Marlborough Barcelona

Exposició Col·lectiva

17 de setembre – 31 d’octubre 2014

Magdalena Abakanowicz, Ahmed Alsoudani, Frank

Auerbach, Francis Bacon, Vincent Desiderio, Francisco Leiro,

Antonio López i Paula Rego.

Alumne: Eduard Martínez Pérez

NIUB: 16459122

Assignatura: Conceptes de l’Art Contemporani

Professora: Cristina Rodríguez Samaniego

Curs: 2014-2015

Facultat de Belles Arts

L’exposició de la Galeria Marlborough que he visitat ha sigut una exposició col·lectiva

on hi havia escultures, pintures i dibuixos que tractaven de la condició humana, les

passions i els impulsos de l’individu, la seva naturalesa transitòria i les seves

representacions simbòliques. Una temàtica molt àmplia que ha fet que no hi hagués

cohesió entre algunes de les obres exposades, fent que algunes fossin massa diferents

d’altres.

La tria d’aquesta exposició ha sigut casual, me la van recomanar i no sabia de què anava

tampoc, així que quan l’he visitat i anava amb una mirada virginal, innocent sense saber

què em trobaria ni quin tema feia de fil conductor de l’exposició col·lectiva. El tema de

la condició humana es un tema que m’atrau, i ha sigut una grata casualitat que es tractés

a l’exposició que he triat.

A l’entrar l’escultura de Francisco Leiro: ‘Saturno’ s’emporta tota la teva atenció, no

només per les seves dimensions (265 x 100 x 95 cm) o el material del que està feta

(fusta de pi atlàntic tenyida), característiques que, per si mateixes, atrauen la mirada,

sinó per la seva col·locació a la galeria, just a l’entrada a mà dreta, sembla com si et

donés la benvinguda a l’exposició o, per contra t’impedís de posar un peu a dins, les

dues sensacions pot transmetre aquesta distribució de la primera obra exposada, primera

perquè obligatòriament és la primera que veus, fins i tot des de fora a la façana.

‘Saturno’ no pot estar en millor lloc, les seves dimensions colossals ja obliguen a

l’espectador a que se senti inferior davant d’ell, a més a més, al tenir el primer contacte

de tan a prop, sense distància suficient per a donar una perspectiva de l’obra sencera,

aquest posicionament de l’espectador envers l’obra és immediat i obligat, no es pot

eludir. I a més a més és una metàfora del paper que el visitant té respecte les obres

exposades i també del valor que des de la Galeria Marlborough li volen donar a la seva

exposició conjunta i als artistes que hi ha exposats, és una mostra de poder i alhora del

respecte que t’ha de fer l’art.

‘Saturno’ pot representar l’agressivitat, la violència que, intrínsecament, té l’home.

També la crueltat de sotmetre a un altre home amb l’ús de la violència pot estar

representada per aquest altre individu que està cap per baix i que fa de cama esquerra al

‘Saturno’. El nom, ple de significat, també dóna indicis per a interpretar l’escena de

l’obra.

Tant el tríptic de Vincent Desiderio: ‘Three Acts of Defilement:

Transformation/Illusion/Icon’ situat a l’esquerra de l’entrada, com l’obra d’Ahmed

Alsoudani: ‘Untitled’ al principi em van passar desapercebudes tot i les seves

dimensions considerables, perquè l’Escultura ocupa un espai de tres dimensions, el

mateix espai on nosaltres existim, per aquest fet l’Escultura s’acosta a la nostra realitat

millor del que ho pot fer qualsevol Pintura, tot i el relleu que pugui arribar a tenir o el

volum que el propi llenç li pugui donar, ja que està lligada a les dues dimensions, un

terreny més llunyà de la nostra realitat. Suposo que en un espai on es mesclen pintures i

escultures, com que les escultures estan més lligades a la condició espacial del mateix

espectador, a les tres dimensions, fan que de primeres s’emportin l’atenció del visitant

més que les pintures. La posició en que es presentava l’escultura d’Antonio Lopez

García: ‘Hombre tumbado’, que va ser la següent obra que vaig veure, també va

contribuir a que aquesta hem cridés més l’atenció tot i estar més apartada de l’entrada

que les dues pintures.

‘Hombre tumbado’, feta de bronze, inevitablement recorda a un difunt, però al tenir els

ulls oberts alhora es distància d’aquesta associació evident. Aquest detall, per contra, fa

que perdi l’aura de misteri que tindria si els ulls estiguessin amagats sota les parpelles.

Inmediatament després es veu: ‘Perfil y frente para Hombre tumbado’ del mateix autor,

un dibuix aproximadament a mida 1:1 respecte l’escultura a què fa referència, l’únic

esbòs que es veu a la galeria, li dóna un caire científic a l’escultura i la complementa

molt bé, però, per si sol, em sembla fora de lloc dins del conjunt d’obres de l’exposició,

perquè realment no és una obra en si mateixa, és una mostra del procés preparatori per a

la peça escultòrica que sí funciona com a obra per si sola, el dibuix no és independent de

l’escultura però l’escultura sí, a diferència de totes les altres obres exposades que no

depenen d’altres per a funcionar.

Seguint el recorregut es veuen les obres de Frank Auerbach: ‘Head of William Feaver’,

Magdalena Abakanowicz: ‘Anonim 2’, Vincent Desiderio: ‘Grapheme’ Frank Auerbach:

‘Reclining head of Julia’, Antonio López García: ‘Fátima’ entre d’altres, unes obres de

dimensions més petites que les anteriors, amb menys espai entre elles sense que això els

perjudiqui respecte l’atenció que cadascuna rep, aquesta proximitat, el fet que el sostre

estigui més abaix i l’iluminació diferent (groguenca) fan que formin un conjunt amb

més dependència entre elles a diferència de les anteriors obres que es troben a l’entrada

que per les dimensions i la distribució afavoreixen a veure-les més independents les

unes de les altres.

Passat aquesta mena de passadís que es forma sumant els factors arquitectònics, les

dimensions de les obres i la distribució d’aquestes, arribo a un espai més obert, amb un

sostre elevat com a l’entrada, amb una il·luminació més neutral i més espai per a cada

obra. Aqui és on s’acaba l’exposició amb les obres de Paula Rego: ‘Goat Girl’ i ‘The

Overseer’ i l’escultora Magdalena Abakanowicz: ‘Silent Figure’ i ‘Angelo’. En aquest

espai es troben unes obres de dimensions majors que les anteriors però menors que les

de l’entrada. Les pintures de Paula Rego transmeten cert misteri i inquietud en les

escenes familiars que representa, fins i tot angoixa. Les escultures d’Abakanowicz

desprenen sensacions similars a més a més de la sensació d’impotència, submissió i

obediència (‘Silent Figure’) i fermesa i valor (‘Angelo’). ‘Silent Figure’ al no tenir cap

(ulls, cervell, boca, orelles,...) està mancat dels principals sentits amb què es pot

interactuar amb el món, aquest fet està molt ben emfatitzat en el detall de que al lloc on

hi ha situades les cordes vocals hi ha un forat creant el buit, el no res, reforçant la idea

de la incapacitat d’aquest ésser per a comunicar-se amb ningú. La postura del cos, dret i

rígid amb els bressos tocant el cos i que estigui col·locat tocant la paret fan que sembli

un ésser sense presència, obedient i submís sense capacitat de decisió pròpia, sotmès a

un altre ésser. Tampoc té esquena, la part posterior està com tallada i la col·locació a la

paret fa que doni la sensació que està en el pont entre una altra dimensió i la nostra, però

no creua la frontera, es queda quiet, parat esperant. ‘Angelo’ no té braços, la seva

postura és d’avançament cap endavant amb pas ferm, evidenciat per la rigidesa de les

cames i del tors, un tors que no sembla nu, sembla portar una armadura.

Al tornar sobre els meus passos em paro a contamplar amb més atenció i dedicació la

‘Fátima’ d’Antonio López, com en la seva escultura de l’entrada, aquesta també té els

ulls oberts però aquests són uns ulls molt més expressius i amb més presència a l’obra,

la inexpressivitat de la cara contrasta amb la seva mirada fixa en l’infinit i la postura

dels braços i del coll remeten a una abstracció del seu propi cos a través de la mirada

que és el que més destaca de l’escultura. Antonio López diu que el tors nu de l’escultura

‘Fátima’ expressa la bellesa de tot allò reconfortant a la vida. En aquest cas ‘allò

reconfortant’ interpreto que és el que capta l’atenció i la mirada de ‘Fátima’ i està situat

per damunt d’ella ja que ha d’alçar el coll per a mirar-ho. El nom que li dóna títol a

l’obra és també el nom d’una verge i per aquest camí podria anar la interpretació

simbòlica de l’obra. L’autor estableix un diàleg entre allò físic, palpable, visible que és

l’escultura i allò que és indeterminat i que té la mateixa presència que l’escultura. En

aquesta obra es fa evident que hi ha una part física (la pròpia peça) i una part metafísica

(“allò reconfortant a la vida” segons les paraules de l’autor) que transcendeix els sentits

i només es pot arribar a descobrir a partir del raonament. Amb això aconsegueix el que

la majoria d’artistes al llarg de la història de l’art han buscat i que han aconseguit en

major o menor mesura, ajuntar la Raó i els Sentits en una mateixa obra, i a més López

ho fa d’una manera tan clara, tan evident, i amb tanta senzillesa que fins i tot jo sense

donar-hi massa voltes me n’he adonat.

Enfront em paro a mirar l’obra de Magdalena Abakanowicz: ‘Anonim 2’ i de Vincent

Desiderio: ‘Grapheme’. La primera és una escultura en bronze d’una espècie de

màscara deformada que es troba damunt d’una mena de pedestal també de bronze però

que sembla un tronc d’arbre, aquest pedestal (o simulació de pedestal) forma part de

l’obra perquè tot el conjunt està sobre d’un pedestal real, amb independència de l’obra.

La segona és una pintura, un tríptic, que mostra tres escenes: una dona nua en un bany,

un grup d’homes a l’aigua sobre d’una barca i una càmera fotogràfica en un trípode.

Junt amb l’altre tríptic del mateix pintor present a la sala són les pintures més

figuratives de l’exposició, molt properes a l’hiperrealisme, això formalment les

distància de les altres pintures que hi ha i les apropa a la figuració realista de les

escultures d’Antonio López. ‘Grapheme’ és un tríptic on els quadres dels extrems són

de la mateixa mida i forma, rectangulars amb una verticalitat pronunciada, però el del

centre té una mida horitzontal i una forma diferent, un rectangle on l’horitzontalitat és

major que la verticalitat però no és tan pronunciada, l’alçada de tots tres és la mateixa.

Finalment torno a l’entrada i aquesta vegada sí que em detinc a mirar ‘Three Acts of

Defilement: Transformation/Illusion/Icon’ també de Vincent Desiderio, un altre tríptic

de dimensions molt més grans, amb sintonia amb les dimensions de les obres que hi ha

al principi del recinte. L’obra representa tres figures simbòliques dels continents africà,

asiàtic i europeu (d’esquerra a dreta). L’africana és una mena de màscara, l’asiàtica és

una deessa i l’europea una dona amb un fill que podria ser la verge Maria amb Jesús.

Igual que a ‘Grapheme’ la figuració és molt realista, propera a l’hiperrealisme, un tret

distintiu d’aquest autor, que contrasta amb els altres autors que hi ha. Finalment surts de

l’exposició sota la mirada i la vigilància de ‘Saturno’ el guardià de la sala, que al

principi t’ha donat la benvinguda.

Ha sigut una exposició més petita del que m’imaginava al veure la quantitat de persones

que hi exposaven, un total de 8 artistes (també degut a que l’anterior exposició que vaig

visitar va ser la de Joaquim Chancho. Dibuixa una línia i segueix-la, al TeclaSala el

centre d’Art de l’Hospitalet). Aquesta diversitat ha afavorit que el tema de la condició

humana estigués molt desenvolupat i enriquit per les diferents propostes i les diferents

visions que aporta cada autor, una diversitat gairebé exigida pel propi tema que es pot

desenvolupar amb infinitat de propostes diferents.