Tirant lo Blanc - Teatre Nacional de Catalunya LO BLANC Temporada 2014/2015 - 6 - El rerefons històric del Tirant lo Blanc Martí de Riquer, Literatura catalana medieval El Tirant

Tirant lo Blanc de Joanot Martorell

Adaptació de Roger Cònsul i Pere Planella

......................................

MATERIALS PEDAGÒGICS

Teatre Nacional de Catalunya

(Si voleu rebre aquest document en versió de Word, la podeu demanar enviant un correu a [email protected])

TIRANT LO BLANC Temporada 2014/2015

- 2 -

Estimats i estimades mestres,

Des del Teatre Nacional estem convençuts que la vostra complicitat és d’una importància enorme a l’hora de fer que els nostres ciutadans més joves gaudeixin de les arts escèniques com una eina educativa valuosa que ens permet entendre’ns amb major profunditat tant individualment com col·lectivament. Per això us volem proposar una sèrie de materials que esperem que puguin ser-vos útils a l’hora d’acostar-vos a aquesta versió escènica del Tirant lo Blanc amb els vostres alumnes.

A banda dels textos que ja trobareu al programa de sala de l’espectacle, en aquest dossier trobareu altres textos que us poden ser útils a l’hora d’acostar-vos a la versió escènica d’aquest gran clàssic medieval. També hi trobareu materials gràfics relacionats amb l’escenografia i el vestuari del muntatge que podreu veure al TNC, així com d’altres muntatges històrics que també van adaptar la novel·la. Finalment, al dossier trobareu una petita selecció de fragments de l’obra, d’extensions diferents, que creiem que us podran servir per treballar l’obra des del contacte directe amb el text.

Ens agradaria que la vostra relació amb el Teatre Nacional de Catalunya pogués ser un diàleg autèntic en què us sentiu lliures a l’hora d’aportar-nos tot allò que us sembli interessant des de la vostra experiència i el vostre criteri. Estarem a la vostra absoluta disposició per rebre els vostres suggeriments i fer-vos tots aquells aclariments que considereu oportuns, i per això podeu escriure’ns a l’adreça [email protected] o trucar-nos al 933 065 740 sempre que ho desitgeu.

Així mateix, si en aquest dossier que us proposem sobre Tirant lo Blanc trobeu a faltar materials que us resultarien útils o en canvi hi trobeu informacions que no considereu pertinents, us agrairem que ens ho feu saber amb vistes a millorar els propers dossiers dels espectacles posteriors.

Ben vostres,

Equip del Teatre Nacional


- 3 -

Índex Context històric

La cultura catalana i els seus clàssics medievals pàg. 5 El rerefons històric del Tirant lo Blanc pàg. 6 El context ideològic de l’època del Tirant pàg. 10

L’autor

Biografia pàg. 14 Vida i viatges de Joanot Martorell pàg. 16

El text La modernitat narrativa del Tirant lo Blanc pàg. 18

El Tirant, una «novel·la total» pàg. 19 El Tirant, una ficció moderna pàg. 21

El muntatge Sobre la dramatúrgia d’aquest muntatge pàg. 23 Disseny de l’escenografia pàg. 28 Figurins de vestuari pàg. 30 El Tirant al teatre català de les últimes dècades

Versions teatrals del clàssic pàg. 34 Fotografies de muntatges històrics pàg. 38

Tria de fragments de Tirant lo Blanc pàg. 44


- 4 -

Context històric


- 5 -

La cultura catalana i els seus clàssics medievals

Joaquim Molas Pròleg a Lletra de batalla per Tirant lo Blanc de Mario Vargas Llosa

La marxa de la nostra cultura moderna no és una fluència contínua i ordenada, que recolza en un passat, crea un present i prepara un futur, sinó que, sens dubte per una sèrie de raons històriques, actua sempre d’una manera vacil·lant i desconcertada que li fa oblidar o descobrir autèntics Mediterranis. Fins la gent més especialitzada acostuma a bascular d’un optimisme exultant i provincià a un pessimisme negre i reticent, tan provincià com l’altre. I, així, mentre els senyors de passaport francès o britànic disposen d’una borsa ben estabilitzada de valors, només rectificada a cada nova generació en qüestions de matís o en possibilitats de profunditat, nosaltres hem de refer constantment el patrimoni. No cal dir que aquesta inestabilitat provoca absentismes gairebé dramàtics i que, d’altra banda, repercuteix desfavorablement sobre l’exportació. ¿Amb quins mitjans, els tractadistes internacionals tipus Auerbach, poso per cas, es faran amb el feix necessari de coneixements per a incorporar la nostra literatura narrativa dins els processos generals? I, amb tot, la medieval és una de les més importants de l’època. El Blanquerna, per exemple, és la primera novel·la que, tot rectificant i ampliant els supòsits tècnics i argumentals coetanis, de Chrétien de Troyes o Béroul a qualsevol de les fabuloses derivacions arturianes, substitueix el protagonista cavalleresc habitual per un de burgès, l’exposa al pas inexorable del temps i el fa realitzar-se, no en un paisatge de castells i selves voluminoses, sinó en un altre de grans ciutats. La Disputació de l’Ase, l’Espill o el Curial, tan distints en els planteigs narratius, són tres de les grans produccions dels temps tardorals de l’Edat mitjana. I el Tirant, tan complexa com incisiva, obrí un enorme compàs de possibilitats que, a través de Cervantes, havia de fecundar tota la moderna novel·la europea.


- 6 -

El rerefons històric del Tirant lo Blanc Martí de Riquer, Literatura catalana medieval

El Tirant lo Blanc, qualificat per Cervantes com «el mejor libro del mundo», és la millor novel·la catalana de tots els temps i significa un pas important en la narrativa d’Occident. Fou començada per Joanot Martorell el 1460, i la tenia molt avançada en morir el 1468; aleshores passà a mans de Martí Joan de Galba, que intervingué en els darrers capítols i la féu imprimir a València el 1490. [...]

El Tirant és precedit d’una molt poc original dedicatòria (ja que en gran part és còpia literal de la que don Enrique de Villena posà a l’encapçalament de Los dotze treballs d’Hèrcules), adreçada a l’infant don Ferrando de Portugal, fill del rei Duarte i d’Elionor d’Aragó, el qual residí a Barcelona el 1464 i el 1465. Martorell afirma que primerament traduí el seu llibre de l’anglès al portuguès i posteriorment del portuguès a llengua «vulgar valenciana», en la qual cosa evidentment només hi ha una ombra de veritat, que afecta els seus primers 97 capítols (la novel·la n’ateny 487), quan refon el Guillem de Varoic i conta fets esdevinguts a Anglaterra. S’hi narra que el jove bretó Tirant lo Blanc de Roca Salada, acompanyat d’alguns gentilhomes, marxa a Anglaterra a fi d’assistir a unes solemnes festes que han de celebrar-se amb motiu d’unes noces reials. A Londres és adobat a cavaller i esdevé famós per les seves constants victòries sobre d’altres cavallers, entre els quals Tomàs de Montalbà, germà del fanfarró Kirieleison de Montalbà (en els quals potser hi ha una burla d’aquell comanador de Montalbà, enemic de Martorell), i és proclamat el millor dels cavallers que han intervingut a les festes. En aquests capítols l’ambient anglès és reproduït amb fidelitat i detallisme, fins en noms geogràfics i personals, i hi dóna, per primer cop, la coneguda llegenda de la fundació de l’orde de la Garter, o Jarretière. Cal advertir que, en franca contradicció amb les novel·les d’aventures cavalleresques normals, l’heroi del Tirant respon a una mesura humana: és fort i valent, però mai no lluita contra més d’un adversari, i, si sempre venç, això és degut, com vol remarcar Martorell, al fet que posseeix la virtut de retenir millor l’alè que no pas els altres, la qual cosa és una explicació fisiològica a fi de fugir de la inversemblança i l’exageració.

Tornant de Londres, Tirant, en tenir notícia que l’illa de Rodes es troba estretament assetjada pels turcs i a punt de caure en llur poder, arma una nau de socors, en què va l’infant Felip, fill del rei de França, i després d’una estada a Sicília (on són narrats els divertits amors entre la infanta siciliana Ricomana i Felip de França, home de poca volada, aturat i gasiu, defectes que Tirant encobreix), l’expedició va a Rodes, i gràcies a audaços i intel·ligents estratagemes militars, l’heroi de la novel·la salva els santjoanistes assetjats i foragita els turcs assetjants. Tirant ha passat d’ésser un cavaller errant, vencedor a justes sumptuoses i cortesanes, a ésser un autèntic estrateg de mar i de terra, que comanda gran contingents de tropes, la qual cosa correspon a la realitat, ja que hom té notícia de diversos generals del segle XV que començaren llur carrera militar en torneigs, justes i passos d’armes i acabaren manant exèrcits expedicionaris.


- 7 -

Els episodis bèl·lics de Rodes són un reflex de l’històric setge de l’illa el 1444, del qual tenim la relació versificada de Francesc Ferrer. Els de la cort siciliana de Palerm ja són narrats amb la ironia i naturalitat característiques de Martorell, en oposició a la normal seriositat i hieratisme cortesà dels anteriors episodis anglesos.

Tirant ja és famós com a capità, i la seva figura recorda els condottieri italians i els nombrosos cavallers corsaris valencians, quan acut a les peticions d’auxili de l’emperador de Constantinoble, ciutat que és a punt de caure en poder dels turcs. Amb això s’obre la part central i més extensa de la novel·la, on Tirant lluitarà als Balcans i salvarà l’imperi grec, en la qual cosa evidentment pesa el record de la històrica expedició dels catalans a Orient i de la figura de Roger de Flor, que Martorell devia conèixer per mitjà de la crònica de Muntaner. Tirant i el seu exèrcit són rebuts a Constantinoble com a salvadors, i tan aviat com ell i Carmesina, la filla de l’emperador, es coneixen, neix entre els dos joves un profund amor que durarà fins a la mort d’ambdós. La novel·la segueix des d’ara dues trames perfectament enllaçades entre elles mateixes i exposades paral·lelament: les campanyes militars i les vicissituds amoroses. L’acció militar, amb els seus capgiraments, victòries, derrotes, traïcions i hàbils estratagemes, és narrada amb admirable precisió tècnica, amb reeixides descripcions i un conscient sentit que la guerra és un joc intel·ligent en el qual val més l’enginy que no pas la força. La història amorosa de Tirant i Carmesina, amb inoblidables escenes de festeig lliure, alegre i de jove i desbordada passió, es veu ennuvolada per les intrigues de la Viuda Reposada, també enamorada de Tirant. Simultàniament es desenvolupen els amors juvenils d’Estefania de Macedònia i Diafebus, i els senils de l’emperadriu i l’escuder Hipòlit. La cort de Constantinoble, on se celebren festes fastuoses de palau i cavalleresques, amb rica i elegant simbologia i solemne posa, també apareix humaníssimament sensual, vodevilesca, plena d’argúcies d’enamorats impacients, d’intrigues de donetes, de baixes passions i de notes que xoquen amb el nostre concepte de la severitat i el hieratisme de la cort imperial de Bizanci. Quan Tirant i Carmesina s’han casat amb la fórmula aleshores normal del matrimoni secret, la Viuda Reposada fa creure al cavaller que la princesa li és infidel amb un jardiner negre; i quan la calúmnia és a punt de desfer-se, la galera en què es troba Tirant és arravatada per una tempesta que el duu a les costes de Tunis, amb Plaerdemavida, la simpàtica i graciosa donzella de la princesa.

Ara s’inicia el llarg episodi africà del Tirant, que aporta a la novel·la un nou biaix i un ambient diferent. Tirant, primerament captiu, aviat aconsegueix d’imposar-se mercès a la seva gallardia, el seu enginy i el seu domini de l’art militar, i per aquest motiu és utilitzat per reis africans en llurs guerres. Acaba amb el destí d’aquests regnes nord-africans a les seves mans quan es crea una mena d’exèrcit personal i quan exerceix, simultàniament, una intensa activitat missionera que duu al baptisme milers d’infidels. Al mateix temps Plaerdemavida es converteix, per matrimoni, en reina de Fes i de Bogia.


- 8 -

Però Constantinoble continua sota l’amenaça del perill turc i Tirant desitja de tornar al costat de Carmesina, que ha passat aquests anys d’absència del cavaller reclosa en un convent. Amb els seus aliats els reis africans i amb un estol de Felip de França, que ja és rei de Sicília, acut en auxili de la capital grega, derrota totalment els turcs i emprèn una gran campanya per reconquerir les terres de l’imperi. En un ràpid viatge a Constantinoble consuma el seu matrimoni amb Carmesina, l’emperador l’accepta com a gendre i el nomena el seu hereu tot donant-li el títol de Cèsar de l’Imperi. Torna a la tasca de reconquesta, però una nit, a Andrinòpolis, es refreda en passejar-se prop del riu i contreu una pulmonia, de què mor poc després, en havent fet testament i dictat una lletra de comiat per a Carmesina. Poc temps després arriba la nova a Constantinoble, on l’emperador fa un llarg i dolorós plany damunt el cadàver de Tirant; i tot seguit Carmesina, transida de pena, profereix un altre estremidor plany, durant el qual el seu pare, l’emperador, mor. La princesa fa confessió pública dels seus pecats, dicta el seu testament, es fa col·locar en un jaç entre els cadàvers de Tirant i de l’emperador, i poc després expira. L’emperadriu, que en el temps en què s’han esdevingut aquestes doloroses escenes s’ha lliurat un cop més al jove Hipòlit, resta l’hereva de l’imperi i immediatament es casa amb el seu amant. L’emperador Hipòlit fa portar a Bretanya els cadàvers de Tirant i Carmesina, que són enterrats en riques tombes amb epitafis en vers. Anys més tard, morta l’emperadriu, l’emperador Hipòlit es casa amb la filla del rei d’Anglaterra. Ambdós finiren el mateix dia i heretà l’imperi llur fill, anomenat també Hipòlit. Quan el continuador Martí Joan de Galba escriví aquestes darreres planes del Tirant, en què presenta un imperi d’Orient pacífic, pròsper i regit per emperadors cristians, tota Europa encara es plany de la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs, han fracassat els intents de croada adreçats a alliberar l’imperi i diversos poetes catalans han escrit sentides poesies sobre aquest trist tema.

Recordem l’essència del judici de Cervantes sobre el Tirant lo Blanc: «Es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen». Cervantes s’ha adonat que Joanot Martorell humanitzà la literatura cavalleresca que, des dels seus inicis, convertia els seus protagonistes en paradigmes de virtuts morals i de vigor físic, els feia viure en tensió constant i morir heroicament.

Tirant és, simplement, un home fort i valent, però que molts cops rep greus ferides, que necessita molt sovint l’ajut dels metges i a qui són imposades llargues convalescències; i finalment, quan ha aconseguit el seu triomf militar i amorós i no hi ha res que li pugui impedir l’heretatge de l’imperi de Constantinoble, mor «al llit» d’una pulmonia corrent contreta ben vulgarment, i abans de morir redacta el seu testament. Més enllà d’aquesta normalitat hi ha alguna cosa que també endevina i admira Cervantes: la ironia i l’humorisme. Martorell escriu molt seriosament, amb perfecta consciència del que està fent i, com a cavaller que era, creu en la dignitat de la cavalleria i en uns principis que al seu temps ja s’estan esfondrant; però això no el priva d’acusar de tant en tant detalls grotescos o divertits, de ridiculitzar d’un cop ràpid


- 9 -

o de construir diàlegs amb desimbolt enginy. Tirant és un enamorat lleial i fidel i Carmesina una enamorada apassionada i ferma, i molt sovint ambdós expressen llurs sentiments en un llenguatge engolat i retòric, amb citacions sàvies i metàfores intel·lectuals, la qual cosa potser no és tan lluny de la realitat del segle xv com ens podríem imaginar. Però per sota d’aquest engolament hom troba una desbordada passió juvenil —advertim com, en començar els amors, Carmesina només té catorze anys— i la pugna entre Tirant, que, ajudat per Plaerdemavida, cerca la possessió completa, i la princesa, que tem un deshonor ostensible, i tot plegat mena a una ben matisada sensualitat que Martorell, com a cavaller professional, de vegades expressa amb metàfores militars, com hom devia parlar d’amors a les tendes de campanya.

Una altra de les moltes peculiaritats del Tirant lo Blanc, comuna també al Curial e Güelfa, és l’esquivament d’allò que és inversemblant i meravellós, tan general als llibres d’aventures cavalleresques, i només cal recordar l’Amadís de Gaula i d’altres novel·les de cavalleries castellanes. La casualitat no opera damunt la trama del Tirant, on en realitat no existeixen la intriga ni la suspensió exagerada i on tan sols hi ha dos episodis que aparentment trenquen la normalitat: la visita del rei Artús i la fada Morgana a la cort de Constantinoble, que sembla una ficció de caire dramàtic, i l’aventura del cavaller Espèrcius i el drac, sens dubte imputable a Galba. L’exageració de la realitat, sobretot en les escenes tràgiques, respon a l’espectacular sensibilitat de l’època. Tot i que sens dubte són deguts a Galba, els planys de Carmesina sobre el cadàver de Tirant constitueixen un episodi d’un dramatisme extraordinari, truculent i esquinçador; i entre tants parlaments retòrics, de vegades fins i tot en prosa rimada, impressiona el lector que la princesa es deixi caure damunt el cos embalsamat de Tirant i el besi amb tant d’ímpetu que se li trenqui el nas i se li omplin els ulls i la cara de sang, que besi la boca freda del cadàver, li obri els ulls per besar-los i es barregin la sang i les llàgrimes. Tot i que en aquesta escena Galba segueixi de molt a la vora la faula d’Hero i Leandre de Roís de Corella, constitueix el lúgubre i sangonentment tràgic final dels amors de Tirant i Carmesina, abans juvenils i enjogassats.

Com també s’esdevé al Curial, molts dels personatges que apareixen al Tirant duen noms iguals o semblants als de persones reals de l’època, en la qual cosa fins i tot hi ha de vegades intenció política (els «dolents» cristians que hi ha a Orient duen noms i títols dels nobles napolitans i sicilians que entre els anys 1459 i 1462 foren partidaris dels Anjou; els «bons» duen els noms i els títols dels qui foren fidels a Ferran, el fill del Magnànim). A la figura de Tirant intervenen trets, característiques i actituds d’alguns personatges històrics: en alguns aspectes és una modernització de Roger de Flor, i té notes que semblen preses de la personalitat de Joan Hunyadi, «le chevalier Blanc», el pare de Matias Corbí, de les del borgonyó Geoffroy de Thoisy i del castellà Pedro Vázquez de Saavedra. No es tracta, doncs, d’un «model viu» únic, ni de la transfiguració literària d’un cavaller històric, ans de la veracitat de l’heroi creat per Joanot Martorell.


- 10 -

El context ideològic de l’època del Tirant

Dámaso Alonso, Primavera temprana de la literatura europea

Una de las obras extraordinarias que he leído en mi vida es Tirant lo Blanc. También (y con cuánta más utilidad) fue una sacudida para Cervantes: basta mirar el capítulo del escrutinio de los libros de don Quijote. Tirant había dejado una huella, un recuerdo vehemente y fructífero en la imaginación de nuestro máximo novelista.

Y ahora cogemos entre las manos este libro escrito por el caballero valenciano Joanot Martorell a mediados del siglo XV, y comprenderemos: es precisamente el latigazo que podía excitar la imaginación de Cervantes. Tirant no era aún la novela moderna, pero había en él muchos elementos, más aún, elementos esenciales, de lo que había de ser la novela moderna. Curiosamente, Martorell va hacia el camino de la novela del mundo nuevo, sin llegar a la meta, trabajando sobre el mismo material sobre el que Cervantes había de alzarse a total novedad y universalidad.

Entre ideal unitario y fragmentación positivista

Al lado del ideal, del ascetismo, de la fe y el entusiasmo, vemos elevarse a norma preferente de vida, en los últimos siglos de la Edad Madia, el espíritu burgués, el gusto por los placeres, la ironía y el escepticismo. Dos opuestas concepciones de la vida, eternas las dos, presentes siempre las dos, aun en la misma Edad Media; la segunda, por basada en la misma condición humana; la primera porque en la historia de la Humanidad renace, una vez y otra, con nombres distintos, en forma de enormes movimientos de confianza o de ilusión colectiva, que unas veces se extinguen en pocos años y otras duran edades. Pero hay momentos en los que la Humanidad parece movida por los ideales colectivos; otros en que se diría que al hombre sólo le acucia lo contingente y particular. En el siglo XV (aunque sus consecuencias más palpables se den en el XVI y el XVII)1 había triunfado, estaba terminando de triunfar la fragmentación sobre la gran fe que da un sentido unitario a la cultura europea de la Edad Media.

Se ha notado varias veces cómo en el siglo XIV y en el XV parecen revivir las empresas caballerescas: pululan entonces los carteles de desafío, torneos, pasos honrosos. Martín de Riquer observa certeramente cuántos ejemplos de caballero andante ofrecen estos finales de la Edad Media. Esos son los estertores de una luz que se extingue, ¡cuán superficiales son estas apariencias!: los carteles de desafío (los del mismo Joanot Martorell, por ejemplo) son interminables discusiones de una legalidad

1 España es la última representante de la fe unitaria medieval: su ruina a mediados del siglo XVII, no es sino el último punto de una evolución histórica europea.


- 11 -

exterior; y ahí, en una de las disputas, se trataba nada menos que de la honra de la señorita Martorell; pero en otros casos todo es un tiquismiquis sin fundamento. Es que de la antigua fe sólo quedan sombras: formas sociales y artísticas. Así, cuando Tirant hace un público voto de ser el primer combatiente que salte a tierra en un desembarco y el último que se retire, muchos otros caballeros compiten y tratan de conseguir que el voto resulte falso. Sobre todo Ricard lo Venturós. Todos se han retirado ya a las naves; sólo Ricard y Tirant permanecen aún en la playa, donde los enemigos lanzan sobre ellos gran cantidad de proyectiles. Y entonces Ricard requiere a Tirant para que sea el primero que suba a la nave. ¿Cómo podría hacer tal cosa, contra su voto, el héroe? Después de larga discusión convienen en que Tirant ponga antes el pie en la escala; y entonces Ricard subirá primero. Con lo que se produce una especie de «tablas». Pero los caballeros de la armada discuten después el caso: ¿Al poner antes el pie en la escala, había Tirant quebrantado su voto? Ricard no deja de tener partidarios; aunque el rey y la mayoría apoyan a Tirant, la cuestión se enzarza de nuevo y Ricard desafía al héroe «a tota ultrança». Es la codificación, la legalidad caballeresca, lo que más importa.

Es que esa reavivación de empresas caballerescas a fines de la Edad Media no es sino un esfuerzo arcaizante, una ficción. Esto (que ya ha sido dicho muchas veces) resulta aún comprobado si de la conducta social pasamos a la estética. La literatura caballeresca medieval, prolongada en España en la primera mitad del siglo XVI (y que en España difunde, un nuevo ser, a través de toda Europa), es también un arcaísmo: Cervantes no hará otra cosa que denunciar al mundo que lo es. Pero el Renacimiento, con su nuevo interés por el hombre (y cada novela de caballerías es, antes que nada, «todo un hombre»), favorece esa actualización de antiguallas.

De esos dos mundos en conflicto, espíritu unitario caballeresco frente a fragmentarismo positivo (o si se quiere fe entusiasta frente a humor escéptico), Martorell pertenece ya al segundo.1 […] Lo que ocurre es que Martorell, burlón, sensual, minucioso, logicista, científico, si bien representa de lleno el fragmentado espíritu burgués, admite aún las formas exteriores de la fe unitaria caballeresca. Cómo en su obra se amalgaman estos dos mundos, cómo pueden convivir en un mismo molde estético, no es menudo problema, y para deslindarlo —no para resolverlo— escribo ahora estas páginas, que quieren mostrar cuanto en Martorell pertenecía al espíritu nuevo. Pero las historias de la literatura, sin una pausa ante el problema, sin casi ni darse cuenta de que existe, colocan a Tirant entre las novelas de caballerías. Es… otra cosa: habría que inventar la palabra.

Ya Menéndez Pelayo observó agudamente que Tirant es un «hábil capitán» y no un «caballero andante». Un ingenioso, un apto técnico, un estratega, cómo él, tiene, en realidad, muy poco que ver con el héroe de un libro de caballerías. Tirant lo Blanc no

1 En la literatura catalana, Curial e Güelfa, novela contemporánea del Tirant, nos da especialmente en el libro segundo, la más perfecta visión de la caballería formal, social, codificada (y en el fondo y en la verdad, aburguesada).


- 12 -

es un libro de caballerías, aunque haya muchas caballerías en sus páginas, como una novela no puede ser llamada picaresca por el mero hecho de contener muchos elementos picarescos.


- 13 -

L’autor


- 14 -

Biografia X. R. Trigo i Josep Miàs (documentació), «Biografia», web sobre Joanot Martorell de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

Joanot Martorell és un cavaller de la petita noblesa valenciana. No s’ha conservat la data exacta del seu naixement, però es pensa que succeeix entre els anys 1405 i 1413 a la ciutat de València, mentre que la seva família és originària de La Safor. Martí de Riquer, un dels crítics literaris que més i millor han estudiat la seva obra, situa aquesta data entre 1413 i 1414. Com altres famílies valencianes de l’època, la de Martorell participa força de la vida agitada del segle XV, en viatges i lluites internes, així com en duels per qüestions d’honor.

Els primers documents escrits que parlen de la seva figura ja l’esmenten com a cavaller el 1433. Forma part, juntament amb el seu pare i germà de la companyia reial d’Alfons el Magnànim que lluita a la batalla naval de Ponça. El seu pare hi és ferit de mort, deixant Joanot com a hereu universal dels seus béns en lloc del fill primogènit, el seu germà Galcerà Martorell.

Els nombrosos processos judicials que ha d’afrontar li suposen un gran desgast econòmic. Entre els contenciosos amb què es veu involucrat sobresurten les cartes de batalla i cartells de deseiximent que els germans Galcerà i Joanot adrecen a Ausiàs March el 1438, per no complir el contracte matrimonial amb la seva germana Isabel. A resultes d’aquest plet Joanot cedeix propietats a Isabel en concepte de garantia de dot per al matrimoni amb Ausiàs March. Al mateix temps la intervenció de la reina Maria, dona d’Alfons el Magnànim, aconsegueix aturar la lluita a mort amb el seu cosí Joan de Montpalau, a causa de la negativa d’aquest a casar-se amb la germana de l’escriptor, Damiana, tot i haver-hi tingut relacions carnals. Les lletres de batalla generades per aquest conflicte s’allarguen durant un període de vuit mesos.

Aquestes lletres de batalla es conserven a la Biblioteca Nacional de Madrid, que preserva també el manuscrit sobre Guillem de Varoich, un relat que resta inacabat i que és una adaptació del poema anglonormand Guy de Warwick, i que Martorell devia conèixer a través d’una traducció francesa del segle XV. Guillem de Varoich es considera com una mena d’esbós dels primers capítols del seu únic llibre que ens ha arribat complet, el Tirant lo Blanc. El mateix manuscrit conservat a Madrid conté una altra obra atribuïda a Joanot Martorell, Flor de cavalleria, però només se’n conserva el començament.

L’estada a Anglaterra, entre 1938-1939, és important per a Joanot Martorell. Hi llegeix llibres que més tard l’ajudarien en la seva vocació literària i, a més a més, coneix cavallers de tot el món que arribaven a la cort anglesa a la recerca d’aventures. Es pensa que hi va trobar els materials per a escriure la primera part del Tirant lo Blanc. És indubtable que el Tirant beu de la realitat de la seva època: lluites fratricides,


- 15 -

cavallers, amors difícils barrejats amb l’honor i amb els interessos familiars en joc. D’entre les influències trobades, hi ha la el poema de Guy de Warwik, la llegenda anglesa de l’ordre de la Garrotera i la incipient obra de Joan Roís de Corella. També un cert esperit de venjança contra aquells cavallers —el seu cosí i Gonçalbo d’Híjar, entre d’altres— a qui no es va poder enfrontar en el camp de batalla.

Joanot i el seu germà tenen encara nombrosos enfrontaments, reptes i encontres cavallerescos amb altres nobles, que desemboquen en l’empresonament dels germans en diverses ocasions entre 1440 i 1450. Arruïnat, Joanot es ven les seves propietats. Per a obtenir la protecció reial l’any 1452 l’escriptor ostenta el càrrec de cambrer reial d’Alfons el Magnànim, i més tard els càrrecs de trinxador i d’escrivà del príncep Carles de Viana.

Es pensa que Joanot Martorell comença la redacció de la seva obra cabdal el 1460, després d’un viatge a Itàlia. El Tirant lo Blanc és dedicat a l’infant Ferran de Portugal, germà del rei català Pere el Conestable. Sembla que quan Martorell acaba el llibre, arruïnat, empenyora el manuscrit cap a 1464 a Martí Joan de Galba per una quantitat de diners. És per això i per apreciacions de tipus estilístic, temàtic i d’estructura que alguns estudiosos mantenen que Martí Joan de Galba i també Joan Roís de Corella havien col·laborat en major o menor grau en la redacció de la novel·la de cara a la seva edició.

La mort de l’escriptor i cavaller té lloc l’any 1465.


- 16 -

Vida i viatges de Joanot Martorell Martí de Riquer, Literatura catalana medieval

Joanot Martorell, l’autor principal del Tirant lo Blanc, nasqué a Gandia, vers l’any 1414, en una família pertanyent a la mitjana noblesa, i el 1433 ja era cavaller («mossèn») i aviat intervenia en bandositats particulars, a les quals era molt afeccionada la seva família. El 1437 sostingué una aguda i incisiva correspondència cavalleresca amb el seu cosí Joan de Monpalau, a qui acusava d’haver donat paraula de matrimoni i deshonrat la seva germana, Damiata Martorell, escandalós afer en què intervingueren diversos cavallers valencians i l’infant Enric, i que dugué Joanot Martorell a Londres, on aconseguí que el rei Enric VI acceptés d’ésser jutge de la batalla singular amb el seu cosí, que havia de celebrar-se a Anglaterra. Els anys 1438 i 1439 els passà Martorell a la cort anglesa, esperant l’arribada del seu adversari, que no comparegué al repte i que, anys després, hagué d’indemnitzar econòmicament Damiata. De tornada a València, Joanot Martorell intervingué en d’altres conflictes cavallerescos, fou desafiat per Felip Boyl, que era un autèntic cavaller errant que havia lluitat a diversos punts d’Europa i, amb motiu del pagament d’unes possessions, tingué greus desavinences amb Don Gonçalbo d’Híxar, comanador de Montalbà, amb qui sostingué una agra correspondència cavalleresca i a qui també desafià a mort. Per aquell temps (1450) és possible que fes un altre viatge a Anglaterra. Se sap que estigué a Portugal i a la cort napolitana d’Alfons el Magnànim i que morí el 1468. Home orgullós i bregós, les seves lletres de batalla als seus diversos enemics ens el retraten agut i sorneguerament malintencionat, entusiasta d’una cavalleria aleshores ja en decadència, enemic de mercaders i juristes i partidari de l’acció directa. Però aquestes lletres revelen que era un gran escriptor.

En una de les seves estades a Anglaterra, Joanot Martorell conegué, a la biblioteca del rei Enric VI, una versió, sens dubte en prosa francesa, del vell romanç de Guy de Warwick, novel·la d’aventures cavalleresques, i prenent-ne un episodi, al qual afegí part de la doctrina exposada per Ramon Llull al Llibre de l’orde de cavalleria, escriví una narració titulada Guillem de Varoic, que ha pervingut inacabada i que després el mateix novel·lista refondrà als primers capítols del Tirant lo Blanc.


- 17 -

El text


- 18 -

La modernitat narrativa del Tirant lo Blanc Martí de Riquer, proemi a Aproximació al Tirant lo Blanc

El cronista Ramon Muntaner narra amb brevetat però amb ira continguda que, en un banquet que a la ciutat d’Andrinòpol fou ofert a Roger de Flor, Cèsar de l’Imperi i marit d’una neboda de l’emperador bizantí, entrà un grup d’alans «e van trer les espases e van tot especejar lo Cèsar e tots aquells qui ab ell eren».1 Això s’esdevingué el 4 d’abril del 1305. Llegim als episodis darrers del Tirant lo Blanc2 que Tirant, Cèsar de l’Imperi i marit de la filla de l’emperador bizantí, trobant-se a la ciutat d’Andrinòpol es passejà per la vora del riu i li prengué «tan gran mal de costat e tan poderós» que hagué d’allitar-se, es confessà, combregà, «ordenà son testament en presència de tots los qui ab ell eren» i poc després morí. Això fou escrit el setè decenni del segle XV.

Imaginem-nos un lector d’aquests dos episodis que no tingués ni la més petita informació sobre Roger de Flor i que desconegués totalment el Tirant lo Blanc i que li preguntéssim quina d’aquestes dues narracions és un relat fidel a un esdeveniment històric i quina és una ficció literària. No hi ha dubte que aquest hipotètic lector respondria que el text de Muntaner és una invenció novel·lesca i el del Tirant és el report d’un fet que realment s’esdevingué, car és més normal i corrent contreure una pulmonia, confessar-se, fer testament i morir al llit que no pas ésser acoltellat en un banquet a mans d’uns assassins. Els herois de les novel·les d’aventures moren lluitant, com Gauvain, o d’amor, com Tristany, o fent vida ermitana, com Lancelot, o en sublim santedat com Perceval, o en gloriosa longevitat, com Amadís; i per això Miguel de Cervantes, gran lector i admirador del Tirant lo Blanc, remarcà en aquesta novel·la que «aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen».

1 Ramon Muntaner, Crònica, cap. 215; edició de la Col·lecció Popular Barcino, VI, Barcelona, 1951, pàg. 46. 2 El títol genuí de la novel·la és Tirant lo Blanch, amb –ch final, forma avui perfectament lícita i correcta i recomanable en treballs de recerca. Però com sia que Blanch ací és un adjectiu és permès de modernitzar-lo en Blanc, cosa que no podríem fer si es tractés d’un cognom; així, el llinatge del gran poeta Ausiàs March no el podrem estrafer en Marc.


- 19 -

El Tirant , una «novel·la total» Martí de Riquer, Aproximació al Tirant lo Blanc

La Carta de batalla por Tirant lo Blanc que l’any 1968 signà Mario Vargas Llosa constitueix una fita decisiva en la interpretació crítica de l’obra feta per un excel·lent novel·lista actual, el qual es troba en magnífica disposició per a definir l’art narratiu de Joanot Martorell. Vargas Llosa va cercant una definició del Tirant: ¿és una novel·la de cavalleries, o una novel·la històrica, o pot ésser anomenada una novel·la militar, o potser costumista i social o tal vegada una novel·la eròtica o psicològica? Tot hi és al Tirant, que Vargas Llosa defineix com a «novel·la total»: «Novela de caballería, fantástica, histórica, militar, social, erótica, psicológica: todas esas cosas a la vez y ninguna de ellas exclusivamente, no más ni menos que la realidad. Múltiple, admite diferentes y antagónicas lecturas y su naturaleza varía según el punto de vista que se exija para ordenar su caos. Objeto verbal que comunica la misma impresión de pluralidad que lo real, es, como la realidad, objetividad y subjetividad, acto y sueño, razón y maravilla». En referir-se als plagis que es troben al Tirant, des de la dedicatòria fins als epitafis dels protagonistes, Vargas Llosa escriu: «En una novela, la procedencia de los materiales de creación importa menos que el uso que haga de ellos el autor; todo depende del provecho que les saque, pues en la creación literaria el fin justifica siempre los medios. El novelista crea a partir de algo; el novelista total, ese voraz, crea a partir de todo. Los plagios de Martorell interesan en la medida en que constituyen indicios de su ambición totalizadora, de su voluntad de servirse sin exclusiones y sin escrúpulos de toda la realidad como instrumento de trabajo, y en la medida en que muestran sus poderes omnímodos de creador, pues al no aparecer nunca como advenedizos, al estar tan perfectamente asimilados a su modo verbal, esos hurtos literarios resultan tan necesarios a su ficción como los hurtos que perpetró en la historia, la geografía y los demás dominios de lo real y como sus propias invenciones. Es decir, interesan en la medida en que esos plagios confirman su genio». L’obra de Martorell és una creació desinteressada, en la qual els materials reunits tendeixen a «crear una realidad total, única, original» i l’organització dels quals suposa una conscient estratègia narrativa: «los procedimientos y los métodos de organización de la materia narrativa de Martorell anuncian casi toda la estrategia de la novela moderna».

I la Carta de batalla de Mario Vargas Llosa es clou amb aquesta apreciació del Tirant lo Blanc: «Que en Martorell aparezca la ambición de escribir una novela total que caracterizará más tarde a los mejores narradores; que en su libro apunten técnicas que luego serán frecuentes en la novela, tendría un interés sólo anecdótico, si esta ambición y estas técnicas no le hubieran servido (a él solo, o a él y a Martí Joan de Galba, si es que la intervención de este último en la elaboración de la novela fue importante, lo que a mí me parece dudoso) para escribir un libro de la grandeza de Tirant lo Blanc. No son esta ambición y estas técnicas las que dan grandeza a esta creación, es esta creación la que da grandeza a esta ambición y a estas técnicas.


- 20 -

Porque aquí, una vez más, se comprueba que una técnica no existe por sí misma, sino en función de la materia que organiza y que esta materia adquiere autonomía, representatividad y poder de persuasión suficientes para vivir por cuenta propia, cuando ha sido organizada del único modo posible para que brotara en ella la vida. Tirant lo Blanc, ese cadáver, está ahí, en su injusta tumba del olvido, esperando que entren por fin los lectores a su mundo de vida hirviente y prodigiosamente conservada».


- 21 -

El Tirant , una ficció moderna

Mario Vargas Llosa, Lletra de batalla per Tirant lo Blanc (Traducció: Ramon Barnils)

«Es éste el mejor libro del mundo», va escriure Cervantes de Tirant lo Blanc, i la sentència sembla una broma, ara. Però resulta ésser cert que es tracta d’una de les novel·les més ambicioses i, del punt de vista de la construcció, potser la més actual de totes les clàssiques. No ho sap ningú perquè molt pocs la van llegir i perquè ara ja ningú no la llegeix, tret d’alguns professors, els treballs d’anàlisi històrica, vivisecció estilística i sondeig de fonts dels quals solen contribuir involuntàriament a accentuar la condició funeral d’aquest llibre sense lectors, ja que només s’autopsia i embalsama els morts. Aquests assaigs erudits, i a vegades admirables per la seva rigor i informació, com el pròleg de Martí de Riquer a l’edició de 1947, no demostren mai l’essencial: la vitalitat d’aquest cadàver. Passa que la vida d’un llibre —la vigència de les seves tècniques, l’eficàcia de la seva fantasia, el seu poder de persuasió que no ha disminuït amb els segles— no es pot descriure: es descobreix per contaminació quan es troben el llibre i el lector. Què ha impedit fins ara que Tirant lo Blanc i els lectors es trobin? Aquest drama no s’explica només pel drama de la llengua en què la novel·la va ser escrita (les llengües en què es van narrar les històries originals del Cid, de Beowulf, de Roland o de Peredur són menys desxifrables per al lector comú dels nostres dies i tot i amb això aquests herois estan més vius que no Tirant), sinó, sobretot, pel drama d’un gènere: les novel·les de cavalleria. Un tòpic ensenya que Cervantes les va matar. La solitària mà d’un manc va poder perpetrar un genocidi tan nombrós? Les havia condemnades l’Església i, perseguides per la Inquisició, molts escriptors les van vituperar i finalment la societat les va oblidar: quin temor va inspirar aquesta conjura? He llegit només uns quants llibres de cavalleria (on llegir aquests centenars de títols catalogats per Pascual de Gayangos i Henry Thomas?) i penso que va ésser la por del món oficial a la imaginació, que és l’enemiga natural del dogma i l’origen de tota rebel·lió. En un moment d’apogeu de la cultura escolàstica, de tancada ortodòxia, la fantasia dels autors de cavalleria degué resultar insubmisa, subversiva la seva visió lliure i sense capçanes de la realitat, agosarats els seus deliris, inquietants les seves criatures fantàstiques, els seus apetits diabòlics. En la matança de les novel·les de cavalleria va caure Tirant i per la inèrcia del costum i el pes de la tradició encara no ha estat ressuscitat, vestit amb la seva armadura blanca, muntat en el seu cavall i llançat a la caça del lector, desgreujat. Però més important que esbrinar la raó de l’oblit en què ha viscut aquesta novel·la és d’arrabassar-la a les catacumbes acadèmiques i sotmetre-la a la prova definitiva del carrer. ¿S’esmicolarà en sortir a la llum, com aquests fòssils que els museus conserven amb substàncies químiques? No, perquè aquest llibre no és una curiositat arqueològica sinó una ficció moderna.


- 22 -

El muntatge


- 23 -

Alguns apunts sobre la dramatúrgia d’aquest muntat ge

Roger Cònsul, dramaturg de l’espectacle

Adaptar una novel·la a un text per a teatre sempre planteja un canvi de format substancial: un univers narratiu s’ha de transformar en un univers dramàtic, d’acció. Adaptar una novel·la del segle XV, amb el seu propi llenguatge específic de l’època, a una representació teatral per a un públic del segle XXI, també planteja una certa «traducció» que faci més entenedor el text. És cert que els espectadors de teatre anglesos encara poden escoltar Shakespeare en l’anglès del segle XVII, però a Anglaterra hi ha hagut una continuïtat, feta tradició, que fa que la distància entre segles no sigui un problema primordial per entendre l’obra. A Catalunya no hi ha hagut aquesta continuïtat; i en una representació teatral no pots passar la pàgina enrere per mirar d’entendre millor el que s’ha dit: l’espectacle ha de continuar. Per altra banda, i com a darrer factor d’aquesta introducció: el fet d’adaptar un clàssic com el Tirant, un llibre cabdal i fronterer admirat ja per Cervantes i per tants d’altres, per a un públic preferentment adolescent (no oblidem que l’original té unes mil pàgines!) planteja una qüestió d’enfocament: quins fragments agafes, quins personatges deixes de banda... Una qüestió de tria que, al principi del treball, ens va generar una sèrie de premisses que ens van servir de brúixola.

La primera premissa de treball va ser la fidelitat a la faula original. I si en algun moment la necessitat ens ha fet inventar text (molt poques vegades), ho hem fet tan sols per unir fragments i rèpliques de capítols allunyats, per polir, matisar, presentar personatges, acabar escenes, etc. En resum, per fer més entenedora l’acció de la nostra proposta.

La segona premissa ha estat fer un producte que fos entenedor a la vegada que engrescador per a un públic juvenil (de 3r d’ESO i 1r de Batxillerat) en endavant. La temàtica de la pròpia novel·la ens ho posava fàcil. Què hi ha més engrescador per a un públic jove que l’aventura i l’amor —els dos temes principals del Tirant lo Blanc? És clar que tampoc hem oblidat la temàtica del carpe diem («El goig s’ha de prendre quan passa, el temps perdut no es recupera», diu Plaerdemavida), ni tampoc el de la mort dels dos amants.

La tercera premissa ha estat plantejar-nos el llenguatge de l’obra i treballar-lo a fons; cal recordar que l’original de Joanot Martorell està escrit en valencià del segle XV. Nosaltres volíem ser fidels a les formes antigues del text original, però també havíem d’estar atents a la recepció d’aquest text per part d’espectadors del segle XXI. Es tractava de presentar el Tirant amb un llenguatge el més entenedor possible però que conservés l’aroma original humanista. En aquest aspecte, vam consensuar i definir el llenguatge emprat finalment amb els serveis educatius del TNC, assessorats pel Departament d’Educació i la Institució de les Lletres Catalanes, sota aquesta premissa: creiem que hem de ser respectuosos (i seriosos) amb el nostres clàssics, però també cal tenir en compte que la nostra tradició teatral no té referents ni ha establert un codi clar en aquests casos. Si de cas, la nostra adaptació ha d’incentivar a obrir portes i fer


- 24 -

que els lectors joves (i no tan joves) perdin la por als textos antics i els llegeixin sense preocupacions.

La quarta premissa ha estat l’exigència en el nivell educatiu de la proposta, sabent com sabíem que l’espectacle estava destinat a alumnes d’ESO i Batxillerat. En aquest aspecte hi intervenen molts factors: la durada, com tractar l’acció bèl·lica, l’erotisme...

Pel que fa a l’extensió, sempre hem volgut que l’espectacle no sobrepassés gaire més dels 90 minuts, i això volia dir reduir a unes cinquanta pàgines l’obra original, que en té més de mil. Per a la tria de capítols hem utilitzat, sobretot, les darreres publicacions escolars del Tirant, les dels «episodis amorosos». A més a més, hem preferit explicar bé els episodis de Constantinoble, que són els més centrals i coneguts de l’obra, i pels quals s’hi ha de passar tant sí com no, i també el final dramàtic dels dos amants. No volíem estar condicionats a explicar tota l’obra massa ràpidament. Tot i això, a l’inici de la proposta un narrador explica com Tirant és armat cavaller i guanya tots els torneigs a Anglaterra, i com s’ha fet famós per la Mediterrània gràcies als dots d’estratègia que ha après del llibre Arbre de Batalles que li ha donat l’ermità Guillem de Varoic. Una altra part que també apareix només narrada és la dels capítols del Nord d’Àfrica, que necessitàvem per explicar l’evolució d’algunes trames i personatges protagonistes, i per arribar de nou a Constantinoble i acabar la peripècia.

Un altre tema a treballar sota l’òptica de fer un Tirant amb «voluntat educativa» ha estat el fet de com tractar la violència i el sexe. Ara bé, només cal fer un cop d’ull al panorama del cinema, dibuixos animats i jocs d’ordinador per veure a quin nivell estem avui en dia (tot i que el «directe teatral» sempre planteja uns codis de llenguatge diferents). Nosaltres no hem volgut defugir uns temes que són consubstancials en el Tirant, on apareixen caps tallats, execucions a sang freda, pits, nus, infidelitats, lesbianisme, promiscuïtat... Tampoc hem deixat de banda totes les analogies, que Martorell ja fa, sobre el cos de la dona com si fos un castell a conquerir (sexualment). El propi text ens ha marcat el camí: hi ha narracions de batalles brillants i monòlegs divertidíssims de temàtica textual. El somni de Plaerdemavida, dins el capítol de les Bodes Sordes, per exemple, permet evocar una nit de passió des d’un record que es fa present. Tots sabem que els ginys literaris de Martorell són intel·ligents, i els hem utilitzat a favor nostre. Teníem clar que la nostra proposta no podia ser verge i immaculada, si no, no seria el Tirant! Si Carmesina va destapada per la calor que fa «i mostra els pits com dues pomes del paradís», i això fa embadalir Tirant, no podem obviar l’aspecte físic d’aquesta seqüència. Com tampoc podem oblidar la violència que utilitza Diafebus quan fa l’amor per primera vegada amb Estefania o també quan això passa entre Tirant i Carmesina. Una altra qüestió és si la direcció de l’espectacle potencia o no l’aspecte visual de les escenes «gore» que el Tirant original ja planteja (caps tallats, sang, o quan Carmesina es llença sobre la tomba de Tirant i es trenca el nas), i igualment si es potencien o no les escenes sexuals.

Un aspecte estilístic de la nostra proposta és l’aparició de molts moments narrats. En un principi, la narració i el teatre són dues maneres diferents d’explicar una història, dos codis diferents, però nosaltres hem volgut utilitzar les narracions durant l’acció dramàtica ja que el llenguatge narratiu de Martorell té un alt nivell literari. Per això hem


- 25 -

optat per mantenir-los. A més, i situant-nos ja cap al final de la proposta, la narració ens obria una dimensió de distanciament èpic que creiem interessant i del tot contemporània. Ara bé, cal apuntar també el contrari: en el Tirant original apareixen alguns episodis i situacions molt teatrals, com per exemple l’episodi de la cama en lo lloc vedat, en el qual només hem hagut d’estirar el fil per transformar-lo gairebé en una escena de vodevil.

No ens agradaria acabar aquesta text sense fer més referència explícita al que ha estat el veritable cavall de batalla del nostre treball: l’adaptació de Martorell a un llenguatge que, tot i tenir la flaire de l’original, es fes entenedor de cara al receptor i llisqués teatralment. Creiem que hem estat fidels al llenguatge emprat per l’autor tot i que li hem esborrat la formalitat, les repeticions, els tractaments, el lèxic poc entenedor... donant-li així un ritme i una cadència més adaptada als nostres temps.

Per acabar, ens agradaria mostrar-vos un exemple pràctic de tot això. És el següent:

MODEL DE TEXT (inici del Capítol CLXIII)

ORIGINAL DE JOANOT MARTORELL

PLAERDEMAVIDA: A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo dormia en una cambra de parament en companyia de quatre donzelles, e que Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e venia al nostre llit e mirava si dormíem, e véu-nos dormir, jo estava alienada que no sé si dormia o vetllava [...] E vostra altesa estava ben perfumada e algaliada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant-vos molt sovint.

ADAPTACIÓ TONI SALA (català modern)

PLAERDEMAVIDA: A la majestat vostra diré tot el que he somiat. Jo dormia en una gran cambra en companyia de quatre donzelles i Estefania venia amb una espelma llarga i prima, per no portar massa llum, i s’acostava al nostre llit i mirava si dormíem, i ens va veure totes dormir. Jo estava fora de mi mateixa, que no sé si dormia o estava desperta [...] I vostra altesa estava ben perfumada amb aroma d’algàlia. Tirant us tenia als seus braços i us portava per la cambra i us besava molt sovint.


- 26 -

ADAPTACIÓ AL CATALÀ MODERN DE GEMMA COCA

PLAERDEMAVIDA: Diré a la Majestat vostra tot el que he somiat. Quan jo dormia en una de les cambres principals en companyia de quatre donzelles, vaig veure que Estefania venia amb una candela encesa, per no fer gaire llum, i venia al nostre llit i mirava si dormíem. I ens va veure dormir a totes. Jo estava alienada, que no sé si dormia o vetllava. [...] I vostra Altesa estava ben perfumada. Tirant us tenia als seus braços i us portava per la cambra besant-vos molt sovint.

VERSIÓ MODERNA D’ANTON M. ESPADALER

PLAERDEMAVIDA: A la majestat vostra diré tot el que he somiat: Jo dormia en una cambra de parament, en companyia de quatre donzelles, quan Estefania entrava amb una candela encesa, per no fer molta llum, i venia al nostre llit i mirava si dormíem, i ens veia dormir a totes, però jo estava alienada, que no sé si dormia o vetllava. [...] I vostra altesa estava ben perfumada i algaliada. [...] Tirant us tenia en els seus braços i us portava per la cambra besant-vos molt sovint.

ADAPTACIÓ DE JOAN SALES

PLAERDEMAVIDA: Jo dormia a la meva cambra i somiava que l’Estefania venia amb un estadal encès per no portar molta llum; i anava primerament a la sala de les seixanta donzelles, i després al meu llit, mirant d’una en una si dormíem. [...] I vosaltres a la finestra i ells al peu, passàveu les hores en amoroses raons fins que començava a clarejar.

VERSIÓ TEATRAL DE MARIA AURÈLIA CAPMANY

PLAERDEMAVIDA: Ara per alegria vostra us contaré tot el que he somiat. [...] Com Tirant venia e entrava a la cambra e trobava Carmesina ben perfumada e algaliada, e Tirant la prenia en sos braços

VERSIÓ TEATRAL DE BENET I JORNET

PLAERDEMAVIDA: He somiat que Tirant i Diafebus entraven descalços en aquesta cambra i s’estaven amb vosaltres dues, fins al matí, gitats al llit [...]


- 27 -

ADAPTACIÓ DE ROGER CÒNSUL I PERE PLANELLA

PLAERDEMAVIDA: Escolteu el que he somiat. Jo dormia a la meva cambra, quan Estefania va venir amb una espelma per veure si dormia. [...] Vostra Altesa anava ben perfumada, vestida i no pas despullada. [...] Tirant us tenia en els seus braços i us portava per la cambra besant-vos molt sovint...


- 28 -

Disseny de l’escenografia

Imatges de la maqueta escenogràfica creada per Elisenda Pérez


- 29 -


- 30 -

Figurins de vestuari

Figurins del vestuari creat per Maria Albadalejo i Carlota Ricart

Carmesina


- 31 -

Emperador


- 32 -

Emperadriu


El Tirant al teatre català

de les últimes dècades


- 34 -

Versions teatrals del clàssic

Maria Aurèlia Capmany, «Tirant lo Blanc o la mina d’or», pròleg a Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc de Josep M. Benet i Jornet

Titulo aquest pròleg introductor «Tirant lo Blanc o la mina d’or» perquè crec realment que el llibre de Joanot Martorell i de Joan de Galba és una mina d’or gairebé inesgotable per treure’n versions i més versions d’una història alhora èpica i quotidiana, alhora tràgica i festiva, un pou sense fons en el qual veiem córrer l’aigua dels segles en un dels instants més brillants, més densos, més plens de totes les alegries i de tots els plaers que una nova interpretació del món anuncia.

No voldria parlar de la versió de Josep Maria Benet i Jornet, que ell titula Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc, amb un subtítol netament aclaridor (peça basada en la novel·la de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba), sense recordar les altres versions que jo conec, demanant prèviament excuses per les que em pugui deixar al tinter per ignorància.

Penso que va ser en Joan Sales el primer que va treure una obra de teatre de la mina d’or. Joan Sales va entrar en el meravellós edifici literari ben decidit a endur-se’n aquells elements que li fornirien una comèdia vodevilesca però gentil alhora, plena d’un erotisme feliç i sense màcula de pecat ni de remordiment. El títol que Sales va posar a la seva obra teatral t’avisava de les seves intencions: Tirant lo Blanc a Grècia o qui mana a can Ribot. L’eficàcia de l’atrevida elecció no es va fer esperar i l’èxit va ser rotund encara que no curt, com s’estilava en aquell temps en què l’ADB posava en escena obres d’autors catalans sobretot, acompanyades d’alguns clàssics. Recordo el muntatge d’una claror gairebé enlluernadora i especialment dues actrius que formaven part del que se’n deia teatre vocacional, avui definitivament i desgraciadament desaparegut; em refereixo a Maria Rosa Fàbregas en el paper de Carmesina i a Núria Picas en el de Plaerdemavida.

La proposta de Joan Sales era diàfana. No es proposava oferir la síntesi d’un llibre esplèndid, ni tan sols servir-se d’un llenguatge de vibracions no sols llunyanes sinó especialment poètiques. Sales es proposava divertit un públic d’ara mateix, i el tema de l’amor en la seva plena i arriscada aventura de l’home i la dona sencers servia perfectament per al discurs. En el llenç evocador no faltava certament cap personatge. Amb un repartiment gairebé veí de les òperes, amb les parelles específicament centrades en el seu discurs amorós, la passió sense límits i arriscada de Tirant i Carmesina, la sensualitat i la trapelleria per part de Plaerdemavida, la grotesca i inevitable presència de la viuda reposada que com a contrafigura de l’heroïna té un paper important en la història.


- 35 -

He de confessar que la meva primera incursió pels viaranys de les aventures mediterrànies del nostre heroi va tenir un origen netament pedagògic. Amb aquell instint tan útil d’instruir delectant, vaig convertir el voluminós llibre en una petita obra teatral per tal que la representessin per celebrar el fi de curs els nois i les noies del col·legi Isabel de Villena. Era tan clara la intenció pedagògica, que en la versió no hi faltava cap dels elements que a mi em semblaven essencials: la trobada del futur heroi a través de la son amb l’ermità misteriós; la cerimònia en què el rei d’Anglaterra l’arma cavaller; un parell de combats per il·lustrar la nova tasca del nostre heroi; l’arribada a Sicília i la seva intervenció astuta com a servent i conseller de l’infant Felip; el reclam de l’emperador de Constantinoble i l’acceptació per part de Tirant i els seus amics de fer-se càrrec de l’empresa d’allunyar tots els seguidors de Mahoma; els amors amb Carmesina; la malaltia sobtada, que bé podria ser una pulmonia; el testament i la confessió, la mort de Carmesina i el bell i magnífic epitafi com a colofó final. Fins i tot, perquè no se m’enfadessin els pedagogs dolços, per tancar l’obra fèiem reaparèixer els personatges per tranquil·litzar amb la seva presència l’esperit de les criatures, que havien vist la fi d’aquells éssers tan amables en plena joventut.

L’obreta, modesta, ha fet el seu recorregut, i el que m’agrada més és que s’ha fet i en abundància per terres de València. També en temps de l’Escola Adrià Gual se’n va fer una versió dirigida per en Jus Segarra per a les sessions de teatre de «Cavall Fort».

Molt de temps després, una nova proposta per a convertir en obra teatral la novel·la medieval-renaixentista em va arribar a través dels organitzadors del Congrés d’Història de València l’any 1972. Es tractava de fer un text per a La Cassola d’Alcoi, que la posaria en escena en honor dels congressistes. Em sembla recordar que l’èxit de l’empresa va meravellar els propis actors i no diguem l’auditori. Sempre recordaré la versió dels alcoians per moltes coses. En primer lloc, perquè tenies la impressió que l’herència cultural corria per profundes deus des dels temps remots fins a la realitat actual. Els actors de La Cassola entenien, sense equivocar-se, què feien, com parlaven i de què parlaven els personatges de la història. Vaig conservar, és clar, les formes valencianes del llenguatge original que, amb el bell accent d’Alcoi, cobrava tota la seva noblesa. Més d’un dels estudiosos que es reunien aquells dies a València, va comentar admirat: «Hem sentit parlar els personatges com devien parlar el mateix Joanot Martorell i en Martí Joan de Galba». Aquesta versió teatral va ser també afortunada.

Temps després, sota els auspicis de la Caixa de Pensions, se’n va fer una nova versió que va recórrer tot Catalunya i va acabar el seu periple al Grec. Va ocupar-se del muntatge escènic en Josep Anton Codina i va fer els decorats en Lluís Utrilla i el vestuari en Joan Martí. En aquesta versió, en què les veus ja no serien les veus boniques i de dicció diàfana dels alcoians, vaig procurar tanmateix, conservar algunes reminiscències del vell llenguatge. Per convèncer els actors barcelonins que havien de dir «jo ame» en lloc de «jo estimo» els deia que els actors anglesos saben fer seu el


- 36 -

llenguatge de Shakespeare sense trair-lo i que així havien de fer ells amb el llenguatge ric i ple de color de Joanot Martorell.

No van acabar aquí les meves aventures amb la història quasi infinita. Un bon dia en Josep Maria Forn em va demanar ajuda per a un serial televisiu i, després, per a un guió cinematogràfic, tot guardat dintre un calaix.

No vull oblidar, però, la versió que en forma de còmic vaig realitzar en col·laboració amb Andreu Martí i amb dibuixos de Joan Marsà, per a l’editorial Bruguera. La versió en còmic em va plantejar seriosos problemes. No sols els de confeccionar escena per escena; també el fet d’haver de dibuixar concretament el que s’explicava m’obligava a entendre el text amb una minuciositat que no m’hauria plantejat mai. Recordo el nostre dibuixant dient-me que li havia de dir amb tota exactitud com s’ho feia Tirant per trencar el setge de l’Illa de Rodes per portar vitualles als assetjats. I com s’ho feia després per sabotejar les naus enemigues de tal manera que s’havien de retirar derrotades. Ho vam aconseguir i si us llegiu el còmic sabreu que l’estratègia utilitzada per Tirant lo Blanc va ser molts segles tard imitada per Lord Nelson en la batalla de Trafalgar. Recordo, per exemple, que turmentaven el nostre dibuixant els models físics dels seus personatges; li vaig aconsellar que em fes un Tirant que s’assemblés aproximadament al futbolista Bernd Schuster; Tirant devia ser ros i del que no hi ha dubtes és que era fort, que tenia unes magnífiques cuixes i que l’expressió de la seva cara era un si és no és infantil i passava de l’alegria a la pena amb molt facilitat. Pel que feia a la Carmesina, era un model tan clarament renaixentista que li podia servir el retrat de Lucrècia Borja o de Simoneta Vespucci. I pel que fa al duc de Macedònia, tan terrible, li vaig proposar que es fes un autoretrat. Allí són, per sempre més, estergits per al món infantil els nostres personatges.

No puc oblidar, en parlar de la presència del Tirant en el món infantil, el muntatge escènic que en Josep Anton Codina va fer amb el ple dels alumnes de les escoles Laietània. El resultat, a nivell infantil, recordava les grans produccions de Cecil B. de Mille. Cada curs s’havia fet càrrec d’una de les fraccions del muntatge. Hi havia una classe de frares, una classe de cavallers cristians, una classe de guerrers moros. No hi faltava, és clar, tota una aula sencera de dames de la cort. Veure moure’s tota aquella gran parada de personatges a l’escenari del Palau de la Música va ser una de les coses més divertides que havia vist mai.

Seria un error oblidar-se d’un altre vessant escenogràfic que no podia deixar en oblit l’atractiva epopeia de Tirant lo Blanc. Em refereixo al Teatre de Titelles. Que jo recordi es va fer una versió de la història que va dirigir i realitzar La Claca. Desitjaria que els titelles que representaven els personatges existissin encara perquè eren boniquíssims.

Naturalment cal esmentar, per la qualitat i l’èxit obtingut, la representació a càrrec del Teatre dels Somnis (secció infantil del teatre de la Diputació de València) que sota la direcció de Manuel Cubedo, el grup Duende i el grup Enteulat es va realitzar per a


- 37 -

alegria dels abundants espectadors, i que per aquests atzars absurd de les comunicacions teatrals no hem pogut veure a Barcelona.

Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc és el fruit apassionat i alhora meticulós i també, m’atreviria a dir, realista de la dramatúrgia de Josep Maria Benet i Jornet. La primera impressió que t’enduus amb la lectura de les més de cent pàgines de la versió és que l’home de teatre que és l’autor no es deixarà ni la duresa efectiva de les batalles, ni la pintoresca eficàcia del vocabulari, ni la múltiple presència de l’amor en tots els seus vessants: de plaer, de dolor, de gelosia, de voluptuositat i, fins i tot, de crueltat. [...]

Recomano, sens dubte, la lectura d’aquest llibre que ara teniu a les mans. És molt possible que la lectura inciti a buscar el llibre que va veure la primera edició el 1490. I és molt possible que d’aquests nous lectors en sorgeixin noves versions del Tirant, perquè de la lectura d’un autèntic clàssic neixen sempre noves visions de la història. Aquest és el seu secret, aquesta és la mina d’or.


- 38 -

En Tirant lo Blanc a Grècia , de Joan Sales. Dir. Jordi Sarsanedas. Palau de la Música Catalana, 1958.

Fotografia de Pau Barceló, Museu de les Arts Escèniques.


Tirant lo Blanc , de Mª Aurèlia Capmany. La Cassola d’Alcoi. Teatre Principal de València, 1971.



- 40 -

Tirant lo Blanc , de Mª Aurèlia Capmany. Dir. Josep-Anton Codina. T eatre Grec, 1976.



- 41 -

Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc , de J. M. Benet i Jornet. Dir. P. Rouba. Teatre Ro mea, 1988.

Fotografia de Ros Ribas, Museu de les Arts Escèniques.


- 42 -

Tirant lo Blanc , de Marduix Titelles. Dir. J. Pujol i Cortès. Saló del Tinell, 1989.

Fotografia de Ros Ribas, Museu de les Arts Escèniques.


- 43 -

Tirant lo Blanc , de Calixto Bieito y Marc Rosich. Dir. C. Bieito. Teatre Romea, 2007.

Fotografia de David Ruano, Museu de les Arts Escèniques.


- 44 -

Tria de fragments de

Tirant lo Blanc (versió de Roger Cònsul i Pere Planella)


- 45 -

***

NARRADOR: Tirant lo Blanc, un jove escuder natural de la Bretanya francesa i del llinatge de Roca Salada, viatja acompanyat dels seus cosins Hipòlit i Diafebus a l’illa d’Anglaterra, amb motiu de les bodes del rei Enric amb la filla del rei de França. Abans d’arribar a la cort anglesa, Tirant s’adorm damunt del cavall, surt del camí i es troba amb un ermità que l’instrueix sobre què és l’Orde de Cavalleria i li fa a mans el llibre Arbre de Batalles, que tant l’ajudarà en les seves aventures. El que Tirant no sabrà mai és que aquest ermità és el famós Comte Guillem de Varoic, un noble que abandonà la vida mundana després d’haver vençut els infidels que assetjaven l’illa d’Anglaterra. A la cort anglesa, Tirant és armat cavaller i adquireix un gran prestigi per haver sortit victoriós de tots els tornejos. Al cap d’un any, de retorn a la Bretanya francesa, Tirant s’assabenta que l’illa de Rodes està assetjada pel Soldà del Caire i els genovesos, i decideix anar-hi. Burla el setge amb grans dots d’estratègia, allibera l’illa i més tard conquereix la ciutat de Tunis. El prestigi de Tirant creix per tota la Mediterrània.

A Sicília, rep una carta de l’Emperador de Constantinoble demanant-li que passi al seu servei, ja que els turcs han conquerit gran part de l’Imperi Grec. És aquí on comença la nostra història. Tirant marxa immediatament cap a Constantinoble on és rebut amb grans honors. L’Emperador li concedeix, imagineu-vos, la Capitania General de l’Imperi! Tirant no l’accepta, no vol fer injúria al Duc de Macedònia, a qui legítimament li correspondria la dignitat del càrrec.

TIRANT: El Duc de Macedònia mereix més que jo aquesta alta dignitat, senyor.

NARRADOR: Però l’Emperador li diu:

EMPERADOR: «A casa meva no mana sinó el que jo vull, i jo vull i mano que des d’ara sigueu el capità general de tot l’Imperi!»

NARRADOR: I així fou.

***


- 46 -

***

NARRADOR: I mentre l’Emperador deia aquelles paraules, les orelles de Tirant l’escoltaven, però els ulls contemplaven la gran bellesa de la Infanta Carmesina. La bellesa de Carmesina va entrar pels ulls de Tirant i ja mai més va trobar la porta per sortir-ne. I com que feia molta calor, ja que les finestres havien estat tancades pel dol, la Infanta anava mig descordada i mostrava els pits com dues pomes del paradís que semblaven de cristall. I els ulls de Tirant en van quedar presos i captius, fins que la mort dels dos els va separar.

***


- 47 -

***

DIAFEBUS: Estefania! Deixeu-me que us besi tres cops per honor a la Santíssima Trinitat (Li fa tres petons a la boca. Carmesina i Plaerdemavida riuen per sota el nas.)

PLAERDEMAVIDA: (A Diafebus.) Senyor Diafebus, que no veieu la cara d’Estefania? Què li heu fet? Si sembla que hagi bufat el foc, que té la cara vermella com la rosa al mes de maig!

Plaerdemavida i Carmesina riuen i se’n van. Diafebus i Estefania queden sols.

ESTEFANIA: (Apassionada.) Només la vergonya em reté de marxar amb vós, Diafebus, i abans que marxeu... Vull que per pròpia voluntat prengueu possessió de mi... (Reacció de Diafebus.) ...però de cintura en amunt.

DIAFEBUS: Ai, senyora meva!

Diafebus li posa les mans sobre els pits.

NARRADOR: I com podeu veure, Diafebus no va ser gens mandrós: va posar-li de seguida les mans als pits, tocant-li les mamelles i tot el que va poder...

De sobte ell li troba una nota amagada entre els pits i es queda parat.

DIAFEBUS: Què és això?

ESTEFANIA: Llegiu el que està escrit i no estigueu fora de vós. I no penseu tant!

DIAFEBUS: (Llegint.) Jo, Estefania de Macedònia, filla del príncep Robert, us prometo a vós, Diafebus de Muntalt, que amb aquestes paraules us prenc per marit. Aporto el ducat de Macedònia, cent deu mil ducats venecians, tres mil marcs de plata, (Va llegint els números i obre cada cop més els ulls.) vuitanta-tres mil..., cent-dos mil..., trenta-quatre mil..., i la meva persona, que encara estimo més.

Diafebus i Estefania es fan un petó llarg. Apareixen Carmesina i Plaerdemavida, i també Hipòlit.

PLAERDEMAVIDA: Hipòlit, allò que s’estima, com més es veu més es desitja. I per això penso que porta més plaer el mirar que no el pensar. I jo us veig tan sovint amb els ulls del pensament que m’agradaria mirar-vos més sovint.

HIPÒLIT: Encara no m’heu vist prou?

Plaerdemavida es queda parada, i Diafebus i Hipòlit se’n van. Carmesina i Estefania, rient, s’emporten Plaerdemavida.

***


- 48 -

***

PLAERDEMAVIDA: Escolteu. Jo dormia a la meva cambra, quan Estefania va venir amb una espelma per veure si dormia. Caminava molt suaument per no fer remor. Després va anar a trobar el meu senyor Tirant i el Conestable Diafebus que l’esperaven fora, i els va fer entrar dins la vostra cambra. Vostra Altesa anava ben perfumada i Tirant us tenia als seus braços i us besava molt sovint... I la Vostra Altesa li deia:

CARMESINA: «Deixa’m, Tirant, deixa’m».

PLAERDEMAVIDA: I us posava sobre el llit. Ai, llit! Qui us ha vist i qui us veu ara, tot sol! On és aquell que estava aquí quan jo somiava? I em va semblar que m’aixecava, que m’hi acostava i mirava tot el que fèieu.

CARMESINA (Rient tota l’estona): I no heu somiat res més?

PLAERDEMAVIDA: Sí, Santa Maria! Vós agafàveu un llibre d’oracions i dèieu:

CARMESINA: «Tirant, jo t’he deixat venir aquí per donar-te una mica de descans. Si m’estimes, m’has de prometre que no haig de tenir por de tu. La meva castedat és molt lloable. I ara he de resar les meves oracions...»

TIRANT: «Doncs sereu condemnada per tots els que estimen, ja que em voleu fer patir tant, però estaré content de fer tot el que la vostra majestat vulgui».

PLAERDEMAVIDA: Llavors vaig tenir la visió de com ell us desfeia la peça dels pits i amb pressa us els besava, i us volia posar la mà sota la faldilla per buscar-vos les pessigolles, i vós no l’hi volíeu permetre, perquè em temo que si l’hi haguéssiu permès, el vostre jurament hauria perillat. Després vaig veure, somiant, que Estefania estava sobre el llit amb Diafebus i em sembla que li veia blanquejar les cames, i deia sovint:


- 49 -

ESTEFANIA: «Ai senyor, que em feu mal! Tingueu-me una mica de llàstima i no em vulgueu matar del tot!»

PLAERDEMAVIDA: I veient els crits que feia, agafava un llençol, se’l posava a la boca, i amb les dents l’estrenyia ben fort per no cridar. Però no se’n va poder estar que al cap de poc no fes un crit:

ESTEFANIA: «Ai! Ai!»

PLAERDEMAVIDA: I el Conestable li va tancar la boca. I la meva ànima, sentint aquell plany saborós, em feia complànyer la desgràcia meva de no ser la tercera amb el meu Hipòlit. I Estefania continuava cridant, però ara amb un altre to:

ESTEFANIA: «Ai! Trista de mi! Què faré? Vés-te’n, cruel amb poc amor, que no tens pietat de mi!»

NARRADOR: Estefania se’n dolia, d’aquestes bodes sordes...

ESTEFANIA: A les meves bodes no han vingut els cortesans, ni cap capellà s’ha vestit per dir missa; no hi ha vingut ma mare ni més parents; no han tingut la feina de despullar-me la roba i vestir-me la camisa nupcial; no m’han fet pujar per força al llit perquè jo hi he sabut pujar sola; no han tingut feina els músics de tocar ni de cantar, que hi ha hagut bodes sordes.

NARRADOR: I quan es féu de dia i tothom s’hagué vestit, l’Emperador va marxar cap a Constantinoble. I diuen que després d’acomiadar-se de l’Emperador, Tirant s’acostà a la princesa. Ella s’aixecà el vel i amb llàgrimes als ulls no va poder dir altra cosa que:

CARMESINA: «Serà!»

NARRADOR: I ningú no recorda que mai hagi succeït a cap cavaller un cas semblant: fora de si, Tirant caigué del cavall.

CARMESINA: Capità! Com és que heu caigut?

TIRANT: Senyora, no és estrany que un home caigui: un cavall té quatre peus i cau. Com no ha de caure un home, que només en té dos? (Carmesina surt.)

Entra Tirant, coix i amb una crossa.

TIRANT: Senyora, com es troba la dama que jo més estimo?

PLAERDEMAVIDA: Ai, beneit! Si haguéssiu vingut més aviat, l’hauríeu trobada al llit. I si l’haguéssiu vista com jo, la vostra ànima tindria glòria eterna. Com que sé que teniu moltes ganes de la cosa desitjada, us ajudaré. Passeu. I per què no ve amb vós el meu Hipòlit?


- 50 -

Tirant i Plaerdemavida entren a la cambra de Carmesina. Estefania l’està pentinant.

CARMESINA: Qui us ha donat permís per entrar aquí? Ni és convenient, ni tens el dret d’entrar-hi sense el meu permís. Et prego que te’n vagis, que si l’Emperador ho sap...

Per molt que Carmesina digui, Tirant no li fa cas: se li acosta, l’agafa pels braços, la besa a les mans, a la boca, als pits... És com un joc. Tirant li vol posar les mans sota la faldilla. Plaerdemavida i Estefania ajuden Carmesina tot rient. Tot d’una entra l’Emperadriu anunciada per un herald.

ESTEFANIA: Ai, que ve la senyora Emperadriu!

Tots s’espanten. Tirant es llença a terra i les donzelles li llencen roba a sobre. Carmesina s’asseu sobre l’embolic de roba, i es continua pentinant com si res. L’Emperadriu s’asseu al costat de la seva filla...

NARRADOR: Va anar de poc que l’Emperadriu no s’assegués sobre el cap de Tirant.

L’Emperadriu s’aixeca per anar a resar al fons de l’estança. Les donzelles la segueixen per poder tapar la fugida de Tirant que s’aixeca de sota la roba, li fa un darrer petó a Carmesina i se’n va, però de seguida torna a entrar.

ESTEFANIA: Ai, que ve l’Emperador!

CARMESINA: Ai, pobra de mi!

TIRANT: Com em podeu salvar, senyora?

CARMESINA: Sempre veniu a hores indispostes, vós!

Carmesina comença a tapar Tirant amb la mateixa roba, i les donzelles l’ajuden. Corredisses. Finalment, Carmesina torna a asseure’s sobre la roba on hi ha Tirant.

NARRADOR: I l’Emperador va trobar-se la filla arreglant-se el cap.

EMPERADOR: Senyora Emperadriu, anem?

EMPERADRIU: Ja vinc.

EMPERADOR: Princesa...

Carmesina s’aixeca, deixa passar la seva mare, i tots comencen a sortir.

CARMESINA: Oh! M’he deixat els guants.

ESTEFANIA: Us els aniré a buscar jo mateixa, Princesa.


- 51 -

CARMESINA: No! Que els he guardat en un lloc que cap de vosaltres sap.

L’Emperador i l’Emperadriu se’n van. La Princesa tira enrere i va a buscar Tirant sota la roba. Ell fa un gran salt i agafa Carmesina pels braços, ballant per la cambra i besant-la.

TIRANT: Quanta bellesa! Tanta perfecció no l’havia vista mai en cap donzella!

CARMESINA: Jo et donaré glòria, honor i fama, Tirant, però ara deixa’m anar.

Tirant no la deixa, sinó que reprèn els jocs amorosos. Les dues donzelles corren a ajudar Carmesina i agafen els braços de Tirant perquè no la pugui desvestir.

NARRADOR: I quan veié que ella se n’anava i que no la podia tocar amb les mans, allargà la cama, l’hi posà sota les faldilles, i amb la sabata tocà el lloc prohibit!

Carmesina i les dames se’n van, rient. Tirant es treu la sabata i la mitja amb què ha tocat el lloc prohibit i se’n va.

NARRADOR: Aquella mitja i aquella sabata que havien tocat sota la faldilla de la princesa, al lloc prohibit, les va fer brodar amb perles, robins i diamants que es valoraren amb més de vint-i-cinc mil ducats.

***

Documents

Tirant lo Blanc - Teatre Nacional de Catalunya LO BLANC Temporada 2014/2015 - 6 - El rerefons històric del Tirant lo Blanc Martí de Riquer, Literatura catalana medieval El Tirant