Tribuna Arqueologia 1994-1995

1994 - 1995

Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 2

TRIBUNAD’ARQUEOLOGIA

1994-1995

Direcció General del Patrimoni CulturalServeis d’Arqueologia

TRIBUNAD’ARQUEOLOGIA

1994-1995

3GENERALITAT DE CATALUNYADEPARTAMENT DE CULTURA

Barcelona, 1996

© Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, i autorsEdició del Departament de Cultura de la Generalitat de CatalunyaFotocomposició: Fernández, S.L.Impressió: Gráficas Almogávares. Carrer dels Almogàvers, 106. BarcelonaDipòsit legal: B-00.000-1996ISSN: 1130-7781ISBN: 84-393-0000-0

— El jaciment de Can Llobateres (Sabadell) i les noves restes de DryopithecusSalvador Moyà i Solà, Meike Köhler 7

— Els conjunts III i IV de l’Abric Romaní (Capellades, campanyes 1988-1994).Una seqüència d’ocupacions del paleolític mitjàEudald Carbonell, Artur Cebrià, Jordi Rossell, Robert Sala, Manuel Vaquero 27

— La Balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat): un nou assentamentprehistòric a la vall del MontsantMaria Adserias, Raül Barlotí, Artur Cebrià, David Farrell, Annabel Gamarra,Josep M. Miró 39

— El Barranc d’En Fabra (Amposta, Montsià): un assentament neolítica l’aire lliureJosep Bosch, Maria del Mar Villalbí, Antoni Forcadell 51

— Excavacions a la Ronda Sud de Granollers: la necròpoli del Camí de Can Grau(la Roca del Vallès, Vallès Oriental)Roser Pou, Miquel Martí, Xavier Carlús, Elisenda Vives 63

— El jaciment protohistòric de Mas Castellar, Pontós (campanyes 1990-1994):un establiment rural especialitzatEnriqueta Pons i equip de Pontós 81

— El más ibèric de Can Pons (Arbúcies)Gemma Font, Joaquim Mateu, Sandra Pujadas, Josep Manuel Rueda,Jordi Tura 93

— La vil·la romana del Vilarenc (Calafell, Baix Penedès): campanyes 1988-1994Josep Pou, Víctor Revilla 105

— Excavacions arqueològiques a la vil·la romana de Cal·lípolis (Vila-seca,Tarragonès). Anys 1991-1993Josep M. Macias, Francesc Tuset 113

Sumari

— Resultats de les darreres campanyes d’excavació a la Ciutadella de Roses(Alt Empordà)Anna M. Puig, Carme Carrascal, Marcel Pujol, Mireia Teixidor,Gemma Vieyra 123

— Darreres intervencions al monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà,Alt Empordà)Alberto Gòmez, Jordi Morer, Josep M. Vila 133

— Arqueologia urbana a Lleida: les intervencions al barri de Cap Pont, la sèquia deTorres i el solar de l’antic cinema CatalunyaAnna Loriente, Xavier Payà, Joan E. Garcia Biosca 143

— Excavacions arqueològiques a Oxirrinc (El Bahnasa, Egipte)Josep Padró, Mahmud Hamza, Eva Subías, Luís Manuel Gonzàlvez,Maite Mascort, Marguerite Erroux-Morfin, Hassan Ibrahim,Maria Àngels Taulé 161

INTRODUCCIÓ

Dryopithecus és un antropoide fòssil que ja forma part dels tractats de paleon-tologia i paleoantropologia clàssics i fou descrit el segle passat per Lartet (Lartet,1886, de la clàssica localitat de Saint Gaudans, prop de Toulouse (França). Durantmolt de temps ha jugat un paper rellevant en el coneixement de la diversificaciómiocènica dels hominoides. Recentment és considerat un tàxon pivot per al conei-xement de l’origen dels hominoides vivents, grup compost pel gibó, l’orangutan, elximpanzé, el goril·la i l’home.Gran part dels avanços recents en el coneixement de l’origen dels antropoides

vivents s’han fet realitat gràcies als descobriments i estudis fets per un equip del’Institut de Paleontologia M. Crusafont de Sabadell, al jaciment de Can Llobateres.En aquest article pretenem mostrar el que s’ha fet fins avui en aquest jaciment i

els resultats obtinguts. Evidentment ens centrarem en les aportacions que aquestesnoves troballes fan a l’origen dels grans antropoides vivents i, evidentment també(no oblidem que, tant els que escriuen aquestes línies com els amables lectors quehan decidit llegir-les, som antropoides que en algun moment de la nostra històriaevolutiva hem tingut un avantpassat comú, el Dryopithecus), a l’origen de la nostramateixa espècie.

El jaciment paleontològicde Can Llobateres(Sabadell, Vallès Occidental)

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ* I MEIKE KÖHLER*

* Institut de Paleontologia M. Crusafont. Sabadell (Barcelona).

EL JACIMENT DE CAN LLOBATERES. POSICIÓ GEOGRÀFICA I GEOLÒGICA

El jaciment de Can Llobateres es troba situat al terme municipal de Sabadell, almarge esquerre de la carretera de Sabadell a Mollet, entre els quilòmetres dos i tres.Els terrenys són actualment, després de la cessió per part de la casa Sandoz, propie-tat de la Diputació de Barcelona.Geològicament, el jaciment forma part del complex continental superior que

reomple la fossa tectònica del Vallès-Penedès. Aquesta depressió és una de les mésimportants reconegudes en el marge oest de l’actual conca nordbaleàrica-provençal.De les diverses unitats sedimentàries reconegudes al Vallès-Penedès, el complex

continental superior aflora molt extensament en els sectors més centrals i septen-trionals de la conca, on se situa la localitat de Can Llobateres. Aquest jacimentforma part de la seqüència de la vall del riu Ripoll, que va des de la localitat de Cas-tell de Barberà, de la part alta del miocè mitjà, fins a la localitat del riu Ripoll, ja persobre de Can Llobateres, del vallesià superior.Un dels fets que fan de Can Llobateres un jaciment excepcional és que el jaci-

ment es, de fet, una seqüéncia sedimentària, d’uns trenta metres de potència (vegeufig. 1) amb diferents nivells fossilifers, i que a més a més ha permès una anàlisi pa-leomagnètica que ens ha proporcionat una datació absoluta de 9,5 milions d’anys.Els nivells més baixos de la sèrie, anomenats CLl-1, són els que han donat la

gran majoria de restes fòssils de vertebrats, i també de primats, trobats fins ara.L’intensiu mostratge per obtenir microfauna del nivell D va permetre datar bioes-

tratigràficament el nivell en qüestió. De manera inesperada, la troballa en abundànci demúrids del gènere Progonomys ens indica que el nivell pertany ja a la base del vallesiàsuperior (MN-10). Curiosament, els nivells més baixos de la sèrie són del vallesià in-ferior, la qual cosa vol dir que el límit entre els dos períodes se situa per la zona mitjanade la sèrie de Can Llobateres. L’estudi paleomagnètic ens permet datar aquest límit en9,5 milions d’anys.

ANTECEDENTS HISTÒRICS

El descobriment del Vallès-Penedès com a zona d’excepcional interès paleo-mastològic es remunta ja a principi de segle, amb les troballes del canonge Almerai l’apotecari terrassenc Benessat, el geòleg Palet i Barbé, el pare Solé de les Esco-les Pies i, el que tal vegada mereix el nom de pioner per les seves notables i sòlidesaportacions, mossèn Bataller, del Seminari Conciliar de Barcelona.Can Llobateres era encara desconegut i en la seva descoberta va participar una

persona que en aquella època era excursionista i afeccionat a la mineralogia, però,probablement a partir del descobriment d’aquest notable jaciment, la seva vocaciós’encaminà cap als vertebrats fòssils i més tard seria el fundador, i director fins a laseva mort, de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, el Dr. M. Crusafont.L’any 1930, Crusafont publicà la primera referència escrita que es coneix de Can

8 SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

Llobateres. És únicament un article periodístic a una revista excursionista (CRU-SAFONT, M. «El nou jaciment fossilífer de Can Llobateres», But. Centr. Exc. Sa-badell, 1930, 2:13). No és, però, fins acabada la Guerra Civil, l’any 1943, quan, jainiciada la col·laboració Crusafont-Villalta, els dos donen a conèixer la primerallista faunística (VILLALTA; CRUSAFONT, 1943), indicant, a més a més, lapresència de dues localitats diferents que denominaren Can Llobateres-1 (CLl-1) iCan Llobateres-2 (CLl-2), distinció que nosaltres mantenim avui en dia.La segona publicació va tenir lloc l’any 1948 (CRUSAFONT; VILLALTA,

1948), es va ampliar la llista faunística donada amb anterioritat. Va ésser deu anysmés tard quan Crusafont (1958) va donar a conèixer la primera resta de primat deljaciment. En el decurs dels deu anys següents, Can Llobateres va convertir-se en eljaciment europeu més ric en restes de primats. L’any 1956 va començar a treballar

EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAN LLOBATERES 9

Figura 1. Secció estratigràfica del jaciment de Can Llobateres amb situació dels nivells fossílifersmés rellevants. El nivell D. marca el lloc on es va trobar l’esquelet de Dryo-

pithecus laietanus.


Figura 2. Reconstrucció del crani de Dryopithecus a partir de les troballes de Can Llobateres(Sabadell), Sant Gaudans (França) i Rudabanya (Hongria). A) Vista frontal. B)

Vista lateral.

en aquell lloc una bòbila, i fou gràcies a això que l’accés a la capa fossilífera va és-ser més fàcil. D’altra banda, entre 1956 i 1960, els mateixos obrers van anar reco-llint material; de fet, importants troballes es deuen a la col·laboració desinteressadade diversos treballadors.A partir de 1958, es van iniciar les primeres excavacions amb subvenció oficial:

la primera fou subvencionada per l’Ajuntament de Sabadell i la Caixa de Pensionsper a la Vellesa i d’Estalvis.A principi dels anys 50, es va iniciar una fecunda relació entre M. Crusafont i el

paleontòleg suís J. Hürzeler que tindria importantíssimes repercussions en el futur deCan Llobateres. Van desenvolupar un pla d’estudi del jaciment i van iniciar les ges-tions per buscar els fons econòmics per a l’excavació. Com a resultat d’això, l’em-presa suïssa Sandoz va adquirir els terrenys i els va cedir a l’Institut de Paleontologiafins que hagués acabat les tasques d’investigació. Tanmateix, es van aconseguir di-verses subvencions per excavar-los: l’Oreopithecus Foundation de Basilea, la Wen-ner Gren Foundation for Anthropological Research dels Estats Units d’Amèrica, laBoise Fundation de Londres i el Fomento para la Investigación España.Curiosament, però, així com els aspectes de protecció del jaciment i econòmics

estaven resolts, l’estudi científic que havien de realitzar Crusafont i Hürzeler no vapassar d’unes notes preliminars i catàlegs de material (CRUSAFONT; HÜRZE-LER,1961). El motiu pel qual el projecte no es portà a terme fou el descobriment,per part d’Hürzeler d’Oreopithecus en els dipòsits lignitífers de la Toscana, a Itàlia.El treball sobre aquest interessant primat va fer que Hürzeler deixés el projecte deCan Llobateres.No és fins l’any 1981 quan, gràcies a una important subvenció de la CAICYT, es

tornà a excavar a Can Llobateres. Els resultats foren molt positius: es van trobar deunoves peces de primats,encara que només fossin dents aïllades, en deu dies d’exca-vació, peró Can Llobateres, restà abandonat. El descobriment de Venta Micena, aGranada, va desviar novament el focus d’interès del Centre.Finalment, l’any 1986 es va produir un fet molt important: la casa Sandoz, pro-

pietària dels terrenys, els cedeix a la diputació de Barcelona perquè l’Institut de Pa-leontologia hi pugui desenvolupar adequadament les seves tasques d’excavació.Fou però l’any 1990 quan S. Moyà Solà, del mateix Institut, reinicià les excava-

cions que s’han anat desenvolupant amb un èxit extraordinari fins aquest any.La història de l’excavació del jaciment de Can Llobateres ha passat per moments

molt diversos. Des del seu descobriment, fet per en Crusafont vers l’any 1926, finsals anys seixanta, quan Crusafont deixà d’excavar-lo amb certa periodicitat, el ja-ciment va anar proporcionant diverses mostres d’exemplars de primats del gènereDryopithecus, que consistien exclusivament en dents aïllades i alguns fragments demandíbula. La totalitat dels fòssils trobats provenien de l’indret anomenat Can Llo-bateres-1, que de fet correspon als nivells més baixos de la sèrie estratigràfica.El canvi d’ubicació de l’àrea d’excavació als nivells més alts de la sèrie, al lloc

anomenat CLl-2, ha permès descobrir el primer esquelet d’homínid miocènic conegutal món.


L’EXCAVACIÓ

Els diferents fragments cranials de Dryopithecus van ser trobats l’any 1991. Unavegada restaurats i realitzats els pertinents motlles, van ser muntats, la qual cosa vapermetre obtenir, per primera vegada, una reconstrucció molt completa de la sevamorfologia facial. L’estudi d’aquest notable fòssil ha estat publicat recentment(MOYÀ SOLÀ & KÖHLER, 1993 i 1995), per això no insistirem aquí en els de-talls. Simplement direm que l’estudi de l’únic os de l’oïda interna (petrosa) que esconeix d’un homínid del miocé de tot el món ,permet identificar Dryopithecus comun membre de la clau dels antropoides vivents. En la morfologia facial, hi entraremmés endavant.L’any 1992, problemes pressupostaris van obligar a reduir la durada i la in-

tensitat de l’excavació. Per tant, només es va obrir una petita àrea d’excavació de6 x 3 metres, just al costat d’on es va trobar, l’any anterior, la part distal de la tíbiade Dryopithecus.Amb la fortuna indubtablement de cara, es van localitzar noves i interessantísimes

restes de Dryopithecus,entre les quals hi ha els dos fèmurs quasi complets del mateixindividu.Aleshores era la primera vegada que es trobaven restes d’un mateix individu ho-

mínid miocènic. D’altra banda , el fet de trobar al mateix nivell restes d’un mateixindividu ens ha donat el convenciment que ens trobem davant d’un cas únic, i queles possibilitats de trobar més material d’aquest individu eren, si no grans, com amínim reals.Aquesta campanya d’excavació va finalitzar d’aquesta manera, amb la intenció

de continuar l’any següent l’excavació del mateix nivell a la recerca de noves restesdel mateix esquelet de Dryopithecus.L’any 1993 es va fer un detallat estudi geològic per intentar entendre els proces-

sos microestratigràfics i tectónics. Aquest treball previ fou motivat pel descobri-ment, al final de la campanya anterior, d’evidències del fet que un conjunt de frac-tures de poc salt distorsionaven la posició de les diferents capes. En altres paraules,si seguíem el nivell D de la cala B en direcció al nord, abruptament desapareixeriaaquest nivell i, malgrat que litològicament no ho notaríem, estaríem en un nivell to-talment diferent, on no trobaríem restes del que busquem.Per aquest motiu, es va fer un estudi estratigràfic i tectònic de detall del jaci-

ment,que va posar en evidència l’existència d’una gran fractura (Fig. 1) de direccióNE-SO amb un salt d’uns 2 metres cabussant-se al NO. Aquest fenomen feia que elnivell D d’on provenia l’anterior material de Dryopithecus, al flanc NO de la falla,el trobéssim 2 metres més avall. Tenint en compte això i el cabussament general deles capes, es va preparar al NO de la cala B una superfície d’excavació d’uns 70 me-tres quadrats i amb l’ajut de màquines excavadores es van anar rebaixant els 7metres de capa estèril existent a sobre del nivell D. El procés va ser controlat perma-nentment per si apareixia fortuïtament algun indici a les capes considerades estèrils.Aquest procés de rebaixament de terres es va parar 30 centímetres per sobre del


sostre del nivell D. A partir d’aquí el treball d’excavació es va fer de maneramanual.De fet, aquest procés de retrobar el nivell D en una zona afectada per fractures

va ser difícil i llarg. Però els resultats van ser totalment positius, ja que vam poderlocalitzar la capa i procedir al treball d’excavació.El següent pas consistia a excavar la superfície a fi d’intentar localitzar noves

restes del mateix individu o, en tot cas, d’altra fauna acompanyant.Durant les dues primeres setmanes d’excavació no es va trobar absolutament

res, ni tan sols una sola estella. El nivell semblava absolutament estèril. Peró quanens varem acostar a la zona central de l’àrea d’excavació van aparèixer uns primersossos fàcilment identificables com a falanges. Una vegada netejada l’extremitat pro-ximal d’una d’elles, va ser evident que havíem trobat noves restes de Dryopithecus.Es va excavar tot l’entorn i finalment es van recuperar 27 ossos diferents, este-

lles a part, d’un únic braç dret de Dryopithecus, a solament 7 metres d’on vam tro-bar els fèmurs en l’anterior excavació. Aquest fet i l’absència de peces duplicadesens permet acceptar clarament que es tracta de les restes del mateix individu.L’estudi preliminar dels ossos ha posat de manifest la presència de marques de

dents que indiquen que el cadàver d’aquest primat va esdevenir carronya per a alguncarnívor. En el cas del sector d’excavació C, les estelles produïdes per l’acció delscarnívors sobre l’húmer, les hem trobades al voltant, i algunes han encaixat perfec-tament en els fragments majors.

ESTUDI PALEONTOLÒGIC

Material cranial

Goril·les i ximpanzés a Àfrica i orangutans a Àsia són els únics representants dela familia Hominidae que també inclou l’home. Són molts els caràcters morfològicsi immunològics que demostren la monofìlia d’aquesta família vivent. Aquest fet és,probablement, l’únic en el qual els antropòlegs estan d’acord, perquè quan s’intentabuscar les arrels fòssils d’aquest grup o, el que és el mateix, si cap de les formes fòs-sils conegudes pot ser considerada membre d’aquest grup actual, es desencadenenforts debats i discussions (moltes vegades tracendint l’estricte marc científic!).Actualment, Dryopithecus està en el centre d’aquestes discussions. Descobert

per Eduard Lartet i descrit per primera vegada el 1856, les primeres restes provenende la localitat de Sant Gaudans, al sud de França. Des d’aquesta llunyana època,Dryopithecus ha ocupat els més diversos llocs dintre de l’arbre evolutiu dels homi-noides fòssils. La hipòtesi més clàssica el situava, juntament amb el gènere delmiocè inferior africà Proconsul, dintre d’un grup que incloïa totes aquestes formesmés o menys primitives dels hominoides. A mesura que el material conegut anavaaugmentant i les idees sobre l’evolució de les formes actuals anava canviant, la po-sició de Dryopithecus a l’arbre genealògic dels grans antropoides vivents anava pu-



Figura 3. Esquelet de Dryopithecus laietanus de Can Llobateres (Sabadell, Barcelona).


Figura 4. Detall de la mà del mateix esquelet de la figura 3.

jant. Les hipòtesis immediatament posteriors, durant els anys setanta, van separar jaclarament Dryopithecus de Proconsul, i reconeixien un fet important: Dryopithecusmostra, poc o molt, característiques que només trobem en els grans antropoides vi-vents. Així, va ocupar una còmoda posició entre Proconsul i els grans antropoidesvivents, però que era encara molt poc precisa.Ha estat molt recentment, i a partir de les restes de Can Llobateres, que Dryo-

pithecus ha estat elevat fins als cims més alts de l‘arbre filogenètic dels hominides.Com molts altres hominoides fòssils miocènics, ha estat tambè considerat una formaancestral de les formes africanes actuals ximpanzé i goril·la, és a dir, formes prope-res a l’home.Sense cap dubte, els desitjos de molts antropòlegs de trobar l‘anella perduda, és

a dir, la forma fòssil més propera a l’home o, en tot cas, més propera als antropoidesafricans, considerats el grup filogenèticament parlant més afí, han jugat molt malespassades. Recordem el paradigma dels anys seixanta i setanta, quan Ramapithecus,una forma del miocè mitja i superior del Pakistan, era considerada un ancestre delshomínids bípedes africans. La hipótesi va arribar a anar tan lluny que es va arribara publicar que era bípede i construïa estris de pedra (vegeu un preciós llibre sobreaquesta qüestió de LEVIN, 1987). Avui dia Ramapithecus és considerat únicamentla femella de Sivapithecus, una forma estretament emparentada amb l’orangutanasiàtic, i no amb l’home. Els desitjos personals no són ciència, però amb freqüèn-cia acaben publicats a les més prestigioses revistes científiques del món, amb un alt«citation index». Trobar l’ancestre de l’home ha estat una obsessió que, certament,en moltes ocasions ha impedit veure, com a mínim, solucions més probables a fòs-sils molt interessants per ells mateixos.El nou exemplar cranial de Can Llobateres proporciona, gràcies al seu bon estat

de conservació, un conjunt d’informació inèdita que obliga a plantejar-se de nou laqüestió de la posicio filogenètica d’aquest gènere miocènic.CLl-18000 (sigla de l’exemplar) conserva, com hem comentat abans, part de

l’os temporal amb la petrosa (os de l’oïda) en bon estat de conservació. A la cara en-docranial es pot observar perfectament l’obertura acústica interna (meatus acusti-cus) i, el que es més important des del punt de vista filogenètic, falta totalment lafossa subarcuada. La pèrdua d’aquesta fossa es relaciona amb la desaparició del pa-raflocul (parafloculus), una prolongació del cerebel dintre de la petrosa. Aquestcaràcter té una especial transcendència filogenètica, ja que la seva absència és uncaràcter derivat (modern) dels grans antropoides vivents que no presenta cap altreprimat.La presència d’aquest caràcter a Dryopithecus confirma, en la nostra opinió, les

anteriors hipòtesis que relacionaven aquest gènere amb el grup actual compost perl’orangutan,el ximpanzé, el goril·la i l’home.Arribats a aquest punt, tres són les possibles alternatives filogenètiques per a Dr-

yopithecus:1. O bé és l’ancestre comú a tots els grans antropoides vivents, per la qual cosa

haurà de ser morfològicament plesiomòrfic (primitiu) a tots ells. En altres paraules,


no hauria de compartir cap caràcter derivat amb cap dels membres d’aquest grup.O bé, si presenta caràcters derivats comuns amb algun representant dels dos

grans grups d’antropoides:2. O és ancestre del grup africà.3. O és ancestre de l’orangutan actual.L’anàlisi de la nova zona facial de Dryopithecus (Fig, 2) ha permès coneixer un

important nombre de caràcters prèviament desconeguts i precisar la variabilitat d’al-tres. Com a resultat de l’anàlisi, val a dir que Dryopithecus és, en termes generals,una forma molt plesiomòrfica (primitiva) en relaciò a tots els membres de la famíliaHominidae. No presenta cap caracter derivat amb els grans antropoides africans itampoc no presenta la gran majoria de caràcters facials més evidents que presental’orangutan asiàtic i el seu germà miocènic Sivapithecus. Per tant, Dryopithecus ésuna forma essencialment primitiva en relació a tots els grans antropoides vivents.Una anàlisi més detallada de l’anatomia cranial posa, però, de manifest diversos

caràcters molt peculiars, en particular a la zona zigomàtica i frontal.Dos aspectes del zigomàtic són particularment interessants. La seva robustesa en

relació a la mida global del crani és molt notable; és, a més a més, un os molt pla iorientat anteriorment, caràcters que, dintre dels primats, trobem només en l’orangu-tan. En segon lloc, el zigomàtic deDryopithecus té 3 foramens zigomàtics situats persobre del nivell inferior de l’òrbita. Novament, només l’oragutan actual té aquestscaràcters. Els altres antropoides coneguts tenen un zigomatic ben diferent. És més pe-tit i gracil, es troba orientat més lateralment i és notablement més convex, el nombrede foramens zigomàtics és menor i, a més a més, es troben situats a nivell o per sotadel límit inferior de l’òrbita.La zona frontal és particularment interessant ja que és una zona molt diagnòstica

en els hominoides a causa de les variades morfologies que s’hi troben. Tots el ho-mínids primitius coneguts, com per exemple Proconsul i Afropithecus, així com al-tres més moderns, com Otavipithecus, o la majoria d’hominoides vivents com Pano Gorilla, presenten un sinus frontal que ocupa tota l’àrea frontal internasal i supra-orbital fins, més o menys, la meitat lateral de l’òrbita. El volum d’aquest sinus té unimportant component al·lomètric, és a dir, que depèn —segurament entre altres fac-tors— del pes corporal. Novament, l’orangutan actual, Sivapithecus, Lufengpithecusi Dryopithecus mostren una morfologia diferent. Tant en la forma actual com en Si-vapithecus, el sinus frontal és totalment absent, i a Dryopithecus és fortament reduït,ocupa únicament la zona interorbital, sense penetrar en l’escama frontal, per sobrei per derrere del nivell superior de l’òrbita.La presència d’alguns caràcters derivats en comú entre l’orangutan, Sivapithe-

cus i Dryopithecus permet proposar que Dryopithecus és un membre del mateixgrup natural, els Ponginae. És evident que, encara que pocs, són precisamentaquests caràcters derivats en comú els que ens donen informació filogenètica, ja queens diuen que aquests tàxons comparteixen un avantpassat comú més properque amb qualsevol altre hominoide, i no els caràcters primitius. El fet que el nom-bre de caràcters derivats present a Dryopithecus sigui menor que a les altres formes


del grup, com Sivapithecus, és únicament evidència del primitivisme d’aquestaforma europea. De fet, podem considerar-la com la forma més primitiva del grup.L’anàlisi dels diferents caràcters cranials de tots els membres de la família Pongidaeens permet construir un cladograma en el qual Dryopithecus és la forma més primi-tiva, Ouranopithecus de Grècia i Lufengpithecus de Xina són intermedis i Sivapit-hecus és la forma fòssil mès propera a l’actual orangutan.La morfologia del la zona zigomàtica en l’orangutan actual està directament re-

lacionada amb la presència en els mascles d’una «màscara» de teixit conjuntiu i adi-pós. Aquestes enomes galtes dels mascles, tenen una funció de display entre ells,per competir per les femelles . El suport ossi d’aquestes galtes son precisament elszigomàtics, per la qual cosa han esdevingut robustos, i orientats anteriorment. Lamultiplicació dels foramens zigomàtics obeeix al fet que hi passen els vasos san-guinis i les innervacions que nodreixen aquestes superestructures. La presència demorfologies semblants a Dryopithecus ens suggereix que devia tenir una morfolo-gia externa semblant o propera a la de l’orangutan actual. Com a mínim no hi tro-bem cap altra explicació.Amb posterioritat al descobriment del crani de Dryopithecus i de la seva publi-

cació, les tasques d’excavació a Can Llobateres van proporcionar encara sorpresesmes importants. Entre 1992 i 1994 es van trobar les restes postcranials de part del’esquelet del mateix individu del qual havíem trobat el crani.

L’ ESQUELET DE DRYOPITHECUS

Aquest és l’esquelet millor conservat fins ara d’un homínid del miocè. És com-post per unes 60 peces que ens donen informació sobre moltes de les parts que com-ponien el seu cos: tòrax, columna vertebral, braços i cames. Aquest esquelet deDryopithecus és l’únic en bon estat de conservació del miocè mitjà i superior, i om-ple el forat que hi havia entre els esquelets de Proconsul, d’uns 18 milions d’anys,i de «Lucy» (primer primat bípede conegut), d’ uns 3,1 milions d’anys, tots dos al’Àfrica.Els hominoides vivents, grup que inclou el goril·la i el ximpanzé a Àfrica, i els

gibons i l’orangutan a Àsia, es caracteritzen per posicions erectes (amb el tronc ver-tical durant la locomoció), aquesta posició és habitual dins dels hominoides mo-derns, mentre que, contràriament, és només esporàdica en els micos, que nor-malment tenen un tipus de locomoció quadrúpeda. La possibilitat de caminar d’unamanera plenament bípeda és característica dels humans.Aquestes diferències posicionals queden perfectament reflectides en l’esquelet

locomotor. Així, en els primats hi ha dos patrons estructurals de l’esquelet ben di-ferenciats: un de tipus primitiu, en el qual el tòrax és estret, la columna vertebralllarga i flexible i els braços mes curts que les cames. És característic dels primatsque es mouen de forma quadrúpeda (posicions pronogrades), tant en els arbres coma terra (com, per exemple, en el cas dels macacos actuals). Proconsul, un hominoide


del miocè inferior d’Àfrica, entra dins d’aquest model. L’altre patró, de tipus mo-dern, és característic dels hominoides vivents. En aquests, el tòrax és ample, la co-lumna vertebral més curta i rígida i els braços més llargs que les cames. És una es-tructura esquelètica construïda per grimpar verticalment als arbres i penjar-se de lesbranques. Aquest tipus de locomoció implica posicions verticals de la columna ver-tebral (posicions ortogrades) i en certa mesura pot ser considerada una preadaptacióa la locomoció bípeda que caracteritza l’home. D’aquest tipus d’esquelet no es co-neixien fins ara evidencies fóssils anteriors a 3,4 milions d’anys.El nou esquelet de Dryopithecus de Can Llobateres, molt complet, amb una edat

d’uns 9,5 milions d’anys, és l’evidència més antiga d’un hominoide que ja ha des-envolupat alguns dels més importants canvis en el seu esquelet per tal d’adoptar lesposicions erectes dels hominoides vivents. Diversos caràcters de les vèrtebres, tò-rax, proporcions intermembrals, braços i mans suggereixen clarament que aquestprimat fòssil posseïa les característiques bàsiques dels hominoides actuals.En particular, diferents característiques del tronc de Dryopithecus suggereixen

adaptacions a posicions ortógrades. Les vèrtebres lumbars son proporcionalmentmés curtes que les dels cercopitecoids i els proconsulids del miocè inferior d’Àfrica.Els processos transversals de les vèrtebres lumbars, s’originen dorsolateralment, di-rectament des del pedicle, i no més avall des del cos vertebral. La posició més dor-sal de l’articulació de les costelles a les vèrtebres dorsals suggereix una columnavertebral situada més ventralment, fet que va relacionat amb un tòrax més ample. Lamida molt gran de la clavícula suggereix tambe que molt possiblement l’escàpulaestaria situada més dorsalment, sobre el tòrax, la qual cosa també estaria d’acordamb la presència d’un tòrax ample. D’altra banda, les proporcions intermembralssón clarament d’un antropoide ortograd. L’índex intermembral (longitud húmer +radi: longitud fèmur + tíbia x 100) de Dryopithecus és de 114, la qual cosa ens de-mostra clarament que els braços són notablement més llargs que les cames, a la in-versa del que succeeix en els cercopitecs. Comparant-lo amb l’índex d’altres for-mes, observem que és clarament superior al de Pan troglodites (103), Pan paniscus(104), però, en canvi, inferior al de l’orangutan actual (Pongo pygmaeus, 140).D’altra banda, té un índex intermembral molt proper al d’Oreopithecus, hominoidemiocè, una forma endèmica insular de la Toscana italiana.Tenint present que estem comparant formes de pesos corporals ben diferents i

que, com diversos autors han suggerit, el pes té una influència directa en l’índex in-termembral, es fa necessari tenir aquest fenomen ben present a l’hora d’interpretarcorrectament el significat funcional d’aquestes diferències. A la taula x es podenveure els diversos paràmetres que ens donen una idea de les proporcions dels mem-bres d’aquests antropoides.Diversos autors han mostrat com el goril·la i el ximpanzé tenen les proporcions

postcranials que els corresponen pel seu pes corporal dintre d’un context funcionalper tal de mantenir la capacitat de grimpar als arbres a mesura que el pes corporalaugmenta. Si aquesta afirmació és correcta com sembla, les proporcions coporals deDryopithecus, així com les d’Oreopithecus, tenen tendència a aproximar-se a les de


l’orangutan actual. L’única possible explicació a aquest fenomen és que els braços,més llargs que en els goril·les i ximpanzés, reflecteixen una més freqüent utilitza-ció del grimpat (climbing) i la suspensió que les formes africanes. Que sapiguem,únicament el Pongo mostra avui en dia aquesta tendència.Així, doncs, l’esquelet de Dryopithecus mostra clares especialitzacions per a la

suspensió que considerem homòlogues a les dels grans antropoides asiàtics. Altrescaracterístiques, en particular la gran mida de la mà, la gran llongitud de les prime-res falanges, la situació tan distal de la inserció dels flexors dels dits, la forta com-pressió de les extremitats distals del fèmur, entre altres, ens suggereixen novamentuna alta capacitat de grimpar i de suspensió. Així i tot, les diferencies amb l’oran-gutan actual són molt importants, però fan referència sobretot al fet que Dryopithe-cus no tenia una manera de grimpar i de fer suspensió tan acrobàtica, amb tantespossibilitats de moviments en diferents plans com ho fa l’orangutan actual. Possi-blement Dryopithecusmantenia encara un determinat grau de quadrupedisme als ar-bres que podriem considerar heretat dels avantpassats més primitius.De fet, és molt interessant que, de manera independent al que havíem deduït de

l’anatomia facial, el postcranial ens mostra també moltes similituds amb l’orangu-tan actual. Des del nostre punt de vista, aquesta informació ens reafirma en la nos-tra hipòtesi anterior de considerar Dryopithecus com un representant primitiu dePongo pygmaeus.La contribució d’aquesta troballa al coneixement de l’origen dels antropoides

actuals i de l’home són doncs transcendentals, però no acaben en la qüestió de lesrelacions filogenètiques de Dryopithecus. El que és tal vegada més important és queaquest esquelet proporciona un model a partir del qual podem reconstruir la morfo-logia de l’ancestre comú a tots els grans antropoides vivents, asiàtics o africans, din-tre dels quals s’inclou, evidentment, l’home. Fins ara es coneix l’aspecte dels pri-mers sers bípedes (Australopithecus) però poc se sap dels seus avantpassats directesno bípedes. No hi ha cap fòssil que ens digui alguna cosa concreta sobre la seva ana-tomia. Aquest fet ha permès l’especulació i s’han proposat diferents models. Avuidia, el més àmpliament admès, encara que no de manera unànime, és el model xim-panzé. Aquesta hipòtesi admet, doncs, que entre la vida als arbres i la bipèdia elsavantpassats dels humans van passar per un estadi de quadrupèdia terrestre, momenten què es troba el ximpanzé actual.La troballa de l’esquelet de Dryopithecus permetrà en el futur, després d’una

anàlisi aprofundida, reconstruir com devia ser l’ancestre dels primers homínids bí-pedes Australopithecus afarensis (Lucy). En aquest context, la comparació deDryopithecus amb el recentment descrit Ardipithecus ramidus d’Etiòpia, una formaencara més primitiva que Lucy, pot resultar decisiva per dilucidar aquesta qüestió del’origen de Ia locomoció bípeda. Les anàlisis preliminars suggereixen que el xim-panzé pot no constituir un bon model del que seria aquest ancestre, sinó que aquests’hauria de trobar en una forma més primitiva, no especialitzada per a la locomocióterrestre com el ximpanzé, sinó exclusivament per a la vida als arbres. En altres pa-raules, els hominids no haurien passat per un estadi de locomoció quadrúpeda


terrestre sinó, més aviat, hauria passat directament de la locomoció arbòria a la lo-comoció bípeda. Aquesta és una de les línies de recerca que desenvoluparem en elfutur i que pot proporcionar dades fonamentals per comprendre l’origen dels pri-mers éssers humans.

BIBLIOGRAFIA

AIELLO, L.; DEAN, C. (1990) An introduction to Human Evolutionary Anatomy. London:Acadenic Press.ALPAGUT, B.; ANDREWS P.; MARTIN, L. (1990) «New hominoid specimens from the Middle

Miocene site at Pasalar», Turkey. J. Hum. Evol., 19, 397-422.ANDREWS, P. (1971) Ramapithecus wickeri mandible from Fort Ternana, Kenya. Nature, 231

(5299), 192-194.ANDREWS, P. (1985) «Family group systematics and evolution among catarrhine primates». A:

Delson, E. (ed.) Ancestors: The Hard Evidence. New York: Alan R. Liss.ANDREWS, P. (1987) «Aspects of hominoid phylogeny». A: Molecules and Mor-

phology in Evolution, 2, 21-53.ANDREWS, P. (1992a) «Evolution and environment in the Hominoidea». A: Nature, 360, 641-

646.ANDREWS, P. (1992b) «Reconstructing past environments». A: The Cambridge Encyclopedia of

Human Evolution (5,5), 191-195.ANDREWS, P.; CRONIN, J. (1982) «The relationships of Sivapithecus and Ramapithecus and

the evolution of the orangutan». A: Nature, 297, 541-546.ANDREWS, P.; MARTIN, L. (1987) «Cladistic relationships of extant and fossil hominoids». A:

J. Hum. Evol., 16, 101-118.ANDREWS, P.; TEKKAYA, I. (1980) «A revision of the Turkish Miocene hominoid Sivapithe-

cus metai». A: Paleont., 23 (1), 85-95.ANDREWS, P.; TOBIEN, H. (1977) «New Miocene locality in Turkey with eviden-

ce on the origin of Ramapithecus and Sivapithecus». A: Nature, 268 (5622), 699-701.BEGUN, D.; MOYÀ SOLÀ, S.; KÖHLER, M. (1990) «New Miocene hominoid specimens from

Can Llobateres (Vallès-Penedès, Spain) and their geological and paleoecological context». A:J. Hum. Evol., 19, 255-268.

BEGUN, D. R. (1991) «European Miocene catarrhine diversity». A: J. Hum. Evol., 20, 521-526.BEGUN, D. R. (1992a) «Miocene fossil hominids and the chimp-human clade». A: Science, 257,

1929-1933.BEGUN, D. R. (1992b) «Phyletic diversity and locomotion in primitive European hominids». Am.

J. phys. Anthrop, 87 (3), 311-340.BEGUN, D. R.; KORDOS, L. (1993) «Revision of Dryopithecus brancoi SCHLOSSER, 1901,

based on the fossil hominoid material from Rudabanya». A: J. Hum. Evol., 25, 271-285.BENEFIT, B. R.; McCROSSIN, M. L. (1993) «Facial anatomy of Victoriapithecus and its rele-

vance to the ancestral cranial morphology of old world monkeys and apes». A: Am. J. phys.Anthrop. 92, 329-370.

BERNOR, R. L. (1992) «Earlier Miocene Eurasian Continental Climates and Eucatarrhine Bio-geography». A: Apes or Ancestors, (33 p.) «American Museum of Natural History.

CRUSAFONT, M. (1930) «Catàleg descriptiu dels minerals, roques i fòssils continguts en el Mu-seu del Centre Excursionista de Sabadell». A: Bull. Centr. Exc. Sabadell, 46.

CRUSAFONT, M. (1950) «La cuestión del llamdo Meótico español». A: Arrahona, 1, 3-9.CRUSAFONT, M. (1958) «Nuevo hallazgo del pongido vallesiense Hispanopithecus». A: Bol.


Inf. AEPV, 9, 13-14.CRUSAFONT, M. (1965) «El desarrollo de los caninos en algunos dryopitécidos

del vallesiense de Cataluña». A: Not. y Com. Inst. Geol. y Min. España, 80,179-191.

CRUSAFONT, M.; Hürzeler, J. (1961) «Les pongidés fossiles d’Espagne (note preliminaire)». A:C. R. Seances Acad. Sc. Paris, 252, 1-3.

CRUSAFONT, M.; HÜRZELER, J. (1969) «Catálogo comentado de los póngidos fósiles de Es-paña». A: Act. Geol. Hisp., 4 (2).

DAMBRICOURT-MELASSÉ, A. (1993) «Continuity and discontinuity during hominization». A:Quater. Inter., 19, 85-100.

de BONIS, L. (1992) «Ouranopithecus macedoniensis and Hominid Phylogeny». A: Apes or An-cestors, (15 p.) American Museum of Natural History.

de BONIS, L.; KOUFOS, G. D. «Phyletic relationships and taxonomic assessment of Ouranopit-hecus macedoniensis (Primates, Mammalia)». A: 14th Congress, Strassbourg. [En premsa.]

de BONIS, L.; MELENTIS, J. (1985) «La place du genre Ouranopithecus dans l’evolution deshominidés». A: Paléntologie Humaine, 9 (serie II), 429-432.

de BONIS, L.; BOUVRAIN, G.; GERAADS, D.; KOUFOS, G. (1990) «New hominid skull ma-terial from the late Miocene of Macedonia in Northern Greece». A: Nature, 345, 712-714.

de BONIS, L.; KOUFOS, G. (1993) «The face and the mandible of Ouranopithecus macedonien-sis: description of new specimens and comparisons». A: J. Hum. Evol., 24, 469-491.

DEAN, D.; DELSON, E. (1992) «Second gorilla or third chimp?». A: Nature,359, 676.

DESHAYES, M. J. (1991) «Reconsideration de la croissance craneo-facial au cours du dévelop-pement et de l’evolution. Consèquences en orthopédie dento-maxilo-facial». A: Rev. Orthop.Dento Facial, 25, 353-365.

GANNON, P. J.; EDEN, A. R.; LAITMAN, J. T. (1988) «The subarcuate fossa and cerebellum ofextant primates: comparative study of a skull-brain interface». A: Am. J. phys. Anthrop., 77,143-164.

GINGERICH, P. D. (1973) «Anatomy of the temporal bone in the Oligocene anthropoid Apidiumand the origin of Anthropoidea». A: Folia Primat., 19, 329-337.

GROVES, C. P. (1986) «Systematics of the Great Apes». A: Swindler, D. R.; Erwin, J. (ed.) Com-parative Primate Biology. Nova York: Alan R. Liss, p. 187-217.

GROVES, C. P.; PATTERSON, J. D. (1991) «Testing hominoid phylogeny with the PHYLIPprograms». A: J. Hum. Evol., 20, 167-183.

HARRISON, T. (1985) «African oreopithecids and the origin of the family». A: Am. J. phys.Anthropol., 66 (2), 180.

HARRISON, T. (1986a) «New fossil anthropoids from the middle Miocene of East Africa andtheir bearing on the origin of the Oreopithecidae». A: Am. J. phys. Anthropol., 71, 265-284.

HARRISON, T. (1986b) «The phylogenetic relationships of the Oreopithecidae». A: Am. J. phys.Anthropol., 62 (2), 212.

HARRISON, T. (1986c) «A reassessment of the phylogenetic relationships of Oreopithecus bam-bolii Gervais». A: J. Hum. Evol., 15, 541-583.

HARRISON, T. (1987) «The phylogenetic relationships the early catarrhine primates: a review ofthe current evidence». A: J. Hum. Evol., 16, 41-80.

HARRISON, T. (1991a) «The Implicatons of Oreopithecus bambolii for the Origins of Bipeda-lism». A: Origenes de la Bipédie chez les Hominidés, París: Editions du CNRS, p. 235-244.

HARRISON, T. (1991b) «Some observations on the Miocene hominoids from Spain». A: J. Hum.Evol., 20, 515-520.

HÜRZELER, J. (1958) «Oreopithecus bambolii Gervais». A: Verh. Naturf. Ges. Basel, 69(1), 1-48.

KAY, R. F.; SIMONS, E. L.(1983) «A reassessment of the relationship between later Mio-cene and subsequent Hominoidea». A: Corruccini, R. S. (ed.); Ciochon, R. L. New Inter-


pretations of Ape and Human Ancestry. Nova York: Plenum Press,p. 577-624.

KORDOS, L. (1987) «Description and reconstruction of the skull of Rudapithecus hungaricusKret-zoi (Mammalia)». A: «Ann. Hist. Nat. Mus. Nat. Hung., 79, 77-88.

KORDOS, L. (1988a) «Comparison of early primate skulls from Rudabanya and China». A:Anthrop. Hung., 20, 9-22.

KORDOS, L. (1988b) «Rudapithecus Kopponyalelet a Rudabányai Alsó-Pannóniaiból». A: M.All. Földtani Intézet Evi Jelentése, 137-154.

KORDOS, L. (1991) «Le Rudapithecus hungaricus de Rudabanya (Hongrie)». A: Anthropologie,Paris, 95 (2/3), 343-362.

KORDOS, L.; BEGUN, D. (1994) «Cranial remains of Dryopithecus brancoi from Rudabanya,Hungary». A: AAPA Abtracts, Suppl. 18, 124-125.

KRETZOI, M. (1975) «New ramapithecines and Pliopithecus from the Lower Pliocene of Ruda-banya in North-eastern Hungary». A: Nature, 257, 579-581.

Le GROS CLARK, W. E.; LEAKEY, R. (1951) The Miocene Hominoidea of East Africa. Lon-dres: British Museum (Nat.Hist), p. 1-117.

LEAKEY, M. (1992) «Current status of Afropithecus». A: Apes or Ancestors (p. 5-6) «AmericanMuseum of Natural History.

LEAKEY, M. G.; LEAKEY, R. E.; RICHTSMEIER, J. T.; SIMONS, E. L.; WALKER, A. C.(1991) «Similarities in Aegytopithecus and Afropithecus facial morphology». A: Folia Pri-matol., 56, 65-85.

LEAKEY, R. E.; LEAKEY, M. G. (1986) «A new Miocene hominoid from Kenya». A: Nature,324, 143-148.

LEAKEY, R. E.; LEAKEY, M. G. (1986b) «A second new Miocene hominoid from Kenya». A:Nature, 324, 146-148.

LEAKEY, R. E.; LEAKEY, M. G.; WALKER, A. C. (1988a) «Morphology of Afropithecus tur-kanensis from Kenya». Am. J. phys. Anthrop., 76, 289-307.

LEAKEY, R. E.; LEAKEY, M. G.; WALKER, A. C. (1988b) «Morphology of Turkanapithecuskalakolensis from Kenya». A: Am. J. phys. Anthrop., 76, 277-288.

LEWIN, R. (1987) Bones of contention. Controversies in the search for human origins. NuevaYork: Simons and Schuster.

MADDISON, W. P.; MADDISON, D. R. (1992)Mac Clade: Analysis of Phylogeny and Charac-ter Evolution. Version 3.0. Sunderland Massachusetts: Sinauer Asso-ciates.

MARTIN, L. (1992) «Anatolian Mid-Miocene Hominoids». A: Apes or Ancestors (21 p.) «Ame-rican Museum of Natural History.

MARTIN, L.; ANDREWS, P. (1993) «Renaissance of Europe’s ape». A: Nature, 365 (6446),494.

McCOLLUM, M. A.; Grine, F. E.; Ward, S. C.; Kimbel, W. H. (1993) «Subnasal morphologicalvariation in extant hominoids and fossil hominids». A: J. Hum. Evol., 24, 87-111.

MEIN, P. (1986) «Chronological Successions of Hominoids in The European Neogene». A:ELSE, J. G.; LEE, Ph. C. (ed.) Primate Evolution «Cambridge University Press, p. 59-70.

MOYÀ SOLÀ, S.; KÖHLER, M. (1993) «Recent discoveries of Dryopithecus shed new light onevolution of great apes». A: Nature , 365 (6446), 543-545.

MOYÀ SOLÀ, S.; KÖHLER, M. (1996) «A new skeleton of Dryopithecus and the origin of GreatApe locomotion». A: Nature, 379:379-159.

MOYÀ SOLÀ, S.; PONS MOYÀ J. P.; KÖHLER, M. (1990) «Primates catarrinos del Neógenode la península Ibérica». A: Paleont. i Evol., 23, 41-45.

NAPIER, J. R.; DAVIS, P. R. (1959) The fore-limb skeleton and associated remains of Proconsulafricanus,. Londres: British Museum Natural History. 16:1-69.

PICKFORD, M. (1986) «Hominoids from the Miocene of East Africa and the phyletic position ofKenyapithecus». A: Z. Morph. Anthrop., 76 (2), 117-130.


PILBEAM, D. (1967) «Tertiary pongidae od East Africa: Evolutionary relationships and taxo-nomy». A: Peabody Museum bulletin, 31, 1-185.

PILBEAM, D. (1982) «New hominoid skull material from the Miocene of Pakistan». A: Nature,295 (5846), 232-234.

PILBEAM, D. (1992) «Current Status of Sivapithecus». A: Apes or Ancestors (25 p.) AmericanMuseum of Natural History.

PILBEAM, D. (1994) «Comments on the last decades of research on Miocene hominoids and ho-minid origins». A: Toronto symposium. [En premsa.]

PILBEAM, D.; ROSE, M. D.; BARRY, J. C.; IBRAHIM SHAH, S. M. (1990) «New Sivapithe-cus humeri from Pakistan and the relationship of Sivapithecus and Pongo». A: Nature, 348,237-238.

ROSE, M. (1993) «The forelimb of Miocene Hominoids». A: AAPA Abstracts, Suppl. 16.ROSE, M. D. (1983) «Miocene Hominoid Postcranial Morphology Monkey-like, Ape-like, Neit-

her, or Both?». A: New Interpretations of Ape and Human Ancestry, 15, 405-417.ROSE, M. D. (1988) «Another look at the anthropoid elbow». A: J. Hum. Evol., 17, 193-224.ROSE, M. D. (1992a) «Miocene Hominoid Hindlimb Functional Morphology». A: Apes or An-

cestors (29 p.) «American Museum of Natural History.ROSE, M. D. (1992b) «Quadrupedalism in Miocene hominoids» A:. Am. J. phys. Anthrop., Suppl.

14, 141.RUKANG, W.; QINGHUA, X.; QINGWU, L. (1985) «Morphological features of Ramapithecus

and Sivapithecus and their phylogenetic relationships. Morphology and comparison of the te-eth». A: Acta Anthropologica Sinica, 4 (3), 197-204.

RUKANG, W.; QINHUA, X.; QINGWU, L. (1986) «Relationship between Lufengpithecus, Si-vapithecus and Ramapithecus and their phylogenetic position». Acta Anthr. Sin., 5 (1), 1-30.

SABAN, R. (1963) «Contribution a l’étude de l’os temporal des primates». A: Mem. Mus. Nat.d’Hist. Nat.., Nuv. Ser., Sér. A, Zoologie, 29, 1-378.

SCHULTZ, A. H. (1973) «The Skeleton of the Hylobatidae and Other Observations on TheirMorphology». A: Gibbon and Siamang Basel: Karger, p. 1-54.

SCHWARTZ, J. H. (1990) «Lufengpithecus and its potential relationship to an oran-gutan clade». A: Jour. Human Evol., 19, 591-605.

SHEA, B. T. (1985) «On aspects of skull form in African apes and orang-utans, with implicationsfor hominoid evolution». Am. J. phys. Anthrop., 68, 329-342.

SHEA, B. T. (1988) «Phylogeny and Skull Form in the Hominoid Primates». A:Schwartz, J. H. (ed.) Orang-Utan biology. «Oxford: Oxford University Press,p. 233-245.

STRAUS, W. L. (1960) «The subarcuate fossa in primates». A: Anat. Rec., 138,93-103.

SZALAY, F. S.; DELSON, E. (1979) «Evolutionary history of the primates. Londres: AcademicPress.

THOMAS, H. (1985) «The Early and Middle Miocene Land Connection of the Afro-ArabianPlate and Asia: A Major Event for Hominoid Dispersal?». A: Delson, E. (ed.) Ancestors: TheHard Evidence Nova York: Alan R. Liss Inc., p. 42-50.

VILLALTA, J. F.; CRUSAFONT, M. (1944) «Dos nuevos antropomorfos del Mioceno español ysu situacion dentro de la moderna sistemática de los símios. (Vertebrados del Vallès-Penedès.V. Simiidae). A: «Not. y Com. Inst. Geol y Min. Esp., 13, 3-51.

WALKER, A.; FALK, D.; SMITH, R.; PICKFORD, M. (1983) «The skull of Proconsul africa-nus: reconstruction and cranial capacity». Nature, 305 (5934), 525-527.

WALKER, A.; TEAFORD, M. (1989) «Hunt for Proconsul». A: Scient. Am., 260.WARD, C. V. (1993a) «Function and phylogeny in hominoid trunk and hindlimb evolution». A:

AAPAA, supp. 16, 204.WARD, S. C. (1993b) «Cranial and postcranial anatomy of Sivapithecus: affinities with Pongo re-

considered». A: AAPAA, supp. 16, 204.


WARD, S. C.; KIMBEL, W. H. (1983) «Subnasal alveolar morphology and the systematic posi-tion of Sivapithecus». A: Am. J. phys. Anthrop., 61, 157-171.

WARD, S. C.; PILBEAM, D. R. (1983) «Maxillofacial Morphology of Miocene Hominoids fromAfrica and Indo-Pakistan». A: R. L. C. a. Currccini, R. S. (ed.), New interpretation of ape andhuman ancestry. Nova York: Plenum, p. 211-238.

WOODWARD, S. (1914) «On the lower jaw of an anthropoid ape (Dryopithecus) from the up-per Miocene of Lerida (Spain)». A: Quart. J. Geol. Soc, 70, 316-320.

ZAPFE, H. (1952) «Die Pliopithecus-Funde aus der Spaltenfüllung von Neudorf an der Marsch(CSSR)». A: Sonderabdruck Verh. Geol., 1-5.



L’Abril Romaní està situat a la localitat de Capellades (comarca de l’Anoia,província de Barcelona) a 1º 41’ 30» de longitud E i 41º 32’ de latitud N. És unade les cavitats obertes a la Cinglera del Capelló, espadat travertínic que s’aixeca almarge esquerra del riu Anoia i que pertany a les formacions tobàcies d’inicis delQuaternari que proliferen a Capellades i el seu entorn. L’existència de restesarqueològiques a l’abril va ser posada de manifest per primera vegada l’any 1909per Amador Romaní, qui va portar a terme les primeres excavacions sota elpatrocini de l’Institut d’Estudis Catalans i la direcció de Mn. Norbert Font i Saguéi Lluís Marià Vidal (VIDAL, 1911-12; ROMANÍ, 1917; MURO i altres, 1898;BARTROLÍ i altres, 1995). Un segon període de treballs arqueològics a l’AbricRomaní s’inicià l’any 1956, sota la direcció del Dr. Eduard Ripoll i Perelló;aquests treballs es van desenvolupar fins l’any 1962 i suposaren el coneixement del’abric a nivell internacional i la seva integració dins el paradigma culturalistad’ordenació dels conjunts lítics, àmpliament difós a l’Europa Occidental(RIPOLL, 1958 i 1959; LUMLEY& RIPOLL, 1962; RIPOLL & LUMLEY, 1964-65; LAPLACE, 1962). Finalment, l’any 1983 es van reiniciar les excavacions al’abric, les quals continues a l’actualitat; els primers resultats d’aquestesactuacions ja van ser objecte d’una publicació a Tribuna d’Arqueologia (MORA ialtres, 1987-88), per la qual cosa procurarem no tornar a incidir en els aspectestractats llavors i ens centrarem en els treballs desenvolupats a partir de 1989, elsquals s’han dirigit bàsicament a l’excavació dels nivells arqueològics de la part

[1] Àrea de prehistòria. Departament d’Història i Geografia. Universitat Rovira i Virgili. P1. ImperialTarraco s/n. 43005 TARRAGONA.

Els conjunts III I IV de l’Abric Romaní deCapellades (Campanyes 1988-1994).Una seqüència d’ocupacions del paleolíticmitjà

EDUARD CARBONELL, ARTUR CEBRIÀ, JORDI ROSELL,ROBERT SALA i MANUEL VAQUERO 1

inferior del Conjunt III (nivells H i I) i del sostre del Conjunt IV (nivell J).L’estratègia d’intervenció arqueològica en extensió, juntament amb les

característiques del mitjà sedimentari pel que fa el ritme de deposició i a lapreservació de les restes arqueològiques, permeten una aproximació acurada al’organització de les activitats desenvolupades pels caçadors-recol˙lectors queocuparen l’abric. Aquesta reconstrucció dels processos d’acció internacionalestableix les condicions de possibilitat per a una interpretació històrica del passat,interpretació que només es pot assolir des de la síntesi entre les diferentsdimensions del temps històric, entre l’esdeveniment immers en un univers vitalespecífic i les estructures de llarga duració. A l’Abric Romaní, l’anàlisi delsdiferents processos operatius permet la construcció d’un cos hipotètic basat en lasuccessió diacrònica de diferents models ocupacionals

PROCESSOS SEDIMENTARIS, PALEOAMBIENT I ESTRATOGRAFIA

A l’Abric Romaní ha estat documentada fins a l’actualitat una seqüènciaestratigràfica de més de 16 metres, sense que s’hagi arribat fins al moment a labase de sedimentació; només els quatre metres superiors, on es localitzen nounivells arqueològics, han estat afectats per les intervencions arqueològiques, laresta de la seqüència és coneguda per l’existència d’un sondeig de més de 12metres de profunditat conegut com Pou Romaní. Es tracta bàsicament d’un dipòsittravertínic, format per la deposició del barbonat càlcic contingut per l’aigua de lessurgències de la zona. Nogensmenys, al llarg de la seqüència s’han pogutdiferenciar unitats sedimentàries corresponents a quatre ambients sedimentarisdiferenciats (CARBONELL, GIRALT & VAQUERO, 1994):

1. Ambient de plataforma. A aquest mitjà sedimentari correspon la major part de laseqüència estratigràfica de l’Abric Romaní. L’activitat de les surgències hídriquesi la fixació del carbonat càlcic per les plantes es tradueix en el creixement deformacions travertíniques, l’extensió horitzontal de les quals implica l’aparició deplataformes contínues a tota la superfície de l’abric. Al travertí que constitueixaquestes plataformes es poden diferenciar fàcies en funció de la morfologia de lesplantes que han fixat el carbonat càlcic.

2. Ambient de toll. Aquest ambient presenta una gran diversitat de fàcies: oncolits,sorres, llims, travertins. Apareix en moments de disminució del cabdal de lessurgències hídriques de l’abric; l’aigua es canalitza per les estructures del paleo-relleu (gours, paleo-canals), on es dipositen les diferents fàcies depenent del’energia dels corrents.

3. Ambient de caiguda. Dins d’aquest ambient es poden diferenciar dues fàcies pelque fa al tamany dels elements caiguts des de la paret i el sostre de l’abric: una

28 E. CARBONELL, A. CEBRIÀ, J. ROSELL, R. SALA I M. VAQUERO

fàcies de plaquetes i una fàcies de blocs. La primera apareix als dos terçosinferiors de la seqüència i és produïda per processos de fragmentació sotacondicions climàtiques fredes. La fàcies de blocs ha estat documentada a dos puntsde l’estratigrafia, que coincideixen amb els dos moments d’ocupació antròpicamés importants documentats fins al moment: els nivells arqueològics E i J.

4. Ambient de terrígens. Està representat per la formació de sorres i llims de colorvermell. Apareix només a dos punts de la seqüència: al nivell arqueològic E i al

ELS CONJUNTS III I IV DE L’ABRIC ROMANÍ DE CAPELLADES 29

Figura 1.- Columnaestratigràfica dels Conjunts III i IV.A l’esquerra s’indica la localització

dels nivells arqueològics.

sostre de estratigrafia, on constitueix el paquet de colmació de l’abric. És l’únicambient sedimentari on no es detecta cap activitat de les surgències hídriques.Juntament amb aquests factors de formació naturals, s’ha d’afegir l’efecte de

l’acció antròpica, que es manifesta generalment en forma de nivells arqueològicsmolt minços formats en moments d’inactivitat de les surgències. Només quanaquests períodes d’inactivitat són més prolongats, els nivells antròpics podenassolir una major potència, com en el cas del nivell E. Pel que fa al tram de laseqüència analitzat en aquest treball, el Conjunt IV es caracterítza pel predominid’un ambient de caiguda, encara que es documenten també processos sedimentariscaracterístics dels ambients de plataforma i de toll. El Conjunt III presenta en elsseus dos metres de potència un paquet sedimentari determinat per la successiórepetida dels ambients de plataforma i de toll, on es troben els nivells H i I; nomésel sostre del Conjunt mostra l’existència d’un ambient de terrígens, amb ladeposició de l’estrat argilós on es troba el nivell arqueològic E.La seqüència arqueològica de l’Abric Romaní ha estat datada mitjançant les

sèries de l’urani entre els 40 i els 70 ka BP (BISCHOF, JULIA & MORA, 1988);abasta la part final de l’estadi isotòpic 5, l’estadi 4 i la primera meitat de l’estadi 3.Els conjunts estratigràfics III i IV han proporcionat unes datacions entre els 45 iels 50 ka BP. Pel que fa a les condicions paleoclimàtiques, les anàlisis pol˙líniquesmostren l’existència d’una marcada inestabilitat climàtica, amb freqüents canvisde les condicions ambientals (BURJACHS & JULIA, 1994). El tram del’estratigrafia que és l’objecte d’aquest treball està situat a la zona més freda de laseqüència.

ORGANITZACIÓ I APROFITAMENT DE L’ESPAI

L’excavació en extensió dels nivells H, I i J ha permès posar de manifest lacomplexitat de l’organització dels processos d’ocupació de l’espai. La distribucióde les diferents categories d’anàlisi arqueològica i la seva interrelació manifestauna ocupació diferencial de l’espai, amb la possibilitat de demarcar diferents àreesindividualitzades per les activitats que s’hi portaren a terme. Així, al nivell H s’hacontrastat l’existència d’una zona especialitzada en el processament de biomassesanimals (CARBONELL, 1992), el nivell I presenta diferents àrees dedicades al’explotació dels materials lítics i el nivell J manifesta una distribució diferencialde les diferents categories del registre lític i ossi. Aquests criteris organitzatiusresponen també a una adequació a les característiques particulars del substractedamunt del qual té lloc l’ocupació; aquest substracte està jerarquitzat als nivells Hi I pels forts pendents i per l’existència de gours i paleo-canals que configuren elpaleo-relleu; al nivell J, són els grans blocs despresos de la cornisa i disposats a lapart distal de l’abric els que condicionen l’organització de l’espai per part delsgrups humans.Dins de les activitats destinades a millorar l’habitabilitat de l’abric s’inclou


també l’aprofitament d’elements del substracte litològic. Així, als nivells H i I s’haplantejat el transport i la disposició intencional de blocs de travertí amb finalitatsencara no contrastades, però que poden tenir a veure amb l’aïllament desuperfícies humides o amb l’adequació de zones de pas entre diferents sectorsantropitzats.

PROCESSOS D’APROFITAMENT DE LA FAUNA

En l’Abric Romaní s’han identificat les següents espècies de macromamífers:Stephanorhinus hemitoechus, Equus Cabllus, Equus asinus, Bos primigenius,Cervus elphus, Capra pyrenaica, Rupicapra rupicapra, Hyaena spelaea, Crocutacrocuta, Panthera (leo) spelaea, Panthera pardus, Canis lupus, Vulpes vulpes, FelisSylvestris, Lynx pardina, Ursus spelaeus, Sus scrofa i un proboscidi indeterminat.Només dues espècies estan representades a tots els nivells arqueològics, el

cavall i el cèrvol. Al Conjunt II aquestes espècies estan acompanyades per animalsde muntanya (cabra i), mentre que al Conjunt III s’associen amb animal d’espaisplans, com el gran bòvid i el rinoceró. Les raons d’aquest canvi semblen tenir mésa veure amb diferències en les estratègies de captació de biomasses que ambfenòmens ambientals.Al Conjunt III ha estat documentat un tractament diferencial de les diferents

espècies relacionat amb el seu tamany. Els animals de tamany petit i mitjà (cabra,cèrvol...) són transportats sencers a l’abric, on són processats per al seu consum.En canvi, els animals de tamany gran (cavall, bòvid, rinoceró...) són transportatsparcialment, abandonant les parts anatòmiques amb menys quantitat de biomassaal lloc de captació. El tractament de les biomasses animals una vegada introduïdesa l’abric és similar a tots els nivells del conjunt III; només s’aprecien diferènciespuntuals degudes a canvis en la funcionalitat de les ocupacions.A tots els nivells arqueològics dels Conjunts III i IV ha estat documentada la

presència de carnívors per mitjà de la localització de nombrosos coprolits. Aquestsanimals arribaven al jaciment atrets probablement per les restes deixades pelsgrups humans quan abandonaven l’abric. Nogensmenys, la presència de restesòssies de carnívors gairebé no s’ha contrastat (CÁCERES i altres, 1993).

ORGANITZACIÓ DELS PROCESSOS OPERATIUS LÍTICS

El primer tret destacable del registre lític dels nivells H, I i J és la gran variabilitatpel que fa al nombre d’elements recuperats. El nivell J és el que ha proporcionatun major nombre d’elements, amb un total de 4.777 objectes més grans d’1 cm.Els nivells H i I aportaren unnombre d’elements molt inferior, 263 i 555respectivament. Aquest nivell de variabilitat planteja una aproximació a laseqüència tècnica que contempli els condicionants introduïts per aquesta


desproporció. Per aquest motiu hem privilegiat un argument centrat enl’organització dels processos operatius des del punt de vista de la sevafragmentació espacio-temporal. Aquesta aproximació permet construir un discursdiacrònic basat en els canvis que els criteris organitzatius manifesten al llarg de laseqüència. Això és possible des del marc teòric edificat al voltant del concepte decadena operativa, entesa com un encadenament de comportaments tècnicssusceptible de ser segmentat en diferents estadis. Aquesta problemàtica ensintrodueix en aspectes relacionats amb els models d’antropització de l’abric,definits en termes de la duració, intensitat i complexitat de les activitats. Lacomplexitat dels processos tècnics, expressada pel nombre d’activitats tècniquesdiferents evidenciades pels elements del registre, juga un paper primordial en lacaracterització dels esmentats models, que en última instància s’integren a latotalitat constituïda pel funcionament social dels grups humans. Per altra banda,les argumentacions basades en la distinció de modalitats d’ocupació s’estanintegrant de forma creixent en les explicacions que intenten superar els termesclàssics a que s’havia reduït la qüestió de la variabilitat de les indústries lítiques alPaleolític Mitjà (ROLLAND & DIBBLE, 1990; KUHN, 1995).Les anàlisis efectuades, prenent en consideració una sèrie de variables

relacionades amb l’articulació dels processos operatius, reflexen importantsdiferències entre els nivells estudiats pel que fa a la fragmentació de les sevescadenes operatives. Els tres nivells analitzats manifesten diferents patronsd’organització dels seus processos tècnics; això reflexa la flexibilitat i variabilitatassociada amb aquests comportaments. Aquestes variacions afecten tant lesestratègies de captació de matèries primeres, que expressen les diversespossibilitats d’explotació ofertes per un mateix entorn, com les modalitatstècniques d’introducció d’objectes lítics a l’abric. Aquesta diversitat és una mostrade la capacitat d’elecció entre alternatives diverses que pot portar-se a terme en uncontext caracteritzat per un mateix rerafons estructural des del punt de vista de lesestratègies de producció i configuració.El registre del nivell H reflexa la fragmentació més important de la seva cadena

operativa. L’absència de Bases Negatives de Producció (BNP), el caràcter negatiudels productes corticals i la desproporció entre les Bases Positives (BP) de petit igran format, permeten plantejar l’escassa relevància, o inclús l’inexistència,d’activitats encaminades a l’explotació de ls BNPs. Els materials serien introduïtsa l’abric en forma de BPs obtingudes en un lloc d’ocupació anterior o de BasesNegatives de Configuració (BNC). La major part del registre lític trobat al nivellseria el resultat de la configuració o reconfiguració d’aquests elements, activitatper altra banda confirmada pels remontatges obtinguts. La importància delsprocessos de transport d’elements elaborats, juntament amb les activitats deconfiguració contrastades, contribuirien a una més gran presència de BNCs encomparació amb la resta de nivells estudiats.El nivell I presenta unes cadenes operatives menys fragmentades, encara que

s’aprecien diferències en funció de les matèries primeres considerades. Aquest


nivell és el que presenta una més gran variabilitat pel que fa al tipus de materialutilitzat en les activitats de talla; el sílex és la matèria primera més emprada, com ala resta de nivells, però presenta el percentatge més baix de tota la seqüència (un51%) degut a les proporcions elevades que assoleixen el quars i les calcàries. Laforma tècnica d’introducció dels materials també mostra diferències en funció deles matèries primeres. Aquestes diferències són especialment evidents sicomparem el sílex i les calcàries; el síles és introduït, com al nivell H, en forma deBNCs i de BPs de gran format, encara que també es documenta l’entrada de BNPsen un estat d’explotació molt avançat; les calcàries són introduïdes en forma denòduls bruts, l’inicialització i explotació dels quals es porta a terme a l’abric,obtenint-se principalment BPs de gran format.


Figura 2.- Esquema de la representació dels diferents estadis de la cadena operativa lítica acadascun dels nivells. En vermell s’indiquen els estadis que s’hi troben presents. Aquest

esquema és vàlid fonamentalment per al sílex. (Bn: Base natural; BN1G: Base Negativa dePrimera Generació; BP: Base Positiva; BP G.F.: Base Positiva de Gran Format; BP P.F.: Base

Positiva de Petit Format; BN2G: Base Negativa de Segona Generació).

El nivell J mostra el major grau de complexitat tècnica, entesa com una mesurade la multiplicitat d’activitats desenvolupades al propi jaciment i, per tant, de laintegritat de les seves cadenes operatives. La introducció de materials a l’abric esporta a terme en una diversitat de formes tècniques: Bases naturals (Bn), BNPs,BPs o BNCs. Les activitats desenvolupades al centre de intervenció comprenen latotalitat de les fases de la cadena operativa: inicialització dels nòduls, explotacióde BNPs i configuració de BNCs. Des del punt de vista tècnic, es pot plantejar unamajor intensitat ocupacional del nivell J en relació a la resta de nivells deseqüència.Cal fer esment a les dades aportades pels objectes retocats, donada la

relavància que normalment es concedeix a l’estudi d’aquesta categoria estructuralen l’ordenació de les indústries lítiques del Paleolític. Els nivells arqueològicsanalitzats en aquest treball, igual que la resta dels excavats fins ara a l’AbricRomaní, es caracteritzen per la reduïda variabilitat de les morfologiesconfigurades. Els denticulats constitueixen l’estàndar operatiu de la seqüènciaarqueològica de l’abric. La presència d’altres grups tipològics té un caràctertestimonial. Aquesta estabilitat en els criteris de configuració contrasta amb lesdiferències apuntades pel que fa a les variables relacionades amb la fragmentaciódels processos operatius. Això destaca el caràcter estructural de les morfologiesdenticulades en les dinàmiques d’antropització de l’Abric Romaní, ambindependència dels criteris que determinen la intensitat de les ocupacions. Es fapalès, per altra banda, de quina manera les metodologies centrades únicament enl’atenció als objectes retocats ocultaven importants fenòmens de variabilitattècnica, donant en molts casos una falsa aparença d’uniformitat.Els diferents aspectes relacionats amb els models d’organització de les

activitats tècniques coincideixen en indicar una tèndència diacrònica cap a unprogressiu decreixement de la intensitat de les dinàmiques ocupacionals. Aquestdecreixement es manifesta en la reducció gradual del nobre de fases de la cadenaoperativa que es porten a terme a l’abric (vegi’s l’esquema de la Fig. 2). D’unmoment de màxima intensitat ocupacional, representat pel nivell J, es passaria aun model caracteritzat per ocupacions d’escassa intensitat. El nivell Hrepresentaria la culminació d’aquest model ocupacional.

APROFITAMENT DELS RECURSOS VEGETALS

La introducció i utilització d’elements vegetals és una constant en les estratègiesocupacionals dels caçadors-recol˙lectors que ocuparen l’Abric Romaní.L’aprofitament d’aquests recursos com a combustible dels nombrosos fogarsrealitzats als sòls d’ocupació està evidenciat per les abundants restes de carbórecuperades a les excavacions. Les anàlisis antracològiques efectuades sobresaquestes restes posen de manifest la reduïda variabilitat quant a les espècies


vegetals aportades, essent el pi l’únic taxó identificat (ALLUE, 1994).Nogensmenys, l’aportació més singular dels treballs realitzats als darrers anys

pel que fa a aquest àmbit subsistencial ha estat la troballa de diversos objectes defusta, alguns dels quals responen a activitats de configuració antròpica.L’observació d’aquest tipus de registre és poc habitual als jaciments paleolítics; lafusta requereix per a la seva conservació unes condicions molt poc freqüents a lamajor part de jaciments arqueològics. Els processos sedimentaris que vanintervenir en la formació del dipòsit de l’Abric Romaní, en caracteritzar-se pelpredomini d’un ambient humid i per la construcció de travertins, estableixen unescondicions favorables per a la preservació d’aquests artefactes. La identificaciód’objectes de fusta ha estat possible tant al nivell H com als nivells I i J, encaraque responen a condicions diferents de fossilització i, per tant, d’observacióarqueològica.Al nivell H es van recuperar tres objectes de fusta carbonitzats, ubicats en les

proximitats d’estructures de combustió (CARBONELL & CASTRO-CUREL,1991 i 1992; JOVER 1994). Aquests objectes oscil˙len entre els 55 i els 27 cms.de llarg i els 22 i 17 cms. d’ample; en dos casos mostren un contorn ovoide,mentre que el tercer objecte presenta una morfologia pentagonal allargada. Lafusta d’un d’aquests objectes, localitzat al quadre M51, ha estat identificada compertanyent al gènere Juniperus; el material dels altres dos elements trobats alsquadres 050 i 057 correspon al gèner Pinus. L’anàlisi efectuada per mitjà del’espectre de rotació electrònica de radicals lliures del carboni ha permèsdeterminar que la fusta del quadre M51 fou sotmesa a un escalfament no superiorals 290-300ºC. La funcionalitat d’aquests elements no ha estat encara objecte decap contrastació empírica; nogensmenys, la seva ubicació i les sevescaracterístiques permeten plantejar la seva vinculació amb activitats domèstiquesrelacionades amb el foc.Als nivells I i J el que ha estat registrat fonamentalment no són els objectes de

fusta pròpiament dits, sinó el seu negatiu en travertí. La deposició del carbonatcàlcic contingut per l’aigua fa que, quan es produeix la reactivació de lessurgències hídriques, els objectes antròpics que encara no han estat enterratsquedin coberts per una capa de travertí. D’aquesta forma, quan té lloc ladescomposició dels elements vegetals es consrva el seu motllo en travertí; sónaquests negatius els que han estat localitzats a la intervenció arqueològica. Alnivell I, van ser trobats un gran nombre de negatius d’elements de fusta, la majorpart dels quals corresponien a branques i restes allargades per a les quals no es potaventurar una configuració intencional però que es poden relacionar ambl’acumulació de restes vegetals. Cal destacar la troballa de negatiu d’un gran trocd’arbre, de més de tres metres de llargada; la identificació taxonòmica d’algunsdels carbons trobats al seu interior indica que es tracta d’un pi. Per altra banda, almateix nivell es va localitzar, al damunt d’una estructura de combustió, unaassociació de negatius de fusta constituïda per tres elements allargats entrecreuats;per aquesta estructura s’ha plantejat la seva possible funcionalitat com a trípode


destinat al tractament de biomasses animals (CASTRO-CUREL & CARBONELL,1995).Finalment, al nivell J cal destacar la troballa del negatiu d’un objecte de fusta

allargat i amb un dels seus extrems apuntat. Les anàlisis microscòpiquesefectuades han permès contrastar la presència, a l’extrem apuntat, de traces deconfiguració similars a les que s’obtenen mitjançant l’ús d’instruments lítics.

CONCLUSIONS

Les intervencions arqueològiques portades a terme a l’Abric Romaní durant elsdarrers anys han permès representar una successió d’esdeveniments que van tenirlloc en aquest indret de la vall de l’Anoia entre els 45 i els 50 ka BP. Lainterpretació dinàmica dels elements que composen el registre arqueològic fapalesa l’organització de les activitats quotidianes de les comunitats de caçadors irecol˙lectors que ocuparen l’abric, organització que es manifesta als diferentsàmbits d’actuació diferenciats per la metodologia arqueològica: explotació dematerials lítics, aprofitament de biomasses animals i vegetals, adequació iordenació de l’espai... La síntesi d’aquests àmbits permet esbrinar, si més no deforma difusa, el context vital dins del qual aquestes activitats adquireixen sentit.Les tendències diacròniques de llarga durada, objecte exclusiu de la recerca durantmolt de temps, només es poden entendre com a expressió d’aquest comportament;al mateix temps, el món concret de la vida només es pot materialitzar en el marcd’una trajectòria històrica que el trascendeix.A l’Abric Romaní, aquesta dialèctica entre l’esdeveniment i l’estructura se

sintetitza en una història ocupacional on el canvi diacrònic ve donat per lavariabilitat dels comportaments de que disposa el bagatge cultural de lescomunitats. A l’Abirc Romaní es pot definir al llarg del temps la succecció dediferents tipus d’ocupació, els quals vindrien caracteritzats per la complexitat deles activitats desenvolupades i la intensitat de l’impacte antròpic. Aquests diferentsmodels ocupacionals se situen al llarg d’un continu, en un extrem del qual, el de lamàxima intensitat ocupacional, caldria situar el nivell J; a l’extrem contrari, el demenor impacte antròpic, se situaria el nivell H. Aquest raonament ens ha decidit aplantejar en aquestes conclusions la relevància de l’Abric Romaní pel que fa adues qüestions àmpliament interconectades, al voltant de les quals gira actualmentbona part de la recerca paleolítica: per una banda, el de les relacions entre lescomunitats humanes i el seu mitjà natural i, per l’altra, el del significt evolutiu delcomportament.La seqüència d’ocupacions dels Conjunts III i IV posa de manifest la

multiplicitat de formes d’adaptació d’un grup humà dins d’un mateix mitjànatural. Un mateix espai pot ser ocupat i conceptualitzat de formes molt diferentsen funció del lloc que ocupa dins les estratègies d’organització del territori.Aquestes estratègies, basades en una percepció diferencial i en una capacitat de


discriminació dels diferents indrets inclosos en un mateix espai geogràfic, estroben plenament desenvolupades entre els 45 i els 50 ka BP. El registrearqueològic de l’Abric Romaní constitueix doncs una crida d’atenció enversaquelles concepcions deterministes que intenten donar explicacions simples aproblemes complexos.En segon lloc, cal recordar que la seqüència arqueològica que contemplem es

troba dins d’un estadi evolutiu ben concret des del punt de vista de l’evolucióhumana a l’Europa occidental, el qual està definit per la presència de l’Homosapiens arcaic. Als últims anys, i principalment com a conseqüència de la sevaproblemàtica relació evolutiva respecte a l’home anatòmicament modern, elsaspectes vinculats amb la conducta de l’home arcaic han assolit una particularrelevància. L’Abric Romaní és un registre idoni per tal de captar la rigidesa o bé laflexibilitat de les formes d’organització dels grups d’homes arcaics. La variabilitatdels comportaments evidenciada a la seqüència arqueològica que acabem depresentar és una bona mostra de la capacitat per planificar els comportaments iescollir entre diferents opcions. Aquesta variabilitat en les formes d’actuació ésevident a tots els camps d’anàlisi considerats: l’aprofitament dels recursosanimals, on es documenta la diferenciació del comportament en funció del tamanyde les espècies; l’organització de les cadenes operatives lítiques, on cada nivellarqueològic considerat manifesta una forma diferent d’obtenir els recursos líticsnecessaris per a la subsistència; l’ordenació de l’espai ocupat, que mostra ladiferenciació de l’espai en funció de les activitats que s’hi desenvolupen... Notrobem, per tant, cap senyal que pugui revelar aquell comportament rígid, quasi béinstintiu, del que parlen alguns investigadors que intenten continuar parlantd’evolució quan en realitat aquesta ha deixat pas definitivament a la història.

BIBLIOGRAFIA

ALLUE, E. (1994): Les chasseurs-cueilleurs de l’abri Romani (Capellades, Espagne) et leurenvironnement: analyse anthracologique de l’ensemble III (44.9-50.4 Ka BP). Mèmoire deDEA. Muséum national d’Histoire naturelle. Paris. 57 pàgs.BARTROLI, R.; CEBRIÀ, A.; MURO, I.; RIU-BARRERA, E.; VAQUERO, M. (1995): A

frec de ciència. L’Atles d’Amador Romaní i Guerra. Ajuntament de Capellades. Capellades. 232pàgs.BISCHOFF, J.; JULIA, R.; MORA, R. (1988): «Uranium-series dating of the Mousterian

occupation at the Abric Romani, Spain». Nature, 332: 68-70.BURJACHS, J.; JULIA, R. (1994): «Abrupt Climatic Changes during the Last Glaciation

Based on Pollen Analyssis of the Abric Romani, Catalonia, Spain». Quaternary Research, 42:308-315.CÁCERES, I. i altres (1993): «Estudi d’un exemplar de Panthera pardus i un de Panthera leo

spelaea localitzats a l’Abric Romaní (Capellades, Anoia) i anàlisi de la problemàtica dels


3. Aquest papir ha estat estudiat per Josep O’Callaghan, amb la col·laboració de Concepció Piedrafita, ies troba actualment en publicació.

carnívors en aquest jaciment». Estrat, 6: 31-41.CARBONELL, E. (coord.) (1992): «Abric Romaní, nivell H: un model d’estratègia

ocupacional al Plistocé Superior mediterrani». Estrat, 5: 157-308.CARBONELL, E.; CASTRO-CUREL, Z. (1992): «Palaeolithic Wooden Artefacts from the

Abric Romani (Capellades, Barcelona, Spain)». Journal of Archaeological Science, 19:CARBONELL, E.; CASTRO-CUREL, Z. (1991): «Abric Romaní. Implementos de mandera

de más de 45.000 años», Revista d’Arqueología, 122: 8-12.CARBONELL, E.; GIRALT, S.; VAQUERO, M. (1994): «Abric Romani (Capellades,

Barcelone, Espagne): une important séquence anthropisée du Pleistocéne Supérieur». Bulletinde la Société Préhistorique Française, 91 (1): 47-55.CASTRO-CUREL, Z.; CARBONELL, E. (1995): «Wood Pseudomorphs From Level I at

Abric Romaní, Barcelona, Spain». Journal of Field Archaeology, 22(3): 376-384.JOVER, A. (1994): «The application of PEG 4000 for the preservation of Palaeolithic

wooden artifacts». Studies in Conservation, 39: 193-198.KUHN, S.L. (1995): Mousterian Lithic Technology. An Ecological Perspective. Princeton

University Press.LAPLACE, G. (1962): «Le Paléolithique Supérieur de l’Abri Romani». L’Anthropologie,

66: 36-43.LUMLEY, H. de; RIPOLL, E. (1962): «Le remplissage et l’industrie moustérienne de l’Abri

Romani». L’Anthropologie, 66: 1-35.MORA, R.; CARBONELL, E.; CEBRIÀ, A.; MARTÍNEZ, J. (1988): «Els sòls d’ocupació

de l’Abric Romaní (Capellades, Anoia)». Tribuna d’Arqueologia 1987-1988: 115-123.MURO, J.I.; MORA, R.; MARTÍNEZ, J.; BERGADA, M.; BARTROLÍ, R.; BARTROLÍ,

R. (1989): «Aproximació històrica al paleolític de Catalunya: Amador Romaní i Guerra i elsseus treballs en el camp de l’arqueologia (1873-1930)». Estrat, 1: 7-14.RIPOLL, E. (1958): «Excavaciones en el Abrigo Romaní». Sant Jorge. Revista Trimestral de

la Diputación de Barcelona, 30: 14-15.RIPOLL, E. (1959): «Excavaciones en el Abrigo Romaní (Capellades, Barcelona)».

Ampurias, XXI: 247-248.RIPOLL, E.; LUMLEY, H. de (1964-65): «El Paleolítico Medio en Cataluña». Ampurias,

XXVI-XXVII: 1-67.ROLLAND, N.; DIBBLE, H. (1990): «A new synthesis of Mousterian variability».

American Antiquity, 55: 480-99.ROMANÍ GUERRA, A. (1917): «Sobre uns ossets treballats i dels esclats talons de sílex del

paleolític de Capellades». Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural: 267-274.VIDAL, Ll. M. (1911-12): «Abric Romaní, Estació Agut, Cova de l’Or o dels Encantats.

Estacions prehistòriques de les èpoques mosteriana, magdaleniana i neolítica a Capellades i Sta.Creu de l’Olorde (Barcelona». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, IV: 267-302.


Amb motiu de la construcció d’un embassament al riu Montsant, el Servei d’Ar-queologia de la Generalitat de Catalunya va decidir iniciar un projecte de prospec-ció de l’àrea afectada per aquesta construcció, a fi de documentar exhaustivament lapossible existència de punts d’interès arqueològic. El resultat de la recerca desen-volupada amb aquesta prospecció (ADSERIAS, BARTROLÍ: 1990) va ser la des-coberta de quatre nous jaciments arqueològics inèdits: Tormegals, els Plans del Riudel Ton del Caime, la cova Falconera i la balma de l’Auferí. D’entre aquests jaci-ments, la balma de l’Auferí era l’únic que es veuria directament afectat pel cobri-ment de les aigües de la presa, amb la qual cosa aquest servei decidí iniciar l’exca-vació del jaciment.Aquesta excavació d’urgència, subvencionada pel Departament d’Agricultura,

Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, s’ha fet en dues fases, que hancoincidit també amb la realització de les dues fases constructives de l’embassamentde Margalef de Montsant. La primera fase d’excavació d’urgència tingué lloc l’any1992 i la segona, l’any 1994.1

La balma de l’Auferí se situa al terme municipal de Margalef de Montsant (Prio-rat), dins la vall del riu Montsant. El seu emplaçament es correspon amb la con-fluència del barranc de l’Auferí, que aboca les seves aigües pel marge esquerredel riu, i el fons de la vall. Les seves coordenades geogràfiques referides al fullnúm. 444 de l’IGME (escala: 1/50.000) són: Lat. 41º18’8” i 0º47’38”. La sevaalçada respecte al nivell del riu Montsant és d’uns 30 m. La morfologia actual de labalma presenta una paret d’uns 22 m de llarg bastant recta (figura 1).

La Balma de l’Auferí (Margalef deMontsant, Priorat): Un nou assentamentprehistòric a la vall del Montsant

MARIA ADSERIAS, RAÜL BARTROLÍ, ARTUR CEBRIÀ,DAVID FARELL, ANNABEL GAMARRA, JOSEP M. MIRÓ

1. A més dels sotasignats, han intervingut en els treballs d’excavació arqueològica Ramiro Doce i SergiGarcía.

Inicialment es plantejà l’excavació en tres sectors per tal d’abastar la seqüènciaestratigràfica al llarg de tot el jaciment. Ben aviat, però, es va comprovar que el sec-tor I, situat al límit oest del jaciment, contenia només materials arrossegats sensecap interès estratigràfic. Pel que fa als sectors II i III, es va poder veure ja durant laprimera fase dels treballs que en realitat es tractava de dues ocupacions bendiferenciades: d’una banda, el sector II, al centreoest de la balma i amb un re-gistre pertanyent al plistocè final; de l’altra, el sector III, a l’est de l’abric iamb una seqüència holocènica. Estratigràficament, els dos sectors presentenconjunts de nivells diferenciats un de l’altre, i l’únic estrat correlacionable ales dues seqüències és el nivell inferior o de base, que correspon a un nivell deterrassa.A continuació presentem els resultats de l’excavació d’aquestes dues àrees

d’ocupació de la balma, tot i que cal assenyalar que en aquests moments s’està ela-borant l’estudi aprofundit del registre. Es tracta, doncs, d’una aproximació globalque permet una primera caracterització del registre arqueològic.

40 M. ADSERIAS, R. BARTROLÍ, A. CEBRIÀ, D. FARELL, A. GAMARRA, JOSEP M. MIRÓ

Figura 1. Balma de l’Auferí. Secció del jaciment.

SECTOR II. SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA I REGISTRE ARQUEOLÒGIC

Aquest sector es troba situat al centre de la balma i és el que ha proporcionat unamajor potència sedimentària. Hi hem distingit un total de 5 nivells estratigràfics (dedalt a baix) (figura 2):

Nivell I. Nivell superficial, de matriu sorrenca i coloració marró clar, amb granquantitat de graves d’1 a 3 cm i fort component orgànic. Constitueix la part super-ficial de la seqüència. Incorpora materials arqueològics arrencats de nivells subja-cents a causa de l’acció antròpica de conreu subactual.

Nivell II. Localitzat sota balma i en els quadres més propers a la paret. Es tractad’un nivell de coloració marró clar, probablement procedent de la degradació dematerials de la paret de l’abric. Se superposa al nivell III. En la zona de contacteamb el nivell inferior incorpora materials arqueològics.

Nivell IIIa. Nivell de matriu sorrenca, de coloració grisosa i textura molt flonja.Gran quantitat de graves de 5 a 6 cm. La seva gènesi s’atribueix a una alteració delnivell IIIb.

Nivell IIIb. Nivell molt carbonatat, de coloració gris clar i textura sorrenca lli-mosa, amb fort component de fracció grossa que va des d’elements de 10 cm fins apetits còdols. Aquestes graves grosses en alguns casos són fragments de conglome-rat de substrat i en altres són blocs d’altres procedències. També es poden trobarblocs de majors dimensions, alguns rodats i d’altres angulosos. Es tracta d’un nivellarqueològicament molt fèrtil.

Nivell IV. Nivell de color marró clar, de matriu llimosa i amb una forta incorpo-ració de graves d’uns 2-3 cm, encara que s’hi pot trobar algun bloc més gran. A lapart superior, en contacte amb el nivell IIIb, incorpora material arqueològic, proba-blement procedent d’aquest.

Nivell V. Nivell de terrassa amb llit de còdols molt ben classificats. En algunpunt hi ha fàcies que no arriben a 1 cm.Tant l’estudi dels materials recuperats com les observacions fetes durant el pro-

cés d’excavació ens porten a pensar que ens trobem davant un únic nivell arqueolò-gic representat pel nivell IIIb. Els materials recuperats en el nivell IV formarien labase del nivell anterior. En canvi, els materials recuperats en els nivells I, II i IIIaprocedirien de diferents graus d’erosió de IIIb i, per tant, es tractaria de materials enposició secundària.Quant al material arqueològic, bàsicament s’han recuperat elements lítics. Les

restes òssies trobades han estat molt poques i en molt mal estat, fet que respon—com s’ha pogut també comprovar en altres jaciments plistocènics excavats de lazona— a una pèssima conservació motivada per la composició sedimentària. Nos’ha localitzat cap estructura.El conjunt lític recuperat és format per un gran nombre d’elements —gairebé vint

mil peces—, del qual l’estudi que presentem correspon aproximadament a un 50%.Dins aquest conjunt de materials analitzats hem constatat que el 3,24% són pe-

ces retocades i que un 0,82% correspon a la categoria de nuclis (figura 3). El total de

LA BALMA DE L’AUFERÍ: UN NOU ASSENTAMENT PREHISTÒRIC A LA VALL DEL MONTSANT 41

peces retocades recuperades, 316 elements, correspon a 328 tipus primaris. Aquestsdarrers es divideixen en 305 monotipus, 10 peces dobles i una peça triple. El modusde retoc d’aquestes peces es reparteix de la manera següent: el retoc simple és elmés representat, amb un 56,71% del total de peces retocades. El segueixen el retocabrupte, amb un 42,07%, i el cop de burí, amb un 1,22%.Pel que fa al retoc simple, el tipus primari predominant és el dels gratadors

(41,93% del total de peces amb retoc simple); segueixen en importància el grup deles rascadores (30,11%), el dels denticulats (27,42%) i el de les puntes (0,54%).Dins el retoc abrupte domina el grup dels elements de dors, amb un 92,02% del

total dels abruptes. La resta de percentatge està representat pels grups de les trunca-dures i el dels abruptes indiferenciats, amb un 6,52% i un 1,45% respectivament.Dels elements de dors, els més representats són les làmines de dors (47,10% del to-tal del retoc abrupte) i les puntes de dors (42,03%); es constata també la presènciade bipuntes de dors (2,90%).El total de nuclis recuperat és de 80 exemplars, i de l’estudi es desprèn que l’ex-

plotació desenvolupada a l’hora de crear el conjunt lític és majoritàriament longitu-dinal. Òbviament, aquesta constatació ens mostra una total especialització cap a unatalla de suports laminars.La configuració d’aquest tipus de talla és predominantment unipolar, amb una

representació del 68,8% del total. La configuració bipolar, la segueix en segon lloc,amb un 25,9%, mentre que la multifacial és la menys representada (5,1%).Cal assenyalar que en aquest conjunt industrial que estudiem no es constata cap

percussor. L’anàlisi dels estigmes de talla de les peces, però, ens permet apuntar que


Figura 2. Balma de l’Auferí. Seqüència estratigràfica del sector II.


Figura 3. Balma de l’Auferí. Material lític (elements de dors rebaixat, gratadorsi nuclis) del sector II.

el tipus de percussor més emprat per a la talla de làmines i laminetes seria el percus-sor dur; també es constata, però, la utilització del percussor tou, sobretot per a l’ex-tracció de laminetes que provenen de nuclis laminars de tipometries molt reduïdes.Quant a l’ocupació d’aquest sector II de la balma de l’Auferí, i després

d’aquesta primera anàlisi que hem desenvolupat, creiem que es poden fer una sèriede deduccions o hipòtesis, la constatació definitiva de les quals, però, es podrà am-pliar amb els resultats de les diverses anàlisis que actualment s’estan portant aterme.2

D’entrada, podem afirmar que, per la gran quantitat de registre arqueològic ma-terial que hem recuperat, aquest indret hauria estat ocupat de forma intensiva perl’home paleolític i que podria constituir un campament base a partir del qual es por-taria a terme l’explotació de l’entorn.Pel que fa als sistemes tècnics de producció lítica d’aquestes comunitats, podem

parlar del fet que en el jaciment hem constatat els diversos estadis que conformen lacadena operativa de producció. En el primer d’aquests estadis, és a dir, en el del pro-veïment de matèria primera, cal esmentar que aquests grups exploten directamentels recursos lítics de l’entorn immediat. En el terme d’Ulldemolins, a pocs quilò-metres del jaciment, s’ubica una zona amb grans afloraments silicis. Aquests aflo-raments són erosionats pel curs del riu Montsant, les aigües del qual incorporen unanombrosa quantitat de nòduls de sílex que són transportats i dipositats en les terras-ses que aquest riu ha format al llarg del seu recorregut. A l’àrea que envolta l’Auferíes localitzen algunes d’aquestes terrasses, fet que ens fa pensar que els ocupantsd’aquesta balma es proveïen fonamentalment en aquestes fonts secundàries. Unaconstatació evident d’aquest aspecte és el resultat de l’anàlisi del caràcter corticaldel material lític recuperat: en una gran majoria de casos hem pogut comprovar quees tracta de còrtexs secundaris, la qual cosa implica que els nòduls de sílex s’hantrencat durant el transport fluvial i han adquirit pàtines. És després de la seva depo-sició fluvial que l’home els recull com a matèria primera per a l’elaboració dels seusestris. Aquesta nombrosa presència de peces amb còrtex també ens permet apuntarque aquests grups aporten aquesta matèria primera al jaciment sense un primer tre-ball de desbastament o decorticació. Creiem que aquest aspecte és determinat per laproximitat d’aquests afloraments secundaris al lloc d’hàbitat.Quant a la metodologia o tècnica de talla emprada per a l’elaboració del conjunt

industrial lític, cal esmentar que han desenvolupat un sistema de producció laminar.Ara bé, tècnicament no trobem un desenvolupament molt acurat d’aquesta tècnica,sinó que en la majoria de casos la talla de suports laminars es determina per la mor-fologia dels blocs de matèria primera triats, amb l’explotació de l’eix més llarg delvolum.Tant globalment com pel que fa al material configurat mitjançant el retoc, una

primera anàlisi ens permet comprovar una gran similitud amb el conjunt industrial


2. Els estudis especialitzats en curs són duts a terme per F. Burjachs (pal·linologia), J. Nadal (ar-queozoologia), M. Bergadà (sedimentologia) i J. Watson (malacologia i macrorestes vegetals).


Figura 4. Balma de l’Auferí. Sector III. Estructures excavades al nivell de terrassa.

d’un altre dels jaciments localitzats en aquesta àrea, l’excavació del qual ha estatduta a terme en aquests darrers anys pel nostre equip de treball des de la Universi-tat de Barcelona: ens referim concretament a la balma dels Colls. Els resultats delsestudis tipològics mostren un gran paral·lelisme quant a la composició i la distribu-ció dels diversos tipus i modus de retoc en ambdues sèries. Morfomètricamenttambé es constata aquesta similitud en la configuració d’alguns dels tipus primarisque componen els dos conjunts lítics. A més, aquesta semblança no tan sols es faevident en la configuració industrial, sinó que també l’observem en el caràcter ge-neral de l’ocupació: el mateix patró d’assentament, la mateixa importància quanti-tativa i qualitativa del material lític del registre arqueològic, etc. Davant aquestesconsideracions, i si tenim en compte que el jaciment de l’abric dels Colls ha estatdatat en 13.000 ± 1.000 BP per termoluminiscència (FULLOLA i altres, 1993) i10.950 ± 120 i 10.050 ± 85 BP per radiocarboni (BERGADÀ, ADSERIAS, FU-LLOLA: en premsa), potser es podria dir, com a hipòtesi, que l’ocupació plistocè-nica de la balma de l’Auferí correspondria a aquest mateix moment cronoculturaldel paleolític superior final o de transició cap a una primera fase dels grups de caça-dors recol·lectors que es desenvoluparan durant l’epipaleolític microlaminar.

SECTOR III. SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA I REGISTRE ARQUEOLÒGIC

L’ocupació del sector III de l’Auferí es troba a l’extrem est de la balma. El re-bliment estratigràfic presenta un seguit de nivells i estructures que tot seguit rela-cionem (de dalt a baix):

Nivell I. Nivell superficial de matriu sorrenca llimosa, de color fosc i potènciavariable. Conté material arqueològic: ceràmica a mà i algunes peces de sílex. Laseva consistència varia segons estigui o no afectat per l’aigua que s’escola per lacornisa.

Nivell II. Nivell format per un sediment de textura llimosa amb algunes sorres,de color marró clar vermellós. S’ha identificat al voltant d’una estructura de com-bustió o llar. Conté restes d’argila cuita i bastants carbons. S’hi ha identificat tambéuna segona estructura consistent en un retall de forma ovalada que talla el nivell IIIsubjacent.

Nivell III. Nivell format per sediment sorrenc molt flonjo de color gris, amb al-gun còdol provinent de l’erosió del conglomerat. Arqueològicament es tracta d’unnivell molt ric, tant pel que fa a la ceràmica a mà com pel que fa a la indústria lítica.

Nivell IV. Constitueix la base de la seqüència i es correspon al nivell de terrassadescrit al sector II.Una de les troballes realment sorprenents i importants de l’excavació d’aquests

nivells holocènics ha estat la constatació d’una complexa estructuració de l’espaid’aquests grups que ocuparen la balma. S’ha localitzat un alt nombre d’estructuresde diversos tipus (figura 4), que es poden agrupar en dos grans grups:— Estructures de petites dimensions, circulars o pseudocirculars, d’un diàmetre


que oscil·la entre 20 i 30 cm, que interpretem com a forats de pal. Estan retalladesen el nivell de terrassa i reblides pel nivell III. Algunes presentaven, a l’interior, al-guns còdols i pedres que fan pensar en reforços per aguantar un pal.— Estructures de més grans dimensions, circulars o ovalades. Es troben arran de

la paret de la balma, retallen el nivell de terrassa i estan envoltades de les estructu-res més petites anteriors. Una primera interpretació afavoriria la hipòtesi que estracti d’estructures d’emmagatzemament.L’excavació dels diversos nivells ha permès recuperar un important contingent

ceràmic, lític i ossi, fet que palesa una intensa ocupació antròpica de l’indret. L’anà-lisi de tot aquest material és actualment en fase d’estudi, per la qual cosa les carac-teritzacions següents són només una visió general del registre recuperat que ens per-met fer una primera aproximació a la cultura material d’aquests grups holocènics dela balma de l’Auferí. Val a dir que també ens centrarem en el material que prové delnivell III, ocupació que ha fornit un major i més significatiu nombre d’elements ar-queològics.


Figura 5. Balma de l’Auferí. Material lític (trepant, foliaci i rectangles) del sector III.

El conjunt ceràmic (figura 5) recuperat és format per gairebé un miler de frag-ments ceràmics que reflecteixen un gran índex de fragmentació i un component baixde formes i decoracions. Es tracta de formes senzilles, recipients hemiesfèrics i sub-esfèrics, amb vasos globulars de vora diferenciada, vasos de parets cilíndriques ivasos amb perfils en S. L’anàlisi mètrica d’aquests recipients els caracteritza majo-ritàriament com a petits i mitjans, i són molt esporàdics els recipients amb un dià-metre superior a 30 cm. Un fet que també es constata en aquest conjunt és l’existèn-cia de forats de reparació en alguns fragments ceràmics decorats. Les decoracionspresents es poden agrupar en decoracions senzilles i decoracions complexes. Lesprimeres es componen de motius impresos no cardials, incisoacanalats i decoracionsplàstiques (cordons llisos). Les decoracions complexes combinen els motius inciso-acanalats amb motius impresos i les decoracions plàstiques amb motius incisoaca-nalats o bé amb motius impresos (digitacions). Aquesta ornamentació se situa ma-joritàriament a la part superior del vas, sota la vora; els motius presenten unatendència horitzontal, i es documenta alguna sanefa horitzontal i també algun serrellvertical.És també destacable el nombrós conjunt industrial lític (figura 6), l’anàlisi del

qual mostra l’existència d’un elevat nombre d’elements laminars i d’un alt percen-tatge de peces retocades (220 útils). Tipològicament, i a grans trets, els útils queconfiguren més del 63% de la indústria retocada són els geomètrics (amb un35,5%), les làmines retocades (amb un 22,3% i caracteritzades per retocs marginalscontinus i retocs parcials unilaterals) i els perforadors trepants (5,5%). També éspresent algun element foliaci. L’observació d’aquesta repartició ens mostral’existència en el conjunt lític d’un molt elevat índex de geomètrics enfront de lesaltres categories. En els elements geomètrics dominen clarament els segments so-bre els trapezis i triangles, i són també destacables els rectangles allargats (tambéanomenats tranchants). Tecnològicament, els segments i triangles han estat confi-gurats mitjançant un retoc a doble bisell, mentre que els rectangles es realitzen ambun retoc abrupte.D’altra banda, cal assenyalar també que en tot el conjunt lític retrobat es cons-

tata una pràctica absència d’elements que reflecteixin els estadis inicials dels pro-cessos de talla, per la qual cosa podem dir que majoritàriament correspon a una fasefinal de la cadena operativa de producció lítica. Els processos de preparació inicialde la matèria s’haurien fet fora de la balma.Tot aquest registre es complementa amb la troballa d’un exemplar d’indústria

òssia, un punxó d’economia i dos objectes d’ornament sobre dentalium.Respecte a la cronologia del sector holocènic de la balma de l’Auferi —tenint

present que és en curs d’estudi—, tant les característiques de la indústria lítica (im-portància del component geomètric, presència de perforadors trepants, etc.), com lesformes i decoracions d’alguns dels vasos ceràmics, ens porten a avançar una pri-mera hipòtesi. Sembla força versemblant atribuir l’ocupació del sector III a la faseavançada del neolític antic, altrament dit, assignar-la al període epicardial-postcar-dial amb una cronologia calibrada de meitat del V mil·lenni. Ara bé, si fem cas d’al-


guns elements ceràmics, com ara els perfils en S i les impressions digitals, caldriapotser assumir una cronologia més avançada de neolític recent final (segona meitatdel IV mil·lenni cal. BC). L’anàlisi aprofundida que es du a terme del registre ho-locènic de l’Auferí esperem que ens pugui aportar una major precisió cronoculturalde l’assentament.

VALORACIONS FINALS

Després d’haver acabat les dues fases de recerca arqueològica en aquest ja-ciment, es pot afirmar que la balma de l’Auferí es confirma com un dels jacimentsimportants del patrimoni arqueològic de les terres meridionals de Catalunya. El re-gistre arqueològic documentat, molt destacable tant quantitativament com qualitati-vament, fa que l’Auferí hagi esdevingut un jaciment clau per entendre el poblamentd’aquestes àrees pels darrers grups de caçadors recol·lectors i la seva transició cap ales primeres economies de producció.Aquesta importància s’accentua davant el fet que per primera vegada s’ha loca-

litzat estratigràficament en aquesta àrea del sud interior de Catalunya un conjunt ar-queològic pertanyent a la prehistòria recent, conjunt estratificat la cultura materialdel qual permetrà resituar cronoculturalment molts del materials d’altres jacimentsd’aquestes àrees que provenen o d’excavacions antigues o de tallers de superfície(amb la problemàtica que aquests comporten).La cultura material recuperada, tant la del nivell del plistocè final com la dels ni-

vells holocènics, té un caire bastant excepcional i la seva anàlisi aprofundida de bensegur que permetrà la caracterització tecnocultural d’aquestes comunitats que vivieni explotaven aquest medi muntanyenc de la vall del Montsant.


Figura 6. Balma de l’Auferí. Material ceràmic del sector III.

BIBLIOGRAFIA

ADSERIAS, M.; BARTROLÍ, R. (1990) Memòria de la prospecció d’urgència realitzada al’àrea de l’embassament de Margalef de Montsant, Ulldemolins i la Morera del Montsant(Priorat, Tarragona). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. [Inèdit.]

ADSERIAS, M.; BARTROLÍ, R.; DOCE, R.; GAMARRA, A.; FARELL, D.; GARCÍA, S.(1993) Balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat). Memòria de l’excavació arque-ològica d’urgència de 1992. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. [Inèdit.]

BARTROLÍ, R.; ADSERIAS, M.; CEBRIÀ, A.; FARELL, D.; GAMARRA, A.; MIRÓ, J. M.(1994) Informe de l’excavació arqueològica d’urgència de 1994 (2a fase) a la balma de l’Au-ferí (Margalef de Montsant, Priorat). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.Inèdit.

BERGADÀ, M.; ADSERIAS, M. i FULLOLA, J. M. «Abric dels Colls (Margalef de Montsant,Priorat)». A: Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1990-1992. Servei d’Ar-queologia de la Generalitat de Catalunya. [En premsa.]

FULLOLA, J. M.; BARTROLÍ, R.; BERGADÀ, M.; DOCE, R.; GARCIA-ARGÜELLES, P.;NADAL, J.; RODÓN, T.; ADSERIAS, M.; CEBRIÀ, A. (1993) «Nuevas aportaciones al co-nocimiento del Paleolítico superior en las comarcas meridionales y occidentales de Cataluña».A: FUMANAL i BERNABEU (ed.) Estudios sobre Cuaternario. Universitat de València, p.239-247.


INTRODUCCIÓ

El jaciment del barranc d’en Fabra es troba al marge dret del curs inferior del’Ebre, pròxim al delta, dins el terme municipal d’Amposta i a la comarca del Mont-sià. Està ubicat en el promontori de la Carroba, elevació que perllonga al sud del’Ebre el braç marítim de la serralada Prelitoral catalana i l’uneix amb les serres delMontsià i de Godall.

L’any 1972 V. Baldellou publicà un article sobre sepultures que havien estat ex-cavades per un afeccionat en aquest jaciment (BALDELLOU, 1971-1972), les qualshan rebut atribucions cronològiques diferents, i avui són situades en un neolític an-tic epicardial-postcardial (BOSCH et al. 1991). Aquest precedent motivà que, quanl’any 1989 es va fer públic el projecte de rectificació i eixamplament del trajecte en-tre Tortosa i Amposta de la carretera nacional TV-3443, segons el qual s’havia deconstruir una variant pel barranc d’en Fabra, el Servei d’Arqueologia decidís efec-tuar-hi excavacions de salvament.

L’objectiu inicial era localitzar i excavar les restes de la necròpolis neolíticaque s’hi suposava. Aquests treballs es dugueren a terme de forma intermitent du-rant els anys 1989 i 1990. Inicialment van ser dirigits per A. Forcadell, M. M. Vi-

El barranc d’en Fabra(Amposta, Montsià):un assentament neolític a l’aire lliure

JOSEP BOSCH ARGILAGÓS*, MARIA DEL MAR VILLALBÍ PRADES**,ANTONI FORCADELL VERICAT**

* Museu de Gavà,** Museu del Montsià

llalbí i J. García; en una segona fase dels treballs, ho van fer A. Forcadell,M. M. Villalbí i J. Agraz. J. Bosch, llavors conservador del Museu del Montsià,col·laborà també en els treballs de camp. L’estudi posterior i la coordinació de lesdiferents anàlisis especialitzades que s’han efectuat, així com la redacció de lamemòria de les excavacions, han estat realitzats per J. Bosch, A. Forcadell iM. M. Villalbí (1993).

Amb la intervenció d’urgència al barranc d’en Fabra, es van practicar a tot elllarg de l’àrea afectada 18 sondeigs, dels quals només un va proporcionar vestigisarqueològics: restes lítiques i ceràmiques que, per la seva factura i decoració, es po-dien adscriure al neolític antic. També s’aplicaren sistemes de prospecció geofísica,sense resultats positius. No va ser descoberta cap resta funerària, llevat de la troba-lla superficial d’algunes restes antropològiques, fragments de ceràmica i denes depetxina.

Posteriorment s’amplià el sondeig que havia proporcionat restes a una superfíciede 8 m2, i es va comprovar que el jaciment localitzat era encara major. Ambl’objectiu de determinar l’extensió i la potència estratigràfica, i abans d’abordarl’excavació en extensió, a partir de l’àrea coneguda es van obrir dues rases perpen-diculars. Tot seguit s’inicià una tercera rasa que havia de resseguir el perímetre deljaciment, unint els extrems de les dues anteriors. Aquests treballs van descobrir di-ferents estructures, que apareixien, però, de forma parcial i inconnexes.

Un cop fet això, i a causa de problemes pressupostaris, l’excavació va ser atu-rada uns quants mesos, en espera de poder reprendre-la. De forma imprevista, però,s’inicià la construcció de la carretera, la qual va poder ser interrompuda temporal-ment, però no el temps suficient per efectuar l’excavació completa. S’efectuà unabreu intervenció, dirigida únicament a resoldre alguns problemes sobre l’entitat deles estructures anteriorment descobertes. Al final de la intervenció, la superfície ex-cavada va ser aproximadament un 20%, del total dels 1.032 m2 estimats per al ja-ciment.

Davant la impossibilitat d’excavar en extensió a tot el jaciment, es van realitzarfotografies aèries per intentar relacionar entre elles les estructures conegudes a par-tir de les excavacions, i poder fer una estimació de la morfologia general de l’as-sentament neolític.

Al barranc d’en Fabra, donada l’absència de vegetació, la captació òptica de res-tes arqueològiques des de l’aire es podia produir a partir de: efectes de llums i om-bres per l’existència de microrelleus, diferents coloracions del terreny degudes a lesconstruccions enterrades, variacions en la ductilitat als canvis de temperatura entreles estructures enterrades i el sediment. Per tot això calia: fer les fotografies ambllum lateral que produís ombres llargues que accentuessin els microrelleus i facili-tessin la seva captació; utilitzar pel·lícula capaç de registrar variacions en la colora-ció superficial del terreny; utilitzar pel·lícula sensible a l’infraroig i en un momentdel dia durant el qual els canvis de temperatura fossin el més accentuats possibles,d’aquesta forma les diferents reaccions del sediment i de les restes enterrades po-dien ser més ben captades.

52 J. BOSCH ARGILAGÓS, M. DEL MAR VILLALBÍ PRADES ANTONI FORCADELL VERICAT

En funció d’aquestes premisses: el moment del dia triat per a la realització de lesfotografies va ser el matí, poc després de la sortida del sol, i s’utilitzà pel·lícula enblanc i negre sensible a l’infraroig i també pel·lícula de diapositiva en color.

Un cop efectuades les excavacions referides i les fotografies aèries, el jacimentva ser cobert amb terra i al seu damunt es va construir la carretera projectada.1

RESULTATS

Anàlisi antracològica

L’excavació va proporcionar un nombre considerable de restes de fusta carbo-nitzada que, un cop estudiades per M. T. Ros, han permès a aquesta autora obteniralgunes dades sobre la vegetació existent a l’entorn de l’assentament del barrancd’en Fabra durant el neolític antic final.

EL BARRANC D’EN FABRA: UN ASSENTAMENT NEOLÍTIC A L’AIRE LLIURE 53

1. Les excavacions van ser finançades per la Diputació de Tarragona i per la Generalitat de Catalunya,mentre que les fotografies aèries ho van ser per l’Ajuntament d’Amposta.

Figura 1. Fotografia aèria del barranc d’en Fabra (Autor: Josep Colomer).

En l’anàlisi dels 187 carbons s’han identificat 12 tàxons arbori-arbustius, la ma-joria corresponen a arbrets i espècies arbustives: Quercus coccifera (garric), Oleaeuropaea (ullastre-olivera), Erica sp (brucs), Rosmarinus officinalis (romaní), Ulexparviflorus (gatosa), Pistacia lentiscus (llentiscle), Cistus sp (estepes), Chamaeropshumilis (margalló), Juniperus sp (sabina-ginebre-càdec), l’única espècie pròpiamentarbòria del conjunt és Pinus halepensis (pi blanc), s’han identificat també carbonsde Viscum sp (vesc), planta parasitària, i algunes espècies de lleguminoses de deter-minació incerta per la similitud de trets anatòmics dins la família.

El conjunt arbustiu integrat per llentiscle, garric, margalló, ullastre, brucs, Juni-perus, amb estrat arbori de pi blanc, és indicatiu de l’existència d’una vegetació demàquia litoral (Oleo-ceratonion) amb garric i margalló (Querco-Lentiscetum).

La troballa de carbons de romaní, estepes, gatosa i altres lleguminoses, denotacerta alteració de les comunitats de màquia, deguda segurament a la incidència hu-mana. Els taxons citats són plantes pròpies de formacions secundàries de brolla iprosperen allà on han estat degradades les comunitats climàciques. Es tractariad’una brolla de Rosmarino-Ericion.

Segons l’anàlisi antracològica, el paisatge vegetal a l’entorn del barranc d’en Fa-bra durant la seva ocupació neolítica devia ser, doncs, dominat per un dens mantellarbustiu tipus màquia litoral, amb aspecte segurament de bosquet i clapejat de piblanc. Aquest mantell de vegetació natural devia estar localment alterat per la pres-sió antròpica, que propiciava l’extensió d’una vegetació esclarissada tipus brolla(ROS 1993).

Condicions de l’assentament

Les restes arqueològiques que constitueixen l’hàbitat del barranc d’en Fabra estroben, concretament, a la capçalera del barranc del mateix nom, sense ocupar-ne,però, la part superior. Es construí exposat al nord, fet estrany ja que els vessants sep-tentrionals són els més freds i a la regió del baix Ebre estan esventats per un mestralintens i de vegades violent. És possible, però, que d’aquesta manera es protegís l’hà-bitat d’elements nocius de la zona litoral.

El territori potencial d’explotació està format de terrenys predominantmentplans, inclou la línia de costa, el riu Ebre i la seva desembocadura. Pel que fa a lespossibles fonts de matèries primeres s’hi troben: argileres a les formacions sedi-mentàries i dipòsits amb sílex a les terrasses quaternàries.

Terrenys potencialment agrícoles són els al·luvions recents de la terrassa con-tigua al riu i del delta, amb sòls de tipus sorrenc-llimós, lleugers, no adhesius ipermeables. Els llocs de pastura potencial eren: la muntanya pròxima, amb pastures


2. Un estudi més extens de les condicions d’assentament de l’hàbitat del barranc d’en Fabra es pot trobara CANO; PALLARÉS; PANDOS (en premsa) i a BOSCH; FORCADELL; VILLALBÍ (en premsa).

3. Una descripció i argumentació de les estructures d’hàbitat d’aquest jaciment ha estat publicada aBOSCH; FORCADELL; VILLALBÍ (1992).

de sotabosc en els llocs més frescals; la plana immediata, com hem vist amb cobertavegetal de màquia i brolla, apta per a animals sobris i resistents; els aiguamolls, es-pecialment aptes per als bovins.2

Estratigrafia general

Amb les excavacions efectuades han estat reconeguts els següents nivells:— III. Nivell natural format per argila o tapàs, segons els sectors; constitueix la

base de l’assentament, que va ser condicionada i a sobre de la qual s’edificaren lesestructures.

— II. Nivell format durant l’ocupació de l’hàbitat, per sedimentació i per con-taminació de l’infrajacent a la vegada , i que inclou les restes d’estructures conser-vades in situ.

— I. Nivell format en enfonsar-se les parts elevades de les construccions, estàconstituït per les restes d’aquestes.

— Superficial. Nivell que correspon al sòl de cultiu modern.Tant el nivell II com l’I corresponen al mateix període, d’això es dedueix que el

poblat es construí, habità i destruí en la mateixa etapa neolítica.

Estructures

L’excavació i les fotografies aèries han proporcionat diversos vestigis significa-tius per a l’estudi de les estructures d’hàbitat:3

— Condicionament del terreny (anivellament del subsòl, retalls en el tapàs i fo-rats de pal).

— Rubefacció de sediment i de pedres.— Evidència de patrons i constants mètriques en pedres, resultat d’una selecció

i fractura intencionades.— Abundància de carbons i cendres, que es relacionen amb estructures de com-

bustió, cobertures i sosteniments vegetals d’estructures d’hàbitat.— Restes de fang compactat i mesclat amb grava que recorda la tàpia.— Alineacions de pedres que defineixen murs rectilinis i curvilinis; es tracta de

construccions de pedra en sec, disposada en parament senzill o doble, del qual no-més s’ha conservat una filada.

— Agrupacions de pedres en forma de corona, aïllades o dins d’un mur, que as-senyalen forats de pal.

— Gran concentració superficial de pedres en disposició horitzontal que formenun enllosat.

— Les fotografies aèries ens mostren uns contorns el·líptics i circulars, dins d’unperímetre més gran que té unes dimensions, en els eixos, de 43 m x 24 m i una su-perfície de 1.032 m2; en aquests dissenys s’inscriuen les estructures descobertesamb les excavacions.

A partir de l’anàlisi conjunta d’aquests diferents vestigis, plantegem l’existència


d’un hàbitat a l’aire lliure, amb construccions perdurables, que inclouria les següentsestructures:

Clos: Mur que delimita i defineix el perímetre de l’hàbitat; se n’ha conservat elsòcol de pedres treballades, disposades en doble parament i reompliment intern depedruscall, té una amplada de 50 cm.

Cabanes: Ens referim al que creiem que són les unitats d’habitació més simples.Estan formades per uns contorns el·líptics, que corresponen a parets amb la base depedra i construïdes sense fonaments, i per uns pals clavats sobre l’eix major, elsquals devien sostenir la coberta. Tots els contorns tenen unes dimensions semblants(6 m x 4 m), i estan orientats predominantment en sentit nord-oest-sud-est,d’aquesta manera oferien una resistència mínima al mestral, com hem vist, freqüenti intens a la regió. Les fotografies aèries ens permeten identificar un total de nou ca-banes.

Estructures de combustió: La majoria de les cabanes tenen al sud un cerclemenor, dels quals només s’excavà el situat al costat est de l’assentament, adossat ala línia del recinte extern. El forma una franja semicircular de pedres planes i grava,que té un perfil intern regular de 90 cm de diàmetre. A l’interior la terra està moltcompactada, i el sediment immediat conté masses d’argila amb indicis de rubefac-ció i un elevat nombre de cendres i carbons. La interpretació que proposem és lad’una estructura de combustió, en la qual el basament de pedres podia actuar com aradiador, i que, donada la regularitat de la concavitat interna que suggereix una cú-pula, podia ser del tipus forn.

Enllosat: Estructura el·líptica de 3,5 m x 3 m, formada per diverses capes de pe-dra disposades planes, amb un gruix d’uns 20 cm i recolzades sobre el tapàs; algu-nes estaven clavades verticalment de manera que fixaven les altres. Al centre hi ha-via un buit, més o menys circular i d’uns 20 cm de diàmetre, que contenia restes defusta carbonitzada, i que interpretem com un forat de pal. La funció d’aquest enllo-sat pot relacionar-se amb l’emmagatzematge de matèries o productes aïllats del terra.

Ceràmica

L’excavació al barranc d’en Fabra va proporcionar 253 fragments de ceràmicainforme i 54 amb forma, en general de petites dimensions. Hi són representats set ti-pus de vora: secant inclinada a l’exterior amb perfil exterior arrodonit còncau i llaviarrodonit engruixit, amb perfil rectilini i llavi aplanat oblic a l’exterior, i amb perfilexterior arrodonit convexe i llavi arrodonit; secant vertical amb perfil rectilini i llaviarrodonit o aplanat oblic a l’exterior o a l’interior; secant inclinada a l’interior ambperfil rectilini i llavi arrodonit. Distingim fons pla i bombat, i nanses de cinta i desecció arrodonida. Les formes senceres són senzilles, sense carena: vasos tancats, enun cas amb coll diferenciat de tipus convergent, i oberts, amb perfil rectilini paral·lelo divergent. Poden tenir les superfícies allisades o polides.

Pel que fa a les decoracions, distingim: incisions de línies horitzontals que sepa-ren camps amb impressions (punts o trets curts); cordons llisos horitzontals, de sec-



Fifura 2. Ceràmica: 1, 2, 3, 4; indústria lítica: 5, 6, 7; utillatge polit: 8, 9 (E 1:1,5) (Dibuix deMaria Josep Bel).

ció triangular o arrodonida, freqüentment en un nombre superior a 1 i paral·lels; re-lleu en forma de quart de lluna minvant; i decoració pentinada o raspallada.

Indústria lítica

En la indústria lítica estudiada observem les següents característiques tècniquesi morfològiques, en part semblants a les d’altres conjunts lítics inclosos dins d’unmateix marc cronològic i cultural: a) rudesa i atipisme generals; b) ús gairebé ex-clusiu del sílex; c) domini d’un sílex de qualitat dolenta o mediocre associat a untreball tosc, per sobre d’un altre de qualitat més bona associat a un treball acurat;d) importància del component laminar; e) tria de làmines com a suport de gran partde l’utillatge retocat; f) direcció de bona part de la producció d’utillatge a l’obtencióde peces estàndard emmanegables en sèrie; g) heterogeneïtat formal pel que fa a pe-ces com gratadors i denticulats.

Utillatge polit

S’han estudiat 21 objectes de pedra calcària, 11 de sorrenca i 1 de quars. Unapart degueren ésser utilitzats sense una transformació prèvia de la matèria primera,d’altres van ser conformats abans (talla, picotejat i poliment). Els senyals d’elabo-ració acostumen a ser presents en tota la superfície dels objectes, si bé en alguns ca-sos s’observa un tractament només parcial. Predomina la forma ovoide amb seccióplanoconvexa.

Basant-nos en la morfologia, les dimensions i els senyals d’ús, hem classificatels estris polits en peces repercutores i percutores. Entre les primeres distingim mor-ters, i entre les segones polidors, trituradors i mans de mola. Algunes peces presen-ten una funció doble, combinant aquestes tres últimes.

Alguns dels estris, per les seves característiques, els relacionem més amb el tre-ball artesanal (acabat ceràmic, polit de denes de petxina, etc.) que amb el processa-ment d’aliments.

Materials malacològics

Es van recuperar 10 valves de mol·lusc, 3 denes de collar i diversos fragments.Les espècies que predominen són el Glycymeris i, en menor proporció, la Cerasto-derma glaucum.

Les espècies trobades són comestibles, però l’escàs nombre d’individus apare-guts sencers és indicatiu del fet que no són part bàsica d’una dieta alimentària, sinómés aviat un complement. D’altra banda, la majoria dels fragments són retalls delmarge exterior de la valva, mentre que no n’hi ha cap de la part central. Aquest fet,


4. Una contextualització d’aquesta datació al costat d’altres de la regió pot trobar-se a Bosch (1993:55).5. Agraïm a X. Clop la calibració d’aquesta datació.

juntament amb la presència de denes de petxina en el mateix assentament i en elsnombrosos sepulcres de la mateixa època a la zona, ens fa pensar en un treball de lapetxina i en l’elaboració d’aquest ornament en el mateix poblat.

CRONOLOGIA

L’anàlisi radiocarbònica efectuada sobre una mostra de carbó, procedent de l’in-terior del que hem interpretat com un forat de pal, i que correspon a la part enterradadel puntal d’una de les cabanes, ha proporcionat la següent datació absoluta:4

Beta-61490: 5880 ±110 BP (3930 ±110 aC). La calibració segons Stuiver/Pear-son (1986) d’aquesta datació és:

1 sigma: 4900 (4785) 4650 CAL BC 100%2 sigma: 5040 (4785) 4510 CAL BC 100%.5

No és contrària a aquesta datació absoluta la relativa que es pot establir a partirde les decoracions de les ceràmiques:

— Incisions i impressions combinades.— Cordons llisos, freqüentment en un nombre superior a 1 i en disposició ho-

ritzontal i paral·lela.— Relleu en forma de quart de lluna minvant, molt poc freqüent i del qual no

hem trobat paral·lels a Catalunya.— Pentinats o raspallats.

ECONOMIA I SOCIETAT

Les excavacions al barranc d’en Fabra no han proporcionat indicis directes decap activitat encaminada a l’obtenció d’aliments. Els mostratges efectuats perR. Buxó buscant restes paleocarpològiques han resultat negatius, les restes mala-cològiques semblen ser degudes a una activitat tècnica i no subsistencial, i no hanaparegut altres tipus de restes de fauna. L’única dada que pot reflectir una activitateconòmica és l’alteració del medi vegetal proper a l’hàbitat detectada per l’anàlisiantracològica, la qual podia haver resultat de pràctiques agropecuàries.

En l’aspecte social, creiem que les característiques sòlides de les estructuresd’aquest jaciment suggereixen un relatiu sedentarisme de la població i una residèn-cia agrupada. Ara bé, no creiem que pugui veure’s una finalitat defensiva darrere dela construcció d’un recinte com el documentat. Podia respondre a d’altres factorscom el tancat i la preservació del bestiar i béns, la recerca d’una unitat a través dela concentració territorial, o la necessitat de marcar el límit entre el món habitat i elno habitat.


CONSIDERACIONS FINALS

Per finalitzar exposem les reflexions suscitades per l’aparició de ceràmiquespentinades en aquest jaciment. Amb antelació a la seva excavació semblaven deli-mitades en dues àrees geogràfiques: una llevantina, entre el riu Xúquer i el cap de laNao, i l’altra catalana, centrada a la comarca del Penedès.

Els jaciments de l’àrea llevantina on han estat trobades són: la cova de la Cocina(Dos Aguas) i la cova de les Cendres (Teulada). En aquesta s’observa que el penti-nat adquireix importància a final del V mil·leni aC i contribueix a definir un horitzópropi al primer terç del IV (neolític IC). La datació dels inicis d’aquesta etapa és3879 ±130 aC (BERNABEU, 1989:120; BERNABEU, 1991:64).

A Catalunya l’horitzó de les ceràmiques pentinades, dit també Molinot, va seridentificat amb treballs efectuats en els anys anteriors al 1980 com a cultura dife-renciada a partir d’alguns jaciments del Penedès (MESTRES, 1981:111, 112). Lesprimeres datacions absolutes obtingudes van ser les de les coves del Toll (GUI-LAINE et al., 1981), can Sadurní (EDO et al., 1986), del Frare (MARTÍN et al.,1981, 1985) i de la Font del Molinot (BALDELLOU et al., 1975), a les quals es vanafegir d’altres: Turó de la Font del Roure (MESTRES; SOCIAS; SENABRE, com.pers.), Hort d’en Grimau (MESTRES, com. pers.), Pujolet de Moja (MESTRES;SOCIAS; SENABRE; MORAGUES; RIBÉ, com. pers.) i mines prehistòriques deGavà (BOSCH; ESTRADA, 1994:255). Evidencien un desenvolupament per aquesthoritzó no anterior al 3700 aC, amb una presència màxima entorn al 3400, arribantfins passat el 3000.

A la regió de l’Ebre, a més del barranc d’en Fabra, el jaciment de Riols I (Me-quinensa), també ha proporcionat ceràmiques pentinades. Es tracta d’un assenta-ment a l’aire lliure, amb una ocupació que va des del 4090 ±100 aC fins al 3000±300 aC (ROYO GÓMEZ, 1992:305, 306 i 308).

Des del nostre punt de vista, aquests dos jaciments de la zona de l’Ebre aportennovetats remarcables al panorama del neolític de les ceràmiques pentinades:

— Representen un punt intermedi entre les dues regions on semblaven aparèixerfins ara i, amb això, una major dispersió pel litoral valencià i català que creiem quepot suggerir una certa unitat en el Neolític postcardial del llevant de la penínsulaIbèrica.

— Reforcen la idea de la major antiguitat del fenomen de les ceràmiques penti-nades en latituds més meridionals, així com d’un arrelament peninsular per a lamoda d’aquesta decoració. Amb això reprenem el que J. Guilaine (1976:46) deia apropòsit de la Font del Molinot; segons aquest autor, hi apareixia una fàcies epicar-dial, amb decoració ceràmica de cordons i superfícies pentinades, que semblavaaproximar-se a un ambient cultural més meridional (Cocina IV).


BIBLIOGRAFIA

BALDELLOU, V. (1971-1972) «La necrópolis prehistórica del “Barranc d’en Fabra” (Am-posta)». A: Boletín Arqueológico de Tarragona. Estudis dedicats a la memòria de MossènJoan Serra i Vilaró, fasc. 113-120, p. 41-49.

BALDELLOU, V.; GUILAINE, J.; MESTRES, J.; THOMMERET, Y. (1975) «Datations C14 dela grotte de la Font del Molinot». A: Pyrenae, 11, p. 151-153.

BERNABEU, J. (1989) La tradición cultural de las cerámicas impresas en la zona oriental de laPenínsula Ibérica. Servicio de Investigación Prehistórica, Serie de Trabajos Varios, núm. 86,Diputación Provincial de Valencia.

BERNABEU, J. (1991) «La seqüència cultural neolítica i l’economia de subsistència». A:MARTÍ; JUAN-CABANILLES; BERNABEU, 1991, p. 63-66.

BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALBÍ, M. M.; MARTÍNEZ, J. (1991) Arqueologia al cursinferior de l’Ebre. Memòria inèdita de l’Ajut per al desenvolupament de programes de re-cerca comarcal, ACOM, CIRIT.

BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALBÍ, M. M. (1992) «Les estructures d’hàbitat a l’assenta-ment del Barranc d’en Fabra (Montsià)». A: 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia dePuigcerdà, Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya, Puigcerdà i Andorra, 1991,p.121-122.

BOSCH, J. (1993) «Cronologia prehistòrica al curs inferior de l’Ebre. Primeres datacions abso-lutes». A: Pyrenae, núm. 24, p. 53-56.

BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALBÍ, M. (1993) Memòria dels treballs ar-queològics realitzats al jaciment del Barranc d’en Fabra. Amposta-Montsià. [Inèdit.]

BOSCH, J.; ESTRADA, A. (1994): «El Neolític postcardial a les Mines Prehistòriques de Gavà(Baix Llobregat)». A: Rubricatum, Revista del Museu de Gavà, núm. 0.

BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALBÍ, M. M. «El Barranc d’en Fabra, asentamiento de ini-cios del IV milenio aC. en el curso inferior del Ebro». A: I Congrés del Neolític a la Penín-sula Ibèrica. Formació i implantació de les comunitats agrícoles, Gavà-Bellaterra, 1995. [Enpremsa.]

CANO, J. P.; PALLARÉS, M.; PANDOS, E. «Barranc d’en Fabra, Molló de la Torre i Cova delVidre: una proposta d’anàlisi territorial». A: XXXVII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos,Amposta, 1991. [En premsa.]

EDO, M.; MILLAN, M.; BLASCO, A.; BLANCH, M. (1986) «Resultats de les excavacions de laCova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat)». A: Tribuna d’Arqueologia, 1985-1986, p.33-41.

GUILAINE, J. (1976). «La neolitización de las costas mediterráneas de Francia y España». A:Cuadernos de Prehistoria y Arqueolgía Castellonense, 3, p. 39-50.

GUILAINE, J.; LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M. A.; VAQUER, J. (1981) «Lacova del Toll (Moià, Barcelona)». A: El Neolític a Catalunya, Taula Rodona de Montserrat.1980, p. 113-121.

MARTÍ, B.; JUAN-CABANILLES, J.; BERNABEU, J. (1991) «El Neolític de l’est i el sud pe-ninsular». A: Cota Zero. Dossier. Agricultura: Orígens, adopció i desenvolupament, núm. 7,p. 58-67.

MARTÍN, A.; GUILAINE, J.; THOMMERET, J.; THOMMERET, Y. (1981) «Estratigrafía y da-taciones C14 de la Cova del Frare de St. Llorenç del Munt (Matadepera, Barcelona)». A: Zep-hirus, XXXII-XXXIII, p. 101-111.

MARTÍN, A.; BIOSCA, A.; ALBAREDA, M. J. (1985): «Excavacions a la Cova del Frare (Ma-tadepera, Vallès Occidental). Dinàmica ecològica, seqüència cultural i cronologia absoluta».A: Tribuna d’Arqueologia, 1983-1984, p. 91-104.

MESTRES, J. (1981) «Neolític Antic al Penedès». A: El Neolític a Catalunya, Taula Rodona deMontserrat, 1980, pp.59-68.

ROS, M. T. (1993) «Anàlisi antracològica del Barranc d’en Fabra (Amposta-Montsià)». A:


BOSCH; FORCADELL; VILLALBÍ, 1993.ROYO, J. I.; GÓMEZ, F. (1992) «Riols I: un asentamiento neolítico al aire libre en la confluen-

cia de los ríos Segre y Ebro». A: Aragón/Litoral mediterráneo. Intercambios culturales du-rante la Prehistoria, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1990, p. 297-308.


INTRODUCCIÓ

Durant els proppassats mesos de gener, febrer, març i abril de 1994 el Serveid’Anàlisis Arqueològiques de la Universitat Autònoma de Barcelona va efectuartot un seguit de tasques de prospecció i excavació arqueològica, conduïdes pelServei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,als jaciments afectats pel traçat de la Ronda sud de Granollers: Cal Jardiner I, CalJardiner II (Granollers, Vallès Oriental) i Camí de Can Grau (La Roca del Vallès,Vallès Oriental) (Figura. 1). Aquest projecte es va finançar a partir de l’1%cultural de l’esmentat projecte viari.2 El projecte de construcció d’aquesta obrad’infraestructura pública afectava diverses zones d’interès arqueològicidentificades a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic del Servei d’Arqueologia delDepartament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet motivà larealització de tot un seguit de treballs encaminats a valorar els indicis recollits enl’esmentat Inventari del Patrimoni Arqueològic.A partir de les dades extretes en els treballs de prospecció,3 es procedí a

l’excavació de cadascun dels jaciments. Aquest treball de camp va permetredocumentar i recuperar dades d’un conjunt de fosses força arrasades possiblementrelacionades amb un assentament prehistòric situat sobre Cal Jardiner I i Cal

Excavacions a la ronda sud de Granollers:La necròpolis del camí de Can Grau(la Roca del Vallès, Vallès Oriental)

ROSER POU I CALVET1, MIQUEL MARTÍ I ROSELL1,XAVIER CARLÚS I MARTÍN1 i ELISENDA VIVES I BALMAÑA

1. Servei d’Anàlisis Arqueològiques, Universitat Autònoma de Barcelona.2. El Museu de Granollers es va fer càrrec de part del cost de la restauració del material ceràmic dels

enterraments.3. Volem agraïr al Sr. Emili Ramon les seves informacions sobre la zona prospectada, així com la seva

disponibilitat per acompanyar-nos a les primeres visites al terreny.

Jardiner II. Els artefactes recollits dins les fosses, bàsicament ceràmica, vinculenles estructures, cultural i cronològicament, al neolític final-calcolític.D’altra banda, l’excavació del jaciment del Camí de Can Grau (la Roca del

Vallès, Vallès Oriental), va ser la que va proporcionar resultats més interessantsper a la reconstrucció historicoarqueològica del sector central del Vallès Oriental.Es documentà una important necròpoli prehistòrica de sepulcres de fossa delneolític mitjà-recent, una sèrie de fosses atribuïbles al neolític final-calcolític i al’edat del bronze, i un conjunt d’estructures d’època romana de l’alt imperi,relacionades amb el medi rural de la Valldarió.Les dades que ens aporta l’estudi de la necròpolis del Camí de Can Grau,

presentades en aquesta TRIBUNA, permetran aprofundir en aspectes tantimportants com el coneixement de l’arquitectura funerària, l’evolució del rituald’enterrament i el context socioeconòmic d’aquests grups humans.

LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU

Al jaciment arqueològic del Camí de Can Grau es van poder documentar untotal de 24 estructures d’enterrament que pertanyen cronològicament iculturalment al neolític mitjà-sepulcres de fossa (Fig. 2). D’aquestes 24estructures, 9 estan incloses en el tipus constructiu 4: estructures quadrangularsamb sepulcre desplaçat des del centre cap a un extrem on desenvolupen un absis, i13 al tipus 5b: estructures d’accés en pou circular i cambra lateral absidal tangental pou (Fig. 3).Les 2 restants no es poden adscriure a cap tipus constructiu a causa del grau

d’arrasament. Les seves dimensions oscil·len entre els 180 cm x 140cm x 30 cm iels 213 cm x 190 cm x 105 cm en les estructures del tipus 4 i els 130 cm x 115 cmx 18 cm i 373 cm x 213 cm x 120 cm de les estructures del tipus 5b. Aquestesdimensions estan relacionades amb l’edat i les mides dels individus; elsenterrament infantils són els més petits tant en un tipus com en l’altre.Aquesta distinció en el tipus constructiu s’ha fet a partir de la tipologia

establerta pels sepulcres de fossa a partir de les últimes excavacions a la bòbilaMadurell (St. Quirze del Vallès) (BORDAS et alii, 1993; POU et alii, 1994).La documentació, al Camí de Can Grau, d’aquestes dues formes constructives

complexes ha permès redefinir l’esmentada tipologia (MARTÍ et alii, en premsa).La bona conservació dels sepulcres va permetre la documentació de totes lesestructures i definir tant les estructures d’accés com les cambres sepulcrals.La distribució espacial de les sepultures segueix un patró diferenciat per als

dos tipus constructius. Les estructures del tipus 4 es localitzen a l’extrem est deljaciment (zona 1), mentre que les sepultures del tipus 5b estan agrupades al’extrem oest (zona 2) (Fig. 2). Tant les unes com les altres segueixen la mateixaorientació NE-SW, però es distingeixen per la diferent orientació de la cambra:tipus 4 NE-SW i tipus 5b NW-SE. En cap cas trobem diferents estructures que se

64 R. POU i CALVET, M. MARTÍ i ROSELL, X. CARLÚS i MARTÍN,.i E. VIVES I BALMAÑA

sobreposin malgrat l’alta densitat que presenten. Aquest fet, juntament amb algunsexemples de veritables amuntegaments de pedres i algunes reutilitzacions, mostrencom les sepultures havien d’estar senyalitzades a l’exterior. Aquesta senyalitzaciótambé queda reflectida en algunes estructures on hi ha mostres evidents deremoció antiga, ja que les restes òssies es troben disperses. Normalment esconserven en connexió les extremitats inferiors, mentre que parts del tronc i craniestan en desconnexió a causa possiblement del fet que les restes d’aixovar estroben en aquesta zona. Aquestes mostres de possibles remocions no es

EXCAVACIONS A GRANOLLERS: LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU 65

Figura 1. Situació dels jaciments de la Ronda Sud de Granollers

documenten a les sepultures del tipus 5b.En el conjunt de la necròpolis no només hem de distingir les estructures segons

la morfologia, sinó que cal destacar les diferències existents tant en l’orientació del’estructura, ja esmentada anteriorment, com en la disposició dels individus dins latomba i les característiques pròpies dels aixovars. Aquests aspectes fan que esdocumenti a la necròpolis del Camí de Can Grau, una variació pràcticament total.

ASPECTES DIFERENCIADORS

La disposició de l’inhumatZona 1 (tipus 4): Els inhumats estan orientats NE-SW amb el cap al NE. Se

situaven amb l’esquena plana a terra amb les extremitats superiors i inferiorsflexionades. Aquestes últimes, per raons postdeposicionals, havien basculat cap adreta o esquerra indistintament.

Zona 2 (tipus 5b): Els inhumats estan orientats NW-SE amb el cap al SE. Entots els casos el cos es disposa totalment estirat amb l’esquena plana a terraocupant la totalitat del sepulcre. En alguns casos, però, les extremitats, tantinferiors com superiors, poden trobar-se lleugerament flexionades.L’aixovar es localitzà a la part alta del cos, tant en els enterrament d’aquesta

zona com en la zona 1.

Les reutilitzacionsZona 1 (tipus 4): Les reutilitzacions d’aquestes estructures per a posteriors

enterraments no han conservat la primera inhumació; queden arraconades lesrestes òssies al fons de l’estructura, i és l’últim inhumat el que conserva laconnexió i la disposició original. En cap cas es documenten inhumacions doblessimultànies.

Zona 2 (tipus 5b): Les reutilitzacions de les estructures d’aquesta zona noafecten ni la conservació ni la disposició del que va ser el primer inhumat, jas’efectuin a l’interior de la cambra o al pou d’accés. També és en aquesta zona ontrobem enterraments dobles efectuats, possiblement, de forma simultània.

L’amortització de la tombaEls reomplimentsEls reompliments de les cambres mostren, en alguns casos, els diferents

moments de reutilització de l’estructura, sobretot en les sepultures del tipus 4, is’hi documenten diferents estrats d’argiles més o menys compactades. En lesestructures no reutilitzades el reompliment és molt uniforme; és distingeix, però,el de l’interior i el de l’exterior de l’espai sepulcral.Davant dels reompliments de les cambres, ens podem preguntar si s’omplien


de terra en el mateix procés d’inhumació, o bé aquests reompliments són deguts auna sedimentació posterior. En el cas d’algunes estructures del tipus 4 s’han pogutlocalitzar diferents pedres disposades al voltant del sepulcre que podriencorrespondre al cobriment de l’enterrament mitjançant algun material perible. Elreompliment correspondria a la posterior sedimentació. Aquest fet també elmostraria la posició de la pelvis, oberta, que ens indicaria l’absència dereompliment.A les estructures del tipus 5b, on hi ha una llosa que bloqueja l’entrada a la

cambra, es pot veure com aquesta es recolza, en la majoria dels casos, a l’interiorde la cambra a un nivell superior de l’individu quasi sempre en posició vertical.Aquest fet reafirmaria que el reompliment total o parcial de la cambra s’efectuavaun cop es considerava amortitzada l’estructura, ja que en el cas que aquestreompliment s’hagués produït en el mateix procés d’inhumació, les pelvis delsinhumats haguessin conservat la seva posició original; en canvi, tots els individusinhumats en aquest tipus d’estructura tenen els coxals basculats i plans a terra, laqual cosa demostra que van estar en la cambra buida el temps suficient perquèproduís la descomposició del cos.

Les remocionsAquestes remocions/violacions de les estructures es poden documentar a la

necròpolis del Camí de Can Grau, i són més freqüents en el tipus 4. El fet que ensmostra aquestes possibles vulneracions és principalment la remoció i desconnexióanatòmica de la part alta del cos, conservant, en canvi, la pelvis i les extremitatsinferiors en connexió. La relació de la posició dels aixovars dins les estructuresamb la desconnexió de la part alta del cos i la manca d’aixovar ens mostraria laintenció de prendre els materials dipositats amb l’individu.

Els aixovars

CeràmicaTIPUS 4. Es documenta de forma majoritària la cocció reductora, així com els

acabats típics dels sepulcres de fossa. La presència de l’element ceràmic en elsaixovars és majoritària, s’hi troben representats els vasos ovoides, hemisfèrics i deboca quadrada.TIPUS 5b. El tipus de cocció més representat és l’oxidant. L’aixovar ceràmic

està molt poc representat dins del conjunt. Les úniques ceràmiques representadessón formes ben conegudes dins el grup Chassey (vasos amb coll). D’aquests tipus, en trobem paral·lels al pla del riu de les Marcetes (Manresa) (GUITART, 1990).

Indústria líticaTIPUS 4. Presència menys important d’indústria lítica respecte l’aixovar

ceràmic. La matèria primera utilitzada per a la fabricació dels estris representats és


el sílex melat. Els objectes representats són làmines, fragments de làmines itrapezis.TIPUS 5b. Presència majoritària de l’element lític. La matèria primera més

utilitzada és el sílex no melat. Els objectes representats són puntes de fletxapedunculades, trapezis i làmines.Indústria òssiaTIPUS 4. Element molt representat en tota la seva diversitat: punxons,

espàtules i plaquetes perforades.TIPUS 5b. Element ínfimament representat.

OrnamentTIPUS 4. Presència de denes de cal·laïta i os en l’aixovar d’un individu

infantil. Presència de moluscs de l’espècie Glycymeris utilitzats com a ornament.TIPUS 5b. Absència de denes de cal·laïta i os i presència d’ullals de senglar en

alguns individus masculins i femenins.

OfrenesTIPUS 4. Absència d’ofrenes de bòvid.TIPUS 5b. Presència de fragments de bòvid. Sempre es representa la mateixa

porció: el radi. Aquest tipus d’ofrena es documenta en un individu infantil i en unindividu adult femení. Presència d’una guilla en una cambra funerària.

El grup humà

En aquestes notes sobre el jaciment del Camí de Can Grau, podem avançarresultats sobre les característiques generals dels individus dels enterramentsesmentats. Convé tenir present, però, que aquest jaciment està constituït per unnombre d’individus relativament feble per entendre el funcionament de lacomunitat al llarg de la seva existència. Individualment, les tombes ofereixen lapossibilitat d’una aproximació molt més detallada en cada cas. Hem intentat, noobstant això, identificar els trets comuns en una generalització superficial peròpotser necessària, ja que la definició de determinats caràcters socials estàvinculada a la divisió per sexes d’una població i al seu estil de vida.Des del punt de vista de la variació cronològica experimentada en el ritual

funerari segons les tipologies funeràries, podem avançar que les dades delsesquelets no manifesten especials circumstàncies diferenciadores en relació al’edat, el sexe, característiques morfològiques o patològiques. Algunes tombes hanestat reutilitzades, d’altres tenen enterraments simultanis i d’altres són individuals.No s’aprecien, tampoc en aquest cas, dades que puguin contribuir a la identificació


4. Cal assenyalar que des d’un principi es va programar la restauració de les restes humanes i les restesceràmiques dels enterraments. La cooperativa ECRA es va fer càrrec de la restauració de les restes òssies,mentre que la ceràmica va ser restaurada per la Sra. Sílvia Garriga.

de subgrups en aquesta necròpolis, com, per exemple, els trets morfològicsdentaris.

ConservacióEl conjunt estudiat correspon a una sèrie d’esquelets en estat de conservació

desigual, afectat per degradacions importants que han destruït la majoria de lasuperfície dels ossos i que afecten també els teixits esponjosos i l’esmalt dentari.Des del punt de vista de treball de camp, convé remarcar que una excavacióminuciosa ha donat l’oportunitat de recuperar molt material i s’ha documentat lapresència de tots els elements possibles de l’esquelet. Cal destacar els treballs derestauració (ECRA) dels cranis i les pelvis ja que han facilitat l’estudiantropològic de les restes.4

Distribució per edat i sexesAquesta sèrie consta de restes 32 individus distribuïts de la següent manera:— Adults: 8 masculins i 10 femenins.— Madurs: 2 masculins, 1 femení i 1 indeterminat.— Infantils: 10 individus de sexe indeterminat.En relació a l’edat, hem d’assenyalar la virtual absència d’indicadors d’edat

propis d’individus senils. Ens referim, bàsicament, a problemes articulars, a


Figura 2. La necròpolis del Camí de Can Grau

ossificacions i modificacions de les sutures cranials i les estructures sacroilíaques ia la tipologia de desgast dental.En aquest jaciment, els individus corresponen, així, a grups que devien tenir

una curta esperança de vida a l’edat adulta per a tots dos sexes, sense que hi hagiun comportament diferencial. Pel que fa a les causes de la mort, no hem observaten els esquelets la presència de cap element que permeti inferir una causa directa.Pel que fa a la presència d’infants inhumats, és inevitable una referència a la

Bòbila Madurell, ja que el contrast en els resultats obtinguts en aquest jaciment endiferents campanyes destaquen per la presència —absolutament esperada— d’en-terraments infantils. En el cas del jaciment del Camí de Can Grau, les edats delsinfants tenen un espectre que va des de 3 anys fins als subadults.No s’ha documentat la presència d’infants de menor edat ni de nadons, que són

els grups més sensibles a una alta mortalitat, però no s’ha excavat tot el jacimentpotencial ni sabem si s’integraven a les honres fúnebres.

Aspectes morfològicsDes del punt de vista tipològic, podem parlar de mediterrànids, en el sentit

general del tipus, és a dir, individus dolicomesocèfals, d’alçada cranial ambtendència a ser elevada, cares allargades, i característiques molt àmplies en lesquals s’inscriuen quasi tots els individus. Només podem fer menció d’unaexcepció important en relació a un individu de trets arcaïtzants.D’altra banda, pel que fa a les estructures de l’esquelet postcranial, es tracta

bàsicament d’individus gràcils. Difícilment podem apreciar que hi hagi un grandesenvolupament òssi, ja que l’erosió ha esborrat moltes dades; no obstant això,les dimensions màximes de les llargades, perímetres i diàmetres són relativamentpetites.

Aspectes dentarisHem estudiat un conjunt dentari en el qual podem identificar alguns elements

que ens atrevim a considerar com a comuns.En primer lloc, el desgast és moderat, afecta la molar primera i, en alguns

casos, també les peces anteriors, però només en alguna ocasió la corona de lesmolars ha sofert un desgast molt intens. Lògicament no podem referir-nos a unapoblació homogènia en aquest sentit, però la constatació d’un desgast moderat,juntament amb altres característiques relacionades amb el desenvolupament ossi,ens condueix a considerar una població relativament jove i amb dietes o activitatsrelativament poc abrasives per a les molars.En segon lloc, les càries afecten un nombre moderat d’individus (9/22), però

ocupen poques peces en cada cas. Amb l’escassa importància de reabsorcions al-veolars i pel baix nombre de peces perdudes en vida, el conjunt dentari d’aquestsindividus es caracteritza per un estat relativament favorable.

Patologia


Les dades patològiques fan referència a temes molt concrets que es manifestenen individus, en la majoria dels casos de manera aïllada:— Problemes articulars. Quan es detecten, són d’escassa importància i afecten

principalment les vèrtebres.— Fractures. Són d’escassa importància i afecten un nombre molt baix

d’individus.— Reaccions hiperostòsiques d’etiologia incerta.— Criba orbitalia, es manifesta en diferents individus i potser el cas més

remarcable és el paral·lelisme de dos individus de dues tombes dobles en els qualshi ha criba. Entre els infants, hi ha quatre casos.

El cas de la sagetaEs tracta de l’arc posterior de la IX vèrtebra dorsal, on va quedar allotjada una

punta de sílex, trencada per sobre la qual es detecta una reacció òssia queevidencia la supervivència de l’individu a la lesió i, alhora, una probableintervenció aliena per tal d’intentar l’extracció de l’artefacte que va provocar quees trenqués. Queda pendent la discussió sobre la causa que podria haver provocataquesta agressió sobre un individu pressumptament de sexe femení.

ANÀLISI ESTADÍSTICA DE LES DADES

Donada la diversitat documentada en els aixovars i la presència de dos tipusconstructius molt concrets, es creié necessari documentar possibles agrupacionssignificatives a partir d’anàlisis de multivariants, presència/absència, les qualsdonen a totes les variants el mateix pes a nivell de Ξ2. Aquestes anàlisis s’hanrealitzat amb les següents variables: sexe, edat, aixovar lític, ossi i ceràmic,ofrenes, objectes d’ornament i tipus constructiu.La conjunció de totes aquestes variables ens ha permès diferenciar, en primer

lloc, una agrupació significativa:— Individus infantils de sexe indeterminat associat al tipus d’estructura 2

(tipus 5b). L’aixovar es caracteritza per l’absència de ceràmica, l’absènciad’indústria òssia i presència (poc important) d’indústria lítica en sílex no melat.Aquest tractament ritual dels individus infantils es diferencia clarament deltractament ritual dels individus infantils localitzats a les estructures del tipus 4,així com en inhumacions infantils d’altres jaciments (ex.: Bòbila Madurell).Cal dir que els individus representats en ambdós tipus constructius

corresponen a tots dos sexes, amb una representació predominant de l’edat adulta.Els individus infantils també estan representats en els dos tipus constructius, peròés en el tipus 5b on aquests individus es localitzen en estructures no remogudes irelacionats amb el seu aixovar.Amb aquestes dades s’efectuà una segona anàlisi multivariant descartant els

individus infantils, ja que per les seves característiques ens distorsionaven la


informació. El resultat d’aquesta anàlisi és el següent (Figura. 4):

1. Tipus 4: associat a sexe masculí i a un aixovar característic: presènciad’aixovar ceràmic, ossi i lític en sílex melat.2. Tipus 5b: no associat a cap sexe determinat i sí a una absència generalitzada

d’aixovar ceràmic, ossi, i poca presència d’indústria lítica en sílex no melat.

Els individus masculins s’associen a un aixovar característic dins del tipusconstructiu 4 que els diferencia dels individus femenins i infantils. L’aixovarmasculí està format per dos vasos ceràmics, una plaqueta perforada, punxons ibitruncadures (trapezis) en sílex melat. L’aixovar femení es distingeix del masculípel nombre de vasos ceràmics (1 vas) i els útils òssis (presència d’espàtules, quemostren, potser, una diferent activitat), els individus infantils tenen un aixovarformat pels mateixos elements que els adults afegint els objectes d’ornament encal·laïta.Aquesta distribució diferencial dels aixovars mostra la distinció d’alguns

individus dins el grup humà segons el sexe, edat i importància social/econòmicadins de la comunitat.En el tipus 5b l’agrupació significativa es fa a partir de l’absència d’aixovar.

Aquesta absència no és general, encara que sí que predomina sobretot entre elsindividus infantils. Entre els individus adults i madurs masculins i femenins hi hadiferències en la composició dels aixovars. Dues excepcions d’aquesta absènciad’aixovar són la inhumació d’un individu masculí madur i la inhumació de dosindividus femenins adults. La composició de l’aixovar masculí és: indústria lítica(trapezis en sílex no melat), 2 ullals de senglar i 1 vas ceràmic. El femení esdiferencia en el nombre d’ullals (3), en la indústria lítica (puntes de fletxapedunculades en sílex no melat i melat), en la indústria òssia (absent en l’individumasculí) i, igual que el masculí, conté un vas ceràmic.Igual que en les estructures del tipus 4, aquesta diferent distribució de l’aixovar

correspon a una distinció dels individus pel sexe i edat conjuntament amb lasituació social i econòmica dins de la comunitat, i s’hi han localitzat homes idones amb quasi absència d’aixovar davant les dues excepcions esmentadesanteriorment. El tret més característic entre un tipus constructiu i l’altre és ladiferenciació en el ritual funerari dels nens. En el tipus 4 el nens reben untractament diferent respecte a la composició de l’aixovar, destaquen els ornamentsen cal·laïta (a la necròpolis del Camí de Can Grau només hi ha un enterramentinfantil relacionable directament amb cal·laïta). L’absència generalitzada d’aixovaren les sepultures infantils dels tipus 5b mostra una postura diferent davant la mortd’aquests individus, la qual pot reflectir una estructura social diferenciada en quèels nens tenen un paper poc rellevant.Aquestes dues agrupacions corresponents a un ritual d’enterrament distint

estarien relacionades amb una diferenciació cronològica entre els tipusconstructius. Aquesta diversitat cronològica quedaria reflectida en les


característiques de l’aixovar, així com en el tractament desigual dels inhumats(posició, orientació, reutilitzacions...).

CRONOLOGIA

Per les característiques, la necròpolis es va adscriure, des d’un principi, alneolític mitjà, grup de sepulcres de fossa. Pels seus trets específics (construccionscomplexes, aixovars), es va pensar en un moment final del neolític mitjà, alneolític mitjà recent. Les datacions absolutes calibrades d’altres jaciments catalans(MARTÍN i VILLALBA, en premsa) ens permeten situar la necròpoli del Camí deCan Grau en un moment cronològic comprès entre el 3800 i el 3500 aC (neolíticmitjà recent).L’estructura 38 del Camí de Can Grau presenta una remodelació en la

morfologia per tal de transformar una estructura del tipus 4 en un sepulcre deltipus 5b. Aquesta remodelació va consistir en l’excavació d’un accés més gran il’ampliació de l’absis fins a aconseguir una cambra lateral absidal. Aquestatransformació de l’estructura original ens permet situar el tipus constructiu 4 en unmoment anterior al tipus 5b; aquest últim s’estandarditza en una cronologia mésrecent (Fig. núm. 5).Les datacions absolutes de C14 accelerat que s’estan fent al laboratori de

Tucson (Arizona) permetran establir la seriació de la utilització d’aquestes dues


Figura 3. Tipologies constructives representades al Camí de Can Grau

AlbertParpal

formes constructives.

ASPECTES SOCIOECONÒMICS DEL GRUP

La distinció cronològica entre els dosgrups tipològics podria explicar lesdiferències socio-econòmiques entre ells.Els aixovars, que, tal i com ja s’ha fetesment anteriorment, presentencaracterístiques particulars per acadascuna de les tipologies constructives,reflecteixen, a més a més de lescaracterístiques socioeconòmiques de

l’individu com a tal, les formes econòmiques desenvolupades per la comunitat.El grup de sepulcres de fossa s’ha relacionat amb l’agricultura i deixa en un

segon terme la ramaderia. Aquesta associació s’efectua a partir del territori queocupen, favorable per a aquesta activitat i per a la cultura material que en deriva:molins, útils per al tractament de vegetals i restes de granes.A la necròpolis del Camí de Can Grau els elements que s’associen amb

l’agricultura són els molins i fragments de molins recollits en els reomplimentsfinals de les tombes. També ens en podrà donar informació l’estudi de traces d’úsde la indústria lítica. Aquestes traces, resultat del treball realitzat amb l’eina,podran reafirmar o no aquest tipus d’activitat.En d’altres necròpolis els molins es localitzen formant part de l’aixovar de

certs individus. El fet que al Camí de Can Grau aquests objectes no estiguin mairelacionats amb el conjunt viàtic i l’individu que el rep, mostra una diferentconsideració d’aquesta activitat, almenys individualment. La manca d’informaciópel que fa a estructures domèstiques que poden tenir un paral·lel cronològic ambels enterraments no ens permet documentar més aquest aspecte.Aquest tractament dels objectes relacionats amb l’activitat agrícola és igual en

ambdues tipologies constructives.La informació faunística que ens donen les restes d’indústria òssia localitzada

a les estructures del tipus 4 ens permet documentar la importància de la ramaderiabasada en els ovins caprins i, en segon terme, els bòvids. El nombre de punxonsagrupats documetats en aquest tipus d’estructura pot fer referència al paperd’aquesta activitat econòmica dins el grup i particularment amb l’individuinhumat.En el tipus constructiu 5b la indústria òssia és un element poc representat dins

els aixovars. Les especies documentades són el cèrvid, l’oví caprí i el bòvid. Unelement faunístic representat en aquest tipus d’estructura, i que creiem prousignificatiu, és la presència de radis de vedell formant part de l’aixovar. Aquestelement, ofrena alimentària o no, mostra una relació de certs individus amb una


Figura 4. Representació gràfica del F1 i el F2

espècie determinada: el Bos Taurus. Aquesta associació pot revelar una activitatramadera relacionada amb certs individus de la comunitat. L’evolució de laramaderia des del neolític mitjà al neolític final, que s’ha pogut estudiar aljaciment de la Bòbila Madurell, es basa en una uniformitat en la presència d’ovinscaprins i en un augment paulatí dels bòvids i els suids (SAÑA, M., a BORDAS etalii, 1993). A la necròpolis del Camí de Can Grau la cacera queda representada peralgunes eines òssies fetes de cérvol, els ullals de senglar i la deposició d’una guillaen un sepulcre. En tots els casos es documenta en estructures del tipus 5b.Els objectes representats en els aixovars que estan relacionats amb l’intercanvi

de matèries primeres i objectes d’ornament són: el sílex melat i la cal·laïta. El sílexmelat, del qual s’ha plantejat l’origen forani (sud-est de França), representa enaquest període del neolític una matèria primera d’altíssima qualitat que s’utilitzaper a la fabricació de la indústria lítica. Els nuclis a partir dels quals s’extreuen leslàmines que posteriorment formen part dels aixovars no estan documentats a lanecròpolis del Camí de Can Grau, al contrari que en altres jaciments propers(Bòbila d’en Joca, Bòbila Madurell...). Aquesta circumstància pot reflectir unadistinció entre l’obtenció de matèria primera com a tal i l’obtenció dels estris jafabricats.L’intercanvi que aquest tipus de matèria primera representa es documenta

només en alguns casos a les estructures del tipus 5b. La matèria primera utilitzadaper als útils dipositats en aquestes formes constructives és un sílex diferent,blanquinós, també de bona qualitat, però que no té res a veure amb el sílex melat.L’estudi de la procedència d’aquest tipus de sílex, local o no, ens ajudaria a


Figura 5. Remodelació de l’estructura 38. Tipus constructiu 4 a 5b

XavierCarlús

verificar la modificació en els abastiments de matèries primeres, ja siguimodificant les xarxes d’intercanvi o bé amb l’abastiment local de la matèria.La cal·laïta, objecte d’ornament per excel·lència dins d’aquesta cultura, és

objecte d’intercanvi primordial dins el conjunt d’activitats econòmiques.Segons Martín i Villalba (en premsa) l’intercanvi d’aquesta matèria primera és

el que dóna el caràcter uniforme a aquesta cultura. Aquest intercanvi no esdocumenta uniformement a la necròpolis del Camí de Can Grau. Els únicsenterraments amb cal·laïta es localitzaren en tres estructures del tipus constructiu4, en totes elles s’hi localitzà un individu infantil. Aquesta diferenciació entre elsdos tipus constructius reafirma la variació en els objectes d’intercanvi i per tant enla base de les activitats econòmiques.La cultura dels sepulcres de fossa, que havia englobat totalment el fenomen

funerari del neolític mitjà, reflecteix, tal i com ja hem fet esment anteriorment, unaforma constructiva que no es documenta uniformement en tot el territori català.Així, doncs, hem de distingir entre la construcció basada en l’excavació en elsubsòl i la construcció, amb lloses, d’una cambra. Aquesta distinció, però, no ensha de portar a considerar les dues formes constructives (fossa, megàlit) com afenòmens culturals diferents.Les variacions morfològiques dins el grup de les fosses respondrien,

possiblement, a una distinció cronològica entre elles. Aquesta distinció cronològicano només faria variar la morfologia constructiva, sinó també el ritual funerari en simateix.Les necròpolis considerades del grup de sepulcres de fossa presenten

característiques comunes en la forma constructiva, en l’orientació dels sepulcres itambé en el dipòsit de l’inhumat (exemples de Bòbila Madurell, Camí de CanGrau i Pla del Riu de les Marcetes). Els aixovars, però, presenten característiquespròpies que poden reflectir les particularitats de cadascuna de les comunitats queefectuen les inhumacions.Els sepulcres de fossa s’estenen des del prelitoral i litoral cap a l’interior fins a

les terres del Bages. Se situen, de forma majoritària a peu de muntanya o a leszones planes de les valls sempre a prop dels cursos d’aigua. Les sepultures estroben agrupades en diferent nombre: en el cas de la Bòbila Madurell, i sempreamb dades de les últimes campanyes (1991-92) (BORDAS et alii, 1993; POU etalii,1994), les fosses s’agrupen en nombre de 8-10 estructures, de forma similars’agrupen les del Pla del Riu de les Marcetes (GUITART, 1986) i les del Camí deCan Grau (MARTÍ et alii, en premsa). Aquestes agrupacions formades perdiferents sepulcres alineats normalment de nord-est a sud-oest es produeixen tanten els tipus constructius simples com en els complexos.Aquesta distribució en l’espai correspondria a una idea preconcebuda

d’organització de la necròpolis, i per tant a una estandardització i una configuracióde les pautes del ritual funerari.És clar, doncs, que dins del territori català el fenomen funerari del neolític

mitjà està totalment estandarditzat. Les variabilitats tipològiques documentades en


algunes necròpolis (ex. Bòbila Madurell) respondrien a una evolució de lesmorfologies constructives, així com a una variabilitat en les formes rituals. Enstrobem davant unes comunitats que executen unes activitats econòmiquesdeterminades, agrícoles i ramaderes, especialitzant-se, potser, en una o altraactivitat, i que estan dins unes xarxes d’intercanvi de matèries primeres dequalitat. Aquestes xarxes d’intercanvi seran possiblement les que els donen aquestcaràcter uniforme. L’evolució d’aquestes pautes econòmiques afavorirà un canvien el fenomen funerari en conjunt.Aquestes comunitats, que anys enrere s’havien considerat igualitàries i amb

unes característiques socioeconòmiques simples, s’han de considar, a partir dels últims estudis, com a comunitats socialment i econòmicament complexes amb unajerarquització dels seus components. La jerarquització es produeix a partir, creiem,de control de les activitats econòmiques, tant agrícoles i/o romaderes, com de lesrelacionades amb l’abastiment de matèries primeres de qualitat (sílex melat) iobjectes d’ornament (denes de cal·laïta.Així doncs, ens trobem davant un fenomen socioeconòmic i cultural complex,

el coneixement del qual es podrà anar ampliant a partir dels nous estudis ques’estan duent a terme.La necròpolis del Camí de Can Grau aportarà noves dades sobre la seriació

cronològica de les formes constructives, així com nous elements per comprendreles característiques socio-econòmiques i culturals de les comunitats del neolíticmitjà a Catalunya.

BIBLIOGRAFIA

El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat, Maig 1980. AA.VV. (1981),Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

ALAMINOS, A; BLANCH, R.M.; LÁZARO, P. (1991) «Bòbila Madurell. Su contribución alNeolítico Medio en Cataluña». A: Revista de arqueología. Madrid: núm. 128.

ARNAL, G.B. (1989) Céramique et céramologie du Néolithique de la France Méditerranéenne.Mémoire n.V du Centre de Recherche Archéologique du Haut-Languedoc.

BARCELO, J.A. (1990) «La arqueología y el estudio de los ritos funerarios: métodosmatemáticos de análisis». A: Zephirus. XLIII, Ediciones de la Universidad de Salamanca, p.181-187.

BORDAS, A.; DIAZ, J.; POU, R.; PARPAL, A.; MARTIN, A. (1994) «Excavacionsarqueològiques 1991/92 a la Bòbila Madurell-Mas Duran (Sant Quirze del Vallès, VallèsOccidental)». A: Tribuna d’Arqueologia, 1993.

BOSCH, A. (1984) «Les destrals polides del nord de Catalunya: tipologia i petrologia». A:Fonaments. Barcelona: núm. 4, p. 221-245.

CANALS, A; MERCADAL, O.; RIBÉ, G. (1988) «El complex arqueològic “Bòbila Madurell-Serrat de Can Feu”: Història de la investigació (1921-1987)». A: Arraona. Sabadell: núm. 2,p. 9-26.

CASTANY, J. (1989) «L’estació neolítica sepulcral de la Costa dels Garrics de Caballol (Pinell,Solsonès)». A: Tribuna d’Arqueologia, 1990.

CASTANY, J.; SANCHEZ, E.; GUERRERO, LL. A.; MORA, R.; VILA, G. (1990) «ElBerguedà: de la Prehistòria a l’Antiguitat». Berga: Llibres de l’àmbit.


CASTANY, J. (1992) «Arquitectura i rituals als sepulcres neolítics del Solsonès». A: Gala. SantFeliu de Codines: p.71-77.

CIBOIS, Ph. (1984) «L’analyse des données en sociologie». París: Presses Universitaires deFrance.

CURA, M. (1975) «Consideraciones sobre los enterramientos en cistas neolíticas y su evoluciónposterior en Cataluña». A: C.N.A. XIII, Huelva, 1973. Zaragoza, p 279-289.

EDO, M.; VILLALBA, M.J.; BLASCO, A., (1991) «Can Tintorer. Procedència i distribució dela cal·laïta catalana». A: Estat de la investigació del Neolític a Catalunya, 9. Col·loquiInternacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Institut d’Estudis Ceretans, p. 203-206.

ESTRADA, J. (1955) «Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores». A: Publicacionesdel Museo de Granollers.

ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967) «La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves(Barcelona)». A: Ampurias, núm. 28.

GUITART, I. (1990) «La necròpolis neolítica del Pla del Riu de les Marcetes (Manresa,Bages)». A: Tribuna d’Arqueologia, 1989.

LLONGUERAS, M.; PETIT, M.A; MARCET, R., (1979) «Recientes excavaciones en la BòbilaMadurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)». A: XV C.N.A. Lugo, 1977. Zaragoza, p. 253-264.

LLONGUERAS, M.; PETIT, M.A; MARCET, R., (1980) «Nouvelles fouilles sur le site de laBòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)». A: Le groupe de Véraza et la fin destemps neolithíques dans le sud de la France et la Catalogne. Narbona, 1977. París, p. 151-153.

LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M.A.; GUILAINE, J.; THOMMERET, Y. (1979-80) «Noves dates de C14 a Catalunya. La Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès,Barcelona)». A: Ampurias. Barcelona: núm. 41-42, p. 352-354.

LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M.A. (1981), «Excavacions de jaci-ments neolítics a la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)». A:El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat, 1980. Montserrat:p. 188-190.

LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M.A. (1981) «Cerámica tipus «Chassey» aCatalunya». A: El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat, 1980. Montserrat: p.185-193.

LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M.A., (1982) «Bòbila Madurell, Sant Quirze delVallès. Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys». A: Excavacionsarqueològiques a Catalunya. Barcelona: núm. 1, p. 85-87.

LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M.A., (1986) «La cultura catalana de los Sepulcrosde Fosa y su relación con el Chasseense. A: Le Néolithique de la France. Hommenage à G.Bailloud. París, p. 251-258.

MAGGI, R. «Aspects chronologiques du Neolithique de la Ligurie». A: XXIVème CongresPrehistorique de France. Carcassonne: 1994. [En premsa.]

MALUQUER, J., (1950) «La cultura neolítica del Vallés en el marco de la Prehistoria delOccidente Mediterràneo». A: Arraona. Sabadell: núm. 1-2, p. 61-75.

MARTÍ, M.; POU, R.; CARLÚS, X. Excavacions arqueològiques a la Ronda Sud deGranollers, 1994. Jaciments de Cal Jardiner I, Cal Jardiner II (Granollers)i Camí de Can Grau (La Roca del Vallès), (Vallès Oriental). Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya. [En premsa.]

MARTÍN, A. (1985) «De la cultura de los “Sepulcros de Fosa” al grupo de “Veraza” en elVallès». A: Estudios de la Antigüedad. Bellaterra: núm. 2, pp. 3-57.

MARTÍN, A.; MIRET, J.; BLANCH, R.M.; ALIAGA, S.; ENRICH, R.; COLOMER, S.;ALBIZURI, S; BOSCH, J. (1988) «Campanya d’excavacions arqueològiques 1987-1988 aljaciment de la Bòbila Madurell-Can Feu (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)». A:Arraona. Sabadell: núm. 3, p. 9-23.


MARTÍN, A. (1990) «El Neolític i el Calcolític al Vallès». A: Limes. Cerdanyola: Publicacionsdel CRAC, Cerdanyola.

MARTÍN, A.; TARRUS, J. (1991) «Les groupes de l’horizon Néolithiques Moyen catalan et sesrapports avec le Chasséen». A: Identité du Chasséen. Actes du Colloque International deNemours 1989. Mémoires du Musée de Préhistoire d’Ile-de-France, núm. 4, p 81-90.

MARTÍN, A. (1992a) «La economia de producción a lo largo del Neolítico en Ca-taluña». A: Elefantes, Ciervos y Ovicaprinos. Universidad de Cantabria,p. 203-227.

MARTÍN, A. (1992b) «El Neolític Mitjà Ple: nova estratègia d’organització social ieconòmica». A: Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya. 9è Col·loquiInternacional d’arqueologia de Puigcerdà. Institut d’ Estudis Ceretans, p 164-166.

MARTÍN, A.; VILLALBA, M.J. «Le Neolithique Moyen de la Catalongne». A: XXIVème

Congres Prehistorique de France. Carcassonne, 1994. [En premsa.]MERCADAL, O.; VIVES, E. (1992) «Noves dades sobre el ritual d’enterrament al NeolíticMitjà: l’exemple de la Bòbila Madurell». A: Estat de la investigació sobre el Neolític aCatalunya. 9è Col·loqui Internacional d’arqueologia de Puigcerdà. Institut d’EstudisCeretans, p 157-163.

MOLIST, M. (1992) «El Neolític Mitjà a Catalunya: estat del coneixement, debats i preguntes ainicis dels anys 90». A: Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya. 9è Col·loquiInternacional d’arqueologia de Puigcerdà. Institut d’ Estudis Ceretans, p 157-163.

MORA, R.; MARTÍNEZ, J.; TERRADAS, X. (1992). «Un proyecto de análisis: el SistemaLógico Analítico (SLA)». A: Treballs d’Arqueología, 1. Tecnología y cadenas operativaslíticas. Bellaterra, p. 173-199.

MUÑOZ, A.M. (1965) «La cultura neolítica catalana de los Sepulcros de Fosa». A: Instituto deArqueología y Prehistoria. Universitat de Barcelona. Barcelona: Publicaciones eventuales,núm. 9.

POU, R.; MARTÍ, M.; DÍAZ, J.; BORDAS, A., (1994) «Estudio de la necrópolis del grupoSepulcros de Fosa del yacimiento de «Bòbila Madurell» (Sant Quirzedel Vallès, Barcelona) en el contexto del Neolítico Medio Reciente en Catalunya». A: 1ºCongresso de Arqueologia Peninsular, vol. IV, p. 61-80, Porto.

RIPOLL, E.; LLONGUERAS, M. (1963) «La cultura neolítica de los Sepulcros de Fosa enCataluña». Ampurias. Barcelona,: núm. XXV, p. 1-90.

SÉRONIE-VIVIEN, M.-R. (1982) Introduction à l’étude des poteries préhistoriques. Bordeaux.SERRA-RÀFOLS, J. de C. (1947) «La exploración de la necrópolis neolítica de la BòbilaMadurell en Sant Quirze de Galliners». A: Museo de la Ciudad de Sabadell. A: Núm. III, p.57-75.

TARRÚS, J. (1987) «El megalitisme de l’Alt Empordà (Girona): els constructorsde dòlmens entre el Neolític Mitjà i el Calcolític a l’Arbrera, Serra de Roda i Cap deCreus». A: Cota Zero. Revista d’Arqueologia i Ciència. Barcelona: núm. 3, juny.

VAQUER, J. (1985) La ceramique chasséenne du Languedoc. Laboratoire de Prehistoire et dePalethnologie, Carcassonne.



SITUACIÓ DEL JACIMENT

Mas Castellar està situat a l’Alt Empordà a l’interfluvi de la riera Alguema i elriu Fluvià, de coordenades geogràfiques Lat. Nord 42º 12’ 08’’ i Long. Est 2º 54’33’’. La proximitat d’aquests dos cabdals (de 100 a 200 m del jaciment) i l’enfon-sament de la xarxa fluvial (55 m per dessota del jaciment) durant el quaternari hanprovocat importants processos erosius que signifiquen la creació de tres replansd’erosió (CARULLA et al., 1990, inèdit) elevats en relació a l’entorn.

El jaciment de Mas Castellar ocupa els tres replans d’erosió, encara que les in-tervencions arqueològiques des de l’any 1991 s’ubiquen en el superior. Aquest replàté una superfície aproximada de 2,5 hectàrees, cotes de 140 m s. n. m. i una orien-tació divergent a la de la conca actual. D’aquesta manera la visibilitat de l’entorn ésde 360 graus en un radi aproximat de 25 km. Del vell mig d’aquest replà s’observaclarament l’Alta Garrotxa, la Garrotxa d’Empordà, el pas de la Jonquera , l’Albera,i la Serra de Roda al nord, i les muntanyes del Montgrí al sud; es domina plenamenttota la Plana de l’Empordà i la costa Mediterrània.

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE MAS CASTELLAR-PONTÓS 81

1. Aquest conjunt de treballs s’han realitzat amb la col·laboració del Servei d’Arqueologia per als treballsde topografia i planimetria, dirigits per Lluís Sant; dels Estudis de Geologia Aplicada per als treballs geolò-gics, geomorfològics i de prospecció geofísica, per Narcís Carulla; del Centre d’Investigacions Arqueològi-ques per als estudis de carpologia, per Ramon Buxó, David Canal i Núria Rovira; de Susana Casellas i MariaSaña per als estudis faunístics; de Maite Ros per als estudis antracològics i de Jordi Joan per a fitòlits (treballsque seran presentats a la memòria definitiva 1990-1995).

Una prospecció geo-radar fou feta l’any 1990 per Lluís Marí, en el Camp de Dalt i una altra de geofísical’any 1994, per MATH Arqueofísica Consultores.

Els treballs d’arqueologia i estudi de materials han estat realizats per l’equip de Pontós format especialmentper A. Ma ADROHER, A. LOPEZ, A. VARGAS, C. GONZALO, Ma J. FERNÁNDEZ, i N. LLAVANERAS

El jaciment protohistòric de Mas Castellar-Pontós (campanyes 1990-1994): unestabliment rural especialitzat1

ENRIQUETA PONS i l’equip de Pontós 1994

LES EXCAVACIONS DE 1991-1994

Malgrat ser un jaciment conegut d’antic (OLIVA, 1968) i que ja havia estat ob-jecte d’intervencions arqueològiques (CIAG 1975-1977; MARTÍN, 1979) la dinà-mica i el tipus d’ocupació que ha sofert aquest espai en l’antiguitat no quedà del totdefinida.

Les excavacions de Mas Castellar de Pontós que es van reprendre l’any 1990,s’iniciaren conjuntament amb altres disciplines afins, de les quals destacarem lesque fan referència als estudis de la geomorfologia, l’estratigrafia i la prospecciógeològica, la recopilació de dades antigues i modernes (planimetria, cartografia, geo-grafia, documentació), els treballs de camp per als estudis de les estructuras i testi-monis que definiran la vida social, econòmica i cultural de la població allà establerta(arqueologia, carpologia, faunologia, sedimentologia), els estudis de laboratori (res-tauració, dibuix, anàlisis microscòpiques) i la difusió (exposicions, publicacions, in-terpretacions).2

L’any 1990 fou decisiu per a l’aplicació de mètodes prospectius per seleccionarel centre de les intervencions (TABERNERO et alii, 1993), i la campanya de 1991seleccionà l’anomenat Camp de Dalt i realitzà 5 cales estratigràfiques (ADROHERet alii, 1992). Les campanyes d’excavació arqueològica a Mas Castellar-Pontós du-rant els anys 1992 i 1993 se centraren en la investigació d’un conjunt de problemesiniciat a les campanyes de 1990 i 1991 (PONS et alii 1994). La campanya de 1992tractà principalment l’ampliació de les cales iniciades l’any 1991 amb el descobri-ment d’ un Camp de sitges a la zona occidental del camp (sondeig 4) (PONS, 1993),un poblat ibèric emmurallat (cala 3) amb restes d’hàbitat extramurs (sondeig 5) irestes d’hàbitat intramurs (sondeig 2) a la zona meridional i central del camp (PONSet alii 1994), i la troballa d’un assentament urbà i especialitzat a la zona oriental(sondeig 1).3 Les Campanyes de 1993 i 1994 van tractar especialment l’ampliació il’excavació sistemàtica del complex urbanístic aparegut en el sondeig 1, amb el des-cobriment d’un carrer ample paral·lel al perfil del camp i al qual s’adrecen unes es-tructures urbanístiques a banda i banda.

La cronologia d’aquests sondeigs ja fou expressada des que se’n va tenir co-neixements sobretot la referent als hàbitats: el poblat ibèric contenia ceràmiquesàtiques de figures vermelles (cronologia de finals del s.V o principis del IV) il’estructura urbana es caracteritzava en la fase més recent per la presència de ma-terial grecoitàlic, vernís negre d’estil campanià A i del taller de Roses (cronolo-gia al voltant del 200). Les campanyes de 1993 i 1994 han perfilat millor la cro-nologia de tots els sondeigs inclosa la de les sitges, que s’inclouen sobretot en-tre els segles V i II a.C.


2. Els diferents estudis han estat publicats en resums i jornades diverses (vegeu bibliografia general).3. Les excavacions i prospeccions han estat objecte de diverses publicacions, exposades a congressos i

jornades, cosa que no tornarem a reproduir fins a la publicació definitiva.

Ens entretindrem en aquesta TRIBUNA en els últims treballs arqueològics rea-litzats a l’assentament urbà durants les campanyes de 1993 i 1994, ja que la resta haestat publicada.4

3. L’ASSENTAMENT URBÀ I ESPECIALITZAT (SONDEIG 1)

La zona excavada està situada a l’extrem est del Camp de Dalt i ocupa en l’ac-tualitat una extensió aproximada de 900 metres quadrats (coordenades:x-x’= 245-265 sud; x-x’’ = 245-275 nord; y-y’ = 1666-1701).5

Fa referència a una unitat arquitectònica amb carrers que separen illes o estruc-tures de cases. Les estructures arquitectòniques descobertes es distribuexen a unabanda i altra a partir d’un carrer de 5 m d’amplada (zona 100) disposat en direcciónord-sud paral·lel al talús. Destaca la zona 10, a l’est del carrer. Les estructures des-cobertes han permès identificar una gran casa (complex urbanístic que es presentaorganitzat en una sola unitat amb diverses dependències) i unes cases domèstiquesal nord-est. A l’oest del carrer s’organitzen tres zones clarament separades: la zona13 al nord, la zona 11 (entre aquella i el carrer 101) i la zona 12 (entre el carrer 101i un altre carrer paral·lel a aquest (el carrer 102).

La complexitat arquitectònica, l’estratigrafia i la cronologia dels materials as-senyalen un període que consta de dues fases, encara en procés d’estudi: la fase 1D,entre –225 i –200 aC i la fase 1C, entre –200 i –175 aC.

a) La zona oriental del carrer principal: la zona 10

Situada a l’est del carrer 100, entre aquest i el talús, el qual es presenta abruptei escalonat en aquest perfil. En aquesta zona s’organitza tota una estructura rectan-gular dins un pla urbanístic ortogonal, de mides que de moment van entre 35 m delongitud i 13 m d’amplada (en total, 455 m2). L’edifici presenta un conjunt amb unadistribució en tres unitats (en fase C: –200 –175 aC), que semblen girar al voltantd’un espai central (sector 1). En fase D, més antiga (–225, –200 aC) aquesta estruc-tura és separada en dos blocs (una part septentrional i una altra meridional) per unpetit carrer o plaça, que en la fase posterior C es tanca i es converteix en un pati-re-bedor (sector 1) que unifica tota l’estructura. Al nord d’aquest edifici, s’hi localit-zaren dues cases domèstiques. Diferenciem, doncs, la casa complexa de la do-mèstica.


4. Manquen evidentment les referències completes de tots els treballs interdisciplinaris, actualment en es-tudi i a l’espera de la publicació definitiva, sobretot els que fan referència al coneixement del medi, la trans-formació i l’evolució del paisatge, la dieta alimentària i la cultura material.

5. Des del seu descobriment l’any 1991, ha estat objcte d’excavacions en extensió des de l’any 1992 finsa l’any 1994 i amb perspectives de continuació l’any 1995.

La casa aristocràticaLa part septentrional: En la fase més antiga excavada fins ara (fase D), el sec-

tor 1 resta parcialment obert, a tall de carrer, al sud, i al nord forma part d’una avant-sala del sector 4, avantsala dividida en dos sectors per un mur. A l’est de l’avantsalahi ha una estructura de combustió construïda i amb sola de ceràmica associada a unmolí rotatori. El carrer, que apareix codolat, es troba entre el sector 1b i el sector 3,circula perpendicular al carrer principal i té una amplada de 3,40 m. Es presentacom una zona viària que separaria, en fase D, dos edificis importants: la zona sep-tentrional, formada pels sectors 4, 5 i 1b, i la fase meridional, formada pels sectors3, 6, 7 i 9. En fase C s’uneixen i tanquen el carrer 1a per la porta principal i supri-meixen l’avantsala 1b del sector 4. L’entrada principal de la casa complexa es faràpel carrer principal.

En fase C, doncs, seria el moment d’utilització de la fossa, situada a l’angle sud-oest del sector 1a i farcida de material ceràmic i faunístic, així com de moltes cen-dres i altres deixalles (fossa d’escombraries?) que més tard és obliterada i es con-verteix el sector en una sola estança quadrangular de 43,40 m2 (sectors 1a + 1b) ambun basament troncocònic centrat (BS13). El sector 1 comunica, així, amb tots elssectors que l’envolten (al nord amb els sectors 4 i 5; a l’est amb el 2 i al sud amb el3) i fins i tot té accés directe al carrer principal. Aquest sector es converteix en pati-rebedor de l’edifici. Al cantó est i recolzada de llarg sobre el mur de fons, s’hi lo-calitza la resta d’una banqueta construïda de terra, de 360 cm de llargada x 52 cm.d’amplada. A l’angle sud-est del sector 1, entre la banqueta i el llindar exterior de laporta que va al sector 3, hi havia una llar plana construïda de tovots. En el cantó esthi ha una estructura rectangular de 85 cm de costat, construïda amb lloses col·loca-des de cantó per tres costats i al nord es tanca l’estructura amb una filada de còdols.De moment se’n desconeix la funcionalitat.

Al nord del sector 1, el sector 4 té contacte directe amb el carrer principal i ambel sector 1 i correspon a un espai de 17 m2, amb una estructura de combustió cen-trada i una fossa destinada al treball de la metal·lúrgia del ferro, en fase D i potsertambé C, però en aquesta fase recent es barra la porta lateral de comunicació ambl’avantsala, que és suprimida. Aquest sector fou construït amb blocs de travertíd’una sola filada, almenys en tres costats i en les parets de l’avantsala, i només elmur divisori amb el sector 8 estaria format de blocs sorrencs. El sector 5, de 6,40m2, està arrebossat de cal, pot haver estat usat primer com a contenidor de líquids ien una fase més moderna (fase C) passa a convertir-se en un espai d’emmagatze-matge. Efectivament sobre el paviment d’aquest dipòsit es localitzaren algunesurnes de ceràmica fetes a mà i gerres de ceràmica comuna ibèrica, les quals apare-gueren arrenglerades al cantó de la paret oest. En aquesta fase es quan s’obriria lacomunicació pel sud amb el sector 1.

La part oriental de la casa comprèn el sector 2. És una estança rectangular de43,34 m2 d’espai intern. Destaca en aquest sector l’existència d’una gran llar rec-tangular construïda amb una capa d’argila i sola de ceràmica, limitada a l’oest peruna gran llosa plana. Aquest conjunt de combustió es troba situat cap el sud-oest de


la sala i juntament amb ella es van trobar un conjunt de ferros (cremallers i ganxos).El nivell d’ocupació amb la llar i les troballes de ferro ajuden a interpretar la zonameridional del sector 2 com una estança d’ús culinari, malgrat que la sala va resul-tar molt neta (en fase C).

La part meridional: Es presenta com una massana que es comporta de maneradiferent a la part septentrional, formada al nord per l’estança 3, la qual comunica pel


sud amb els sectors 6 i 7. El sector 7 està dividit en dos subsectors: 7a i 7 b i a la ve-gada el subsector 7b comunica per l’est amb un altre sector, el sector 9. Tot el con-junt comunicaria amb la part centrada pel sector 3.6

El sector 3, de 75,50 m2, es disposa en sentit transversal, entre el carrer principala l’oest i el mur de contenció, a l’est, en el talús. No té cap comunicació directa alcarrer i, en canvi, el mur que dóna al carrer està construït per blocs regulars de sor-renca, ben escairats i disposats en doble filera. L’entrada de comunicació que té ambel sector 1 és una entrada d’amplada important amb llindar exterior. Aquests dos úl-tims fets, porta d’accés al sector 1 i mur ben construït al nord i a l’oest, dóna peu apensar que el sector 3 es trobi a la façana principal d’una estructura monumental(sectors 3, 6, 7 i 9) i que el sector 1 en sigui un accès. En aquest sector destacal’existència de 4 llars, una d’elles centrada i, enfront d’ella, una fossa per retenirl’aigua. Les troballes espectaculars d’aquesta sala en la qual destaquen una ara demarbre i un fragment de mandíbula humana, així com nombroses restes ceràmiques,fragments d’àmfora grecoitàlica i objectes de ferro (podall, beina d’espasa, càvec,…nombrosos claus i força grapes), fauna relacionada amb la domesticació del gos, etc.la defineixen com una sala sacra o capella domèstica. A la zona oest de la sala hanaparegut les restes d’un molí rotatori i un altre de vaivé, in situ, que defineixenaquesta part com una zona de treball; i sobretot a la zona sud en contacte a l’entradaamb el sector 7. El material destaca sobretot a la part sud del sector i vora l’entradadel sector 7a, interpretada com un espai destinat a l’emmagatzematge. Tot plegat,l’existència d’una gran llar principal i llars accessòries, les restes d’una ara quasisencera, la fossa que retenia aigua i altres elements, han donat a aquest sector unafunció religiosa-domèstica que ha repercutit també en l’especialització aristocràticadel jaciment.

Al sud-est del sector 3 hi ha el sector 6, de dimensions més petites que les habi-tuals de 13,65 m2, el qual destaca per l’absència de material arqueològic i per unacomunicació directa amb el sector 3 (sòl erosionat pel talús?), cosa que li donaria uncaràcter secundari dins l’edifici definit.

En canvi, al sud-oest, el sector 7 es presenta d’entrada com un espai gran divi-dit en dos sectors (7a i 7b) i possiblement un altre (7c, per excavar). La zona exca-vada és de 71,40 m2, dividida per un muret, orientat d’oest a est en dues estances:els subsectors 7a (al nord) que comunica amb el sector 3 i 7b (al sud). Aquest últimcomunica la casa amb el carrer, a l’oest i amb el sector 9, a l’est. Els extrems delmuret divisori estan reforçats per dos basaments de columna que servirien de dintell(o muntant) a la porta que comunicaria els dos subsectors 7a i 7b i que sostindria se-gurament un pis elevat sobre del sector 7a. Aquest sector, de 19,25 m2 aproximada-ment, té una forma allargassada disposada d’oest a est. A l’oest i recolzat al mur fo-rani, al carrer 100, s’ha localitzat un forn construït i sobreelevat, de forma circular i


6. Els detalls de funcionament d’aquesta sala, interpretada com una capella domèstica de la casa, han es-tat publicats en diversos llocs, sobretot a ADROHER; PONS i ARBULO, 1993 i a PONS et alii, 1994).

limitat per una paret, d’ uns 2 m de diàmetre aproximadament. Tota la sala afectadapel sector 7a estava coberta per un nivell ple de material arqueològic fragmentat i notan fragmentat in situ, cosa que no sembla donar-se en el sector 7b. En el cantó esti prop del mur divisori, s’hi recolza una llar construïda, coberta amb una capa d’ar-gila i limitada per una estructura sòlida formada amb blocs de pedra de forma rec-tangular, associada a un molí rotatori in situ. Aquest sector ha estat interpretat com


una àrea de conservació de materials (rebost), i alhora hi hauria les funcions del forndomèstic (coure productes) i les de la transformació i torrefacció de cereals (molíi llar).

La part meridional del sector 7 (7b) és de dimensions més grans i no ha donatgaire material. Destaca una concentració important de fauna. A partir d’una ampladasemblant a la del sector 7a, els murs oest i est que limiten el sector 7b s’interrompen,i presenten una obertura, que comunicava amb el carrer i amb el sector 9, i conti-nuen ambdós amb llurs murs però canviant la direcció en angle obtús i ensentit cap al talús. Tot plegat, sembla que aquesta estructura aprofitaria l’espai cadavegada més limitat pel talús, i que aquest sector 7b es presentaria com una avant-sala, rebedor o zona de pas, a cel tancat, del sector 7 i, en definitiva, de l’edifici me-ridional, on donaria una gran entrada orientada cap al sud (per excavar) i per tantben orientada cap al migdia, cosa que no pot succeir en el sector 7a, tractant-se d’unceller.

A l’est del sector 7b es localitza una altra dependència de la casa, el sector 9, en-cara per excavar.

Les cases domèstiquesA nord de l’edifici s’organitzarien una sèrie de cases domèstiques, de les quals

s’ha excavat una (sector 8), i se n’intueixen dues més.El sector 8 consta d’un edifici rectangular de 11,20 m de llargada per 3,60 m

d’amplada (40,32 m2) que es disposa d’oest (carrer 100) a est (talús). Només es co-munica a l’exterior pel carrer principal i no té cap comunicació amb la casa aris-tocràtica. L’aixecament d’un nivell d’enderrocament que contenia molts fragmentsde tovots posà al descobert tot l’espai, el qual per la seva llargada fou dividit en tressectors: el sector 8a o entrada principal a l’oest, separat del 8b (zona central) per unsmurs divisoris que limiten una entrada de comunicació entre ambdós sectors, i elsector 8c a l’est. Sobre el sòl d’ocupació destaquen 7 pondera acumulades al racónord-oest (àrea de treball del teixit); en el racó sud-oest, s’hi localitza una llarcircular coberta d’argila (llar de calefacció-il·luminació) i al bell mig de l’estançauna fossa per sostenir un contenidor. Aquest sector 8a queda separat del sector 8bper dos murs divisoris que es disposen transversalment a l’estança. El sector 8b téuna llargada de 3 m i consta d’una banqueta lateral adossada al mur meridional (perexcavar). Aquest sector llarg orientat d’oest a est sembla tenir les característiquesd’una unitat domèstica dividida en tres sectors longitudinals. Pels enderrocs trobatssobre el nivell d’ocupació sembla que estaria construïda de sòcol de pedra i super-estructures de tova.

b) La zona occidental del carrer principal

A l’oest del carrer 100 s’organitzen tres illes clarament separades: zona 13 alnord, zona 11 (entre aquella i el carrer secundari 101) i la zona 12, al sud (entre elcarrer 101 i un altre carrer paral·lel a aquest, el carrer secundari 102).


La zona 13Es troba al nord i resta limitada per la zona excavada. Malgrat això i l’erosió que

presenten els nivells d’ocupació recent s’hi diferencien dos sectors: a l’esquerras’intueix un forn de les mateixes característiques que el de la casa aristocràtica i a ladreta una estança arrebossada de cal, també semblant a la del sector 5 de la zona 10.El material arqueològic d’aquest nivell dóna una cronologia que va entre –225 i–200 aC (fase D). Està separada del sector 11 per un mur individual, separat de l’al-tre mur uns 30 cm. El reompliment que es produeix entre aquest dos murs, queinevitablement feien la funció de canalització d’aigües, comporta material mésantic (–300 –275 aC) datació de moment no equivalent als nivells d’ocupació de lazona 13.

La zona 11Es troba entre la zona 13 i el carrer 101, perpendicular al carrer principal. Està

orientat de nord a sud i presenta una forma rectangular d’11,50 m de llargada i 5md’amplada. Està format de moment per dues estances: la sala principal (sector 1)amb un espai intern de 31 m2 i l’avantsala (sector 2) de 10m2 de superfície interna,la qual suporta un basament de columna davant la porta de comunicació entre lesdues estances (vestíbul porticat?).

A la sala principal (sector 1) destaca la presència d’àmfores a banda i bandadels cantons laterals. Les àmfores grecoitàliques ocuparien la banda est i les ibè-riques la banda oest. Combinant amb aquests recipients de transport i manteni-ment destaca la vaixella de cuina (ceràmica feta a mà) que es decantaria pel cantóde les àmfores ibèriques, i la vaixella fina de taula (ceràmica ibèrica) pel cantó deles àmfores grecoitàliques. La repartició principal del contingent ceràmic ocupauna bona part de la sala principal, especialment a la meitat nord. Conjuntamentamb el recipient ceràmic s’han localitzat altres objectes d’ús i de treball artesà idomèstic. Destaquem entre el material ceràmic més d’una dotzena de fusaioles,algunes peces discoïdals; lític: 2 esmoladors; metàl·lic de bronze: alguns objec-tes de tocador; una moneda de plata: 1 divisor emporità; de ferro: 3 rellesd’arada, 1 enformador, claus, etc.

Aquesta sala ha estat interpretada com una sala de magatzem d’àmfores (ibèri-ques i greco-itàliques) situades al voltant de la sala. En la zona centrada fou localit-zat un fogar: 1 sòlid, construït amb argila i sola refractària de ceràmica, i dues fos-ses. La vaixella feta a mà i la fina feta a torn, ibèrica o d’importació, ocupaventambé aquesta zona més centrada, dins la qual es localitzaren els estris, les eines iels objectes d’ornamentació esmentats. Això i la poca presència de restes culinàries


7. Els estudis sobre la carpologia destaquen la presència important de l’ordi vestit (H. vulgare), del blatdespullat (T. durum aestivum) i del panís (Setaria itàlica). És curiós el fet que aquestes espècies es trobin con-centrades per separat, bé en diversos nivells d’abocadors (ordi o blat), associat a estructures de combustió (millo panís), bé en fosses de treball (ordi i panís). Tot això és vàlid per al poblat ibèric (sondeigs 2, 3, 5 i 7). Encanvi, en l’estructura urbana hel·lenitzada a penes es troben restes (material carpològic en estudi per R. Buxói David Canal).

(fauna i malacologia) remarquen un caràcter domèstic i comunitari de la sala, peròno culinari.

El material sembla haver-se trencat in situ i la seva troballa manifesta un mo-ment d’abandonament ràpid de l’estança, la qual és datada entre el –200 i el –175aC (fase C // a l’abandonament de l’estança 3 de la zona 10 o sala de l’altar).

De l’avantsala (o sector 2) destaca la presència d’una estructura elevada formadaper una gran llosa sostinguda per un muret de pedra (banqueta o escala?) i adosadaal mur que separa l’estança 1 de la 2 i prop de l’entrada de comunicació. La presèn-cia d’un basament alineat a l’extrem sud de l’avantsala i davant de la porta que co-munica ambdues estances de l’edifici 11 recorden un vestíbul porticat. Molt a propd’aquesta estructura elevada foren localitzats un conjunt important de peces discoï-dals (un dels tres conjunts apareguts en aquest sondeig 1). La cronologia dels ma-terials ceràmics correspon a la mateixa del sector 1.

Aquest edifici semblaria continuar pel cantó oest (sector 3?) però resta per ex-cavar.

La zona 12Es troba situada al sud-oest del carrer 100, entre la zona 101 i la zona 102, amb-

dues interpretades com a zones viàries perpendiculars al carrer 100. Consta d’unsector rectangular de 34,80 m2 d’extensió que s’obre al carrer 101. En el racó nord-est s’hi troba un altre forn construït i aixecat, associat a un molí rotatori. Aquest fornde forma circular, d’uns 2 metres de diàmetre, es troba, com ja hem dit, molt ero-sionat: la capa d’argila ha desaparegut completament i només conserva part de lacapa de fragments de ceràmica i una altra a sota de còdols, tot plegat limitat per unmuret de còdols més grans (o blocs erosionats) disposats a doble filada. Aquest fornes trobaria aixecat del sòl d’una cambra, sòl que ja es detecta molt aviat. Destaca lapresència d’un paquet de peces discoïdals (UE12014), a un metre de distància delforn, i que reposaria sobre el sòl de l’habitació. Aquest forn, com els altres, està qua-lificat com un forn construït sobreelevat, d’una sola cambra (les parets de la voltahan desaparegut) i de funció domèstica.

El sector 2 de la zona 12 ha estat interpretat com una avantsala orientada al sud,i semblaria una zona oberta. mentre que el sector 1 restaria destinat a la funció ex-clusiva del forn domèstic.

Ambdós sectors (sector 1 i 2 (a+b)) no es comuniquen. Només tenen de comú elmur forani al carrer principal (falta excavar la part oest limitada per l’excavació).

DISCUSIÓ

Arran dels elements que s’han anat observant en les campanyes d’excavació rea-litzades a Mas Castellà de Pontós considerem que el poblament del Camp de Daltpot haver-se iniciat durant un moment del bronze final no principis de l’edat del fer-ro; a partir d’aquí l’hàbitat continua la seva vida sense grans alteracions destaca-


bles, més enllà de les típiques evolucions que patirien els poblats indígenes de l’Em-pordà. A final del segle V a. n. e., possiblement a causa d’una intensificació agrícolai, en conseqüència, un millor contacte en les activitats d’intercanvi amb la colòniagrega d’Empúries, el poblat es transformà per complet, es convertí en un centre d’altnivell d’especialització (producció, conservació i transformació de cereals, i elabo-ració de productes panificables).7 Això portaria fortes alteracions urbanístiques(destrucció dels elements defensius, amortització de la muralla, ampliació de l’àreasuperior del poblat amb la colmatació i transport de nivells detrítics a l’oest de leszones 3 i 5, desafectació de l’àrea del poblat extramurs documentat en la zona 5, lapotenciació dels camp de sitges (amb forts conjunts dels segle III a. n. e.) i nova pla-nificació de la trama urbana amb un esquema que sospitem que és de clar caràcterhipodàmic (zones 10, 11, 12 i 13). Aquesta zona no té restes carpològiques, en canviha donat una bona representació de forns domèstics situats en espais especialitzats,associats a molins, així com estructures de combustió de construcció complexa as-sociades a molins i de zones destinades a la mòlta, la qual cosa convertiria l’assen-tament en un establiment urbà d’alta especialització referent als cereals. En tot cas,aquesta mateixa especialització en camps de sitges centrat en les activitats comer-cials pròpies d’una colònia grega respecte al seu hinterland, fou la mateixa causa del’abandó i/o destrucció del poblat, quan Empúries, després de la conquesta romana,va començar a quedar al marge de les principals línies comercials de l’Imperi Romà.

Un dels principals problemes que se’ns planteja és si aquesta reestructuració ur-banística coincideix cronològicament amb l’amortització de la muralla ibèrica, o si,com podria ser, hi hauria un desfasament cronològic d’una mica més de cent anysentre ambdós fets. La situació de les excavacions i de les parts afectades no deixendiscutir aquesta problemàtica, encara que ja podem intuir que podien haver-hi perío-des de reduccions que afectarien l’intercanvi comercial. El principal problema ra-dicaria en el fet que només depenem de les ceràmiques d’importació per donar cro-nologies calendàriques.

BIBLIOGRAFIA

ADROHER, A. Ma et alii (equip de Pontós) La campanya de 1991 a Mas Castellar-Pontós: unexemple de prospecció arqueològica. Sant Feliu de Guixols: 1992.

ADROHER, A. Ma; PONS, E.; RUIZ de ARBULO, J. «El jaciment de Mas Castellar de Pontósy el comercio del cereal ibérico en la zona de Emporion y Rhode (s. IV-s. II aC)». A: ArchivoEspañol de Arqueología. Madrid: 1993, núm. 66, p. 31-70.

CARULLA, N. Estudi geomorfològic i d’anomalies en el jaciment de Mas Castellar-Pontós. Al-tafulla-Tarragona: Estudis de geologia Aplicada, 1990. [Inèdit.]

CARULLA, N. Nota prèvia de dades i resultats de les prospeccions geofísiques. Campanya Se-tembre de 1992 al Mas Castellar. T. M. de Pontós. Altafulla: 1992. [Inèdit.]

MARÍ, Lluís; PLADEVALL, Agustí. Informe de la prospecció geofísica per reflexió d’ones elec-tromagnètiques, feta al jaciment arqueològic de Mas Castellar (Pontós- Alt Empordà). Bar-celona: 1990. [Inèdit.]


MARTIN i ORTEGA, M. A.– El yacimiento indígena prerromano de Mas Castellar de Pontós(Girona). Congreso Nacional de Arqueologia. Lugo, 1977-Zaragoza, 1979, p. 677-690.

OLIVA i PRAT, M. «Nuevo importante yacimiento prerromano en el Ampurdán: El poblado dePuig Castellar (Pontós, Gerona)». A: Pyrenae. Universidad de Barcelona, 1968, núm. 4, p.171-173.

PONS, E. 1993. «L’expansió septentrional del món ibèric: el jaciment de Mas Castellar-Pontós(Alt Empordà) i les seves especialitzacions». A: LAIETANIA, Mataró: 1993,núm. 8, p. 105-128.

PONS, E.; ADROHER, A. Ma; BARTUREN, J.; CONTRERAS, F.; LLAVANERAS, N.; TA-BERNERO, E. (equip de Pontós). El jaciment protohistòric de Mas Castellar-Pontós (AltEmpordà). Resultat de les campanyes de 1990-1992. Annals de l’Institut d’Estudis Emporda-nesos. Figueres: 1993, p. 315-340.

PONS, E. et alii (equip de Pontós). Les campanyes del 1992-1993 a Mas Castellar Pontós (AltEmpordà). Segones Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona. Torroella: 1994, p.46-56.

TABERNERO, E.; VALLEJO, R.; PONS, E. Indicadores analíticos de suelos como método deprospección: el yacimiento de Mas Castellar, Pontós (Alt Empordà). VIII Reunión Nacional.Estudios sobre Cuaternario.Valencia: 1993, p. 207-215.


INTRODUCCIÓ

El proppassat mes de setembre de 1993, en iniciar-se el removiment de terresper a les obres del nou camp de futbol d’Arbúcies, situat a 300 m del nucli urbà, lesmàquines posaren al descobert un conjunt de fragments ceràmics atribuïbles a èpocaibèrica tardana. Les troballes foren portades al Museu Etnològic del Montseny, LaGabella, que inicià els tràmits per realitzar una excavació d’urgència. La interven-ció tingué una durada de 5 mesos (de setembre de 1993 a febrer de 1994) i fou fi-nançada per l’Ajuntament d’Arbúcies i el Servei d’Arqueologia de la Generalitat deCatalunya.

LOCALITZACIÓ

El jaciment de Can Pons s’assenta sobre una terrassa fòssil de la riera d’Arbú-cies, a menys de 100 m del curs actual de la riera, cercant les zones amb presènciade grans blocs de granit, erosionats pels corrents del curs d’aigua, per tal de fona-mentar l’edificació.

SECTOR IAnomenem sector I la zona del jaciment on es va excavar l’estructura coneguda

com a mas ibèric.

EL MAS IBÈRIC DE CAN PONS (ARBÚCIES) 93

El mas ibèric de Can Pons (Arbúcies)

GEMMA FONT, JOAQUIM MATEU, SANDRA PUJADAS,JOSEP MANUEL RUEDA, JORDI TURA*

* (Museu Etnològic del Montseny, La Gabella).

ESTRATIGRAFIA

L’estratigrafia d’aquest sector és senzilla i demostra l’existència d’una petita re-forma que va afectar l’edifici original, possiblement a les acaballes de la seva ocu-pació.

ESTRAT 1 (UE 1001)Capa superficial de conreu de 15 o 20 cm, exempta de restes ceràmiques an-

tigues.

ESTRAT 2 (UE 1002)Nivell de sedimentació, format per terres argiloses amb una potència de 25 a 30

cm. A la base d’aquest nivell hom va documentar l’existència d’una petita capa cen-drosa que es resseguia en una àmplia superfície a l’exterior de l’edifici i que es po-dria interpretar, a través dels resultats de les anàlisis antracològiques realitzades perMaite Ros, com les restes d’un possible artigatge coetani a l’ocupació ibèrica. L’au-tora de l’informe ens diu que a partir de les restes determinades podríem parlar d’unbosc d’alzina mediterrani (amb brucs i arboç) localment esclarissat, amb presènciade comunitats hidròfiles que donarien lloc a bosquetons de ribera, a causa de les hu-mides condicions edàfiques que proporcionaria la presència propera de la riera d’Ar-búcies (carbons de pollancre). Aquesta interpretació, sumada a la presència genera-litzada a la terrassa del nivell de terres negres, és el que ens permet decantar-nos perla hipòtesi de la pràctica de l’artigatge.

ESTRAT 3 (UE 1004)Nivell argilós més compacte que l’anterior, amb presència de carbons i algunes

restes ceràmiques, del mateix moment d’ocupació del jaciment, que s’interpretacom el nivell de caiguda de les parets de l’edificació sobre l’estrat d’abandonamentde les habitacions.

ESTRAT 4 (UE 1012, 1016, 1017, 1026, 1047, 1052, 1062, 1069, 1077)Nivell que correspon a l’abandonament dels diferents àmbits de l’edifici, amb

una gran profusió de ceràmiques, tant a torn com a mà, dòlia i pondus.

ESTRAT 5 ( UE 1094 )Nivell de 10 a 12 cm format per l’aportació antròpica de terres i petits còdols,

que serveix com a preparació i anivellament per rebre els paviments de terra batudadels diferents àmbits del jacimemt.

ESTRAT 6 (UE 1095)Correspon a la terrassa fòssil de la riera d’Arbúcies, amb grans blocs granítics.

94 GEMMA FONT, JOAQUIMMATEU, SANDRA PUJADAS, JOSEP MANUEL RUEDA, JORDI TURA

ESTRUCTURES

L’excavació d’urgència permeté documentar totalment el que hem qualificatcom a mas o establiment rural ibèric. Aquest edifici, orientat a l’est, de forma rec-tangular de 17 m 2 10 m, consta de 6 àmbits (vegeu planta) i va patir una petita re-forma que afectà el passadís d’accés a l’habitació central (núm. II) i les habitacionsI i III. A la part est de l’edifici s’ha pogut documentar la presència de parets de tova,just davant de l’entrada principal, que conformaven probablement un porxo. Al vol-tant de l’edificació es troben les zones d’abocador. Precisament la de davant de l’en-trada fou la que excavaren en part les màquines de les obres.Les parets de tàpia d’aquest edifici s’assentaven sobre un sòcol, construït amb

pedres unides en sec o amb fang, de diferent forma i mida, amb una amplada mit-jana de 50 cm, amb les cares que donen a l’interior de les habitacions escairades id’una sola filada per sobre del nivell de paviment. En alguns casos els blocs graní-


Figura 1. Vista del jaciment

tics de la terrassa es mantingueren in situ i s’aprofitaren com a elements de suportdels murs de l’edificació, en altres es retallaren a nivell dels paviments de les habi-tacions i en la majoria dels casos foren extrets i acumulats a l’exterior de l’edifici.Pel que fa al sistema de coberta de l’edifici, davant la manca de teules, devia ser

de tipus vegetal, com sembla confirmar l’estudi antracològic que denota la presèn-cia de tiges de bruc entrellaçades.L’anàlisi de les restes arqueològiques demostra una especialització diferenciada

d’alguns dels espais interiors de l’edifici:

— L’habitació I sembla haver estat emprada com a habitatge (presència d’unallar, i atuells ceràmics d’ús quotidià)— L’habitació II fou utilitzada, possiblement, com a habitatge (presència de la

llar i d’alguns atuells ceràmics pràcticament sencers) i espai destinat a algun treballespecialitzat (presència de fusaioles).— L’habitació IV fou utilitzada com a magatzem (presència d’una dòlia i un pe-

tit dipòsit).— L’habitació V s’interpreta igualment com a magatzem-rebost, donada la

quantitat d’atuells ceràmics (pràcticament sencers) localitzats bàsicament al cantóde les parets. Cal destacar també la troballa de més de 40 pondus, agrupats en duesfilades perpendiculars a l’habitació,que podrien testimoniar l’existència de dos te-lers i, per tant, també es tractaria d’un àmbit destinat al treball tèxtil.Durant l’excavació del mas vam poder documentar tres llars, dues localitzades a

l’interior de les habitacions I i II respectivament, i la tercera a l’habitació III, la qualva ser suprimida per la reforma que va patir l’entrada del mas.La llar de l’H1 presentava una decoració de dues bandes paral·leles incises, que

possiblement emmarcarien un espai quadrat o rectangular; es conserva la meitat dela decoració original. Per sota hi havia una capa de 7 a 10 cm d’argila termoal-terada.A l’H3 hi havia les restes d’una estructura similar, però molt més deteriorada i

sense restes de decoració.La llar de l’H2 presentava una estructura més complexa. Després d’excavar el

nivell argilós termoalterat va aparèixer un nivell refractari fetíntegrament per frag-ments de ceràmica a torn (majoritàriament eren fragments de càlat). Per sota es valocalitzar un segon nivell argilós que a la base presentava un altre nivell de refrac-tari ceràmic. Finalment, per sota va aparèixer un sòcol fet de rierencs de 10 a 30 cm.Adossat a la part nord de l’edifici, a la zona exterior, es va localitzar un forn

d’estructura senzilla, de forma bursoide, amb parets de tova i excavat en la terrassa,aprofitant alguns blocs de la mateixa terrassa com a suport de les parets. A l’interiordel forn, s’hi trobaren nombrosos troncs d’alzina carbonitzats, algun de dimensionsconsiderables (60 cm). L’absència total d’escòria de ceràmica, metalls o vidre, aixícom les reduïdes dimensions del forn, ens fa pensar en la possibilitat que es tractid’una fossa de cocció d’ús doméstic.


SECTOR IIA una distància d’uns 100 m vers llevant, hi ha una altra estructura quadrangu-

lar, de petites dimensions, amb restes de tegula i dòlia.La tècnica constructiva de les parets d’aquesta edificació de 5 m 2 4 m es dife-

rencia amb el sector 1 en el fet que el sòcol conservat, d’una sola filada sobre el ni-vell de paviment, té una amplada mitjana de 50 cm, i està construït mitjançant unadoble filada de pedres de mida mitjana, escairades a l’exterior amb reompliment depedruscall a la part interna del mur.La presència gairebé exclusiva de dòlia entre el material arqueològic, juntament

amb l’estudi paleocarpològic realitzat per R. Buxó, que ha documentat la presènciade Vitis vinifera, ens fa pensar que es podria tractar d’una àrea d’emmagatzema-ment. Un altre element diferenciador respecte al sector I és la presència d’algunsfragments de tegula.

SECTOR IIIFinalment es trobà un mur aïllat d’uns 20 m, que podria relacionar-se amb

aquest magatzem i que sembla respondre a un moment posterior al mas ibèric. L’es-


Figuira 2. Sector I. Planta del mas ibèric

cassetat dels materials trobats i el fet que només el petit magatzem sigui una estruc-tura íntegra ens dificulta la seva adscripció cronològica.

MATERIAL ARQUEOLÒGIC

La pràctica totalitat del material arqueològic recuperat durant l’excavaciód’urgència és ceràmic, a causa de les característiques edàfiques del terreny. Efecti-vament, aquest sòl és altament àcid, per la seva composició sedimentària: granitdescompost i argiles, que tenen origen en l’aportació de sediments al·luvials (recor-dem que es tracta d’una terrassa fòssil).El conjunt ceràmic de Can Pons és de 5.882 fragments, dels quals el 88% (5.177

fragments) pertanyen al sector I, anomenat mas ibèric, el 7,3 % (431 fragments) sóndel sector II, denominat magatzem de dòlia i el 4,6% (274 fragments) són del sec-tor III.

SECTOR IEl material arqueològic i, conseqüentment, el ceràmic, que és gairebé exclusiu,

és localitzat majoritàriament a les UE corresponents als nivells d’abandonament i enpetites escombreres UE 1003, 1056, 1087, 1093 localitzades en els encontorns del’edifici.El conjunt ceràmic està compost bàsicament per ceràmiques ibèriques (88,9%),

tant a mà com a torn, mentre que la ceràmica d’importació representa només el6,1%. La resta del material de terrissa, el forma la presència de dòlia (2,8%), pondus(2,06%) i fusaioles (0,07%).La ceràmica feta a torn representa el 48% i la feta a mà el 46,1%; la resta per-

tanyen com ja hem dit, a dòlia, pondus i fusaioles. Cal observar, però, que només laceràmica a mà oxidada representa el 41,4% del total (2.147 fragments), la comunaibèrica a torn el 20,5 % (1.062 fragments) i l’àmfora ibèrica el 18,1% (941 frag-ments). Aquests percetantges donen idea del marc en el qual es mou el jaciment.

CERÀMICA A TORN

Dintre el conjunt de les ceràmiques a torn, el grup majoritari (80’9%) ve repre-sentat per les produccions locals o regionals: comuna ibèrica, gris de la costa cata-lana, kalathos, oxidada emporitana,i produccions possiblement locals imitant paretsfines, així com algunes formes que recorden en bona mesura les produccions d’en-galba blanca.

La ceràmica comuna ibèricaMajoritàriament oxidada, representa per individus, el 42,3% del total de les

ceràmiques a torn del sector I de Can Pons, amb el predomini de formes exvasades


i amb llavi arrodonit, i les exvasades amb vora plana. També hi són presents lesolles amb visera, les olles exvasades amb llavi lleugerament reengruixit, i una vorade secció triangular. Pel que fa a les bases, podem destacar, en aquest cas, la presèn-cia majoritària de bases planes amb lleuger reengruiximent en el peu i algun frag-ment d’umbilicada.


Figura 3. Sector II. Planta del magatzem

Ceràmica grisa de la costa catalanaPer nombre d’individus (38,8%) representa, després de les ceràmiques comunes

ibèriques, el grup més nombrós; predominen les pàteres i gerres de petites dimen-sions. Dintre del grup de les ceràmiques emporitanes, cal també fer notar la presèn-cia de fragments corresponents al tipus emporità oxidat, representat per gerres devolum reduït (4,7% dels individus).

Ceràmica de parets finesDintre del conjunt de les ceràmiques a torn, representen el 5,8% dels individus,

definides per bases gairebé planes, oxidades o lleugerament reduïdes, amb argiles bendepurades, pertanyents a petits vasos, amb diàmetres que van dels 3,4 cm als 4 cm.Possiblement es tracta de produccions locals que imiten les formes de parets fines.

KalathosRepresenten, per nombre d’individus, el 8,2% del total de ceràmica a torn. No

s’han conservat restes de decoració pintada, i dins del jaciment es troben majorità-riament en el context de la llar de l’àmbit 2 (UE 1028), on, una vegada trencats, esvan utilitzar com a refractari de la llar.

Les importacionsLes importacions representen, per individus, el 19,5% del total de les ceràmi-

ques tornejades, i estan representades exclusivament per ceràmiques de vernís negredels tipus campaniana A o B, amb percentatges semblants. Dintre del grup de lacampaniana A, hi són representats el tipus Lam. 5, Lam. 36 i Lam. 55, mentre quela campaniana B és representada majoritàriament per la forma Lam. 5, de la qual esconserven diferents vores i un peu sencer, i la forma 1 amb un peu sencer. La cro-nologia d’aquest material permet situar el jaciment en un període que va des de lameitat del s. II aC per als materials més antics (forma 55) fins el primer quart dels. I aC per als tipus més moderns, representats per la campaniana de tipus B (formes1 i 5).

ÀmforesDins del conjunt de les àmfores, destaca especialment el grup de les ibèriques,

amb 23 individus, seguit de les àmfores itàliques representat per 4 individus definitsnomés per nanses. També han aparegut alguns fragments informes atribuïbles a àm-fores ebusitanes i un fragment possiblement pertanyent a una àmfora cartaginesa.

CERÀMICA A MÀ

Els 114 individus de ceràmica a mà, majoritàriament oxidada, del mas ibèric deCan Pons eren bàsicament vasos oberts (49,4%), amb predomini dels perfils de vorarectilinis o còncaus, seguits en un segon terme per vasos de parets verticals amb per-


fils rectilinis (20,6%) i vasos tancats (29,7%), ja siguin de perfil exterior còncau orectilini. Quant a les bases, són molt majoritàries les de fons pla (96,9%), ja siguinde perfil exterior convex, rectilini o còncau.Una característica de la ceràmica a mà trobada en el sector I és la gran quantitat

de fragments decorats, encara que molts d’aquests fragments formen part d’una ma-teixa peça. Tot i això, s’han recuperat més de 70 fragments decorats.L’element decoratiu més significatiu d’aquest sector són les decoracions incises

en forma d’espiga, tant horitzontals com verticals, en alguns casos en composicionsde dues o tres bandes. Altres motius decoratius són les incisions verticals, incisionscirculars, digitacions...El següent element decoratiu en importància són els cordons amb petites inci-

sions verticals, però també hi són presents els cordons amb impressions digitals.Un altre element significatiu és la presència de més de 60 pondus i 4 fusaioles,

i un petit vaset de fireta a imitació d’una crater.

SECTOR IIEl material arqueològic localitzat en aquest sector està format majoritàriament

per fragments de dòlia (78,6%) (que corresponen a 3 individus), seguit per la cerà-mica a mà oxidada de cuina (19,9%) i per la ceràmica comuna (1,1%) i àmfora ibè-rica (0,2%). La gran concentració de dòlia en aquest àmbit, és el que suggereix lapossibilitat de que es tracti d’un magatzem. La manca d’altres elements ens fa difí-cil precisar si és coetani amb el Sector I, o si pel contrari es tractaria d’un elementposterior cronològicament, correlacionat amb estructures d’habitatge i explotaciómés complexes.

SECTOR IIIEn aquesta àrea, relacionada, malauradament, amb un sol mur, tenim un predo-

mini de ceràmica grisa de cuina a torn (82,9%), d’adscripció cronològica molt di-ficultosa, i dòlia (9,8%), una amb marques de mesura. També hi ha presència deceràmica oxidada a torn (5,9%) i tan sols 3 fragments d’ibèrica comuna (1,2%). Elnombre d’invidus calculats a través dels diferents tipus de formes és de 16 per a laceràmica grisa, de 2 per a l’oxidada i de dos individus més per a les dòlies.

CRONOLOGIA

L’adscripció cronològica del mas ibèric a partir del material lliurat ens situa en-tre la segona meitat del s. II aC i el primer quart del s. I aC: ceràmica campanianaB (forma 1 i 5 Lamb.), àmfora itàlica, campaniana A (forma 5 Lamb. i 36 Lamb.),imitacions locals de parets fines i ceràmica d’engalba blanca.


LA SIGNIFICACIÓ DEL JACIMENT DE CAN PONS

La significació del jaciment de Can Pons abasta diferents aspectes prou interes-sants:D’una banda, ens aporta noves dades sobre el poblament antic de tota l’àrea que

estem tractant i canvia alguna de les hipòtesis que sobre aquest poblament es tenien.De fet, en el curs baix de la riera d’Arbúcies en els darrers anys s’han localitzat

jaciments a Grions (Sant Feliu de Buixalleu) i Hostalric; el fet, però, és que, pel quefa al curs mitjà i alt de la riera d’Arbúcies, no es tenia constància de cap jaciment delperíode ibèric o romà, i donava la sensació que l’estructura general de poblamentresponia a la presència de comunitats ramaderes seminòmades, del tipus que jas’observaven des del neolític, i que el poblament estable ocuparia les zones planesi de fàcil conreu del curs baix de la riera, a les zones de Gaserans i Grions, sense pe-netrar més enllà del límit marcat per Montsoriu, on els terrenys plans aptes per alconreu són menys nombrosos i de dimensions molt més reduïdes. En aquesta zona,el desenvolupament del poblament estable o sedentari, no tindria lloc fins a èpocamedieval (segles IX i, sobretot, X), en què trobem referències de diversos nuclis depoblació i parròquies (Lliors, Cerdans, Sant Pere Desplà, Arbúcies i Joanet entred’altres).Amb la troballa del jaciment de Can Pons, aquesta hipòtesi perd tota la seva

força en tant que representa un tipus d’hàbitat totalment sedentari. Al mateix temps,aquest jaciment reforça la importància de la vall de la riera d’Arbúcies i els caminsd’aquest sector com a vies de penetració i comunicació entre els plans de la Selva iVall del Tordera, cap a la zona de la Plana de Vic (fortament romanitzada).D’altra banda, les característiques peculiars d’aquest jaciment (sector 1 de Can

Pons) i la seva cronologia, segons les dades de què disposem, el converteixen en unatroballa espectacular, que ultrapassa la importància de l’àmbit estricte de la zona es-tudiada, en tant que ocupa un buit en el coneixement de les estructures d’hàbitat dis-pers ibèric que trobem en el Principat, possiblement juxtaposades amb la implanta-ció de les bases del poblament romà en les zones costaneres i planes interiors mésaptes per al conreu, que es caracteritza per la presència de vil·lae com a formad’ocupació i explotació del territori. En aquest sentit, un model similar ha estat des-crit al Penedès per diferents autors, malgrat no haver detectat cap estructura arqui-tectònica sencera (MIRET et al., 1986).Can Pons representa, en certa manera, una exemplificació d’aquests jaciments

ibèrics que entren en contacte amb la romanització (possible explotació de la vinya iametller, presència de dòlies, ceràmiques d’importació...), i que mantenen encarad’una banda, una estructura econòmica amb una agricultura a petita escala i en la qualpreval el consum familiar, i de l’altra, una base productiva essencialment familiar.


BIBLIOGRAFIA

BELARTE, M. C.; BARBERÀ, J. «La casa ibèrica a la Catalunya Litoral: els elements i la distri-bució». A: Cota Zero, núm. 10. EUMO Editorial, Barcelona, 1994.

MIRET, M. et al. «La evolución y el cambio del modelo de poblamiento ibérico ante la romani-zación: un ejemplo». A: Los Asentamientos ibéricos ante la romanización. Madrid, 1986.

MOLAS, M. D.; SÁNCHEZ, E. «Coneixement actual sobre l’hàbitat i l’habitació a la CatalunyaCentral». A: Cota Zero, núm. 10. EUMO Editorial, Barcelona, 1994.

RUEDA, J. M. «Les primeres ocupacions humanes a la vall d’Arbúcies». A: BOVER, A. Arbú-cies estudi del medi i formes de vida (1743-1940). Diputació de Girona i Ajuntament d’Ar-búcies. Girona, 1986. [Col·lecció Botet i Sisó, 2.]

TURA, J.; RUEDA, J. M. «El poblament antic a la vall d’Arbúcies i en el sector N.E. del Mont-seny. Estat de la qüestió». A: III trobada d’estudiosos del Montseny. Servei de Parcs de Di-putació de Barcelona. [En premsa.]



La partida del Vilarenc es troba situada entre els dos nuclis que formen el poblede Calafell: el de l’interior, al voltant del castell, i el barri de la platja. La zona ocupael triangle format per la carretera C-246, Barcelona-Valls, a l’est i al nord; el Passeigde la Unió, a l’Oest; i la carretera del Sanatori i la via fèrria al sud. La via se situaaproximadament sobre l’antiga línia de platja.Els límits artificials que defineixen la zona en la actualitat coincideixen, a grans

trets, amb els antics límits del relleu. El Vilarenc consisteix en una petita plana al·lu-vial, una mica enlairada sobre el nivell del mar (entre 4 m i 8 m), orientada cap amar i tancada per dues rieres: a l’est, el tram final del torrent de la Cobertera, des-prés del seu aiguabarreig amb la riera de Montpeó; a l’oest per la riera que passabaper sota de l’actual Passeig de la Unió. Aquesta unitat i unes bones condicions to-pogràfiques (relleu suau, insolació adequada, drenatge natural) expliquen l’assen-tament a la zona, en època ibèrica i romana.El Vilarenc va ser objecte d’una excavació arqueològica el 1883. Aquesta pri-

mera intervenció va permetre descobrir les restes d’un gran edifici, que s’estenia peruna àrea de més de 100 m2, amb una distribució interna molt complexa i en el qualera evident un programa constructiu i ornamental acurat. La seva posterior publica-ció, amb una descripció de les troballes, l’aixecament d’una planta i l’intent d’esta-blir la distribució funcional i el caràcter de l’edifici, converteixen el Vilarenc en laprimera villa romana excavada amb pretensions científiques a Catalunya.L’edifici descobert va ser identificat des del primer moment com un conjunt ter-

mal i les seves parts es van relacionar, de forma estricta, amb la distribució d’espaistípica d’aquests conjunts. Reforçava aquesta suposició la presència de sistemes decalefacció (hypocaustum), canalitzacions i piscines per a aigua. Aquesta interpreta-ció, però, era el resultat de la consideració de l’edifici com a part d’un suposat nu-

VIL·LA ROMANA DEL VILARENC (CALAFELL, BAIX PENEDÈS): CAMPANYES 1988-1994 105

Vil·la romana del Vilarenc (Calafell, BaixPenedès): Campanyes 1988-1994

JOSEP POU I VALLÈS, VÍCTOR REVILLA CALVO

cli urbà, el qual, segons els seus descobridors, es podria relacionar amb una de lesmansiones de la Via Augusta, Stabulum Novum. La conseqüència d’aquest plante-jament va ser la recerca dels paral·els en conjunts termals urbans (preferentment ità-lics), que molt poc tenien a veure amb el veritable caràcter de l’edifici descobert. Alcontrari, resulta evident que el grau de complexitat, especialització i sofisticació deles grans termes imperials urbanes s’adequava malament a les disposicions i di-mensions del que es trobà al Vilarenc. Tanmateix, la interrupció de les excavacionsi l’enterrament de les estructures impediren cap nou estudi directe.No fou fins a començament d’aquest segle quan J. Puig i Cadafalch proposà la

interpretació de l’edifici com a part d’un establiment rural romà. Puig i Cadafalchidentificà el conjunt d’habitacions dotades d’hipocausts amb el que seria l’àrea deresidència, dins la qual es van bastir unes petites termes. La resta dels espais cor-responien a les instal·lacions productives pròpies de tota vil·la. En un d’aquells es-pais, concretament, proposava situar una premsa.El Vilarenc no va ser objecte d’altres intervencions i, fins i tot, el record de la lo-

calització exacta de l’edifici es va perdre. Malgrat tot, els resultats de la primeracampanya i la reinterpretació com a vil·la que en va fer Puig i Cadafalch han estatrecollits freqüentment, tant en estudis de caràcter local com en les síntesis sobre elpoblament rural romà a la península Ibèrica. Cap d’aquestes publicacions, però,aporta novetats i cap nova excavació s’havia realitzat, si exceptuem la troballa for-tuïta, al 1967, d’un conjunt de cisternes, la relació de les quals amb l’edifici desco-bert el 1883 restava imprecisa. No ha estat fins a la dècada de 1980 que s’han reprèsde forma sistemàtica els treballs de localització i estudi d’aquest establiment romà.Aquests treballs s’han concentrat en dos sectors, excavats respectivament el 1988 iel 1989.El resultat més important de la intervenció de l’any 1988 va ser el descobriment

d’un edifici de planta rectangular, amb una distribució interna molt complexa, i to-talment diferent a l’exhumat el segle passat (sector I). Envoltant l’edifici també esva trobar un conjunt d’estructures (abocadors domèstics i industrials, canals de dre-natge) relacionades amb l’ocupació i explotació de la zona. El caràcter limitatd’aquesta intervenció va impedir establir les característiques i l’evolució cronolò-gica del conjunt. Malgrat tot, se’n van poder identificar algunes parts. Aquest és elcas d’un petit sector termal, situat al sud, format per una habitació dotada d’hipo-caust i una petita piscina. També es pogué identificar un altre recinte dotat de sis-tema de calefacció. L’existència d’aquests programes constructius i les troballesd’elements ornamentals permeten pensar que ens trobem davant d’un establimentrural que respon a la separació en part residencial i part productiva teoritzada pelsagrònoms llatins.Va ser en una campanya posterior, el 1989, quan es va redescobrir la villa exca-

vada el 1883. Encara que les restes es trobaven molt malmeses, la planimetria i l’es-tudi realitzat van servir per identificar-les clarament amb les aparegudes el seglepassat (sector II). Però l’excavació també va proporcionar dades noves. En primerlloc, es va excavar un nou canal que deuria servir per al desguàs del sector identifi-

106 JOSEP POU I VALLÈS, VÍCTOR REVILLA CALVO

cat com a termal per Puig i Cadafalch. Així mateix, la localització d’aquestes res-tes va permetre posar en relació les cisternes trobades el 1967 amb aquest conjunttermal, el qual deurien abastir d’aigua. L’entitat i complexitat de les restes fa pen-sar que ens trobem davant d’un nucli residencial més important que el trobat al sec-tor I. Així ho semblen demostrar els programes arquitectònics emprats (cisternes,calefacció, desguassos), una concepció unitària del conjunt, els elements ornamen-tals recuperats (marbres i tessel·les de mosaic, que confirmen les notícies del seglepassat) i, possiblement, un període d’ocupació més llarg. L’arrasament de les es-tructures impedeix establir una cronologia precisa, però disposem de testimonis del’ocupació de la zona; per exemple, a pocs metres es va identificar i excavar un abo-cador gràcies al qual es va poder datar una de les fases d’ús de la villa, corresponenta la primera meitat o a mitjan segle II dC; així com una freqüentació fins a inicidel s. III.Amb aquestes dades prèvies, l’any 1991 es va iniciar una sèrie d’excavacions

programades en l’edifici del sector I. Els treballs posteriors (1993 i 1994) s’han cen-


Sector 1

Sector 2

Figura 1. Vista general

trat en el mateix lloc. Fins al moment, s’ha excavat una gran part de les estancessituades a sud i sud-est del conjunt. Aquestes intervencions han permès establirl’evolució funcional i cronològica de l’ocupació, malgrat que resten alguns buits,generalment resultat de la pèssima conservació de les restes. L’estratigrafia obtin-guda permet establir tres grans fases:

Fase I

Se situa a les últimes dècades del segle I AC, potser molt a començamentd’època augusta. En aquest moment, es construeix un edifici de planta rectangulardel qual coneixem tot el costat sud-oest. Es tracta d’un conjunt d’estances de di-mensions diverses, separades per un passadís que condueix fins a un pòrtic sostin-gut per grans columnes, que devia separar les estances d’una àrea descoberta cen-tral. Encara que només coneixem una part reduïda de l’edifici, no hi ha cap dubteque ens trobem davant l’expressió d’una arquitectura molt elaborada. La construc-ció no tan sols mostra una planificació interna rigorosa, sinó que inclou uns progra-mes arquitectònics i decoratius acurats (capitells treballats, terracotes decorativesdel tipus lastra Campana).

Fase II

Aquest moment suposa una reorganització interna radical del conjunt, encaraque l’orientació (i, possiblement, les dimensions) de l’edifici es mantenen. En con-cret, totes les estructures de la fase anterior són arrasades i cobertes i, sobre elles, esconstrueix un conjunt termal. Formen aquestes termes domèstiques una piscina quedevia estar connectada a un petit dipòsit, una habitació amb calefacció per hipocausti àrea de servei d’aquest. El paviment de la piscina conserva la decoració de tes-sel·les blanques i negres que formen un motiu vegetal. La part oriental i central del’edifici també sofreixen una transformació important. A la primera, s’aixeca unconjunt de petites estances. A la segona, sembla que es redueix l’espai descobert i esconstrueix un enllosat i un sistema de desguàs relacionat amb les termes.

Fase III

En un moment que sembla situar-se cap a mitjan segle I dC les termes són aban-donades (l’entrada a l’hipocaust es tapia). L’àmbit que havia servit de zona de ser-veis de les termes es divideix en dues estances, una de les quals es converteix en untaller de forja on es treballava el ferro. Algunes de les habitacions situades al nord inord-oest són arrasades i els materials de construcció expoliats; el mateix succeeixamb una part de l’enllosat. És probable que l’adequació del sector residencial de la


villa a usos artesanals coincideixi amb la construcció del gran edifici del sector II.Després d’un període de temps indeterminat, el sector I va ser totalment abandonat.Finalment, és interessant assenyalar l’existència d’una ocupació anterior a la

construcció de la villa. Sota un dels àmbits, l’any 1994 es va trobar un forn ceràmic.Aquest forn devia pertànyer a un establiment rural que funcionà durant la segonameitat del s. II aC.Les darreres intervencions realitzades al Vilarenc plantegen una sèrie de qües-

tions històrico-arqueològiques: l’entitat i l’evolució arquitectònica i funcional delsedificis trobats; les relacions entre els dos sectors delimitats, que semblen organit-zats autònomament; l’estructuració i modificació, segons unes estratègies econòmi-ques, del paisatge circumdant, etc. La resposta a aquests problemes ens permetràdefinir el model de poblament i d’explotació econòmica en el qual s’integra el Vila-renc, així com extrapolar els resultats al que coneixem del poblament de les comar-ques del nord de Tarragona, especialment a l’àrea litoral.Què suposa el model d’hàbitat rural representat pel Vilarenc? En primer lloc,

una nova pràctica arquitectònica. Les diverses campanyes han permès identificar, enambdós sectors, unes instal·lacions (hipocausts, piscines, canalitzacions, cisternes)que són l’expressió arquitectònica d’unes necessitats d’ordre pràctic i, alhora, ideo-lògic; en altres paraules, d’un sistema de valors i models culturals mitjançant el qualels escriptors llatins de re rustica defineixen un tipus de vida civilitzat, propi delmón urbà, que es traslladarà a les residències dels propietaris rurals. Són aquestesnecessitats les que donen lloc a uns programes tècnics aplicats a la solució de pro-blemes concrets: l’abastiment d’aigua per al consum, o amb finalitats lúdiques oproductives; els sistemes de calefacció d’habitacions o per a les termes; el drenatged’aigues residuals, etc. L’edifici mostra, igualment, un dels trets fonamentals del’arquitectura domèstica romana de la República tardana i inicis de l’Imperi: l’apli-cació a l’àmbit privat de programes i elements propies de la vida pública. L’espaiporticat, amb columnes de grans dimensions rematades amb capitells, n’és un bonexemple. Tot això caracteritza aquesta arquitectura rural com a expressió i dominid’uns models econòmics, socials i culturals urbans. El resultat és la creació de la vi-lla, alhora residència d’una classe de propietaris i nuclis de gestió d’unes explota-cions agrícoles.Tota la reflexió teòrica dels agrònoms llatins entorn de les parts de la villa i de la

seva adequació a diversos factors s’integren en aquest marc socioeconòmic i cultu-ral: estatuts social i patrimonial del propietari rural (valorant la seva residència o elsdesplaçaments periòdics, si és un propietari absentista), el grup humà resident i l’or-ganització de la vida domèstica i productiva, les activitats econòmiques desenvolu-pades, la situació respecte a la ciutat, les relacions de veïnatge. Tots aquests factorses resumeixen en un precepte fonamental: l’equilibri entre el sector residencial, coma expressió de l’estatus del dominus, i l’extensió i les possibilitats econòmiques del’explotació on s’assenta la villa; és a dir, la relació entre edifici i fundus.D’altra banda, els programes esmentats no es podrien realitzar sense un desen-

volupament paral·lel d’unes innovacions tècniques i materials: l’ús de l’encofrat de


morter, la producció i l’ús d’elements prefabricats (maons, tegulae mammatae, ca-nonades de ceràmica), etc. Tots aquests elements, els trobem emprats massivamenta les construccions del Vilarenc, precisament en relació amb els programes més cos-tosos, elaborats i innovadors que coneix l’arquitectura romana domèstica. Amb aixòens referim especialment a la importància atorgada, en ambdós edificis, als conjuntstermals. És evident, en aquest cas, que es realitzà una distribució acurada dels espaisper treure el màxim profit d’uns sistemes de calefacció que servien a les termes i aaltres àmbits residencials. Igualment, és molt probable una distribució planificadade les àrees de servei i producció vinculades a les anteriors. Això ens portaria a lapossibilitat que ambdues edificacions responguin a la divisió en pars rustica i parsurbana tal com estableix els agrònoms. Aquest podria ser el cas de l’edifici del sec-tor II en la forma repreentada en el plànol realitzat el 1883. Tanmateix, la destruccióposterior, evidenciada el 1989, impedeix precisar si aquest conjunt fou planificat iconstruït de forma unitària o si existiren diverses fases.En el cas de l’edifici del sector I, la campanya de 1991 va permetre establir un

mínim de tres fases. Les interpretacions de 1993 i 1994 han confirmat aquestaperiodització i han demostrat la magnitud de les reformes de cadascun dels tres pe-ríodes. Això es pot observar, per exemple, en el pas de la primera a la segona fase,amb la construcció de les termes i de les dependències vinculades. Aquesta in-tervenció significa una reestructuració total de, com a mínim, l’àrea sud i oest del’edifici, modificant la destinació de nombrosos espais i de les àrees de pas i distri-bució. Pràcticament totes les estructures d’aquest moment són amortitzades. En unanova fase (III) es produeix l’abandonament de les termes i la destinació d’aquestsàmbits a funcions productives. La intervenció de 1993 ha demostrat la importànciad’aquest darrer moment, que representaria l’abandonament parcial de l’edifici delsector I. L’expoli de bona part de l’enllosat de l’àmbit I i el farciment que cobreix al-gunes estructures s’ha d’interpretar en aquest context.Com a establiement rural, el Vilarenc no respon únicament a un model d’hàbitat;

també s’inclou en un determinat sistema econòmic ja que constitueix el centre d’unaexplotació agrícola. Ara per ara, es pot dir molt poc d’aquest aspecte. La freqüèn-cia de l’aparició, en ambdós sectors, d’àmfores vinateres de producció catalana(Pasqual 1, Tarraconesa 1, Oberaden 74, Dressel 1 tarraconesa, Dr. 2-4 i 7-11) i do-liae fa pensar en la integració de la villa en un model agrícola orientat a la produc-ció i comercialització del vi. Els testimonis arqueològics demostren la implantaciód’aquest tipus d’agricultura en àmplies àrees del litoral català des del segon quartdel s. I aC. Aquests testimonis es poden relacionar amb les transformacions de lesestructures del poblament rural que s’inicien al final del s. II aC i que s’acceleren enel segle següent. El període posterior i, especialment, l’època d’August suposa elple desenvolupament d’aquest model d’agricultura vinculat al mercat, situació quees reflecteix en la fundació de nombroses villae de Catalunya. El Vilarenc mostra,concretament, la difusió d’aquestes formes econòmiques i de poblament a l’àreanord del territori de Tarraco (Penedès, Garraf), on, fins ara, no disposàvem de proudades.


De l’entitat i diversitat de les activitats econòmiques desenvolupades al Vilarencno es pot dir gran cosa, ja que les primeres campanyes d’excavació no havien pro-porcionat restes d’instal·lacions productives. Tanmateix, si s’accepta la identificacióde l’àrea A’ i de l’element Z del plànol de la villa apareguda el 1883 amb unapremsa, com va proposar J. Puig i Cadafalch, tindríem la primera evidència de tec-nologia relacionada directament amb una producció agrícola d’excedent i amb unproducte, el vi, clarament destinat a la comercialització.Igualment, és important destacar la presència d’una sèrie d’abocadors amb ma-

terial amfòric i rebutjos de forn, especialment en el sector I. Aquest fet fa pensar,malgrat l’absència de forns, en l’existència d’un terrisseria, on es fabricaven àmfo-res, dolia, deràmiques comunes i material constructiu. La presència d’aquest tipusd’instal·lacions confirma, de forma genèrica, el caràcter centralitzador i racional, enel procés de la producció agrícola, que té el sistema de la villa. D’una forma mésconcreta, aquesta evidència material mostra l’organització interna del model agrí-cola esmentat, difós a l’àrea litoral catalan entre els s. I aD i III dC. Aquest model in-tegra, en el nucli rural, els principals processos i infraestructures tecnològiques re-lacionades amb l’elaboració d’un producte agrícola com el vi (premses, dipòsits),però també les activitats artesanals complementàries d’una agricultura interessadaen la producció i la comercialització d’un excedent: la fabricació de recipientsd’emmagatzematge o transport necessaris; l’elaboració i reparació d’eines de ferroper a l’ús agrícola o domèstic.Un altre aspecte a desctacar de les darreres campanyes és la possibilitat de res-

tituir la distribució i la jerarquia dels espais domèstics i productius a l’interior de lavilla. Aquest és el cas de la subordinació de determinades estructures (com ara lescisternes del sector II) als respectius edificis centrals. També és important establir ladistribució dels abocadors amb material ceràmic o de construcció, de les obres dedrenatge, murs d’aterrassament i d’altres restes en el terreny immediat als edificis.Alguns d’aquests elements demostren la realització de tota una sèrie d’obres de con-dicionament (drenatge, contenció), necessàries per a l’ocupació i l’explotació d’unterreny proper a l’antiga línia d’aiguamolls. En aquest sentit, és prou revelador quel’edifici del sector II, més proper a la platja i als aiguamolls, sigui posterior al sec-tor I. És indubtable que la seva construcció cal relacionar-la amb el condicionamentdel terreny realitzat en les dècades anteriors i, potser, encara en curs en el momentde la seva construcció. Només l’excavació de cadascuna d’aquestes estructures per-metrà establir la seqüència cronològica de la modificació de l’espai proper a l’hà-bitat.Malgrat la dualitat d’edificacions properes i autònomes, l’evolució estructural,

funcional i cronològica del conjunt fa pensar que al Vilarenc va existir una sola ex-plotació agrícola, dotada d’un únic nucli de gestió i de residència. Aquest nucli vapatir importants canvis en l’organització interna. Aquest fet explicaria la diversitatd’estructures evidenciada. Com es podria resumir, doncs, l’evolució i la cronologiade l’ocupació de la zona després de les intervencions realitzades? Respondreaquesta pregunta obliga a plantejar, de bon principi, les limitacions de les darreres


campanyes. Malgrat tot, es pot establir una cronologia, a grans trets, que abraçariades del segle I aC fins, possiblement, a l’inici o a mitjan segle III dC. Com hem as-senyalat, però, els dos sectors no semblen seguir una mateixa evolució.En efecte, pel que sabem en aquest moment del sector I, i deixant de banda la

presència de materials ibèrics impossibles de relacionar amb unes estructures d’hà-bitat, l’ocupació romana degué produir-se dins el segle I aC. Molt probablement, lesconstruccions de la primera fase es basteixen a l’època d’August. El segon moment,representat per un conjunt termal i residencial, s’edificaria unes poques dècades méstard (potser cap al segon quart del s. I dC?). Malgrat que no disposen de dades clon-cloents, aquesta fase sembla tenir una durada molt breu. L’inici i la duració de la ter-cera és encara difícil d’establir. Probablement, s’ha de situar dins el tercer quart delmateix segle i es perllongaria fins a les darreries.En el sector II és encara més difícil establir una data de fundació, car les estruc-

tures recuperades el 1989 estan gairebé destruïdes. Destaca, però, el fet que els di-versos abocadors excavats als voltants d’aquesta edifició assenyalen un períoded’activitat que ocupa des d’un moment indeterminat del segle I dC fins a l’inici delsegle III dC. En aquest moment, algunes de les estructures de l’edifici, que semblenfonamentals per a l’hàbitat (la gran canalització de desguàs orientada cap a l’oest,per exemple), semblen ser amortitzades.Aquesta situació planteja alguns interrogants: ha substituït un dels edificis l’al-

tre?; han coexistit en el temps?; i si és així, en quin moment? El fet que l’edifici delsector I pogués remuntar la seva cronologia al segle I AC (extrem no confirmat alsector II) podria fer pensar que aquí se situava la primitiva ocupació romana del Vi-larenc. Aquest hàbitat es desplaçaria, en el segle I dC, cap al sector II, on trobem unconjunt de majors dimensions i monumentalitat, amb uns programes decoratius mésdesenvolupats i on els testimonis d’ocupació (data d’amortització d’estructures,abocadors de materials ceràmics) es perllonguen fins al s. III dC.Tanmateix, els resultats de les campanyes fan pensar que ambdós edificis van

coexistir durant un cert temps, coincidint amb la tercera fase identificada en un delsàmbits de l’edifici del sector I. En aquest moment una bona part d’aquest sector, in-cloent el conjunt termal, és abandonat i l’única ocupació es concentra en el taller deforja i en l’àrea nord i oest, modificada totalment. Aquests fets són prou significa-tius per proposar la fi del lloc com a nucli autònom i residencial, substituït per lanova construcció del sector II. Des d’aquest moment i fins a l’abandonament final(poc després) el sector I es destinà a finalitats productives.


INTRODUCCIÓ

La vil·la romana de Cal·lípolis es troba situada dins del terme municipal de Vila-seca de Solcina, a uns 8 km de Tarragona. La vil·la és l’element més característic dela fesomia rural de la societat romana, per això s’estengué ràpidament després del’ocupació de la província. La seva implantació, no només facilitava el subministra-ment dels nuclis urbans, sinó que també era un mitjà de desballestament territorialde les societats autòctones.La situació vora mar, de ben segur fou un aspecte força valorat en època romana,

ja que permetia juntament amb l’atractiu del paisatge una major diversificació delsrecursos econòmics. Així, al llarg de la costa tarragonina podem localitzar abun-dants vil·les que reuneixen aquestes condicions estratègiques. Per exemple, tant solsen el tram que hi ha entre Cambrils i Tarragona, s’han localitzat un mínim de sis as-sentaments propers a la costa i, evidentment, a la Via Augusta: la Llosa i l’Esquirol(Cambrils), Cap de Sant Pere (Salou), la Punta de Salou, i Cal·lípolis (Vila-seca); ila vil·la del Mas dels Canonges, ja en el terme de Tarragona.El nom que identifica aquest jaciment s’ha pres de la coneguda cita d’Aviè i és

conseqüència de la fal·lera romanticista que esclata a partir de la segona meitat delsegle XIX i que pretenia localitzar la ciutat esmentada per l’Ora Marítima. Arran dela polèmica generada entorn del topònim de Cal·lípolis, s’efectuaren prospeccionsaèries i superficials, a més de la recollida dels testimonis orals dels pagesos dela zona.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA VIL·LA ROMANA DE CAL·LÍPOLIS 113

Excavacions arqueològiquesa la vil·la romana de Cal·lípolis(Vila-seca, Tarragonès)

JOSEP MARIA MACIAS I SOLER1 i FRANCESC TUSET BELTRAN2

1. CODEX, Arqueologia i Patrimoni2. Universitat de Barcelona

En un d’aquests indrets coincidiren diverses dades i es projectà una actuació ar-queològica l’any 1955. Arran d’això es localitzà el conegut mosaic dels peixos, ac-tualment al MNAT, que s’integrava en el marc d’una vil·la romana. Durant els anysseixanta i setanta, com a resultat de la reconversió turística i industrial de la zona, esprodueixen nombroses troballes més que evidencien la importància d’aquesta vil·lai que, en la major part dels casos, foren destruïdes.Els treballs arqueològics desenvolupats per CODEX-ARQUEOLOGIA I PA-

TRIMONI a la vil·la romana de Cal·lípolis s’iniciaren l’any 1991. En aquellmoment, s’efectuà una primera actuació de delimitació de part del jaciment. Poste-riorment, s’han realitzat diverses campanyes d’excavació arqueològica dins d’unprograma de formació laboral anomenat Curs d’Introducció al treball de camp ar-queològic. Sortides laborals. Aquests cursos pràctics, desenvolupats entre els anys1991 i 1993, foren fruit d’un conveni promogut pel Departament de Prehistòria,Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona i CODEX; i comptarenamb la col·laboració de l’Institut per a la Promoció i la Formació de Cooperatives, laFundació Joan Ventosa i Roig, l’Ajuntament de Vila-seca de Solcina i l’empresa pro-pietària del càmping superposat al jaciment, Sport Caravaning Canet S. A.Recentment, tots els terrenys ocupats per la vil·la han estat adquirits pel Port de

Tarragona, dins del Pla d’utilització dels espais portuaris que preveu l’ampliació dela zona d’ús portuari. Per voluntat del Port del Tarragona la vil·la romana serà do-cumentada arqueològicament i, a les part més importants, es realitzarà una inter-venció integral que permeti respectar i difondre culturalment les restes més impor-tants. Per això ha estat efectuada una densa delimitació arqueològica centrada en elconeixement de l’extensió real de la vil·la.

DESCRIPCIÓ DE LA VIL·LA ROMANA

Tot i que s’han efectuat diverses actuacions arqueològiques en aquest jaciment,moltes de les dades que presentem esdevenen hipòtesis de treball donada la gran ex-tensió d’aquesta vil·la i el fet que han predominat els treballs de delimitació sobreels d’excavació intensiva. Amés, les excavacions intensives s’han desenvolupat enperiodes estacionals que no han permès exhaurir la seqüència estratigràfica donadala proximitat del nivell freàtic.Pel que fa a la cronologica, no es pot precisar exactament el moment d’implan-

tació d’aquesta vil·la. No obstant això, el context arqueològic del camp i la presèn-cia, tot i que residual, de ceràmiques de producció campaniana fan pensar en un ori-gen a final de l’època tardorepublicana. Els treballs de delimitació han constatat unacontracció física de la vil·la. Així, les zones més allunyades s’abandonarien primer—entre el segle III i el IV—, mentre que en els espais centrals, on les restes arqui-tectòniques són més importants i, conseqüentment, són aprofitables, la perdurabili-tat és major. La data més moderna ha estat proporcionada per la quarta fase del con-junt termal, d’època visigoda.

114 JOSEP MARIA MACIAS I SOLÉ, FRANCESC TUSET BELTRAN

Els treballs desenvolupats permeten diferenciar diferents àmbits funcionals, delsquals destaca la part residencial, que comptaria amb un conjunt termal de forma an-nexa. Si bé la zona termal és ben coneguda, en l’àmbit urbà encara no s’ha excavatatès. No obstant això, es coneixen diversos murs en opus quadratum i un possibleporxo com a elements integradors.Les àrees que envolten aquesta zona corresponen a l’activitat econòmica de la

vil·la. A mesura que ens allunyem del nucli principal s’observa un predomini demurs de caementicia o simplement lligats amb argila, més una menor concentraciói envergadura arquitectònica menor.Al nord de l’àrea urbana es documenta una àrea d’emmagatzemament testimo-

niada per un conjunt de vuit dòlies. En un altre sector, la presència d’un contrapèsde premsa de lliure ens evidencia una premsa de vi i/o oli. Aquí la intervenció es li-mità a l’extracció dels nivells superficials i de colgament. D’aquesta manera es do-cumentaren estances de grans dimensions, amb abundants clavegueres i dipòsits.A més, en ser abandonada la zona durant el segle III/IV, s’instal·la un espai funerarien inhumació. No s’ha exhumat cap enterrament. Malgrat això s’observa com elsenterraments estratigràficament més antics aprofiten teules i imbrex i extan orientatsen sentit N/S. En canvi, els enterraments més moderns són fets amb lloses de pedresi es troben orientat en sentit E/W.

L’ÀMBIT TERMAL

Aquest és l’espai on s’integraria el mosaic dels peixos i on s’ha intervingut ar-queològicament d’una manera més intensa. Les termes en la fase originària són unúnic edifici, construït directament sobre els nivells geològics, que, a mesura queevoluciona i envelleix, es contrau i eleva el seu nivell de pavimentació, fugint de laproximitat de la capa freàtica.S’han establert diverses fases de reforma o transformació. Evidentment, només

la finalització dels treballs permetrà corroborar o modificar les conclusions que aquís’exposen. Cal esmentar que les restes conservades corresponen pràcticament a lesparets de fonamentació o de delimitació dels hipocausts, fins a uns 20 o 30 cm persobre de la cota dels paviments. A més, cada reforma implicà una afectació o des-munt de les restes corresponents a la fase anterior. Actualment, pel mig de les ter-mes passa el camí vell de Salou que ha subdividit en dos els treballs d’excavació.

Fase I

A aquest moment correspon un gran hipocaust amb una divisió o compartimen-tació. Hem documentat el forn relacionat amb aquest hipocaust, escasses restes delspilars de suport i la imposta de l’arc del passadís d’unió entre el forn i l’hipocaust.En el forn no són clars els murs de delimitació, però sí dos massissos o sòcols quefacilitarien la canalització de l’aire calent fins a l’hipocaust.


Els murs de l’hipocaust són encofrats i en opus caementicium, a més es caracte-ritzen per l’ús abundant de pedres irregulars de petites dimensions a la pasta. Des-taca el fet que, per les condicions inherents al seu ús, les parets d’aquest moment te-nen la cara interna desgastada i descarnada, de tal manera que han perdut l’arrebos-sat de morter i afloren les pedres.Al costat s’ha documentat una piscina. No conserva el paviment ni l’hipocaust

inferior. En un dels murs de delimitació es troba la boca del praefurnium, situat almateix costat que el de l’estança anterior. A més, en un dels angles de l’habitació i


just per sobre de la cota del paviment hi ha una canonada de plom que faria de des-guàs de la piscina, cap a una claveguera que també ha estat documentada. Un altreelement és una canonada de ceràmica que neix a la banqueta, per sota del pavimentde la piscina, i continuaria cap amunt a través de la paret fins al sostre. Es tractariad’una obertura de tir del foc del forn, ja que es troba molt a prop de la boca de foc.Aquí també es conserva una escala de pedra que, donat el seu pes, no reposaria so-bre el paviment, sinó per damunt del pis de l’hipocaust.Quant a la cronologia, l’aparició d’aigua ha impedit l’excavació dels nivells fun-


Figura 1. Plantes evo-lutives teòriques delconjunt termal.

dacionals. Segurament les termes tenen origen a l’època alt imperial, moment enquè aquesta vil·la es trobaria en el màxim desenvolupament. Pel que fa a l’abandó otransformació d’aquesta fase, no disposem tampoc de dades suficients, ja que elsplantejaments arquitectònics posteriors han ocupat i, segurament, extret qualsevolevidència.L’única dada és el farciment d’obliteració de la claveguera de desguàs de la pis-

cina, extret només parcialment, i que ens proporciona una datació del segle III dC.El colgament de la claveguera de desguàs de la piscina és, a hores d’ara, l’únicadada disponible per a la datació d’una reforma de les termes inicials.Pel que fa a les restes localitzades a l’altre costat del camí vell de Salou, sembla

correspondre a aquesta fase una petita piscina pavimentada en opus signinum i quepresenta una motllura de quart de circumferència en tots els angles. Aquesta piscina,inutilitzada pel mosaic dels peixos, estaria relacionada amb una habitació annexa dedimensions encara no precisades. La resta de les estructures d’aquest costat no espoden adscriure a cap de les fases establertes.Funcionalment no és possible determinar correctament l’ús dels diferents espais

fins que no s’acabi d’excavar la totalitat de les termes. L’hipocaust principal corres-pon a un caldarium, disposat a l’extrem de les termes i orientat al sud. Al costat hiha una piscina de grans dimensions (un alveus o solium per a un ús col·lectiu). Ca-dascuna d’aquestes estaces tenia un forn propi, situat al costat sud.

Fase II

Aquesta fase no està gaire ben definida arquitectònicament i les dades actuals nopermeten determinar si es tracta d’una transformació global o de canvis puntuals.S’ha constatat a partir de l’obliteració de la claveguera de desguàs de la gran piscinade la primera fase, produïda durant el segle III.Paral·lelament, es produeix la implantació del mosaic dels peixos, datat a final

del segon quart del segle III dC per A. Balil i R. Mondelo. El mosaic s’integra en elmarc arquitectònic de la primera fase i respon a una elevació i un embelliment delpaviment que, implícitament, comportà la inutilització de la petita piscina de la faseanterior.

Fase III

Es produeix una profunda remodelació que implica una reducció considerablede l’espai així com una transformació de l’esquema funcional i de circulació. Elsmotius d’aquest canvi no han estat aclarits per les actuacions efectuades. No obstantaixò, han de relacionar-se amb el creixent nivell freàtic, el desgast de les estructuresalt imperials i una diferent mentalitat en l’ús i el manteniment de les termes. D’al-tra banda, la mateixa transformació soferta en època romana i la impossibilitatd’acabar la seqüència estratigràfica no permeten determinar de moment si la segonafase fou cronològicament successiva a l’anterior o bé s’edificà sobre les restes aban-



Figura 2. Detall d’una estança i una exedra de la fase III amb la superposició d’un hi-pocaust de la fase IV.

donades.Dintre de l’hipocaust de la primera fase s’estableixen ara un mínim de quatre es-

tances, dues de rectangulars i dues de semicirculars. Per això, s’aprofiten o es re-creixen alguns dels murs de la fase anterior i, a la vegada, se’n fan de nous que tan-quen o pareden la comunicació dels forns i hipocausts de la primera fase.El nou espai és compartimentat simètricament, de tal manera que a cada estança

rectangular —no documentades totalment ja que s’endinsen per sota del camí vellde Salou— correspon una exedra o àmbit de planta semicircular. D’aquestes quatreestances, tres han conservat la pavimentació en opus signinum i l’hipocaust inferiorque, a la vegada, reposa sobre el pis inferior de l’hipocaust de la primera fase. Comsucceeix amb la pavimentació, l’hipocaust d’una estança rectangular comunicaaxialment amb el de la seva exedra.La datació d’aquesta fase és determinada pels farciments constructius identifi-

cats a l’exterior de les exedres. En aquests nivells no s’ha obtingut un conjunt ma-terial gaire important, malgrat això es pot situar àmpliament durant la segona meitatdel segle IV i tot el segle V, mentre que la seva tranformació i/o abandó es produeixdurant la segona meitat del segle V i tot el segle VI, moment en el qual presumible-ment es desmuntaria el paviment i l’hipocaust de la quarta estança.En aquest moment es produeix una profunda transformació dels eixos de circu-

lació. S’abandonen els antics praefurnia i es redueix l’espai termal. Sobre les es-tructures originals es basteixen dos petits caldaria rectangulars i independents, ambuna piscina semicircular d’ús individual (solium). Possiblement, hi hauria dos forns,situats a l’extrem oposat dels de la fase I, que alimentarien aquests dos sentits de cir-culació.Complementàriament, pot plantejar-se l’ús de calderes per escalfar l’aigua de

les piscines. Sobre aquest aspecte no s’ha trobat cap evidència en cap de les fasesestablertes. D’altra banda, l’espai de la piscina de la fase I és igualment compar-timentat, però sense cap evidència conservada que en permeti la seva interpretació.

Fase IV

Aquest nou plantejament termal aguditza més la reducció dels espais termals ipresenta una intensa reutilització de materials constructius anteriors. Es torna a can-viar de lloc l’emplaçament del forn i s’eleva la cota de circulació, superposant lesestructures sobre els paviments dels hipocausts de la tercera fase.Les restes d’aquesta fase es troben més properes als nivells de conreu agrícoles

i presenten un major aprofitament dels materials antics i una qualitat tècnica infe-rior. Per tot això, el seu grau de conservació és menor. Així, s’han conservat noméspart d’un dels dos hipocausts i el corresponent forn.L’hipocaust conservat es troba situat sobre una de les estances rectangulars an-

teriors i presenta abundants nivells d’obliteració i colmatació generats per la com-bustió del forn, que ocupa parcialment la piscina de la primera fase i es troba en unasituació estratigràfica similar. El forn escalfaria les dues estances alineades, de les


quals només s’han conservat els pilae de l’estança contigua al forn.La cronologia no ha pogut ser determinada satisfactòriament. Pel que fa a la fun-

dació, la superposició d’estructures no ha deixat cap evidència estratigràfica, aixíque l’abandó de la fase anterior esdevé el límit post quam a aquesta. Quant al’abandó, s’han documentat abundants nivells de colmatació i desús, amb unapresència significativa d’elements ceràmics corresponents al segle VI. Malgrat això,l’escassetat dels fragments no permet determinar si l’abandó es produeix en aquestmoment o bé es tracta d’una presència ceramològica residual, cosa que implicariaun colgament posterior. El que és segur és que aquesta fase és la darrera del conjunttermal, tal com indiquen els nivells d’obliteració del forn i de l’hipocaust.

BIBLIOGRAFIA

AQUILUÉ 1987AQUILUÉ ABADIAS, Xavier «El poblament dispers als voltants de Tàrraco», a: Guia Arque-

ològica Tarraconense. Tarragona: Diari de Tarragona, 1987, cap. 18.BALIL 1965BALIL, Alberto «Las escuelas musivarias del Conventus Tarraconensis», a: I colloque de la Mo-

saïque Greco-romaine (Paris 1963). 1965, p. 29-39, f. 1-13.BALIL/MONDELO 1985BALIL, Alberto; MONDELO, Rita «El mosaico con representación de peces hallado en las pro-

ximidades de Tarragona», a: Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología. 1985,vol. II, p. 251-256.

CODEX 1991,1992, 1993, 1995CODEX SCCL - ARQUEOLOGIA I PATRIMONI Memòries de les intervencions arqueològi-

ques realitzades al càmping Cal·lípolis.SÁNCHEZ 1955a, 1955b, 1990SÁNCHEZ REAL, José «Callípolis» Boletín Arqueológico. Tarragona: RSAT, 1995, época IV,

fasc. 51-52, p. 97-106«Callípolis». A: Instituto de Estudios Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Secció d’Arqueologia

i Història. Tarragona: 1955, núm. 12 (reeditat a Treballs Canongins, El porxo 7, La Canonja:Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví, 1990, p. 177-186).

«En busca de Callipolis», Treballs Canongins, El porxo 7, La Canonja: Centre d’Estudis Canon-gins Ponç de Castellví, 1990, p. 133-175.

SERRA 1950SERRA VILARÓ, Juan «Callípolis», Boletin Arqueológico, Tarragona: RSAT, 1950, fasc. 31 (ju-

liol-desembre), p. 123-136



Des del setembre de l’any 1993, moment en què s’inicien les actuacions dirigi-des des del Pla Director d’intervencions a la Ciutadella de Roses,1 fins al desembrede 1994, s’han realitzat un total de tres campanyes arqueològiques. Les excava-cions, deutes a terme pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, enconveni amb la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Roses, s’han realitzat a par-tir d’uns objectius predeterminats. Es poden resumir en quatre punts bàsics: la de-terminació de l’existència de restes d’època antiga en el solar del pati d’armes de laCiutadella; l’estudi del tramat urbà de la vila medieval; la recuperació del recintefortificat baixmedieval i, per últim, el acondicionament i el desenrunament de tot elconjunt del monument. A partir d’aquests criteris, s’han obert diversos punts d’ac-tuació, els resultats dels quals resumirem seguidament.

LES MURALLES MEDIEVALS.L’EVOLUCIÓ DELS RECINTES FORTIFICATS

Fins al moment d’iniciar les esmentades campanyes arqueològiques, hom co-neixia l’existència de dos nuclis fortificats a redós dels quals es defensaven els ha-bitants de la vila medieval de Roses. El primer recinte, datat de forma imprecisa enèpoca altmedieval, tancava el conjunt de dependències del monestir de Santa Mariade Roses. Aquest establiment monàstic benedictí, documentat des de mitjan segle X,

RESULTATS DE LES DARRERES CAMPANYES D’EXCAVACIÓ A LA CIUTADELLA DE ROSES 123

Resultats de les darreres campanyesd’excavació a la Ciutadella de Roses(Alt Empordà)

ANNAMA PUIG, CARME CARRASCAL, MARCEL PUJOL,MIREIA TEIXIDOR I GEMMA VIEYRA

1. Document redactat per l’arqueòloga Aurora Martín i l’arquitecte Ramon Castells, que orienta els tre-balls que s’han de dur a terme per tal de recuperar i posar en valor el conjunt històric que encercla el recintemilitar.

s’assentava sobre els fonaments d’un antic centre de culte paleocristià, en un turóelevat sobre un paisatge d’aiguamolls, ja ocupat, almenys des del segle V aC, pelsprimers colonitzadors grecs de la zona. El segon recinte, datat entre els segles XIII iXIV, molt més gran, abraçaria el nucli total de la vila, d’una superfície aproximadad’uns 30.000 metres quadrats, fortificació que quedaria obsoleta a partir de la cons-trucció de la ciutadella militar a mitjan segle XVI per l’enginyer Joan Baptista Calvi.És precisament gràcies al plànol de l’enginyer que projecta la Ciutadella, datat a

l’any 1552 (AGS, Mapas, Planos y Dibujos, XXI-51, Estado, leg. 308), que conei-xem el perímetre exacte de la muralla baixmedieval de Roses (vegeu fig. 1, repro-ducció del perímetre medieval dins d’un plànol actual de la Ciutadella). En aquestany J.B. Calvi dibuixa, dins de la fortificació renaixentista, el que en aquells mo-ments era el contorn de les muralles de la vila, transcrivint fidedignament totes lestorres de què estava dotat. Aquest document ha estat molt útil en el moment de lo-calitzar els llenços desapareguts d’aquesta muralla i de resseguir-ne el traçat. Abansd’iniciar les excavacions només quedaven d’aquesta muralla bona part del llenç dellevant i restes del de migdia, amb un total de quatre torres rodones i una de qua-drada, de les nou torres rodones i tres de quadrades que havia tingut a mitjan segleXVI. Part del llenç de ponent i de tramuntana era difícilment recuperable ja que, enmotiu de la construcció de la Ciutadella, ambdós havien quedat sota els talussoscontigus al baluard de Sant Jordi (angle nord-oest del recinte), i per tant calia reti-rar-ne les terres per retrobar els seus fonaments. Els treballs, aleshores, es concen-traren en la part desconeguda dels llenços de migdia, ponent i tramuntana; es van fertres llargues rases de prop de 140 metres de llargada per uns cinc metres d’amplada.Els resultats foren enterament positius, ja que, malgrat l’arrasament de la fortifica-ció produït cap a la fi del segle XVI, es pogueren resseguir la totalitat dels llenços es-mentats i descobrir tres de les torres desaparegudes.En l’estudi paral·lel a la investigació arqueològica, s’havia pogut localitzar un

primer esment documental d’aquestes muralles dins el primer quart del segle XIII(PUIG; PUJOL; VIEYRA; CARRASCAL, Memòria d’excavació, 1994, p. 145).No obstant això, la datació proporcionada per les excavacions ens situava ben bédins del segle XIV, després d’analitzar les estratigrafies relacionades amb els nivellsfundacionals de les torres dels murs de migdia i dels fonaments d’una part del deponent. Aquest desfasament cronològic ens va fer fixar l’atenció sobre les caracte-rístiques dels paraments conservats de la muralla, de la seva planta, així com de latrama urbana interna, coneguda també per un plànol de mitjan segle XVII de l’en-ginyer Agostin de Alberti (AGS, Mapas, Planos y Dibujos, V-175 G.A. leg. 1467).En l’estudi, es va posar en evidència una diferenciació física important en el contornemmurallat de la vila, que calia relacionar amb la seva evolució urbana al llarg deltemps. En conseqüència, a partir d’aquestes observacions fou possible definir unprimer recinte baix-medieval, possiblement existent ja a la fi del segle XII, que de-limitaria el més antic nucli de població, situat a ponent del recinte monàstic. La sevaplanta seria possiblement hexagonal (la qüestió queda pendent d’estudi per a prope-res campanyes), i tindria adossada a llevant la muralla del monestir. El seu para-

124 ANNA M. PUIG, CARME CARRASCAL, MARCEL PUJOL, MIREIA TEIXIDOR I GEMMA VIEYRA

ment, sòlid, encofrat i constituït per pedres irregulars de granit, es diferenciava d’unaltre tipus de parament més petit, de pedres diverses i d’aparença menys sòlida. Lesdefenses d’aquesta muralla serien un conjunt de torres quadrades, una de les qualsencara es conserva, i que, per extensió, podem descriure com fetes d’amples murs ipotents fonaments. El conjunt estava dotat d’espitlleres, construïdes acuradamentamb blocs de granit.El recinte propi del segle XIV correspondria a una ampliació de l’anterior en di-

recció cap al mar, durant la segona meitat del segle. Gràcies a la lectura d’un docu-ment de l’any 1359 (ADG, MARQUÈS, 1992, núm. 3075), ha estat possible atri-


Figura 1. Reproducció del perímetre de la muralla medieval de la vila de Roses dins la plantaactual de la Ciutadella militar renaixentista . Indicació dels llocs on

s’ha intervingut dins del recinte medieval.

buir a aquestes reformes les obres que provoquen una disputa entre l’abat Ramoni el comte Ramon Berenguer d’Empúries. Ambdues autoritats jurisdiccionals dela vila s’enfronten quan aquest darrer pren la decisió d’enderrocar part de les mu-ralles, concretament el mur i la torre vers el mar, per bastir-les de nou. A partirdel document i de les investigacions arqueològiques, podem identificar com elresultat d’aquesta ampliació la meitat més meridional del recinte conservat, ambuna planta de forma rectangular, amb torres rodones, col·locades a distànciesequitatives entre si, i especialment defensada en el llenç de mar. En aquest re-cinte, les espitlleres són tipològicament diferents a les de l’anterior, fetes amblloses de pissarra.En resum, són tres els recintes que cal considerar a partir d’ara en l’evolució

urbana de la vila medieval de Roses. En primer lloc cal esmentar la muralla delmonestir, poc estudiada, de la qual es coneixien els murs de migdia, ponent i partde llevant, i de la qual, a partir dels treballs de neteja efectuats durant aquestesdarreres campanyes, s’ha pogut recuperar la resta del mur de ponent i la sevaporta d’entrada. La planta és quadrangular, i tanca un espai d’aproximadament1.500 metres quadrats (vegeu fig. 1). La segona muralla englobaria l’anterior, al-menys des del primer quart del segle XIII, amb una planta probablement hexago-nal. És dins de l’espai d’aquesta àrea on es concentren les excavacions sobre elconeixement del tramat urbà medieval, del qual parlem en el capítol següent: unaxarxa de carrers i illes de cases de disposició irregular, amb carrers sinuosos itraçat complex. A la segona meitat del segle XIV la vila creix cap al mar, i es pro-cedeix a ampliar la muralla després d’enderrocar el mur que delimitava el vell re-cinte en aquesta direcció. l’urbanisme s’ordena de forma diferent, ben adaptat alsdesnivells del terreny, disposant les cases en illes paral·leles a la muralla de lle-vant, en aquest costat, i perpendiculars a la de ponent, a l’altre. En definitiva, unaevolució no molt diferent a les de les viles medievals veïnes, amb una fesomiamarcada per la particularitat topogràfica del lloc, que es veié truncada per laconstrucció militar renaixentista que havia de seguir defensant la costa i el portnatural de la badia de Roses.

LA VILA MEDIEVAL.EL SEU TRAMAT URBÀ

Un cop delimitat el perímetre i la cronologia dels diversos recintes emmura-llats, l’excavació es va centrar en tres àrees diferents a l’interior del recinte me-dieval: la més extensa és la que es troba en el sector més nord-occidental de laCiutadella, als voltants del que havia estat l’antic carrer de la Creu (vegeu fig. 1,núm. 1); la segona es va limitar als voltants de la casa coneguda amb el nom deCasa del Governador (vegeu fig. 1, núm 2), i finalment, la tercera, a l’illa de ca-ses propera a l’antic carrer Nou (vegeu fig. 1, núm. 3), les dues darreres àrees si-tuades al límit de migdia de la vila, el més proper al mar.


La vila medieval va néixer a l’entorn del monestir de Santa Maria de Roses.El primer esment que es coneix d’aquest assentament és del segle XI, d’una po-blació que sembla ser dedicada a la pesca. La seva evolució fou més o menysininterrompuda, sota la protecció del domini de l’abat de Roses i dels comtesd’Empúries, fins al moment que va patir una gran transformació al veure’s en-globada dins de la construcció d’una ciutadella militar projectada en temps del’emperador Carles I. Aquesta important obra provocà l’estancament del seu pe-rímetre urbà i al cap d’uns anys el trasllat de la població civil, i conseqüentmentdel recinte urbà, cap a l’avui dia conegut com a barri de la Punta. L’èxode mésimportant s’inicià a partir dels efectes de la Guerra dels Segadors, sota l’ocupa-ció francesa (1645-1659), i va ser en motiu de la Guerra Gran (1796) quan la vilavella de Roses va perdre bona part de la seva població i va ser definitivamentsubstituïda per l’emplaçament actual de la vila de Roses, situada a llevant de laCiutadella.El plànol més antic que tenim de la trama urbana de la vila és l’anteriorment

esmentat de l’any 1643 (AGS, Mapas, Planos y Dibujos, V-175 G.A. leg. 1467)que, comparat amb uns estudis a partir d’uns capbreus dels anys 1304 i 1361(PUJOL, 1993, inèdit), reprodueix d’una manera gairebé fidel la trama urbanamedieval. L’àrea urbana més antiga correspon a la del carrer de la Creu, que hau-ria estat encerclada per la muralla de torres de planta quadrangular. Aquesta àreafou especialment afectada durant la Guerra dels Segadors arran de l’esclat d’unpolvorí veí que va provocar l’enderroc del barri i la mort de bona part dels seushabitants. Un cop ocupada la Ciutadella per les tropes franceses, aquestes varentraslladar la població civil fora del recinte militar i l’àrea es va condicionar perfer-hi uns jardins, tal com es pot veure en un plànol de l’any 1693 (Min. Défense,SHAT, Arch. Génie, art. 14, Château de Vincennes).Precisament a l’excavació arqueològica d’aquesta zona, just per sota de l’es-

trat superficial van aparèixer les canalitzacions de regatge dels jardins francesosi, immediatament per sota, les estructures pertanyents al recinte urbà: l’empedratdel carrer de la Creu i els murs de les cases i corrals. En realitat, però, són duesles fasesde destrucció documentades en aquest barri. La primera és anterior als esdeveni-ments bèl·lics esmentats, ja que es produeix a partir de l’enrunament d’algunescases per poder aixecar el llenç de ponent de la Ciutadella militar a mitjan segleXVI, per damunt del mur de ponent de la muralla medieval. La segona fase és lade destrucció a mitjan segle XVII, a causa de l’explosió del polvorí esmentat, quedestruí la resta.Pel que fa a les àrees excavades al sector de migdia de la vila, mereix un es-

ment especial l’edifici 1 i la Casa del Governador Militar. L’Edifici 1 correspona una casa que es troba al costat de llevant del carrer Nou, respecta la trama ur-bana medieval, però s’eixampla pel costat sud, en direcció al mar, cobrint un ca-rreró i els fonaments de la muralla medieval, un cop aquesta havia estat enderro-cada. L’edifici consta de quatre àmbits; els dos de migdia, pavimentats amb llo-


ses de pissarra, podrien correspondre a l’ampliació de la casa en època moderna,mentre que els dos de tramuntana estan pavimentats amb rajoles, un dels qualss’ha pogut identificar com la cuina. Aquest edifici és una de les poques cases queperviuen de la xarxa urbana medieval i que es mantenen dempeus, amb certes re-formes, habitades pels militars que ocuparen la Ciutadella fins als darrers anys.Un exemple semblant és la Casa del Governador Militar de la Plaça. l’edifici té

una estructura complexa, parcialment desenrunada, i que es troba adossada a la quehavia estat una gran estructura de defensa del Portal de Mar de la muralla medieval.Comparant les estructures que hem deixat al descobert i uns plànols del que haviad’haver estat, constatem que es tracta d’un gran edifici amb un pati central i una sè-rie d’àmbits tot al voltant, superposats en dos pisos.

EL CONJUNT DE RESTES DISPERSES D’ÈPOCA ANTIGA EN EL SOLARDE LA CIUTADELLA

Les darreres campanyes d’excavació realitzades a la Ciutadella de Roses hanproporcionat una important informació pel que fa al coneixement d’aquest jacimenten època antiga, tot i que, de moment, en tractar-se de troballes aïllades i disperses,tant en el temps com en l’espai, no es pot construir una visió evolutiva global perperíodes cronològics.Les restes més antiges localitzades han estat un conjunt de murs i nivells asso-

ciats, situats sota la torre quadrada de la muralla medieval (vegeu fig. 2, núm.1) quehem pogut identificar com un moment d’ocupació grega de la primera meitat del se-gle IV aC. Es tracta d’un total de cinc àmbits, parcialment excavats —tots ells esperllonguen més enllà dels límits de la cala— delimitats per murs de pedra seca con-servats en poca alçada. Els estrats amb els quals es relacionen són estrats de reom-pliment a nivell de fonamentació, d’escasa potència, també molt arrassats. El mate-rial ceràmic que defineix la cronologia d’aquestes construccions és molt homogenii reuneix formes àtiques de vernís negre i de figures roges, pseudoàtiques massalio-tes, comunes de pasta clara massaliota, àmfora punicoebusitana de la forma PE 13,àmfores massaliotes de tipus 6, etc.Pel que fa a les evidències de l’ocupació romana, les darreres excavacions han

posat al descobert una sèrie d’estructures, aïllades i de difícil interpretació, que do-cumenten un període que aniria des de la segona meitat del segle II dC fins al segleVI dC, principalment. D’un primer moment, s’ha documentat, a l’extrem d’una deles rases realitzades sobre la muralla medieval, al peu d’una de les torres (vegeu fig.2, núm. 2), un mur, d’amplada considerable, fonamentat sobre un estrat que es datade la segona meitat del segle II dC., gràcies a un context de TS Africana A de les for-mes Hayes 3a i 9a i Lamb. 10a, a més de TS Sudgàl·lica de les formes Deag. 27c, 36i 37.Ja d’època més avançada, per damunt de les restes gregues de la primera meitat

del segle IV aC, sota una altra de les torres de la muralla (vegeu fig. 2, núm. 3), s’ha


localitzat un pou del qual no ha estat possible precisar el moment de construcció,l’amortització del qual, en canvi, s’ha pogut datar cap a la fi del segle V dC, semblaser a conseqüència de convertir-se la zona immediata en necròpolis.En una de les rases obertes al pati d’armes de la Ciutadella (vegeu fig. 2,

núm. 4) s’ha excavat un edifici de planta no definida íntegrament que presenta duesfases constructives. La primera fase inclou un conjunt d’estructures no connectadescompletament que defineixen un àmbit amb restes d’un paviment d’argila. Els es-trats inferiors que formen la plataforma d’anivellament sobre la qual s’edifica reu-neixen material escàs i poc significatiu. Per contra, els estrats que il·lustren el mo-ment d’ocupació proporcionen abundant material del tipus TS Africana A, formaHayes 94, Hayes 56, Hayes 89A, etc. que estableix una cronologia als voltants del


Figura 2. Situació dels diversos punts on han estat localitzades restes diverses d’èpocaantiga, des de la primera meitat del segle IV aC fins a mitjan segle VI dC.

segle V dC.Les estructures corresponents a la segona fase reflexteixen una ampliació de

l’àrea ocupada per l’edifici, la planta general del qual continua sense poder ser de-finida a l’espera d’eixamplar la superfície d’excavació. Les parets, que delimitenquatre àmbits de planta quadrangular de dimensions similars, són de pedra secai han aparegut molt arrassades. Tot i això, en alguns trams s’observa una dispo-sició de les pedres en forma d’opus spicatum. Els estrats sobre els quals s’aixe-quen aquestes parets, els mateixos que amortitzen les estructures pertanyents a laprimera fase, proporcionen una data de construcció posterior a mitjan segle VIdC.A la meitat de llevant d’aquesta mateixa rasa del pati ha estat excavat un con-

junt de tombes que formaria part d’una necròpolis ja identificada per damunt deles restes del conegut barri hel·lenístic i de l’edifici A. Els set enterraments loca-litzats presenten una tipologia molt variada: enterraments en àmfora, tombesd’obra de planta rectangular amb coberta plana de lloses de pissarra per a inhu-macions múltiples successives, tombes de fosa amb coberta amb lloses de pissa-rra planes per a inhumacions individuals. El primer tipus de tomba s’associa, ex-clusivament, a enterraments infantils, els altres dos tipus són emprats per enterrarindividus, homes o dones indiscriminadament, d’edats molt variades. Els estratsque s’associen a aquest conjunt de tombes contenen materials abundants, sobre-tot TS Africana D, formes Hayes 94, 91C, 99, 87 A, 104, etc., que ens permetensituar-nos dins del segle VI dC. Igualment entre aquestes terres s’han trobat dosfragments de placa de marbre amb inscripcions en lletra actuària del segle III dCque, amb tota probabilitat, és material fora de context, ja amortitzat durant l’úsde la necròpolis i reutilitzat.A d’altres punts de la Ciutadella han estat identificats elements arqueològics

d’època romana, però ocupen petits espais i solen perllongar-se més enllà del lí-mits de les àrees excavades, per la qual cosa només faciliten un coneixementmolt limitat i es fa impossible determinar la funció i establir nexes estructurals.És el cas del subsòl de la vila medieval on han estat identificades diverses restesd’època romana (vegeu fig. 2, núm. 5), concretament es tracta de diferents estratsamb presència exclusiva de ceràmica tipus TS Africana D, forma Hayes 104 A,81, 93 i Lamb. 55, que es daten als voltants del segle VI dC. També al peu d’unade les torres de la muralla medieval (vegeu fig. 2, núm. 6) s’han posat al desco-bert dos murs paral·lels, associats a uns nivells del segle VI dC. Possiblementtambé són d’aquesta època les restes d’un dipòsit d’opus signinum localitzat enun punt molt proper a l’església de Santa Maria i la necròpolis situada a llevantd’aquest temple (vegeu fig. 2, núm. 7).En resum, es pot dir que la documentació de tot aquest conjunt de restes al llarg

de les darreres campanyes d’excavació a la Ciutadella ha contribuït extraordinària-ment al coneixement del jaciment en època romana. Anteriorment, excepte les res-tes ja excavades de l’edifici A, eren poques les evidències d’ocupació romana enaquest lloc. Enguany, els elements posats al descobert, tot i que no constitueixen una


unitat estructural, ni funcional, ni espacial, permeten extreure una valuosa informa-ció. Si bé tenim alguns elements que cal situar a mitjan segle II dC, la fase més bendocumentada comença en contextos del segle V dC, coincidint amb el que F.J. Nietodenomina «quarta fase d’ocupació» (NIETO, 1993, p.188). A continuació hi hauriael conjunt de tombes englobades dins la necròpolis que s’estén tant per damunt delbarri hel·lenístic com de la vil·la romana, la qual sembla tenir clars paral·lels amb lanecròpoli situada a llevant de l’església de Santa Maria i que s’ha relacionat ambuna possible cella memoriae paleocristiana.Cal destacar l’ocupació del segle VI dC, fins ara desconeguda pel que fa a cons-

truccions d’habitació, i ara àmpliament verificada a partir de les diferents estructu-res descobertes en una àmplia zona que abasta des d’una zona molt propera al mar,al sud, fins al sector més occidental de la vila medieval al nord, i s’esten cap a lle-vant pel subsòl de la meitat més septentrional del pati d’armes de la Ciutadella. Perara és impossible definir el tipus d’ocupació a partir de les troballes aïllades de quèdisposem; únicament podem plantejar la hipòtesi d’un no abandonament del solarde la Ciutadella en època visigoda i d’una continuació de poblament almenys fins amitjan segle VI.

BIBLIOGRAFIA

CASTELLS, Ramon; CATLLAR, Bernat; RIERA, Josep Ciutats de Girona, Catàleg de plànolsde les Ciutats de Girona des del segle XVII al XX. Girona: COAC, Diputació de Girona, 1994.

MARQUÉS, Josep Ma El cartoral de Santa Maria de Roses (segles X-XIII), Barcelona, Institutd’Estudis Catalans, 1986.

MARQUÉS, Josep Ma Lletres 1334-1420. Repertori selectiu. Arxiu Diocesà de Girona, I, 1334-1362, Girona, 1992.

MARTIN, Aurora; NIETO, F. Xavier; NOLLA, Josep Ma Excavaciones en la Ciudadela de Ro-sas. Campañas 1976-1977. Girona: Servei Tècnic d’nvestigacions Arqueològiques, 1979.(Sèrie monogràfica, 14.)

NIETO, F. Xavier El edificio «A» de la Ciudadela de Roses. (La Terra Sigillata Africana), Gi-rona, Centre d’Investigacions Arquològiques de Girona, 1993. (Sèrie monogràfica núm. 14.)

PALOL, Pere de «Una lápida medieval en Santa Maria de Rosas». A: Analecta Sacra Tarraco-nensia, XIX, 1946, p. 273-278.

PALOL, Pere de «Rosas de la antigüedad a la edad Media». A: Revista de Gerona, 31, 1965, p.19-29.

PALOU, Hug Jurisdiccions i privilegis a la vila de Roses: orígens de la jurisdicció compartida.Segles X a XVI. Estudi dels documents. UAB, Treball de recerca, 1989.

PALOU, Hug «El temple de Santa Maria de Roses. Noves aportacions als pri-mers documents». A: Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 24, 1991,p. 31-54.

PALOU, Hug «Orígens urbanístics de la vila de Roses». A: Roses, Festa Major 1994, 1994, p. 2-3.

PUIG, Anna Ma; PUJOL, Marcel; VIEYRA, Gemma; CARRASCAL, Carme «Resultats de la da-rrera campanya arqueològica realitzada a la Ciutadella de Roses (Alt Empordà)». A: SegonesJornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Torroella de Montgrí, 1994, p. 156-


165.PUIG, Anna Ma; PUJOL, Marcel; VIEYRA, Gemma; CARRASCAL, Carme «Represa dels tre-

balls arqueològics a la Ciutadella de Roses». A: Roses, Festa Major 1994, 1994, p. 25-31.PUIG, Anna Ma; PUJOL, Marcel; VIEYRA, Gemma; CARRASCAL, Carme «Els recintes em-

murallats de la vila medieval de Roses». A: Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 27,1994. [En premsa.]

ABREVIACIONS UTILITZADES

ADG: Arxiu Diocesà de GironaAGS: Arxiu General de Simancas


SITUACIÓ

Sant Llorenç de Sous o del Mont és una antiga abadia benedictina construïda auns 800 m d’altitud, en un pla de la muntanya de la Mare de Déu del Mont. Actual-ment depèn administrativament d’Albanyà, municipi de l’Alt Empordà, però tantpel seu paisatge com per l’entorn humà s’identifica clarament amb el caracter gar-rotxí

LA INTERVENCIÓ

Els treballs de recerca arqueològica realitzats al monestir de Sant Llorenç deSous se situen en el marc del projecte de restauració del conjunt que porta a terme laDiputació de Girona. La intervenció es va iniciar el 1984 i ja des del començaments’ha dut a terme mitjançant camps de treball, primer de Patrimoni i posteriormentd’Arqueologia, organitzats per l’Institut Català de Serveis a la Joventut.

La recerca arqueològica en el monestir de Sous té dos moments clarament dife-renciats pel que fa a als objectius i a la metodologia utilitzada. A la primera fase calsituar les intervencions realitzades entre 1984 i 1986, que tenien la consideració decamps de treball de Patrimoni i van ser dirigides per Antoni Sanz i Empar Gili, ambla col·laboració d’Antoni Caballé el 1985. Durant aquest període, els treballs es vancentrar en la neteja d’enderrocs de l’interior de l’antiga església parroquial i delclaustre, així com en la realització de sondeigs a l’església romànica que tenien coma objectiu l’avaluació de l’estratigrafia i de la potència arqueològica d’aquesta àrea.Finalment, durant la campanya de 1986, es va iniciar l’excavació de les galeries del

DARRERES INTERVENCIONS AL MONESTIR DE SANT LLORENÇ DE SOUS 133

Darreres intervencions al monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà / Alt Empordà)

ALBERTO GÓMEZ, JORDI MORER, JOSEP M. VILA

claustre, així com de les dependències situades a l’est i al sud del clos monàstic. A partir de 1988, Sant Llorenç de Sous passa a tenir consideració de camp de

treball d’arqueologia i es constitueix un equip d’arqueòlegs, format per JordiAmigó, Xesca Tió, Judit Llopart, Josep Pujades, Pilar Frago i Hug Palou, que pre-paren un projecte d’intervenció i inicien l’excavació pròpiament dita del monestir.Entre 1988 i 1991 es completa l’excavació del pati interior del claustre i de les duesdependències situades als extrems de la galeria nord. El 1992 es constitueix un se-gon equip d’excavació, que s’ha mantingut fins a l’actualitat i que proposa un nouprograma d’actuacions trianual per al període 1992-94 que preveia la finalització del’excavació de les dependències de l’angle sud-occidental del monestir, la conti-nuació de la intervenció a les dependències orientals i la realització d’actuacionspuntuals en l’àrea a l’església romànica i del seu nàrtex.

HIPÒTESI D’EVOLUCIÓ DEL MONESTIR

Les referències documentals més antigues sobre Sant Llorenç del Mont es re-munten al segle IX, concretament quan en un diploma concedit per Carles el Calb almonestir de Sant Aniol d’Aguja, l’any 871, es fa esment del montem Sancti Lau-rentii cum basilica in honore Sancti Laurentii eiusdem fundata. Tot i que no se n’hadetectat cap mena de resta arqueològica, cal pensar que en aquest moment Sousconstituïa una cel·la monàstica segurament formada per una esglesiola amb algun ti-pus d’habitació contigua en la qual deuria viure la seva petita comunitat. Aquestaprimera fundació dependria orgànicament del monestir de Sant Aniol d’Aguja, vin-culació que es mantindrà fins a l’any 922, moment que coincideix amb l’abandona-ment de Sant Aniol i segurament també amb el trasllat dels seus monjos a Sous.

Constituït com a comunitat ja plenament independent a partir del 1003, el monestir de Sous aviat va gaudir de la protecció dels comtes de Besalú, primer, i delcasal de Barcelona, després, en forma de nombroses donacions i exempcions ator-gades a tot el llarg dels segles XI i XII. Conseqüència d’aquesta bona situació econò-mica de la comunitat és la realització de la primera ampliació del monestir, que desdel punt de vista estilístic s’ha datat a la primera meitat del segle XI, consistent, enprimer lloc, en la construcció d’una gran església, de fàbrica clarament romànica,amb planta basilical i tres naus coronades amb absis semicirculars. Seguidament, toti que en un moment lleugerament posterior, es va alçar també un nàrtex o porxo rec-tangular adossat als peus de l’església, al qual s’accedia per una porta oberta al murmeridional. Completarien el recinte monacal una gran aula rectangular construïda alsud de l’església i separada d’aquesta per un pati en el qual posteriorment es basti-ria el claustre. El conjunt monàstic estava tancat per una muralla que en definiria elrecinte.

Ben poca cosa podem dir, des del punt de vista arqueològic, sobre l’esglésiad’aquesta primera època, ja que es tracta del sector menys excavat i encara no s’hanpogut assolir els nivells corresponents a la fundació del temple. En tot cas sabem

134 ALBERTO GÓMEZ, JORDI MORER, JOSEP M. VILA


Figura 1. Hipòtesi d’evolució constructiva del monestir de Sant Llorenç de Sous.

que disposava d’una cripta situada a l’àrea de l’absis central i que posteriorment vaser substituïda per la que coneixem actualment. El temple comptava també amb tresportes que el comunicaven amb els diferents àmbits associats al conjunt: al sud ambel pati central del monestir i des d’aquest amb l’aula o casa dels monjos; al nord,amb el cementiri monacal i a l’oest una gran portalada obria accés al nàrtex i al patiexterior. Sembla que les tres naus de l’edifici es trobaven construïdes a diferent ni-vell, separades per graons que permetien augmentar la cota de sud a nord. Aquestacaracterística de l’església es deu al pendent existent a la muntanya on es troba edi-ficada, i que provocà la construcció de manera esglaonada.

Entre els segles XI i XIII sembla que la situació es va mantenir relativament es-table i només tenim documentada una modificació en el tancament de la murallaoriental, que es va desplaçar dos metres cap a l’est, augmentant, així, l’espai útil al’interior del pati. Associat a aquesta fase, molt destruït per les remocions posteriors,només s’han pogut documentar les restes d’un paviment de calç.

Ja en el segle XIII es va produir la segona gran ampliació del recinte monàstic deSant Llorenç de Sous, a partir de la qual es va configurar a grans trets l’estructuradefinitiva del conjunt. Aquesta reforma va consistir en la construcció d’un claustrede forma quadrangular, situat al sud de l’església, en l’àmbit anteriorment ocupatpel pati que separava el temple de la residència dels monjos. La construcciód’aquest claustre, i especialment de la seva galeria nord, presenta uns trets especí-fics sobre els quals cal entrar amb una mica de detall. Cal tenir present que el mo-nestir es troba situat en el vessant de la muntanya i que existeix un desnivell impor-tant entre els diferents àmbits del recinte, com ja hem vist anteriorment. Aquest fetva obligar els constructors del claustre a rebaixar els nivells de l’exterior de l’esglé-sia a la banda sud per tal de disminuir al màxim el desnivell existent al pati. Com aresultat d’aquest rebaix la fonamentació de l’església degué quedar al descobert, i esva fer necessari l’apuntalament del mur meridional mitjançant la construcció, a lagaleria nord del claustre i a l’habitació que la continuava vers l’oest, d’una volta dequart de cercle recolzada sobre un mur massís, que funcionava com un contrafortque sustentava el mur de l’església. El desnivell creat entre el terra de la galeria il’església se salvava mitjançant una escala adossada.

La resta de galeries, en canvi, eren cobertes amb embigat de fusta i el porxo es-tava format per una fila de columnes sobre les quals recolzaven els arcs que supor-taven el mur superior, construït amb un aparell de carreus. Els capitells del claustre,dels quals ha aparegut algun exemple durant els treballs d’excavació, eren molt es-tilitzats, de decoració vegetal.

Durant el mateix període es van ampliar les dependències monàstiques; es vanedificar nous espais al costat de les galeries del claustre,fins a generar la configura-ció actual, en planta, del conjunt del monestir. Així, a l’oest, es va construir un cosrectangular de dues plantes. A la banda meridional, es va edificar un cos nou, tambéde dues plantes, adossat a l’est de l’aula romànica. Finalment, a l’est del closmonàstic es va construir un àmbit rectangular, segurament també de dos pisos, queva suposar un nou avançament de la muralla oriental fins al nivell en què es troba


actualment. Aquest àmbit va ser objecte de diverses compartimentacions de lesquals en molts casos només ens n’han arribat restes molt fragmentàries, donada lareutilització posterior del sector com a cementiri i la remoció continuada del sedi-ment que aquest tipus d’ocupació comporta.

De fet, i a part dels murs perimetrals, només s’han conservat, atribuibles aaquesta fase, restes de dues estructures murals de difícil identificació, d’un pavi-ment de terra trepitjada i una canalització de desguàs.

Tota la part del claustre bastida en aquest moment, així com algunes altres de lesdependències annexes, van ser construïdes amb carreus de pedra calcària, perfecta-ment tallats i polits, que es diferencien clarament dels anteriors i esdevenen l’ele-ment constructiu característic d’aquesta fase. Al mateix temps i pels mateixos edifi-cis, les parts altes de les construccions i en general aquelles que no estaven a la vistaa nivell del claustre es van construir amb carreus força més petits i poc desbastats.

Després d’aquesta ampliació, datada al segle XIII tant des d’un punt de vista es-tilístic com arqueològic, es pot donar per acabada la construcció del monestir deSous. Només podem citar, segurament ja al segle XIV, el tancament del petit espai


Figura 2. Vista General de l’església romànica del monestir.

que havia quedat obert al sud de les dependències occidentals. En aquesta àrea, unade les poques per a les quals s’ha conservat la seqüència estratigràfica medieval, esva poder documentar una gran llar de foc quadrangular, situada al centre de l’habi-tació, que ens ha permés d’identificar l’àmbit com la cuina del monestir. També ésatribuïble a aquesta fase intermèdia, tot i que sense que es pugui considerar con-temporània de l’anterior, la construcció d’una volta apuntada que cobriria l’antigaaula romànica i de la qual es conserva un dels arcs formers.

El segle XIV sembla marcar una inflexió en la història de Sous. A partir d’aquestmoment, el monestir va entrar en un període de franca decadència que es va accen-tuar en el segle XV. Les visites pastorals ens parlen d’una comunitat reduïda (setmonjos el 1332, tres el 1432, cap el 1440) que poc a poc es va disgregant (com a mí-nim des de 1420 els visitadors no troben mai l’abat vivint al monestir). Finalment,el conjunt es va veure afectat pels terratrèmols que es van produir a la Garrotxa elsanys 1427-1429. Es fa difícil, en el moment actual, precisar els efectes d’aquestsmoviments sísmics en els edificis de Sous. Si haguéssim de fer cas a les visites pas-torals redactades amb posterioritat hauríem de pensar que el monestir havia resul-tat completament destruït (totaliter dirutum) i l’església enderrocada (totaliter postratam et in terra deiectam). En realitat sembla que el terratrèmol va afectar fonamentalment les voltes de l’església, que ja no es tornarien a refer, i, de maneramés imprecisa, la resta de dependències.

En el moment de la destrucció, la configuració de l’església romànica havia can-viat respecte a la que havíem apuntat per al seu moment fundacional i de la qual no-més coneixem l’àrea corresponent a la capçalera. El temple en aquest moment es-taria caracteritzat per un presbiteri corregut que ocupava les tres naus de l’esglésiai al qual s’accedia mitjançant una petita escala formada per 2 o 3 graons de pedra,segons les naus. El paviment de l’àrea elevada estava format per una capa d’arga-massa de calç rosada, semblant a la que servia d’arrebossat a les parets del temple.Pel que fa als altars, hi havia el principal, dedicat a Sant Llorenç, situat a la nau cen-tral, davant la cripta de l’església, i dos altars secundaris dedicats l’un a Sant Joan iSant Antoni i l’altre a Santa Maria, situats segurament a les absidioles de les nauslaterals, tot i que només tenim documentat el que correspon a la nau nord.

La construcció d’aquest nou presbiteri, la cronologia de la qual no podem pre-cisar, ja que encara no se n’ha realitzat l’excavació, va suposar una notable remo-delació de les antigues estructures. Així, es va haver de procedir a l’anivellament,almenys a l’àrea de la capçalera, de les tres naus, que ja hem dit que sembla ser quehavien estat construïdes a diferent cota. Per poder aconseguir-ho es va haver d’ai-xecar els nivells d’ús de la nau sud i de la central, al temps que es rebaixava el de laseptentrional. A causa d’aquest rebaix es va inutilitzar l’antiga porta oberta al murseptentrional i va quedar a la vista la seva banqueta de fonamentació. D’altra banda,l’elevació del nivell d’ús del presbiteri de la nau central va comportar també la clau-sura de la cripta, ja que el seu accés va quedar parcialment amortitzat.

Les conseqüències del terratrèmol van representar un cop molt fort per a la co-munitat, que no comptava amb recursos per reconstruir el monestir i es va haver de


limitar a rehabilitar els espais imprescindibles per al funcionament. En aquest sen-tit, les visites pastorals posteriors a 1430 situen l’altar major de manera provisionalal claustre, és de suposar que a l’espera que es poguessin realitzar les obres de re-condicionament de l’església per reiniciar el culte. Aquestes obres van consistir enla reconstrucció de la nau sud del temple per poder fer front a les funcions litúrgi-ques del monestir i la parròquia. Al mateix temps es devien arranjar les dependèn-cies imprescindibles per allotjar els pocs monjos que encara hi residien.

Per aquesta raó es van tapiar els arcs de comunicació entre la nau central i la la-teral sud i es va condicionar aquesta darrera com a església. En primer lloc es vaprocedir a tancar l’àmbit de l’absis amb un mur, generant una petita sagristia al finalde la nau. La construcció d’aquesta habitació degué obligar a un avançament de l’al-tar i del presbiteri respecte al seu nivell antic. Així, es van construir les noves esca-les d’accés uns 110 cm davant les antigues, que van ser amortitzades pel pavimentdel nou presbiteri, que era de terra trepitjada.

En el nivell de la nau es va construir una claveguera de desguàs per a evacuar lesaigües que es generaven donat el desnivell on s’assenta el conjunt del monestir, i esva cobrir amb un paviment d’argamassa de calç. Pel que fa a la coberta, s’ha pogutdocumentar arqueològicament l’existència d’una encavallada de fusta i teules. L’ac-cés es feia per una porta oberta al mur nord que es devia construir al mateix tempsque es tapiava els arcs que separaven la nau central de la lateral sud. Es tracta d’una


Figura 3. Llar de foc corresponent a la cuina del monestir.

porta construïda amb carreus i coberta adintellada en la qual destaquen dues pedresamb uns motius en relleu que representen l’un un rostre humà i l’altre un motiu ve-getal.

Un darrer intent de revitalitzar el monestir el va protagonitzar, ja al segle XVI, unabat de Sous, de nom Francesc Albanell, que hi va fundar una comunitat de quatresacerdots seculars als quals va dotar amb una renda de 40 lliures anuals. La represava durar poc i el 1580 només un dels sacerdots continuava a Sous i el culte solemnehavia desaparegut completament. L’any 1592, per ordre de Climent VII, el mones-tir, juntament amb el de Colera, passà a dependre de Sant Pere de Besalú i les sevesdependències van quedar definitivament abandonades.

Des del punt de vista arqueològic, només hem pogut identificar clarament coma pertanyents a aquest període un paviment de lloses situat a l’habitació que dónaaccés al monestir des del pati exterior. També data de mitjan segle XVI una habitacióquadrangular adossada al nàrtex de la qual encara no s’ha iniciat l’excavació.Aquest darrer recinte es podria identificar com una de les cases que amb motiu de larestauració del monestir s’havien construït per als beneficiats, tal com apareix citata la visita de 1530 i que arqueològicament s’han demostrat corresponents a aquestmoment.

L’església de Sous, però, va continuar mantenint les seves funcions parroquials.Les poques visites pastorals realitzades a amb posterioritat a la desaparició del mo-nestir ens parlen de la precarietat de l’activitat religiosa de la parròquia, situada enun lloc molt aïllat, amb una comunitat molt dispersa i amb la competència de la ca-pella de la Mare de Déu del Mont, situada al cim de la muntanya. Mostra de la si-tuació d’aïllament que vivia la parròquia de Sous i el monestir és el comentari queel visitador de 1580 fa respecte al camí fet fins a l’església: ascendimus montem ubiconstructum et edificatum est dictum monasterium cum multa pluja et boyra, ingrave periculum dictarum personarum (referint-se als visitadors).

Des d’un punt de vista constructiu, durant aquest període es va clausurar l’antigaporta situada al mur nord del temple i es va construir un nou accés obert als peus dela nau, perforant la paret romànica. Es tracta d’una porta coberta amb arc rebaixatfet amb pedres petites irregularment tallades, i sense cap mena d’ornamentació,molt més senzilla, per tant, que la que documentàvem per a la fase anterior. Semblacorrespondre a aquest mateix moment la utilització de l’àrea del nàrtex com a ce-mentiri.

Aquesta funció parroquial aparentment es va extingir o traslladar a algun llocdins el mateix recinte en algun moment dels segles XVII o XVIII, quan deixem de te-nir-ne notícies a través de les visites pastorals i documentem la transformació delsvoltants de l’església i del pati exterior en camps de conreu i, segurament, de les an-tigues edificacions en magatzems o tancats per al bestiar procedent d’una masia si-tuada just al costat del recinte.

A partir de l’exclaustració de Sant Pere de Besalú l’any 1835, es produeix la dar-rera gran reforma del conjunt. Així, les antigues dependències situades al sud i al’oest del claustre foren transformades en la nova església parroquial i rectoria de


Sous. Aquesta transformació va afectar notablement l’estructura arquitectònica i elsediment arqueològic de tota aquesta àrea. Les modificacions van ser especialmentintenses a l’antiga aula romànica, que va perdre l’antiga unitat funcional. Així, lameitat oest es va unir amb l’edifici occidental per formar la nova església parroquialde Sous, mentre que la banda est, que es va recréixer amb dos pisos nous, va passara integrar-se, juntament amb la totalitat de les dependències de l’ala occidental, enun bloc únic format per una planta baixa i dos pisos superiors que constituïen l’àreade la rectoria. Des del punt de vista arqueològic, aquesta remodelació va suposar lapràctica destrucció del sediment ja que per tal de guanyar espai per als nous pisossuperiors es va procedir al rebaix fins a nivell de la roca dels recintes interiorsd’aquestes dependències.

D’altra banda, l’ala est del monestir va ser desenrunada i es va utilitzar com acementiri parroquial. Amb l’excavació arqueològica s’hi han pogut localitzar unasèrie d’inhumacions amb caixa de fusta, sense una orientació fixa, que es distri-bueixen fins en tres nivells d’enterraments en tot el sector. L’accés al cementiri esfaria per una porta oberta a la muralla oriental, just al costat de la porta de l’esglé-sia d’època moderna. Finalment, al nord del claustre, l’antiga església romànica, enaquell moment totalment coberta de runa, havia perdut ja tota la seva funcionalitatreligiosa i s’utilitzava com a camp de conreu.

Aquesta situació es mantingué fins a la desaparició de la parròquia després de laguerra civil de 1936-39. A partir d’aquesta data el monestir va quedar completamentabandonat fins a l’inici dels treballs de restauració a començament dels anys vui-tanta.



INTRODUCCIÓ

De les diverses excavacions arqueològiques dutes a terme a la ciutat de Lleidal’any 1994, les tres que tot seguit exposem han estat objecte de respectius treballsd’adequació i conservació, treballs que han permès la recuperació i la integració dediversos elements històrics i patrimonials de la ciutat en les noves construccions iinfraestructures urbanes.En el cas del cine Catalunya, el límit de ciutat andalusina i cristiana, representat

per un parament d’obra de gairebé 4 metres d’alçada, ha estat utilitzat com a mur defonamentació per al nou edifici, alhora que està integrat com a element visible enl’espai d’una planta comercial soterrada.Les restes localitzades en el marc de la canalització del riu Segre s’han integrat

en l’ajardinament i l’adequació dels marges. Així, vora el pont vell d’entrada a laciutat, aigües amunt, resten el murs que delimitaven la fortificació del Cap Pont i elbasament de l’últim estrep de l’antic pont medieval. També, sota mateix del noupont de Pardinyes, es manté en peu l’assut de la sèquia de Torres com a element pa-trimonial i funcional, ja que el pont i l’entrega de l’últim arc es recolza sobre mateixde l’estructura.Sense voler aprofundir en aquest aspecte i per passar tot seguit a l’exposició dels

tres jaciments, volem constatar que l’esforç assumit per totes les parts implicades haestat una experiència valuosa, en el marc de la qual cal aprofundir per seguir enla sempre difícil tasca que representa la pràctica de l’arqueologia a les ciutats mo-dernes.

ARQUEOLOGIA URBANA A LLEIDA: LES INTERVENCIONS AL BARRI DE CAP PONT 143

Arqueologia urbana a Lleida: lesintervencions al barri de Cap Pont, lasèquia de Torres i el solar de l’antic CinemaCatalunya

ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

L’ANTIC CINEMA CATALUNYA

Una vegada enderrocat l’antic cinema Catalunya (INT-36), situat al solarcomprès entre el carrer Cavallers, el carrer Baró de Fleix, el carrer Major i l’avin-guda Blondel (núm. 1 del plànol de situació adjunt), es va realitzar en els mesosd’abril i maig de 1994 una excavació d’urgència finançada per la Paeria amb lacol·laboració dels propietaris del solar. Les tasques arqueològiques es van compagi-nar amb la construcció de la nova edificació.La intervenció fou plantejada en un principi com a sondeigs per constatar

l’existència o no de restes arqueològiques relacionables amb els teòrics banys men-cionats per Josep Lladonosa en el solar adjacent ocupat per l’actual llibreria Urriza(LLADONOSA, 1954). Als anys quaranta, quan es va construir l’edficació on se si-tua aquest establiment, van sortir un seguit d’estructures que Josep Lladonosa va in-terpretar com uns banys. Segons el mateix autor, aquests banys serien els Banys delRei, situats segons les fonts documentals d’època cristiana als voltants del Portaldel Romeu (més o menys a la zona entre el carrer Major i el carrer Cavallers).Els resultats dels treballs han estat altament positius, ja que han permès reseguir

l’evolució del solar des de l’inici de la seva ocupació, a l’època andalusina, fins al’actualitat, aportant dades de gran vàlua per al coneixement de l’evolució urbanís-tica de la ciutat de Lleida, en una zona on la manca de dades arqueològiques no per-metia establir possibles hipòtesis de funcionament.A banda de l’interès que té aquesta evolució, cal remarcar dues dades cabdals i

que creiem que són els fets més importants d’aquesta intervenció: d’una banda, el lí-mit de la ciutat andalusina i la seva posterior ampliació, poc després de la conquestacristiana al 1149, i de l’altra, la documentació de les estructures que queden defini-des a l’interior. Cap de les estructures andalusines i cristianes semblen tenir una dis-tribució comparable a uns banys, tal com es proposava per a la interpretació de lesrestes localitzades als baixos de la propera llibreria Urriza. En analitzar les estruc-tures dibuixades de la llibreria Urriza, veure’n les fotografies i comparar-les amb lesrestes documentades a l’excavació, sobretot amb les del període cristià, creiem queen ambdós casos estem enfront d’uns habitatges.Respecte al primer aspecte cal dir que fins a l’actualitat, si exceptuem el pany de

muralla medieval trobat a Francesc Macià 37-41 (REYES; MEDINA, 1991) i elmur paral·lel a la Rambla Ferran localitzat als baixos de la Paeria durant les cam-panyes d’excavació realitzades pels doctors E. Junyent i A. Pérez (JUNYENT; PE-REZ), no teníem cap altre element físic del límit de la ciutat per la banda de riu.L’excavació del cine Catalunya ha deixat palès en quin moment és ocupat per pri-mer cop aquest sector de la ciutat, com ha estat la seva ampliació i quina és la sevamorfologia.Al sector més proper al carrer Cavallers, han aparegut uns murs fets amb grans

carreus sense cap morter d’unió i disposats de través, que configuren una de les can-tonades del tancament de la ciutat andalusina i corroboren el límit proposat per Jo-sep Lladonosa en els seus escrits (LLADONOSA, 1954). Aquest fet és evidentment

144 ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA


Figura 1. Plànol de situació de les intervencions

bàsic, no només pel fet estructural, sinó, i potser és més important, perquè aporta da-des fonamentals per concretar una mica més el com i el quan es va anar produint elprocés de transformació i creixement de Medina Larida.Així mateix, podem dir que el segon tram de mur descobert, adossat perfecta-

ment al primer, pertanyeria a la perllongació de la ciutat en època cristiana, poc des-prés de la seva conquesta (1149). Aquesta data també ens permet aprofundir sobreles necessitats d’espai creades com a conseqüència de l’arribada de nous pobladorsi àdhuc sobre la ràpida ampliació del recinte urbà. Aquest límit es mantindrà fins ala reforma portada a terme per Blondel al segle XVIII, en la qual es construeix laBanqueta i es guanya una franja de terreny al riu.En un primer moment, a l’interior del recinte, ni la cantonada andalusina ni les

estructures construïdes al seu interior sofreixen cap transformació, però a partir dela construcció de l’edifici amb arcs, els murs antics es reforcen, s’hi afegeix una do-ble paret que emmascara en gran part l’obra original andalusina. Així mateix, esrealitzaran tot al llarg del mur d’obra cristiana un seguit de sortides d’aigües rela-cionades amb canalitzacions.En un gravat publicat a l’Atles de Lleida (ATLAS,1987, pp. 56-57), tot aquest

sector de la ciutat no està representat amb muralles, sinó amb una línia contínuad’edificacions. Les dades aportades per la intervenció, com l’amplada (només60 cm), les edificacions adossades a l’interior i la presència d’uns metxinals persubjectar unes balconades, tal com reflecteix el gravat mencionat, ratifiquen aquestaimatge i, per tant, no podem parlar en sentit estricte d’un llenç de muralla, sinó mésaviat d’un mur pantalla o mur de contenció del riu, que folra la roca natural i quetindria una doble funció, delimitar la primera terrassa ocupada de la ciutat i fer laprotecció contra les possibles riuades.Fins ara només ens hem referit a la troballa del límit de la ciutat, però, cal també

fer menció de les restes estructurals localitzades a l’interior. S’han pogut documen-tar tot un seguit de fases d’ocupació, la primera corresponent a l’època andalusina,dues associades al món cristià i finalment una darrera fase datable a l’època mo-derna.Les restes andalusines documentades en aquest solar són fins ara les estructures

conegudes situades més a l’oest de la ciutat, que es documenten per primera vegadafora de la zona del turó de la Seu Vella, una delimitació de l’espai urbà.Malauradament, les restes, de gran importància tant arqueològica com històrica

i monumental, només corresponen a fonamentacions i, per això, no ens permetenprecisar-ne la funcionalitat i ni el recorregut en alçada.Totes les unitats estratigràfiques han estat localitzades a l’interior de la canto-

nada; es conserva només un únic estrat l’exterior . Els estrats de l’interior correspo-nen a abocaments de terra argilosa barrejada amb sorres i blocs procedents de laconstrucció de la fonamentació. L’estrat localitzat a l’exterior de la cantonada té unacomposició diferent als estrats de l’interior; en aquest cas, està compost per una ter-ra més aviat argilosa.A l’igual que existeix una diferència en la composició dels estrats de l’interior i


de l’exterior, també existeix una diferència en el tipus de material associat amb ells.Mentre que en els estrats de l’interior només surten ceràmiques comunes, sense capelement vidrat, a l’exterior sí que apareix aquest tipus de recobriment.D’altra banda, el material aparegut presenta certs problemes de datació, ja que

no apareix cap ceràmica de taula decorada a partir de la qual es pugui afinar la cro-nologia. Si establim paral·lelismes amb la resta d’intervencions que han aportat es-tratigrafia andalusina, creiem que el material localitzat al cine Catalunya no pot cor-respondre a produccions de la primera meitat del segle X, ja que, en primer lloc, noha sortit cap fragment en verd i manganès sota coberta melada i, en segon lloc, lesproduccions comunes aparegudes al cinema Catalunya són mot diferents de lesidentificades a l’antic Portal de Magdalena i datades a la primera meitat del segle X.El repertori formal va bé amb un conjunt datable a partir de la segona meitat del se-gle X, tot i que, per la perduració d’aquest tipus de producció, també podria corres-pondre al període taifa.Per poder concretar la datació hem de tenir en compte, a més del material, les

característiques morfològique de l’obra documentada, que, com ja hem dit, és fetade grans carreus, molt semblants als documentats a la Suda, en concret a la murallanord, i amb paral·lels a d’altres punts peninsulars que, tant a la Suda com a d’altresllocs, han estat datats com a més moderns, dins del segle X.És per això que ens inclinem a pensar que la construcció d’aquestes estructures

s’hauria de situar a partir de la meitat del segle X, en un moment en el qual el barride la Suda ja s’ha fet petit i ja s’ha iniciat un urbanisme planificat dels barris méspropers al riu.Les estructures relacionades amb el primer moment cristià, segona meitat del se-

gle XII-segle XIII, sembla que defineixen l’existència d’un habitatge articulat en dosnivells. A la planta baixa hi hauria un pou d’aigua amb brocal diferenciat. D’aquestnivell s‘accediria a un pis superior, mitjançant unes escales. Es podria plantejar lahipòtesi, que la planta baixa amb el pou fos una zona oberta, una mena de pati, ambuna funcionalitat indeterminada. Cal dir que no s’ha localitzat cap nivell d’ús cla-rament diferenciat, el nivell d’ús és la mateixa línia del terreny natural. Les terresque colmaten les estructures, fins al nivell de la següent remodelació portada aterme, corresponen a estrats de colmatació molt homogenis, dins dels quals van sor-tir conservades soles de sabata de cuir. La conservació d’aquest tipus de material haestat possible gràcies a la gran humitat existent en aquests nivells.En un moment posterior, però malauradament amb una cronologia indetermi-

nada dins del món medieval, ja que no tenim cap material clarament relacionat ambel moment de construcció, es fa una dràstica remodelació de l’espai ocupat a l’inte-rior. Excavats tant al terreny natural com a les terres de colmatació de la fase ante-rior, es va construir una edificació feta amb pilars i arcs apuntats. Almenys a laplanta soterrània on hem excavat, la zona més propera al mur de tancament té un al-tre tipus de distribució; ací, l’espai està configurat per una gran nau rectangular.Aquest tipus d’habitatge és molt semblant a d’altres edificacions existents a la ciu-tat. També en aquesta fase, s’ha conservat part d’una escala que comunicaria aquest


pis amb l’altra planta.Entre mitjan segle XIV i el segle XV, les arcades es van tapiar. Ara, la planta més

baixa de l’edifici tindrà tres grans sales compartimentades, sense connexió entre si.En una d’aquestes sales, a la situada al costat del carrer Baró de Fleix, va aparèixeruna estructura circular situada al costat de la porta, igual a les trobades a l’antic Por-tal de Magdalena i a Cap Pont, però malauradament no podem precisar a quin ús es-taven destinades.L’última fase arqueològica documentada i directament relacionada amb l’època

moderna correspon a un nou canvi de les estructures. L’edifici medieval es remo-dela, es transforma la planta més baixa en un celler i es construeixen dos cups.Aquest canvi és un fet corrent a tota la ciutat de Lleida; a pràcticament totes les in-tervencions realitzades a la part baixa de la ciutat i al barri de Cap Pont, com despréses veurà, s’ha constatat aquests tipus de transformació, lligat amb l’economia emi-nentment agrícola de la ciutat en aquestes dates.

L’EXCAVACIÓ DEL BARRI DEL CAP PONT

El barri del Cap Pont neix amb una doble i contraposada orientació. Lligat peruna banda a la ciutat, de la qual és l’avantsala, a través del pont del qual pren la de-nominació, aquest raval constitueix alhora un nucli de població inserit a l’horta queenvolta Lleida. Ambdós elements presidiran el seu desenvolupament, alhora que liconferiran una particular personalitat dins el conjunt urbà.A banda d’alguns lleus indicis d’època romana i andalusina, les primeres re-

ferències a una turris in Capite Pontis ens porten a la dècada de 1180, fita cronolò-gica que no s’allunya excessivament de la creació de la primera xarxa urbana a lazona testimoniada arqueològicament, la datació de la qual cal encabir, possiblement,ja dintre del segle XIII. El pont que, a banda de pòrtic de la ciutat, és testimoni delcobrament d’importants impostos que graven l’entrada de mercaderies, atreu des deben aviat una sèrie d’activitats relacionades amb el tràfic de persones i béns.Foren aquestes espectatives econòmiques les que propiciaren, possiblement, la

instal·lació en aquell indret d’obradors de determinades manufactures que, per lesseves característiques, hi trobarien millor emplaçament que dins dels murs de la ciu-tat. El fet que bona part d’aquestes activitats haguessin restat en mans dels musul-mans que, després de la conquesta, s’havien vist obligats a residir extramurs deuriaatreure-hi una part important d’aquest col·lectiu. Tot i constituir, fins a la fi de l’edatmitjana, un barri predominantment musulmà, no es pot parlar d’una clara segrega-ció ètnica, car s’hi produí certa convivència amb individus d’altres confessions.Les restes constructives pertanyents a aquest primer moment, tot i ésser escasses

i trobar-se en un deficient estat de conservació, testimonien certa planificació urba-nística. Així, l’únic edifici documentat, un habitatge d’importants dimensions i pos-siblement d’una sola planta, mostra gran homogeneïtat pel que fa a la tècnica cons-tructiva emprada i clares connexions amb d’altres elements aïllats pertanyents a



Figura 2. Cinema Catalunya. Evolució del solar

aquest mateix moment. Alhora, l’espai edificat sembla estructurar-se al voltant d’uncarrer que presenta com a característica principal el fet de trobar-se pavimentat,quelcom que no es tornarà a repetir al llarg de la història del barri o, almenys, de ladel sector que hem documentat.El segle XIV portarà aparellada una modificació substancial de les característi-

ques dels edificis respecte de la fase precedent, tot i que es respectaran els eixos ur-banístics fonamentals. Enfront de les construccions lleugeres fetes amb còdols itàpia, ara s’emprarà un aparell de grans carreus per tal d’alçar immobles que, ver-semblantment, tindrien més d’un pis d’alçada. Aquestes sòlides edificacions consti-tuiran la base material sobre la qual es produeixen totes les modificacions que, finsa la desaparició del barri com a zona d’hàbitat, en caracteritzen l’evolució.L’increment de la capacitat econòmica dels habitants del Cap Pont, evidenciada

per la millora dels seus habitatges, troba justa rèplica en allò que les fonts escritesens diuen sobre la diversificació de les activitats que s’hi duen a terme. Els censoseclesiàstics ens informen sobre la presència de fusteries, hostals, veterinaris, manu-factures tèxtils, bordells, etc. Existeix una construcció característica d’aquest mo-ment, una estructura de planta anular i alçada escassa, que es repeteix en diversospunts de l’àrea excavada així com en nivells del mateix moment documentats arreude la ciutat, però no la podem relacionar clarament amb alguna de les abans esmen-tades activitats de transformació.Entre la fi del segle XIV i començament del XV, el predomini d’aquestes estruc-

tures sembla començar a trontollar, fet que interpretem com a indici d’una reorien-tació econòmica, tot i que, en desconèixer la funcionalitat de les construccions anu-lars, resulta difícil apreciar-ne el sentit. Alhora, constatem la realització de certesmillores en els edificis ja existents, les quals tendeixen a proporcionar-los major so-lidesa. Des del punt de vista de la cultura material, s’assisteix en aquest moment aun substancial increment de la presència de vaixella de taula produïda pels terris-saires valencians, i es trenca, així, certa tendència a l’autarquia que es fonamentavaen la intensa activitat dels tallers locals.De continuista es pot qualificar la primera meitat del segle XV, moment en el

qual se sostenen i es reprodueixen sense gaires canvis els esquemes heretats, tot ique, a través de les fonts documentals, coneixem l’existència d’una forta crisieconòmica i política que du la ciutat, en especial, i el Principat, en general, vers ladecadència de la seva vitalitat econòmica i cultural. Aquestes tensions cristal·litza-ran en els enfrontaments entre la Diputació del General i el rei Joan II, en encetar-sela segona meitat del XV, o en les revoltes camperoles del darrer quart de segle cen-trades en la millora de la condició social dels remenses, tot i que les darreres nosemblen haver tingut gaire incidència a les nostres terres.La ciutat de Lleida i el barri del Cap Pont en concret patiren les conseqüències

de la primera de totes dues conteses, amb el balanç de fortes destruccions ocasiona-des pel setge al qual es veieren sotmesos. És a partir d’aquest moment que començaa plantejar-se la necessitat de millorar la defensa del Cap Pont, un aspecte que xo-cava frontalment amb la seva continuïtat com a barri. En aquesta línia, la Paeria


plantejà durant cert temps entrebancs a la reconstrucció de les parts del raval que ha-vien estat més afectades per la guerra, alhora que dificultà l’edificació de nous im-mobles.En clar contrast amb les dificultats oposades des de l’administració de la ciutat

o, potser, com a conseqüència d’aquestes, les restes documentades evidencien unaradical reconversió de la base econòmica del barri. Les manufactures i altres activi-tats de transformació semblen cedir protagonisme en favor de l’explotació dels re-cursos agrícoles i, en especial, de la vinya.Constructivament, el tret característic de la segona meitat del segle XV és la pro-

liferació d’estructures destinades a la fermentació del vi, com ara els cups, que de-vien anar acompanyades de cambres destinades a l’envelliment o cellers. Aquestesconstruccions s’instal·laran una mica per tot arreu, envaint fins i tot espais que ambanterioritat havien estat viaris i que ara esdevindran soterranis o semi-soterranis. En-front de la imatge pessimista que transmeten les fonts escrites, l’evidència arqueo-lògica permet considerar aquest període com un moment d’intensa activitat cons-tructiva, s’hi assenten llavors les bases econòmiques i edilícies del que seràl’existència del barri fins a la seva desparició.La vigència de les estructures de fermentació de vi romandrà inqüestionada al

llarg del segle XVI i primera meitat del XVII, tot i que en el darrer moment semblaproduir-se l’abandonament d’alguna d’aquestes construccions. El continuisme res-pecte dels trets fonamentals definits durant la segona meitat del segle XV arriba finsal punt que, des de llavors en endavant, les activitats constructives es limitaran a unacreixent compartimentació d’espais anteriorment més amplis, potser per tal de dotarde major solidesa les parts inferiors dels edificis, i a la reposició d’elements auxi-liars dels cellers, com ara els setials per les botes de fusta, suports diversos, bancsadossats, etc.L’únic element relativament discordant respecte de la resta el constitueix la ins-

tal·lació, en una cambra veïna d’un dels trulls que romanen en funcionament fins aldarrer moment, d’un taller dedicat a la manufactura d’exvots i imatges religiosesque recupera, en certa manera, l’orientació econòmica que originà el naixement delbarri: el servei i el suport al trànsit de persones i béns.La revifalla del barri després de la crisi de la segona meitat del segle XV sembla

consolidar-se amb el curs dels anys i l’aprofundiment en l’economia d’orientacióagrària, un tret compartit amb la resta de la ciutat. Aquesta tendència es trunca deforma sobtada amb la Guerra dels Segadors i , especialment, amb les reformes de-fensives introduïdes pels governadors militars de la plaça.Per tal de fer front a les millores introduïdes en l’efectivitat de l’artilleria de

campanya, es procedí a dotar la ciutat d’un seguit de fortins i baluards que, al seutorn, necessitaven estar envoltats d’amples espais descoberts per tal d’ésser efectius.Un dels punts on es considerà adient dur a terme una intervenció d’aquest tipus foua l’extrem sud del pont, per tal d’assegurar-ne el domini i protegir l’accés a laciutat.Aquest projecte resultava incompatible amb la continuïtat del Cap Pont com a


barri i, malgrat l’oposició manifestada per la Paeria, el general francès encarregatdel comandament de la plaça féu desallotjar el raval, incendiar els habitatges i apro-fitar el material constructiu resultant per a noves obres de fortificació. Aquests fets,esdevinguts entre 1642 i 1643, degueren produir-se de forma sobtada, fet quejustificaria la importància dels aixovars domèstics trobats en els nivells d’incendidocumentats a l’excavació, els quals no pogueren ésser salvaguardats pels seus pro-pietaris.Els esmentats estrats de destrucció contenien gran percentatge de vaixella deco-

rada en blau, produïda a la ciutat de Lleida, la qual cosa ens ha permès constatar lasubstitució, fins a cert punt sobtada, de la vaixella decorada amb reflex metàl·lic quefins a dates molt recents havia estat dominant .A partir d’aquest moment i fins a la revolució republicana de 1868, el que abans

havia estat una zona residencial esdevindrà recinte fortificat o una àrea subjecta aservitud militar on, en conseqüència, estava prohibida tota construcció civil. La do-cumentació planimètrica i les imatges pictòriques de la ciutat corresponents als anysde la guerra i a la segona meitat del segle XVII semblen indicar que s’hi construí unfortí de planta triangular o, possiblement, estel·lada, amb un front pla vers la ciutati tres baluards o «punxes de diamant» apuntat vers el sud.Les defenses que encerclaven el cap de pont es construïren, versemblantment,

excavant un fossat i acumulant la terra extreta sobre la superfície que restava a l’in-terior d’aquest, la protecció de la qual es completà mitjançant una palissada o unmur de cistelleria farcida amb terra o runa.Aquesta defensa degué ésser desmantellada, almenys parcialment, un cop fina-

litzada la contesa bèl·lica i no fou substituïda per cap altra d’estable fins a la Guer-ra de Successió: un fortí de planta triangular encerclat per un fossat i dotat de murspossiblement atalussats. Un mur atalussat localitzat a l’àrea excavada deu corres-pondre a la cara externa (contraescarpa) del fossat lligat a aquesta fortificació, lavigència de la qual difícilment podria ultrapassar el darrer quart del segle XVIII,quan el marquès de Blondel emprèn la seva reforma del pont i la façana fluvial de laciutat.Les contínues inundacions que afectaven el flanc meridional del nucli urbà du-

gueren aquest governador a endegar un projecte per tal d’allunyar el riu de l’àreaedificada, cercant, així, de mitigar els efectes de les crescudes. Amb aquest objectiues construí la «Banqueta», una avinguda guanyada al Segre i paral·lela a la ribadreta; la nova obra, que inutilitzava l’ull de pont més proper a la ciutat, anà acom-panyada de l’addicció de dos nous estreps i una arcada de major amplada que lespreexistents a l’extrem sud, per tal d’alleujar en aquell sector el cabal del riu en mo-ments de crescuda. D’aquestes noves pilastres del pont, hem documentat el basa-ment de la darrera que, alhora que funcionava de suport de l’arcada, també feia d’es-trep del pont.En estendre el pont cap a migdia degué desmantellar-se la fortificació de co-

mençament del set-cents, i digué ésser substituïda per una altra de semblants carac-terístiques però lleugerament desplaçada en aquella mateixa direcció; per l’interior


hi discorria el camí empedrat que, provinent de Barcelona, travessava el pont i pe-netrava a la ciutat i del qual hem trobat restes. Aquesta defensa es va veure greu-ment afectada per una riuada l’any 1853 que va desmuntar bona part de la tanca sep-tentrional; es projectà i es dugué a terme l’any 1858 la construcció d’un nou mur enaquell sector que actués com a defensa contra el riu. Aquesta edificació, que ha res-tat dempeus i visible fins als nostres dies, ha estat objecte d’una exhaustiva docu-mentació durant la campanya d’excavacions duta a terme allí.Els nous criteris urbanístics que s’imposen amb la proclamació de la I República

comporten, a banda de l’abolició de les muralles urbanes, el desmantellament defortaleses com la del Cap Pont, les quals, a més d’estratègicament inoperants, erenconsiderades entorpidores del desenvolupament de la ciutat. Guiat per aquests prin-cipis, el consistori revolucionari emprengué l’aterrament de la fortificació i la subs-titució per uns jardins públics, els Camps Elisis, molt més adients amb la ideologiaimperant.Un cop traspassada la jurisdicció sobre l’indret de mans militars a mans civils, la

seva història és la d’un espai de vegades lúdic, sovint marginal, i estretament lligata l’accidentat esdevenir del pont durant els darrers anys del segle XIX i primera mei-tat del XX. Mentrestant, el barri del Cap Pont renaixia més enllà dels jardins quesubstituïren la fortificació que n’ocasionà la desaparició.


Figura 3. Sèquia de Torres

L’ASSUT DE LA SÈQUIA DE TORRES

Motivat per les mateixes obres de canalització que provocaren l’excavació del’antic barri de Cap Pont, i a gairebé dos quilòmetres aigües amunt, per la riba es-querra del riu Segre, es descobrí una construcció de grans proporcions, colmatada iesborrada tota traça del seu perímetre per l’acumulació de materials aportats per lariuda que aquesta ciutat patí l’any 1982. Molt aviat i gràcies a l’abundant documen-tació i els testimmonis orals dels veïns de les hortes adjacents, vam assabentar-nosque es tractava de l’antic assut de la sèquia de Torres, també anomenat en aquellescontrades «peixera», que s’havia mantingut en funcionament fins a principi delsegle XX, moment en què la construcció de les comportes de la mitjana i del ca-nal de Seròs per l’empresa Canadenca modifica profundament els usos i l’aspectedel que havia estat fins aleshores el tram de riu Segre al seu pas per la ciutat deLleida.L’emplaçament de les restes no en feia gens fàcil l’excavació i menys encara la

conservació, ja que es trobaven en la línia de construcció del mur de contenció d’ai-gües altes projectat en la canalització i sota mateix d’on hauria de discórrer el noupont de Pardinyes.Ben aviat totes les institucions implicades foren conscients de la importància

monumental de les restes i de la necessitat d’iniciar els treballs de documentació ar-queològica i aixecament topogràfic. Treballs, d’altra banda, esperonats per la pos-sibilitat de trobar traces d’antigues obres de la mateixa sèquia o elements que enspermetessin entendre la curta però intensa vida de les que restaven en peu i, val adir, gairebé intactes.L’extensió del jaciment, que es restringí a la zona afectada pels projectes cons-

tructius de la canalització i el pont, ocupa una superfície aproximada de 1500 m2.Les restes estructurals es localitzen en el marge esquerre del riu, aigües avall de lescomportes de la mitjana i al nord del camí de Granyena, uns 200 metres abansd’arribar a la presa del canal de Seròs, davant mateix del barri de Pardinyes i pròxi-mes al pont del ferrocaril.Les restes pertanyen a una part de la sèquia de Torres, concretament a la boca

d’entrada o assut, lloc per on deriva l’aigua del riu vers el traçat de la sèquia.Tal com la coneixem avui dia, es beneficien de les aigües d’aquesta sèquia els

termes municipals de Lleida, Montoliu, Albatàrrec, Sudanell i Torres de Segre, po-blació d’on pren el nom, al llarg d’un recorregut proper als 30 quilòmetres pelmarge esquerre del riu Segre.La primera referència documental data de l’any 1184, en què el rei Alfons I, de-

cidí transferir el domini directe de la sèquia als cavallers de l’Orde del Temple, elsquals l’explotaren fins a començament del segle XIV. Un cop dissolta per ordre delpapa aquella milícia, els seus béns foren transferits a la Comanda de Torres de Segre,dependent dels religiosos de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Tot se-guit, l’any 1325, els hospitalers acordaren amb la Paeria la construcció d’una novacaptació d’aigües dins el terme de la ciutat de Lleida, aigües avall del pont Major.


L’estructura construïda llavors es mantingué en peu fins l’any 1719 i no fouremplaçada per una de nova. La història d’aquest llarg període és una successió deconflictes entre el comanador i els regants de la vila de Torres, motivats moltes ve-gades per la deixadesa en el manteniment i, en conseqüència, pel poc cabal d’aiguaque circulava pel seu traçat. Responsabilitat que era en major o menor mesuraproduïda per la manca de compromís per part dels beneficiaris de l’Orde Hospita-lera, els comanadors, als quals s’hagué de recordar reiteradament la necessitat deconservar l’assut, ja que el pagament de la sisena part dels fruits constituïa una con-trapartida al subministrament d’aigua per al reg. Fins i tot els regants de Torreshagueren d’adreçar-se al prior de Catalunya d’aquell orde militar, peticions que aca-baren, en algun cas excepcional, amb l’embargament dels béns del comanador, pertal que es pogués a indemnitzar aquells que s’havien vist perjudicats (CAPDE-VILA, 1890, p. 12-14).També de gran importància foren les reglamentacions establertes per la Paeria

de Lleida, que sempre estipulà un plec de condicions força estricte per a la con-cessió d’una nova presa. Alguns punts d’aquest plec de condicions ens indicaclarament el funcionament d’una presa d’aigües i els perills que comportava laconstruir-les davant mateix de la ciutat de Lleida. La prohibició de construir paradeso peixeres massa sòlides al mig del riu que poguessin esdevenir un obstacle per alseu curs o fer-lo mudar, l’obligació de construir ponts on la sèquia travessés caminsi l’obertura d’estelladors que alleugessin el cabal en circulació quan arribés a cotesque es consideressin perilloses, són alguns dels punts que aferrissadament discuti-ren els comanadors de Torres i els paers de Lleida (ACA, GPSJJ, sec. 2a, vol. 406,plec de 2 fulls titulat«Sobre la nova construcció de la Sèquia de Torres 1683»).El 20 de maig de 1698, el comanador de Torres de Segre, Felicià Sayol, obtingué

la permuta entre l’antiga peixera propera al pont Major, concedida per la Paeria envirtut de l’acord de 1325, i una altra «de estaques y brossa en lo Riu Segre, mésamunt del Moli de Servia o altre paratge commodo y derivar sequia fins a encontrarla dita Sequia del Comanador» (AML, Llibre de Concels Generals de la Ciutat deLleyda comensant en lo any de 1697, núm. 455). La construcció d’aquesta novapresa es du a terme entre els anys 1719 i 1719, un cop aconseguits els acords amb laPaeria. Tot i que no disposem de dades fiables per a l’emplaçament sabem que es lo-calitzava aigües amunt del pont Major i més avall del molí de Cervià i la Font deSant Jeroni (CAPDEVILA, 1980, p. 15). L’emplaçament correspon aproximada-ment al lloc on vam descobrir les restes objecte d’estudi, per la qual cosa vam creureen un primer moment que pertanyien a les reflectides per la documentació històrica.Ben aviat i prèvia consulta dels treballs de recerca històrica sobre la sèquia de Tor-res, ens adonàrem que aquesta construcció iniciada a principis de segle XVIII tinguéuna curta durada. Una de les causes principals fou la manca d’aigua, com es dedueixd’un testimoni recollit l’any 1775, «hacía lo menos quinse años que no se introdu-cía en dicha azequia nueva, porción alguna de agua, por cuyo motivo era del todoinutil», propiciada probablement per una selecció errònia de l’emplaçament, tal comes desprèn de l’observació feta pels pèrits convocats per la Paeria durant les nego-


ciacions dutes a terme amb els hospitalers (ACA, GPSJJ, sec. 2a, vol. 406, plec de2 fulls sense títol).Com a conseqüència de tots aquests impediments i també estimulats per una sè-

rie de canvis polítics representats per la incautació dels béns hospitalaris pel ReialPatrimoni, en produir-se la caiguda en mans franceses de l’illa de Malta, seu d’aque-lla institució religioso-militar, l’any 1798, els regants i l’Ajuntament de Torres ini-cien amb el darrer comanador la construcció d’un nou assut que pretén ser la solu-ció definitiva als greus problemes de subministrament d’aigua que pateixen elscamps de Torres i que des de feia tants anys arrosegaven periòdicament. Val a dirque en la documentació recollida dels treballs de construcció i discusió amb laPaeria el paper del comanador cada cop és menys representat i el protagonisme ésdecididament assumit pels habitants de la vila de Torres de Segre.Entre 1799 i 1801 s’iniciaren les conversacions amb la Paeria i s’encarrega el

projecte a l’arquitecte saragossà Francisco Rocha, que fou presentat al Consell deCastella el 21 de novembre de 1801 i aprovat definitivament l’any 1803. Les nego-ciacions no van estar mancades d’intents de paralització gràcies a l’aferrissada opo-sició d’un sector de particulars de la ciutat i de regants de l’horta de Fontanet, lacausa dels quals trobà suport i portaveus al consell de la Paeria. Malgrat tot, les in-fluències en cercles propers al govern de què fruïen determinats vilatans de Torresimplicats en l’obra (CAPDEVILA, 1890, p. 21) permeteren esquivar l’oposiciód’aquell sector representat a la Paeria, i fou aquesta mateixa institució la que acordà,l’11 de desembre de 1804, iniciar el peritatge per tal d’establir el valor del terrenyon s’havia d’edificar l’assut i endegar les obres (AML, caixa 1474. «Òrgans de go-vern, Consell General, Acords, Ple. 1804», p. 120). Les obres devien trobar-se en unestat força avançat el 23 de gener del 1807, moment en el qual es decideix amb unacord entre la Paeria i el Comú de la vila de Torres realitzar una inspecció amb l’ob-jecte de comprovar la correspondència entre el que s’havia aixecat i el projecte ori-ginal (AML, caixa 1472. «Serveis Jurídics. Expedients de causes. 1802» Plec dequatre fulls sense relligar). Les obres degueren finir no massa temps després i el nouassut permeté una considerable millora del reg al marge esquerre del riu Segre, al-hora que la participació directa del Comú de Torres i els regants fou una garantiaperquè l’empresa fos viable immediatament.Les descripcions detallades de les visites d’obra, el coneixement dels directors

d’obra i les referències sobre l’emplaçament, així con les reiterades manifestacionssobre la monumentalitat constructiva, que arribà gairebé a paralitzar l’obra per pro-blemes financers, no ens deixen lloc a dubtes per identificar-la amb les restes quevam recuperar durant els treballs d’excavació.Els treballs inicials van ser realitzats amb mitjans mecànics i consistiren en el

buidat de la colmatació moderna, que assolia en molts punt els 4 metres d’alçada. Jasobre els nivells localitzats a l’entrada de la boquera s’observà la presència de dife-rents nivells i refraccions que haurien d’ésser excavats manualment per tal d’enten-dre la curta però intensa vida d’aquesta estructura. Paral·lelament també es procedía la neteja dels paraments i l’aixecament topogràfic Fora del perímetre funcional de


l’assut, per darrere en direccció sud aigües avall, s’obrí una àrea de gairebé 400 m2

per tal d’entendre la tècnica constructiva de l’estructura i al mateix temps esbrinarsi realment era possible localitzar les restes de l’anterior peixera construïda a l’inicidel segle XVIII i que, segons les fonts, es trobava molt pròxima a aquest nou em-plaçament.Gràcies als treballs arqueològics hem pogut extreure una seqüència evolutiva

basada en quatre moments d’ús on es relacionen totes les modificacions estructuralsque han restat impreses en l’estructura. Hem diferenciat, al mateix temps, una faseanterior a la construcció de l’assut, la que correspon a la seva construcció i unafase final de tapiat.La fase anterior a l’assut, amb la qual tan sols manté una relació estructural

d’aprofitament, se situa en l’àrea oberta vers el sud. Estava composta per un amun-tegament de blocs de gres rectangulars disposats de forma desordenada i que es lo-calitzaven just darrere d’una estructura de grans proporcions. Aquest element, eraformat per una fonamentació de grans carreus lligats amb morter de calç i una caravista amb pendent atalussat paral·lela al curs del riu construïda mitjançant la tècnicade l’encofrat i una superfície acabada amb còdols disposats verticalment (vegeu cro-quis núm. 1). L’extrem sud de l’assut es recolzava sobre aquest mur pantalla, motiupel qual, tot i establir una relació física d’anterioritat, creiem que es tractava d’unaprotecció contra les aigües, contemporània d’aquella i immersa en el mateix pro-jecte. Gràcies a la documentació escrita hem pogut esbrinar que realment es tractad’un mur pantalla de protecció del riu o escullera, anterior a la construcció de la sè-quia, que s’estenia des de la fortificació de Cap Pont fins almenys l’entrada de la sè-quia (AML, caixa 2118. «1829-1834 Expediente relativo a la administración y cons-trucción del puente». Croquis de Fernando Camino firmat el 12 d’agost de 1830). Eltext adjunt és també de gran vàlua per a la correcta interpretació: «Desde X. hasta Cque // es el punto de donde se toman las aguas para la acequia de Torres, es // tanlas ruinas de un muro de manposteria construido para fortalecer esta orilla // y quese habia arruinado, o por los malos cimientos......, i quiza lo hayan arruinado losdefensores de esta // Plaza para evitar que el enemigo pudiese cubrirse de los fue-gos de las // murallas.//». Hi podem afegir un testimoni en contra de la construcciódel nou assut adreçat a la Paeria el 22 de juny de 1802: «Aumenta el peligro y los te-mores por // tratarse ahora de abrirle al Rio una nue // va puerta y paso precisa-mente por aquella par // te por donde fue antes forzoso atacarle y // contenerle conla costosa obra del paredon // antiguo» (AML, caixa 1472. «Serveis Jurídics. Ex-pedients de causes. 1802»).La següent fase, representada per la materialització del projecte de Francisco Ro-

cha, exemplifica i permet comprendre el funcionament de la presa d’aigües. El gruixestructural de la presa, concebuda com un tot, ha estat dividida mitjançant quatretrams de mur diferenciats per l’orientació i la funcionalitat (vegeu croquis, núm. 2-5).Els murs estan fets amb carreus prismàtics de pedra calcària i units amb morter decalç, els paraments són extremadament uniformes i presenten uns alçats propers als


4,5 metres, construïts amb un atalussament de 80 cm. El gruix d’aquests murs és de2,40 metres, aconseguit gràcies a un farcit intern de còdols i morter. El resultat finales l’obtenció d’una massa sòlida, pensada i preparada per rebre qualsevol avingudanatural del riu. El primer tram de mur (croquis núm. 2), paral·lel al curs del riu, per-met la contenció, la parada, la protecció i la conducció de les aigües vers la boquerao entrada al traçat de la sèquia. El segon element (croquis núm. 3), consisteix en unmur que descriu un arc de 7,5 metres de radi i que es caracteritza perquè té un aca-bament en angle recte. La seva funció cal relacionar-la amb l’estructura adossada da-vant seu que, alhora que configura l’angle d’entrada a la boquera, li permet, mit-jançant una porta lateral, realitzar les funcions de canal sobreeixidor o estellador, peron s’alliberaven les aigües sobrants, que eren, gràcies a la morfologia del mur circu-lar, tornades amb força de forma eficient al curs originari del riu Segre. El tercer tramdocumentat, en el qual agrupem els elements 4 i 5 (vegeu croquis), consisteix en sen-gles murs que convergeixen formant un angle de 125º. Aquests murs, alhora queactuen com a contraforts del mur circular, esdevenen dos elements importants perprotegir l’assut de les possibles avingudes que per darrere haurien minat els mursprincipals.La boquera de la sèquia (vegeu croquis núm. 7) se situa en el punt d’entrega en-

tre els murs 2 i 3 i està formada per una obertura aconseguida a través d’un arc de2,15 metres d’ample i una llum de 2,60 m. L’entrada descrita dòna pas al que serial’inici de la mina o el traçat de la sèquia (vegeu croquis núm. 8), que és resolt mit-jançant un corredor cobert amb volta de canó orientat en direcció N-S. En el costatest i oest de la boquera localitzem sengles trams d’escales que permeten accedir al’entrada i en facilitaven les periòdiques neteges, necessàries per mantenir la capa-citat màxima, ja que els materials aportats per les aigües n’anaven colmatant l’en-trada.El darrer element que defineix el volum de l’estructura projectada està compost

per un habitacle de planta rectangular construït damunt del corredor amb voltaabans descrit (vegeu croquis núm. 9), situació gens gratuïta, car ens trobem davantuna dependència annexa a la casa de l’Aigua o casa del Sequier, caracteritzada perl’existència d’un pou rectangular on s’hi localitzaria la pala comportera que, a tra-vés del seu accés directe amb el corredor de volta, permetria realitzar les pertinentstancades i obertures encaminades a regular el cabal d’entrada a la sèquia.El correcte funcionament d’aquests elements estava condicionat a les contínues

fluctuacions del riu. La major part de vegades l’aigua necessitava ser conduïda mit-jançant represes peribles o «ataguies», construïdes dins el curs del riu, que en des-viaven el trajecte vers l’entrada a la sèquia.Tots aquests elements accessoris necessaris per al correcte funcionament, vam

localitzar-los a l’excavació, la qual cosa ens ha permès establir quatre fases o remo-delacions, la traça de les quals restava impresa en els paraments i en els pavimentsi murs situats davant de la boquera.Des del mateix moment de la seva construcció l’assut estigué sotmès a fenò-

mens que n’amenaçaren l’operativitat i, fins i tot, l’existència. Alguns actuaven de


forma contínua i quasi imperceptible, incrementant el sediment arrossegat pel riu itapant parcialment les obertures, d’altres ho feien de forma sobtada i violenta, comles periòdiques crescudes del riu. Hom intentava contrarestar aquests processos mit-jançant un acurat i continu manteniment (dragatges de l’assut, neteges de la boquerai la sèquia…) que es complementava amb reformes de les estructures accessòriesquan es deterioraven o quan les fluctuacions del riu així ho exigien.Algunes d’aquestes reformes documentades potser tingueren el caire d’imposi-

ció per part de les autoritats municipals, com demostra la semblança existent entreel darrer paviment de morter localitzat sobre el paviment originari de la boquera,compost per tres grans lloses que quedaren cobertes i representà l’aixecament delnivell d’ús i, per tant, la reducció del cabal màxim d’entrada, i el testimoni recollitamb motiu de la inspecció realitzada el 21 de gener de 1807. En aquest documentels pèrits municipals observen que les dimensions de la boquera eren majors del quemarcava el disseny originari i que, com a conseqüència, l’entrada d’aigua a la sèquiaera gairebé el doble, de la qual cosa derivaven greus problemes, com ara inunda-cions de camps, arrossegament de ponts i destrucció dels mateixos caixers del canalde reg. Es decidí, doncs, posar-hi remei aixecant el terra de la boquera fins a l’alçadaprevista al projecte i deixant l’amplada tal com estava (AML, caixa 1472 «ServeisJurídics. Expedients de Causes. 1802». Plec de quatre fulls sense relligar.)Aquesta fou la dinàmica que presidí la curta però intensa vida de l’assut fins

l’any 1912, moment en el qual s’inicia la construcció del canal de Seròs per la com-panyia Canadenca. La funció de captació que fins llavors havia exercit l’assut do-cumentat per nossaltres fou assumida per la nova presa i el canal que en sorgia. Enel quilòmetre 0,5 d’aquest nou curs d’aigua hi ha, encara avui dia, una caseta de re-gistre des de la qual es deriva el cabal concedit a la sèquia de Torres en els acordssignats entre la Comunitat de Regants, legalment constituïda l’any 1912, i la com-panyia (Riegos y Fuerzas del Ebro). Amb l’entrada en funcionament de lescomportes de la Mitjana i el canal de Seròs es decidí tapiar la boquera de l’assut iabandonar-lo com a estructura operativa. Només restarà en ús, fins després de laguerra de 1936-1939, la Casa de l’Aigua, on residia el sequier, un edifici de duesplantes que, gràcies a la proximitat a la nova captació, permetia a aquest encarregatel control de l’entrada d’aigua a la sèquia de Torres des del canal de Seròs. Men-trestant s’anava colmatant l’assut i es degradava l’antiga casa del sequier, les runesde la qual restaren visibles fins a la riuada de 1982, que esborrà pràcticament totatraça d’ambdues construccions.Finalment, els treballs de canalització del riu Segre al pas per Lleida han permès

la recuperació d’un espai i unes estructures sobre les quals es fonamentà el funcio-nament d’una estructura vital per a l’agricultura de regadiu, un sector que fou i en-cara continua éssent el motor de l’activitat econòmica en aquestes terres.


BIBLIOGRAFIA

CAPDEVILA 1890CAPDEVILA, A. La Acequia de Torres de Segre y los molinos de los Srs. Clua y Socios. Lleida:

Impremta Mariana, 1890.PANADES; ESCOLÀ, 1990PANADES, I.; ESCOLÀ, M. La sèquia de Torres i el regatge al Baix Segre. Torres de Segre: Pu-

blicacions de l’Ateneu, 1990.PANADES et al., 1993PANADES, I.; ESCOLÀ, M.; BERTRAN, P. Torres de Segre. Panoràmica històrica. Lleida:

Excm. Ajuntament de Torres de Segre. 1993.

ABREVIACIONS

ACA: Arxiu de la Corona d’AragóAML: Arxiu Municipal de Lleida


INTRODUCCIÓ

El jaciment de la ciutat grecoromana d’Oxirrinc, que succeí la més antigaPemdje, es troba a la vora del petit poble d’El-Bahnasa a 180 km al sud del Caire.La importància d’Oxirrinc, capital del XIXè nomus de l’Alt Egipte, derivava en granpart del seu emplaçament geogràfic amb els avantatges d’un port fluvial en el BahrYussuf —un braç del Nil connectat amb el llac de Moeris i a l’antiguitat, pel nordamb el Nil—, i de la seva posició en relació amb la xarxa viària cap als oasis del de-sert occidental. En època greco-romana la ciutat porta el nom del peix sagrat queparticipà al mite d’Osiris.Vivant Denon (DENON, 1802) publicà alguns gravats que constitueixen els pri-

mers dibuixos d’arquitectura antiga coneguts d’Oxirrinc. Aquests elements dis-persos s’erigeixen enmig d’un paisatge que la recerca de papirs i l’extracció deterra fèrtil van començar a destruir des de la fi del segle XIX. En efecte, la recercaen aquest jaciment comença per les excavacions dels papiròlegs Grenfell i Hunt,entre 1897 i 1907, els quals van establir un primer plànol molt esquemàtic de la

Excavacions arqueològiques a Oxirrinc(el Bahnasa, Egipte)1

JOSEP PADRÓ, MAHMUD HAMZA, EVA SUBÍAS,LUIS MANUEL GONZÁLVEZ, MAITE MASCORT,MARGUERITE ERROUX-MORFIN, HASSAN IBRAHIMI MARIA ÀNGELS TAULÉ

1. A més dels signants de l’article, a les campanyes portades a terme fins ara (1992, 1993 i 1994), hanparticipat les següents persones i entitats. Equip científic: Rogelio López (topògraf), Eduard Porta, MariaCosta i Mireia Xarrié (restauradors), Manel Hernández (dibuixant), Gemma Estrugas i Teresa Aparicio (fotò-grafes), Tomás Serrano (radiologia i filmació), Mahmud Salah i Ata Makramalla (inspectors de l’OEA).Col·laboració institucional: Universitat de Barcelona, Organització Egípcia d’Antiguitats, Fundació Arqueo-lògica Clos, Generalitat de Catalunya, Museu Arqueològic de Barcelona, Societat Catalana d’Egiptologia,Universitat de Montpeller i Universitat Politècnica de Catalunya. Patrocini: Derby Hotels, amb la participa-ció d’Apple, Canal Plus, Egyptair, Kodak, Nilfisk i Panasonic. Agraïm especialment l’interès i la partici-pació de Jordi Clos en aquest projecte.

seva topografia.2 Aquest document assenyala la presència de tombes de l’ImperiNou, de l’època ptolemaica i del període romà, però no pren gaire en consideracióels elements de l’infraestructura urbana.La construcció d’una línia de tren durant la guerra de 1914-18, va produir el sa-

quejament del jaciment en ser aprofitada per a l’obtenció de sebakhim o terra fèrtil.De tal manera que l’any 1922, quan es realitza la primera campanya d’excavacionsarqueològiques a Oxirrinc, el profesor W.M.F. Petrie no pot situar en el seu plànolmés que alguns elements dispersos de la ciutat grecoromana, com ara una colum-nata, una base de columna honorària i les ruines d’un teatre (PETRIE, 1925). Entre1982 i 1992, després d’uns sondeigs de Ali Hassan, que van donar com a resultat latroballa d’una necròpoli de peixos, l’Organització de les Antiguitats Egípcies, varealitzar excavacions periòdiques dirigides per Mahmoud Hamza en un sector de lanecròpolis a l’oest de la ciutat. Aquesta àrea funerària conté tombes del període saïta(664-525 aC), tombes romanes amb interessants pintures funeràries i, finalment, unimportant conjunt de capelles i tombes coptes (337-672 dC) decorades amb motiusbíblics.

LA CIUTAT GRECOROMANA

Paral·lelament, doncs, a les excavacions de la necròpolis, la missió s’ha fixatcom a objectiu recuperar i situar sobre un nou plànol els principals elements arqui-tectònics i urbanístics de la ciutat antiga, començant per la muralla, un element ar-quitectònic present en el primer plànol de Grenfell i Hunt, però que ja el ProfessorPetrie no és capaç de resituar. Amb el nou plànol recuperaríem una escala de dibuixcorrecta que no havia existit mai, i podríem treballar amb dades topogràfiques sig-nificatives. Així, per exemple, la total acotació de la zona ens va proporcionar elsindicis necessaris per recuperar l’esmentada muralla. Les cotes preses pel topògrafdibuixaven sobre el paper una zona de talús que podia correspondre al seu antic em-plaçament, difícilment localitzable a simple vista a causa de l’efecte de les dunes.Així és que es va fer un sondeig guiat per aquestes dades (sector 6), on efectivamentes va poder localitzar i estudiar l’estructura. El traçat de la muralla a la zona nord-oest coincideix amb la forma aproximada dibuixada per Grenfell i Hunt, de maneraque podem pensar que la muralla deuria ser encara ben visible i per tant podem ac-ceptar com a vàlid el seu traçat general.Observem però com aquesta muralla inclou la zona de la necròpolis nord. Això

significa que no ens trobem davant d’una muralla estrictament urbana, perquè lazona de necròpolis ho és des de l’època saïta i no es tracta de l’ocupació funeràriatardana d’un sector urbà. Aquesta dada és interessant perquè cal recordar que les

162 J. PADRÓ, M. HAMZA, E. SUBÍAS, L. M. GONZÁLVEZ, M. MASCORT, I ALTRES…

2. El plànol va ser publicat a The Oxyrhynchus Papyri, vol. L, Graeco-Roman Memoïrs, 70, Londres,1983. El dibuix definitiu és de D.V. Darbishire, que el va fer a l’any 1908 inspirant-se en els croquis de Gren-fell i Hunt.

ciutats hel·lenístiques tot sovint posseeixen diversos recintes que organitzen desd’un punt de vista funcional la ciutat segons es tracti, posem per cas, d’una zona re-ligiosa, militar o civil. D’altra banda l’àrea de la ciutat no es pot limitar a la super-fície actualment protegida, sinó que deuria englobar la franja allargada ocupada pelpoble d’El-Bahnasa i que s’interposa entre el riu i el jaciment. Oxirrinc deuriacomptar amb un port fluvial que justificaria l’intens contacte amb la ciutat d’Ale-xandria documentat per les fonts i és probable, per tant, que l’aglomeració s’esten-gués fins a la vora del riu. Des de la muralla fins al riu hi ha, aproximadament,1,5 km i en el sentit N-S tindria una llargada orientativa de 3 km estimada a partir deles característiques del terreny. És una gran superfície comparable a la d’una ciutat

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A OXIRRINC (EL BAHNASA, EGIPTE) 163

Figura 1. Plànol del jaciment amb la situació dels elements més interessants.

com Antinoòpolis, per exemple.El jaciment es troba al límit de la zona àrida on, sota les dunes de sorra, es recu-

peren en bon estat de conservació les restes antigues, com a la zona de la necròpo-lis saïta i romana en curs d’excavació. A la zona baixa i arrasada, la proximitat delnivell freàtic genera la presència d’un tipus d’arbust d’arrels molt nocives per al ja-ciment. La cota del sòl actual equival, en la major part del terreny, a la cota d’inicide fonaments de la ciutat grecoromana i, en conseqüència, la humitat fa gairebé im-possible de recuperar una estratigrafia completa. És per això que, després d’haverfet un seguit de sondeigs a les zones més elevades (sectors 3 i 5), es pot descartar lapossibilitat d’estudiar l’arquitectura domèstica que, com a Caranis o a Acoris, esrealitzava majoritàriament a base de tovots.D’altra banda l’únic element arquitectònic actualment visible del jaciment són

les restes d’una gran columna que correspon, molt probablement, si tenim en compteles dimensions i la posició topogràfica, a la part baixa de la que Vivant Denon va di-buixar. La columna és composta, a l’actualitat, d’una base quadrangular, seguidad’un pilar quadrat i d’un tambor cilíndric amb motllura als extrems. Originàriament,sobre el tambor hi devia haver un fust de columna rematata amb l’estàtua d’un per-sonatge notable. Els paral·lels d’aquest tipus de monument són ben coneguts a totl’Orient romà, i especialment a Egipte, aïllats o com a part de tetrapilons a l’en-creuament de carrers. Calculem que la columna deuria amidar uns 21 m d’alçada jaque fins al cim del tambor fa 7,5 m. És comparable, doncs, a una columna similar dela ciutat d’Hermòpolis Magna. Es tracta de monuments honoraris romans d’èpocatardana, bàsicament erigits a partir del segle III dC.En aquestes circumstàncies, aïllada del seu context urbà antic, s’ha començat

l’exploració de les rodalies per tal de recuperar un nucli evidentment rellevant desdel punt de vista urbanístic (sector 9). De moment, hem recuperat la posició d’unnou carrer, que resulta perpendicular a l’alineació suggerida per un altre eix que esmaterialitzaria en les restes d’una columnata dibuixada prèviament per Petrie i quepensem que està relacionada amb un altre carrer (sector 4). Es confirma, doncs, larelació de la columna amb l’encreuament de carrers, però queda encara per resol-dre si es trobava aïllada, o formava part d’un conjunt, fet que trobaria un interes-sant contrapunt literari en la menció d’un tetrapiló en un papir d’Oxirrinc del se-gle III dC.A tot Egipte, les dades arqueològiques relatives a les ciutats o aglomeracions

grecoromanes són molt escasses. Existeix un buit sorprenent pel que fa a la confi-guració urbana i a l’arquitectura pública no religiosa, especialment per al períodeptolemaic i fins al segle II dC, amb la fundació d’Antinoòpolis. El descobrimentd’una porta monumental resulta, doncs, un element arqueològic molt rellevant per al’arqueologia clàssica a Egipte. Fins al moment, ningú no l’havia assenyalada. Ésprobable que no fos visible en aquella època o que no fos possible de reconèixer perla presència d’estructures adossades. De fet, encara ara fa la funció de fonamentper a un minaret medieval, últim vestigi d’una mesquita enderrocada cap als voltsdels anys setanta. Actualment, es conserven dos brancals de la porta fins a alçades


desiguals, mentre que la peça d’arquitrau va caure entre ambdós, barrant definitiva-ment el pas i facilitant el farciment de l’espai interior. L’estructura apareix, doncs,parcialment colgada i aïllada, sense cap rastre aparent del mur de tanca que acom-panyaria lògicament una porta. L’excavació, per tant, es va orientar cap a l’estudi deles relacions estratigràfiques generades al seu entorn i cap a fer-ne visible de formacompleta l’alçat (sector 8).L’estratigrafia va posar en evidència la complexa evolució d’aquest sector mo-

numental al llarg dels segles. Només assenyalarem tres grans qüestions. En primerlloc, el fet que prèviament a la construcció de la porta existia una estructura de tovotque desborda en planta els límits del seu costat llarg. Això significa que no es tractad’una muralla de tovot. Però la relació de l’estructura amb la construcció de la portaens fa considerar que es tractaria d’un element provisional per a la seva construcció:tal vegada els rastres d’un talús que permetria l’aproximació dels blocs de l’estruc-tura. Els talussos de construcció van ser sempre necessaris a l’arquitectura egípciaper l’escassa disponibilitat de fusta per a bastides i maquinàries d’elevació. L’es-tructura pròpiament dita es fa difícil de datar de forma absoluta perquè el farcimentde la rasa dels fonaments només va proporcionar alguns fragments de ceràmica co-muna ben tornejada, la qual cosa exclou cronologies gaire antigues, però no permetde moment dirimir entre una adscripció hel·lenística o altimperial de l’estructuramonumental. Malgrat tot, aquest arc es restringeix ja que el que sí que podem datarés la construcció en una segona fase d’un altre mur de tanca, aquest cop de pedra,que l’estratigrafia permet de situar sense dubte en època romana alt-imperial. Lacota d’inici dels fonaments es troba a una alçada lleugerament superior a la de l’en-llosat del nivell de circulació original, constatat tant a l’interior com a l’exterior dela porta, i podem treballar, doncs, amb la hipòtesi de dues fases d’utilització de l’es-tructura.Des d’un punt de vista tipològic i tècnic, aquesta porta respon perfectament a la

tradició constructiva egípcia, tradició que es perpetua fins a l’època romana, pel quesabem de l’arquitectura religiosa. La disposició dels blocs en secció resol de laforma tradicional la necessitat de crear una façana atalussada que es deuria acabarde polir després de la col·locació. El talús és visible només als costats llargs de laporta, com és normal en portes que enllacen amb una muralla. La restitució del’alçat permet suposar un mínim de 8 m, a comptar des de la cota original de circu-lació. En aquest cas, l’absència de decoració o d’epigrafia sembla descartar la im-portància del monument com a element religiós o si més no podria indicar la sevacurta vida com a tal.Es tractaria possiblement d’arquitectura civil, de la qual malau-radament se sap ben poca cosa. En la segona fase d’utilització de la porta que cor-respon al mur de tanca de pedra, sabem, pels habitants d’El-Bahnasa que encara elrecorden, que s’estenia en direcció nord-sud, durant uns quants centenars de metres.D’altra banda, molt a prop de la porta tenim rastres d’una columnata de la qual

encara es troba en peu la columna d’angle, una doble columna amb fust acanalat iamb perfil de cor, possiblement corresponent a l’ordre dòric. La seva posició ens in-dica l’orientació d’un espai porticat possiblement quadrangular que s’hauria de po-


sar en relació amb la porta. A tall d’hipòtesi podríem pensar en un gimnàs, un tipusd’estructura d’ús cívic però monumental, de reconeguda importància a l’urbanismeoriental, i que respon a la idea arquitectònica d’un gran quadripòrtic, tot sovint com-post segons l’ordre dòric, ordre al qual pertany la columna d’angle que encara esconserva.I el cert és que aquesta porta constitueix una referència topogràfica important, ja

que genera o perpetua un dels eixos de circulació principals, concretament l’eix est-oest, que es troba, a més, orientat de forma molt precisa amb els eixos cardinals. Endirecció a l’est i al riu, el Bahr Yussuf, la trama actual del poble manté parcialmentobert un carrer des del riu fins a la porta. Però sobretot cap a l’oest, la porta quedaperfectament alineada amb la base de l’estàtua monumental que, com hem vist, pre-sidia un encreuament de carrers.Amb la mateixa orientació, però lleugerament al sud de l’eix principal, troba-

ríem el teatre que ja Petrie va dibuixar i excavar parcialment (PETRIE, 1925). Enl’actualitat no se’n veu res i només es pot intuir gràcies a la presència de material deconstrucció informe colgat per la sorra. Donada la importància de les restes dibui-xades per Petrie, i considerant que la planta subministrada no era prou eloqüent, esva voler examinar l’estat de conservació de l’estructura i intentar recuperar-ne la po-sició topogràfica exacta, així com algun element estratigràfic (sector 10). L’excava-ció va obligar a remoure gran quantitat de sorra fins a descobrir com, possiblementdesprés de l’excavació de Petrie, el teatre va ser definitivament expoliat, fins al puntque només en queda el ciment i el material d’enderroc no aprofitable. Es va arribar,tanmateix, a la rasa dels fonaments d’un dels murs d’escena que es va poder obser-var sobre una llargada de 10 m. A l’interior, no hi quedava pràcticament cap carreuni tampoc material ceràmic datable. El que sí que es va recuperar és un fragment decapitell, d’estil compost, que portaria a grans trets la datació de la decoració cap alsegle II dC, tal com apuntava a tall d’hipòtesi Petrie.

LES NECRÒPOLIS D’OXIRRINC (ELS SECTORS 1 I 2)

S’estenen a l’oest de l’antiga ciutat, a partir del límit de la zona desèrtica amb lazona amb vegetació. En els treballs de Grenfell i Hunt i la campanya portada aterme per Petrie ja es van localitzar, però els resultats més significatius anteriors a lesexcavacions de la missió catalanoegípcia procedeixen de les campanyes arqueo-lògiques de l’OAE, centrades en els que posteriorment s’han denominat sectors 1 i 2.En 1992, amb la represa de l’activitat en aquests sectors, la missió catalano-egípciatenia com a objectius principals la documentació exhaustiva de les estructures exhu-mades fins al moment, així com l’excavació en extensió d’aquesta zona del jaciment.Després de les tres primeres campanyes es poden establir conclusions prelimi-

nars quant a la cronologia i a aspectes del ritual funerari característics als diferentsperíodes d’utilització de les necròpolis.


Fase saïta

Tomba 1Va ser descoberta per l’OAE i excavada íntegrament pel Sr. Mahmud Hamza. És

de les restes materials més antigues de la zona i, per tant, la que assenyala els pri-mers moments d’ocupació als sectors 1 i 2. Consisteix en un complex soterrani for-mat per set cambres amb coberta de volta, accessibles mitjançant un pou de plantaquadrada. Està feta amb carreus de pedra calcària de mides molt regulars, lligatsamb calç. Les superfícies internes de les parets presenten diversos tipus de tracta-ment, des de la pedra rugosa, tal com arribava de la pedrera, fins a parets comple-tament llises o lleugerament repicades per a la col·locació de pintures murals. Enaquest sentit, únicament la cambra 3 posseeix restes de pintura, consistents en tex-tos jeroglífics de caire funerari així com imatges del difunt presentant ofrenes alsdéus; el sostre serveix també de suport a la representació d’un firmament amb es-tels. Aquest fet, juntament amb l’existència d’un sarcòfag de pedra calcària ambnombrosos textos jeroglífics i representacions de divinitats protectores dels difunts,defineixen la cambra 3 com la més important de la tomba. Pel que fa al propietari,es tracta d’un personatge masculí anomenat Het, el nom del qual apareix escrit dedues maneres diferents per un joc gràfic característic de l’escriptura jeroglífica del’època. Het era sacerdot i noble, i els seus textos funeraris estan encara en estudi,però val la pena d’assenyalar que contenen el nom de la ciutat, Pemdje, i és la pri-mera vegada que aquest nom es documenta a Oxirrinc mateix.Les altres cambres contenien gran quantitat de sarcòfags, molts d’ells amb tex-

tos pintats. Cal destacar el trobat a la cambra 7, pertanyent a Wahibre, nom que apa-


Figura 2. Aquesta columna és una de les restes arquitectòniques urbanes encara visi-bles al jaciment. Al fons, el minaret assenyala la posició de la porta monumental.

reix dintre d’un cartutx i que dóna la referència cronològica més precisa de la tombaen un dels seus moments d’ús. Aquest nom formava part de la titulació de dos delsfaraons de la dinastia XXVI, Psammètic I i Àpries, i era un fet característic del pe-ríode la utilització d’algun dels elements del protocol faraònic en la composició delsnoms dels personatges privats. En concret, en època d’Àpries es va posar de modaentre els particulars utilitzar fins i tot els cartutxos reials, i aquesta ha de ser, pertant, la data de la inscripció de la cambra 7.S’ha de dir que l’estudi complet de la tomba encara esta en curs de realització

donada la nombrosa quantitat de textos i de materials que contenia.

Tomba 7En el decurs dels treballs de prospecció i neteja de la zona ja excavada pels egip-

cis amb anterioritat a l’any 1992, es va localitzar al sud-est de la tomba 1 un conjuntde tres cambres que conformen la mateixa estructura.Dintre d’un gran retall fet al nivell geològic es van construir en un primer mo-

ment dues cambres d’una mateixa tomba. La paret del fons és comuna i s’hi ados-sen els murs de tancament i de divisió dels àmbits, formats per carreus regulars depedra calcària d’un volum mitjà. El sòl d’ambdues habitacions és de lloses irregu-lars i estaven cobertes amb una volta de canó avui desapareguda. Possiblement vaser pel sostre per on van entrar els lladres i la van destruir en el moment del saque-jament.Posteriorment es va construir una tercera cambra adossada a les anteriors for-

mant una mateixa estructura funerària. El treball constructiu d’aquesta darrera faseés menys acurat.En la paret del fons de les cambres més antigues hi ha una fornícula on es col·lo-

caven objectes per al culte dels difunts, potser vasos canopis.El més interessant d’aquest conjunt són els textos que en pintura vermella es van

localitzar a les portes de les dues cambres més antigues. Els jeroglífics estan actual-ment en procés d’estudi, però podem avançar que es tracta de la fórmula de les ofre-nes que segueix les pautes dels formularis d’època saïta. Els jeroglífics segueix lespautes dels formularis d’època saïta. Els jeroglífics flanquegen la pilastra djed re-matada amb la corona de Ptah-Sòcares-Osiris.

Tombes d’època tardana

És un moment en què constructivament els monuments funeraris són menys ela-borats en comparació amb altres fases d’utilització del jaciment.

Fosa amb cinc mòmiesEs tracta d’un retall excavat al nivell geològic que conté cinc mòmies de petites

dimensions en un estat de conservació deficient. Les mòmies estaven capiculades,


dues amb el cap vers el nord i tres vers el sud, i estaven cobertes amb cartronatgesil·lustrats amb elements i textos de caràcter funerari. Algunes devien portar garlan-des de flors al voltant del coll. En aquests moments s’estan estudiant les llavors perpoder conèixer els tipus de flors emprats en els collarets. Un cop realitzada la docu-mentació del contingut, vam tornar a cobrir amb sorra el retall perquè es conservésmillor.

HipogeuEn el mateix sector es va localitzar, també retallat al nivell geològic, l’entrada a

un hipogeu amb un pou de 3 m de fondària que dóna accés a una cambra excavadade 5 m de llarg; en aquesta cambra es va localitzar un sarcòfag antropomorf de pe-dra calcària, amb la tapa treballada de forma grollera, tret de la part corresponent alrostre del difunt, que mostrava una tècnica més acurada. A l’interior va aparèixeruna mòmia desprovista d’ofrenes i ornaments. L’estudi de la radiografia va indicarque es tractava d’un home jove que presentava diverses ferides. El fons de la cam-bra i un annex més petit estaven ocupats per tres mòmies cobertes amb cartronatgesprovistos de textos jeroglífics i representacions de tipus funerari.


Figura 3. Vista general de l’àrea de necròpolis (sectors 1 i 2).

Tombes romanes

És la fase més ampliament representada, amb estructures fetes amb carreus,d’una diversitat tipològica significativa.

Tomba 3Una de les més importants és la tomba número 3. A l’últim moment es van ados-

sar a la paret oriental de tancament dues estructures rectangulars imitant un sarcòfago caixa amb els murs pintats amb escenes de culte funerari.A la més septentrional, en una de les parets hi ha representats els quatre fills

d’Horus (Duamutef, Amset, Hapi i Qebehsenuf) i quatre genis funeraris separats perla representació de la pilastra djed, símbol del culte a Osiris relacionat amb el con-cepte d’estabilitat. Cada figura està separada per columnetes que emmarquen els di-ferents registres. Tots els personatges porten un disc solar al cap i la ploma de ladeessa Maat a la mà. A la part superior de l’escena hi ha un motiu floral i en el re-gistre superior trobem dos peixos oxirrincs enfrontats, l’un viu, amb les escates a lapell, i l’altre ja mort i momificat. La resta de pintures estan en molt mal estat de con-servació.A l’estructura situada més al sud, en una de les parets es repeteix l’escena abans

descrita, però amb una qualitat i una conservació més deficients. Ens ha arribattambé una magnífica representació funerària en una de les altres parets. Hi podemveure el déu Osiris assegut en el seu tron al mig de l’escena, amb la corona atef i, ales mans, els ceptres distintius del seu poder, acompanyat per les deesses Hathor iIsis, que porten les seves corones característiques i a la mà la ploma de la deessaMaat, símbol de la justícia i l’equilibri. Al darrere, una columna hathòrica tancal’escena. Davant del déu, el difunt compleix el ritual d’oferir-li libacions d’aigua iencens ajudat pel déu Anubis. Al registre superior hi ha una processó d’animals,avui quasi desapareguda.La temàtica exposada és típicament egípcia, però el tractament del dibuix és ele-

mental, podríem dir que quasi naïf, amb trets poc elaborats, de poca qualitat artísticai amb molts penediments, però amb un toc d’ingenuïtat que fa que la representaciósigui notable.

Tomba 2Un altre conjunt de tombes és el compost per tres cambres disposades radial-

ment al voltant d’un pati a cel obert, al qual s’accedeix per una escala de 16 graonsconstruïda en dues fases. Dues de les tombes estan en perfecte estat de conservació,mentre que la tercera està força derruïda.La més interessant és la que es troba enfront de l’escala d’accés. És de planta

rectangular, construida amb carreus de calcària de mida regular i coberta amb voltade canó. Al fons hi ha dues petites cambres funeràries.Cal destacar la decoració de la façana amb els carreus perfectament polits, amb

una motllura que emmarca l’entrada. Sobre la porta apareix esculpit un disc solar


flanquejat per dos uraei, cadascun d’ells amb un disc solar al cap. El registre supe-rior està decorat amb un magnífic fris d’uraei amb el disc solar.Tot plegat conforma un conjunt rellevant i harmoniós amb una tècnica construc-

tiva i escultòrica força notable.

Tomba 21A poca distància de l’hipogeu es va localitzar una tomba composta per dues

cambres accessibles des d’un vestíbul cobert amb una volta de canó destruïda en elmoment de la construcció de les estructures coptes properes. Les dues cambrestenen planta rectangular i estan cobertes també amb volta de canó. Els carreus uti-litzats per a la construcció estan molt ben treballats i amb les superfícies visiblesperfectament allisades. La cambra situada més al nord havia estat saquejada i estavatotalment buida. L’altra contenia tres mòmies malmeses pels saquejadors. Es vanpoder recuperar restes d’una màscara i una mà de guix policromat pertanyents alstaüts d’aquestes mòmies, i molt vàlids com a elements cronològics.

Estructures coptes

La darrera fase d’utilització com a necròpolis del sector 2 és d’època copta, ambenterraments realitzats en dos tipus bàsics d’estructures. El primer tipus està formatper fosses individuals amb els cadàvers en decúbit supí orientats E-O. En aquestesfosses és freqüent la col·locació dels difunts en taüts fabricats amb branques de pal-mera lligats amb cordes i l’embolicament del mort amb una mortalla de tela. Pel quefa a la datació, l’escassetat d’elements d’aixovar significatius no permet precisar-nela cronologia, si bé són clarament les més modernes d’aquesta fase.El segon tipus està integrat per estructures de dimensions i grau de complexitat

superiors. Desde la campanya de 1992 se n’han documentat dues. Encara no s’harealitzat l’excavació sencera de cap d’elles, però es poden donar algunes dadesquant a la seva funció i morfologia.

Tomba-capella 1Consta d’una superestructura de planta rectangular amb murs de tovot i totxo

amb un paviment de terra batuda. L’alçada dels murs és variable, compresa entre els0,60 i els 1,80 m. Es coneix la porta d’accés, situada al sud, encara que en un mo-ment posterior va quedar desconnectada de l’àmbit original per la construcció d’unmur de tancament, àmbit utilitzat com a oratori o capella de culte funerari. Aquestatasca es troba ben justificada per la presència en el mur de tancament oest de duesrepresentacions pictòriques de caire religiós. En la més meridional (0,80 x 0,80 m)figura un ocell amb les ales esteses i una creu agafada amb el bec. La imatge s’ha in-


3. Aquest papir ha estat estudiat per Josep O’Callaghan, amb la col·laboració de Concepció Piedrafita, ies troba actualment en publicació.

terpretat com una representació de l’Esperit Sant. Més al nord, la segona pintura(1 x 0,55 m d’alçada) conté un personatge amb els braços oberts (podria tractar-sed’un orant) i sota d’ell, part de l’episodi bíblic protagonitzat pel profeta Jonàs. En elmur oriental també es va detectar la presència de pintura mural durant l’excavaciódel seu enderroc, malauradament en estat molt esmicolat.La primera estructura es completa amb dues dependències funeràries soterrà-

nies. L’accés es realitzava per dos pous amb parets de tovot amb l’entrada oberta alnivell del terra de la capella. Pel pou sud s’accedia a una cripta fabricada amb tovot,de planta rectangular i coberta amb forma de volta. Contenia catorze inhumacionsque reomplien pràcticament tot l’espai útil.El pou NO conduia fins a tres cambres funeràries creades pel reaprofitament i

condicionament d’estructures en pedra d’època romana. Contenia un total de dotzeinhumacions coptes i quatre individus que, per la posició estratigràfica i les caracte-rístiques del ritual funerari, semblen més antics, possiblement associats al momentinicial de les estructures en pedra.

Tomba-capella 2És de característiques similars a la primera, amb la qual comparteix el mur oest.

Quant a la capella, es desconeix el límit septentrional i l’accés, i de moment està co-municada per un pou amb una cripta que s’estén vers el nord, dins el qual és im-possible accedir per l’esfondrament del sostre. L’entrada del pou estava tapada ambpedres, una d’elles en forma d’obelisc amb una representació pictòrica a la part en-carada vers l’interior del pou. Part dels fragments de la pintura van recuperar-se apartir del buidatge de l’accés i finalment es reconstruí una escena religiosa protago-nitzada per dos personatges.Quant a la cronologia absoluta d’aquest moment copte, encara és difícil donar

dades exactes, bàsicament perquè les estructures es troben en procés d’excavació,fet al qual cal afegir l’escassetat de materials datables en els nivells arqueològics de-limitats. Pràcticament tot el material procedeix del nivell superficial del sector, a onarribava com a material de rebuig dels sebakhim, i els que s’han trobat a l’interior deles estructures són clarament intrusions, ficades en aquest context pels pous de sa-quejament fets en èpoques molt recents. Cal destacar, però, que entre el material re-cuperat hi ha diversos fragments de papirs, així com un papir sencer amb un inte-ressantíssim contracte referent a un préstec de diners (3). De moment, la qüestióúnicament està clara quant al funcionament cronològic relatiu dels diferents ele-ments i estrats documentats, en espera de l’estudi acurat dels materials, tipus d’es-tructures, elements iconogràfics, paral·lels culturals... que possibiliti una aproxima-ció més fidedigna a la realitat.

Altres àrees de necròpolisA més dels sectors 1 i 2 i de l’àrea urbana, les possibilitats arqueològiques

d’Oxirrinc encara són molt elevades. A l’any 1994, es van realitzar diversos son-deigs per trobar una zona lliure de restes arqueològiques on es pogués construir la


residéncia de la missió. En els tres indrets triats es va constatar que havien estat uti-litzats com a necròpolis. En el sector 12, al costat d’estructures soterrànies de tovot(cambra funerària accessible per una escalinata), es va documentar la presènciad’incineracions, amb ustrina i loculimolt ben definits. En els sectors 13 i 14, els en-terraments tenien com a estructura més comuna la fossa. Cronològicament, perta-nyen a l’època ptolemaica (sector 12), romana (sector 14) i copta (sector 13), i as-senyalen l’existència de necròpolis contemporànies a les ja descrites, amb diferèn-cies importants quant a la magnitud de les estructures d’enterrament.

BIBLIOGRAFIA

«Arqueòlegs catalans a Egipte» A: Comunicacions. Barcelona: Universitat de Barcelona, núm.30, 1994, p.7.

DENON, V. (1802) Voyage en Basse et Haute Égypte, réimpression de l’édition originale, 1990,presentation de Vattin (J.C.), 2 vols., Voyageurs, 26, El Caire: IFAO.

Equip de la missión catalanoegípcia a Oxirrinc (1993), «Excavaciones arqueológicas en Oxirrinco(Egipto)». A: Revista de Arqueología, 146, p. 14-19, Madrid (també a CLOS, J.; GONZÁL-VEZ, L.M. (1993) Los Tesoros del Clarís, p. 146-148, Madrid).

KRÜGER, J. (1990) Oxyrhynchos in der Kaiserzeit. Frankfurt am Main.LECLANT, J.; CLERC, G. (1994) «Fouilles et trabaux en Égypte et au Soudan, 1992-1993». A:

Orientalia, 63, p. 393, Roma.LECLANT, J.; CLERC, G. (1995) «Fouilles et trabaux en Égypte et au Soudan, 1993-1994». A:

Orientalia, 64, p. 393, Roma.MASCORT, M.; MIRET, M. (1994) «Missions arqueològiques catalanes a l’estranger». A: Cul-

tura, núm. 59, p. 47-51, setembre 1994. Departament de Cultura de la Generalitat de Cata-lunya.

O’CALLAGHAN, J. «Contrat concernant un pret d’argent». A: Chronique d’Égypte, Brusel·les.[En premsa].

O’CALLAGHAN, J. «Lettre concernant un prêt d’argent». A Chronique d’Égypte, Brusel·les,1995, p. 189-192

PADRÓ, J. et alii (1993) «Informe preliminar sobre les campanyes d’excavacions de 1992 al ja-ciment d’Oxirrinc (El Bahnasa, província de Minia)». A: Nilus, 2, p. 5-15, Barcelona.

PADRÓ, J. et alii (1995) «Fouilles archéologiques à Oxyrhynchos, 1992-1994». A: Acts of the Se-venth International Congress of Egyptologist, Cambridge (Abstracts of Papers, p. 135-136).

PETRIE, W.M.F. (1925) «Tombs of the courtiers and Oxyrhynkhos». A: BSAE, 37, Londres.The Oxyrhynchus Papyri, vol. L. A: Graeco-Roman Memoïrs, 70, Londres, 1983.


Documents

Tribuna Arqueologia 1994-1995