Embed Size (px)
DESCRIPTION
Transició i democràcia a Espanya Juana Maria
Citation preview
Transició i democràcia a Espanya
MICROSOFT
JUANA MARIA CALDES SERRA
4º d’E.S.O
30.04.2013
HISTÒRIA
Índex
Transició democràtica espanyola ……………………….….……….......….…….Pàg. 4.
-La transició i la transició espanyola……………………..………….......….…....Pàg. 7
La transició i la democràcia (1975-1996)……………………………............….….Pàg 9
La transició a Catalunya………………………………...........…………………...Pàg. 16
El sistema polític espanyol i català……………………...…………….………..Pàg. 17
La Constitució de l’any 1978…………………………...........…………………...Pàg. 20
Estatut d’autonomia de Catalunya 1979………………………………...........…...Pàg. 22
Opinió personal……………………………….……………………….....………..Pàg 23
Bibliografia…………………………………………....……………...…………...Pàg. 24
Transició i democràcia a Espanya Página 1
Transició democràtica espanyola
Situació econòmica-social: La crisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en
les repercussions que per Espanya podia tenir, va a començar a deixar senyals de la seva
arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises
estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un aug-
ment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida avançaven un augment paral·lel de la
militància obrera.
Els increments salarials van ser limi-
tats en un intent inútil d'aturar la infla-
ció. L'increment real del cost de la
vida va acostumar-se a estar marcada-
ment per sobre de les xifres oficials
d'inflació. Donat que molts treballa-
dors necessitaven cada cop més de
dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries , per tal de cobrir les seves
necessitats, els conflictes socials van constituir el major problema al que s'enfrontava el
govern de Carrero Blanco.
Els planificadors havien fracassat en el seu
intent de resoldre el problema de l'habitat-
ge, i el buit fou omplert per l'especulació
immobiliària, que va anar acompanyada de
construccions de baixa qualitat i fraus.
La protesta contra les deficients condici-
ons socials - baix nivell sanitari i una ina-
dequada organització dels serveis educa-
tius i mèdics - van servir per intensificar la
consciència de la classe obrera, que es va
convertir en una part important del procés
de-politització.
Transició i democràcia a Espanya Página 2
Mort al llit del dictador: Quan Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, després d'u-
na llarga agonia i 36 anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia perdut la partida.
La solució immobilista del franquisme sense Franco havia mort amb Carrero Blanco, i la
solució aperturista/continuista d'Arias Navarro va quedar destruïda per:
-Les maquinacions del propi sector dur del franquisme (búnker), com p.e. el terrorisme
d'Estat automàticament imputat al sector dur de l'esquerra (F.R.A.P.)
-Per les seves pròpies deficiències. Això va dur a que coincidissin en l'interès pel canvi l'o-
posició democràtica i una part de l'oligarquia econòmica.
Transició i democràcia a Espanya Página 3
Situació política: Els darrera anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de
reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en el casos
de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos. L'única resposta a les mobilitzacions de la
que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procès 1001, al 1973, contra deu mem-
bres de CCOO acusats d'associació il·lícita.
El judici s'inicià el 20 de Desembre de 1973
sota una atmosfera de terror, ja quinze
minuts abans de la hora en què havia de
començar el judici, el president del govern,
l'almirall Carrero Blanco era assassinat per
un comando d'ETA.
Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant
de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del recolzament eclesiàstic - tret del
d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un altre dels
elements característics del període 1969-1975. Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia
proclamat com al seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, que a
l'endemà va prestar jurament de lleialtat a Franco, als principis del "Movimiento" i a les lleis
fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada de 1970 el paper del llavors
príncep va ser poc rellevant políticament parlant.
Transició i democràcia a Espanya Página 4
Transició i democràcia a Espanya Página 5
La transició i la transició espanyola
La transició es un procés polític consistent en el canvi pacífic d'un règim autoritari a un
de democràtic i que implica el pacte entre les diferents opcions i sensibilitats polítiques
i el suport dels poders fàctics. La transició espanyola constituí el procés de desmante-
llament de la dictadura franquista per donar pas a una democràcia constitucional fona-
mentada en els partits polítics i amb el rei com a cap d'estat. Període de la història con-
temporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un
règim democràtic (monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la re-
pressió del règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a re-
acció a la pressió opositora i internacional.
Dos dies després de la mort de
Franco (20 de novembre de
1975), Joan Carles I (designat el
seu successor el 1969) esdevin-
gué rei d'Espanya i cap d'estat,
càrrec des del qual afavorí els
pactes entre franquistes i anti-
franquistes sobre els quals es
bastí el nou ordenament constitucional. El primer govern post franquista (govern d'Ari-
as Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel d'Adolfo Suárez, el qual elaborà
una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva aprovació en referèndum (15 de desem-
bre) determinà l'abandonament de les posicions més rupturistes de l'oposició, afavorit
encara més pel triomf per majoria relativa de la UCD de Suárez en les primeres elecci-
ons lliures (juny del 1977). Foren convocades Corts Constituents, i el 6 de desembre de
1978 s'aprovà en referèndum la nova Constitució. Les dificultats de Suárez per a con-
solidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives terroristes d'ETA i el GRAPO,
crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions anticipades al març del 1979,
però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de dimitir.
Transició i democràcia a Espanya Página 6
Els sectors involucionistes continuaren amena-
çant la democràcia: al mes següent tingué lloc un
fracassat intent de cop d'estat. El govern presidit
per L.Calvo Sotelo no pogué aturar la descompo-
sició de la UCD i, en les eleccions anticipades de
l'octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara
majoria absoluta, moment que ha estat considerat
sovint el final de la Transició, tot i que des d'al-
tres punts de vista hom el situa en l'ingrés d'Espa-
nya a les Comunitats Europees (1986). Durant la
Transició es posaren les bases de l'anomenat 'estat
de les autonomies' per tal de legitimar la realitat plural de l'estat espanyol. Per motius històrics i
per la intensitat de les reivindicacions, el País Basc i Catalunya lideraren aquest reconeixement. A
Catalunya, malgrat el suport massiu als organismes unitaris de l'Assemblea de Catalunya (creada
el 1971) i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el bloqueig de les ne-
gociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la Generalitat a l'exili, Josep
Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es convertís en l'únic interlocutor
davant del govern espanyol i assolís un protagonisme tan evident com discutit.
Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut d'autonomia finalment aprovat presentava
fortes retallades respecte al projecte consensuat per les forces polítiques catalanes. La victòria na-
cionalista en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa polític dife-
renciat del de la resta de l'estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País Basc. En el
context d'uniformització i retallada autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer s'aprovaren els
estatuts d'autonomia del País Valencià (juliol del 1982) i de les illes Balears (febrer del 1983), on
la consciència favorable a una recuperació de la identitat era minoritària i els partits estatals han
imposat la seva hegemonia. Especialment al País Valencià la dreta local propagà, amb el concurs
de la UCD, un anticatalanisme visceral que ha
deteriorat el clima polític. La Transició espanyola
ha estat considerada un model a seguir en altres
processos de democratització, particularment a
Xile i l'Argentina.
Transició i democràcia a Espanya Página 7
Dictadura: Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat
en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es carac-
teritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici so-
birà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Franquisme: Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el
1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francis-
co Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.
Democràcia: Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat asso-
ciada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels
ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi
universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement
d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc)
.
Transició i democràcia a Espanya Página 8
La Transició i la democràcia
A partir de la mort de Franco assistim a un ràpid procés de transició política: en molt poc
temps es va desmantellar la dictadura franquista i es va instaurar un règim democràtic. El
canvi es va fer des de la legalitat franquista, raó per la qual el procés fou pacífic.
Tal com havia previst el mateix Franco, el seu successor va ser Joan Carles de Borbó, no-
menat rei el 22 de novembre de 1975. El dubte en aquells moments era si el nou rei ho se-
ria del règim dictatorial que Franco havia
deixat "fermat i ben fermat ", o bé si ho seria
d'un nou règim democràtic. Sortosament, Jo-
an Carles va apostar per la via reformista. El
primer pas de la transició estava fet.
El primer govern de la monarquia de Joan
Carles I, però, va ser continuista. Arias Na-
varro, el darrer cap de govern franquista, va
ser confirmat en el càrrec pel rei, però el seu
govern es va mostrar incapaç de dur a terme
cap mena de democratització.
No serà fins al govern de Suárez, a partir de
juliol de 1976, quan es va produir el desman-
tellament legal del franquisme i es van assentar les bases jurídiques de la transició cap a la
democràcia. La reforma política va ser possible després d'un procés complex, ple de nego-
ciacions amb les "famílies" franquistes. La legalització de l'oposició fou un pas bàsic per a
l'establiment d'un sistema democràtic
El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des de la Sego-
na República. Les Corts sorgides de les eleccions van ser les encarregades d'elaborar una
nova Constitució, finalment aprovada el 1978.
Transició i democràcia a Espanya Página 9
La consolidació de la democràcia, però, no va ser
gens fàcil. La crisi econòmica, les accions terroris-
tes, d'ETA sobretot, juntament amb els intents col-
pistes de l'extrema dreta, la van posar en perill diver-
ses vegades.
Després de l'intent de cop d'estat de 1981, la demo-
cràcia es va consolidar a Espanya amb l'arribada al
poder, després de les eleccions d'octubre de 1982,
del PSOE, liderat per Felipe González. L'etapa de
governs socialistes va durar des de 1982 fins a 1996.
El canvi socialista es va plantejar com
un projecte de liquidació definitiva
del franquisme i de modernització de
la societat. Això es va concretar en un
complet programa de reformes econò-
miques i polítiques, amb un triple ob-
jectiu: sortir de la crisi econòmica,
incorporar el país al context europeu i
internacional i consolidar definitiva-
ment la democràcia a Espanya.
El problema de la persistència del ter-
rorisme d'ETA i la lluita bruta antiter-
rorista instigada des del mateix go-
vern, juntament amb el descobriment
de diversos casos de corrupció, va
precipitar la fi de l'etapa socialista i
l'ascens al poder de la dreta conserva-
dora, liderada per José María Aznar.
Transició i democràcia a Espanya Página 10
La Transició a Catalunya
La transició de la dictadura a la democràcia va
significar per a Catalunya la reconstrucció i nor-
malització cultural, política i social del país, des-
prés de les privacions de la llarga dictadura fran-
quista.
La recuperació de la democràcia a l'Estat espa-
nyol va obrir les portes al restabliment de l'auto-
govern català, abolit per Franco. El primer pas
va ser la restauració de la Generalitat de Catalu-
nya, amb la formació d'un govern provisional
dirigit pel president Josep Tarradellas l'any
1977.
La Constitució espanyola de 1978
contemplava el desplegament d'un
règim autonòmic, al que es van
acollir primer les nacionalitats his-
tòriques i després la resta.
L'Estatut d'Autonomia de Catalu-
nya de 1979 va ser la base legal
que va permetre de recuperar les
institucions d'autogovern catalanes.
Transició i democràcia a Espanya Página 11
En aquest marc, la societat catalana ha avançat en un procés de catalanització i ha viscut
grans transformacions, com les derivades de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona,
l'any 1992.
Tanmateix, la política catalana ha tingut, al llarg de tot el període, una gran repercussió en la
política general espanyola, jugant un paper clau en els moments en què el Govern central de
torn no tenia la majoria absoluta per a governar.
Transició i democràcia a Espanya Página 12
La transició ens ha dut a una situació similar a la que es tenia en la Segona República, però
no per a tothom és una situació satisfactòria.
L'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol segueix essent una assignatura pendent. I per a molts, seguim estant en transició
Transició i democràcia a Espanya Página 13
Assemblea de Catalunya:
Organisme unitari de l'oposició antifran-
quista al Principat, el més ampli des del
1939. Fou creat per iniciativa de la Coordi-
nadora de Forces Polítiques de Catalunya i
sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC),
socialistes (MSC) i nacionalistes radicals
(FNC, PSAN), amb una presència menor de
seguidors de Jordi Pujol i demòcrata-
cristians (UDC); la sessió fundacional clan-
destina tingué lloc a l'església de Sant
Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de
1971, i l'acord es féu entorn de quatre rei-
vindicacions: llibertat, amnistia, restabli-
ment de l'Estatut del 1932, com a via cap a
l'autodeterminació, i coordinació amb les
forces democràtiques dels altres pobles de
l'estat.
L'Assemblea integrà gradualment al seu
si gairebé tots els partits polítics, des del
centre fins a l'extrema esquerra, sindicats,
assemblees territorials de comarques i
barris, col·legis professionals, entitats i
grups culturals i religiosos i nuclis d'in-
dependents; incorporà amplis sectors
obrers i populars a la lluita per les lliber-
tats nacionals i com a figures representa-
tives tingué Josep Benet, Pere Portabella,
Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel
Sellarès i Agustí de Semir, entre d'altres,
la major part dels quals foren detinguts
en la "caiguda dels 113", a la parròquia
de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Con-
vocà concentracions pacífiques a Ripoll
(1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el
1976, les grans manifestacions de l'1 i el
8 de febrer a Barcelona i de l'11 de se-
tembre a Sant Boi. Tot i que, al final del
1976, els sectors més moderats (CDC,
UDC, RSDC) es desmarcaren de la línia
rupturista de l'Assemblea.
Al novembre del 1977 transmeté la seva
representativitat a l'Assemblea de Parla-
mentaris i es dissolgué, per bé que alguns
grups independentistes han volgut mante-
nir-ne la continuïtat amb escàs ressò polí-
tic.
Transició i democràcia a Espanya Página 14
Consell de Forces Polítiques de Catalunya:
Organisme polític unitari de l'oposició democràtica al franquisme creat al
Principat de Catalunya al desembre del 1975 com a ampliació i actualització
de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (1969).
L'integraren el Partit Carlí, EDC, UDC, CDC, FNC, ERC, PSC-
Retrobament, Partit Popular, Convergència Socialista de Catalunya, PSUC i
PSAN. Pretengué d'assumir la direcció de la lluita cap al trencament demo-
cràtic (restabliment de la Generalitat i de l'Estatut del 1932, amnistia, reco-
neixement dels drets individuals i de les llibertats plenes, defensa de les rei-
vindicacions del País Valencià i les Illes, obertura d'un procés constituent
d'àmbit estatal, etc).
Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no havent assolit una plena entesa
amb l'Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l'exili, les tensions precipitaren el seu final el
1977.
Página 15 Transició i democràcia a Espanya
Congrés de Cultura Catalana: Conjunt de seccions, treballs i actes culturals diversos en
defensa i per a la promoció de la cultura catalana. Nasqué d'una iniciativa aprovada, pel gener
del 1975, per la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. La convocatòria rebé
immediatament l'adhesió de diverses entitats i personalitats, de resultes de les quals fou cons-
tituït un secretariat provisional, fins que l'octubre d'aquell
mateix any fou creada la comissió permanent integrada per
un total de vuitanta-cinc entitats de tots els Països Cata-
lans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat president d'ho-
nor del Congrés, amb quatre vicepresidents d'honor: Joan
Miró Miró per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià,
Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere Ponsich per
la Catalunya del Nord i Joan Martí i Alanis per Andorra.
El Congrés fou presentat a València el 6 d'abril de 1976, a
Perpinyà el 12 de juny, a Palma de Mallorca el 27 del ma-
teix mes, a Andorra la Vella el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8 de desembre.
Foren organitzades cinc campanyes de mobilització popular a l'entorn de la defensa del patri-
moni natural, la identificació del territori, de l'ús oficial del català, de la revitalització dels
valors populars i del folklore i de les institucions.
Pel novembre del 1976 els coordinadors dels àm-
bits dels Països Catalans, aplegats a Barcelona,
redactaren la ponència de continguts culturals del
Congrés, la qual constitueix una proposta de marc
institucional dels conceptes de cultura, de catalani-
tat i de poble als ciutadans dels Països Catalans. El
Congrés rebé l'adhesió d'unes quinze mil persones
i de més de mil cinc-centes entitats i s'hi inscrigue-
ren 12 400 congressistes.
Transició i democràcia a Espanya Página 16
La tasca primordial fou l'elaboració i redacció de les
resolucions dels diferents àmbits en què es dividia
el Congrés, que constituïren un balanç de l'estat cul-
tural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebra-
ció del Congrés, amb l'aportació dels projectes de
futur a curt i mitjà termini. Tots aquests treballs fo-
ren editats en tres volums. El 15 d'abril del 1977
foren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda dels
àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manre-
sa. El 8 de desembre de 1977 tingué lloc al Palau de
Congressos de Barcelona l'acte solemne de la clau-
sura. Amb posterioritat al Congrés, el 1979 fou
constituïda la Fundació Congrés de Cultura Catala-
na, amb seu a Barcelona, al Col·legi d'Advocats,
amb l'objecte de dur a terme moltes de les iniciati-
ves proposades en les conclusions congressuals dels
diferents àmbits.
Página 17 Transició i democràcia a Espanya
El sistema polític espanyol i català
El sistema polític espanyol vigent està
regulat per la Constitució Espanyola,
aprovada en referèndum el 6 de desem-
bre de 1978. Aquesta llei fonamental és
la norma suprema que tothom, ciuta-
dans i governants, ha d'obeir.
La Constitució regula, entre d'altres
aspectes, els drets i els deures dels ciu-
tadans, l'organització del poder de l'es-
tat, les relacions entre el poder de l'Es-
tat i els ciutadans i l'organització terri-
torial de l'Estat.
La Constitució del 1978 estableix la mo-
narquia parlamentària com la forma de
govern, defineix la forma d'estat com a
Estat social i democràtic de drets i l'es-
tructura territorial com a Estat de les Au-
tonomies.
El sistema autonòmic català està regulat
per l'Estatut d'Autonomia del 1979, la llei
constitucional que defineix les instituci-
ons polítiques sobre les quals es basa l'au-
togovern de Catalunya, descriu quins són
els seus poders i estableix les relacions
amb l'Estat espanyol.
Transició i democràcia a Espanya Página 18
La Constitució de l’any 1978
Constitució de l'estat espanyol, sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre de 1978.
El 1977, després de les primeres eleccions generals després del franquisme, el Congrés dels
Diputats, en una de les primeres sessions, designà una Comissió Constitucional (anomenada
més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques), que designà la po-
nència redactora de l'avantprojecte de Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros
Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces Bar-
ba, José Pedro Pérez Llorca, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura. Després dels tràmits
parlamentaris pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà
el dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública, per
316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions.
El Senat, el mateix dia, també l'aprovà pel ma-
teix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5
en contra i 8 abstencions. Tot seguit, el 3 de
novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum
el text del projecte de Constitució. Celebrat
aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut
el següent resultat: 87,87% de vots afirmatius,
7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de
nuls. L'abstenció fou del 32,89%.
Página 19 Transició i democràcia a Espanya
La Constitució del 1978 és la referència més
clara del canvi produït en el règim polític es-
panyol. D'una banda clausurà el règim dicta-
torial del general Franco, i d'una altra inaugu-
rà un estat de dret, fonamentat en el reconei-
xement i la protecció de les llibertats públi-
ques, la divisió i la independència del poder
de l'estat en els seus vessants legislatiu, exe-
cutiu i judicial que garanteix la llibertat indi-
vidual i el funcionament democràtic de les
institucions públiques. La modernitat consti-
tucional espanyola aporta a la definició de
l'estat un aspecte innovador altament positiu
en afirmar que "Espanya es constitueix en un
estat social i democràtic de dret", que recull la
voluntat de transformació social dels ponents
constitucionals. Així mateix, això és reforçat
per la proclamació, com a valors superiors de
l'ordenament jurídic, de conceptes com la lli-
bertat, la justícia, la igualtat i el respecte al
pluralisme polític.
La constitució consagra la supremacia de les
Corts, que són bicamerals, elegides per qua-
tre anys. El rei és el cap de l'estat, sanciona
les lleis i exerceix el comandament suprem
de les forces armades. Una de les caracterís-
tiques principals d'aquesta Constitució és la
de l'articulació de l'estat, que tot i mantenir
la seva estructura unitària reconeix el dret de
les entitats territorials, regionals o nacionals
a constituir-se en comunitats autònomes,
amb facultats d'autogovern. Per primera ve-
gada en la història constitucional espanyola
es reconeix que l'estat espanyol no solament
és format per regions, sinó també per comu-
nitats nacionals. Hom disposa que els esta-
tuts d'autonomia seran la norma institucional
bàsica de cada comunitat autònoma i que
l'estat els reconeixerà i empararà com a part
integrant del seu ordenament jurídic. Pel que
pertoca a la pluralitat lingüística, reconeix el
castellà com a llengua oficial, però alhora
admet que les altres llengües de l'estat siguin
també oficials a les respectives comunitats
autònomes. Tot reconeixent la llibertat reli-
giosa, l'estat es deslliga de qualificatius con-
fessionals. Al mateix temps hom consagra la
llibertat educativa i el caràcter pluralista de
les concepcions pedagògiques.
Transició i democràcia a Espanya Página 20
Constituent: Que té o s'atorga poder d'establir o reformar una
constitució. Un cop acomplert el procés constitucional, la mateixa
constitució estableix aquest poder de reformar-la. El poder consti-
tuent sol ésser un assemblea o cambra: aquest fou el cas de l'As-
semblea Constituent francesa del 1789 i el de les corts espanyoles
del 1812, 1836, 1845, 1854, 1869, 1873, 1876, 1931 i 1977.
Constitucionalisme: Sistema polític en què el govern és regulat
per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La
doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció
enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment
durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té
en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Dret constitucional: Conjunt de normes que constitueixen l'es-
tat i en regulen els trets fonamentals. En delimiten els elements
constitutius (població, territori i poder públic estatal) i regulen
l'organització i funcionament dels òrgans superiors (forma de
govern), les relacions generals (excloses les penals, laborals i
financeres i tributàries) entre aquests òrgans i els ciutadans
(forma d'estat) i la distribució territorial del poder (estructura
territorial de l'estat).
Página 21 Transició i democràcia a Espanya
Estatut d’autonomia de Catalunya 1979
Llei orgànica promulgada el 18 de setembre
de 1979 que atorga a Catalunya un règim
d'autonomia. La Constitució del 1978 fou el
marc legal en què s'inscriví l'Estatut, el qual
recollia l'àmplia reivindicació a l'autogovern.
Al juliol del 1978, els parlamentaris catalans
aprovaren una comissió —comissió dels
vint— encarregada de redactar l'Estatut i,
constituïda en ponència el 2 d'agost, començà
el mes següent a redactar l'Estatut, anomenat
popularment Estatut de Sau pel lloc on es re-
uniren. El projecte d'estatut fou aprovat en
sessió solemne per tots els diputats i senadors
elegits a les circumscripcions electorals de
Catalunya a la seu del Parlament de Catalu-
nya el dia 29 de desembre de 1978, presidida
per Josep Tarradellas i Joan, president de la
Generalitat Provisional.
El resultat de la votació, de la qual eren ab-
sents quatre diputats, fou de 58 vots favora-
bles i una abstenció. Després de les eleccions
generals del març del 1979 el projecte fou
examinat per la Comissió Constitucional, a la
qual assistia una delegació de l'Assemblea de
Parlamentaris de Catalunya, i es determinà,
de comú acord, la seva formulació definitiva,
sotmesa a referèndum a Catalunya el 25 d'oc-
tubre de 1979. Amb una participació del
60,5%, el 88,1% de vots afirmatius, el 7,8%
de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls,
el text fou ratificat pels plens del Congrés
dels Diputats (29 de novembre) i del Senat
(12 de desembre) i sancionat i promulgat uns
dies més tard pel rei Joan Carles I.
Transició i democràcia a Espanya Página 22
L'Estatut defineix Catalunya com a
nacionalitat que per tal d'accedir al
seu autogovern es constitueix en co-
munitat autònoma, i configura la
Generalitat com la institució en què
s'organitza políticament l'autogo-
vern. La Generalitat és integrada pel
Parlament, el president de la Gene-
ralitat i el Consell Executiu. El Par-
lament, elegit per a un termini de
quatre anys per sufragi universal i
d'acord amb un sistema de represen-
tació proporcional, representa el po-
ble de Catalunya i exerceix la potes-
tat legislativa, aprova els pressu-
posts i impulsa i controla l'acció po-
lítica i de govern. El president de la
Generalitat, elegit pel Parlament
d'entre els seus membres i nomenat
pel rei, dirigeix i coordina l'acció del
Consell Executiu o Govern i deté la
més alta representació de la Genera-
litat i l'ordinària de l'estat a Catalu-
nya. El Consell Executiu o Govern
és l'òrgan col·legiat de govern amb
funcions executives i administrati-
ves. L'estatut delimita competències
exclusives i compartides amb l'ad-
ministració de l'estat, que en fixa les
directrius bàsiques, l'execució de la
legislació de l'estat en diverses ma-
tèries i preveu la transferència o de-
legació de competències no assumi-
des pel mateix Estatut .
Referèndum Estatut d'Autonomia de Catalunya:
Referèndum celebrat el 25 d'octubre de 1979, per-
què el poble català es pronunciés sobre l'Estatut
d'Autonomia. Va ser el mateix dia que el referèn-
dum de l'Estatut del País Basc. L'Estatut català va
ser aprovat per àmplia majoria (88,6%), encara que
la participació no va ser gaire elevada (59,3%). A la
província de Barcelona, el sí va guanyar amb el 88%
dels vots; a Tarragona, el 86,8%; a Lleida, el 90,2%,
i a Girona, el 89,4%.
Página 23 Transició i democràcia a Espanya
Opinió personal
Aquest treball m’ha agradat molt, perquè he trobat la informació necessària per tot el treball. També era el meu primer
pic fent un treball amb una revista digital. Però he tingut un poc de dificultat alhora de fer-ho perquè no sabia molt be
com anava aquest programa. Esper que fent el mural tingui la mateixa facilitat alhora de trobar la informació.
Transició i democràcia a Espanya Página 24
Bibliografia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3_democr%C3%A0tica_espanyola#Situaci.
C3.B3_pol.C3.ADtica (26/03/13)
http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio-cat.htm (09/04/13)
http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio-cat.htm#Transició (09/04/13)
http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio.htm (16/04/13)
http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/sistemapolitic.htm#Constitució 1978
(19/04/13)
http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio-cat.htm#Estatut Autonomia 1979
(23/04/13)
