fer gran aquest vaixell i compartir aquest viatge amb tots els joves de la ciutat. Arribarem a Ítaca quan toqui perquè no tenim pressa. Precisament perquè la sole-dat ens ha ensenyat que la pressa mata. Això sí, quan arribem a port ensenyarem la nostra bandera. La bandera que representa l’únic futur existent pels joves és la gent organitzada. És a dir, tots els que treballen desinteressadament en consells locals, entitats, associacions i orga-nitzacions de joves.

No tenim res a perdre ja que ningú ha apostat mai res per nosaltres. És per això que ens hem de fer sentir, treure’ns la por de sobre i tindre coratje. L’administració ens donarà l’esquena i per molts serem una molèstia. No obstant, nos-altres estarem aquí, treballant colze a colze.

Perdoneu però jo ho havia de dir!!

gRaNi

Joventut a Figueres

Estudiant

alBERT ToRRES

director de cinema

la Tira

Promotors: Volats per la TramuntanaRedactors: Lluís Chamorro Torrent Albert Rubio Velasco Iu Ruiz TellMuntatge fotogràfic: Ruben Bel Amadordisseny: Lluís Chamorro TorrentContacte: satramuntana@gmail.com

23 d’abril (St Jordi) a la nostra parada: Durant tot el dia tallers per la mainada.a partir de les 16:00 concerts acústics de: - Robert Molina - Direcció Prohibidai a les 17:00: Concurs i recital de poemes.

Embarraca’t

divendres 29 d’abril: Trayter, Lagarto Amarillo, Hotel Cochambre

dissabte 30 d’abril: Direcció Prohibida, Boikot, The Sanjays

diumenge 1 de Maig a la nostra barraca:Dj Bea i més sorpreses

dilluns 2 de Maig:Batalla de Galls, Somos Vida, Sicario

dijous 5 de Maig: Dj Bea, Luxury Dj, MKM Dj + Performance

divendres 6 de Maig:Green Valley, Canteca de Macao, Bongo Botrako

dissabte 7 de Maig: Trayter+Muchachito Bombo Infierno+Banana Beach

Pròximament

Monòlegs

Cates de Vins i Cerveses

Concerts

Xerrades

Col·loquis

Excursions pel medi que ens envolta

Exposicions

Espectacles

Projeccions

Segueix-nos a:

agenda