TALLER 0.0 D'ARQUITECTURA (II edició)

ESCOLA TÈCNICA SUPERIOR D’ARQUITECTURA DEL VALLÈS (ETSAV)

Docència i coordinació: II EDICIÓ | Juliol 2013

Carles Marcos Padrós, Berta Bardí i Milà, Daniel García-Escudero, professors

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURACurs d’arquitectura per a futurs arquitectes

RESUM DE PROGRAMA I RESULTATS

Docència i coordinació: II EDICIÓ | Juliol 2013

Carles Marcos Padrós, Berta Bardí i Milà, Daniel García-Escudero, professors

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURACurs d’arquitectura per a futurs arquitectes

cursfutursarquitectes.tumblr.comfacebook.com/volsestudiararquitectura@CursFutursArqui

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes

LLibre de la 2ª edició: del 8 al 12 de Juliol del 2013

Autors i professors del cursCarles Marcos Padrós

Berta Bardí i Milà

Daniel García-Escudero

© els autors i fonts originals de les imatges i textos de referència

EstudiantsMarta Aracil

Guillermo Bezzina Sánchez-Barcaiztegui

Juan Ramon Cantú

Helena Estapé

Marta Galisteo

Pau Nonell Isach

Laura Pérez

Miguel de Rojas

Leire Roman

Alexandre Simo

Albert Valencia López

Xiao Xuan Yu

PortadaAlumnes del segon curs

EdicióFebrer de 2014

Dipòsit Legal: B. 6136-2014

ISBN: 978-84-695-9908-2

ETSAV

Índex

09 Per què un curs com aquest?11 Quins són els objectius del curs?13 Com es treballa? 15 Agraïments16 El taller sota la mirada d’altres professors

19 Nota a la segona edició

21 Dibuixar un plànol26 Imprescindible VII

29 Il·luminar un espai38 Imprescindible VIII

41 Organitzar una casa48 Imprescindible IX

51 Pensar la ciutat58 Imprescindible X

63 Construir una estructura68 Imprescindible XI

71 Bibliografi a general72 Imprescindible XII

75 Selecció d’articles89 Calendari general90 Quadern de dibuix95 Pla d’estudis 2010

6

Le Corbusier,

“Modulor”, 1946

7

Si jo hagués d’ensenyar arquitectura?

Dirigiria el meu ensenyament i el prosseguiria incansablement, sobre un pla més

objectiu. M’esforçaria a inculcar als meus alumnes el sentit agut del control, del lliure

albir, del “com” i el “per què” (…) Al jove estudiant, li pregunto: Com fas una porta?

De quines dimensions? On les fas? Com és una fi nestra? Però, a propòsit, per a

què serveix una fi nestra? Saps, en realitat, per què es fan fi nestres? Si ho saps,

digues-m’ho. Si ho saps, explica’m per què es fan fi nestres corbades, quadrades,

rectangulars, etc.

Vull raons per tot això.

I afegiria: atén bé, tenim necessitat de fi nestres avui?

En quin lloc de l’habitació obriries una porta? Per què allà, millor que en un altre

lloc? Ah!, sembla que tens diverses solucions? Tens raó, hi ha diverses solucions i

cadascuna d’elles d’una sensació arquitectònica diferent. Ah!, t’adones, doncs, que

aquestes diverses solucions són el fonament mateix de l’arquitectura?

Le Corbusier,

“Précisions”, 1930

8

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

9

Per què un curs com aquest?

El “Taller 0.0 d’arquitectura” sorgeix en un moment de necessària refl exió sobre el paper de

l’arquitecte i de l’arquitectura en la societat actual. Un paper que ha de superar la banalització

de la professió que ha suposat l’auge dels arquitectes estrella i les caduques obres d’autor dels

últims anys.

Així doncs, el curs respon, per una banda, a la necessitat -ara més que mai- d’apropar l’arquitectura

a la societat. Per l’altra, refl exa la voluntat de mostrar, refl exionar i experimentar l’arquitectura

de la manera més senzilla possible. També és objectiu del curs anticipar, afavorir que el futur

estudiant es familiaritzi amb l’entorn universitari, experimenti la manera de treballar d’un estudiant

d’arquitectura i conegui de primera mà l’experiència d’altres alumnes que estudien o han cursat

els estudis recentment. En defi nitiva, es volen proporcionar arguments objectius perquè la tria de

cada participant s’ajusti als seus interessos, a les seves capacitats i condicions personals.

En aquesta línia, el curs s’emmarca en la tradició docent de l’ETSAV engegada el 1994 pel “Curs

d’introducció a la carrera d’arquitectura”. Llavors, només dos anys després de la inauguració

del Campus de Sant Cugat, els professors Isabel Crespo, Magda Mària, Iñaki Alday i Pere

Fuertes, coordinats per en Xavier Monteys, inicien una assignatura no troncal adreçada a

aquells estudiants que comencen els estudis d’arquitectura al febrer i que tenen en el primer

quadrimestre (setembre-gener) una oportunitat per començar a desenvolupar les habilitats que

seran necessàries durant la carrera. Aquesta assignatura, que encara s’imparteix en l’actualitat

com a assignatura optativa, va ser pionera a l’estat espanyol i va iniciar una clara voluntat de

l’ETSAV per facilitar l’ingrés dels nous estudiants.

Tanmateix, el curs que aquí es presenta se situa en un estadi previ a l’inici de la carrera,

concretament, en el moment que l’estudiant d’ESO, Batxillerat o Cicle formatiu es planteja la

cabdal decisió de quina carrera escollir. En aquest sentit, forma part i s’emparenta d’alguna

manera amb les activitats d’orientació de la UPC. Una d’elles és el Campus Científi c d’Estiu,

que té la fi nalitat de potenciar l’interès d’estudiants de 4t d’ESO i 1r de Batxillerat per la ciència,

la tecnologia i la innovació. Es tracta d’un programa organitzat per la Fundación Española

para la Ciencia y la Tecnología (FECYT), el Ministeri d’Educació, Cultura i Esports i el Ministeri

d’Economia i Competitivitat amb el suport de l’Obra Social “la Caixa”.

Le Corbusier. Portada de la revista LIFE, 1946

10


11

Quins són els objectius dels curs?

El curs està adreçat a possibles estudiants d’arquitectura i té com a objectiu principal ajudar-los

a decidir sobre el seu futur universitari. La decisió de quina carrera triar determinarà, en gran

part, la seva vida acadèmica i professional. És per això que es proposa donar suport a la decisió

mitjançant una breu experiència prèvia a la pròpia universitat. En concret, es pretenen donar

les bases necessàries a l’estudiant de 4t ESO, Batxillerat o Cicle Formatiu que ha d’escollir

una carrera properament perquè pugui respondre de forma clara a la pregunta: vols estudiar

arquitectura?

Així doncs, el “Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes” pretén convertir a un grup d’alumnes

d’institut en estudiants de Grau, amb la fi nalitat que durant una setmana experimentin què

signifi ca estudiar a la universitat, i especialment la carrera d’arquitectura. Per aquest motiu, el

curs es porta a terme a les aules de taller de l’ETSAV, de la mateixa manera que ho fan els

estudiants d’arquitectura, així poden treballar en equip i alhora disposar de l’espai individual

sufi cient. Totes les activitats són pràctiques i en grup, i van precedides per una petita classe

instrumental que emmarca els objectius de cada dia. Durant els exercicis, es treballa incentivant

el diàleg, la presa de decisions en equip i l’argumentació ordenada d’idees. Un tret distintiu dels

estudis d’arquitectura és l’exercici del debat i l’exposició pública com a vehicles per a evolucionar

en la formació personal i la refl exió col·lectiva.

Conseqüentment, es tracta de descobrir al futur estudiant universitari el món de l’arquitectura a

través d’una sèrie d’exercicis pràctics, que li permetin adquirir coneixements i destreses bàsiques.

Aspectes com la mida i la proporció d’objectes i elements, la utilitat i el confort dels espais, el

nexe entre ordre estructural i composició, l’adequada relació entre interior i exterior, el vincle entre

sistema constructiu i expressió plàstica, i la relació entre l’arquitectura i la ciutat. En defi nitiva, es

tracta de donar un bagatge arquitectònic inicial que pot ser útil a aquells que fi nalment acabin

triant aquesta carrera.

Per altra banda, l’augment de les matrícules i les taxes universitàries han convertit l’elecció dels

estudis de grau en un tema no únicament vocacional sinó també econòmic. És per aquest motiu

que sembla raonable oferir un curs com el que aquí es presenta, on el futur alumne universitari

té l’oportunitat de conèixer l’entorn físic i treballar els continguts amb què es trobarà en el cas

que decideixi estudiar arquitectura. D’aquesta manera, s’aconsegueix que l’alumne tingui un

coneixement mínim previ de la carrera en el moment d’escollir la millor opció per al seu futur.

Primera edició del curs. Alumnes treballant en el segon exercici: “Il·luminar un espai”, juliol 2012

12


13

Com es treballa?

El curs s’organitza en cinc temes de treball independents, un per cada dia lectiu. El temes

afronten aspectes diversos i essencials dels estudis d’arquitectura: “dibuixar un plànol”, “il·luminar

un espai”, ”organitzar una casa”, “pensar la ciutat” i “construir una estructura”. Aquests temes

s’enuncien a través de verbs, d’accions concretes que es poden portar a terme a l’aula. S’evita

així una aproximació purament conceptual o teòrica, més pròpia del cursos de Grau. En l’acció

refl exiva recau, en gran mesura, la capacitat d’aprendre, com ja va indicar Joseph Albers: “En lloc

de preparar només l’intel·lecte i la memòria, hem de considerar també el desenvolupament de la

voluntat, demostrada en la iniciativa i l’acció, ja que és la nostra tasca principal”.

Per altra banda, cadascun dels temes es pot abordar des de les disciplines clàssiques que

conformen l’arquitectura. Aquestes disciplines s’organitzen en diferents departaments: “Projectes

Arquitectònics”, “Urbanisme i Ordenació del Territori”, “Construccions Arquitectòniques”,

“Estructures a l’Arquitectura”, “Composició Arquitectònica” i “Expressió Gràfi ca Arquitectònica”.

És així com es pretén donar una imatge transversal i heterogènia d’una activitat, la de l’arquitecte,

que intervé en la realitat des de la seva complexitat i les seves diferents escales, que van des del

projecte a l’urbanisme, de la tecnologia a la teoria, i del paisatgisme al disseny.

Cada tema es treballa durant una jornada de cinc hores que es divideix en tres parts. Una

primera part de refl exió teòrica (20 minuts), en la que es presenta el tema a través de diversos

exemples i obres d’arquitectura de tots els temps, fent bona aquella dita d’en Gaudí: “La ciència

s’aprèn amb principis i l’art amb exemples”. Després d’una primera i breu introducció, en la que

s’explica l’exercici, es dóna pas a la part pràctica, que es desenvolupa per equips i amb el suport

dels professors. Tots els exercicis estan pensats per obtenir resultats tangibles, en forma de

dibuixos o maquetes, que permetin que al fi nal de cada sessió de treball es pugui fer una darrera

part de refl exió conjunta. Així, l’alumne és capaç de veure refl ectit l’esforç en un material físic i

pot treure conclusions del procés de treball i dels resultats.

La complexitat i durada de cada exercici s’ha adaptat al format reduït del curs i als coneixements

de l’alumnat, però sense oblidar en cap moment que, el que volem, és parlar d’arquitectura.

D’aquesta manera, es pretenen desenvolupar especialment algunes de les capacitats que ha de

tenir un arquitecte: imaginació espacial i visual, destresa manual, pensament analític i raonament

crític, coordinació i organització d’equips, planifi cació del treball, i un interès equilibrat entre la

cultura artística i la científi ca.

*El curs proporciona a cada estudiant el material necessari per desenvolupar les activitats.

Primera edició del curs. Alumnes amb el tercer exercici “Organitzar una casa”, juliol 2012

14


“Ha sido entusiasmante”“Experiència entretinguda i curiosa”“Cooperació i implicació en el coneixement sobre l’arquitectura”“Experiència molt constructiva, pràctica i clara”“Fue un resumen de la arquitectura para poder entenderla mejor”“Ha estat una bona oportunitat per començar a tastar el que és ser arquitecte”“Una experiència molt bona per a nosaltres”“Aproximació a la pràctica de l’arquitectura molt satisfactòria”“M’ha sorprès positivament”“He pogut valorar a nivell pràctic què és l’arquitectura”“És un curs molt dinàmic i interessant, està molt bé per agafar idees sobre el tema”

Valoració dels estudiants

15

Agraïments

Els professors volem manifestar el nostre agraïment a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura

del Vallès i al Departament de Projectes Arquitectònics pel suport rebut en tot moment i, de

manera especial, als alumnes de la segona edició del curs, perquè són ells qui han fet possible la

realització del taller amb el seu entusiasme i dedicació.

Febrer, 2014

Foto de grup

16


El taller sota la mirada d’altres professors

Roger Sauquet

Dr. Arquitecte i Sotsdirector de Cultura i Comunicació de la ETSAV i Professor del Departament

de Projectes Arquitectònics (ETSAV-UPC)

“El passat estiu es realitzà la segona edició del Curs d’Arquitectura per a Futurs Arquitectes a l’Escola

d’Arquitectura del Vallès. Aquest curs, portat a terme per tres joves professors de l’Escola, pretén introduir

a la tasca de l’arquitectura a aquells estudiants de batxillerat que ho desitgin.

El seu objectiu va més enllà d’ésser un curs d’orientació en els estudis (que ho és, també) i inclou

una particular manera d’entendre la professió vinculada a la plasmació física d’estructures, l’exercitació

amb les mans, l’observació d’efectes de llum a les maquetes, la “construcció” volumètrica de l’espai

urbà... El curs s’escapa, doncs, de la pura teorització de l’ofi ci i introdueix els alumnes a l’experiència

arquitectònica, que no és altra que l’experiència física i dels sentits que els propis estudiants senten

al plasmar les maquetes i les estructures que els professors els proposen. Aquesta exercitació té una

certa relació amb algunes experiències del propi Pla d’Estudis del Vallès com ara el Curs d’Introducció a

l’Arquitectura o els mateixos Tallers d’Arquitectura i Projectes. Per tant, el curs és també una introducció

en la manera com la nostra Escola entén els estudis d’arquitectura, des de la construcció física de l’espai

i des de l’experiència sensorial que aquest ens provoca.”

Pere Joan RavetllatDr. Arquitecte i Professor Titular del Departament de Projectes Arquitectònics (ETSAB-UPC)

“Coneixia l’existència del “Curs d’Arquitectura per a futurs arquitectes”que des de fa dos anys s’imparteix

a l’ETSAV i que coordinen els professors C. Marcos Padrós, B. Bardí i D. García-Escudero, però

recentment he tingut accés al contingut del seu programa docent i voldria parlar-ne breu i positivament.

Assistim a una diversifi cació generalitzada dels estudis universitaris, que especialitzen, orienten i matisen

els seus plans d’estudi de manera cada vegada més nombrosa. Els estudis d’Arquitectura, immersos en

aquest mateix procés, han vist augmentar la seva oferta pública i privada. En aquest sentit no podem

més que animar aquesta iniciativa de l’ETSAV amb la voluntat de precisar els objectius i clarifi car-ne els

trets principals per tal de que el futur estudiant , i la societat en general els conegui i pugui escollir de

manera raonable.

El document, malgrat la brevetat del text i del programa en sí mateix, vol ser estimulant i apropar als

possibles estudiants al que són els grans temes de l’Arquitectura. Els seus cinc apartats, tants com els

dies d’una setmana en que s’imparteix el curs, repassen temes fonamentals des del dibuix a la ciutat

passant per l’estructura.

Segurament, serà útil tant pels que decideixin encaminar els seus estudis en aquesta direcció com els

que optin per un altre carrera.”

17

Antonio Millán-GómezDr. Arquitecte i Catedràtic de Representació Arquitectònica (ETSAV-UPC)

“He vist a l’aulari de l’ETSAV com en Daniel García-Escudero, na Berta Bardí i Milà i en Carlos Marcos

Padrós s’afanyaven en transmetre a estudiants de secundària la passió que ells senten per l’arquitectura.

A en Carlos he tingut el plaer de comptar-lo entre els meus estudiants a Expressió Gràfi ca Arquitectònica

IV i al Taller d’Arquitectura i Projecte, i al Dani i a la Berta els he conegut en la seva recerca.

Sens dubte cal apropar l’arquitectura a la societat i les seves necessitats; la qüestió cardinal és com

fer-ho, i això no és un tema elemental quan s’adreça a estudiants preuniversitaris sense coneixements de

quina cosa pot ser “arquitectura”: defugir d’etiquetes improductives i opinions sense fonament, orientant

vers un nivell efectiu de cultura arquitectònica i urbana, no sols serveix per aclarir criteris en la tria dels

estudis, constitueix també les arrels d’una cultura ciutadana ben necessària.

Un lema vist de passada ha servit per refl exionar: SMART/ SMILE/ SENSE (és à dir, excel·lència en la

visió disciplinar, amabilitat en l’actitud del treball en equip, i sensibilitat vers la multitud de disciplines

que ens pertoca tractar dins la nova complexitat urbana). Crec que no m’allunyo massa si descric amb

aquestes tres qualitats l’esforç dels nostres companys i el que més necessiten les noves generacions.

Desitjo que puguin conservar l’entusiasme i la seva autenticitat. Una mirada (fi ns i tot ràpida) a les

pràctiques portades a terme fa veure molt més que les paraules per explicar-les.”

Jordi Franquesa SànchezDr. Arquitecte, Coord. de GILDA (Grup per a la Innovació i la Logística Docent en Arquitectura) i

Professor del DUOT (ETSAB-UPC)

“Escric aquestes ratlles per tal de donar constància de la indubtable qualitat del curs liderat per Daniel

García-Escudero, Berta Bardí i Carles Marcos titulat Curs d’Arquitectura per a futurs arquitectes, que han

desenvolupat a l’Escola d’Arquitectura del Vallès.

Aquest curs, al meu entendre, presenta una efectiva alineació entre el que convé que sàpiguen els

estudiants que encara han d’encetar la carrera, els objectius que es planteja el curs quan a l’assoliment

de determinats coneixements introductoris sobre el que hauran de fer al llarg d’aquesta, i els exercicis que

es proposen en la intensa setmana docent. Aquesta alineació és fonamental per garantir que els objectius

que es plantegen s’assoleixin de manera segura i efectiva.

I és evident que en aquest curs així és. Els exercicis de treball han estat seleccionats amb cura per tal

de que els coneixements i l’aprenentatge dels estudiants sigui el més alts possible, posant en evidència

que en realitat en la nostra disciplina sovint és molt més important el que fa l’alumne que no pas el que

explica el professor, el qual ha de assumir moltes vegades el paper de guia i tutor. En aquest sentit,

les experiències que tenen els estudiants són a la vegada molt enriquidores i estimulants, i els permet

de descobrir allò més suggerent i engrescador d’aquesta disciplina. No cal dir que, a més de donar

coneixement als estudiants, els professors hem de ser capaços d’estimular-los, ja que sabem que quan

l’interès de l’estudiant és gran, ho és també l’aprenentatge i el resultat.

La seva aproximació a la disciplina és doncs innovadora i altament valuosa, i entenc que suposa un

referent al que convé tenir en compte en l’exercici de la nostra activitat docent.”

18


19

Nota a la segona edició

Programa de la Segona edició del curs. Conjunt de llibrets

Com ja hem explicat en la introducció, el que proposem és un curs eminentment pràctic. En

una setmana intensa d’activitats es prioritza l’aprenentatge actiu, a través de l’acció raonada

i compartida entre tots els participants. Tanmateix, ja des dels inicis es va creure convenient

l’elaboració d’un programa de curs que recollís de manera ordenada i per escrit les diferents

activitats a desenvolupar i el seu transfons teòric. Tot i el caràcter empíric del exercicis proposats,

és convenient subratllar que tots ells es basen en una cultura arquitectònica i acadèmica que,

òbviament, transcendeix el marc del curs, però que cal, com a mínim, indicar.

És per això que s’ha elaborat per segon any consecutiu el document que teniu entre les mans

i que té la voluntat de ser una continuació, complementària, al primer programa, recollit també

en format llibre (ISBN: 84-695-6508-7). D’aquesta manera es pretén anar sumant, any rere any,

exemples d’obres i exercicis diversos que confi gurin una imatge polièdrica de l’arquitectura.

La seva organització i els seus continguts són un refl ex de l’estructura del curs, basada en les cinc

activitats que ja hem esmentat, una per dia lectiu. En el programa es recull una breu descripció

de cadascuna de les activitats, conjuntament amb un petit horari, un llistat dels materials a utilitzar

i una imatge evocadora del que s’experimentarà. A més a més, cada descripció s’acompanya

d’un “text de referència” que recull una refl exió interessant sobre el tema tractat. Aquests textos

i una breu bibliografi a pretenen donar unes primeres pistes sobre el transfons teòric que també

sustenta la tasca de l’arquitecte i que cal començar a conèixer.

Entre activitat i activitat, el programa incorpora petites pauses gràfi ques que anomenem

“imprescindibles”. Sota aquest títol s’agrupen una sèrie d’exemples d’obres reconegudes

d’arquitectura que il·lustren el programa, alhora que mostren a l’estudiant referències bàsiques.

Són exemples d’arquitectes amb els que els estudiants s’haurien de començar a familiaritzar.

En la primera edició, els imprescindibles van consistir en obres dels anomenats mestres de la

modernitat: Frank Lloyd Wright, Adolf Loos, Le Corbusier, Mies van der Rohe, Alvar Aalto i Louis

Kahn. En aquesta segona edició, la tria d’obres atén a cases d’una segona generació de mestres,

com Luis Barragán o Jørn Utzon.

Finalment, el programa incorpora l’apartat de “selecció d’articles”. En ell apareixen dos textos

adreçats a estudiants d’arquitectura. Ja siguin articles, conferències o fragments de llibres, en

aquest apartat es recullen missatges d’arquitectes reconeguts que, per invitació o per iniciativa

pròpia, s’han dirigit als estudiants per refl exionar sobre la tasca de l’arquitecte i el seu paper

cultural i social, en les seves diferents èpoques.

20


21

DIA 1

Dibuixar un plànol

L’escriptura i les seves regles constitueixen un mètode de pensament i comunicació articulat

i precís. Comprendre i entendre la codifi cació que suposa qualsevol llengua i els seus signes

resulta un vehicle i un fi en sí mateix. En el món de l’arquitectura, un dels principals mitjans

-tot i que no l’únic- per projectar i interpretar la realitat és el dibuix. Reconèixer i representar

l’entorn immediat suposa un aprenentatge que tot estudiant d’arquitectura ha d’emprendre per

tal de desenvolupar un pensament gràfi c. Aquest li ha de permetre iniciar-se en les estratègies,

convencions i tècniques de representació de formes i espais. Així doncs, aprendre a realitzar un

dibuix, d’ordre tècnic o artístic, suposa aprendre a mirar, comunicar i imaginar. Per últim, pensar

en el dibuix també és pensar en la geometria i les proporcions dels objectes, les fi gures i els

espais que representem. En aquest sentit, el cos humà i les seves proporcions “harmòniques” han

estat, des de Vitruvi i l’antiguitat clàssica, una referència pels elements arquitectònics i les seves

relacions dimensionals.

El primer exercici del curs planteja una activitat pràctica que intentarà reunir tres aspectes bàsics

de la representació arquitectònica: entendre les convencions gràfi ques en planta, alçat i secció,

desenvolupar la imaginació arquitectònica necessària per assimilar-les com a un conjunt que

representa un espai més enllà del dibuix, i observar la relació entre les mides del cos humà i els

objectes i els espais que l’envolten. Per això, dibuixarem a escala real el cos d’alguns companys

conjuntament amb alguns dels mobles de l’aula on fem el curs per, fi nalment, dibuixar a escala

l’aula sencera on cos i mobles es relacionen.

Horari

09.30h - 10.00h: Presentació ofi cial de la segona edició del curs

10.00h - 10.30h: Presentació dels continguts del curs

10.30h - 11.00h: Classe teòrica sobre el dibuix arquitectònic

11.00h - 14.15h: Dibuix a escala real d’un company i de l’aula

14.15h - 14.30h: Refl exió fi nal conjunta

Material

Estris de dibuix i paper de gran format

Cintes mètriques

Bibliografi a

LAPUERTA, José María de. El Croquis: proyecto de arquitectura: scintilla divinitatis. Madrid: Celeste, 1997.

GÓMEZ MOLINA, Juan José (coord.). Las Lecciones del dibujo. Madrid: Cátedra, 1995.

Bonell i Gil Arquitectes. Esbossos per a un edifi ci institucional a Vigo, 1994

22


23

DIA 1

José Antonio Marina:

“La mirada inteligente”, capítol del llibre La inteligencia creadora, 1993

TEXT DE REFERÈNCIA

Dibujar es una acción. Pero el comienzo de todo, lo que a mi juicio permite introducir el dibujo

en la textura misma de la vida, incluso de la vida de quien no dibuja, lo que nos permite sacar

enseñanzas para la experiencia cotidiana, es que el dibujo comienza en la mirada. Es un modo de

mirar que nos enseña a mirar, que vuelve interesantes las cosas más humildes o minúsculas, que

enriquece por ello nuestra manera de estar en la realidad. Sufrimos el espejismo de pensar que

la mirada es un proceso pasivo, que abrimos los ojos y lo que hay afuera se nos mete dentro. Es

un error. Vemos desde lo que sabemos y algunas veces no podemos dejar de ver desde lo que

sabemos. Por ejemplo, si yo escribo un letrero, ustedes no pueden mirarlo sin leerlo, a veces sin

dejar de completar lo que hay con lo que saben.

La memoria nos permite reconocer las impresiones, dándoles un sentido. Más aún, nos obliga a

ello. Pero además, el ser humano puede dirigir la mirada, buscando la información que quiera,

poniéndola a disposición de un proyecto. Llegamos aquí a una estructura básica de la vida

humana.

DIBUJAR ES REALIZAR UN PROYECTO

Imaginemos que paseamos por Montserrat. Andamos por el mismo camino varias personas y

físicamente vemos lo mismo, pero ¿sucede así en realidad? Supongamos que uno de nosotros

es un dibujante, otro un botánico, otro un escalador y otro un constructor inmobiliario. La imagen

que se refl eja en nuestra retina es aproximadamente la misma, pero el dibujante busca en ella de

acuerdo con su proyecto: ve líneas, sombras, posibilidades plásticas. El botánico atiende a la

fl ora del lugar. El escalador al mejor camino para trepar por la roca, a los puntos de agarre. Y el

constructor, al lugar donde podría construir una urbanización y forrarse.

Damos signifi cado a las cosas a partir de los proyectos. Cuando nos enfrentamos a la realidad

con el proyecto de dibujar, comenzamos a buscar las líneas que refl ejan con más precisión el

objeto. La penetración del proyecto, de la iniciativa individual en los sistemas perceptivos, permite

la aparición de la mirada creadora. Puedo buscar un signifi cado visual nuevo. El estímulo es un

pre-texto donde puedo leer mi propio texto.

(...) Saber mirar, ese es el secreto. La inteligencia prolonga todos los ademanes que percibe en las

cosas. Y lo hace saltando con deliciosa frescura de un nivel a otro: de la memoria al futuro, de lo

concreto a lo abstracto, de la percepción al concepto, o al revés. Esta libertad es lo que me parece

subyugadora en el arte. Aplicado a la enseñanza, no se trata de que todos nuestros alumnos sean

dibujantes, sino que sean capaces de buscar posibilidades en la realidad, de ampliar el campo de

lo real con el campo de lo posible, de introducir posibilidades libres en la realidad.

Louis Kahn. Dibuix de l’Acròpolis d’Atenes, 1951

24


Resum de resultats

G 1: Miguel de Rojas, Juan Ramon Cantú i Helena Estapé

G 2: Leire Roman, Laura Pérez i Xiao Xuan Yu

G 3 : Willy (Guillermo Bezzina), Pau Nonell i Àlex Simó

G 4: Marta Aracil, Albert València i Marta Galisteo

25

DIA 1

Començant a treballar ...

... el cos com a mesura arquitectònica

26


1936, Neufert. El Arte de Proyectar

27

DIA 1

Grup 1

Grup 4

28


Imprescindible VII

Charles i Ray Eames. Casa Eames, Santa Monica, California, 1945-49

30


31

DIA 2

Il·luminar un espai

Davant la pregunta “què és un espai?”, el fi lòsof neoplatònic Procio ja va respondre: “no és una

altra cosa que subtil llum”. Si entenem que l’arquitectura és l’art de l’espai, és fàcil associar

aquests dos termes indispensables en tota obra d’interès, on la llum determina la percepció i

la sensació de l’espai arquitectònic. De fet, l’espai que captura i defi neix els límits de qualsevol

construcció no es percebria si no fos per la intersecció entre la llum i l’ombra. Al llarg de la història,

espai i llum han estat termes associats que han defi nit el caràcter de les grans arquitectures de

tots els temps, des de la llum immòbil i ingràvida del Panteó de Roma, passant per l’acolorida i

immaterial llum gòtica, fi ns arribar als espais de l’arquitectura moderna, on la llum es converteix

en transparència i claror.

El segon exercici del curs planteja la manipulació d’un espai interior a partir de l’experimentació

mitjançant la llum. Per portar a terme l’exercici, cada grup disposa d’una caixa de cartró que serveix

com a maqueta d’una habitació ideal. En aquesta “habitació” es realitzaran dues operacions que

implicaran la defi nició i el disseny de les fonts de llum; o bé es desproveirà del sostre, de manera

que s’hagi de construir una nova coberta que permeti l’entrada de llum zenital (lluernes); o bé es

desproveirà d’una de les parets, de manera que s’hagi de construir part d’una nova façana on

s’hauran de practicar entrades de llum lateral (fi nestres). Caldrà argumentar les decisions preses

en el moment de proposar les obertures i s’observarà l’espai resultant a partir dels comentaris dels

autors i la crítica dels companys.

Horari

09.30h - 10.00h: Presentació de l’exercici

10.30h - 10.30h: Estratègies de treball i esbossos previs

10.30h - 14.00h: Elaboració de la maqueta

14.00h - 14.30h: Refl exió fi nal per grups de l’espai iŀluminat

Material

Caixes de cartró i objectes reciclats per manipular: envasos, tapes, etc., translúcids, transparents, de colors i formes diverses

Cola, cúters, tisores i regles

Bibliografi a

MORETTI, Luigi. Espacios-luz en la arquitectura religiosa. Madrid: Lampreave, 2012.

SEDLMAYR, Hans. La luz en sus manifestaciones artísticas. Madrid: Lampreave, 2011.

Le Corbusier. Foto interior i planta de l’Església de Ronchamp, 1954

32


33

DIA 2

Carles Martí Arís:

“Laboratorio de luz”, pròleg del llibre Elisa Valero. Arquitectura 1998-2008, 2009

TEXT DE REFERÈNCIA

Puede parecer extraña la idea de basar en algo tan intangible como la luz la defi nición de

arquitectura, siendo ésta una actividad ligada a la materialidad, al peso y a la voluntad de

permanencia. Se corre un cierto riesgo al colocar un fenómeno tan evanescente como la luz, en

el centro mismo de la arquitectura que es siempre acción enérgica y visualización del persistente

esfuerzo del ser humano por encontrar su lugar en el mundo. Y, sin embargo, cabe afi rmar que

sólo cuando la luz ha sido domesticada y controlada mediante artefactos que regulan nuestra

relación con ella, sólo cuando somos capaces de convertir la luz en instrumento que moldea el

espacio y lo individualiza, a la vez que lo reintegra a la universalidad de las leyes cósmicas y sólo

entonces, cabe hablar con propiedad de la arquitectura como arte, como facultad del espíritu y de

quienes la ejercen como verdaderos arquitectos.

(...) La luz es a la arquitectura lo que el viento a la navegación a vela, o lo que el toro bravo

a la tauromaquia: una energía incontenible y desbocada que, a través del ingenio, el saber y

la paciencia humanos, hay que reconducir y domesticar, convirtiéndola en nuestra aliada. Al

toro le corresponde embestir y al torero lidiar, es decir, transformar la fuerza de la embestida

en calculado desplazamiento, en detención tensa y concentrada, en movimiento y compás, en

“fi gura” dinámica de una danza capaz de reunir en una sola cosa al toro, al torero y al engaño.

Así opera el verdadero arquitecto con la luz, enredándola en sus artifi cios, convirtiéndola en

obediente protagonista de un acto ritual cuyo guión sólo él conoce. Así procede Elisa Valero,

observando el problema de frente con actitud atenta y expectante, manteniendo fi rmes los ejes

que rigen el proyecto y amoldando la construcción a las circunstancias que el lugar va desvelando

al arquitecto, susurrándole al oído sus secretos. Así es como se lidia una obra de arquitectura.

(...) Cuando la luz natural ilumina la arquitectura de un modo matizado podemos tener la sugestión

de que esa luz es irradiada desde su interior por la propia materia. Pero es aun más extraordinario

comprender que esa luz es el refl ejo del fulgor primigenio que, al rebotar en los límites del mundo,

va delineando las formas del tiempo cotidiano. Los cuerpos más bellos son los que saben que

la luz que refl ejan no les pertenece, y son entonces el testimonio de que su luz es, ante todo, el

refl ejo de algo, el anuncio de algo que está por manifestarse pero que de momento nos resulta

inasequible y misterioso.

Elisa Valero. Estudi de l’arquitecta, Granada, 2011

34


Resum de resultats

G 1: Marta Aracil, Miguel de Rojas i Willy

G 2: Helena Estapé, Laura Pérez i Pau Nonell

G 3: Albert València, Marta Galisteo i Leire Roman

G 4: Àlex Simó, Xiao Xuan Yu i Juan Ramon

35

DIA 2

Manipulant les caixes

Proves d’il·luminació i comprovació de resultats

36


Grup 1

37

DIA 2

Grup 2

Grup 3

38


Grup 4

39

DIA 2

40


Imprescindible VIII

Luis Barragán. Casa estudi de l’arquitecte, Ciutat de Mèxic, 1948

42


43

DIA 3

Organitzar una casa

Pezo von Ellrichshausen Arquitectes. Casa Parr, Chiguayante, Xile, 2008

Una de les diferències essencials entre l’arquitectura i la resta d’arts és la utilitat. Ni la pintura

ni l’escultura tenen una funció pràctica dominant, més enllà de la fruïció del sentits, i a vegades

la caracterització de l’espai on s’ubiquen. En el cas de l’arquitectura, les obres serveixen a una

fi nalitat que s’ajusta a un programa de necessitats en funció de la seva tipologia (una escola, un

museu, un casa, etc.), del lloc on s’ubiquen, i del sistema constructiu que les suporta. El programa

s’acaba concretant en una sèrie d’espais, als quals podem denominar genèricament sales. Les

sales s’agrupen amb un cert odre, i amb l’escala i la proporció adequada. L’agrupació i la relació

de les sales no és indiscriminada ni aleatòria, sinó que ha de respondre a certes regles que a

l’arquitectura clàssica rebien el nom d’ordre arquitectònic, disposició, proporció i distribució.

Per tal de començar a assimilar certs criteris d’agrupació d’espais, l’exercici planteja l’organització

d’un espai domèstic. Es treballa mitjançant unes caixes de cartró que reprodueixen el límits

d’un recinte ideal que s’assimilen al solar d’una casa. Les caixes agrupades formen un conjunt

residencial amb un carrer central i diferents fronts d’accés. Per grups, es tracta d’organitzar una

casa dins del recinte, a través de diferents criteris de distribució, que prèviament s’explicaran a

la classe teòrica: des de l’ocupació de tot el solar amb la concatenació d’espais cobertes (sales)

i descoberts (patis), fi ns una casa al voltant de diferents patis principals. Les dimensions són

iguals per a tots els recintes, però hi ha trets distintius que identifi quen cada parcel·la, com una

construcció preexistent o un arbre.

Horari

09.30h - 10.00h: Arquitectes convidats expliquen el seu dia a dia


10.30h - 11.00h: Preparació del material i estratègies de treball


14.00h - 14.30h: Refl exió fi nal conjunta i explicació dels resultats fi nals de cada grup

Material

Caixes de cartró de diferents mides

Cola ràpida, tisores i cúters

Bibliografi a

MOORE, Charles. La Casa: forma y diseño. Barcelona: Gustavo Gili, 1976.

MONTEYS, Richard. Casa collage: un ensayo sobre la arquitectura de la casa. Barcelona: Gustavo Gili, 2001.

44


45

DIA 3

TEXT DE REFERÈNCIA

1.- Espacio sufi ciente destinado al estacionamiento de vehículos de propietarios y visitantes.

2.- Punto de recepción para entrega de productos y suministro de información (buzón).

3.- Provisión de espacios para mantenimiento y control de los servicio: teléfono, electricidad, etc.

4.- Espacio para el descanso y la conversación, juego y vigilancia de los niños.

5.- Entrada privada a la vivienda, llegada protegida.

6.- Espacio para reuniones privadas amplio y acogedor.

7.- Separación de los niños y los animales domésticos con respecto a los vehículos.

7.- Filtros contra los olores, los virus, las bacterias y la suciedad.

8.- Control visual de los visitantes; control visual del acceso.

8.- Barreras que protejan contra la propagación del fuego.

9.- Límite claro dentro del dominio semiprivado. Entre vecino y vecino.

10.- Límites claros entre el dominio semiprivado y el dominio público.

11.- Mantenimiento de una iluminación adecuada y ausencia de contrastes bruscos.

12.- Control de los ruidos.

13.- Provisión de accesos y salida de emergencia para los casos de incendios.

14.- Acceso peatonal desde el automóvil hasta la vivienda que implique el mínimo de distancia.

15.- Lugar cerrado para la recolección de la basura.

A raíz de estos puntos se plantean los siguientes interrogantes para evaluar el grado de efi ciencia

de una casa:

- ¿Existe en la entrada alguna zona de transición o “esclusa” que confi era a la totalidad de la casa

una adecuada protección contra intromisiones?

- ¿El dominio de los niños es accesible desde el exterior sin interferir los dominios privados de los

adultos y el espacio familiar?

- ¿Existe una zona de transición entre el dominio privado de los niños y el dominio privado de los

padres?

- ¿El dominio privado de los padres posee una “esclusa”?

- ¿Puede aislarse acústicamente el living-room, ya sea como zona tranquila o como zona ruidosa,

dels resto de la casa?

- ¿Los espacios exteriores son privados y se encuentran diferenciados?

Serge Chermayeff. Plantes de diferents projectes de cases

Serge Chermayeff i Christopher Alexander:

“Requerimientos básicos de una casa”, a Comunidad y privacidad, 1963

46


Resum de resultats

G 1: Marta Aracil i Leire

G 2: Miguel i Marta Galisteo

G 3: Xiao i Pau

G 4: Albert i Helena

G 5: Laura i Willy

G 6: Àlex i Juan Ra

47

DIA 3

Instruccions traslladades al paper

Ordenant les estances

48


Grup 4Grup 3

Grup 2Grup 1

Grup 6Grup 5

49

DIA 3

Tots els solars tenen les mateixes dimensions però amb diferències: una construcció preexistent, un arbre o un accés en una determinada orientació

Josep Lluís Sert. Casa Sert a Harvard, Cambridge (Mass.), Estats Units, 1955-58

50


Imprescindible IX

52


53

DIA 4

Pensar la ciutat

Nolis de diverses ciutats. Imatge del llibre: To scale: one hundred urban plans

La tasca de l’arquitecte, des de l’antiguitat, ha transcendit la mera construcció d’edifi cacions

aïllades, ja siguin públiques o privades. La qüestió de la suma de diferents artefactes construïts

i la seva relació amb el lloc on se situen ha format part de les preocupacions de les diferents

disciplines que s’han encarregat de pensar la manera d’habitar el món. Així, les edifi cacions com a

conjunt espontani o planifi cat esdevenen un artefacte més complex que les seves parts i d’escala

territorial, al qual denominen ciutat. En en la ciutat, tan important són els elements sòlids, és a

dir, les edifi cacions, com els buits, o sigui, les places, els carrers, etc. Aquests darrers, els buits,

acostumen a establir la xarxa d’espais públics que vertebren la ciutat i li donen sentit com a lloc

cívic i col·lectiu. En darrer lloc, cal adonar-se’n que la manera d’estructurar el territori i el paisatge

on vivim no difereix gaire de la manera en la qual hem organitzat una casa, de fet, com ja va dir

l’arquitecte holandès Aldo Van Eyck: “una ciutat no és una ciutat a no ser que sigui també una

enorme casa; una casa és una casa només quan també és una ciutat diminuta”.

Per abordar la dimensió coŀlectiva però també arquitectònica de l’urbanisme, treballarem

sobre uns trams ideals de ciutat. L’exercici consisteix en la reproducció de diferents trames o

quadrícules de ciutats com Barcelona, Manhattan o Buenos Aires. Les quadrícules defi neixen la

mida i la proporció de les mançanes sobre les quals s’hauran de situar diferents conjunts d’edifi cis,

atenent a una breu normativa que es proporcionarà a l’inici de classe. Els diferents trams s’hauran

d’acabar unint per formar una única ciutat, fent els ajustos necessaris per dotar el conjunt de

sentit. Del que es tracta no és de produir una escultura, sinó d’entendre la maqueta com una

ciutat imaginària, on s’han d’investigar les relacions més idònies per produir els millors espais

buits i plens possibles.

Horari

09.30h - 10.30h: Exposició de dos Projectes Final de Carrera per part del seus autors



14.00h - 14.30h: Refl exió fi nal

Material

Peces de DM de diferents mides

Bases de cartró pluma

Bibliografi a

JENKINS, Eric J. To scale: one hundred urban plans. Abingdon, Oxon: Routledge, 2008.

ROWE, Colin. Ciudad collage. Barcelona: Gustavo Gili, 1981.

54


55

DIA 4

Lewis Mumford:

“El origen de la ciudad”, capítol del llibre Historia natural de la urbanización, 1956

TEXT DE REFERÈNCIA

Tanto si se estudia la ciudad desde un punto de vista morfológico como funcional, no se puede

comprender su desarrollo sin tomar en consideración su relación con formas más primitivas

de cohabitación, retrocediendo incluso hasta las sociedades animales. Aparte de las obvias

analogías con hormigueros y panales de abejas, debe tenerse también en cuenta la naturaleza

de los asentamientos estacionales en lugares protegidos, como las zonas de cría de numerosas

especies de aves. A pesar de que los asentamientos urbanos permanentes apenas se remontan

a los tiempos neolíticos, el hábito de recurrir a cuevas para el desarrollo de ceremonias colectivas

de carácter mágico parece retrotraerse a períodos más antiguos; de igual forma, han llegado hasta

nuestros tiempos comunidades enteras que viven en cuevas o viviendas excavadas en la roca.

Los rasgos esenciales de lo urbano ya se pueden encontrar tanto en la forma externa como en el

modelo interno de estos primitivos asentamientos. Al margen de cuál fuera el impulso primigenio,

la tendencia a la cohabitación formal y a la residencia estable dio lugar, en el neolítico, a una

forma ancestral de ciudad: la aldea, un instrumento colectivo resultado de la nueva economía

agraria. Aunque carecía de la complejidad y la extensión de la ciudad, esta aldea exhibía ya sus

principales características: un perímetro defi nido, ya fuera por una empalizada o por un montículo

de tierra, separándola de los campos circundantes; viviendas/refugios permanentes; almacenes

y vasijas donde guardar los bienes, así como vertederos y cementerios, símbolos silenciosos del

paso del tiempo y de las energías gastadas.

(...) La aparición de la ciudad a partir de la aldea fue posible gracias a las mejoras en la agricultura

y en la conservación de los alimentos introducidas por la cultura neolítica; en particular, el cultivo

de cereales que podían ser producidos en abundancia y almacenados sin merma de un año para

otro. Esta nueva forma de producir el alimento no sólo permitía cierta seguridad frente a los años

de escasez, como se recordará en la historia bíblica de José en Egipto, sino que, por otro lado,

permitía alimentar a un mayor número de población que no se dedicaba directamente a tareas

relacionadas con la producción de alimento (…) Con el excedente de mano de obra disponible

en el neolítico tras dejar atrás una economía de subsistencia, un gran número de personas pudo

dejar el trabajo agrícola o ganadero y dedicarse a otras tareas: la administración, la artesanía, el

arte de la guerra, el pensamiento sistemático y la religión. De esta forma, la población que había

vivido dispersa en aldeas de entre diez y cincuenta casas, se concentró en “ciudades”, con una

regulación y un funcionamiento que correspondían a un proyecto diferente.

Foto general de Mojácar, Almeria (Espanya)

56


Resum de resultats

G 1 / G 1-2-3: Àlex i Miguel

G 2 / G 1-2-3: Willy i Marta Galisteo

G 3 / G 1-2-3: Pau i Juan Ra

G 4 / G 4-5-6: Marta Aracil i Xiao

G 5 / G 4-5-6: Helena i Leire

G 6 / G 4-5-6: Albert i Laura

57

DIA 4

Plantejant les estrategies inicials

Col·locant els “edifi cis” a la retícula donada

58


Unint els “fragments” de ciutat

Sobrevolant la nostra ciutat

Detall de la ciutat fi nal

59

DIA 4

Fruit fi nal del treball col·lectiu

60


Imprescindible X

Arne Jacobsen. Casa Erik Siesby, Virum, Copenhaguen, 1957

62


63

DIA 5

Construir una estructura

Buckminster Fuller. Exposició Universal de Montreal de 1967

Es barregen en aquest enunciat dues paraules que es poden trobar tant en el llenguatge comú com

en el tècnic. Les entenem comunament com allò que dóna sentit i coherència a una determinada

realitat. En el món de l’arquitectura, l’estructura és l’entramat estable i equilibrat d’elements

sustentants que transmeten al terreny les càrregues horitzontals i verticals que produeix el

seu propi pes i/o el pes dels objectes i les persones que s’hi recolzen. Al llarg de la història,

aquest conjunt d’elements s’ha identifi cat amb l’arquitectura mateixa. Un cas paradigmàtic és el

temple clàssic, on el sistema de murs i columnes constitueixen per ells sols els espais de culte.

Tanmateix, l’evolució de l’arquitectura també ha permès desvincular els elements estructurals

dels de distribució i tancament, esdevenint en molts casos realitats separades però coherents i

necessàriament vinculades.

Per tal de començar a experimentar el paper de l’esquelet estructural de qualsevol construcció,

l’últim exercici del curs planteja la construcció en grup, i a escala real, d’una cúpula sota la qual es

puguin aixoplugar diverses persones. Es tracta de cobrir una superfície aproximada de 9m2 amb

una sèrie d’elements donats: barres de fusta de 40cm de longitud i 3mm de diàmetre, articulades

amb boles de porexpan. Per tant, s’ha de resoldre la construcció de la cúpula de manera que

fi nalment s’obtingui una estructura estable, equilibrada i coherent amb el material donat.

Horari


10.00h - 11.00h: Estratègies de treball


14.15h - 14.30h: Refl exió fi nal

14.30h - 15.00h: Acte de comiat

Material

Pals de fusta de 40cm

Boles de porexpan

Bibliografi a

PEARCE, Peter. Experiments in Form: a Foundation Course in Three-Dimensional Design. New York, etc.: Van Nostrand Reinhold Co., 1980.

SALVADORI, Mario. Why buildings stand up: the strength of architecture. New York, etc.: W.W. Norton, 1990.

64


65

DIA 5

Robert Brufau: “Mireu-me les mans”, Quaderns d’arquitectura i urbanisme (núm. 257, 2008)

TEXT DE REFERÈNCIA

(…) El cos humà és una estructura fascinant, no en tinc cap dubte. Un alumne, futur arquitecte,

pot, en qualsevol moment, experimentar amb el propi cos la major part dels diferents esforços que

sol·licita cada part en cada moment i, per poc que hi pensi, podrà identifi car certs comportaments

típicament resistents: els conceptes de tensió o fatiga, la idea de l’esforç i del cansament, la relació

entre les accions i les reaccions, l’allargament que acompanya el creixement i l’escurçament que

acompanya l’envelliment.

No és difícil experimentar amb el propi cos els mecanismes dels enllaços. Des del coneixement

del funcionament de l’esquelet i, molt especialment, de la columna vertebral, amb els complexos

graus de llibertat que una vèrtebra té respecte de les seves veïnes, fi ns a l’observació dels

moviments que pot permetre un colze o un genoll (exceŀlent model d’articulació mòbil, amb una

ròtula il·limitada), tots els moviments estan sempre condicionats pel tipus d’unió. Interpretar el

paper dels lligaments, de la musculatura, dels tendons i dels ossos en aquestes unions, i també

desxifrar els diferents mecanismes de postesat introduïts des del cervell, és realment fascinant. I

aquesta refl exió també es pot extrapolar a l’observació de tota mena d’animals que ens envolten.

Sempre és un bon exercici comprendre que la relació existent entre l’esquelet i la pell és

comparable a la relació entre la carcassa estructural i els tancaments externs (façanes i coberta).

Però la part del cos més atractiva, des d’aquest punt de vista, són les mans. Indubtablement,

la gran utilitat d’aquestes es basa en la seva capacitat per a adoptar, respecte dels objectes

que agafa, qualsevol modalitat d’enllaç. Així, segons la forma de disposar els dits o de tancar

i obrir-ne les diferents parts, quedaran determinats els comportaments resistents del conjunt

mà-objecte. No crec, però, que la possibilitat de materialitzar tota mena d’enllaços sigui la seva

principal habilitat. Em fascina encara més la facilitat amb què poden, també, introduir qualsevol

tipus d’esforç en aquests objectes que les mans agafen. És per aquesta raó que em sembla d’una

gran utilitat didàctica anar recordant a l’alumne que aprengui a utilitzar les mans, per a entendre

els comportaments. I d’aquí ve la frase “Mireu-me les mans!”.

(...) Si tinc a les mans un model estructural prèviament elaborat per un alumne, tot és més fàcil.

Posar el dit en una posició determinada, fent pressió sobre un enllaç o al bell mig d’una barra, té

efectes immediats, sobretot quan has explicat prèviament les raons perquè comprenguin el que

passarà. La praxi en l’execució de maquetes a petita escala, copiades o inventades, esdevé una

metodologia didàctica exceŀlent, en especial al llarg dels primers cursos de la carrera. És fantàstic

per a ells, quan el model està acabat i les mans del professor fan la resta.

Models estructurals realitzats amb les mans

66


Resum de resultats

67

DIA 5

Comencem a treballar conjuntament

Primeres intuïcions

68


Construïm la cúpula en dues part. Comencem a veure la limitació del sistema

Primera part assolida

69

DIA 5

El resultat fi nal no és l’esperat; descobrim que el repte és massa gran per la mida del material. Dels erros s’apren

70


Imprescindible XI

Alison & Peter Smithson. Pavelló Upper Lawn, Fonthill, Anglaterra, 1959-62

72


73

Bibliografi a general

ALDAY, Iñaki [et. al.]. Aprendiendo de todas sus casas. Sant Cugat del Vallès: ETSAV; Barcelona: Edicions UPC, 1996.

ALLEN, Edward. Cómo funciona un edifi cio. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 1982.

BENEVOLO, Leonardo. Introducción a la arquitectura. Buenos Aires: Tekne, 1967.

FRAMPTON, Kenneth. Historia crítica de la arquitectura moderna. Barcelona: Gustavo Gili, 1993.

HERTZBERGER, Herman. Lessons for students in architecture. Rotterdam: Uitgeverij 010, 1991.

LE CORBUSIER. Mensaje a los estudiantes de arquitectura. Buenos Aires: Infi nito, 1959.

MUÑOZ COSME, Alfonso. Iniciación a la arquitectura : la carrera y el ejercicio de la profesión. Madrid: Mairea: Celeste, 2000.

NEUFERT, Ernst. Arte de proyectar en arquitectura. Barcelona: Gustavo Gili, 2010.

PEVSNER, Nikolaus. Iniciació a l’arquitectura. Barcelona: Edicions 62, 1969.

RASMUSSEN, Steen Eiler. La Experiencia de la arquitectura. Madrid: Celeste Ediciones, 2000.

RODRÍGUEZ, Carmen (ed.). Introducció a l’arquitectura: conceptes fonamentals. Barcelona: Edicions de la Universitat Politècnica de Catalunya, 2000.

ROTH, Leland M. Entender la arquitectura: sus elementos, historia y signifi cado. Barcelona: Gustavo Gili, 1999.

STEEGMANN, Enrique; ACEBILLO; José. Las medidas en arquitectura. Barcelona: Gustavo Gili, 2007.

VENTURI, Robert. Complejidad y contradicción en la arquitectura. Barcelona: Gustavo Gili, 1974.

ZEVI, Bruno. Saber ver la arquitectura: ensayo sobre la interpretación espacial de la arquitectura. Barcelona: Editorial Poseidón (6º ed.), 1991.

*Llibre recomanat:

FREDERICK, Matthew. 101 cosas que aprendí en la escuela de arquitectura. Madrid: Abada, 2011.

Erik Gunnar Asplund. Biblioteca d’Estocolm, 1920-28

74


Imprescindible XII

Jørn Utzon. Casa pròpia a Porto Petro, Can Lis, Mallorca, 1971-74

76


77

Selecció d’articles

Frank Lloyd Wright: Preàmbul al llibre El maravilloso mundo de la arquitectura, 1959

El siguiente texto fue encontrado sobre la mesa de Frank Lloyd Wright, en forma de manuscrito, la

mañana en que murió. Se trata del prefacio que escribió para un libro sobre arquitectura destinado

a un público juvenil, que le había encargado un editor británico para ser incluido en la colección

“The Wonderful World of…”

Publicado posteriormente en castellano por la revista Diagonal, número 29 (2011).

Construir es un hecho que el hombre comparte con los animales, pájaros, peces e insectos.

Pero la arquitectura -la mayor de las artes- empieza allí donde acaba la construcción animal y

se impone el dominio del hombre: su espíritu. Algunas formas de vida inferiores construyen por

instinto hereditario: las conchas del mar, los nidos de los pájaros, los panales de las abejas, las

ciudadelas de las hormigas. Toda esta construcción animal es un regalo de la naturaleza. Entre

tan apabullante variedad encontramos, en la vida de las criaturas, indicios de construcción con

tierra muy anteriores a que la civilización humana comenzara, o hubiera podido comenzar, a

aparecer como arquitectura.

Así pues, a pesar de que la arquitectura es construcción, este vasto mundo de la construcción

de las criaturas no es arquitectura. Gracias a una buena información heredada, su belleza es

natural, como por ejemplo, la del caparazón de las tortugas creado por las torpes tortugas. Toda

construcción animal es elemental y su belleza, inevitable. Podemos observar esto en las pequeñas

casas de mar en miniatura que podemos recoger en la orilla o que encontramos, milagrosamente,

en el fondo del mar. Todo este mundo animal construye con un elemental sentido de la unidad

determinado por las condiciones concretas de su vida y entorno. La belleza, entonces, es la

consecuencia de un don innato. Así, vemos la unidad de la existencia con las fuerzas que miden,

determinan y hacen madurar a este don de la construcción natural por herencia.

Las plantas también construyen; de la semilla nace la raíz, luego el tallo y la rama para poder

soportar la fl or exquisita y el fruto consiguiente. El árbol crece hasta la majestuosidad. Vemos

la congruencia, la continuidad y la plasticidad como cualidades en toda construcción natural. La

belleza está provocada por algún místico poder innato elemental como lo es la vida para sí misma.

La armonía es orgánica y se hace perceptible al ojo humano. Por todas partes se vive la vida

natural y apela a nuestro sentido de lo apropiado. Nosotros llamamos a esto belleza concordante

y nos parece un gran don de la naturaleza.

El hombre, aunque él mismo es un patrón natural como el antílope o el caballo, parece no

Frank Lloyd Wright (1867-1959)

78


79

haber tenido tal instrucción innata para construir. El ser humano parece ser dependiente de la

inspiración de una fuente superior. Ni por herencia ni por instinto llega el hombre a alcanzar la

belleza natural. Parece que haya perdido mucho de su acuerdo, concordia y simplicidad y, en su

lugar, haya dejado a su paso un rastro de fealdad, en vez del nombre que damos a esta realidad

de la naturaleza: la belleza. En todas las civilizaciones humanas, este derecho natural a la belleza

parece dejado a merced de la visión del hombre de sí mismo y el asunto parece no descansar

tanto en su educación como en la cultura de su espíritu.

Solo cuando el espíritu del hombre toma conciencia de la necesidad de la bendición de la belleza

en su modo de ser, para apoyo de su alma y elevación de su espíritu así como para complacer

y proteger su cuerpo, el hombre parece compartir su instinto hacia la belleza con especies y

formas de vida inferiores. Así pues, la construcción humana es en gran parte el mero ofi cio del

carpintero con su escuadra. Con el uso de los muy diversos conocimientos que posee, el hombre

está a la vez equipado y limitado, hasta que despierta a la percepción de la verdad intrínseca de

la forma. Entonces la belleza acude al rescate y aparece la arquitectura, la mayor de las artes de

la humanidad. De la misma forma vemos también la escultura, la pintura y la música.

La ciencia puede producir una civilización pero no una cultura. La vida humana, solamente bajo

la ciencia, permanece estéril. Esos ofi cios, en esencia, son parecidos al de la escuadra del

carpintero. Debido a esto, un recurso en construcción es el del “marco rectilíneo de referencia”,

con su deducción intelectual por vía del carpintero. El ingeniero es un científi co pero, por más

ingenioso e inventivo que pueda ser, no es un artista creativo. Carece de referencia cierta a

la forma de las armonías orgánicas para poder considerarlo factor determinante de la vida

creativa del hombre. Parecen raras, difíciles de obtener, esas cualidades que deben caracterizar

al hombre y permitirle alzarse sobre sus asociados protoplasmáticos en la Tierra. Pero el gran

don del hombre reside en su capacidad de imaginación. Debido al exceso de confi anza en la

ciencia, raras veces esta imaginación giró hacia sí, hacia la belleza de sí mismo: el propio refugio

espiritual del hombre. Cuando realmente la imaginación toma su ser y a medida que la mente

humana se hace dueña de su destino, la belleza se convierte en una experiencia vital de grandes

consecuencias para él. En ese preciso instante, más allá de los instintos de los órdenes de

vida inferiores en niveles más bajos de existencia, aparece la arquitectura creativa del hombre:

la mayor prueba de su alma inmortal. Para cualifi car su vida en la Tierra, su arte ha surgido

de su propio espíritu cada vez más conscientemente, superando las difi cultades propias de la

ciencia sobre las circunstancias de su vida terrena. Las necesidades del hombre incluyen la vida

espiritual y, a partir de aquí, sus edifi cios crecieron como arquitectura, la auténtica fl or y fruto de la

imaginación humana. La arquitectura yace, en lo más profundo, como la básica cultura de todas

las civilizaciones, servidora y servida por las artes de la escultura, la pintura y la música.

Frank Lloyd Wright. Casa Jacobs, Madison, Wisconsin,1936

80


81

A través de su arquitectura podemos llegar a ver cómo, en tiempos pasados, el hombre ha

triunfado sobre la mera construcción: veremos cómo las excentricidades étnicas cambiaron su

visión y moldearon el “estilo”. Por último, podremos observar como los grandes cambios en su

vida han desarrollado su arquitectura, que ha quedado por y para la posteridad.

En el reino animal podemos ver como las formas siempre siguen a la función. Pero el hombre ve

la forma y la función como una misma cosa en el reino imaginativo, donde el espacio toma cuerpo

en el mundo de la forma que llamamos arquitectura. Esta es la más grande consecuencia de la

vida del arte para la humanidad en la medida que el hombre procede de su cueva aborigen en el

camino de sus dioses hacia Dios.

Como el hombre -el salvaje- emerge de la cueva natural para construir la suya propia, los orígenes

de la historia de la arquitectura se pierden de vista. Cuando se civilizó a sí mismo, adornó

estas cuevas artifi ciales al colocarlas fuera, sobre el suelo bajo el sol. Justo después llegaron

los edifi cios, de la voluntad del propio hombre. Creó el espacio en el que vivir; no únicamente

protegido de los elementos sino también del resto de los humanos. Pero esto no fue sufi ciente:

para vivir satisfecho, esto es civilizado, se propuso hacer bellas estas cavernas-edifi cio. Entonces

nació la arquitectura.

Frank Lloyd Wright. Casa de la Cascada, Bear Run, Pennsilvània, 1935-39

82


83

Óscar Tusquets: “Recomendaciones a los futuros arquitectos”, 2004(Conferència pronunciada a l’ETSAB, 2004)

Hace cuarenta y dos años, Lluís Clotet -mi mejor amigo y colaborador durante más de veinte

años- y yo estábamos en esta escuela. En aquel momento existían dos líneas principales dentro

de los arquitectos que nos interesaban, arquitectos relativamente jóvenes: la línea que arrancaba

de José Antonio Coderch y tenía una continuación muy directa con Federico Correa y Alfonso

Milá, y la línea que venía del Grupo R, de Sostres, de Moragas, del joven Bohigas, etcétera. Estas

dos líneas no estaban enemistadas, pero sí bastante distantes, aunque después, con los años,

esta aparente desunión desapareció.

Nosotros tuvimos la inmensa suerte de que al segundo año de estudiar en la escuela ya pudimos

entrar a trabajar en el despacho de Federico Correa; pero, como queríamos oír todas las voces,

sobretodo dado el carácter de Lluís Clotet, pedimos un día una entrevista con Oriol Bohigas, y

él, muy amablemente, nos dijo que sí, y fuimos a su estudio. Entonces Oriol, haciendo gala de

su polémico carácter, después de hablar un rato, nos dijo: “Bueno, pero en arquitectura hay dos

cosas realmente importantes”. Y nosotros esperábamos que nos dijera, ¿qué sé yo?, que hay que

empezar siempre desde el interior, o algo de ese tipo. Pero dijo: “Las dos cosas importantes en

arquitectura son: dibujar con un lápiz 4H y que las cotas sumen”. Claro, ahora en el 2004, casi

tengo que explicar qué es esto del lápiz 4H, que quiere decir un lápiz de mina muy dura.

En aquella época estaba de moda dibujar con Dacs, con ceras, con lápices blandos. Y Oriol nos

quería decir que la precisión era importante y que había que trabajar con un lápiz muy duro para

que la línea fuera muy fi na y muy precisa. Y que las cotas sumen, pues quiere decir que por aquel

entonces no era tan fácil que fuera así, pues si uno tenía un terreno de treinta y cinco metros y

quería poner cinco viviendas en fachada, pensaba: “Bueno, me da siete metros por vivienda”;

pero luego empezaba a ver que a las del extremo había que restarles la fachada si es que giraba,

o el tabique pluvial, o lo que fuera, y después había que restarle los quince centímetros del muro

de separación entre la medianera y entre una vivienda y otra… Cuando uno acababa el proyecto,

decía: “Vamos a ver, el grueso de fachada, más la cocina, más el grueso del tabique, más el

ancho de la sala de estar que está en fachada, más el de la pared de quince, más el ancho de

la escalera, más el de la barandilla, todo esto tiene que sumar treinta y cinco metros”. Y claro,

muchas veces no acababa de sumar.

¿Por qué explico ésta anécdota? Pues lo hago porque es un gran ejemplo de lo difícil que es dar

consejos.

Los dos consejos de Bohigas, aparte de ser, ya en aquel momento, como es él, contestatarios,

pintorescos, o desconcertantes, se han vuelto totalmente inútiles. Hoy, cuando pasamos a

Óscar Tusquets. Casa a l’illa de Pantelleria, Itàlia, 1972-75

84


85

trabajar con medidas, lo hacemos en el ordenador, por tanto, el grueso de la línea es cero, como

en la geometría euclidiana. O sea, que el lápiz que empleemos es para hacer otras cosas, como

croquis y, por tanto, ya puede ser un lápiz 4B, en lugar de uno 4H.

(...) Soy totalmente consciente de que la profesión que a mí me enseñaron en la escuela tiene

muy poco que ver con lo que es la profesión hoy. Y por lo tanto, lo que les están enseñando a

ustedes también tendrá muy poco que ver con el mundo en el cual se tendrán que defender.

La escuela donde yo entré en el año sesenta y uno era absolutamente diferente de la que tenemos

hoy. Éramos apenas treinta alumnos por curso, y me acuerdo perfectamente que el primer día de

clase, cuando uno de los profesores pasaba lista, decía: “Serra Goday, ¿usted es hijo de Serra

Florensa?; Agustí Borrell, ¡ah!, usted es el hijo del arquitecto Borrell”; Pep Bonet -excelente amigo

mío-, usted debe ser hijo de Esteve Bonet…” Y así sucesivamente, pues el setenta por ciento

eran hijos de arquitectos y, del treinta restante, la mayoría eran hijos de personas conocidas de

Barcelona, más alguien de fuera y algún alumno, como Clotet -que estudiaba con beca-, que

era absolutamente desconocido para los profesores, lo cual causaba gran extrañeza. Recuerdo

un catedrático que un día en clase llegó a decir: “Bueno, lo mínimo que se le puede pedir a un

arquitecto es que sepa llevar bien el smoking”.

Me acuerdo perfectamente que, cuando acabamos la carrera, nos reunieron a los diecisiete

que habíamos pasado el proyecto fi nal, que en aquella época no se eternizaba como ahora.

Lo hacíamos inmediatamente después de acabar los estudios porque pensábamos que

íbamos a poder montar un estudio enseguida y que íbamos a tener una tienda para decorar

inmediatamente; por tanto, teníamos que hacer el proyecto fi nal de carrera, sacar el título y

colegiarnos. Pues bien, entonces los profesores nos recibieron y nos dijeron: “Bueno, ahora ya

somos todos compañeros, ¿no?” El tono cambiaba absolutamente, nos convertíamos en unos

compañeros, o unos competidores. Naturalmente, todo eso nos daba mucha risa. Ya en aquella

época -no éramos ingenuos-, todo eso nos parecía desfasado, propio de una profesión que no era

la que nosotros pensábamos que teníamos que desarrollar.

Pero incluso los grandes profesores que tuvimos en la carrera, como Federico Correa (que nos

cambió totalmente la mentalidad ya en el primer curso), o como Carles Bassó (un excelentísimo

profesor de estructuras y un excelentísimo arquitecto), incluso lo que estos profesores nos

enseñaron, que fue mucho, era para una profesión diferente de la que hoy tenemos. Todos

pensábamos que podíamos montar un estudio por nuestra cuenta; en equipo, como hicimos

nosotros, cuatro compañeros del mismo curso que fundamos el Studio PER, o en solitario.

Tampoco imaginábamos, de ninguna manera, recibir un encargo de la Administración como hacer

una escuela, un museo, o un hospital, por modesto que fuera, o un centro de asistencia. Se sabía

Óscar Tusquets. Cases en fi lera, Sant Cugat del Vallès, 1978

86


87

que esto venía de Madrid, que esto lo hacían los arquitectos enchufados, y que ni nosotros, que

acabábamos de terminar la carrera, ni Bohigas, ni Coderch, ni Correa, ni Sostres, ni Moragas,

iban a tener un encargo de la Administración; esto se daba por sentado.

De alguna manera, teníamos la ilusión de que podríamos tener unos ciertos clientes fi eles, aunque

esto se estaba acabando. Duran Reynals, por ejemplo, fue un arquitecto representativo de una

manera de hacer arquitectura. Arquitectos que trabajaban para tres o cuatro familias barcelonesas,

que les tenían confi anza, y les encargaban su chalet personal, su fábrica, su almacén, una casa

para sus hijos... Estaban contentos con ellos; con la obra anterior, quizás se lo explicaban a

un amigo, o el amigo veía la obra y éste te venía a ver, y así funcionaba. La verdad es que así

es como había funcionado el tema de la relación cliente-arquitecto hasta prácticamente cuando

nosotros terminamos la carrera. Incluso el despacho de Martorell, Bohigas y Mackay contaba con

unos promotores fi eles que les encargaban casas en Barcelona y que repetían. Evidentemente

los tuvo Coderch, y no digamos los arquitectos de más edad como Mitjans, por ejemplo.

En aquella época los encargos te venían de esta manera. Estaba mal visto promocionarse y la

ley de colegios profesionales prohibía anunciarse. No estaba muy bien visto que te preocupases

mucho de publicar, de que se fotografi asen tus obras, de tener las obras muy bien archivadas y

los planos dibujados para publicar y no para construir. Todo esto se percibía con cierta reticencia;

como una promoción personal, de marketing, como algo que no era lo que debíamos hacer.

Ningún arquitecto vendía sus dibujos, por ejemplo, ¡ninguno!, ni los exponía.

(...) Estábamos convencidos de que los arquitectos conocidos -no los que ganaban más dinero-

eran los buenos. Porque ya sabíamos, por la lista del Colegio de arquitectos, que los cinco

que ganaban más dinero eran absolutamente desconocidos, eran lo que en aquel momento

llamábamos “fi rmones”, gente que no proyectaba prácticamente y que desde luego no iba jamás

a la obra, pero fi rmaba los proyectos. Los buenos lo eran porque los clientes quedaban contentos

con sus obras, solucionaban problemas, se adelantaban y veían el futuro de lo que había que

hacer, eran los que construían mejor, los que tenían menos problemas después con sus obras,

los que eran mejor entendidos.

Todos teníamos mesa de dibujo y, muchos, ansiábamos permanecer el máximo de tiempo frente

a ella. Los trabajos burocráticos fuera de esta mesa, que inevitablemente había que hacer, nos

parecían una pérdida de tiempo e intentábamos solucionarlos con la mayor celeridad y con la

mínima energía. Hace muy poco, Lluís Nadal, un gran arquitecto que ha cerrado ya su estudio

por no sentirse capaz de dialogar con este mundo actual, me explicaba que Duran Reynals tenía

un delineante jefe en su estudio -en aquel momento ser delineante era una cosa muy importante-

que cuando le decía: “Tendría que ir al Ayuntamiento”, le contestaba: “¿Cómo que tienes que ir al

ayuntamiento?” “Sí, bueno, han llegado unas notas de que en aquel proyecto que presentamos

Jose Antonio Coderch. Casa Catasús, Sitges, Barcelona, 1956

88


89

hay cuatro o cinco cosas que no cumplen, que debería ir allí a solucionar.” “A mí me parece mal,

creo que no deberías perder el tiempo yendo al ayuntamiento, eso no deberías hacerlo tú (¡y

eso se lo decía a su delineante en jefe!). Tú estás aquí para hacer cosas serias, no para ir al

Ayuntamiento a discutir con los arquitectos municipales.”

(...) Hubiera querido traer el libro que yo creo ha sido de referencia en los años noventa. Dijimos

que, en un cierto momento, el libro de referencia fue Aprendiendo de todas las cosas, de Robert

Venturi, después lo fue Della Città, de Rossi, y no hay duda de que en los noventa el libro de

referencia ha sido Small, medium, large, extralarge, de Koolhaas. En este libro, que como saben

es un alarde de gráfi ca, las dos primeras páginas están dedicadas a exponer en un gráfi co los

días que ha dormido en su cama Rem Koolhaas, en Rotterdam o en Amsterdam, y los quilómetros

que ha hecho al año. Hay todo un gráfi co para demostrar que ha dormido, qué sé yo, quince días

en su cama, y que ha hecho no sé cuántos miles y miles de quilómetros al año. ¡Y esto está en las

dos primeras páginas del libro! Yo creo que Rem Koolhaas, independientemente de su categoría

como arquitecto, ha sido el ideólogo de los últimos 10 años. El que ha dicho que hay que acercar

la arquitectura a la moda; el que ha dicho que la construcción anárquica de las ciudades chinas

es admirable; que el nuevo urbanismo de la China actual es una cosa para estudiar, etcétera. Que

esta persona ponga, en las dos primeras páginas de su libro, como un mérito, lo que se llega a

mover y lo poco que ha estado durmiendo en su cama, es muy signifi cativo del tiempo en el que

estamos; y estoy seguro de que vamos a más, no a menos.

(...) Mi experiencia como arquitecto -y la de los otros invitados que van a venir a estas charlas- es

una experiencia de arquitecto que proyecta, lo que dicen los ingleses designer. Los ingleses lo

dicen muy claro: hay arquitectos con título de arquitecto, que hacen de designers y arquitectos

con título de arquitecto que no hacen design, hacen otras cosas.

La visión que os van a dar estos invitados será siempre a través de arquitectos que proyectan,

pero hay que tener en cuenta que hoy hay otras muchas salidas para el arquitecto que son

absolutamente respetables. Hay arquitectos que calculan estructuras, los hay que organizan

estudios, hay arquitectos que están en la Administración. (...) Creo que los arquitectos sirven

para muchísimas otras cosas, por ejemplo para el diseño industrial, sin discusión, para el diseño

gráfi co, para muchísimas otras cosas.

Venturi i Koolhaas. Llibres referenciats

90


91

Calendari general

DIA 1. DIBUIXAR UN PLÀNOL (dilluns 8 de juliol)

09.30h - 10.00h: Presentació ofi cial de la segona edició del curs10.00h - 10.30h: Presentació dels continguts del curs10.30h - 11.00h: Classe teòrica sobre el dibuix arquitectònic11.00h - 14.15h: Dibuix a escala real d’un company i de l’aula14.15h - 14.30h: Refl exió fi nal conjunta

DIA 2. IL·LUMINAR UN ESPAI (dimarts 9 de juliol)

09.30h - 10.00h: Presentació de l’exercici10.30h - 10.30h: Estratègies de treball i esbossos previs10.30h - 14.00h: Elaboració de la maqueta14.00h - 14.30h: Refl exió fi nal per grups de l’espai iŀluminat

DIA 3. ORGANITZAR UNA CASA (dimecres 10 de juliol)

09.30h - 10.00h: Presentació de l’exercici10.00h - 10.30h: Prepació del solar i les seves condicions: orientació, vegetació, etc.10.30h - 11.00h: Estratègies de treball11.00h - 14.00h: Elaboració de la maqueta 14.00h - 14.30h: Refl exió fi nal conjunta i explicació dels resultats fi nals de cada grup

DIA 4. PENSAR LA CIUTAT (dijous 11 de juliol)

09.30h - 10.30h: Exposició de dos Projectes Final de Carrera per part del seus autors10.30h - 11.00h: Presentació de l’exercici11.00h - 14.00h: Elaboració de la maqueta 14.00h - 14.30h: Refl exió fi nal

DIA 5. CONSTRUIR UNA ESTRUCTURA (divendres 12 de juliol)

09.30h - 10.00h: Presentació de l’exercici10.00h - 11.00h: Estratègies de treball11.00h - 14.15h: Elaboració de la maqueta 14.15h - 14.30h: Refl exió fi nal

14.30h - 15.00h: Acte de comiat

Arne Jacobsen. Escola Munkegård, Gentofte (Dinamarca), 1948-56

92


Quadern de dibuix

93

Quadern de dibuix

94


95

Quadern de dibuix

96


97

Pla d’estudis 2014 ETSAV

Quadrimestre 1Matemàtiques IFísica IDibuix IBases per a la tècnica Bases per al projecte I

Quadrimestre 2Matemàtiques IIFísica IIDibuix IIBases per a la teoriaBases per al projecte II

Quadrimestre 3Disseny ambiental de l’edifi ciEstructures IRepresentació Arquitectònica IUrbanisme ITAP III

Quadrimestre 4Sistemes constructiusEstructures IIComposició IRepresentació Arquitectònica IITAP IV

Quadrimestre 5 Tecnologia IEstructures IIIComposició IIUrbanisme IITAP V

Quadrimestre 6 Tecnologia IIEstructures IVComposició IIIRepresentació arquitectònica IIITAP VI

Quadrimestre 7 Envolupants lleugersEstructures singularsOptativesLa transformació de la ciutatTAP VII

Quadrimestre 8Construcció i condicionament de l’espai urbàMecànica del sòl i fonamentsOptativesComposició IVTAP VIII

Quadrimestre 9Intervenció en el parc edifi catOptativesEl projecte territorialTAP IX

Quadrimestre 10Construir allò projectatTFGOptativesComposició VTAP X

Quadrimestre 11 i 12Màster Arq

El títol de Grau en Estudis d’Arquitectura (GE-Arq 2014) i el Màster en Arquitectura (MArq) s’emmarquen en l’esquema general de la for-mació de l’Arquitecte que aborda en la seva totalitat l’ETSAV, a través d’un sistema modu-lar 3+2+1.

El primer mòdul (3), té com a objectiu apropar progressivament l’estudiant a la disciplina ar-quitectònica, tot proporcionant una formació general sobre les matèries que conformen els estudis i el seu desenvolupament bàsic. La superació d’aquest primer mòdul, dóna lloc a l’expedició d’un Diploma atorgat per l’ETSAV.

Els dos primers mòduls (3+2), dónen lloc al títol de Grau en Estudis d’Arquitectura que, a través de l’adquisició de les competències bà-siques, generals, transversals i específi ques pròpies de la titulació, forma professionals preparats per a la inserció en el mercat laboral capaços de portar a terme projectes indepen-dents i exhaustius aplicats al disseny, capaços d’afrontar un màster universitari i permetre l’accés al màster en Arquitectura que habilita per a la professió d’arquitecte.

El tercer mòdul (3+2+1) dóna lloc al títol de Màster en Arquitectura que formarà professi-onals que exerceixin la professió, capaços de dissenyar integralment edifi cis i espais urbans amb una preocupació inherent als entorns ha-bitables i a la vida humana que s’hi desenvo-lupa.

Escola d’Arquitectura del Vallès. Plànol general del campus

99

Coordinació i docència

Carles Marcos Padrós [email protected] | www.miliunarquitectura.com

Arquitecte, professor del Departament de Projectes Arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC-ETSAV) des de 2002. És membre del grup d’investigació HABITAR (UPC). Obté una Beca pre-doctoral FI 2002 de la Generalitat de Catalunya. Obté el Diploma d’Estudis Avançats amb el projecte de tesi: L’arquitectura de la cantonada. Compagina la recerca i docència universitària amb l’exercici professional.

Berta Bardí i Milà [email protected]

Doctora Arquitecta, professora del Departament de Projectes Arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC-ETSAV), membre de l’equip de redacció de la revista DPA i membre del grup d’investigació PAB. Ha participat en varis congressos internacionals d’arquitectura i ha publicat les seves investigacions en revistes científi ques. El seu àmbit d’investigació se centra en l’obra domèstica d’Arne Jacobsen, sobre la que ha escrit la tesi doctoral Les cases d’Arne Jacobsen: el pati i el pavelló.

Daniel García-Escudero [email protected]

Doctor Arquitecte, professor del Departament de Projectes Arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC-ETSAV) i membre del grup d’investigació FORM. Ha participat en varis congressos internacionals d’arquitectura i ha publicat les seves investigacions en diverses revistes científi ques com DPA, Massilia, Arhitectura Rumania o Boletín Académico. El seu àmbit d’investigació se centra en l’arquitectura nòrdica, especialment en l’obra d’Alvar Aalto, sobre el qual ha escrit la tesi doctoral Espacio y recorrido en Alvar Aalto.

Pierre Koenig. Case Study House número 21, West Hollywood, 1958-60


El Taller 0.0 d’arquitectura està adreçat a possibles estudiants i estudiantes interessats en la

carrera d’arquitectura i té com a objectiu principal ajudar-los a decidir sobre el seu futur universitari.

La decisió de quina carrera han de triar determinarà, en gran part, la seva vida acadèmica i

professional. És per això que es proposa donar suport a aquesta decisió mitjançant una breu

experiència prèvia a la mateixa universitat (5 dies lectius). En concret, es pretenen donar les

bases necessàries a l’estudiantat de 4t d’ESO, batxillerat o cicle formatiu que ha d’escollir una

carrera en un futur pròxim perquè pugui respondre de forma clara a la pregunta: Vols estudiar

arquitectura?

Documents

TALLER 0.0 D'ARQUITECTURA (II edició)