Tibar l’arc(Tria de Poesia, 6)

Potser els poetes valencians actuals no haurien triat el temps que viuen, però sí que han triat les paraules que el diuen i que ara ens permeten assumir-lo en la seua difícil complexitat. Sense escapismes ni renúncies, amb una convençuda assumpció de les virtualitats de l’expressió poètica a l’hora de donar compte del nostre present i d’ampliar-lo –indagant-lo, qüestionant-lo, recreant-lo per mitjà de la paraula plena de sentit–. El llibre que tenim a les mans ens facilita una primera aproximació a 27 veus poètiques valuoses, diferents i en ple desenvolupament, cadascuna de les quals reclama la nostra atenció per dret propi. En aquests 27 camins oberts hi ha un índex de la vitalitat de la poesia valenciana d’ara i també 27 indicis d’esperança.

Del pròleg d’Enric Sòria

Més informació

sobre el llibre i els autors a:

http://www.triallibres.com/tibarlarc

TRIA de Poesia

Tib

ar l’

arc

· Un

a m

irad

a a

la p

oesi

a va

len

cian

a ac

tual

6

9 788492 912230

ISBN 978-84-92912-23-0

Elies Barberà · Juli Capilla · Chris-telle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró · Alexandre Navarro · Eduard Ramírez · Susanna Lliberós · Josep Porcar · Alfons Navarret · Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban Leon · Manel Marí · Joan Miquel Navarro · Júlia Zabala · Josep Vicent Cabrera · Eduard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sif · Andreu Galan · Vicent Almela · Isabel Garcia Canet · Rubén Luzón · Àngels Gregori · Alba Cama-rasa · Elies Barberà · Juli Capilla · Christelle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró · Alexandre Nava rro · Eduard Ramírez · Susanna Lliberós · Josep Porcar · Alfons Na-varret · Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban Leon · Manel Marí · Joan Mi-quel Navarro · Júlia Zabala · Josep Vicent Cabrera · Eduard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sif · Andreu Galan · Vicent Al mela · Isabel Garcia Canet · Ru bén Luzón · Àngels Gregori · Alba Camarasa · Elies Barberà · Juli Capilla · Christelle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró · Alexandre Na-varro · Eduard Ramírez · Susanna Lliberós · Josep Porcar · Alfo ns Navarret · Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban Leon · Manel Marí · Joan Miquel Navarro · Júlia Zaba la · Josep Vicent Cabrera · Edu ard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sif · Andreu Gal an · Vicent Almela · Isabel Gar-cia Canet · Rubén Luzón · Àngels Gregori · Alba Camarasa · Elies Barberà · Juli Capilla · Christelle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró ·

Elies Barberà · Juli Capilla · Chris-telle Enguix · Maite Insa · Sergi orró · Alexandre Navarro · Eduard Ramírez · Susanna Lliberós ·Josep Porcar · Alfons Navarret · Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban Leon · Manel Marí · Joan Miquel Navarro · Júlia Zabala · Josep Vicent Cabrera · Eduard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sif · Andreu Galan · Vicent Almela ·Isabel Garcia Canet · Rubén Lu-zón · Àngels Gregori · Alba Cama-rasa · Elies Barberà · Juli Capilla ·Christelle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró · Alexandre Nava rro · Eduard Ramírez · Susanna Lliberós · Josep Porcar · Alfons Na-varret · Begonya Pozo · Pere Císcar ·Iban Leon · Manel Marí · Joan Miquel Navarro · Júlia Zabala · Josep Vicent Cabrera · Eduard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayu ela · Pau Sif · Andreu Galan · Vicent Almela · Isabel Garcia Canet ·Rubén Luzón · Àngels Grego ri · Alba Camarasa · Elies Barberà ·Juli Capilla · Christelle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró · Alexan-dre Navarro · Eduard Ramíre z · Susanna Lliberós · Josep Porcar ·Alfons Navarret · Begonya Pozo ·Pere Císcar · Iban Leon · Manel Marí · Joan Miquel Navarro · Júlia Zabala · Josep Vicent Cabrera · Eduard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sif ·Andreu Galan · Vicent Almela · Isabel Garcia Canet · Rubén Luz ón · Àngels Gregori · Alba Cama-

Tibar l’arc

© Dels poemes, els autors, 2012

© Del pròleg, Enric Sòria

© D’aquesta edició: Associació Cultural Editorial Tria, 2012

Galileu, 20, 2n 1a

08028 Barcelona

www.editorialtria.com

Responsable d’aquesta edició: Ferran Bataller Gomar

Revisió del text: Miquel Saumell Santaeugènia i Clea Subirachs

Barraquer

Disseny de la col·lecció: Àngel Fernández García i Oriol Malet Muria

Il·lustració de la coberta: Oriol Malet Muria

ISBN: 978-84-92912-23-0

Dipòsit legal:

Imprès per: Publidisa

Tots els drets reservats.

Queda prohibida, tret de les excepcions previstes en la llei, qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra si no es disposa de l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets esmentats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i seg. del Codi penal).

Tibar l’arc

Una mirada a la poesia valenciana actual

Pròleg d’Enric SòriaAntologia d’Alfons Navarret

Edició de Ferran Bataller

Tria de Poesia, 6

7

NOTA DE L’ANTOLOGADOR

El primer de tot seria dir que això que teniu a les mans no és ben bé una antologia. I no ho ha estat, de forma conscient i voluntària, a fi d’eliminar els molts problemes que tota an-tologia causa en ella mateixa, per la seua intrínseca filosofia d’esporgar una part del paisatge i deixar-la fora del quadre. Una antologia naix amb voluntat d’eliminar una secció de la realitat, a fi de mostrar-ne la part que en resta, tot fixant l’aten-ció de l’espectador o del lector. Així, són igualment antologies les seleccions d’un autor o els detalls d’un llenç, però hauríem de caure en el fet que un detall d’un quadre no fa la pintura, i que un parell de poemes no constitueixen un poeta; el ma-teix passa amb aquesta tendència a la selecció d’autors, ja que s’incorre en dos situacions que caldria evitar (però que els antologadors assumeixen com a mal menor): en primer lloc, el risc de deixar fora de la mostra algú que acabe eclipsant aquells que hi van ser inclosos, i ha estat una situació que s’ha donat de tant en tant en aquest món de les antologies; en segon lloc, el caràcter subjectiu que tota obra d’aquesta mena entranya, susceptible de mostrar més les afinitats i distàncies de qui les imagina que una situació més o menys objectiva...

8

o el que és el mateix, hom, quan accedeix a una antologia, espera que trobarà el més rellevant, creu que el seu autor ha estat fent un esforç a la recerca de les fonts, navegant per tot el territori abastable i que, un colp recollits els materials, co-mença la veritable tasca de retallar i deixar fora; però el que hom no sap és que sovint l’autor ja compta amb una sèrie d’idees prefixades (entre les quals, la d’incloure’s ell mateix o el seu grup d’afins), cosa que suposa, com és natural, deixar a banda tots els que no combreguen amb els seus postulats. I en un món tan susceptible d’odis i rancúnies viscerals, aquesta llista es pot allargar perillosament... D’aquesta manera, el que hauria pogut ser un treball que estalviaria al lector un esforç gegantí, acaba suposant una manipulació, potser subtil, potser involuntària, però al cap i a la fi manipulació.

Per evitar tots aquests riscos, hem mirat d’acollir-nos a una altra modalitat, que no ha estat tan emprada com aquella altra: la panoràmica o la mostra. I això perquè la nostra voluntat ha estat inclusiva, no excloent, perquè creiem que en el panorama poètic valencià hi ha un bon nombre d’autors que es mereixe-rien, tots ells, constar en una història que parlara de la poesia en català. I sobretot perquè no ens considerem ni millors ni amb un judici més excel·lent per a dictar càtedra en aquest camp de la saviesa. Ans al contrari, partim del nostre aprenen-tatge continuat, de la necessitat de recerca i d’investigació, de superar els límits en un moment en què els autors apareixen cada colp més isolats, com illes sense cap mena de contacte les unes amb les altres... La nostra tasca ha estat començar a mirar de vertebrar una situació que considerem, si més no, que atempta contra les possibilitats d’interacció de què han disposat la major part de les generacions d’autors en totes les llengües. El nostre desig ha estat, també, erigir ponts d’unió

9

que permeteren d’interconnectar els seus models i universos poètics i mostrar-los, al mateix temps, a tot lector que haurà volgut apropar-s’hi. Si aconseguim alguna d’aquestes fites, l’es-forç haurà pagat la pena.

En darrer lloc caldria explicar el criteri de recerca: l’any 1970. Per què?, es podria arribar hom a preguntar... I la respos-ta és, més o menys, senzilla: perquè les generacions anteriors han estat força estudiades, tenen elements que les han defini-des, i s’han considerat com una unitat dins del magma d’au-tors en català. Però aproximadament a partir d’aquesta data es comença a produir un fenomen de desestructuració dins del món dels creadors, fet que els ha dut a anar cadascú pel seu compte, i això els ha obligat a partir de zero, sense poder beneficiar-se dels èxits assolits pel conjunt dels creadors, com havia passat sempre. Per aquest motiu vam pensar una data (que podria haver estat qualsevol altra) al més objectiva possi-ble, que es relacionaria amb la data de naixement dels autors, i és la que hem esmentat anteriorment. Així doncs, el criteri d’objectivitat ha quedat fixat com un dels eixos centrals del nostre projecte, per damunt de fílies i fòbies, i tothom conegut ha estat convidat puntualment, fins i tot havent d’eixamplar el nombre d’autors sobre la marxa, a mesura que les troballes s’anaven produint.

En resum, ha estat un camí dens i llarg, amb dubtes i troba-lles, que podríem considerar, inevitablement, com un tast per conéixer (i reconéixer) que la poesia valenciana està travessant un moment dolç. A més a més, això ens permetrà de callar cer-tes tendències de certs àmbits de decisió literària, que tendei-xen a decretar quins autors valen o no, o quina estètica ha de destacar, ja que amb el nostre esforç hem aconseguit de deixar ben clar que gaudim d’un conjunt de poetes que aporten una

10

diversitat d’estètiques important, com és normal en qualsevol literatura que vulga considerar-se dins de la normalitat. Així, aquest és el nostre darrer desig, fer veure que, lluny de tots els que creuen que la poesia valenciana està abocada a l’ex-tinció, hi ha ara mateix un nombre considerable de creadors, molts d’ells en el seu cim creatiu, i d’altres que comencen a mostrar-nos els detalls de la seua potencialitat. El conjunt, i de forma rotunda, és el d’un quadre ric en matisos i en formes, en propostes i actituds vitals. De tot aquest conjunt, serà el lector qui en farà l’elecció. Ha estat, doncs, un regal a aquest cercador d’universos, a més d’una invitació perquè continue la seua actitud de deixar-se sorprendre i continuar avançant a la cacera de nous trofeus poètics, ara que tan sovint hom ens furta el dret a opinar, a ser nosaltres mateixos. Que siga aquest un primer tast de tot el que haurà d’arribar, i que hom ho gau-disca, sense límits, sense frens, com es fa amb el bo i millor de les literatures de renom. I, com sabem ja, la nostra va mostrant a cor què vols que fa temps que hauríem de ser inclosos en l’elit, entre les més destacades.

Alfons Navarret

PRÒLEG

13

LES ARMES DEL FOC, LA SANG DE LA PARAULA

Des que, al segle xix, la voluntat de recuperar el català per al conreu literari començà a donar resultats tangibles, la poesia ha estat, entre els valencians, el gènere més sol·licitat i el que ha produït obres més brillants. Així va ser, per descomptat, durant la Renaixença i en les primeres dècades del segle xx, abans de la guerra civil, i més tard, en la represa, i així ha con-tinuat sent fins ara, tot i que, sens dubte, la creació en els altres gèneres literaris ha anat augmentat, amb el pas del temps, en volum, consistència i eficàcia.

Ara mateix, crec que la primacia creadora –la repercussió pública és una qüestió diferent– de la poesia en les nostres lletres difícilment es pot discutir, i aquesta antologia n’és una bona prova. Amb 27 poetes, nascuts entre el 1970 i el 1987, recull una mostra que, sense ser exhaustiva (dins aquest arc cronològic, caldria recordar noms com el de Ramon Ramon o el del malaguanyat Salvador Iborra, entre d’altres), és molt àmplia i representativa de l’obra en marxa dels poetes joves del nostre país. No és solament que la de 27 autors és una xifra elevada. Cal tenir en compte, a més, que alguns d’ells han pu-blicat ja molts llibres, han estat traduïts i antologats, han rebut

14

premis de prestigi dins de les nostres lletres, i que tots ells, els més coneguts i els menys, són d’una qualitat evident. Pense que tant la quantitat com la diversitat i la vàlua d’aquest aplec parlen per elles mateixes.

Com és obvi, al llarg del temps la poesia valenciana en català ha viscut oscil·lacions notòries de volum –no solament en el sentit quantitatiu del terme– i de ressò, dins el conjunt general de la poesia catalana i més enllà. Durant la Renaixen-ça, sobretot gràcies a la figura patriarcal de Llorente, la nostra poesia va estar ben integrada, amb honors i tot, dins el sistema literari català, però a poc a poc va anar passant, al meu parer injustament, a jugar-hi un paper subsidiari, perifèric, quan no marginal. Provar d’esbrinar ara per què va passar això ens du-ria massa lluny i no és aquest el lloc per a intentar-ho. En tot cas, els poetes valencians, de la postguerra ençà, s’han hagut d’enfrontar, amb més o menys fortuna, amb aquest marc peri-fèric i reductor dins la pròpia àrea lingüística –en la perifèria d’una perifèria, per dir-ho així–, al mateix temps que patien la deserció de l’idioma de capes cada vegada més àmplies de la població valenciana i, encara, un ambient polític, social i medià tic massa refractari a la literatura en la seua llengua.

Alguns poetes particularment poderosos, com Vicent An-drés Estellés o el jove Fuster, van aconseguir superar aquest enquadrament constrenyidor i concitaren l’atenció dels cena-cles literaris catalans i l’interés del públic, però no l’aboliren. Els denominats poetes dels 70 s’insurgiren declaradament con-tra la seua asfixiant estretor amb resultats molt apreciables, a l’empara de l’efervescència expectant de la transició. Llavors, sovintejaren els contactes entre els poetes de tots els territoris de parla catalana i es multiplicaren les iniciatives conjuntes. Molts poetes valencians –Josep Piera, Josep Lluís Bonet, Joan

15

Navarro, Salvador Jàfer, Gaspar Jaén i Urban, etc.– participaren activament d’aquesta ebullició. En aquells moments, a finals dels 70 i al llarg dels anys 80, els escriptors valencians sembla-ven plenament incorporats, per fi, amb tota la seua diversitat de veus, al cor de la literatura en català i, alhora, rebien l’aten-ció d’almenys una part de la societat valenciana, a desgrat de polèmiques estèrils i de malentesos frustrants. Justament en aquells anys es multipliquen exponencialment les publicaci-ons de poesia en valencià, al mateix temps que es consolida la indústria editorial local (sorgeixen fins i tot editorials exclu-sivament dedicades a la poesia) i apareixen revistes literàries de notable relleu. La consolidació de l’oferta, la connexió amb la resta del nostre àmbit lingüístic, la major visibilitat medià-tica –molt relativa, per descomptat– i l’augment en l’interés del públic són fenòmens evidentment lligats, que també es relacionen, de forma no menys evident, amb uns altres, com la introducció del valencià a l’escola, la voluntat de normalització lingüística de sectors no del tot minoritaris de la nostra socie-tat, la Llei d’ús i ensenyament o la molt discreta –massa discre-ta, em pense– actitud de suport a la llengua dels valencians per part de les institucions, almenys durant uns anys.

Els temps han canviat molt, no cal ni dir-ho. A hores d’ara, respecte a la connexió entre els diversos territoris del nostre àmbit lingüístic, en literatura com en tot, les fronteres auto-nòmiques es deixen sentir massa, i les conseqüències per a la visibilitat de la poesia –que és un art que avui té a tot arreu un públic molt minoritari, bé que devot– no han pogut ser més nocives. El “sistema poètic” català és, ara, un petit univers mag-màtic, però massa fragmentat, ple de petites editorials de dis-tribució precària i d’iniciatives d’àmbit molt involuntàriament reduït, que a penes arriben al lector i que desperten una aten-

16

ció ingratament escassa. A Catalunya, bona part dels llibres de poesia publicats per editorials valencianes senzillament no arriben a les llibreries. La veu dels seus autors no és atesa per-què ni tan sols és escoltada. És com si no existiren. Quant al País Valencià, la desdenyosa hostilitat de les institucions actu-als, la indiferència dels mitjans i la retracció del públic davant la literatura en català, són coses massa sabudes de tots perquè ens hàgem de deprimir ara tornant a subratllar-les.

Malgrat tot, la vitalitat anterior s’ha sostingut. L’eclosió de llibres i d’iniciatives que es va produir als anys 80 del passat segle no s’ha estroncat en absolut, per molt que el silenci al voltant seu s’haja fet més espés. 27 noms de nous poetes, com els que arreplega aquesta antologia, en són molts, i assenya-len l’existència d’un panorama extraordinàriament ric i divers. Que tants de bons poetes joves hagen continuat escrivint, pu-blicant i fent-se sentir d’una manera o d’una altra –en revistes, recitals, grups, aules de poesia o blogs d’internet– té un mèrit immens, i tant aquesta realitat com les constriccions que l’as-setgen no es poden perdre de vista.

Entre els símptomes que es poden detectar a primer colp d’ull, resseguint aquesta antologia, de les dificultats que pas-sen els nostres poetes joves, com tots els escriptors valenci-ans, hi ha el nombre inusualment elevat dels que han optat per viure a Catalunya, a part dels que, com ha passat sempre, corren per l’ample món. Això forma part d’un fenomen de considerables dimensions: la quantitat de joves ben capacitats i amb estima per la llengua i la cultura del seu poble que han hagut de marxar d’aquest país per a poder guanyar-se la vida amb dignitat es xifra en uns quants milers. En l’ensenyament sobretot, però no solament. Des d’un punt de vista individual, és una tria molt comprensible, i pot ser enriquidora, però per a

31

ELIES BARBERÀ (Xàtiva, 1970)

És llicenciat en Filosofia per la Universitat de València i en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Actualment viu a Barcelona i combina el treball d’actor amb la creació literària. En narrativa ha publicat Quaranta contes breus i un llarguíssim poema d’amor (Editorial 7 i Mig, 2000) i per l’obra Blanquita’s Magic Power i altres relats va obtenir el Premi Òmnium Cultural Josep Saperas i Martí 2005. Pel que fa a la poesia, ha publicat Mata-rates (i altres vicis) (3i4, 2003), Equi-librista (Pagès Editors, 2004), Zoo (Bromera, 2007), Aixàtiva, Aixàtiva (Bromera, 2008) i Allà on les grues nien (Edicions 62, 2009). Quant al teatre, ha publicat En la Primavera perpètua (Dramangular, 2010). Ha participat en el llibre col·lectiu For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96, 2010). L’any 2008 va participar en el programa d’intercanvi Veus Paral·leles, junta-ment amb tres poetes més de l’àmbit lingüístic català i quatre d’amazics algerians. De resultes d’allò, la Institució de les Lle-tres Catalanes va publicar el llibre De l’Atles a Formentor.

32

Darreres notícies de Marco Pantani

el passadís emmoquetat de vermell. la meta: habitació 214 de l’hotel-residència Le Rose. sense flaixos aquest cop. parpelleja un fluorescent. arribar-hi trontollant: la pica, al llom del bou de Cesena. voleiant com banderoles, les cortines roses. el re-cord de la maglia cenyida al cos. la televisió: qualsevol canal d’esports. ve el cambrer: porta la truita de xampinyons del Campió. xisclen desesperades les gavines: la lletania de l’aba-timent. es llança el vespre sobre l’Adriàtic. el sopor de la platja en hivern. la gola ardint de salabror. les victòries... i la cocaïna, mudada en crack, des del primer calaix de la tauleta, cantant els himnes com només les sirenes ho fan

[Zoo]

Retorn

Abans que jo truqués per deixar entrar la carn,

colpejava amb mans líquides el ventre;

jo, que era sense forma, talment l’aigua.

Dylan Thomas

ja escolte el llegonetprop de l’orella.sé que és l’avi que veel llegonet endolcit d’olifenent la Terrai la primitiva percussióde la fecunditatfa aquella música:zat, zat, zat, zat...lleugerament

33

de dins de l’úterla Terra al meu entorn,una placentatot de foscori jo no sóc encara;abans de nàixer carnllavoreta nomésfesolet, cigronetcor vegetal potserulls de tubercle obrint-secap a la llum.

germinant, deixondint.la saó.

(ja sent el llegonet. sé que és l’avi que ve.)

encara sense nàixerretorne a l’aviencara sense nàixerl’avi retorna a mi.

[Aixàtiva, Aixàtiva]

El càntic de les grues

oh, Ciutat! laberint, plànol, retículasempre creixent, construccions del segle,oh, Ciutat, de seguit fuetejada.muda l’asfalt de la reina anaconda:fuites, run-run, xiulets, tanques que acoten,el groc d’alarma tiny la zona d’obres.

34

excavadores, martells, compressors,perforadores, metalls, percutors,què et fan? què et furguen, tros de desencís?què et fan? grunyint, rogencs, furgant paranys en carn, traquetejant, endins i avall,esbudellant la peça més i més,perforant, penetrant; sagnia i llot.ton cos jacent, malson de Caravaggio.sobre el fang, les roderes de les màquines,petges de bruts dinosaures mecànics.laboratori de tubs, canonades,artèries, clavegueram, apòsits...queda el consol que diu: tot és per bé.ton cos sofrent, Ciutat, sargit d’emplastrescom el monstre de Víctor Frankenstein.

ah, els noms excelsos dels cors dels motors,noms nobles i enigmàtics com proeses:Benford, Caterpillar, Liebherr,New Holland, Klemm, Plasser & Theurer…i al mig i aureolat espai lunarpuja, victòria i torre, grua groga.li cus el cos l’altívol ziga-zagad’aire i de ferro fins on l’ull no va—la verticalitat i l’esveltesa!—.agulla fina, bec de pica-soques,cua de marbre ambrina. com l’arpella falca la xarpa ganxuda amb puixança siderúrgica; sorda, indefallenttreballa la tenalla articulada. ferrenya missatgera del progrés

39

JULI CAPILLA( València, 1970)

És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Valèn-cia. Ha fet feina de corrector lingüístic i d’estil, de traductor, d’editor i de periodista. Ha col·laborat en El País, Levante-EMV, El Temps, Lletres Valencianes, Saó, Llegir, Mètode, L’Espill, El Punt, Serra d’Or, L’Avenç... També va fer de corresponsal al País Valencià de COMRàdio i del diari electrònic e-Notícies. Ha estat professor associat de les universitats Jaume I de Castelló i d’Alacant.

Va ser director de la revista Caràcters, i actualment dirigeix Espai del Llibre. Treballa de professor d’institut al País Valen-cià. Ha publicat la novel·la L’home de Melbourne (Perifèric Edi-cions, 2006), Premi de Narrativa Benvingut Oliver 2005, i els llibres de poemes Llibre dels exilis (Editorial Moll, 2006), Premi de Poesia Vila de Lloseta 2006; Aimia (Aguaclara, 2008), Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana 2007; L’instant fugaç (Bromera, 2009), Premi Ibn Jafadja Ciutat d’Alzira 2008, i Ras-pall (Bromera, 2010), Premi Ciutat de València de Poesia Roís de Corella 2009, a més d’una antologia poètica sobre Vicent Andrés Estellés i els llibres de divulgació Llengua i literatura dels valencians i Grans personatges valencians.

40

XVI

Ara, a l’interludi d’un hivern vagament plàcidels salzes són encara esvelts i harmoniososi els xiquets no tremolen quan al mig del carrerbranden pilotes de pell contra les parets del temps,com si el temps fóra una entelèquia sens nombre,impertorbable i quiet com una vesprada de diumengeque ens acull amb una llum esplendorosa i tendra.

Amb un amor infinit hem nodrit els fillsde les nostres misèries i dels estendards nostres,els hem proveïts d’un ròssec mil·lenari de belles paraules i d’expressions antiguesque nosaltres vam heretar, al seu torn, dels nostres ancestres:dels rebesavis dels avis dels nostres rebesavis...

Són les paraules que ens fan ser encara com som,perquè som el motle precís, la mesura exacta,de les paraules nostres.I són aquestes, i no unes altres, les paraulesque han heretat els nostres fills i heretaran, anys a venir,els fills dels fills dels nostres fills...si la providència i el govern de torn així ho permeten.

[Llibre dels exilis]

41

Soliloqui

Aquest silenci, amor inconfessableque proclame en sordesa irredempta,monòleg solitari, solitud indòmita,dolorós soliloqui en la fosca,closca o poema en si mateix tancat. Aquesta llum que m’empeny des de dinsdel ventre com un furó que et busca,que en regira o destil·la l’aromaquan dorms, quan vetles, quan somnies.Aquesta dèria –o bogeria impròpia–que alça l’estrep de sobte i entrelluca,mira a favor de la teua esplendor. Aquest amor és dentegada, suc,mos, geniva, mugró, carícia líbialabial, suor, volum o siluetaque enalteix el món i l’extasia.Aquest devessall esbojarrat d’argentmercuri o metal·lúrgia que il·lumina,vessa la densitat contra l’oxigen.Aquest constant anar i venir de l’ombradel meu tos al teu cos intangiblesurant amb les paraules pel poema,sense tocar-te, a penes sense veure’t,té una distància, un nom, un lloc, l’empremtade l’amor que et dic i em calle alhoraperquè és indicible, forassenyat,bellesa noble o impúdica luxúria–oh folla amor, oh fina amor!–,aquest silenci, amor inconfessable.

[Aimia]

42

I

Tot sembla etern, immòbil, perdurable.I, tanmateix, les ones desdibuixen cercles concrets, cal·ligrames concèntrics, sobre el solc de la consciència, ombres de temps incert sobre la desmemòria.L’oblit irromp, imposa el seu deliri mentre un foc d’aigües lentes i espessesrefermarà amb el rovell dels nàufragsversos inerts d’estranyes criaturesque miraran d’esculpir les espurnes sobre el roc, en la pedra insondable.I l’horitzó és una ignota pàtinaque el dibuix no encerta, no diria. Es dilueix la línia de les aigüesen l’oceà blau verdós del cel fútilquan els estols travessen núvols negresen vol rasant, en breu instant efímer;cauen al mar en fulminants rotllanes,s’acosten cecs als molls i les maromes,tot ignorant els paranys de les xarxes. La llum brillant incendia pupil·lesa poc a poc, en el pou lent dels segles.

[L’instant fugaç]

Tàvega

Ara ja no vas a l’era amb la dula:no hi jugueu a raspall –ni a res–,i en l’arç perdut a la forest dels somnis a penes queden signes de la sang

45

CHRISTELLE ENGUIX(París, 1971)

Comença a escriure poesia als vint anys. L’arbre roig (Brosquil, 2007), Premi Ciutat de Benicarló 2006, és el primer llibre de poemes que publica. Amb El cor del minotaure (3i4, 2009) guanya el Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó 2008. Treballa en l’àrea de cultura i de programació literària.

Instantània a Ronda

Somrius. Els daurats de la pedra perforenen silenci la joia d’un celsense núvols. Des del penya-segatimpossible del teu esguardredola el desig.Sovint la vida, però,és pretendre captarla llum de les cosesamb una càmera sense rodet.

[L’arbre roig]

46

Plusvàlua

Pensaves que tenia un valor creixent,la paraula. Que hi generaven guanysles fluctuants operacions d’intercanvii les transferències a les arquesde la vida.A la fi t’adones dels avantatges de bloquejar certs comptes. L’altíssima rendibilitatque té un silenci.

[L’arbre roig]

Un minotaure domesticat:això n’has fet, del desig.Però veus com les aus encenena la velocitat del llampel cel. I tu, immòbil, als afores de la llum.Sense prou filper a abandonar la seguretatdel laberint.

[El cor del minotaure]

Hi havia matins en què les nostres esquenesesdevenien mapamundi sobre el llit blanc. Amb els dits en recorríem les ciutatsllunyanes que l’una rere l’altra volíemviure. En somniàvem mil i un itineraris. Te’n recordes?

49

MAITE INSA(Barcelona, 1971)

És professora d’institut. Té estudis de Dret, Piano i Filologia Catalana. L’any 2006 va guanyar el Premi Roís de Corella de Poesia, a València, amb el poemari El poema és sobrer (Brome-ra, 2007). Ha fet ressenyes de divulgació literària en El Temps, el Quadern d’El País i Caràcters. També ha fet traduccions per a L’Espill i El Temps.

II

L’única veritat és la del pa que cou,màgic poder, llevat, farina de forment,calor d’anques suades d’una dona fenyent,gibrell i torcamans, polifonia greu.

Cordell de quatre nucs, rebost de tot l’hivern,malalt en la foscor i rònega saó.Qui diu ombres i sons i relats de tardor,hipòcrites bohemis de plats d’ànec al forn?

Consirós infeliç, rimador eficaç,

50

no coneix la boirosa penombra del matíni la fel a la gola, ni l’hora d’escombrar,pobre geni poruc transparent de tothom.

En canvi jo, ja veus, tota bruta d’olors,veig el vidre entelat i la clapa de polsi l’estany de la pedra que em mostra l’infanti la pau tothora de la gota de sang.

Fusta que corca fusta, vida que tem la mort,destall d’hores i dies que lluque pels badalls,esquerda dels maldestres, imitació fugaçde mots i notes juntes, tecleig emmidonat.

Clou els fulls que has llegit, folla vida ficció,tanca el temps d’abstracció i que brosten els fills,i ruixa de claror el teu esguard esbós,viu els ciris, poeta, del temps que ha de venir.

L’únic que sé del cert, del molt que m’han après,és el pa i el bescuit, la pluja i el condol, la ratlla de la llum per la finestra a raig i els mots amb què em corprenc, que lluite per servar.

[El poema és sobrer]

X

L’únic que sé del cert és que el poema cou;s’instal·la, desnonat, als territoris ermssense vergonya esquerp, sense esperança mort,sens dubte esdevingut descantellat recer.

51

La dona que l’escriu i l’altra que el coneix,cistella en mà dempeus, ha fet bona saó,s’ho diuen als cantons i em recolze al cantell,la tosca ruda empeny regalls de llum roent.

No em van deixar triar si la pressa o la llum,em repta l’horitzó de l’orient del mar.Espere corcs al llit o el vernisse de goig?Dic ara, que és arreu i que és tot i tothom. Els versos rogallats que empolsaven la paumal desats al cabàs, s’entropessen urgents,gats vells de calç al sol, escèptics de claror,lleugerament creguts, obedients, orgullosos.

El cert, la veritat, que mai no puc saberés l’impacte del mot a la boca del vent;poqueta nit, cadires al carrer de la mare.A hora horada esguelles de ràbia en la foscor.

[El poema és sobrer]

XV

Topant de cap en una i altra escorça,vencent a espai camins que abans lliscàvemse’n ve la parla tota sola. És cega.D’un colp de modernor precís i amb traça,el lladre va buidar-li un ull, i en l’altrese li ha posat un tel: la llengua és torta.Ve a abeurar-se als poblets com ans solia,mes no amb el ferm posat d’altres vegades

52

ni amb sos parlants, que no; ve tota sola.Ses companyes, pels rètols, per les ones,pel silenci dels camps que ja no reguen,fan dringar l’esquellot, mentre es riuende la fila que fa... Ella perd via.Topa de morro amb l’esmolat imperii recula afrontada... Però torna,i abaixa el cap a les arrels pregones.Diu poc, rossoll de mort. Després aixecaal cel, enorme, l’embanyada testaamb un gran gesto tràgic; parpellejadamunt els mots espellofats i tornaorfe de llum sota del sol que crema,recercant els parlants que se n’anaren,brandant llànguidament l’antiga llengua.

[El poema és sobrer]

XVIII

Enlloc més que als teus peus a l’hora de les bruixes,arreu quan fuig la llum, no vull ser enlloc mésque davant del pastim per fényer-te els silencis,corpresa pel que és bell, per tot el que en tu és bo.

Marine els enderrocs que vas deixant als marges,en faig bolics grisencs i retrats d’amagat,m’ho faig tan meu com tu, les teues coses meues,i si m’ho dius m’ho crec i, si m’esperes, visc.

I aquest to almivarat, tan poc s’escau als versoscom poc s’escau al món la mirada que em fas,

55

SERGI TORRÓ (Ontinyent, 1971)

Estudia Periodisme a Barcelona i es llicencia en Filologia en la Universitat de València el 1994. Actualment treballa de profes-sor de llengua i literatura en ensenyament secundari a Mallor-ca. La seua obra poètica s’inicia amb el poemari Dubtes insos-tenibles (Carmina iuvenalia) (Ajuntament de Benissa, 1991), Premi 25 d’Abril Vila de Benissa, i continua amb Cançons de redempció (Denes, 1996), Premi Miguel Hernández. Participa en revistes literàries i diversos mitjans de comunicació amb poemes, guions de còmic, notícies, articles i reportatges. Ha format part de diversos grups artístics i tertúlies literàries (Mi-serables Norantes, Col·lectiu SantDimoni, El Desert de la Pa-raula, Batalló d’Artistes, Gent del Desert). Amb Visions pro-visionals (Bromera, 2007) va guanyar el Premi Ibn Hazm de Xàtiva.

56

En record d’Ovidi Montllor

(II)

Es deia Ovidi

Heretge impenitent,reconegut bandoler,el seu cap un iceberg tacat de quitrà,els cabells desfets, acostumats a morir

Tan sols les ungles són immaculades

Camina pel port mentre esclata la florde l’ametlerFart de pinsos i alfals,es grata els budellsVoldria pau i bons aliments,però encara, de vegades, els seus peusalteren l’ordre públic

Tan sols les ungles són immaculades Amb aires de suficiènciaOvidi es contamina a l’interior,mentre rebufen els camions i recordaaquells plaers que se n’anarenper arravatats moments d’angoixa:

Pellofes a la cunetaFum, Ovidi

57

Fum, Ovidi,fum

Suportava la càrrega,la prosperitat dels futuròlegsAdonant-se’n,contraban de la blasfèmia,incidents que oprimí dolçament

Així quedàel seu talentFum, OvidiFum, Ovidi,fum

[Dubtes insostenibles (Carmina iuvenalia)]

Sagnia

La nit és fosca, amenaçadoraEl fosc opac es romp en mil dimonisNegra nit, esguitada d’espurnesBrolla la sang d’un crani romput

La nit és gelada, vessa la sangXop, mire de cua d’ull el bassal

La nit a trossos s’oblidaLa lluna que llu, preciosa, penjadapoa de les fonts sagnantsa dojo de les nostres videsLluna enrojolada, avergonyida

58

Passa un camió en la llunyaniaUn camioner delitós al volant,fregant-lo displicent, amb ulls posatsa l’autovia

Rauquen les granotes, a l’orellaMaricon gripau, on ets?Les margarides semblen nenúfars

Recorde el Gran Porcvenerat, estimat, barrac meu de l’ànimaPorc de ciment, turment de malson,el somni i la ment d’un vell porc

Zoroastre absent, desentésAbella desemparadaGranotes bramant en la nitLa sota d’oros s’adorm, transvestiten una banyera plena de vinagre

Escomesa homicidaOrfanats d’hecatombe

De la nit surten penes, gripau[Cançons de redempció]

65

ALEXANDRE NAVARRO(Nàquera, 1972)

Llicenciat en Dret. També ha cursat estudis de Relacions La-borals i de Geografia i Història. Ha obtingut nombrosos pre-mis literaris. Ha publicat els següents llibres de poesia: Ex-vot (Fundació Bancaixa, 1995); Desgracià la pluja les banderes (Germania, 1995); No em moriré d’amor (L’Aljamia, 1995); Cri-atura del demà (Cossetània, 1998); Antara (7 i Mig, 1999); A l’entrada del temps fosc (Columna, 1999), Premi de Poesia Marià Manent 1998; Lluny de Mitilene (Ajuntament d’Almus-safes, 1999); Opus incertum (Columna, 2000); Genet del vell país (Brosquil, 2003); La part del centaure (Brosquil, 2003), i Al cap del dia (Edicions del Salobre, 2004). Ha estat inclòs en diverses antologies aparegudes els darrers anys. Exerceix la crítica literària i ha publicat alguns estudis sobre toponímia i història local.

En l’actualitat es dedica a la docència.

66

Vesprada d’odi, i única

No et dedicaré cap poema,no t’escriuré ni un sol mot, ni una sola paraula;no m’entretindré dibuixant el teu nomen cap platja ni en cap paper pretenciós.Malgrat això, no vull oblidar-te: vull odiar-teamb amarga consciència, lentament insomne.Insistisc: no et dedicaré cap bona paraulani t’atorgaré cap bon gest. Seré com tu, com tots.

[Ex-vot]

Epitafi d’un caminant

Ara no vaig ni vinc,i tan sols fite, concreta,la fi del meu camí.Ara no vaig, ni vinc.

[A l’entrada del temps fosc]

El macip embriac

Encara l’edat poc llarg, però formósi ajagut, es plany de l’embriaguesade la nit. El fat no ha resultatbenèvol i el seu cos, enutjatper l’afanyada bestreta del que vindrà,s’ha queixat de la seua pressa:«Que no saps com tot té la seuahora? No vulgues esgotar el bocoiabans de mamprendre a trullar».A la vesprada, però, retroba els carrers

69

EDUARD RAMÍREZ( València, 1972)

Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València. Ha coor-dinat els llibres Els estudiants prenem part: associacionisme i voluntariat (UVEG, 2002), Temps de rebel·lió (UVEG, 2002), Per la Universitat pública, valenciana i democràtica. Més de 25 anys del Bloc d’Estudiants Agermanats (PUV, 2012), i el projecte Creuallibres de l’Associació Cívica Tirant lo Blanc. També ha col·laborat en el suplement cultural Posdata (del diari Levante-El Mercantil Valenciano) i en revistes com ara Lletres Valencianes, El Temps, Pensat i fet, Fonoll i Marxa Po-pular Fallera. Des del número 51 (abril del 2010) dirigeix la revista de llibres Caràcters. Ha estat inclòs en les antologies Lletra valenciana. Antologia de joves escriptors del País Valen-cià (L’Aixernador-AJELC, 1994), Del camí (Germania, 1996), Poesia noranta (Oikos Tau, 1997), Solcs de paraules (Llibres de l’Aljamia, 2000), La pell dels somnis (Fonoll, 2003) i For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96, 2010). A banda, ha publicat els reculls de poemes Del renou i del descans. Poemes del port (Res pública, 2001), Trànsits Nord. Traspuats per l’esma de ciu-tat (Brosquil, 2005) i L’usdefruit encara (Proa, 2009).

70

cadascú tenim una bala amb el nostre nom,d’argent o de plom, i unpassat fosc amagat, iuna ruïna darrere de cada cantó, i alguna oportunitat.

i mentre tot això espera,voldries de vegades noanar-hi, no estar, fugir,no tornar i punt.

però..., però no.no és la renúncia, ai, una viaque ens apanye,per això sols comptemamb la nostra soledat.recança i melangiessón luxes de rics, luxesque no ens podem permetre.podries dir-nos tal i podriesdir-nos qual, té igual, no ensrefiem de tu ni de la teua pistola.de policies no en volemni el que viu dins nostre.el món sempre espera,ets tu qui falta.

i podràs dir tal o podràs dir qual,

71

però si t’equivoques de bromaanirem per tu.

[Del renou i del descans. Poemes pel port]

Camí silvestre

No vinc del camí recte, no d’allí,sinó dels marges amplíssimsde la seua estretor,allà on ballen les ombres de molt variades llums.No vinc del camí recte,no insistiu, ni tinc ni compre eixe esperit.

Els reflexos burletes,l’aventura per caus iviaranys amb sol sense horari,allò que fa desfici a l’autoritat...També la lluna, els col·leguesi eixa llepoliaque em sorprén, que em corprén.

No vinc del recte camísi no és per travessar-lo,fent drecera dels guarets que endevinen les teulades,entre plàstics d’urbans desertsi la florida forest d’una sendade peus silvestres.

[Trànsits Nord. Traspuats per l’esma de ciutat]

Tibar l’arc(Tria de Poesia, 6)

Potser els poetes valencians actuals no haurien triat el temps que viuen, però sí que han triat les paraules que el diuen i que ara ens permeten assumir-lo en la seua difícil complexitat. Sense escapismes ni renúncies, amb una convençuda assumpció de les virtualitats de l’expressió poètica a l’hora de donar compte del nostre present i d’ampliar-lo –indagant-lo, qüestionant-lo, recreant-lo per mitjà de la paraula plena de sentit–. El llibre que tenim a les mans ens facilita una primera aproximació a 27 veus poètiques valuoses, diferents i en ple desenvolupament, cadascuna de les quals reclama la nostra atenció per dret propi. En aquests 27 camins oberts hi ha un índex de la vitalitat de la poesia valenciana d’ara i també 27 indicis d’esperança.

Del pròleg d’Enric Sòria

Més informació

sobre el llibre i els autors a:

http://www.triallibres.com/tibarlarc

TRIA de Poesia

Tib

ar l’

arc

· Un

a m

irad

a a

la p

oesi

a va

len

cian

a ac

tual

6

9 788492 912230

ISBN 978-84-92912-23-0

Elies Barberà · Juli Capilla · Chris-telle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró · Alexandre Navarro · Eduard Ramírez · Susanna Lliberós · Josep Porcar · Alfons Navarret · Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban Leon · Manel Marí · Joan Miquel Navarro · Júlia Zabala · Josep Vicent Cabrera · Eduard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sif · Andreu Galan · Vicent Almela · Isabel Garcia Canet · Rubén Luzón · Àngels Gregori · Alba Cama-rasa · Elies Barberà · Juli Capilla · Christelle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró · Alexandre Nava rro · Eduard Ramírez · Susanna Lliberós · Josep Porcar · Alfons Na-varret · Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban Leon · Manel Marí · Joan Mi-quel Navarro · Júlia Zabala · Josep Vicent Cabrera · Eduard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sif · Andreu Galan · Vicent Al mela · Isabel Garcia Canet · Ru bén Luzón · Àngels Gregori · Alba Camarasa · Elies Barberà · Juli Capilla · Christelle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró · Alexandre Na-varro · Eduard Ramírez · Susanna Lliberós · Josep Porcar · Alfo ns Navarret · Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban Leon · Manel Marí · Joan Miquel Navarro · Júlia Zaba la · Josep Vicent Cabrera · Edu ard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sif · Andreu Gal an · Vicent Almela · Isabel Gar-cia Canet · Rubén Luzón · Àngels Gregori · Alba Camarasa · Elies Barberà · Juli Capilla · Christelle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró ·

Elies Barberà · Juli Capilla · Chris-telle Enguix · Maite Insa · Sergi orró · Alexandre Navarro · Eduard Ramírez · Susanna Lliberós ·Josep Porcar · Alfons Navarret · Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban Leon · Manel Marí · Joan Miquel Navarro · Júlia Zabala · Josep Vicent Cabrera · Eduard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sif · Andreu Galan · Vicent Almela ·Isabel Garcia Canet · Rubén Lu-zón · Àngels Gregori · Alba Cama-rasa · Elies Barberà · Juli Capilla ·Christelle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró · Alexandre Nava rro · Eduard Ramírez · Susanna Lliberós · Josep Porcar · Alfons Na-varret · Begonya Pozo · Pere Císcar ·Iban Leon · Manel Marí · Joan Miquel Navarro · Júlia Zabala · Josep Vicent Cabrera · Eduard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayu ela · Pau Sif · Andreu Galan · Vicent Almela · Isabel Garcia Canet ·Rubén Luzón · Àngels Grego ri · Alba Camarasa · Elies Barberà ·Juli Capilla · Christelle Enguix · Maite Insa · Sergi Torró · Alexan-dre Navarro · Eduard Ramíre z · Susanna Lliberós · Josep Porcar ·Alfons Navarret · Begonya Pozo ·Pere Císcar · Iban Leon · Manel Marí · Joan Miquel Navarro · Júlia Zabala · Josep Vicent Cabrera · Eduard Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sif ·Andreu Galan · Vicent Almela · Isabel Garcia Canet · Rubén Luz ón · Àngels Gregori · Alba Cama-