1

LA RIUADA DEL 25 DE SETEMBRE DE 1962 A MONTCADA I REIXAC

Testimonis Miquel Pijoan Jové. Jo estava fent el servei militar al Destacament de Ripollet (el polvorí). Aquella nit vaig tenir servei de patrulla, i com a caporal em va tocar el segon torn de guàrdia. Tot just estava dormint quan em van despertar uns trets. Em vaig alçar i tot el terra del cos de guàrdia estava ple d'aigua. El meu company i caporal del primer torn va entrar corrents per alertar-me que la riera que passa pel costat de la bòbila estava desbordada i el sentinella del pont estava enfilat damunt de la garita demanant ajuda a trets. La remor de l'aigua, els llampecs i els crits de la gent eren presagi que quelcom fora del normal estava passant. Tot seguit va baixar el capità amb el camió i tots els soldats que estaven lliures de servei per anar cap a Montcada. Per referència del meus companys que van ser presents als primers auxilis , sé que van actuar amb un coratge extraordinari. En arribar a l’antic pont de la carretera de Ribes (actual C-17), l'aigua no va permetre creuar- lo amb el camió , per por que el pont no resistís el pes. El capità va lligar una corda al torn del camió i l'altre cap a la seva cintura i va travessar el pont fins fixar la corda a l'altra llera. Llavors tots el soldats van anar darrere d' ell. Les anècdotes que ens van explicar els companys varen ser esgarrifoses... Quan es va fer de dia, encara la remor de l'aigua es deixava sentir... Els ulls no podien creure el que veien. Les cares del meus companys parlaven per si mateixes. Va ser un esdeveniment que ens van marcar fins avui... quant encara ho recordem. Quan el cel es torna gris i se sent aquell estrany silenci, presagi de tempesta, no puc deixar de pensar en aquelles hores viscudes.

῭῭῭῭῭ Carles Bosch Fuertes. Tengo que decir que siempre será una fecha y una noche imborrable. Os diré que aquel día era mi cumpleaños. Cumplía 10 y recuerdo que se puso a llover al mediodía y llovía con una fuerza incontrolable así durante horas. Parecía realmente que algo se aproximaba que iba a ocurrir algo. Después de cenar toda la familia se acostó y nadie excepto mi abuelo, que presagiaba el peligro, nos hizo levantar a toda la familia. Como pudimos y lloviendo a la luz de los relámpagos subimos en lo que es el piso que habito hoy día que entonces estaba vacío. Escuchábamos el fragor del agua subiendo, los relámpagos, gritos, ruidos de paredes y casas que se caían. Cerca de casa (vivo en Torres y Bages) había una fábrica de agujas de tender la ropa y el dueño, el sr. Pedrola, utilizaba grandes y largos troncos de madera. Los mismos, al flotar con el agua y ser empujados por ella, actuaban como

2

apisonadoras en las paredes de las casas. También recuerdo el imponente ruido que hizo el puente de la vía de Francia al romperse. Fue tremendo. Inmediatamente el agua bajó y de pronto aquí y allá empezamos a ver, al cabo de unas horas, a los soldados del destacamento de los polvorines de Ripollet. Pero la sorpresa más grande fue cuando, a las primeras luces del día, pude ver lo que quedaba de mi casa, todo por lo que habían luchado mis padres quedó destrozado. Al lado de casa murieron personas conocidas: niños, hombres, mujeres… gente que no tuvieron la suerte de salvarse. Sólo decir que en donde hoy se encuentra el Casal de la gent gran había un pequeño bloque y desaparecieron todas las familias. No quedaron ni los cimientos. También quiero mencionar a los padres de Jaume Lopez. El padre para salvar a la madre que no se ahogara la subió a pulso por los pelos y gente que se salvó subidos a un armario o una mesa. El hedor del barro y la humedad quedó prendido en la ropa y por más que se lavara no desaparecía. Mi homenaje a todas las victimas que perdieron la vida aquel día. Ojalá que no se repita jamás.

῭῭῭῭῭ Gabriel López Castellanos. Ese año estaba yo cumpliendo el servicio militar en los cuarteles de San Andrés (Regimiento de Artillería Antiaérea nº 72, 1ª batería). La noche de la riada nos despertaron a las 5:30 aproximadamente. Nos dijeron lo que pasaba, que teníamos que echar una mano y que no sería agradable lo que veríamos. Salimos en camiones a las 6:15 aproximadamente(salió todo el mundo excepto la guardia y los de comunicaciones. A nosotros nos tocó ir a Montcada i Reixac. Llegamos a una especie de santuario (después me he enterado que es un colegio) que hay en el margen izquierdo de un río que pasa por la ciudad y que desemboca en el Besós. Salieron a recibirnos dos curas que estuvieron hablando con el capitán. Después dimos un rodeo para ir a una especie de centralita eléctrica con los muros muy gruesos que había detrás del santuario. Dentro había mucha gente que se había refugiado allí dada la solidez del edificio. El capitán golpeó la puerta y desde dentro preguntaron quienes éramos a lo que el capitán respondió: “somos el ejército, no tengan miedo”. Sólo entonces abrieron. Dentro había muchas mujeres y niños aterrorizados. El capitán les dijo que iban ser trasladados en nuestros camiones (únicos vehículos que podían circular por allí dada la enorme cantidad de barro)a lugar seguro. Empezaron a subir a ellos y nosotros les ayudábamos. Algunas no podían subir porque llevaban bebés. Nosotros se los pedíamos para dárselos cuando estaban arriba pero no nos los dejaban porque estaban aterrorizadas. Esto duró cinco minutos porque enseguida confiaron en nosotros, se llevaron a aquellas personas no se a donde y nunca las he vuelto a ver.

3

Después recibimos orden de bajar a la vía del tren que discurre un poco más abajo y nos desplegamos por ella. Había personas que habían quedado enredadas o atrapadas entre las traviesas de la vía (cadáveres). Retiramos a todas las que encontramos, todas estaban desnudas a excepción de una mujer que tenia puesto un sujetador y un hombre que llevaba un bañador. La vía de la que hablo tenía un puente de hierro para cruzar el río. Este puente se lo llevó la riada hasta la desembocadura de este río en el Besós.

῭῭῭῭῭ Rosa Lamarca. Jo vivia a una de les cases llavors conegudes com “el Pueblo Espanyol”, a Can Sant Joan, que estaven tocant el carrer Carril i que tenien dos carrerons on hi havia un total de 24 cases. Jo vivia amb el meu marit i amb el meu fill en un primer pis, a sobre de la casa dels meus pares, al núm. 5 d’aquell carreró. La meva mare aquella nit estava sola perquè el meu pare era maquinista i estava treballant. Llavors, quan la meva mare va sentir soroll, es va aixecar i es va sentir mullada. L’aigua li arribava al pit. Al veure-ho , va agafar l’escombra i va començar a picar a dalt , cridant al meu marit. Tots els que vivien a les plantes baixes van pujar amb mantes i abrics a les plantes de dalt. Allà estàvem tots cohibits , fins que va arribar els serenos , el Rafael, el Lluís i el José Ortega. Ens van treure d’allà, sabent que venia la riuada molt forta. Ells van començar a avisar a tothom pels carrers de Can Sant Joan perquè sortíssim de les cases, perquè s’estava inundant tot. Gràcies a això vam poder sortir i salvar les vides de tots els veïns que vivíem a les cases del Poble Español, al carrer Carril. Vam sortir tots de casa, buscant llocs més alts al barri per refugiar-nos. Les vies del tren i el carrer Carril van quedar-ne afectats. Les cases es van inundar, però vam poder tornar als pocs dies a casa. Després vam tornar a viure un episodi, més greu encara, a la riuada del 4 de novembre, quan l’aigua va arrossegar els nostres habitatges. Quan va començar a ploure d’aquella manera tan forta no vam poder sortir per la porta de les nostres cases. Vam haver de fer un forat a les parets de la darrera casa del carrer i vam treure fins i tot mobles per allà. Aquest forat donava al pati dels antics safareigs de rentar . Vam haver de sortir pel forat perquè l’aigua s’havia menjat el carrer i no podíem sortir per la porta. En el meu cas, vam aconseguir treure una vitrina que el meu marit sabia que m’agradava molt, matalassos, roba i un llit petit del nen. La meva mare ho va perdre tot. Tots vam sortir per aquell forat i vam anar cap al bar Los Caracoles. Era un local molt gran i era el que estava més a prop. Allà ens vam refugiar. Aquella riuada es va emportar quatre cases. Algunes senceres, i altres, una part. Després de la riuada van venir unes persones, però no sabria dir qui eren, preguntant quins materials havíem perdut, per tal d' ajudar-nos. La meva mare va perdre molt, però no sé si va rebre cap ajut. Crec que li van reposar mobles. A mi em van donar cadires i el vidre de la taula que s’havia trencat. Compensació econòmica, no ens van donar, que jo recordi.

4

El que si que va venir és molta gent per ajudar-nos. Tot el poble es va abocar. Vam treure tot el fang obrint les clavegueres. L’ajuda del poble va ser clau. Jo no vaig baixar a ajudar perquè feia uns mesos que havia perdut un nen i no em trobava bé. Estava molt malalta i no volien que em mullés. Després vam reconstruir la casa i vam tornar a viure allà amb molta por. Cada vegada que queien quatre gotes patíem molt. Mentre fèiem les obres vam anar a viure amb la meva sogra, a carrer Molí, a una planta baixa. A prop vivien els meus cunyats, que ens van donar molt suport. Aquell fet va ser molt dur i em va costar molt superar- ho, sobretot perquè amb el problema del meu fill, ja venia molt tocada. De la riuada destaco l’actuació dels serenos, que ens van salvar i gràcies a ells ara som vius. Es mereixen tot el meu reconeixement.

῭῭῭῭῭ Benilde Fernández. Yo tenía 17 años cuando pasó. Desde donde yo vivía, arriba de Can Sant Joan, no nos enteramos de nada. La noche que pasó toda la desgracia, yo dormí tranquilamente en casa, ajena a lo que estaba sucediendo. Por la mañana me levanté y aunque me dijeron lo que había pasado y que seguramente no podría ir a trabajar, yo me fui andando a Aismalibar, donde era secretaria. Cuando llegué yo con mi compañera a la puerta de la empresa, nos dijeron que las máquinas estaban llenas de barro y que ese día la empresa iba a cerrar y ya recuperaríamos el día. Encarna y yo nos fuimos contentas de allí, como dos crías, porque ese día no trabajábamos. A nosotras nos parecía mentira que hubiera habido esa desgracia tan grande y no nos lo acabamos de creer. No aceptábamos que habían tantos muertos. Así que se nos ocurrió hacer una chiquillada. Fuimos al cementerio de Montcada al depósito a comprobar si era cierto. Al llegar estaba lleno de Policía y mucha gente muerta. Me impactó que estaban todos llenos de barro, marrones desde la cabeza a los pies y con la barriga hinchada. Era muy impactante. En ese momento un agente nos preguntó que qué hacíamos allí y como me quedé bloqueada, yo contesté que estábamos intentando reconocer a un tío mío que creíamos que había muerto en la riuada. El hombre nos dejó estar allí. Mientras esperábamos, un poco aturdidas, trajeron a un niño pequeño muerto, de unos 3 añitos. Ese niño llevaba puesta como pulserita unas cadenas que utilizábamos en Aismalibar en unos muestrarios. Nosotras también utilizábamos estas cadenitas como pulseras. Al ver aquel niño bajamos de la nube y del no querer aceptar lo que había pasado y nos derrumbamos. Entonces el Policía al vernos exclamó “¿pero no era a un señor mayor al que buscabais?” y yo, que mantuve un poco más la calma que Encarna, le contesté que sí pero que pensábamos que igual no era allí donde estaba. El Policía

5

cómo nos vio tan aturdidas nos dijo que nos marcháramos. Yo creo que pensó que éramos demasiado pequeñas para ver esas imágenes tan dantescas y que ya vendría algún familiar mayor nuestro luego a reconocer a nuestro familiar. Así que nos fuimos. Fuimos todo el camino tristes, calladas. Estábamos descompuestas. Cuando llegué a casa mis padres me lo notaron. Mi madre me preguntó qué me pasaba y dije que me sabía mal como habían quedado las máquinas de Aismalibar pero mi padre, que siempre tuvo mucha complicidad conmigo, me dijo que no se lo creía. Y para convencerle le dije que en realidad estaba así porque no había podido ver a Carlos ese día, un chico que trabajaba en la fábrica y que para aquel entonces me gustaba. Así conseguí que no me preguntaran más. Encarna y yo decidimos que nunca contaríamos lo que habíamos hecho ese día… Han pasado 50 años y aún conservo la imagen de lo que vimos allí. Algo que nunca olvidaré y que espero que jamás vuelva a ocurrir.

῭῭῭῭῭ Antoni Orihuela i Xavier Fàbregas. “Estàvem feliços i contents per l’experiència i completament ignorats del que havia succeït – era el matí desprès de la tràgica nit – agafàvem l’autobús que ens portaria de Sant Llorenç de Morunys a Manresa, i pel camí començàrem a sentir els comentaris dels passatgers. Parlaven de Rubí i de Terrassa. D’un elevat nombre de víctimes. Després van anomenar Montcada, sempre amb xifres de morts i desapareguts que a nosaltres ens semblaven inversemblants. Com es podia parlar de tanta devastació, si els nostres rius són insignificants?. No ho enteníem ni ens ho podíem creure, havíem sortit de casa amb bon temps i ara havíem d’afrontar un malson; llavors un cert neguit ens encongí el cor. Hi hauria algun familiar nostre entre les víctimes? L’arribada fins a Montcada va ser èpica. A Manresa el tren no funcionava, una furgoneta improvisà un transport que ens va portar a Terrassa per la carretera de Rellinars, en negra nit i amb mil revolts. Arribàrem a la rambla de Terrassa, plovia fort i l’aspecte del passeig amb arbres derribats pel temporal ja ens anunciava una anticipació del drama. Després, un autobús ens portà fins a Sabadell, i allà vam agafar un taxi fins a Montcada. Era mtijanit, continuava plovent, els carrers estaven foscos i sense una ànima. A casa vam trobar la família que ens esperava amb ansietat. El desvetllar del següent dia ens va donar la veritable magnitud de la tragèdia: a mi, l’empresa on treballava (LEVIVIER IBERICA) destrossada, plena de fang; l’aigua havia pujat fins més de dos metres. Hem vaig assabentar de l’odissea viscuda pel cap del taller (en Daniel Malbranque i la seva família). En Xavier, per la seva part, va veure com la seva biblioteca havia quedat desfeta. Les clavegueres no van poder engolir tanta aigua i els baixos del final del carrer Montiu van quedar inundats. Em va confessar que havia plorat com una criatura. Després, el que tots sabem: la trista relació de morts i desapareguts.” Text extret del número 12 (abril de 2006) de la revista Quaderns de la Fundació Cultural Montcada. Reportatge: L’aiguat de 1962. Testimonis de l’aiguat. Text d’Antoni Orihuela.

῭῭῭῭῭

6

LA FAMÍLIA FRANCESA , COMPOSTA PER EN DANIEL MALBRANQUE, LA SEVA MULLER MICHÈLE I UNA FILLETA DE QUATRE ANYS QUE VIVIEN EN UNA “ROULOTTE” AL COSTAT DE L’ANTIGA FÀBRICA DE CAN ARMENGOL, LLAVORS OCUPADA PER UNA EMPRESA PROVINENT DE FRANÇA DEDICADA A TREBALLS DE CALDERERIA, VAN VIURE LA TRAGÈDIA DE MANERA MOLT DRAMÀTICA. MALGRAT QUE EN VAN SORTIR INDEMNES, EL RECORD D’AQUELLA NIT ENCARA AVUI ELS PROVOCA MALSONS. AIXÍ HO REMEMORA EN DANIEL: “Recordo bé aquella nit. En el taller vàrem treballar fins ben tard, eren quasi les deu del vespre, plovia torrencialment i vaig parar el grup electrogen - (ens produíem el corrent, ja que no teníem prou potència contractada per a les necessitats del taller); també vaig tancar les portes del barri, com de costum i me’n vaig anar de pressa cap a la caravana on vivia. Vaig sopar i, plegat pel cansament d’una jornada de treball esgotadora, me’n vaig anar al llit i als pocs minuts em vaig quedar dormit com una soca. No recordo bé l’hora, però segurament seria al punt de la mitjanit quan uns gats que s’havien instal•lat al voltant de la caravana em van despertar amb els seus insistents miols. Vaig baixar la mà per agafar la llanterna que tenia a peu del llit i amb gran sorpresa vaig tocar aigua. La meva dona també es despertà. A fora se sentia un brogit força inquietant. Vaig mirar per la finestra i amb la resplendor dels llampecs vaig adonar-me que tot el que abastava la meva vista era un immens llac. Allò em va preoucupar. Després ens vàrem adonar que la caravana començava a moure’s: era l’aigua que la feia flotar com una barca. Vaig intuir la situació de perill. No teníem consciència del que estava passant, però sí que calia buscar un lloc més segur que la caravana: el pis de l’oficina o la casa dels porters. La meva dona estava esporuguida i la meva filla preguntava què passava. Llavors vaig prendre la decisió de sortir per intentar arribar a la casa del porter, que es trobava a uns escassos vint metres. La pressió de l’aigua que anava pujant de nivell m’impedia obrir la porta del tancat que m’havia fet per disposar d’un espai privatitzat al costat de la façana de la fàbrica que ocupava un tros d’hort. Vàrem sortir per la finestra i saltàrem per sobre la tanca amb l’aigua que ens arribava a la cintura. Em vaig carregar la nena a les espatlles. Ella s’agafava al meu cap i jo la sostenia pel pijama agafat entre les dents. La meva dona enganxada a la meva esquena i jo procurava agafar-me als relleus de la façana. Així vàrem avançar arrapats a la paret de la fàbrica fent esforços per vèncer el corrent d’aigua que ens arrossegava amb força fins arribar a la finestra que donava sota la vivenda dels porters. Vaig trencar uns vidres per agafar-me al mainell del finestral i vaig cridar amb totes les meves forces per tal que ens poguessin ajudar. Mentrestant, lluitava aferrissadament per no ser vençuts pel corrent d’aigua que produïa uns remolins força perillosos. Va ser un temps que se’m va fer etern. L’aigua continuava pujant de nivell. Vaig veure com un cavall, no sé si viu o mort, era arrossegat per les aigües. Plovia, el paisatge era negre com la gola d'un llop, i de tant en tant un llampec donava a l’entorn um aire sinistre i dantesc. Quan ens van sentir els porters, van treure el cap per la finestra. Estaven consternats i paralitzats de por sense saber què fer. Els vaig convèncer que fessin una soga amb dos llençols ben nuats, que em varen servir per lligar la meva filla i que la pugessin fins al pis. Tot seguit vaig lligar a la meva dona, que estava paralitzada de por. Recordo que es negava a col•laborar. Per a ella havia arribat la seva fi: el destí li havia designat aquell tràgic final. Jo la vaig esperonar perquè s’ajudés i m’ajudés a pujar-la a la

7

vivenda. Vaig grimpar fins al pis, sort que jo estava en plena forma física, i des d’allà amb l’ajut dels llençols a mode de corda de salvació vaig ajudar a pujar la meva muller. Estàvem ja segurs. L’ensurt va ser brutal. Amb tot el tràngol de l’aventura, a més a més d’enllotats, esgotats per la tensió i l’esforç, em vaig adonar que estava “en pilotes”, havia perdut el pijama. Els porters (la senyora María i en Josep) ens donaren beguda calenta, tovalloles per assecar-nos i roba seca i així amb l’estrall de llamps i trons, el soroll de la pluja i l’estrèpit de la crescuda com a remor de fons, vàrem esperar el clarejar del nou dia, que ens presentà un desolador paisatge de mort i destrucció. Els camps estaven negats, coberts per una lluenta capa de llot amb restes d’arbres i animals morts. Recordo amb horror la visió d’un manyoc informe de restes arrossegades per la riuada, del qual s’entreveia la ma rígida d’una víctima. Per a mi les consequències de la riuada foren prou importants: el meu “Fragate” aparegué dret com un ciri recolzat en una pila de “palets”, dins del pati. Malgrat les reparacions i neteja mai més va anar bé, el seu final fou el desguàs. Vàrem perdre totes les nostres pertinences. Recordo amb afecte les mostres de solidaritat en especial la família de “Can Graula”, que ens varen facilitar el poder-nos rentar, menjar calent i roba seca. Ens havíem quedat sense res i érem estrangers sense cap parent on acudir. Després vàrem estar tres o quatre dies a casa d’un familiar d’un directiu de l’empresa. El consolat també es va interessar per nosaltres. Als pocs dies va venir l’ajut solidari, al qual vaig renunciar al constatar que la magnitud de la tragèdia havia abastat un ampli sector de població amb pocs recursos i nosaltres, després de tot, ens podíem considerar afortunats. Recordo que uns mesos més tard, amb la caravana situada en un punt més alt, en el molí d’en Coll, vaig viure l’espectacular nevada de Nadal. A mi particularment, la tràgica riuada, a part del trasbals personal i el que va viure la meva dona, em va afectar doblement, ja que el taller quedà inundat fins dos metres d’alçada. Vaig haver de posar-m'hi de valent, en les feines de neteja i rehabilitació de les instal•lacions i maquinària i també en els treballs que teníem en curs de fabricació (encara que el ferro no es va malmetre, hi havia fang i brutícia per parar un tren). Per sort, entre els treballadors no hi havia afectats. Viure una tragèdia així deixa inevitables seqüeles: a la meva dona li va afectar de manera especial. L’ensurt li ha quedat gravat de tal forma que encara avui després de tants anys, aquí a Perpinyà, on vivim, quan cauen quatre gotes li invaeix un estat d’ansietat i por remarcables. Jo també tinc gravades aquelles vivències en el meu cervell, i més d’una vegada, en alguna situació greu -he tingut més d’un accident fent ciclisme, el meu esport favorit- se m’ha projectat amb angoixa la pel•licula d’aquella tràgica nit del 25 de Setembre de 1962. És clar que en moments en què tens la vida en perill l’instint de conservació et dóna una energia especial per sortir-te’n i actuar com un heroi. Després, una vegada passat el perill, quan hi penses, un encongiment del cor et sotragueja per dins, deixant-te una marca inesborrable en el subconscient.” Text extret del número 12 (abril de 2006) de la revista Quaderns de la Fundació Cultural Montcada. Reportatge: L’aiguat de 1962. Testimonis de l’aiguat. Text d’Antoni Orihuela.

῭῭῭῭῭ Juan García era soldat de la Companyia d'Artilleria Núm. 74, que va col·laborar en les tasques de neteja i rescat de cadàvers a Montcada i Reixac. Va néixer a Màlaga i va arribar a Vallençana el 1958, on viu des de llavors.

8

Cuando sucedió la tragedia de la riada yo tenía 21 años y estaba en el 72 de Artillería de San Andrés haciendo el servicio militar. Entonces ya estaba casado y vivía en Vallençana. En casa vivía con nosotros una prima de mi mujer que trabajaba en Aismalibar. lla entraba siempre a trabajar a las 5 de la mañana e iba todos los días al trabajo en bicicleta. Aquella madrugada, serían las 4.30h, cuando ella regresó a casa muy asustada diciendo que el puente sobre el río Besós no estaba. Ella estaba muy nerviosa. Nos acercamos al puente y había desaparecido. Ante aquella situación me fui andando en dirección a los cuarteles de San Andrés hasta que un coche me paró en la carretera de la Roca y me acercó. Aquella misma mañana los mandos decidieron llevarnos a Montcada a buscar cadáveres y a limpiar el fango que había por todas partes. Montamos un campamento en la zona de los Hermanos. Vinimos casi toda la compañía. Cada día nos distribuían a un lugar del municipio para hacer tareas diferentes. Uno de los días me tocó la calle Escuelas, que había quedado anegada por el agua y el barro. También estuvimos en la zona de la actual rambla de Païssos Catalans, dónde había un gran campo de melocotoneros. Allí limpiamos muchísimo fango porque los árboles retuvieron gran cantidad de maleza durante la riada. Recuerdo que íbamos picando y removiendo el suelo buscando cadáveres. Algunos de mis compañeros encontraron cadáveres en la zona próxima a las vías del tren. También estuvimos limpiando en una fábrica de telares que había muy cerca de la Casa de la Vila. Cada día nos asignaban lugares y viviendas diferentes pero desconozco cuales eran las órdenes o las prioridades que nos daban. Lo que sí es cierto que algunas casas las limpiábamos y otras, mucho más afectadas, no nos enviaban a limpiarlas. Cuando dieron las ayudas económicas hubo muchas injusticias. Conozco muchas familias que no recibieron nada y lo habían perdido todo. Se comentaba mucho en la ciudad que el Estado había dado dinero para todas las reparaciones y que el Ayuntamiento devolvió dinero que no se utilizó. Sí es cierto que en esta tragedia no se depuraron responsabilidades cuando sí que las hubo. El río estaba muy abandonado y allí todo el mundo lanzaba restos y basuras. Esta misma suciedad y dejadez hizo que el puente del tren de Francia se taponara y provocara la inundación del municipio. En aquella época mi mujer estaba embarazada y no había conexión para ir desde Vallençana al centro. Teníamos que ir a San Andrés para volver luego hacia Montcada. Por ese motivo nos fuimos a vivir al centro de Montcada, a casa de unos familiares, durante 5 meses hasta que volvimos a nuestra casa.

῭῭῭῭῭ María Dolores Solano Soto . Vivía en la calle Santiago. Aquella noche estaba escuchando la radio. En casa vivíamos mis tres hermanos y mis padres. Mis hermanos, que eran aficionados a la caza, aquella noche habían ido a una reunión de amigos cazadores en el bar La Nau. Uno de mis hermanos se dio cuenta que bajaba mucha cantidad de agua y en breves momentos vio como

9

tiraba unos grandes maceteros muy pesados que había junto a la puerta del bar. Ante aquella situación decidieron separarse e ir a nuestro barrio, en la zona de la calle Santiago, a avisar a todos los vecinos que todavía estaban en el interior de las casas. Ellos entraron en la casa de unos vecinos, los Miñarro, a quienes sacaron y salvaron llevándolos a una zona más alta del barrio, a la estación de Francia. En las proximidades donde vivíamos cayó un tabique en la vaquería Arnau, entrando mucho agua. Mis padres y yo nos refugiamos en un piso cercano. Desde aquel primer piso sólo se veía un inmenso mar en mitad de la noche. Mi casa fue de las más perjudicadas con un 1 metro y medio de agua en el interior. Los muebles salieron por la puerta, que se había quedado abierta. Mis hermanos llegaron a tiempo a casa para soltar a los perros que teníamos en casa para la caza. Huyeron del lugar y sobrevivieron. No tuvieron la misma suerte muchas otras personas que aparecieron en un campo de melocotoneros en la zona del actual Montcada Aqua. Mi familia no solicitó ayuda. La situación nos afectó tanto que no tuvimos fuerza ni para solicitarlas. Sólo queríamos arreglar nuestra casa para entrar a vivir en cuanto pudiéramos. La empresa Valentine envió a 4 o 5 hombres parar ayudarnos en la limpieza de la casa. Se comentaba que hubo muchos vecinos que se enriquecieron con las ayudas. Recuerdo que fui a hablar con el alcalde, Agustín de Budallés, que era una buena persona, pero un funcionario del Ayuntamiento me trató de forma incorrecta y me dijo que el alcalde no querría saber nada de mí. Cuando marché del lugar salió el alcalde que quería hablar conmigo pero yo ya no quise saber nada. Hay que reconocer que hubo un gran sentimiento de solidaridad por parte de todo el mundo que quería ayudar y un gran movimiento de ayuda por parte de todas las ciudades del país. Recuerdo una anécdota y es que aquella tarde, antes de la riada, una chica se puso de parto en el pasaje Morgades, junto a la calle Santiago, y se la llevaron y tuvo su hijo al día siguiente. Al poco tiempo nosotros cambiamos de piso. Tenía claro que no volvería a vivir en una planta baja. Todo aquel capítulo lo tengo muy grabado. Me ha marcado la vida. Todavía sigo mirando desde el balcón cada vez que llueve.

῭῭῭῭῭ Ricardo Izquierdo Molina . Acababa de finalizar el servicio militar. Yo tendría entonces 25 años. Había empezado a trabajar en Redosa. Vivíamos en el pasaje de las casas del Asland cinco hermanos, mis padres y nuestra abuela. Nosotros íbamos cada día a dormir tarde y nunca cerrábamos la puerta. Aquel día llovió toda la tarde y nos fuimos a dormir como cada día. Ya era tarde cuando mi abuela se dio cuenta que el agua le estaba mojando el colchón. Nosotros debíamos estar en el primer sueño cuando ya había dos palmos de agua en el interior de nuestra casa. Aquella noche no estaba mi madre que había ido al hospital con mi hermano porque había tenido un accidente en la fábrica Asland, donde trabajaba.

10

En la oscuridad de la noche nos veíamos gracias a la luz de los relámpagos. Nos vestimos como pudimos y yo cogí a mi abuela en brazos. Cuando salimos de casa para buscar una zona del pueblo más alta donde refugiarnos una vecina le dijo a mi padre que cogiera a su abuela. Hay que imaginarse la situación. Mi padre además iba andando por el callejón con sus tres hijos. En aquel momento mi hermano nos dijo que nuestra hermana se había caído en una cloaca. Mi padre volvió rápidamente a por ella y la cogió. En aquel momento el agua arrastró a la abuela de la vecina y a mi padre se le resbaló de la mano. Él pudo ver una mancha negra entre el agua y en el siguiente relámpago ya no estaba. La fuerza del agua era tremenda. Cuando yo llegué a la calle París descansé en un porche. Llegamos hasta la fábrica de jamones. Allí había unos cuatro dedos de agua gracias a que había un escalón que impedía el paso libre del agua desbordada del río. Decidí dejar allí, en lugar seguro, a mi abuela, y volver a ayudar a mi padre pero el agua se me llevaba y no podía andar. Así que fui nadando. Pensé que la corriente me pararía en una pared que había al final de las casas del Asland pero cuando el agua me arrastró hasta allí la pared ya no estaba. Nadé e hice fuerza hasta llegar al cierre de la ventana, donde me cogí. En aquel momento pude ver que todo aquel agua que me envolvía era una mar que brillaba con los relámpagos. Pude ver como pasaban flotando troncos de árboles.

῭῭῭῭῭ Rafael Fernández Quintana. En aquella època jo era voluntari de Creu Roja i treballava a la Ferreteria Capella, al carrer Major (Generalísimo, en 1962). Jo vivia al carrer Carril, 52, a les cases conegudes com “el Pueblo Español”, a Can Sant Joan. Aquella carreró era una petit passatge sense sortida. La meva experiència o testimoni comença, sobretot, el dia posterior a la riuada. Els voluntaris de la Creu Roja de Montcada i Reixac vam estar 1 setmana traient cadàvers i mobles del fang. A la zona on més vam treballar va ser al carrer Escoles, darrera del col•legi La Salle i a la zona de l’actual Pla d’en Coll, on estava l’empresa Levivier, on molta gent va quedar atrapada dins les cases. Fins i tot vam haver d’anar a buscar cossos de gent de Montcada que l’aigua va arrossegar fins a Sant Adrià. Els morts els portàvem a la sala d’autòpsies que encara es conserva al cementiri. Sobretot tinc un record molt marcat d’aquella riuada. Em va impressionar molt trobar el cos d’una nena de 8 o 9 anys al carrer Escoles. A la Creu Roja érem 20 o 25 persones. Vam treballar de sol a sol. El centre d’operacions, dirigit per l’alcalde, es va establir al Sindicato – la seu de Falange-. Allà estaven els bombers de Barcelona, els voluntaris i alguns veïns. La riuada del 4 de novembre va afectar molt al “Pueblo Español”, ja danyades per les del 25 de setembre. En aquesta segona riuada vam haver de fer un forat a la paret de casa i vam sortir al pati dels antics lavaderos de Can Sant Joan, que eres un col•legi aleshores. Tots els que vivíem en aquelles cases vam sortir per aquell forat, que ens va salvar la vida. El “Pueblo Español” eren

11

dos passatges on vivíem unes 30 famílies, prop de 80 persones en total, que vam aconseguir sortir il·lesos. Sort que aquesta riuada va ser de dia. Després d’això alguns vam marxar a viure al Col•legi Nacional, conegut com “los lavaderos” als pisos dels mestres que hi havia dintre. Les nevades les vam passar allà, fins que va passar l’hivern. Llavors vam tornar a les nostres cases. Recordo que nosaltres poc després vam canviar de casa i vam anar a Reixagó i més tard al carrer Turó. Sobre els ajuts jo no recordo que rebèssim cap ajut econòmic. El comentari general del municipi era que molts dels ajuts rebuts es van perdre i que fins i tot l’Ajuntament va retornar una part els diners rebuts a l’Estat.

῭῭῭῭῭ Miquel Gonzalvo López. En aquel momento vivía en una vivienda de la antigua Casa Cuartel de la Guardia Civil, en la calle Cuarteles de Font Pudenta, donde también nací, muy cerca del bar La Dalla. Yo tenía 17 años y trabajaba de planchista en Barcelona. Recuerdo que llovía mucho y nos habíamos ido a dormir. Aquella noche estábamos solos en casa mi madre y yo, y dio la casualidad que estaba una prima mía que había venido de Almería. Aquella tarde vimos en casa la retransmisión del Festival del Mediterráneo y participaban Calduch con la canción “La muralla de Berlín”. Pero la canción que ganó fue una de José Guardiola, con una canción premonitoria de aquel día, “Nubes de colores”. Mi madre nos despertó y la cama ya estaba flotando. El agua reventó la puerta de entrada a nuestra casa y la del patio que daba a la parte trasera. Salimos arrastrados por la corriente hacia el patio, donde había un lavadero común y unos lavabos. Cuando estábamos allí nos llamó una vecina para que saliéramos por la calle de los Cuarteles. Todo aquello han de imaginarlo a oscuras, con la única luz que producían los relámpagos durante unos escasos segundos. Otros vecinos intentaron atar unas cuerdas para salvarnos. Finalmente llegamos flotando a casa de una vecina, Adela Cruz, dónde vivimos los momentos más angustiosos, pero nos salvamos. Y fue precisamente gracias a que salimos despedidos de nuestra casa, que tenía el techo raso. Nuestra casa se inundó completamente hasta el techo, casi tres metros. La casa de la vecina tenía una bóveda y esos escasos centímetros más que había hasta el techo permitió que nos salváramos. El agua empezó a subir rápidamente. Cogí a mi madre y a mi prima y las subí hasta una barra de hierro que había cerca del techo. Allí se apoyaron. Yo tenía cogida a mi madre y recuerdo que ella me decía que la soltara porque yo debía salvarme porque era más joven. Cuando el agua subió hasta el marco de la puerta mi madre y yo nos sentamos encima del filo de la puerta. Mientras estábamos allí, a oscuras, yo escuchaba las voces de otras personas en las casas cercanas llorando, otros rezando y algunos despidiéndose de la familia.

12

Mientras estaba sentado en el canto de la puerta pasó un bulto muy cerca de mí y golpeó en mi pierna. Lo cogí con un brazo y era un niño, de unos 4 o 5 años, creo que se llamaba Pedro Garre Conesa, y lo levanté. El pobre estaba medio ahogado pero pude subirlo encima de la puerta. Recuerdo mirar mi reloj de pulsera y se había parado a las 12.30h. En la Font Pudenta sólo hubo dos muertos. Una niña que se llamaba Esperanza y un señor mayor inválido que se llamaba José Martínez Amat, al que encontraron sumergido debajo de un armario. Debía ser las 2.30h cuando nos sacaron. El primero en llegar fue otro vecino, Leandro. Todos nos daban por muertos porque dejaron de escuchar gritos de auxilio con el ruido del agua que inundaba la casa en su casi totalidad. Cuando salimos yo iba en calzoncillos. Mi cuñado me dejó un mono de trabajo de Aismalibar. La fuerza del agua me había quitado la ropa. Fui a avisar a mi hermano que vivía en la parte alta de Santa María y no me creía. Todavía recuerdo que 3 años después de la riada tenía el sabor a barro en la boca. Cuando el agua marchó en mi casa había medio metro de fango. Lo perdimos todo: enseres, ropa, incluso unos pocos animales que teníamos en el patio. Al día siguiente vinieron con furgonetas para darnos comida. También fui de voluntario a la calle Colón a repartir ropa. A mi padre todo esto lo cogió en Gélida trabajando. No podía venir y tampoco le llegaba información sobre nosotros, no es como ahora. El dedujo que no nos había pasado nada porque no lo buscaron para notificarle nada. Para volver a casa también debió pasar una odisea. Vinieron personas del Ayuntamiento para que les explicáramos todo lo que habíamos perdido. Mucho tiempo después nos dieron 23.000 pesetas, muy insuficientes para volver a empezar. La distribución de las ayudas económicas fue muy injusta porque sé de otras personas a los que les afectó mucho menos en el mismo barrio y recibieron 150.000 pesetas. Hubo muchos rumores sobre los chanchullos que se produjeron con las ayudas. En cambio sí que hubo un gran movimiento solidario en todo el país y parte de Europa. De todas formas no hubo responsabilidades de las autoridades de aquella tragedia y debió haberlas porque no era normal el estado en que se encontraba la parte inferior del puente los bordes del río. Mi padre trabaja por su cuenta en una torre y el dueño de la casa nos prestó la torre durante un año. Después nos concedieron una de las casas de madera, que tardaron mucho en instalar. Allí estuvimos 2 o 3 años. Todos los vecinos de los Cuarteles dónde vivíamos fuimos a parar allí. En aquellas 100 casas de madera, realmente, sólo 30 o 40 casas fueron para los damnificados por la riada. Recuerdo que al final, los últimos años, el Ayuntamiento cobraba un alquiler a las familias que vivían allí. Los que pudieron se fueron de las casas. Mi madre pasó tanto miedo y tanto pánico que ya no quiso volver a aquella casa. Volvimos a otro piso de la Font Pudenta y poco después al Gurugú.

13

῭῭῭῭῭ María Romero Benavente María té en l’actualitat 92 anys i va perdre una filla de 4 anys. Vivia al llavors carrer Cuartel, avui Quarters, molt a prop de la confluència de la riera de Sant Cugat amb el riu Ripoll. En el 62 vivía en la misma casa que vivo ahora pero en la planta baja que está en calle Cuartel, número 19. Yo tenía 42 años y 3 hijos. Esperanza era la menor de los tres. El mayor tenía 15, el siguiente 13 y ella 4. Mi marido estaba aquellos días ingresado en el hospital. Aquella noche nos fuimos a dormir. Me desperté por los gritos de una vecina. Todo estaba oscuro. Se había ido la luz y el agua empezó a entrar por debajo de la puerta. Cuando nos dimos cuenta nos habíamos quedado encerrados porque la puerta de entrada era muy pesada y el agua no nos dejaba abrirla. El agua subió rápidamente hasta que alcanzó la altura de la ventana. Me encerré con mis hijos en una de las habitaciones y nos cogimos con todas nuestras fuerzas a la reja de la ventana por donde seguía entrando y saliendo agua. Yo le decía a mi hija que no abriera la boca para no tragar agua. La verdad es que no recuerdo bien si se resbaló o se cayó. Nos rescataron unos vecinos de la Font Pudenta. Movieron la puerta como pudieron y entraron con una linterna. Entonces nos vieron. De aquel momento no recuerdo más porque me desmayé y perdí el conocimiento. El único consuelo que nos quedó es que su cuerpo estaba allí y no tuvimos que buscarlo que muchas otras personas. No me dijeron que había muerto hasta el día siguiente. El día de antes habíamos estado con mi hija viendo a su padre en el hospital, en Barcelona. Todos los vecinos fuimos afectados por aquella riada. Toda esta zona estaba llena de casas bajas. Después de aquella desgracia nadie quería hablar del tema. De alguna manera, todos queríamos olvidar. De mi casa no pude recuperar nada. Días después recuerdo que la mujer del sr. Ankli, el dueño de Aismalibar, donde trabajaba mi marido, se presentó en persona y nos trajo 3 plegatines y varias mantas. También recuerdo que de las ayudas oficiales nos dieron muy poco dinero. Nos fuimos a las casas de madera de Santa María, donde estuvimos 6 años. Estaban fatal. Lavábamos en la calle y había unos lavabos comunes. Es curioso pero a mí me gustaba ver llover hasta aquel día. Cuando volvimos a arreglar la casa hicimos una planta superior donde ahora vivo. Yo ya no quise vivir en el piso de abajo.

῭῭῭῭῭ Juan Ruíz Sanmateo. Yo tenía entonces 19 años y vivía la zona de Santa Caterina, en Barcelona. Y todo el suceso de las riadas lo viví en la Ciudad Condal y en Terrassa. Curiosamente después vine a vivir a Montcada i Reixac

14

con mi mujer y mi hijo de 10 meses. Nos quedamos en Can Sant Joan. Sería el año 1967. De aquella noche recuerdo que hubo una gran tormenta en la zona del Vallès. Nos enteramos por las noticias de Radio Barcelona que dio la alarma. Yo trabajaba en el bar cafetería Austria, que estaba en Ausiàs March con Bruch, y los compañeros decidimos recoger víveres para ayudar a aquella gente de Terrassa que habíamos escuchado por la radio que les había afectado mucho. Todo aquel material lo llevé a los estudios de Radio Barcelona, en la calle Caspe. Allí había una infinidad de personas cargados de bolsas, cestos, ropa… A mí me hervía la sangre y me emocioné ante aquel movimiento de solidaridad espontáneo de toda aquella gente que allí se agolpaba. Me dejé llevar por los sentimientos y me monté en el primer camión que marchaba a distribuir el material. Envié la chaqueta que llevaba con un compañero de regreso al trabajo, que abandoné ante tal situación. Recuerdo que íbamos varias personas con la carga en un camión con la caja abierta y nosotros con las manos sujetábamos toda la carga. Llegamos a Terrassa y ayudamos a los voluntarios de la Cruz Roja. Estuve todo el día y por la noche me enviaron a la carretera de Montcada, a la entrada de Terrassa, al puente de Les Fonts. Nos dieron velas grandes para orientar a la gente que había para allí porque el río se había llevado toda la señalización del puente. De ese lugar tengo el recuerdo que más me impactó. Fue una mujer que iba deambulando, sin rumbo y con la mirada perdida. Se acercó a mí y me preguntó: - “dónde está mi hijo?”. Me dijo que había ido a su casa y que no había ni casa ni nadie. Por la mañana allí llegaron los camiones de las casas comerciales. Fue exagerado. La gente se volcó y todos querían colaborar. Al final de la mañana volví a Barcelona y por la tarde regresé a la entrada de Radio Barcelona y cogí otro camión que me llevó de nuevo a Terrassa y luego a Sant Adrià para llevar casas prefabricadas. El tercer día fue el más doloroso. Volví a Terrassa y luego en Rubí. Alli estuve en un barrio que había desaparecido entero. En el patio de la iglesia pusieron todos los ataúdes. Estuvimos limpiando los cuerpos que estaban en las cajas. Sólo limpiábamos la parte visible de los cadáveres. Aquel día recuerdo que echaban cal en la zona de la riera dónde podía haber más cuerpos. Después de aquellos días de trabajo agotador volví a mi puesto en el bar y, obviamente, me habían despedido. Pero los clientes del bar le hicieron un boicot al dueño que acabó volviéndome a contratar. Esta experiencia no se la había contado a nadie nunca. Creo que yo aporté mi granito de arena pero fueron muchos los catalanes y los inmigrantes residentes en Catalunya los que colaboraron en las tareas de socorro y reconstrucción de las ciudades. Todavía tengo aquellos momentos grabados en la retina. Creo que esta tragedia se merece un homenaje a todas las víctimas.

15

῭῭῭῭῭ Josep Relat. Ho recordo tot perfectament. Jo tenia 20 anys i aquell mateix dia m’havia examinat de Química Orgànica per als meus estudis de Farmàcia. Recordo que aquella tarda retransmetien per televisió el Festival de la Cançó de la Mediterrània i hi participaven en José Guardiola i en Ramon Calduch. No sé si va ser una ironia, però un dels dos interpretava la cançó “Nubes de colores”. Aquella nit va marxar la llum i va començar a arribar gent a la farmàcia trucant a la porta. Com que no ens vèiem, vam posar un punt de llum amb petroli a la porta de casa. De seguida vam començar a repartir roba entre la gent que hi arribava tota mullada. Tot això a dintre de casa i amb espelmes. Jo crec que ja vam ser conscients de la magnitud de la tragèdia aquella mateixa nit perquè tot aquell moviment de gent no era normal. L’endemà vam anar a treure fang al carrer Bogatell, a les cases de l’Asland. Nosaltres vam acollir una família a una casa buida que tenia el meu pare al passeig Rocamora. Allà s’hi van estar dos anys. El moviment solidari va ser increïble. Es van establir dos punts de recollida de roba. Un a la secció femenina de Falange, que estaven ubicats al carrer Julio García. L’altre estava a l’edifici que ocupava la Caixa de Sabadell al núm. 13 del carrer Montiu, encara que s’hi accedia pel carrer Colón. Molts van ser els voluntaris que feien paquets amb les robes i el material que la gent portava. La participació ciutadana va ser enorme. Però tots aquests voluntaris van haver de marxar quan van arribar uns quants falangistes de fora del municipi, amb les seves camises blaves, tot coincidint amb la visita de Franco. Llavors sí que van aparèixer. Curiosament, al poc temps ens vam atorgar uns diplomes a la gent que havíem col·laborat en tasques d’ajut. Però aquell reconeixement va a anar a parar a l’alcalde, regidors i afins al "Movimiento" i als seus adeptes. A mi me'n van concedir un, però no vaig anar a buscar-ho perquè em semblava molt injust que tota aquella gent que realment va treballar de valent i a canvi de no-res no se’ls hi reconeixia. Era una forma d’autopremiar-se ells i a mi això no em va agradar gens ni mica.

῭῭῭῭῭ Gabriel Gil. Jo tenia 9 anys i vivia amb els meus pares i els meus 4 germans al carrer Turó de Can Sant Joan. A mi no em va afectar tan directament com a moltes persones de Montcada i Reixac. Nosaltres teníem família a la zona del “Pueblo Español”, al costat dels “antics lavaderos”. Vivíem en un segon pis, on el dia després de la riuada van venir els nostres familiars. Per a mi aquella nit va ser com una mena de festa, ja que no era normal que hi hagués tanta gent i a aquelles hores. Al dia següent vaig prendre consciència de la gravetat d’aquella tempesta. Tots els nens i les nenes del barri vam anar a veure com les vies del tren s’havien quedat penjades en l’aire. Tot i que a la gent que havia anat a veure aquella escena ens deien que marxéssim d’allà, nosaltres passàvem un cop i un altre per sota de les vies fins que els membres de la

16

Creu Roja ens van fer fora amb una escridassada. Després em vaig assabentar que els militars buscaven cossos per la riera del Besòs, prop de casa. Recordo que les cases de fusta que es van fer a Santa Maria de Montcada van ser un donatiu dels països nòrdics. Quan les vam muntar, els responsables devien pensar que si només eren de fusta es mullarien i passaríem fred. I és per això que les van tapar amb “uralites”, un material que després ha estat nociu per a les persones. El nom popular que li va posar la gent era “les cases de fusta” però el seu nom oficial eren “albergs provisionals”. Es van instal•lar a tots els municipis afectats: Sabadell, Rubí, Terrassa… En un principi l’adjudicació d’aquelles cases per part de les autoritats anava destinada a les persones damnificades per la catàstrofe i per als seus familiars. Però, com que aquelles cases van estar 10 anys ubicades a l’esplanada del castell, van anar arribant, a mesura que quedaven lliure, persones amb condicions més precàries que necessitaven una casa. A les autoritats, això no els va importar gaire perquè sabien que aquelles cases tenien data de caducitat. La finalitat era que quan tothom estigués reallotjat a casa seva aquelles construccions prefabricades es desmuntarien. Però la veritat és que continuava arribant gent a precari. A mida que van passar els anys, aquelles cases es van anar considerant "de pobres” i van agafar mala fama. Aquelles cases es van fer a la zona de Ca n’Oller perquè l’amo d’aquelles terres les va cedir, però els anys passaven i les cases no es desmuntaven. Aquesta situació va durar fins que el propietari d’aquells terrenys va reclamar-los a l’Ajuntament, que es va comprometre a recol·locar la gent en uns pisos que es van construir més tard a La Rasa de Mas Rampinyo. La meva família va arribar a les cases de fusta. Jo tinc uns records molt bons d’aquella època. Es van fer 100 cases, de les quals 98 es van destinar a habitatges i 2 a escoles. Als nens els van col·locar en una i a les nenes en una altra. Això sí, ben separades, una a cada costat de la línia de cases. També hi havia lavabos per a tothom en edificis separats. Recordo que les habitacions no tenien portes, però sí cortines. Nosaltres vivíem a la casa núm. 90. Allà vivíem totes les famílies de treballadors amb menys recursos i molta gent procedent de la immigració d’Aragó, Andalusia i Galícia. Sí que puc assegurar que tots érem treballadors i no es va convertir mai en un “gueto” o en barraquisme. Nosaltres vam estar 4 o 5 anys, no ho recordo bé, fins que el meu pare va comprar una petita casa a Terra Nostra. Però allà va continuar vivint molta gent. Recordo que quan es va parcel·lar el polígon industrial La Ferreria encara hi eren les cases de fusta.

῭῭῭῭῭ Cristóbal Ruíz Martínez. Yo nací en la actual calle Vallés, número 6 de Terra Nostra. Entonces era la parcela 1543, una casa que toca directamente con la riera de Sant Cugat. Yo desde pequeño, en concreto desde los 2 años, he sufrido una minusvalía. Con dos años cogí la poliomielitis. Mi familia estaba formada por mis padres y cinco hermanos. Vivíamos muy apretados en aquella casa que sólo tenía dos habitaciones. Un vecino, que tenía una carnicería en Barcelona, nos dejó su casa que estaba justo al lado de la nuestra. Allí

17

dormíamos los tres hermanos chicos y mis hermanas dormían con mis padres en nuestra casa. Yo entonces tenía 14 años. Todo sucedió a las 23.55h de aquel día. Aquella noche mi padre trabajaba en el turno de noche en la empresa Asland. Nosotros nos despertamos porque los colchones estaban flotando sobre el agua dentro de la habitación. Mi hermano mayor fue el primero en notar que se estaba mojando. Miramos por la ventana a ver qué pasaba y fue entonces cuando nos vimos en medio de un auténtico mar. No había nada más que agua. El río Ripoll y la riera de Sant Cugat eran un solo mar. Recuerdo aquel estruendo y el ruido de los truenos y el viento. Y todo iluminado por los numerosos relámpagos. Fue, de verdad, espantoso. Desde aquella ventana mis hermanos y yo vimos que el agua arrancaba un árbol enorme que había al lado de casa y nos entró el pánico. Mis hermanos decidieron ir a buscar a mi madre y mis hermanas a nuestra casa y llevarlas a una casa de unos vecinos que había muy cerca. Pretendía llevarlas allí porque era una casa de dos plantas y allí estarían a salvo. Me dijeron que me esperara y que vendrían a buscarme. Yo me cogí con todas mis fuerzas a un barrote de la ventana. Los segundos se convirtieron en horas. El agua iba subiendo rápidamente de nivel y yo veía que me iba a ahogar. Tuve el valor de salir para salvarme porque veía mi final. Al abrir la puerta el agua me sacó para fuera. Nadé y me subí encima de un muro de una balsa pero el agua se me llevó hasta llegar a una granja que había muchas casa más abajo. Allí tuve la suerte de cogerme a una valla metálica dónde ya no me solté. Bajé arrastrado por el agua por una zona de huertos y por un campo de fútbol que había hecho los vecinos. Creo que me arrastró unos 600 metros. La fuerza del agua me dejó totalmente desnudo. De repente el agua empezó a bajar. El motivo es que había reventado el puente del ferrocarril de la línea de Francia, que hizo de presa. Cuando se rompió el agua arrastró todo con más fuerza y velocidad. En mi casa el nivel del agua llegó a los 2’30 metros. Cuando bajó el agua empecé a oir las voces de los vecinos. Lo perdimos todo. Tardaron 16 días en 3 mantas en Montcada. Gracias a unos vecinos que nos dieron ropa que nos iba grande. Yo me salvé pese a mi enfermedad. Siempre he sido un luchador. Pero mi capítulo de las riadas no acaba aquí. Mientras me arrastraba la fuerza del río dando tumbos tragé agua, barro y una astilla de madera que se clavó en mi bronquio derecho, pero todo esto lo supe mucho más tarde. Los días posteriores me puse malo, con tos y fiebre. El médico le decía a mi madre que tenía una pulmonia. Estuve así 7 meses y no mejoraba. Me quedé tan delgado como un cadáver. Incluso escupía sangre por la boca. A mi padre le habían hablado del doctor Doganoc y fue a buscarlo. Él me vió y me envío con urgencia al Hospital de San Pablo. Me entubaron y a los 15 empecé a curarme. Estuve ingresado 2 meses. A los 8 meses nos dieron 16.000 pesetas de indemnización que sirvieron para dar la entrada de un piso en Ripollet, dónde mis padres compraron un quinto sin ascensor. No querían ninguna otra planta baja. Después de aquella

18

tragedia, que verdaderamente me ha marcado la vida, y hasta que pudimos irnos al piso de Ripollet, siempre que se ponía nublado mi madre nos sacaba de aquella casa junto al río y nos llevaba a la estación de Santa María dónde esperábamos que pasara la tormenta.

῭῭῭῭῭ Andreu Reyes . La meva família vivia a una casa al carrer Tarragona, enfront de la central elèctrica que hi ha al costat del col·legi La Salle, tot just on avui dia hi ha un aparcament públic a sota de l’autopista. Em recordo de la casa dels meus veïns: la Teresa Castro i el Manuel Romero. Jo acabava d’arribar del servei militar, que vaig fer a Pedralbes, i havia començat a treballar a la fàbrica de pell de la Núria Cervera. El meu pare va arribar d’Almeria quan era petit i jo vaig néixer en aquella casa de planta baixa. Teníem un petit pati, un camp i uns quants animals: porcs, gallines i conills. Nosaltres i els veïns vivíem de lloguer i, curiosament, havíem de comprar aquella casa al Nadal. Nosaltres a casa érem el pare i la mare, les àvies materna i paterna, i els meus tres germans i jo, que era el més gran. En total 8 persones. Recordo que tota la tarda va ploure i nosaltres ja dormíem quan el meu pare ens va alertar. Quan l’aigua ja superava el metre d’alçada vam pujar a tota la família al terrat, sota aquella intensa pluja. Allà vam estar prop de 30 minuts mentre el pont continuava entaponat i pujava el nivell d’aigua. Nosaltres no érem conscients que la casa acabaria enderrocant-se. El meu pare es va adonar que els veïns estaven encara a dintre de casa. El meu pare i jo vam anar a treure’ls i quan intentàvem entrar la casa es va enderrocar amb ells dintre i també es va enderrocar la nostra, amb tota la família a sobre de la teulada. Tinc la imatge del pare que li queia la façana a sobre i a mi l’aigua se’m va endur pel camp en direcció cap a la zona de la Font Freda. Tot just abans de fer caure les cases vam sentir un soroll molt fort que devia ser el pont que va cedir a la força. A continuació, vam sentir caure la ferreria que hi havia al carrer Carrerada. No sé si va ser aquella onada que va provocar la casa en caure o la força del riu Ripoll que xuclava tot ràpidament quan va trobar el forat del pont, però el cas es que les dues cases van caure a la vegada. L’aigua em va portar per casualitat a l’únic pal de fusta que portava l’electricitat des de la central que hi havia prop de casa en direcció Mas Rampinyo. Vaig estar agafat a aquell pal, que em va salvar la vida, almenys 1 hora fins que l’aigua va baixar totalment a nivell de terra. Els troncs, les fustes i les pedres que baixaven barrejats amb l’aigua m’anaven colpejant a l’esquena. Vaig fer una mica d’esforç i vaig pujar un tros del pal. Quan estava allà dalt i els llampecs il•luminaven tot em vaig trobar enmig del mar. No es veia res més que aigua. Vaig baixar del pal amb les poques forces que em quedaven i vaig anar a la Villa Delsa, una casa que hi havia al passeig Sentmenat i que encara estava dempeus. Aquí vivia una família que se n’ocupava de l’ermita de Reixac. Em van deixar uns pantalons perquè m’havia quedat en calçotets. Recordo que feia molt fred.

19

De casa, no en va quedar res. Ni tan sols la cimentació. Immediatament, vaig començar a buscar la família a les fosques, però no es veia res. Anava amb compte perquè recordava que nosaltres teníem un pou a casa i tenia por de caure dintre. Al despuntar el dia només es veien cables d’alta tensió pel terra i anava amb molt de compte per si encara hi havia corrent. La veritat és que tenia esperança de trobar els meus familiars. Però a prop de casa no van trobar res. El meu cosí, que s’estava fent una casa a la Font Pudenta, es va ocupar de mi. La seva casa, a mig construir, s’havia omplert d’aigua. Allà vaig estar-me uns dies. El doctor Doganoc em va dir que, per motius de salut, ja que estava molt delicat a causa de la greu pulmonia que vaig agafar, no podia continuar vivint en aquella casa. El meu cosí va anar a avisar als meus tiets que vivien a Ripollet, però no es van fer càrrec de mi. Així que el Cándi Cervera, un gran amic, em va oferir casa seva i vaig estar-me prop d’un any fins que em van donar una de les “cases de fusta” de Santa Maria. Allà vaig estar 6 mesos. Recordo que vaig rebre algun tipus d’ajut per part de l’Estat. Quan vaig poder, vaig marxar de Montcada i Reixac, perquè tothom em parava pel carrer, perquè els meus pares eren molt coneguts, i em feien reviure aquelles escenes tan tràgiques per a mi. Jo no podia continuar vivint a Montcada. Era molt dur. Reconec que no he parlat molt d’aquest capítol de la meva vida amb la meva família. Encara avui dia quan tanco els ulls tinc molt clar a la ment com era la casa on vivíem.

῭῭῭῭῭ Pepita Escrigas. En aquelles dates jo tenia 20 anys i vivia al carrer Clavell, núm. 37. Estàvem a casa els meus pares, el meu germà i jo. Recordo tot el que va succeir aquella nit com un malson. Era mitjanit i el nostre veí, el Sr. Máximo Martínez, que era un home aragonès, professor al col•legi de "l’Envelat", ens va picar a la porta per avisar-nos que el riu anava molt crescut i que els carrers es començaven a omplir d’aigua. Nosaltres érem tots al llit, aliens a aquella gran tempesta. Recordo que no hi havia llum. Vam decidir marxar cap a casa dels pares del meu promès, que vivien a la part més alta de Montcada. Davant d’aquella situació dramàtica, vaig patir un irremeiable atac d’histèria. Estava molt esverada. Vam arribar a casa dels pares del meu promès i els vam despertar. El meu pare, el meu germà i els homes de la casa on havíem anat a parar van baixar corrents cap a la part més baixa, a la zona del pont del tren, per ajudar a tothom que ho necessités, quan el pont va cedir a la força de l’aigua. L’endemà ens vam trobar amb tota la realitat. L’aigua i el fang ho havien negat tot. El riu s’havia ficat per tots els carrers: Clavell, Santiago, passeig Rocamora... I la nostra casa no va ser una excepció. La força de l’aigua va trencar la paret del pati i va caure a terra. Allà van morir tots els conills i gallines que teníem. Aquella pudor a humitat va conviure amb nosaltres durant anys.

20

En aquella època el meu promès estava fent el servei militar a Girona i en assabentar-se per la ràdio de la desgràcia a Montcada i Reixac va demanar un permís per tornar-s'hi. La manca de notícies sobre nosaltres i les primeres dades molt confoses sobre morts i desapareguts li van provocar un gran neguit. Els seus comandaments li van negar la seva petició i ell es va escapar de la caserna i es va presentar a Montcada. Per sort, tots estàvem bé. Això sí, ell va rebre un fort càstig. Es va passar la resta de servei fent guàrdies nocturnes i netejant a la cuina. A conseqüència d’aquella tempesta em vaig constipar molt i vaig estar dies al llit sense moure’m. Sé que dies després els prínceps d’Espanya van passar pel carrer Clavell, però jo continuava malalta al llit. Uns quants familiars es van desplaçar a casa per donar un cop de mà als meus pares en les feines de neteja i de restauració de la casa. Els meus pares també van rebre alguna petita quantitat de diners que no recordo i un joc de llençols i un cobrellit. De tota aquesta experiència tinc marcada aquella negra foscor i caminar pel carrer amb l’aigua mullant-me les cames. Durant molts i molts anys cada vegada que hi havia una tempesta per la nit jo no podia dormir. Era la por a una nova crescuda.

῭῭῭῭῭ Francisca Moreno. La riada ocurrió en una noche oscura, trágica y de horror. A las once de la noche, una lluvia torrencial sacudía las calles de todo el pueblo. Mi familia y yo vivíamos en el Paseo Jaime I, número 8, en una galería donde apenas había ocho casas más. Aquella noche un vecino llamó a la puerta y nos dijo que saliéramos cuando antes, pues el agua ya llegaba de lado a lado de la calle y era muy peligroso permanecer allí. Sin dudar, mi marido y yo cogimos a nuestro hijo, que apenas tenía dos años, lo envolvimos en un manta y salimos a la calle temerosos. A pesar del miedo, nos agarramos unos a otros para poder mantenernos en equilibrio y cruzamos la calle con el agua hasta las rodillas y la única luz de los relámpagos iluminándonos el camino. Poco a poco, paso a paso, conseguimos refugiarnos en casa del hijo de una vecina, que vivía en la montaña, cerca del cementerio, donde aún no había llegado el agua. Por suerte, en nuestra marcha, había podido coger una vela y pudimos tener algo de luz aquella noche. La noche fue larga, pues no hacíamos más que pensar y temer lo que había podido pasar tras la riada. Estuvimos expectantes de que amaneciera para conocer los desperfectos provocados, temíamos que nuestras casas hubieran marchado con el agua, riada abajo. Al final amaneció y salimos a la calle. El aspecto de lo ocurrido fue dantesco. Árboles, barro, piedras, basura, todo eso cubría las calles y las plazas del pueblo. Nuestros ojos no daban crédito de lo ocurrido y además, lo peor de todo era que la riada se había cobrado vidas. Todo aquello hacía que nuestros ojos se llenaran de lágrimas y nuestro corazón de tristeza, estábamos ante una tragedia.

21

A algunas vecinas se les había inundado la casa, tenían toda la ropa sucia y mojada, los muebles destrozados y un sinfín de desperfectos más. Hallándonos nosotros entre los más afortunados, donde el agua no había entrado en las casas, nos ofrecimos a lavar y guardar la ropa de los vecinos, para que pudieran arreglar sus casas. Uno de los señores que más conocíamos en el pueblo era el señor Rufino, que trabajaba por la noche de sereno en Barnices Valentine, una empresa del pueblo donde trabajaba mi marido. El señor Rufino, para poder ver qué había pasado con su casa y su familia, tuvo que cruzar el puente del tren de Vic y cuál fue su sorpresa al ver que la riada se había llevado todas las casas que habían allí, donde ahora está el Instituto Montserrat Miró, y con sus familias en su interior. A él concretamente, la riada se le llevó a su hijo, su suegra y su mujer, que estaba en estado. El pobre hombre se quedó desconsolado ante la magnitud de la tragedia. La riada acabó llevándose incluso los puentes del pueblo: el Paseo Rocamora, el de los Hermanos y el de la línea de Francia del tren. Todos ellos los arrastró río abajo. La luz y el agua dejaron de funcionar tras la tragedia y no podíamos volver a la vida normal del pueblo. La hija del dueño de la empresa Valentine fue con su coche a Barcelona y trajo pan y ropa para los obreros. Su padre, el señor Basté, ayudó mucho a los damnificados. En Montcada murieron 25 personas y hubo 10 desaparecidos. En Rubí, Terrassa, Cerdanyola, Ripollet y Sabadell también fue una catástrofe. Fue una noche difícil de olvidar para todos. El mismísimo Franco hizo acto de presencia para comprobar qué era lo que había pasado y mi esposo Antonio y Mariano, un vecino del pueblo, llevaron una pancarta de bienvenida a su llegada. Franco dijo que había sido una gran tragedia y prometió volver para ver la reconstrucción del pueblo. Al año siguiente volvió y vio como los puentes aún no estaban reconstruidos y presionó al alcalde de aquel entonces para que los reconstruyera cuanto antes. Hubo mucha gente que aportó su respaldo hacia nuestra tragedia, mucha solidaridad y ayuda. Debido a lo ocurrido construyeron unos muros de contención en los laterales del río, para que no volviera a suceder y para prevenir las posibles enfermedades que pudiera ocasionar la suciedad y los destrozos que había causado la riada vacunaron a toda la población. En definitiva, la riada aquella noche destrozó casas, hogares, familias, sueños e ilusiones que fueron arrastrados río abajo. A pesar de todo, juntos, con solidaridad y ayuda, pudimos salir adelante y siempre recordaremos aquella trágica noche en la que perdimos tanto.

῭῭῭῭῭ Jordi Conesa. El que recordo de la riuada de 1962.

22

L'any 1962 tenia 14 anys i vivia en un habitatge de planta baixa al carrer de la Carrerada núm. 8 bis. Aquell dia al mati havíem anat uns amics -en Joan, en Lluís i jo- a matricular-nos de tercer curs de batxillerat a l'Institut Ferran Casablancas, de Sabadell. Feia un dia bastant gris, vaig passar la tarda jugant a casa d'en Lluís i a l'hora de marxar, ja de nit, van haver de deixar-me un paraigües, que ja mai més no vaig retornar. A no sé quina hora de la nit em van fer aixecar els meus pares: "Corre, vés cap al nostre dormitori!". Recordo que l'aigua m'arribava als turmells i que dins de casa tot era completament fosc. Suposo que en pujar el nivell de l'aigua l'armari de fusta dels meus pares va surar i va quedar tombat amb inclinació sobre el llit, i allí, asseguts a la part més alta de l'armari, ens en varem sortir els meus pares, la meva germana (que tenia sis anys) i jo. L'aigua va arribar aproximadament a un metre i mig d'alçada. Encara era fosc quan va venir el meu avi,que treballava de nit a la Valentine (el nivell de l'aigua aleshores ja havia baixat, suposo que en cedir el pont de la via de la línia de França que va fer de pressa)i a qui va portar un camió militar. Ens van treure de casa i ens van dur a casa de l'avi, un piset molt petit del carrer de Guadiana, just al davant de l'estació de França. En sortir de casa vaig poder veure que una encavallada, que devia ser de fusta, d'alguna nau industrial que es va endur el riu, va quedar entravessada entre dos dels plataners que hi havia a la vorera davant de casa. Tothom va dir que havia estat una sort, ja que va protegir la casa. Passat tot això, vaig estar unes setmanes vivint a Barcelona, a casa d'uns tiets. Després vaig saber que al núm. 2 del meu carrer, on hi havia una casa de planta baixa i pis, només van quedar dempeus els torns ancorats al paviment d'un taller mecànic situat a la planta baixa. Varen morir totes les persones que hi vivien, excepte un senyor que treballava de sereno a la Valentine. Una mica més amunt, em sembla que devia ser al núm. 4, van ofegar-se dues nenes, tenien uns quatre i dos anys, filles d'un senyor que -si no recordo malament- es deia Siurana, i també era treballador de la Valentine, on feia de cobrador.

῭῭῭῭῭ Paz. Vivia a Montcada el setembre de 1962, i després de la riuada vaig haver de marxar a viure a Ripollet. Les riuades de l’any 1962 són la raó que va portar la nostra família a Ripollet. Nosaltres vivíem a Montcada: el meu marit, la seva mare, els nostres quatre fills i jo, a les cases del grup Baró de Güell, just al costat del Besòs; la meva mare i el meu germà, a la Font Pudenta, enganxats a la riba del Ripoll. Tres crescudes en poc més de 10 dies van poder anímicament amb nosaltres, que no vam ser capaços de continuar vivint prop del riu. A la riuada del 25 de setembre va desaparèixer la meva sogra, a la meva mare la va salvar un veí agafant-la pels pèls quan se l’emportava l’aigua, el meu germà va veure desaparèixer sota l’aigua tots els estris de la casa a la que havia d’anar a viure quan es casés i la boda, prevista per al novembre, va haver d’ajornar-se sis mesos. Pel que fa als meus fills i jo, ens vam salvar gràcies a l’ajuda d’un guàrdia civil i d’un veí que van arriscar la vida per ajudar-nos. Jo coneixia, a més, a bona part de les víctimes de la riuada de Montcada. Us explicaré, però, la part de la història que vaig viure directament.

23

La pluja va començar al vespre. La meva sogra, els nens -de 9, 8 i 5 anys i, la petita, d’11 mesos- i jo érem a casa quan el riu es va desbordar i va inundar la nostra casa i totes les del carrer. Amb un metre d’aigua al voltant, i sense saber ben bé què fer, vam decidir que no podíem continuar allà, perquè el riu se’ns emportaria. Vam sortir de casa, al carrer. Jo duia en braços la nena petita i els meus tres fills s’agafaven de mi. La nena gran duia agafada la sogra, que era gran i tenia problemes de mobilitat. Veient la situació, un veí es va oferir a ajudar-nos, encarregant-se de la meva sogra. Havíem de pujar el carrer Bogatell fins l’envelat (el lloc on ara hi ha l’ambulatori de Montcada). Aquell carrer podria haver estat el nostre final. L’aigua havia convertit el carrer de més amunt, el carrer Clavell, en part de la seva llera i baixava a una velocitat extraordinària pel carrer Bogatell, per on nosaltres pujàvem. La lluita contra l’aigua va ser tan ferotge que, en arribar, gairebé a la cantonada, el cos ja no ens permetia donar un pas més. Els nens havien perdut les sabates i caminaven sense saber ben bé si tenien els peus a terra. Pel carrer baixaven neveres, fustes, maons, arbres, de tot. Si algun objecte ens hagués tocat, només empès una mica, hauríem caigut a terra, extenuats, i se’ns hauria emportat l’aigua. Vaig cridar: “socors, ajudeu-me a salvar els meus fills”. I una veu que semblava llunyana, gairebé tapada per l’intens soroll de l’aigua que bramava al nostre voltant, ens va respondre: “quants sou?”. “Els meus quatre fills i jo, no podem moure’ns més, ajudeu-nos”. Els homes venien de l’envelat. Lligats amb cordes, van arribar fins a nosaltres. Un d’ells va agafar els dos nens, l’altre la nena gran i jo vaig mantenir la petita als braços. Aquells homes ens van salvar la vida. Ens van atendre uns veïns que ens van donar roba per als nens i un llit per posar-los a dormir. Va ser aleshores quan vaig trobar al veí que ajudava la meva sogra. “No vaig poder fer res, em va dir, la meva filla va caure en un forat de clavegueram i quan vaig estirar el braç per ajudar-la, la teva sogra se’m va escapar. Ho sento, però ho has d’entendre, l’aigua se m’emportava la filla”. Ho vaig entendre, si a mi se m’hagués escapat un fill, segur que tots hauríem anat al darrere perquè el gest per salvar-lo és instintiu. Tot era ple d’aigua i de fang. Jo vaig anar cap a l’Asland, on treballava el meu marit, per dir-li que nosaltres estàvem bé i explicar-li què havia passat amb la seva mare. Ens vam creuar pel camí i al principi vam passar de llarg, després jo em vaig adonar que l’home que passava corrents sota la pluja era el meu marit i el vaig cridar. Vam estar buscant junts, fins gairebé el matí següent, el cos de la seva mare. No la vam trobar. Ni aquell dia, ni l’endemà. Ella va ser una de les persones desaparegudes que no es van identificar mai.

῭῭῭῭῭ Josep Capella. El 25 de setembre de 1962 jo tenia 7 anys, però ho recordo com si fos ara mateix. Anava a l'escola La Salle i aquells dies només fèiem classe els matins. El cel va estar molt negre durant tot el dia. El vespre va començar a ploure fort, però vaig dormir tota la nit. Vivia al carrer Balmes, que és un carrer a la part alta del poble. L'endemà, quan em vaig despertar li vaig preguntar a la meva mare si anàvem a l'escola però llavors em va explicar què

24

va passar. La nostra casa era plena de gent, familiars i d'altres persones que s'havien refugiat allà, ja que vivien al carrer Provença o Rosselló, que havien quedat totalment inundats. Aquella tarda l'espectacle del poble era tràgic. Aigua i fang per tot arreu. Als carrers Clavell i Santiago l'aigua havia arribat a més de dos metres d'alçada de les cases. Els ponts sobre els rius Ripoll i el Besòs destruïts, com el pont de la via de França. La meva escola, totalment inundada amb parets esfondrades i el que és pitjor, gent morta, com un company meu de classe que es deia Reches i amb qui havia fet la comunió aquell passat mes de juny. Érem molt amics, i de fet, tinc una fotografia de la comunió en la qual estem junts No podré oblidar mai aquells fets ni l'onada destructiva que va suposar, però sobretot, la gent que va perdre la vida, les cases i tot el que tenia. Justament tres mesos després, va tenir lloc la gran nevada de la nit de Nadal de 1962. Això sí, en un marc menys tràgic. Es podria dir que fins i tot festiu. Un any que mai no oblidarem.

῭῭῭῭῭ Manuel Fernández. Em recordo perfectament perquè aquell dia era el meu aniversari. Complia 8 anys i m’havien regalat un pijama que em vaig posar aquella nit. El vaig estrenar i com el vaig estrenar! El drama a casa nostra era que el dia 25 el meu pare treballava al torn de nit a la Valentine. A casa estàvem sols aquella nit la meva mare, el meu germà de 11 mesos, un altre germà de 6 anys i jo. Vivíem en un passatge on només hi havia 5 cases, al "Pueblo Español" de Can Sant Joan. Nosaltres vivíem a la penúltima casa del carreró. Al costat hi vivia una família que tenien dues filles. El pare d’aquestes nenes sabia que el meu pare estava treballant en torn de nit perquè l'home també treballava a la mateixa empresa.. El nostres veïns, quan va començar a veure com entrava l'aigua pel nostre carrer van sortit tots cap al carrer Bateria fins arribar al carrer Viver, on no hi havia tanta quantitat d'aigua. Primer es va dur a la seva família i després l'home va tornar a per nosaltres. Com nosaltres érem 3 nens l'home va proposar agafar un ell i que la mare agafés un altre i després tornar a per l'altre que faltava. Llavors la meva mare va dir unes paraules que m’han quedat gravades per sempre: "no! De casa sortim tots o no sortim cap". Llavors l'home li va dir a la meva mare que ella agafés al petit i ell se les va apanyar per treure'ns d'allí al meu germà de 6 anys i a mi. Com vam poder vam arribar al carrer Viver i ens vam refugiar de la pluja a la plaça Bosc, on hi havia el bar "Los caracoles", que va començar a convertir-se a l’espai on va anar tothom que fugia de la riuada. El mateix va passar amb el bar "Refugio" al carrer bateria i a "Can Marquès" al carrer Molí, on la gent es va anar repartint. El meu pare, com la resta de treballadors, quan va sentir per la ràdio el que estava passant va voler sortir de la fàbrica però el vigilant li va barrar el pas.

25

Aquell home no havia rebut cap ordre de l’empresa que els autoritzés a sortir. A empentes van haver d’obligar el vigilant a obrir la porta. El meu pare quan va arribar no va poder accedir a casa i alguns veïns li van dir que la seva família estava en "can Marquès". Quan va arribar i no ens va veure, el primer que va pensar era que havíem mort, fins que algú li va dir que érem al bar "Los caracoles". L'endemà la mare va mesurar les marques de fang per veure fins on havia arribat l'aigua a l’interior de la casa i va ser d'un metre i cinquanta centímetres. Després d'aquesta desgràcia ens vam anar a casa d'un amic del meu pare, que vivia a un habitatge gran, a les anomenades "cases de l’Asland". I vam estar vivint amb ell alguns dies fins que vam poder arreglar la casa nosaltres mateixos. Vam haver de començar de 0 perquè tot es va omplir de fang. Vam tornar a casa i llavors va arribar la segona riuada, la del novembre. Aquesta va afectar molt mes les cases del "Pueblo Español". Per sort era de matí quan el riu va entrar pel nostre carreró i, com que la riuada del 25 de setembre ja s’havia emportat literalment el carrer Carril, vam haver de trencar una paret i vam passar per una casa d’un veí fins arribar al carrer Viver. Recordo que de Càritas ens va fer arribar roba. La pròpia fàbrica de Valentine també va enviar roba als afectats. També recordo que la línia de tren de França va quedar molt de temps sense funcionar.

῭῭῭῭῭ L’Antònia Bofill en aquell moment tenia 32 anys i era secretària a l’empresa Aismalibar. Ella va viure amb neguit, com tothom, aquella nit. Un cop va passar aquella nit de por i angúnia, l'Antònia recorda perfectament que una de les primeres mesures que va adoptar el Govern Civil va ser la de vacunar a la població contra el tifus. Les vacunacions van començar l’endemà mateix de la nit de les riuades. Tot el poble havia de fer-ho perquè l’aigua no era potable i s'en temia una infecció massiva. L'Antònia recorda que Aismalibar va vacunar tot el personal, però aquest servei també es va obrir a tota la població. Aix, el dispensari de la fàbrica es va convertir en un dels centres de vacunació a Montcada i Reixac. També recorda que, dies després de les inundacions, la solidaritat dels veïns va ser el primer ajut que va arribar a les persones afectades. Després van arribar els ajuts organitzats per les institucions, però recorda que el suport dels veïns era el més agraït. L'Antònia diu, finalment, que Aismalibar, per la seva banda, va realitzar i repartir "vales de damnificados" entre el personal afectat perquè amb ells poguesin anar a comprar a l'economat de la fàbrica.

῭῭῭῭῭῭ Toni Rodríguez. Jo no tinc molts records d’aquell dia perquè era molt petit. Tenia 3 o 4 anys. Nosaltres vivíem a una casa de planta baixa a la plaça Rafael del Río, actual plaça Lluís Companys. La nostra casa era una d’aquelles cases baixes que hi ha al costat de la botiga de congelats La Sirena, on part de l’habitatge quedava per sota del nivell de carrer. Allà vivíem els meus pares, el meu germà, la meva germana, l’àvia i jo. Sí que sé, perquè sempre s’ha

26

explicat a casa, que aquell dia va ploure molt i que tota la plaça de l’Envelat es va inundar. L’aigua entrava per la porta del carrer. El meu pare ens va treure al carrer a la meva àvia, a la meva germana i a mi. En breus segons el nivell d’aigua va pujar molt, i quan el pare va intentar tornar a entrar ja no va poder obrir la porta per la pressió. Així, la meva mare i el meu germà van quedar atrapats a l’interior amb tots els mobles flotant. Ells es van poder apujar a sobre d’un matalàs però veien com el sostre s’apropava cada vegada més. El meu pare, que era gran i fort, es va posar molt nerviós i va trencar a cops la finestra que quedava a la zona més alta de l’habitació per la part interior, però a nivell de terra del carrer, a l’exterior. El pare va agafar-los amb força i els va treure de dintre en l’últim moment.

῭῭῭῭῭῭ La Pilar Gil vivia al marge dret, al carrer Vilanova, justament al costat del riu, i aleshores tenia disset anys. La nit del 25 de setembre havia estat mirant el Festival de la Cançó Mediterrània, per televisió, a casa de la seva germana. Va anar a dormir d’hora, però el soroll del riu la va despertar, cap a la una de la matinada. Mentre sentia com els veïns fugien, la família Gil continuava a casa, dubtant i sense saber ni com actuar; el pare estava malalt i ningú no es veia amb cor per prendre cap decisió. L’aigua havia entrat a l'habitatge i el nivell anava pujant ràpidament. Aquella situació era insostenible, calia fer alguna cosa. Finalment algú va prendre la iniciativa i va proposar sortir, però ja era massa tard, la riuada allà fora havia agafat tanta força que era impossible obrir la porta. Quan van provar a fer-ho, una gran quantitat d’aigua els va empènyer i va tornar a inundar més la casa. Com van poder, els Gil van recular i van tancar la porta. L’aigua cada vegada pujava més. Llavors el pare es posà nerviós, pensava que podrien sortir fins al pati, que era uns metres més elevat que l’habitatge, però l’intent va ser un fracàs. A més, feia estona que el llum s’havia tallat, era impossible veure res. Només sentien l’aigua i el fang a l’interior de la casa, pujant cada vegada més. Ningú no podria saber fins a quina altura arribaria ni si tot aquell fang deixaria de créixer. Només es podia veure alguna cosa durant les dècimes de segon que duraven els llampecs. La Pilar es va posar encara més nerviosa i reconeix haver patit un sobtat atac d’histèria. No podien fer res, la casa era un edifici baix, ni tan sols pensaven a sortir. Només esperar, pujar-se als mobles i esperar que tot aquell líquid deixés de pujar en qualsevol moment. Quan la desesperació era total, l’aigua va baixar de cop. Estaven tan esgotats que no van avisar ningú. Cap a les tres o les quatre de la matinada va aparèixer la Guàrdia Civil preguntant si havien sofert alguna desgràcia. Afortunadament, no havia mort ningú, però el fang s’havia apropiat de la casa. Tot estava fet un fàstic i la pudor d’aquella nit hi va subsistir durant molts anys. Text extret del llibre: Acín Ángel Luis; Hernández, Sònia. La riuada del 25 de setembre de 1962. Montcada i Reixac: Ajuntament de Montcada i Reixac, 1999.

῭῭῭῭῭῭ El desaparegut cronista local Miquel Capella ens va deixar un detallat testimoni de com va viure aquella nit:

27

Miquel Capella, després de la seva jornada de treball com a tècnic de màquines, a la fàbrica nova d’Aismalibar, va anar a la reunió de l’equip d'handbol de Montcada al saló Kactus. Miquel Capella recorda que a la reunió de l’handbol no hi eren totes les persones convocats, algunes ja no hi havien anat en veure la situació. Mentre les assistents preparaven la reunió, va començar a ploure molt fort, i el vent es va girar amb tanta força que fins i tot va trencar les branques dels plataners del carrer Major. La situació era tan hostil que les persones reunides van decidir ajornar la junta i tornar cap a casa; però ja era massa tard. Tot el carrer Major havia esdevingut un llac. Van intentar per dos cops sortir del local sense resultat. Aleshores Capella vivia al carrer Balmes, a la part alta de Montcada; però aquella nit li va ser impossible arribar a casa pel camí habitual, el pont del Nord, inundat per més de vuitanta centímetres d’aigua. A més, l’aigua que baixava del Turó omplia l’actual carrer Bogatell i el feia impossible de travessar. Capella va fer marxa enrera, de nou cap al Kactus, buscant aixopluc. A dos quarts de dotze, un sereno també es va apropar al local i va confirmar que el riu Ripoll s’havia desbordat i arribava fins a l'església del carrer Major. L’avís del sereno va mobilitzar les persones reunides al saló Kactus, que van intentar arribar fins l’Ajuntament per mirar d’ajudar algú, però va ser completament impossible. A una distància d’uns 70 metres de l’Ajuntament, l’aigua els arribava més amunt dels genolls, amb tanta força que no els permetia avançar. El grup va haver de tornar enrere, car s’havia de cercar una altra sortida. Sobre les causes de la riuada Miquel Capella va dir: "el pont de la via de França, que s'havia construït el 1851, tenia cinc ulls i per sota passaven els carros amb el carreter a sobre sense que s'hagués d'ajupir. L'any 1962, per tres d’ells no es podia passar amb carro per l’acumulació de brutícia. Només es podia fer pels ulls que hi havia al costat dels Hermanos". Capella afirma que “la causa de la riuada no només va ser natural, cal responsabilitzar també les autoritats pertinents perquè els rius estaven molt bruts”. Capella també va ser crític amb les obres posteriors de condicionament del riu Ripoll. Segons ell, va haver-hi irregularitats: Per exemple, un grup de joves del municipi van observar que a partir del col·legi dels “Hermanos” el color del ciment canviava. Van decidir portar una mostra a l’empresa de ciments Asland, que els va analitzar. La resposta va ser clara: aquell ciment no era el mateix que havien utilitzat per a la construcció dels murs, ja que era d’una qualitat inferior. Els joves van enviar una carta al Ministeri d’Obres Públiques. Des d’allà, van enviar dos enginyers per comprovar-ho i es va esbrinar l’enigma: el ciment que enviava l’Estat era comprat a l’estranger i era de molt bona qualitat, però quan arribava al magatzem, algú el venia i el canviava per un altre més barat. Segons Capella, el tros de mur es va desfer i es va continuar amb el ciment original. Text extret del llibre: Acín Ángel Luis; Hernández, Sònia. La riuada del 25 de setembre de 1962. Montcada i Reixac: Ajuntament de Montcada i Reixac, 1999.

http://www.riuadamontcada1962.com

28

Ajuntament de Montcada i Reixac