Segon Dossier Taller de Pensament

Partisans Bohemis i A.P. “Sa Fera Ferotge” - Dossier II del Taller de Pensament Crític sobre Política 2


DOSSIER II DEL TALLER DE PENSAMENT CRÍTIC SOBRE POLÍTICA

Després de les dues primeres trobades es va confeccionar i repartir el 1r Dossier del nostre Grup d’Estudi. Ara, en aquest segon Dossier aportem les notes i transcripcions de la matèria que hem anat tocant des de la tercera Trobada fins a la setena. Com en el primer, inclourem notes d’en Jaume, transcripcions del que es va parlar i els textos que ens ha recomanat. També hi trobareu les recomanacions bibliogràfiques que en fa per a aquells qui vulguin aprofundir en allò que hem tractat.

¿QUÈ ES LA POLÍTICA? – TERCERA TROBADA (31/01/2015) Es repassa l’abordat en les darreres Trobades. S’incideix en la importància d’omplir de contingut a les paraules que fem servir, per respecte cap el receptor d’aquestes i rigor i precisió en l’emissió del pensament.. Ara analitzarem uns conceptes l’anàlisi dels quals esdevé indispensable, encara que sigui de forma somera. Aquests són els de Llibertat i de Justícia...

1. LLIBERTAT:

Amb prou feines iniciat el viatge, divisem en la llunyania un d’aquests conceptes amb el qual haurem de veure’ns-les una i una altre vegada, car només des d’aquest concepte se’ns pot fer comprensible l’objecte del nostre camí i donar sentit a les normes de convivència, a tot quant pensem i diguem sobre un univers normatiu, dirigit a les persones amb l’objecte d’influir en les seves conductes. Recalem, doncs, uns instants en aquest complex illot, selvàtic i pregó, del qual es feu una afirmació que convé recordar: A) MAI, FINS AVUI, HA ESTAT PROVADA L’EXISTÈNCIA DE LA LLIBERTAT DE L’ÉSSER HUMÀ. Ni per la filosofia, ni per la ciència. Això no és objecte de cap mena de discussió.

Explorem per sobre l’illot (més aviat tot un continent inabastable i sense límits, ple d’espessos boscos insondables) i recollim alguna informació sobre aquest complex concepte. Obrem com els cecs que volen conèixer alguna cosa corporal; ho palpen amb ses mans, ho ensumen, ho escolten...; apliquen tots els seus sentits per tal d’obtenir el coneixement de l’objecte, a través de tots els nostres recursos, físics i mentals.

Acabem d’afirmar que “només des d’aquest concepte se’ns pot fer comprensible tot quant diguem sobre un univers normatiu, dirigit a les persones amb l’objecte d’influir en les seves conductes”. Aquest és el pressupost lògic de la normativitat.

Dit d’una manera clara i precisa: B) SENSE L’EXISTÈNCIA DE LA LLIBERTAT NO TENEN SENTIT LES NORMES DIRIGIDES A EVITAR, INFLUIR O MODIFICAR LES CONDUCTES.

Tant és així que Enrique Gimbernat Ordeig s’ha preguntat si té un futur la dogmàtica juridicopenal, no sent possible demostrar la llibertat humana. Una pregunta plena de sentit...

Ara mirem de comprendre per què Gimbernat es pregunta si té un futur la dogmàtica juridicopenal. Per què s’ho pregunta? Perquè la llibertat de l’ésser humà no pot demostrar-se i el retret juridicopenal necessita l’existència de la llibertat, la capacitat de decisió, per tal de justificar el càstig, car aquest es troba basat en una mala elecció, voluntàriament executada, o duta a terme sense la cura exigible. Si qui delinqueix no pot fer altra cosa, si tots en el seu lloc, en totes les seves


demés circumstàncies, haguéssim fet el mateix, quin retret li podem fer? Tret, clar està, que podem provar que va poder fer una altra cosa, l’ajustada al Dret. Aquesta prova és impossible.

Gimbernat sap que no pot resoldre la qüestió de demostrar la llibertat i proposa esquivar el conflicte, deixar-lo de banda, per trobar una justificació de la pena independent de la demostració de l’existència de llibertat.

Podem convenir inicial i provisionalment que la llibertat consisteix en el poder escollir, a través de la voluntat, entre vàries opcions d’actuació. Allò ideal és assolir ser elegant.. (recordem el que ja es va dir sobre aquest concepte per part del mestre Ortega). Allò important és assolir realitzar la millor elecció possible.

2. CAPACITAT DE TRIAR QUÈ FER

En sentit ampli “fer” comprèn l’ACCIÓ i l’OMISSIÓ són dues menes de fers que contenen el fer tot. Tinguem això present, doncs representa un aclariment terminològic important i necessari.

C) Dos tipus de circumstàncies incideixen en aquest fer: ELS CONDICIONANTS i els DETERMINANTS:

Els primers permeten la subsistència d’un cert espai de llibertat. Els segons, NO. El que ens condiciona ens empeny cap a una direcció, però podem contrarestar l’empenta, superar-la i anar en direcció contrària a aquella cap a la qual se’ns empeny. Els determinants exclouen la desobediència, són irremeiables, fatals, en el sentit filosòfic: SÓN NECESSÀRIS, la llibertat no té cap possibilitat d’expressió, és inexistent envers ells. Així, per exemple, passa amb la nostra radical obediència i acatament, si és permès de dir-ho així, a les lleis físiques i a les biològiques. No podem triar si ens sotmetem o no a la Llei de gravitació universal, o si ens estimem més ser mortals o no ser-ho. Podem contrarestar els efectes de la gravetat, però no pas suprimir-ne la seva existència. Podem allargar o escurçar la nostra vida, però no pas ser-ne immortals.

En la mesura en que ens resistim a les circumstàncies condicionants, les superem, podem amb elles, per a que sigui el nostre raonament, i amb la nostra voluntat, el que decideixi el nostre acte, guanyant la lluita amb aquests condicionants, mostrem d’aquesta manera la nostra llibertat i la capacitat de ser autors d’aquesta col·lecció de moments en que consisteix la vida. La màxima expressió de llibertat consisteix en convertir l'obra de la nostra vida en quelcom creat per nosaltres mateixos, la nostra més gran herència. La capacitat de ser immune als condicionants fou anomenada per Epicur (se us ofereix una traducció de la Lletra a Meneceu, text al qual ja es va fer referència) IMPERTORBABILITAT (ATARÀXIA). Es tracta de dominar, en aquest estat, les dues grans empentes capaces de moure la nostra voluntat, els dos grans condicionants i, amb això, la nostra existència: el dolor i el plaer, els dos reis que ens poden convertir en plebeus.

D) LLIBERTAT DE LA VOLUNTAT:

Cal distingir, si més no, dues classes de llibertat: la d’obrar i la de pensar. A una se l’ha anomenat “llibertat política” (a ella es refereix Stuart Mill a la seva obra SOBRE LA LLIBERTAT), la de pensar és l’anomenada “llibertat de la voluntat” o “lliure albir”.

És força problemàtic definir la llibertat en termes positius. Per aquest motiu la seva definició acostuma a fer-se en forma negativa: absència d’obstacles, d’impediments, de constriccions, de fre...


Respecte de la nostra llibertat d’obrar podem posar molts exemples. Si vull sortir d’aquest local i hom m’ho impedeix, coarta sa meva llibertat. Si sóc detingut per la policia i conduit mitjançant la força física a la comissaria, m’han privat de llibertat. Tota prohibició i tota obligació incideixen en la meva llibertat, limitant-la, obstaculitzant-la, restringint-la i, fins i tot, suprimint-la...

Però, d’altra banda, com és possible que hi hagi persones a la presó més lliures que d’altres que resten a fora? Com és possible que hi hagi persones que no poden pensar o fer una altra cosa que aquella que resulta producte de la seva obsessió o dependència? Sóc lliure de triar el que no conec? No serà que el coneixement limita la meva llibertat de pensar i, d’aquesta manera, la meva llibertat de triar? Cal reflexionar sobre aquestes qüestions.

L’ESCLAVATGE: Com a contrapunt, es discuteix sobre l’existència actual d’esclavatge, la seva forma i si la naturalesa fa algunes persones esclaves, incapaces d’autogovern. Es recomana la lectura dels arguments exposats per Aristòtil en la seva obra: Política.

Es proposa l’anàlisi de la “justificació del càstig”, amb una extensió mínima d’un foli, per una cara, que calia entregar a l’inici de la següent Trobada.

¿QUÈ ES LA POLÍTICA? – QUARTA TROBADA (21/02/2015) I CINQUENA TROBADA (21/03/2015)

JUSTÍCIA

Breu repàs de les trobades anteriors: POLÍTICA COM A PARAULA QUE CAL DOTAR DE CONEIXEMENT VERDADER (DIFERÈNCIA ENTRE IGNORÀNCIA, CONEIXEMENT VULGAR I VERITABLE CONEIXEMENT, que és al qual s’aspira).

Es distingeixen les tres postures clàssiques envers la possibilitat de coneixement: ESCEPTICISME, RELATIVISME i DOGMATISME. Vam arribar a una primera definició de política: poder aplicat a la regulació de la convivència justa en societat. Es planteja QUI està legitimat per a l’exercici d’aquest PODER (Plató i la seva obra REPÚBLICA). Es contraposa la teoria que sosté que hem de ser TOTS els qui exercim el PODER, recorrent al concepte de DIGNITAT sorgit a l’època històrica anomenada RENAIXEMENT (Discurs sobre la dignitat de l’home, de PICO DELLA MIRANDOLA) i que influeix en la teoria política, en l’aparició del CONTRACTUALISME i la necessitat d’un PACTE/CONTRACTE que reuneixi el CONSENTIMENT dels governats en elaborar, mitjançant un PACTE (CONSTITUCIÓ) les regles generals del “joc polític”.

A la tercera Trobada, vam abordar el concepte de LLIBERTAT, destacant les fases anteriors (LLIBERTAT DE LA VOLUNTAT o LLIURE ALBIR) i posteriors (LLIBERTAT POLÍTICA o DE FER) a la formació de la VOLUNTAT o VOLER; assenyalem la primera com la més important.

EL CONCEPTE DE JUSTÍCIA

Aclariments terminològics relatius al concepte:

Primera distinció: Quan parlem del que està ben fet, individualment considerat, diem que això és moral. Quan ens referim al que està bé en convivència, diem que això és just. Així, doncs, la Moral és individual i la Justícia és social. Els fets, respecte de la moral, podem dividir-los en morals, immorals, amorals


(segons estiguin conformes amb la moral, en siguin contraris a aquesta o es tracti d’actes moralment indiferents). Veurem que el mateix passa amb la legalitat, en què ens trobarem amb accions legals, il·legals i al·legals.

Segona distinció: La Justícia a la qual fem referència usualment pot tenir dos continguts diferents, dos diferents fonaments i, per això, poden ser diferenciades: La Justícia Legal (la continguda pel Dret) i la Universal o Absoluta (vàlida per a tot temps i indret, pròpia de la Filosofia i de les religions).

Postures clàssiques:

a) Jusnaturalisme: (Sant Tomàs d’Aquino): La llei que no és justa no és llei, és “corrupció de llei”.

b) Positivisme: (Kelsen – Hart): La pregunta sobre si el Dret és o no Just esdevé absurda. Només pot qualificar-se de vàlid i eficaç.

La vinculació entre Justícia i Moral: totes dues semblen nodrir-se de certa concepció del que està bé, respecte del comportament humà, individual o socialment considerat.

El concepte de Justícia és un dels més utilitzats en la nostra vida quotidiana; amb ell designem el nostre judici de bondat respecte el comportament dels altres en convivència. Aquests judicis tenen el valor de les seves fonamentacions, de les argumentacions que ens condueixen a ell. En realitat, aquest judici el realitzem sobre totes les persones de les qui tenim notícia; bé sobre elles en el seu ésser, o sobre els seus comportaments concrets, el seu fer i dir. És força corrent que diem aquesta o aquella persona, o això que fa o diu, està bé o malament, és just o injust. Però, què volem dir quan diem que això o allò és o no just? Quins raonaments ens condueixen a un judici sobre la Justícia o injustícia? Què és allò que és just i el que no ho és?

Fem un exercici, una prova o experiment. Fem referència a alguna cosa que considerem injusta, evidentment per a nosaltres. Ara, intentem-ho explicar, raonar, el perquè aquesta cosa és injusta.

El més semblant a la injustícia és un quadre tort, el desequilibri i la manca d’harmonia; la Justícia és el quadre “dret”, l’equilibri i l’harmonia.. El primer ens desassossega, ens incomoda, el segon ens proporciona tranquil·litat i pau.

El perquè es produeix la sensació que quelcom no està dret, equilibrat o harmònic, demana l’anàlisi de nombrosos factors. Uns són culturals, d’altres religiosos, els més procedeixen de l’educació i d’un bon nombre d’influències en el sentir del bé; fins i tot poden existir causes naturals d’influència en el nostre sentir. Així, en diferents cultures, societats o comunitats, en general, grans o petites, el que és just o injust pot ser diametralment oposat i diferent, matisat o semblant. L’esclavatge i la tortura han estat considerades justes i injustes, depenent de l’època històrica i de l’indret, per posar algun exemple.

Primigèniament, la suprema autoritat, en tots els aspectes, naturals i morals, es troba en el més enllà, en els déus o éssers que donen resposta a tot i tot ho dominen, segons les nostres creences. La seva suposada voluntat o voler, les seves imaginades opinions, els seus desitjos i judicis intuïts, són interpretats per mediadors privilegiats, qualificats i dotats de la capacitat de rebre la suposada comunicació des d’aquest més enllà, i interpretar-la, són sacerdots o xamans, bruixots de la tribu, oracles tots, o directament quins els representen a la terra: reis, faraons, semidéus humans, designats o descendents dels éssers suprems. Ells ens diuen què està bé i què malament.

Vegem la tercera distinció operativa; l’existent entre la moral, el dret i els usos socials o costums, i intentem distingir-los i aprenem a diferenciar-los. Tota la nostra vida, tota, resta condicionada per tres grans grups de normes, dirigides a la nostra conducta, per influir en ella des de certa percepció del que


està bé i del que està malament. Ens aixequem pel matí, donem el “bon dia” (COSTUM/ÚS SOCIAL); si se’ns pregunta, no hem de dir mentida (MORAL). Després d’esmorzar agafem l’autobús, mitjançant un contracte de servei de transport, que inclou una assegurança pel passatger (DRET).

Tercera distinció:

La de les normes dirigides al comportament humà des de certa idea del “Bé”: Diferència entre Dret, Moral i Usos socials (o Costum). Vegem algunes diferències perceptibles o destacables entre aquests tres grups de normes...

Els trets que citarem, a mode d’exemple, no són determinants. La línia divisòria és imprecisa i es tracta d’una qüestió de prevalença de circumstàncies, de major a menor grau de presència dels trets. Els trets seran exposats, mitjançant exemples, en el decurs d’aquest capítol. Això ajudarà a distingir aquests tres grups normatius.

Diferències entre el Dret i la Moral:

Dret: Heteronomia (Tomasius i Kant). Prové de l’exterior i se’ns imposa – És essencialment escrit, per tant es pot consultar la seva redacció – Conté una sanció concreta o concretable d’aplicació mitjançant la força institucionalitzada – Es diu que és moral positivitzada i, per tant, no és quelcom diferent a aquesta (En canvi: Puffendorf posà de relleu l’existència de normes immorals i de normes sense contingut moral –com ara les processals-) – Existeixen moltes accions alternatives dins de la legalitat, car tot allò que no està prohibit està permès; el Dret concreta l’acció indeguda i permet un ampli marge d’actuació – És objectiu (no subjectiu com el contingut de la moral, que depèn, en el seu contingut i interpretació, de cada individu – Fur extern: El Dret succeeix fora de l’individu i no al seu interior – bilateral. El Dret requereix de l’existència de dos o més individus, mentre la Moral no (correlatius drets/obligacions – tot i que siguin erga omnes-) – font: Poder legislatiu, no el propi individu – La intenció és irrellevant davant l’acompliment, mentre la moralitat d’un acte rau exclusivament en la intencionalitat – Regulació limitada en matèries. Mentre que el Dret s’ocupa només d’algunes coses, la moralitat es refereix a la conducta tota de cada individu – La finalitat: ordre, pau, seguretat social, en el cas del Dret, mentre que la bondat de l’individu és la finalitat del compliment moral – Etc...

Moral: Autonomia (Tomàsius i Kant) Dependència de l’individu – No escrita – Sanció indefinida i subjectiva – Una sola acció acord amb la moralitat – subjectiva - fur intern – unilateral (no genera cap dret envers els altres) – font: el propi individu – la intenció és essencial – regula tot comportament humà – finalitat: bondat/perfecció individual (Aristòtil diferència entre bona persona i bon ciutadà...) – Etc...

Usos socials (costum): Generalitat. És precisament costum quan és seguida per la majoria de les persones d’un àmbit determinat – Temps. Requereix el decurs d’un cert espai de temps per tal que pugui ser considerada costum – Opinio iuris. Es tracta de la creença dels subjectes dels quals aquesta concreta costum és o ha de ser Dret i el seu compliment és obligat – sectorialitat. Existeixen costums relatius únicament a determinats sectors: advocats, agricultors, etc.... – Sanció. Sol consistir en el rebuig social per part de la resta del grup – Origen incert o desconegut: a vegades és força difícil determinar el perquè de molts costums, quan i com s’iniciaren; el que no succeeix amb el Dret – Territorialitat (Els costums depenen de regions, països o cultures, estant força diferents en funció de l’indret) – Etc... (Part de la doctrina nega que aquest sigui un grup autònom i indica que el costum pertany al grup de la moral o del Dret).


¿QUÈ ES LA POLÍTICA? – SISENA TROBADA (23/05/2015) SESSIÓ ESPECIAL CONDUÏDA PER FRANCESC RUFS: SÍNTESI SOBRE L’EXISTENCIALISME.

Introducció

L'existencialisme, corrent filosòfic que situa al cor del seu pensament l'existència individual , la llibertat i les decisions personals són temes que van ser tractats en literatura als segles XIX i XX per escriptors associats a aquest moviment de pensament.

1-Temes principals.

Oposat als grans sistemes filosòfics i abastant punts de vista de gran diversitat , l'existencialisme es caracteritza per temes lligats a una preocupació més gran: l'existència individual determinada per la subjectivitat , la llibertat i les decisions de l'individu.

-L'individualisme moral.

Des de Plató, la majoria dels filòsofs sostenien que el bé moral és el mateix per a tothom. Al segle XIX , el filòsof danès Kierkegaard , el primer autor en qualificar-se d'existencialista , reacciona a la posició de Plató afirmant que l'home només pot trobar sentit a la seva vida a través del descobriment de la seva pròpia i única vocació. En el seu diari escrivia : "He de trobar una veritat , que sigui una per a mi mateix , una idea que em permeti viure o morir". Altres autors existencialistes van reprendre la idea de Kierkegaard segons la qual l'ésser humà ha d'escollir la seva pròpia existència sense referir-se a criteris universals . S'oposen al concepte tradicional de l'elecció moral que implica jutjar objectivament el bé i el mal. Els existencialistes no admeten l'existència d'una base objectiva i racional de les decisions morals . Al segle XIX , Friedrich Nietzsche declarava que pertanyia a l'individu i només a ell mateix la valoració moral dels seus actes i dels altres.

-Subjectivitat

Tots els existencialistes donaven una importància cabdal a la implicació personal i apassionada en la recerca del bé i de la veritat. Així mateix, subratllaven que l'experiència personal en acord amb les seves pròpies conviccions és essencial en el descobriment de la veritat. Per això , la interpretació percebuda per un individu implicat en una situació serà millor que la d'un observador aliè i objectiu. Aquesta focalització en la perspectiva de l'actor individual va contribuir a reforçar la desconfiança dels existencialistes cap a tot sistema de pensament. Kierkegaard , Nietzsche i altres pensadors s'impedien voluntàriament exposar les seves idees d'una manera sistemàtica , privilegiant els aforismes , els diàlegs, les paràboles i altres formes literàries . No obstant això , els existencialistes no rebutgen el pensament racional , no ho rebutgen pretenent que és un pensament inoperant i per tant no poden ser titllats d'irracionals. Atesa la claredat del pensament racional com a desitjable allà on és possible , pensaven que les qüestions importants sobre l'existència no són accessibles a la raó o a la ciència. S'intentava també demostrar que la ciència no és tan racional com se li suposa generalment. Per a Nietzsche, per exemple , la hipòtesi científica que atribueix un caràcter ordenat a l'univers és en el fons una ficció que només es justifica com a hipòtesi de treball .

-Elecció i compromís

El tema més significatiu de l'existencialisme és probablement el de l'elecció. La majoria dels existencialistes consideren la llibertat d'elecció com el tret distintiu de la humanitat. Per a ells, els éssers humans no són programats per natura o per essència com els animals o les plantes. Per les seves eleccions cada ésser humà crea la seva pròpia naturalesa . Segons una fórmula famosa de Sartre : "L'existència precedeix l'essència " . Per tant, l'elecció està en el centre de l'existència humana i és ineluctable , fins i tot el rebuig d'una elecció és una elecció. La llibertat d'elecció implicació i responsabilitat. Perquè l'ésser humà és lliure de triar el seu


propi camí. Segons els existencialistes , ha d'acceptar el reg i la responsabilitat de les seves accions sigui quin sigui el seu desenllaç.

-Ansietat i angoixa

Kierkegaard pensava que és essencial per a l'esperit reconèixer la por i el temor que es ressenten al davant d'objectes específics. El va anomenar "angoixa" que interpretava com la invitació feta per Déu a cada ésser humà a seguir el seu propi camí. El terme "angoixa" ( en alemany Angst ) pren una importància similar en l'obra de Heidegger . Segons el filòsof alemany , l'angoixa porta l'individu a la confrontació amb el no-res i a la impossibilitat de trobar una raó última a l'elecció que ha de fer. En la filosofia de Sartre , el terme " nàusea " apunta l'estat d'esperit d'un individu que pren consciència de la pura contingència de l'Univers. El terme d’angoixa" a Sartre és emprat per qualificar la consciència de la llibertat total d'elecció a la qual està sotmès contínuament l'ésser humà .

2-Història

L'existencialisme és un corrent filosòfic i literari que es remunta al segle XIX , però destaquen elements existencialistes en obres de pensadors i autors premoderns .

PASCAL

Al segle XVII. Pascal va ser el primer filòsof que anticipa els temes de l'existencialisme modern. Va rebutjar el racionalisme rigorós del seu contemporani Descartes afirmant en "Les Pensées " ( 1670 ) que una filosofia sistemàtica que explica Déu i la humanitat és una forma de vanitat . Com ho van fer més tard els existencialistes analitzava la vida humana en termes de paradoxes : l'ego , alhora cos i esperit és en si mateix una paradoxa i una contradicció.

KIERKEGAARD

Kierkegaard , considerat com el fundador de l'existencialisme modern, es va oposar al sistema de l'idealisme absolut de Hegel , que pretenia haver construït un concepte enterament racional de la humanitat i de la història. Kierkegaard , al contrari, subratllava l'ambigüitat i l'absurd de la condició humana . L'individu ha de reaccionar davant d'aquesta situació optant per una vida totalment implicada , implicació que només ell entén. Per tant ha d'estar disposat a desafiar les normes de la societat en nom del valor superior d'una manera de viure que només li interessa a ell. Kierkegaard va defensar en últim lloc " un salt de la fe " cap a una manera de vida cristiana el qual tot i ser inexplicable i perillós era per la seva manera de veure l'única manera possible de salvar l'individu de la desesperació .

NIETZSCHE

El filòsof alemany que no estava familiaritzat amb l'obra de Kierkegaard va marcar el pensament existencialista per la seva crítica a les hipòtesis metafísiques i la moral tradicionals i per la seva afiliació al pessimisme tràgic i a la voluntat individual oposada al conformisme moral de la majoria. Al contrari de Kierkegaard que els seus atacs a la moral convencional condueixen a un cristianisme individual , Nietzsche proclamava "la mort de Déu" i va rebutjar la tradició moral judeocristiana en favor d'un ideal pagà heroic.

HEIDEGGER

Com Pascal i Kierkegaard , Heidegger rebutja la temptació de donar-li a la filosofia un fonament racional definitiu . Pensava que la humanitat es troba en un món incomprensible i indiferent ; l'ésser humà no està capacitat per entendre la seva presència. Per tant ha de dotar-se d' un objectiu i seguir-lo amb convicció i passió, conscient de la certesa de la mort i de l'absurd de la seva pròpia vida . Heidegger va contribuir a


enriquir el pensament existencialista pels seus desenvolupaments inèdits sobre l'estar , l'ontologia i el llenguatge.

SARTRE

La vulgarització del terme " existencialisme " es deu al filòsof francès que va fer propi el concepte. Va ser la seva figura principal i el va internacionalitzar després de la segona guerra mundial. La filosofia de Sartre , explícitament atea i pessimista , afirma que l'home sent la necessitat de dotar la seva vida d'un fonament racional però alhora és incapaç de realitzar aquesta condició. Així doncs, per a Sartre, la vida humana és "una fútil passió" . No obstant això, subratllava que l'existencialisme és una forma d'humanisme i posa molt èmfasi en la llibertat de l'home, les seves eleccions i la seva responsabilitat . També va intentar conciliar els seus conceptes existencialistes amb l'anàlisi marxista de la societat i de la història.

3-Existencialisme i teologia

Tot i que el pensament existencialista abasti l'ateisme intransigent de Nietzsche i de Sartre així com el agnosticisme de Heidegger , també va alimentar les filosofies religioses de Pascal i Kierkegaard , el que explica la profunda influència que va exercir sobre la teologia. El filòsof alemany Karl Jaspers , que va rebutjar les doctrines religioses , va marcar però la teologia contemporània per les seves reflexions sobre la trascendència i sobre els límits de l'experiència humana .

4-Existencialisme i literatura

Nombrosos filòsofs existencialistes van recórrer a estils literaris per transmetre el seu pensament. Les novel·les de Kafka el Procés ( 1925 ) i el Castell ( 1926 ) posen en escena individus aïllats , lluitant en solitari contra una burocràcia inabastable i amenaçadora . Els temes de l'ansietat , de la culpabilitat i de la solitud propis de Kafka reflecteixen la influència de Kierkegaard , de Dostoievski i de Nietszche . Aquesta influència es nota també en les novel·les de Malraux i al teatre de Sartre . L'obra d'Albert Camus és de la mateixa manera associada a l'existencialisme pels temes com l’ aparentment absurd i la futilitat de la vida , de la indiferència de l'univers i de la necessitat d' implicar-se en una causa justa . Tornem a trobar-nos amb aquests temes en el teatre de l'absurd, en particular en les obres de Beckett i Ionesco.

Francesc Rufs, Juliol de 2015


QUÈ ÉS LA POLÍTICA? – SETENA TROBADA (20/06/2015)

HISTÒRIA SOBRE LES CONCEPCIONS DE LA JUSTÍCIA

Pel que fa a les concepcions sobre la Justícia, cal que fem un rapidíssim i saltironari viatge al llarg de la Història de les idees.... (comencem per la Llei de Talió, Pitàgores, Plató...., i finalitzarem, provisionalment, amb una breu introducció a la més afamada teoria sobre la Justícia, la de Rawls)

Hem convingut que l’organització de la convivència ha de ser legítima = JUSTA i això ens obliga a detenir-nos en el concepte de JUSTÍCIA, per al seu estudi. Aquest concepte és, tal vegada, el més utilitzat pels ciutadans (inclòs de forma equívoca, confonent-lo amb la moralitat, amb excessiva freqüència; cal recordar la somera distinció ja exposada, en anteriors trobades, entre MORAL i JUSTÍCIA).

Des de l’antiguitat, s’ha caracteritzat la Justícia com el donar a cadascú allò que li correspon, allò que és seu. El que sigui “allò seu” o “el que li correspon” és assumpte obscur. En aplicar la màxima a cada cas concret la cosa es complica. Ja ho deia Sòcrates, com a personatge de la República, utilitzat per Plató per expressar les seves idees sobre la Justícia Ex.: dipòsit. Aquesta màxima serà recollida per ULPIÀ (jurista romà que visqué entre els anys 170 i 228), incloent-la en les tres que palesen per a ell la vida justa: honeste vivere, alterum non laedere i suum quique tribuere. El suum quique... vol dir el donar a cadascú allò que li pertoca (la resta pot traduir-se per “viure honestament” i “no fer mal als altres”. Una altra formulació d’Ulpià, sobre el suun quique... és la següent: Iustitia est constants et perpetua voluntas ius suum cuique tribuendi, “La justícia és la constant i perpètua voluntat de donar a cadascú el seu dret.”

INICI: PREÀMBUL/ADVERTÈNCIA

El concepte de Justícia ha de ser establert per cada persona, igual que el concepte de moral, el de política o el de llibertat... Cadascú de nosaltres ha d’utilitzar la seva pròpia indagació i extreure’n les seves pròpies conclusions. Això requereix d’un esforç, de disciplina i ordre, per tal de garantir un mínim rigor en els nostres judicis.

Procurem que el lector, a través d’aquestes exposicions, repari en certes pinzellades ofertes pels autors dels quals parlarem. El quadre, l’obra sencera, amb tots els seus matisos, correspon descobrir-la mitjançant la lectura i l’esforç del pensar, realitzat per cadascú. Res més lluny que la pretensió d’exhaustivitat per la nostra part. El poc que oferim esperem que us resulti útil.

PERÍODES I AUTORS PRINCIPALS

A) En els primers codis normatius de la nostra cultura, fa uns quatre mil quatre-cents anys (codis

sumeris i babilonis d’Urukagina, entre els anys 2380 i 2360 a. De C.: de Ur-Nammu, entre els anys

2100 i 20150 a. De C., de Lipit-Isthar, entre 2112 i 2046 a. De C. Entre d’altres), es fa referència

al “altre tant” com a resposta a allò Just. Probablement abans només existís la resposta dels

diferents déus, dels quals emanava tota veritat indiscutible (també la noció de d'allò Just),

interpretada pels sacerdots de torn. La primera compilació escrita i publicada coneguda de

normes que expressen el que és Just, és la del codi de AMURADI, uns 1750 anys a. D. J.; això és:

abans de la nostra era (tan mal computada). Aquest codi, que Amuradi va manar fer públic situant

còpies a les places de les localitats més importants, reflectia essencialment la coneguda Llei de

Talió: l’ull per ull i dent per dent. Existeix a la nostra concepció de la Justícia una expressa al·lusió

al reequilibri prèviament trencat/torçat o una referència a la Justícia com a equilibri que, al cap i a


la fi, vol dir harmonia. A tots ens inquieta i ens produeix desassossec el quadre tort a la paret i

necessitem posar-ho dret per tal de restar tranquils... Sembla existir certa relació entre la Justícia,

l’equilibri, l’harmonia i el posar dret...

Si, inicialment la Justícia descansa en preceptes revelats pels deus (en el cristianisme: les

contingudes a les Taules de Moisés) i interpretats i rebuts per reis i sacerdots, després es va

imposant la noció d’equilibri. El contingut d’aquesta Justícia impregnarà, consolidant-se en el

sentiment popular, el costum, els usos socials previs a les codificacions d’aquests.

B) PITÀGORES (o els pitagòrics): Matemàtica i enginyosa concepció de la Justícia, duent al camp de

les matemàtiques el seu rigor i la idea d’equilibri de la balança, el fidel de la qual assenyala la

igualtat d’equivalència entre el contingut dels dos platets.

Per als pitagòrics, la Justícia ve representada pel signe “=” (igual) entre dos nombres. Per

exemple 2 + 2 = 4. La idea d’harmonia en el cosmos fou el centre del pensament pitagòric. Allò no

igual o inexacte és el tort en l’ordre còsmic. Pitàgores influeix en l’ètica d’Aristòtil, excel·lentment

exposada a l’escrit esotèric ÈTICA A NICÒMAC. Les idees polítiques d’aquest, que les prenia com a

part integrant i no separada de la ètica, foren descrites a la seva obra: POLÍTICA, que iniciava amb

l’afirmació que l’ésser humà, la persona, és un animal POLÍTIC.

C) Però abans de l’anàlisi de la Justícia d’Aristòtil, cal que abordem el concepte vist per PLATÓ, car

aquest fou el seu mestre i aquell el seu deixeble més avantatjat, malgrat que a la mort de Plató, fos

triat per a succeir-lo en la direcció de l’Acadèmia, el nebot ESPEUSIP, abandonant l’escola Aristòtil,

per crear la seva peripatètica, el LICEU. L’Acadèmia durarà uns mil anys, d’ençà que fou creada.

Ja hem vist que la Justícia és entesa per Plató, com un equilibri entre les tres parts de tota persona:

raó, passió i instint. Això queda exposat i desenvolupat en l’obra REPÚBLICA, en la qual ja ens hem

detingut. A la REPÚBLICA, aquestes tres parts es corresponen amb tres classes de ciutadans:

FILÒSOFS, GUARDIANS i ARTESANS.

Tant en la persona, individualment considerada, com a la societat, l’equilibri ha de ser establert per la RAÓ, representada a la REPÚBLICA pel FILÒSOF. Cal recordar que SÒCRATES i PLATÓ, parteixen de que qui coneix el BÉ voldrà fer el BÉ.

D) ARISTÒTIL 384-322 (REALE)

Cal recordar la justificació de l’esclavatge que fa aquest autor, que atribueix a la natura i a la guerra la seva causa natural –> La revolució industrial, que va substituir als obrers per màquines, bé val una reflexió respecte de l’esclavatge. Aristòtil afirma que tot allò que existeix atén a una fi que li és pròpia; fins de les quals algunes són entremigs, doncs serveixen per assolir d’altres, i últimes, que són aquelles que no serveixen a una altre finalitat. Per a aquest autor, la fi pròpia, diferent i exclusiu de l’ésser humà consisteix en la vida contemplativa la felicitat pròpia de l’ésser humà. Per a Plató i Aristòtil, pels grecs en general, la ciutat no està al servei del ciutadà, sinó que és el ciutadà el qui està al servei de la ciutat; sense ella, no és res.


Plató pretén la Justícia total, mitjançant de la ciutat/política/República perfecta, Aristòtil pretén la millor POSSIBLE. Com bon científic (el seu pare era metge), feu recopilar per als seus alumnes 158 constitucions existents a Grècia (a nosaltres només ens ha arribat l’atenenca); estudiant-les amb cura, com a realitat empírica dels diferents ordres de les ciutats. Aristòtil, malgrat els vint anys viscuts a l’Acadèmia de Plató com el seus deixeble més destacat, te una visió científica, empirista, del món; probablement, això troba la causa en el fet de ser fill de metge de la cort macedònia, del rei FILIP II (pare d’Alexandre Magne). De l’observació dedueix que TOT TENDEIX A UN FI, que li és propi i que esdevé el seu particular BÉ FELICITAT. L’ésser humà ha de tendir cap al fi que li és propi, la seva felicitat, que no és una felicitat qualsevol, sinó la que li és particular, aquela que l’apropa a la perfecció. Uns fins són MITJANS i uns altres FINALS. Són MITJANS aquells que tendeixen a uns altres fins, són FINALS els que es pretenen en última instància, i no com a mitjans. A l’estudi del FI individual últim dedica la seva ÈTICA, i al FI social la POLÍTICA. ÈTICA: La FELICITAT pròpia de l’ésser humà i a la qual ha de tendir la seva conducta: El seu bé suprem, la felicitat que li és pròpia consisteix en la seva més gran perfecció en quant a home/persona. L’activitat de la raó, allò que no comparteix amb res i l’aproxima a Déu. TENIR la necessitat per a NO IMPEDIR la FELICITAT (necessitats BÀSIQUES). Les VIRTUTS ÈTIQUES com JUST TERME MIG entre extrems. La persona no és només RAÓ. Allò aliè a la raó i que s’OPOSA a ella consisteix en multitud d’apetències. PART VEGETATIVA: No participa en res la raó. FACULTAT DEL DESIG/APETITS: participa, en certa manera, de la raó, en la mesura en que l’escolta i la obeeix. El domini d’aquesta part de l’ànima i el SOTMETIMENT D’AQUESTA ALS DICTATS DE LA RAÓ és la VIRTUT ÈTICA, la virtut de la conducta pràctica. Aquest tipus de virtut s’adquireix mitjançant la repetició d’una sèrie d’actes successius HÀBITS. Les virtuts es converteixen així en una espècie de COSTUMS, que nosaltres creem. Donat que són nombrosos els IMPULSOS i les TENDÈNCIES que HA DE MODERAR LA RAÓ, també són moltes les VIRTUTS ÈTIQUES. ELS IMPULSOS, LES PASSIONS i ELS SENTIMENTS TENDEIXEN A L’EXCÉS o AL DEFECTE. En intervindré la RAÓ, HA D’INDICAR QUINA ÉS LA JUSTA MESURA, que és la via mitja [=VICIS] (Reale p. 185). Triomf de la RAÓ sobre els INSTINTS. A l’ètica d’Aristòtil trobem una síntesi de la saviesa grega anterior: POETES GNÒMICS; SET SAVIS; PITAGÒRICS i PLATÓ. Entre totes les virtuts ètiques en destaca la JUSTÍCIA, que consisteix en la justa mesura segons la qual es distribueixen els bens, els avantatges i els guanys i els seus contraris (= RAWLS). A Aristòtil trobem el més alt elogi de la Justícia: “Es pensen que la Justícia és la més important de les virtuts i que ni l’estel vespertí ni el fenal de l’alba són tan dignes d’admiració; i a l’igual que el proverbi afirmem: en la Justícia estan compreses totes les virtuts.” (p. 186)


LES VIRTUTS DIANOÈTIQUES I LA PERFECTA FELICITAT:

VIRTUT DIANOÈTICA: la perfecció de l’ànima racional en quant que tal.

L’ànima racional posseeix dos aspectes: segons es dirigeixi a les coses canviants de la vida de la persona o a les realitats immutables i necessàries, les veritats i els principis suprems.

DUES VIRTUTS DIANOÈTIQUES: PRUDÈNCIA i SAVIESA

PRUDÈNCIA: dirigir bé la VIDA DE LA PERSONA = DELIBERAR CORRECTAMENT s/ el BÉ / MAL per a la persona.

SAVIESA: coneixement d’AQUELLES REALITATS que estan PER SOBRE DE LA PERSONA: CIÈNCIA RETÒRICA i especialment la METAFÍSICA = virtut de la PERFECCIÓ DE L’ACTIVITAT CONTEMPLATIVA MÀXIMA FELICITAT, perquè no atén a un altre fi que a ella mateixa (activitat de l’intel·lecte autosuficient), en canvi no totalment possible en l’ésser humà (només en els deus, que manquen de necessitats que cobrir). Els demés animals manquen d’aquesta facultat.

Diferència amb SÒCRATES/PLATÓ: considerar la VIDA CONTEMPLATIVA/VIDA DIVINA com la millor (Aristòtil).

LA PSICOLOGIA DE L’ACTE MORAL

Superació de l’intel·lectualisme socràtic –> una cosa és CONÈIXER EL BÉ i una altre és VOLER FER EL BÉ, “fer i actualitzar el bé” (Reale p. 187).

Necessari precisar/determinar quins són els processos psíquics que pressuposa l’acte moral. Va cridar (Aristòtil) sobretot l’atenció al voltant de l’ACTE DE L’ELECCIÓ, unint-ho estretament amb el de DELIBERACIÓ: Quan volem assolir determinats fins, mitjançant la deliberació establim QUANTS i QUINS són els MITJANS que cal posar en pràctica per tal d’assolir aquells fins, des dels més llunyans com els més propers. L’ELECCIÓ actua sobre aquests últims. L’ELECCIÓ únicament fa referència als MITJANS, NO ALS FINS; per tant ens torna responsables, però NO NECESSÀRIAMENT BONS o DOLENTS. El ser BONS depèn dels FINS. I, per a Aristòtil, els FINS NO SÓN OBJECTE D’ELECCIÓ, SINÓ DE VOLICIÓ. La voluntat en canvi vol sempre el BÉ (o allò que se’ns representa com a tal) PER A SER BO CAL VOLER EL VERITABLE BÉ (que tan sols sap reconèixer la PERSONA VIRTUOSA = BONA).

Aristòtil cerca i no se’n surt el LLIURE ALBIR. Compren i defensa que <<l’home virtuós veu allò veritable a cada cosa, en quant a regle i mesura de totes les coses>> En canvi, no ha explicat COM i PER QUÈ l’home es torna VIRTUÓS. Haurà d’arribar el PENSAMENT CRISTIÀ per a que la cultura occidental descobreixi els CONCEPTES de VOLUNTAT i de LLIURE ALBIR.

LA CIUTAT I EL CIUTADÀ

El bé de l’individu és la mateixa natura que el bé de la SOCIETAT. En canvi aquest últim és més “formós i diví” (els grecs concebien a l’individu en funció de la ciutat i no a la ciutat en funció de l’individu).


La persona és un ANIMAL POLÍTIC. Qui no tingui necessitat de la POLIS és una FERA/BÈSTIA o un DEU.

En canvi, no es consideren ciutadans: COLONS; MEMBRES DE CIUTAT CONQUERIDA; TREBALLADORS; METECS/ESTRANGERS; ESCLAUS...etc.

L’ESTAT I LES SEVES FORMES p. 189

FORMES=CONSTITUCIONS

CONSTITUCIÓ: <<la estructura que ordena la societat, establint el funcionament de tots els càrrecs i, sobre tot, de l’AUTORITAT SOBIRANA>>.

SIS FORMES DE GOVERN: Tres dolentes i tres menys dolentes o bones, depenent de si el que es cerca és: el PROPI INTERÈS o l’INTERÈS COMÚ: La d’un sol home o d’uns pocs són les millors. En canvi, concedeix la seva preferència a l’ARISTOCRÀCIA, com a entremig... (= a una democràcia temperada per l’oligarquia, que posseeix les virtuts de la democràcia però manca dels seus defectes.

L’ESTAT IDEAL

LA FINALITAT DE L’ESTAT MORAL. Això implica la necessitat d’INCREMENTAR BENS DE L’ÀNIMA = VIRTUT.

CIUTAT VIRTUOSA <<podem anomenar feliç i florida a la ciutat virtuosa. És impossible que assoleixi la felicitat qui no realitzi bones accions, i ningú –ni un individu ni una ciutat- pot realitzar bones accions sense virtut i seny. El valor, la Justícia, el bon sentit d’una ciutat fan que es digui just, prudent i savi>> ( al començament Platònic de la correspondència entre l’ESTAT i l’ÀNIMA DEL CIUTADÀ singular).

CIUTADANS: JOVES GUERRERS, MADURS CONSELLERS, ANCIANS SACERDOTS.

IMPORTANT: EDUCACIÓ, per tal de fer del ciutadà el més VIRTUÓS POSSIBLE.

IDEAL SUPREM DE L’ESTAT: VIURE EN PAU i fer les coses que són BELLES = CONTEMPLAR.

<<introduint a les accions una distinció anàloga a aquella realitzada amb respecte a les parts de l’ànima, podem dir que són preferibles aquelles accions que procedeixin de la part millor de l’ànima, perquè tots consideraran que és millor allò que tendeix cap al fi més elevat. Qualsevol gènere de vida pot dividir-se també en dos, segons tendeixi cap a les ocupacions i el treball o cap a la llibertat de qualsevol compromís, cap a la guerra o cap a la pau. En correspondència amb aquestes dues distincions, les ACCIONS SÓN NECESSÀRIES i ÚTILS o SÓN BELLES. En triar aquests ideals de vida és precís seguir les mateixes preferències que serveixen per a les parts de l’ànima i per a les accions que d’ella s’originen: cal triar la guerra, tenint com a objectiu la pau, el treball cercant com a objectiu l’alliberar-se d’ell, i les coses necessàries i útils per a poder assolir les que són belles.

“El legislador ha de tenir en compte tots els elements que acabem d’analitzar, les parts de l’ànima i les accions que les caracteritzen, mirant sempre les que són millors, les que puguin servir com a fins i no es limitin a ser simples mitjans. Aquest criteri ha de guiar al legislador en la seva actitud envers les diverses concepcions de la vida i les diferents menes d’accions. Cal dur a terme el treball, fer front


a la guerra i realitzar les coses necessàries i útils, però encara més es fa necessari practicar l’oci lliure, el viure en pau i fer les coses belles = CONTEMPLAR.” P. 190 (Reale).

(TRUYOL): Tot i que el coneixement transcendeix l’experiència, superi la seva contingència i arribi a establir conceptes universals, comença en l’experiència i amb l’experiència. P. 158.

Concepció teològica, finalista del mon. Un ordre en el qual cada ésser té una Concepció teleològica, finalista del món. Un ordre en el qual cada ésser té una activitat determinada pel seu fi (...) assolint la seva perfecció en quant compleix el seu fi. Tot és abans que les parts (...) cada objecte singular només és comprensible en funció del tot i ho pressuposa. P. 159 la criatura humana s’encamina cap als seus fins propis amb consciència i llibertat, i no de mode necessari, com els restants éssers entronca l’ètica i la política amb la seva metafísica.

El bé és la plenitud de l’essència: tot ésser tendeix a aquesta plenitud. L’ésser humà te davant seu, i li be de gust, una jerarquia de bens, en els quals troba una felicitat imperfecta i transitòria fins a elevar-se al bé suprem, que coincideix amb el seu fi últim. Aquest és la felicitat, la qual ha de cercar-se en la contemplació de la veritat i l’adhesió a ella. El mitjà per a assolir-la són les virtuts = hàbits o disposicions regulats per la raó, un mig entre dos vicis (el defecte i l’excés).

Les VIRTUTS SÓN DE DUES MENES: a) DIANOÈTIQUES o INTEL·LECTUALS, que radiquen en l’ENTENIMENT, s’adquireixen per via TEORÈTICA, MITJANÇANT L’ENSENYAMENT, mentre que les b) VIRTUTS ÈTIQUES o MORALS radiquen en la VOLUNTAT i s’adquireixen mitjançant l’exercici d’aquesta. Les últimes suposen el LLIURE ALBIR. Lloc destacat entre les virtuts ètiques correspon a la JUSTÍCIA (el seu estudi LLIBRE Vè de l’ÈTICA A NICÒMAC. P. 159).

En un SENTIT AMPLI, la JUSTÍCIA equival a l’exercici de TOTES LES VIRTUTS, REFERIT A UN ALTRE nota essencial de la JUSTÍCIA: L’ALTERITAT. Però en un sentit estricte, la JUSTÍCIA es defineix com a una VIRTUT ÈTICA PARTICULAR en la qual es dona, a més de l’alteritat, la NOTA D’IGUALTAT. En la Justícia s’aplica i realitza el principi d’IGUALTAT com a fonament de la COHESIÓ i HARMONIA EN LA VIDA SOCIAL.

Però EL PRINCIPI D’IGUALTAT pot aplicar-se de DUES MANERES DUES MENES DE JUSTÍCIA, dues ESPÈCIES: LA JUSTÍCIA DISTRIBUTIVA i la CORRECTIVA o SINAL·LAGMÀTICA, que, alhora es subdivideix en COMMUTATIVA i JUDICIAL. P. 159.

JUSTÍCIA DISTRIBUTIVA: OBJECTIU: REPARTIMENT D’HONORS i BENS de la comunitat segons MÈRITS desigualtat de tracte. (RELACIÓ SOCIETAT envers MEMBRES).

JUSTÍCIA CORRECTIVA/SINAL·LAGMÀTICA: No mira a les persones, sinó a les COSES. PRINCIPI D’IGUALTAT no MÈRITS. Sí IMPERSONALMENT BENEFICI/DANY = COSES/ACTES en el seu VALOR EFECTIU/INTRÍNSEC. RELACIÓ MEMBRES ENTRE SÍ SÍ INTERVÉ LA VOLUNTAT principalment: JUSTÍCIA COMMUTATIVA. Independent de la Voluntat d’un d’ells JUSTÍCIA JUDICIAL.

VIRTUTS:

- DIANOÈTIQUES o INTEL·LECTUALS SAVIESA. Radiquen en l’ENTENIMENT i s’ADQUIREIXEN MITJANÇANT L’ENSENYAMENT.

- ÈTIQUES o MORALS PRUDÈNCIA. Radiquen en la voluntat, s’ADQUIREIXEN MITJANÇANT L’EXERCICI D’AQUESTA i la formació d’HÀBITS ( LLIURE ALBIR) la més important d’aquestes virtuts ètiques o morals és la JUSTÍCIA.


JUSTÍCIA:

- SENTIT AMPLI: exercici de TOTES LES VIRTUTS, REFERIT A ALTRI (ALTERITAT).

- SENTIT ESTRICTE: VIRTUT ÈTICA PARTICULAR Que rau en el concepte d’IGUALTAT.

EQUITAT: Adaptació dels regles generals als casos particulars: “Regla lesbià” (Similar a l’imperatiu dirigit al jutjador pel punt segon de l’article 3 del nostre Codi Civil). La regla lesbia era de plom i s’adaptava, per la seva flexibilitat, a les sinuositats de l’objecte que havia de mesurar, sense alterar la mesura.

RESUM RESPECTE DE LES VIRTUTS:

- INTEL·LECTUALS/SAVIESA: ENTENIMENTENSENYAMENT

- ÈTIQUES: Voluntati l’exercici d’aquesta per a contenir els impulsos d’apetències i o passions, sotmetent-les a l’imperatiu de la raó: La + IMPORTANT: JUSTÍCIA Alteritat/IgualtatConmutativa/Judicial.

(Veure quadre a Annex 1)

Després del brevíssim recorregut pels inicis històrics del concepte de Justícia, farem un gran salt, per a resumir la més recent teoria de la Justícia, publicada per primer cop a l’any 1971, la de John Rawls.

A) RAWLS Justícia com a equitat

La “Societat ben endreçada” consisteix en Just repartiment de Càrregues/Bens.

Per això és necessari establir Criteris/Principis.

Per trobar aquests principis, és necessari crear una situació ideal en la que el grup de persones que ha de trobar-los es trobin desproveïdes d’interessos particulars i disposin d’imparcialitat a l’hora d’establir-los. Això s’assoleix situant-les darrera del que Rawls anomena “Vel d’ignorància”:

Sistema: Igualtat inicial/Posició originària/ImparcialitatVel d’ignorància.

Aquestes persones, ignoren algunes coses i saben o coneixen altres, el que els hi permet trobar els principis en una situació idònia per a la imparcialitat:

Ignoren: Status social-fortuna o intel·ligència – sexe o generació – quins bens els hi corresponen ni la concepció individual/singular del bé.

Coneixen: “Els fets generals de la naturalesa humana” Bases elementals de l’organització o de la psicologia humana.


Els individus, en aquesta situació, han de ser racionals i raonables.

Rawls afirma que aquests principis trobats en aquesta situació seran els següents:

2 Principis fonamentals de la Justícia:

1º Tota persona té igual dret a un règim plenament suficient de llibertats bàsiques iguals, que sigui compatible amb un règim similar de llibertats per a tots.

2º Les desigualtats socials i econòmiques han de satisfer dues condicions:

a) Han d’estar associades a càrrecs i posicions obertes a tots en les condicions d’equitativa igualtat d’oportunitats.

b) Han de procurar el màxim benefici dels membres menys avantatjats de la societat.

En dividir-se el segon dels principis en dos, resulten en total tres Principis:

1. De Llibertat: “Tota persona té igual dret a un règim plenament suficient de llibertats `bàsiques iguals, que sigui compatible amb un règim similar de llibertats per a tots”.

2. De la Igualtat d’oportunitats: Les desigualtats socials i econòmiques han de satisfer la condició

3. De la diferència: Les desigualtats socials i econòmiques “Han de procurar el màxim benefici dels membres menys avantatjats de la societat”

(Maxímin Òptim de Pareto).

És molt important tenir en compte l’ordre de prioritat dels tres principis: No pot contemplar-se el 2on sense haver acomplert el 1er, ni el 3er sense haver assolit el 2on.

L’obra de Rawls que conté la seva teoria s’anomena “Teoria de la Justícia” i fou publicada per

primer cop a l’any 1971. Des d’aleshores ha fet córrer rius de tinta i qualsevol teoria sobre la

Justícia ha de contemplar les tesis contingudes en aquesta obra.

En escrits posterior, Rawls afegeix dues Teories Complementàries La dels bens primaris i la

de la Concepció Moral de la Persona.

El “Bé comú” és comprés pels anomenats Bens Primaris: Igualtat de condicions necessàries per a

que les diferents persones arribin a satisfer les seves diverses concepcions del Bé.

Extensió de la noció “necessitats” (diferents d’aspiracions/desitjos).

En tant que ciutadans, els membres d’una societat ben endreçada col·lectivament són

responsables de relacionar-se justament sobre la base de una mesura de necessitats

pública i objectiva, mentre que, en tant que individus i membres d’associacions, són

responsables de les seves preferències i devocions.

Són precisos els Bens/Necessitats bàsiques, com a base i condició per tal de que cadascú pugui

reclamar i procurar-se altres bens/preferències menys bàsics.


Bens Primaris

1. Les llibertats bàsiques Llibertats.

2. La llibertat de moviment i treball. Igualtat d’oportunitats

3. La possibilitat d’ocupar posicions de responsabilitat Igualtat d’oportunitats

4. Ingressos i riquesa Igualtat econòmica bàsica (fonament de l’auto respecte)

5. Les bases socials de l’auto respecte.

Criteri fonamental per a l’aplicació i posada en pràctica del Principi de la Diferència Menys

afavorit equival a posseir l’índex més baix de bens primaris.

En canvi, els bens primaris són acceptats sobre la base d’una determinada concepció de la

“personalitat moral”:

“... els ciutadans d’una societat ben organitzada es conceben a sí mateixos com a “lliures” i “iguals”.

Lliures vol dir “autònoms”, no identificats amb un sistema especial de fins que predetermini la seva

forma de viure. En una societat justa, cadascú ha de tenir llibertat per a triar la forma de vida que

més li convingui Racionalitat que consisteix en proposar-se i postular fins i instrumentalitzar

els mitjans adients per a assolir-los mancar de continguts normatius Llibertat.

També les persones de la societat ben ordenada són “Moralment iguals” “cadascú és capaç

d’entendre la concepció pública de la Justícia i col·laborar amb ella”.

La capacitat de cooperar (definitòria de la igualtat) és fonamental, segons Rawls, en la concepció

de la personalitat moral.

Es suposa que la persona posseeix dues potestats que determinen la seva igualtat i la seva

llibertat:

1. La de tenir un sentit del deure i de la Justícia (raonabilitat).

2. La de concebre i cercar els seus bens particulars (racionalitat).

Condició necessària i suficient per a ser considerat un membre ple i igual de la societat en

qüestionss de justícia política. La Racionalitat i la Raonabilitat sintetizen les dues prerrogatives de

Llibertat i Igualtat. (Rawls: Igualtat en la llibertat).

Igualtat bàsica: que cadascú gaudeixi de la mateixa autonomia per a projectar la seva vida en la

forma que desitgi, i que gaudeixi així de la capacita de cooperar en el projecte comú de la Justícia

(p. 15).

Bibliografia recomanada: Introducció de Victòria Camps a l’obra Sobre les llibertat, de John Rawls,

editorial Paidós/ICE-UAB, edició 1990.



¿QUÈ ÉS LA POLÍTICA? – TROBADA ESPECIAL “MAIG OBRER” (11/04/2015)

Transcripció i adaptació de les notes del professor Jaume Nadal per la xerrada que va oferir l’onze d’abril d’enguany per a inaugurar el cicle “Maig Obrer i Anticapitalista” amb una Trobada monogràfica del nostre Grup d’Estudi al voltant del concepte de “Treball”.

PREÀMBUL El concepte de Treball és extraordinàriament entranyable per a mi. El meu pare, mort fa uns anys, era paleta i sa meva mare, que ara viu amb mi, fregava terres, rentava roba, cosia i s’encarregava de les tasques de la llar (nom que a ella devíem els tres germans). Tots dos s’aixecaven abans que el Sol i anaven a dormir amb la Lluna. Jo mateix, que vaig començar a treballar als nou anys, durant els estius, i que he fet de peó, carter, ajudant d’electricista, cambrer, professor d’educació física, entrenador d’equips de baló-volea i de bàsquet, professor de dibuix i pintura, policia, professor universitari, advocat... i altres moltes coses. Hi he passat molt bons i molt dolents moments treballant. De petit, veient el meu pare marxar a la feina abans de les vuit del matí i tornar després de les vuit del vespre, mediant mitja hora amb prou feines per menjar (quan no menjava a les obres llunyanes), em vaig dir que si això era la vida, no valia la pena de viure-la. Els diumenges el meu pare feia “remiendos”, anava a pescar, de cacera, o a fer bolets o espàrrecs per “el ranxo”, deia. El vaig acompanyar menys vegades de les que voldria... El meu pare mai va tenir verdader temps lliure. Com no enrecordar-me quan haig de parlar del Treball! Impossible!! Ells són el rostre del treball. Les seves vides han estat treball. A canvi només van rebre motlles. El meu pare va passar la vida treballant per als altres, la major part del temps sense no estar ni assegurat. La meva mare mai ho ha estat, malgrat treballar tota la seva vida per altra gent. Però comencem amb el concepte... El meu propòsit no és el de resoldre els problemes, a tant ni arribo ni ho pretenc, sinó el de plantejar-vos qüestions que heu de respondre; obrir portes per tal que vosaltres entreu i cerqueu les vostres pròpies certeses provisionals; plantejar-vos dubtes que us incitin a la reflexió autònoma, en definitiva. No pretenc oferir VERITATS, doncs aquestes rauen en el camí a seguir per a obtenir-les i aquest camí us correspon fer-lo a vosaltres, doncs en ell rau el valor del que obtingueu, si és que en té..

EL TREBALL

Normalment inicio les meves intervencions amb una definició provisional (provisional com tot en ciència i filosofia, car l’absolut i la certesa total corresponen a les religions i a la badoca ignorància), del concepte principal. En aquest cas, el concepte és el de Treball. La meva definició inicial, amplia/omnicomprensiva, és la següent: “Qualsevol activitat física o psíquica d’una persona” = energia que s’ha fet servir en fer-la. El resultat d’aquesta activitat, és diferenciable en els següents conceptes: idees/creences/productes/serveis. Aquests dos últims obeeixen a l’exteriorització de l’activitat que anomenem treball, però també les idees resulten del treball intel·lectual i adquireixen un valor d’intercanvi. Idees/productes i serveis poden ser desitjats per altres per a les seves activitats, pel seu us i o gaudi. En aquest cas, es lloguen, compren i venen o intercanvien, o simplement es regalen.


Tot el que existeix pertany a la Natura o a les modificacions operades pel treball. Observem al voltant i veurem Naturalesa (Sol, cel, núvols, ocells...) i resultats de la intervenció humana. Des d’aquestes parets, l’aigua en ampolles, els carres i les voreres, catedrals o cabanyes, electricitat, mòbils i ordinadors, etc... porten el suor i l’enginy de persones, del seu TREBALL, de la seva energia aplicada. Si cada persona és propietària de sí mateixa i del resultat del seu esforç (treball), aleshores, perquè uns tenen tan poc (la majoria) i d’altres (els menys), tenen tant? Quin treball d’aquests pocs justifica la seva gran riquesa? El sistema capitalista pren el treball, al mínim preu, en aquest mercat laboral, FA SERVIR a les persones per l’enriquiment dels pocs i els abandona sense miraments, quan ja no són necessàries (útils) per als seus propòsits. Avui, milions de treballadors són abandonats a la seva sort, en zona hostil, amb les seves famílies, per un mercat que se’n aprofità d’ells i ara en prescindeix de les seves energies; no precisa ja d’aquestes persones com a treballadores i, en no esdevenir aptes per a un consum rentable (ja que no disposen de prou capital per a poder gastar), tampoc els hi valen com a consumidors; esdevenen, doncs, un destorb per al sistema que, a més, requereix costosos serveis del mateix, sense cap contraprestació. Recordem el que aconsellà Malthus, per a aquests casos, a la seva Paràbola del banquet de la Natura:

“Un home naixé en un món del qual ja s’ha pres possessió, si no pot obtenir dels seus pares els mitjans de subsistència que veritablement tenen raó d’exigir, i si la societat no necessita de la seva feina, no té dret a fer cap reivindicació sobre la més mínima porció d’aliment i, en realitat, no hi ha pas raó per a que estigui allà on hi és. A l’opulent banquet de la Natura no hi ha pas cobert per a ell. Aquesta li diu que se’n vagi, i obeirà la seva ordre ràpidament si no arriba a despertar la compassió d’algun dels hostes. Si aquests s’aixequen i li fan un lloc, immediatament apareixeran altres intrusos demanant el mateix tracte. La notícia de que qui vulgui que vingui tindrà menjar, omple la sala de postulants, l’ordre i l’harmonia de la festa resten destorbats, l’abundància que regia anteriorment es transforma en mancança, la felicitat dels hostes resulta embrutida per l’espectacle de la misèria i la mendicitat presents a cadascú dels angles de la sala, i pel clamor inoportú de quants es senten justament furiosos de no trobar la pitança que se’ls hi havia promès. Els hostes comprendran massa tard l’error en que han caigut en transgredir les severes ordres impartides als intrusos per la gran amfitriona del festí, qui, volent que tots els seus hostes quedin ben saciats i sabent que les provisions no abasten per a un nombre il·limitat de persones, rebutjà molt humanament acceptar als nouvinguts, un cop tota la taula ja era ocupada.” (Malthus)

Antigament, l’esclavatge duia al treball; avui és el treball el qui duu a l’esclavatge. El treballador COMÚ, és avui l’ESCLAU MODERN, que manca de cap poder de decisió sobre la seva pròpia vida, abocat a pidolar, abandonat de les institucions polítiques, convertit en mercaderia, en eina viva. Les sectes religioses (considerant com a sectàries totes les confessions religioses, siguin del signe que siguin i un producte de l’absurd, de la fantasia sense aturador, tota religió), el consumisme irracional i l’embrutiment de l’intel·lecte, mitjançant els mitjans de comunicació i un ensenyament dirigit a l’alienació, a la competitivitat, a l’absència de criteri, faciliten l’esclavitud que pretén el mercat i els seus amos sense ànima. El millor esclau és aquell qui no pensa per sí mateix i obeeix igual que una màquina en prémer un botó. Locke, al capítol cinquè del seu Assaig sobre el govern civil, ens ensenyà que la única justificació de la propietat privada es troba en el treball, doncs aquest afegeix a les matèries primeres, amb l’esforç, quelcom que abans no existia en elles. L’ésser humà, amo del seu esforç i, amb això, del seu treball, és amo/propietari del que resulta d’aquest. El valor de les coses es troba en la despesa de la matèria primera i en el treball afegit sobre aquesta. El sistema Capitalista ha assolit convertir el treball en una part mínima del preu (que ja no coincideix amb el “valor” doncs afegeix a aquest valor elements aliens, de caire especulatiu, generant la “plus vàlua”, la suma de intermediacions que res no aporten al resultat, tret d’encarir-lo, enriquint al marge de treball productiu algun). El capitalisme ha convertit el treball en mercaderia de baix cost. El preu del propi treball allunya el treballador de la possibilitat de la seva pròpia compra o de la compra equivalent al que aquest produeix. Així doncs, un treballador que fa vaixells no


podrà pas comprar-ne un, o el que fa cases adquirir una amb el seu treball; mentre que persones que no treballen, que no produeixen res de material ni espiritual de valor, que utilitzen les rendes del seu diner, l’especulació o la intermediació improductives, poden adquirir el treball i el producte de moltes persones. Tot i justificant la propietat mitjançant el treball, Locke imposa límits i no permet que s’acumuli més propietat que la que es precisi per a subsistir no podent-se fer malbé. Ara s’adjunta un resum del capítol cinquè de l’obra de Locke, per a que podem rumiar sobre les seves afirmacions. No obstant, es recomanable llegir l’obra complerta per cadascú mateix.

ASSAIG SOBRE EL GOVERN CIVIL. CAP. Vè “DE LA PROPIETAT”

RAÓ NATURAL: DRET A PROTEGIR EXISTÈNCIA a menjar i beure i a disposar d’altres coses que la Natura atorga per a la subsistència. (p 22) TOT ÉS DE TOTHOM en comú al GÈNERE HUMÀ (ningú té originalment un DOMINI PARTICULAR (...) AMB EXCLUSIÓ DELS ALTRES p. 23 CADA ÉSSER HUMÀ si te la PROPIETAT de la seva pròpia PERSONA. Ningú, tret d’ell mateix, té cap dret sobre ella l’esforç del seu cos i l’obra de les seves mans són també autènticament seus. (p. 23) Per això, sempre que algú treu alguna cosa de l’estat en que la Natura la produí i la va deixar, ha posat en aquesta cosa una part del seu esforç, li ha afegit quelcom que és pròpiament seu; i per aquest motiu, l’ha convertida en propietat seva. Havent estat ell qui l’ha apartat de la condició comuna en que la Naturalesa col·locà aquesta cosa, ha afegit a aquesta, mitjançant el seu esforç, una cosa que exclou d’ella el dret comú dels demés. Esdevenint, doncs, el Treball o esforç propietat indiscutible del Treballador, ningú no pot pas tenir dret a allò que resulta després d’aquesta agregació, si més no, quan existeix tal cosa en quantitat suficient per a que la puguin fer servir els demés (p. 23) P.24 P.25La mateixa llei natural, que d’aquesta manera ens atorga el dret de la propietat, posa al mateix temps UN LÍMIT A AQUEST DRET.: “PER A GAUDIR D’ELLES”. La persona pot (25-26) apropiar-se de coses pel seu treball en la mesura exacta en que li és possible utilitzar-les amb PROFIT ABANS DE QUE ES FACIN MALBÉ. Tot allò que excedeix a aquest límit no li correspon a la persona, i constitueix LA PART DELS ALTRES (p. 26). L’extensió de terra que una persona llaura, planta, millora, cultiva i els productes de la qual és capaç d’utilitzar, constitueix la mesura de la seva propietat. Mitjançant el seu treball, aquesta persona tenca aquesta terra, com si diguéssim, amb un tancat i la separa de les terres comunes. (p. 27) Cap mal es causa als altres (...). Qui deixa a altre tota la quantitat de la qual aquest és capaç de servir-se, no li treu pas res en realitat. (...) El cas de la terra és idèntic al de l’aigua, sempre que existeixi en quantitat suficient d’ambdues coses. (p. 27). Qui veu que li han deixat per al seu benefici tant com el que altres han pres, no té per què queixar-se, no té per què reclamar allò que altre ha tret de benefici amb el seu treball; si ho fa, és evident que anhela aprofitar-se dels esforços aliens, esforços als quals no té dret. (p 27). 35. LA mesura de la propietat la senyalà bé la Natura limitant-la a allò que abasta el treball d’una persona i les necessitats de la vida (p. 28) ...gosem afirmar que la mateixa regla d’apropiació, és a dir, que cada persona posseeixi la terra que pot cultivar, podria seguir regint al món... (p. 29) Perquè hi ha al món terres per a mantenir el doble dels habitants que avui hi viuen en ell, si la invenció dels diners, el consens tàcit de les persones d’atribuir-los un valor, no hagués establert (de mutu acord) les grans possessions i el dret a elles... p. 30 ...abans que l’ànsia de posseir més del que cadascú necessitava alterés el valor intrínsec de les coses, valor que depèn únicament de la utilitat d’aquestes per a la vida humana, o abans que haguessin arribat a l’acord de que un tros petit de metall groc, capaç de conservar-se sense desgast ni alteració, tingués el valor d’un gran tros de carn i d’una bona pila de cereal...


...si aquests fruits o animals pareixien estant en el seu poder, sense que ell els consumís, és a dir, si els fruits es marcien o la caça es corrompia abans que ell no l’hagués consumit, faltava amb aquest fet a la llei comuna de la Natura i es feia mereixedor d’un càstig... p.30 ja que el seu dret d’apropiació no anava més enllà de les seves necessitats... ...si deixava que l’herba de la terra de la seva propietat es podrís allà mateix o que els fruits de la seva collita es fessin malbé sense recollir-los i conservar-los, aquesta parcel·la de terra, malgrat estar tancada, havia de considerar-se deserta i podia un altre apropiar-se d’ella. P.31 Avui creurem que és fer molt curt en el càlcul afirmar que nou dècimes parts dels productes de la terra, útils a la vida de la persona, són conseqüència del treball. Encara més: si valorem degudament les coses, tal i com ens arriben per a ser consumides, (pp. 32-33), i sumem les despeses fins aleshores realitzades, és a dir, allò que hi ha en elles degut exclusivament a la Natura i allò degut exclusivament al treball, descobrirem que, en la majoria d’aquests productes, és precís atribuir al treball un bon noranta nou per cent del total p. 33. A l’Àfrica, on són moltes les terres, els productes i els materials, en no estar beneficiada pel treball “reis d’un territori dilatat i fèrtil s’alimenten, es vesteixen i tenen coses pitjors que un jornaler d’Anglaterra.” P. 33. Al pa que mengem no cal calcular únicament l’esforç del llaurador, les fatigues del segador i del trillador, i les suors del forner; també cal afegir al compte del treball el de quins domestiquen els bous, el dels qui van prendre i van fondre el ferro i les pedres, el dels llenyataires que varen tallar l’arbre i van donar formes a la fusta que es va fer servir a la falç, al trull, als forns i tots els altres estris, que són força, i necessaris per a (pp 34-35) la transformació del cereal, des de que es sembrà la fins que va sortir del forn convertit en pa. Tot això entra en el treball i en la seva conseqüència: la Naturalesa i la terra proporcionen únicament els materials en brut i que amb prou feines tenen valor en sí mateixos. Formaríem un sorprenent catàleg de coses que la indústria humana subministra i fa servir a cada llesca de pa abans que aquesta pugui ser consumida per nosaltres, si poguéssim seguir-la per tot el seu camí; ferro, fusta, cuir, escorça, pedra, maó, carbó, calç, teles, productes de tint, brea, quitrà, sogues, i tots els materials que es van fer servir a la construcció del vaixell que va portar, des de l’altre costat del mar, alguns dels productes empleats pels treballadors en alguna de les etapes del seu treball. Però és casi impossible, o si més no és una feina massa feixuga, la de fer tal llista (p. 35) ...més endavant, en canvi, en certes regions, el creixement de la població i dels recursos, mitjançant l’ús dels DINERS, van fer que la terra fos escassa i adquirís cert (p 35-36) valor; aleshores les diferents comunitats establiren els límits dels seus distrets respectius i regularen per mitjà de lleis, dins d’elles mateixes, les propietats dels individus i les de la societat a la qual pertanyien. Així fou com l’acord i consens mutus establiren definitivament la propietat que el treball i la industriositat havien començat. P. 36 ...l’or, l’argent i els diamants són articles als quals la fantasia o un conveni entre els homes han atorgat un valor que supera amb escreix el que veritablement tenen com a necessaris per a la subsistència. P. 36. Únicament caldria tenir cura per consumir allò recollit abans de que es fes malbé, car, en cas contrari, voldria dir que s’havia pres més que la part que li corresponia, manllevant d’aquesta manera als demés. I no hi ha pas dubte de que era una estupidesa i una manca de probitat acaparar quantitats superiors a les que cadascú podia consumir. Podia també fer us de la quantitat recollida regalant una part a qualsevol altre persona, amb l’objecte d’evitar que es fessin malbé en possessió seva. Tampoc no perjudicava ningú fent un bescanvi de prunes, que es marcirien en una setmana, per nous, que es conservarien comestibles un any sencer. (...) Tampoc faltava al dret de ningú si entregava les seves nous a canvi d’un tros de metall, motivat per la bellesa del seu color, o si bescanviava les seves ovelles per petxines, o una part de llana per una pedreta lluent o per un diamant, guardant aquestes coses per a sí mateix durant tota la seva vida: podia apilonar d’aquests articles tants com volgués; no s’excedia dels límits justos del seu dret de propietat per ser molts els objectes que retenia en el seu poder, sinó quan una part d’aquests es fes malbé inútilment a les seves mans. P. 37. P 47. Així fou com s’introduí l’ús dels diners, és a dir, de quelcom durador que les persones podien conservar sense que es fessin malbé, i que les persones, de mutu acord, acceptarien a canvi d’articles veritablement útils per a la vida i de condició marcescible. P 37.... el descobriment dels diners donà a les persones l’ocasió de seguir adquirint i augmentant les seves adquisicions. P 38.


Si no existeix res que sigui a l’hora durador; escàs i tan valuós com per a ser atresorat, les persones no mostrarien pas cap tendència a ampliar les terres que ja posseïen, per molt riques que fossin les que es posaven al seu abast. P 38. Però que algú descobreixi un producte que posseeixi la utilitat per a l’ús i el valor dels diners i veurem immediatament que la persona que vivia d’aquesta manera es llença immediatament a ampliar les seves possessions. P. 39. Per un acord comú, les persones trobaren i aprovaren una manera de posseir legítimament i sense perjudici per a ningú més grans extensions de terres de les quals pot servir-se per a sí mitjançant l’arbitri de rebre or i argent, metalls que poden romandre força temps en mans de les persones sense que es faci pas malbé l’excedent, i prenent l’acord de que tinguin un determinat valor. P. 39. [Per elaborar aquest resum s’ha fet servir el volum de: Ed. Aguilar, introducció, traducció i notes de: Luís Rodríguez Aranda y Amando Lázaro Ros].

Tripalium: Estri fet servir pels antics romans com a instrument de tortura, i al que alguns atribueixen ser-ne l’arrel etimològica de la paraula “treball”

NOTES (del ponent, en Jaume Nadal, per a preparar aquesta intervenció)

Definició de TREBALLAR: Ocupar-se en qualsevol activitat física o intel·lectual. Resultat de l’activitat: productes i/o serveis i idees. L’ésser humà realitza (o ho pot fer) moltes activitats. La seva vida és la realització d’activitats mentals, algunes amb repercussió física externa (PRODUCERE): PRODUCTES i/o SERVEIS. PRODUCTE: és la materialització externa del producere (resultat del treball: casa, llibre, ordinador,..). SERVEI: Activitat o conducta que no es materialitza externament però que està dirigida a l’obtenció d’un resultat no materialitzat. (Pot parlar-se de “materialització en la seva conducta”) Ex.: Servir copes al bar. IDEA: Element de valor utilitzable. Als dos primers casos hi ha una modificació externa al subjecte treballador. En tot dos casos, suposen una CAPACITAT de transformació que, prèviament es produeix en el fur intern del subjecte i des d’aquest es projecta al fur extern, s’exterioritza (una estàtua, una operació quirúrgica, un massatge, dur a algú en cotxe, etc...). Una part d’aquesta activitat exterioritzada fonamenta un dret de propietat sobre el resultat del seu treball, car és obra seva i a ell li pertany com a resultat obtingut amb el seu esforç. --> LOCKE ACTIVITAT LABORAL / TREBALL VALORACIÓ I TIPOLOGIA: Reflexionar sobre el valor de canvi de les activitats laborals i sobre les seves calses/tipus.


VALOR: MÈRIT I CAPACITAT (estima i preu). El preu d’una hora de feina hauria de ser únic (doncs totes les vides són equivalent i, així, les ocupacions d’una hora de vida ha de tenir el mateix valor que una altre, amb independència del resultat). El que caldria diferenciar és la bondat de la voluntat emprada en la realització del treball; no el tipus de treball. D’aquesta manera, l’hora d’un escombraire ha de tenir el mateix valor d’intercanvi que la d’un cirurgià, un professor o un paleta.

TIPUS: PER MOTIVACIÓ VOLUNTAT (lliure/condicionada/determinada). Mèrit i capacitat: suma de la història prèvia i de l’esforç ACTUAL: MOTIVACIÓ / VOLUNTAT: Condicions prèvies/representacions mentals. Operació mental prèvia a la voluntat ABANS/DESPRÉS del VOLER (pròpies i alienes) La veritable llibertat es troba en el procés de formació de la voluntat, no pas en el posterior d’execució (llibertat d’actuar o política –Mill-). L’activitat que anomenem “treball” ha de ser realitzada mitjançant la voluntat construïda de forma lliure i ha de tendir a la lliure realització de la personalitat (elecció de mode de vida i construcció de l’obra que representa aquesta vida que, d’aquesta forma, li pertany a qui la construeix lliurement; o cal contribuir a aquest fet mitjançant la “compensació”...). ALIENACIÓ (voluntària conscient / involuntària inconscient) DE LA VOLUNTAT i dels seus resultats mitjançant pulsió externa. Diferència entre PULSIÓ ECONÒMICA de les DEMÉS (veure causes MIXTES) IDEA DE “SOTMETIMENT VOLUNTARI” i de “ALTERNATIVES/OPCIONS” (LLIBERTAT = ELECCIÓ) i relació amb el “lliure desenvolupament de la personalitat” (art. 10.1 CE). La persona que ven la seva vida útil, mitjançant la comercialització de la seva capacitat de treball s’aliena i, amb això, aliena la seva vida i el resultat d’aquesta, tret que aquest treball formi part decisiva en la construcció lliure de la seva idea de vida. Tot és de tots, tret de les persones, que poden arribar a ser de sí mateixes... De tots perquè no és de ningú en particular per natura o raó, inicialment. El treball pot convertir a la persona en FI o en INSTRUMENT veure DIGNITAT. Preu hora de treball valor. Plusvàlua: Matèria primera/treball/preu línia vermella de EXPLOTACIÓ INFANTIL Concepte d’esclavatge: treball/descans Dignitat/lliure desenvolupament de la personalitat (10.1 C.E.) NEG-OTIO / MAT PRIMA – TREB. (valor) + PLUS VÀLUA (preu) Si una vida és insubstituïble, la seva obra també ho és i ambdós són valors no bescanviables. La idea o treball intel·lectual i els seus resultats també són propietat de qui fa l’esforç i obté els resultats... Equivalència de totes les hores de treball/vida... Locke/David Ricardo/Marx: matèria primera + treball = valor / + plusvàlua = preu. Reflexionar sobre la proporció de cadascun dels ingredients i la seva justificació en el “preu” final de productes/serveis... Vuit hores diàries, més vuit de son i altres vuit per a desplaçaments, àpats i repòs, sumen les 24 hores diàries, amb el cap de setmana, per al descans, l’oci, la recuperació i el consum, sumen els set dies de la setmana. Reflexionar sobre l’estructura de vida conforme a la dedicació d’aquesta...


Bibliografia recomanada pel coordinador del Taller: En Jaume recomana la lectura dels següents textos, tant pel que fa a l’anàlisi del que ha estat debatut a les dues trobades, com pel contingut de les següents:

- República. (Plató)

- Diàlegs: Apologia de Sòcrates. Teetet. (Plató)

- Lletra a Meneceu. (Epicur)

- Discurs sobre la dignitat de l’home. (Pico della Mirandola)

- Segon assaig sobre el govern civil (John Locke).

- La llibertat de la voluntat (Arthur Schopenhauer)

- Constitució espanyola de 1978.

PROPERA TROBADA: 1 D’AGOST de 2015

A les 18:30 a l’Ateneu Popular “Sa Fera Ferotge” de Blanes (Mas Enlaire, 3)

Per a dubtes, suggerències i demès: [email protected]

o [email protected]

o [email protected]

o [email protected]

Partisans Bohemis CONTRA EL CAPITALISME I LA IGNORÀNCIA

FORMACIÓ, AUTOGESTIÓ I CULTURA POPULAR!!!!

iASSEMBLEES OBERTES TOTS ELS DIJOUS A PARTIR DE LES 19:00 A L’ATENEU POPULAR DE BLANES (Mas Enlaire, 3).

Podeu copiar, fotocopiar i distribuir a plaer el present document (a condició de que prèviament el llegiu). ©Edicions Bohèmies (Ateneu Popular “Sa Fera Ferotge” de Blanes – C/ Mas Enlaire nº 3) – Sapere Aude!!

mailto:[email protected]





Documents

Segon Dossier Taller de Pensament