Itinerariurbans

Servei EducatiuMontalegre, 5 08001 BarcelonaT. 933 064 100 / www.cccb.org

Descriu la imatge. Què et fa pensar?

Bibliografia disponible al Centrede Documentació del CCCB

AA.VV: La ciutat sostenible. Ed. Centre de Cultura Contemporània deBarcelona. Barcelona, 1998.

AA.VV: Poblenou: la fábrica de Barcelona. Ed. Ajuntament de Barcelona.Sector d’urbanisme. Barcelona, 2002.

AA.VV: « Ciutat del Coneixement ». Els monogràfics de Barcelona.Metròpolis Mediterrània. Núm. 1. Barcelona, 2001.

AA.VV: Fet al Poblenou. Un recorregut visual per més de 150 anysd’història. Arxiu Històric del Poblenou. Barcelona, 1996.

ALBERCH i FUGUERAS, Ramon (Direcció): Els Barris de Barcelona.Vol. IV. Sant Andreu-Sant Martí. Ed. Ajuntament de Barcelona –Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1999.

ARRANZ, Manuel i altres: Nou viatge a Icària. De les fàbriques a laVila Olímpica. Ed. Arxiu Històric del Poblenou. Barcelona, 1996. (revisada).

AZCUNCE, Juli: Diumenges i festius. Poblenou un punt de vista.Fotografies 1975-2004. Ed. Arxiu Històric del Poblenou. Barcelona, 2004.

BASIANA, X.; CHECA ARTASU, M.; ORPINELL, J.: Barcelona, ciutatde fàbriques. Ed. Nau Ivanow. Barcelona, 2000.

BENGUEREL, Xavier: El Poblenou. Col. Terra Nostra, 14. Edicions de NouArt Tabor. Barcelona, 1988.

CAPEL, Horacio: El modelo Barcelona: un examen crítico. Ed. del Serbal.Barcelona, 2005.

DELGADO, Manuel: La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modeloBarcelona”. Ed. Los libros de la Catarata. Madrid, 2007.

HUERTAS, Josep M.: La Gent i els Barris de Sant Martí. Ed. Ajuntamentde Barcelona. Districte de Sant Martí. Barcelona, 2001.

HUERTAS, Josep M.: Itineraris. Poblenou. Ajuntament de Barcelona, 2007.

MIRRI LARRUBIA, Maria Teresa: Vida quotidiana en un poble industrial.Sant Martí de Provençals 1862-1925. Ed. Districte de Sant Martí. ArxiuMunicipal de Barcelona. Barcelona, 2001.

NADAL, J. ; TAFUNELL, X.: Sant Martí de Provençals. Pulmó Industrialde Barcelona (1847-1992). Ed. Columna. Barcelona. 1992.

NADAL, M; PUJOL, J.: El cementiri del Poblenou. Una visió històrica.Serveis Funeraris de Barcelona SA, 2000.

OLIVA, Antoni: El ditricte d’activitats 22@bcn. Aula Barcelona, Cidob.Barcelona, 2003.

SEGURA SORIANO, Isabel: Dones de Sant Martí. Ajuntament deBarcelona; Arxiu Municipal. Barcelona, 2002.

TATJER, M.; VILANOVA, A.: La ciutat de les fàbriques. Itinerarisindustrials per Sant Martí. Ed. Ajuntament de Barcelona. Barcelona,2002.

Altres referències literàries

BENGUEREL, Xavier: Suburbi. Proa, Barcelona, 1985.

CARBONELL, Pere: Tres Nadals empresonat. (1939-1943). Publicacionsde l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999.

JÒDAR, Julià de: Zapata als Encants. Edicions Quaderns Crema.Barcelona, 1999.

MENDOZA, Eduardo: La ciutat dels prodigis. Edicions 62,Barcelona, 2000.

MENDOZA, Eduardo: Sin Notícias de Gurb. Ed. Seix Barral. Col. BibliotecaBreve. Barcelona, 1991.

Enllaços web

http://www.bcn.es/urbanisme

http://www.22barcelona.com

http://www.bcnregional.com

http://www.geocities.com/Athens/acropolis/3324

http://ub.es/escult/forum/projects/Diagonal.html

http://www.glories.cat

http://www.forumriberabesos.net

http://consorci-besos.com

http://www.inloft.info

http://www.districlima.es

Ha anat alçant la seva corpulència

en un punt de les Glòries Catalanes.

La Torre és de l’indret referència

orientant força rutes ciutadanes.

Ha variat l’skyline de la ciutat

mostrant son volum de gran proporció.

Amb cap altre projecte és comparat:

llueix envoltada d’irisació.

S’ha assentat en un tros de Sant Martí

i al seu esguard el bullici ciutadà

hi transita vital, sense cessar…

Més cruent malson ha crescut en mi

suscitant-me un pensament rebel:

la Torre… ens ha pres un tros de cel.

Càrrecsubtil

AA.VV: III Mostra de poesia comparada de Sant Martí.Ed. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2005. Pàg. 38

Què en penses de la Torre Agbar? I dels altres edificis queveiem a l’Avinguda Diagonal?

(…) Fue en el 2000 cuando un grupo deingenieros, abogados y urbanistas convenció alAyuntamiento para revisar el plan general delPoblenou. Y, contra todo pronóstico, logró que seimplementara un polo de desarrollo asociado a lacomunicación, las nuevas tecnologías, labiomedicina y la energía, allí donde se iban alevantar, exclusivamente, más viviendas y oficinas.Es decir, el distrito 22@, nódulo con futuro en lared de ciudades que ya es el mundo.Este factor global es determinante a la hora deanalizar el modelo o la identidad que Barcelonaestá adquiriendo en el siglo XXI. Hoy es imposiblevivir de espaldas al mundo, en refugiosautárquicos. Para algunos, la identidad deBarcelona sigue anclada en referentes románticos.Pero, en realidad, depende cada día más defactores externos. De hecho, el equipo local nopuede jugar en otro terreno sino en el global.Puede, eso sí, elegir su estilo de juego y de vidasu modelo–. Y, a tal fin, debe consolidar y mejorarlos pilares que sustentan su identidad, su ambicióny su atractivo.El primero de esos pilares se basa en lascondiciones naturales de nuestro solar: en algotan prosaico como la posibilidad de almorzar casitodo el año al sol, junto al mar, a pocos kilómetrosde un aeropuerto relativamente bien conectado;quizás los nativos olvidemos este privilegio, perolos forasteros criados bajo cielos invernales lo

envidian. El segundo pilar está basado en lacapacidad de Barcelona para seducir, además dea turistas dipsómanos, a profesionales con talento;algo que puede conseguirse si la ciudad atraeantes iniciativas o empresas punteras. Para queesto sea posible y legítimo (tercer pilar ocondición) es preciso que Barcelona sepacombinar el control público con la participaciónciudadana –profesional, popular o financiera ensus procesos de desarrollo; que los políticosrepartan juego y se preocupen más poracompasar fuerzas que por someter al controldel partido gobernante los polos de futuro (comoha sucedido, recientemente, en el 22@); tambiénconviene que los mejores estamentosprofesionales, culturales, universitarios ocientíficos amplíen su compromiso ciudadano; quelos sectores populares disconformes proponganpolíticas alternativas viables (deseable mayoría deedad de toda opción crítica); y que los agenteseconómicos aprendan –o sean obligados de unavez por todas a trabajar con objetivos comunes.Pedir todo eso quizás parezca pedir demasiado.Ahora bien, ¿vamos por ello a dejar de pedirlo?Aceptar que la ciudad es el escenario del conflictono debe hacernos olvidar que es también el de laconvivencia. O viceversa. Y si algo prueba la evoluciónde Barcelona y de su modelo es que todos losagentes implicados en ella dejaron su huella. La dejóel poder cuando pilotó la primera transformación

urbana de la democracia; la dejaron los promotoresprivados (aunque de vario signo, según actuaronbajo batuta pública o a sus anchas); la han dejadolos profesionales que propiciaron el nacimiento del22@; y deben dejarla los críticos que desean otromodelo de crecimiento. Estos son motivos para laesperanza. Y lo son para la preocupación lasinsuficiencias de la política municipal en pro de lacohesión y la creatividad. O la percepción de quienespretenden que aceptar un pacto eventual –y nodigamos el demoníaco consenso– supone el harakiride la disidencia.En cualquier caso, la partida sigue abierta y todosdeberían hallar su lugar en la mesa. Sin abusos,exclusiones, maximalismos ni odios: sin olvidarque vivimos en un mundo complejo, en el que losmodelos pueden progresar, pero raramentealcanzan niveles modélicos.

Segons l’autor quins són els canvis més destacats ques’estan produint actualment al Poblenou? Es corresponamb el que has vist?

Tema de reflexió i diàleg

Los modelos y lo modélicoBarcelona, cuya transformación olímpica cosechó premios internacionales,suscita desde hace años descontento y críticas. ¿Qué ha cambiado?¿ Cómo

ha evolucionado el ‘modelo Barcelona’?

Més informació Un poema per comentar

JOAN VIGÓ I PRAT

Bloc de notes

LLÀTZER MOIX

MOIX, Llàtzer. Publicat a Revista Culturas deLa Vanguardia, el 19 de març del 2008.Poblenou

La ciutat il@ memòria

PoblenouLa ciutat i l@ memòria

Imatges per a parlar

Llegeix i comentaaquestes cites literàries.

“ Negruzca y calurosa en verano, esa inmensa planicie de500 hectáreas que se extiende desde la plaza de las GloriasCatalanas hasta el mar, es igualmente negruzca pero muy húmedaen invierno, batida por el relente marino y su brisa constante, comoindican los cuatro árboles torcidos de la placita de Isabel. Toda lazona apesta a curtidos, a productos químicos de los tintes yaprestos, y a los miasmas deletéreos del colector del Bogatell.El humo de las chimeneas ha oscurecido hace tiempo las casas,dotándolas de una fisonomía especial. El humo flota todo el díaen el aire, poniendo motas sobre la ropa blanca tendida en losbalcones y azoteas, y depositándose como una pátina en tejados,cornisas y fachadas. El mismo vecindario lleva pegado en suscaras una viscosidad de hollín y polvo, y ni los muertos, más alládel paredón que los separa de los vivos, se libran, en sus lápidasy estelas cinerarias, en los ángeles verticales con trompetas oyacentes con un dedo en los labios imponiendo silencio, de esabocanada residual, esa lluvia incesante e invisible de partículasnegras.”

RABINAD, Antonio: Memento mori. Ed. Alba. Barcelona, 1997. Pàg. 280.

“ Jo mateix abans de tolir-me, és clar, m’organitzava excursions per no perdre la gana: Somorrostro, can Tunis, Marbella,Pequín, la França Xica... Alguns vespres em sentia inspirat im’arribava al Cànem a l’hora que plegaven les de dos quarts d’onze.M’asseia en un dels pilons del portal, com si esperés algú. Tornavaa casa confortat per uns quants dies…Criatures de nou, de deu anys, deformades, raquítiques,enllefernades, forçades a suportar jornals de dotze a catorze hores ;dones embotornades, ventrudes, tenyides amb els colors de lafam, de la pudor, d’una misèria que les arrapava fins que morienals vint-i-cinc, als trenta anys, a tot estirar i amb una gran sort alsquaranta… ”

BENGUEREL, Xavier: ICÀRIA, ICÀRIA... Edicions del Mall. Barcelona,

1987. Pág. 14

“L’itinerari de Barcelona a Mataró per ferrocarril segueixuna línia tan recta com ho permet la forma natural de la platja dela qual reprodueix el contorn. La carretera no pot fer altre tant.Passa per l’interior de les poblacions, gira a dreta o esquerra pertal d’evitar tossals o torrenteres i s’adapta als desnivells naturals.L’any de gràcia de 1802, vingueren a Barcelona els reis Carles IVi la seva esposa Maria Lluïsa, acompanyats d’altres reis, elsd’Etrúria, i diversos prínceps i infants. Des de Barcelona anaren aFigueres, passant, naturalment, per Mataró. El camí de Barcelonaa Mataró és ben reconegut en la memòria escrita del viatge.Sortiren de la ciutat pel portal Nou, passaren a tocar del foro Píoi del Camp de la Bota, als voltants del qual es veien alguns pratsdedicats al blanqueig d’indianes, i atenyeren l’hostal de Sant Martí.Travessaren el riu Besòs per un gual i s’aturaren a l’altra banda deSant Adrià, a l’hostal que hi ha a l’entrada del poble. Poc més enllàde Badalona veieren el castell de Montgat, a la mateixa muntanyaque avui és travessada per un túnel i anaren passant pels poblesde la costa, assenyalats tots pel corresponent hostal a l’entrada,fins que la carretera els dugué cap a l’esquerra per pujar cap aArgentona i davallar, després d’una gran volta, a Mataró.”

DURAN i SANPERE, Agustí: Barcelona i la seva història.Curial, 1973. Pàg. 664.

“El cas és que els primers temps al carrer Bolívia van serde canvi. La nena, la casa, la Sierrita, els voltants… Passava moltaestona, per fer les quatre coses. A prop, i no pas gaire, hi havia unasola botiga, que era dels pocs catalans de tota la vida. Allí t’hipassaves mig matí perquè s’hi organitzaven cues. La gent hiexplicava les malalties, s’hi plorava, s’hi renegava, s’hi xafardejavai fins i tot s’hi cantava. Si hagués estat en un altre lloc de la ciutatpotser hauria estat vigilada per la policia. Però el barri, al voltantd’aquells cinc carrers de casetes per sota del de Pere IV, era unpaisatge desgavellat, on abundava el buit. Al començament deviure-hi, amb el Néstor hi caminàvem, la Carlota dels braços del’un als de l’altre, sobretot pel Maresme i cap a la Cobasa. Quancorria la veu que havia passat alguna cosa, hi anàvem, perquè elsnoticiaris… Vam veure com havia quedat la Catalana desprésd’inundar-se per les riuades, aquell camp encallat, ple de destrossa(…). Al nostre voltant tot era pols o fang, munts de material i edificisque pujaven en un tancar i obrir d’ulls. (…)”

BARBAL, Maria: Carrer Bolívia. Edicions 62. Barcelona, 1999.Pp. 81-82.

Urbanísitici arquitectònic

EcològicComercial Tecnològici científic

Cultural Religiós

Històric Econòmic Lleure

Educatiu Administratiu Artísitc

TIPUS D’INTERÈS DELS ESPAISPoblenouLa ciutat il@ memòria