Sa Tramuntana1

EditorialÍndex

La paraula, el concepte, la parla... Un element crucial que marca la diferencia entre l’ésser humà i la resta d’es-pècies del planeta. A priori, ens podria semblar un indici de progrés. Esdevé la salvació i, al mateix temps, la perdició de l’home. Una eina formidable, de valor incal-culable i de capacitats gairebé il·limitades. No obstant, la majoria de nosaltres menystenim i mai ens passaria pel cap de considerar-la com a quelcom poderós. S’utilitza amb abús, s’entrega constantment i es dóna a qualsevol i de qualsevol manera; sense pensar-hi un moment, sen-se mesurar-ne les conseqüències.

Les queixes en detriment de les propostes, el compro-mís verbal que es trenca quan toca passar a l’acció i la façana conceptual que hom es fabrica per a emmascarar la seva realitat en són alguns exemples del mal ús de la paraula que, quotidianament, es manifesta al nostre en-torn més immediat. Com arribem a considerar tant sols la remota possibilitat de millora, ja no dic el món ni el país, però si la nostra ciutat si som incapaços de millorar nosaltres mateixos? És impossible fer pinya al carrer si hom s’ho mira des del balcó; és poc probable que prolife-rin les pluges d’idees davant les inundacions de queixes i les armadures d’aparences encarcaren a l’individu i li impedeixen poder passar a l’acció.

I d’aquesta manera la força de la paraula s’acaba per-dent i és apagada com una espelma d’aniversari amb una simple bufada. Milers i milers de paraules són es-crites a diari a la xarxa: queixes, demandes, manifestos, desacords, etc. Però qui es planta al carrer quan és ne-cessari?

És molt fàcil situar-se davant la pantalla i escriure qua-tre paraules boniques i donar ànims als col·lectius i a les persones que intenten canviar les coses a peu de car-rer. Però qui està amb ells? Twitter, Facebook, el correu electrònic, els blogs, etc., són exemples de la valentia virtual que quan cal transformar-la en real s’esvaeix com si una fina brisa marina se l’emportés sense necessitar gaire força.

Volem llibertat, volem expressar-nos, volem que no ens trepitgin. Per què doncs regalem paraules? Per què atorguem silencis? Per què no ens mostrem com el que realment som, persones físiques i no un requadre d’un espai d’Internet?

Siempre lo mismomierda de ciudad 2

El jardí 3

Contro, recontro, Sant Vicenç 4

La cara neta 5

Perdoneu però jo ho havia de dir 5

Qüestió d’actitud 7

Serendipity 8

Paraules de ... 10

Toca’m una cançó 12

Casa de la Misericòrdia 12 Cafè Exprés 13

16mm 14

De tu a tu 15

Bits 16

La catenària 17

Les parides d’Iuiu 18

Historias del Planeta Piruleta 19

Tira còmica 19

Sa Tramuntana 2

Siempre lo mismo mierda de ciudad

A Figueres li pesa el passat. Massa. Malgrat que és una ciutat amb un patrimoni històric més aviat escàs i que manifesta una estranya pressa en demolir els seus edificis -o potser precisament per això-, la ciutat ha de-senvolupat una irresistible tendència a cercar paradisos perduts que arrelen fortament en la memòria col·lectiva. Potser no tenim esglésies gòtiques, o un casc antic del segle XVI, o un patrimoni neoclàssic digne de ser visitat, però, ai las! quines èpoques més magnifiques vàrem viu-re al llarg del segle XX...

Va existir la Figueres lliberal i republicana, un temps harmònic i edènic on la gent era feliç, culte i educada, un temps de canotiers y bastons on la gent es saludava amablement pel carrer, on les escoles eren bressol de ciutadans tolerants i lliurepensadors i on es vivia alegre-ment mentre es passejava el civisme amunt i avall de la Rambla.

I després va existir la Figueres dels anys seixanta, eu-ropea i moderna, amb botigues com no es veien arreu del país, una ciutat lluminosa i vital que acollia turistes i artistes de tot el món. Una Figueres que exercia de capi-tal econòmica i que generava idees i projectes. I sempre que s’evoquen aquells temps esplèndids, es constata la sòrdida vida quotidiana, la Figueres escarransida d’avui en dia que ha hagut de sotmetre’s a l’imperi de Girona i que viu sense una activitat comparable a la d’aquells temps heroics i perduts. Abans Monturiol, Miravitlles, Dalí...Ara, la Mónica Naranjo i gràcies.

No diré que vivim en l’actualitat un moment d’esplendor de la ciutat però, van existir aquestes Arcàdies, el record de les quals ens enlluerna? No hem creat i alimentat un mite que, malgrat tenir una base real i històrica, se’ns ha anat de les mans? No dubto que als anys trenta la ciutat va viure amb intensitat els canvis polítics però no estaria de més recordar que molta gent les va passar magres, que ser obrer o pagès en aquells anys era pelut i com-plicat i que ser de dretes i catòlic no era la millor manera de tenir una vida tranquil·la La ciutat bullia, és cert, però pensem que Figueres era també una ciutat petita i provin-ciana on les maledicències, el què diran i les enemistats

podien ser el germen de conflictes irresolubles; potser la gent era molt educada però les garrotades que van ha-ver-hi van ser ben bèsties. En tot cas és bo recordar que Miravitlles i Dalí, cadascú amb la seva trajectòria, ja feia anys que corrien pel món, recordant sempre Figueres, sí, però lluny, ben lluny de la ciutat.

I els anys seixanta? És indubtable que la ubicació geogràfica de la ciutat li va permetre acollir i recollir la primera alenada d’aire fresc que va suposar l’arribada del turisme. Aire fresc i diners, i això va comportar una inten-sa vida comercial i un dinamisme econòmic remarcable. Ara bé, potser cal recordar que estem parlant d’anys molt durs, anys de repressió per part de la dictadura, on la policia passejava metralleta en mà, on la Guardia Civil feia por, on els militars eren un real poder de la ciutat, on la classe política seguia amb fidelitat els preceptes del Movimiento, on l’església era carpetovetònica, poderosa i castrant, on el català era foragitat de la vida pública, on els immigrants que arribaven -del sud d’Espanya o de Galícia, no es feien diferències- eren tractats com a ciutadans de segona, on, en definitiva, qualsevol brot de llibertat era perseguit i castigat. Segur que era una ciutat més oberta que els pobles del voltant o la vetusta i cleri-cal Girona, però d’aquí a parlar d’una època d’esplendor hi ha un camí molt llarg i fantasiós.

Tothom té el dret a recordar el passat com vulgui, i si aquest es correspon amb els temps de la seva joven-tut, no està legitimat per adornar-lo i endolcir-lo? És clar que sí. Ara bé, si més enllà de la nostàlgia personal ens entestem en crear col·lectivament paradisos que no van existir i aquests es converteixen en una mena de llast que no serveixen per res més que per generar un sen-timent de decepció i frustració, potser que ens ho fem mirar.

Mirem el passat amb objectivitat, i si volem inventar -l’efecte Monturiol sembla viu-, endavant. Però, si més no, que les fantasies benintencionades no es conver-teixin en dolls que alimentin el pessimisme i limitin les reals possibilitats de lluitar per fer una ciutat millor, que realment ara i avui sigui activa, vital, dinàmica, amb una intensa vida econòmica i veritablement generadora de idees.

JMSOLDEVILLA

Inventors del passat

Tintinòleg

Va existir la Figueres dels seixanta, una ciutat que acollia turistes i artistes de tot el món. Abans Monturiol, Miravitlles, Dalí... Ara, la Mónica Naranjo i gràcies

Cal recordar que parlem d’anys de repressió per part de la dictadura, en els que els militars eren un real poder de la ciutat i els polítics seguien els preceptes del Movimiento

Sa Tramuntana3

El Jardí

El moviment slow va centrar el primer article que vaig escriure per la revista Sa Tramuntana, i en ell feia una reflexió sobre la tirania del temps i la llibertat que aporta no viure amb pressa.

El 4 de març el govern espanyol va prendre una mesu-ra controvertida: la reducció de la velocitat màxima a les autopistes de 120 a 110 quilòmetres per hora. L’argument del govern era que reduint la velocitat es redueix el con-sum i la contaminació atmosfèrica.

Les reaccions, però, van ser viscerals, sobretot des de la dreta cavernícola espanyola, el líder de la qual, Mariano Rajoy, és un reconegut intel·lectual que deu dubtar encara que el factor humà tingui cap influència en l’escalfament global de la Terra. Les crides a la llibertat personal tenen un estret lligam argumental al de l’inefa-ble José Maria Aznar, que exigia poder prendre tantes copes de vi com volés sense que la Policia li pogués fer controls d’alcoholèmia! La llibertat individual de conduir torrat per sobre del dret dels altres conductors a no ser envestits per un homicida en potència!

La reducció de la velocitat màxima a les autopistes, però, no ha arribat a durar mig any, el 6 de juliol, es va retornar als 120 quilòmetres per hora.. El balanç de la mesura d’estalvi, segons el govern ha estat una reduc-ció a 450 milions d’euros en exportacions de petroli, que hauria estat de 1.150 milions d’euros si s’hagués allar-gat un any. El cost del canvi de les senyals ha estat de 250.000 euros. Si el balanç és positiu, perquè no es manté el canvi? Era una mesura poc popular, no s’ha fet prou pedagogia i a l’horitzó ja s’entreveuen eleccions. Si aquesta és la manera de governar, si aquesta és la va-lentia del “Gobierno de España”, ja tenim un nou element de judici per a la propera vegada que haguem d’anar a les urnes.

Al voltant de la polèmica “pèrdua de temps” que signifi-ca reduir en deu quilòmetres per hora la velocitat màxima a les autopistes us proposo un exercici matemàtic: Si entre Figueres i Girona hi ha uns quaranta quilòmetres, quin temps “guanyeu” si enlloc d’anar a 110 quilòmetres per hora aneu a 120? Us demano indulgència, perquè sóc home de lletres, però sinó m’he equivocat en els càl-culs, si aconseguíssiu fer tot el trajecte a una velocitat constant de 120 quilòmetres hora i un altre conductor aconseguís fer el mateix viatge a 110 quilòmetres per hora, aquest darrer hauria arribat un minut i 48 segons

més tard. Anant de Figue-res a Barcelona, a 140 quilòmetres de distància, la pèrdua de temps és de 6 minuts. Terrible! I tot això en l’improbable cas que aconseguíssiu mantenir una velocitat estable. No demanaven fer el viatge

en tartana, demanaven mode-rar la velocitat. Però més que la velocitat, allò realment important

per reduir el consum i la contami-nació és conduir pausadament, amb marxes llargues i sense fer grans accelerades i frenades.

Fa uns mesos vaig estar prenent un cafè amb un transportista. Aquest home em va assegurar que és in-significant el guany de temps que aconsegueixes fent un trajecte en cotxe accelerant tota l’estona, i avançant a tort i a dret. Segons aquest conductor professional, la conducció nerviosa només et reporta un augment con-siderable del consum de combustible i la possibilitat real de cometre infraccions de trànsit, perdre punts del car-net i, potser, prendre mal en un accident, i el que és més greu, fer mal a algú altre. En aquest punt, no puc deixar de citar La Fontaine: “No serveix de res córrer. El que cal és sortir amb temps”.

Marxar amb temps i conduir tranquil·lament et permet gaudir del viatge i arribar relaxat al final del trajecte. Has estalviat combustible, has contaminat menys i no has posat en risc la vida dels altres. Quantes vegades m’ha avançat de manera imprudent un conductor amb la cara crispada, increpant els altres vehicles que li feien nosa, i en arribar al següent poble l’he trobat aturat al mateix semàfor que em fa esperar a mi? Quants cotxes que t’avancen a tota velocitat per l’autopista no trobes fent cua al següent punt de peatge? Què hi guanyen, real-ment, corrent de manera imprudent? Aprofiteu el temps, sobretot per pensar!

Ser conscient i partidari del moviment slow no vol dir que aquest modest autor sigui un exemplar seguidor d’aquestes premisses que ha intentat enumerar. Només és un estil de vida que intento aplicar. Potser no sempre dono als meus actes tota la pausa que voldria, però el fet de no aconseguir-ho sempre no fa que deixi d’inten-tar-ho. No puc sinó acabar amb una frase de Ghandi: “A la vida hi ha coses més importants que incrementar-ne la seva velocitat”.

MARTÍ BATLLE

Valentia i velocitat

Escriptor

LAIA BATLLEIl·lustradora

Sa Tramuntana 4

Sonen tambors de crisi entre a la sanitat catalana. (…) Val, d’acord, potser no descobreixo la sopa d’all, però ha estat durant l’estiu quan s’ha fet evident com de cardats podem estar si ens posem malalts. Recordo quan amb l’inici de les penúries econòmiques, les institucions se les enginyaven per fer retallades en àmbits conjunturals de la seva organització. Des de reduccions d’aire acon-dicionat a les biblioteques públiques fins als viatges amb aerolínies de baix cost pels nostres dirigents polítics. Ara aquest estiu, res de tisorades. Hardcore time! Podadora i matxet a la mà, l’objectiu per aconseguir un estat del benestar amb números verds (algú més veu la contra-dicció aquí?) és suprimir CAP’s. Deixaré a analistes més voluntariosos la feina de valorar-ho. Enteneu-me, fins la setmana passada no sabia què significava copagament, o sigui que no espereu que faci un judici de valor.

En tot cas, des de la distància observo com els diferents ajuntaments, amb els seus alcaldes al capdavant, es mo-vilitzen per evitar aquests tancaments. A Castellbisbal l’ajuntament ha donat permís perquè els veïns “ocupin” el CAP durant la nit (en la que en principi resta tancat) i així el metge de guàrdia pugui continuar treballant. A Cardo-na, l’alcalde no només s’ha queixat públicament per la reducció dels serveis de l’ambulatori, sinó que durant les manifestacions al poble, és el primer en aguantar la pan-carta. Bravo, visca, bravo! M’encanten aquests rampells

de democràcia real que de tant en tant (i no molt sovint, que consti) els agafen als nostres capitosts.

El temps dirà si l’estratègia de posar el poble davant les reivindicacions és efectiva. A Brasil es va intentar i va funcionar. Recordo una anècdota que em va explicar un professor de polítiques fa uns anys. (Qualsevol profes-sor que entri a classe amb “El Mundo Deportivo” sota el braç, cafè a la mà i ulleres de sol al cap, mereix la meva atenció). Ens va explicar com van néixer els pressupos-tos participatius. L’alcalde de Porto Alegre (atenció! Que això li va explicar el mateix alcalde quan prenien caipi-rinhes a la platja, eh!), a principis dels 90, governava amb una minoria absoluta que feia por. I amb la dificultat que tenia cada any per treure endavant propostes legis-latives, i més concretament els pressupostos, perquè li tombaven a les primeres de canvi, va decidir que fos el poble (mitjançant reunions de barri, assamblees ciu-tadanes, etc) que fessin una proposta de pressupost. I sense pensar-s’ho dues vegades, l’esperat dia de les votacions al consistori, es va presentar amb una munió de representats ciutadans darrera seu. Com el dia que et presentes amb els teus cosins grans davant el borde-gàs de l’escola que et fa la guitza… Cap partit va gosar aixecar la veu; a veure qui és el guapo que diu que no a tot un poble… Et voilà! Van néixer els pressupostos participatius.

A saber, repeteixo, com acabarà la cosa. Però ja és un bon símptoma que quan la necessitat apressa, se’ns uti-litzi com a gossos de presa. Ara només falta que la llebre no corri gaire, que no ens sorprenguin amb la ganivetada definitiva, i que el pròxim matí de cacera, no ens tinguin tancats a les gàbia.

JOSEP SALLERAS

El mite de la participació

Periodista

M’encanten els rampells de democràcia real que de tant en tant els agafen als nostres capitosts

Contro, recontro, Sant Vicenç

Sa Tramuntana5

El nom d’aquesta secció em porta a parlar del lloc més utilitzat per aconseguir una cara ben neta, els lavabos. En concret, us parlaré dels vàters dels bars. Per què? Doncs bé, en primer lloc perquè la manca de lavabos públics a Figueres fa que haguem de consumir en els diversos locals de la ciutat i siguin gairebé la única op-ció utilitzable pels joves que donem vida als carrers de la capital alt-empordanesa. En segon lloc perquè això m’ha fet fixar en els principals problemes dels serveis d’aquests locals. Dos problemes els quals no són difícils de solucionar, cosa que he pogut comprovar en un viatge al Marroc.

El primer d’aquests problemes és la llum, en concret, els interruptors. M’explico. No us heu trobat mai en la situació d’estar asseguts a la tassa del vàter i que s’apa-gui la llum? Quina ràbia! A més, aquest fet s’agreuja quan l’interruptor està situat a l’altre punta del lavabo. Carai! Com s’ho ha de fer un per tornar a engegar el llum sense moure’s de la tassa? Perquè en aquell moment aixecar-se és el més difícil. Jo em pregunto, és tan difícil situar l’interruptor a un lloc assequible des de la tassa?

El segon problema que he trobat és el paper higiènic. Quan inventaran un paper estàndard pels locals? Cada cop que un arriba al moment d’agafar el paper es conver-teix en un suplici. Serà extra fi, altrament dit pel·lícula de cel·lulosa, o pel contrari, serà paper de vidre? No saben trobar un entremig? Per què quan arriba aquest moment un ha de mirar enlaire i pregar per no trobar-se amb el pitjor dels casos? Després de la meva estada al Marroc he pogut constatar que almenys en aquest aspecte nos-altres som qui vivim en el tercer món. Allà, el país on en principi no utilitzen paper higiènic he trobat paper gruixut i gens raspós a tots els locals. Això em porta a una última reflexió: El primer per un negoci no és la comoditat del client?

LLUÍS CHAMORRO

Lavabos públics?

caraneta.blogspot.com

La cara neta

Com s’ho ha de fer un per engegar el llum sense moure’s de la tassa del lavabo?

Perdoneu però jo ho havia de dir!

Fa uns mesos es va celebrar el festival Acústica, l’últim esdeveniment musical de l’any a Figueres. Aquest gran aparador de música al carrer, nascut a casa, ha donat una importància tant elevada a la nostra vila, fins al punt que l’administració s’ha entregat al 100%.

No obstant, si analitzem tot el món musical de Figue-res, podem observar que l’administració mai ha donat el mateix pels grups joves. És una llàstima.

En primer lloc, el fet de no tenir locals d’assaig és una falta de respecte pels grups joves i un problema greu. A més, aquest fet fa molts anys que existeix sense solució.Al contrari, l’única resposta de l’administració ha estat la negació i el silenci.

En segon lloc, si analitzem durant els 12 mesos de l’any, podem veure que Figueres no compta amb gairebé cap mena de programació de músics joves. Els únics con-certs són a l’abril-maig per l’”Embarraca’t” (on ara s’ha començat a tenir-los en compte) i el “Gresca a la Fresca” que, de tant en tant, n’incorpora algun.

Mirem els mesos de Juny, Juliol i Agost. Durant aquests mesos podem veure molts pobles de la comarca amb concerts, la majoria de grups joves. I l’”Empordà Rock”? On és el nom de la ciutat de Figueres? Durant aquests mesos l’Ajuntament de Figueres només ha ajudat a l’as-sociació “Inkieta” (llum d’esperança per als músics de casa) el dia internacional de la música. Potser és degut a que més d’un cregués que això ja era massa ajuda.

Per últim, com volem que els músics de casa s’identi-fiquin amb la nostra ciutat, si aquesta només els ignora? L’administració podria ajudar al creixement d’aquests grups joves, en comptes de pagar 6.000€ per pisos buits. Així, quan se’ls hi pregunti d’on són, aquests diran, amb veu alta, que són músics de Figueres i no d’una ciutat que els té oblidats.

La música és cultura. Ara el que toca és cuidar els mú-sics joves de casa, perdoneu però jo ho havia de dir!

GRANI

Músics Joves S.O.S

Estudiant

Figueres compta amb concerts de músics joves?

Sa Tramuntana7

Qüestió d’actitud

Cada vegada que llegeixo o escolto “eleccions 20N” entro en un breu flashforward i vaig a parar a una fre-da tarda de novembre. Els falangistes ploren la mort de Franco i els catalans ens trobem davant de les urnes amb el cor encongit. A les nostres mans un sobre, EL so-bre, el que ha de ser omplert amb la papereta màgica, o no. Aquí està la qüestió. Després de dies de bombardeig mediàtic massiu de PSOE, PP i CiU, ens trobem allà al davant i ens venen al cap totes aquelles preguntes i re-flexions internes i eternes: “Per què sóc aquí? Voto o no voto? I si voto, per què voto? De què serveix? A qui voto? Voto en blanc? De què servirà el meu vot si ja se sap el guanyador? És inevitable... faci el que faci, voti o no voti, la dreta tornarà a Espanya. La gent ha acabat molt farta de les celles d’en Zapatero... s’han extraviat els ideals de tots els partits d’esquerra i en Mariano hi torna per tercer cop! Argh, diuen que a la tercera va la vençuda... Merda, i Catalunya continua aquí dins, atrapada en una monar-quia parlamentària on s’escollirà un govern format pels supervivents del cas Gürtel... sort que tenim un partit de centre-dreta català que ens salvarà...? Oh, merda. Ohhh merda. Què passarà si CiU arrassa a Catalunya? Què implica que tinguin poder estatal? S’entendran en Mari-ano i l’Artur? S’entendran massa bé? Què passarà amb la crisi? Com quedarà la terra després d’aquest tornado, després del retorn de la dreta a un país moribund que trontolla per tots costats...? Quin serà el següent nivell de l’explotat concepte democràcia?”

Tantes qüestions sobre aquest tema t’acaben portant a la impotència: som quasi vuit milions de persones a Catalunya i és molt difícil posar-nos d’acord. La gran ma-joria no simpatitzarem mai amb la dreta, però tampoc tenim molt clar a quin tipus d’esquerra s’ha de recolzar. De fet, no hi ha ni dreta ni esquerra amb la que sentir-se identificat. Actualment aquestes paraules serveixen per indicar cap a quin costat et dirigiràs en un encreuament dubtòs, però no per representar un ideal. Avui en dia són dos distintius que viuen de l’ahir, ja no tenen lloc

en un govern. Ara la política són persones, interessos i decisions d’éssers humans que s’asseuen a una taula i decideixen a què jugar: un dia toca el mercat, l’altre els impostos; un eduació, l’altre sanitat. Un dimarts societat i un dijous territori; diumenge... qui sap. I així passen els mesos, fins que el president de les celles màgiques es cansa de perdre totes les partides. Aleshores avança les eleccions i se’n va de vacances, com tothom. Pobret, és una persona més... Ell també haurà passat un agost fent més cas de l’arribada d’en Cesc al Barça que del seu propi futur. De fet, tampoc té massa per pensar; ens dei-xarà en mans d’aquell grup de gent titllats de dreta i au!, un sou per tota la vida i a viure del cuento!

No val la pena capficar-s’hi. Surt molt més a comp-te meditar sobre esdeveniments més immediats (el citat jugador besant l’escut blaugrana, la desena edició de l’Acústica) que donar voltes al 20N. Realment, la política és un pal. Tot i axí, en la situació actual, ignorar-la no sig-nifica altra cosa que condemnar-nos. Si decidim no anar a votar perquè són les “eleccions d’Espanya”, si donem la majoria absoluta i deixem la decisió en mans d’aquells que ja tenen per segur que celebraran la victòria, hem begut oli. A nivell estatal analitzem què ha fet en Jose Luís... però, ay madre, què pot arribar a fer en Mariano si el PP arrassa a dins i fora de Catalunya? I pensant més en nosaltres, qui coi és l’Artur i què se suposa que ha fet amb el nostre país des de que va ser escollit com a President? Si us plau, si algú té la resposta miraculosa que ens faci sentir orgullosos d’anar a votar el 20 de no-vembre que ho faci saber.

...I si no trobem resposta, doncs res. Arribarà el dia, ens quedarem atònits davant del col·legi electoral i farem realitat el flashforward. Agafarem EL sobre i, després d’un remolí de preguntes i reflexions internes i eternes, ple o no, el dipositarem a la urna. Subratllaran el nostre nom i DNI amb un rotulador fluorescent i sortirem amb cara d’incredulitat, rebufant i acceptant que tot plegat és molt inútil. El meu consol personal en aquell moment serà el calendari maia: “Per què preocupar-me, si d’aquí un any s’acaba el món?” I ja tindré una altra cosa estúpi-da en la que pensar.

IRENE CAAMAÑO

20N, molt inútil tot plegat

Periodista

Les paraules dreta i esquerra serveixen per indicar cap a quin costat et dirigiràs en un encreuament, però no per representar un ideal.

Ignorar la situació actual significa que ens condemnem a la majoria absoluta dels qui ja celebren la victòria.

Sa Tramuntana 8

Serendipity

Els premis de televisió de l’Acadèmia Britànica per a les Arts del Cinema i la Televisió, els Bafta, han generat una gran expectació aquest any a casa nostra. Guanyarà “Misfits” el premi a millor sèrie dramàtica? Ha guanyat Sherlock, imposant-se també a “Downton Abbey” i “Being Human”. La triomfadora dels Bafta -els Emmy britànics- va ser la revelació britànica de la temporada passada, amb només tres capítols, d’hora i mitja cadas-cun. Sherlock, de la BBC, arriba a captivar fins i tot als detractors del famós detectiu de Sir Arthur Conan Doyle, a aquells que estan farts de veure’n mil i una encarnaci-ons (en realitat 75), mitjançant un Holmes modern, que viu a la Londres contemporània i no fuma pipa sinó que usa pegats de nicotina; és un gínjol amb el mòbil i no se’n calla una. Prepotent i molt egocèntric i punyent, compta només amb un amic: Watson. Aquest, menys complaent del que estem habituats i genialment interpretat per Mar-tin Freeman, qui es va endur també un Bafta el passat mes de maig. L’hem pogut veure a TNT i al 3xl, i tornarà l’any que ve amb tres episodis nous al Regne Unit.

Antena 3 va emetre entre el març i l’abril “Downton Ab-bey”, sèrie d’època del canal ITV centrada en la vida dels senyors d’una casa i els seus criats. Va obtenir una audi-ència mitjana de gairebé tres milions d’espectadors i un 15% de share. Un èxit, ja des del primer capítol, que ha portat a la cadena a adquirir-ne la segona temporada i a programar “Arriba y Abajo”, ficció britànica de temàtica similar. A més, ha fet que alguns espectadors despistats comencin a plantejar-se que hi ha vida més enllà de les sèries americanes i, òbviament, espanyoles.

Molts van descobrir les sèries del Regne Unit gràci-es a comèdies com “Sí, primer ministre”, “Hotel Fawlty”, “Mr. Bean” o “L’Escurçó Negre”. O “The young ones”, una

sèrie delirant que es centrava en un punk, un hippie, un anarquista histèric i un fatxenda tap de bassa. De sobte, en un capítol, veies a Madness tocant al carrer, o a Motörhead i una bomba atòmica al menjador de casa seva. Era una sitcom surrealista i brillant, emesa per la BBC entre 1982 i 1984 i vista a Catalunya a través de TV3. Actualment, el 3xl (de TVC) aposta per les ficcions del Regne Unit, programant sèries com “Doctor Who”, “Torchwood”, “The Inbetweeners”, “Els informàtics”, “Litt-le Britain”, “El nan Roig” o “Misfits”. Aquesta última, que ha emès també MTV, conjuga a la perfecció la ciència ficció, la comèdia i el drama, i és segurament la més popular actualment a Espanya, sobretot entre el públic juvenil.

Les sèries britàniques, de temporades curtes i capí-tols llargs, són una gran alternativa. Una sèrie de la BBC (també ITV i Channel 4) inspira confiança i garanteix qua-litat. No són ficcions que busquen l’espectacularitat o el morbo, sinó produccions diferents, sovint vibrants, molt realistes i fins i tot crues. Qui alguna vegada hagi pensat que “Física o Química” és forta, que no miri mai “Skins”. Als Estats Units l’han adaptada aquesta temporada, així com “Shameless” i “Being Human”, que es sumen a al-tres com “The Office” o “Life on Mars”, però val la pena veure’n les originals, o si més no d’altres com “Spooks”, “Mistresses” o la última sensació de la BBC, Luther, sèrie policíaca protagonitzada per Idris Elba (“The Wire”) que ha tancat aquest estiu la seva segona temporada. Aques-ta temporada han destacat les noves “Exile”, esgarrifós thriller psicològic centrat en l’Alzheimer, “The Hour”, que es presenta com la Mad Men britànica i compta amb Do-minic West (“The Wire”) com a protagonista, així com a “The Shadow Line”. Però, en tot cas, no hi ha res millor per començar a apassionar-se pels drames britànics que veure les minisèries “Sate of Play” i “The Red Riding Tri-logy”.

ORIOL BOSCH

Sèries made in UK

Periodista

Sa Tramuntana9

Sa Tramuntana 10

Paraules de ...

Manel, Antònia Font, Russian Red, Lax’n’busto, Pastora, Sidonie, Manel Fuentes o el fi-guerenc Joanjo Bosk són alguns dels noms destacats d’aquesta Acústica 2011 que tindrà lloc entre el 31 d’Agost i el 4 de Setembre.

Des de que l’any 2002 nasqués el festival, aquest no ha parat d’evolucionar fins a convertir-se en un dels es-deveniments musicals més importants de la comarca com poden ser el festival Sons del Món o el festival cas-tell de Peralada.

Tot va començar fa déu anys quan Xavi Pascual, direc-tor del festival Acústica, es va reunir amb la regidoria de joventut portada en aquell moment per Joan Balada. La idea del festival era una idea novedosa, traslladar una sèrie de concerts als carrers del centre de la ciutat, re-cordant una mica el Festival de Música Viva de Vic. Era una idea arriscada, i és que tot i l’atractiu que té el casc urbà entorn el museu Dalí era una incògnita saber quina seria l’acollida d’una sèrie de concerts acústics al centre de la ciutat malgrat l’èxit dels cicles de concerts acústics que es realitzaven al Casino Menestral.

Va ser un èxit, aplegant 3000 persones en la primera edició, doblant el següent any, i incrementant any per any el número d’espectadors fins arribar a les 38000 persones de l’any passat.

Malgrat això, els orígens del Festival no van ser fàcils. Amb un pressupost de vint-i-cinc mil euros el festival va ser impulsat per l’actual director de l’Acústica, Xavi Pas-cual, el qual va posar diners de la seva butxaca perquè el Festival es pogués dur a terme. Ell mateix realitza-va totes les tasques com podien ser enganxar cartells, reunir-se amb l’ajuntament o fer feines de càrrega i des-càrrega.

El Festival tenia èxit, i mica en mica anava creixent fins que al quart any el número d’espectadors es va du-plicar respecte els anteriors quedant curts els recursos que s’havien destinat. Va ser a partir d’aquí on l’Acústica va estar a punt d’abandonar Figueres, ja que l’ajunta-ment no estava disposat a col·laborar amb major grau amb el Festival. Al final tot es va solucionar fins el cinquè any, on es va firmar el primer conveni de duració deter-minada, podent treballar a llarg termini i suposant una millora pel propi festival: es va ampliar en dies, es varen posar més escenaris i cada vegada el cartell estava ple de noms més reconeguts en el panorama musical. Fins arribar al punt de ser el que és avui.

-D’on surten aquests artistes?Un dels elements que ha caracteritzat l’Acústica ja dels

seus inicis ha estat el seu cartell. Amb una combinació d’artistes consolidats i d’artistes emergents el Festival esdevé el lloc idoni on la gent que li agrada la música pugui anar a escoltar els artistes que els hi agraden o a descobrir músics nous que desconeixen i que en un futur potser han triomfat.

Facto Delafé y las Flores azules, Love of Lesbian, els Amics de les Arts, Sidonie, són alguns dels exemples d’aquests artistes que han actuat com a gairebé des-coneguts i que posteriorment s’han fet un nom, tornant anys més tard al Festival com a artistes consolidats.

Per realitzar aquesta combinació hi ha una gran feina darrera per part del propi director, en què dia a dia es dedica a mirar i escoltar grups de les tendències emer-gents i intenta pensar si podrien encaixar dins el format de l’Acústica. Podria semblar casualitat si l’èxit d’aquests grups es donés en un cas, o en dos, fins i tot en tres. Però quan la casualitat passa any rere any es denota que hi ha una feina constant en la recerca de nous artistes, on l’Acústica els hi suposa una de les seves primeres grans oportunitats.

Una de les crítiques que rep més any rere any el propi festival és la poca aportació de grups locals. Aquest fet és una autèntica fal·làcia i és que si un mira el cartell dels últims anys pot trobar diversos noms del panorama musical empordanès com són Pinocchio o Robert Moli-na l’any passat o Lakaste o Crossing Roads aquest any amb la introducció dels “Tastets de l’Empordà” on s’han introduït gent d’aquí en escenaris grossos per així ser escoltats per un públic més extens.

-Més enllà dels concertsEl Festival Acústica ja no és només un festival de mú-

sica en què un es passeja pels diferents escenaris i es dedica només a veure concerts, sinó que mica en mica s’ha anat convertint en un espai lúdic on es poden realit-zar altres activitats d’entreteniment.

10 anys d’Acústica, 10 anys de música

El Festival Acústica volia recordar el Festival de Música Viva de Vic, però la incògnita era saber l’acollida que tindrien els concerts

Sa Tramuntana11

Destaca la Fira de Menjars del Món, realitzada per cinquè any consecutiu i ubicada enguany a la Plaça Catalunya, que esdevé un espai on es poden degustar aliments d’arreu del món explorant noves sensacions i sabors. A més aquesta fira es complementa amb diver-ses activitats per nens i adolescents i amb algun dels concerts del Festival. Es torna a pagar amb la mone-da del Festival, l’Acústic, que tindrà la seva equivalència amb euros en un estant on es podran aconseguir.

La oferta no acaba aquí, i és que per segon any tornarà a tenir lloc el Karaoke Live, traslladat a Plaça Catalunya, on qualsevol que vulgui pujar tindrà la possibilitat d’en-tonar els grans èxits de la història del rock acompanyat d’una autèntica banda de música.

També cal remarcar la col·laboració solidària que un any més el Festival té amb alguna entitat o ONG figue-renca i que treballi per projectes locals. Aquest any l’entitat amb la que es col·laborarà és Càritas Figueres en la seva campanya “Ajudan’s a ajudar”, en que s’inten-ta ajudar a les persones que es troben en una situació de precarietat. Per fer-ho es destinarà un percentatge dels diners que generi la venda dels gots durant el festival.

-El festival és de FigueresHem intentat descriure part de l’historia del festival,

explicar algunes de les claus del possible èxit, què és el que pot atraure a la gent: el seu cartell, l’ambient, la situació, etc.

Tot i així, i en la nostra modesta opinió, l’èxit del festival no seria el que és si la gent de Figueres no hagués arri-bat a sentir-lo seu. És arribar el mes d’agost i qualsevol pot escoltar al seu voltant les ganes que té la gent de que arribi l’Acústica. El figuerenc ha arribat a sentir-se el Fes-tival com a seu, i possiblement aquest ha estat un dels aspectes primordials de la consolidació de l’Acústica.

Són 10 anys d’Acústica, són 10 anys de música, però sobretot són déu anys de vida.

Salvador Dalí CantaQuan es parla de Figueres el primer que ve al cap és el

nom de Salvador Dalí, i quan parlem de Dalí és la imatge d’alguns dels seus quadres més famosos. Qui no ha vist mai a Gala mirant per una finestra, els famosos rellotges tous o el famós masturbador?

Dalí és sinònim de genialitat i de pintura. Qui més qui menys coneix alguna cosa de Dalí. Sabem que era un gran artista, ja fos en la pintura, en l’escriptura, i fins i tot en el món del cinema. Però què en sabem del Salvador poeta?

Possiblement aquesta és una de les facetes més desconegudes de Dalí. Al llarg de la seva vida l’artista figuerenc va elaborar alguns versos en què l’essència pictòrica de la seva obra -el sexe, l’amor, els somnis i el seu món interior- era la protagonista de les seves com-posicions.

Per commemorar aquests déu anys d’Acústica el festi-val ens ha portat l’interpretació d’aquests poemes de la mà, o més ben dit, de les veus d’Estrella Morente, Ana Torroja, Amaral, Martirio, Kiko Veneno, Love of Lesbi-an, Albert Pla, Gerard Quintana, Dolo Beltrán (Pastora) i Pau Riba. Destaca també l’apadrinament de l’acte d’Ali-ce Cooper i Amanda Lear, la recitació de textos en prosa d’Enric Casasses, la dansa de Sol Picó amb la veu ori-ginal de Dalí recitant de fons, o l’actuació en directe per part de l’orquesta de Pascal Comelade.

Dirigit per l’escriptor i el periodista musical Pep Blay i pel director del Festival Acústica, Xavi Pascual, és la primera vegada que es reuneix a tal quantitat d’artistes i d’un nom tant reconegut en l’escena musical per una actuació única i segurament irrepetible.

Aquesta iniciativa no hagués estat possible sense la col·laboració del Centre d’Estudis Dalinians de la Fun-dació Gala – Salvador Dalí, la qual va accedir a prestar la seva ajuda per tal de que aquesta idea pogués tirar endavant.

Tot i així, i una de les coses que més enrera ha tirat a molta gent de la ciutat, ha estat l’elevat preu de les en-trades i l’aforament limitat a 600 persones diàries en els dos dies que es realitzarà l’actuació. És una llàstima que un esdeveniment de tal magnitud artística estigui limitat a tant poques persones.

Esperem que d’aquí un temps hi hagi la possibilitat de poder gaudir, encara que sigui en vídeo, d’aquesta re-presentació que haurà tingut lloc a la Plaça Gala – Dalí

durant el 2 i el 3 de Setembre, i és que una actuació de tal característiques hauria de poder ser gaudida

per tota persona que ho desitgi.

Sa Tramuntana 12

Casa de misericòrdia

I would prefer not to

EMMA QUESADA Periodista

L’arribada de les vacances emana al cos, intoxicat pel desaforat ritme que requereix la nostra societat la resta de l’any, una set d’inactivitat i una apologia a la no-acció voluntària. Una mica de passejades vora el mar, de lectu-res pausades i efímeres, de beuratges refrescants a una terrasseta de la plaça... Poc més esforç d’obra.

Llegeixo immersa en l’embriaguesa d’aquest nihilisme estiuenc el breu assaig d’Abel Cutillas, Per una literatu-ra capitalista (A Contra Vent Editors, 2009). Tot i que les afirmacions que se succeeixen només serveixen per construir la tesi central del llibre, Cutillas parla en un capítol sobre la paradoxa dels metafísics clàssics com Hoffmann, Schopenhauer i el jove Nietzsche que escriuen plantejant la distància entre el llenguatge (i per tant, l’escriptura) i el món. “Escriure contra l’escriure, es-criure un llibre on es declara obertament la incapacitat de l’escriptura, la inoperància del text, de la lletra i de la paraula. Escriure, en definitiva, negant a l’escriptura el camí per accedir a la veritat”. L’autor, doncs, subratlla la incongruència dels qui firmen la crisi de la parau-la que es plasma a La carta de Lord Chandos de Von Hofmannsthal i que tant va preocupar a escriptors com Kafka, Camus o Mellville.

Aquest darrer autor citat em fa pensar, mentre llegei-xo l’assaig d’Abel Cutillas, en l’escrivent Bartleby i en la seva voluntat negativista. En el relat de Herman Melvi-lle, Bartleby és un copista que refusa fer qualsevol cosa que no s’escaigui dins la seva activitat laboral. Quan és acomiadat per la seva reiterativa negació a obeir ordres, persisteix en el seu aferrament a la no-acció i es queda a l’oficina sense fer res. Bartleby és el retrat de l’amputació de l’acció, provocat pel desencant i l’angoixa existencia-lista.

En definitiva, que la calor du cada any certa propensió a l’ascetisme de la voluntat, en la terminologia schopen-haueriana citada per Cutillas, i que jo, naturalitzada en aquest estat, I would prefer not to escriure aquest article.

Toca’m una cançó

No m’agrada massa escriure sobre esdeveniments que tothom coneix, la veritat. La bona música, el reconeixe-ment com a ciutat, la gent cantant i vomitant pels carrers del centre, l’ambient festiu, bolcat i alcoholitzat,... Està bé, està molt bé; però preferiria parlar-vos de com ha estat l’assentament de Manel després d’haver venut més de 30.000 còpies o de quina serà l’evolució immediata de la música cantada en català, la veritat. Però també sé que un cop situats a les acaballes d’aquest peculiar estiu, no puc fer res més que agenollar-me davant d’una fita tant i tant senyada. I es que el Festival Acústica de Figueres, que es celebrarà entre el 31 d’agost i el 4 de setembre, celebrarà el seu desè aniversari i ho farà, en part, homenatjant a l’artista més internacional del nostre poble: Salvador Dalí. Això sí, pagant.

El Festival de l’Acústica, no ho sé, el considero la re-compensa de no haver pogut gaudir de masses bons concerts prop de casa durant mesos. No són gens des- orbitades les crítiques de figuerencs i figuerenques que diuen que a la seva ciutat li falta suquet. Però, com per art de màgia, la celebració anual de l’Acústica aconse-gueix maquillar-ho relativament. I no és per menys, eh? Crec que poques viles podrien acollir tant satisfactòria-ment un festival com aquest. I és que no fotem, Figueres és maco.

A més, en aquesta desena edició gaudirem d’una nova localització: la Rambla. Aquest es postula com a l’es-cenari principal del festival, bàsicament símptoma del creixement que ha experimentat l’Acústica durant els úl-tims anys. The Pepper Pots, Manel Fuentes, La Iaia, Els Catarres, Sidonie, Lax’n’busto, Antònia Font, Manel, ... entre molts altres, completen un cartell de luxe d’un fes-tival que res té a envejar a molts altres que es celebren arreu dels Països Catalans.

Entre les irrepetibles “caipirinhas” dels Menjars del Món, els digestius gintònics de l’Acústica i, posterior-ment, les agradables degustacions de la Fira del Vi, personalment, puc preveure que ens ho passarem bé. Estimats companys, Figueres està de festa i hem de ce-lebrar-ho; per fi, prop de casa.

L’Acústica

JOAN CALVETEstudiant d’econòmiques

Bartleby és el retrat de l’amputació de l’acció i provoca desencant i angoixa existencialista.

Sa Tramuntana13

Cafè Exprés

Joanjo Bosch. 35 anys. Músic. Espero a Joanjo Bosk a la terrassa del Cafè París.

La nit abans va actuar al festival de música i poesia La Mugada, a Sant Llorenç de la Muga. Els tres minuts de retard em fan témer que la festa d’ahir s’allargués i que avui la mandra de llevar-se hagi estat demolidora. Però Bosk arriba, fresc, tot i que sense treure’s les ulleres de sol.

Joanjo Bosk comença la seva carrera musical en el rock dur, amb importants formacions com Aspid. El 2006 grava el seu primer disc en solitari Después de todo, i dos anys més tard el disc Cançons de la Cançó, acom-panyat de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. En el seu últim disc, En el temple del vent, canta versos de poetes com Maria Àngels Anglada, Josep Palau i Fabre o Carme Guasch.

-Quan comences a cantar?Des de molt jove en un grup de rock local amb els

amics. Però, va ser a l’institut quan, durant un taller de rock que s’havia organitzat en motiu de la setmana cultu-ral, vaig agafar un micròfon per primer cop i vaig cantar, de manera espontània el God save the queen de The Sex Pistols. Vaig pensar que no se’m donava malament del tot i el rock va ser l’altaveu ideal per expressar-me i construir-me una identitat en una edat difícil com és l’adolescència.

-A partir de llavors et formes acadèmicament?No, no he tingut cap contacte amb l’acadèmia fins tard.

Vaig seguir una mica la filosofia punk: la música no és allò transcendental, és agafar una guitarra i rascar-la. Més tard m’he format, però tot i això visc la música de manera més intuïtiva i més propera a la idea flamenca o

gitana del cant.-Què et fa canviar d’un registre de rock dur a un de

més acústic?Visc en un procés de coqueteig constant amb la in-

satisfacció. Això et fa buscar un discurs més autèntic. Després de l’època rockera, lliure de contractes disco-gràfics vaig veure que era el moment de fer el que em venia de gust i penso que ara estic més en el camí que abans.

-En el teu nou disc interpretes poemes. Sempre t’ha interessat la poesia?

Sí, sempre he estat lector de poesia. Amb el nou disc he triat textos d’altres persones però que en realitat par-len de mi. El nou disc, a més, és una reconciliació amb el món local. Canto poemes d’autors com Maria Àngels Anglada o Carme Guasch, que han desenvolupat la seva obra aquí. He sigut pare i els meus fills estan aquí; d’al-guna manera he volgut trobar la universalitat en allò local i treure el complex que tenen les petites ciutats que viuen a l’ombra d’altres de més grans.

EMMA QUESADA

“La música no és allò trascendental, és agafar una guitarra i rascar-la”

Periodista

Sa Tramuntana 14

16 mm

A nivell d’estrenes cinematogràfiques, al llarg de l’any, el 7è art viu tres moments clars de màxima esplendor. Festes de Nadal, Setmana Santa i estiu. “Esplendor”, sí; però rarament vinculada al nivell de qualitat del producte. És més aviat una qüestió de quantitat, de sobreproduc-ció i de saturació contra l’espectador. Rendibilitat pura i dura. Una mica com passa amb la “cançó de l’estiu”. Tot i que, a diferencia del que esdevé un dels vaixells insígnia de la flota espanyola de la contracultura i la ver-gonya nacional, el cnema “de temporada” sí que amaga perles dignes de menció i ens pot arribar a sorprendre gratament.

L’estiu i el nadal i el cinema són un parell de conceptes que, junts, generen atracció i repulsió a parts iguals. Re-posicions i cinema a l’aire lliure per una banda; i allaus d’estrenes que fan olor a blockbuster per l’altre costat. I, tot i que té més pes aquest darrer aspecte vinculat a les novetats fílmiques estivals, cal recordar que no tot és “cinema de crispetes”. Sí, home; aquell que acostuma a ser de caríssima realització i que sol gaudir d’un guió d’allò més simple.

Hi ha vida més enllà del cel·luloide amb data de caduci-tat, això és un fet. Com també ho és que sorgeixen bons films, fins i tot a l’estiu. El que passa és que sorgeixen bons films, fins i tot a l’estiu. El que passa és que, amb una oferta tant desmesurada costa encara més destriar

el gra de la palla. Quines són les grans estrenes? Això ja ve a criteri de cadascú. Per molt que aquí s’elabori una llista de les “millors” produccions estrenades durant la temporada estival; segons recaptació, ressenyes d’ex-perts o aportacions dels mitjans, per exemple.

Probablement no coincidiria en absolut amb l’opinió del públic individual. Fet que no vol dir que qualsevol pel-lícula que aparegui a la cartellera sigui una obra mestra. Simplement que, amagada entre escuts de supersoldats i anells alienígenes, rere la càmera d’uns nens aficionats al cinema de morts vivents casolà o perduda per les tri-bus de Cimmeria s’hi pot trobar una adaptació adequada, un relat convincent o, fins i tot, una escena memorable.

Cridar l’atenció

DANI SERRATècnic en producció audiovisual

Les èpoques de vacances són temporades en les que el cinema fa més olor a blockbuster que a cinema de qualitat.

No totes les pel·lícules aparegudes a la cartellera són obres mestres, però s’hi poden trobar aspectes memorables, com bones adaptacions o relats convincents.

La producció de moltes estrenes, anomenades “cinema de crispetes”, no es tradueix en bones pel·lícules.

Sa Tramuntana15

De tu a tu

Quim Castelló de Diego. 20 anys. Músic. Quedem al matí. La nit anterior ha tingut concert

fins tard, així que farem més que un cafè. Em disculpo per haver-lo fet matinar. Diu que no li sap greu, potser perquè sent curiositat per saber com és això de ser en-trevistat. El seu posat és de molta seguretat, però durant l’entrevista descobreixo que primer de tot el defineix la modèstia. És un treballador de la música, com diu ell, però el que jo hi veig és un gran talent. L’he vist tocar no-més una vegada. És impressionant. Com que no ho puc explicar amb paraules, us demano que l’aneu a veure. És una bona inversió.

El podeu trobar a http://www.myspace.com/quimcaste-llo i a http://www.youtube.com/watch?v=j0LkfydWu3w, així com també a http://www.myspace.com/wefreezone i http://www.facebook.com/pages/We-Free-Zone/121824404576268, el seu últim projecte.

-Bateria, trompetista, cantant i compositor?La bateria és el que em prenc més seriosament, tot i

que la gent m’ha vist més amb la trompeta perquè és el que toco amb els Màgics. Cantant... no em definiria com a cantant. Canto perquè s’ha de fer. I composar... he fet alguna coseta, però, de fet, quan parlem de música mo-derna o del jazz, que és el que faig, ja estàs composant. Estàs creant, perquè la improvització en aquests estils de música té un paper molt important.

-Has estudiat música al Casino Menestral i al Con-servatori de Perpinyà, i ara ets a l’ESMUC.

Entrar al conservatori de Perpinyà és una de les coses que més m’han il·lusionat. Hi havia molts bons músics i molt nivell, i ho vaig voler intentar... Ara estic a l’ESMUC. Vaig treballar molt dur per entrar-hi. He canviat d’escoles perquè penso que cada professor et dóna una cosa dife-rent. És bo absorvir el millor de cada professor, i després tu et fas el teu propi músic.

-Com vas començar en el món de la música?A casa meva, des de petit ja respirava música. El meu

pare és pianista i el meu oncle, bateria. Amb 10 anys vaig pujar a un escenari amb els Màgics, i ara encara hi toco. Aquests m’han aportat molta experiència i m’han donat l’oportunitat de pujar a l’escenari de molt jove. I

l’escenari em perd...-Per què? Què passa quan ets a l’escenari?L’escenari té un punt de nervis, d’adrenalina, que és

el que m’agrada. És gairebé com una droga. El dia que perdi això em plantejaré deixar la música.

-L’experiència és més important que la tècnica?Són complementàries. La música té dos components:

el talent, que en un nivell professional ja es pressuposa, però hi ha una part més important, que és el treball diari. Tal i com em va dir un professor meu, en L. Vergés, “sóc un treballador de la música”. Si no treballes dur, no hi arribes, tot i que sé que em queda molt camí per fer.

-A l’escenari se’t veu molta seguretat i és sorpre-nent per la teva joventut...

Si tu mateix no et creus el que fas, no ho pots fer creu-re al públic. La humilitat també és molt important.

-I la música és un món molt dur...Crec que és per la cultura del nostre país. No tenim

cultura musical. A més, pels estudiants de música no hi ha facilitats. Més difícil no t’ho poden posar.

-Seràs músic?Ho intento (riu). Crec que sempre intentaré ser músic.

És ser músic o músic. No hi ha cap altra opció. -Què vols transmetre?Sinceritat. Transmetre el llenguatge que m’he creat

com a músic. Passar-m’ho bé i transmetre-ho. Per això faig música, perquè em fa ser feliç.

-Què és per tu la música?És una de les arts més capaces de fer-te sentir, de

posar a prova els nostres sentiments. I jo la necessito.-Dóna’ns un consell. Lluitar pels teus somnis i no deixar mai d’aprendre.

Quan ho deixes de fer, estàs mort.

“El talent i el rendiment són fruit del treball diari”

ALBA BLANCOLlicenciada en Filologia Hispànica

“És bo absorvir el millor de cada professor, i després tu et fas el teu propi músic”

Sa Tramuntana 16

Bits

Gmail, Maps, Docs, Talk, Picasa, Calendar, Traductor, Llibres, Blogger, YouTube... Google. Què més podem de-manar-li al gegant de la gran G? Hi ha alguna cosa que Google no ens proporcioni?

Des de Mountain View (Califòrnia) han aconseguit el que semblava més difícil de tot, el que tants altres han intentat i no han aconseguit: fer la competència a Apple i a Facebook, cosa impensable fa uns mesos.

Apple, el gegant de Cupertino, conquistador del món de la música amb la seva iTunes Store, creador de l’iPod, l’iPad i l’iPhone. Només amb els ingressos que obté Ap-ple de l’iPhone es superen els de tot Google... I aquí és on Google els ha atacat: Android. Google ha creat el pro-ducte perfecte per a fer la punyeta a Apple. Android és l’únic sistema operatiu capaç de mirar a iOS d’Apple a la cara. Android, al igual que iOS, és un Sistema Operatiu per a tauletes i smartphones, amb la particularitat de que Android és codi lliure i de que qualsevol fabricant s’hi pot acollir, mentre que el d’Apple és codi propietari i només l’utilitza la companyia de la poma. Les dades parlen per si soles: en l’últim trimestre el 43% dels telèfons nous de tot el món utilitzen Android, mentre que iOS té un 18%. Cada trimestre que passa Android desbanca més i més a la competència, Apple també creix, a un ritme molt més lent, i Nokia s’enfonsa en la misèria caient en picat.

Facebook, la xarxa social de més de 750 milions de persones. Abans es deia que si no ets a Google no exis-teixes. Per existir avui en dia has de sortir a Facebook, la xarxa social per excel·lència, l’aplicació web més com-plexa. Així com Nokia és el primer damnificat en el cas de la telefonia, la primera xarxa social que va patir els efectes de Facebook va ser MySpace, que va passar del domini absolut del sector a la recent venta que ha suposat pèrdues multimilionàries als seus propietaris.

Google no ho ha aconseguit a la primera, Buzz va ser un fracàs. Apple també ha tingut oportunitat de mostrar que fàcil és fer el ridícul amb les xarxes socials, amb la seva fallida xarxa social musical Ping. Però Google ho ha tornat a fer. Google+ ha batut rècords, és la xarxa social que ha assolit en 24 dies els 20 milions d’usuaris (Facebook va trigar 3 anys). Des del naixement de Go-ogle+, que ha sorprès fins i tot a Google (no s’esperava una acollida tant bona), Facebook ha hagut de millorar el seu xat per tal d’igualar el de Google+ incorporant per fi l’opció de vídeo. Google ha incorporat jocs de qualitat a la seva xarxa social (Angry Birds!!!), sense que siguin intrusius al sistema, de manera que Facebook ha hagut de modificar els permisos dels seus jocs per tal de que siguin menys intrusius a la seva xarxa. La guerra tot just comença.

No cal fer servir els serveis de Google. A mi m’agraden, però no tothom opina el mateix. El que és indiscutible és que la competència que fa Google amb els seus produc-tes ens acaba beneficiant a tots els usuaris finals. Els fanàtics d’Apple no saben a què es deuen les millores que tindrà iOS 5, que resulten ser les carències del seu sistema enfront d’Android. Els usuaris de Facebook ve-uen moltes millores últimament, i potser no saben que si Google+ no hagués incorporat vídeo els de Facebook potser encara estarien fent proves enlloc d’oferir el ser-vei...

Però... Qui fa la competència a Google?

Fer la competència

ALBERT RUBIOEstudiant de Informació i Documentació

Sa Tramuntana17

La catenària

No suportava l’ansietat que li provocava estar fent cua davant d’una taquilla de l’estació. Sempre es trobava amb el mateix contratemps. Sabia que moltes vegades la culpa era seva per arribar massa tard o almenys massa just, però tenia la sensació de que si aconseguia arri-bar cinc minuts abans es trobaria en la mateixa situació. Ignorava com s’ho feien els taquillers però sempre acu-mulaven cues quilomètriques davant d’aquell vidre que els aïllava de la resta de la societat, com si les persones que esperaven a l’altre banda no tinguessin res més a fer que perdre el seu valuós temps esperant el seu torn. Moltes vegades es trobava que n’hi havia molts que això de vendre bitllets s’ho agafen amb una gran parsimònia; i a sobre, si algú s’atrevia a fer algun tipus de comentari s’enfadaven o més aviat grunyien, com felins que viuen en captivitat i de tant en tant els hi tiren un tros de carn.

Tanmateix, les llargues files no sempre eren culpa dels empleats, ja que la fauna que corria per les cues de les taquilles de les estacions de tren també eren dignes de documental televisiu del 33.

No se sap per quin motiu, però sempre es repetien els mateixos esquemes. Quan s’hi fixava, sempre es topava amb certs personatges tipus que mai podien faltar, es-tandarditzats, com si una vintena d’actors s’haguessin posat d’acord per aprendre’s el mateix guió i s’anessin tornant per anar apareixent per les estacions a demos-trar les seves dots interpretatives. Ell, que es fixava en la gent del seu voltant, i més, quan no tenia més remei, havia arribat a identificar més d’una desena de perso-natges tipus. Dins de la varietat sempre es trobava, per exemple, amb una persona gran (ja sigui home o dona) que estava mig sorda i que mentre esperava el seu torn li explicava tota la seva vida des de que tenia ús de raó a la persona que tenia més a la vora, i després quan li to-cava demanar el bitllet li feia repetir cent cops les coses al de la taquilla i no s’entenia amb el canvi.

Era divertit observar que sempre hi havia la típica pa-relleta d’enamorats. Ell tenia la teoria de que si un s’hi fixava bé, fins hi tot es podien veure tot de cors sobre els seus caps. No es desenganxaven ni per pagar els bitllets, i òbviament això complicava la fluïdesa de la cua de persones que tenien darrere esperant.

També hi havia, moltes vegades, una mare o un pare amb una o dues criatures entremaliades que no para-

ven quietes. Sempre passava el mateix, i és que després d’avisar-los vint cops, als pares se’ls hi acabava la pa-ciència i els cridaven i en casos extrems queia alguna clatellada, cosa que provocava, en el noranta nou per cent de casos, una cascada de plors i un gran dramatis-me per part de les criatures.

Així mateix, era costum el personatge (home o dona) reivindicatiu: aquell que, trobant-se a la fila esperant el seu torn, es queixava de la deficiència del servei i mirant als altres usuaris, buscant una mirada còmplice amb la qual convertir la seva queixa en una manifestació impro-visada.

En època de vacances hi havia dos grups que no hi podien faltar: el típic grup de joves excursionistes que amb la seva cridòria demostraven el seu estat eufòric i el seu nerviosisme que els hi provocava l’aventura que els esperava. Sempre que veia un grup d’aquests intentava apartar-se’n el màxim, no fos cas que sortís en les seves fotos, o (pitjor encara) li donessin un cop amb aquelles motxilles enormes que formaven part d’ells i les quals es tornaven una arma letal cada vegada que un d’ells es girava de cop. L’altre grup de vacances eren els turistes estrangers (ja fossin japonesos, alemanys o russos) que no entenien ni un borrall del que se’ls deia, però sempre feien un somriure de cordialitat. En les estacions acostu-mava a estar tot ben indicat però ells havien de preguntar deu cops les coses per assegurar-se’n.

El que estava parlant o directament discutint pel mòbil i intentava fer dues coses a la vegada; el que provava de colar-se de manera subtil, però que no ho aconseguia; els que demanaven una moneda per comprar-se un bit-llet etern, els estudiants amb maletes de rodes; el grup d’amigues adolescents despistades...

I amb aquest panorama ja s’he li havia escapat el tren. Però es resignava, ja que llavors recordava que si hagu-és pujat al tren sense bitllet i els revisors l’enganxaven, hauria d’hipotecar fins als mitjons que portava per pa-gar-li al revisor aquell insignificant trosset de paper que tan costava aconseguir a les taquilles del vestíbul d’una estació de tren.

IRENE VALVERDE

A la cua de la taquilla

Estudiant d’Humanitats

Sa Tramuntana 18

Són les nou del matí i encara està dormint. Fa cinc minuts que hauria d’haver entrat a treballar tot i la insis-tència del seu encarregat que la truca una vegada i una altra ja que no sap on para. És inútil, no el pot sentir, el seu cos és incapaç de respondre i el seus ulls d’obrir-se, i menys per una cosa tan insignificant com és el timbre d’un mòbil.

Ahir va tenir “bolu”, i com sempre quan toca amb el seu grup va ser la primera en arribar. Va arribar somrient d’orella a orella, típic en ella, i va anar directa a l’habita-ció que li havien assignat com a vestidor per a canviar-se i maquillar-se. “Quin vestit em poso?” es va preguntar. El negre, el vermell, el blau... decidint-se finalment per el blanc. Estava radiant, imponent, impressionant, i qualse-vol adjectiu que a un se li pugui ocórrer per definir a una dona preciosa, deixant amb la mandíbula desencaixada a tot tio amb el que es creuava pels passadissos.

El públic va començar a emplenar les seves localitats mentre un formigueig recorria la seva panxa. No ho pot evitar, mai s’acostuma a la por de poder equivocar-se tot i que ho ha fet moltes vegades. Cada vegada hi havia més gent i la resta del grup no apareixia. “On deuen es-tar?” es preguntava, fins que van aparèixer per endollar els instruments.

Va sospirar de tranquil·litat al veure’ls aparèixer i mirà el públic abans de començar a actuar, no sense abans ajupir-se i beure aigua per aclarir-se la veu. Va tossir una mica, va empassar saliva i donà la senyal a la resta per a confirmar que ja estava a punt. La sensació era in-imaginable, de llibertat, tot i ser presa de les mirades dels espectadors, anant-li el cor a cent per hora però baixant-li el ritme a mesura que la música sonava i les seves cordes vocals entonaven el “Summer Time”.

Estava a tope, tothom estava pendent d’ella sent el centre d’atenció passant del nerviosisme a ser-li igual i acabar cantant per ella. Canta per escoltar-se tot i que l’escolten. S’agrada. S’adora. Es nota. La gent ho percep radicant aquí el seu encant.

El guitarra es marcà un sol, la bateria va augmentar el compàs, el contrabaix es va parar, i augmentà donant-li una sonoritat especial a la cançó, a la vegada que la

rossa imponent deixava captivada a tota la sala. Com es pot cantar i tocar d’aquesta manera? Totes les mans van desencadenar en aplaudiment inclús abans d’acabar les cançons. Hi havia sintonia, provocant que el grup ho donés tot i allargant inclús el concert mitja hora més.

-Per fi has despertat Laia. -Què hi faig aquí? Què ha passat? -Et vas entregar tant ahir que al final del concert vas

acabar tant exhausta que et vas desmaiar.-I es pot saber què es aquest soroll? – pregunta encara

atordida. -És el teu telèfon, porta estona sonant – acosta la mà

perquè li passin el mòbil i sospira de resignació – Qui és?-El meu encarregat, és un pesat. Em pots fer el favor

de tirar el telèfon per la finestra? Em farà parar boja.

“Summer time”

IUIUlasparidasdeiuiu.blogspot.com

LAURA PUQUET / Il·lustradora

Les parides d’Iuiu

El ritme del cor va anar baixant a mesura que la música sonava i les seves cordes vocals entonaven el “Summer Time”.

Sa Tramuntana19

La Tira

ALBERT TORRESDirector de cinema

Historias del Planeta Piruleta

A los que miran la luna y las estrellas y ven en ellas reflejado el recuerdo de ese niño que no se conformaba con contemplar su belleza des de la Tierra. A los que aún sueñan con tocar lo imposible y hacer de éste una realidad palpable sin la caducidad de los cuerpos efí-meros. A los que aún se sorprenden de la magia que desprende un sueño que aún no ha sido mutilado por la vida.

Quiero ser brisa en agitada tormenta,sonido en la silenciada realidad.

Ser la lágrima que la sonrisa condena,ser hombre donde no hay humanidad.

Quiero ser águila en alguna frontera,la fuerza que abstrae la perfección.Ser el matiz que da luz a la estrella,

ser en la muerte la última exhalación.

Quiero ser un cráter en la luna llena,un destello penetrando en la oscuridad.

Ser del desierto un grano de arena,un segundo enfrentado a la eternidad.

Quiero ser vida donde cae la presa,miedo en la patria de la seguridad.Ser balsa contra viento y marea,

la duda que se burla del punto final.

Yo quiero ser astronauta

ORIOL MORALESActor

LAURA PUQUET / Il·lustradora

Promotors: Volats per la TramuntanaEditor: Albert RubioFotografia: Ruben Bel Disseny: Lluís ChamorroPortada: Ruben Bel i Lluís ChamorroContacte: satramuntana@gmail.comSegueix-nos a:

Volats per la Tramuntana som una associació juvenil que volem promocionar la cultura entre els joves de la comarca.A més de la cultura, tots nosaltres ens

hem marcat altres objectius com potenciar l’associacionisme, la no discriminació de cap mena (sexual, orientació sexual o origen) i la conservació del medi que ens envolta. Per tal d’aconseguir tot això hem pensat en crear un espai d’oci alternatiu on s’hi duguin a terme diferents activitats culturals (lectura, concerts, espectacles, xerrades, etc), així com la revista Sa Tramuntana.Mitjançant aquesta inscripció passareu a ser Volats, amb el conseqüent subscripció al nostre butlletí d’activitats, així com el dret a fer ús de tots els nostres serveis i activitats. Properament us facilitarem el carnet de soci.Esperem poder obrir aquest espai el més aviat possible i comptar amb la vostra col·laboració.

Atentament, Volats per la Tramuntana

Full d’inscripció

Nom: Cognoms: DNI: Correu electrònic: Telèfon:Direcció: Codi Postal: Població: Data de Naixement: Signatura i Data:

Signatura del Responsable:

El sol·licitant queda informat que les seves dades seràn utilitzades per l’Associació Cultural de Joves Volats per la Tramuntana de manera confidencial i informatitzada. Mitjançant la signatura d’aquesta sol·licitud i d’acord amb la legislació vigent el titular podrà exercir el dret d’accés, modificació, cancel·lació i oposició per correu electrònic a l’adreça satramuntana@gmail.com, amb el correu s’adjuntarà una fotocopia del DNI, passaport o targeta resident. L’exercici d’aquest dret no tindrà caràcter retroactiu.