Embed Size (px)
DESCRIPTION
Crec que els meus avantpassats eren més feliços que nosaltres al no tenir que anar amunt i avall amb aquests punyeters avions i sobretot no tenir que trepitjar jamai el terra d‟un aeroport.
Citation preview
Bandera dinastí Qing
“SEMPRE HI HA
UN PASSAT” Original d’en:
Francesc Bassas i Gili
48
“SEMPRE HI HA UN PASSAT”
RELAT DE INTRIGA
FRANCESC BASSAS i GILI
BARCELONA
1
SEMPRE HI HA UN PASSAT
Capítol 1er. – Israel
- Crec que els meus avantpassats eren més feliços que nosaltres al no
tenir que anar amunt i avall amb aquests punyeters avions i sobretot no tenir
que trepitjar jamai el terra d‟un aeroport.
Aquesta era la reflexió d‟en Ferran mentre pacientment estava esperant
assegut en una cadira d‟un despatx de l‟aeroport Ben Gurión de Tel Aviv.
Com sempre. Anar al Prat dues hores abans. Un vol amb demora cinc hores
més. Controls allà, controls aquí. I ara aguantar pacientment una burocràcia
recelosa d‟un país, Israel, que dona la impressió d‟estar sempre a l‟aguait.
Ja al recuperar el minso equipatge que portava, la noieta uniformada li
demanà que li mostrés el seu contingut. Però mentre amb mans enguantades li
revisaven la maleta sense res d‟especial, quan semblava que ja tot havia
acabat, s‟apropà un policia, s‟inclinà envers el Ferran tot dient-li.
- Sr. Batlló, em vol acompanyar? Si us plau.
I allà estava en Ferran tip i cuit d‟esperar i de perdre el temps.
Ell era policia. Hauria de fer-se càrrec de que allà tan sols complien amb les
seves obligacions. Israel era un país prou amenaçat pels islamistes com per
que prenguessin precaucions sovint empipadores pels viatgers com ell.
Per fi, dos oficials entraren i somrients iniciaren un rosari de preguntes.
- De Barcelona, eh?. Benvingut a Israel. Sr. Batlló: Ha vingut per
negocis, per veure família, amics, per turisme? Quin es el motiu del seu
viatge?
- Turístic, simplement turístic. Estic en període vacacional i he decidit
venir a Terra Santa.
- Sol? Es solter?
- Doncs sí, a les dues coses. Sóc solter i he vingut sol.
- Li ha fallat algun amic, alguna amiga al venir aquí?
- No. Sóc molt independent, no necessito de ningú per anar a veure món.
Es clar, es clar. A que es dedica, quina es la seva professió, que fa a
Barcelona?
- Sóc funcionari.
2
El Ferran observà que al darrera dels dos policies hi havia un mirall
que ocupava tota l‟amplada de la paret. La seva experiència li deia que
allà al darrera hi havia més personal que l‟estaven observant atentament.
Miraven les seves reaccions, algun tic que el mostrés nerviós. Estava
tranquil, no tenia per que no estar-ho. L‟únic que desitjava era descobrir
el motiu d‟aquest recel. Decidí acabar d‟una vegada.
- Miri. Sóc agent de policia espanyol, i estic de vacances, faig turisme – i
allargà les seves credencials envers els seus interlocutors. Aquests no
semblaren massa sorpresos de la seva declaració. Examinaren amb cura i
sense cap pressa el document i encara preguntaren.
- Porta alguna arma a sobre o al equipatge? Ve amb alguna missió
específica?
- Cap absolutament. I insisteixo vinc tan sols de vacances. Em sorprèn
aquesta demora en donar-me permís d„entrada al seu país. I tinc la
impressió que tot aquest interrogatori no es habitual. Podrien aclarir-me a
que es degut?
- O sigui que policia! Vaja un col·lega nostre! Tenia que haver-ho dit
abans. En quan als controls li he de dir que són els habituals, una mica a
l‟atzar. Més intensos si estem en un moment d‟alerta, com ara. Però
completament normal, com sempre.
Que podem fer per vostè? Ens agradaria poder complaure‟l amb alguna
cosa i així poder-li compensar d‟alguna manera aquesta primera
impressió que ha rebut al moment d‟arribar a Tel Aviv. –Estampà el
segell del visat d‟entrada en el passaport i li lliurà tot reiterant unes
protocol·làries disculpes
- Ja sap on pensa allotjar-se?
- Sí. Tinc una reserva a l„hotel Renaissance, m‟han dit que es cèntric i
confortable. Però penso anar a Jerusalem dintre d‟un parell de dies i allà
no tinc cap mena de reserva. Penso que ja tindré ocasió de fer-la abans de
marxar de Tel Aviv.
- Certament un bon hotel, i cèntric, prop de l‟Ajuntament. Ah! I
podrà contemplar el monument a Ben Gurion que hi ha davant l‟hotel, es
un heroi.
- Que tingui una bona estada a Israel! Donà una ullada al seu rellotge i
afegí
- No cal que agafi cap taxi, dintre de cinc o deu minuts ha de sortir el Bus
nº 222 que el portarà a l‟hotel tan sols dient-ho al conductor. Es servei del
aeroport als hotels de Tel Aviv. Ah! Li recomano que no deixi d‟anar al
Mar Mort i a Qumran, val la pena. Shalom –pau.
3
L‟anada del Ferran a Israel, era algo més que unes vacances en que es
vol donar una ullada més al món. Feia tres anys que el Ferran com a
policia havia tingut el seu primer cas, en el que foren assassinades dues
persones.
Els fets començaren amb la mort d‟una noia que mal ferida,
abandonaren en el vestíbul d‟un hospital de Sant Feliu de Guíxols. No hi
havia manera de saber qui era ni com havia arribat fins allà.
En Ferran no sense un laboriós procés va poder fer una bon treball
d‟investigació. Però en el precís moment d‟acabar el cas i aclarir-lo, li
arribà també l‟ordre taxativa d‟abandonar el cas i eliminar tota la
documentació que hagués pogut generar. Els crims oficialment no
s‟havien produït mai. No havia passat res.
Certament que el seu primer èxit professional acabés d‟aquesta
manera, tenia que deixar-li un mal regust. Hi havia treballat intensament
sense mirar horaris i amb èxit, per a res. Però no era tan sols això. Es
vinculà d‟una manera massa intensa amb la personalitat de la víctima.
Una noia molt jove, atractiva i completament desconeguda. Li semblà, i
ho era certament, una mort tan injusta que s‟obsessionà amb la víctima i
en solucionar com fos aquell cas.
En Ferran lliurà tota la documentació tal com li ordenaren. Tota
menys un efectiu retrat de la víctima que li va dibuixar en Teo, un amic
argentí que feia retrats als turistes de la Rambla de Barcelona. L‟artista
va encertar a donar vida a la víctima de tal manera que quan el Ferran
mirava el retrat sentia els ulls de ella com si l‟interpel·lessin.
Aquest es el retrat que s‟ensenyava a les persones intentant trobar
algú que pogués explicar qui era aquella desconeguda, don venia o com
es deia.
A pesar de l‟ordre d‟abandonar el cas, en Ferran seguí fins acabar en
el cementiri jueu de Montjuic. Amb una la làpida que tenia nom: Marta
Abià. Amb un rabí movent el cos mentre cantava i unes poquíssimes
persones deixant unes pedretes sobre la tomba. La Marta era una
israeliana del Mossad, infiltrada entre islamistes que al descobrir-la,
l‟assassinaren.
En Ferran li semblà tristíssim aquell final de soledat. d‟abandó.
Pensà que la noia devia tenir pare, mare, potser germans i decidí que
algun dia aniria a Israel i provaria de trobar-los i poder lliurar-les-hi el
retrat de la seva filla. Potser seria buscar una agulla en un paller. Potser
no vivien a Israel o ja eren morts. Tot podia ser, però volia intentar-ho.
4
Capítol 2on. – Tel Aviv - Jaffa
Tel Aviv –“El turó de la primavera” es la metròpoli més gran de Israel. Tot i
que té un barri antic, Jaffa, la ciutat es moderna, no té més de 125 anys.
Gaudeix d‟un llarg passeig a la vora del mar i uns gratacels espaiats per tal
d‟evitar la formació d‟un mur al llarg de la costa. Ports esportius amb centenars
de velers. Bars, restaurants...Tel Aviv està feta per passejar, per badar pels seus
carrers comercials plens de botigues d‟art, d‟antiquaris. Bons museus i espais
on gaudir de la bona música, des del “Opera Tower” a infinitat de bars
musicals que animen la vida nocturna de la ciutat. Tel Aviv sembla lluny dels
molts problemes d‟aquest país.
L‟endemà en Ferran anà al museu Ha‟aretz de la Terra de Israel, un lloc on
s‟exposen diferents aspectes del passat jueu. Un complex al entorn d‟unes
excavacions que deixen al descobert les restes d‟una vila filistea.
Es precisament aquí on el Ferran conegué a la Brigitte. Ella era un canadenca
francòfona, que havia arribat pocs dies abans que en Ferran. Havia iniciat el
viatge en companyia d‟una amiga que decidí suspendre el viatge ja que els seus
pares havien sofert un accident d‟automòbil. Semblava que no perillava la vida
del matrimoni, però la filla no estava tranquil·la i va preferir retornar a
Montreal.
La Brigitte anava sola, com el Ferran, la resta de visitants eren grups,
principalment de turistes i escolars. Van acabar anant un al costat de l‟altra. I
mentre seguien la visita guiada, varen intercanviar més d‟un comentari.
En Ferran es sentia còmode amb aquella inesperada companyia. Ella tot i ser
atractiva no cridava especialment l‟atenció del seu entorn, tenia la discreta
distinció que els francesos anomenen charme, tenia classe. Elegant, vestia amb
senzillesa però cal reconèixer que quedava bé. En Ferran si trobava a gust al
seu costat.
Finalment, degut a la llarga visita, decidiren dinar en el mateix museu. En
Ferran li va suggerir que ho podien fer junts i no quedar com els únics que
ho feien en solitari. Ella no hi posà cap inconvenient, i acceptà amb
naturalitat. La conversa durant el dinar, va ser completament intranscendent,
comentaren detalls curiosos de la visita que acabaven de fer. Israel fomenta i
dóna una gran importància als treballs arqueològics. D‟aquesta manera no
tan sols pensa atraure més el turisme. També busca probes que afirmin el
seu passat. Sorprèn ho faci un dels pobles que conta amb una de les histories
escrites més antigues del món, La Bíblia. La Brigitte opinava que Israel com
a poble necessitava acreditar encara més la seva identitat, no tan sols per
5
demostrar l‟autenticitat del relat bíblic sinó també per poder afirmar que
aquella terra es la seva i ho es des de sempre.
A una canadenca com ella, l‟impressionava veure restes tan antigues.
Però coneixia perfectament l‟historia del poble hebreu la bíblica i també la
d‟ara en la que aconseguiren tenir un Estat propi. Sens dubte, era persona
culta.
En Ferran comentà un curt viatge al Canadà i com li havia impressionat
la naturalesa, y de la manera que la respectaven. Desconeixia Montreal, de
la que tenia una vaga idea d‟una capital amb uns hiverns molt freds i
muntanyes de neu pels carrers. La Brigitte assentí, explicant-li la existència
del Montreal Subterrani unes galeries comercials per a vianants amb 30
kilòmetres de llarg. Quan el fred apreta et pots passar setmanes senceres
sense tenir que sortir al exterior per res. Per sota terra pots anar per la ciutat i
cobrir les teves necessitats. I el que representava a Montreal l‟esclat de la
primavera, en que la gent es llença als carrers i es celebren els grans
festivals.
El temps passà agradablement. Al final, el Ferran va fer el gest d‟abonar
la nota. Cosa que ella acceptà amb una sola condició: Tenia dues entrades
per anar aquella mateixa nit al Auditori Mann on hi tenia lloc un concert de
la Orquestra Filharmònica de Israel, sota la direcció de Zubin Mheta. Li
sobrava una entrada, la de la seva amiga, i volia que en Ferran li acceptés.
- S‟ofereix un homenatge pòstum a Leonard Bernstein, explicà la
Brigitte, va ser director de la Filharmònica de Israel durant molt de temps.
Programen un audició recordatori del celebèrrim concert del Nadal del 89, el
que Bernstein va oferir al poble de Berlín en la mateixa capital alemanya
amb motiu de la caiguda del Mur.
Recordo aquell concert que vaig seguir per TV. –digué en Ferran- Aquell
que en el Cant de l‟Alegria de la 9ª Sinfonia de Beethoven en Bernstein, va
canviar la paraula freuden – alegria per freiheit – llibertat. Va ser
impressionant
- Jo també el vaig veure i escoltar per la televisió, jo i uns 100 milions de
persones més de tot el món –afegí la Brigitte divertida. -Va ser molt emotiu
ens sentíem fent història.
- D‟acord doncs? Ens podem trobar 15 minuts abans del concert davant
de l‟auditori. Et sembla bé? Li preguntà ella.
- Perfecte! Tot i que em sembla massa! Però davant d‟un concert
com aquest qui es capaç de dir que no. En Ferran acceptà encantat, li
agradava la música especialment la clàssica. I també l‟oportunitat de poder
seguir al costat de la nova amiga.
6
L‟Auditori Mann estava molt a prop de l‟Hotel Renaissance i en Ferran
tranquil·lament. tot badant. hi va anar a peu i amb temps sobrat per tal
d‟arribar abans que la Brigitte. I es en aquest moment en que se li acostà un
noiet muntat en una bici i li allargà un sobre blanc i tancat. No portava cap
nom.
- Qui te l‟ha donat? –demanà en Ferran.
- Aquell home del cotxe d‟aquí al darrere. M‟ha donat una propina i ha
dit que tenia pressa, a veure si li podia fer aquest favor. I li he fet.
En Ferran mirà en la direcció indicada i no hi havia ningú. També el
nano ja havia tocat el dos. S‟apropà a una farola per poder llegir millor el
seu contingut: L’estant controlant. De moment no intenti de posar-se en
contacte. Ja ho farem nosaltres.
En Ferran quedà estranyat. De que anava tot allò? I a més, sense
signatura. Maquinalment guardà el sobre en una butxaca, I ja no hi pensà
més.
Ella arribà puntualment en taxi. Aparegué enlluernadora amb vestit de
nit, lleugerament escotat. A les espatlles i portava una echarpe. En Ferran
estava realment impressionat i no pogué evitar de dirigir una mirada als
seus texans. La Brigitte, familiarment se li agafà del braç i el tranquil·litzà
amb un càlid somriure.
- Fa gaire que t‟esperes? Anem i entrem abans no ens tanquin l‟accés a
la sala.El concert va respondre a les expectatives generades. No hi faltà el
crit a la llibertat -freiheit- i la gent va aplaudir llargament al acabar la
interpretació. I finalment la inesperada sorpresa. El mestre Zubin Mehta els
va obsequiar com a comiat, amb un fragment del West Side Story. Era ja
sabut que en Bernstein entre les peces que havia compost per a Hollywood,
aquesta era una de les seves preferides. L‟Auditori estava entusiasmat
aplaudint dempeus. Curiós contrast musical amb la solemnitat de la 9ª
Simfonia, venia a ser-ne la guinda .
Els dos varen sortir satisfets amb la sensació d‟haver assistit a un
concert digne de ser memorable. La interpretació com era d‟esperar, havia
estat molt acurada.
Acordaren anar a prendre un mos junts. Quedava molta nit encara. A la
sortida esperaven una sèrie de taxis. I en Ferran en cridà un amb la mà.
- Que et sembla seguir amb una mica més de música.
- Sorprèn-me.
En Ferran es dirigí al taxista demanant-li que els portés. a un restaurant
músical, on es podés menjar i parlar tranquil·lament. El taxista no dubtà
gens.
- Si els agrada el jazz. Al Casablanca, hi ha un pianista fora de sèrie. Es
a Jaffa A la zona del port vell.
- Que et sembla? –digué en Ferran dirigint-se a la Brigitte.
7
- Perfecte, m‟agrada l‟idea. Ja deus saber que al Canadà celebrem el
famós “Festival International de Jazz de Montreal” es tot un succés. Es
paralitza mitja ciutat tallant carrers per fer-hi concerts al aire lliure i acut
gent de tot el món.
El local estava ple, ambientat en la pel·lícula Casablanca amb retrats de
l‟Ingrid Bergman, del Humpery Boogard i de les escenes de la pel·lícula. Hi
havia aquells fotogrames genials en que es podia palpar el fum de les
cigarretes que enterbolien l‟atmosfera del club del Boogard. Un fum que
afortunadament aquí no es repetia. I entre les moltes fotos del film, es
reproduïen algunes de les seves frases més conegudes com la de: - Toca-la
Sam o aquella altra jocosa en que l‟oficial alemany, li demana al Bogie. -
Professió?- I ell responia -Borratxo.
El pianista no era negre però el piano de cua sonava amb autoritat i els
presents quan sonava, escoltaven en un diguem-ne reverencial silenci. Un
bon lloc per rematar la vetllada.
Varen demanar unes ostres, volien fer una menjada lleugera. Al
Casablanca les oferien crues amb llimona o gratinades al forn, es varen
inclinar per aquestes últimes, la Brigitte només les havia provat crues. El
cambrer les recomanà com especialitat de la casa. També els suggerí un vi
del país. - Aniria bé un Carmel White per exemple, es un Sauvignon de
criança força afruitat.
En Ferran es sentí emportat per la jornada, el concert, l‟ambient del
Casablanca, i acompanyat inesperadament d‟una noia excepcional com la
Brigitte. No pogué evitar d‟allargar la mà i deixar-la reposar suaument sobre
la que ella tenia damunt la taula. Li dirigí la mirada en suspens esperant la
seva reacció.
Els ulls de la Brigitte, anaren directes cap en Ferran, mentre la mà
restava immòbil
- M‟agrada sentir la teva mà, el seu contacte es gratificant, es dolç. Em fa
sentir en pau i fins i tot feliç. M‟agrada. Però, Ferran, no intentis anar més
enllà d‟aquest gest tan amical d‟agafar-me la ma. I res més. Res més. Ens
faríem mal.
Ho digué amb veu serena, a poc a poc i sense deixar d‟embolcallar-lo
amb un permanent somriure.
En Ferran resta callat, tot assentint amb un lleu moviment del cap. Havia
comprés perfectament el missatge.
Guardà un breu silenci i digué. – Sento un inesperat interès per tu. Penso
que no et deu haver passat per alt. M‟agradaria saber més de la teva vida.
Que fas. Qui ets. Ni tan sols conec la teva professió i el que seria important
per a mi. T‟espera algú a Montreal?
8
- Tampoc jo no se gaires coses de tu. I no crec que tingui massa
importància. Es millor d‟aquesta manera. Si ens sentim en pau en aquest
precís moment, assaborim-lo. No sempre es fàcil gaudir d‟un moment feliç
Sí, tinc una professió de la que no en vull parlar per ara. Res per amagar,
tot al contrari. I com tots també tinc un passat. Un passat que només em
pertany a mi i a ningú més. No insisteixis. Faràs malbé aquest moment
màgic
En Ferran es recordà del sobre que li entregà aquell vailet desconegut i
l‟ensenyà a la Brigitte, tot dient – Quan estava davant de l‟Auditori
esperant-te, me l‟han donat. Que n‟opines?
- Algú esperava la teva visita.
-A Israel no conec a ningú.
- Si es així, no en facis cas, Es deu tractar d‟un error, la nota devia ser per
una altra persona. Per cert marxo demà al matí cap a Jerusalem, vull fer una
immersió en el seu esperit.
- Ets creient?
- Cristiana, encara que no massa practicant. Penso que es una oportunitat
per meditar-ho una mica. Ja que estic aquí
La temperatura era agradable. A la porta un Boogard de cartró de tamany
natural, donava la benvinguda al Casablanca en diversos idiomes. Unes
quantes passes més enllà davant d‟un faristol un home ja madur feia sonar
un violí. Curiosament portava sota la barbeta un exageradament ampli
mocador blanc que protegia el violí, mentre li creuaven el pit uns tirants
negres de tires amples que retenien els pantalons amb unes antiestètiques
grapes de metall lluent. Al darrera de les ulleres un llarg cordó negre queia
damunt l‟espatlla. Era un personatge curiós, i acceptable violinista.
Seguien el passeig marítim lentament agafats de la mà.
- Marxo demà a Jerusalem-. Recordà la Brigitte. - Penso anar-hi amb
taxi, còmodament d‟hotel a hotel sense arrossegar maletes. Només són 65
km. I tu, que penses fer?
- M‟agradaria complir un encàrrec d‟un amic. Localitzar a unes persones
de les que ignoro l‟adreça. També vull anar a Jerusalem tan prompte pugui.
M‟agradaria poder tornar-te a veure. Ho creus factible?
- Per que no. Pots trucar-me al Hilton es el mateix en que estic a Tel
Aviv. El meu cognom es Ondeaur. Brigitte, pronuncià Ondeor com si fos
francès.
9
Capítol 3er. – La difícil recerca dels Abia.
A les vuit del matí en punt un Mercedes negre aparcava a l‟entrada del
Hilton. Evidentment no era cap taxi. La Brigitte que ja estava a la espera
sortí diligent acompanyada d‟un grum de l‟hotel que li portava l‟equipatge.
Una sola maleta i a la mà portava una cartera de treball. Allargà la mà al nou
vingut i tot saludant-lo.
- Hola Fred Gràcies per venir a buscar-me, Has tingut un bon viatge?
- Pues sí. Tan sols al sortir de Jerusalem hi havia molt d‟embolic. Però tan
aviat he trobat l‟autopista tot ha anat rodat.
- I a tu com t‟han anat les coses? Ha anat bé tot plegat?
- Perfecte. Crec que és la persona que buscàvem. Per cert no vols: prendre
alguna cosa abans de marxar, encara que tan sols sigui un cafè?
- Prefereixo sortir ara i ja pararem a mig camí. Estirarem les cames. T‟he
portat el dossier que em vares demanar, el tens damunt del seient.
Accediren als seus respectius llocs, el Peter en el de conductor i el vehicle
inicià la seva marxa. La Brigitte agafà el dossier i el comença a fullejar.
Un parell de fotografies a cos sencer i les dades del informe:
Nom: Ferran Batlló Bamberg.
- Bamberg, és cognom alemany o anglès?
- Realment es alemany, correspon a un antic principat que avui dia forma
part de Baviera. Es una població important. Però Bamber en canvi es un
cognom anglès.
- O sigui que la mare es alemanya? Deu conèixer bé aquest idioma.
- Aquest i altres. I a la perfecció.
- En que parlàveu vosaltres dos.
- En anglès i quan s‟assabentà que jo era francòfona va seguir en un
francès impecable.
La Brigitte, va seguir amb l‟informe saltant-ne les dades fisiològiques que
ja coneixia. I passà tot seguit, no sense curiositat personal, al currículum
d‟en Ferran.
Professió: policia nacional espanyol. I a pesar de la seva joventut, amb una
trajectòria policial tant brillant com el futur que se li augura. Persona
vocacional, incorruptible, entregada i ben preparada.
Anà finalment a la part: PERSONAL/CONFIDENCIAL a on s‟hi recollien
diverses valoracions que sobre la seva persona tenien altres persones
consultades. El propi Ferran hauria quedat sorprès davant de la quantitat de
informació que sobre ell havien arribat a recollir.
La Brigitte reclinà el cap en el seient i medità com si volgués concentrar-se
únicament en el dossier i res destorbés el seu procés mental.
10
- Fred, t‟he de felicitar per la rapidesa de la informació. Es realment
complerta.
- Són coses de la informàtica. I també hem trobat bona col·laboració.
- Creus que les valoracions que fan són encertades. Ho dic pensant en
aquestes poques hores que passares amb ell?
- Completament.
- Creus que és l‟home?
- Penso que no ens queda altre remei que ho sigui, no tenim alternativa.
Fred, parem un moment? Tinc ganes de prendre un bon cafè. Un expresso
curtet.
+
En Ferran començà la jornada amb ganes de iniciar la busca de la família
Abia. Transcriví el nom amb lletres hebraiques. Va ser senzill, el cognom era
curt. Anà al llistí telefònic per veure si tenia sort i trobava algun telèfon amb
aquest nom. Restà sorprès, la llista era llarguíssima. Ja començà a tenir dubtes
sobre la bondat del sistema. Va fer un parell de trucades. No s‟hi va entendre.
Contestaven en hebreu i alguns en àrab. Amb un, hi pogué parlar amb anglès,
la majoria a Israel el parla. Però no pogué surti‟ns-en. Arribà a descobrir
l‟absurd de la seva intenció. Agafar un número d‟un Abia, trucar i preguntar
si hi viu algú d‟aquest nom! Completament absurd. Arribar a explicar el
motiu de la trucada tampoc era una cosa senzilla.
Prengué la decisió d‟escampar la boira en un dia sensacional, lluminós,
passejar per la vora del mar tot prenent el sol i contemplant la gran quantitat
de vaixells. I així ho va fer,
Li entrà el desig d‟anar novament a Jaffa. Parà un taxi i li demanà que el
deixés en el “barri dels artistes”.
El taxista el deixà en una plaça enjardinada, rodejada de restaurants, tendes
d‟artesania i antiguitats. Des del turó que era Jaffa, s‟aturà contemplant el
mar. Deambulà per el barri fins arribar a una església, la de Sant Pere al
costat d‟un convent franciscà que anunciava una residència de peregrins.
Aquest franciscans, en Ferran sabia que també residien a Barcelona.
Decidí entrar-hi i provar sort. La porta era oberta i al interior un frare li
donà la pau. Quan reparà que era de Barcelona li faltà temps per dir-li que hi
havia estat a Barcelona, li recordava molt Itàlia, naturalment, ell era italià.
En Ferran li explicà que buscava una família de cognom Abia. Casualment
en sabien d‟alguna? El franciscà no en coneixia cap. Però li féu una
sugerència.
- El pare Miquel, es català. Es persona de molta edat però conserva un
cap molt clar, li donaria una alegria si passés a saludar-lo. Ja sap, “la terra
11
tira”. Ara els pares són a l‟església resant l‟Àngelus, és una pregària curta, i
acabaran tot seguit. Potser ell que porta més de temps aquí el podria ajudar.
D‟acord, en Ferran acceptà encantat, necessitava parlar amb algú.
S‟hagué d‟esperar uns cinc minuts al terme dels quals, tenia al davant un
frare, que somrient li allargava les seves dues mans efusivament. Els
franciscans tenen fama d‟acollidors de gent que estima als homes i a la natura.
El pare Miquel hi afegia una mirada que havia anat endolcint amb el pas dels
anys.
- Pau i bé. –l‟acollí amb la sal.lutació dels franciscans- M‟han dit que és de
Barcelona. Quina alegria, que em dóna. Que en fa de temps que no trepitjo
Catalunya! Però anem, anem a l‟estudi i allà podrem parlar amb més
comoditat.
L‟estudi era lluminós, ple d‟icones i olor a pintura. El pare Miquel en
pintava. Al observar la mirada d‟en Ferran digué.
- Vaig començar l‟afició a partir del moment en que em retiraren de les
responsabilitats per l‟edat. I resulta que me‟ls compren -afegí somrient- Es un
petit ingrés que ajuda a la economia de la comunitat. Per a mi representa molt
més que un treball o una afició. Són unes hores de misticisme. Quan pinto els
ulls d‟una verge ho faig dejunant. I sovint sento com si la mà es mogués
guiada per un àngel. En fi, coses de vells.
En Ferran abans de seure s‟apropà a una Mare de Déu amb l‟Infant als braços.
El franciscà li allargà una lupa per que pogués examinar-lo amb tot detall. Era
d‟una perfecció impressionant. Així ho expressà al pare Miquel, tot felicitant-
lo.
No deixà de somriure - Es tan sols cosa d‟anar a poc a poc amb paciència,
sense pensar en el temps que hi passes. A més “la bellesa que a través de
l‟ànima passa a les mans del artista, ve d‟aquella Bellesa que està pel damunt
de totes les ànimes... ” , no, no és meu. És ni més ni menys del segle IV i ho
digué un home savi, Sant Agustí.
Però diguem Ferran, m‟has dit que et deies Ferran, no? Que et porta per
Israel? Quin goig poder parlar en català! Espero que puguem fer una bona
xerrada també sobre les coses de la nostra terra.
- En realitat estic de vacances, un turista més. Però també volia aprofitar
per fer arribar a uns pares aquest retrat –en Ferran li mostrà el retrat de la
Marta Abia- resulta que sóc policia i vaig portar el cas d‟aquesta noia que
va ser assassinada. No es pogué saber qui era fins al final de tot. Era
israeliana, agent del Mossad i morí en mans d‟islamistes. Al cementiri de
Montjuic, a Barcelona, quatre gats l‟acomiadarem sense ni un sol familiar,
ni un sol amic, ningú la va plorar. Va ser desolador. M‟agradaria conèixer al
pare, la mare... en fi algú amb qui poder parlar de ella. Em faria molt de bé.
- Pel que veig no va ser exactament així, algú l‟acompanyà i sentí aquesta
mort. I aquest ets tu. Es evident que no tan sols estimes la feina que fas,
12
també ets sensible amb les persones. Professionalment no sempre deu ser
fàcil, compadir, comprendre i estar al costat dels que ho passen malament en
un treball com el teu. Et vas entristir inconscientment en nom d‟aquests
pares, o d‟aquest amics que no hi eren. No l‟enterraren amb la fredor i
soledat que m‟expliques. Parlem d‟aquesta noia, expliquem que succeí.
En Ferran anà desgranant amb senzillesa el cas de la Marta, i com va
acabar. També hi afegí els seus fracassats intents de connectar
telefònicament amb algun Abia. El pare Miquel, l‟escoltà amb silenci.
- M‟agradaria ajudar-te, però no conec a cap persona amb aquest
cognom. Es un nom molt comú entre els jueus, ni ha una colla.
Abia o Abias era net de Salomó i va ser rei de Judà. Bel·licós, però un
bon rei. Aleshores era normal tenir forces fills, en tingué trenta-vuit entre
xiquets i xiquetes. Pensa, amb el pas del temps, quans i quans en deuen
d‟haver ara.
- Al temple, hi havia vint-i-quatre classes, ordres o famílies que per
rotació prestaven el servei del culte diví. La octava portava el nom de la
família Abia o Abias. Va ser l‟ordre del sacerdot Sacaries, el que fou pare de
Joan el Baptista. Com pots veure, una família important, encara ara.
- Ja veig que no serà fàcil. Afegí en Ferran, pel que explica, podria
ser que aquesta família concreta no radiqui a Israel. Em queda el recurs de
fer la gestió per Internet. O anar al Mossad.
- Bona idea la de Internet. En quan a l‟altre, la d‟anar al Mossad no t‟ho
aconsellaria.
El pare Miquel era de Valls, se‟l veia com un nen petit, evocant els
castellers, les calçotades, anant a caçar bolets i fins i tot comentant els partits
del Barça. Respirava bondat i senzillesa. Parlant amb ell descobries l‟home
savi entregat a escoltar als altres.
Abans d‟acomiadar-se, en Ferran li expressà el seu desig de comprar-li una
icona. Una petita miniatura que desitjava obsequiar a una persona amiga. El
franciscà, obrí amb clau una vitrina de la que extragué, una preciosa
Madonna. Era una obra d‟art perfecte, en Ferran quedà impressionat.
- T‟agrada? Si es així. Deixem que te la regali.
Buscà una caixeta per obsequi, i col·locà la icona cuidadosament sobre un
fons grana, quedava perfecte.
- Pare Miquel. De cap manera puc acceptar-ho. Es una joia i te massa
valor com per poder-ho acceptar. Permeti‟m que li aboni el seu valor.
- No té importància, tan sols es el meu temps, i el meu temps no val res si
no es per mostrar afecte als altres. La icona ja no es meva, es teva.
M‟agrada pensar que tindràs un record d‟aquell frare ancià, que un dia et
desitjà “Pau i bé” i que la pau i el bé t‟ajudin en el teu camí.
Tot va ser inútil i en Ferran es va fer el propòsit de, buscar la manera de
correspondre a la generositat del franciscà. M‟entres ell abandonava el
13
convent, el pare Miquel agenollat, ajuntava les mans i es posà a pregar
mentre una llàgrima s‟escorria cara avall.
- Perdona Senyor per sentir tant fortament l‟enyor de la terra en que vaig
néixer, quan Tu m‟has donat el món sencer. He oblidat per uns moments
que amb Tu, res hauria d‟afligir-me... I restà en silenci.
En Ferran anà recorrent a la inversa el camí de l‟anada fins, arribar a la
Plaça dels Artistes. Volia agafar un taxi. Consultà l`hora i reparà que era
hora de dinar. Sense gaire gana entrà en un restaurant proper. S‟instal·là en
una terrassa al sol, tenint al seu davant l‟amplia panoràmica de Tel Aviv.
No hi havia gaire gent en les taules. Els clients habituals ja havien marxat i
devien estar ja en els seus treballs. El cambrer diligent li lliurà la Carta. En
Ferran decidí ràpidament. I demanà uns espàrrecs de primer i un filet de
llobarro a la planxa, després que el cambrer li assegurés que el peix era
fresc, pescat d‟aquella nit. El vi era car, demanà una cervesa. El cambrer
ràpidament captà el fet de que l‟apartat de la carta que havia consultat en
Ferran era la de llegua castellana i a partir d‟aquell moment no deixà de
dirigir-se a ell en aquesta llengua.
- Usted es sudamericano!- Li afirmà en Ferran, dirigint-se al cambrer.
- Si señor. Soy de Urugay. Hace unos cuantos años que estoy aquí. Pero
cuando haya recogido un dinerito regresaré a mi país. Las cosas s‟están
poniendo difíciles acá. Por éllo estoy ahorrando y trabajando mucho.
- Refugiado político?
- No! Que va. Me enamorè de una chiquita de acá i tras ella fuí a parar a
un kibbutz. Pero esto ya pasó. Quiero regresar.
El cambrer restava proper, com si tingués ganes de seguir explicant-li
la seva aventura amorosa. Preguntà un parell de vegades si tot estava bé,
mentre en Ferran menjava plàcidament, sense preses. Finalment
prescindint de prendre postres demanà la nota. I l‟abonà.
Ja abandonava el restaurant, quan el cambrer decidí abordar-lo.
- Usted es el caballero que ayer por la noche estava en el Casablanca!
Verdad?
En Ferran s‟aturà sorprès.
- Yo estava de camarero ayer allà. Hago unas horitas extras para ahorrar.
Me fijé en la señora que lo acompanyava, tenia mucha clase, es por ella
que reparè en usted. Señor usted es un poco paisano mio. Yo solo
queria decir-le que ayer por la noche desde una mesa próxima, dos
hombres los estuvieron vigilando todo el rato. Usted solo tenia ojos
para la señora y no reparó en ello, pero estoy habituado a tratar con
gente y aquel par les estaban controlando. Incluso cuando ustedes se
marchaban, uno llamó la atención del otro y señalándolos, le indicó que
14
se iban. I salieron disparados detràs de ustedes. Verá, me quedo más
tranquilo si se lo explico a usted.
- No puedo imaginarme el porqué – digué en Ferran- llegué ayer en
avión i todo estava en orden. Aquí apenas conozco a nadie i casi nadie
me conoce a mi. No sé. Le agradezco que me lo haya explicado. Iré con
cuidado. Gràcias, muchas grácias i li allargà la mà.
Alguna cosa alertà en Ferran. I tingué present la nota que li donà el
noi de la bicicleta. Però en definitiva, què era?
Notà un cos estrany a la butxaca, era l‟obsequi del pare Miquel. El
pare Miquel... quina persona tan extraordinària, l‟evocà amb afecte. En
principi, el seu interès per comprar l‟icona era per fer un obsequi a la
Brigitte. Ara pensava que era un regal d‟un amic del que de no se‟n
podia desprendre. Tenia temps per decidir el que faria.
15
Capítol 4at. – De Tel Aviv a Jerusalem.
A última hora de la tarda en Ferran estava a punt d‟entrar
en el Renaissence, el seu hotel. I no pogué fer-ho. Va ser allà on dos persones
el van aturar.
- Policia. Ens hauria d‟acompanyar. –mentre, li senyalaven un vehicle
identificat oficialment.
En Ferran reaccionà impacient – Perquè?
- Ho ignorem i no te cap importància. Tenim ordre de que ens acompanyi
i prou. No ens obligui a ser violents, per favor.
- Porten alguna ordre escrita?
- Ja li hem dit que ens ha d‟acompanyar. – un dels policies es tragué unes
manilles i va fer el gest d‟aproximar-se per col·locar-les-hi. L‟altre
policia va fer un gest com d‟aturar-lo. Li va dir – Senyor Batlló,
acompanyi‟ns no ho compliqui. I pugi al vehicle s‟hi us plau. En Ferran
no li quedà altre remei que obeir i montà a contracor en el vehicle
policial. Començava a estar-ne tip i cuit d‟aquest país.
.
Van sortir disparats com si s‟ensorrés el món i fent sortir fum dels
neumàtics. Es pensava que anirien a una comissaria de Jaffa. I no. El
cotxe va anar directament a cercar l‟autopista de Jerusalem.
+
Al arribar a l‟hotel Sheraton de Jerusalem el recepcionista s‟adreçà
deferent cap a la Brigitte.
Senyoreta Ondeaur, té un missatge urgent- i li allargà un sobre
tancat.
- La Brigitte l‟obrí i el llegí davant la mirada expectant d‟en Fred.
Que preguntà.
- Són bones notícies?
- Doncs, no gaire. Es de la Haya, d‟en Donald. Ens diu que ara la
Campbell s‟està fent la tonta i es nega a corroborar-ho. A sortit dient
que ara no sap res de res. Després de tants esforços! Estan que trinen,
creuen que el Taylor se‟n sortirà tan tranquil.
16
- Que penses fer? Això no convindria allargar-ho massa. Se‟ns tiraran a
sobre tan aviat ho sàpiguen. Ja hi portem quasi dos anys i estem com el
primer dia.
- Certament, haurem d‟activar-ho tot. Convoca reunió urgent per demà a
la oficina d‟Agrippas. – (es el nom del carrer)
- A quina hora la vols?
- A les vuit del matí.
- Una mica d‟hora no?
- Quants menys siguem molt millor. Procura que no falti el té, el cafè i
algun croissant. Jo m‟ocupo de la resta.
- I el teu amic català?
- Està a Jaffa i va dir que vindria demà. I no t‟hi fiquis, això es cosa
exclusivament meva.
- Com tu diguis.
La Brigitte agafà el dossier del Ferran l‟introduí dintre de la seva cartera
de mà i seguí cap a l‟ascensor, despreocupant-se del maletí que un grum ja
portava.
Ja en la seva habitació de l‟hotel, es posà còmoda i s‟assegué en la seva
taula del despatx obrí el seu ordinador portàtil i entrà al e-mail de Procés
Kimberley per conèixer les últimes notícies. Begué una glop d‟aigua.
“Procés Kimberley” està promocionat per diverses entitats molt
significatives: Nacions Unides, Amnistia Internacional i dues Federacions
Mundials Diamantíferes: WFDB i la IDM, amb la intenció de lluitar per
acabar definitivament amb els “Diamants de sang” o també coneguts com
“Diamants de guerra” . Són diamants procedents del tercer món africà
principalment, que serveixen per finançar conflictes armats com els darrers
de Sierra Leona.
La Brigitte, o millor dit la senyoreta Ondeaur com se la coneix sempre en
el treball, es filla d‟un accionista de la DTC “Diamont Trading Company”
una filial de la “De Beers” la que controla el 65% del comerç de diamants
de tot el món. I a la vegada vicepresidenta executiva de la WDC “Word
Diamond Council”, la societat creada per les federacions diamantíferes per
tal de enfrontar-se en contra dels “Diamants de sang”. Pràcticament la
WDC es la que sufraga la totalitat de les despeses que aquesta lluita
genera, les demés entitats com les Nacions Unides, o Amnistia
Internacional. molt fer declaracions de principis però no aporten ni cinc, i
sense diners no es pot anar gaire lluny.
La Brigitte hi està implicada, n‟és executiva. Hi treballa. Gràcies a la seva
ferma voluntat ” i la del seu pare, el Canadà va signar el conveni del
17
“Procés Kimberley” i s‟ha convertit en la primera proveïdora mundial de
“Diamants nets”. Tot a base d‟un sistema internacional de certificació.
El “Procés Kimberley” conta amb l‟adhesió de 75 països i té 49 membres,
intenta assegurar que els diamants no serveixin per a la compra d‟armes.
Però, la Brigitte, creu que no es suficient, no es dóna per satisfeta i vol
anar més enllà asta eradicar tot tipus de delicte contra els drets humans que
tinguin res a veure amb els diamants: morts, esclavitud, o tota mena
explotació humana, principalment dels infants obligats a furgar la terra
sota l‟amenaça dels fusells. I d‟això fins ara, no es porta es fa res.
Preparà la reunió del carrer Agrippas, que introduí en el seu portàtil.
Finalment consultà el seu rellotge i la diferència horària li permeté calcular
que la seva mare ja estava en ple desdejuni i es connectà amb ella a través
de Internet. El rostre de la mare aparegué contenta de veure la seva filla.
Ja començava a pensar de que avui no em trucaries. Com estàs,
treballes massa i no et cuides, la vida d‟hotel no es gaire bona. Ja et
cuides? Molts records del pare, cada dia sap de tu a través de la feina.
- Que sí mamà. Que si que em cuido. Que tot va bé. Si, tot bé i tú com
estàs? Camines poc, has de fer més exercici. Adéu mamà, jo també
t‟estimo, petons.
Ja la tindria contenta per un parell de dies, la seva mare era una persona
que només pensava en els demés, sobretot en la família. Avesada als
freqüents viatges del seu home, d‟uns anys ansà tenia que habituar-se als
de la filla. Sort del Fred, sabia que podia contar sempre amb ell. Això no
deixava de tranquil·litzar-la.
+
El telèfon ja feia estona que repicava i en Ferran ni el sentia. Estava una
mica fora d‟òrbita, aquella no era la seva habitual habitació del hotel, això
el desconcertava. Despenjà.
- Shalom
- Buenos dias señor Batlló. Un caballero pregunta por usted. Se lo paso.
- Senyor Batlló m‟han encomanat que el passi a recollir.
- Qui l‟envia?
- La senyoreta Ondeaur.
Recordà que tenia una nota de ella.- Correcte. Encara estic al llit i vull
prendre alguna cosa. Pot tornar dintre de una mitja hora si us plau?
- Jo també he de desdejunar. L‟esperaré en el menjador de l‟hotel.
Prengui-s‟ho amb calma, tenim temps. L‟espero, gràcies.
18
En Ferran, consultà el rellotge de polsera. Les nou i mitja. Penso que
deuen ser del matí. Feia temps que no havia dormit tant com ara. Aquells
polis, em devien haver subministrat alguna cosa estranya. Va veure la nota
de la Brigitte damunt de la taula.
Camí de la dutxa, observà que li havien comprat una muda sencera
amb camisa i corbata inclosa, tot nou. De mica en mica, anà recordant les
peripècies d‟última hora d‟ahir, quan la policia el segrestà.
Al interior del cotxe policial en Ferran reconegué un dels policies del
aeroport, era l‟oficial que ara anava de paisà. Estava de bon humor, cosa que
al Ferran no li feu gens ni mica de gràcia. Tot el contrari. Però la veritat es
que el tranquil·litzà.
- Amic Batlló. Vostè deu ser molt important! Ens han manat fer moltes
coses per vostè. El xou de les manilles, ja, ja...
- Expliqui-m‟ho! No sé de que em parla! - Esclatà en Ferran.
- Si és així...Miri Batlló, teníem ordres de simular un arrest forçat. Ens
han dit que vostè n‟estaria al corrent. Sorprèn que em digui que no en
sap res. Sàpiga que l‟hem de deixar en un hotel de Jerusalem, un
d‟aquests de moltes estrelles i que allà ja es posaran en contacte amb
vostè. Han insistit que era un VIP, persona important i que l‟havíem de
tractar amb miraments, tal com hem fet.
- No porto ni raspall de dents, haurien pogut donar-me temps per anar a
l‟habitació.
- No, no. Això no estava en el guió. Res d‟equipatge, tenia que ser així.
A l‟hotel hi trobarà tot el necessari. No es preocupi.
- Estic cansat i avorrit de tot aquest embolic. Espero que no hagi
d‟acabar empipant-me amb tothom! –al fi decidí prendre-ho amb
paciència i esperar.
Ja a Jerusalem. En l‟habitació del hotel trobà una nota de la Brigitte:
“Lamento tot el que ha succeït hem provat de comunicar-nos amb tu tot el
dia i no ha estat possible”.
Sopa i descansa, considerat un invitat. Demà et passaran a recollir a les
nou i mitja. Perdona tot el que ha passat. Ja t‟ho explicaré i estic segura
que ho entendràs. Afectuosament, Brigitte”
Estava cansat, sense gana i volent saber d‟una vegada el perquè de tot
plegat. S‟arribà al bar, demanà un bikini i un cafè amb llet, i retornà a
l‟habitació per provar de relaxar-se i descansar. Li havien destapat el llit i
desplegat un pijama nou de trinca. Als pocs minuts estava com un tronc.
Capítol 5é. – En Fred.
19
Si diguéssim que en Fred era quasi de la família dels Ondeaur, seria una
afirmació força vàlida. Si hi afegim que es un assalariat, amb carrera
universitària –empresarials– secretari, xofer i guardaespatlles de la
Brigitte, també es cert. Però ens quedaríem curts, el Fred era més, era algú
que sentia una lleialtat il·limitada envers als Ondeaur i també gaudia de la
confiança de la família en un grau superlatiu.
Als 45 anys seguia sense que se li conegués cap relació sentimental.
Convivia amb la mare, quan els continuats viatges li permetien uns dies
per estar a casa. On anava la senyoreta Ondeaur allà també hi anava ell.
El seu pare ja era cap de l‟equip comptable de monsieur Auguste
Ondeaur en la DTC. Podríem dir doncs que en Fred hauria heretat part
d‟aquesta confiança de la que ja gaudia el seu pare.
En certa ocasió es produí un intent de robatori a la DTC l‟empresa
diamantífera en la que els Ondeaur hi participaven. L‟assalt es produí de
nit i fracassà per que contràriament a lo calculat hi havien més vigilants
dels previstos. Un d‟ells, tallada l‟alarma pogué alertar telefònicament a la
policia. El factor sorpresa va ser determinant, havien reduït els dos
vigilants de sempre, ignorant que degut a una remesa extra de diamants
s‟havia decidit reforçar la vigilància. .
Hi hagué trets, dos dels assaltants pogueren fer-se fonedissos, però
abandonaren a un tercer que restà ferit de bala. Eren professionals, amb
antecedents i els que escaparen no deixaren rastre, ja estaven fora del país.
Es tractava d‟un intent de robatori “per encàrrec”, aquests professionals no
haurien sabut que fer amb un botí difícil de col·locar en el mercat.
I també estava clar que havia existit una complicitat des del interior de
l‟empresa. El ferit tenia croquis del camí a recórrer i duplicat de claus.
Alguna d‟aquestes claus només les tenia el pare d‟en Fred. I la policia
l‟aclaparà amb interrogatoris, fent-lo sentir-se sospitós. Monsieur Auguste,
estigué sempre al seu costat, sense dubtar mai de la integritat del seu cap
de comptabilitat. Finalment el Fred va decidir confessar tota la veritat, i es
declarà com la persona que havia tret el motllo de les claus i les havia
facilitat a uns desconeguts. De cap manera podia suportar veure al seu pare
en una situació tant difícil.
En Fred, un adolescent de 19 anys tenia un cap poc madur i
companyies gens recomanables. Individus més grans que ell, que gastaven
diners amb massa facilitat. L‟invitaven sovint i ho acceptava sense
preveure que algun dia li passarien la factura. Va ser a través d‟aquest
grup que li prepararen un parany en el que el pobre Fred caigué de quatre
grapes. I el xantatjaren fins obligar-lo a que els facilités tota la informació
i les copies de les claus que precisaven. Coneixia el lloc on treballava el
20
pare, així pogué fer els croquis, i amb cera va treure un motllo de les seves
claus-
Al passerell d‟en Fred li adreçaren una joveneta amb la intenció de seduir-
lo. Se li insinuà de mala manera i en el moment adequat es posà a cridar
que l‟estaven forçant. Acudiren uns desconeguts, eren amics dels seus
amics.
-Aquí no ha passat res, -li digueren -ho taparem tot, però ens has de fer un
petit favor. Res important. Ningú sabrà mai que ens l‟has fet tu.
En Fred es resistí, negà la presumpte violació, però en va. Li passaren una
gravació que havien manipulat, un muntatge en el que es barrejaven
imatges reals d‟en Fred i de algú que feia veure que era ell. També la noia
cridava i es resistia. Que no ho volia de cap manera! Que era menor
d‟edat...
En fi, el suficient per deixar al Fred desfet i desesperat. I en Fred accedí.
El seu pare deixà la seva carta de renuncia, i els poders damunt la taula de
monsieur Auguste. Aquest, davant de la resta del personal féu el gest de
retornar-li els poders tot demanant-li que de cap manera abandonés
l‟empresa.
Intentà també encara que inútilment, de retirar els càrrecs que pesaven
sobre el fill. Però eren tan greus. Hi havia una persona arrestada i ferida de
bala. Els jutjaren a tots dos junts.
Del xantatge sofert pel noi, res de res. No es pogué provar que existís cap
mena de pressió.
La noieta digué que tan sols el coneixia de vista i la resta d‟amics ho
corroboraren, a penes sabien qui era aquell paio.
L‟acusaren de col·laboració amb banda armada. I a pesar dels esforços de
l‟advocat de monsieur Auguste el condemnaren a quatre anys de presó.
Sortosament en la seva sentència, el jutge apreciava circumstàncies
atenuants i recomanava una sèrie condescendències en las que l‟acusat
podia exercir la reinserció seguint els seus estudis universitaris i que per
aquesta raó se li apliqués el grau carcel.lari adequat. Eren evidentment els
resultats de l‟influencia dels Ondeaur.
Al sortir de la presó en Fred trobà al seu pare esperant-lo, i li demanà que
l‟acompanyés, monsieur Ondeaur el volia veure.
Sense fer-los esperar gens ni mica, els va fer entrar al seu despatx. Quan
en Fred intentà excusar-se o agrair-li el seu suport, com si mai hagués
passat res, monsieur Auguste, li proposà que l‟acompanyés en el viatge
que l‟endemà feia a Nova York. Tenia que estar aquí mateix a les set del
matí amb una muda per passar una o dos nits a fora. Ja que volia parlar
amb ell durant el viatge. D‟aquesta manera començà la seva relació amb la
DTC Ondeaur, volant en Jet privat fins la capital americana. Anaven cinc
persones, i en Fred no sabia exactament quin era el seu paper.
21
El segon dia, en un moment determinat, monsieur Ondeaur li explicà que
necessitava a una persona jove i preparada com ell, per substituir a un dels
seus secretaris, en Morgan. Aquest volia jubilar-se, tenia sobradament
l‟edat i ja no suportava els continuats viatges que tenia que fer. La
proposta era: Mentre en Morgan anava preparant els seus papers, en Fred
podria anar posant-se al corrent de la nova feina. Dintre d‟un any de
proba, més o menys, tornarien a parlar-ne i ells dos lliurement decidirien.
En el cas de estar-hi d‟acord acabarien de concretar les condicions
definitives.
En Fred al·lucinava, no es que esperés retrets, però potser si que algun
comentari admonitori. Acabava de sortir de la presó, i en un jet privat
acabava de volar fins a Nova York. Estava en un hotel de faula, i aquest
home extraordinari en un gest imprevisible li feia una proposta que ni
podia somniar. S‟havia portat immillorablement amb el seu pare, quan
aquest estava desfet per culpa del fill, li havia retornat la seva dignitat i la
seva autoestima. El seu pare era una bona persona i s‟ho mereixia, això en
Fred encara podia entendre-ho. Però que es portés amb tanta generositat
amb ell?
La reunió prevista per després del temps de proba mai es va produir, en
continuats viatges de negoci, varen passar moltes coses. El primer incident
greu va ser a Mèxic, no van dubtar i entre els dos van repel·lir un intent
d‟assalt de manera contundent. En Fred, decidí d‟aprendre defensa
personal i maneig d‟armes. Això els salvà la vida més d‟una vegada tot
viatjant per països de dubtosa seguretat com els d‟Àfrica.
Quan la Brigitte, força més jove que ell, emprengué les seves actuals
activitats monsieur Ondeaur li demanà que a partir d‟aquell dia no deixés
d‟acompanyar-la en cap moment. Es convertí en el seu secretari personal
per sempre.
Per fi, en Ferran aparegué fresc i descansat i amb ganes de prendre un
esmorzar abundant. Es presentaren mútuament, no es coneixien tot i que el
Fred si que coneixia de vista al Ferran però no digué que l‟havia seguit
quan la Brigitte anava amb ell.
- No fa pas massa que la senyoreta Ondeaur ha telefonat dient que dintre
de mitja hora aproximadament estarà aquí amb nosaltres. Però que anem
fent. Senyor Batlló, desitja de facilitar-li un seguit d‟explicacions que creu
oportunes.
- Potser vostè, Fred, em podria avançar alguna cosa?
- No, ella ho farà amb més coneixement de causa. Tan sols sóc el
secretari de la senyoreta Ondeaur. Si li sembla podem apropar-nos
buffet lliure, fins ara tan sols havia pres un cafè.
- -Doncs jo ni tan sols això. Som-hi.
22
- Capítol 6é. Explicacions
Quan arribà la Brigitte, ja havien acabat de menjar. Ella va fer cas
omís de la mà que en Ferran li allargava i el petoneja a cada galta. S‟adonà
de la seva inicial fredor i procurà passar–ho per alt com si no se‟n adonés.
- Veig que ja has conegut al Fred, la meva mà dreta. En principi estava
previst que et portés a un despatx que tenim a la delegació de les Nacions
Unides, però penso que es més discret que parlem aquí.
- Fred no cal que marxis, pots quedar-te, si vols.
En Fred es limità a preguntar-li si li deixava el cotxe o se‟l emportava. La
Brigitte contestà dient-li que se‟l emportés. Que en tot cas agafaria un taxi.
I en Fred discretament se‟n anà.
Va ser ella la que en aquesta ocasió allargà la mà i la deixa caure sobre la
seva. En Ferran seguia poc receptiu i la retirà poc a poc. Estava molest.
T‟agraeixo que em concedeixis un temps per poder-te donar una
explicació sobre el que ha passat recentment. Hauria d‟haver estat més
explícita, però espero ser-ho més ara. Després, tu mateix. I va fer una
pausa. Volia començar i no sabia exactament com fer-ho.
- Ferran, la veritat es que et necessitem!
Ell la mirà sorprès. - Qui em necessita? Qui són els que em necessiten ja
que em parles en plural?
Ella tornà a fer cas omís de les seves maneres i seguí dient - Has sentit
a parlar mai d‟un tal Charles Taylor.
- Sí, un negre expresident de Libèria? Un mal tío!
- Exactament. Sabràs que està essent jutjat per la “Cort Penal
Internacional” de La Haya, acusat de patrocinar la guerra a Sierra
Leona a canvi de diamants. Es un judici que porta prop d‟ un any i un
dels testimonis era la Naomí Campbell, la model de color. Ella havia
arribat a reconèixer com el dictador li havia regalat uns diamants.
Era una declaració important, ja que les gemmes procedien de la veïna
Sierra Leona i contradeia la seva defensa quan assegurava que ell de
diamants res de res.
Ara la Campbell es limita a dir que uns ajudants del President liberià li
varen portar “unes pedres petites i brutes” i que les donà a la Fundació
de Nelson Mandela.
Aquesta darrera declaració de la model, fa més difícil inculpar-lo. Ha
envalentit la seva actitud davant el tribunal, s‟ha tornat insolent, crida
als jutges i abandona la sala quan li dona la gana.
- Bé, interrompé en Ferrant, però insisteixo, encara no m‟has dit qui
sou ni el que jo hi pugui tenir a veure. He vingut aquí per passar-ho bé,
estic de vacances. No vull estar ficat en embolics de diamants.
23
- Sí. Te‟ns raó –digué la Brigitte conciliadora – i es que no
aconsegueixo ser lo explícita que desitjaria. Deixem seguir.
Qui sóc? Treballo per la WDC – la “Word Diamont Council” -, una
entitat que té com a finalitat perseguir l‟ús il·lícit dels diamants per
sufragar guerres. Són els que en diem “Diamants de sang”. Segur que
coneixes de que es tracta.
- Bé, ja hem avançat una mica.- En Ferran seguia amb mal peu,
havia començat enfadat i el seu to era un pèl intolerant -Ja sé una mica
més de tu, sé que a més d‟agradar-te la música ets una alta executiva
d‟una empresa diamantífera, amb secretari particular, xofer...en lloc
d‟una noia corrent, una turista normal de vacances per Israel.
No s‟ho esperava. La Brigitte va vacil·lar abans de contestar.
Però quan ho va fer, va ser la Brigitte decidida, la que sap el que vol ,
on va i no es deixa trepitjar. - Treballo vocacionalment per una causa
noble. I mai m‟he fet passar pel que no sóc, i menys amb tu. No puc
acceptar determinades valoracions perfectament gratuïtes per la teva
part. Potser es millor que acabem i ho deixem córrer en lloc de discutir-
nos tontament.
Era claríssim que en Ferran estava picat. El seu to era quasi
ofensiu. I no estava disposada sentir-se assetjada tan sols per la seva
situació professional, econòmica, social o el que sigui. Les poques
hores que passà amb ell no li donaven dret a jutjar-la, i menys d‟una
manera tan negativa. No faltaria més
Prengué la decisió d‟anar-se`n. Caldria busca altres solucions, ja que
ell no semblava disposat a col·laborar adequadament.
Lentament anà retirant la cadira per posar-se dreta i marxar, mentre
recuperava la seva cartera de mà.
En Ferran va reparar en la cara de la Brigitte. Traslluïa ràbia i
desencís a la vegada, sense perdre absolutament res del seu habitual
encant, tot el contrari. Un llamp creuà la ment d‟en Ferran. Inassequible
per a ell. Tot i així, de cap manera volia allunyar-se de ella d‟aquesta
manera tan estúpida.
- M‟has de disculpar- digué en Ferran, -Et demano que no te‟n
vagis i acabis d‟explicar-m‟ho tot. Estic francament confús i potser això
m‟ha fet ser incorrecte. He estat injust. La Brigitte seguia dempeus. I en
Ferran insistí – Per favor quedat. I acaba d‟explicar-m‟ho.
Ella no feia el gest de tornar a seure, però tampoc de marxar. En
Ferran se li acostà i agafant-la pel colze li suggerí de sortir al jardí de
l‟hotel i passejar. Comprenia que no era fàcil reprendre el diàleg.
- Quin dia tan preciós! Ens anirà bé passejar tranquil·lament.
- Ha quedat clar que estàs integrada en una organització que vol impedir que
amb diamants es sufraguin guerres en el tercer món- prosseguí en Ferran
24
- I que esteu treballant per obtenir la condemna del dictador de Libèria,
en Taylor. Un objectiu que casi havíeu assolit però el canvi de testimoni de
la Campbell ho ha tirat tot per terra. Es així?
- Sí -assenti la Brigitte
- I ara, que penseu fer? Teniu alguna nova estratègia?
- Existeixen uns altres diamants també del Taylor. Va enviar unes
gemmes per que fossin tallades a Tel Aviv en algun taller clandestí. Si ens
féssim amb elles, podríem tornar a fer efectiva l‟acusació. Portem temps
atents al retorn dels diamants ja tallats i ho tenim molt treballat.
Seguien deambulant lentament i parlant a la vegada. Tot i així era una
conversa ferida pel xoc anterior. La Brigitte prosseguí el seu relat.
- Fa pocs dies la policia israeliana ens alertava de la possible arribada del
missatger que tenia que fer-se càrrec dels diamants. Un confident en va fer
la descripció i la policia un retrat. La confidència i el dibuix podia coincidir
perfectament amb en Ferran Batlló.
Es per aquest motiu que quan tu arribes a la terminal de l‟aeroport,
t‟examinen curosament de dalt a baix, calibren totes les possibilitats i no
poden fer altra cosa que dubtar si tenien o no al davant la persona que
esperaven.
En Ferran, anava entenen la pèrdua de temps en el pesat control de
policia al demanar el visat. Com el devien observar llargament a través del
mirall del fons de la paret.
- Fins que no arribaren a parlar amb Barcelona i els confirmen la teva
identitat, no queda clar que t‟hi assemblaves molt, però que no ho eres. -
Segui la Brigitte. - La policia ens mantenia al corrent. Va ser aleshores que
ens donàrem compte de les possibilitats que se‟ns presentaven si arribàvem
a poder contar amb la teva cooperació.
Vaig voler assegurar-me`n personalment de que era possible i que eres la
persona indicada. Aquest va ser el motiu que m‟induí a trobar-me amb tu en
el museu. Idea que es confirmà com a bona, quan em comentes l‟anècdota
del noi de la bicicleta. També ells creien que ets tu a qui esperen. A més la
policia deixa filtrar que tenen una persona en observació, i poc discretament
et vigilen i fins es passen al aturar-te per portar-te fins aquí. No es més que
una estratègia per cridar l‟atenció sobre tu. Tot el dia varem intentar avisar-
te, per evitar-te sorpreses. No fou possible.
No se li havia proposat directament encara. Però la proposta estava
pràcticament feta. En Ferran va anar pensant en veu alta.
- Necessitaria permís de Barcelona.
- Hi estan d‟acord si tu també ho estàs. Depèn únicament de tu.
- Davant d‟uns diamants enseguida posaria en evidència que no sóc un
expert. No hi entenc res de res.
- En Fred ho és i t‟entrenaria. No aixecaries sospites.
25
- I si es presenta l‟autèntic enviat?
- Està retingut a Hamburg, li varem provocar una baralla amb lesions i
està sota custodia pendent de judici.
- Devia portar alguna acreditació.
- Efectivament un document d‟ingrés d‟efectiu contra un Banc Suís.
L‟autèntic el tenim nosaltres ell en té una copia cosa que ignora..
- Pot avisar de la seva actual situació.
- No sap a qui ha d‟avisar. No sortirà d‟Hamburg sense que nosaltres no
ho sapiguem.
- En Ferran restà en silenci un moment fins que acabà murmurant. -Quan
vols que comencem amb les classes?
La cara de la Brigitte s‟il·luminà al instant. Tan sols digué.
- Gràcies. T‟asseguro que es una bona causa.
També vull que sàpigues. Que tot el que et vaig dir aquella nit al
Casablanca, va ser real. M‟agradaria tornar-hi anar amb tu quan acabem
amb l‟assumpte Taylor.
- No tems les segones parts? Diuen que mai són bones!
- Ens arriscarem. I en tot cas m‟agradaria que vinguessis a Montreal per
primavera, els meus pares t‟acollirien gustosament.
- Per el “Festival International de Jazz”, per exemple?
- Vas dir que havies estat al Canadà. Però Montreal n‟és la Capital
Cultural. No te la pots perdre! Es una illa meravellosa entre dos rius,
plena de jardins, acollidora. Em tindries a mi com a guia permanent.
- I ara? –Preguntà en Ferran.
- T‟enviaré en Fred. Es convertirà en la teva ombra durant aquests dies.
Reservarà habitació en el teu mateix hotel. Quan vols tornar a Tel
Aviv?
- Quan abans millor. Però ara vull fer una ràpida visita al “Mont Hertzl”,
desitjaria complir un vell propòsit i localitzar la tomba d‟una noia que
va morir assassinada a Espanya i de la que vaig portar el cas.
- Allà només hi enterren els herois o polítics destacats. Sabràs que en
diuen “Muntanya del Record”.
- La van matar islamistes radicals que descobriren que era una agent
israeliana infiltrada entre ells. De Barcelona, suposem que traslladaren
el seu cadàver a Israel, pot estar perfectament enterrada en el Herzel,
era una heroïna.
- Hi veuràs les tombes del Yitzhak Rabin o de la Golda Meir.
Diguem l`hora en que vols tornar a Tel Aviv per dir-ho al Fred i així hi
podreu anar junts.
- A partir de la sis de la tarda, quan a ell li vingui bé.
- D‟acord. - Li agafà les dues mans, el mirà directe als ulls tot dient
- Gràcies una vegada més. Es una bona causa.
26
Capítol 7è. Retorn a Tel Aviv.
Al cementiri si accedia per una amplia escalinata de pedra presidida per
dues banderes de Israel, un escut de l‟exèrcit israelià i una estrella de
David, les dues ensenyes de bronze, clavades a banda i banda de la
paret d‟entrada.
El recinte es immens, pràcticament tot a l‟aire lliure, rodejat de bosc. A
dintre l‟esplanada i en lloc destacat la tomba, d‟en Herzl, el renovador
del nou sionisme. A pesar de la mica de verd, espargit d‟un cantó a
l‟altre. El lloc li resultà fred, amb massa pedra i pràcticament sense ni
una flor. Al menys aquell dia.
No tot eren tombes també hi havia infinitat de làpides amb les
inscripcions de milers de noms. Ni tothom reposava igual. També entre
els morts hi havia categories. Uns tenien una placa col·lectiva altres
tombes individuals.
En Ferran quedà desconcertat, cap similitud amb els nostres cementiris
amb xiprers i plens de flors. Algun monument tan modern que tampoc
inspirava res. Un d‟ells era una cosa metàl·lica enorme com una bastida
de ferro de color vermell.
El vent li portava l‟olor de pins del bosc del voltant. Donà una mirada
panoràmica i decidí buscar alguna oficina i preguntar per la Marta
Abia.
L‟encarregat del registre atent i eficaç, però resultà inútil. Res de res,
l‟ordinador un cop introduït els nom de la Marta contestà negativament.
- Majoritàriament els enterrats aquí són militars. Ho era aquesta noia? Si
era del Mossad, ells li sabran dir on està enterrada.
En alguns casos els familiars prefereixen enterrar-los a prop don viuen
o el difunt ha deixat constància de ser enterrat en algun altre lloc per
raons sentimentals.
- En Ferran, marxà desanimat, per la fredor de tanta pedra i per el nul
resultat obtingut. Li sobrava temps i anà fent el camí de retorn
caminant. I contemplant la panoràmica d‟una part de la ciutat de
Jerusalem.
Veié una cúpula invertida reposant directament sobre el terra. Sens
dubte el Santuari del Llibre. En el subsòl a proba d‟atacs atòmics, s‟hi
guarda un fragment del Rollo de Isaïes trobat en una cova prop del Mar
Mort a Qumran. Desenrotllat en cercle, i protegit de l‟excés de llum, es pot
contemplar l‟exemplar bíblic més antic i ben conservat. No dubtà en entrar
i visitar-lo. Restes arqueològiques, i pergamins tot curosament presentat.
27
Una visita ràpida i satisfactòria. – - Al sortir preguntà si era possible
demanar un taxi per telèfon. Cap problema.
A l‟hotel, tranquil·lament amb una aigua mineral al davant en Fred ja
l‟esperava.
- No sabia que fer i he preferit venir abans d‟hora – digué el Fred –
Per cert tinc això per a tu, es de la senyoreta Ondeaur.
- En Ferran no dubtà en obrir el sobre i aparegueren dues localitats per a la
Eurolliga de Basquetbol. “Maccabi Tel Aviv” – “Regal Barcelona”. En
Ferran no pogué evitar un sonor – Guau! Fred t‟agrada el basquet? Tenim
entrades per anar-hi demà. Quin detall de la Brigitte! I ni més ni menys
que per veure el Barça. Toma tu! No m‟ho podia pas esperar. Es d‟agrair.
En poc més d‟una hora ja estaven a Tel Aviv. I no perderen el temps, en
Fred inicià els entrenaments per familiaritzar al Ferran amb els diamants.
En Ferran de mica en mica s‟adonà que era un món fascinant pels entesos.
No es tractava tan sols d‟una frivolitat o d‟un símbol de la riquesa, era
quelcom més.
El diamant s‟ha format en el interior de la terra a 140 o 190 kilòmetres de
fondària durant períodes de 1 a 3 milions d‟anys, un 25/75% de la edat de
la nostra terra. Però no era tan sols inigualable bellesa. Es el material més
dur que existeix en la natura i el seu ús industrial es múltiple.
En Fred mentre l‟anava instruint sobre els diamants, li anà passant els
senzills elements que els gemmòlegs porten sempre a sobre i fan servir
habitualment: una franja, no massa gran de vellut en seda natural –vellut
xifón- de color negre que servirà per deixar reposar les pedres precioses.
Unes pinces metàl·liques per manejar-les, no es fan servir els dits, i una
lupa per posar-se al ull. Les balances de gran precisió donen els quillats de
cada peça. El quillat equival a 0,2 grams
En Peter donava importància al gest, a la desimboltura i seguretat, amb
que el professional maneja aquestes pedres tan delicades.
Una i altra vegada li feia agafar el petit vellut, desplegar-lo, abocar al seu
damunt els brillants i amb les pinces agafar-los d‟un a un i examinar-los
sota la millor llum.
El diamant es carbó d‟una puresa extraordinària això li proporciona la seva
brillantor única. Les impureses són les que determinen el seu us industrial
quan els embruten. O li poden proporcionar un valor afegit en aquelles
gemmes que tenen colors d‟una bellesa fora del corrent.
També l‟obligava a seleccionar. Li espargia un grapat de brillants sobre el
vellut i li feia separar primer les falsificacions dels autèntics, després els
bruts i les talles defectuoses. A cada proba no deixava d‟anotar els encerts
i els errors, que de mica en mica es reduïen.
Diamant, del grec adamàs-invencible...en Ferran ja no escoltava.
28
Interiorment desitjava que a més del rotllo dels diamants alguna vegada li
parlés de la Brigitte. Poder-se-la imaginar a través de les paraules del Fred
movent-se per Montréal, en mig de l‟ambient familiar , entre els seus
amics. Però en Fred era d‟una discreció total, no es referia mai a ella. Al
Ferran li costava acceptar el seu desencís però tampoc s‟atreví mai a fer-li
una sola pregunta sobre la noia.
El partit entre em Maccabi i el Barça va ser d‟infart. Fins el Fred a qui li
agradava més el beisbol va arribar a quedar-se sense veu. L‟ambient local
era impressionant, cridaven i cantaven sense parar en un estadi ple fins a la
bandera. Les cheerleaders – les animadores- eren unes noies fora de sèrie
que no paraven d‟evolucionar i animar als seus. Eren tot un espectacle. En
Fred, trencant-se de riure explicà l‟anècdota dels “Hapoel Migdal” l‟equip
dels jues ortodoxes que escandalitzats pel festival de pits i malucs, van
decidir esverats per unes cheerleadres pudicament cobertes per malles.
El Barça inicià el partit malament, als cinc minuts perdia fins arribar a
tenir un 16-5. Acabà guanyant per 85-92 pels pèls i gràcies a jugar la
pròrroga. Però, mare meva quin tip de patir! Sort d‟en Morris que va estar
genial .
En Xavi Pascual –l‟entrenador del Barça - nerviós i excitat no
parà d‟agitar-se i donar instruccions durant el partit. Al acabar en Ferran,
que el coneixia, havia parlat amb ell un parell de vegades, estigué temptat
d‟anar a saludar-lo. Tot i així o deixà córrer, tots plegats entrenador i
jugadors estaven massa excitats, i al Xavi no li deixaven de donar cops i
abraçades.
Després de sopar en Fred volia tornar “dale que dale”, amb més històries
sobre els diamants. Estava clar que a les gemmes se les coneixia com a
diamants en brut i al ser tallats en facetes es convertien en brillants. Com
als grans cuiners, els talladors de diamants famosos cobraven autèntiques
fortunes per fer el seu treball. Una feina d‟inspiració, que abans de portar-
lo a terme era fruit de llarga reflexió. El tallat d‟una gemma, podia obtenir
un brillant amb mes qualitat o fins desgraciar--lo. En Fred anà explicant
que les facetes que li tallen a un diamant són exactament 56.
En Ferran, cansat li digué que ja en tenia prou per aquell dia, volia fer una
trucada a Barcelona i es retirava a descansar.
Mirà la diferència horària i comprovà que encara trobaria a don Alfonso
tancat al seu despatx de Via Laietana.
Hi era i li passaren la trucada al instant.
- Sabia que me llamarias Ferran. Tranquilo en todos los aspectos. Nos
telefonearon i nos pusieron al corriente del asunto Taylor. Que quede claro
29
que a pesar de que lo vemos con buenos ojos eres tu el que has de decidir.
En estos asuntos siempre hay probabilidades de riesgo. Demasiado dinero
por el medio, i esto es tentador.
En cuanto a esta gente, són de fiar. Haces bien en llamar hay que ir
seguros i podria tratarse de un negocio sucio. Hemos averiguado sobre
ellos. La chica es de una familia que llegó al Canadà con los primeros
colonizadores, ésto allà es como si fueran de la casa de Alba o algo por el
estilo. Los padres viven en una residència colonial. Són gente con yate,
quadras i hasta jet privado. La hija es inteligente, instruida, muy decidida e
independiente. No es una hija de papà, ni vive con ellos. Tiene un
apartamento en Montreal. Quiere un mundo mejor i por esto està metida en
estos berenjenales que no dejan de ser peligrosos. Nadie quiere que le
fastidien su lucrativo negocio en diamantes.
Le acompanya un tal Fred su padre ya trabajaba para los Ondeaur. Una
especie de guardaespaldas de confianza, que seria capaz de arriesgar su
vida para proteger-la. También es universitario, muy eficiente i de fiar.
La persona que se ha de contactar contigo, el intermediario. Hemos
manejado unas informaciones i hay tres posibles sujetos. Ninguno de fiar,
són malos bichos, marrulleros. Nos senyalan solo a tres personas: el
alemán que no lo es però tiene un acento característico. El rubio un tipo
frío y calculador, siempre elegante en exceso i finalmente el mellado por
el mal estado de la dentadura. Uno de ellos puede ser vuestro hombre. el
intermediador entre el tallador de diamantes i los de Taylor. En Tel Aviv
no existen otros posibles sujetos. Ojo, todos ellos van armados. No te fies i
vete con cuidado. Suerte y cuenta con nosotros.
Cansadíssim, i no hi havia manera de conciliar el son. Es sentia un
maleït masclista quan s‟adonava que en el fons li feia ràbia que la Brigitte
no fos una noia “normal i corrent”. Caram! No podia pensar en un altra
cosa? I que volia dir normal i corrent? Ni ell mateix ho sabia.
L‟endemà volgué anar a veure el pare Miquel, portava un sobre
preparat amb dòlars. Es moneda més apreciada que el Shequel, que es va
devaluant. Volia correspondre al obsequi de la icona, segur que podria fer-
los servir en obres caritatives o en necessitats del convent. La figura del
pare Miquel, l‟havia captivat, visitar-lo novament l‟ajudaria a trempar el
nerviosisme de l‟espera, necessitava parlar amb algú de la Brigitte i no
tenia masses persones per a fer-ho. En el menjador hi trobà al Fred i varen
acabar d‟esmorzar junts. Ell creia que el contacte no podia tardar en
produir-se a menys que els brillants encara no estiguessin a punt. Però no
ho creia probable. Si en Ferran anava al convent dels franciscans, al sortir
en Fred li demanà que el telefonés per tal de dinar plegats, calia que quan
es produís el contacte estiguessin junts. Anar sol seria massa arriscat.
30
Demanà un taxi a la recepció. La recepcionista li suggerí que sortís i
n‟agafés un dels que habitualment esperen a la porta. Somrigué afegint que
li feia aquesta recomanació per tal d‟estalviar-li la tarifa suplementària pel
fet d‟avisar-los telefònicament.
En Ferran ho va fer tal qual, i demanà al taxista que el deixés en la bonica
plaça del “Barri dels artistes”. Tranquil·lament gaudint del sol i la bona
temperatura, es dirigí sense preses cap el convent dels franciscans.
Empenyé la porta que sempre restava oberta i s‟apropà al frare
recepcionista. Que enseguida el reconegué.
- Si es possible voldria veure al pare Miquel.
- Vostè es el català que el va visitar fa poc. Veritat? El recordo
perfectament. Desgraciadament ja no serà possible. Al pare Miquel el
varem enterrar ahir. Si, el trobarem mort en el seu estudi, com si
s‟hagués dormit. Reposa en el Senyor.
En Ferran quedà parat. Qui es podia imaginar un fet semblant. - No se
que dir. No m‟ho esperava, així de repent Era una persona acollidora que
inspirava confiança. Enseguida et donava una gran sensació d‟amistat.
Volia entregar-li un donatiu per tal de que l‟apliqués a alguna bona obra.
Pot fer-ho vostè mateix en nom meu?
- Certament, no faltaria més. Pot esperar-se un parell de minuts?
El franciscà retornà quasi d‟immediat i en la mà portava el rebut de
l‟almoina i li`n donà novament les gràcies.
- Tenim un banc d‟aliments que amb l‟atur que està sofrint el país cada
dia està més buit. Aquesta diners que ens dóna ens serà una bona ajuda.
Que el Senyor li pagui.
En Ferran restà impressionat per la mort del pare Miquel, un fet tan
sobtat. Es dirigí cap l‟església del mateix convent. El temple de Sant Pere
era majestuós, però ni les boniques vidrieres ni els quadres de pintura
pogueren atraure la seva atenció. El seu cap estava amb el franciscà mort.
Acabava de perdre algú que li donava la sensació de conèixer de sempre. I
no de tan pocs dies com feia. Un vell amic. I com en un film, la imatge de
ell i les seves amables paraules revivien clarament en la seva ment.
Que podia portar a un home com el pare Miquel, a renunciar a tota
una vida i convertir-se en un pobre frare. Una vida es llarga, són molts
anys, dies, força temps en que es poden fer i viure moltes coses. I ell
renuncià a fer-les o a gaudir-les... se‟l veia en pau...i la transmetia quan
t‟hi acostaves. Donava allò que el poder o la força no poden donar mai
quan es tracta de sentiments, de comprensió o d‟afecte.
31
Capítol 8é. En marxa.
Es recordà de la recomanació d‟en Fred. I el trucà.
- Tens una nota que t`han deixat a recepció. Ho ignoro. Podria ser
l‟anunci de contacte. La tinc a la ma, i l‟obro. Un moment. Textualment
diu: “Bar Hotel Moria 3,30” . El Moria està a la Marina o sigui a ran de
mar i a la punta contraria de on estàs tu ara, a l‟altre cantó de Jaffa. Millor
que vinguis a l‟hotel, dinarem per aquí, hi ha bons llocs. Hem de parlar i
t‟he de donar un parell de coses.
Cerca un taxi i no ni havia cap a la vista. No ho lamentà, era agradable
anar baixant el turó de Jaffa. La figura del franciscà no el deixava. S‟aturà
un moments per contemplar com una trentena de jueus joves cantaven en
corro en mig del carrer. Tots anaven vestits igual, de negre amb camises
blanques i amb el cap cobert per un barret també negre.
Seguí caminant per la Banana Beach. A l‟entrada d‟un museu hi havia
una parada, li va fer una lleu senyal amb la mà al taxista i li demanà que el
portés al Renaissence.
En Fred llegia la premsa amb l‟habitual botella d‟aigua mineral al
davant, era un gran consumidor de líquid. Somrigué al veure entrar al
Ferran.
- Arribes oportunament. Hem d‟acabar de concretar la que ens espera. Si
et sembla bé podríem anar a la meva habitació.
- Com veus ja arribat el moment. Com a professional no se‟t escapa que
hem d‟estar preparats per afrontar qualsevol situació no prevista. Hem de
partir de la base que són gent poc recomanable i disposats a tot. Dit això.
Es primordial que el intercanvi es porti a terme. Primer tenir els diamants
que són la proba material contra en Taylor.
Segón, el pagament es fa amb document d‟ingrés a la Banca suïssa,
“Banca de Credit Suisse” ells no volen problemes ho demanaren d‟aquesta
manera. Això ens permet relacionar-ho tot. Els diners els diposità el
Taylor, i els cobraran els d‟aquí.
Procurarem tenir documents addicionals. Albarans, detall del material,
no insisteixo, ja en varem parlar.
Amb això tindrem el suficient per inculpar-lo.
Per tant, no interessa que la operació fracassi. No interessa, per exemple
que arribéssim a arrestar-los encara que agaféssim els diamants. No
podríem demostrar la relació dels diamants amb en Taylor.
Tenim a la nostra gent en estat d‟alerta, també la Brigitte. Quan dic gent
em refereixo també a la policia israeliana que està cooperant amb
nosaltres. No veurem a ningú, però hi estaran en tot moment.
32
A partir de que l‟operació s‟hagi portat a terme. Tu entraràs en un risc
potencial molt més gran. En teoria ets portador d‟una autèntica fortuna en
brillants un botí molt llaminer per qualsevol. Dins d‟aquest àmbit, mig
legal mig mafiós aquestes noticies es filtren.
Deixaràs, la bossa de viatge a punt, ja que no tornaràs a l‟hotel. Feta
l‟operació ens recolliran i anirem directament a posar-te en un avió que et
portarà on em diguis. Bé si dius a Barcelona, doncs a Barcelona. Fet.
Tenim permís d‟armes pels dos. Tria –i li obrí un maletí amb mitja
dotzena d‟armes curtes, pistoles, revòlvers. En Ferran escollí una Beretta i
la funda per sota l‟aixella corresponent.
Ja veuràs com tot anirà perfectament. Procura no separar-te mai de mi.
- Ferran, ara es el millor moment per preguntar. Algun dubte? Em consta
que estàs tip de participar en accions més complicades que aquesta. Però
cal anar amb compte sempre.
En Ferran assentí.- Tot ha quedat ben clar, dóna tranquil·litat saber que
estarem contínuament controlats. Estic tranquil, segur que tot anirà com
cal. Aniré a preparar la meva bossa de viatge, la deixaré a l‟habitació ben a
la vista. Per cert Fred, hem de dinar. Tinc la costum de fer-ho lleuger quan
treballo.
Si et sembla dintre d‟una hora podem trobar-nos al vestíbul i farem que
ens vegin. –acabà dient en Fred.
Anaren sense rumb però en direcció a l‟hotel previst per a l‟encontre.
A mig camí hi havia un restaurant francès, el “Pigalle”. Als dos els semblà
adequat i entraren. Consultaren la carta i coincidiren en prendre una
Amanida Subrette de primer, de segon un filet de rap a la planxa, i
finalment un suc natural de fruites tropicals. Prengueren aigua, no
provaren l‟alcohol. El cafè el reservaren per el Moria.
Sobrats de temps anaren caminant cap el lloc de l‟encontre. La
temperatura era primaveral, realment el clima Mediterrani es un regal.
Al Moria en còmodes butaques en Fred demanà un cafè llarg a
l‟americana, en Ferran el volgué “expresso” a la italiana, curt i concentrat.
Faltaven 15 minuts per a l‟hora fixada, els dos restaven callats amb un
diari a la mà que en realitat no llegien, tenien el cap en tensió degut a
l‟espera.
No va passar massa temps que una veu dirigint-se al Ferran li digué en
anglès, - Segueix-me- el tipus era gran i alt, una espècie de perdonavides.
Havia sorgit sense ser vist, en lloc d‟entrar pel davant devia haver entrat
per alguna porta posterior de l‟hotel, segur que coneixia bé el lloc.
En Ferran s‟aixecà com també ho va fer el Fred.
- Aquest no. Només tu.- Digué el perdonavides.
- Aquest sí! - Replicà en Ferran i es tornà a seure en la butaca.
33
L‟home vacil·là i finalment accedí tot dient – Ja ho veure‟m.
Travessà la cuina del restaurant fins arribar a una sortida del servei
situada en la part posterior de l‟hotel. Allà els esperava un vehicle amb
el motor encès.
En Fred s‟introduí directament i el Ferran el seguí. A dintre hi estava
un home perfumat fins l‟extrem. El Rubio se‟ns dubte.
Es dirigí a l‟alt i gros dient-li, - Fes fora aquest tío d‟aquí!
- Aquest tío es amic meu i va a on vaig jo. Rubio, si no vols fer la
feina, tranquil i adéu. Tu tens la paraula. El fet que sabessin el seu
malnom el desconcertà.
- Aquest no es el tracte.
- Ara sí. De que tens por Rubio? Tu portes un amic i jo en porto un
altre. Que passa?
- Bé. Però res d‟armes. Si en porteu doneu-les al Tom.
- Em portem com en porteu vosaltres, no faltaria més. I acabem d‟una
vegada que estem perdent el temps. O confies en mi i fem el que hem
de fer o pleguem!
La trobada no anava tal com esperava el Rubio, tot i així al final va
remugar -Tom. Anem.- El anomenat Tom feia de xofer va pujar i ràpid
arrancà violentament el vehicle.
En Ferran pensà que a pesar de l‟estratègia de fer-los sortir pel
darrera, la policia els devia tenir controlats. Al menys això esperava. En
quan al Rubio i el seu ajudant, no se‟ls veia realment veterans experts,
se‟ls notava insegurs.
En lloc de sortir discretament, el cotxe sortí disparat amb una forta
grinyolada dels neumàtics. Estaven clarament nerviosos. Això els feia
particularment perillosos, pensà en Ferran, podien tenir reaccions
inesperades. En Fred estava callat al seu costat, aparentment tranquil
com era habitual en ell.
Ni cinc minuts havien passat que s‟aturaven en el Port Vell del mateix
Tel-Aviv. En realitat estaven a pocs metres del Moria. Era evident que
els farien pujar a una embarcació que devien tenir allà mateix. En
Ferran canvià una mirada ràpida amb en Fred, que contestà amb un
imperceptible moviment d‟espatlles. Acceptava que l‟operació es fes a
bord d‟una embarcació. Cosa que no agradà gens ni mica al Ferran no
ho esperava. Quedarien desprotegits. Aquells esverats es podrien desfer
tranquil·lament d‟ells. Un tret i a l‟aigua. D‟altre manera no deixarien
el rastre tan clar d‟una embarcació! Pensaven desfer-se d‟ells?
Efectivament es dirigiren a una motora amarrada al moll. En Ferran
donà una mirada circular, amb l‟esperança de veure un policia camuflat
de pescador de canya o un borratxo fent esses i res de res. Ningú en
34
lloc. La cosa es complicava. Enfilaren la passarel·la d‟entrada a bord, el
Rubio al davant i al darrera de tots el seu soci.
- Portes els papers del pagament? Preguntà el Rubio.
- Naturalment digué en Ferran -agafà la cartera i va treure el document i
li donà- Com pots veure només hi falta la firma meva, que confirmi la
recepció del gènere en condicions – s‟inventà sobre la marxa i l‟altra ho
acceptà sense dubtar tot retornant-li els papers.
El goril·la anà a engegar la motora, mentre el Rubio desplegava una taula
adossada a la borda de l‟embarcació. Semblava que farien la transacció
aquí a coberta, però en alta mar. En Ferran no deixava de dirigir els seus
ulls cap al Fred que restava igual, com indiferent al perill que corrien. I
quan no el mirava, escrutava l‟entorn per veure algun senyal de possible
ajuda en cas necessari, però res. Estaven ben abandonats. Es sentia tens.
L‟embarcació navegà uns pocs minuts rumb a l‟horitzó i s‟aturà, estaven a
un parell de milles de la costa. No s‟havia previst que els fessin pujar a una
motora. Ni cap vaixell proper. Tan sols els que restaren als amarres.
Estaven perfectament aïllats i abandonats a la seva sort.
- Voleu prendre alguna cosa, whisky o cognac? Apuntà el Rubio.
- Millor anar per feina. Gràcies.
- Be, be- i es serví un trago llarg del whisky. Anà a la cabina i en sortí amb
una petita capsa que entregà al Ferran. Al interior, sis bossetes de plàstic
transparent, aparellades. Les gemes entregades a tallar originalment devien
ser tres. Tres bossetes contenien un sol brillant cadascuna, els de major
grandària. En les altres els brillantets menors resultants de l‟aprofitament
de les restes de cada gemma.
- Vull la especificació de cada peça. Demanà en Ferran.
L‟altre li allargà uns fulls. – Aquí ho tens i també el “Certificat
Internacional d‟Origen” de les gemmes. Era naturalment fals.
Sorprenentment, li donaven el detall amb capçalera del tallador i a més
un Certificat dels brillants expedit a Suïssa. No es anòmal que un país com
Suïssa que no té mines de diamants expedís certificats d‟origen? Com era
possible! En Ferran cada vegada tenia més clar que els hi donaven tot, més
del que esperaven, per que pensaven actuar. En un moment que el Rubio
no el mirava va lliurar la tira de la pistolera, per si de cas. El Tom seguia al
interior de l‟embarcació, no se‟l veia.
En Ferran agafà la capsa i amb aparent calma, estengué el drap de vellut
negre sobre la taula. Deixà al seu costat les pinces i la lupa ocular. I es
disposà a espargir els diamants sobre el vellut, quan de prompte esclatà un
terrabastall. Soroll sobtat i balanceig de l‟embarcació.
Instintivament en Ferran es deixà caure al terra mentre desenfundava la
Beretta tot apuntant al Rubio, que amb la cara lívida agitava els braços tot
clamant – No, no, no...- Tot va ser rapidíssim.
35
En Ferran donà una ullada al Fred. Era ell el qui havia originat aquell
terratrèmol sobtat. El Fred mantenia una pistolota a la mà que clavava
fortament al coll del goril·la. En Ferran veié com amb l‟altra mà baixava
lentament agafant un fusell de repetició que en Tom tenia agafat i “xap” el
llença per la borda al fons del mar.
- Calma, calma... Que passa aquí?... Per favor, que feu!...El Rubio
era víctima del pànic, no deixava de tremolar.
En Ferran recuperà la postura inicial, sense deixar d‟apuntar al
Rubio . Dóna‟m la teva arma- li digué- i en parlarem, vull treballar
tranquil. El teu goril·la ha pujat a coberta a fer el burro armat amb un
fusell. Perquè?
- De cap manera hauria disparat. T‟ho juro! Tan sols volíem estar
segurs de que tot aniria correctament, amb tranquil·litat. Mai hem
pensat en disparar-vos.
- Bé. Insisteixo, dóna‟ns la teva “pipa” i també la del teu company
i aquí no ha passat res. Digues-li al teu home que es quedi quietet a
popa, que el meu amic el pugui veure i tingueu-ho clar, estem enfadats,
molt enfadats, amb ganes de disparar un parell de trets, calar foc a
aquesta carraca i tornar amb la Zodíac, però tan sols nosaltres. Queda
clar?
El Fred seguia impassible, s‟havia mogut com un llamp. era difícil
d‟explicar com ho havia fet tan ràpid. Ara restava quiet aparentment
tranquil, veure‟l d‟aquesta manera donava seguretat.
En Ferran recordà la necessitat de que l‟operació arribés a bon terme
fos com fos. Decidí afluixar el to per tal de restablir la situació, si es
podia. I digué.
- Rubio. Heu fet una tonteria però et crec, et crec. Hauries de ser
molt soca per pensar que gaudiries de llarga vida si et fessis també amb
les pedres. Et penses que et deixarien viu? Potser un parell de dies tan
sols, no més. I vendre els diamants! Ho podries fer? Cal ser un
estaquirot per creure-ho. Porteu-se bé i creuré el que em dius de que tot
ha estat un malentès. Provem de tornar a on érem, i acabem la feina.
En Ferran, com si res, començà examinant els tres brillants grans.
Eren d‟una puresa impressionant. La talla era perfecte, impecable.
Va contar els brillants de cada bosseta i coincidien amb el detall
adjunt. Tan sols li restava verificar el pes, però pensà que era millor
acabar quan abans millor. Tot semblava en ordre. Agafà el document
del “Crèdit Suïsse” hi afegí, un “conforme”, la data i el signà. Pura
comèdia però els donaria confiança. El donà al Rubio. - Veus com som
legals. No tenies res a témer, aquí en tens la proba!
Tragué les bales de les dos pistoles les deixà en el calaix de la taula i
allargà al Rubio les armes tot afegint.
36
- Provem de ser sensats. T‟he donat el Comprovant de la Banca, i tu
m‟has lliurat els brillants. Hem fet el que teníem de fer. Si nosaltres
haguéssim volgut fer-nos amb els diners de Suïssa, ja no t‟hauria donat
el document. Estem controlant la situació i ja veus que ens comportem
lleialment. Si vols afegir alguna cosa, es el moment de fer-ho. I ara sí,
t‟accepto el whisky que m‟oferies abans
- Em sap greu tot el que ha passat- digué el Rubio, tot allargant-li un vas
i la botella de la beguda. Es un assumpte que m‟ha anat gran, no
estàvem preparats.
- Però heu fet una bona feina. Les pedres són esplèndides. Llàstima de la
desconfiança amb que ens heu tractat des del principi. Tot hauria anat
millor sense això. L‟artesà ha fet també una talla impecable, un artista.
- Està aturat passa un mal moment. No ha fet preguntes. Com trauràs les
pedres de Israel?
- Això es cosa nostra. Ocupen poc espai, no es tan complicat. Si et
sembla, fes engegar l‟embarcació i tornem al moll. Al mateix lloc de
sortida, no provis de canviar el rumb.
Allà ens espera un vehicle per recollir-nos. Vosaltres tranquils, tan sols
venen per nosaltres, marxarem al instant i possiblement ja no ens
veurem més. Que tingueu sort.
El Rubio digué al Tom que engegués el motor de l‟embarcació. El Fred
el seguí, seriós com sempre, ja no portava l‟arma a la mà.
El mar entrava en la calma de la mitja tarda, era pla i la navegació
extraordinàriament suau. En poca estona ja estaven de nou atracant al
Port Vell El Tom col·locà la passarel·la per desembarcar.
De la cantonada del port sorgí un Nissan monovolum. No portava
cap distintiu. Àgilment en Ferran i en Fred saltaren de la motora al
moll. Anaren ràpidament cap el cotxe, la porta corredissa s‟obrí sola,
entraren dintre, i el vehicle es posà en marxa al instant.
.
.
37
Capítol 9é. El retorn.
Ja en el interior del vehicle la primera reacció d‟en Ferran va ser la de
tancar els ulls respirant profundament i provar de relaxar-se. Després
s‟adreça al Fred, tot posant-li la ma a l‟espatlla li digué.
- Encara no sé com ho has fet, però has estat precís. Tu també creus
que anaven en serio?
- Sí – digué lacònicament el Fred.
- El vehicle anava ple i naturalment també hi era la Brigitte. Els
viatgers, passats els primers moments de l‟efusió entre el Ferran i el
Fred, varen esclatar en un aplaudiment general. Era la manera felicitar-
los per haver assolit l‟èxit de la arriscada acció.
També la Brigitte s‟apropà com pogué i amb la palma de la mà li
fregà carinyosament l‟espatlla. Estaven eufòrics.
Del total de vuit persones que anaven en monovolum, la Brigitte es
cuidà d‟anar presentant a la resta de companys:
Mister Harry Chase, delegat del secretari general de les Nacions
Unides, i membre de la IDC. A ell entregaren la documentació dels
diamants i l‟estoig que els contenia. Com a representant de les NU els
faria arribar a la “Cort Penal Internacional” de la Haya com a proba
inculpatòria.
El comandant David Hananíes, era el cap la policia especial
israeliana que havia donat suport en l‟operació. A pesar de que no hi
hagué necessitat d‟intervenir hi havien participat dotze agents part dels
quals ja feien camí de retorn als seus centres. Però encara
l‟acompanyaven tres agents, la Mireia una noia molt desperta, l‟Isaac
un jovenet que no es perdia detall i el xofer, en Víctor, que manejava la
Nissan amb amb molta destresa. A una indicació del comandant
Hananíes el Víctor aturà el vehicle i col·locà el banderí de les forces de
les NU.
El Ferran es mirà amb curiositat als tres policies del cos d‟elit, no
sabia ben be perquè però els seus noms li sonaven.
El Fred li reclamà al Ferran la Baretta que li havia deixat aquell
mateix matí.
- Ja no la necessitaràs per res. Anem més que ben protegits amb aquests
joves que ens acompanyen. Afegí somrient.
- En Ferran, es despenjà la funda i juntament amb l‟arma li va passar al
Fred. Aquest hi adjuntà la seva i les retornà al comandant.
- Deu ni do dels teus reflexes, Ferran. Pensava que estaves distret, però
no. Has estat ràpid i amatent, els altres no han tingut temps material de
reaccionar.
38
- I tu. No diguem! Vist i no vist.
- Ferran, era claríssim. Ho ens movíem en aquell precís instant o
quedàvem definitivament a les seves mans. No hi havia alternativa..
En Ferran de sobte reparà que el camí emprés no era precisament el
de l‟aeroport. Corrien per l‟autopista i la direcció era cap a Jerusalem.
- Brigitte. No anem al Ben Gurión, tal com havies dit.
- Efectivament hem tingut que fer un canvi. Tens la teva bossa al darrera
Ferran, no ens hem deixat res teu a l`hotel.
Instintivament apropà la mà a l‟aixella. En va, ja s‟havia després de la
Beretta. No li agradaven les situacions anòmales. I aquesta n‟era una.
Havien dit que anaven a l‟aeroport de Tel-Aviv i en realitat no hi
anaven. En Ferran no deixà d‟estar atent a la carretera.
Faltaven uns deu kilòmetres per arribar a Jerusalem quan l‟auto girà a
l‟esquerra, un indicador anunciava Mevasseret Zion, a uns pocs km. El
vehicle circulà uns minuts per tornar a deixar la general ficant-se per un
camí rural cada vegada més estret fins penetrar en una finca. Semblava
l‟entrada d‟un kibbutz.
Allà varen aparcar, i baixaren tots del cotxe. Un home de mitja edat, els
sortí a l‟encontre i els acollí jovialment, am b un cordial -Shalom - Pau.
Ja els esperaven.
- Han estat força puntuals. Veig que no els ha estat difícil de trobar el
lloc. Molta gent, no veuen la desviació i es passen de llarg.
Semblava que amb el comandant de la policia ja eren vells amics.
- David, quan de temps que no ens veiem! Has de venir més sovint, ja
saps que nosaltres sempre estem aquí i molt contents de veure‟t.
El David anà presentant a la resta començant per delegat del secretari
general de les UN, mister Harry Chasse. Aquí el del kibutz fins va fer
una espècie de reverència, li devia semblar que era el més important de
tota la colla. Als demés tan sols per el nom de pila. La Brigitte, en
Fred...al arribar al Ferran afegí, és el policia espanyol. I li tornà a
estrènyer la mà.
- Bé. Els estem esperant, si són tan amables de seguir-me.
I caminaren amb ell donant el tomb al edifici. Al darrera hi havia
una amplia explanada i al fons una zona enjardinada amb abundants
arbres. Quan la comitiva s‟apropà, pogueren constatar que uns tres-
cents nois i noies de totes les edats estaven allà asseguts esperant-los.
A un senyal, els nois i noies es posaren dempeus i començaren a
aplaudir massivament al grup que anava entrant.
En Ferran estava convençut que l‟homenatge devia anar per el
comissionat de les UN, o potser per el comandant de la policia.
Una senyora gran de cabells blancs, saludà al grup amb unes paraules
en hebreu que en Ferran no entengué. Va ser molt breu.
39
Desprès es dirigí a ell en particular, li oferí la ma i li donà la
benvinguda en hebreu. -Shalom- Pau . Ma shlomjá – Com estàs? En
Ferran tan sols s‟atreví a dir Shalom i afegí –Todá rabá – Moltes
gràcies. Poca cosa més coneixia de l‟hebreu.
Somrient, la senyora li féu indicació que la seguís fins al fons de la
part enjardinada, on l‟esperava una menuda que li va fer ofrena d‟un
ram de flors. En Ferran anava de sorpresa en sorpresa, ara ja no tenia
cap dubte, tot aquell enrenou anava per a ell. Quina cosa més absurda li
havien muntat! La nena amb les flors li donà un cop a la mà, volent dir
que les tenia que agafar. En Ferran recollí les flors no sense donar uns
petons a la nena i repetí el seu – Todá rabá – Moltes gràcies. La
senyora l‟invità a trepitjar la gespa fins una llosa de pedra lleugerament
inclinada que reposava entre dos xiprers.
L‟invità a llegir la doble inscripció amb alfabet hebraic i llatí:
MARTA ABIÀ – Tossa de Mar-Barcelona
19 de desembre de 1998 – 24 anys
Es quedà encara més sorprés. En un dia tens com el que acabava de
viure, com podia preveure que també seria el dia en que per fi estaria al
davant de la tomba on hi reposava la Marta Abià. Aquella noia que
quan veié per primera vegada ni tenia nom. Era tan sols, la noia de Sant
Feliu.
Finalment no pogué contenir l‟emoció, deixà les flors lentament
inclinant-se damunt la tomba de la noia i es portà una má a la cara i
provant d‟evitar que l‟emoció el vencés. Marxava de Israel, convençut
de que aquest moment no s‟arribaria a complir.
Al instant es girà i amb els ulls entelats pogué veure els centenars de
nois i noies que el contemplaven drets i en absolut silenci.
Una altra menuda s‟acostà portant en una safata unes pedres de
dimensions mitjanes que oferí al Ferran, ell n‟agafà un grapat que
respetuosament, i d‟acord amb la tradició, diposità damunt de la llosa.
Eren testimoni de les bones obres de la MARTA.
La responsable amablement l‟agafà del braç i el portà al peu d‟un
micròfon. L‟acompanyant, parlà a poc a poc en anglès per que el jovent
i també el Ferran poguessin entendre-la.
- No es habitual fer amics quan ja no hi som. Però la Marta en va fer un,
sembla un miracle. Aquí el tenim, l‟últim amic que va tenir la Marta,
està aquí entre nosaltres. Es policia, es espanyol i es diu Ferran Batlló.
Ha vingut a Israel amb el desig de trobar la seva tomba i poder-hi
dipositar unes flors, tal com acaba de fer.
40
També volia conèixer la família de la Marta i poder explicar com
foren els seus darrers moments. Això, mister Batlló, ho podrà fer ara
mateix. La Marta vingué al kibbutz quan acabava de perdre els pares,
nosaltres varem ser i som encara la seva família, i desitjaríem conèixer
tot el que ens pugui explicar de ella.
Mister Batlló. Es molt el que li hem d‟agrair. Gràcies per venir al
kibbutz, i per el seu gest d‟honorar la memòria de la Marta. També,
gràcies per la seva entrega en la labor policial que permeté esclarir les
circumstancies de la seva mort. Por tot això Moltes gràcies! - I l‟invità
a dirigir unes paraules als nois i noies allà presents.
- Amigues i amics, avui per a mi ha estat un dia de fortes emocions,
vosaltres n`haveu estat testimonis.
A Barcelona hi ha una muntanya que porta el nom de Montjuic.
Muntanya dels jueus. Allà varen simular l‟enterro de la Marta, mentre
en un avió era traslladada a Israel. En el taüt, tan sols hi havia terra.
Hauria desitjat donar-li l‟últim adéu, però no pogué ser. Però ho he
pogut portar a terme aquí i ara amb tots vosaltres.
Tal com us han dit. Vaig ser el policia al qui encomanaren la missió
d‟esclarir la seva mort. No vaig poder evitar-se-la. Quan en confiaren el
cas ja l`havien mort.
Era una noia decidida i valenta integrada en el Mossad, i complint
una missió que li ha costat la vida. Es pogué infiltrar en una cèl·lula
líbia que operava des d„una petita illa que es diu, Eivissa a l‟altra
extrem de la Mediterrània.
Sota l‟aparença d‟una Escola Nàutica per els turistes i mitjantçan un
veler, movien els seus agents per la Mediterrània occidental, Espanya,
França i Itàlia, amb tota impunitat.
Un dia juntament amb un dels libis, la Marta salpà rumb a la Costa
Blava francesa. A mig camí del seu destí final, una tempesta els obligà
a refugiar-se en un minúscul refugi natural, conegut amb el nom de
Cala Bona, a la Costa Brava Catalana, al nord de Barcelona.
Durant aquells dies, els libis descobriren que la Marta era una agent
israeliana i decidiren eliminar-la. El libi que navegava amb ella
l‟apunyalà. Ella repel·lí l‟agressió disparant dos trets sobre el seu
agressor i pogué pujar fins la carretera on demanà ajuda. Un
automobilista casual, la recollí i la portà a un hospital, però tot va ser
inútil. La ferida rebuda era profunda i va morir, no sense abans
murmurar el nom del veler en que havia arribat fins la costa espanyola.
Quan em confiaren la resolució del seu cas, i la vaig veure. Em va
colpir fortament. Era una noia jove, bonica i li havien llevat la vida en
el millor moment de la seva existència. Tenia dret a viure, a estimar, a
gaudir d‟amics, a somriure, a tenir fills---. Era una mort injusta, inútil. I
41
em vaig jurar que no m‟aturaria fins saber qui era aquella noia i el
perquè de la seva mort. De cap manera aquell crim podia quedar
impune.
No teníem el més petit indici, tan sols estàvem al davant d‟una noia
morta de la que ho ignoràvem absolutament tot. Anàrem desvelant un a
un cada detall fins poder facilitar el seu retrat a la Interpol. Va ser
aleshores que el Mossad s‟assabentà de seva mort i en una incursió
nocturna, varen poder càstigar als culpables.
Dintre d‟unes hores abandono Israel. Fa pocs dies que hi vaig
arribar. Desconeixia aquest país del que marxo estimant. Aquí hi deixo,
dues persones importants en la meva vida. La Marta que no dubtà en
lluitar contra la violència, contra el terror. I l‟altre un pacífic franciscà,
català com jo, que dedicà integrament la seva vida a estimar portant un
missatge de pau. Sempre t‟acollia dient Pau i bé.
Us contemplo i sento proper el vostre calor. No venia a Israel en
busca d‟amics i n`he trobat més del que podia somiar, aquest ha estat el
vostre regal. A Catalunya diem que el més feliç es el que més amics té.
Avui aquí , entre vosaltres, em sento immensament feliç. Gràcies per
ser els meus amics.
Todà rabà.-Moltes gràcies – Shalom - Pau. Féu el gest de portar la
seva ma dreta al pit en senyal d‟afecte i abandonà el lloc.
Els nois i noies drets, tornaren a aplaudir. En Ferran introduí la ma a
la seva cartera, i lliurà a la seva amfitriona, el dibuix de la Marta.
Aquell retrat que en el seu dia va plasmar, el Teo a Barcelona.
La directora del kibutz, reconegué d‟immediat el rostre de la Marta
tot dient. – Era preciosa quina llàstima, estic commoguda... no sé com
agrair-li ...m‟emociono. I s‟acomiadaren tot retornant al lloc on havien
aparcat el Nissan, juntament amb la resta d‟acompanyants.
42
Capítol 10é. El retorn definitiu.
Novament en el vehicle i camí d‟Atarot l‟aeroport de Jerusalem, En
Ferran es dirigí a la Brigitte.
- M‟he equivoco al pensar que això ha estat cosa teva? El somriure de
ella era més que suficient. Tot i així digué.
- Concretament ha estat a mitges amb en David. Érem conscients
del teu interès per aquesta noia i li vaig suggerir que demanés la
informació directament al Mossad. I com has pogut comprovar li
facilitaren. Ara bé, la reunió dels nois estat exclusivament decisió de la
gent del kibbutz. Ha resultat emotiu. Ferran, s‟ha fet evident la teva
entrega en el que fas. No tothom hauria a cercar una tomba com tu has
fet! Arribes a patir quan les coses no marxen prou bé?
- Implicar-me a fons, sí. Arribar a patir? No ho sé pas, no ho crec.
Un vell frare, un savi em va dir una cosa semblant, però al revés.
- No ho entenc massa -digué la Brigitte encuriosida.
- Senzillament que acabava apropant-me massa a les víctimes i me
les feia meves.
- I també tu creus que es cert?
- En aquest cas de la Marta Abià, sí. Era el primer que m‟assignaren i
me‟l vaig prendre molt seriosament. A més es donaren una sèrie de
circumstàncies que feren que m‟obsessionés excessivament amb la
figura d‟aquesta noia. El misteri de la seva personalitat, qui era, de on
venia, el perquè de tantes coses ignorades. Impressionava veure-la
morta, tan jove, tan bonica, indefensa, allà estesa sobre la taula de les
autòpsies.
Abans de expirar ens deixà unes paraules que eren clau. Però
indesxifrables, estàvem contínuament donant-li voltes. Agafàvem el seu
retrat i teníem ganes de preguntar-li coses, de fer-lo parlar.
I finalment el seu tristíssim simulacre d‟enterrament a Montjuic, un
acte fred sense familiars ni amics, en un dia desagradós. Em va afectar.
Les víctimes mai haurien de ser joves!
La Nissan aminorà la seva cursa i s‟aturà. Ja havien arribat a “Atarot
Jerusalem Airport”, tal com es podia llegir en els rètols. I baixaren tots.
En David demanà el passaport d‟en Ferran per arreglar el seu visat de
sortida del Israel. Va ser cosa de pocs moments.
- Tot arreglat- Digué. Els homes del visat eren subordinats seus, per tant
no era d‟estranyar tanta eficiència.
Havia arribat el moment dels adéus-
El primer en acomiadar-se va ser mister Chasse. Ho va fer amb unes
curtes paraules.
43
- Senyor Batllò li estem molt reconeguts per la seva valerosa
col.laboració, la “Word Diamond Council” en nom de les UN, li vol fer
ofrena d‟aquest present. I li lliurà un petit estoig.
En Ferran, l‟obrí. En el seu interior resplendia un petit brillant.
.- Moltes gràcies mister Chasse l‟accepto gustosament. Doni també les
gràcies a la Diamond, i espero que la Diamond no tindrà inconvenient
que en fagi donació a la senyora Ondeaur, per una bona causa. Dit això
es girà cap a la Brigitte.
- Et prego l‟acceptis en benefici d‟aquella ONG que teniu d‟ajuda als
nens de Sierra Leona. Ningú millor que tu per gestionar-ho. I li allargà
l‟estoig.
El comandant amb els seus tres escoltes marxava amb mister Chasse. Es
quadraren, i saludaren militarment tot dient.
- Batlló, es necessita molt de valor per portar a terme el que ha fet. Ha
estat un privilegi per nosaltres estar amb vostè.
En Ferran els hi allargà la mà mentre repetia els seus noms.
- Hananies, gràcies senyor. David, gràcies senyor. Mireia, gràcies. Isaac,
gràcies. Víctor, gràcies. Els noms li tornaren a sonar familiars i
somrigué.
Partiren tots plegats en la Nissan, mentre el conductor, el Víctor feia sonar
el seu claxon i les mans de la resta es movien tot saludant-lo.
Al poc s‟acostà el Fred i li allargava la má al Ferran. Aquest se li tirà a
sobre i l‟abraça fortament.
- Fred. Despres del que hem viscut! Amics de veritat i per sempre. El
meu desig més gran es veure‟t un dia a Barcelona. Et portaré a veure el
millor equip de futbol del món. El Barça. Confio en que vindràs.
Per primera vegada el Fred deixà de ser la persona impassible de sempre i
va correspondre amb força l‟abraçada d‟en Ferran.
- T‟ho prometo. M‟has d‟ensenyar els originals edificis d‟en Gaudí.- I
afegí.
- Ferran, tornes a Barcelona amb un jet de la Diamont. Es un Mustang,
bireactor. Està tot a punt amb el teu equipatge a bord. No els donaran
permís de vol fins dintre d‟uns trenta minuts. Interessa que hi estiguis
abans. Brigitte, torno a Jerusalem amb un taxi i et deixo el cotxe que
teníem aparcat aquí. -Estrenyé la mà del Ferran afirmant.
- Fins a Barcelona. I molta sort! – S‟allunyà amb pas ferm camí del
aparcament.
- Només quedo jo per acomiadar-me.
- Tingues compassió de mi, Brigitte estic com un mató amb tantes
abraçades i mostres d‟afecte.
44
- Tampoc a mi m‟agraden massa els comiats. I, recorda que em deus una
nit al Casablanca. M`ho vas prometre si tot anava bé. I no podia anar
millor, gràcies a Déu!
- De bon grat mi anava ara mateix!
- Guardo molt bon record d‟aquell dia! Sempre vaig ser sincera amb tu.
Com ho serè ara. Ets una persona particular, m‟agrades i no et vull
perdre, encara que tan sols arribem a ser amics. No et diré adéu.
Naturalment sempre que tu també ho vulguis.
- Tu si que ets una noia extraordinària! Però ets allunyada del meu món-.
Ella s‟apropà i li posà uns dits sobre els seus llavis en un gest de que
no continués.
- Només et demano que seguim com ara. Que el nostre contacte no es
perdi per sempre. Tens una invitació per venir a Montreal, es una ciutat
meravellosa, t‟encantaria.
- I vas ara?
- Tan sols per passar uns dies amb la família. Els pares m‟enyoren. Pocs
dies. Ja m‟esperen a Sierra Leona, la Fundació té problemes.
- Et donaré la meva adreça electrònica.
- No et molestis Ferran. Ja la tinc.
- Has de passar el control policial, no crec que tinguis cap problema però
millor anar-hi amb temps.
- L‟abraçà i el besà amb força als llavis, una abraçada més llarga del
normal. Claríssimament era ella, la que portava la iniciativa. Ell estava
confús.
El deixà just en el Control. Ell no deixà de contemplar-la mentre
s‟allunyava, al final es girà i li féu un adéu amb la mà.
El portaren al peu del jet amb un vehicle de l‟aeroport tot i que estava
molt proper. L‟avió, un Cessna Citation Mustang, semblava una
joguina. No devia tenir ni catorze metres de llarg. Esvelt, era tot blanc
portava els dos reactors adossats al fusellatge, una diminuta joia.
Una noia d‟uniforme blau marí, sortí somrient al seu encontre.
- Mister Batlló, sóc la Elisabet. L‟assistenta de a bord, entri si us plau.
Pilot i copilot acudiren també a saludar-lo. - Benvingut a bord mister
Batlló.
L‟Elisabet li mostrà el seu lloc, un conjunt de quatre butaques
encarades dos a dos, i una tauleta lateral apte per l‟ordinador o per fer
un refrigeri. Quatre o cinc passatgers era la capacitat de l‟aparell.
Abans de seure s‟acostà als pilots interessant-se per les
característiques de l‟aparell. Disposaven de doble comandament i
45
d‟automatismes de vol. S‟oferiren a deixar-lo pilotar, era senzillíssim
segons ells. el Ferran declinà.
Les condicions atmosfèriques eren favorables i el volar de nit els
donava més llibertat en la ruta. Pensaven anar quasi recte fins a Palerm,
a Sicília i allà repostar de carburant. Parlaren del Cessna com un aparell
molt fiable i còmode de manejar. La velocitat de creuer seria a l‟entorn
dels 630/650 km/hora.
De sobte la torre de control els començà a donar instruccions per
dirigir-se a la pista d‟enlairament. L‟assistenta de vol pregà al Ferran
que anés fins al seu seient i s‟ajustés el cinturó de seguretat.
Tenien raó els pilots al parlar de la suavitat de vol del Cessna. A les
butaques de pell s‟hi estava fins massa còmode. En Ferran sospità que
s‟adormiria ben aviat.
S‟acostà la Elisabet per preguntar si volia alguna beguda. També li
suggerí de prendre uns canapès, o preferia que li preparés una altra cosa
En Ferran estigué d‟acord amb els canapès i es limità a demanar un vas
d‟aigua, natural i sense gas.
I tancà els ulls repenjant el clatell en la part alta del espatller. Volia
deixar la ment lliure de tensions després d‟una jornada d‟infart.
Alliberar la ment de tensions i que tot anés fluint lliurament amb
naturalitat. Escoltar la veu del subconscient en un moment de calma.
Pensar, descansar, ordenar idees...sobre ell, la Brigitte i aquell petó,
Déu meu, quina abraçada, quin petó...petó...pee...
Quan la Elisabet tornà, el Ferran dormia plàcidament. La noia diposità
amb compte la safata sobre la taula, la subjectà i respectà el seu repós.
Era evident el seu cansa‟ns-hi. El podia deixar dormir només fins a
Palerm, no podien repostar amb passatgers a bord.
46
Aclaracions:
Aquest relat no te cap personatge real. Però descansa sobre uns fets
que si que ho són.
SÓN VERITAT:
1.- Els “Diamants de Sang” . “Els Diamants Nets” /“Certificat
d‟Origen” – 19 juliol 2000 en el Congrès Mundial del Diamant a
Amberes/ Els tres existeixen-
2,- Al 10 d‟agost del 2010. La “Cort Penal Internacional” de la Haya
instrueix judici contra l‟ex-dictador de Libèria Charles Taylor, se
l‟acusa de la mort de almenys 120.000 persones de Sierra Leona- A
canvi d‟armes rebé una fortuna en diamants .
3.- La Naomí Campbell rebé diamants regalats per Taylor. I ara no ho
vol confermar.
4.- “El Procés Kimberley” 15 set. 2003 – En aquesta ciutat sud
africana,
4.- “De Beers” es la companyia diamantífera més important del món
La “Diamont Trade Company” n‟és la seva filial
5.- La “Word Diamond Council” neix de la unió de les companyies
diamantíferes més importants per lluitar en contra dels països i
dictadors que trafiquen amb “Diamants de Sang”. No venen ni
compren, tan sols lluiten contra el tràfic il.legal.
6.- El partit de basket entre el Maccabi i el Barça, es autèntic. Es jugà
el març del 2011 amb el resultat que s‟ofereix. Era la 15ª jornada de la
Eurolliga.
7.- Els Museus de Tel Aviv. Els de Jerusalem i el Mont Herzel. Els
aeroports etz.
8.- El Nadal de 1989 – Leonard Berstein oferí als berlinesos un
Concert per commemorar la Caiguda del Mur. En el Cant de l‟Alegria
de la 9ª Simfonia de Beethoven, es veritat que féu canviar la paraula
alegria per llibertat davant de l‟entusiasme dels berlinesos.
9.- Els PP. Franciscans són custodis de Terra Santa a Jaffa tenen un
convent, residència de peregrins i el Santuari de Sant Pere. Aquí si situa
al P.Miquel
47
Sense pretenssions.
L‟he escrit tan sols per divertir-me.
I m‟ho he passat de conya.
Si el dedico als meus nets:
La Mireia.
El Victor i
El Isaac.
Grans lectors
Es per que
han aconseguit jugant-
jugant introduir-se
disfressats de policies
en el final del relat.
Mira que sou trapelles!
L’autor
orgullós i feliç
avi dels tres nets.
