Segles XVI XVII XVIII

Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

1 de 10

Literatura popular i tradicional

• Creada i viscuda pel poble i que, respon als seus gustos, interessos i

necessitats.

• Vinculada a l’entorn immediat, a les creences, als costums i a les activitats

de treball i de lleure pròpies de la gent del poble.

• Les expressions literàries són anònimes. Encara que hagin estat creades

per un autor individual, aquest representa els interessos, vivències i gustos

d’un col·lectiu concret, que ha fet seves aquestes expressions i les ha

tramès oralment, amb lleugeres variacions, de generació en generació.

• La tradició oral és característica pròpia de la literatura popular. Per això, les

composicions poètiques, a més d’anar acompanyades d’una melodia,

incloïen recursos i mecanismes per facilitar la memorització (repeticions,

fórmules d’inici i cloenda, paral·lelismes...). Les cançons s’aprenien i es

cantaven en festes assenyalades, celebracions, cerimònies i altres trobades,

en l’àmbit familiar, en els jocs de la mainada, per fer-la dormir... Al cap dels

anys van quedar fixades en ser recopilades en cançoners o altres reculls.


2 de 10

La poesia

Moltes composicions conservades (mostra de la vitalitat i la vigència del

català entre les classes populars, i la raó per la qual cal qüestionar el terme

decadència per qualificar aquest període).

Dos gèneres: el Cançoner i el Romancer .

Cançoner:

• Els goigs : Composicions tipus religiós amb melodia senzilla, on es fa

lloança de Jesucrist, la Verge Maria i els sant. Són d’origen medieval; tot

i això, ja des de la seva creació es difongueren per escrit. La forma

estròfica prové de les danses provençals. Versos de set síl·labes

distribuïts en una tornada inicial de quatre versos , seguida d’un

nombre divers de cobles de sis versos cadascuna amb retronxa (els

dos darrers versos repeteixen la rima de la tornada inicial) i una

tornada final.

• Les Nadales : Pròpies del temps de Nadal. Són cançons que descriuen

episodis relacionats amb el naixement de Jesús i altres aspectes

d’aquestes festes. És un gènere que ha tingut gran difusió i s’ha

mantingut vigent i viu fins als nostres dies.

• Les cançons de bandolers i lladres de camí ral: Són poemes narratius

que es van fer ressò d’un episodi concret: el desenvolupament del

bandolerisme a Catalunya (XVI i XVII). Cançons que explicaven i

mitificaven les aventures i robatoris de coneguts bandolers de l’època,

que, generalment, eren vistos amb simpatia i admiració. D’aquests

bandolers, també en trobem referències en la literatura culta.

• Les corrandes i cançons de pandero: Composicions cantades per les

majorales de les confraries de la Mare de Déu del Roser, que, amb motiu


3 de 10

d’alguna festivitat (festes majors, Corpus, noces...), sortien a recaptar

diners. Les corrandes, anomenades glosses a les Illes i cobles al País

Valencià, eren cançons curtes, formades per quatre versos heptasíl·labs,

de temàtica diversa: bresso, feina... Eren improvisades, tot i que sovint

partien d’uns elements ja coneguts (frases fetes, locucions, versos

d’altres composicions...) que els autors arrodonien d’una manera directa i

espontània.

El Romancer:

• Els romanços provenen dels antics cantars de gesta. S’originen en els

fragments que el poble guardava a la memòria d’aquells llargs poemes

èpics que els joglars interpretaven. Després se’n van anar creant de

nous seguint el mateix model mètric, el caràcter narratiu i la tradició oral

dels anteriors.

• A Catalunya no van ser recollits fins al segle XIX, quan autors com Marià

Aguiló i Manuel Milà i Fontanals els recopilaren i estudiaren.

• Es poden classificar en tres grups segons la seva procedència:

• els de procedència francesa o provençal, que daten del s. XV, als

quals pertanyen “El bon caçador” i “La presó de Lleida”.

• els de procedència castellana, a partir del s XVI i en els quals sovint

s’intercalen versos en castellà. “Santa Caterina”

• els autòctons, a partir dels segles XVII i XVIII i d’entre els quals

destaquem “El comte Arnau”, “ El mariner”, “L’hereu Riera”, “El

testament d’Amèlis” i “Els estudiants de Tolosa”.


4 de 10

El teatre

• Importància de tots els elements que contribuïen a fer de la representació un

espectacle. Així, els elements més escènics eren tan importants o més que

l’element literari.

• Eren un eficaç instrument propagandístic.

• Es divideix en dues categories: el teatre religió i el teatre profà.

• Teatre religiós : Utilitzat per l’Església per fer més entenedores les idees

que pretenia divulgar als fidels i va introduir en la litúrgia petites

representacions per facilitar la comprensió del Evangelis. A poc a poc, les

representacions van anar desvinculant de l’ofici religiós, van sortir de les

esglésies, s’adaptaren als gustos i a la mentalitat del públic popular i se

substituí el llatí pel català.

Així, al final del segle XIII van néixer els misteris, obres que dramatitzaven

episodis religiosos concrets i s’agrupaven en cicles tenint en compte la

temàtica. Cicle de Nadal “Els Pastorets”, cicle pasqual “La Passió”, cicle

marià “El misteri d’Elx” , cicle hagiogràfic (vides i martiris de sants) i cícle

bíblic (antic testament).

• Teatre profà: S’origina en les fetes en l’àmbit cortesà i popular (tant a la cort

com a les places i carrers, el joglar entretenia la gent amb cançons).

Entremesos: petites dramatitzacions que es representaven en els convits

entre plat i plat. Eren peces senzilles sobre temes quotidians i tenien un to

còmic i sovint burlesc o satíric. També s’anomenen “sainets”, molt difoses

durant el s. XVIII, on acabà de definir-se com una obre escrita en vers, d’un

acte i amb un llenguatge directe i col·loquial, sovint carregat de barbarismes

i vulgarismes. La intenció era divertir el públic i sovint s’escenificaven

intrigues amoroses protagonitzades per personatges arquetípics. Es


5 de 10

representaven, generalment, en els entreactes o al final d’obres de teatre

més llargues.

Els momos i les mascarades: espectacles que es representaren, a partir del

XV, durant el Carnestoltes i en altres festes populars i cortesanes. Més

senzilles que els entremesos i es basaven en la pantomima i en la dansa.

La prosa

• Les rondalles : Narració popular i tradicional destinada als nens. N’hi ha de

molts tipus: meravelloses (més abundants, intervenen elements i

personatges fantàstics i meravellosos: bruixes, fades, gegants...); de

bèsties (protagonitzades per animals que simbolitzen persones i el seu

comportament, i en fan un retret moral); encadenades ( el narrador conta

cada vegada la successió d’accions que cal fer perquè tot se solucioni).

Tenen una trama senzilla i empren un llenguatge molt expressiu, amb

comparacions, frases fetes, onomatopeies... També tenen unes fórmules

d’inici i de final. A partir del XIX es van començar a recollir i a transcriure.

Entre els recopiladors i estudiosos cal esmentar Jacint Verdaguer, Manuel

Milà i Fontanals, Antoni M. Alcover i Joan Amades.

• Les llegendes : Narracions orals o escrites que recullen un fet històric real,

però que al llarg dels anys ha estat reinterpretat amb la incorporació

d’elements imaginaris. Es relacionen amb un persona, un lloc o un

esdeveniment, i s’agrupen en cicles entorn dels tems als quals fan

referència. Cicle montserratí o cicle de Guifré el Pelós. De vegades, són

objecte d’elaboracions literàries. És el cas, per exemple, de la llegenda de

Joan Garí, que explica com aquest personatge es va refugiar en una cova

de Montserrat per fer-hi penitència. Però, temptat pel diable, va violar i matar

la filla de Guifré el Pelós. Finalment, després d’una dura expiació, va ser

perdonat pel fill del comte. Els escriptors Jacint Verdaguer, Joan Maragall i

Josep M. de Sagarra van fer de Joan Garí un motiu poètic.


6 de 10

El Renaixement

• Moviment intel·lectual i estètic dels segles xv i xvi basat en la reivindicació

(el renaixement) de la civilització clàssica grecollatina, que comportà la

restitució, interpretació i anotació dels textos clàssics, l’assimilació de les

idees i els valors que contenen, l’afany d’imitar els seus models literaris,

arquitectònics i figuratius amb l’ambició de superar-los, l’exaltació de la

dignitat de l’ésser humà i del seu paper a l’univers i una nova ordenació laica

de la societat.

• El Renaixement va tenir el seu centre a Itàlia i des d’allà es difongué, a

ritmes diversos, arreu d’Europa.

• La literatura catalana del Renaixement, que abraça un període que comprèn

des dels darrers anys del segle xv fins al final del XVI, sense trencar amb la

tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models

formals del classicisme. La prosa catalana més valuosa del període són Los

col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig, tant

per l’ús del diàleg, una forma literària clàssica, com per l’esperit crític del seu

autor. En el terreny de la literatura d’entreteniment, emergeixen novelle i

facècies com les de Jordi Centelles i Joan Timoneda i unes divertides i

desinhibides Estil·lades y amoroses lletres, de mitjan segle XVI. També cal

remarcar la narrativa històrica, representada per les cròniques de Pere

Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis, i la novel·la

al·legòrica, representada per l’Spill de la vida religiosa, obra anònima

publicada el 1515. El millor poeta català del període fou Pere Serafí. En ell

conflueixen les diverses tendències de la lírica catalana del Renaixement:

l’adaptació al sistema mètric català d’una nova forma d’estructurar el poema

que, amb el seu sistema accentual, rítmic i prosòdic, opta per l’harmonia i

l’eufonia, els paràmetres estètics propis del classicisme; l’adopció d’unes

noves estructures que delaten una gran preocupació per la bellesa formal —

el sonet, l’octava rima, el madrigal petrarquesc i els tercets encadenats,

d’inspiració italiana, o el vers blanc, l’epístola, l’oda, l’elegia i l’ègloga,


7 de 10

d’imitació clàssica—; la influència del petrarquisme, a imitació de la lírica del

Canzoniere de Petrarca, la imitació de la poesia d’Ausiàs March i la glossa

de refranys i cançons populars.

• En la narrativa en vers destaca el poema sobre el Lepant (1573) del prevere

mataroní Joan Pujol, pel que suposa de recuperació del gènere èpic. En

teatre destaquen les peces còmiques La vesita (1524-25) de Joan Ferrandis

d’Herèdia, representada a les corts valencianes de Germana de Foix i del

seu segon marit el duc Ferran de Calàbria, i l’obra anònima de mitjan segle

XVI protagonitzada per En Cornei. En l’àmbit religiós, al costat del

manteniment de formes dramàtiques com els misteris i moralitats d’inspiració

medieval, el teatre català incorpora a la tardor del Renaixement una forma

nova, l’acte sacramental, en són bons exemples El castell d’Emaús i

L’Església militant del valencià Joan Timoneda.

El Barroc

• Moviment europeu que comprèn del tombant dels segles XVI-XVII fins al

XVIII.

• Respongué a la crisi dels dos dogmes fonamentals del Renaixement: la

confiada admiració pels antics i l’optimisme racionalista. A l’anterior percaça

d’arquetipus s’oposà el retrat de la vida immediata, amb la qual cosa es

produí una irrupció del vitalisme (la força serà preferida a la bellesa) i d’un

naturalisme sense naturalitat, crispat. El tema del temps adquirí una

importància cabdal. Estilísticament el literat barroc es llançà d’una manera

deliberada a l’explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi, de la

versificació, a utilitzar sense mesura tots els recursos del seu art, sense

témer de caure en l’artifici.

• A Catalunya, les primeres manifestacions pròpiament barroques no es

produïren fins a començament del segle XVII i es prolongaren durant tot el

XVIII, aleshores ja amb elements d’estètica rococó. En general, la influència

dels principals temes i autors castellans (Luis de Góngora, Calderón de la


8 de 10

Barca, Baltasar Gracián) es notà especialment en el vocabulari i la sintaxi de

la poesia i el teatre, i també en la predicació, en els certàmens poètics de

l’època i fins i tot en els gèneres populars.

• Una figura cabdal del barroc català fou el poeta i comediògraf Francesc

Vicent Garcia (rector de Vallfogona / Garceni). Continuador d’un corrent

literari català a imitació de la poesia castellana. Presenta dues acituds ben

diferenciades: una d’elegant i retòrica, i una altra de satírica, irònica,burlesca

i escatològica.

• Francesc Fontanella, (Barcelona 1610-20, Perpinyà 1680-85) patí exili per

haver donat suport a la causa secessionista durant la Guerra dels Segadors.

Va escriure poesia i drames sota la influència de la literatura castellana.

Destaquen dues obres de teatre: “Amor, fermesa i porfia” i “Lo desengany”.

El Neoclassicisme

• Moviment estètic europeu del Set-cents. Deriva, en darrer terme, de

l'academisme classicista cortesà, que imperava a França al darrer terç del

segle XVII, resultant de l'acció de l'absolutisme en el camp cultural i del

racionalisme hedonista de la nova burgesia. El segon element esdevingué

dominant i féu evolucionar el moviment de l'aparatós classicisme imitatiu i

estrictament reglamentat cap a un ornamentalisme lleuger i epicuri o un

didactisme amable. En una última etapa, es convertí en el vehicle d'una

cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'antic

règim i els seus valors. Per això, darrerament, la crítica tendeix a reservar el

concepte de neoclassicisme a la literatura d'inspiració clàssica produïda en

el marc de les idees il·luministes o li·lustrades, fent-lo coincidir així,

cronològicament amb les obres neoclàssiques en l'arquitectura i les arts

plàstiques, alhora que aplica a les manifestacions anteriors el terme més

genèric de classicisme. Els gèneres típics d’aquest corrent són la tragèdia

de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la

faula didàctica.


9 de 10

• Als territoris dels Països Catalans incorporats definitivament a l'estat

espanyol fa una aparició tardana (vers 1770), però l'emergència d'una

burgesia activa arran de la revolució agrària i la dinamització comercial

subsegüent a l'obertura dels mercats colonials fa que cap a la darreria del

segle el moviment hi sigui bastant viu. Malgrat tot, per efectes de

l'espanyolisme determinat pel centralisme borbònic i el col·laboracionisme

intel·lectual en l'empresa del despotisme il·lustrat, molts escriptors emigren a

la capital i, en tot cas, produeixen bàsicament en castellà, i encara més aviat

unes obres erudites i científiques que no pas pròpiament literàries.

• Hi ha, amb tot, una literatura neoclàssica en català, sobretot poètica, bé que

esporàdica i, sovint, amb interferències de caràcter rococó, o fins i tot amb

reminiscències barroques: Ferrera, Plana, Puigblanch. Les manifestacions

rosselloneses d'imitació del classicisme francès no són pròpiament

neoclàssiques. La traducció de la Zaïra de Voltaire per Sebastià Sabiuda i

l'aparició d'un grup relativament nombrós de dramaturgs (Balanda i Sicart,

Ribes, Ques, etc.) que reflecteixen la influència del teatre clàssic del grand

siècle francès responen primordialment a intencions de proselitisme religiós.

El neoclassicisme perdura, amb tot, fins molt tard (el 1823 Altés i Gurena

encara tradueix Voltaire). L'aparició el 1823 d’El Europeo marca ja la

irrupció, momentàniament ajornada, del romanticisme.

La situació a Menorca (segle XVIII)

• Com a conseqüència de la guerra de Successió, Espanya lliura a Gran

Bretanya Gibraltar i Menorca. Durant quasi tot el segle XVIII l’illa està sota

domini britànic i no li afecten per tant els Decrets de Nova Planta. La llengua

oficial continua essent el català, encara que s’utilitza el castellà per a les

relacions puntuals entre les autoritats estrangeres i les locals.

• La prosperitat econòmica (una burgesia mercantil, modesta però dinàmica),

el respecte a l’ús del català i les relacions constants amb Europa van

propiciar el desenvolupament d’una literatura neoclàssica catalana a l’illa.


10 de 10

Aquest moviment estava centrat entorn de la Societat de Cultura de Maó

que es manifesta no sols en teatre, sinó també en la poesia: els germans

Ramis, Soler i Sans, Febrer i Cardona, Vicenç Albertí, entre d’altres.

• L’introductor i la figura literària més rellevant d’aquest moviment va ser el

poeta i dramaturg menorquí Joan Ramis (1746-1819). La seva producció

literària més important està formada per un seguit de tragèdies

neoclàssiques escrites en alexandrins apariats. L’obra més representativa és

“Lucrècia” (1769). Aquesta peça teatral respecta tota la preceptiva del teatre

neoclàssic: té cinc actes, segueix la regla de les tres unitats i s’inspira en un

episodi de la història de Roma.

Documents

Segles XVI XVII XVIII