Disseny i maquetació: Xavi Iroz PascualIl·lustració portada: Rita Martin MonésCorrecció: Joan Barnet GabanyachCoordinació: David Hernández Teixidó

Edició: Esquerres per la IndependènciaPaïsos Catalans, 2015

Aquesta obra té una llicència Creative Commons:Reconeixement - No comercial - Compartir per igual

PròlegPunts Programàtics Per la indePendènciacolors Per la indePendència

• MARC CATALÀ DE RELACIONS LABORALS • CORRuPCIó: DE L’OMERTÀ A LA RuPTuRA DEMOCRÀTICA • ELS VALORS DE LA REPÚBLICA • L’hABITATgE quE VOLEM • uN PAÍS INDEPENDENT DEL PATRIARCAT • DRETS I LLIBERTATS DEL COL.LECTIu LgTBI • CAP A uNA BANCA PÚBLICA ÈTICA I AMB CONTROL SOCIAL • SALuT I SANITAT • LA JuSTÍCIA I EL PODER • MODEL ENERgÈTIC • ECONOMIA: uN PuNT DE PARTIDA quE EN SóN DOS • SERVEIS MuNICIPALS A LA REPÚBLICA CONfEDERAL CATALANA • TERRITORI I MEDI AMBIENT • EL MóN VEïNAL, PER LA REPÚBLICA CATALANA • PAu, COOPERACIó I SOLIDARITAT A LA REPÚBLICA CATALANA • L’EDuCACIó DEL NOu PAÍS • LA CATALuNyA AgROuRBANA • uN MODEL DE REPÚBLICA CATALANA DEMOCRÀTIC I JuST

ePílegsalutacionsagraïmentsllocs web d’interès

Índex

511

1315192327313539434953576165697377 8185

89939597

PÀg.

5

Els darrers anys s’han produït al nostre país grans mobilitzacions populars al voltant dels drets nacionals, socials i democràtics. L’origen rau en els pactes de sortida del franquisme, que confluïren en l’actual Constitució espanyola de 1978 i que abocaren a la Transició subsegüent, presidida per l’actual règim monàrquic i per un procés acordat ja sota pressió del denominats “poders fàctics”, que ha anat esdevenint progressivament de bloqueig i de reculada cada cop més sistemàtica en tots els camps.

Comença el segle actual amb les dues majories absolutes aconseguides pel Partit Popular a Espanya, encara que separades pel parèntesi socialista dels governs de Rodríguez Zapatero, que tot i la sintonia inicial amb els dos governs catalans d’Entesa – representant una societat molt més plural i democràtica que l’espanyola- culminen amb l’ incompliment de compromisos i promeses i amb la sentència del Tribunal Constitucional (TC) de 2010, que inicia el trencament definitiu de tota solució en el marc del règim constitucional espanyol tal com és entès pels dos grans partits que s’han repartit durant quasi 40 anys el poder polític i econòmic. Res no fa pensar, tampoc, que unes noves majories a les Corts i al govern estatals hagin de canviar res de substancial en la imposició sistemàtica de la majoria demogràfica espanyola contra la minoria catalana.

A les massives mobilitzacions impulsades arreu dels Països Catalans durant la darrera dècada pels moviments populars en defensa del territori, en contra de la guerra d’Iraq i en favor de la resolució pacífica dels conflictes mundials i regionals que la seguiren, en defensa dels drets socials i laborals, per un habitatge digne com a dret essencial de ciutadania, contra el sistema de corrupció, en defensa dels serveis públics, de la llengua, sistemàticament amenaçada, menyspreada o directament privada als xiquets i les al·lotes a l’escola, i en exigència i d’una democràcia real i participativa, s’hi ha afegit la gran mobilització, en aquest cas concretament a Catalunya, d’antuvi pel dret d’autodeterminació (Dret a Decidir) i,

tot un paÍs per decidirpròleg

6

finalment, directament per la independència, que ha obert les portes a albirar un canvi de model polític, social i econòmic profund al nostre país.

Aquesta mobilització popular s’està trobant amb la tossuda negativa de les institucions espanyoles (que compten amb el suport de les oligarquies espanyola i catalana) a adequar la legalitat comuna a la realitat democràtica, a la vindicació d’autodeterminació. Negativa que té la seva arrel, sobretot, en la manifestació de les potencialitats emancipadores –també per a Espanya- que el procés sobiranista de Catalunya conté en si mateix.

Són els poders econòmics i financers espanyols i catalans els qui han estat intentant aigualir o fer descarrilar el procés, primer a través de proclames de reformes, de dilacions o terceres vies, que mai han arribat a substanciar-se en res de concret, amb l’objectiu evident de guanyar temps i d’intentar un nou pacte entre elits que permeti mantenir l’statu quo actual. Ara, però, ja actuen directament amb l’ús de tots els elements moderns d’una guerra bruta en tots els fronts: polític, legislatiu, jurídic, econòmic, cultural, mediàtic i policial. També a nivell internacional. Les coercions, les amenaces, la concentració de tots els poders de l’Estat a les mateixes mans, sense separació ni, sovint, maquillatge de cap mena, prenen forma quotidiana al costat de les mentides, la xenofòbia pública, el tractament de la ciutadania catalana com de segona categoria i objecte de tota mena de vexacions en clau de “normalitat” de la forma de fer de l’estat espanyol o, simplement, d’Espanya.

fou per això que més de 80 organitzacions, entre partits i entitats i unes 900 persones a títol individual vam posar en marxa la campanya de les Esquerres pel SíSí, emulant la doble resposta afirmativa a la doble pregunta que ens dugué a les urnes el 9 de novembre (9N) de l’any passat .

Després d’aquell monumental acte de desobediència cívica als poders de l’estat espanyol, amb quasi 2’4 M de persones participant i votant, i en què un 89 % de les quals ho féu per la doble resposta afirmativa a un estat independent, ara ens trobem en uns moments en què el rearmament de tots els poders de l’Estat, concentrats tots a mans de la majoria absoluta del PP i amb l’aquiescència en general del PSOE, ens empeny cap al procés de ruptura democràtica endegat pel poble català, obrint el camí cap a la República Catalana independent que

PRÒLEG

7

pugui desenvolupar a bastament una democràcia de qualitat en el seus continguts econòmic, polític, cultural i social.

Estem convençuts de poder acabar amb el règim d’una minoria adinerada i corrupta que només vetlla pels seus interessos i que, a partir del debat i la lluita populars i en el marc del procés constituent, podrem construir un país que garanteixi el dret a l’habitatge, a uns sistemes educatiu i sanitari públics i de qualitat, a un lloc de treball digne i a unes pensions públiques garantides. un país que promogui i protegeixi el territori i la cultura i on no tinguin cabuda les discriminacions per qüestions de gènere, d’orientació sexual, d’origen o de qualsevol altra mena.

La nostra primera aportació al debat constitucional de la República Catalana l’hem resumit des de l’origen en 16 punts programàtics que avui apleguem en un llibre que vol expressar tots els colors de la paleta, la constel·lació de les llibertats. És per això que entre nosaltres en diem el llibre de colors.

Teniu a l’abast un seguit de propostes en diferents camps dels drets i dels deures de ciutadania, de l’organització política democràtica, de la majoria d’edat participativa i de l’enfortiment de l’estat del benestar que ni són exclusives ni representen cap pensament únic al si de les esquerres. És per això que cada proposta va signada per qui en té l’autoria personal o col·lectiva.

I amb això volem significar que són només algunes de les pinzellades que ens defineixen. N’hi ha més. En falten. Tot és obert i plural.

hi és comuna, això sí, l’entesa sobre la necessitat d’una ruptura democràtica i la voluntat d’avançar en les llibertats del nostre poble i en la justícia social que es mereix.

La República Catalana que guanyarem serà possible si mantenim i augmentem la mobilització social davant de les retallades dels governs català i espanyol i contra l’oposició de l’estat espanyol al dret a decidir del poble català, tot sumant-hi el màxim d’organitzacions, entitats i persones de l’esquerra social i política transformadora en cerca de la ruptura democràtica que asseguri aquesta alternativa d’una manera perdurable.

PRÒLEG

8

Cridem, doncs, tots els sectors, organitzacions i persones que vulguin construir un futur de justícia social i de llibertat a afegir-se al camí per la independència del país, entesa la independència com l’eina imprescindible per abastar un futur superador de totes les desigualtats i de totes les injustícies.

Esquerres per la IndependènciaMaig de 2015

PRÒLEG

11

punts programàtics per la independència

Volem la indePendècia Per:

garantir feina, salaris, prestacions i pensions dignes per a totes i tots

una democràcia plena i lliure de corrupció

Aturar els desnonaments i garantir un habitatge digne per a tothom

garantir el dret de totes les persones a decidir sobre el seu propi cos

Repartiment dels treballs i la riquesa

una banca pública i amb control social

Rescatar les persones i deixar de pagar el deute il·legítim

una salut i sanitat públiques d’accés universal

un sistema judicial proper, imparcial, gratuït i eficient

garantir els drets de ciutadania a tots els que viuen a Catalunya

La sobirania energètica, el control dels recursos naturals i una economia ecològica.

una economia productiva i solidària al servei de les persones

una educació pública, integradora i de qualitat

un serveis públics universals

un territoris cohesionat amb les infraestructures integrades i equilibrades

una participació veïnal que influeixi directament en les polítiques públiques municipals

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

cOLOrs per La independència

“Si busques resultats diferents no facis sempre el mateix”A. Einstein

El concepte de Marc català de relacions laborals s’ha anat desenvolupant dintre del context autonòmic i de l’estira i afluixa de la transferència de competències. ha estat la reivindicació “del fet diferencial” traslladada al terreny sociolaboral. una manera de fer pedagogia i acumular forces en un espai difícil i complex.

A hores d’ara, situant-nos en una lògica superadora del marc autonòmic i amb un caire netament preconstituent de la República Catalana Independent, ens podem trobar amb dos esculls importants: la temptació de replicar el model espanyol, l’opció més fàcil, i els interessos creats de grups i d’organitzacions que poden portar a inèrcies continuistes. Ens cal una reformulació a fons tenint en compte tres factors:

• La pèrdua progressiva de drets laborals i de drets i prestacions socials a l’estat espanyol seguint els imperants criteris ideològics neoliberals, tot aprofitant l’estat de xoc produït per la crisi al si de les classes populars. Batalla de les idees.

• La crisi profunda de l’estat espanyol respecte a la seva pròpia viabilitat en els seus termes actuals. Esgotament polític del model de la transició (això inclou el model sindical i les polítiques de diàleg social fruit del Pactes de la Moncloa, no ho passem per alt). L’impacte del deute públic amb les seves servituds i els canvis en l’estructura econòmica que s’estan produint arreu i especialment a l’estat espanyol, desindustrialització i pas a una economia de serveis amb un increment dels tipus de relació laboral, assalariats (amb nivells de precarització) autònoms de diversos tipus... Aquests factors arrosseguen allò que queda “d’estat del benestar” cap al fons, les pensions de jubilació no estan garantides i sempre els serà més fàcil

el procés constituent

l’hem de fer des de

les classes populars

marc català de relacions LaBOraLs

16

retallar prestacions socials que eliminar la despesa del Senat, per exemple. Les tisores tenen criteri ideològic i l’oligarquia espanyola, amb catalans inclosos, es caracteritza per la seva incompetència com a gestors i per la tendència a saquejar el bé públic. Marxar d’Espanya té riscos (costos de transició) i incerteses, quedar-s’hi té més riscos i l’evidència d’anar a pitjor. La República Catalana Independent és la derrota històrica de l’oligarquia espanyola.

• En moments com els actuals l’important no és la lletra petita, l’important és marcar les línies vermelles a no traspassar i posicionar-nos sobre el terreny. S’han de marcar les regles de joc del futur, tauler i peces, i això serà d’una o altra manera en funció de la correlació de forces. El procés constituent l’hem de fer des de les classes populars. Tota política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres i no hi ha política neutra.

El Marc català de relacions laborals ha de ser un nou ordre que contempli:

• Establiment d’un marc normatiu on s’estableixin drets i obligacions tant d’empreses i treballadors com de les diferents administracions públiques. Cal regular també altres formes de treball en especial el treball autònom o el domèstic remunerat.

• El dret al treball com a dret fonamental, per tant l’objectiu de plena ocupació és una obligació ineludible dels poders públics. L’estat ha de garantir un servei públic d’ocupació eficaç i gratuït. Es prioritzarà el treball estable, els treballs de durada limitada implicaran un increment en la seva retribució, limitació rigorosa dels acomiadaments objectius. Es prohibirà l’acomiadament col·lectiu en empreses amb guanys.

• El dret a vaga i la prohibició de l’esquirolatge.

• La llibertat sindical, dret a organitzar-se sindicalment.

• S’establirà per llei i de manera consensuada amb els agents socials una jornada màxima setmanal amb un descans de dos dies i unes vacances anuals.

• L’establiment d’un salari mínim, prenent com a referència els establerts a la uE dels 15, i així mateix s’establirà una renda màxima en funció del salari mínim.

el dret al treball

com a dret fonamental,

per tant, l’objectiu

de plena ocupació

és una obligació

ineludible dels poders

públics

LABORAL

17

• Assegurar les condicions de treball decent i saludable, amb control sobre horaris, higiene i salut laboral.

• Assegurar de forma continuada i a través de les negociacions col·lectives el poder adquisitiu dels salaris i l’escala mòbil salarial.

• La dotació dels espais de participació de diàleg social tripartit (sindicats, patronal i administracions) i dels acords presos d’un cert caràcter vinculant.

• Tutela judicial dels drets del treball establint terminis de resolució i la seva gratuïtat per les persones treballadores i organitzacions que les representin.

• Establiment d’un servei d’inspecció de treball amb una dotació de personal en funció dels treballadors en actiu.

• Igualtat d’oportunitats. Ningú podrà ser discriminat per raó de gènere, procedència, edat o qualsevol altra circumstància. Tant per normativa com per negociació col·lectiva les diferències retributives que es donen per gènere com les que es puguin donar per altres raons s’eliminaran sota el principi d’igual treball igual retribució. Es penalitzarà tot tipus d’assetjament, sexual, moral, físic i racista.

• Negociació col·lectiva. La consolidació de l’àmbit de negociació col·lectiva en el marc de Catalunya. S’establiran els criteris per la negociació col·lectiva, tot mantenint la jerarquia normativa des de l’àmbit més general al d’empresa, no podent - a nivell d’empresa - situar-se per sota d’allò establert al sector. Els convenis seran ultraactius fins la seva substitució i no serà possible el despenjament.

• Democratització. La participació de la representació de les persones treballadores en l’organització de l’empresa a nivell de temps de treball, contractació, permisos, convivència, mesures contra la discriminació i formació. Les administracions públiques obligaran a les empreses que contractin a complir un codi de bones pràctiques laborals tot potenciant empreses d’economia social. La representació dels treballadors de l’empresa ha de disposar de la informació i la capacitat d’intervenció suficient com per garantir l’acompliment de les normatives i la bona gestió. Es garantirà l’acció sindical en petites empreses.

• Prestacions. Assegurar el dret al subsidi de desocupació als treballadors i treballadores en atur, així mateix s’establiran

l’establi-ment d’un salari mínim prenent com a referència els esta-blerts a la ue dels 15

LABORAL

18

ajuts en transport, habitatge, subministrament energètic i beques de menjador. S’establirà una renda de ciutadania valorant-se la compatibilitat amb la resta de prestacions i pensions. En tot cas les quanties s’aniran incrementant anualment en funció del cost de la vida. El finançament anirà tant a càrrec de les aportacions patronals, com dels treballadors, com dels pressupostos generals de la República Catalana.

• formació. La formació serà un dret i una obligació de les persones treballadores. La formació professional serà una de les prioritats de la República Catalana, de caràcter públic i gratuït. La formació continuada i l’ocupacional, també de caràcter públic i gratuït estaran incardinades dintre de la formació professional i es realitzarà dintre de la jornada laboral, establint-se un currículum formatiu vinculat a la carrera professional.

• Sector públic. El sector públic ha de ser un dels motors de l’estructura econòmica i productiva, i pel que fa a la despesa pública social per habitant s’ha de situar en la mitjana de la uE a 15.

Ghassan Saliba, sindicalista de Comissions Obreres (CCOO)

Isabel Pallerès, sindicalista de la Intersindical – Confederació Sindical Catalana (I-CSC)

LABORAL

«El combat contra la corrupció és sobretot, més enllà del combat judicial i policial, un combat ètic, polític i cultural»

Xavier Vinader, in memoriam

“El poder corromp”. Aquest adagi popular s’ha instal·lat, amb raó, en l’imaginari col·lectiu. Però per ser justos, hauríem també d’invertir els termes d’aquesta afirmació tan categòrica per la idea segons la qual, en certes condicions, la corrupció proporciona poder. Això és el que ha passat en l’etapa autonòmica, el sistema pactat entre les elits econòmiques i les elits polítiques -franquistes i democràtiques– de privatització de la política, on la corrupció –els interessos creuats, la perversió de l’interès general, la porta giratòria o el patró de conducta plutocràtic– ha estat palanca i garantia per assolir el poder, sota la lògica de l’acumulació per despossessió que ens assetja. Més que del sistema, ras i curt, la corrupció ha sigut el sistema. I clar i català –avui, ara i aquí– pitjor que la corrupció és la lacerant impunitat de la corrupció.

Aquella vella “acumulació originària”, principi genuí del capitalisme, ha guiat el funcionament de la Transacció fins als nostres dies, de manera que només ha estat possible assolir, eixamplar i retenir el poder des de la cobdícia, l’explotació i l’endogàmia de classe. El poder ha esdevingut, així, “un gran delinqüent impune”, com diria Leonardo Sciascia, en la mesura que ha dissenyat la seva pròpia cuirassa –legal, alegal o il·legal, però sempre immoral– per mantenir-se a través d’aquell “conjunt d’activitats amb les quals una persona transgredeix compromisos adquirits utilitzant la confiança i els privilegis atorgats amb l’objectiu d’obtenir un benefici aliè al bé comú”.

hi ha corrupció política, judicial, econòmica, policial, urbanística, periodística o de qualsevol altra índole, en la vida privada i pública, si bé penalment s’identifica amb la prevaricació, suborn i altres delictes directament lesius per als interessos de la comunitat. En l’esfera quotidiana, es belluga com a modus operandi per a compravendes amarades de

cOrrupció: de l’omertà a la ruptura democràtica

més que del sistema, ras

i curt, la corrupció

ha sigut el sistema

20

praxis que degraden èticament i sabotegen la democràcia i el bé públic. En l’esfera de les grans corporacions –businnes friendly transmutat del furor del capitalisme dels amiguets– són els gàngsters amb corbata que, mitjançant una constant opacitat i maniobres fraudulentes perfectament dissenyades, espolien el poble mentre engreixen la seva riquesa amb nocturnitat, traïdoria i falsedat documental. Així ha passat en els exdirectius de les grans caixes d’estalvi, a qui el poder corromput ha facilitat l’evasió fiscal, centenars d’operacions especulatives i una vasta comercialització de mercaderies tòxiques a canvi de favors pactats en despatxos de moqueta i portes blindades que procuraven primer immunitat i, després, impunitat. Com resa la llegenda, “la banca sempre guanya”, sigui per acció o omissió de les institucions o partits a qui ha reservat un lloc a la direcció i suculentes comissions.

La corrupció s’ha desplegat, com descriu Santiago Alba Rico, “forjada en el consumisme, l’hedonisme de masses i la democràcia abstracta”. Aquesta ha estat l’esquema de l’estat de les coses i les coses de l’Estat. un sistema cuinat amb franco de cos present, en què els seus arquitectes mediocres han cooperat per acumular riquesa i dictar el futur d’esquena a la població, retroalimentant-se gràcies a l’omertà i amnistia fiscal rere amnistia fiscal, aprovades en seu parlamentària.

Això ha fet possible els casos Palau, Banca Catalana, Treball, Mercuri, Pretòria o ITV, però també els contractes de la gürtel, Brugal, Palma Arena o Ossifar. En una cartorgafia grisa que ens desvetlla quatre grans àmbits: el finançament il·legal dels partits polítics -de filesa a Treball passant per Palau–, l’assalt del tsunami especulatiu-financer –de Pretòria a Mercuri–, el frau i elusió fiscal, autèntic patró de conducta de les elits extractives: norma, no excepció -des dels Carceller als quatrecasas- i la intrusió, via baixos, de l’economia global del delicte -del cas Mestre, al port de Barcelona, al cas Clotilde. Casos banyats d’episodis de novel·la negra, que han inclòs circulació de sobres en calent, robatoris d’ordinadors i amenaces de mort més o menys velades. Després ha vingut els creuers de luxe, els viatges en família a les Illes Caiman i la crònica negra on els autors del robatori s’han bescanviat els papers. una màfia en tota regla –és a dir, un sistema de poder– reblada amb la presència d’expresidents d’Estat als consells d’administració d’aquelles empreses estratègiques –prèviament privatitzades– a les quals van concedir el monopoli del servei.

una revolta democràtica

que enderroqui

el sistema corrupte per construir un

sòl ètic en benefici del

poble

CORRUPCIÓ

21

La crisi política, econòmica i democràtica en què ha entrat el postfranquisme ha despullat també aquest cicle d’impunitat, de devaluació democràtica i degradació cultural, on els tractes de favor han marcat el ritme de les coses i la separació de poders s’ha difuminat fins a fer-se invisible. ho deia el gran Azcona: la política es resumeix, per aquestes contrades, en dues frases: «vostè no sap qui sóc jo» i «qué hay de lo mío?». Només als Països Catalans, s’han acumulat 150 casos de corrupció en aquests 35 anys de democràcia vigilada, perpetrats a cavall del cicle econòmic neoliberal i que en el balanç comptable de resultats evidencia l’empitjorament de les condicions de vida i treball de la majoria social.

Pujols, fabres i Cañelles formen la tríada de padrinos que han manejat una orquestra de la qual n’han sortit deixebles ben avantatjats, deseducats en el ‘tot val’ i el ‘tonto l’últim’, en el soroll de la borsa i el casino, la termodinàmica del món sense regles del Marquès d’ESADE i els rigors antisocials de l’escola de Chicago.

Davant d’aquesta realitat retroalimentada de silenci-corrupció-impunitat que ha erosionat l’autonomia i la participació popular amb mordasses legals, cal una ruptura integral. una revolta democràtica que enderroqui el sistema corrupte per construir un sòl ètic en benefici del poble. La corrupció –inherent a la condició humana en el terreny filosòfic– més que evitable és, sobretot, combatible. Posar-hi llums i taquígrafs, fer-li la vida impossible o desplegar des d’ara mateix la bateria de mesures polítiques (transparència), estris jurídics (celeritat, agilitat, prevenció) i eines policials (equips especialitzats). Només depèn de la voluntat política.

Per això caldrà un pacte col·lectiu: fins ara han estat imprescindibles els moviments socials i les acusacions populars, veritables espais d’autodefensa democràtica. Per demà, però, caldrà desprivatitzar la política, comptar amb les xarxes comunitàries i el teixit associatiu com a contrapoder i fomentar una democràcia múltiple i dinàmica, pedagògicament vigilant de tot poder, per poder foragitar el caciquisme local i els tentacles i la teranyina que el sustenten.

Perquè sense consciència que qualsevol política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres –com deia Joan fuster– res no canviarà. O, com a màxim, canviarà el mínim perquè tot continuï igual. D’aquí, la necessitat d’espolsar-nos de la

per això caldrà un pacte col.lectiu: fins ara han estat imprescindi-bles els moviments socials i les acusacions populars, veritables espais d’au-todefensa democràtica

CORRUPCIÓ

22

resignació, la despolitització, el fatalisme i el nihilisme que dicta la corrupció. Altrament, fracassarem com a societat i hipotecarem un futur que albirem amb esperança. Només unes noves bases democràtiques, de servei públic i relacions ètiques poden dibuixar una realitat nova i diferent on la transparència d’allò públic, la solidaritat entre iguals i l’ètica recíproca ens portin -sense fraus, ni falses dreceres ni falsos decrets- cap a la llibertat, la igualtat i la justícia social. una fita que sempre ha tingut un evident contraobjectiu des de l’esquerra: fer tot el possible perquè la barbàrie sigui una distopia.

David Fernández, President de la Comissió d’Investigació del frau i l’Evasió fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política (CIfEf) del Parlament de Catalunya.

Àlex Romaguera, periodista de La Directa.

caldrà des-privatitzar la política,

comptar amb les xarxes

comunitàries i el teixit as-sociatiu com

a contra-poder i fo-

mentar una democràcia

múltiple i dinàmica

CORRUPCIÓ

La Catalunya independent serà, sens dubte, una República. Però de què parlem quan parlem de “república”? En el sentit vulgar i (actualment) habitual del terme, una república és un estat sense rei. Tanmateix, per la tradició republicana, la República (etimològicament “el bé comú”) és molt més que això: és una comunitat política de persones lliures i iguals, que es garanteixen mútuament drets i llibertats. una comunitat organitzada conforme als valors del republicanisme. En aquest capítol miraré de resumir els quatre valors centrals d’aquesta antiquíssima tradició de pensament polític: llibertat, igualtat, virtut cívica i fraternitat.

El republicanisme neix a la grècia i la Roma clàssiques, s’esvaeix durant l’Edat Mitjana, reneix a Europa durant l’Edat Moderna i esdevé el brou de cultiu de les revolucions democràtiques tant al Vell com al Nou continent, així com dels moviments emancipadors contemporanis. En funció de si es defensa que la plena ciutadania republicana sigui més restringida o més universal, podem distingir entre un republicanisme oligàrquic (Aristòtil, Ciceró, Adams), i un de democràtic (Demòstenes, franklin, Paine, Rousseau, Wollstonecraft, Juárez). En aquest capítol em centraré en el republicanisme democràtic.

El valor central del republicanisme és la llibertat. El republicanisme entén la llibertat, però, de forma molt diferent a com ho fa la dreta neoliberal, per a la qual la llibertat consisteix en que l’Estat em deixi en pau: com menys lleis fa l’Estat o menys coses regula, més lliure sóc. En canvi, pel republicanisme la llibertat consisteix en no ser dominat per cap poder arbitrari (és a dir, per cap poder que pugui prendre decisions sobre les nostres vides sense necessitat de tenir en compte els nostres interessos i opinions), provingui de l’Estat, dels diners o de qualsevol altra font de poder. qui es veu condicionat per un poder que ell mateix pot condicionar, és lliure (per exemple: el ciutadà d’un estat genuïnament democràtic). qui està dominat per un poder arbitrari, no és lliure, per exemple: l’assalariat d’una empresa a un país on no

els valors de la repÚBLica

pel republi-canisme, la

república és més que un

estat sense rei: és una comunitat política de

persones lliures i

iguals

24

existeixin ni moviment obrer, ni lleis de protecció laboral.

Així, per un neoliberal, la redistribució democràtica de la riquesa és una amenaça per la llibertat, mentre que pel republicanisme democràtic és indispensable de cara a assegurar que tota la ciutadania sigui lliure. El republicanisme entén que, allà on hi ha desigualtats profundes entre la ciutadania, tard o d’hora una majoria d’aquesta acaba sent vulnerable al poder arbitrari d’una minoria privilegiada. Per tant, la igualtat és un segon valor que tota República digna de tal nom ha de tenir en compte.

I com que la igualtat és fonament indispensable de la llibertat republicana, la República no pot limitar-se a evitar la dominació basada en la desigualtat econòmica, sinó que també ha de tenir en el punt de mira la resta de formes de dominació, en particular la més transversal de totes a la nostra societat: la dominació hetero-patriarcal, és a dir, la dels homes sobre les dones i la dels heterosexuals sobre les persones amb altres identitats sexuals. Així mateix, en ple ressorgiment dels fonamentalismes religiosos, la laïcitat política ha de ser un principi rector que eviti que la República sigui dominada per una o altra confessió religiosa. De la mateixa manera, a l’era de l’escalfament global, la República ha de vetllar per a que la nostra qualitat de vida futura no sigui decidida arbitràriament per grans poders econòmics amb capacitat per destruir el medi ambient amb impunitat.

El republicanisme, per tant, entén que la legitimitat dels poders públics rau en el fet de ser instituïts per la societat per tal de protegir-se de la dominació per part de poders privats arbitraris. Però, igualment, el republicanisme sempre ha estat conscient que aquests poders públics poden corrompre’s i esdevenir, ells mateixos, dominadors. Per això, cal que la Constitució de la República divideixi aquests poders, els contraposi mútuament i els sotmeti al control de la ciutadania. una ciutadania que, al seu torn, cal que tingui allò que el republicanisme anomena virtut cívica, un altre valor republicà fonamental: la predisposició a participar en els afers públics en defensa de la llibertat i el bé comú.

L’últim valor republicà que esmentaré és el de la fraternitat, el més oblidat de la divisa de les revolucions democràtiques modernes. Es tracta d’una metàfora familiar que resumeix tot el que s’ha explicat fins aquí. A l’Europa absolutista, els súbdits

la llibertat republicana

consisteix en no ser

dominat per un poder

arbitrari, sigui públic o

privat

REPÚBLICA

25

eren considerats menors d’edat, inserits en una jerarquia tardo-feudal que tenia en el monarca el pater familias, que només responia davant Déu. En proclamar la “fraternitat”, els republicans van proclamar la majoria d’edat dels súbdits, que passaven a ser ciutadans. El tracte que s’havien de donar entre ells ja no era el de “pares” superiors i “fills” inferiors, sinó el de “germans” en peu d’igualtat, amb l’obligació fraternal de procurar-se mútuament drets i llibertats. Així, els valors de la llibertat, la igualtat i la virtut cívica quedaven capturats en aquest quart valor de la fraternitat, que en els nostres dies podem traduir per “solidaritat”.

Llibertat, igualtat, virtut cívica i fraternitat no són els únics valors que el republicanisme democràtic ha defensat històricament. La transparència, austeritat i honestedat dels governants no ocupen un lloc menor en el republicanisme. Però tots ells, d’una manera o d’una altra, deriven d’aquells quatre valors. No cal posar-hi molt d’esforç per veure fins quin punt l’estat espanyol obstaculitza la seva plena realització. Aquells que, a Catalunya (i als Països Catalans), estem convençuts que l’estat espanyol malauradament és irreformable, tenim ara la possibilitat de construir, al nostre país, una República digna de tal nom. una tasca per a la qual la independència no és condició suficient, però sí imprescindible.

Lluís Pérez Lozano, politòleg i Secretari d’Innovació Política d’ERC

el valor de la fraterni-tat procla-ma, metafò-ricament, la majoria d’edat de la persona en accedir a la ciutadania republicana

REPÚBLICA

Protecció constitucional del dret a l’habitatge

La República Catalana hauria de seguir el patró de les recents constitucions llatinoamericanes de tall progressista, que recullen un ampli ventall de drets humans.

El dret a l’habitatge digne i adequat s’ha de reconèixer i protegir en totes les seves vessants, contemplant els estàndards de Nacions unides (seguretat en la tinença –que no significa propietat- ubicació adequada, accés a subministraments, serveis bàsics i infraestructures, despeses suportables –cost no superior al 30% dels ingressos de la unitat familiar-, habitabilitat i adequació cultural). La interdependència i indivisibilitat dels drets humans vinculen el reconeixement del dret a l’habitatge amb d’altres com el dret a la salut, a l’alimentació, a la vida familiar o a la intimitat. L’exercici conjunt dels drets humans ens porta a reivindicar el dret a la ciutat, atesa la importància de l’entorn i la vida comunitària. En aquest sentit, s’ha d’evitar una visió androcèntrica de l’habitatge i la ciutat i garantir el gaudi del dret a les persones amb diversitat funcional.

Alhora, reconèixer el dret a l’habitatge i a la ciutat comporta inevitablement establir certs límits patrimonials, com ara prohibir l’especulació o limitar la propietat privada. Els poders públics hauran de garantir l’accés i el manteniment de l’habitatge. En aquest sentit, la regulació del sòl i els processos d’urbanització juguen un paper clau, són els responsables d’adequar l’explotació dels recursos a les necessitats socials.

Més enllà de la concreta redacció del dret a l’habitatge a la constitució i els tractats internacionals ratificats, és important la incorporació del dret internacional dels drets humans en allò que els millori; també el reconeixement de la competència dels òrgans de control que en supervisin el compliment.

l’haBitatge que volem

el dret a l’habitatge

digne i adequat

s’ha de reconèixer

i protegir en totes

les seves vessants

28

Formes d’accés a l’habitatge i estabilitat en la tinença

lloguer

El lloguer hauria de ser una forma de tinença assequible que garantís també l’estabilitat habitacional. La progressiva desprotecció del mercat de lloguer i la conseqüent carestia a l’estat espanyol ha generat preus elevats, contractes de curta durada i incertesa a les famílies que trien aquesta opció.

La República Catalana hauria d’apostar per ampliar el parc públic de lloguer social -actualment inferior al 2%- i garantir que la nova construcció pública sigui en lloguer o altres formes alternatives a la propietat. L’administració també hauria de fomentar el lloguer assequible entre privats, tant establint un percentatge de la nova construcció, com fixant un preu màxim de lloguer per metre quadrat i impedint l’especulació i l’assetjament immobiliari.

finalment, s’haurien de preveure mecanismes que donessin estabilitat al llogater, com ara l’augment de la durada obligatòria dels contractes per part de l’arrendador. El que caldria complementar amb ajuts per la rehabilitació i pagament del lloguer.

hiPoteca

La progressiva desregulació del lloguer i l’aposta institucional per la propietat han propiciat que la hipoteca s’hagi convertit en la principal forma d’accés a l’habitatge.

A mesura que firmar una hipoteca s’anava convertint en l’única alternativa d’accés estable a l’habitatge, la sobreexposició al crèdit i el sobreendeutament augmentaven. Tot això passava a l’empara d’un ordenament espanyol que encobreix les irregularitats bancàries i desprotegeix els ciutadans.

La nova República Catalana no podrà avançar en la protecció del dret a l’habitatge digne sense acabar amb les diverses normes que regulen la hipoteca i el seu procediment d’execució.

El contracte hipotecari segueix tractant-se com un contracte lliure entre les parts, sense mecanismes eficients que corregeixin els desequilibris d’informació i posició existents

figures com la masoveria

o les coo-peratives

d’habitatges contribui-

rien a di-versificar

les maneres d’accedir i restar a

l’habitatge

HABITATGE

29

entre una entitat bancària i un ciutadà que accedeix a un bé de primera necessitat. La legislació també permet l’especulació amb els crèdits hipotecaris, a través de fenòmens com la titulització i el maquillatge del risc.

En els casos d’impagament, el procediment d’execució hipotecària encara permet que el banc s’adjudiqui l’immoble per sota el valor de taxació, deixant deutes impagables en la majoria de casos, que van creixent a causa dels interessos de demora, i dels que el deutor respon al llarg de tota la seva vida.

Aquest mateix procediment, sense tenir en compte que hi ha en joc un dret fonamental, estableix com a única garantia pels desnonaments d’habitatges habituals que es notifiquin a l’afectat amb un mes d’antelació. En cap cas es valora, ni es preveuen actuacions, en cas de manca de solució habitacional o reallotjament.

altres

un canvi de paradigma, però, passa també per la introducció i el recolzament d’altres formes d’accés a l’habitatge. figures com la masoveria o les cooperatives d’habitatges contribuirien a diversificar les maneres d’accedir i restar a l’habitatge, adequant-les a les múltiples situacions existents, i trencant la dependència exclusiva de la propietat.

interVenció sobre immobles desocuPats

Les polítiques públiques d’intervenció sobre els immobles buits són un mecanisme imprescindible per garantir el dret a l’habitatge.

En primer lloc perquè, en el nostre cas, ens trobem en un context d’emergència, en el que milers de persones han perdut el seu habitatge o viuen en situacions de precarietat habitacional i sense parc públic on reallotjar-les. El que contrasta amb el fet que, malgrat l’escassetat de dades oficials, tot apunta que en tenim en abundància. L’anomenada “bombolla immobiliària” no només ha deixat un territori excessivament construït, sinó també amb nombrosos habitatges buits.

En segon lloc, perquè tots els països del nostre entorn europeu que fan polítiques d’habitatge tenen mesures en aquest sentit. Trobem un ampli ventall que varia en funció del

448.356 els pisos buits al principat el 2011 segons l’ine

HABITATGE

ens trobem en un con-text d’emer-gència, en el què milers de persones han perdut el seu habitatge

30

país, però tots introdueixen limitacions al dret de propietat per impedir els usos especulatius. Sense elles les polítiques d’habitatge esdevenen insostenibles i queden incompletes.

Aquests mecanismes passen per una combinació entre incentivar l’ocupació i penalitzar la desocupació injustificada. La barreja de mesures de foment (com les borses de lloguer, els incentius fiscals o les cessions) i penalitzadores (com les execucions forçoses o multes) permet, d’una banda, destriar les situacions a les què es dirigeix cada mesura i, de l’altra, reservar les sancions per aquells casos en que els incentius hagin fracassat.

Arribats a aquest punt, cal assenyalar que moltes d’aquestes mesures són presents a l’ordenament català des de fa anys, tot i això, la falta de valentia política ha fet que pràcticament no s’hagin aplicat, ni desenvolupat.

Així doncs, l’Estat propi és una oportunitat per convertir l’habitatge en un dret. Però caldrà la determinació per elaborar lleis que el desenvolupin i polítiques públiques que l’executin, així com un sistema de protecció judicial que vetlli per la seva garantia de forma àmplia.

Irene Escorihuela, advocada i activista pel dret a l’habitatgeMercè Pidemont, jurista i activista pel dret a l’habitatge

l’estat propi és una oportunitat

per convertir

l’habitatge en un dret

HABITATGE

construir un país més lliure, just, sostenible i democràtic requereix una transformació feminista. La situació de les dones és un dels indicadors més sensibles i fiables del nivell de democràcia i de progrés d’un país. Aprofitem, doncs, l’oportunitat històrica de l’assoliment de la independència com a poble per eradicar les múltiples expressions del masclisme en tots els àmbits de l’esfera pública i privada. Substituïm els valors patriarcals que sustenten la política i l’economia per una pràctica política, social i econòmica que posi en el centre la sostenibilitat de la vida i l’alliberament col·lectiu de la cadena d’opressions interrelacionades sobre la qual s’assenta la nostra societat. Les dones exigim el reconeixement explícit com a subjectes polítics de ple dret en tots els nivells, àmbits i dimensions de la vida per participar activament en la reorganització social, política, econòmica necessària per a la creació d’un nou estat.

una Catalunya independent ha de ser signatària dels tractats i convenis internacionals de protecció dels drets de les dones i dels drets humans i ha d’incorporar llurs disposicions en l’ordenament jurídic intern per tal que guiïn la política nacional i l’acció exterior del nou país. El compromís amb la igualtat entre dones i homes ha de ser una estructura d’Estat permanent. Reivindiquem un Pacte Nacional per a les Polítiques d’Igualtat que les faci sostenibles, al marge de les conjuntures econòmiques i els canvis de govern. Cal, per tant, dotar les lleis i polítiques d’igualtat dels recursos econòmics i de supervisió necessaris per a donar-hi compliment.

La violència exercida contra les dones és la més alta negació dels drets humans i l’evidència del domini patriarcal que impedeix que les dones puguin assolir el seu ple desenvolupament com a éssers humans i com a ciutadanes de ple dret. Les violències vers les dones (violència masclista, mutilació genital femenina, violència sexual, la trata de dones etc.) no són una qüestió individual ni privada. Són una qüestió política i cal, per tant, que siguin una qüestió d’Estat. La Llei

un país independent deL patriarcat

les violències

vers les dones són

una qüestió política i cal, per tant, que

siguin una qüestió d’estat

32

5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista conté les eines bàsiques d’intervenció però cal garantir els recursos i mitjans per desplegar-la i assegurar que les unitats responsables de llur implementació defugen els enfocaments victimistes i assistencials. Cal també proporcionar a les persones professionals en l’àmbit cultural, sanitari, educatiu, de la seguretat i de l’acció social una formació específica que les capaciti per analitzar i combatre les estructures patriarcals i els estereotips de gènere que sostenen la violència masclista.

El dret de les dones a decidir sobre el propi cos i sobre la seva sexualitat i maternitat és un element fonamental per garantir la llibertat de les dones. El nou país ha de comptar amb una llei de drets sexuals i reproductius que faci efectiu l’avortament lliure i gratuït. Aquesta llei també ha de promoure la formació afectivo-sexual d’infants i adolescents per tal d’evitar les conductes abusives derivades de la manca de formació i de recursos pertinents.

La igualtat com a estructura d’estat té la seva màxima expressió en la política educativa. La coeducació, en el marc d’una escola pública, laica, en català i de qualitat, és una eina fonamental per afavorir el desenvolupament de les persones al marge dels estereotips i rols en funció del sexe, per prevenir la violència masclista i les discriminacions sexistes, xenòfobes i racistes; per visibilitzar les contribucions de les dones en tota la seva diversitat i per fomentar la coresponsabilització en el treball domèstic i de cura de les persones.

El model d’Estat del nou país s’ha de basar en una concepció del treball i de l’activitat econòmica que asseguri la sostenibilitat de la vida. Això implica superar la divisió sexual del treball i posar el treball de cura i de reproducció social al centre de l’economia i la política. El treball de cura és responsabilitat de tots i de totes. Calen polítiques actives d’equilibri treball-vida adreçades no només a les dones sinó també als homes, que promoguin una veritable coresponsabilització i que condueixin a un nou pacte de ciutadania, com ara els permisos de paternitat iguals i intransferibles. És responsabilitat de l’Estat garantir la sostenibilitat de la cura i les condicions de vida dignes per tothom mitjançant serveis públics de qualitat. Cal redefinir el terme dependència perquè totes les persones som, hem sigut o serem dependents al llarg de la nostra vida. una àmplia provisió pública dels serveis d’atenció a les persones no només alliberaria una bona part del temps de

el model d’estat del

nou país s’ha de basar en

una concepció

del treball i de

l’activitat econòmica

que asseguri la

sostenibili-tat de

la vida

IGUALTAT DE GÈNERE

33

treball no remunerat de les dones perquè puguin dedicar-lo al seu desenvolupament personal i a la millora de la societat sinó, que faria efectiu el dret a l’autonomia personal del conjunt de la ciutadania.

En aquesta mateixa línia, reivindiquem la incorporació del treball domèstic, de cura i de reproducció social al càlcul del PIB nacional, el reconeixement de l’aportació realitzada per les dones en les pensions i l’accés a prestacions i serveis públics independentment de l’estatus laboral i de les contribucions realitzades mitjançant el treball remunerat. Recordem que la precarització laboral i la pobresa tenen majoritàriament rostre de dona, especialment entre dones grans i dones migrades, per tant, reclamem que l’economia estigui al servei de les persones. És també per aquest motiu, i perquè és una qüestió de justícia, que reclamem que l’accés als serveis públics i als recursos i oportunitats que ens permeten gaudir plenament dels nostres drets siguin extensius a les persones nouvingudes, com a ciutadanes de ple dret.

finalment, reclamem una presència equilibrada de dones i homes en tots els àmbits de l’espai públic i de presa de decisions. No hi ha democràcia sense que la veu i les experiències de les dones en la seva diversitat siguin presents en aquests espais en la mateixa proporció que les dels homes. El nou pacte de ciutadania exigeix adoptar mesures de discriminació positiva en l’àmbit polític, econòmic i social per limitar la sobrerepresentació dels homes i garantir la paritat. Simultàniament, cal una revisió profunda de la cultura organitzativa i de funcionament de les institucions i organitzacions en aquests mateixos àmbits. Les dones no volem ser partícips d’una concepció patriarcal del poder autoritari i excloent de la diversitat d’estils de participació i de lideratge i totalment alienada de les altres responsabilitats (familiars, laborals, etc.) de les persones. Les administracions públiques tenen la responsabilitat fonamental de fomentar una participació que respecti la igualtat i valori la diferència mitjançant la seva política reguladora i de subvencions. Així mateix, cal superar l’ús del llenguatge sexista i androcèntric i promoure la responsabilitat dels mitjans de comunicació públics i privats en la presència de les dones i en la representació que es fa de les dones i de les nenes en la seva programació i en la publicitat que emeten.

no hi ha democràcia sense que la veu i les experiències de les dones en la seva diversitat siguin presents en aquests espais en la mateixa proporció que les dels homes

IGUALTAT DE GÈNERE

34

En definitiva, des dels feminismes no entenem la independència de Catalunya sense avançar cap a un país també independent del patriarcat i de la violència, ja sigui masclista, racista o derivada del militarisme. Cal no deixar passar l’oportunitat d’avançar cap a un model de societat que prioritzi la sostenibilitat de la vida i la convivència pacífica en igualtat i amb justícia social i ecològica.

Feministes per la Independència

IGUALTAT DE GÈNERE

El nou país que volem ha de ser, sens dubte, un país lliure d’homofòbia i transfòbia i on els drets i les llibertats del col·lectiu LgTBI (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals) estiguin absolutament garantits i protegits.La construcció del nou país ha d’anar intrínsicament unida a l’establiment de tot un seguit de polítiques adreçades a la consolidació d’un clar i contundent marc legal on estiguin previstes totes les necessitats i reivindicacions històriques de les persones LgTBI. La no discriminació per motiu de l’orientació sexual, la identitat i expressió de gènere han de ser conceptes que estiguin absolutament incorporats a tota l’articulació social, política i legal de la nova societat i del nou país.

El model actual de societat capitalista i patriarcal té com un dels seus objectius centrals la perpetuació de les desigualtats de gènere. Aquestes discriminacions ens fan patents a l’hora d’entendre que les persones que vivim i estimem a Catalunya ho fem des de moltes diversitats afectivo-sexuals. Multitud d’expressions que la gran majoria de les vegades es troben amb l’hetero-normativitat com a únic element vertebrador d’estructures “familiars”.

Cal una terra lliure de violències homòfobes i transfobes que afavoreixi les diferents formes d’entendre les relacions interpersonals que han de poder tenir multitud d’expressions i formes d’organització afectivo-sexual.

Catalunya ha de comptar amb una constitució que ens doti del cos jurídic, civil, laboral i penal per poder establir els fonaments de la nova societat que volem.

Aquesta carta constituent ha de tenir al nucli dur dels drets fonamentals tot un seguit d’articles que desenvolupin, de forma clara i contundent, el dret al propi cos.

Entenem per dret al propi cos, conceptes bàsics com la

drets i llibertats del col.lectiu LgtBi

el model actual de

societat capitalista

i patriarcal té com un dels seus objectius

centrals la perpetuació

de les desigualtats

de gènere

36

dignitat, la igualtat i la no discriminació per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere.

Cal, per descomptat, despatologitzar la transsexualitat i abandonar del tot qualsevol intent de patologització de la sexualitat.

Cal establir les condicions per les quals els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres, intersexuals i dels grups en què s’integren, siguin reals i efectius; facilitar-los la participació i la representació en tots els àmbits de la vida social i contribuir a la superació dels estereotips que afecten negativament la percepció social d’aquestes persones.

En l’àmbit de l’educació s’ha de regular qüestions perquè en tot el sistema educatiu -com ara en els continguts dels materials escolars; en les activitats esportives escolars; en el lleure infantil i juvenil; en els recursos formatius o en la formació de mares i pares- es tingui en compte la diversitat afectiva i sexual, s’eviti qualsevol tipus de discriminació i perquè es disposi de mesures de prevenció i actuació contra l’assetjament a què puguin ésser objecte les persones LgBTI en el medi escolar. En l’àmbit de la cultura, el lleure i l’esport hem d’introduir criteris d’acció positiva contra qualsevol tipus de discriminació per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere en les activitats esportives, en la producció cultural i en l’educació no formal. En l’àmbit de la salut, cal regular la necessària sensibilització i prevenció pel que fa al VIh/SIDA i altres infeccions de transmissió sexual: l’estudi, la recerca i el desenvolupament de polítiques sanitàries específiques, també en els tractaments associats a la transidentitat i la intersexualitat o l’accés a les tècniques de reproducció assistida, entre altres mesures, perquè no hi hagi cap tipus de discriminació per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere en l’atenció sanitària.

Serà necessari el disseny d’estratègies de prevenció que posin en primer pla la violència i l’odi homòfob com si es tractés d’una pandèmia, una pandèmia invisibilitzada intencionadament, que acaba per destruir la vida de moltes persones abans i tot que puguin prendre consciència de la seva orientació sexual, identitat o expressió de gènere. Estratègies que destaquin l’homofòbia com un perill a combatre.

cal una terra lliure

de violències homòfobes i transfobes

que afavoreixi

les diferents

formes d’entendre

les relacions

personals

LGTBI

37

Volem un nou país, lliure, amb una terra on poder estimar i crear un nou imaginari de llibertat sexual i dret al propi cos.

Eugeni Rodríguez, portaveu del front d’Alliberament gai de Catalunya (fAgC)

cal establir les condici-ons per les quals els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgène-res, intersexu-als i dels grups en què s’integren, siguin reals i efectius

LGTBI

Imaginar i descriure com voldríem que fos la banca pública de la futura República Catalana és un exercici que porta implícit un posicionament a favor de la seva existència. En l’àmbit de les nostres finances ètiques aquest és un debat obert que permet, no obstant, apuntar alguns eixos directors.

Les nostres són unes finances ètiques que han nascut i crescut per fonamentar una alternativa als abusos de la banca tradicional i, per això, ens hem anat sumant a la majoria de campanyes que han reivindicat la necessitat d’una banca pública, perquè entenem que té un paper a jugar.

hi ha mostres a nivell internacional que corroboren la idea d’una banca pública com a motor eficient de desenvolupament d’un territori i com a contrapès estabilitzador davant de dinàmiques negatives i, per tant, no té massa sentit negar l’evidència de la seva potencial utilitat.

com hauria de ser una banca Pública?

Des de les finances ètiques, quan pensem o reivindiquem la construcció d’una banca pública ho fem des dels principis i objectius que compartim com a entitats financeres i, per tant, hi afegim adjectius: la volem ètica i amb control social.

La volem ètica perquè entenem que els valors de les finances ètiques són desitjables en tot el sistema financer i, lògicament, també per la nostra banca pública. Entenem l’ètica com uns principis clar i ben definits que orientin l’activitat financera però també guiïn tota l’actuació de l’entitat.

I volem que actuï sota un control social democràtic perquè aquesta és la millor manera que coneixem de gestionar allò públic que, des del nostre punt de vista, no sempre coincideix amb allò estatal. Ens agrada allò col·lectiu, cooperatiu, associatiu... i per això, probablement creiem més en un banca pública com a estructura de país més que com a estructura d’estat.

cap a una Banca pÚBLica ètica i amb control social

volem una banca que actuï sota

un control social

democràtic

40

De fet, podríem anar una mica més enllà i demanar una banca pública que tingués clar que el seu objectiu és satisfer necessitats humanes de la societat en el seu conjunt o de col·lectius concrets i que complís les característiques bàsiques d’una economia social i solidària: 1. Economia enfocada a resoldre necessitats. 2. gestió democràtica.3. Compromís de transformació social: cap a una societat més justa, solidària, sostenible i democràtica.

Entenem que aquest és el tipus d’economia que haurien de promoure les nostres administracions públiques i, en conseqüència, també haurien de ser els eixos per guiar les intervencions de la nostra banca pública. Volem un instrument que sigui capaç d’invertir en el territori per desenvolupar una economia més social i solidària en el seu conjunt.

més característiques d’una banca Pública

La titularitat pública, la dotació d’uns fons públics i el control per part de l’estat, possiblement siguin característiques necessàries d’una banca pública, però des de les finances ètiques voldríem proposar-ne d’altres.

La transparència. Ens agrada conèixer el que fan les entitats financeres amb els nostres diners i no veiem cap raó perquè la banca pública no informi de les seves operacions. Cal combatre l’opacitat del sector també des de la banca pública.

L’equitat. una banca pública ha de ser un instrument a l’abast de tothom, que ha de marcar prioritats d’actuació, però que mai hauria de poder esdevenir discriminatòria.

La participació. Construir entitats financeres participatives és un gran repte, però l’hem d’afrontar si volem portar la democràcia a l’àmbit econòmic.

La rendició de comptes. L’objectiu d’una banca pública mai serà maximitzar el benefici econòmic, però sí assolir el màxim impacte social i ajustar-se als objectius prioritaris d’actuació. una bona rendició de comptes és necessària per possibilitar una gestió democràtica de l’entitat.

qualitat en el servei. No entenem una banca pública que no sigui exigent en la gestió dels recursos públics, però tampoc

BANCA PÚBLICA

el seu objectiu

és satisfer necessitats humanes de la societat

41

compartim la fal·làcia que tota gestió privada és més eficient que la pública.

qualitat en el treball. A més de la cultura participativa, una política remunerativa transparent i amb incentius basats en l’impacte social, si es creuen necessaris, podrien ser trencadors en l’àmbit de les finances.

un sistema de Finances ètiques

Si no ens agraden els monopolis, ni els oligopolis, tampoc ens haurien d’agradar en les finances ètiques ni en les públiques. Potser per això sovint parlem d’integrar la banca pública en el sistema de finances ètiques. Estem convençuts que no hi ha cap instrument ni model vàlid per resoldre tots els reptes que una societat es planteja des de l’àmbit econòmic i financer i, per això, ens cal un ventall divers d’eines on la banca pública té un espai.

És veritat que una banca pública potent hauria d’arribar a ser un contrapès en un mercat cada vegada més controlat per poques entitats, però això guanya especial sentit en el cas de la construcció de partenariats públics (estatals) i col·lectius (privats), ja que la coincidència d’objectius a maximitzar permetria una gestió més eficient dels recursos públics.

un aPunt Final

una banca pública ètica i amb control social podria ser un bon complement d’un sector financer que voldríem que fos més ètic i social en el seu conjunt.

L’experiència viscuda ens ha convençut que les finances i els diners són massa importants per deixar-los en mans privades i, per això, des de les finances ètiques ens oferim a seguir exercint de laboratori per explorar quines són les millors pràctiques del sector que ens poden ajudar a definir la banca pública de la nostra futura República.

Des de la pràctica, de l’experiència… Construïm les nostres estructures de país!

Jordi Marí, president de finançament Ètic i Solidari (fETS)

BANCA PÚBLICA

entenem l’ètica com uns principis clars i ben definits que orientin l’activitat financera però també guiïn tota l’actuació de l’entitat

la salut i el sistema sanitari

El moviment social en defensa de la sanitat pública a Catalunya neix amb la indignació, passa per la desobediència com eina de combat i madura amb assumir la necessitat de transformació de la realitat. Cal una alternativa al model “català” de sanitat pública, model defensat per les polítiques neoliberals implementades pels governs de Barcelona i Madrid. Alternativa que només podia sorgir de la ciutadania conscient, organitzada i amb l’experiència de lluita d’aquests darrers anys. El resultat és el Programa per a un Servei Nacional de Salut, fruit de l’esforç col·lectiu i del debat popular, que a dia d’avui han signat més de cinquanta entitats entre plataformes, sindicats i partits polítics.

El primer pas és concebre com un dret fonamental el dret a la salut i a un model d’atenció sanitària públic. un dret que és de cadascú però també de tots i totes com a col·lectiu. Així per una banda cal garantir la universalitat d’accés, sense cap mena d’exclusions, per altra banda, cal insistir en què la salut ha d’estar en totes les polítiques, ja que els determinants d’aquesta són econòmics, socials, culturals i polítics. L’actuació per part dels poders públics envers els determinants de la salut és imprescindible per reduir les desigualtats i assolir una societat més justa.

Si ens centrem en l’àmbit estrictament sanitari, el pilar fonamental seria el Servei Nacional de Salut. No és pas una idea nova ja que té origen en l’anomenat Informe Beveridge de 1942 i ha estat una de les potes de l’estat del benestar a l’Europa de la segona meitat del segle XX. En el cas de Catalunya, exigeix la conversió del Servei Català de Salut actual en l’autèntic Servei Nacional de Salut, amb funcions integrals de planificació, finançament, gestió i avaluació. El mapa sanitari català és producte de la col·laboració públic-privada, on cada cop disminueix més el pes del sector públic a favor de la sanitat concertada. Això, junt a la manca de transparència i control democràtic ha donat lloc als diferents

saLut i sanitat

cal garantir la

universali-tat

d’accés, sen-se cap mena

d’exclusions

44

casos de corrupció i irregularitats en la gestió que han aparegut en la sanitat privada concertada i en els diferents consorcis i fundacions sanitàries. La ratlla vermella en el procés de regeneració del Servei Nacional de Salut ha de ser la següent: cap diner públic per a benefici privat. Això implica un procés de renacionalització de l’estructura sanitària, havent de passar -les entitats del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) amb hospitals i centres d’atenció primària- a considerar-se entitats que siguin mitjà propi de la generalitat. Oblidar-nos de Consorcis com el de Lleida o de Plans funcionals com els que es preveuen a Tarragona i girona.

Pel que fa a l’actuació s’haurà d’assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència i l’avaluació independent. És indispensable l’eliminació de les anomenades portes giratòries. El control parlamentari sobre l’actuació dels gestors de la sanitat pública ha de ser exhaustiu i rigorós. Els temps han canviat i la societat també. La participació ciutadana en el sistema sanitari ha de ser real, no testimonial i convertir-se en garantia de control popular i democràtic.

No oblidem posar l’èmfasi en l’Atenció Primària i Comunitària, porta principal d’entrada al sistema, ni tampoc fomentar l’ús adequat dels medicaments i de les tecnologies i eines terapèutiques. La salut no ha de ser ni un negoci ni una mercaderia.

Els sistema sanitari s’ha de finançar per impostos progressius. Els copagaments o repagaments són en realitat impostos a la malaltia i actuen com element d’exclusió del sistema.

Aquestes propostes no són un somni, si posem els diners per la salut que ens han retallat aquests darrers anys, nosaltres aplicarem aquests valors a la Sanitat i les farem realitat.

Enric Feliu i Pep Martí, membres de la Plataforma pel Dret a la Salut (PDS)

SALUT I SANITAT

l’actuació per part

dels poders públics en-

vers els determi-

nants de la salut és

imprescin-dible per

reduir les desigualtats

i assolir una societat

més justa

45

noVa llei de salut Per a un estat ProPi del benestar

un grup de professionals de la salut hem elaborat el dossier titulat Construïm ja i atrapem bé l’estat del benestar propi, en salut com a suport per la proposta d’una Declaració Per un estat del benestar propi en salut que transcric a continuació. És consultable a www.estatbenestarpropisalut.cat. L’objectiu del dossier és endegar un procés participatiu per tal que Catalunya disposi de la norma legal bàsica que blindi els drets relatius a la salut de les persones i de la comunitat com a eix bàsic i vertebrador de la societat catalana, dins d’un sistema de serveis de salut i socials integrador i equilibrat, que disposi d’un codi ètic i de sostenibilitat. El model inclou una proposta de participació a tres nivells. 1) De la ciutadania adherint-se a la “declaració”. 2) De representants polítics o de l’associacionisme català assumint-hi compromisos. 3) de persones amb experiència en el camp de la salut, la sanitat o els serveis socials, que vulguin col·laborar perquè una nova “Llei general de Salut de Catalunya” (o de “salut i serveis socials”) assoleixi les propietats i valors que es proposen en la “declaració”; específicament, perquè resulti un bon instrument de cohesió social i pugui tenir el caràcter de constituent en un nou marc legal de Catalunya.

Són destinataris de la invitació a adherir-se a la “declaració” l’espectre que va des dels qui estan per la independència, fins als qui en tindrien prou amb una Llei de pacte fiscal més una Llei general de Salut de Catalunya citades en una nova Constitució d’Espanya, sempre que ambdues lleis sols fossin modificables pel Parlament de Catalunya per majoria qualificada. Amb invitació específica a membres d’ajuntaments i parlaments. Particularment penso que no entendria que cap demòcrata que valori la importància de la cohesió social de la seva nació, es consideri d’esquerres i/o per la independència de Catalunya, pugui no adherir-se a la declaració que segueix. qui en tingui dubtes pot analitzar la declaració, presentada en públic el 17/3/2015 per l’associació Salut i Progrés, així com els documents i referències històriques i sanitàries en el web citat.

santiago marimón i suñol, Economista de la salut, exdirectiu de diverses entitats i programes.

SALUT I SANITAT

la participació

ciutadana en el sistema

sanitari ha de ser

real, no testimonial i convertir-se

en garantia de control

popular i democràtic

46

declaració Per un estat del benestar ProPi en salut

Nosaltres, ciutadanes i ciutadans de Catalunya que ens adherim a aquesta declaració:

1. Demanem als diputats/des del Parlament de Catalunya -als actuals o als propers-, com a representants dipositaris de la sobirania del poble, que elaborin una norma legal bàsica que blindi els drets relatius a la salut de les persones i de la comunitat com a eix bàsic i vertebrador de la societat catalana.

2. Demanem als alcaldes/ses i regidors/res –als actuals o als propers-, com a representants més propers a la ciutadania, que donin suport a la iniciativa d’aquesta nova norma legal bàsica de salut. Proposem que aquesta norma bàsica, una Llei general de Salut de Catalunya (LgSC),

a. Incorpori els drets relatius a la salut en el seu vessant ampli de benestar i qualitat de vida personal i comunitari i de cohesió social.

b. garanteixi l’accés universal a la cobertura pública per a totes les persones residents a Catalunya.

c. Afermi un model de Servei Nacional de Salut que, incorporant-hi els elements socials imprescindibles per a la salut i l’equitat, asseguri la viabilitat econòmica del sistema en el decurs del temps.

d. Sigui aprovada i sols modificable per una majoria qualificada del Parlament de Catalunya (2/3 parts), amb un desplegament normatiu 100% aprovat per aquest Parlament, ja que tindrà caràcter de norma bàsica de l’Estat del Benestar propi en Salut per a Catalunya.

e. Sigui recolzada mitjançant mocions en els ajuntaments com a signe del seu compromís amb l’Estat del Benestar propi de Catalunya, nació d’Europa.

f. Estableixi mecanismes de solidaritat interterritorial, en matèria de prestacions de salut, amb el Parlament espanyol.

g. S’elabori i s’apliqui mitjançant un procés ciutadà

SALUT I SANITAT

47

participatiu que, vinculant la salut i la cohesió social, respongui als següents principis:

• Dret universal a l’accés a la promoció i la protecció de la salut individual i comunitària, finançat a traves d’impostos, controlat i avaluat per les instàncies públiques de Catalunya, amb garanties clarament regulades d’equitat, qualitat i sostenibilitat financera plurianual, sempre prioritzant els interessos generals de cohesió social.

• Ordenació sanitària, basada en el principi de justícia, que sigui instrument per la regeneració del caràcter públic, donant primacia a la proximitat dels programes i dels serveis de salut i socials i, al mateix temps, incorporant un codi ètic i de sostenibilitat hereu, en el segle XXI, dels valors de pacte i consens que la pròpia història europea reconeix a Catalunya.

• Dret i ordenació en una democràcia equilibrada: acord entre la generalitat i els ajuntaments per reforçar la governança, la proximitat, el treball cooperatiu entre la salut i els elements socials i la participació deliberativa. formulació d’una cultura de transparència, avaluació i rendiment de comptes que permeti adaptar les polítiques públiques en salut a l’equilibri entre el coneixement científic i la sensibilitat social, dins d’una societat digital.

SALUT I SANITAT

En la futura República Catalana l’administració de justícia hauria de construir-se com a mínim intentant tenir en compte els següents vectors:

L’hegemonia dels sectors conservadors. El que passa avui a l’administració de justícia espanyola és que, a mesura que pugem esglaons en l’entramat judicial, les complicitats amb el poder polític augmenten. un dels motius principals d’aquest paper de comparsa té a veure amb la configuració dels alts òrgans de la judicatura. En teoria són independents dels altres poders. En la pràctica és evident que actuen al dictat dels dos grans partits del Règim. D’aquí la percepció generalitzada que el Suprem o el Constitucional són organismes deslegitimats, centralistes i caducs que estan a anys llum dels seus homòlegs europeus i internacionals.

Però el problema és prou general. En la carrera personal de qualsevol jutge, ser servil o complaent amb el poder ha estat un requisit per grimpar en la piràmide judicial. El seguidisme judicial a qui mana està vinculat a una cultura jerarquitzada i autoritària que enfonsa les seves arrels en un passat no democràtic. L’aparell judicial s’ha construït amb els fonaments del franquisme, sense ruptura, i a partir de les condicions imposades pels vencedors de la guerra. Amb el canvi de règim no va haver-hi pràcticament cap depuració de policies torturadors, jutges o fiscals franquistes i aquest magma ha construït un hàbit a l’estil de Bourdieu que explica l’actitud temorosa i acrítica de la majoria dels jutges davant dels constants atropellaments externs i interns a la independència judicial. La consigna de llavors i d’ara és clara: evitar la persecució dels excessos dels poderosos, tant del passat com del present, i reduir la pròpia funció al càstig dels més febles. La majoria n’ha pres bona nota i actua diàriament al compàs de la màxima de Luxemburg procurant la impunitat dels taurons i el càstig de les sardines.

Ens cal precisament una justícia crítica amb tot i especialment

la JustÍcia i el poder

l’aparell judicial s’ha

construït amb els

fonaments del

franquisme, sense

ruptura i a partir de les

condicions imposades

pels vencedors

de la guerra

50

amb el poder i aquells que l’exerceixen, sense vincles amb el passat ni amb l’establishment, ni per origen ni per afinitat, un autèntic contrapoder dins del poder que serveixi com a instrument d’igualtat material entre els ciutadans i com a martell colpidor contra la corrupció i els excessos de l’administració.

La justícia decimonònica. El model actual heretat del s.XIX és extraordinàriament burocràtic i lent, pensat a consciència per tal d’ajornar indefinidament l’empara d’aquelles que acudeixen als tribunals. I en matèria social qui paga la lentitud de jutges i magistrats és el treballador acomiadat o la víctima que ha de ser indemnitzada, sempre la baula més feble en la relació de poder. Les elits no necessiten d’una administració de justícia que funcioni perquè els seus conflictes es resolen al marge de les institucions públiques i perquè ja disposen de mitjans coactius al seu servei. Ara bé, els que pateixen les desigualtats són els que haurien de poder utilitzar un sistema judicial àgil i efectiu que els emparés en contra de la llei del més fort. Civilització o barbàrie. Els drets fonamentals no són més que la llei del més dèbil, deia ferrajoli, i la funció dels jutges no pot ser cap altra que remoure els obstacles per assolir més justícia social.

Cal obrir de bat a bat les finestres dels palaus de justícia i fer-hi córrer l’aire en els armaris de togues, democratitzar definitivament la judicatura emmotllant-la a la societat diversa i avançada per la qual treballa. I això vol dir augmentar la intervenció de tribunals populars compostos per la ciutadania, obrir l’accés a la judicatura a les professionals amb experiència i prestigi, desterrar l’autoritat provinent de Déu, el Rei i la memorística opositora amb què s’imbueixen alguns jutges a casa nostra i fer néixer la legitimitat de la justícia no pas en l’obediència cega a la llei sinó en la correcció del seu contingut i en l’efectiu interès públic i social de les seves decisions.

habeas corpus. Precisament per això cal fer de les garanties judicials de la llibertat i la indemnitat personal mecanismes realment efectius. hem de poder oblidar de forma definitiva els maltractaments en centres de detenció i similars i establir canals segurs de denúncia i persecució d’aquestes rèmores de l’autoritarisme policial. El procediment penal, més ràpid i més oral ha de venir encapçalat per la humanització dels responsables dels jutjats. Més flexibilitat en les decisions,

JUSTÍCIA

els drets fonamentals

no són més que la llei

del més dèbil

51

en els acords, en fórmules de mediació i de mesures penals alternatives, amb un assessorament psicosocial molt més integral al procés que permeti trobar solucions de veritat als problemes de la delinqüència i no només repressió desenfrenada. Per assolir-ho caldrà una fiscalia independent, sense submissió al govern, i amb autèntiques conviccions de justícia que la facin ser dura amb el poderós i empàtica amb el desposseït.

Aprenent del mal negoci de la transició del 78 sabem que assolir aquests objectius només és possible en el marc d’un autèntic procés de ruptura amb l’estat espanyol que provoqui l’obertura d’un procés constituent. Potser el cas de la policia catalana és un exemple prou clarivident -i prou proper a l’àmbit de la justícia- de com fa falta trencar les amarres del passat i no conformar-nos amb un simple canvi d’uniformes sense remoure i doblegar allò que quedi de les estructures de l’antic Règim.

Jaume Asens i Llodrà, advocat i membre de Barcelona en Comú i Procés Constituent

Benet Salellas i Vilar, advocat i membre de la Candidatura d’unitat Popular (CuP).

JUSTÍCIA

assolir aquests objectius només és possible en el marc d’un autèntic procés de ruptura amb l’estat espanyol que provoqui l’obertura d’un procés constituent

La política energètica es basa en tres pilars: autonomia energètica, sostenibilitat econòmica i sostenibilitat ambiental. Nosaltres volem afegir-ne un, la sostenibilitat social. Volem un sistema energètic adaptable a les necessitats del país i a les persones del país, que no creï concentracions de poder i deslligada de l’economia especulativa.

I quins són els temes clau que cal treballar per aconseguir-ho? Implementar un nou model energètic. Tendir cap a la sobirania energètica. Treballar per l’ eficiència energètica. Augmentar l’aprofitament de les energies renovables. Potenciar la generació distribuïda. Plantejar i implantar un nou model de transport. Implementar un sistema de compensació territorial. fomentar un nou equilibri d’emmagatzematge i xarxes. Revisar els mercats energètics i el cost de l’energia. Repensar la propietat de les infraestructures: remunicipalització/cooperativisme energètic. Solucionar la pobresa energètica. Lligar el model energètic amb educació/comunicació/difusió.

Volem arribar a un sistema basat en la generació local i renovable, un sistema que no depengui del combustible nuclear i el petroli, fonts d’energia molt agressives amb el medi ambient, que necessiten molt capital i que ens posen en posició de dependència exterior. El nou model energètic tendeix a acostar la generació als llocs on cal energia, és el que s’anomena generació distribuïda, fomentant l’autoproducció i l’ús directe, mirant de reduir les necessitats, especialment les lligades al transport; tot, sense eliminar l’intercanvi, és a dir, les xarxes que permeten optimitzar l’aprofitament, el treball i l’entorn.

un vector poc desenvolupat fins ara és l’emmagatzematge de l’energia. Amb l’augment de l’aprofitament de fonts renovables, s’estan desenvolupant els sistemes d’acumulació (elèctric i de calor), per maximitzar l’aprofitament dels béns energètics comuns (vent, sol, aigua...) independentment de

model energètic

volem un sistema

energètic adaptable

a les necessitats

del país i a les persones

54

quan calgui energia; sistemes que permeten crear cèl·lules energètiques de generació, ús i emmagatzematge, que serien les unitats d’energia distribuïda, és el que ara sovint s’anomena microxarxes, que amb les noves tecnologies no cal que siguin tant micros ni tampoc independents les unes de les altres o de les xarxes generals.

Aquest concepte ens porta a un sistema molt proper a la sobirania energètica, però, perquè tingui sentit, cal reduir les necessitats, altrament les possibilitats de generació local poden quedar molt descompensades respecte a les necessitats d’energia. Són importants, doncs, accions com la millora de l’edificació, tendint a edificis amb requeriments d’energia molt baixos; la millora de l’eficiència d’equipaments i processos; l’intent de reducció de les necessitats de transport i el foment del transport col·lectiu. De fet, el transport és un dels grans temes pendents, tant des del punt de necessitat de mobilitat, com des del punt de vista del combustible; descarbonitzar el transport és un repte important que sembla que passa pels vehicles elèctrics o híbrids i pel desenvolupament de tota la infraestructura associada necessària.

Volem una infraestructura energètica lligada a empreses sense ànim de lucre, públiques o locals, preferentment en format de cooperatives, on els usuaris són els amos directes, indirectes o molt propers. El nou model energètic permet el desenvolupament d’un nou concepte de xarxa amb cèl·lules energètiques locals amb una certa autonomia que s’hauran de gestionar des de cada municipi, cosa que permetrà l’adaptació del sistema a les necessitats energètiques locals i de les persones de cada municipi. Per altra banda, tenint en compte que l’energia és una necessitat bàsica i que les instal·lacions energètiques estan pagades entre tots, els beneficis associats no haurien de tenir cap marge pel joc especulatiu: no té sentit barrejar els beneficis calculats per mantenir el sistema amb el desenvolupament d’altres activitats econòmiques. Però, quin ha de ser el preu de l’energia? Cal recordar que el seu cost no va lligat només al procés de generació i gestió d’aquesta, sinó també a l’impacte ecològic i social causat. Cal, doncs, modificar el sistema de preus i de mercats associats, de manera que es garanteixi un mínim energètic a tota persona del territori, que permeti potenciar la

ENERGIA

volem arribar a

un sistema basat en la

generació local i

renovable

55

recerca i desenvolupament per millorar tota la tecnologia lligada a l’energia i que generi compensacions territorials -compensacions que cal revisar constantment i equilibrar amb les d’altres serveis territorial.

finalment, cal destacar la necessitat de tenir bons professionals del sector i consciència energètica general, professionals en les matèries lligades a l’energia perquè generin aquest canvi des del nostre entorn i consciència que ens porti a bones pràctiques energètiques i a afavorir l’evolució energètica, conscienciació que ha de començar a l’escola i mantenir-se a través dels mitjans de comunicació.

I on som ara? Doncs ara no ens queden competències en matèria energètica, ni per replantejar el sistema, ni per ajustar-lo a les nostres necessitats, ni per protegir-nos dels possibles incompliments normatius que puguin venir d’empreses regides per altres sistemes, cosa imminent si es signa el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP).

Pel que fa a l’aprofitament de recursos propis, a Catalunya només al voltant 5% de l’energia consumida prové de generació local renovable, mentre la unió Europea ens parla d’un mínim del 20% per d’aquí 5 anys (2020). La resta d’energia ens ve del petroli, un 47%; del gas natural, un 25%; de la generació elèctrica a parit de combustibles nuclear, un 20%; i una petita part del carbó, un 0,5%.

El que sí que tenim, són instal·lacions de transformació per l’ús, o sigui centrals elèctriques i sistemes de regasificació. Per exemple, des del punt de vista elèctric tenim un marge de generació de més del 40% de potència pic sense comptar la generació elèctrica a partir de fonts renovables, residus i cogeneracions, cosa que ens posa en una posició de tranquil·litat i d’una certa independència, el que diríem una dependència no directa: podem buscar l’energia primària de diferent proveïdors i podem emmagatzemar-la per períodes curts de temps. Les càrregues econòmiques, medi ambientals i socials, però, són altes.

Tenim, doncs, un marge important per prendre decisions polítiques i executar-les, però cal un canvi, un canvi que implica decisions valentes: l’augment de generació a partir de fonts renovable i la reducció de les necessitats energètiques implica el tancament de centrals existents, com

ENERGIA

una infra-estructura energètica lligada a empreses sense ànim de lucre

56

són les nuclears, que van associades a interessos econòmics importants. Per altra banda, no prendre decisions ens porta al malbaratament de recursos, a una degradació del sistema i a la precarietat del món energètic (sistemes obsolets, dependència exterior, empreses que tanquen, professionals sense feina, costos elevats de l’energia, malestar entre els diferents actors...).

Cal, doncs, recuperar el dret a decidir sobre l’energia, la sobirania energètica com a país, cosa que només es pot fer amb eines d’estat (entitat reguladora, centre d’operacions, entitat de control...), eines que ens permetin desenvolupar polítiques globals que respectin el territori i la societat i que es puguin dur a terme amb visió econòmica de comunitat global i local.

Montserrat Mata Dumenjó, Coordinadora de la sectorial d’energia, agricultura i medi ambient del Procés Constituent. Presidenta Emelcat sccl, i de la comissió Noves Iniciatives del Col·legi d’Enginyers Industrials

Amb la col·laboració:

Pep Puig, president del consell assessor d’EuROSOLAR - Assoc. Europea per les energies renovables i sotspresident de Som Energia

Xarxa de sobirania energètica

ENERGIA

recuperar el dret a

decidir sobre l’energia,

la sobirania energètica

com a país

la crisi és sistèmica

La crisi és sistèmica, estructural, i només es començarà a resoldre quan s’avanci simultàniament tot consolidant:

• una gran reforma intel·lectual i moral que fonamenti un nou estil de vida, una nova economia i una nova cultura.

• un nou sistema monetari i financer.

• una nova matriu energètica ambientalment sostenible.

• un nou ordre institucional, jurídic i polític.

És en aquest punt, on la construcció d’un nou estat català al servei de les majories així com un sistema polític que combini la regeneració de la democràcia representativa amb la introducció progressiva de formes de democràcia -directa, individual i comunitària- esdevé una oportunitat inajornable.

nació i Projecte nacional

Entenem la nació com una realitat en evolució contínua. Vist així, concebem la construcció del projecte nacional com un procés continuat d’autodeterminació econòmica, social i política.

Considerem que una societat autodeterminada ha de desenvolupar l’autonomia individual, autogestionar-se econòmicament, autoequilibrar-se ecològicament, autoorganitzar-se per decidir sobre els afers públics i autodeterminar-se nacionalment.

Sense sobirania econòmica no hi haurà mai veritable sobirania política. Per ser un poble lliure, el procés de decisió col·lectiva no es pot limitar a la independència política.Igualment, sense poder polític no és possible establir les bases d’un sistema de producció i distribució de la riquesa més equitatiu, sostenible i democràtic.

ecOnOMia: un punt de partida que en són dos

la crisi ens ha

d’empènyer a seguir ex-

perimentant noves

formes d’organitzar la societat i

l’economia

58

Es tractaria d’utilitzar aquest període de forta mobilització per reconstruir la societat catalana sobre fonaments més democràtics, equitatius i sostenibles.

Valors Per a un nou model socioeconòmic

No es pot donar una resposta a les emergències derivades de la crisi estructural que no estigui emmarcada en una estratègia de transformació social. Cal, però, una integració de les polítiques socials (que consideren la producció i el consum com una qüestió de l’economia i la carència com una qüestió social) i de les polítiques econòmiques, tot construint polítiques socioeconòmiques guiades per:

• la cooperació: principi rector de la nostra societat, assumint que no hi vida possible sense vincle amb els altres i entesa, també, com a pràctica quotidiana.

• la qualitat de vida: suficiència en el sentit material per fer possible un creixement com a persones i com a societat en el sentit immaterial.

• la sostenibilitat: adequació de l’economia als límits biofísics del planeta.

• l’equitat: repartiment equilibrat de la riquesa i dels treball necessaris per produir-la.

L’aplicació d’aquests valors hauria de significar una reorientació de l’economia en quatre direccions:

• regeneració del sistema financer i monetari per tal que serveixi a l’economia productiva i no al capital rendista –els mercats.

• orientació de l’economia productiva perquè prioritzi cobrir les necessitats democràticament decidides per damunt dels interessos d’una minoria rendista o de fetitxes com el creixement pel creixement.

• Visibilització, comptabilització i distribució igualitària de l’economia reproductiva –treball domèstic i de les cures.

• reconversió de les nostres formes de producció i de consum cap a una societat baixa en consum d’energia i de recursos.

ECONOMIA

sense sobirania

econòmica no hi haurà

mai veritable sobirania

política. per ser un

poble lliure, el procés de

decisió col.lectiva

no es pot limitar

a la inde-pendència

política

59

caP a una economia Plural

L’economia de la primera dècada després de la independència hauria de ser una economia plural:

• una infraestructura de recursos comuns (aigua, terra, energia, coneixement etc.) gestionats des de la societat o quan no pugui ser, des de les administracions.

• una economia desmonetaritzada basada en els principis de reciprocitat i d’autoconsum.

• un mercat subordinat a les exigències del bé comú i, per tant, regulat democràticament. El desenvolupament progressiu de planificació democràtica s’haurà de dur a terme tant des dels governs locals, comarcals i nacionals com des de la mateixa ciutadania.

La política pública hauria d’equilibrar el pes dels diversos agents econòmics que conformin l’economia productiva:

• el sector privat, que té com a motor principal el lucre i que està integrat per societats mercantils.

• el sector públic, que prioritza la satisfacció de necessitats i que es desenvolupa al seu torn per dues vies: el subsector institucional -empreses estatals, comarcals i municipals- i el subsector social format per les empreses i entitats de l’economia social i solidària.

Les activitats de tots els sectors s’haurien d’adequar progressivament a uns estàndards ecològics i socials mentre que la fiscalitat acabaria de fixar el preu definitiu de cada bé o servei mitjançant bonificacions, exempcions i impostos.

Jordi Via, membre de la Xarxa d’economia solidària de Catalunya.

Aquest capítol és deutor i sintetitza part de les aportacions d’en Jordi garcia Jané al llibre Economia solidària per a una Catalunya Lliure, de Jordi Estivill Pascual, Jordi garcia Jané, Jordi Valls Olivé, Jordi Via Llop. Icària editorial. Col·lecció Más madera. Setembre 2013

Per una extensió i aprofundiment d’un nou model socioeconòmic podeu llegir:Adéu capitalisme. Jordi garcia Jané. Icària editorial. Col·lecció Antrazit. Maig 2012

ECONOMIA

hauríem d’aprofitar l’energia col.lecti-va que està generant i generarà el procés independen-tista per transitar cap al millor model socio-econòmic possible

L’aigua, els residus, l’enllumenat, la neteja de carrers i edificis, parcs i jardins, els equipaments esportius, el servei d’atenció domiciliària, les escoles bressol i de música, entre d’altres, són serveis municipals que, en la monarquia espanyola, estan majoritàriament privatitzats. Amb un marc legal que permet que els serveis privatitzats siguin:

• més cars, entre un 25%1 i un 90%2, que els municipalitzats, tal com també constaten el Tribunal de Cuentas espanyol i nombrosos estudis acadèmics

• de mala qualitat i opacs: incomplint les obligacions contractuals, deixant de fer inversions, amagant els costos i ingressos reals.

• corruptors: actuant com a màfies que converteixen les representants polítiques en «titelles del capital» que socialitzen les pèrdues i privatitzen els beneficis.

Per a la República Confederal Catalana (RCC)3 plantegem un marc legal on els serveis municipals es prestin sota les següents condicions:

• sense ànim de lucre. Entenem que no és lícit que ningú obtingui plusvàlues mercadejant amb les necessitats i drets bàsics. Limitem el benefici industrial al 0%4.

serveis MunicipaLs a la república confederal catalana

entenem que no és lícit que ningú

obtingui plusvàlues

mercadejant amb les

necessitats i drets bàsics

1. Sobrecost de la gestió privada de l’aigua segons l’Agència Catalana de l’Aigua.

2. Sobrecost gestió de l’aigua d’AgBAR a l’Àrea Metropolitana respecte la gestió per mitjà d’una empresa pública a El Prat de Llobregat .

3. Dels Països Catalans4. A l’hora de plantejar indemnitzacions per al rescat de serveis,

el benefici a compensar ja està limitat al 6%, però en gestió de serveis públics hi ha llibertat de pactes i no hi ha límits. un benefici del 0% no hauria d’incomodar les defensores del capitalisme, ja que segons l’ortodòxia liberal és el que acabarien obtenint en el mercat si es donessin les condicions de la seva sacrosanta competència.

62

• transparent i de gestió comunitària. Publicació periòdica i puntual de tots els objectius, previsions i resultats tant del servei com econòmics, així com de satisfacció dels objectius pels quals han estat concebuts aquests serveis. Per disposar de tota la informació necessària per prendre les decisions estratègiques col·lectivament. Amb un mínim de dos períodes a l’any on s’activin de forma massiva els mecanismes de participació: un per passar comptes dels resultats de l’any vençut, i un altre on es defineixin els pressupostos de l’any següent, escollint quines inversions es prioritzen, quines són les despeses que s’assumeixen i com plantegem la política d’ingressos.

• respecte i cura al nostre medi social i ambiental, prestant els serveis dins els límits de la dignitat humana i de respecte als ecosistemes que ens sustenten. Salaris dignes, conciliació laboral i familiar, formació contínua, gestió cooperativa. Ús dels recursos naturals assegurant la seva renovabilitat, utilitzant només substàncies que mantinguin els nostres cossos i els nostres ecosistemes en òptimes condicions de salut.

• excel·lència col·laborativa. Millora contínua de l’eficiència i eficàcia dels nostres serveis, compartint les nostres experiències, establint un marc d’intercanvi periòdic de resultats, amb una sistemàtica d’indicadors que ens permeti compartir aspectes econòmics, socials, ambientals, de compliment d’objectius i de satisfacció de la comunitat. Apostem per crear la figura de les reguladores per tal d’articular aquest sistema d’intercomparació, intercanvi lliure de coneixement i millora contínua dels serveis.

Sota aquestes condicions probablement hi haurà poques empreses privades que vulguin continuar en la col·laboració «públic-privada» i estarem «condemnades» a remunicipalitzar tots els serveis públics. Així no tindrem més remei que prestar els serveis sense IVA5, ni benefici industrial, ni comissions en materials i subministraments... haurem de prescindir de les múltiples tècniques privades d’espoliació de recursos públics, i podrem alliberar recursos per cobrir altres necessitats bàsiques.

SERVEIS MUNICIPALS

perquè mai més no

haguem de tornar

a vendre el nostre patrimoni col.lectiu per poder finançar

els nostres serveis

5. Sobrecost de la gestió privada de l’aigua segons l’Agència Catalana de l’Aigua.

63

En el procés constituent, haurem d’anar una mica més enllà, i ens haurem de plantejar recuperar la propietat de les xarxes de distribució: elèctriques, de telecomunicacions i de gas. gestió pública i municipal per facilitar les connexions a productores locals i sostenibles, endreçant les telecomunicacions sota criteris de salut i no de rendibilitat especulativa. Les empreses privades podran operar en les xarxes públiques, però ho faran regulades amb més criteris que els estrictament generadors de beneficis per a les propietàries de les seves accions.

Tot això ho finançarem incrementant el pressupost públic a les institucions locals. Destinarem directament a les polítiques municipals una bona part dels mecanismes de redistribució de la renda. Mantindrem les taxes en els serveis on les utilitzem com a mecanismes econòmics d’incentiu de l’estalvi, com en aigua i residus. Perquè mai més no haguem de tornar a vendre el nostre patrimoni col·lectiu per poder finançar els nostres serveis.

El preu d’aquest model? Madurar com a col·lectiu, responsabilitzar-nos com a sobirans de les nostres comunitats i deixar enrere la delegació a «els entesos» i la dinàmica de la queixa. organitzar-nos per prendre consciència i poder! Per conèixer els serveis, exercitar el dret d’accés a la informació pública, utilitzar els mecanismes de participació i gestió comunitària que posem en marxa... només cal valentia. Ser valentes per llevar l’àncora de la por que ens mantenia fixades a l’oceà del consentiment. Tallades les amarres, només hi podem guanyar.

Jordi Colomer i Missé, Ambientòleg especialitzat en gestió de serveis públics.

SERVEIS MUNICIPALS

madurar com a collectiu, responsabi-litzar-nos com a sobirans de les nostres comunitats i deixar enrere la delegació a «els entesos» i la dinàmica de la queixa

canVi de Paradigma en l’ús de l’esPai

La petjada ecològica humana supera avui en més d’un 150% la superfície del planeta; a Catalunya en 20 anys hem passat de consumir 3,26ha/hab. el 1996 a 5ha/hab. el 2014! Però l’espai és un bé finit.La supervivència de la humanitat, avui molt a prop del límit, depèn del seu ús responsable: reduir els impactes nocius, compensar l’emissió de CO2, tendir a generar 0 residus, consumir el mínim de recursos renovables, biodegradables i de km 0. Aquest profund canvi de mentalitat ja s’està aplicant a 1.130 ciutats de 43 països de tots els continents, que el 2013 estaven adherides a les Transition towns.Els instruments actuals de la planificació territorial i urbana es van organitzar fa... un segle! Llavors la població mundial era la meitat que l’actual i la natura verge dominava el planeta. A Europa calia contruïr massivament habitatges i indústries per l’èxode camp-ciutat. Avui, el problema a resoldre és a l’altre extrem: la contenció de la depredació d’espai i recursos i la renaturalització de l’excés que ja hem antropitzat, per garantir la biodiversitat. Les tècniques del s.XXI s’han de refundar radicalment sobre conceptes nous, abandonant l’estilisme rígid i estàtic de la Vella Acadèmia, i aprenent de les ciències de la vida a canalitzar dinàmiques canviants; resiliència front col·lapses climàtics, energètics (Califòrnia, fukushima) o informàtics; bioregeneraciò i autosuficiència.

XarXa d’interconnectors entre reserVes naturals

Per garantir la respiració i l’obtenció de nutrients calen espais nets on regenerar l’aire (boscos), l’aigua (sistema hídric, filtració al subsòl, evaporació) i produir aliments sans (parcs agraris no contaminats).El lliure dret d’ús de la propietat privada no pot anar contra la supervivència, però l’ideologia dominant maleeix com atemptat als drets tota acció pública per limitar l’ús de

territOri i medi ambient

cal un gir de 180o en els

conceptes, la formació

dels experts i les técniques de

l’ocupació humana de

l’espai: és un bé finit

66

l’espai. A Catalunya ha calgut més d’un segle i la infatigable acció de col·lectius excursionistes, ambientalistes i veïns, per reservar una Xarxa de Boscos, una Xarxa Natura 2.000, força PEINs i un parell de Parcs Agraris, sotmesos a moltes pressions de retallades o d’usos inadequats (Cap de Creus, Delta del Llobregat). Cal interconnectar aquests boscos, paisatges, marges litorals i de rius i rieres, reserves marines, ara delimitats en forma d’illes separades, creant la Xarxa Interconnectora Biològica, on l’ús humà hi ha d’estar vetat. La manca d’energia fòssil no justifica saltar-se totes les lleis per fer prospeccions petrolieres ni fracking.

PlaniFicaciò urbana

traçabilitat ètica del sòl urbà i dels ediFicis

La Llei d’urbanisme en tràmit haurà d’impedir la mala pràctica de reservar un sòl expectant (urbanitzable), desmesurat, que es revaloritza sense inversió ni treball (pelotazo), causa de corrupteles i especulació.L’espai necessari l’hauria d’urbanitzar l’administració pública, ja que la promoció privada intenta recuperar la seva inversió aconseguint més parcel·les edificables de les imprescindibles i augmentar el marge lucratiu estalviant en qualitat d’obra. Seria millor adquirir per concurs públic terrenys rústics no protegits, a preu de sòl agrícola, a mesura que calen (Renània); urbanitzar-los amb criteris sostenibles; preveure-hi el nombre i tipus d’habitatge de la demanda real; assignar per concurs les parcel·les finals a constructors acreditats com solvents; cedir els edificis als usuaris finals en dret de superfície a 50-70 anys, repercutint en la concessió el cost públic invertit. S’eradiquen de la cadena de producció d’habitatge doncs tots els guanys parasitaris (finançament, promoció, marketing) que eleven el preu final a més del doble del real, en un dret i bé social comú. A cada barri i vila hi hauria d’haver habitatges de lloguer de diverses tipologies, a preus corresponents a cada franja d’ingressos de la població.

conserVació del Patrimoni cultural

S’ha avançat força en identificar les icones geogràfiques i construïdes que fan de referents identitaris. falten els símbols del món del treball i de la vida associativa, afegits als monuments religiosos o nobiliaris de la cultura decimonònica. Cartes del paisatge i Catàlegs són bones eines, però hauran de ser més proactives, enlloc de prohibicionistes com fins ara.

TERRITORI

els bioductes

són connectors

que enllacen reserves de

biodiversitat vetats a

l’espècie humana

67

correccions a la ciutat diFosa i segregada

La ciutat compacta i d’usos mixtos redueix la petjada ecològica en més d’un 20% respecte de la ciutat jardí de baixa densitat, afavoreix la convivència, la proximitat, el respecte i la complexitat. L’enorme taca planificada per segona residència: més d’1M d’ha amb un potencial irreal de més d’1M d’habitants, on més d’1M de fanals passen la nit encesos, encara és buida en un 80%. Serà inviable mantenir uns mínims serveis, comerços i equipaments. Per tant cal decréixer, desqualificar i reagrupar parcel·les, amb permutes i incentius, abans que es converteixin en guettos degradats.L’espai del treball s’ha segregat massa de les zones habitades, un cop les fàbriques ja no fan tants fums ni forts sorolls i semblen oficines. Els treballadors perden molt temps en transport privat. Ni la qualitat arquitectònica ni l’habitabilitat industrial interior estan ben regulades: llum natural, ventilació i insonorització insuficients. Als polígons industrials s’ha de mancomunar el transport, la generació d’energia, l’estalvi d’aigua i el reciclatge i tractament de residus.Les activitats que generen dinamisme i socialització: comerç, lleure, hostaleria, han d’estar més repartits per petites centralitats de barri i ciutats menors, limitant la concentració al centre de les ciutats grans que el ”gentrifica”, buida d’habitants i massifica de turisme.

traçabilitat ecològica en la urbanització de l’esPai Públic i l’arquitectura

La qualitat de l’espai públic dels últims 25 anys a Catalunya és força exitosa, però l’urbanisme ha tancat massa el focus en el disseny de detall, afegint-hi fa molt poc un lleuger vernís ecològic. L’índex de contaminació atmosfèrica ha de baixar de 350: pacificant el trànsit en zones 30km/h i de vianants; afavorint el transport públic i el privat no contaminants i saludables, més rutes ciclistes i vies verdes entre pobles. Els parcs i jardins urbans han d’estar interconnectats per corredors verds també dins la ciutat, fins mitigar el clima artificial per calefaccions, aires condicionats i calor dels llums. La producció autòctona d’aliments és necessària en zones periurbanes netes, però també dins les urbanes, tant per autoconsum com per lleure, dins les mesures de resiliència urbana i d’autosuficiència. La contaminació sònica, lumínica i radioelèctrica es pot reduir amb paviments absorbents i autonetejants, fanals i semàfors solars, i un

TERRITORI

la gestió privada del sòl urba-nitzable és causa de corrupteles i com a mínim duplica el preu de l’habitatge

68

control independent de l’impacte sobre la salut de les noves freqüències d’antenes de telefonia mòbil, wi-fi i televisió. Els edificis públics s’han d’adaptar a l’ecoeficiència (al Trentino-Alto Adige ja son al 100%). Cal seguir incentivant la rehabilitació privada per estalvi i generació d’energia; canvi de materials de traçabilitat sana; reducció de runa via distribucions interiors variables. Barcelona és modèlica en supressió de barreres per mobilitat reduïda, guia a invidents, seguretat, i aquesta bona pràctica ha d’estendre’s a més barris, pobles i ciutats.La Llei d’Arquitectura en tràmit ha d’incidir en tot això, enlloc d’apuntar a privatitzar la supervisió dels funcionaris qualificats i experimentats.

inFrastructures sostenibles

Noves carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports i metros, s’han de limitar a la demanda real, i sotmetre’ls al control social de l’entorn que ha captat els impostos. No són privatitzables sense referèndum vinculant. L’explotació privada a canvi d’inversió inicial ha de ser excepcional i no per pressió de cimenteres, enginyeries ni constructores. El traçat ha de regenerar l’entorn malmès, repoblant l’equivalent al CO2 que s’hi emetrà, i garantir la resistència a l’stress. Cal evitar inversió pública en infraestructures d’explotació privada (MAT, AVEs, ports, aeroports, trens de mercaderies), perquè els beneficis poden volar cap altres països, sense cap control democràtic.

objectius 2030

No cal més consumisme de tecnologia (smart city). Seria prou complir amb la Carta de la Terra (París 2000), la Carta de les Ciutats Europees cap la Sostenibilitat (Aalborg 1994) i seguir les línies d’acciò de les Agendes 21 aprovades, que ara es podran fer realitat a la República Catalana Independent.

Ada Llorens, arquitecta, urbanista i paisatgista. Professora de la uPC i la uPf. Portaveu de la unió de Plataformes

Amb la col·laboració:

Pilar Paricio, arquitecta-urbanista

Pau Batlle, arquitecte i paisatgista de la unió de Plataformes

TERRITORI

la construcció

d’infraes-tructures ha

de ser la mínima

indispensa-ble,

i compensar les emissions

de co2 que generen

El moviment veïnal, i també les entitats que treballen aspectes concrets (habitatge, pobresa, solidaritat, aturats, vellesa etc.), són motors de la participació ciutadana i per la seva composició i naturalesa, han de contribuir a l’apoderament, a la presa de poder i consciència popular, a la pròpia autoorganització als barris en la construcció d’una societat més solidària i respectuosa que fomenti la convivència entre les persones i no com un simple mecanisme per avalar les polítiques correctores i sancionadores de les administracions.

el barri

Des d’un principi, cal acotar l’espai d’intervenció prioritari, apostant pel municipi com espai de participació administrativa i política on els ciutadans són més propers als seus representants polítics.En els entorns urbans, el barri l’entenem com la unitat mínima de participació popular. És, per tant, l’espai on les persones ens sentim part de la comunitat, fent-ne centre d’activitat política, social, econòmica i cultural.El barri compleix funcions urbanístiques, però també socioculturals i polítiques. És el lloc de la convivència i de la tolerància, però també del conflicte i de la diferència. Conèixer i descobrir el barri en les seves dimensions múltiples ajuda a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i a entendre millor la diversitat de la nostra societat.

què s’haurà de Fer a la noVa rePública catalana indePendent?

• fomentar formes d’actuació i models d’organització municipal realment participatius i democràtics, vetllant per l’aplicació i el bon ús dels diversos mecanismes i de les vies reals d’implicació ciutadana en l’àmbit institucional.

• Reivindicar el dret a l’espai públic com a espai de socialització col·lectiva, on poder desenvolupar la participació popular com a espai de trobada, de producció

eL Món veïnaL, per la república catalana

el barri és la unitat mínima de

participació popular,

l’espai on les persones

ens sentim part de la

comunitat, fent-ne centre

d’activitat política,

social, econòmica i

cultural

70

d’activitats col·lectives.

• garantir polítiques per a la dignificació i recuperació de l’espai públic de qualitat, com a millor escenari per la socialització de la vida urbana.

• Aprofitar les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) per impulsar la informació immediata i suficient i per a la presa de decisions permanent entre el veïnat.

• Aconseguir el reconeixement social de les entitats i del moviment associatiu en la seva aportació al bé comú, fomentant la seva participació en els afers municipals. que l’administració compti amb l’opinió del veïnat de manera decisòria en temes estratègics com poden ser els serveis, les infraestructures, el model d’urbanisme, els equipaments públics o els pressupostos municipals.

• El reconeixement normatiu que inclogui la presència del veïnat i de les entitats de forma automàtica en òrgans de participació a tots els nivells. Exigint, alhora, una informació transparent de l’administració i aplicant la democràcia participativa, a través de processos de consulta a la població, en el planejament i gestió municipals.

• fomentar la “cultura de la participació” amb la introducció en el disseny curricular d’escoles i instituts del coneixement de les entitats veïnals i socials, educant des de i per a la participació social crítica.

Els barris, amb el seu teixit associatiu, poden, han de ser, el nucli bàsic, el primer esglaó de l’esforç col·lectiu per esdevenir República Catalana Independent.

quines hauran de ser les mesures immediates de la noVa rePública catalana indePendent?

• Solucionar la pobresa energètica, infantil i les desigualtats.

• Prioritzar recursos cap als serveis socials.

• garantir l’assistència sanitària universal per a la gent del municipi.

• Prendre mesures immediates amb dotació de recursos per la superació de les situacions d’emergència social.

• Prendre mesures de suport a famílies amb membres en atur o en situació de dependència.

VEÏNS

cal fomen-tar formes d’actuació i

models d’organitza-

ció realment

participatius i

democràtics i comptar

amb l’opinió del veïnat de manera

decisòria en temes

estratègics

71

• fer polítiques efectives d’inserció laboral, de creació de treballs comunitaris i desenvolupar un model de repartiment del treball.

• Combatre els abusos de les entitats bancàries evitant els desnonaments, exercint una defensa activa dels afectats.

• Desenvolupar plans integrals per a la gent gran.

• Desenvolupar polítiques de promoció del teixit cooperatiu, de les xarxes d’autogestió de serveis i de béns comuns, de l’agricultura urbana i donar suport a l’emprenedoria social i al comerç de proximitat.

• Donar una atenció particular, de la mà de les AMPA i de la comunitat educativa, a les situacions de vulnerabilitat que afectin a la infantesa.

• Promoure de manera efectiva el transport públic com a element cabdal d’articulació territorial i de justícia mediambiental amb preus populars i tarificació social.

• Elaborar un Pla Estratègic de Turisme, elaborat amb la participació activa dels veïns, que reordeni l’oferta turística cap a un model sostenible que doni suport a d’altres activitats econòmiques més enllà de l’oci i el consum.

• Educar per la convivència i la solidaritat mitjançant plans d’entorn i coeducació amb la prevenció efectiva de les conductes incíviques.

• fer pressupostos participatius i referèndums vinculants sobre temes importants de cada barri.

• Realitzar auditories per analitzar els comptes de tots els organismes públics municipals o amb participació majoritària de capital públic.

Esdevenir una República Catalana Independent és la millor garantia per poder disposar dels marcs legislatius necessaris i dels recursos econòmics suficients per poder dur a terme el que la ciutadania necessita per contribuir a solucionar els seus problemes col·lectius i ajudar a l’objectiu final: un ciutadà més feliç.

Lluís Rabell, President de la federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (fAVB)Josep Arranz, Coordinador de Veïns per la Independència (VxI)

VEÏNS

els barris, amb el seu teixit associatiu, han de ser el nucli bàsic de l’esforç col.lectiu cap a la república catalana independent

Com diu Pere Casaldàliga, no hi ha un primer món desenvolupat i un tercer món subdesenvolupat: hi ha un únic món mal desenvolupat. Capgirar aquesta situació és responsabilitat de tots, i en especial els principals actors públics internacionals: els estats. Si bé l’internacionalisme i la solidaritat entre pobles han alimentat bona part de l’ideari de l’esquerra, la seva aplicació en les estructures d’estat no sempre ha seguit aquest fil conductor. La lògica d’actuació de molts estats a l’hora d’encarar les seves relacions internacionals ha estat la defensa dels seus interessos i privilegis per damunt d’altres pobles. I aquesta lògica s’ha imposat tot sovint, amb regustos neocolonials, a les polítiques de cooperació. En aquest sentit, cal dir que l’estat espanyol ha reproduït el pitjor del model de cooperació de les antigues metròpolis europees, en particular pel que fa a l’Amèrica Llatina: des de promoure la substitució lingüística de les cultures originàries de la zona, fins a condicionar la cooperació financera a la compra de béns i serveis espanyols.

Malgrat això, l’existència d’un marc compartit acordat en el marc de l’ONu pel que fa als reptes globals de desenvolupament, permet establir uns objectius per a qualsevol actor internacional responsable. Com el d’esmerçar el 0,7% del PIB dels països amb un alt índex de desenvolupament humà (IDh) a l’AOD dels països amb un IDh mitjà i baix, o com l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·leni, entre molts altres. L’objectiu central de la política de cooperació al desenvolupament per a l’esquerra, doncs, ha de ser el desenvolupament humà sostenible i la reducció de les desigualtats, i no pal·liar o mitigar, amb esperit purament assistencialista, els efectes més nocius d’un sistema internacional injust sense posar l’èmfasi necessària en la transformació de la dinàmica econòmica internacional que els ha generat.

Avui no es pot construir un projecte nacional i democràtic creïble sense participar decididament en la construcció d’un ordre internacional més just, solidari i en pau. Per aquesta

pau, cOOperació i sOLidaritat a la república catalana

avui no es pot cons-

truir un projecte

nacional i democràtic

creïble sense

participar decididament

en la cons-trucció d’un ordre inter-

nacional més just,

solidari i en pau

74

raó, la futura República Catalana haurà de desplegar una política pròpia en matèria de cooperació al desenvolupament i solidaritat. Sortosament, avui ja disposem d’un model propi de cooperació catalana on els ens locals i la generalitat compten amb eines de planificació estratègica, així com amb organismes públics com el fons Català de Cooperació al Desenvolupament, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i l’Institut Català Internacional per la Pau.

En pocs anys, la República Catalana haurà de posar-se a l’avantguarda de la comunitat internacional pel desenvolupament i per la promoció de la pau i la resolució pacífica i democràtica dels conflictes tot augmentant la seva ajuda oficial al desenvolupament fins assolir el 0,7% del PIB, un cop disposi de tots els seus recursos econòmics i s’hagi estabilitzat l’economia del nou Estat. Serà aleshores quan es podrà fixar un model català de cooperació:

• Elaborant un pacte per la cooperació, la pau i la solidaritat amb tots els nivells de l’administració pública i la societat civil que fixi el grau de responsabilitat de cada actor.

• Comptant amb les ONg, els moviments socials i el teixit associatiu català, tot reforçant la seva base social, la seva autonomia econòmica i la seva projecció internacional.

• Desplegant una estratègia de multilateralisme actiu i participar en els debats la comunitat internacional sobre el paradigma del desenvolupament, l’eficàcia de l’ajuda, la reducció de les desigualtats, l’eradicació de la pobresa i el finançament del desenvolupament.

• Orientant la política púbica de cooperació a l’agenda d’eficàcia, potenciant la cooperació delegada, concentrant-nos sectorialment seguint les recomanacions de divisió del treball.

• Aplicant una estratègia integral de coherència de polítiques amb la política de cooperació al desenvolupament, que incorpori indicadors, mecanismes de seguiment i avaluació clars, transparents i verificables per part del Parlament i la societat civil.

Pel que fa a l’agenda de pau, la República Catalana podrà contribuir a la construcció d’un paradigma de seguretat humana més global i multidimensional que la simple defensa militar.

COOPERACIÓ

la república catalana haurà de posar-se

a l’avant-guarda de la

comunitat internacio-

nal per al desenvolu-

pament i per a la pro-

moció de la pau i la

resolució pacífica i

democràtica dels

conflictes

75

• Elaborant un sistema de defensa i seguretat civil, incorporant les agendes de pau, seguretat, desarmament i desnuclearització tot participant activament amb la comunitat internacional en aquests àmbits.

• Activant una agenda de cooperació per a la seguretat a partir de la participació activa en organitzacions multilaterals no militars i la contribució a la solució justa i duradora dels conflictes, donant suport a processos inclusius de diàleg i de negociació, i vetllant per la protecció i la defensa dels drets humans i del dret humanitari internacional.

• Desplegant una política d’acció humanitària activa i de suport a les persones refugiades

I pel que fa a les polítiques de solidaritat internacional, la República Catalana no pot desentendre’s de la solidaritat amb els pobles que lluiten pel seu reconeixement en l’arena internacional com el Sàhara Occidental, Palestina o Kurdistan, entre d’altres.

La nostra cooperació, en resum, s’ha de basar en l’enfortiment de la sobirania de les persones i dels pobles per ampliar les seves oportunitats. En la mesura que creixem com actors internacionalment responsables creixerà el nostre prestigi en l’escenari internacional. Ja ho deia l’alcalde de Sarajevo fa anys: estem molt agraïts al poble català, perquè sense esperar-ne la seva solidaritat, va aparèixer abans que molts altres i va estar al nostre costat fins al final.

David Minoves, consultor de cooperació i exdirector de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament

COOPERACIÓ

la república catalana no pot desen-tendre’s de la solidaritat amb els pobles que lluiten pel seu reconei-xement en l’arena interna-cional com el sàhara occidental, palestina o Kurdistan, entre d’altres

Pública i PoPular

L’educació de la República Catalana Independent (RCI d’ara endavant), com a dret universal que és i com a eina per superar les desigualtats, ha de garantir la igualtat d’oportunitats i d’accés per tothom. És per això que, necessàriament, ha de ser pública i gratuïta, en tots els nivells, seguint el model d’altres països europeus, per garantir l’accés de tots els sectors de la societat, sense cap tipus de barrera  o  limitació de caràcter socioeconòmic. De la mateixa manera, s’haurà de garantir un sistema de beques per poder sufragar el material escolar necessari i potenciar i consolidar les beques de mobilitat per garantir un absolut equilibri territorial arreu.

Seguint en aquesta línia, com a puntal del sistema de valors democràtic, integrador i respectuós de la RCI, l’educació haurà de ser laica, i escrupolosament respectuosa amb la ideologia i/o religió de tots els seus integrants, sense adoptar diferents perfils per raó d’ideologia, llengua, situació geogràfica o classe social dels alumnes.

Per tal d’integrar i expandir els valors democràtics, l’educació i les institucions que la desenvolupen han de ser profundament democràtiques. El seu funcionament haurà d’estar supeditat a formes de participació i presa de decisions que agrupi les famílies, el professorat i treballadors i els estudiants. un model absolutament oposat a l’existent actualment.

El rol d’agent clau en la superació de les desigualtats que té l’educació significa que, necessàriament, els continguts han d’anar orientats a aquest objectiu. És per això que l’educació haurà d’estar al servei de les classes populars del país, compromesa amb les principals problemàtiques del nostre poble. Així mateix, haurà de jugar un paper clau i apostar per la revitalització i normalització de la nostra llengua i cultura, prenent com a referència el marc dels Països Catalans. hem d’apostar decididament per una educació del poble i per al poble.

l’educació del nou país

el seu funciona-

ment haurà d’estar

supeditat a formes de

participació i presa de

decisions que agrupi

les famílies, el professo-

rat i treba-lladors i els

estudiants

78

Feminista

L’educació té un paper clau per eradicar la discriminació cap a les dones i aconseguir una societat sense desigualtats de gènere ni per orientació sexual. Actualment el sistema educatiu és un reflex de la societat patriarcal. Si entenem que l’educació és un dels pilars de la socialització de les persones és imprescindible que, des d’una òptica coeducativa i feminista, eduqui als infants tenint en compte els rols de gènere que s’esperen d’ells i elles i les seves conseqüències, que encara ara responsabilitzen a les dones del treball domèstic i de cura i als homes de ser els principals sustentadors econòmics de les famílies.

Així doncs, l’escola coeducativa de la RCI haurà de reconèixer el valor del treball domèstic i de cura per promoure un repartiment real entre homes i dones i reivindicar aquells coneixements considerats de l’àmbit privat, ensenyar a ambdós sexes a saber cuidar-se i cuidar als altres mitjançant l’educació de les emocions i els sentiments, proporcionar educació sexoafectiva, promoure un ús no sexista del llenguatge i visualitzar el paper de les dones a la història, entre d’altres. En definitiva, caldrà revisar l’androcentrisme imperant en l’educació.

Pel que fa a les universitats, caldrà eradicar el biaix de gènere que es dóna en les altes esferes acadèmiques, majoritàriament masculines, vetllant per tal que el fet de tenir responsabilitats familiars no esdevingui un impediment per fer carrera acadèmica. També caldrà revisar els continguts dels plans docents i incloure la perspectiva de gènere en tots els àmbits de coneixement acadèmic.

finalment, caldrà que tots els centres educatius es dotin de les eines necessàries per eradicar les violències masclistes als seus centres. Només uns centres educatius lliures de violències masclistes podran garantir la construcció d’una educació feminista.

catalana

L’educació de la RCI haurà de ser catalana tant la llengua com en els continguts. La llengua històrica i de cohesió, tal com demostren nombrosos estudis, és el català. Així doncs s’haurà de garantir que la llengua vehicular del sistema educatiu sigui, en tots els seus nivells, el català. Cal preservar el sistema

EDUCACIÓ

l’educació té un paper

clau per eradicar la

discriminació cap a les

dones i aconseguir

una societat sense

desigualtats de gènere

ni per orientació

sexual

79

d’immersió lingüística per garantir el coneixement de la llengua de tota la població i evitar, així, limitacions socials i laborals per part de qualsevol sector de  la societat.

De la mateixa manera, tal com s’assenyala en l’apartat ja esmentat “pública i popular” l’educació haurà d’estar destinada a tractar i donar eines per superar les problemàtiques, les necessitats i les desigualtats del nostre poble i territori; és per això que l’educació haurà de ser catalana també en continguts, i entendre el conjunt de la nació completa com a realitat social i cultural, haurà d’enfocar i tenir en compte aquestes problemàtiques que afecten Catalunya i la resta de territoris dels Països Catalans.

Per acabar, l’educació i el sistema educatiu de la RCI haurà de potenciar i garantir la recerca, la producció i la divulgació de material científic i acadèmic en català.

de qualitat

Educació pública i de qualitat. Així ha de ser l’educació de la RCI. Entenem el sistema educatiu com l’eina vertebradora de la intel·lectualitat i cultura de tot país, especialment necessària en conjuntures excepcionals  com l’actual. L’educació exerceix una funció molt important determinant el desenvolupament de l’estructura socio-econòmica i garanteix la millora i transmissió del patrimoni d’una generació a una altra. En conseqüència hem de defensar la seva qualitat. 

Denunciem l’atac del neoliberalisme a l’educació, l’educació segregadora, elitista, mercantilitzadora, alienant i empobridora que vertebra el model capitalista. En resposta  a aquestes polítiques antidemocràtiques proposem una educació democràtica, en la qual educands i educadors tinguin un paper actiu en les decisions de què i com s’aprèn. Volem que aquest col·lectiu aprengui amb un model d’avaluació diferent: més cooperador i menys basat en la competència entre estudiants.

El sistema de producció capitalista no es basa en la creació de valors d’ús, sinó en l’obtenció de benefici. En conseqüència ho mercantilitza tot, i la fins ara exempta ( i alhora indefensa) educació pública s’ha vist assetjada pel neoliberalisme. Recordem que com tota mercaderia sotmesa a la llei de l’oferta i la demanda, el rendiment i qualitat de l’educació baixa progressivament. És l’expressió de la reproducció ampliada

EDUCACIÓ

s’haurà de garantir que la llengua vehicular del sistema educatiu sigui, en tots els seus nivells, el català

80

del capitalisme, del seu creixement impulsiu constant. Com a resposta refusem la supeditació de l’educació als interessos del capital.

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

EDUCACIÓ

un Futur estat indePendent no Pot serinsensible a les necessitats alimentàries de la seVa Població

Segons les previsions de l’Organització de les Nacions unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (fAO, per les seves sigles en anglès: food and Agriculture Organization) l’any 2025 més de la meitat de la població del món en desenvolupament -3.500 milions de persones- serà urbana i l’any 2050 hi haurà 9.000 milions d’habitants, un terç més de persones per alimentar, i caldrà incrementar la producció alimentària un 70%.

Els aliments són un factor estratègic per qualsevol país i, en conseqüència, hauria de tenir cura de poder garantir el seu proveïment als seus ciutadans. Segons el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DAAM), entre les dècades de 1980 i 1990 es van perdre a Catalunya més de 134.000 ha de conreus. La superfície actual cultivada a Catalunya es situa en 1.466 m2/habitant, molt per sota dels països de la uE. Aquest coeficient seria comparable al d’holanda, amb 1.159 m2/habitant i estaria per sota del promig de l’estat espanyol, amb 5.355 m2; de frança, 4.179 m2; de Portugal, 3.333 m2; del Regne unit, 2.512 m2; d’Itàlia, 2.124 m2 i d’Alemanya, 2.097 m2.

Aquestes dades ens han de fer reflexionar i fer-nos conscients que un futur estat independent no pot ser insensible a aquestes preocupacions a nivell planetari i a nivell local.

el dret de tot ciutadà a Poder disPosar dels aliments necessaris

Catalunya hauria de reconèixer, en una futura Constitució Catalana, el dret de tot ciutadà a poder disposar i accedir als aliments necessaris per la seva vida a partir d’una dieta mediterrània sustentada en una combinació equilibrada i completa dels aliments, basada en productes frescos, saludables, locals i de temporada. Aquest dret comporta

la catalunya agrOurBana

els aliments són un fac-

tor estratègic

per qualsevol

país i, en conseqüèn-

cia, hauria de tenir cura

de poder garantir el

seu proveïment

als seus ciutadans

82

també el deure de tenir cura de reduir el malbaratament d’aliments a favor d’un consum responsable. A la vegada cal ser conscients que la disponibilitat d’aliments és un fet estratègic i, en conseqüència, les administracions públiques han de fomentar la producció agrícola, ramadera i forestal com una activitat agroeconòmica per tal de tenir la capacitat de produir aliments i matèries primeres necessàries per garantir les necessitats alimentàries de la població catalana.

Defensar el dret de la ciutadania a l’alimentació i assegurar una activitat agroeconòmica pròpia és el fonament per garantir la resiliència alimentària o capacitat de garantir un proveïment ordinari i, en especial, un proveïment estratègic per fer front a potencials situacions de manca de subministrament extern d’aliments (crisis geopolítiques, crisis climatològiques, crisis sanitàries, etc.); la sostenibilitat urbana o necessitat de reduir la petjada ecològica derivada de la producció, transport, distribució i consum d’aliments i matèries primeres, tenint present que la importació de menjar té conseqüències negatives importants en termes de despesa energètica i emissions de gasos d’efecte hivernacle; la seguretat alimentària i l’autosuficiència alimentària, on l’autoproveïment d’aliments sigui cada vegada major i la pagesia pugui prendre les decisions del que vol i necessita produir (sobirania alimentària) amb la complicitat de la ciutadania.

En el projecte agrourbà la ciutat esdevé sostenible per ser “compacta en la seva morfologia, complexa i densa en coneixement en la seva organització, eficient i ‘sense’ impacte metabòlic, cohesionada socialment, i incorporant l’espai agrari com una infraestructura i un equipament, i entenent l’activitat agrària (agricultura i ramaderia) que s’hi desenvolupa en clau de proximitat”.

la goVernança territorial i alimentària

Sota aquest principi general per qual es situa l’alimentació com a eix fonamental de l’activitat agrària i com l’element de connexió entre la pagesia i la ciutadania cal plantejar-se la governança territorial i alimentària a partir d’iniciatives impulsades des del propi sector agrari, des de les administracions locals o des de la pròpia administració de la generalitat de Catalunya. Aquesta governança ha de incorporar -entre d’altres accions- :

AGROURBÀ

un futur estat in-

dependent no pot ser insensible a aquestes preocupa-

cions a nivell

planetari i a nivell

local

83

• Preservar un mínim de terres de conreu de qualitat (dotació) en funció del nombre d’habitants (m2/habitant), distribuïdes arreu de Catalunya.

• Establir instruments de concertació i gestió del sòl agrari com són els parcs agraris, les cartes, els codis de bones pràctiques, els plans de gestió, les ordenances, etc.

• facilitar l’accés a la terra mitjançant iniciatives públiques com el banc de terres o fons de terres, o privades que gestionen l’adquisició i/o arrendament de terres.

• Promoure la recuperació de finques abandonades o subexplotades per tal de fomentar el creixement de la base territorial d’explotacions agràries existents i per a persones físiques i jurídiques que volen incorporar-se professionalment a l’activitat agrària.

• Apostar pel que és local (producció i consum de proximitat) en front al que és global per raons estratègiques en l’àmbit econòmic, social i ambiental.

• Impulsar la comunicació entre la pagesia, la ciutadania i el sector de la restauració i del comerç alimentari, a través del menjar (aliments locals a les escoles, programes pedagògics sobre alimentació i agricultura, mercats de pagès dins de les ciutats, jornades d’aproximació a l’espai agrari etc.)

• Impulsar la “Planificació alimentària” (food planning) que incorpori tota la cadena alimentària des de la producció al consum de proximitat passant per a la transformació i la distribució, amb l’objectiu d’aconseguir millors nivells d’accessibilitat, de qualitat, d’equitat, de salut alimentària i de reducció de residus i d’impacte ambiental.

• Integrar totes les formes de producció d’aliments (agricultura, horts urbans, horts verticals etc.) en la planificació alimentària, en el marc d’un projecte agrourbà.

• Recuperar i potenciar els espais agraris i l’agricultura dins dels parcs naturals, per tal de generar un paisatge en mosaic, que afavoreixi la connexió entre els espais naturals i els agraris, fent possible que el conjunt funcioni com un sistema ecològic i incrementi la seva diversitat.

• Impulsar la transició dels espais agraris cap a sistemes agroalimentaris sostenibles en els que la producció ecològica i agroecològia tinguin un paper fonamental.

AGROURBÀ

catalunya hauria de reconèixer, en una futura constitució catalana, el dret de tot ciutadà a poder disposar i accedir als aliments necessaris per la seva vida

84

L’espai agrari del segle XXI necessita un procés de metamorfosi, un procés d’autodestrucció i autoconstrucció. Els aliment són el nexe entre el camp i la ciutat, allò que fa dels dos àmbits un territori agrourbà intel·ligent, és doncs necessari que ambdós treballin i remin en la mateixa direcció de transformació.

Josep Montasell i Dorda, fundació Agroterritori

AGROURBÀ

El recurs fàcil a l’etimologia “govern del poble” per definir la democràcia obvia la complexitat d’una pregunta fundacional de la filosofia política: com ens hem de governar? És ben sabut que Plató menyspreava la democràcia i defensava una república idealment liderada per allò que als nostres dies se’n diu el “govern dels millors”. I és que la recerca del govern del poble ha anat acompanyada al llarg de la història del recel a deixar les decisions polítiques en mans de plebeus, però també de grans moments revolucionaris de difícil institucionalització posterior. Polibi, basant-se en l’anàlisi d’Aristòtil, fou el primer a entreveure les dinàmiques inherentment conflictives entre la constitució material (interessos existents) i la constitució formal (institucionalització). Segons el romà, la segona sempre mira d’adaptar-se a la primera; a mesura que canvia la constitució material fa caure els règims corromputs un darrere l’altre fins l’anarquia final, i sant tornem-hi. Des del punt de vista institucional la república romana fou conscient d’aquests recels i inestabilitats; va empeltar la representació dels plebeus a l’aristocràtica per acabar formant una constitució mixta que durà cinc segles. Si girem el cap, la història de la democràcia és fragmentària, erràtica i equiparable a lluites diverses per assolir quotes de representació política. Així, des que els plebeus romans s’enfilaren al Mont Sagrat per reivindicar els tribuns, han estat molts els que han hagut de fer el mateix camí, sovint forçats per aquells que han actuat contra la democràcia. La idea de representació política també ha oscil·lat des de l’elecció de càrrecs per sorteig a Atenes fins al despotisme més absolut, a vegades amb el vistiplau de les urnes.

Tampoc ha estat fàcil reconciliar l’ideal democràtic amb altres béns primordials, com ara la igualtat, llibertat, seguretat o diversitat. Isaiah Berlin recordà que la recerca de grans béns no es pot culminar a la vegada, ja que existeixen múltiples incompatibilitats entre ells. En un equilibri sempre precari, precisament entre béns majors, avui la democràcia està agermanada amb el liberalisme polític, però també amb l’econòmic. quan parlem de democràcies liberals ens referim a sistemes polítics de representació en què els drets individuals liberals resten fora de l’àmbit de decisió democràtica. Això

un MOdeL de república catalana deMOcràtic i Just

un aspecte fonamental

hauria de ser el de

reconciliar democràcia i

justícia

86

significa que hem fet compatible una esfera individual moderna i el mercat lliure amb la participació democràtica. Ara bé, aquesta acostuma a restar emmarcada en un marc institucional estret que en l’Europa de l’austeritat s’acosta perillosament a allò que Colin Crouch va anomenar postdemocràcia: un sistema en què sovint manen més les dades macroeconòmiques que la voluntat popular.

aiXí doncs, què caldria tenir Present Perconstruir una rePública catalana indePendent?

un aspecte fonamental hauria de ser el de reconciliar democràcia i justícia. Avui, a diferència del que es pensà durant bona part del segle XX, sabem que no hi ha dreceres fàcils ni messiàniques. No hi ha justícia sense democràcia. Però també cal recordar que no hi ha pot haver democràcia sense justícia. quan diem que la lluita nacional i social són indestriables ens referim precisament a aquesta necessitat de comprendre el dret a decidir des de l’òptica de la justícia. Nancy fraser recorda que quan definim les injustícies existents hem de ser capaços d’incloure-hi la dominació cultural, de gènere o lingüística, ja que rarament les desigualtats socioeconòmiques es produeixen fora de marcs de dominació cultural. La frontera per definir allò que és polític (públic) d’allò que no ho és (privat), sovint s’ha utilitzat per fer invisibles situacions de dominació com ara en les relacions de gènere.

democràcia o democràcies?

En un país multicultural i majoritàriament bilingüe però amb un tronc nacional compartit, calen institucions capaces de salvar les contradiccions inherents en la persecució dels ideals de justícia i democràcia. La pluralitat de models institucionals realment existents hauria de ser la base d’un debat constitucional obert sobre quin ha de ser el nostre. En termes d’Antonio Negri, la independència és una oportunitat perquè el poder constituent s’expressi. Aquest és el poder originari, el que obre l’escletxa per canviar-ho tot, per redissenyar unes institucions que en el nostre cas són heretades d’un Estat que ens ha jugat en contra durant segles.

Doncs bé, aquest poder, diguem-ne popular originari, hauria de tenir en compte quatre tensions fonamentals dels models democràtics pel que fa l’arquitectura institucional. En primer lloc, com es modularia la representació política amb la lògica participativa. La revocació de càrrecs, un sistema electoral

quan definim les injustícies

existents hem de ser

capaços d’incloure-hi la dominació

cultural, de gènere o lingüística

DEMOCRÀCIA

87

combinat (mixte proporcional) o l’ampliació de mecanismes d’iniciativa ciutadana i de consultes podria ampliar els horitzons democràtics. Amb tot, avui sembla difícil prescindir de la representació política moderna, es tracta doncs de no caure en els vicis que ens han dut a la indignació: acumulació de càrrecs, opacitat als partits polítics, portes giratòries sense control, etc. En segon lloc, hauríem de pensar si volem un sistema majoritari o de consens. El Regne unit és un exemple clàssic de majoritarisme, en què es cerca obtenir la meitat més un dels vots per governar. Suïssa és l’altre extrem, el disseny institucional facilita incloure el màxim de ciutadans possibles a la presa de decisions. La diversitat de Catalunya aconsellaria un model de consens, però cal tenir present que la negociació i el vot majoritari sovint agiliten les decisions. En tot cas, és probable que la independència reduís la fragmentació parlamentària, facilitant enteses més enllà de les majories absolutes. En tercer lloc, la forma de govern seria clau per reforçar el lideratge. un cop alliberats del jou de la monarquia, el Principat podria establir un sistema mixt similar al francès amb un cap de govern, dedicat a la política interior, i un President de la República Catalana capaç de parlar al món en nom de Catalunya. Ara bé, en funció de les circumstàncies també caldria tenir present la tradició estrictament parlamentarista catalana ja de molt antic. En quart lloc, el disseny territorial hauria de ser una prioritat. La necessitat de descentralitzar el país per equilibrar el territori, amb dedicacions econòmiques molt diferents, i articular el dret a decidir de la nació aranesa dins el model duria probablement a una federalització del Principat a l’escala de les seves necessitats.

finalment, no podem tancar aquest capítol sense esmentar l’articulació de la república catalana amb la resta de Països Catalans. El meu parer és que aquesta hauria d’establir un règim de ciutadania obert a la catalanitat exterior. A la vegada, des del respecte al dret a decidir dels països que conformen la catalanitat, la República catalana deixaria la porta oberta a la integració federal. un projecte democràtic i just de ben segur que ens engrescaria a nosaltres en el nostre àmbit i als de més enllà. Som-hi.

Marc Sanjaume i Calvet, investigador postdoctoral a l’université du québec à Montréal (uqÀM) i membre del col·lectiu El Pati Descobert, juntament amb els politòlegs Marc guinjoan i Toni Rodon.

quan diem que la lluita nacional i social són indestri-ables ens referim pre-cisament a aquesta necessitat de comprendre el dret a decidir des de l’òptica de la justícia

DEMOCRÀCIA

Els temps que ens ha tocat viure són d’absoluta efervescència. Vivim immersos en un debat vibrant sobre la independència i la construcció de la nova República Catalana. hem vist sorgir diverses propostes de redactats constitucionals i diverses iniciatives impulsen des de diverses perspectives, les seves aportacions al procés constituent del nou país amb l’honesta vocació que esdevingui també un país millor.

Per aquest motiu, primer des d’Esquerres pel SíSí i ara des d’Esquerres per la Independència hem volgut conjurar tots els colors com a creadors del nostre futur col•lectiu. El resultat ha estat aquest primer Llibre dels Colors per la República Catalana independent que tens entre les teves mans, i que no hagués estat possible sense la implicació de tantes persones i col•lectius a les quals els hem d’agrair molt gratament el seu esforç.

Si heu arribat fins aquí, havent llegit tots els apartats del llibre, haureu observat que no hi ha plantejaments tancats, no hi ha fórmules màgiques pel que fa a construir entre tothom un país millor. La nostra intenció des de bon començament ha estat aportar apunts diversos per al procés constituent. Aquest procés constituent ha d’anar més enllà del fet de participar en la redacció de la futura Constitució. Des d’aquestes pàgines hem volgut donar espai a una diversitat de veus que, des d’una perspectiva independentista i d’esquerres, han volgut contribuir amb aportacions al debat sobre com hauria de pensar-se i organitzar-se el nou país.

Som conscients que no es tracten tots els temes que haurem de confrontar a l’hora de construir la República, ni es recullen totes les opinions existents al si de l’independentisme d’esquerres sobre cadascun d’aquests temes. hem hagut de conjugar propostes generals i concretes, car no tenim referents històrics específics que serveixin el poble treballador català per tal d’encarar el nostre procés d’independència: la Ruptura Democràtica cap a la independència respecte

la cOnJura dels cOLOrsepíleg

90

l’Estat espanyol en el marc de l’Europa dels mercats i de la Troika. Tampoc no hem pogut tractar adequadament l’articulació de les relacions a nivell dels Països Catalans entre Catalunya, el País Valencià i les Illes, impossibilitada per una Constitució espanyola que prohibeix explícitament els lligams federals entre comunitats autònomes i fiscalitza qualsevol relació puntual (art. 145). Agraïm doncs la salutació feta des de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. La independència, sens dubte, serà un oportunitat per saltar, també, aquest obstacle a la democràcia.

Per qüestions de temps i espai no hem tractat diverses qüestions importants com propostes des de l’àmbit de la cultura, la llengua, les infraestructures (trens, avions, ports, carreteres... ), la política fiscal, la generació de recursos públics i col•lectius, les institucions polítiques de què ens hauríem de dotar, la distribució i el comerç (interior i exterior), la gestió concreta dels béns naturals com l’aigua... La importància de tots aquests temes requereix d’espai per a plantejar-los adequadament, que procurarem treballar en un futur proper, donant espai a noves i igualment diverses veus.

Igualment remarcable és el fet que no hem pogut encarar el període de Ruptura. què caldrà fer mentre abandonem el llast de les velles institucions autonòmiques i ens dotem de les noves institucions de la nostra nova democràcia republicana? Ara per ara, hi ha poques propostes sobre aquesta temàtica i la que pren més centralitat és la creació de l’Assemblea de Càrrecs Electes que ha estat teoritzada per diverses instàncies.

Al marge d’això, aprofitem aquestes línies per convidar el conjunt del poble a omplir la paleta de colors d’aquest projecte engrescador i apassionant: pensar i contribuir a dotar-nos de noves institucions i de nous paradigmes socials, polítics, econòmics i culturals més solidaris i, per tant, al servei de les persones.

En síntesi, amb aquestes pàgines hem volgut recollir una diversitat d’opinions que coincideixen, fonamentalment, en dos punts: primer, que no aconseguirem cap transformació social a casa nostra sense disposar de la nostra sobirania, de la nostra independència; i segon, que només aconseguirem la nostra independència, la nostra sobirania nacional i popular,

EPÍLEG

91

si assumim col•lectivament que la República Catalana independent ha de ser un país millor, més democràtic, més participatiu, més just socialment de forma que, en el nostre camí vers la ciutadania plena, les generacions futures puguin esdevenir homes i dones lliures en una terra lliure.

Maig de 2015

Esquerres per la Independència

EPÍLEG

Des de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD) seguim amb tots els detalls que ens és possible, els esdeveniments que vénen produint-se, cada dia de manera més accelerada, a Catalunya. A més d’aprendre de les experiències populars, que vivim com a pròpies, i de la transformació veritablement revolucionària que a nivell de consciència es constata, analitzem com es gestiona eixe cabal independentista des de les instàncies polítiques aferrades a un institucionalisme incapaç d’adaptar-se sense posar en qüestió la seva pròpia supervivència.

El seguit de mobilitzacions i lluites populars que des de fa dècades vénen realitzant-se, les grans manifestacions convocades per la PDD, el procés de les consultes independentistes, la constitució de l’ANC i totes les seves sectorials i territorials, les convocatòries de les darreres diades de l’11 de setembre, el referèndum del 9N, la campanya pel Sí Sí i especialment la d’Esquerres pel SíSí, han vingut a confirmar dues qüestions. La primera, que tot l’avenç produït al si de la societat catalana envers el procés independentista ha estat i estarà suportat per l’empenta de les classes populars. La segona que aquests espais populars no són neutres, sinó que són l’espai de lluita ideològica on es juga l’hegemonia social i política.

L’aparició d’Esquerres per la Independència, apareix així com la continuïtat lògica que des del País Valencià i especialment des de la PDaD, saludem amb tot de joia i complicitat i vos encoratgem a continuar en eixa línia que s’ha demostrat tan i tan encertada.

La nostra situació però es troba a hores d’ara en un altre estadi. El procés d’alienació ideològica imposat durant el franquisme i legitimat des de la reforma postfranquista, així com també la manca d’encert a l’hora d’explicitar les propostes rupturistes, ens obliga a fer un exercici de deconstrucció del discurs polític i poder emplaçar a les classes populars des de plantejaments

salutacions des del paÍs vaLencià

94

suprapartidistes.

La PDaD del PV no naix doncs, com a còpia impossible de la PDD, ni de cap altra expressió sorgida del procés català, sinó que respon a tres necessitats bàsiques i prèvies del PV, per poder fer a posteriori el trànsit cap estadis on, aleshores sí, ens trobarem amb vosaltres i amb tota la gent que treballa per similars objectius. Aquestes necessitats són: El Dret a Decidir, com a procés d’apoderament individual, col·lectiu i de País. La Ruptura Democràtica amb el Règim del 78, i l’obertura d’un Procés Constituent propi al País Valencià que respon a la nostra realitat de subjecte polític propi per història i per la realitat de la presa de consciència de la seva població.

Antoni Infante, coordinador de la PDaD del País Valencià.

SALUTACIÓ DE LA PDaD

Aquest llibre que teniu entre les mans no seria pas una realitat sense la col·laboració i l’esforç de les persones i les entitats que n’han redactat els capítols. No era fàcil sintetitzar en tan poc espai tot el conjunt d’idees de cada temàtica encarades a proposar un nou model de país. Sabem que tots els autors us heu quedat amb les ganes d’aprofundir més en cada capítol, cosa que agraïm i mostra les ganes d’explicar a la societat, a nosaltres mateixos, que un altre model de país és possible. Des de l’espai d’Esquerres per la Independència us donem també les gràcies per la vostra paciència i empatia amb aquest petit projecte en forma de llibre.

De la mateixa manera, és un plaer treballar frec a frec tots els col·lectius, entitats i organitzacions que fem conjuntament aquesta campanya que busca unir les esquerres i guanyar la independència des d’una òptica rupturista amb l’estat espanyol i amb el model socioeconòmic i ben poc democràtic actual.

Esquerres per la Independència

agraïments

Espai Esquerres per la Independència: www.tudecideixes.cat

Col·lectiu El Pati Descobert: www.elpatidescobert.cat

Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià: www.peldretadecidir.cat

La Directa: www.directa.cat

Plataforma ciutadana pel dret a la salut: www.peldretalasalut.wordpress.com

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans: www.sepc.cat

Feministes per la Independència: www.feministesperlaindependencia.com

Intersindical – Confederació Sindical Catalana: www.intersindical-csc.cat

Front d’Alliberament Gai de Catalunya: www.fagc.org

Veïns per la Independència – Sectorial de l’ANC: www.veinsperlaindepencencia.wordpress.com

Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona: www.favb.cat

Xarxa d’economia solidària: www.xes.cat

Finançament Ètic i Solidari: www.fets.org

Comissions Obreres de Catalunya: www.ccoo.cat

Energia Sostenible: www.energiasostenible.org

llocs Web d’interès