Tema-1L’espai geogràfic espanyol.

La diversitat geomorfològica.

Geografia d’EspanyaIES Berenguer Dalmau - Catarroja

Curs 2020-21

Professor: Jesús Lerma Duart

04/ Les unitats morfoestructurals del relleu peninsular

6 Les unitats morfoestructurals del relleu peninsular

6.1 La Meseta

Són les restes del massís hespèric aparegut durant l’orogènia herciniana i arrasat durant el Mesozoic i

principis del Cenozoic (Terciari).

La Meseta, però, no constitueix una unitat morfoestructural homogènia, de manera que hi podem distingir

tres tipus de sub-unitats:

▪ l’antic sòcol paleozoic

▪ les serralades interiors

▪ les conques sedimentàries interiors

Segons la seua posició respecte de la Meseta classifiquem i estudiem la resta de les elements que conformen el relleupeninsular:

▪ Els vorells muntanyencs

▪ Les depressions exteriors

▪ Les serralades perifèriques

És la unitat fonamental del relleu peninsular per la seua posició i per la seua extensió.

a/ L’antic sòcol paleozoic

Aflora a l’oest peninsular (peneplà zamorano-salmantino i extremeny). Està constituït per materials arcaics ipaleozoics que foren plegats per les orogènies caledoniana i herciniana.

Les mateixes forces de l’orogènia alpina que alcen els relleus dels vorells de la Meseta són les responsables d’unabanda del basculament cap a l’oest de tot el conjunt, del bombament i fragmentació interior, així com delrejoveniment del Sistema Central i dels Monts de Toledo.

L’erosió ha eliminat la cobertora terciària deixant al descobert els materials primaris (granit, pissarra i quarsita) sobreels quals es modela l’actual relleu compost fonamentalment de peneplans suaument ondulats, accidentats perinselbergs i afloraments rocosos, i solcats per profundes gorges en les que s’encaixen els rius.

Tota la regió fou arrasada durant el Secundari i va ser convertida en un peneplà decantat cap a l’est.

Els peneplans interiors de la Meseta

Peneplà zamorano-salmantino

Peneplà extremeny

b/ Les serralades interiors

Són el Sistema Central i els Monts de Toledo. Es van formar durant l’era Terciària. Totes dues són rocams primaris(granit, pissarra i gneis) i presenten cims suaus, ja que són antigues superfícies d’erosió novament elevades.

El sistema central

És una serralada d’uns 700 Km de longitud, elevada i fallada durant el plegament alpí, que divideix la Meseta endues parts i que es presenta fragmentada en blocs tectònics elevats (“horst”) i enfonsats (“graven”).

Les serres que constitueixen el Sistema Central s’eleven per dalt dels 2500 m. i trobem, d’est a

oest, la serra d’Ayllón (Pico del Lobo 2.272 m.), Somosierra (1.834 m.), Guadarrama (2.406 m.),

Gredos (Pico Almanzor 2.592 m.), Béjar (2.401 m.), Peña de Francia (1.723 m.), de Gata (1.592 m.)

i Sierra de la Estrella (1.991 m.), aquesta darrera ja a Portugal.

Els monts de Toledo

S’eleven enmig de la Submeseta Sud amb una orientació E-W i actuen com a divisòria d’aigües entre les conquesdel Tajo i del Guadiana, malgrat que no es constitueixen com un continu de serres. S’estenen des de La Manxafins a Portugal

Presenten algunes característiques idèntiques a les del Sistema Central, com ara la fragmentació en blocs tectònicselevats i enfonsats (relleu germànic) i formes arrodonides i aplanades en els cims. No obstant això, tambépodem trobar diferències notables com ho són la seua menor longitud i altitud (les seues cotes oscil·len entreels 1.200 i els 1.400 m que s’abasten a les serres de Rocigalpo i Altomira) i la inexistència d’activitat glacial.

Es distingeixen dues seccions principals: l'oriental, que comprén els monts de Toledo pròpiament dits (serres deCalderina, Pocito, Chorito, Yébenes, Rocigalpo), i l'occidental (serres d'Altomira, Guadalupe, Montánchez, SanPedro i, ja en Portugal, San Mamede).

Les serralades interiors de la Meseta

Monts de Toledo

c/ Les conques sedimentàries interiors

Tenen el seu origen en l’enfonsament de blocs produït durant l’orogènia alpina que, juntament amb l’elevació delsrelleus interiors i dels vorells, propiciaren la formació de llacs interiors que anaren reblint-se durant gairebé tot elTerciari amb els sediments procedents dels esmentats relleus.

D’eixa sedimentació en resulta un paisatge d’erms, camps i cuestes.

▪ Els erms són superfícies planes i elevades coronades per un estrat calcari més resistent a l’erosió. De l’accióde l’erosió fluvial en resulten coms que separen taules més menudes. Podem localitzar-los principalment a lazona nord i a l’est de la submeseta nord, i a l’est de la submeseta sud.

▪ Els camps són planes baixes suaument ondulades recorregudes pels rius, que es formen on els erms hansigut erosionats i afloren els materials tous dels nivells inferiors. Destaquen els del Duero, Tajo i Guadiana. Hisón freqüents els tossals testimoni.

▪ Les cuestes són zones inclinades entre els erms i els camps.

Separades pel Sistema Central, podem distingir dues conques:

▪ La Meseta septentrional o Submeseta Nord.

▪ La Meseta meridional o Submeseta Sud.

La Submeseta Nord

La conca de la Meseta Septentrional o Submeseta Nord, també és coneguda com Depressió del Duero.

És la més alta de les dues submesetes amb una alçada mitjana de 850 m.

Apareix envoltada per relleus que moltes vegades superen els 2000 m (Tras-os-Montes a l’oest, Monts de Lleó iserralada Cantàbrica al nord, serralada Ibèrica a l’est i Sistema Central al sud i sud-oest), veritables barreresque debiliten la influència marítima i expliquen les poques pluges i els forts contrasts tèrmics típics d’un climacontinentalitzat d’hiverns rigorosos i estius càlids.

Està drenada pel riu Duero, amb les excepcions de la Bureba (província de Burgos) dominada per l’Ebre i el Bierzolleonès domini del Miño.

La Submeseta Sud

La conca de la Meseta Meridional o Submeseta Sud, també és coneguda com Depressió del Tajo.

Està limitada pel Sistema Central al nord, la Serralada Ibèrica a l’est i Sierra Morena al sud, per l’oest s’obri al’Atlàntic però les seues influències són escasses per la baixa latitud.

És més baixa que la submeseta nord (no supera els 700 m).

No presenta l’homogeneïtat de la submeseta nord i està dividida en dues parts pels Monts de Toledo,

la septentrional drenada pel Tajo i la meridional pel Guadiana.També podem trobar una xicoteta zona

del sud-est de la part septentrional drenada cap a la Mediterrània pel Xúquer i el seu afluent el

Cabriol.

Submeseta Nord

Submeseta

Sud

6.2 Els vorells muntanyencs de la Meseta

La Meseta apareix envoltada pel nord,

l’est i el sud per sistemes

muntanyencs de variada constitució

i característiques morfològiques

diferents. Sols per l’oest la Meseta

descendeix suaument cap a l’Atlàntic

a través de les terres portugueses com

a conseqüència del canvi

d'anivellació que provocà l’orogènia

alpina.

Els vorells muntanyencs de la Meseta

són el massís Galaicolleonés, la

serralada Cantàbrica, la serralada

Ibèrica i Sierra Morena. Tots ells es

van formar en l’era Terciària pel

rejoveniment de blocs de la Meseta

o pel plegament dels materials

dipositats pel mar al llarg de l’era

Secundària als vorells de la Meseta.

Massís Galaic Serralada Cantàbrica

a/ El massís Galaicolleonés

El massís Galaicolleonés s’estén per la pràctica totalitat de Galícia i part de Lleó, presenta uns límits molt ben

definits en el seu perímetre occidental, però això no val per al sud i l’est

Es va formar arran de l’alçament de l’angle nord-occidental del sòcol de la Meseta l’orogènia durant l’orogènia alpina.

Constituït per materials paleozoics, es tracta d’un relleu de muntanyes velles (de poca alçària i cims arrodonits) moltfracturades per nombroses falles.

Podem distingir dos grans subconjunts:

▪ Les Muntanyes de Lleó, que presenten el relleu més abrupte (serra Lorenzana, d’Ancares, Segundera, de laCulebra, etc.). El seu cim està al Monte Teleno (2.188 m.)

▪ El Massís Galaic, amb una estructura prou complexa que va descendint cap a la costa.

b/ La serralada Cantàbrica

És el conjunt d’alineacions muntanyoses que s’estenen des d’Astúries fins Euskadi, des de la serra de Roñadoiro i LosAncares fins els Pirineus occidentals, al voltant d’uns 370 Km.

Es tracta, per tant, d’una barrera muntanyosa orientada d’oest a est que presenta una dissimetria important: elvessant sud presenta modestos desnivells d’uns centenars de metres i el nord, en canvi, suposa un descens cap ala mar de més de mil metres en escassament 40 Km de recorregut en el millor dels casos, la qual cosa determinaque els cursos fluvials siguen torrencials i circulen encaixats.

Queda molt a prop de la costa i, a més d’actuar com a divisòria d’aigües, marca el límit meridional de l’Espanyahumida

Tot i que l’orografia dona una indubtable unitat a tota la serralada, la seua constitució geològica i les seues formes derelleu ens permeten distingir dos sectors: el massís Asturià o sector occidental i la muntanya Cantàbrica o sectororiental.

El massís Asturià és la zona més occidental, va estar sempre emergit durant el Secundari. Podem considerar-lo comuna continuació del massís Galaicolleonés pels materials pre-cambrians i paleozoics i per les formesapalatxianes del seu relleu, tallat sobre una alternança de roques dures (quarsites) i toves (pissarres). L’orogèniaalpina el va rejovenir i fracturar imposant un relleu germànic, de manera que es presenta com un extens territorimuntanyós de blocs elevats i enfonsats i amb una amplària mitjana de 80 km.

A l’extrem oriental del massís Asturià se situen els Picos d’Europa, un massís calcari amb totes les característiques del’alta muntanya per l’alçada d’alguns dels seus cims (Torre Cerredo 2.648m, Llambrión 2.617 m, Peña Vieja 2.613m o el Naranjo de Bulnes 2.519 m), els més elevats de tota la serralada.

La muntanya Cantàbrica es va formar arran del plegament dels materials secundaris dipositats a la vora del massíspaleozoic. Es tracta, doncs, de calcàries mesozoiques, però la zona més occidental d’aquest sector cau sota eldomini paleozoic.

Aquest sector va perdent altitud d’oest a est, però encara hi ha algunes elevacions per damunt dels 2.000 m d’alçada(Peña Labra, 2.046 m o Pando, 2.222).

c/ El Sistema Ibèric

El vorell oriental de la Meseta està ocupat íntegrament per la

serralada Ibèrica, que s’estén al llarg d’uns 400 km amb una

amplada de 100 km des de Burgos (La Bureba) fins el litoral

mediterrani, actuant com a divisòria d’aigües entre els grans rius

peninsulars atlàntics, l’Ebre i els rius mediterranis.

Es tracta d’una serralada intermèdia en la què predominen les calcàriesmesozoiques plegades per l’orogènia alpina, però també podem localitzaralgunes zones de materials paleozoics a la Serra de la Demanda, la deAlbarracín o a la serranía de Cuenca.

En el conjunt de la serralada poden distingir-se tres sectors ben diferenciats per la seua direcció i per les respectivescaracterístiques morfològiques:

▪ El sector septentrional

▪ El sector central

▪ El sector oriental

Hi trobem la serra de la Demanda, els Picos de Urbión (2.235 m), la serra Cebollera (2.147 m), el

Moncayo, etc. Hem de destacar-ne dues de les serres esmentades:

▪ la serra de la Demanda perquè es tracta d’un vell massís paleozoic rejovenit per l’orogènesi

alpina i deslliurat de la cobertera mesozoica per l’erosió posterior. Les seues altures més

destacades són els pics San Lorenzo (2.262 m) i San Millán (2.131 m).

▪ la serra del Moncayo perquè amb 2.316 m presenta la major altitud de tota la serralada. És

un horst paleozoic cobert per calcàries triàsiques que presenta restes d’erosió glacial i

periglacial (circs i morenes).

El sector septentrional presenta una dissimetria important, segons s’observe, és un faralló important

des de la vall de l’Ebre, però des de la Meseta castellana sembla un senzill vorell de fàcil accés.

La fossa de Calataiud s’estén uns 200 Km entre Calataiud i Terol, està emmarcada per dues branques de la

serralada, la qual cosa es pot considerar com una tercera característica definitòria del sector central de la

serralada Ibèrica

El sector central, des del sud-est de Sòria fins més enllà de Terol presenta dues característiques que el defineixen:

la pèrdua de vigor del relleu (els cims d’aquest sector abasten escassament els 2.000 m d’alçada) i la presència

de la fossa de Calataiud.

La branca interior o castellana que s’estén des de la conca del riu Jalón fins la del Túria, per les

províncies de Saragossa, Terol, Sòria, Guadalajara i part de Conca i d’Albacete. Podem destacar la

serra de la Paramera de Molina (1.441 m) i la serra de Santa Cruz (1.423 m) ambdues de materials

paleozoics; el gran massís de la serra d’Albarracín, format per gres, quarsites i pissarres

paleozoiques, que culmina en el pic Caimodorro (1.935 m); els Montes Universales culminats en el

pic de la Muela de San Juan (1.814 m) i la Serrania de Cuenca (pic de San Felipe, 1.839 m).

La branca exterior o aragonesa, la més alta, on s’arrengleren les serres de Vicor (pico del Rayo, 1.431 m), d’Algairen(pic de Valdemadera, 1.275 m), de Cucalón (1.492 m), de Gúdar (Peñarroya, 2.019 m) i de Javalambre (2.020m), en les que predominen els terrenys mesozoics de calcàries marines que presenten magnífics exemples demodelat càrstic

Així, a partir de la serra de Javalambre trobem les serres d’Espadà (Ràpita, 1.103 m), Calderona (Bellida, 1.319 m),

d’Utiel (1.306 m), del Tejo (1.251 m) i de Martés (Martés, 1.086 m), mentre que cap al nord trobem, a partir de

la serra de Gúdar, la serra de la Batalla (Penyagolosa, 1.813 m), la Mola d’Ares (1.318 m) i la serra de Sant

Cristòfol (Tossal del Rei, 1.351 m) que va a enllaçar amb la Serralada Costanera Catalana mitjançant els Ports de

Beseit.

El sector oriental, ja en terres valencianes, és una continuació de la branca aragonesa.

Un altre element destacat d’aquest sector és un sistema de falles de

direcció nord / sud, paral·leles a la costa, que enfonsen

progressivament la serralada baix la mar.

Sector septentrional

Branca castellana

Branca aragonesa

Fossa de Calataiud

Sector oriental

El Sistema Ibèric

d/ Sierra Morena

El vorell meridional, igual que succeeix en el vorell oriental, presenta una dissimetria important segonss’observe des del nord (des de la Meseta) o des del sud (des de la vall del Guadalquivir).

Sierra Morena ocupa la totalitat d’aquest vorell i s’estén uns 450 Km entre Huelva i Albacete amb una amplàriaque oscil·la entre els 40 i els 80 Km. La seua formació és fruit de les pressions que plegaren les Bètiques.

El seu rocam paleozoic és de tonalitat fosca, igual que la vegetaciócaracterística que el cobreix (estepa), dues característiques que expliquenel seu nom.

Ninguna de les seues serres arriba als 1.500 m d’alçada. El cim està al picBañuela (1.323 m) de la serra Madrona. Altres serres destacables són la delos Pedroches i la d’Aracena.

6.3 Les depressions exteriors de la Meseta

Són les depressions dels rius Ebre, alnord, i Guadalquivir, al sud.

Actualment són relleus gairebé plans.Depressió del Guadalquivir

Depressió de l’EbreLes dues són fosses prealpines de forma

triangular formades al temps que esplegaven les serralades alpines, peròla del Guadalquivir és de formaciómés recent.

S’han reblit durant el Terciari i elquaternari amb potents gruixos desedimentació

a/ La depressió de l’Ebre

Durant l'Era Primària va estar ocupada per l’antic massís paleozoic de l'Ebre que fou enfonsat completamentper l'orogènia alpina.

L’elevació de la serralada Costanera Catalana el va convertir en un llac que anà reblint-se fins que el riu Ebre esva obrir pas cap a la Mediterrània. Això determina la presència de materials marins i continentals, ambpredomini de materials sedimentaris quaternaris com ara argiles, algeps i margues, que donen lloc adiferents formes de relleu segons la duresa i l’aridesa del clima.

Raiguers o piemonts

Terrenys lleugerament inclinats entre les serres exteriors iel centre de la depressió.

L’erosió dels materials dipositats pels rius ha donat lloc amalls i foies.

▪ Els malls són resultat de l’erosió diferencial.

▪ Les foies són depressions de mida reduïda.

Relleu tabular

Relleu estructural determinat per un estrat o un conjunt d'estrats horitzontals resistents a l'erosió i limitat, totalmento en part, per una cornisa, un cingle o un talús abrupte.

Es localitza al centre de la depressió.

b/ La depressió del Guadalquivir

Com a resultat de l'orogènia alpina, l'actual plana quedà submergida formant-se un gran golf marí obert al’oceà Atlàntic.

Amb tot, els marenys del Guadalquivir i leszones d’inundació de Cadis i Doñana sónuna prova fefaent que el procés derebliment encara no s’ha culminat.

Predomina el relleu de camps suaumentondulats amb predomini de les argiles.

Fou la sedimentació quaternària d’argiles fèrtils aportades pel Guadalquivir i els seus afluents la que va anarreblint la fossa, de manera que el mar anava retirant-se, deixant lloc primer a una albufera i després amaresmes pantanoses.

Quan desapareix l’argila i aflora la calcària esformen taules i tossals testimoni.

6.4 Les serralades exteriors de la Meseta

Muntanyes basques

SistemaMediterrani

Català

Les serralades exteriors de la Meseta esvan formar durant l’orogènia alpina,en plegar-se els sediments secundarisdipositats a les fosses oceàniquespirinenca i bètica que se situavenentre els antics massissos paleozoics.

Són, per tant, les serralades de plegament que venimanomenant serralades alpines, i que distingim deles serralades intermèdies.

Les serralades exteriors de la Meseta són:

▪ Els Pirineus

▪ Les Muntanyes basques

▪ El Sistema Mediterrani Català

▪ Les serralades Bètiques

a/ Els Pirineus

Aquesta serralada resta enquadrada per dues àrees deprimides: la depressió de l’Ebre al Sud i la d’Aquitània al Nord; laseua llargada és d’uns 425 km (entre el Golf de Biscaia i la costa de Girona) i la seua amplada arriba als 150 km al Nde Lleida, encara que en general no passa dels 100 km.

No constitueixen, però, un conjunt uniforme pel que fa a l’altitud, l’amplada, els materials i les formes. És per això quedistingim entre el Pirineu axial i el Prepirineu, aquest últim format per tres unitats: les Serres Interiors, la Depressióintermèdia i les Serres Exteriors.

El Pirineu axial

Són les restes de l’antic massís hercinià d’Aquitània que fou rejovenitper l’orogènia alpina. Per tant està format per materials paleozoics.

La seua configuració, però, està determinada també per l’acció erosivadel glacialisme quaternari, de manera que presenta un relleuabrupte i acinglat.

És la zona més alta de tota la serralada, ací trobem cims per damuntdels 3000 m: Aneto, 3.403; Pocets, 3.375; Monte Perdido, 3.348;Maladeta, 3.308; Pica d’Estats, 3.143.

Hi ha als Pirineus 212 cims que superen els 3.000 metres.

El Prepirineu

A banda i banda de la zona axial apareix el Prepirineu, una zona de sedimentació secundàriaplegada i alçada durant el Terciari per l'orogènia alpina.

S’estructura en dues serralades paral·leles separades per una depressió intermèdia que van perdent altura conformes’allunyen de la zona axial. Amb tot trobem cims entre els 2.500 m i els 1.500 m.

De relleu més suau que la zona axial, els materials predominants són les calcàries a les Serres interiors i exteriors,mentre que a la Depressió intermèdia dominen les margues.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_UIAA_dels_3.000_pirinencs

b/ Les Muntanyes Basques

Les Muntanyes Basques són una prolongació delsPirineus.

Majoritàriament continuen amb els plegaments decalcàries i margues d’escassa altura i relleussuaus de les serres del Prepirineu. Sols al’extrem oriental hi aflora el Pirineu axial.

Les altures més destacades són l’Aitxuri (1.551 m),l’Aralar (1.350 m) o el Gorbeia (1.482 m).

Fins no fa massa temps, les Muntanyes Basquess’estudiaven individualitzats com una de lesserralades esteriors de la Meseta. Hui, però, lamajoria dels autors opten avui per unir-los ambels Pirineus, de manera que constitueixenl’extrem occidental de la serralada.

c/ El Sistema Mediterrani Català

Ocupa el sector nord-oriental de la península Ibèrica, des de l’Empordà fins elsPorts de Beseit.

Presenta una meitat herciniana de materials paleozoics al nord i una meitatalpina mesozoica al sud, separades pel riu Llobregat.

També hi podem trobar una zona volcànica a La Garrotxa, a la SerraladaTransversal que l’uneix amb els Pirineus.

La Serralada litoral. Amb altures entorn dels 600 metres, s'estén al llarg d'unsescassos 100 km, de Girona al sud de Barcelona, amb materials paleozoicsfracturats per l'orogènia alpina i penyal silici, a més d'una zona de modelatcàrstic al Garraf.

La Depressió prelitoral o longitudinal. En aquesta fossa tectònica, entre les duesserralades (litoral i prelitoral), la sedimentació ha facilitat una agricultura degran riquesa.

La Serralada prelitoral o interior. Una capa de plecs terciaris recobreix el sòcolpaleozoic al llarg de 250 km. Ací es troben les majors altures com el massís deMontseny, Montserrat i Montsant.

Presenta tres alineacions paral·leles:

d/ Les serralades Bètiques

S’estenen des de la Serra de Grazalema (Cadis) fins al Cap de la Nau(Xàbia), allí continuen per sota la mar per aflorar de nou a lesBalears (Serra de Tramuntana, Mallorca). Són les més joves deles serralades alpines espanyoles.

La seua denominació, en plural, ens indica que no formen un massíscompacte, es fragmenten en múltiples serres, foies, mesetes idepressions.

Bàsicament hi distingim tres grans zones:

▪ La serralada Penibètica▪ La serralada Subbètica▪ La depressió Intrabètica

La serralada Penibètica, voreja la costa i presenta les majors alçades de totes les Bètiques a Sierra Nevada (el Mulhacen,3.479 m, és el cim peninsular; Veleta, 3.392 m; Alcazaba, 3.371 m).

Formada pel rejoveniment de l’antic Massís Bèticorifeny, presenta majoritàriament materials paleozoics, excepte a lesAlpujarras, on apareixen materials mesozoics plegats.

La serralada Subbètica, es troba a l’interior i va apareixer en plegar-se els materials mesozoics i cenozoics dipositats a lafossa bètica quan la placa africana va xocar amb la ibèrica.

L’alternança de materials durs (calcàries) i tous (margues) va provocar l’aparició de mantells de corriment i decavalcament (moviments horitzontals de terrenys).

S’eleva fins alçades considerables entre els 1.500 i els 2.000 m, destacant les serres de Grazalema (1.654 m), Mágina(2.167 m), Cazorla (2.127 m), Calar del Mundo, Carrasqueta (1.300 m) o Aitana (1.558 m).

La depressió Intrabètica, apareix quan ja s’han format les serralades bètiques i es forma una fossa tectònica que sefragmenta en foies més menudes cobertes primer d’aigua marina i reblertes després amb materials terciaris iquaternaris.

Podem distingir les foies de Ronda, Antequera, Guadix i Baza, totes elles escenari d’una rica agricultura i amb paisatge debadlans pel seu clima àrid.

Alguns autors parlen de Zona externa i Zona interna, la primera es correspon amb el que nosaltres hem anomenatserralada Penibètica, mentre que la segona es divideix en dos conjunts, el prebètic i el subbètic.

El prebètic s’estén des de Martos (Jaen) fins el Cap de la Nau (Xàbia) i el seu límit meridional estaria en el riu Segura.

El subbètic va des de Cadis fins Elx i es destaquen els relleus al·lòctons per l’existència de mantells de corriment icavalcament.