SEAS - SantjustButlletí de la SEAS 3 VIURE EL MÓN Núm.333 Novembre/Desembre 2017 CENTENARI OLYMPIC Genís Campreciós Figueras L’any 2016, els americans van estar de celebració,

SEASButlletí de la Secció Excursionistade l’Ateneu de Sant Just Desvern

www.santjust.org/seas

Carrer de l’Ateneu, 3 i 5 - 08960 Sant Just DesvernAdherida a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC)

Butlletí de la Secció Excursionistade l’Ateneu de Sant Just Desvern

SEAS

Circ de Concròs. L’excursió al circ de Concròs, el dia 24 de setembre, marca l’inici del cicleEls Paisatges de Catalunya a la SEAS. Foto de Leonci Canals.

Carrer de l’Ateneu, 3 i 5 - 08960 Sant Just DesvernAdherida a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC)

Núm. 333Novembre/Desembre

2017

CALENDARI

COL·LABORACIONS

FLORETOCreu 66. Tel 933723103

CISTELLERIA BALLARTBonavista 82. Tel 933711364

Butlletí de la SEAS

Informació: si no s’especifica el contrari, les conferències tenen lloc els divendres a les 8 del vespre a la SalaPiquet de l’Ateneu, i les excursions tenen la seva sortida des del Parador.

2

Núm.333 Novembre/Desembre 2017

IMMACULADA AMATFRANCESC HOMEDES

— 10 de novembreConferència «La vegetació com a element delpaisatge», per Josep Nuet

— 12 de novembreExcursió de Selvanera a Sanaüja (Segarra), ambsortida del Parador a les 7 h

— 19 de novembreExcursió matinal a la Riera de Carme (Anoia),amb sortida del Parador a les 7.30 h

— 2 i 3 de desembreCol·locació del pessebre de la SEAS al pic de lesPiques (Alt Urgell)

— 15 de desembreConferència «El modelat càrstic», per AntoniFreixes

— 17 de desembreExcursió al Parc del Foix (Garraf), amb sortida delParador a les 8 h

— 17 de desembreExcursió matinal al camí de Can Palet i Riera deCorbera (Baix Llobregat), amb sortida del Para-dor a les 8 h

— 12 de gener de 2018Conferència «Els paisatges volcànics», per XavierGassiot

— 14 de generExcursió de Santa Pau a Sant Feliu de Pallerols(Garrotxa), amb sortida del Parador a les 7 h

— 21 de generExcursió matinal a Sant Martí Sarroca (AltPenedès), amb sortida del Parador a les 7 h

— 27 i 28 de generSortida cap de setmana a la neu

— 9 de febrerConferència «Els paisatges fluvials», per JavierMartínez Gil

— 11 de febrerExcursió a Rasquera i Benifallet (Terres de l’Ebre),amb sortida del Parador a les 7 h

— 18 de febrerExcursió matinal a la Castellassa (Sant Llorençdel Munt), amb sortida del Parador a les 7 h


3 VIURE EL MÓN


CENTENARI OLYMPICGenís Campreciós Figueras

L’any 2016, els americans van estar decelebració, ja que el 25 d’agost va fer100 anys de la creació del Servei de ParcsNacionals. En paraules de la nostra ben-volguda Vikipèdia, aquest organisme esva crear amb dos objectius molt definits:d’una banda, preservar els llocs que se liencomanen des del punt de vista històrici ecològic; de l’altra, fer aquests llocs ac-cessibles perquè el públic en general enpugui gaudir. I així, cent anys més tard,el Servei de Parcs Nacionals dels EstatsUnits s’encarrega de la gestió i conser-vació de parcs, monuments, memorials,rutes escèniques, i un llarg etcètera, aixòsí, tots amb el prefix National.

El Parc que ens ocupa avui és l’Olympic Na-tional Park, situat a la península del mateixnom, a l’extrem nord-oest de l’Estat deWashington, que a la vegada es troba tam-bé a l’extrem nord-oest dels Estats Units(cal no confondre’l amb la ciutat de Was-hington DC, capital de l’imperi i ubicada ala costa est). Aquest parc ens va ser reco-manat per la Puri, una amiga de Sant Boique hi va anar fa un parell d’anys i ens vadir que el que havia vist era molt diferentdel que estava acostumada a veure, aixíque nosaltres no ho vam dubtar i hi vamdedicar uns cinc dies. De fet, al principin’havíem planificat tres, però una vegadaallà ens vam emocionar i ho vam allargarlleugerament. I és que aquest Parc com-prèn molta diversitat de paisatge i, per laseva ubicació, no és excessivament visitat,fet que venint dels Parcs de les Rocallosescanadenques, és d’agrair, la veritat!

El dia 25 d’agost, ben d’hora, ben d’hora,vam recollir el cotxe a la ciutat de Seattlei vam dirigir-nos, amb ferri inclòs, cap ala península. El parc ocupa la major partde la península i, a causa de la seva geo-grafia, no hi ha carreteres que el traves-sin, sinó que sempre s’ha d’anar vorejantper la costa. Per als aventurers, però, síque hi ha diverses opcions per travessarel parc caminant de nord a sud o vicever-sa. En el nostre cas, després de visitarl’Olympic, teníem intenció de seguir capa la ciutat de Portland, així que vam esco-llir començar pel nord i anar resseguintla costa en direcció oest fins a agafar unacarretera al sud que ens portés directesa Portland. La nostra intenció era visitartres ambients diferents: la zona alpinadel Hurricane Ridge, situada al nord; unaplatja del Pacífic, més o menys a la mei-tat oest de la península, i un bosc plujóssituat a l’extrem sud-oest.

El primer que vam fer quan vam arribaral parc va ser anar al primer centre d’in-formació que vam trobar, situat just alcomençament de la carretera que portaal Hurricane Ridge. Allà, un park rangermolt amable ens va donar els mapes delparc i un petit diari on podíem trobar in-formació útil del parc, com ara apuntshistòrics, estat dels càmpings i les carre-teres, diferents recorreguts, etc. Tambéva ser allà on vam demanar i pagar elspermisos per poder fer una excursió detres o quatre dies a l’Enchanted Valleyon, per primera vegada, ens van donarun petit contenidor antiossos! Sí sí, anti-ossos! Però vaja, no ens avancem als es-deveniments! De moment, només comen-tarem que la figura del park ranger aquí,als Estats Units, gaudeix d’una reputaciómolt bona. Aquí són vistos gairebé com aherois nacionals, les persones amb més


VIURE EL MÓN


coneixement del territori, aquelles quevetllen per la teva seguretat i per la delsparcs. Els nens petits es deleixen per-què els nomenin junior rangers, i algunsfins i tot demanen autògrafs als rangersadults!

En fi, després d’informar-nos deguda-ment al centre d’informació, vam decidirque dividiríem els nostres, ara sis dies,en tres zones per tal d’intentar extreureel màxim d’aquest parc. Primerament,vam dirigir-nos al Hurricane Ridge. Justal principi de la carretera, hi ha un càm-ping, així que abans de res vam buscarun bon lloc i hi vam plantar la tenda. No-més com a incís, diré que els càmpingsals Parcs Nacionals americans acostu-men a ser molt rudimentaris, gairebécom si estiguessis acampant a la natura;la majoria només tenen lavabos tipus la-trina i aigua potable, però res més! Sitens una súper autocaravana, cap pro-blema, però per als qui anem en tenda,

a vegades es fa una mica pesat. Suposoque estem mal acostumats!

En fi, tornant al Hurricane Ridge, la car-retera que es dirigeix al començamentde l’excursió és típicament alpina i s’en-fila constantment amb les seves corbesi contra-corbes. De tant en tant, potserels cotxes de davant frenen bruscament,moment en el qual has de mirar per la fi-nestra a veure quina criatura hi ha al teuvoltant. En el nostre cas, vam veure unparell de cérvols petitons menjant herbajust al costat de la carretera. Com es notaque és àrea restringida de caça!

Una vegada a dalt, ens vam dirigir a feruna excursió de només un parell d’ho-retes fins al Hurricane Ridge per un ca-minet que estava pavimentat, així queno tenia pèrdua. Un recorregut amb unlleuger pendent que s’enfila progressi-vament fins a arribar al coll, però quet’obsequia amb unes vistes maquíssimes

Tercera platja; esperant que aquesta nit la marea es comporti.Totes les fotos són de Genís Campreciós.


VIURE EL MÓN


al sud del massís del Mount Olympic i lapart més alpina del parc, amb els seuscims gelats i les valls d’un verd ben in-tens. Pel que fa a la fauna, la veritat ésque en només dues hores vam veure unabona col•lecció d’animals, des de mar-motes fins a cabres de muntanya, pas-sant per un coiot assetjat per un parell decorbs! Un cop a dalt del coll, el conjuntde vistes es va ampliar i vam poder ob-servar, al nord, ni més ni menys que l’illade Vancouver i la seva capital, Victoria. Elsol de les cinc de la tarda encara era proufort i la vista quedava una mica difumi-nada per la calor, però juraria que vampoder veure algun soci de la SEAS cami-nant per l’illa! Ja de baixada, encara vamveure més cervatons que baixaven cap ala vall i que ens van deixar una bona fotopel camí.

Després de fer nit al càmping, l’endemàvam dirigir-nos a la secció de platges dela costa Pacífica. La nostra primera inten-ció va ser anar a dormir en un altre delscàmpings del parc, però «la bona sort»va fer que el càmping on ens dirigíemestigués complet, així que vam activarel pla B, vam obtenir un altre permís iens vam dirigir a acampar a l’anomena-da Tercera Platja; i la veritat és que vaser tot un encert. Per arribar a aquestaplatja has de deixar el cotxe al pàrquingque hi ha a un costat de la carretera queva a La Push. Des del pàrquing, hi ha unstres quilòmetres fins a arribar a la plat-ja per un caminet també molt marcat (aexcepció d’Alaska, en tots els parcs delsEUA els camins sempre estan molt bensenyalitzats). Aquesta mitja horeta decaminar va ser reveladora! Va ser el pri-mer contacte amb els boscos plujososdel Pacífic, amb arbres alts amb troncsamples i rodejats de falgueres arreu.

La sensació que estàvem descobrint untipus de bosc que desconeixíem va sertota una sensació de novetat! El camí ésbàsicament pla i recte en direcció a laplatja, amb una baixada final per a por-tar-te fins a la sorra. El bosc és bastantdens i fins a l’últim moment no et per-met veure la platja, que s’estén a amb-dós costats. L’escenari, amb la platjarodejada de bosc humit amb arbres altsa tocar i de rocs de mida considerableesperant pacíficament que algun vaixellembarranqui, dóna a la platja un caràc-ter cinematogràfic, entre Jurassic Park iEls Goonies! Quan arribem, la marea ésbaixa i nosaltres plantem la tenda inten-tant deixar un bon marge de seguretat,no fos cas que ens despertem entre pei-xos! Explorem la platja i resseguim untros del camí que uneix la nostra platjaamb la següent. De fet, el camí resse-gueix tota la costa que es troba dinsdel parc, i estem parlant d’uns quants-molts- quilòmetres! Nosaltres ens vamlimitar a explorar-ne només un tros, iés que la platja queda dividida en duesparts quan la marea és alta, i nosaltresens volíem assegurar que podíem tornara la tenda sense mullar-nos!

Ens n’anem a dormir amb les estrellesi ens llevem amb la boira! Tan espessaque gairebé no veiem l’aigua! Per sort,la Míriam és de Lleida, així que el temade la boira el tenim dominat! Ens llevemmolt aviat, pels volts de les sis, i és queavui tenim un dia llarg al davant: hemde desfer el camí fins al cotxe, conduirun parell d’hores i començar la ruta al’Enchanted Valley. Serà la primera rutallarga del nostre viatge, així que abansde començar aparquem el cotxe davantd’un altre oficial dels rangers i fem unbon escampall a terra per tal de decidir

Butlletí de la SEASButlletí de la SEAS

VIURE EL MÓN


Arribant al “Xalet”. Al fons la vall queda ama-gada per la boira.

què ens enduem i què no. A l’hora deposar tot el menjar, la pasta de dentsi tot allò que faci olor dins del conteni-dor per a ossos, ens adonem que no enshi cap. Així que ens apropem a l’oficinai en demanem un altre, no fos cas quealgun d’aquests animals tan bonics ensvingués a visitar mentre dormim!

Un cop tot empaquetat, ara sí, conduïmels últims quilòmetres fins a l’inici de laruta per una carretera de terra que ensendinsa cap a la vall, ja per aquest bosc,que de per si podria ser un atractiu tu-rístic per a aquells que no poden o novolen caminar gaire. Malauradament,fa un parell de mesos una riuada es vaendur un tros de carretera al final delcamí, així que ens toca deixar el cotxeuns tres quilòmetres abans d’arribar alcomençament oficial del camí. No és resgreu, però sí que serà un esforç extra!En fi, aparquem el cotxe al costat de lacarretera, ens carreguem les motxilles icomencem a caminar per la pista fores-tal. El recorregut de la ruta que ens es-pera no té cap misteri: es tracta d’anarremuntant la vall encantada (Enchanted

Valley) durant uns 23 km, ara per l’es-querra del riu, ara per la dreta, sempreresseguint un camí ben marcat i ambpendents generalment suaus fins a arri-bar a un pla de vall superior, on trobemun antic refugi de muntanya, ara recon-vertit en la caserna del ranger en tempo-rada alta i/o com a refugi només en casd’emergència. Per als més ambiciosos,el sender segueix cap al fons de vall is’enfila bruscament en cerca del coll An-derson, on es pot connectar amb altrescamins i visitar altres valls; nosaltres,però, retornarem pel mateix camí quepujarem, no fos cas que ens perdéssimalgun detall important!

Repartits al llarg dels 23 km, hi trobemquatre zones d’acampades: Pony Bridge(7 km), Oneil Creek (13 km), Pyrites (18km) i l’Enchanted Valley (23 km). El nos-tre pla inicial de repartir el recorreguten quatre dies consistia a dormir a OneilCreek tant d’anada com de tornada, mésuna nit a dalt de la vall. D’aquesta ma-nera, repartirem l’esforç en jornades de10-13 km i podrem anar més descansats.El primer dia, però, es fa dur, ja que ve-níem de llevar-nos a la platja (sí noi, arad’això en diem vida dura!) i, entre unacosa i l’altra, vam començar a caminarpassades les 12 h. A més a més, els pri-mers passos van ser lents a causa delpes i per les múltiples parades fotogrà-fiques. Era el primer dia, aquell en quèel bosc et sorprèn tots els sentits, ambaquelles visions cinematogràfiques o decontes infantils, boscos encantats plensde follets, però també de personatgesmalvats, amagats darrere d’aquests ar-bres amb formes fantasmagòriques,d’on pengen molses de cadascuna deles branques i amb la llum conformenmoments únics; de troncs caiguts aquí


VIURE EL MÓN


i allà, tots ja colonitzats per vegetaciómúltiple, reclamant el que pertany a lesalçades i no al sòl; d’arbres tan alts commai havíem vist, amb troncs ben rectes,de la mida d’una bona columna roma-na; i la presència del mol•lusc estrella,aquell del qual havíem sentit a parlartant: el cargol plàtan o banana slug, unllimac d’allò més bufó!

En fi, que el primer dia ens el vam passarobservant i delectant-nos amb el que ensenvolta a mesura que anem remuntant lavall. El sol ens està acompanyant i aixòens facilita les coses i ens apuja l’ànim, jaque les previsions no pintaven gens bé.Cap allà a les sis de la tarda, ens plantema Oneil Creek, busquem un lloc i hi plan-tem la tenda. Mentre ens preparem el so-par de fogonet asseguts en un tronquet,observem com els nostres veïns encenenuna bona foguera, treuen unes cadires ies prenen unes cerveses ben fresques!Nosaltres ni tenim cadires (però, qui ar-rossega cadires durant 13 km?), ni tenimcerveses (això ho deixem per a rutes cur-tes) ni hem fet foc! I és que quan era pe-tit, a la SEAS no me’n van ensenyar! Aixòsí: els boy scouts no fan altra cosa quefocs allà on van! Total, que mentre nosal-tres sopem solets, als nostres veïns se’lsafegeixen un parell de persones més,atretes per tantes comoditats! Un copsopats, rentem els plats al riu i posemel menjar altra vegada dins dels conteni-dors antiossos, i aquests, a 5 metres dela tenda. Avui som unes quantes tendes,així que la probabilitat de tenir visites ésbaixa, però per si de cas.

El segon dia ens llevem en un ambientmés misteriós, en una barreja de boirai fum. Després de recollir la tenda i ferles motxilles, ens adonem que la majo-

ria de gent el que fa és deixar les tendesi les motxilles grans allà mateix i pujari baixar en un dia amb la companyiad’una motxilla petita. La seva jornadaserà llarga, però sense pes. Una part denosaltres es pregunta per què no hi ha-víem pensat nosaltres, també, en aques-ta opció! Però a la vegada, també ensatreu la idea de poder arribar al pla dela vall i tenir tant temps com vulguemper explorar-la i resseguir-la abans noes faci fosc, sense presses. Poc desprésde sortir del campament, ens toca tra-vessar una zona d’uns 500 metres es-pecialment afectada per les pluges i elsvents d’aquest últim hivern. Diversos ar-bres caiguts enmig del camí fan impos-sible seguir el sender amb normalitat;per sort, però, els rangers del parc jahan habilitat un camí alternatiu marcatamb petits llaços vermells mentre ells esdediquen a restaurar el sender original,tasca que s’intueix llarga i feixuga. Avui,aquest ambient llòbrec dóna al bosc uncaràcter encara més fantàstic que ahir, id’alguna manera es mostra més autèn-tic, com nosaltres ens l’imaginem la ma-jor part de l’any.

Sol, núvol i fum, tot junt.



A mesura que anem avançant, l’olor defum es fa més present i ens preguntem siens hauríem de preocupar. A l’arribadaal tercer campament, coincidim amb unparell de bombers. Els preguntem per lasituació i ens expliquen que, en efecte, hiha un incendi actiu a l’altra banda del riu,que més o menys fa un mes sencer quecrema i que es va originar per l’impacted’un llamp durant una tempesta d’estiu.La seva missió és controlar que el foc notravessi el riu per evitar haver de tancarpart del parc, però a part d’això, el foc,el deixaran cremar fins que ell solet se’ncansi i s’apagui. Contràriament a com esperceben els incendis a Catalunya, alsparcs nacionals americans fa uns quantsanys que els contemplen com un esde-veniment més de l’ecosistema forestal i,com a tal, ells no s’hi fiquen, si no és quel’incendi en qüestió se surti de mare (talcom va passar a Yellowstone l’any 1988).Així doncs, nosaltres prosseguim el nos-tre camí tranquil•lament i, si ha de pas-sar quelcom, doncs ja ens avisaran!

Poc abans de les dues de la tarda, aca-bem de remuntar els últims pendents

lleugers del sender i arribem, per fi, alpla de vall i al refugi que ells anomenen«xalet». És tancat, això sí! La boira estroba ben aposentada a la plana i noens permet albirar més amunt d’unsquants metres, així que la imaginacióhaurà de fer la resta. Quan arribem,estem sols, la majoria de gent ha ar-ribat bastant abans que nosaltres i jaha enfilat el descens. Plantem la tenda,deixem els contenidors a la zona des-tinada a aquestes finalitats i anem apasturar una miqueta cap al fons de lavall. En principi, uns 3 quilòmetres mésamunt hauríem de trobar una cascada i,ja bastant més lluny i alt, el coll. La boi-ra i la por que es faci fosc ens fan retro-cedir bastant ràpidament; ja veurem lacascada un altre dia, any, o potser ja enveurem d’altres. Quan tornem a la ten-da ens adonem que tenim companyiai també han fet foc! Ens acostem ambànim conciliador. La parella de nois enqüestió ha pujat des de baix d’una ti-rada i estan exhausts. Ens diuen que,si volem, que passem després a soparamb ells, però abans no són les sis dela tarda els nois estan tan desfets queja s’han tancat dins la tenda. Demà te-nen pensat baixar altra vegada fins abaix, així que un altre dia sense foc...Nosaltres ens fem el sopar, ens imagi-nem el cel estrellat i també tanquem elsulls prou aviat. Físicament ens trobemprou bé, així que, per demà, tenim tam-bé la idea de baixar directament fins alcotxe en comptes de fer una altra nit aOneil Creek.

A mitja nit em desperto de sobte. Ja faun parell de somnis que l’únic que faigés pixar, però segueixo tenint-ne ganes.Buff, sortir a pixar fora! I si m’esperofins a l’alba? No puc, he de sortir, potser

Un bosc encantat de debò.

VIURE EL MÓN



amb prou feines són les dues de la nit.En fi, agafo valor i l’esprai antiossos (si,també en portem, d’aquests!) i surto, nogaire lluny de la tenda. És fosc, tot i que,coi, ara veig les estrelles, potser demàpodrem tenir més vistes. Xxxt! Orellesatentes! Feina feta, corre cap a dins, tan-ca la cremallera, ja estem salvats. Apa, adormir, i quan sigui l’hora convinguda,ja tornarem a sortir.

El tercer dia, ens llevem prou aviat, peròja amb llum solar. Efectivament, el diatorna a ser assolellat i ens recompensaamb unes bones fotografies de la vallamb el «xalet»; sí que ha valgut la penavenir fins aquí! Esmorzem i comencema desfer el camí. La idea és arribar aOneil Creek, o segurament al Pony Brid-ge, i allà decidir en funció de l’hora, elcansament i les ganes si seguim cap alcotxe o no. Avui, el bosc, tot i mantenir-se tan preciós com els primers dos dies,

ja no ens hipnotitza amb la mateixa in-tensitat i la conversa s’emporta la ma-jor part dels esforços, de manera que,sense ni adonar-nos-en, ens plantem alcampament Pyrites. És prou aviat i enssentim bé, així que al final decidim ar-ribar fins al cotxe i fer els nostres 25quilòmetres, de baixada, això sí. Quanarribem, ens felicitem per haver sobre-viscut un cop més en territori d’óssosi ens fem les fotos de rigor. Ara des-farem la carretera fins que trobem unhostal o un càmping amb dutxes, plan-tarem la tenda de nou i apa, a dormir ia somniar amb aquests boscos plujososplens d’encants que no ens han deixatindiferents. De fet, l’endemà deixeml’Olympic National Park, però ho femamb la certesa d’haver visitat un parcespecial. Potser no és tan conegut comla resta, però potser millor, així mantin-drà durant més temps aquesta aurèolaencantada! La Puri tenia raó!

Exemple d’un dels centenars d’arbres caiguts a l’Enchanted Valley.

VIURE EL MÓN



SOPAR DE MOTXILLAI CONCURSFOTOGRÀFIC 2016

ACTIVITATS

Primer premi i premi per votació popular: «Gebrada» de Jordi Gironès.

En el Concurs Fotogràfic de la SEAS 2017,hi han participat 24 concursants amb untotal de 69 fotografies.

El jurat va estar format per Teresa Rever-ter, Yolanda Monzó, Lluís Tarrés i LluísAyguadé, i, prèvia deliberació feta el 14de setembre de 2017, es van atorgar elspremis següents:

— Primer premi: «Gebrada» de JordiGironès— Segon premi: «Estació 2» de NicolàsAdriasola— Millor col•lecció: «El procés» de GenísCampreciós

— Millor fotografia feta en excursions dela SEAS: «Entre troncs» d’Albert Cortès

En el Sopar de Motxilla, celebrat el 16 desetembre al Pati del Roure de l’Ateneu, hivan assistir 74 companys, donant el tretde sortida a les activitats previstes per ala nova temporada 2017-2018. Com cadaany, es va elegir la millor fotografia pervotació popular, resultant guanyadora lafotografia «Gebrada» de Jordi Gironès.

Durant el sopar es féu l’acte d’agraïmentals socis que han fet 50 anys: Joana AmatAmigó, M.Dolors Cardona Pera, FrancescCastillo Sanmartín, Joan Fernàndez Soler,Marina Figueras Piñol, Maria Teresa GamoCalopa, Rafael Malaret Julià, Anna MariaMascarell Llàcer, Josep M. Masjuan Codi-na, Pere Orriols Tubella i Anna MariaSimó Esteva, i als que n’han fet 25: BernatMacià Molinero.



ACTIVITATS

Segon premi: «Estació 2» de Nicolàs Adriasola.

Premi a la millor fotografia feta en excursions de la SEAS: «Entre troncs», d’Albert Cortès.



ACTIVITATS

Millor col•lecció: «El Procés», de Genís Campreciós

Millor col•lecció: «El Procés», de Genís Campreciós

131313


13


PROBLEMES AMB LESBOTES DE MUNTANYA.DEPÈN DE LACONSERVACIÓ?Daniel Cardona Pera

En les darreres excursions de la SEAS,vaig quedar astorat en veure que la ma-joria dels assistents no portaven farmaci-ola o altres estris, però sí que duien cintaamericana, també anomenada cinta detela. És un tipus de cinta adhesiva a laqual s’afegeix una malla o filat de fibresnaturals o sintètiques semblant a unavena. El resultat és una cinta més forta iresistent a la tracció i pressió1.

La pregunta que els vaig fer era per quèla duien. La resposta va ser: «en algunesbotes, es desenganxa la sola i podem sor-tir de l’ensurt lligant amb la cinta la solai la resta de la bota». L’agreujant, però,és que la cinta, en terreny pedregós, esva tallant i encara és pitjor si s’ha de tre-pitjar neu mig glaçada, ja que disminueixl’adherència i pot causar un accident.

La veritat és que no és un esdevenimentque passi habitualment, però quan passa,pots quedar una mica penjat, ja que nor-malment no portem calçat de reserva.

Les nostres primeres botes de muntanya,gens barates, ens les feien a mida al sa-bater Pujol de Cornellà, amb sola Vibrami el cosit amb la sola de cautxú. Si es gas-taven, podíem canviar la sola al mateixsabater, i al final acabàvem llençant lesbotes per ruptura de la pell més que nopas per la sola. També és veritat que laconservació d’aquelles botes tan cares lafèiem amb molta cura: deixar-les 24 h enun lloc sec després de l’excursió, posarmés papers al fixador de fusta, greixar-les amb crema de cavall... I sobretot,guardar-les en un lloc sec. Ah! I podienpesar 1,6 o 1,7 kg (unes xiruques clàssi-ques de fa 40 anys pesaven 1 kg).

Les noves tècniques de fabricació es vanorientar a la disminució del pes, per això,es va canviar el cautxú per una fibra depoliuretà de polièster. El problema és quemolts plàstics, en els quals la base és elpolièster, reaccionen amb l’aigua i esprodueix un ràpid envelliment, sobretoten climes humits i calents: aquest feno-men s’anomena hidròlisi. Avui dia, és im-portant la diferència de pes: mentre queambdues botes de poliuretà pesen 1,1kg, les de cautxú s’enfilen als 1,7 kg.

MÓN EXCURSIONISTA



Normalment, la majoria de les botesd’alta muntanya són de cautxú amb unaproporció mínima de poliuretà, amb laqual cosa es manté una molt bona re-lació entre adherència (poliuretà, gomatova amb desgast molt ràpid) i durabilitat(cautxú, goma dura, però menys presta-cions d’adherència). Com hem esmentatanteriorment, el cautxú és molt més pe-sant que el poliuretà. Les soles de cautxúes fixen a la bota de forma manual, i totplegat és molt laboriós, mentre que lesde poliuretà s’injecten directament, perla qual cosa el procés és més ràpid i lesbotes, més econòmiques2.

Aquesta filosofia canvia quan compremunes botes d’excursionisme (mitjana ibaixa muntanya), ara dit també sende-risme, on la composició de la bota és el100% de poliuretà de polièster (milloradherència i menys pes). Exemple d’uti-lització: camí de Sant Jaume. Però si lautilitzem poc i el lloc de conservació noés l’adequat, pot produir-se la reacciód’hidròlisi i es pot desenganxar la sola.

Des del 2012, les cases comercials res-ponsables de la fabricació de botes demuntanya han canviat el tipus de poliu-retà n’han augmentat la duració. També

han afegit altres components de plàstic,com l’etil vinil acetat (EVA), que augmen-ta la flexibilitat. Tot això ha comportatque en aquests moments és difícil que estrenqui la sola. Actualment, si les cuidemcom cal, unes botes poden tenir una vidamitjana de 15-16 anys.

Recordem com podem mantenir aquestavida mitjana, amb una bona conservació:

•Posar-hi paper de diari només d’arribara casa•L’endemà, cal netejar la part exterioramb un drap humit, i treure el fang quehi pugui haver a les canals de la sola Vi-bram•Una vegada seques, passeu-hi un es-prai d’impermeabilització•Si teniu formes de fusta, retireu el pa-per i les inseriu a l’interior de les botes,sinó deixeu el paper fins la propera ex-cursió•Emboliqueu-les amb un drap i deseu-les a la caixa que us van donar al com-prar les botes.•Deseu-les en un lloc sec on no toquiel sol. NO les deseu a la cambra de larentadora-assecadora, ja que la humi-tat i la calor augmenten la hidròlisi delpoliuretà.

Quans fem tot aquest ritual? Si realitzés-sim una enquesta no arribaria ni a l’1%

Bibliografia

1. Wikipèdia. Cinta americana. https://wikipe-dia.org/wiki/cinta_americana2. MARTOS, EVA. Suelas de calzado demontaña: Tipos y cualidades. Desnivel.com. Mayo 2016. Https://desnivel.com/mate-rial/noticias/suelas-del-calzado-de-montana-tipos-y-cualidadesSecció sola amb poliuretà

MÓN EXCURSIONISTA

151515


15 INFORMACIÓ DE LA SEAS

ACORDS DE LA JUNTA


Reunió del 4 de setembre de 2017

— Altes: cap— Baixes: Mercè Brió (1141) i, per defun-ció, Ferran Obiols (57)

— Les activitats del juliol: sortida de vete-rans, sopar de Lluna Plena i travessa Espot-Sant Maurici, han tingut superàvit, ambuna bona assistència.— Se segueix preparant la CaminadaPopular per Collserola, que enguany esfarà el 8 d’octubre, per no coincidir ambla jornada del referèndum convocat perla Generalitat. L’inici i el final seran alMolí Fariner.— Es decideix que la SEAS col•labori en laSetmana del Cor que organitza el CAP deSant Just.— Com una secció més, participarem enl’escenificació del conte Rataneu, previstper a finals d’octubre i com un acte mésdel centenari de l’Ateneu.

Reunió del 2 d’octubre de 2017

— Altes: Marta Gabàs Gonzalo (1177)— Baixes: cap

— El Marc Carbonell ens informa sobrel’estat de l’organització de la cursa de cór-rer per Collserola que es farà el dissabte21 d’abril, com a un acte més del Cente-nari de l’Ateneu. El traçat ja ha estat auto-ritzat pel Parc de Collserola i hi haurà unrecorregut de 21 km i un altre d’11, i lasortida i arribada serà des del Pavelló deLa Bonaigua.— Es decideix lliurar ceràmiques del 75èaniversari, creades per Carme Malaret, alsqui es facin nous socis.— Es constitueix una comissió encarrega-

da d’estudiar les millores que caldria feren el local.— S’ha aprovat una proposta decol•laboració amb el Parc de Collserolaper al 2018, centrada en la recuperacióde l’accés a la Penya del Moro, actualmentmolt degradat. La proposta també inclourepensar la ubicació de la nostra rosa delsvents i vetllar després pel manteniment del’obra que es faci.— De l’11 al 31 de desembre estarà mun-tada a la Sala Piquet una exposició comme-morant els 50 anys de Pessebres, i la inau-guració serà el mateix dia 11 a les 20 h.

FERRAN OBIOLS OBIOLSPer Daniel Cardona

El passat 12 d’agost ens deixava desprésd’una malaltia llarga, el Ferran Obiols iObiols, secretari de la nostra entitat entreels anys 1980 i 1994, sota les presidènci-es de Francesc Castillo i Jordi Farràs.

Ateneístic profund i «Seístic» pel seuamor a la muntanya, era entre vuit i deuanys més gran que nosaltres i l’única sor-tida que recordo amb ell i la Maria va sera la serra de l’Obac. Sempre ens recorda-va que en aquella excursió va ser difícilde seguir-nos, ja que més que caminar,corríem. Després, quan els seus fills esvan apuntar a la secció infantil, ell es vainvolucrar en la Junta de la SEAS.

Era el més veterà de les juntes. Dur en lesdiscussions, sobretot en la qüestió «eter-na» de si els socis de la SEAS ho haviende ser també de l’Ateneu. Després de 14anys de secretari, el Ferran no va poderassumir els canvis de filosofia de la novajunta de la Teresa Cots. Ferran, moltesgràcies per la teva dedicació a la SEAS entemps molt difícils per a la Secció.

Taula de redacció —

Autoedició —Tramesa —Disseny —

Correcció de textos —Impressió —

ÍNDEX


Taula de redacció —

Autoedició —Tramesa —Disseny —

Correcció de textos —Impressió —

ÍNDEXCirc de ConcròsCalendariCentenari Olympic, per Genís CampreciósSopar de motxilla i Concurs Fotogràfic 2017Problemes amb les botes de muntanya. És un problema de conservació?, perDaniel CardonaInformació de la SEAS

Aquest és el pessebre del 2017, construït per Joan Gómez, amb el que la SEAS cele-bra els 50 anys d’aquell primer pessebre al cim del Pedraforca. Enguany el posaremal pic de les Piques (Alt Urgell) els dies 2 i 3 de desembre.

Leonci Canals, Ferran de la Fuente, Maria Garcia,Jordi Gironès, Ramon Prat i Agustí Revilla.Jordi Gironès i Leonci CanalsElisabeth BartToni RoyoServei Local de Català de Sant Just DesvernNB Comunicacions

Portada —02 —03 —10 —13 —

15 —

BUTLLETÍ DE LA SEAS. ANY 84. No. 333


Documents

SEAS - SantjustButlletí de la SEAS 3 VIURE EL MÓN Núm.333 Novembre/Desembre 2017 CENTENARI OLYMPIC Genís Campreciós Figueras L’any 2016, els americans van estar de celebració,