Joan 12, 20-28

“Si la llavor caiguda a terra no mor, es queda sola, però si mor, porta molts fruits...”

Sovint es diu que les civilitzacions de la Mediterrània són civilitzacions del blat , per a distingir-les de les d’Àsia, que són civilitzacions de l’arròs.En el món mediterrani, antigament va existir una veneració particular pel gra de blat. Els arqueòlegs han trobat plats de gra intacte en certes tombes egípcies. Els antics van veure en el gra de blat una imatge del seu propi destí y la promesa d’un renaixement futur.

Obrint la seqüència de la passió, que en l’Evangeli de Sant Joan ocupa gairebé la meitat del llibre, Jesús s’aplica a ell mateix aquesta llei que observa a la Natura. Jesús és un pagès i és el camp qui serveix, principalment, de marc a la seva prèdica. Aquest pagès sap veure en la flor dels camps, en el brancatge dels arbres, en el cel estelat, en un banal vol de pardal, paràboles profundes sobre la nostra vida i sobre Déu. A la vigília de la seva passió, Jesús es veu com aquesta llavor que ha de morir. Es veu com un element de l’univers, acceptant obeir a un cicle còsmic que el sobrepassa.

L’Evangeli presenta la mort de Jesús com una voluntat i una necessitat. S’adreça a una generació cristiana que no està gaire allunyada encara dels esdeveniments (anys 120-140 dC), i que es qüestiona d’una manera punyent, potser sota l’efecte de la polèmica entre les esglésies joves i la Sinagoga: Per què el mestre havia de morir així?Pels seus deixebles, pels seus amics, per aquelles i aquells que van creure en ell, va fer-se necessari integrar l’impensable, va fer-se necessari integrar la creu del calvari.A l’Israel de l’època tothom estava d’acord en que els profetes havien anunciat la vinguda d’un Enviat de l’Altíssim. Que aquest enviat pogués ésser Jesús, era una qüestió que dividia: alguns ho admetien i altres no. Però que el Messies hagués de patir i morir com un criminal va prendre a tothom per sorpresa. Això no encaixava en cap esquema conegut.

Un gran home, no és aquell de qui l’èxit es manifesta als ulls de tots? I tenir èxit a la vida, no es esperar a la consagració d’una carrera o d’una obra? Si Jesús era realment qui deia que era, havia d’imposar-se i mostrar la seva força en comptes d’anar a perir miserablement entre dos bergants. Excepte que la seva mort fos un passatge obligat, obeint a una finalitat superior, el que precisament és suggerit per la imatge del gra de blat.

Si la llavor no mor..........raonem per reducció a l’absurd. I si Jesús hagués evitat la creu? Si hagués fugit abans de ser detingut? Això no li hauria estat gaire difícil. Hagués pogut escapar-se fàcilment, les seves xarxes l’haguessin ajudat, hauria deixat que l’oblidessin a l’espera que les coses s’arreglessin. Molt probablement no li hagués passat res. Ni tan sols és segur que la memòria col·lectiva hagués conservat el nom de Jesús de Nazaret. En tot cas, no estaríem aquí aquest matí. Aquesta cosa captivadora que s’anomena l’Església no existiria pas.Al contrari, són la vida donada i la mort acceptada de Jesús les que han fet créixer l’Església en el humus dels segles i que permeten a la seva paraula inspirar-nos avui, així com al blat de l’Evangeli de nodrir les ànimes sempre.Així que el gra de blat introdueix la dimensió del sacrifici voluntari i necessari a la vegada. La detenció de Jesús, el seu judici, la seva condemna no són accidents

desafortunats,. Són una donació voluntària d’un mateix que és com un segell lacrat a obra, com es segella un testament. Llegeixo el text: “Pare lliureu-me d’aquesta hora......” Veieu que, durant un instant, la idea d’escapar a la creu aflorà el Crist, el contrari hagués estat sorprenent. “Però és precisament per aquesta hora que he vingut” L’acceptació i la donació d’un mateix conscients i voluntaris acaben per dominar-lo.Així, en el cor de la seva passió (patir vol dir sofrir) Jesús roman actor, és ell qui decideix “No em prenen la meva vida, sóc jo qui la dona”.

Pel que fa la necessitat, els evangelistes hi insisteixen molt.Va refusar Jesús a escapar als seus adversaris? Calia que les Escriptures es portessin a terme.Va ser crucificat entre dos malfactors? Era necessari. La seva roba va ser rifada? Era necessari.Abans de retornar el seu esperit al seu Pare, Crist va cridar “Tot s’ha acomplert”!

Per la seva part, la imatge del gra de blat indica que no es tracta de d’ una mort en va, d’una mort absurda, gratuïta. Al contrari, estem davant una mort a la que Jesús dóna sentit perquè d’aquest mort naixeran molts fruits. Cal tenir present a l’esperit, que l’Evangeli sempre mira endavant, dirigeix la nostra mirada envers les últimes finalitats, pel que donarà a la llarga, lluny en el futur.Si el gra de blat mor, llavors porta molts fruits. Mitjançant la mort de la llavor s’acompleix un destí en el que l’objectiu suprem es el fruit. La seva putrefacció és la condició del renaixement d’una vida nova i remultiplicada: “molt”.

Però molts fruits, de quins fruits parlem? En veig tres principals:

Primer fruit: He dit que la mort de Jesús autentifica les seves paraules. La veritat de Déu no resideix en bells discursos buits. Sinó que s’encarna en la trajectòria d’un home que va fins a la fi de la missió que s’ha fixat: “No hi ha amor major que donar la pròpia vida pels amics”És aquesta donació d’un mateix el que dóna el seu pes i força a les paraules de Crist.És aquesta donació d’ua mateix el que ens obliga a prendre-les seriosament. Jesús és mort perquè visqui el seu missatge, aquest missatge que ens inspira, i il·lumina el nostre camí avui.

Segon fruit: La mort de Jesús desemboca en una percepció diferent de la vida i la mort. El que meditem ara és inseparable de la tomba buida de Pasqua, que ve a l’altre extrem de la seqüència de la Passió.Ser cristià és compartir una visió diferent de la vida i la mort. El nostre destí humà no consisteix en anar de la vida a la mort, sinó de la vida a la vida a través de la mort. La mort és un passatge que porta a l’altre aspecte de la vida – el que Joan anomena la vida infinita. La última paraula de la vida no és la mort sinó encara la vida, sota una altra forma.

Tercer fruit: Mitjançant l’exemple de Jesús, se m’ensenya que la meva mort és una realitat de la que s’ocupa Déu.L’altre vespre al Fòrum, vam evocar Teilhard de Chardin. L’any 1927 mentre estava al vaixell que el portava de Xina on va dirigir les seves exploracions paleontològiques, s’explica sobre la seva comprensió de la mort: “Hem de lluitar amb totes les nostres forces contra la mort, ja que és el nostre deure essencial d’ésser viu. Però quan la mort

ens pren, cal que tinguem aquest paroxisme de fe en la Vida que ens faci abandonar a la mort com a una caiguda en la més-Vida” (1)

Aquesta més-Vida del vocabulari de Teilhard s’aproxima al « molts fruits » del gra de blat. Morir és bolcar-se en Déu.

Es pot admetre doncs que existeixen dues formes d’èxit? L’èxit segons el món i l’èxit segons Déu. Per una banda unaa lluentor visible, immediata –la lluentor de la star- però passatgera, sense un demà vertader. Per una altra, una lluentor que es deixarà veure més tard, no se sap quan. Com la llavor és orientada vers futures segues, la nostra vida està cridada a donar fruit. És portadora d’una fecunditat que la sobrepassa i que la projecta lluny, per davant d’ella mateixa. I descobrim que no serveix per a res estalviar la pròpia vida per por d’una mort que vindrà de totes maneres, i que la veritable mort resideix en l’esterilitat de la seva vida –parlo, evidentment, d’esterilitat simbòlica. Per una banda, l’evidència de l’èxit. Per una altra, el fracàs enigmàtic que, no obstant, és el laboratori de les formes superiors de vida. Pensem-hi quan ens enfrontem a les crucifixions, a les renúncies de les que l’existència n’està esquitxada......El que s’anomena un èxit en el llenguatge comú, pot molt bé ser un fracàs als ulls de Déu. I, al contrari, el que sembla una derrota en el moment, pot transformar-se en una victòria a la llarga....... Al igual que la putrefacció del gra de blat prepara les collites futures.

No temem trobar, en els fracassos que ens trobem a les nostres vides personals, en les proves patides, en les passions travessades, la presència inexplicable de Déu. Ho entendrem més tard. Els nostres patiments i les nostres dificultats, les nostres diferents morts - tot això por tenir sentit. Déu ens pot “garbellar com el blat”, com ho anuncia el Crist a Pere. Per a dissuadir-nos de nosaltres mateixos, de depurar-nos, per a adreçar-nos al que és veritablement important.

Ja que el que sembres només pren vida amb la condició de morir.

http://www.saintpierre-geneve.ch/textes/Archives%20Predications%20CV%20Visibles/SI%20le%20grain%20ne%20meurt.pdf

(1) Teilhard de Chardin, Accomplir l’Homme, Lettres inédites (1926-1952), Grasset 1968.