Traducció al català i anàlisi

de La Cuesta de las Comadres,

un conte de Juan Rulfo

La Cuesta de las Comadres,

un conte de Juan Rulfo

Meritxell Villalonga Adell

Tutora: Marta Marfany

Seminari 107: Traducció entre les llengües CA-ES

Curs 2017-2018

Percibí en Rulfo lo que puedo describir como una fuerza oblicua, semejante al trote del

coyote. Tanto él como sus personajes parecían ver las cosas, juzgarlas de una manera

oblicua, al sesgo, yo diría que en bies. No había una recta en su pensamiento o en su

modo de contar las cosas, sino un diagonalismo, un espíritu de alfil.

Juan José Arreola

ABSTRACT

Literary translation from Spanish into Catalan is not a frequent object of study because

it doesn’t solve a communicative need and it occurs in a bilingual context in which the

public is able to read the work in the original language. However, we present an

encouraging linguistic study, not only because it places Catalan at the same level of

other languages around, into which this work has been translated, but because it allows

us to face the particularities of the text and the transfer of Mexican realities to the

Catalan language. Thus, the aim of this paper is, on the one hand, to understand the

linguistic and literary characteristics of Juan Rulfo’s production based on the specific

example of La Cuesta de las Comadres, and on the other, to address the possible

solutions presented in an unpublished translation into Catalan. The methodology

consists, firstly, of a bibliographic research on Rulfo’s works, from which this story,

that uses a very marked local language, was chosen. This has been translated into

Catalan with an analysis of the most relevant suggestions. The results show that, despite

the wide range of translation techniques available, they all depend on how we approach

the text and how we transmit it: in this case, by not adapting it to any Catalan rural

speech, since we concluded that this would be a serious lack of exactitude regarding the

original. Nevertheless, it would be a good approach for later research, since, despite the

wide scope of the studies published on Rulfo, there is still a lot to explore in the field of

his translations.

Keywords

Spanish -- Translation into Catalan – Rulfo, Juan -- Review and interpretation – Literary

translation – Latin American literature -- 20th century – Translation -- Cultural aspects

RESUM

La traducció literària en la direcció castellà-català no és un objecte freqüent d’estudi pel

fet que no resol cap necessitat comunicativa i es dona en un context de bilingüisme en

què el públic és capaç de llegir l’obra en la llengua original. No obstant això, l’exercici

lingüístic que presentem resulta engrescador, no només pel fet que situa el català al

mateix nivell que la resta de llengües del seu entorn, que disposen de traduccions, sinó

perquè permet treballar sobre les particularitats del text i el trasllat de les realitats

mexicanes a la llengua catalana. Així, l’objectiu d’aquest estudi és, d’una banda,

comprendre les característiques lingüístiques i literàries de la producció de Juan Rulfo a

partir de l’exemple concret del conte La Cuesta de las Comadres, i de l’altra, tractar les

possibles solucions exposades en una traducció inèdita al català. La metodologia s’ha

basat, en primer lloc, en una recerca bibliogràfica sobre la producció de Rulfo, de la

qual s’ha escollit aquest conte, on es fa un ús molt marcat de llenguatge local, que s’ha

traduït al català amb una anàlisi de les propostes més rellevants. Les conclusions

permeten deduir que, malgrat l’ampli ventall de tècniques de traducció disponibles,

totes depenen de l’aproximació que fem al text i com el transmetem: en aquest cas,

mitjançant la no-adaptació a cap parla rural del català, ja que hem considerat que

resultaria una falta greu de rigor respecte a l’original. Tanmateix, seria un bon

enfocament per a posteriors treballs ja que, malgrat l’ampli abast dels estudis publicats

sobre Rulfo, en l’àmbit de les seves traduccions encara queda molt terreny per explorar.

Paraules clau

Castellà -- Traducció al català – Rulfo, Juan -- Crítica i interpretació – Traducció

literària – Literatura llatinoamericana -- s. XX – Traducció -- Aspectes culturals

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ ....................................................................................................... 1

1.1. Justificació del treball ........................................................................................ 1

1.2. Objectius ............................................................................................................ 1

1.3. Metodologia ....................................................................................................... 1

1.4. Estructura ........................................................................................................... 1

2. CONTEXTUALITZACIÓ ....................................................................................... 2

2.1. El Llano i Rulfo ................................................................................................. 2

2.2. El text i l’obra .................................................................................................... 3

2.3. La traducció entre l’espanyol i el català ............................................................ 7

2.4. Traduir La Cuesta de las Comadres al català .................................................... 8

3. TRADUCCIÓ ......................................................................................................... 14

4. ANÀLISI ................................................................................................................ 22

4.1. El vocabulari col·loquial .................................................................................. 23

4.1.1. Mexicanismes i americanismes ................................................................ 23

4.1.2. Sufixos ...................................................................................................... 28

4.1.3. Expressions ............................................................................................... 29

4.2. El llenguatge popular ....................................................................................... 31

4.2.1. Els diminutius ........................................................................................... 31

4.2.2. Els pleonasmes ......................................................................................... 33

4.2.3. La vaguetat dels díctics i demostratius ..................................................... 34

4.2.4. Altres qüestions gramaticals ..................................................................... 36

4.3. El llenguatge poètic ......................................................................................... 38

5. CONCLUSIONS .................................................................................................... 40

6. BIBLIOGRAFIA .................................................................................................... 41

ANNEXOS

1

1. INTRODUCCIÓ

1.1.Justificació del treball

D’entre les especialitats de traducció que hem treballat, probablement em quedo amb la

literària, ja que no només consisteix a buscar fórmules per a transmetre una determinada

informació, sinó que té com a objectiu traslladar una experiència artística i provocar en

el lector aquell efecte que l’autor original buscava. Això em va fer pensar en la

traducció al català de Rulfo, entesa com un exercici d’anàlisi d’una obra que encara em

sobta quan la rellegeixo, per a afegir en aquest cas la recerca d’opcions de traducció

dins del context, tan inusual, de la traducció literària entre el castellà i el català.

1.2.Objectius

Els objectius d’aquest estudi eren, d’una banda, comprendre i analitzar les

característiques lingüístiques i literàries de l’obra de Juan Rulfo a partir de l’exemple

concret del conte La Cuesta de las Comadres (que pertany al recull El Llano en llamas),

i de l’altra, tractar els possibles enfocaments de traducció al català i donar solucions

concretes per a les particularitats que presenta el text.

1.3.Metodologia

La metodologia s’ha basat, en primer lloc, en una densa recerca bibliogràfica sobre la

producció de Rulfo, per tal de comprendre en quin ambient i amb quina intenció va

escriure, fet que determina com acarar la traducció. Posteriorment s’ha escollit aquesta

obra, a causa de la gran varietat de mostres de llenguatge local que conté, i s’ha fet una

traducció al català, seguida d’una anàlisi exhaustiva de les propostes més rellevants, que

representen trets essencials de la narrativa rulfiana.

1.4.Estructura

El treball es divideix bàsicament en tres blocs: un primer apartat de contextualització,

on situem Rulfo i l’obra en relació a Mèxic i al Llano, exposem la situació d’aquesta

branca de traducció i senyalem les característiques principals del text que cal tenir en

compte per a traduir; una segona secció, que inclou la proposta de traducció; i una

tercera part d’anàlisi on es tracten els temes més rellevants en relació al llenguatge

popular i a l’estil, i es mostren les solucions donades en la traducció. Per últim, es

presenten unes breus conclusions respecte a com s’ha traduït i per què.

2

2. CONTEXTUALITZACIÓ

2.1.El Llano i Rulfo

L’any de la publicació d’El Llano en llamas, el 1953, Mèxic viu una època de

creixement a tots els nivells: la població i el producte interior augmenten, les

universitats de les principals ciutats van adquirint importància i la classe mitjana, cada

cop més nombrosa, es concentra a la capital, on arriben onades de gent del camp.

Passades més de quatre dècades des de l’inici de la Revolució del 1910, alguns veuen

com aquell esclat de violència comença a donar fruits: noves infraestructures, nous

partits polítics i la modernitat dels processos de producció, exportació i importació. Tot

allò que anys més tard serà recordat com «el Desarrollo».

Pel que fa a l’ambient intel·lectual, es divideix entre els qui dubten dels nous progressos

i els qui els defensen aferrissadament. Tots coincideixen, no obstant això, en què cal

abandonar la retòrica revolucionària, d’aires pamfletaris, i treballar per una nova

expressió personal, subjectiva i universal (Blanco Aguinaga, 2013:13).

El camp ja ha deixat de ser el que era quan Zapata, l’any 1911, proclamava que «La

tierra es para quien la trabaja». Ha desaparegut la concepció de la terra en la seva forma

mítica, la misèria va despoblant gran part dels territoris i despunta l’agricultura de les

grans extensions i els cultius monopolistes per a l’exportació (Díaz García, 2008).

En aquest context, però, apareix una veu alternativa, una meditació interna que mostrarà

la violència, el fatalisme i l’angoixa de la vida al camp; sentiments universals que es

revelen a través de personatges i situacions marcadament locals en què Rulfo es limita a

representar la realitat, sense aportacions subjectives, perquè s’expliqui per ella mateixa.

Els motius de la seva obra es justifiquen, en part, per causes familiars: va néixer entre

San Gabriel i Zapotlán1 (actualment Ciudad Guzmán), al sud de l’estat de Jalisco, i va

perdre tota la família propera durant la revolució cristera (1926-29)2, de manera que va

passar la infantesa en un orfenat de Guadalajara fins que es va instal·lar definitivament a

la Ciutat de Mèxic.

1 En aquesta localització se situa el text traduït, concretament al «cerro de la Media Luna», amb Zapotlán

com a nucli urbà més proper, segons es menciona a la narració (González Boixo, 2017:200). 2 És l’època en què es centren alguns dels contes i també la seva novel·la, Pedro Páramo (1955).

3

A causa d’aquesta experiència, l’autor constata, en tota la seva producció, que la

Revolució mexicana, tot i ser un punt de partida nou per al país, ha deixat zones

marginals on la qüestió agrària no es va solucionar i la pagesia gravita en un món quiet,

gris, on la tragèdia és intuïda i acceptada com inevitable i on actes com un assassinat o

el pas de trenta-cinc anys, sent-ho tot, no són res (Blanco Aguinaga, 2013:23).

La visió de la realitat mexicana de Juan Rulfo, així doncs, mostra una tensió constant

entre la lentitud interior dels personatges i els esclats de violència externa. Això és el

que percebem a El Llano en llamas i el que, juntament amb la nova forma de narrar3 que

presenta sobretot a Pedro Páramo, catapultarà l’autor al prestigi internacional dins el

«boom» de la narrativa llatinoamericana als anys seixanta del segle passat.

2.2.El text i l’obra

La Cuesta de las Comadres es va publicar per primer cop el febrer de 1948 a la revista

América de Mèxic, D.F., tres anys després que Rulfo publiqués el seu primer conte Nos

han dado la tierra a la Revista Pan de Guadalajara. Així doncs, ha estat inclòs en tots

els reculls de contes de Rulfo, des de la primera edició d’El Llano en llamas per part del

Fondo de Cultura Económica l’any 1953 fins a l’actualitat.

La trama, com en la majoria dels relats que poblen El Llano4, és molt senzilla: es

presenta un monòleg interior on es van introduint diàlegs, amb un narrador anònim que

deixa entreveure la presència d’un interlocutor, malgrat que no arribi a nomenar-se o

identificar-se. El personatge monologant rememora la seva relació de complicitat amb

dos germans bel·licosos, lladres i assassins, que atemoreixen la població. Són els

Torricos, de qui n’explicarà també la mort en circumstàncies no menys violentes.

Comença amb «Los difuntos Torricos siempre fueron buenos amigos míos, tal vez en

Zapotlán no los quisieran pero, lo que es de mí, siempre fueron buenos amigos, hasta

3 La contenció a mostrar només allò que és estrictament necessari, juntament amb l’objectivitat i l’ús de

tècniques narratives com el monòleg o el diàleg simulat (sense interlocutor), són algunes de les

característiques que es tracten més endavant. 4 A partir d’aquí, per abreujar, em referiré sovint al recull de contes El Llano en Llamas amb el nom d’El

Llano i al conte La Cuesta de las Comadres amb la forma escurçada La Cuesta.

4

tantito antes de morirse» (p. 43)5. D’aquesta manera, el narrador declara que ha conegut

els «difuntos». El que no sabem encara, tot i que en tenim algunes pistes, és que el

protagonista matarà finalment l’últim dels Torricos amb una agulla saquera.

Veiem una aguda ironia en l’ús que es fa de l’adverbi tantito i que dona a entendre que

el protagonista va ser amic dels germans fins poc abans que es morissin, és a dir, fins

que va decidir matar l’únic que quedava amb vida. Juga un paper important, en aquest

aspecte, la forma reflexiva morirse, que amaga el possible agent de l’acció. Així, i com

bé indica Olea (2018:164), el primer paràgraf ja indica quin serà el destí dels Torricos,

marca que passa desapercebuda a causa de l’aparent amistat que mantenen amb el

narrador.

Rulfo treballa des de l’oralitat i presenta entorns i personatges marcadament rurals, per

als quals inventa una parla pròpia. En aquest cas, són especialment rellevants els girs del

parlar del narrador en primera persona, que reprodueix també les paraules dels Torricos

mitjançant l’ús de guions, és a dir, marques tipogràfiques de diàleg directe.

Però aquesta oralitat fingida, tal com tractem més endavant en l’estudi del llenguatge,

no és una altra cosa que el resultat d’una escriptura complexa i elaborada. Arreola,

escriptor contemporani de Rulfo i també natural de Jalisco, comentava (Olea, 2018:195)

sobre aquesta característica:

Rulfo fue capaz de crear un lenguaje que no es el del sur de Jalisco, sino una lengua

literaria muy curiosa, inventada, llena de cultismos. Lo que sucede es que Rulfo

convence. Lo convence a uno de que los personajes de los que parte hablan así en

realidad.

A més, en una entrevista concedida a Joseph Sommers (1974:20), Rulfo indicava que el

sistema aplicat en tota la seva producció literària es basa en «el lenguaje hablado que yo

había oído de mis mayores, y que sigue vivo hoy». Així, podem considerar que Rulfo

havia viscut aquesta oralitat i que, en conseqüència, aconsegueix que els seus

personatges sonin naturals i convincents en la transformació cap al llenguatge literari.

5 La paginació de totes les cites del conte correspon a la 21a edició del recull El Llano en llamas per part

de l’editorial Cátedra, impresa a Madrid l’any 2013, i que apareix citada a la bibliografia i escanejada als

annexos d’aquest document.

5

Tot i que hi ha pocs vestigis textuals de les elaboracions prèvies de la seva obra (és un

autor perfeccionista, conegut per haver destruït diversos manuscrits), sabem que La

Cuesta de las Comadres no és un dels primers contes de Rulfo i podem inferir que, en

publicar-lo, ja havia assolit un nivell de perfeccionament estilístic elevat.

Tornant a la figura del narrador, no acostumem a trobar intervencions subjectives en els

contes de Rulfo, i La Cuesta no és una excepció. El protagonista es limita a ser un

cronista neutral dels fets, com per exemple quan descriu l’estat d’un traginer a qui els

Torricos han assassinat davant seu, tot dient: «Ya por último le di una última patada al

muertito y sonó igual que si se la hubiera dado a un tronco seco.» (p. 47).

Malgrat aquesta indiferència, més endavant apareix l’únic moment on la mort suscita

sentiments al narrador, quan veu la mirada de tristesa del Torrico abatut: «Hacía mucho

que no me tocaba ver una mirada así de triste y me entró la llàstima.» (p. 50). Per això,

en un acte d’empatia, li tornarà a clavar l’agulla perquè no pateixi més.

Pel que fa a l’anonimat de la veu monologant, es manté durant tota la història, si bé

Rulfo no intenta construir un final que reveli la identitat de l’assassí. Al mig del relat el

narrador anuncia, amb tota normalitat en un punt i a part que enceta la segona meitat del

conte: «A Remigio Torrico yo lo maté.» (p. 47).

També és destacable el penúltim paràgraf del text, on el narrador explica «Ya la luna se

había metido del otro lado de los encinos cuando yo regresé a la Cuesta de las

Comadres con la canasta pizcadora vacía. Antes de volverla a guardar, le di unas

cuantas zambullidas en el arroyo para que se le enjuagara la sangre.» (p. 51).

No se’ns explica res, però se’ns diu tot. Basant-nos en el personal estil el·líptic de Rulfo

i si recopilem els elements que es presenten, veurem que el personatge acaba d’utilitzar

el cabàs, que ara és ple de sang. Efectivament, unes frases més tard confirma que ha

llençat el cadàver de Remigio perquè fa al·lusió a «una gran parvada de zopilotes» (p.

51), aus carronyaires que segurament han anat a acabar la feina.

És rellevant el fet que el narrador enuncia que ha netejat el cabàs per un simple interès

pràctic: «Yo la iba a necesitar muy seguido y no me hubiera gustado ver la sangre de

Remigio a cada rato.» (p. 51). Aquesta actitud pragmàtica denota que el narrador no es

preocupa per esborrar el rastre del crim. I això, com presenta Olea (2018:171) indica

que ell no interpreta l’acte com un crim punible.

6

Hi ha molts altres contes en què els personatges no expressen la més mínima

consciència d’haver comès res malèvol. Seguint les paraules de Dorfman, en el seu

llibre Imaginación y violencia en América (1972:52):

A los personajes de Borges, tal como los de Onetti, Droguett, Rulfo, etc., no se les

ocurre negar la agresión, intelectualizarla: la viven, eligen la forma de su violencia pero

no el hecho de su violencia.

Això ve donat, entre altres coses, per la situació social en què s’emmarquen. En el cas

de Mèxic i dels personatges rulfians d’El Llano, com sabem, es tracta d’una època

postrevolucionària. Al relat el narrador explica que «cuando el reparto, la mayor parte

de la Cuesta de las Comadres nos había tocado por igual a los sesenta que ahí vivíamos»

(p. 43). Aquest «reparto» és una referència a la redistribució agrària que es va dur a

terme a partir de la reinstauració del govern l’any 1917.

Un altre tret destacat dels personatges, en aquest cas de Remigio Torrico, és que no

reclama la mort d’Odilón perquè era el seu germà, sinó perquè «Odilón llevaba ese día

catorce pesos en la bolsa de la camisa. Cuando lo levanté, lo esculqué y no encontré

esos catorce pesos.» (p. 49). Més avall, retreu al narrador «y no digo que no llegamos a

matar a nadie; pero nunca lo hicimos por tan poco» (p. 49). Així, és palpable un cop

més la misèria, física i moral, que envaeix aquests individus.

Per últim, podem comentar el tractament de l’assassinat. Es presenta quasi com un acte

reflex, com una reacció natural a l’amenaça de Remigio Torrico amb el matxet. El

nostre narrador s’inspira per la llum de la lluna, que li mostra l’agulla saquera amb què

que assassinarà el seu «buen amigo». El to neutre, juntament amb els diminutius que

comentem més endavant, augmenten la cruesa de les escenes més terribles i punyents.

El protagonista mata Remigio d’una segona estocada final, ja que la primera no havia

tingut efectes immediats. Després d’aquest suposat acte de misericòrdia en veure la

mirada del ferit, el narrador li explica, quan ja és mort, qui va matar realment el seu

germà: una altra colla de delinqüents de Zapotlán, a qui identifica com els Alcaraces.

Aquest relat és, en definitiva, la mostra evident de la vida al Llano, de l’actitud vital

d’un conjunt d’ànimes resignades, d’allò que Harss (1969:366) identifica com «un

coraje espartano disfrazado tras la apatia [que] explota intermitentemente en arrebatos

de violencia y de brutalidad: bandolerismo salvaje, vendetas sangrientas».

7

2.3.La traducció entre l’espanyol i el català

Són moltes les teories que ens permeten analitzar el procés de traducció, segons els

objectius de què deriva, així com el producte que se n’extreu i la consegüent finalitat.

Així, la traducció entre diferents llengües que aquí ens ocupa, és a dir, la traducció

interlingüística, ha de facilitar als usuaris de la llengua d’arribada l’accés a una llengua

original que no coneixen.

Aquesta idea, però, no s’aplica a la traducció entre el castellà i el català. La

característica principal que condiciona la nostra societat en aquest sentit és el

bilingüisme, que implica el contacte constant entre les dues llengües. Tota la comunitat

lingüística és coneixedora del castellà i, malgrat que l’ús varia molt segons factors com

la situació geogràfica o la franja d’edat, tothom l’entén i el pot parlar.

D’aquesta manera, la traducció perd el caire d’instrument necessari per a la comprensió

i, en paraules de Domènech Bagaria (2012:9) «esdevé, fonamentalment, un instrument

de normalització lingüística». En una opinió similar, i basant-se en les evidents raons

històriques, García de Toro (2009:54) considera que els criteris per a traduir en aquesta

direcció poden ser econòmics i estètics, però que seran fonamentalment polítics per tal

de contribuir a la normalització del català.

Així doncs, ens trobem en un context singular, en què el traductor té la responsabilitat

de situar el català i la seva literatura al mateix nivell que altres llengües del seu voltant,

com poden ser el castellà o l’anglès, i així afavorir l’ús literari de la llengua. També, en

aquest cas, cal reivindicar la pràctica de traducció castellà-català que, tot i haver adquirit

un alt grau de consolidació en l’àmbit jurídic i administratiu (Domènech Bagaria,

2012:10), segueix sent poc freqüent en l’entorn literari.

Tot i que les barreres de comunicació no suposen un repte, és cert que s’afegeix una

important càrrega per al traductor, si tenim en compte que el seu producte serà una eina

d’estandarització per a consolidar un model de llengua correcte, genuí i acceptat pels

parlants de la comunitat. Segons Domènech Bagaria (2012:9):

La proximitat entre les dues llengües, tot i ser un factor que, d’entrada, facilita el procés

de traducció, també comporta greus problemes als traductors, atès que les interferències

lingüístiques són constants. En aquest sentit, la similitud entre el castellà i català exigeix

8

un treball de traducció acurat que es basi en propostes lingüístiques genuïnes i

autònomes de la comunitat lingüística de la llengua d’arribada.

Per a poder aconseguir un text amb aquestes característiques, primer haurem d’entendre

quines són les peculiaritats de l’obra que estem treballant. Així, i sabent ja el marc en

què se situa la producció de Rulfo, passem a comentar quins són els aspectes a tenir en

compte a l’hora de realitzar una traducció acurada de La Cuesta de las Comadres.

2.4.Traduir La Cuesta de las Comadres al català

Després de discernir els punts literàriament rellevants del text (vegeu p. 3), endinsem-

nos ara en el tema objecte d’aquest treball: la traducció d’un món literari tan concret a la

llengua i la cultura catalanes. Per a fer-ho, seguirem les pautes de l’única traducció

publicada de Rulfo al català. Es tracta d’un exercici sobre Nos han dado la tierra,

primer conte del recull El Llano en llamas, que precedeix el nostre relat.

L’autoria la devem a Dolores Bosch i Sans, més coneguda com Lolita Bosch

(Barcelona, 1970), que en un col·loqui celebrat l’any 1999, va exposar el seu parer

respecte a l’encàrrec de traducció que havia realitzat. Aquestes opinions, juntament amb

les idees d’altres traductors de Rulfo que treballen amb llengües com l’anglès, el runa

simi una variant del quítxua, l’hindi, el japonès o el coreà; apareixen recollides al

llibre Cómo traducir a Juan Rulfo (2000), coordinat per Sergio López Mena.

El primer que es pregunta l’autora és si Juan Rulfo va escriure amb intencions literàries

en el més pur sentit artístic o si, en canvi, va intentar establir, a través de l’art, una

espècie de crònica que únicament els habitants d’una petita regió de Jalisco poden

entendre en la seva totalitat.

Caldria considerar, basant-nos en l’àmplia bibliografia publicada sobre l’autor, que

Rulfo es dirigeix a un lector universal, en tant que pretén mostrar vivències que

desencadenen problemàtiques humanes a escala mundial. Però sigui com sigui, la

importància que li donem dependrà de com entenem l’obra, ja que, segons Bosch

(2000:11), «al traducir sólo somos capaces de transmitir una lectura individual».

Un cop situada la finalitat de l’obra original, el primer problema amb què ens topem és

l’«afinitat», que suscita la pregunta de si el lector serà capaç d’entendre tot allò que

s’inclou en el relat, i que emana tan profundament d’una realitat llunyana a la nostra. En

9

altres paraules: «¿es alguien que desconoce el español que se habla en México, la

historia mexicana, las condiciones de la vida rural en este país y la concesión del mundo

que sustenta capaz de comprender a Rulfo?» (2000:12).

Aquesta pregunta inicial ens remet a dues qüestions. D’una banda, la confiança que el

traductor diposita en els seus lectors, és a dir, si pretén ajudar-los o no en la comprensió

del missatge, i de l’altra, la possibilitat o impossibilitat de transmetre «la idiosincracia

que gravita bajo cualquier lenguaje» (2000:12).

En aquest punt escau parlar d’un fet que expliquem a l’apartat d’anàlisi (vegeu p. 24):

Rulfo ajuda el lector que no coneix la realitat de Jalisco i li facilita la tasca de

comprensió; és a dir, quan apareixen termes amb una especificitat elevada, el context

acostuma a ser prou expressiu o les referències prou clares perquè el lector no se senti

desorientat.

Això mostra la voluntat de l’autor de transgredir els límits del regionalisme, que

buscava descobrir al món la realitat d’unes zones concretes. Rulfo, en canvi, presenta

dues qualitats antagòniques: el marcat localisme de les accions i els personatges amb la

universalitat de les vivències. És a dir, pretén mostrar experiències que tenen lloc en un

punt concret del seu país, però que són comunes a qualsevol indret del món (González

Boixo, 1984:37).

Si ens centrem en la traducció, caldrà, en primer lloc, definir-la: traduir al català

significa traduir a una llengua amb més de mil anys de vida i parlada actualment per

més de deu milions de persones6 arreu del món, però amb una història que, encara avui

dia, ha repercutit i repercuteix greument en el seu estat i en la visió que en tenen els

parlants i els no-parlants. Això resulta inevitable, si tenim en compte tots els anys que

ha estat vetada i ha viscut en la clandestinitat.

Com a dada curiosa en aquest cas, durant l’època franquista, moltes publicacions en

català van ser coordinades pel grup d’exiliats d’El Colegio de Jalisco7. Universitat on,

6 Segons dades de l’Informecat (consulteu bibliografia) l’any 2016.

7 Teresa Férriz, a La edición catalana en México (recurs disponible en línia i citat a la bibliografia),

n’exposa les dades més rellevants.

10

encara actualment, es duu a terme el Programa de Estudios de los Catalanes de México,

amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

Sense menysprear actuacions tan remarcables com aquesta, la realitat és que, a

Catalunya, l’estrall de la dictadura va deixar una empremta sobre la llengua que, més de

tres dècades després de la Llei de Normalització Lingüística del 1982, encara afecta la

visió d’un determinat tipus de parla sobre el paper. I no només això, sinó que

generacions com la meva, que hem crescut des de sempre amb el català a l’escola i que,

sabem o hauríem de saber com escriure correctament, a vegades ens debatem entre si

allargar o no la mà i concedir certes llibertats a la llengua no estàndard.

Però aquí estem parlant de literatura. Literatura escrita en castellà, llengua que el nostre

públic lector entén i pot gaudir escrita en versió original. Així doncs, ens lliurem a una

traducció que no cobreix cap necessitat lingüística però que, com a exercici, resulta molt

interessant. No només pel vocabulari específic, amb moltes reminiscències indígenes,

d’una determina regió de Mèxic, sinó perquè hi trobarem expressions i modismes que

no podrem expressar en la nostra llengua. Marques col·loquials que, de fet, són

intransferibles fins i tot per al castellà peninsular.

A vegades, comprovarem que en l’intent de donar aquesta pinzellada col·loquial haurem

de fer servir expressions més planeres que no arribaran a la força que tenia l’original, i

ens podem preguntar, com fa Bosch (2000:14): «¿no resulta embarazoso tratar de decir

en otra lengua lo que en realidad esa lengua no diría?». Potser sí. Però la nostra feina es

basa en això, en fer arribar al lector català la sensació concebuda en primer lloc per al

lector original (un lector universal segons la visió de Rulfo, com hem vist).

No obstant això, tampoc som aquí per a negar la mexicanitat del relat. És inevitable que

un conte mexicà traduït al català soni mexicà. I per això hem mantingut tots els noms

propis i topònims (que corresponen a lloc geogràfics reals) en la llengua original. Hem

de deixar que el lector s’ho qüestioni o no segons l’interès amb què afronti la lectura.

Pel que fa al vocabulari, no podem fer res més que acceptar que perdrem matisos,

perquè hem de traduir l’original com allò que és: una parla de la pagesia, amb

llenguatge i expressions gramaticalment bàsiques. El fet és que tampoc podem adaptar-

ho a una determinada zona de parla catalana. Som al Llano, ni a la plana de Lleida ni a

l’Albufera ni als Pirineus, i cap d’aquestes adequacions no tindria el més mínim sentit.

11

Hem de ser conscients, d’altra banda, que el llenguatge que es planteja no és del tot real

(vegeu p. 4): es tracta d’un exercici literari basat en el dialecte regional del sud de

Jalisco. En el meu cas, per exemple, o en el de qualsevol altra persona no mexicana que

llegeixi l’original, es plantegen tot un núvol d’expressions i vocabulari desconegut que

ajudarà a crear una atmosfera que es veu real; un localisme que, per raons òbvies,

només pot afrontar la llengua castellana.

Però el problema no té a veure únicament amb la dificultat del trasllat de realitats,

objectes o paraules concretes, sinó que radica (Bosch, 2000:15) en la traducció de

formes d’expressió que a Mèxic són habituals, però que per a qualsevol lector català

resultarien inversemblants : «Eran los días en que todo se ponía de otro modo aquí entre

nosotros. [...] Y era fácil ver cuántos montones de maíz y de calabazas amarillas

amanecían asoleándose en los patios.» (p. 45-46).

Aquesta poètica ens resulta impròpia. Com podrem, per tant, expressar en català aquesta

idiosincràsia que s’amaga darrere del castellà de Mèxic i de les llengües indígenes amb

les quals s’ha barrejat durant segles, que li han aportat vocabulari, expressions i fins i tot

el to i les construccions de la parla? El català no té cap situació similar en la seva

història i, d’altra banda, la traducció per algun dels dialectes no es correspon en absolut

amb allò que expressa Rulfo, de manera que suposaria una falta greu de rigor respecte a

l’original.

En tant que, com a traductors, no podem transmetre exactament el mateix que l’autor, la

responsabilitat torna a caure en els lectors i en el seu interès. Rulfo, com ja hem

expressat, no escrivia només per a lectors capaços d’entendre l’espanyol de Mèxic i,

més concretament, de Jalisco. Però el fet d’utilitzar una llengua tan marcada

geogràficament delimita els seus personatges i transmet una visió concreta del seu món

que, amb uns altres recursos, no ens arribaria.

En aquest sentit, Bosch (2000:17) formula: «Los personajes son lo que dicen, pero

¿sabrían ellos decirlo en un idioma distinto? Yo lo dudo». Els personatges són entitats

dins del context en què es mouen i no estan pensats per a concebre’s fora d’aquest

ambient. Aleshores, una possible solució seria incloure algun pròleg a tall de descripció

político-social o notes al peu que aclareixin certs conceptes, com quan per exemple

Rulfo al·ludeix a la redistribució agrària (p. 43 de La Cuesta).

12

Les edicions de què jo disposo, tant d’El Llano en llamas com de Pedro Páramo, de

l’editorial Cátedra (Madrid), inclouen àmplies introduccions que permeten endinsar-se

en l’estudi de l’obra rulfiana (de fet, va ser a partir d’aquests pròlegs que jo m’hi vaig

començar a interessar) i diversos peus de pàgina que serveixen, en gran mesura, per a

comprendre significats de l’espanyol mexicà diferents dels peninsulars.

Això ho permet la utilització de la mateixa llengua i el fet que paraules com mitote o

zacatal apareixen al diccionari normatiu, tot i que poden ser completament

desconegudes per a un parlant no avesat a l’espanyol mexicà. En el cas del català, la

introducció de peus de pàgina no tindria sentit, ja que les traduccions d’aquests mots per

marro i herbam no responen a cap ús regional aliè a la majoria dels parlants, que es

concentren en una zona geogràfica molt més restringida.

En casos així, se’ns podria acusar d’utilitzar un vocabulari excessivament simple, si

tenim en compte que en l’original, tots dos casos tenen arrels indígenes (provenen del

nahua mitoti ‘dansaire’ i zacatl ‘palla’). Però és que en la nostra cultura i en les que ens

envolten (les llengües romàniques) no hi trobem res etimològicament similar. A més a

més, un lector mexicà tampoc no pararà atenció a l’etimologia d’aquests mots, que

utilitza amb la mateixa quotidianitat que qualsevol altra paraula d’arrel llatina.

Pel que fa a referències com la del «reparto» (p. 43) ens cal retornar a la idea que, si bé

és cert que un lector mexicà, sobretot si és de Jalisco, entendrà en els contes de Rulfo

reminiscències que a la resta se’ns escapen; els lectors no mexicans que hi estiguin

interessats són igualment capaços de copsar-les.

Tant si ens apropem a l’obra de Rulfo perquè sentim curiositat per la cultura que

expressa com si ho fem per gaudir de la literatura en si mateixa, serà la nostra actuació

davant del text (traduït o no) la que marcarà el nivell de coneixement que en podem

extreure. En paraules de Bosch (2000:18):

¿No sería bueno pensar que si queremos saber algo más sobre los moriscos [o la

Revolució mexicana], por ejemplo, sentiremos la curiosidad suficiente como para

consultarlo, en lugar de considerar al autor o al traductor, si lo estamos leyendo

traducido incapaz por no haber incluido dicha información?

La realitat lingüística espanyola és molt més àmplia que la catalana, és a dir, la llengua

espanyola comprèn geogràficament moltes més cultures i, evidentment, literatures. Això

13

fa que un lector espanyol, xilè, peruà, o fins i tot mexicà, hagi de consultar certes

realitats que, tot i que formen part de la seva llengua i poden ser-li més o menys

properes, no li són tampoc pròpies.

Aquí ens endinsem en la qüestió de «la posibilidad de decir otra cultura con la nuestra»

(Bosch, 2000:19), repte que podem abordar des de dos plantejaments. El primer,

l’adaptació, no seria viable en el cas de Catalunya on el caciquisme i el bandolerisme ja

no eren una realitat als anys cinquanta del segle passat. En tot cas, ens hauríem de

remuntar als temps de la Restauració (1874-1923), cosa que tampoc seria equiparable

amb la situació política d’El Llano.

El segon enfocament, més adequat en aquest cas, suposaria presentar al lector allò que li

és presentat al text original, ser fidels a la història donada i deixar a les seves mans tot

possible interès per descobrir què s’amaga darrere les experiències narrades. Això farà

que, inevitablement, el nivell d’opacitat del llenguatge disminueixi, no perquè

l’adaptem en excés, sinó perquè és preferible, si no volem fallar a l’original, utilitzar un

vocabulari d’ampli abast i no ressituar la història, donant-li girs excessivament

col·loquials d’un ambient o una zona que, en realitat, no li corresponen.

Així doncs, oferim al lector el món de Rulfo tal com es planteja. No cal fer filigranes ni

buscar exotismes o paraules alambinades, cosa que l’autor, de fet, detestava. Segons

Harss (1969:332): «[Rulfo] siempre se ha opuesto vigorosamente al rebuscamiento

mamarrachista y la redundacia barroca de la prosa latinoamericana».

Cal no oblidar que, per als personatges rulfians, aquest llenguatge és el del seu dia a dia,

la seva forma natural i autòctona d’expressar-se. Si hem de buscar un efecte similar,

doncs, no necessitem expressions mexicanitzants ni allunyades de la realitat del lector,

sinó un vocabulari que, sabent remarcar l’expressivitat narrativa, resulti quotidià.

14

3. TRADUCCIÓ

Els difunts Torricos sempre van ser bons amics meus. Potser a Zapotlán no els tenien

gaire estima, però, amb mi, sempre van ser bons amics, fins poquet abans de morir-se.

Ara, això que no els volguessin a Zapotlán no tenia cap importància, perquè a mi

tampoc m’hi volien, allà, i tinc entès que a ningú dels que vivíem a la Cuesta de las

Comadres ens van poder veure amb bons ulls, els de Zapotlán. Això era des de temps

antics.

D'altra banda, a la Cuesta de las Comadres els Torricos no es feien amb tothom. Cada

dos per tres hi havia desavinences. I, sense exagerar, ells eren allà els amos de la terra i

de les cases que hi havia damunt de la terra, tot i que, quan van fer el repartiment, la

major part de la Cuesta de las Comadres ens havia tocat a parts iguals als seixanta que

hi vivíem, i a ells, als Torricos, només un tros de muntanya, amb un atzaveram només,

però on hi havia escampades gairebé totes les cases. Malgrat això, la Cuesta de las

Comadres era dels Torricos. El tros que jo treballava també era d'ells: d’Odilón i

Remigio Torrico, i la dotzena i mitja de turons verds que es veien allà baix eren d'ells

també. No ens hi havíem de trencar les banyes. Tothom sabia que era així.

Tot i això, d'aquells dies cap aquí, la Cuesta de las Comadres s'havia anat quedant

deshabitada. De tant en tant, algú se n'anava; travessava la tanca per on hi ha el pal més

alt, i desapareixia entre les alzines i ja no tornava a aparèixer mai més. Se n'anaven, i

prou.

I jo també me n’hauria anat de bon grat a treure el nas a veure què hi havia més enllà de

la muntanya que no deixava tornar a ningú; però m'agradava la terra de la Cuesta, i a

més era bon amic dels Torricos.

El terreny on jo sembrava cada any un grapadet de blat de moro per tenir panotxes, i

també un grapadet de fesols, quedava a la banda de dalt, allí on el vessant de la

muntanya baixa fins a aquest barranc que li diuen Cabeza del Toro.

El lloc no era lleig; però la terra es tornava enganxifosa tan bon punt començava a

ploure, i després hi havia un escampall de pedres dures i filoses com soques que

semblava que creixien amb el temps. Amb tot, el blat de moro s’hi arrelava bé i les

panotxes que en trèiem eren molt dolces. Els Torricos, que per a tot el que menjaven

necessitaven la sal de tequesquite, per a les meves panotxes no, no van buscar mai ni

15

van parlar de posar tequesquite a les meves panotxes, que eren de les que es feien a

Cabeza del Toro.

Tot i això, i tot i que els turons verds d'allà baix eren millors, la gent es va anar perdent.

No se n'anaven cap a la banda de Zapotlán, sinó per aquest altre camí, per on no para

d’arribar aquest vent ple de l'olor de les alzines i del soroll de la muntanya. Se n’anaven

amb la boca tancada, sense dir res ni barallar-se amb ningú. Segur que els sobraven

ganes de barallar-se amb els Torricos per compensar tot el mal que els havien fet; però

no es van veure amb cor.

Segur que va anar així.

La cosa és que després i tot que morissin els Torricos ningú va tornar més per aquí. Jo

esperava. Però no va tornar ningú. Primer els vaig cuidar les cases; vaig arreglar els

sostres i els vaig posar branques als forats de les parets; però com que veia que trigaven

a tornar, ho vaig deixar estar. Els únics que no van deixar mai de venir van ser els

xàfecs a mitjan any, i aquestes ventades que bufen al febrer i que no paren de fer-te

volar la teulada. De tant en tant, també, venien els corbs volant molt baixet i grallant

fort com si es pensessin que eren en un lloc deshabitat.

Així van continuar les coses fins i tot després de morir els Torricos.

Abans, des d'aquí, assegut on soc ara, es veia clarament Zapotlán. A qualsevol hora del

dia i de la nit podia veure's la taqueta blanca de Zapotlán al lluny. Però ara els arbustos

han crescut molt espessos i, per molt que l'aire els faci bellugar d'un costat a l’altre, no

deixen veure res de res.

M’enrecordo d'abans, quan els Torricos venien a asseure's aquí també i s'estaven a la

gatzoneta hores i hores fins que es feia fosc, mirant cap allà sense cansar-se, com si

aquest lloc els sacsegés els pensaments o el marro d'anar a passejar-se a Zapotlán.

Només després vaig saber que no pensaven en això. Tan sols es posaven a veure el

camí: aquell ample carreró sorrenc que es podia resseguir amb la mirada des del

començament fins que es perdia entre els pins del turó de la Media Luna.

Jo no vaig conèixer mai ningú que tingués tanta vista com Remigio Torrico. Era borni.

Però l'ull negre i mig tancat que li quedava semblava atansar tant les coses, que gairebé

les hi portava a les mans. I d'aquí a saber quines ombres es movien pel camí no hi havia

16

cap diferència. Així, quan l’ull se sentia a gust i tenia sobre qui recarregar la mirada,

tots dos deixaven la vigilància i desapareixien de la Cuesta de las Comadres durant un

temps.

Eren els dies que tot agafava un altre color aquí entre nosaltres. La gent treia els animals

de les coves de la muntanya i els portava a lligar als corrals. Llavors sabies que hi havia

borrecs i indiots. I cada matí veies, als patis, munts de blat de moro i de carabasses

grogues al sol. El vent que travessava els turons era més fred que altres vegades; però,

no se sabia per què, tots allà deien que feia molt bon temps. I se sentia a la matinada que

cantaven els galls com a qualsevol lloc tranquil, i semblava com si sempre hi hagués

hagut pau a la Cuesta de las Comadres.

Després tornaven els Torricos. Avisaven que venien des d'abans que arribessin, perquè

els seus gossos sortien a corre-cuita i no paraven de bordar fins que els trobaven. I

només pels lladrucs tothom calculava la distància i el rumb per on arribarien. Llavors la

gent s'apressava amagar una altra vegada les coses.

Sempre va ser així la basarda que portaven els difunts Torricos cada vegada que

tornaven a la Cuesta de las Comadres.

Però jo no vaig arribar mai a tenir-los por. Era bon amic dels dos i de vegades hauria

volgut ser una mica menys vell per ficar-me en els treballs que ells portaven entre mans.

Ara, que jo ja no servia per a molt. Me’n vaig adonar aquella nit que els vaig ajudar a

robar un traginer. Llavors em vaig adonar que em faltava alguna cosa. Com si la vida

que jo tenia ja estigués molt desgastada i no aguantés més estrebades. D'això me’n vaig

adonar.

Va ser per allà a la meitat dels aiguats, quan els Torricos em van convidar perquè els

ajudés a portar unes alforges de sucre. Jo estava una mica espantat. Primer, perquè queia

una tempesta d'aquestes que l'aigua sembla que esgratinyi la terra que tens sota els peus.

Segon, perquè no sabia on anava. Sigui com sigui, allà vaig comprendre que ja no

estava fet per a aventures d’aquella mena.

Els Torricos em van dir que no era lluny el lloc on anàvem. «En cosa d’un quart d'hora

hi serem», em van dir. Però quan vam arribar al camí de la Media Luna va començar a

fer-se fosc i quan vam arribar on hi havia el traginer era ja negra nit.

17

El traginer no va sortir a veure qui venia. Segurament esperava els Torricos i per això

no li va cridar l'atenció veure'ns arribar. Això vaig pensar. Però tota l'estona que vam

feinejar d'aquí cap allà amb les alforges de sucre, el traginer va quedar-se quiet, amagat

entre l’herbam. Llavors els vaig dir això als Torricos. Els vaig dir:

—Aquell que hi ha allà tirat sembla que estigui mort o alguna cosa per l'estil.

—No, només deu dormir —em van dir ells—. L’hem deixat aquí vigilant, però es deu

haver cansat d’esperar i s’ha adormit.

Jo vaig anar i li vaig clavar una puntada de peu a les costelles perquè es despertés; però

l'home va seguir igual d’encarcarat.

—Està ben mort —els vaig tornar a dir.

—No, no t’ho pensis, només està una mica estabornit perquè Odilón l’ha tustat amb un

tronc al cap, però després s'aixecarà. Ja veuràs que quan surti el sol i senti l’escalforeta,

s'aixecarà molt de pressa i se n'anirà de seguida cap a casa seva. Agarra aquella alforja

d'allà i anem! —va ser tot el que em van dir.

Ja per acabar li vaig clavar una última puntada de peu al mortet i va sonar igual que si

l’hagués donat a un tronc sec. Després em vaig posar la càrrega a l'espatlla i vaig

continuar caminant. Els Torricos em seguien. Els vaig sentir que cantaven durant una

bona estona, fins que ja clarejava. Quan va clarejar vaig deixar de sentir-los. Aquest aire

que bufa un poquet abans de la matinada es va endur els crits de la seva cançó i ja no

vaig poder saber si em seguien, fins que vaig sentir passar per totes bandes els lladrucs

acarrerats dels gossos.

I així és com vaig saber quines coses anaven a espiar cada tarda els Torricos, asseguts

vora de casa meva a la Cuesta de las Comadres.

A Remigio Torrico el vaig matar jo.

Ja en aquells temps quedava poca gent pels ranxos. Primer se n’anaven d'un en un; però

els últims gairebé van anar-se’n en bandada. Van guanyar i se’n van anar, aprofitant

l'arribada de les glaçades. Els anys anteriors les glaçades havien fulminat les sembrades

en una sola nit. I aquest any també. Per això se’n van anar. Van creure segurament que

18

l'any vinent passaria el mateix i sembla que ja no es van veure amb forces per continuar

suportant les calamitats del temps cada any i la calamitat dels Torricos constantment.

Així que, quan jo vaig matar Remigio Torrico, ja estaven ben buits de gent la Cuesta de

las Comadres i els turons dels voltants.

Això va ser per allà a l'octubre. M'enrecordo que hi havia una lluna molt gran i molt

plena de llum, perquè jo em vaig asseure a la porteta de casa a apedaçar un costal tot

foradat, aprofitant la bona llum de la lluna, quan va arribar el Torrico.

Devia haver begut. Se'm va posar davant i es gronxava d'un costat a l’altre, tapant-me i

destapant-me la llum que jo necessitava de la lluna.

—Esquivar les coses no és bo —em va dir després de molta estona—. A mi m'agraden

les coses rectes, i si a tu no t'agraden, ja t’ho faràs, perquè jo he vingut aquí a adreçar-

les.

Jo vaig continuar apedaçant el costal. Tenia posats deu ulls a cosir-li els forats, i l'agulla

saquera treballava molt bé quan la il·luminava la llum de la lluna. Segur que per això va

creure que jo no em preocupava del que deia:

—A tu t'estic parlant —em va cridar, ara sí ja encès—. Saps bé per què he vingut.

Em vaig espantar una mica quan se'm va acostar i em va cridar allò gairebé a boca de

canó. Tot i així, vaig intentar veure-li la cara per saber fins a quin punt tenia el coratge i

me’l vaig quedar mirant, com preguntant-li què havia vingut a fer.

Va funcionar. Ja més calmat es va amollar dient que a la gent com jo calia agarrar-la

desprevinguda.

—Se m'asseca la boca havent de parlar amb tu després del que vas fer —em va dir—;

però era tan amic meu mon germà com tu i només per això he vingut a veure't, a veure

si en treus l’aigua clara, de la mort d’Odilón.

Jo ja el sentia la mar de bé. Vaig apartar el costal i em vaig quedar escoltant-lo sense fer

res més.

19

Vaig saber que em culpava a mi d'haver matat el seu germà. Però no havia estat jo.

M’enrecordava de qui havia estat, i jo li ho hauria dit, tot i que semblava que no em

deixaria confiar-li com estaven les coses.

—Odilón i jo ens vam barallar moltes vegades —va continuar dient-me—. Era un cap

dur i li agradava encarar-se amb tothom, però no passava d'això. Amb quatre cops es

calmava. I això és el que vull saber: si et va dir alguna cosa, o et va voler prendre alguna

cosa o què va passar. Potser et va voler pegar i tu te li vas avançar. Alguna cosa així deu

haver passat.

Jo vaig sacsejar el cap per dir-li que no, que jo no hi tenia res a veure...

—Escolta —em va atallar el Torrico—, Odilón portava aquell dia catorze pesos a la

butxaca de la camisa. Quan el vaig aixecar, el vaig escodrinyar i no vaig trobar els

catorze pesos. I resulta que ahir vaig saber que t'havies comprat una manta.

I era veritat. M'havia comprat una manta. Vaig veure que les fredolades venien molt de

pressa i la jaqueta que tenia estava tota esparracada, per això vaig anar a Zapotlán a

buscar una manta. Però per això havia venut el parell de cabres que tenia, i no va ser

amb els catorze pesos d’Odilón que la vaig comprar. Ell podia veure que tenia el costal

ple de forats perquè m’havia hagut d’endur la cabreta petitona allà dins, perquè encara

no caminava com jo hauria volgut.

—Hauries de saber d’una vegada per totes que penso pagar-me el que li van fer a

Odilón, sigui qui sigui qui el matés. I jo sé qui va ser —vaig sentir que em deia gairebé

per sobre el cap.

—Així que vaig ser jo? —li vaig preguntar.

—I qui, si no? Odilón i jo érem uns pocavergonyes i tot el que vulguis, i no dic que no

arribéssim a matar ningú; però mai ho vam fer per tan poca cosa. Això t’ho puc ben

assegurar.

La lluna gran d'octubre donava de ple sobre el corral i enviava fins a la paret de casa

l'ombra llarga de Remigio. El vaig veure que es movia en direcció d'una prunera i que

agafava el matxet que jo sempre hi tenia recolzat. Després vaig veure que tornava amb

el matxet a la mà.

20

Però quan ell es va apartar, la llum de la lluna va fer brillar l'agulla saquera, que jo havia

enclavat al costal. I no sé per què, però de sobte vaig començar a tenir una fe molt gran

en aquella agulla. Per això, quan em va passar Remigio Torrico pel costat, vaig

desenfilar l'agulla i sense esperar res més la hi vaig enfonsar al costadet del melic. La hi

vaig enfonsar fins on li va cabre. I allà la vaig deixar.

De seguida es va caragolar com quan t’agafa un còlic i va començar a commocionar fins

a doblegar-se a poc a poc sobre les sofrages i quedar-se assegut a terra, tot entumit i

amb l’ensurt que li apuntava per l’ull.

Per un moment va semblar que s'anés a redreçar per donar-me una matxetada; però

segur que se’n va penedir o ja no va saber què fer, va deixar anar el matxet i va tornar a

caragolar-se. Això va ser tot.

Llavors vaig veure que se li anava entristint la mirada com si comencés a trobar-se

malament. Feia molt que no em tocava veure una mirada tan trista i em va fer llàstima.

Per això vaig aprofitar per treure-li l'agulla saquera del melic i ficar-la-hi més amuntet,

allà on vaig pensar que tindria el cor. I sí, allà el tenia, perquè només va fer dos o tres

sotragades com un pollastre escapçat i després es va quedar quiet.

Ja devia ser mort quan li vaig dir:

—Mira, Remigio, m'has de dispensar, però jo no vaig matar Odilón. Van ser els

Alcaraces. Jo estava per allà quan ell es va morir, però m'enrecordo bé que jo no el vaig

matar. Van ser ells, tota la família sencera dels Alcaraces. Se li van llençar al damunt, i

quan jo me’n vaig adonar, Odilón estava agonitzant. I saps per què? Començant perquè

Odilón no havia d'haver anat a Zapotlán. Tu ja ho saps. Tard o d'hora li havia de passar

alguna cosa en aquell poble, on n’hi havia tants que se’n recordaven molt d'ell. I tampoc

els Alcaraces el volien. Ni tu ni jo podem saber què li va passar pel cap per posar-se

amb ells.

»Va ser tot d’una. Jo acabava de comprar-me el ponxo i ja me n’anava quan el teu

germà va escopir un glop de mescal a la cara a un dels Alcaraces. Ell ho va fer per

jugar. Es veia que ho havia fet per divertir-se, perquè els va fer riure a tots. Però tots

estaven borratxos. Odilón i els Alcaraces i tots. I de sobte se li van tirar a sobre. Van

treure els ganivets i es van apilotar i el van apallissar fins que no van deixar d’Odilón

cosa que servís. D'això va morir.

21

»Com veus, no vaig ser jo qui el va matar. Voldria que de veritat te n’adonessis que jo

no m’hi vaig ficar per a res».

Això li vaig dir al difunt Remigio.

La lluna ja s’havia posat a l’altre costat de les alzines quan vaig tornar a la Cuesta de les

Comadres amb el cabàs de collir buit. Abans de tornar-lo a guardar, el vaig afonar uns

quants cops al rierol per esbandir-li la sang. Jo el necessitaria al cap de pocs dies i no

m'hauria agradat veure la sang de Remigio a cada passa.

M'enrecordo que això va passar cap allà a l’octubre, pels volts de les festes de Zapotlán.

I dic que m'enrecordo que va ser per aquelles dates, perquè a Zapotlán estaven cremant

coets, mentre que per allà on vaig llançar Remigio s'aixecava una gran bandada de

voltors a cada tro que feien els coets.

D'això m'enrecordo.

22

4. ANÀLISI

Si bé és cert que La Cuesta de las Comadres no destaca entre els relats de Rulfo per una

renovació en l’ús de recursos com la veu del narrador o l’alteració temporal (com sí que

mostren altres narracions del mateix autor), és remarcable la utilització que es fa del

llenguatge. Per això, precisament, esdevé interessant comprovar-ne les especificitats i

establir solucions possibles pel que fa a la traducció al català.

Per a fer-ho, em basaré a grans trets en l’extens estudi que fa J. C. González Boixo

sobre les característiques principals del llenguatge de Rulfo al seu llibre Claves

narrativas de Juan Rulfo (Universidad de León, 1984), redirigint això sí l’atenció cap a

la narració que ens ocupa, una de les més representatives quant a la diversitat de mostres

de la parla local d’aquesta regió mexicana.

La importància del llenguatge i el vocabulari en una obra literària resulta indiscutible, ja

que la literatura, en primer lloc, es distingeix per un determinat ús de la paraula. Així,

les diverses formes lingüístiques i tot el ventall de variants que la parla concreta d’una

zona pot oferir, són l’eina principal per a causar la sensació que busca l’autor. D’aquesta

manera, el llenguatge esdevé una part primordial en la creació d’un món literari.

A més a més, ens situem en un context en què les tècniques adoptades pel que fa a

l’expressió de la parla autòctona han suposat una revolució literària a escala mundial.

Tal com exposa González Boixo (1984:249):

La renovación del lenguaje llevada a cabo por los narradores hispanoamericanos

posiblemente no tenga paralelo con ningún otro movimiento literario mundial: Cortázar,

Carpentier, Lezama Lima, Severo Sarduy, Carlos Fuentes, Rulfo, García Márquez,

Vargas Llosa y tantos otros, han revitalizado el lenguaje en sus diferentes facetas y lo

han elevado al puesto de protagonista.

El primer que podem apreciar en el cas concret de Rulfo és que les característiques

lingüístiques es mantenen homogènies al llarg de tota la seva producció. Un llenguatge

que es mostra directe, senzill i lacònic, com els personatges que el fan servir, i que, en

fer-ho, dona autenticitat a allò que s’està narrant.

Si ens centrem en la narració en tercera persona de La Cuesta, és palpable la intenció de

narrar la història a un suposat receptor que no apareix explícit, com si el personatge

principal s’hagués topat amb algú i li estigués explicant els fets. D’aquesta manera, el

23

narrador-protagonista, com a habitant de la zona on ens situa, fa ús de característiques

populars i col·loquialistes, que en bona mesura són un reflex de la parla i els girs

lingüístics de la zona de Jalisco.

Tot i que el llenguatge popular és present a tota l’obra de Rulfo, Pedro Páramo destaca

per altres aspectes en la construcció narrativa, mentre que, com ja hem comentat, és als

contes d’El Llano en llamas on el col·loquialisme s’exposa amb tota la seva intensitat.

Independentment que els contes narrin diferents situacions i es localitzin en llocs

dispars, tots se situen dins d’un mateix ambient rural i primitiu.

De fet, és rellevant constatar que, en casos com el del nostre narrador, com més

primitiva és la situació en què apareix una determinada figura, més marcat acostuma a

ser l’ús local que fa del llenguatge.

4.1.El vocabulari col·loquial

La utilització d’aquest llenguatge rústic, considerada per la crítica un dels trets més

visibles de l’obra rulfiana, és també una de les facetes més cuidades i elaborades de la

seva narrativa. Així ho expressa ell mateix, en una entrevista realitzada per Luis Harss

(1969:335): «[...] así oí hablar desde que nací en mi casa, y así hablan las gentes de esos

lugares». Explica que: «Precisamente lo que yo no quería era hablar como un libro

escrito. Quería, no hablar como se escribe, sino escribir como se habla».

Això li permet, segons paraules de Harss (1969:332), «obtener efectos máximos con

medios mínimos». Passem a veure ara quins són aquests «mitjans mínims» en què es

basa Rulfo i quines tècniques podem adoptar a l’hora de traslladar-los al català.

4.1.1. Mexicanismes i americanismes

El primer problema que ens presenta el text original, sobretot si no coneixem el medi

ambient hispanoamericà i, més concretament, el mexicà, és l’opacitat de certs termes,

que responen a usos de mots concrets en zones molt delimitades. Aquest fet contribueix

de forma important a la creació del llenguatge popular i al caràcter eminentment rural

dels personatges.

24

La importància de l’ús d’aquests termes a l’obra original és clara: si es vol aconseguir

un mínim de versemblança, cal utilitzar aquest llenguatge. La mestria de Rulfo, segons

González Boixo (1984:257), recau en el fet que quan apareixen aquests termes, el lector

no se sent desorientat.

Veiem ara algunes opcions de traducció. A tall de presentació dels termes que, al nostre

relat, marquen la realitat de Jalisco, dividirem els exemples en quatre subapartats,

segons la categoria gramatical i l’àmbit a què fan referència:

i. Substantius (flora i fauna):

mezcalera (p. 43) atzaveram (p. 14)8

coamil (p. 43) tros (p. 14)

loma (p. 43) turó (p. 14)

elote (p. 44) panotxa (p. 14)

tequesquite (p. 44) tequesquite (p. 14)

frijol (p. 44) fesols (p. 14)

jarillas (p. 45) arbustos (p. 15)

ocotes (p. 45) pins (p. 15)

cerro (p. 45) turó (p. 15)

guajolotes (p. 46) indiots (p. 16)

zacatal (p. 47) herbam (p. 17)

chivo (p. 49) cabra (p. 19)

tejocote (p. 50) prunera (p. 19)

zopilotes (p. 51) voltors (p. 21)

Les parts que presenten vocabulari localista acostumen a anar acompanyades de

referències per tal que, malgrat no conèixer un significat, puguem inferir-lo pel context.

8 Als exemples en català de l’anàlisi, la paginació fa referència a la traducció presentada a l’apartat tres

d’aquest mateix document (vegeu p. 14-21).

25

Així, al fragment «El coamil que yo trabajaba era también de ellos: de Odilón y

Remigio Torrico» (p. 43), tot i no saber que coamil significa «terreny per a sembrar», el

verb trabajaba i el fet que parla d’extensions de terra, faciliten la comprensió.

Per tant, la utilització de tros en català, com a «porció de terreny considerat a part del

terreny immediat, sia per a conrar-lo a banda, sia per a alguna altra finalitat» (DCVB),

resultaria legítima.

En el cas de «Los Torricos, que para todo lo que se comían necesitaban la sal de

tequesquite, para mis elotes no; nunca buscaron ni hablaron de echarle tequesquite a mis

elotes» (p. 44), el primer cop que apareix tequesquite, Rulfo indica que es tracta d’un

tipus de sal, de manera que quan torna a aparèixer ja podem copsar la idea.

En català, i tenint en compte que no hi ha equivalències perquè aquest aliment prové

d’un mineral del qual no disposem a la nostra zona, hem optat per deixar la paraula

tequesquite i explicitar que es tracta d’un tipus de sal, tal com fa Rulfo a l’original.

ii. Substantius (altres conceptes):

guardaganado (p. 44) tanca (p. 14)

aguacero (p. 45) xàfec (p. 16)

mitote (p. 45) marro (p. 15)

arriero (p. 46) traginer (p. 16)

tercios (p. 46) alforges (p. 16)

rancho (p. 47) ranxo (p. 17)

costal (p. 48) costal (p. 18)

aguja de arria (p. 48) agulla saquera (p. 18)

frazada (p. 49) manta (p. 19)

bolsa (p. 49 sentit de bolsillo) butxaca (p. 25)

guango (p. 50) matxet (p. 19)

sarape (p. 51) ponxo (p. 20)

En general podem dividir els substantius, tant aquells referits a la flora i la fauna com

els que expressen altres conceptes, segons les quatre tècniques de traducció emprades:

26

a) Derivació: atzaveram, herbam

En tots dos casos es tracta de la formació d’un nom col·lectiu a partir d’una base

nominal (GIEC, 2016:396) i l’adjunció del sufix -am. És destacable el cas d’atzaveram,

paraula que no existeix en català però que hem creat a partir del substantiu atzavara,

equivalent del castellà mezcal (referit a la planta, no al licor que se n’extreu).

b) Neutralització: turó, arbustos, pins, prunera, voltors, tanca, alforges, manta,

matxet, ponxo, agulla saquera

Es dona la situació que un determinat concepte no té equivalent en la nostra llengua, ja

sigui perquè és una realitat exterior a l’entorn (un ocell –zopilotes– o una planta

–jarrillas i ocotes–) o perquè el vocabulari de què disposem no és tan específic a l’hora

de descriure un cert tipus d’indumentària (sarape), d’eines (guango i tercio) o de

formacions muntanyoses (cerro i loma).

Aleshores, l’opció més adequada, si considerem que el text ha de sonar natural (vegeu

p. 13), és buscar termes que es corresponguin amb la idea general del concepte a traduir,

intentant ser precisos però sense utilitzar un llenguatge excessivament allunyat d’allò

que entenem per parla quotidiana.

Això vol dir que, per exemple, en el cas de loma entesa com una «pequeña elevación de

forma alargada en el terreno» (DUE), tot i tenir una correspondència directa al català

lloma (DIEC i DCVB), hem optat pel mot turó, que també ens serveix a l’hora de

traduir cerro (elevació de més alçada per a la qual el català no disposa de cap terme).

Per tant, com no podem expressar tampoc el contrast entre loma i cerro, no té cap sentit

que utilitzem un concepte específic (lloma) en contrast amb un de general (turó). I així,

hem utilitzat turó en tots dos casos.

c) Traducció literal o equivalents: tros, panotxa, fesols, indiots, cabra, xàfec,

marro, traginer, ranxo, costal, butxaca

Aquests mots fan referència al mateix concepte que els termes del text original, si bé en

castellà se’n fa un ús propi del vocabulari de la zona, com en el cas dels animals

(guajolote o chivo) i dels aliments (elote i frijol). En català, com no podem situar el

nostre vocabulari a la zona que li correspon, hem utilitzat un lèxic comú, amb alguns

tocs més col·loquials com marro i xàfec.

27

d) Manlleu: tequesquite

Som davant l’únic mot del text que no s’ha traduït. Cal, no obstant això, no marcar-lo

amb cursiva, perquè estaríem dirigint l’atenció del lector erròniament en un context on

el mot no té més rellevància que ser el tipus de sal comú a la zona (vegeu p. 25).

iii. Verbs:

asolearse (p. 46) al sol (p. 16)

atajar (p. 49) atallar (p. 19)

bambolear (p. 48) gronxar-se (p. 18)

laderear (p. 48) esquivar (p. 18)

esculcar (p. 49) escodrinyar (p. 19)

madrugar (p. 49 sentit de lanzarse) avançar-se (p. 19)

engarruñarse (p. 50) caragolar-se (p. 20)

apeñuscarse (p. 51) apilotar-se (p. 20)

Un cop més, les frases que inclouen aquests verbs solen ser molt expressives. Per

exemple, «Luego luego se engarruñó cómo cuando da el cólico y comenzó a

acalambrarse hasta doblarse poco a poco sobre las corvas y quedar sentado en el suelo»

(p. 50) mostra una comparació per tal que visualitzem l’acció. En aquest cas, la

utilització del verb caragolar-se en català, crea una imatge visualment forta per a

accentuar també la idea del sofriment de Remigio.

Quan narra la baralla, Rulfo és prou clar respecte al significat d’apeñuscarse: «Y de

pronto se le echaron encima. Sacaron sus cuchillos y se le apeñuscaron y lo aporrearon

hasta no dejar de Odilón cosa que sirviera» (p. 51). Així, el verb apilotar-se en el sentit

de «reunir en un pilot» (DIEC), juntament amb la frase anterior («se li van tirar a

sobre»), dona una idea clara de la situació.

És interessant l’ús del verb laderear, que no apareix a cap diccionari i podem entendre

com «irse por las laderas», és a dir, vorejar les muntanyes per tal d’esquivar possibles

perills o dificultats. En aquest cas, la traducció esquivar pot resultar pobra, ja que

prescindeix de l’al·legoria al camp.

28

No obstant això, hi ha una raó darrere l’elecció d’aquest mot: l’equivalent català

faldejar, entès com a «recórrer, seguir, la falda d’una muntanya» (DIEC) resulta més

opac que laderear (on tenim una referència directa al terme «ladera») i podria portar a

confusions amb el mot falda, que s’allunyen d’allò que s’intenta expressar.

iv. Adjectius:

acuclillados (p. 45) a la gatzoneta (p. 15)

agazapado (p. 47) amagat (p. 17)

atarantado (p. 47) estabornit (p. 17)

encarrerado (p. 47) acarrerat (p. 17)

corajudo (p. 48) encès (p. 18)

recargado (p. 50 sentit de apoyado) recolzat (p. 19)

entelerido (p. 50) entumit (p. 20)

[canasta] pizcadora (p. 51 pizcar com

cosechar)

[cabàs] de collir (p. 21)

Hem extret, en primer lloc, el significat dels mots que formen aquests adjectius

(sobretot en el cas de falsos amics com recargado) i, com en els subapartats anteriors,

hem buscat la forma més genuïna de presentar la idea del text original, ja que no sempre

podem traduir un adjectiu per un adjectiu (com passa amb a la gatzoneta i de collir).

4.1.2. Sufixos

A més dels termes mencionats a l’apartat anterior i d’altres d’un ús més ampli com els

verbs platicar, trajinar o apurarse, que apareixen als diccionaris normatius, Rulfo

també fa ús de mecanismes de formació de paraules que li permeten farcir el llenguatge

de pinzellades col·loquials.

Utilitza sovint sufixos molts comuns a Llatinoamèrica, com -dero, que en ser agregat a

l’arrel d’un verb, denota «un lloc on s’esdevé l’acció» (és el cas de divisadero p. 45 o

desparramadero p. 44). També fa ús de -azo en accions com machetazo (p. 50) i

l’augmentatiu -ón amb troncones (p. 44).

29

En català, hem mantingut matxetada, format pel sufix -ada i entès com «cop de

matxet», i hem traduït desparramadero per escampall, amb el sufix -all, de formació de

noms col·lectius, i entès per «estesa de coses escampades».

No obstant això, hem eliminat la resta de sufixos, substituint-los per noms sense

derivació: divisadero ha passat a vigilància i troncones a soques, respectivament.

4.1.3. Expressions

Hi ha tota una sèrie d’expressions que reflecteixen la llengua parlada i tenen una forta

personalitat llatinoamericana. Rulfo les utilitza, això sí, amb mesura, ja que no vol caure

en l’excés de la literatura regionalista, a la qual no pretén representar. El llenguatge és

una mera demostració de la condició d’oblidats que presenten els seus personatges.

D’aquesta manera, hi trobem marques de l’espanyol popular antic com nomás (p. 50),

que hem traduït sense problemes per només en català. A l’hora de traduir-los, però, hem

de recordar que aquests mots segueixen tenint vigència a Amèrica i que, per tant, no són

vistos com a arcaismes. Altres exemples de fraseologia popular són:

«no la llevaban bien9 con todo el mundo»

(p. 43)

«no es feien amb tothom» (p. 14)

«Seguido había desavenencias» (p. 43) «Cada dos per tres hi havia desavinences»

(p. 14)

«con todo y que, cuando el reparto» (p.

43)

«tot i que, quan es va fer el repartiment»

(p. 14)

«de aquellos días a esta parte» (p. 44) «d'aquells dies cap aquí» (p. 14)

«no volvía a aparecer ya nunca» (p. 44) «ja no tornava a aparèixer mai més» (p.

14)

«Se iban callados la boca» (p. 44) «Se n’anaven amb la boca tancada» (p.

15)

«las dejé por la paz» (p. 45) «ho vaig deixar estar» (p. 15)

«han crecido muy tupido» (p. 45) «han crescut molt espessos» (p. 15)

«Lo dejamos aquí cuidando» (p. 47) «L’hem deixat aquí vigilant» (p. 17)

9 La cursiva dels exemples és meva i remarca els mots o expressions rellevants a cada subapartat.

30

«un costal todo agujereado» (p. 48) «un costal tot foradat» (p. 18)

«A mí me gustan las cosas derechas, y si a

tí no te gustan, ahi te lo haiga» (p. 48)

«A mi m'agraden les coses rectes, i si a tu

no t'agraden, ja t’ho faràs» (p. 18)

«Tenía puestos todos mis ojos» (p. 48) «Tenia posats deu ulls» (p. 18)

«Bien sabes a lo que he venido» (p. 48) «Saps bé per què he vingut» (p. 18)

«Vi que se venían muy aprisa los fríos»

(p. 49)

«Vaig veure que les fredolades venien

molt de pressa» (p. 19)

«estaba todito hecho garras» (p. 49) «tenia el costal ple de forats» (p. 19)

«Luego luego» (p. 50) «De seguida» (p. 20)

«Se le dejaron ir encima» (p. 50) «Se li van llençar al damunt» (p. 20)

«Fue cosa de un de repente» (p. 51) «Va ser tot d’una» (p. 20)

«Quisiera que te dieras cabal cuenta» (p.

51)

«Voldria que de veritat te n’adonessis» (p.

21)

«Yo la iba a necesitar muy seguido y no

me hubiera gustado ver la sangre de

Remigio a cada rato» (p. 51)

«Jo el necessitaria al cap de pocs dies i no

m'hauria agradat veure la sang de Remigio

a cada passa» (p. 21)

Com en el cas del vocabulari, no sempre podem traduir una expressió en castellà per

una altra en català al mateix lloc de la narració original. Per aquesta raó, cal fer ús de

compensacions en altres punts i intentar causar, en conjunt, el mateix efecte en el lector.

Així, malgrat no disposar d’una expressió que ens permeti traduir «hecho garras» d’una

manera més popular, podem traduir «seguido» (que en l’original no presenta marques

de col·loquialitat, sinó que és un ús llatinoamericà de la locució adverbial de seguida)

per «cada dos per tres», una construcció molt més marcada en català.

Podem trobar altres compensacions remarcables en la traducció catalana amb l’ús

d’expressions col·loquials com «no ens hi havíem de trencar les banyes» (p. 14), «treure

el nas» (p. 14), «no es van veure amb cor» (p. 15), o amb la utilització de marques

d’oralitat com el pleonasme «d’això me’n vaig adonar» (p. 16), l’ús de la forma verbal

«m’enrecordo» (p. 15) en lloc de la correcta recordo o el pronom relatiu col·loquial que

en lloc d’en què a «eren els dies que tot agafava un altre color» (p. 16).

31

4.2.El llenguatge popular

4.2.1. Els diminutius

La preferència absoluta pel sufix -ito, en Rulfo, no fa més que manifestar una nota

característica de la parla de Jalisco. És, per tant, un altre dels mitjans lingüístics que

utilitza per a reforçar la presència del llenguatge popular.

L’autor fa, principalment, dos usos del diminutiu. En la majoria de casos, es tracta de

diminutius amb caràcter afectiu, com en el cas de:

«hasta tantito antes de morirse» (p. 43) «fins poquet abans de morir-se» (p. 14)

«me gustaba el terrenito de la Cuesta» (p.

44)

«m'agradava la terra de la Cuesta» (p. 14)

«El coamil donde yo sembraba todos los

años un tantito de maíz para tener elotes,

y otro tantito de frijol» (p. 44)

«El terreny on jo sembrava cada any un

grapadet de blat de moro per tenir

panotxes, i també un grapadet de fesols»

(p. 14)

«De vez en cuando, también, venían los

cuervos volando muy bajito y graznando

fuerte como si creyeran estar en algún

lugar deshabitado» (p. 45)

«De tant en tant, també, venien els corbs

volant molt baixet i grallant fort com si es

pensessin que eren en un lloc deshabitat»

(p. 15)

«podia verse la manchita blanca de

Zapotlán allá lejos» (p. 45)

«podia veure’s la taqueta blanca de

Zapotlán al lluny» (p. 15)

«La gente sacaba de las cuevas del monte

sus animalitos y los traía a amarrar en sus

corrales» (p. 45)

«La gent treia els animals de les coves de

la muntanya i els portava a lligar als

corrals» (p. 16)

«Ya verás que en cuanto salga el sol y

sienta el calorcito, se levantará muy aprisa

y se irá en seguida para su casa» (p. 47)

«Ja veuràs que quan surti el sol i senti

l’escalforeta, s'aixecarà molt de pressa i se

n'anirà de seguida cap a casa seva» (p. 17)

«tantito antes de la madrugada» (p. 47) «un poquet abans de la matinada» (p. 17)

«me senté afuerita de mi casa a remendar

un costal» (p. 48)

«em vaig asseure a la porteta de casa a

apedaçar un costal» (p. 18)

32

«el gabán que yo tenía estaba ya todito

hecho garras» (p. 49)

«la jaqueta que tenia estava tota

esparracada» (p. 19)

«tuve que llevarme al chivito chiquito allí

metido» (p. 49)

«m’havia hagut d’endur la cabreta

petitona allà dins» (p. 19)

En català no sempre caldrà utilitzar-los, ja que l’ús que fa la llengua oral d’aquest recurs

derivatiu no correspon amb l’ús que en fa l’espanyol mexicà, on és molt més freqüent.

A més d’aquesta utilització «habitual» del diminutiu, Rulfo en fa un ús representatiu en

aquest relat, quan el posa en contacte amb escenes de cruesa extrema. Un fet així, que a

simple vista podria semblar contradictori, marca en canvi una concepció de la realitat.

Com que en aquesta societat la violència és diària i també ho és l’ús de diminutius,

presentar-ho unit no fa més que accentuar la impunitat i indiferència que es desprenen

de les actituds bàrbares.

Per tant, serà de vital importància, a efectes semàntics i també lírics, respectar l’ús dels

diminutius en la traducció d’aquestes escenes:

«nomás está tantito atarantado porque

Odilón le dio con un leño en la cabeza»

(p. 47)

«només està una mica estabornit perquè

Odilón l’ha tustat amb un tronc al cap» (p.

17)

«Ya por último le di una última patada al

muertito y sonó igual que si se la hubiera

dado a un tronco seco» (p. 47)

«Ja per acabar li vaig clavar una última

puntada de peu al mortet i va sonar igual

que si l’hagués donat a un tronc sec» (p.

17)

«desensarté la aguja y sin esperar otra

cosa se la hundí a él cerquita del

ombligo» (p. 50)

«vaig desenfilar l'agulla i sense esperar res

més la hi vaig enfonsar al costadet del

melic» (p. 20)

«Por eso aproveché para sacarle la aguja

de arria del ombligo y metérsela más

arribita, allí donde pensé que tendría el

corazón.» (p. 50)

«Per això vaig aprofitar per treure-li

l'agulla saquera del melic i ficar-la-hi més

amuntet, allà on vaig pensar que tindria el

cor.» (p. 20)

33

4.2.2. Els pleonasmes

Una altra tècnica per a construir aquest ambient rural és la contínua utilització del

pleonasme. És un dels recursos que apareix unit a aquells personatges de

característiques més populars. Però no només és rellevant pel fet que recalca el

ruralisme dels seus usuaris, sinó que accentua l’aspecte cíclic del món de Rulfo (vegeu

p. 34).

Així, la prosa de Rulfo, tot i basar-se en verbs i substantius, no mostra un ritme narratiu

ràpid on prima l’acció, sinó que hi trobem un ritme lent, amb circumloquis constants.

Algunes de les repeticions que podem observar a La Cuesta i que hem conservat a la

traducció catalana són:

«Y con todo y eso, y con todo y que las

lomas verdes de ahí abajo eran mejores»

(p. 44)

«Tot i això, i tot i que els turons verds

d'allà baix eren millors» (p. 15)

«Los Torricos siempre fueron buenos

amigos míos» (p. 43) [...] «y además era

buen amigo de los Torricos» (p. 44) [...]

«Era buen amigo de los dos» (p. 46)

«Els difunts Torricos sempre van ser bons

amics meus» (p. 14) [...] «i a més era bon

amic dels Torricos» (p. 14) [...] «Era bon

amic dels dos» (p. 16)

«nada más un pedazo de monte, con una

mezcalera nada más» (p. 43)

«només un tros de muntanya, amb un

atzaveram només» (p. 14)

«La cosa es que todavía después de que

murieron los Torricos» (p. 44) [...] «Así

siguieron las cosas todavía después de que

se murieron los Torricos» (p. 45)

«La cosa és que després i tot que morissin

els Torricos» (p. 15) [...] «Així van

continuar les coses fins i tot després de

morir els Torricos» (p. 15)

«Entonces me di cuenta de que me faltaba

algo. [...] De eso me di cuenta.» (p. 46)

«Llavors em vaig adonar que em faltava

alguna cosa. [...] D'això me’n vaig

adonar.» (p. 16)

«Los Torricos me dijeron que no estaba

lejos el lugar adonde íbamos. “En cosa de

un cuarto de hora estamos allá”, me

dijeron.» (p. 46)

«Els Torricos em van dir que no era lluny

el lloc on anàvem. “En cosa d’un quart

d'hora hi serem”, em van dir.» (p. 16)

34

«Entonces les dije eso a los Torricos. Les

dije: [...]» (p. 47)

«Llavors els vaig dir això als Torricos. Els

vaig dir: [...]» (p. 17)

«A Remigio Torrico yo lo maté. » (p. 47)

[...] «Así que, cuando yo maté a Remigio

Torrico» (p. 48)

«A Remigio Torrico el vaig matar jo.» (p.

17) [...] «Així que, quan jo vaig matar

Remigio Torrico» (p. 18)

«Y eso es lo que quiero saber: si te dijo

algo, o te quiso quitar algo o qué fue lo

que pasó» (p. 49)

«I això és el que vull saber: si et va dir

alguna cosa, o et va voler prendre alguna

cosa o què va passar» (p. 19)

«porque los hizo reír a todos. Pero todos

estaban borrachos. Odilón y los Alcaraces

y todos.» (p. 51)

«perquè els va fer riure a tots. Però tots

estaven borratxos. Odilón i els Alcaraces i

tots.» (p. 20)

Des del punt de vista normatiu, són repeticions innecessàries per a la comprensió del

text. No obstant això, creen un clima quiet, sense temps exterior, que hem respectat per

tal de transmetre la mateixa imatge que, segons Carlos Blanco Aguinaga a Realidad y

estilo de Juan Rulfo (Sommers, 1974:94), l’autor vol remarcar:

La monótona repetición de ideas y palabras en boca del hablante monologante [aquí

el narrador-protagonista] acentúa esta impresión de aislamiento de todo, de vida que se

ha quedado en suspenso, dentro.

4.2.3. La vaguetat dels díctics i demostratius

El mateix ocorre amb la utilització de pronoms i adverbis demostratius neutres com

esto, eso, i así, que s’utilitzen sovint per a tancar un període de la narració. La Cuesta de

las Comadres és, precisament, un dels relats on aquest ús és més present. Així, alguns

dels paràgrafs finalitzen amb construccions com:

«Esto era desde viejos tiempos.» (p. 43) «Això era des de temps antics.» (p. 14)

«Todo el mundo sabía que así era.» (p.

43)

«Tothom sabia que era així.» (p. 14)

«Se iban, eso era todo.» (p. 44) «Se n'anaven, i prou.» (p. 14)

35

«Seguro eso pasó.» (p. 44) «Segur que va anar així.» (p. 15)

«Eso sí te lo digo a ti» (p. 49) «Això t’ho puc ben assegurar.» (p. 19)

«De eso murió.» (p. 51) «D'això va morir.» (p. 20)

«De eso me acuerdo.» (p. 51) «D'això m'enrecordo.» (p. 21)

Pel que fa a les traduccions, acostumem a mantenir els mateixos adverbis, a excepció de

casos com «i prou» que procuren donar un caire més col·loquial.

Aquesta imprecisió, però, no només serveix per a marcar punts i a part en el text, sinó

que també apareix a les descripcions, al mig de la narració i als diàlegs:

«y esos ventarrones que soplan en

febrero» (p. 45)

«i aquestes ventades que bufen al febrer»

(p. 15)

«Ese aire que sopla tantito antes de la

madrugada» (p. 47)

«Aquest aire que bufa un poquet abans de

la matinada» (p. 17)

«Eso pensé.» (p. 47) «Això vaig pensar.» (p. 17)

«Esto sucedió como en octubre.» (p. 48) «Això va ser per allà a l'octubre.» (p. 18)

«Eso sirvió.» (p. 48) «Va funcionar.» (p. 18)

«Y eso era cierto.» (p. 49) «I era veritat.» (p. 19)

«Tarde o temprano tenía que pasarle algo

en ese pueblo» (p. 51)

«Tard o d'hora li havia de passar alguna

cosa en aquell poble» (p. 20)

«Eso tú lo sabes.» (p. 50) «Tu ja ho saps.» (p. 20)

En general, com en el cas dels finals de paràgraf, mantenim la mateixa fraseologia en la

traducció per a crear aquest efecte de bucle, de realitat que mai s’acaba. No obstant

això, sovint, per una raó de fluïdesa, queda més natural eliminar-los, com en el cas de

«Ø Va funcionar», «I Ø era veritat» o «Ø Tu ja ho saps».

També hem traduït els díctics espacials, com «allí donde la ladera baja hasta esa

barranca que le dicen la Cabeza del Toro» (p. 44), els elements catafòrics, com «por este

otro rumbo, por donde llega a cada rato ese viento lleno del olor de los encinos y del

36

ruido del monte» (p. 44) i altres pronoms sense un referent explícit, com és el cas de

«donde había tantos que se acordaban mucho de él» (p. 51).

Finalment, cal destacar un tret personalíssim de Rulfo que mostra la difuminació total

dels personatges protagonistes. Narradors sense nom, sense aparença cap enfora,

representants d’aquest món gris que camina entre ombres: «le vuelan a uno la cobija a

cada rato» (p. 45) o «Y uno oía en la madrugada que cantaban los gallos como en

cualquier lugar tranquilo, y aquello parecía como si siempre hubiera habido paz en La

Cuesta de las Comadres» (p. 46).

Aquest uno és el recurs que elimina per complet la relació autor-lector. En els contes

d’El llano ningú escriu, sinó que algú parla. És per aquesta raó, que en català, hem optat

per l’ús impersonal de la segona persona del singular, que explicita veritats universals

sense referir-se a un interlocutor en concret, com per exemple «aquestes ventades [...]

que no paren de fer-te volar la teulada» (p. 19).

Així reforcem la idea que algú sense nom explica, per a algú altre que pot ser el lector o

ell mateix, la seva experiència en aquest món de símbols muts (Blanco Aguinaga;

2013:16). La narració, tant en l’original com en la traducció, ens arriba des d’un origen

imprecís, per deixar constància que aquest uno (tu en català) expressa només una

realitat, com la de tants altres unos (tus) que tampoc coneixem.

4.2.4. Altres qüestions gramaticals

i. Fals datiu en els verbs en imperatiu

Aquest tret recull una influència de la llengua nahua, un complex dialectal de la branca

asteca originari dels deserts septentrionals de Mèxic i emprat com a llengua franca a

l’època de l’imperi asteca, fins que la seva influència va començar a minvar a causa de

la conquesta espanyola. Malgrat les circumstàncies, avui dia encara és la llengua nativa

amb major nombre de parlants a Mèxic, la majoria bilingües amb l’espanyol.

Per això conservem molts testimonis d’aquell nahua clàssic, ara escrits en alfabet llatí.

A més de mots que ja formen part dels diccionaris normatius, com mezcal (mezcalera

p. 43), coamil (p. 43), elote (p. 44), tequesquite (p. 44), mitote (p. 45), ocote (p. 45),

37

guajolote (p. 46), zacate (zacatal p. 47), tejocote (p. 50) o zopilote (p. 51); també hi

queden restes en certes construccions gramaticals.

Tal com mostra López Austin (1989:409), l’ús del sufix -le per a donar caràcter emfàtic

a l’imperatiu representa un encreuament entre el pronom d’objecte directe espanyol le i

les interjeccions excitatives nahues, com ara cuele, que segons el Gran Diccionario

Náhuatl tindria un significat similar al voilà francès, que vindria a ser «heus aquí» o

«això és» en català.

De la mateixa manera, però en el cas de la segona persona del singular, veiem en Rulfo

les expressions «¡Agárrate ese tercio de allí y vámonos!» (p. 47) y «Sábete de una vez

por todas que pienso pagarme lo que le hicieron a Odilón» (p. 49), que podríem

relacionar amb la interjecció -tla, una marca de desig amb equivalents castellans que

van des de l’«ojalá» fins al «por favor».

Com que en català no disposem de cap recurs similar per a expressar aquesta marca

d’oralitat en la traducció, hem utilitzat el verb agarrar i l’ús d’anem sense els pronoms

febles nos i en: «Agarra aquella alforja d'allà i anem!» (p. 17). En el segon cas, hem fet

ús del condicional hauria per apel·lar l’interlocutor: «Hauries de saber d’una vegada per

totes que penso pagar-me el que li van fer a Odilón» (p. 19).

ii. Ús del passat simple en lloc del pretèrit perfet

Un dels trets més destacables i visuals de l’espanyol d’Amèrica Llatina, que a més a

més es pot extrapolar a tots els països hispanoparlants, és la utilització del passat simple

(llegué, que en català seria el passat perifràstic vaig arribar) en situacions en què

l’espanyol peninsular utilitza el pretèrit perfet (he llegado), que es traduiria al català

mitjançant el perfet compost (he arribat).

Així, frases com «y sólo por eso vine a verte» (p. 48) no poden traduir-se per «i només

per això vaig venir a veure’t», en tant que el català per a una situació temporal tan

pròxima com la que reflecteix l’exemple, on Remigio està parlant del moment anterior

al discurs, utilitza el perfet compost he vingut.

38

Per a finalitzar aquesta part i abans d’al·ludir a l’altra cara del llenguatge de Rulfo, s’ha

de fer especial menció a un cas clar de confluència de llenguatge popular i poètic. Als

punts anteriors hem pogut observar que els recursos creatius del llenguatge popular

s’adeqüen perfectament a l’ambient que reflecteixen. Però no deixem de trobar-nos

davant d’una obra literària, tal com mostren les imatges creades per sobre dels termes

rurals i la sintaxi rudimentària dels personatges.

Se’ns fa difícil situar en boca d’un personatge tan atàvic i d’instints tan primitius

construccions com «Creyeron seguramente que el año siguiente sería lo mismo y parece

que ya no se sintieron con ganas de seguir soportando las calamidades del tiempo todos

los años y la calamidad de los Torricos todo el tiempo» (p. 48). En la traducció, hem de

produir la mateixa reacció en el lector, de manera que hem construït una rima assonant

entre temps i constantment: «ja no es van veure amb forces per continuar suportant les

calamitats del temps cada any i la calamitat dels Torricos constantment» (p. 18).

Aquesta consciència del llenguatge en personatges tan grisos i primaris representa,

segons paraules de Rodríguez-Alcalá (Blanco Aguinaga; 2013:262), «el más notable

logro de Rulfo como creador de criaturas de ficción y como maestro de la lengua». Per

aquest motiu, li dediquem un últim apartat.

4.3.El llenguatge poètic

Diversos estudiosos han considerat que aquesta tendència a mostrar imatges líriques,

com ara «un desparramadero de piedras duras y filosas como troncones que parecían

crecer con el tiempo» (p. 44) o «este otro rumbo, por donde llega a cada rato ese viento

lleno del olor de los encinos y del ruido del monte» (p. 44) respon a la preocupació dels

personatges per revelar el seu món interior.

Cal ser conscients, arribats a aquest punt, que el llenguatge popular que analitzàvem a

l’apartat anterior és el resultat d’una elaboració literària tant o més tenaç que la

necessària en el cas del llenguatge poètic (vegeu p. 4). No obstant això, les imatges,

sobretot en els relats de caràcter més descriptiu (no és el cas de La Cuesta), eleven el

discurs respecte a la quotidianitat dels textos més col·loquials.

Malgrat la manca d’adjectius en línies generals, veiem la intenció de mostrar la realitat a

través del llenguatge dels sentits, únic mitjà de què disposen aquests homes del camp

39

per a percebre-la i, sobretot, per a expressar-la. Així, hem mantingut en la traducció els

verbs que comuniquen el sentit de la vista, com a «En cualquier hora del día y de la

noche podía verse la manchita blanca de Zapotlán allá lejos» (p. 45), de l’olfacte «ese

viento lleno del olor de los encinos» (p. 44) i de l’oïda «ruido del monte» (p. 45) o «Y

uno oía en la madrugada que cantaban los gallos» (p. 46).

També és freqüent la imatge de ‘la visió’ o ‘l’ull’. Això és especialment rellevant en el

cas de Remigio, que és borni, tal com es recalca a «su ojo se sentía a gusto teniendo en

quien descargar la mirada» (p. 45) i que, quan és assassinat, queda «todo entelerido y

con el susto asomándosele por el ojo» (p. 50). Per consegüent, hem mantingut la imatge

a «tot entumit i amb l’ensurt que li apuntava per l’ull» (p. 20), això sí, sense el gerundi,

que queda molt més forçat en català.

Seguint amb les diverses facetes del llenguatge poètic en Rulfo, l’autor fa ús

d’expressions que transmeten una idea concreta, diferent al significat bàsic dels termes.

Es tracta de conceptes que possiblement passen desapercebuts en una primera lectura,

però que una mirada més atenta permet de ressituar i traduir correctament.

És el cas, per exemple, del terme cosa, que presenta connotacions negatives al llarg de

tota la producció de Rulfo, com en el cas de «De ese modo fue como supe qué cosas

iban a espiar todas las tardes los Torricos» (p. 47). Així, no hem utilitzat el pronom què

a la traducció, sinó que hem deixat la frase com es presentava a l’original: «I així és

com vaig saber quines coses anaven a espiar cada tarda els Torricos» (p. 17).

Això no obstant, hi haurà també casos en què el narrador en primera persona utilitza el

terme comodí cosa per a referir-se a allò que ja ha estat narrat, amb aquest significat poc

precís que posseeix la paraula i que, al mateix temps, dona un aire popular al llenguatge,

també en català: «La cosa es que todavía después de que» (p. 44).

En qualsevol cas, els moments més lírics de les narracions formen un tot indissoluble

amb la presència del narrador en primera persona, el seu llenguatge i la seva identitat.

Així doncs, una lectura detinguda del relat ens ajudarà a copsar totes les facetes en què

es divideix l’estructura narrativa i poder traslladar el text al català com allò que és, una

mostra acurada i estudiada de tècniques que ens permeten accedir a la visió del món

d’aquell uno que, sense saber-ho, s’està dirigint a nosaltres.

40

5. CONCLUSIONS

Segons els objectius que es plantejaven a la introducció, hem presentat, en primer lloc,

les característiques principals de l’obra de Rulfo, entre les quals destaca la recerca d’una

oralitat literària, amb girs col·loquials del sud de Jalisco que s’uneixen a construccions

líriques per tal de crear, en conjunt, una personalitat narrativa que cal respectar.

Basant-nos en la contextualització, podem veure com aquest estil representa la

culminació de tota una literatura que beu del mestissatge i de la constant agitació social,

que presenta mons interiors quiets i apagats, castigats per les condicions externes.

Aquesta concepció, com hem vist, pot resultar més o menys propera al lector i la

informació que n’extregui dependrà de l’interès amb què afronti la lectura.

En segon lloc podem dir que, pel que fa a la nostra tasca com a traductors, el millor

plantejament respon a la no-adaptació de les realitats mexicanes, per tal de no ressituar

l’obra en un context que no li correspon. Així, i entenent que els personatges fan servir

una parla d’ús diari, hem utilitzat un llenguatge neutre que pretén remarcar

l’expressivitat narrativa però, alhora, resulta quotidià.

Les tècniques emprades en la traducció del vocabulari han estat principalment quatre: la

derivació a partir de substantius, com en el cas d’atzaveram; la neutralització de

conceptes que per diverses raons ens resulten llunyans, com el cas de prunera; els

equivalents com panotxa i un únic cas de manlleu, tequesquite.

Quant als verbs i altres expressions, en general el text és prou explícit per a entendre-les

amb facilitat i, si no les hem pogut expressar en català, sempre hem intentat compensar-

ho en un altre punt del relat. La nostra pretensió ha estat mantenir tots els aspectes

remarcables de l’original, com l’ús de repeticions, demostratius i diminutius, sempre

que no interfereixin en la comprensió i genuïnitat del text català.

És evident, però, que tant la forma de narrar de Rulfo com les particularitats del text,

ofereixen una gamma immensa de temes d’estudi en els quals, per raons de temps i

d’espai, no hem aprofundit. No obstant això, podem concloure que cal copsar

perfectament la intenció original d’un text literari i conèixer l’entorn en què se situa per

a poder distingir les dificultats de traducció i escollir la millor manera de resoldre-les,

sense oblidar, en aquest cas, la dificultat afegida que suposa la confluència d’ambdues

llengües i l’abast geogràfic de l’espanyol en comparació amb el del català.

41

6. BIBLIOGRAFIA

Agost, R.; Monzó, E. (2001). Teoria i pràctica de la traduccio general espanyol-català.

1a ed. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, Servei de

Comunicació i Publicacions.

Balboa Bas, R. [ed.] (2002). Diccionario de uso del español de América y España. 2a

ed. Barcelona: Editorial Vox-Larousse.

Bosch i Sans, D. (2000). «Juan Rulfo en catalán: “Ens han donat la terra”». Dins López

Mena, S. [coord.] Cómo traducir la obra de Juan Rulfo. 1a ed., Mèxic, D.F.: Editorial

Praxis, p. 11-19.

Cardona Castro, A. (1992). «Creación de la mítica ciudad de Comala». Dins La

narrativa hispanoamericana en el siglo XX. 1a ed., Pamplona: Universidad de Navarra,

p. 39-43.

Cardona Castro, A. (1992). La Narrativa hispanoamericana en el siglo XX. 1a ed.

Pamplona: Universidad de Navarra.

Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana. [en línia]. Barcelona: Institut

d’Estudis Catalans. < https://bit.ly/2JMhsH9 > [Consulta: juny de 2018].

Díaz García, C. M. (2008). [en línia]. La reforma agraria en la Revolución mexicana,

Caliban: Revista Cubana de Pensamiento e Historia, número I, octubre-desembre 2008.

< https://bit.ly/2JfWgt2 > [Consulta: maig de 2018].

Diccionari de la llengua catalana (DIEC). (2014). 2a ed. [en línia]. Barcelona: Institut

d’Estudis Catalans. < https://mdlc.iec.cat/ > [Consulta: juny de 2018].

Diccionari Manual de sinònims i antònims Vox. (2018). [en línia]. Barcelona: Editorial

Larousse. < https://bit.ly/2LMJwaL > [Consulta: juny de 2018].

Diccionario de la lengua espanyola (DRAE). (2014). 23a ed. [en línia]. Madrid: Real

Academia Española. < http://dle.rae.es/?w=diccionario > [Consulta: juny de 2018].

Doménech Bagaria, O. (2012). Traduir del castellà al català, més enllà de la

intercomprensió, Barcelona: Editorial UOC.

42

Dorfman, A. (1972). Imaginación y violencia en América: ensayos sobre Borges,

Asturias, Carpentier, García Márquez, Rulfo, Arguedas, Vargas Llosa. 2a ed.

Barcelona: Editorial Anagrama.

Fernando Lara, L. (1996). Diccionario del español usual en México. 1a ed. Mèxic, D.F.:

El Colegio de México, Centro de Estudios Lingüísticos y Literarios.

Férriz Roure, T. (2008). [en línia], La edición catalana en México, Fundación

Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2008. < https://bit.ly/2J9WKkV > [Consulta:

maig de 2018].

García de Toro, C. (2004). [en línia]. «Traduir entre català i castellà: un camp de treball

per explorar». Quaderns. Revista de traducció, 11, p. 151-158. < https://bit.ly/2ss0lAK >

[Consulta: maig de 2018].

González Boixo, J. C. (1984). Claves narrativas de Juan Rulfo. 2a ed. León:

Secretariado de Publicaciones de la Universidad de León.

Gramàtica de la llengua catalana (GIEC). (2016). 1a ed. Barcelona: Institut d’Estudis

Catalans.

Gran Diccionario Náhuatl. [en línia]. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma

de México (2012). < https://bit.ly/2J7yzUu > [Consulta: maig de 2018].

Harss, L. (1969). Los nuestros. 2a ed. Buenos Aires: Editorial Sudamericana.

Informecat - 50 dades sobre la llengua catalana. (2016). [en línia]. 5a ed. Barcelona:

Plataforma per la Llengua. < https://bit.ly/1SYZbWl > [Consulta: maig de 2018].

López Austin, A. (1989). «Sobre el origen del falso sufijo dativo -le del español de

México». [en línia] Revista del Instituto de Investigaciones Antropológicas. Vol. 26, 1.

< https://bit.ly/2xJADg1 > [Consulta: juny de 2018].

Moliner, M. (2016). Diccionario de uso del español (DUE). 4a ed. Madrid: Editorial

Gredos.

Olea Franco, R. (2018). «Borges y Rulfo: otro diálogo posible». Nueva Revista de

Filología Hispánica, LXVI, 1, p. 153-181.

43

Optimot [en línia]. Barcelona: Direcció General de Política Lingüística. < http://optimot.gencat.cat > [Consulta: juny de 2018].

Ortografia catalana. (2016). [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. < https://bit.ly/2FCjYhO > [Consulta: juny de 2018].

Poniatowska, E. (1987). «Juan Rulfo: ¡Ay vida, qué mal me pagas!». Dins ¡Ay vida, no

me mereces!. 4a reimp., Mèxic, D.F.: Editorial Joaquín Mortiz, p. 135-165.

Pujol, D. (2017). Traducció literària: la traducció del llenguatge col·loquial. [apunts de

l’assignatura ‘Literary Translation 2’]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 1-5.

Ruffinelli, J. (1985). «Prólogo». Dins Juan Rulfo: Obra Completa. 2a ed., Caracas:

Fundación Biblioteca Ayacucho, p. 9-37.

Rulfo, J. (1985). El Gallo de oro y otros textos para cine. 2a ed. Madrid: Ediciones Era.

— Ayala Blanco, J., Presentación, a la 2a edició d’El gallo de oro y otros textos

para cine, Madrid: Ediciones Era (1985), p. 9-14.

Rulfo, J. (2013). El Llano en llamas. 21a ed. Madrid: Ediciones Cátedra.

— Blanco Aguinaga, C., Introducción, a la 21a edició d’El Llano en Llamas,

Madrid: Ediciones Cátedra (2013), p. 11-29.

Rulfo, J. (2017). Pedro Páramo. 30a ed. Madrid: Ediciones Cátedra.

— González Boixo, J. C., Introducción, a la 30a edició de Pedro Páramo, Madrid:

Ediciones Cátedra (2017), p. 11-52.

Sommers, J. (1974). La narrativa de Juan Rulfo: interpretaciones críticas. 1a ed.

Mèxic, D.F.: Secretaría de Educación Pública, Editorial Sep/Setentas.

Tarrida i Muntaner, A.; Pascual i Ferrando, E. (1984). Diccionari Regina d'ús del

català: barbarismes, sinònims, equivalències català-castellà, castellà-català, gentilicis,

vocabularis català-castellà de vegetals i animals. 1a ed. Barcelona: Regina.

Termcat. Diccionari de llengües del món. [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT,

Centre de Terminologia, cop. 2018 (Diccionaris en Línia). < https://bit.ly/1MOnBvO >

[Consulta: juny de 2018].

ANNEXOS