Silenci

Fotografies: Òscar PañellaTextos: Planeta Lletra

12 novembre - 28 desembre 2012

Silenci

Una imatge val més que mil paraules... O no!

Vivim immersos en un món visual, milers d'imatges entren pels nostres

ulls i viatgen pels nervis òptics fins arribar al cervell, on es transformen

en sensacions abans de ser emmagatzemades a l'arxiu de la memòria.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Potser sí, però, val

més de cent paraules? Emparat en la dita popular: “Amb poc i bo en

tinc prou”, farem un experiment, ajuntarem la millor imatge amb el

millor text. Si ajuntem dues coses bones només en pot sortir una de

millor. Benvinguts al món del silenci.

L’ombra silent del baró

Tu. Enfoca la vista dins la finestra. Mésenllà. Més endins. Aquest finestró obertmostra les misèries de la casa del baró,mort fa dos-cents anys en circumstànciesviolentes. Els seus enemics li van arrancar la llengua i es va dessagnar. Tu, mira bé dins la finestra, perquè desd’aleshores, centenars de persones diuenhaver vist l’ombra del baró darrere del

porticó, movent-se de manera oscil·lant, en silenci, amenaçador, treient sang per la boca,els ulls encesos en foc, esperant la venjança mentre guaita en silenci observadors com tu.De fet, és a tu, a qui espera, a qui espero...

Àlex Vidal

El silenci del desaparegut camí

de la meva infància

Tenia set, potser vuit anys. La mestra emrecollia per anar a l’escola. En acabar,tornava soleta a casa. La mare m’haviadit per on havia de passar, però jo voliainvestigar nous camins.Si sorties del carrer principal tot eracamp. Aquells camins deserts eren unmisteri per a mi. Caminar sola, sentir la

música de l’aire, xiuxiuejant-me paraules silencioses, era una deliciosa experiència.M’asseia a l’herba verda, recolzant l’esquena a la fusta escalfada pel sol i escoltava lesmudes paraules que m’omplien de felicitat.Però jo no n’era conscient, en sóc ara, que no el trobo... aquell camí.

M. Rosa Salas

Buscando una salida

El silencio se quedó de brazos cruzadosobservando sus posibilidades. Sin hacerruido alguno exploró cautelosamentetodas las salidas posibles. Como mucho,ventanales cerrados de par en par que reflejaban su afasia reconocida. En unsegundo irracional quiso romper los ventanales y trepar las paredes. Perocomo silencio que era no podía más que

callar con absoluta discreción. No podía trepar muros ni tampoco romper cristales. Enojado como nunca quiso romper a gritar. De repente, y entre tanta afonía seguida, losupo. Para dejar de ser silencio y convertirse en voz gritaría y gritaría, y así, su voz, le salvaría.

Carlos Montero

Pensada

La mar és un silenci infactible però, davant la seva presència, callem. Lesonades, marees, brises i ventades, reflexesi foscors, ens hipnotitzen, ens silencien.Potser perquè és el que més s’assembla ala nostra ment. Immensa, profunda, inexplorada i misteriosa. I ens fa por que la barca que duem al cap naveguisola. La tenim fortament amarrada, i

només la posem en mans de pescadors experts. Per què no tallem amarres? Per què nodeixem que el nostre oceà intern ens porti? Alguns diuen que ens enfonsaríem, però sesap d’altres que sí que han arribat... i són lliures.

Jaume Sancho

Esperança

Buit eixordador. Barrots que ofeguen elrecord d’una esma perduda, llunyana,absent; batec fugit. Sons que han anatesmorteint-se entre les branques fins adeixar d’existir. Esguard que s’ha difuminat entre les fulles abaixant l’alerta fins al desmai, o potser la mort.Goig finit que em solleva l’ànima peròcalma la meva consciència, solidària amb

l’anhel de llibertat eterna. Torna, si us plau, i retorna’m l’alegria dels teus cants de rossinyol: però queda’t a fora, construeix el teu niu ben amunt del tronc, lluny de lesarrels. No recaiguis en la perversa emboscada humana que sempre et tempta; mai més.

Júlia Lancho

La cueva

Encontró la cueva en lo alto de la montaña, tal como decían los escritos.El interior era oscuro, frío y resbaladizo.Sólo su respiración, entrecortada por elesfuerzo realizado durante el ascenso,rompía el silencio amasado durante siglos. Accedió por uno de los túneles auna formidable galería, donde grandescharcos de agua recogían las gotas de

agua caídas del techo. En el centro, y sobre un altar de roca, aguardaba el Grial. Lo tomóentre sus manos y contempló el líquido encarnado balanceándose en su interior. Entonces lo lanzó contra el suelo con fuerza. Ningún mosquito logró ser Dios.

Oscar Navas

Lluna plena

Asseguda sobre la pinassa vaig llençarl’oracle. Nyd, la runa amenaçadora, destacava aïllada damunt la resta. Hagués preferit un presagi més amable,però l’auguri no feia més que reforçar elque ja intuïa. Al cel, la lluna plena brillava envoltadad’una aurèola iridiscent de núvols grisos.Aviat plourà, vaig recordar el refrany. Jo

també sentia dins meu créixer la riuada, volia permetre que s’endugués tot el que trobéspel davant. La fredor d’una gota d’aigua al meu palmell em va fer obrir els ulls i no vaig saber distin-gir si era jo qui plorava o si ja havia començat a ploure.

Núria López

Requiescat In Pace

Passos insegurs, mirades perdudes, plorsofegats i discursos de compromís. Tothavia quedat enrere i ara només hi haviapau, molta pau i semblava impossibleque res la pogués destorbar. La serenorde les construccions reafirmaven les veuscallades sota terra. Ni tan sols el vent s'atrevia a xiular entre les tombes i elspètals secs dels rams queien suaument

a terra sense cruixir. Després de dies sobrevolant la ciutat, aquell indret li semblava tantplàcid i ple de calma que, convençut havia decidit anar-hi a reposar definitivament. Va batre per darrer cop les ales i es va deixar endur.

Txell Pañella

Otoños pasajeros

No importa que creas que venciste, quete llevaras todas mis palabras como elotoño se lleva las hojas de los árboles.Me da igual que asegures que tu ausencia llenó mis días de nubes grises y ríos desbordados de lágrimas. Puede que tengas razón, que todo esosea cierto y que tu traición fuese comoun cuchillo caliente hundiéndose en la

mantequilla, atravesando mi corazón de lado a lado.Porque, ¿sabes? Mis palabras siguen latentes. Y un día, cuando esta herida cicatrice y sólosea un recuerdo, ellas serán las que hablen de todo lo que hoy no puedo.

Heidi Perez

Abans i ara

Vens corrents cap a mi per desenterrarels fantasmes del meu passat i sento unvent gèlid que em glaça per dins… Avui,quan la solitud és la meva companyamés lleial, és quan et sento molt més aprop i quan els records d’un altre tempses desemmascaren. Aleshores tot semblaconfluir en una gran manca de sentit:l’abans i l’ara.

Em fa por que m’ajudis a comptar les decepcions que he patit, les arrugues marcades enel rostre, els somnis sense acomplir i els éssers estimats que s’han quedat pel camí i ambqui ben aviat em retrobaré…

Imma Oliveras

Juliana i la bèstia de foc

Aquella bèstia tan gran que es movia iesclatava en trons i guspires semblava terrible. Entre mig de la gent, es va arrapar a les faldilles de la seva mare quesomreia envoltant-la amb el seu braçprotector. No passa res!, li va dir. De sobte no podia treure els ulls de lesbanyes buides de la bèstia, que restavaquieta, callada, per un instant. Li va

semblar que li picava l’ullet. Quan altre cop es va tornar a moure, vestida de foc, va pensar que ja no li feia por, que la bèstia ballava, majestuosa, només per a ella.

Sandra Cabrespina

Que se calle el viento

Mejor esta tarde plomiza y fría. Mejorel silencio. Mejor sin ellos. Con sus ingenuas lenguas de trapo me aturden y no me dejan deletrear con claridad tunombre. Con sus inocentes miradas meimpiden abstraerme recordando la intensidad exacta del brillo de tus ojos. Y con sus juegos y sus correteos a mí alrededor, me apartan del recuerdo

absorto de tu pelo, entregándome a la duda de si aquél mechón te caía a izquierda o derecha.

No consiento abandonarte al tiempo, sucumbir al olvido…—¡Shhhhhhh! ¡Silencio! ¡Que se calle el viento! Que vuelvo a escuchar reír a mi

pequeña.Montserrat Pérez

Artifici natural

El cruixir dels taulons delata la mevapresència mentre camino fins al final del moll buscant quietud. La trobo. La trobo? Les aigües murmuren sota elsmeus peus, el vent xiula al meu voltant,alguns joncs fimbren, altres piquen contra la fusta i una piuladissa llunyanaressona sobre el meu cap.És impossible emmudir la natura, la seva

calma és un xiuxiueig constant, ens transmet la serenor que busquem compassant la nostra ànima amb el seu dringar. És el vell moll el que mostra, amb els seus llistons alineats, que si volem un complet silenci ens l’hem de saber crear.

Mónica Ruiz

La rama con espinos

Donde se quiebra la rama con espinostiembla en el silencio la soledad, la nada.La mañana se esconde bajo un lienzo oscuro.Los pájaros ya han huido con sus trinosa los campos verdes bajo la alborada,al trigal que espiga en amarillo puro.Ahí quedo yo, entonces, en el centro del vacío,en la larga noche que se alarga y se queja umbría. Solo, triste, sin ella. Apiádate de mí, Dios mío,para que regrese pronto y alumbre un nuevo día;para que en la rama, vacía de crespones y de lutos, renazcan las flores y los frutos.

Ramón Cabrera

Viatge

Aquella llum al final del temps i la quietud del capvespre m’avaraven a unadimensió sense contorns. No puc defugir-ne l’esguard. Però la tebior de lasorra i l’aixopluc fal·laç de l’esculleram’engrillonen a la por. Espiro lentament. En aquell instant en que l’espiració esdevé inspiració i el clamor quietud rau

el pas estret al silenci. Un instant fugisser que cada vegada se’m escapa.La realitat palpable del rem, m’encoratja. Aparello la barca, la disposo per a la navegació.L’acció esdevé ritual i amb l’acte el cel, el mar, la barca i el silenci esdevenen sagrats. Comença el gran viatge.

Francesc Castañer

Les coses no sempre semblen el

que són

Amenaçadora, com un gran ca de ferro,mostrant aquelles dents d’un altretemps, restava suspesa, tot esperantcaure i aïllar-me definitivament. Mésenllà de la porta abatuda queda la cridòria, la ansietat, el neguit... i, paradoxes de la vida, començo a tenirsensació de llibertat. Les coses no sempre

semblem el que són. El camí s’estén clar i diàfan abastant la immensitat. L’eco de lesdarreres paraules deixa pas a un silenci que per mi és un tresor. No sé gaire cosa més,però endevino que és el lloc ideal per començar de nou, per tornar-me a sentir “persona”.

Pilar Díaz-Mariblanca

De nuevo el silencio

La aventura nocturna había traspasadolos límites de su paciencia. La gran Hojalas observaba furiosa al otro lado de laalambrada. Aquellas pequeñas Hojitasirresponsables habían vuelto a hacer delas suyas. Las oía reír a carcajadas mo-fándose de ella. Las intentó alcanzarpero chocaba continuamente contra elmetal gris. Pero la Hoja, vieja y astuta,

estiró de su pecíolo, éste a su vez del tallo y las pequeñas Hojitas sorprendidas se vieronarrastradas de nuevo al otro lado de la malla. Ya no ríen las Hojitas, lloran bajo la sombra de la Gran Hoja.De nuevo el silencio.

Nuria Sánchez

No estic trista

No estic trista.Estic callada i blanca.El meu, no és el silenci de la pols.No està fet de paraules negades, arraconades a les golfes.No empetiteix el món.No fa el temps balder, els dies un regal inútil a les mans .No posa sorra entre les mans i el cor, desorientant els afectes.No estic enfonsada sota la runa polsosa que fa imprecís el sender del record, atzarós d'imaginar com el futur.El meu silenci és de neu i d'espera.Lluminós.Embolcalla les paraules amb coto fluix blanc i humit.Després, encuriosit, les mira inventar la primavera.

Rosa Tirado

Petons de silenci

Dorms, amor?Noto el teu respirar tranquil, la faç serena, els ulls closos, les mans laxes,els llavis mig obertscom si cerquessin un petó,un petó de silenci.

Salvador Riera

I des del llindar t’admiro,sento el teu respirar profund,el rostre de cera,els ulls mig caiguts,les mans amoroses,els llavis humitsgruant el contacte d’un petó,el meu petó, en silenci.

I m’acosto a tu,no goso despertar el teu cos adormit,la cara bonica,els ulls emperlats,les mans sedoses,els llavis dolçosllaminejant un petó,el petó que et vinc a donar, en silenci.”

Silenci enganyós

El soroll del carrer està posant nerviós alManel que tip enfila el camí del Turó,ben segur de que allà hi trobarà silenci.En arribar, seu a la cadira que hi al migd’aquell acollidor racó. En sentir el cantd’un ocell, el Manel recorda la Montseque omplia la casa amb els seus cants,però tot seguit recorda també com esvan convertir en plors.

Tot es culpa meva —pensa—,li vaig fer mal, la vaig deixar i l’enyoro. I ara sé que maimés hi haurà silenci dins meu, ni en un lloc tan ideal com aquest.

Marta Novellas

Autors dels textos:

Ramon CabreraSandra CabrespinaFrancesc CastañerPilar Díaz-MariblancaJúlia LanchoNúria LopezCarlos MonteroOscar NavasMarta NovellasImma Oliveras

Txell PañellaHeidi PerezMontserrat PerezSalvador RieraMònica RuizM. Rosa SalasNuria SanchezJaume SanchoRosa TiradoÀlex Vidal

Organitza

http://www.planetalletra.tk

http://www.twitter.com/planetalletra

http://www.facebook.com/planetalletra

Col·laboren: