J. M. Martí i Bonet, canonge

San Pere Nolasc i la Catedral de Barcelona

775è aniversari de la confirmació de l’orde de la Mercè pel papa Gregori IX

(1235)

Barcelona, 17 de gener de 2010

Arxiu Diocesà de Barcelona, 2010

Portada: Sant Pere Nolasc. Pintura de Zurbarán

2

Edifici de la Pia Almoina. Actualment seu del Museu Diocesà de Barcelona. Edifici dels segles IV-XVI

LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ I LA PIA ALMOINA

Un dels trets fonamentals de la història de la diòc esi de Barcelona

Sovint ens preguntem: ¿quins són els trets fonamentals de la història de la nostra diòcesi de Barcelona? O amb altres paraules ens preguntem: ¿La nostra comunitat cristiana de Barcelona, dins el marc històric, es podria definir? ¿Quines són les constants, gràcies a les quals podem acostar-nos a una definició fefaent? Doncs bé! Després de l’estudi panoràmic i general que hem realitzat amb motiu de l’encàrrec que ens ha fet la BAC o sigui la confecció d’un ampli volum dedicat a la diòcesi de Barcelona —publicat ja l’any 2006—, òbviament podem dir que en la llarga història d’aquesta, la nostra Església, hi ha uns trets constants, unes característiques històriques que es repeteixen i que permeten establir els paràmetres d’una definició possible.

3

¿Quines són, doncs, aquestes característiques religioses de la nostra ciutat i diòcesi de Barcelona? N’hi ha algunes d’òbvies: per exemple en dir que “Barcelona és el cap i casal de Catalunya hom pot deduir-ne la seva influència —àdhuc eclesial i cristiana— envers tot el Principat, i més encara durant molts segles per tota la conca mediterrània. Doncs sí bé és cert que Tàrraco gaudeix de la preeminència com a seu metropolitana de la província, ja en temps dels visigots i després en l’època medieval, Barcelona —àdhuc la seva Església— pesa molt: recordem, per exemple, el bisbe sant Pacià. La seva influència és molt important, sempre però agermanada amb Tarragona i amb totes les altres diòcesis de Catalunya. ¿Serà aquesta característica el que en podríem denominar tret distintiu o nota dominant històrica, gràcies a la qual podem definir què és Barcelona? Doncs hem de dir que no. Però hi ha un altre tret més important que ens enorgulleix moltíssim. Gosarem presentar-lo com l’element vertebrador i característic del que és la nostra diòcesi i la seva història eclesiàstica. Creiem, després de la llarga reflexió, que és el següent: una inclinació, diríem connatural vers la caritat, regal del bon Déu; inclinació forta, enardida i entusiasta vers la beneficència, vers la solidaritat i vers la caritat que es concreta en la creació i generós funcionament d’hospitals, Pia Almoina, fundacions, iniciatives de subtil i eficaç caritat, redempció de captius i recerca de llibertat, així com de personatges cabdals que pregonen fins a quin punt es pot exercir la caritat, com és el mateix Pere Nolasc. Aquesta característica de la història de la nostra diòcesi es sorprenent, és admirable, és la nostra...

I ¿ON NEIXEN ELS MERCEDARIS?

Canonges de Barcelona i mercedaris

Precisament dins d’aquesta característica caritativa, suara exposada, d’assistència als necessitats, hi ha la fundació de l’orde de la Mercè. Fixeu-vos-hi: els mercedaris amb el seu emblema i escut (quatre barres i la creu de la catedral) fan present per tot el món el bon nom de la ciutat. I per altra banda d’aquesta ciutat i de la catedral els bons mercedaris reben generosament —com si participessin en una cursa atlètica— el testimoni de la caritat heroica. Per això n’estem tan orgullosos de la nostra Mare de Déu de la Mercè, dels nostres mercedaris i mercedàries, de la nostra catedral on en el seu altar major la família mercedària rebé, gràcies a Pere Nolasc, el seu origen. N’estem orgullosos de la vinculació que existia entre aquests primers mercedaris i els canonges ambdós grups es trobaven cada dia per pregar en un únic cor: i resaven harmoniosament i compassadament els salms de David i les lamentacions de Jeremies, o sigui la pregària de la litúrgia de les hores. Ambdós grups formaven la denominada família canonical. El conjunt catedralici de Barcelona és el bressol i la primitiva casa dels mercedaris.

La canonja de Barcelona

L’edifici que allotja el Museu Diocesà de Barcelona és el mateix anomenat Pia Almoina que incloïa la residència de la canonja i els menjadors dels canonges i pobres. Era, doncs, on molts dels canonges hi podien habitar així com d’altres

4

clergues i servidors de la catedral. Diem que era el lloc on els canonges podien habitar-hi, car els nostres capitulars no eren pas canonges regulars com ho seran els de Tarragona, Tortosa, Sant Ruf d’Avinyó o els de la col·legiata de Sant Adrià (després traslladada a Santa Maria d’Ègara). Per tant, els canonges de la ciutat comtal no estaven obligats a residir en un únic lloc. No eren els de Barcelona canonges agustinians (com ho fou des de l’any 1108 Sant Oleguer) sinó seculars, o sigui regits per unes regles diferents com eren les establertes per les capitulars d’Aquisgrà (ja en el segle IX) i aplicades aquí a casa nostra en llurs canòniques de la Santa Creu de Barcelona o en les canòniques de Vic i Girona. Segons aquestes regles —no les establertes per sant Agustí— els canonges podien residir en un edifici comú i propi que s’anomenava la Canonja, tot i que no estaven pas obligats a residir-hi en ell. Encara avui dia el carrer de la baixada de La Canonja que comunica la catedral amb el carrer de la Tapineria testifica tota aquesta memorable història i edifici. De quantes coses els murs d’aquesta baixada de la Canonja ens podrien parlar i quantes coses ens podrien recordar. En aquest carrer, a un costat, encara es pot veure els testimonis de la comunicació a la Canonja (o millor dit els menjadors de La Canonja) dins dels murs de les muralles romanes; i en l’altra banda des del carrer estant ens imaginem l’accés o porta que donava a l’Hospital de Santa Eulàlia, convertit posteriorment, primer en l’edifici de la Inquisició i després casa particular de la família Lobo, i posteriorment el Museu Frederic Marès.

La canònica de Barcelona i la redempció dels captiu s. Monument a la llibertat

Tanmateix, també aquest lloc té molt a dir sobre els mercedaris, ja que aquí s’allotjaren els primers membres de l’orde de la Mercè i d’aquí es traslladaren o bé a l’Hospital on tenien obligació autoimposada d’atendre els pobres malalts, especialment els qui procedien de la redempció dels captiveris, o bé es traslladaven —tal com hem dit— al cor de la catedral a pregar amb els canonges la pregària de la litúrgia de les hores.

El Museu Diocesà de Barcelona en el seu edifici —propietat de la catedral— es troba en un lloc consagrat per tants i tants records sants, virtuosos i exemplars: aquí, a la Canonja, la Pia Almoina, hi tenien cabuda els pobres —que eren els primers estadants d’aquest recinte—, i després òbviament els servidors de la catedral, els canonges, els clergues i els primers mercedaris. Tots ells formaven aquí una gran família.

¿Quan va néixer —ens podem preguntar— la nostra canonja com a institució eclesiàstica i quines característiques tenia? Evidentment que fou a finals del segle X quan s’establí una institució que aplegava clergues al voltant de la catedral i pel seu culte que després s’anomenaran canonges. Les regles que aquests canonges seguiren no eren altres que les establertes a Aquisgrà pels carolingis i que evocaven ensems les dictades anteriorment en els concilis visigòtics de Toledo. L’esperit d’aquestes regles tenia present l’espiritualitat dels sants pares (sant Ambròs, Agustí, Basili, Benet...) que aquests volgueren donar en els grups escollits dels membres dels seus monestirs i dels clergues que estaven al servei de

5

l’església catedral. Segons es pot deduir pel text d’aquestes primitives regles en temps dels carolingis se’ns diu que els servidors (canonges) de l’església de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona a més del culte al qual estan dedicats, tindran cura d’acollir els hostes, alimentar els pelegrins i cercar tots els mitjans per assolir l’alliberació (“sublevatio”) dels captius. Què bonic és veure que un segle i mig abans de sant Pere Nolasc ja s’establí una regla a la catedral, per cercar tots els mitjans possibles i així assolir l’alliberació (“sublevatio”) dels captius.

Les vint-i-sis peces de tela, capital de la Canonja de Barcelona

Hi ha un testimoni documental preciós de l’any 995 durant el pontificat d’Aeci. En ell se’ns hi diu que un tal Robert donà com a testament a l’Església de Barcelona entre d’altres béns, vint peces de tela de diversos colors, en remissió dels seus pecats. A aquestes peces el bisbe de Barcelona n’afegí sis mes. Això formà un petit capital que anà augmentant amb les donacions del poble fidel i amb la col·laboració dels bisbes de Vic, Girona, Urgell i Elna; gràcies a tot això es restaurà la canònica barcelonina. També els comtes aportaren a l’obra de restauració les següents donacions: el castell de Barberà i les seves esglésies, una quantitat d’or “en remei de les ànimes dels seus pares, així com per suplicar la prosperitat dels seus fills, amb la condició que els canonges elegissin com a prepòsit (o superior) dels canonges un d’ells que fos digne”. Sabem que pocs anys després de la donació de les vint peces de tela que donà Robert, l’hereu d’aquest es presentà en un

sínode que es celebrava a Barcelona, reclamant les peces, car deia que no es va restaurar la canònica. Però el mateix bisbe Aeci l’acompanyà a l’església catedral, on comprovaren que els sacerdots (canonges) oferien misses en sufragi del qui feu l’ofrena d’aquelles vint peces de teixits. També Aeci demostrà que diàriament es feia almoina pia a cent pobres, a més es feia caritat envers els pelegrins, cecs i coixos, i, per descomptat. als qui tornaven de captiveris.

¿On estava situada la Canonja i com era?

Per altres donacions d’aquest temps (finals del s. X) podem deduir que existia un claustre i altres dependències de la catedral: menjador (mensa), sala de reunions dels canonges, petites classes, llocs que servien per acollir almenys aquests cent pobres. Òbviament, ja a principis del segle XI existia un recinte per descongestionar el claustre i les altres dependències. Possiblement la residència canonical s’establí ja a la Canonja, edifici que tenia elements romans com les muralles del segle IV i el menjador o mensa capitular es traslladà efectivament aquí, en aquest edifici (actualment Museu Diocesà). Tanmateix l’administració burocràtica dels béns de la mensa capitular i de la Pia Almoina (des del segle XII fins el XV) romangué al costat de la capbrevació, o sigui al claustre de la catedral, tot i que ja eren necessaris uns locals suficients per atendre aquells cent pobres que en els segles posteriors arribaran fins i tot a tres-cents. I possiblement el lloc que referim fou l’actual Pia Almoina, edifici que formava part de la Canonja, ja que eren menjadors amplis i suficients en tres plantes: la inferior era la cuina amb una font de la qual encara es conserva l’estructura.

6

Però ens podem preguntar de nou com era l’edifici de la Canonja i de la Pia Almoina quan sant Pere Nolasc la freqüentà. Tenim multitud de documents anteriors al sant, gràcies als quals coneixem molts detalls d’aquest edifici. Ens plau escollir-ne un que hem transcrit i traduït en el nostre volum Sant Oleguer servidor de les esglésies de Barcelona i Tarragona (Barcelona 2003), pàgs. 333 i 334 i que es refereix al miracle de Sant Oleguer —el cinquè— relatat pel canonge contemporani de Sant Oleguer, el famós literat Renall. Diu així:

«Succeí una vegada que per uns determinats afers jo (Renall) vaig anar de Girona a Barcelona a visitar els meus germans de l’església de Barcelona, per tal de fer conèixer als germans amb alegria i goig celestial uns miracles que amb la força de l’Esperit Sant i segons les meves possibilitats havia redactat i escrit a petició d’aquests mateixos germans. A Barcelona, mentre els germans, amb la lectura d’aquells miracles insignes del benaurat baró, exulten de joia juntament amb mi pels poders del sant patró, Déu omnipotent, que és admirable en els seus sants, fou servit de mostrar-nos dos miracles insignes i dignes d’ésser contats.

Un vell cec romania dia i nit davant la tomba (al claustre) del benaurat baró Oleguer amb vetlles i pregàries contínues, esperant en la seva fe la restitució de la visió per part de Déu omnipotent i pare de la llum, per a lloança i glòria del seu nom, pels mèrit del benaurat Oleguer. Un dissabte, mentre els germans eren al capítol (cor), aquell vell cec es plantà davant la tomba

del benaurat baró, confiant en la misericòrdia de Déu i en l’eficàcia del seu poder, demanant al cel amb oracions contínues l’ajut i el remei eficaç per intercessió del benaurat Oleguer. Mentre romania incommovible en aquesta pregària, li va semblar veure un ancià vestit amb una túnica blanca, que amb la mànega de la túnica li va eixugar els ulls, i a l’instant hi tornà a veure. Aquell vell (cec), exultant de joia i amb una certa estranyesa, prorrompé en aquesta exclamació: «Gràcies a Déu hi veig pels mèrits de sant Oleguer, que se m’acaba d’aparèixer vestit amb una túnica blanca i que amb la mànega de la túnica m’ha eixugat els ulls.» Tots hi acorren, tant els clergues com el poble, exulten, salten de joia, fan sonar les campanes, lloen Déu, donen gràcies a Déu, a santa Eulàlia i al sant confessor Oleguer. Jo, que era a la ciutat gestionant el meu retorn a Girona, vaig sentir el tritlleig de les campanes i vaig preguntar per què sonaven tanta estona; em van dir que el benaurat Oleguer havia retornat la vista a un cec. Content i joiós vaig deixar el que duia entre mans i vaig tornar amb una certa pressa a l’església. Però, mentre hi tornava, se’m presentà un missatger que m’havia estat enviat pel primicer de la seu i per alguns germans meus canonges, el qual m’explicava, i en fer-ho augmentava la meva joia, la il·luminació del cec per mitjà de sant Oleguer. Jo, ple com estava d’una certa admiració, vaig anar tot content davant el sepulcre del benaurat Oleguer, em vaig alegrar amb els qui s’alegraven, vaig donar gràcies amb els qui en donaven».

7

Des del claustre on estava enterrat Sant Oleguer. L es estances de la Canonja

Del relat d’aquest miracle podem deduir que la tomba de sant Oleguer estava al claustre de la catedral. Aquest claustre romànic estava al mateix lloc que ara ocupa el claustre de la catedral gòtica. Ens diu també el relat que els canonges eren el cor de la catedral i sentiren d’aquí estant els alegrois del cec curat.

En la curació del segon cec immediat al primer ens diu:

«Però aquell mateix dia, un altre cec, en sentir el miracle del cec que havia estat guarit per mitjà del benaurat Oleguer, angoixat per la seva ceguesa, no pas per enveja del cec guarit, sinó, al contrari, donant gràcies per la il·luminació de la seva vista i elevant cap a Déu i el benaurat Oleguer els ulls de l’ànima, com meditant en el seu cor, deia: «Pobre de mi, que durant tant de temps m’he detingut aquí, he mendicat, he demanat, he suplicat i he esperat la misericòrdia de Déu pels mèrits del benaurat Oleguer; ¿Quin núvol de pecat per part meva s’oposa a la misericòrdia de Déu? ¿Quina boira de delicte meu s’oposa a la clemència de Déu? ¿Quina sutzura del meu cor topa amb la gràcia de Déu? ¿Quina contaminació dels meus pecats s’interposa als ulls de la suprema pietat? Sou just, Senyor, i el vostre judici és just, penetraré en el més recòndit de la meva consciència, purificaré el meu esperit, cavaré el clot dels meus pecats, llançaré fora les runes de la meva maldat, la brutícia de la meva ignorància; els ulls del meu cor han de ser il·luminats amb la llum d’una confessió

sincera, i així, amb la virtut de Déu els mèrits del benaurat Oleguer, s’il·luminaran els ulls del meu cor.» Llavors se li acostà un sacerdot i li digué: «¿Per què et turmentes amb una angoixa tan gran? Per què t’afligeixes amb un malestar tan gran? ¿Per què t’afeixugues amb una pena tan gran? Confia en aquell que és l’autor del remei celestial i restituïdor de la llum veritable. Renova el teu esperit, reconeix els teus pecats, purifica la teva ànima, cerca la teva justificació. Crec certament que els ulls del Senyor esguarden els justos i les seves orelles s’inclinen vers llurs pregàries; alça’t tu que dorms, i Crist t’il·luminarà.» Aquell cec, després d’escoltar el consell del sacerdot, el prengué a part, confessà els seus pecats amb una especial simplicitat de contrició, no amagà res, vomità totes les sutzures de la seva ànima: rebé el veredicte amb bona voluntat, i així, un cop examinat pel sacerdot, anà davant el sepulcre de sant Oleguer: allà s’assegué, esperant la misericòrdia de Déu per intercessió del sant patró. Altrament, arribada la nit i acabat el sopar, després de passejar una estona per l’atri de la casa del primicer, on m’allotjava, me’n vaig anar al llit per reposar i lliurar els meus ulls a la son. Tot just havia aclucat els ulls (el Senyor sap que no menteixo) vaig sentir un tritlleig de campanes. Pregunto als clergues que jeien davant meu, als mossos i als servidors de la casa per què les campanes sonaven tanta estona. Sento un rebombori, els crits d’alegria de gent que esclata de joia, que exulta a les places i diu: «El benaurat Oleguer ha il·luminat un altre cec.» Em llevo amb emoció, vesso llàgrimes

8

d’alegria. Mig vestit i a corre-cuita vaig cap a la tomba del benaurat Oleguer, m’alegro amb els qui s’alegren, ploro amb els qui ploren, vesso llàgrimes adés d’amargura en considerar amb els ulls del cor la justícia de Déu, adés de dolcesa en contemplar la dolcesa de la misericòrdia de Déu».

La curació d’aquest altre cec ens dona, doncs, molts altres detalls de la residència dels canonges (La Canonja) i possiblement dels primers mercedaris.

«Des del llit estant Renall pregunta als clergues i servidors de la catedral»

L’anterior biografia ens diu que Renall sopà i es passejà per l’atri de la casa del primicer, o sigui davant de la catedral gòtica. Era un atri situat entre la Canonja i la catedral. La casa del degà que comunicava amb la Canonja estava als peus de l’actual església gòtica. Part d’aquesta casa (del deganat) fou derruïda (durant el segle XV) per ampliar la catedral i per fer una petita plaça en l’actual Pla de la Seu, segons consta als documents del patriarca Sapera. En aquesta casa, i per tant a la Canonja, Renall s’allotjà; se’n va al llit... diu el text «i tot just havia aclucat els ulls vaig sentit un tritlleig de campanes anunciant la curació del segon cec. Des del llit estant vaig preguntar als clergues que jeien davant meu, els mossos i als servidors de la casa...». Era per tant un dormitori comú. Estant encara al llit se senten des la plaça els crits «el benaurat Oleguer ha il·luminat un altre cec». Es lleva Renall amb emoció, vessa llàgrimes d’alegria. Mig vestit i «a corre-cuita vaig cap a la tomba del benaurat Oleguer».

Els mercedaris vivien a La Canonja i estaven sotmes os a la regla d’Aquisgrà com els canonges

Aquesta descripció dóna bons detalls que també es poden completar amb alguns pergamins on es parla d’un pou —serà el mateix de l’ascensor actual de la Pia Almoina?—, es parla també d’estances, de finestres, d’atris etc. Aquesta era doncs la Canonja: menjador dels canonges mercedaris (després) i pobres; lloc de pas cap a l’Hospital de Santa Eulàlia... casa pròpia de sant Pere Nolasc car era pobre i ensems era servidor dels pobres malalts, així com dels primers frares mercedaris que vivien a la Canonja i que seguien les regles, no de sant Agustí sinó aquelles d’Aquisgrà en les quals ja es parlava abans de sant Pere Nolasc de redempció de captius. Això mateix succeïa des de l’any 1218 i fins el 1232. Dos anys abans de construir-se el conjunt monacal que després de la desamortització del 1835 esdevindrà capitania militar

9

II LA CONFIRMACIÓ PAPAL

L’any 1235 el papa Gregori IX confirmà l’orde i ensems li donà la regla de Sant Agustí. El document o breu pontifici Devotione vestrae, anomenat així per les primeres paraules de la mateixa butlla del papa Gregori IX, diu: “Gregori (IX) bisbe (papa) Servent dels Servents de Déu als estimats fills, el Mestre (superior general) i Frares de la Casa de Santa Eulàlia de Barcelona. Inclinat (el papa) per les súpliques de la Vostra Devoció, us concedim, recolzats per la nostra (del papa) autoritat ja que encara no heu (els frares) abraçat cap de les regles aprovades, podeu professar la de Sant Agustí. Document emès a Perugia el 17 de gener de 1235 en l’any octau del meu Pontificat”.

Es confirmà l’orde amb aquest document. Tanmateix els frares de l’orde de la Mercè es fundaren el 10 d’agost de 1218 a l’altar major de la catedral romànica de Barcelona, amb l’aprovació del bisbe Berenguer II de Palou i el monarca Jaume I i ara, l’any 1235, per la confirmació del cèlebre papa Gregori IX es poden considerar ja definitivament, constituïts arreu del món . En el document es diu que abans no tenien cap de les regles fonamentals dels ordes (o sigui ni les benedictines ni les de sant Basili ni les de sant Agustí ni les noves dels dominics ni franciscans); tanmateix seguien les que regien la canònica de Barcelona, és a dir les carolíngies o d’Aquisgrà. Per disposició de les Decretals, calia que s’acollissin a alguna de les grans regles que no fossin les típiques dels canonges seculars. Per això el papa els assignà com a més semblant a la dels canonges de Barcelona la de sant Agustí.

Sant Bernat, ja al segle XII, deia referint-se als cavallers croats que formaven part dels ordes militars que el cavaller-militar: “És el monjo que mor lluitant per la defensa de la fe; és un màrtir, un atleta de Crist”. Per aquest motiu escrigué la famosa Charta Charitatis, que era com posar al dia la regla de sant Agustí pels frares dels ordes militars. Els nostres frares mercedaris tenien molt a veure en el món islàmic. Feien una guerra paradoxalment pacífica o, si voleu, pactista: portar a casa els pobres esclaus cristians redimits. Per aquest motiu el papa pensa que és millor posar-los sota el guiatge de la regla de sant Agustí en comptes de la dels franciscans o dominics o la del Císter. La regla de sant Agustí havia inspirat les regles dels frares dels ordes militars: hospitalaris (o de sant Joan Baptista o cavallers de Rodes o Malta), els de l’orde teutònic i la majoria dels ordes militars d’Hispània, alguns d’ells també fundats per Jaume I. Cal fer esment de l’orde de Santiago (mata-moros), Alcántara, Santjulianistes, Calatrava (o de sant Bernat), Montesa, sant Jordi d’Alfama, santa Maria d’Espanya, el Sant Sepulcre hispà...

Els nostres frares mercedaris tenien uns trets típics de l’orde militar pel que fa al camp apostòlic primordial es feia realitat a terres dels sarraïns i també tenien cura dels hospitals i necessitats en general (pobres, empresonats...) com ho feren sempre els nostres canonges de la catedral de Barcelona.

Hem repetit, doncs, freqüentment que la Pia Almoina o Canonja intentava ja en temps carolingi i després amb Sant Pere Nolasc la redempció dels captius i l’acolliment dels mateixos captius, pobres o malalts, ja sigui donant-los menjar o curant-los. I, en aquest últim cas, se’ls curava en l’annex

10

Hospital de la catedral, anomenat Santa Eulàlia (actual Museu Marès). Els frares mercedaris tenien dues missions: la redempció dels captius i tenir cura dels primers anys de la fundació, dels malalts a l’hospital de la catedral que després esdevindria de la Santa Creu.

III DOS GRANS PROTAGONISTES

L’orde de la Mercè, ultra sant Pere Nolasc té com a grans protagonistes el bisbe Berenguer II de Palou, Gregori IX i el rei Jaume I. Heus ací unes breus notes biogràfiques del bisbe i del papa que tant ajudaren sant Pere Nolasc.

Berenguer de Palou II (†Barcelona, 1241)

Fou bisbe de Barcelona entre els anys 1212 i 1241. S’educà a la canonja de Barcelona, al costat del seu oncle, el qui fou bisbe del seu mateix nom. El 1203 era ardiaca, i fou consagrat bisbe el 1212, havent prestat obediència canònica a l’arquebisbe de Tarragona. Fou col·laborador important de Pere el Catòlic i de Jaume I. Acompanyà el primer a la batalla de Navas de Tolosa i intervingué en la política d’aliances de la casa comtal gestionant un matrimoni del rei amb una filla del rei de França, que es frustrà en no concedir el papa l’anul·lació del matrimoni previ del rei amb Maria de Montpeller. Presidí una ambaixada a París provant d’impedir la croada contra els càtars sense assolir resultats favorables

als interessos catalans. El 1218 esdevingué conseller reial i canceller de la corona catalano-aragonesa. Intervingué com a cap militar en diverses expedicions, el 1219 la croada Damieta (Egipte) i el 1225 en l’atac frustrat contra Peníscola. Al costat del rei Jaume participà en la conquesta i repartiment de Mallorca del 1229, on fou ferit i mutilat d’un peu, i rebé en benefici els territoris que originaren la baronia d’Andratx. El 1238 assistí a la conquesta de València amb 60 cavallers, on rebé la senyoria d’Almonasir. Sostingué problemes jurisdiccionals amb el monestir de Sant Cugat i amb Sant Pere de les Puel·les, havent de recórrer com els seus predecessor a les concòrdies i arbitris. Intervingué amb el rei Jaume I en la creació el 1218 de l’orde de la Mercè, va rebre la professió religiosa del primer mercedari, sant Pere Nolasc, a l’altar major de la Catedral, el 10 d’agost de 1218, i la creu a la seu a l’escut de la Mercè. Afavorí l’establiment dels dominicans al 1219 i dels franciscans el 1232 i l’any següent de les clarisses a la ciutat de Barcelona, on fundà també el monestir de Santa Maria de Valldonzella. El 1228 rebé carta del papa Gregori IX comminant-lo a fer complir les condicions segregacionistes vers els jueus aprovades al concili de Laterà. El 1233 fou elegit arquebisbe pel capítol de Tarragona, però el papa en revocà l’elecció. El 1237 afavorí la fundació del monestir de Santa Clara de Barcelona. Morí el 1241, i fou sepultat a la capella de Sant Miquel de la seu romànica de Barcelona, iniciada sota els seus auspicis.

11

Gregori IX (1227-1241)

Hugolí dei Conti di Segni. Era parent del papa Innocenci III, amic i protector de Sant Francesc d’Assís el qual canonitzà dos anys després de la seva mort (1228). Obligà a Frederic II a emprendre una croada, però aquest va fingir —un cop ja estava a la mar— que estava molt malalt. El papa l’excomunicà. Frederic II instigà una revolta a Roma i el papa es va refugiar a Rieti. L’emperador anà a Jerusalem i obtingué la corona efímera d’aquesta ciutat, gràcies a un pacte amb el Sultà, i tornà a Sicília després de reconquerir-la. Són moltes les disputes entre el papa i Frederic II amb molts municipis d’Itàlia. Al final del pontificat de Gregori, Frederic II entrà a Roma, el papa ja tenia 100 anys, quan morí. Gregori IX és famós per les “decretals” que foren redactades pel català sant Ramon de Penyafort. Fou un gran papa, però que tingué la dissort de trobar-se amb un emperador prepotent i fals.

IV EL PER QUÈ DE L’ORDE DE LA MERCÈ. LA REGLA DE SANT AGUSTÍ

Xenofòbia a dues bandes

Abans d’una restauració de la catedral de Barcelona —iniciada el 2003—, alguns visitants privilegiats podien veure la carassa, tot un símbol de les mútues enemistats entre cristians i moros. Existia una xenofòbia mútua molt difícil de superar, malgrat els diàlegs promoguts —per exemple— per Ramon Llull i els pactes de redempció dels captius,

promoguts i portats a l’heroisme per sant Pere Nolasc i pels seus companys frares de l’orde de la Mercè. Fixem-nos, doncs, en la carassa: es tracta d’una reproducció ben singular: una escultura d’uns 60 cm. d’alçada per 40 cm. d’amplada que representa el cap d’un sarraí que obre la boca i mou els ulls gràcies a un senzill mecanisme que s’acciona amb un cordill. Diuen que el seu origen faria referència als caps dels cabdills moros de les ciutats reconquerides pels cristians: sembla que, un cop vençuts, els principals entre ells —emirs, reis...— eren decapitats i el seu cap es posava en un lloc ben visible de la plaça Major, i posteriorment sota l’elevat orgue —el principal— de la catedral.

Hom pot veure que cal interpretar el seu origen com a molt tenebrós i tot ple de violència. Avui estaria en contradicció amb la més mínima sensibilitat que regna de respecte a les races, cultures i religions. Per aquest motiu la peça ha estat retirada de la curiositat i contemplació dels visitants de la nostra Catedral. Tanmateix s’explica i s’ensenya a alguns grups molt reduïts. En aquestes explicacions es diu que quan la carassa obria la boca (fa cinquanta anys), en sortien llançades llaminadures. “La mainada, doncs, la vigila per si obre la boca i deixa anar caramels”.

També l’organista utilitzava la carassa per mostrar i indicar quan tocava la nota més baixa dels pedals de l’orgue, i ho feia fent obrir la boca de la carassa gràcies al cordill que tenia lligat al seu peu. Tot un espectacle! L’Ajuntament de Barcelona n’ha fet una rèplica que s’utilitza en la comparsa o entremesos de la processons i en les passejades dels cap-grossos, gegants i d’altres bestiaris.

12

Existeix una altra versió que nosaltres no acceptem històricament, i que a més té un tarannà racista. Diu així:

«Quan els moros es varen apoderar de Barcelona, començaren a edificar una mesquita en el lloc on avui hi ha la Seu; però quan tot just la tenien començada, altra vegada els cristians varen prendre la ciutat, feren presoner el rei moro i s’aturaren les obres d’aquell temple.

Com a vexació, els cristians alçaren la Seu al mateix lloc, i com a escarni al rei moro li tallaren el cap i el penjaren sota una de les voltes, perquè hagués de veure per sempre com el seu temple s’havia tornat una seu cristiana.

Encara alguna vegada a l’any, sobretot per Sant Esteve i la darrera nit de l’any, obre i tanca els ulls i llança un ronc de ràbia».

La carassa, doncs, és tot un símbol de la poca entesa entre moros i cristians. Hi ha molts episodis de violència entre les dues bandes. Tant els moros com els cristians es feien ràtzies els uns als altres. Era com un “mai no acabar”; una espiral de portava inevitablement a la destrucció de la societat. Per això és tan important el carisma mercedari gràcies al qual es pacta amb els captors sense imposicions doctrinals, sinó amb enteses basades en el respecte, l’eficàcia molt a la catalana, i en definitiva seguint l’exemple de Jesús, que estimava àdhuc el pecador amb l’esperança que es converteixi i se salvi.

Presentem a continuació dues ràtzies de signe diferent però d’idèntica violència i de ruptura de la llibertat.

La ràtzia d’Al-Mansur

Els historiadors i cronistes cristians afirmen que les ràtzies d’Al-Mansur de finals del segle X foren molt importants i tingueren com a resultat un gran nombre de captius que tot seguit eren venuts a Còrdova com a esclaus. A l’Arxiu Diocesà tenim un pergamí original d’un personatge de l’any 985 que fou venut com a esclau a Còrdova. D’aquest document i de molts altres, en podem deduir els efectes destructius de la citada ràtzia. Al-Mansur va assaltar la ciutat el 6 de juliol del 985, havent vençut abans al comte Borrell II, probablement al Vallès, en un indret desconegut. Barcelona fou saquejada i incendiada, els seus habitants foren assassinats o fet captius. Les restes d’aquesta devastadora acció encara els podem trobar avui en alguns recintes de la muralla gràcies a les excavacions arqueològiques.

El document (pergamí original) de l’Arxiu Diocesà ens diu que un tal Muç, fill de Fruià, ciutadà de Barcelona, en tornar de la seva captivitat de Còrdova, es trobà greument malalt a Saragossa i allà va voler refermar de nou la seva darrera voluntat, manifestada abans en un document o testament que, com tantes altres escriptures, fou destruït durant la ràtzia. En aquesta Muç va resultar presoner juntament amb molts ciutadans, tal com expressa el document textualment. Entre aquests hi havia una tal Ermessenda, possiblement l’esposa de Muç. Un cop assolida la llibertat, quan es dirigia a Barcelona, morí a Saragossa a prop de l’església dedicada a Santa Maria (el Pilar). Abans, però, Muç havia reunit a tots els seus companys, als que va suplicar que juressin que en nom seu presentarien el seu testament perquè fos executat previ

13

jurament d’aquests companys davant l’altar de Sant Joan de Vallvidrera, que es troba a l’església de Santa Maria de Valvidrera. És un peculiar testament denominat “sacramental”, figura jurídica que s’ha conservat i admès a Catalunya fins l’any 1999, quan lamentablement fou abolida. Per exemple, trobem aquesta pràctica en diverses ocasions a l’altar de Sant Fèlix de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona. Els rectors d’aquests altars tan peculiars, són els que signen el testament juntament amb els testimonis. De vegades es troben dones entre les signatures.

Continuant el text de l’esmentat testament sacramental, se sap que Muç dóna les seves possessions a diverses persones i institucions, entre elles la canonja de Barcelona, així com a Ermessenda, que encara es troba captiva a Còrdova. Aquest testament, alhora, és de notable importància, ja que s’hi citen per primer cop algunes localitats de Barcelona, com Sarrià o Sant Just Desvern.

Alhora, a l’Arxiu Capitular de Barcelona es troben moltes referències a persones que van perdre la vida durant aquesta ràtzia, així com es narra que al quart dia de setge van haver de protegir el comte Borrell, que finalment va aconseguir fugir per mar la nit del 4 de juliol del 985. Després la defensa de la ciutat quedà en mans del vescomte Udalardo; malgrat la seva heroica resistència, però, Barcelona caigué durant l’assalt del 6 de juliol, i seguí una gran devastació, que deixà la ciutat plena d’horroris et vaste solitudinis: els castells destruïts, les viles despoblades, les esglésies despullades, la terra erma... Els supervivents capturats per Al-Mansur foren reduïts a esclaus. Els monestirs i esglésies foren profanats, entre ells el

de Sant Pau del Camp, el de Sant Cugat del Vallès i el de Sant Pere de les Puel·les. Entre els captius hem de citar —a més de Muç— a Arnulf ardiaca, a Eldemar monjo de Sant Cugat, a Ató, a Querus “custos palatii”, al jutge Auruci, i a molts més. El bisbe Vives de Barcelona va poder fugir, i uns anys després es va dedicar a restaurar la diòcesi amb una activitat pastoral i cívica exemplar.

La ràtzia cristiana contra Còrdova

És difícil per a l’historiador que indaga en la història de la nostra Església, no alterar-se amb una sensació de profunda perplexitat i alhora tristesa quan llegeix documents sobre aquest episodi tan lamentable (1010) que manifesta fins a quin punt era acceptada la violència vers els sarraïns. El comte Ramon Borrell que havia assolit contundents victòries contra moros al Segre i al camp de Tarragona, requerí al seu germà Armengol (comte d’Urgell) i als bisbes de la Tarraconense, entre ells el de Vic i el de Barcelona, per iniciar una expedició de càstig a Andalusia. Era per tant una ràtzia del mateix caire que la protagonitzada per Al-Mansur el 985. A l’avantguarda, a més de dos comtes que eren germans, hi anaven els bisbes de Barcelona (Aeci), el de Girona i el d’Ausona. Tots junts van baixar fins el Guadalquivir. Les cròniques ens diuen “que tot el poder dels fidels cristians es va congregar a prop de Còrdova, i el 21 de juny d’aquell any 1010, Solliman-en-el-Hakem i Mohamed-ben-Hixem —auxiliat pels catalans— van planejar la batalla. Els camps d’Acbat-el-Bacar foren regats amb sang dels moros; el valor dels catalans va forçar la victòria a favor de Mohamed i, obrint-se

14

les portes de Còrdova va començar el pillatge i el gran botí. Va ser atroç, de manera que a les citades cròniques es denomina l’any d’aquest fet com l’any dels francs. Aquella gent no distingia els francs dels catalans. Ens diuen les cròniques que les presència dels catalans fou el motiu pel qual molts cristians que es trobaven en l’esclavitud o a les presons de Còrdova van poder recuperar la llibertat. No obstant, a la batalla va morir el mateix comte d’Urgell, les despulles del qual foren transportades a Ripoll per ésser sepultat al seu monestir. Amb Aeci hi havia l’abat Otó de Sant Cugat, que alhora era bisbe de Girona. El bisbe de Vic també va resultar greument ferit, però va poder arribar a Catalunya, on encara va poder signar el testament: un pergamí on s’observa la debilitat física del signant. De Còrdova arribaren alguns objectes (alguns dels quals avui es poden veure en diverses exposicions d’art) com l’anomenada arqueta d’Hixam II (Museu Diocesà de Girona) i una lipsanoteca de Sant Cugat conservada al Museu Diocesà de Barcelona.

També va morir Aeci de Barcelona poc després d’arribar a Còrodva. El seu successor seria Deudat, que era ardiaca de Claramunt.

La xacra de la captivitat. ¿Culpables tant els moro s com els cristians?

Però podem preguntar: ¿és que la captivitat era una xacra a Barcelona durant aquest període? Evidentment que sí. Mirem sinó el context històric retratat en aquesta vivíssima narració d’un altre miracle de sant Oleguer. És el segon miracle que exposa Renall i diu:

«Succeí una vegada que uns corsaris de Barcelona amb les seves naus rostrades penetraren en terres de la raça infidel dels moros, per les localitats marítimes d’Hispània: van saquejar les cases, van fer un gran estrall de moros i, després de capturar-ne i encadenar-ne d’altres, van carregar la nau amb les riqueses dels moros i així, amb un gran triomf i alegria se‘n tornaven a casa. En sentir-ho dir els corsaris dels moros que hi havia a Dènia, València i Almeria, afligits per la victòria dels cristians, la matança dels seus, la presa de captius i l’aclaparament i la dissort tan grans de la seva gent, armen les naus i emprenen la persecució dels barcelonins navegant nit i dia a rem i a vela. Els de Barcelona, una nit que estaven prou i massa cansats de tant remar, quan el sol se n’anava a la posta, recalaren en un port per abastar-se d’aigua dolça i per refer els seus cossos amb un àpat. Després de fer això i de posar sentinelles a proa i a popa, com és costum dels corsaris, van lliurar els seus cossos a la son. Mentrestant els corsaris moros persegueixen els corsaris de Barcelona. Rumiant en el seu interior, els moros tingueren la impressió que en aquell port hi havia la nau dels barcelonins. Però sant Oleguer, que era enmig de la llum del poder, per a la qual no hi ha res d’ocult, en la mateixa resplendor de la llum, per la gràcia i el consentiment de Déu, va veure els moros que perseguien els seus barcelonins. Llavors segons l’aquiescència i la disposició de Déu, servant la vigilància i la custòdia damunt el seu ramat i demostrant que era un veritable pastor, s’acosta a la nau. Desvetlla el capità

15

de la nau, al qual s’apareix en somnis bo i dient-li: «Fugiu, allunyeu-vos del port, perquè les naus dels moros que us persegueixen remant amb rapidesa i afany són a punt de caure damunt vostre». Després el benaurat Oleguer s’esvaní. De fet, el capità de la nau, en despertar-se, no veié ningú. Creient sens dubte que allò era la lleugeresa d’un somni, es va tornar a adormir.

«Fugin... que arriben els moros»

Els moros ja s’acostaven i eren a tocar els llocs propers al port; altra vegada es presentà el benaurat, vestit amb una túnica blanca i tenint a la mà el bàcul tal com solia fer-ho al claustre mentre vivia. Corrent ràpidament i clamant amb veu forta des de proa fins a popa, on dormia el capità de la nau dominat per un son pesant, va despertar els remers i el capità tot dient: «Fugiu ràpidament; els moros, gent enemiga de Déu, arriben.» Llavors el capità mateix, en desvetllar-se, va veure el pare que cridava i deia: «Fugiu, deixeu el port, que arriben els moros.» Va veure el pare Oleguer en la seva naturalesa real, tal com estava acostumat a veure’l abans quan conversava amb ells, vestit amb una toga de lli i agafant el bàcul amb la mà; així ho assegurava després, quan els barcelonins es resistien a creure-ho i el comminaven a dir la veritat. I l’esmentat patró de la nau, en veure manifestament el seu senyor i patró, prorromp en exclamacions, desvetlla els mariners i els diu que ha vist el pare Oleguer que l’advertia de fugir perquè els moros eren a punt d’arribar. S’alcen els

mariners i hom talla ràpidament la corda de l’àncora. Cadascú se situa al seu seient, solquen la mar amb els rems i guanyen la sortida del port: les naus dels bàrbars els enfronten per la dreta, per l’esquerra i de cara; els moros agafen les armes, desembeinen les espases, empunyen els coltells, posen tenses les ballestes i hi col·loquen els projectils. Què farà la nau dels barcelonins! Invoquen en ajut seu el Creador i Jesucrist llur Redemptor, criden amb veu forta el benaurat Oleguer. Després que han invocat el poder i la clemència de Déu i han cridat el benaurat Oleguer, les forces dels moros defalleixen i els barcelonins reben un impuls vehement per remar, una fortalesa d’esperit més gran que de costum, i un admirable abrivament de l’esperit. No hi havia en ells gens de por, gens de temor, gens de basarda, gens d’inquietud, gens de covardia. Què més es pot dir?

«La nau dels cristians vola»

La nau dels barcelonins vola exultant i joiosa entre les naus dels bàrbars. Els moros resten estupefactes, els bàrbars s’admiren en veure allunyar-se la nau dels barcelonins gairebé volant per la mar. Atònits sobre mesura, els moros, en veure el miracle d’un fet tan gran, adonant-se que no poden fer res contra el poder de Déu, contra la virtut de Déu, admirant el vol rapidíssim de les naus barcelonines damunt la mar, profundament contorbats i contrariats, se’n tornen a la seva terra. Per la seva banda, els moros que hi havia als pobles, viles i

16

ciutats situats prop de la costa, en veure tornar les seves naus sense mostrar els senyals convinguts d’alegria, se’n dolen, s’entristeixen, pregunten què ha succeït, què s’ha esdevingut perquè arribin així plens de dolors. Bo i vessant llàgrimes, els contesten dient-los la circumstància del seu infortuni, exposen la veritat del cas, no fingeixen, no dissimulen, confessen la permissió divina, expliquen la protecció celestial que han tingut els barcelonins. Els moros testimonien la imploració assídua a Oleguer per part dels barcelonins, la invocació continuada en ajut i protecció seva. La notícia d’un miracle tan gran vola per les viles, els camps i les ciutats dels moros. Els cristians tenen a mà l’ajuda del nostre benaurat Oleguer; els moros expliquen als cristians que tenen captius aquest miracle tan notori i els diuen el nom memorable i el poder de sant Oleguer: s’alegren de l’esdeveniment els mercaders i els captius: lloen Déu que és admirable en els seus sants.

«La nau dels barcelonins retorna joiosa amb el estendards penjant»

Mentrestant, la nau dels barcelonins retorna joiosa amb un joiós triomf, amb els estendards penjant a proa i a popa, fent ressonar les tubes, mentre altres entonen càntics d’alegria i de victòria. Els barcelonins, des de les muralles de la ciutat i des de la platja albiren les veles, veuen els estendards, i els omple una alegria immensa. Els mariners repleguen les veles, agafen els rems, remant amb força i alegria fan gala de la irreprotxable

lleugeresa de la seva nau; apleguen al litoral bo i rebent i retent salutacions. Salten de la nau, cadascú comparteix la seva alegria amb els amics. Expliquen el miracle obrat pels mèrits de sant Oleguer, i fan una nau de cera imitant la nau autèntica. Amb una multitud immensa de ciutadans de l’un i l’altre sexe, els mariners acudeixen joiosos a l’església de la Seu, donen gràcies a santa Eulàlia, després, amb una gran veneració, van tots alhora a la tomba del benaurat Oleguer, fan ofrena de la nau de cera i donen gràcies al seu sant protector, al seu defensor Oleguer. Expliquen fil per randa el que els ha passat a la clerecia i al poble que hi és present. Els clergues se’n congratulen, el poble salta de joia, la ciutat exulta, la fama d’un fet tan gran vola per tot el país».

L’originalitat dels mercedaris en la redempció

La primera frase de la narració del miracle ja ens fa esborronar. Ens diu: «Uns corsaris de Barcelona amb les seves naus rostrades penetraren en terres de la raça infidel dels moros, per les localitats marítimes d’Hispània: van saquejar les cases, van fer un gran estrall de moros i, després de capturar-ne i encadenar-ne d’altres, van carregar la nau amb riqueses dels moros i així amb un gran triomf i alegria se’n tornaren a casa». Eren corsaris cristians que malauradament no feren, ni molt menys, una acció laudatòria, sinó vergonyosa per qualsevol cristià. Amb tota normalitat s‘acceptaven aquestes ràtzies en aquests segles per part dels dos bàndols. Quina vergonya! Era necessari que els ressorts de l’evangeli abolissin aquestes malsanes actuacions. D’aquí

17

que com un regal diví, neix l’orde de la Mercè, que no contesta a una ràtzia amb la venjança o la cobdícia, sinó en el comerç pactat de la llibertat. Els bons mercedaris sembla que entrin en la culpabilitat d’una ràtzia o captura, però el que és cert és que sols busquen obtenir el resultat positiu: la redempció, com una obra de sublim caritat. Òbviament eren necessàries aquestes redempcions, doncs a quasi totes les famílies que estaven a la riba del mar tenien algun familiar captiu i àdhuc potser esclau.

Preveres captius

Sabem que també hi havia, entre els captius esclaus, alguns preveres, tal com ens explica el tercer miracle de sant Oleguer: «Succeí una vegada que tres cristians del Penedès foren fets captius pels moros i conduïts a València, ciutat d’Hispània. Allà afligits per la fam i la set i molts turments, restaven retinguts a la presó amb cadenes de ferro esperant ésser venuts com a esclaus. Un d’ells era sacerdot, ordenat pel benaurat Oleguer...». Tots foren miraculosament alliberats per una aparició del sant... alliberats del pes de les cadenes, sortien de la presó sota el guiatge de sant Oleguer. El sant els ensenyà per quin camí havien d’anar. Arribaren a la vora del mar i veieren una nau en la qual hi havia mercaders de Barcelona... A aquesta ciutat foren conduïts...».

«... i els vaixells arribaven al port de Barcelona amb captius alliberats»

En alguns dels miracles atribuïts a Sant Oleguer —tal com hem vist en els que hem comentat— s’observa que quan els vaixells arribaven al port de Barcelona hi havia una gran expectació. Així ens ho diu la narració del miracle segon: «La nau entrà en el port, retorna la joiosa amb un joiós triomf, amb els estendards penjant a proa i a popa, fent ressonar les tubes, mentre altres entonen càntics d’alegria i de victòria. Els barcelonins, des de les muralles de la ciutat, des de la platja albiren les veles, veuen els estendards, i els omple una alegria immensa. Els mariners repleguen les veles, agafen els rems, remant amb força i alegria fan gala de la irreprotxable lleugeresa de la seva nau... Salten de la nau... acudeixen joiosos a l’església de la seu; donen gràcies a Santa Eulàlia i a Sant Oleguer». I quan entre els navegants arriben els qui havien estat captius, aquests si ho necessiten són traslladats a l’Hospital de Santa Eulàlia, allà seran atesos pels canonges i servidors de la catedral abans de Sant Pere Nolasc i posteriorment —ara fa 800 anys— pel mateix Pere Nolasc, els seus companys i aquelles bones dones —que després seran anomenades mercedàries sota la guia de Santa Maria de Cervelló— que cuidaven de les pobres ex captives. Elles eren portadores, del gran carisma de la Mercè com ho foren els seus germans els frares..

18

L’Hospital de Santa Eulàlia. La roba i els llits de ls clergues malalts i mercedaris

Aquest Hospital de Santa Eulàlia ja feia que existia almenys dos segles. Sabem que Pere Nolasc portà els primers malalts excaptius de la seva primera redempció de captius l’any 1203. L’esmentat hospital ou fundat en el pontificat d’Aeci (a. 995-1010) per Guitart. Posteriorment se’l denominarà de Santa Eulàlia i era l’hospital oficial de la seu de Barcelona. L’any 1401 s’uní amb cinc hospitals més (el de Narcís, el de Meselles o Llebrosos, el de Colom, el de Maties o Maternitat i el de la Pia Almoina). Aquests dos últims eren del segle XIV. Amb la unió de tots aquests sis hospitals se’n creà un de sol, el de la Santa Creu.

Al diplomatari de Sant Oleguer hem trobat un document que es un testimoni de gran importància que mostra el gran amor que el sant sentia envers els pobres de l’Hospital que estava al costat de la catedral, o sigui el de Santa Eulàlia. És datat el 27 de març de 1133 (vegi’s diplomatari nº 108). El text és ben curt, però molt significatiu. Diu textualment: Oleguer bisbe de Barcelona «dóna a Déu i a l’Hospital dels pobres —Hospital de Santa Eulàlia— que es troba al costat de la seu, tots els llits amb la roba —menys la seda— dels clergues que morin, de tal manera que ni ell ni qualsevol altra persona s’atreveixi a reclamar-los. Qui ho faci (o sigui qui els prengui de l’Hospital) ha de ser considerat com un enemic dels pobres i per tant un excomunicat».

És un signe de gran amor vers l’Hospital que Sant Oleguer sentia el mateix que sentirà setanta anys després Pere Nolasc i els seus companys i companyes quan tindran cura dels

malalts en aquest mateix hospital, especialment els procedents de l’esclavitud i captiveri.

El document insisteix que aniran a parar a l’Hospital «tota la roba i tots els llits dels clergues difunts, però no la roba de seda, car en ser destinat als pobres aquest teixit seria una burla als pobres, els predilectes de Jesús.

Potser hi haurà algú que pregunti: ¿Quants clergues hi havia en l’època de sant Oleguer i de sant Pere Nolasc en la diòcesi de Barcelona? Hem comptabilitzat que només a la catedral passaven de quaranta, sense contar els clergues escolars, segons consta en els documents. També podem deduir que en tota la diòcesi n’hi devia haver uns quatre-cents. D’altra banda possiblement el nombre de malalts residents a l’Hospital de Santa Eulàlia de Barcelona no ultrapassaven els cent, si no comptem els residents excepcionals com podien ser els procedents de redempció de captius, com aquella primera redempció de tres-cents realitzada pel jove —quan tenia uns vint anys— sant Pere Nolasc, ara fa 800 anys, és a dir el 1203. D’aquests tres-cents, almenys el deu per cent ingressaren a l’Hospital i els altres dos-cents setanta ens els imaginem anant del port a la catedral i a la Pia Almoina, on els hi devien donar algun aliment, tot abraçant-los per seu retrobament. Així eren les celebracions de les redempcions en aquests llocs, tan entranyables com la Pia Almoina, la Canonja, la catedral i l’Hospital de Santa Eulàlia. Una gran festa ciutadana on tothom hi participava. Festa i alegria que es mesclaven amb la nostàlgia de tantes persones cristianes que encara romanien en captivitat. Molts moriren en terres estranyes sense cap senyal d’identificació cristiana en les

19

seves sepultures. Això ens fa suposar que els mateixos mercedaris no volien tenir sort diferent dels que foren enterrats anònimament. Les venerades relíquies de sant Pere Nolasc no les hem de cercar a les tombes ni a les riques arques, sinó en els pobres que es redimeixen de l’esclavitud moderna. Són les relíquies vivents de sant Pere Nolasc.

V CONCLUSIÓ

El testimoni de la caritat en mans de la gran famíl ia de la Mercè

La Pia Almoina, la catedral i l’Hospital de Santa Eulàlia constitueixen un dels marcs originaris més importants i més genuïns del gran carisma de la Mercè. Tota la família mercedària i molts fidels diocesans de Barcelona ens hi sentim identificats i n’estem orgullosos. La percepció de què la Mare de Déu de la Mercè i Sant Pere Nolasc ens protegeixen és com palpar un patronatge que és quelcom més que la petició d’una protecció, ja que un patronatge és com escollir lliurement la característica històrica que pretén definir el grup que es posa sota el patrocini. Així és com veiem la història de la nostra diòcesi de Barcelona: ben mercedària! Mireu la Mare de Déu. Mireu l’ideal de la Mercè. Mireu què significa acceptar la llibertat material i espiritual. Mireu les tractacions, pactes i saber cedir dels mercaders de la llibertat que eren els mercedaris i mercedàries. Ells i elles no s’imposen sinó que ofereixen possibilitats d’assolir la redempció; ells no dogmatitzen sinó que dialoguen. Ells i elles estan oberts a nous horitzons, sol·lícits a aprendre sempre, a escoltar, a pactar i a redimir. I això ho fan heroicament: àdhuc si es precís lliurant la pròpia vida. Bon encert va tenir Gregori IX en confirmar l’orde de la Mercè. Fou una gran gràcia, una gran mercè que vingué del cel.

20

Sarcòfag primitiu de Santa Maria de Cervelló. 1380

Mare de Déu de la Mercè. Imatge primitiva

Inicis del segle XIV