UAB Barcelona - El retaule major de Sant Sever i la …El retaule major de Sant Sever i la darrera estada de Pere Costa a Barcelona (1754-1757) LOCVS AMŒNVS 3, 1997 125 prop de quinze

123-145LOCVS AMŒNVS 3, 1997

Resum

L’escultor Pere Costa, nascut a Vic l’any 1693 i format a Barcelona al costat dels artistes àulicsde l’arxiduc Carles d’Àustria, és una de les figures més destacades de l’art català del segle XVIII.Fins l’any 1735 tingué el seu taller a Barcelona, i entre aquest any i 1754 treballà a diferentspoblacions de Catalunya. El mes de gener de 1754 ingressà a l’Academia de San Fernando, deMadrid, de la qual fou el primer membre català, i en el període comprès entre l’esmentat any iel 1757 s’establí novament a Barcelona, on realitzà el retaule major de l’església de Sant Sever,obra representativa dels retaules d’estructura arquitectònica i un dels pocs d’aquesta modalitatque han arribat fins als nostres dies a Catalunya. Altres obres realitzades per Pere Costa entreels anys 1754 i 1757 són la traça del retaule major de l’església del convent de Sant Agustí, la delretaule major de l’església de Santa Marta i el retaule de la capella de Sant Agustí, de la catedral.Probablement, també traçà un projecte per al retaule major de l’església de Sant Felip Neri.

Paraules clau:escultura, barroc, Catalunya, retaule.

Abstract

The main altarpiece of Saint Severe's church andthe Pere Costa's last stay in Barcelona (1754-1757)The sculptor Pere Costa, borned in Vic in 1693 and educated in Barcelona next to the aulic artists ofarchduke Charles of Austria, is one of the most prominent figures of catalan art in the 18th century.Till 1735 he had his workshop in Barcelona and between 1735 and 1754 he worked in differentvillages of Catalonia. In the month of January 1754 he entered the Academia de San Fernando, inMadrid, becoming it’s first catalan member. During the period between 1754 and 1757 he settledback Barcelona, where he produced the high altarpiece of Saint Severe’s church, representativepiece of the architectural structure altarpieces and one of the few of its kind that actually exists inCatalonia. Other pieces produced by Pere Costa between 1754 and 1757 are the design of the highaltarpiece of Saint Augustine convent’s church, the design of the high altarpiece of Saint Martha’schurch and the altarpiece of Saint Augustine’s chapel of the Cathedral. He probably also designeda project for the high altarpiece of Saint Philip Neri’s church.

Key words:sculpture, baroque, Catalonia, altarpiece.

El retaule major de Sant Severi la darrera estada de Pere Costa

a Barcelona (1754-1757)

Carles Dorico i Alujas

124 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Carles Dorico i Alujas

1. Juan NOGUERA CASAJUANA, Laiglesia de San Severo de Barcelo-na, Barcelona, 1928, i PilarLLOPART, «Un monumento delbarroco barcelonés: la iglesia deSan Severo», D’Art, núms. 3-4,Barcelona, 1977, p. 31-41.

2. Abans de 1873, la Real Acade-mia de Bellas Artes de San Fernan-do era coneguda com Real Aca-demia de las Tres Nobles Artes deSan Fernando.

3.La documentació relativa al’enfrontament entre Pere Costa iel gremi que ha estat possiblelocalitzar fins ara és escassa, si béen l’acta de la junta celebradapels escultors el 23 de gener de1735 es parla del conflicte comd’una preocupació que ve detemps enrere [Arxiu Històric deProtocols de Barcelona (desd’ara citat com AHPB), not.Josep Brossa, esborrany 1735 enoctau, sense foliar].

4.Els escultors Francesc Font,Miquel Bover i Simeó Torrasmanifestaren llur hostilitat vers PereCosta en repetides ocasions, la qualcosa consta a bastament en actesnotarials i en actuacions judicialsseguides a diversos tribunals de Bar-celona.

5.Entre els professionals quereclamaven a Pere Costa elpagament dels seus serveis es po-den esmentar els fusters Bon-aventura Gaig, Benet Fargas iGabriel Brunet, el picapedrer PerePou, i els clavetaires JaumeGrasses i Jacint Dou, tots els qualsinstaren accions contra Pere Cos-ta a la cúria del corregidor. Ladocumentació d’aquestes accionses troba a l’Arxiu d’Història de laCiutat de Barcelona (des d’aracitat com AHCB).

L església de Sant Sever de Barcelona,respectada pel temps i pels homes compoques altres a Catalunya, conserva cinc

retaules de fusta daurada i policromada queil·lustren la producció dels nostres artistes en eldarrer període del barroc i en els primers anysdel neoclassicisme. D’aquest interessant conjuntdestaca, per les seves dimensions i acurada fac-tura, l’esplèndid retaule major, un dels escassosexemplars de mitjan segle XVIII que ha arribat finsals nostres dies a la ciutat.

La construcció de l’església, que es portà a termeper iniciativa de la comunitat de preveres de la ca-tedral entre els anys 1699 i 1704, es pot trobar des-crita amb detall en diferents treballs monogràficsrecolzats en una sòlida base documental1. Quantals retaules, en canvi, tot el que fins ara ha estatpublicat no té cap més fonament que l’observacióde les obres, i tant les circumstàncies de la sevaconstrucció com els artífexs que els realitzaren hanrestat ignorats fins avui. Aquesta manca d’in-formació es deu probablement al fet que ladocumentació de la comunitat que actualment espot consultar gairebé no conté notícies sobre elstreballs d’ornamentació que es dugueren a terme al’església una vegada enllestit l’edifici. Això noobstant, pel que fa al retaule major, recentment haestat possible localitzar el contracte que per a laseva construcció se signà davant del notari delspreveres l’any 1754. Gràcies a aquest document,sabem que el seu autor fou el conegut escultorbarceloní d’origen vigatà Pere Costa, un delsartistes que aleshores gaudia de més prestigi aCatalunya.

L’encàrrec coincidí amb el retorn de Pere Cos-ta a Barcelona després d’una absència de prop devint anys, en el transcurs dels quals havia residit adiferents indrets de Catalunya. Quan s’establí

novament a la capital del Principat, feia poc que lihavia estat concedit el grau d’acadèmic de mèrit dela Real Academia de las Tres Nobles Artes de SanFernando2, cosa que li conferí immediatament unaposició privilegiada entre els artistes que aleshorestreballaven a Barcelona i li facilità l’accés a les obresmés representatives que s’emprenien a la ciutat.

A continuació ens ocuparem de la construcciódel retaule major de Sant Sever i d’algunes altrestasques que Pere Costa portà a terme a Barcelonaen el període comprès entre el 1754 i el 1757, últimany que passà a la ciutat. També tractarem de laintegració de l’escultor en l’ambient artísticbarceloní de l’època i parlarem de la sevaparticipació —sembla que no gaire entusiasta— enl’intent de formació d’una acadèmia de belles artsa la ciutat. Finalment, farem un ràpid repàs alstreballs que Pere Costa realitzà des que deixà Bar-celona fins que l’any 1761 li arribà la mort quanresidia a la vila de Berga. Per començar, donaremuns breus apunts biogràfics de l’escultor, en elsquals incidirem de manera especial en els es-deveniments més propers al període esmentat.

Pere Costa i BarcelonaNascut a Vic l’any 1693, Pere Costa es formàartísticament a Barcelona en el temps que la ciutatera cort de l’arxiduc Carles d’Àustria. L’any 1712ingressà en el gremi d’escultors i, tot seguit, treballàen diverses poblacions catalanes al costat del seupare, el mestre vigatà Pau Costa. Vers el 1720 esposà al front del taller que la família havia obert aBarcelona, del qual Pau Costa no podia ésser titu-lar perquè no era membre del gremi de la ciutat, ipoc després n’assumí plenament la direcció. Durant

'

125LOCVS AMŒNVS 3, 1997El retaule major de Sant Sever i la darrera estada de Pere Costa a Barcelona (1754-1757)

prop de quinze anys, la seva activitat estigué cen-trada en el taller barceloní, bé que sovint s’ocupàd’encàrrecs procedents d’altres poblacions delPrincipat, particularment de Girona.

Malgrat que tot fa pensar que en aquesta èpocael caràcter innovador de les propostes estètiquesde Pere Costa era generalment ben rebut pels seuscontemporanis, la preeminència que l’escultoratorgava al component intel·lectual en la pràcticadel seu treball li ocasionava freqüents conflictesamb persones i institucions habituades a conside-rar la producció escultòrica una activitat artesanalmés. En aquest context probablement es poden si-tuar les crítiques que vers el 1735 la seva conductarebia en les juntes que periòdicament celebrava elgremi, en les quals se li recriminava una formad’actuar poc respectuosa amb la corporació3.D’altra banda, en els mateixos anys que aixòsucceïa, l’escultor es trobava immers en un seguitde problemes derivats d’una personalitat que

s’intueix força difícil i d’una gestió econòmica deltaller potser no gaire reeixida. Alhora que eraobjecte de l’animadversió de nombrosos escultors4,havia de fer front a fusters, picapedrers, clavetairesi altres mestres que l’apressaven perquè els paguésla feina que havien fet pel seu compte5; fins i tot,alguns oficials del seu propi taller, com Carles Graui Agustí Mas, li reclamaven amb insistència el seusalari6.

Els anys d’absènciaEl cúmul de circumstàncies adverses que aclaparavaPere Costa sembla que induí l’escultor a buscarlluny de Barcelona la tranquil·litat que no trobavaa la ciutat i l’any 1735 es traslladà amb la seva famíliai els membres del seu taller a l’Aleixar, petita vila properaa Reus per a la qual dos anys abans havia començat aconstruir el retaule major de l’església parroquial7 (fi-gures 1 i 2). Durant el temps que estigué ocupat en

6. Igual que els proveïdors, algunscomponents del taller de PereCosta també acudiren a la cúria delcorregidor per tal d’aconseguirque el mestre els pagués lesquantitats que els devia. Al’AHCB es poden documentar lesreclamacions de Carles Grau id’Agustí Mas.

7. Mercè VIDAL I SOLÉ, Descripcióhistòrico-artística de l’església del’Aleixar, l’Aleixar, 1983, p. 43-66.

Figura 1.Retaule major de l’esglésiaparroquial de l’Aleixar, construïtentre els anys 1733 i 1737. Se’nconserva l’estructura i algunsrelleus. (Fotografia de l’autor.)

Figura 2.Retaule major de l’esglésiaparroquial de l’Aleixar: detall delrelleu que representa sant Martípartint la seva capa amb unpobre, situat a la dreta delretaule. (Fotografia de l’autor.)


8. Carles DORICO I ALUJAS, «Duesobres de l’escultor Pere Costa aSanta Coloma de Queralt»,Recull, núm. 4, Santa Coloma deQueralt, 1996, p. 67-73.

9. José Mª MADURELL MARIMÓN,«La capilla de San Ramón Nonatdel castillo de Cardona y el reta-blo mayor del santuario dePortell», Analecta Sacra Tarra-conensia, vol. XXXVIII, Barcelona,1965, p. 281-307. Segons elcontracte que transcriu J.M.Madurell, formalitzat a Barcelo-na l’any 1738 (AHPB, not. AntoniComelles, major, man. 1738, f.225-226v.), Pere Costa noméshavia d’ocupar-se de les imatges.Tanmateix, el 3 de maig de 1739, ala rectoria de la Manresana, esredactà un nou contracte en el quals’establí que Pere Costa, associatamb el fuster barceloní AntoniRodés, es responsabilitzaria detota l’obra. La destrucció del’arxiu parroquial de la Manresanaimpossibilita la localització delmencionat contracte, i si coneixemla seva existència és gràcies al fet

aquesta obra li arribaren diversos encàrrecs de Reusi d’altres poblacions veïnes8, motiu pel qual, desprésde deixar enllestit l’esmentat retaule l’any 1737, en-cara romangué una llarga temporada a la zona.

Vers el 1740, Pere Costa s’instal·là a la Man-resana, a pocs quilòmetres de Cervera, per tal deconstruir el retaule major del monestir de SantRamon de Portell9 (figura 3), obra que tenia previstexecutar conjuntament amb els artífexs barceloninsSebastià Aldabó i Carles Grau, i que finalmentportà a terme amb la col·laboració d’Antoni Rodés.Acabat el retaule a mitjan any 1742, Pere Costatraslladà el seu taller a Cervera, ciutat que, gràciesa la recent instauració de la universitat, s’haviaconvertit en un centre cultural de primera magni-tud, alhora que en un important focus de treballper a diferents professionals de la construcció. ACervera, Pere Costa entrà en contacte amb per-sonalitats rellevants de diversos àmbits de la vidaciutadana i, ultra prosseguir la pràctica del’escultura, dedicà una part important del seu tempsa activitats intel·lectuals i mercantils10.

L’any 1746, l’escultor interrompé la seva esta-da a Cervera per fer una breu visita a Barcelonacridat pels obrers de l’església parroquial del Pi,els quals havien arribat a un acord amb el rector ila comunitat de preveres per remodelar el presbiteridel temple i traslladar-hi el cor que fins aleshoreshavia estat en el centre de la nau11.

Després de rebutjar diverses propostes12, elsobrers havien escollit un projecte elaborat pel pin-tor Manuel Vinyals, si bé consideraven imprescin-dible introduir-hi algunes esmenes. Pere Costa, quearribà a Barcelona a mitjan mes de juny, rebél’encàrrec d’estudiar aquest projecte i de suggerir ala junta d’obra totes les modificacions queconsiderés convenient fer-hi per tal de millorar-lo.El resultat de l’anàlisi que realitzà es plasmà en unextens memorial que fou llegit en una reunió cele-brada pels obrers el dia 22 de juny13, però, tot i quesembla que els membres de la junta tenien plenaconfiança en el criteri de l’escultor14, no es decidirena posar en pràctica les recomanacions contingudesen el seu escrit. L’estada de Pere Costa a Barcelonadurà prop de tres mesos15 i, malgrat que en aquesttemps ell mateix elaborà un projecte pel qual rebéla considerable suma de 150 lliures16, els obrersfinalment s’inclinaren per una segona proposta quesimultàniament havia presentat Manuel Vinyals.Val a dir que el nou projecte del pintor tampoc noes portà a terme i que el trasllat del cor quedà ensuspens durant un quart de segle.

A mitjan setembre de 1746, Pere Costa ja haviaretornat a Cervera, on continuà residint ambregularitat fins als primers mesos del 175217. Aquestany sembla que novament passà una temporada aBarcelona, durant la qual se’l troba vinculat alstreballs previs a la construcció del retaule major del’església del convent de Sant Agustí, tal vegada en

Figura 3.Retaule major de l’església del monestir de Sant Ramon de Portell, la construcció del qual s’inicià vers el 1740i s’acabà el 1742. Desaparegut. (Fotografia: Arxiu Mas, Barcelona.)

que s’esmenta en una reclamacióque Pere Costa féu al pare co-manador de Sant Ramon el 6d’agost de 1742 [Arxiu HistòricComarcal de Cervera (des d’aracitat com AHCC), Notarials deCervera, not. Valentí Surís, man.1742, f. 190v.]. En aquesta recla-mació consta que els operaris jahan posat fi a l’obra del retaule.

10.És sobradament conegutl’interès de Pere Costa perl’heràldica, un bon testimoni delqual són els dos volums del Nobi-liario catalán que es conserven ala Biblioteca de Catalunya, de Bar-celona (vegeu la nota 38); el textd’aquests manuscrits posa demanifest que una part importantde la investigació històrica ne-cesària per a la seva redacció fourealitzada mentre l’escultor residiaa Cervera. De la mateixa èpocadata la constitució d’una societatdedicada a la construcció i ex-plotació de molins fariners forma-da per Pere Costa, els noblescerverins Josep de Moixó i Borràsi el seu fill Marià de Moixó i de

Maranyosa, i l’administrador delreial estanc de tabacs de la ciutat,Lorenzo Ruiz (AHCC, Notarialsde Cervera, not. Ambròs Copons,man. 1748, f. 373v.-375: 21 denovembre de 1748, i man. 1749, f.422v.-425: 12 de setembre de 1749).

11. Els incidents que envoltaren eltrasllat del cor són descrits en lamonografia de Tomàs VERGÉS,Santa Maria del Pi i la sevahistòria, Barcelona, 1992, p. 76-80.Una síntesi dels fets la dóna tambéJoan ROSÀS REVERTÉ, Un cor delsegle XVIII per a la parròquia delPi de Barcelona, Barcelona, 1986,si bé aquest autor se centra en elstreballs executats en un períodeposterior.

12. Arxiu Parroquial del Pi, Bar-celona (des d’ara citat com AP Pi),Llibre d’entrades i eixides del’obra, 1733-1767, f. 130. El mesde gener de 1746, el fusterBonaventura Gaig cobrà 82 lliures«per los modellos que féu del cor»i l’escultor Carles Grau, 11 lliures i4 sous pel mateix concepte.


el context d’una participació més àmplia en ladecoració del nou edifici que aleshores s’estavaconstruint en el Raval. L’execució del retaule fouencarregada a l’escultor Bartomeu Soler i al seu fill,també anomenat Bartomeu, i en el contracte quetots dos signaren el 21 d’octubre del dit any 1752es féu constar que qualsevol canvi que s’introduísa l’acord inicial, hauria de ser sotmès a l’aprovacióde Pere Costa18.

L’ingrés a l'Academia de San FernandoEls darrers mesos del 1752 i els primers del 1753,Pere Costa els passà en la seva ciutat natal, Vic,dedicat a la construcció del retaule major del’església del convent dominicà de Santa Clara (fi-gura 4), obra que s’havia compromès a executarl’any 174819, quan encara residia a Cervera. Semblaque l’escultor, després d’haver fet una part de lafeina en aquesta ciutat i una altra part probablementa Barcelona, en instal·lar-se a Vic imprimí un bonritme al seu treball i el mes de març de l’esmentatany 1753 ja havia assentat el retaule en el presbiteridel temple20. Acabada la tasca que inicialmentl’havia portat a Vic, activitats que ara per aradesconeixem el retingueren encara prop de deumesos en aquesta ciutat, on és possible documen-tar-lo fins al principi de l’any 175421.

Mentre residia a Vic, Pere Costa sol·licitàl’ingrés a la Real Academia de las Tres Nobles Ar-tes de San Fernando, de Madrid, mitjançant unacarta que trameté a la capital d’Espanya juntamentamb una figura de terrissa de sant Sebastià com aprova de la seva vàlua22. El 20 de gener de 1754, elsmembres de la institució, reunits en junta ordinària,

13. AP Pi, Llibre d’acords de l’obra,1743-1765, f. 42-46. Al marge de lainformació que aporta sobre el cordel Pi, el memorial redactat per PereCosta adquireix rellevància perquèconfirma la relació de l’escultor ambFerdinando Galli Bibiena, fins aranomés coneguda per la menció qued’ella en féu Juan Agustín CEÁN

BERMÚDEZ, Diccionario histórico delos más ilustres profesores de las Be-llas Artes en España, vol. I, Madrid,1800, p. 365-367. Ultra donar suportdocumental a la notícia, l’escrit posade manifest que l’esmentada relacióno es limità al temps que l’arquitecteitalià estigué a Barcelona, sinó quees mantingué durant molts anys,probablement mitjançant la cor-respondència. En el memorial, PereCosta fa referència a una traça queell mateix havia fet per al cor de lacatedral de Girona i diu que, abansde rebre el vistiplau del capítolgironí, «fou consultada i aprobadaper lo señor Ferdinando GalliBibiena, catedràtich primàrio de laAcadèmia Clementina de Arquitec-tura de Bolònia».

14. AP Pi, Llibre d’acords del’obra, 1743-1765, f. 41: 9 de maigde 1746. Quan decidiren acudir aPere Costa, els obrers acordarenque «en atenció a ser dit Pere Cos-ta homa tant eminent, no se cridealtre persona».

15. AP Pi, Llibre d’entrades ieixides de l’obra, 1733-1767,f. 151. El 14 de desembre de 1749,un dels obrers del Pi cobrà 28 ll.,5 s. i 6 d. «per 87 dias que tinguéen sa casa lo senyor Pere Costa,escultor, de ordre dels senyorsobrers».

16. AP Pi, Llibre d’entrades ieixides de l’obra, 1733-1767, f.132: 9 de novembre de 1746,i AHPB, not. Joan Olzina iCabanes, man. 1745, f. 528v.-529.

17. AHCC, Notarials de Cervera,not. Tomàs Balius, man. 1752, f.41-41v. El 23 de maig de 1752,l’esposa de Pere Costa atorgàpoders a aquest perquè poguésactuar en nom seu davant delstribunals de justícia. En aquesta

data l’escultor ja no era a Cerverai la seva família deixaria la ciutatpoc després.

18. Arxiu de la Corona d’Aragó(des d’ara citat com ACA),Monacals, volums d’Hisenda, Va-rios papeles concernientes a la fá-brica de este nuevo real conventode nuestro padre San Agustín deBarcelona (reg. 603), f. 6-6v.

19. Arxiu Episcopal de Vic (desd’ara citat com AEV), Arxiu no-tarial, not. Josep Simon, man.1747-1749 (reg. 366), f. 140-141:21 d'octubre de 1748. El retaulemajor de Santa Clara s’ha con-siderat moltes vegades obra deJacint Morató i Josep Sunyer, i s’havolgut veure com a model del deCadaqués, oblidant que ja CeánBermúdez l’atribuí a Pere Costa ilimità la participació de JacintMorató a la talla de tres imatges(Juan Agustín CEÁN BERMÚDEZ,Diccionario…, vol. I, p. 365-367, ivol. III, p. 197). L’error rau en unamanca de coordinació de lesnotícies. L’any 1721, Jacint

Morató i Josep Sunyer con-tractaren, efectivament, laconstrucció del retaule de SantaClara, que havien d’executarsegons una traça pròpia. Dos anysdesprés, en encarregar-se a PauCosta i Joan Torras la construcciódel retaule major de Cadaqués,se’ls demanà que seguissin la traçaque Jacint Morató havia fet per alconvent vigatà, però mentre queel retaule de la vila marinera quedàenllestit vers l’any 1730, el de San-ta Clara no es construí fins amitjan segle, aleshores d’acordamb una nova traça de Pere Costaque no tenia cap punt de contacteamb la de Jacint Morató, com esfa palès si es compara el retaule deCadaqués amb el que mostren lesfotografies fetes abans de 1936 al’església de Santa Clara. Unexemple il·lustratiu de l’erròniaidentificació del retaule projectatper Jacint Morató l’any 1721 ambel construït trenta anys més tardper Pere Costa es troba en eltreball d’Aurora PÉREZ SANTA-MARIA, «El academicismo de JacintMoretó y su influencia en retablos

catalanes del siglo XVIII», IX Con-greso Español de Historia del Arte,vol. II, León, 1992, p. 213-224.

20. AEV, Arxiu notarial, not.Josep Simon, man. 1752-1753 (reg.368), f. 29-29v, 14 de març de 1753.

21. AHPB, not. Jaume Tos iRomà, man. 1754, f. 35v.-36. El 9de gener de 1754, els prohoms i elclavari del gremi d’escultors deBarcelona declararen que PereCosta era mestre escultor del’esmentat gremi. En el document,estès a petició de l’escultor, cons-ta que aleshores aquest tenia el seudomicili a Vic.

22. Archivo de la Real Academiade Bellas Artes de San Fernando,Madrid (des d’ara citat comAASF), sèrie Escultors (sig. 172-1/5): carta sense data.

Figura 4.Retaule major de l’església del convent de Santa Clara, de Vic, contractat l’any 1748 i acabat el 1753.Desaparegut. (Fotografia: Arxiu Mas, Barcelona.)


23. AASF, Juntas particulares, or-dinarias, extraordinarias, genera-les y públicas desde el año 1752hasta el de 1757 (sig. 3/81), f. 16v.

24. AASF, sèrie Escultors (sig.172-1/5). El 2 de març de 1754, Ig-nacio de Hermosilla comunicà alsmembres de l’acadèmia que haviarebut la carta de Pere Costa[AASF, Juntas particulares… (sig.3/81), f. 17-17v.].

25. Vegeu l’apèndix documental.

26. AHPB, not. Daniel Troch,man. 1755, f. 551-551v. Aquestdocument també es troba al’Arxiu de Sant Sever, dipositata l’Arxiu Capitular de la Cate-dral de Barcelona (des d’aracitat com ACCB), Manualsnotarials, not. Daniel Troch,man. 1753-1755, f. 532v.-534.

27. César MARTINELL, «El retablomayor de Santa María y sus auto-res», Miscelánea Aqualatense,Igualada, 1949, p. 9-21, i CésarMARTINELL, El retablo mayor dela basílica de Santa María de Igua-lada, Igualada [1953].

acordaren atorgar-li el grau d’acadèmic de mèrit23

i, dos dies després, Ignacio de Hermosilla ySandoval, secretari de l’acadèmia, li comunicà laresolució. Quan rebé la notícia, l’escultor ja haviadeixat Vic i novament tenia el seu domicili a Bar-celona, des d’on escriví una carta datada el 2 defebrer de 1754 i adreçada a Ignacio de Hermosilla,donant les gràcies a l’acadèmia per la distinció queli havia estat concedida24.

Pere Costa fou el primer artista català queingressà a la Real Academia de San Fernando, quanfeia deu anys que Felip V havia aprovat la sevaformació i dos que Ferran VI n’havia promulgat eldecret de creació. El grau atorgat a Pere Costaconferia a l’escultor noblesa personal, li permetiad’actuar al marge de l’organització gremial i,teòricament, l’eximia de pagar impostos. A més,suposava un reconeixement oficial al caràcterartístic de la seva activitat, la qual cosa li donavaautoritat moral sobre el col·lectiu de pintors,escultors i arquitectes catalans en un moment enquè els més inquiets, fent front a múltiplesdificultats, tractaven d’alliberar-se de les limitacionsque els gremis els imposaven.

El retaule majorde l’església de Sant Sever

El retaule major de l’església barcelonina de SantSever és la primera obra de Pere Costa que es potdatar després de l’ingrés d’aquest a la RealAcademia de San Fernando. Les converses que elspreveres beneficiats de la catedral de Barcelonamantingueren amb l’escultor per definir les carac-terístiques del retaule i fixar les condicions econò-miques del treball s’iniciaren probablement el mesde febrer de 1754, quan Pere Costa ja havia traslla-dat el seu taller de Vic a Barcelona. Després d’es-tudiar l’espai destinat a l’obra, l’escultor elaboràuna traça que, tot seguit, els preveres acceptaren agrans trets, si bé consideraren convenient introduir-hi algunes modificacions que afectaven principal-ment les imatges i llur disposició. Els canvis quecalia fer en el projecte i la resta de condicions quehavien de regular la construcció del retaule es con-signaren en el contracte que, el 22 de març delmateix any 1754, els administradors de la comuni-tat de preveres i Pere Costa signaren davant delnotari que acostumava ocupar-se dels negocisd’aquells25. En el document trobem per primeravegada el nom de l’escultor precedit pel tractamentde respecte corresponent al grau acadèmic que lihavia estat concedit algunes setmanes abans i, des-prés de l’habitual referència a l’ofici, la indicaciód’aquest grau: «don Pere Costa, esculptor,acadèmich de mèrit de la Acadèmia de SantFernando de Madrid».

En una de les clàusules del contracte, Pere Costaes comprometé a tenir el retaule enllestit i assentaten el presbiteri de l’església abans del dia 31 de juliolde 1755. En una altra clàusula s’establí que l’escultor,pel seu treball i per la fusta i altres materialsnecessaris per a l’obra, cobraria 1.300 lliures en cincpagaments d’import desigual, el primer dels quals,de 150 lliures, el rebé el mateix dia de la signatura delcontracte. El segon pagament se li faria quan l’obraarribés a l’altura de les grades i el sagrari (283 ll., 6 s.i 8 d.); el tercer, quan estigués acabat el cos principaldel retaule (433 ll., 6 s. i 8 d.); el quart, quan estiguésa mig fer el cos superior (216 ll., 13 s. i 4 d), i el cinquè iúltim, després d’haver-se visurat i acceptat l’obra (216 ll.,13 s. i 4 d.).

Construcció i pagament del retauleLa documentació localitzada fins ara a penes apor-ta informació sobre el procés de construcció delretaule, per bé que tot fa pensar que els treballsprogressaren sense incidents i que, si no quedarenenllestits en la data prevista en el contracte, el retardfou de poques setmanes.

Sabem que, com a màxim, l’obra era totalmentacabada el 31 d’octubre de 1755, data límit que és

Figura 5.Retaule major de l’església de Sant Sever, de Barcelona, construït els anys 1754 i 1755. La fotografia mostral’obra tal com es podia veure a començament de segle. (Fotografia: Arxiu Mas, Barcelona.)


donada pel lliurament del darrer termini a PereCosta. L’esmentat dia, l’escultor i elsadministradors de la comunitat de preveressignaren un document notarial en el qual el primerreconeixia que aquells li havien entregat 1.177lliures, 4 sous i 8 diners en diferents terminis, l’últimdels quals, per un import de 52 lliures, 4 sous i 8diners, el mateix dia 31 d’octubre. Seguidament,cada part es declarava satisfeta de l’actuació del’altra i, atès que s’havia assolit l’objectiu delcontracte, feia constar que el consideravacancel·lat26.

Les 1.177 lliures, 4 sous i 8 diners mencionatsen el document notarial, sumats a les 150 lliuresque Pere Costa havia rebut abans de començarl’obra, ascendien a un total de 1.327 lliures, 4 sousi 8 diners, quantitat que superava en 27 lliures,4 sous i 8 diners les 1.300 lliures en què s’haviaestablert el preu del retaule quan es formalitzàl’encàrrec. Els administradors de la comunitat depreveres havien abonat a l’escultor les esmentades27 lliures, 4 sous i 8 diners en concepte degratificació per les millores introduïdes per aquesten alguns aspectes del projecte aprovat inicialment,ultra els canvis que havia fet a petició de lacomunitat d’acord amb una de les clàusules delcontracte.

Característiques generals del retauleEl retaule major de Sant Sever respon al model deretaule d’estructura arquitectònica i composiciódominada per la fornícula principal que caracteritzàgran part de la producció dels artistes catalans en

les dècades centrals del segle XVIII (figura 5). Laimplantació d’aquesta modalitat de retaule suposàla fi dels tradicionals retaules d’estructura reticular,que tendien a concedir una importància semblanta la imatge del sant titular i a les dels sants secundaris,a la vegada que reservaven llocs preferents arepresentacions al·lusives a la vida dels sants veneratsen el retaule o a altres temes piadosos.

La transició dels retaules d’estructura reticularals d’estructura arquitectònica s’inicià la segonadècada del segle i sovint s’il·lustra amb el retaulemajor de l’església parroquial de Santa Mariad’Igualada, projectat vers l’any 1718 per JacintMorató27. Aquest escultor —vigatà com Pere Cos-ta— potencià els elements constructius de l’obra idonà a la fornícula principal unes dimensions pocfreqüents fins aleshores; al mateix temps, desplaçàels relleus historiats a posicions secundàries i subs-tituí les habituals columnes salomòniques percolumnes de fust cilíndric. Si bé les mencionadescaracterístiques, considerades una per una, norepresentaven cap novetat en la retaulística del’època, atès que diferents escultors contempo-ranis ja les havien introduït aïlladament en lesseves obres, la confluència de totes elles en elprojecte de Jacint Morató explica que el retaulemajor d’Igualada es consideri com a precursor delmodel que havia de predominar durant una bonapart del segle XVIII.

El primer retaule d’estructura arquitectònicaplenament desenvolupada del qual tenim notíciaés el retaule major de l’església del conventbarceloní de Jonqueres (figures 6 i 7), construïtentre els anys 1721 i 1723 pel mateix Pere Costa28,

28. Pere Costa contractà l’obral’11 de maig de 1721 (AHPB, not.Pau Mitjans, man. 1721, f. 297v.-298v. Document citat per José MªMADURELL MARIMÓN, «Obras ar-tísticas hospitalarias barcelone-sas», Cuadernos de Aqueología eHistoria de la Ciudad, núm. XII,Barcelona, 1968, p. 33-50). Eldarrer pagament fou lliurat al’escultor el 16 de febrer de 1723[ACA, Monacals, Universitat,Llibre dels comptes donats per loprocurador de la Real Casa deJunqueras, 1710-1733 (vol. 358),f. 178].

Figura 6.Retaule major de l’església delconvent de Jonqueres, deBarcelona, construït entre elsanys 1721 i 1723. Desaparegut.(Fotografia tirada quan el retauleestava instal·lat a l’esglésiaparroquial de Gelida. Arxiu del’autor.)

Figura 7.Detall del retaule major del’església del convent deJonqueres. (Fotografia tirada aGelida el 30 de juny de 1936,poc abans que l’obra fosdestruïda. Arxiu de l’autor.)


29. Alguns historiadors atri-bueixen el projecte del retaulemajor de Jonqueres a AntoniViladomat. Si bé sabem que aquestpintor participà activament en ladecoració del retaule i delpresbiteri de l’església, fins ara noha estat possible localitzar capdocument que provi que foul’autor de la traça.

30. Quan, en la segona meitat delsegle XIX, l’església de Jonquereses traslladà al carrer d’Aragó, elretaule major fou desmuntat iportat a l’església parroquial deGelida, on desaparegué l’any1936.

31. El treball d’Aurora PÉREZ

SANTAMARÍA, «El academicismo deJacint Moretó…», ofereix unaimaginativa versió del procésd’implantació dels retaulesd’estructura arquitectònica aCatalunya. Ultra l’erròniaatribució i datació de l’obra en laqual es basa l’estudi (vegeu la nota19), aquest conté altres inexacti-tuds que aconsellen qüestionar-seles conclusions a què arribal’autora.

32. En un procés judicial seguitcontra Pere Costa l’any 1723,aquest féu constar que l’escultorbarceloní Miquel Llavina haviacopiat part del retaule deJonqueres en fer el model del quela confraria del Roser de Barcelo-na volia construir a l’església deSanta Caterina per substituir elcomençat per l’escultor Joan Roig,fill, l’any 1704 i enllestit pels seussuccessors vers el 1710.

33. Entre els molts textos queal·ludeixen a la bellesa del patriar-ca, es poden esmentar nombrosospassatges del llibre del jesuïta Pe-dro de TORRES, Excelencias de SanJoseph, Sevilla, 1710. En aquestaobra, l’autor recolza el seupensament amb les opinionsd’altres religiosos i religioses, comsón el també jesuïta HendrickEngelgrave, la franciscana Maríade Jesús de Ágreda i la ursulinaJoana d’Angelis. En la p. 543 espot llegir: «Dios hizo en Joseph elhombre más perfecto de todos enlo natural y sobrenatural; en elalma y en el cuerpo: assí la her-mosura deste havía de ser propor-cionada a la de su alma», paràgrafil·lustratiu de la línia d’argu-mentació que segueix l’autor.

que tal vegada el projectà amb la col·laboraciód’Antoni Viladomat29. Tot i que les fotografies quetenim d’aquest retaule —fetes quan estava instal·lata l’església parroquial de Gelida30— són poc nítides,s’hi veu perfectament que es tractava d’una obraon predominaven els elements constructius decaràcter clàssic, sense cap reminiscència delsretaules d’estructura reticular31. L’agosaradaproposta de Pere Costa fou acceptada ben aviat pelsescultors més capdavanters, fins al punt que cons-ta documentalment que alguns prengueren el propiretaule de Jonqueres com a model dels seustreballs32. Pel que fa a Pere Costa, tota la sevaproducció posterior fou concebuda d’acord ambles línies directrius que inspiraren l’esquema deJonqueres, i els retaules esmentats en els paràgrafsanteriors (Aleixar, Sant Ramon de Portell, SantaClara) en són mostres remarcables. Tanmateix, lamajoria de les obres de Pere Costa han desapareguto han estat seriosament malmeses, i l’únic retauled’estructura arquitectònica d’aquest escultor queha arribat fins als nostres dies amb tots els seuscomponents intactes és el retaule major de SantSever.

Descripció del retauleMalgrat les reduïdes dimensions de l’esglésiabastida pels preveres de la seu barcelonina, el retaulemajor de Sant Sever té els trets fonamentals quepresenten la majoria dels grans retaules que projectàPere Costa, sovint destinats a presbiteris mésespaiosos. Per raó de la limitació que el lloc liimposava, l’escultor es veié obligat a simplificaralguna de les parts integrants de l’obra, però norenuncià a donar al conjunt la monumentalitat quecaracteritza les composicions d’estructuraarquitectònica.

El retaule recolza en el mur poligonal de l’absisdel temple i avança cap al presbiteri a fi d’obtenirl’espai necessari per dotar de profunditat les duesfornícules que, juntament amb la resta d’elementssituats en la seva vertical, constitueixen el carrercentral. Dos edicles de línies netament arqui-tectòniques, que formen allò que en un retauled’estructura reticular serien els carrers laterals,sobresurten de la massa del retaule i accentuen lacorporeïtat de la construcció. En sentit horitzontal,el conjunt està compost pel bancal, una predel·ladesprovista de funció significativa i dos cossos degairebé la mateixa alçària.

En el bancal s’obren dues portes que donenaccés al manifestador situat en el cim de les cincgrades que s’alcen sobre la mesa de l’altar. A cadaextrem del bancal, l’escultor hi col·locà, d’acordamb una petició dels preveres consignada en elcontracte, un plafó decorat amb motius vegetals iarquitectònics que emmarquen la representaciód’una mitra i un clau de grans dimensions. Sant

Sever, que fou bisbe de Barcelona en una èpocadifícil de determinar i que, segons una llegendaderivada de la vida d’un altre sant Sever bisbe deRavenna, morí en defensa de la fe cristiana ambel crani perforat per un clau, té la mitra episcopal iel clau que li llevà la vida entre els seus atributs,motiu pel qual tots dos elements apareixen en di-versos llocs del retaule. Els esmentats plafons estanrematats, ja a l’altura del primer cos, per senglesgerros amb fruites, recurs decoratiu emprat ambmolta freqüència per Pere Costa.

La predel·la, sense la importància que assoliaen els retaules d’estructura reticular, no té cap mésfunció que servir de basament als componentsdel cos principal. La gran fornícula que presideixel conjunt s’obre en el centre d’aquest cos is’endinsa en el superior, on queda totalment situa-da la cartel·la que la remata, decorada novamentamb una mitra i un clau. La imatge que allotja pre-senta el sant titular amb els braços estesos i vestitamb amit, alba, cíngol, capa pluvial, estola i creupectoral, mentre que l’absència de la mitra quecompletaria la indumentària pontifical permet veureque té un gran clau clavat en el crani (figura 8). Dosàngels situats als peus del sant mostren els dossímbols episcopals que manquen a la imatge: l’àngelde l’esquerra sosté el bàcul, i el de la dreta, la mitra.

La fornícula està flanquejada per dues columnesd’ordre compost amb el terç inferior solcat percanaletes adornades amb motius vegetals i els dosterços superiors recorreguts helicoïdalment per unabranca serpentejant. Aquestes dues columnes i

Figura 8.Retaule major de l’església de sant Sever, de Barcelona: Sant Sever.(Fotografia de l’autor.)


quatre més d’idèntiques que constitueixen la partcentral dels edicles laterals sostenen un poderósentaulament que separa el cos principal del retauledel cos superior, tot corbant-se en passar per damuntde la fornícula principal. Sobre el tram d’entaula-ment que correspon a la part frontal dels edicless’inicia un frontó corbat de proporcions monu-mentals que s’interromp formant una voluta enacabar-se l’element que el sustenta. Assentatsen la part més alta de cada meitat d’aquestfrontó s’hi veu un minyó quasi nu i, darrere,un gerro del qual originàriament sortien unesflames que en els últims anys han desaparegut.Davant de les columnes dels edicles, sobre unagran mènsula, estan col·locades les imatges desant Josep, a l’esquerra, i de santa Eulàlia, a ladreta.

Sant Josep està representat com un home en laplenitud de la vida i va vestit amb túnica i mantellde tipus romà. Sosté als braços, en equilibri inesta-ble, un Infant Jesús de notables proporcions queaguanta amb la mà dreta la vara florida quehabitualment porta el patriarca (figura 9). Semblaque aquesta forma de representar el sant haviaassolit certa difusió a mitjan segle XVIII, ja que en elretaule de la capella del mas Sala, de Linya (municipide Navès, Solsonès), es pot veure una imatge decaracterístiques semblants, probablement sortidadel taller de l’escultor Carles Morató. La imatgebarcelonina, però, presenta un curiós caient de latúnica que deixa al descobert les espatlles del pa-triarca i que no s’observa en la del mas Sala. La

disposició que Pere Costa donà a la vestimenta talvegada vulgui fer al·lusió a la bellesa física del sant,que, després d’haver-se representat com un anciàdurant tota l’edat mitjana, en el segle XVI començàa rebre l’aspecte d’un home jove i ben plantat,d’acord amb l’evolució del pensament cristiàreflectit en diverses obres de literatura devota33.

La imatge de santa Eulàlia mostra la verge imàrtir barcelonina com una donzella, tot i que,segons la tradició, quan morí només tenia dotzeanys. Pere Costa la presentà vestida amb la túnica iel mantell amb què se solien representar les vergesi sense la palma que li correspondria portar per raódel martiri que sofrí prop del lloc on actualments’alça l’església de Sant Sever. S’identifica gràcies ala presència d’una creu en forma d’aspa, que és elseu atribut més específic i que la imatge té col·locadadarrere, deixant només visibles els braços, sobreun dels quals la santa reposa la mà dreta (figura10). Anatòmicament, les imatges dels dos sants ide la santa mostren un tractament semblant. Totestres avancen una cama doblegant el genoll, decan-ten els malucs, giren de manera més o menys pro-nunciada l’espatlla i inclinen lleugerament el cap,adquirint una curvatura i una suggeridora torsióque s’observen en la majoria de les esculturessortides del taller de Pere Costa. La disposició delsseus vaporosos ropatges és també freqüent en lesobres de l’escultor. Els mantells que porten santJosep i santa Eulàlia semblen empesos per un suauvent que els enlaira fins a formar un ampul·lós plecque traça una línia horitzontal entre la cintura i els

Figura 9.Retaule major de l’església de Sant Sever, de Barcelona: sant Josep.(Fotografia de l’autor.)

Figura 10.Retaule major de l’església de Sant Sever, de Barcelona: santa Eulàlia.(Fotografia de l’autor.)


genolls dels personatges, posició que també tendeixa adoptar la capa pluvial de sant Sever.

El cos superior del retaule està presidit per unaimatge de la Immaculada Concepció, col·locada enuna fornícula de notables dimensions, encara queno tan gran com la del sant titular (figura 11). LaVerge, d’acord amb el model que Pere Costa seguíamb més freqüència per representar aquestaadvocació mariana, adopta una actitud de re-colliment, amb els braços plegats sobre el pit il’esguard baix. Està coronada amb un nimbed’estels i sota els peus té una serp i una mitja llunainvertida, característiques que presenten la majoriad’Immaculades de l’època. L’escultor dotà la imatgede la mateixa curvatura i torsió que s’observen enles del cos principal del retaule i, com en aquelles,féu onejar suaument el ropatge per obtenir un plechoritzontal molt pronunciat.

A cada costat de la fornícula s’alça la prolonga-ció dels edicles que formen els carrers laterals,rematats una vegada més per un gerro, que aquínovament conté fruites. El conjunt està tancat peruna cornisa semicircular, la part central de la qualdóna suport a una gran representació de l’EsperitSant voltat de raigs de llum i de núvols adornatsamb caps d’angelet. El lloc preferent que ocupaaquesta representació i les seves dimensionssuggereixen que està vinculada al titular del retaulei, probablement, la raó de la seva presència és re-memorar la intervenció divina en l’elecció de santSever com a bisbe de Barcelona. A cada costat del’Esperit Sant, recolzats sobre la cornisa, es podenveure dos àngels de notables dimensions: el del’esquerra sosté un calze del qual inicialmentsobresortia una hòstia, possible referència a la ple-nitud sacerdotal de què gaudia el sant; l’àngel de ladreta té un colom blanc posat sobre una mà,segurament per al·ludir a la presència física del’Esperit Sant sota la forma d’aquesta au en elmoment de l’elecció del bisbe barceloní, fet que,com altres que integren la seva llegenda, estàinspirat en la vida del bisbe homònim de Ravenna.

La majoria de les superfícies del retaule estanadornades amb elements vegetals estilitzats,generalment disposats simètricament respecte a uneix vertical o horitzontal, i també, amb menysfreqüència, respecte a un punt, donant llocaleshores a figures de simetria homotètica. Volutes,garlandes, petxines, querubins i altres elements delrepertori habitual de Pere Costa completen ladecoració del retaule. És remarcable que ni enaquesta, ni en cap altra de les obres conegudes del’escultor, no aparegui mai la rocalla.

L’activitat de Pere Costa enel període 1754-1757

Des de l’inici de la seva vida professional, PereCosta compaginà el treball de taller i a peu d’obra,propis de l’àmbit artesanal on tradicionalmentes produïa l’escultura, amb altres activitats que,emprant paràmetres actuals, es podrien considerarartístiques. La formació que en els anys de joventuthavia rebut al costat dels pintors, escultors iarquitectes de la cort de l’arxiduc Carles i les sevespròpies inquietuds personals l’havien impulsat aplantejar-se la pràctica de l’escultura i, d’una ma-nera més àmplia, la decoració de superfícies i espaisamb elements escultòrics i arquitectònics, com unexercici de creació amb una forta càrrega teòrica iintel·lectual. En una societat sotmesa a un ràpidprocés de modernització, Pere Costa cercava dedonar resposta a les necessitats que sorgiendiàriament en el seu camp d’actuació amb propostes

Figura 11.Retaule major de l’església deSant Sever, de Barcelona: detallde la Immaculada Concepció.(Fotografia de l’autor.)


34. Vegeu la nota 13.

35. Sebastián COLL, Breve noticiade la fábrica y construcción delnuevo barrio en la playa de Bar-celona, llamado vulgarmenteBarceloneta, Barcelona, 1755, p.20.

36. ACA, Plànols, sig. P-149,planta i alçat traçats per Pere Cos-ta (ploma i aiguada sobre paper;750 x 420 mm). El dibuix porta lasegüent inscripció autògrafa del’escultor: «En el presente se ve laplanta del patio, sus galerías opórticos proyectados delante laiglesia de San Agustín, como y elperfil, elevación y frente de laportada de dicha iglesia, quehideó y delineó Pedro Costa, es-cultor y arquitecto, académico demérito de la Real de San Fernan-do de Madrid, cortado sobre lalínea de puntos C y D». Aquestatraça fou donada a conèixer perCayetano BARRAQUER Y ROVI-RALTA, Las casas de religiosos enCataluña durante el primer terciodel siglo XIX, vol. II, Barcelona,1906, p. 184, i posteriorment haestat esmentada i reproduïda endiverses publicacions.

37. AEV, Manuscrits del canongeRipoll, vol. XIX, f. 91-92v. Enaquest volum, entre d’altresdocuments recopilats pel canongeRipoll, es conserva una carta dePere Costa datada a Cervera el 8d’agost de 1748, en la quall’escultor explica al seu correspon-sal —un membre de la famíliaRocafort— que «sent mon onclePere Casas [notari de Vic] procu-rador del marquès de Ropit,dibuxí las armes de dit senyor enun capbreu que crech és deTaradell». Pere Costa parlad’aquest fet com d’una cosa moltllunyana, potser anterior al 1707,últim any que residí regularmenta Vic.

38. Biblioteca de Catalunya (desd’ara citada com BC), Secció deManuscrits, sig. MS 153: Nobilia-rio catalán, Contiene las armas demuchas familias de nobles ycavalleros de Cataluña, recoxidasy ordenadas por don Pedro Costa,académico de mérito de la RealAcademia de San Fernando deMadrid de las Tres Nobles Artesde Pintura, Escultura y Arquitec-tura (dos volums amb la mateixasignatura).

39. Juan Agustín CEÁN BERMÚDEZ,Diccionario…, vol. I, p. 365-367.

sovint innovadores que defensava amb argumentsraonats rigorosament i recolzats unes vegades ambcitacions de tractadistes clàssics, principalmentVitruvi, i altres amb referències a autors quealeshores estaven en voga, com Andrea Pozzo oFerdinando Galli Bibiena, amb el qual mantinguécontacte epistolar durant molts anys34. El prestigide què gaudia l’escultor a l’inici de la segona meitatdel segle es veié incrementat pel seu ingrés al’Academia de San Fernando, que institucionalitzàla superioritat que arreu del Principat se lireconeixia sobre la majoria d’artistes catalans delmoment.

Del període comprès entre els anys 1754 i 1757daten dues obres de Pere Costa tan conegudes coml’estàtua de l’arcàngel sant Miquel que presidí elfrontispici de l’església de la Barceloneta des del1755 fins que fou destruïda l’any 193635 i el projectede la façana de l’església del nou convent de SantAgustí36, de la qual només es construí el cos infe-rior, conservat encara en els nostres dies. Altres

tasques que l’escultor portà a terme en aquells anys,tanmateix, han passat totalment desapercebudesfins ara.

Una vegada Pere Costa tingué enllestida laconstrucció del retaule major de Sant Sever, i ultrarealitzar els dos treballs esmentats en les líniesprecedents, sabem que s’ocupà de diferentsencàrrecs que rebé de particulars i d’institucionscivils i religioses de Barcelona, alguns dels qualsseran objecte d’estudi en els apartats següents. Enprimer lloc, tractarem de quatre obres quel’escultor projectà però no construí: un monu-mental retaule dedicat a sant Felip Neri, potserdestinat a l’església de l’Oratori; el retaule majorde la mencionada església del convent de SantAgustí; el retaule de la capella de Nostra Senyorade la Pietat de la mateixa església, i el retaule majorde l’església de Santa Marta. A continuació,exposarem breument les incidències queacompanyaren l’execució del retaule de la capellade Sant Agustí de la catedral, del qual sembla quel’escultor traçà el projecte a mitjan any 1756 i, totseguit, es féu càrrec dels treballs de construcció.

Les obres realitzades per Pere Costa entre el1754 i el 1757 que fins ara ha estat possible docu-mentar, indueixen a pensar que en el períodeesmentat —com probablement ja havia començata fer alguns anys abans— l’escultor potencià lavessant més teòrica del seu treball i es dedicà ambpreferència a l’elaboració de projectes destinats aésser materialitzats per altres artífexs, tenint cura,ocasionalment, de la supervisió dels treballs.Aquesta pràctica es pot interpretar com una fór-mula adoptada per l’escultor amb la finalitat dedisposar de temps per dedicar-se als estudisd’heràldica, una afecció que ja havia començat aconrear quan era jove37 i que, amb el pas dels anys,es convertí en una de les seves activitats preferides.El progressiu increment de l’interès de Pere Costaper l’heràldica el confirma el manuscrit queactualment es pot consultar a la Biblioteca deCatalunya i que es titula Nobiliario catalán38, delqual l’escultor és autor tant dels textos com delsnombrosos dibuixos que l’il·lustren (figura 12). Enaquest manuscrit, on Pere Costa descriví l’origende centenars de famílies catalanes i la històriad’algunes poblacions del Principat, es trobendiverses anotacions que fan referència a fets quetingueren lloc pels voltants de l’any 1750, la qualcosa permet situar una part important de la sevaminuciosa elaboració en el període que ens ocupa.La dedicació cada vegada més intensa de Pere Costaa l’heràldica i el consegüent distanciament de lapràctica de l’escultura no passaren desapercebutsals contemporanis de l’artista, fins al punt que CeánBermúdez, en l’article que l’any 1800 li dedicà enel seu Diccionario39, deixà escrit que «fue uno delos mejores escultores de este tiempo en Cataluña,y aun se igualaría a los antiguos, si no cayese en la

Figura 12.Primera página del Nobiliario catalán, escrit per Pere Costaels anys centrals del segle XVIII. (Fotografia: Biblioteca de Catalunya,Barcelona.)


40. Álbum heliográfico de la ex-posición de dibujos autógrafos deartistas fallecidos y de vistas y di-bujos de edificios o monumentosque ya no existen celebrada en se-tiembre de 1882 por la AsociaciónArtístico Arqueológica Barcelone-sa, Barcelona, 1883.

41. Aquesta traça està reproduïdaa la figura 21 de l’Álbumheliográfico… esmentat en la notaanterior; les altres tres ho estan ales figures 22 (retaule del’Assumpció), 23 (retaule delsSants Màrtirs de la capella delSantíssim de l’església parroquialde l’Arboç) i 24 (retaule de SantJaume). L’advocació dels retaulesde les figures 22 i 24 i l’associacióde la traça reproduïda a la figura23 amb el retaule de l’Arboçprocedeixen de l’estudi deBonaventura BASSEGODA I HUGAS,«Les traces de retaules barrocs.Proposta per a un primer catàleg»,El barroc català, Actes de lesjornades celebrades a Girona elsdies 17, 18 i 19 de desembre de1987 [Barcelona, 1989], p. 187-264, no així l’advocació del retaulereproduït a la figura 21, que aquestautor considera dedicat a sant Pau.

42. Josep de C. LAPLANA, L’oratoride Sant Felip Neri de Barcelona iel seu patrimoni artístic i monu-mental, Montserrat, 1978. Quanno s’indica altra cosa, les dades queapareixen en l’apartat dedicat a latraça del retaule de Sant Felip Neriprocedeixen de l’esmentat estudide Josep de C. Laplana o d’infor-mació que ens ha proporcionatdirectament l’autor. Alhora queagraïm aquesta col·laboració, hemde lamentar la rotunda negativadel prepòsit de l’Oratori de Bar-celona —comunicada a través deJosep Maria Llunell— de facilitar-nos l’accés a l’arxiu de lacongregació.

43. Arxiu Capitular de la Catedralde Girona, Prespectiva delpresbiteri, altar major, de las tri-bunas per la cantoria y del cor ablos púlpits per la catredal deGerona, ideat per Pera Costa,esculptor de Barcelona (ploma iaiguada sobre paper; 1.300 x 770mm). Aquesta traça fou publica-da per primera vegada per Ánge-les MACIÁ DE ROS, «Contribuciónal estudio del barroco: Pablo y Pe-dro Costa en la catedral deGerona», Archivo Español deArte, núm. 48, Madrid, 1941, p.542-547. Posteriorment ha estatreproduïda a Thesaurus/estudis,L’art als bisbats de Catalunya,1000-1800 [Barcelona, 1986], p.275-277, acompanyada d’unestudi a cura de BonaventuraBassegoda i Hugas i d’una relacióde bibliografia.

flaqueza de haberse dedicado a leer nobiliarios,indagando el origen y lustre de las primeras casasde aquel Principado, con tal tesón que dexó escri-tos tres [sic] tomos».

Projecte de retaule dedicat a sant Felip NeriL’any 1882, l’Asociación Artístico ArqueológicaBarcelonesa organitzà una exposició que, entred’altres dibuixos antics, oferia a la contemplaciódel públic un bon nombre de traces de retaule,quatre de les quals foren reproduïdes en la ressenyapublicada amb motiu l’esdeveniment40. Unad’aquestes traces, aleshores propietat de BartomeuBosch i Pazzi i actualment il·localitzable, mostrala planta i l’alçat d’un retaule d’estructuraarquitectònica presidit per la imatge de sant FelipNeri41 (figura 13); en el breu text que l’autor de laressenya li dedicà no consta el nom de l’escultor,que probablement no figurava en el projecte, peròavui estem en condicions d’atribuir el treball, ambun marge molt petit d’error, a Pere Costa.

Tant les característiques tècniques del dibuixcom la composició general i els elements cons-titutius del retaule fan versemblant l’autoria queproposem. Tot i que l’única reproducció conegudade la traça no és gaire nítida, permet observar quel’arquitectura i les figures estan definides amb unalínia precisa i de traç segur, idèntica a la que es potveure en els nombrosos dibuixos de Pere Costa quehan arribat fins als nostres dies. D’altra banda, lacomposició de l’obra respon a l’esquema quel’escultor vigatà seguí habitualment després deconstruir el retaule major de l’església de Jonqueres,a la vegada que els motius ornamentals emprats sónels propis del repertori d’aquell. Pel que fa a lesimatges, el dibuix és coherent amb el tractamentde l’anatomia i de la vestimenta que distingeix lesescultures sortides del taller de Pere Costa.

Alguns elements del retaule que ens ocupamostren notables semblances amb el de Sant Sever iamb altres que Pere Costa projectà a mitjan segle. Elmanifestador, per exemple, és gairebé igual que el del’esmentat retaule de Sant Sever i recorda el que l’any1756 l’escultor ideà per al retaule major de l’esglésiade Santa Marta. La col·locació de dos àngels als peusdel sant titular per sostenir els seus atributs, tot i queno és una solució específica d’aquest escultor,s’observa en diverses obres que realitzà en els anyscentrals del segle, entre elles el mateix retaule de SantSever i el de Sant Ramon de Portell, enllestit l’any1742. Tot això, juntament amb la possibilitat que elretaule hagués estat destinat a l’església de l’Oratoride Barcelona, la construcció de la qual s’acabà l’any175242, indueix a pensar que el projecte data delperíode que estudiem.

Tanmateix, mentre que l’atribució de la traça aPere Costa es pot fer quasi amb total seguretat, ladestinació del retaule que acabem d’apuntar és

només una hipòtesi que no deixa de presentaralguns punts conflictius. Cal, doncs, exposar tantels arguments que hi donen suport com els queimpedeixen acceptar-la obertament, a l’espera que,en el futur, la recerca documental aporti informacióobjectiva sobre la persona o institució que féul’encàrrec a l’escultor.

La presència de sant Felip Neri en la fornículaprincipal fa pensar, abans que en cap altradestinació, en una església de la Congregació del’Oratori i, principalment, en la de Barcelona, l’únicaque existia en la zona on Pere Costa solia treballaramb capacitat suficient per allotjar un retaule deles dimensions del que mostra la traça. Aquestretaule, si prenem com a paràmetre la mesa de l’altar—cosa que ja feien els escultors de l’època quan enuna traça mancava l’escala—, en el cas d'haver-seconstruït hauria tingut uns 13 metres d’alçada i 7d’amplada, mides que pràcticament són les delretaule que Nicolau Traver projectà per a l’esglésiade l’Oratori barceloní a l’inici del segle XIX i queavui encara es conserva.

Si la dedicació a sant Felip Neri és el principalnexe del retaule amb l’Oratori, també és l’elementque introdueix el dubte més seriós sobre l’ade-quació del projecte a l’església barcelonina, que entot temps ha estat posada sota l’advocació de laSanta Creu. Des de la primeria, una imatge de CristCrucificat presidí el presbiteri del temple, comtambé presideix el retaule construït en el segle XIX.El sant fundador sempre ha estat situat en un altarsecundari i no consta que mai s’hagi pensat alteraraquesta disposició.

Una possible explicació de la presència de santFelip Neri en el lloc on, d’acord amb el que acabemd’exposar, hauria d’haver-hi el Crist Crucificat se-ria que algun benefactor de l’Oratori, amb laintenció de sufragar l’erecció del retaule major,hagués encarregat a l’escultor una traça sensecomptar prèviament amb el vistiplau de lacongregació. Aquesta, una vegada estudiada laproposta, hauria expressat la seva disconformitatamb el programa iconogràfic, motiu pel qual l’obrano s’hauria portat a terme.

El retaule que mostra la traça segueix un esque-ma molt semblant al del retaule major de Sant Sever.Horitzontalment consta de bancal, predel·la con-vertida en simple element de sustentació i doscossos d’alçada i amplada decreixents. En sentitvertical està format per un carrer central i, com lamajoria de retaules d’estructura arquitectònicaprojectats per Pere Costa, per dos edicles que fanla funció de carrers laterals. Aquests edicles tenenquatre columnes cada un, a diferència dels delretaule de Sant Sever que, potser per raó de lesmenors dimensions de l’obra, només en tenen dues.

El cos principal del retaule, com hemmencionat, està presidit per la imatge de sant FelipNeri, col·locada en una fornícula en el tancament


de la qual destaquen quatre columnes exemptes.El sant, que vesteix sotana i manteu, presenta lescaracterístiques físiques que es poden veure en elsgravats que reprodueixen la seva vera effigies.L’autor de la traça el dibuixà amb els braços plegatssobre el pit, en una actitud que li és pròpia, peròsense cap dels atributs que el caracteritzen, elsquals, com hem dit més amunt, posà en les mansde dos àngels situats als peus de la figura; l’àngelde l’esquerra porta dos elements que, a lareproducció de la traça, resulten difícilsd’identificar i que potser són un llibre i un lliri,mentre que l’àngel de la dreta sosté un cor enflames, l’atribut personal del sant.

L’edicle que forma el carrer de l’esquerramostra, davant de les columnes frontals, un santmercedari que probablement és sant Pere Nolasci, davant de les contigües a la fornícula central, santFrancesc de Paula. A l’edicle de la dreta es podenveure, al costat de la fornícula, sant Antoni dePàdua i, a la part frontal, sant Andreu. A mitjansegle XVIII, sant Pere Nolasc ja era venerat a l’esglésiade l’Oratori en un retaule vell que l’any 1770 fouvenut, potser perquè no s’adeia amb el temple. Eldesig d’eliminar aquest retaule podria explicar lainclusió del sant en l’hipotètic projecte del retaulemajor. La resta de sants tal vegada reflecteixen lesdevocions de la persona que, suposadament, teniaintenció de sufragar la construcció del retaule.

Sobre els edicles, en el lloc on el retaule de SantSever té els dos extrems d’un gran frontó partit,l’autor de la traça situà una balustrada i, drets oasseguts en el passamà, quatre angelets amb elsatributs de les virtuts cardinals. A l’edicle del’esquerra, dempeus, un angelet que representa laTemprança sosté un objecte difícil d’identificar—potser una cítara— i té als peus una testa coro-nada, mentre que, al seu costat, un segon angelet,aquest assegut, aguanta amb la mà dreta una brancaprobablement d’alzina, atribut de la Fortalesa. Al’edicle de la dreta, un altre angelet, també assegut,dirigeix l’esguard a un mirall, objecte que solassociar-se a la Prudència, i al seu costat, un darrerangelet, novament dempeus, sosté la balança il’espasa de la Justícia.

El segon cos està centrat per una fornícula queallotja una imatge de la Immaculada Concepció.Aquesta imatge, que té la mirada baixa i les mansjuntes en actitud d’oració, és molt semblant a ladel retaule de Sant Sever, alhora que recorda altresrepresentacions de la Verge dibuixades per PereCosta, entre les quals podem esmentar la delbaldaquí que l’escultor projectà per a la catedralde Girona i que mai s’arribà a construir43. Sabemque la Immaculada ja era venerada a l’Oratorialmenys des del 1726 i que en la data que atribuïma la traça del retaule major tenia una capella pròpiaamb una imatge de vestir posada dintre d’una vi-trina.

Figura 13.Traça d’un retaule presidit per la imatge de sant Felip Neri. No construït.(Álbum heliográfico de la exposición [...] celebrada en setiembre de 1882por la Asociación Artístico Arqueológica Barcelonesa.)


44. La col·lecció Raimon Casellas,Dibuixos i gravats del Barroc alModernisme del Museu Nacionald’Art de Catalunya [Barcelona,1992], p. 128, 129 i 280. Una versióanterior de la mateixa obra(Museu Nacional d’Art deCatalunya, núm. d’inventari3.905) fou publicada perBonaventura BASSEGODA I HUGAS,«Les traces de retaules barrocs…».


46. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to expès en la fàbrica del nouconvent de nostre pare Sant Agustíde la ciutat de Barcelona, 1726-1762 (reg. 656). El 22 de maig de1751, Bartomeu Soler cobrà 49 ll.i 10 s. per una traça i un model delretaule major (f. 117) i, en una dataposterior impossible de precisar,Josep Vinyals rebé 31 ll. per unanova traça del retaule major i unatraça del retaule de NostraSenyora de la Pietat (f. 140v.).

47. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to…, 1726-1762 (reg. 656), f. 140v.Pagament realitzat abans del 27d’abril de 1755, data en la qual fouanotat.

48. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Varios papeles concer-nientes a la fábrica de este nuevoreal convento… (reg. 603), f. 3,sense data (contracte per alsubministrament de la pedra) iLlibre de recibo y gasto…, 1726-1762 (reg. 656), f. 147v., 6 de generde 1755 (pagament).

49. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to…, 1726-1762 (reg. 656), f. 150.

50. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to…, 1726-1762 (reg. 656), f. 185v.,3 d’abril de 1758.

51. Cayetano BARRAQUER Y

ROVIRALTA, Las casas de religiososen Cataluña…, p. 186-187.



54. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to…, 1726-1762 (reg. 656). L’any1756 es comencen a trobar pa-gaments a picapedrers i escultorsque podrien vincular-se a laconstrucció de la façana. L’anysegüent, la destinació de diners aaquesta obra consta explícitament:el 2 de maig s’anotà un pagamentde 5 ll. i 12 s. a un escultor noidentificat «per trevallar las pedrasdel portal» (f. 175) i el dia 30 delmateix mes es pagaren, també a unescultor no identificat, 11 ll. i 14 s.«per picar la real corona» (f. 176).

Sobre el frontó corbat que remata el retaule, espot veure, en el centre, una cartel·la sense capinscripció i, a cada costat, un àngel que té a les mansuna construcció arquitectònica; la que mostral’àngel de l’esquerra potser és una portalada, mentreque l’àngel de la dreta sosté una torre. Aquests dossímbols podrien al·ludir a les lletanies Porta Coelii Turris Davidica.

Finalment, no podem deixar de posar demanifest alguns punts de contacte que presenten elretaule de Sant Felip Neri dibuixat a la traça quecomentem i el que anys després projectà NicolauTraver, particularment en la versió que mostra latraça conservada en el Museu Nacional d’Art deCatalunya amb el número d’inventari 63544. Els dosretaules responen a un esquema arquitectònic si-milar, i tant les imatges com els elementscomplementaris adopten en una traça i en l’altrauna mateixa disposició, tot i que acusen lesdiferències estilístiques pròpies del mig segle quesepara la seva realització. La importància delsparal·lelismes podria indicar que Nicolau Traverconeixia el projecte que atribuïm a Pere Costa,malgrat que alguns textos de l’època donen aentendre que una de les fonts d’inspiració d’aquellfou el monument de Setmana Santa de la catedral.

El retaule major de l'església de Sant Agustíi altres obres de Pere Costa en aquesta esglésiaQuan l’any 1754 s’establí a Barcelona per construirel retaule de Sant Sever, Pere Costa fou cridat pelprior del convent de Sant Agustí per col·laborarnovament en l’obra del retaule major de l’esglésiade l’esmentat convent, la construcció del qual, comhem vist més amunt, havia contribuït a posar enmarxa dos anys abans. En les fases prèvies a l’inicidels treballs, l’escultor havia assessorat els religio-sos sobre diversos aspectes tècnics i artístics delretaule i, posteriorment, quan el 21 d’octubre de1752 s’havia signat el contracte per a la construccióde l’obra amb l’escultor Bartomeu Soler i amb elseu fill45, en algunes clàusules del document s’haviafet constar que Pere Costa supervisaria els treballsi aconsellaria el prior en cas de conflicte. Aquestatasca, tanmateix, només l’havia pogut realitzardurant algunes setmanes, atès que immediatamenthavia hagut de traslladar-se a Vic per enllestir elretaule de Santa Clara.

Malgrat que el retaule major de Sant Agustí erauna obra d’excepcional importància, per la quals’havia fixat un preu que ascendia a l’elevada sumade 6.200 lliures, quan es formalitzà l’encàrrec, elsreligiosos encara no havien decidit quin projectehaurien de seguir els escultors. Segons es desprènd’una clàusula del contracte, disposaven de duestraces que havien fet fer temps enrere a dos diferentsartífexs, pero dubtaven entre escollir-ne unad'aquestes dues o demanar-ne una de nova a un

tercer artífex. Per bé que en el document no esmenciona l’autor de cap de les dues traces jaexistents, sabem que una era original del mateixBartomeu Soler i que l’altra probablement l’haviadibuixat el pintor Josep Vinyals46.

La posterior evolució dels esdeveniments fapensar que els religiosos, potser sense gaireconvenciment, acabaren per adoptar una de les tra-ces que ja eren fetes. Durant l’absència de PereCosta els treballs avançaren d’acord amb aquestatraça i, a la fi de l’any 1754, quan l’escultor residianovament a Barcelona, els artífexs estaven ultimantel bancal de pedra negra sobre el qual s’haviend’alçar els cossos de fusta del retaule. A mesura que laconstrucció progressava, s’anava fent palès que elsresultats no responien a les expectatives dels reli-giosos, motiu pel qual el prior aturà els treballs i esplantejà la conveniència d’introduir canvissubstancials en el projecte. Fou probablementaleshores quan demanà a Pere Costa que esreincorporés a l’obra i, tot seguit, li encarregà unatercera traça per la qual l’escultor cobrà 61 lliures i12 sous47, quantitat molt superior a la que havienrebut Bartomeu Soler i Josep Vinyals per la mateixafeina. La proposta presentada per Pere Costasembla que fou acceptada immediatament pels re-ligiosos, la qual cosa obligà a desmuntar la part delbancal que ja era construïda i a refer l’obra segonsel projecte de l’escultor.

El mes de gener de 1755 es pagaren 300 lliures auns artífexs no especificats a compte del preu delnou bancal, d’acord amb el contracte signat unsquants dies abans per aquells i el prior delsagustins48. En el document, els artífexs s’obligavena subministrar la pedra negra necessària per a l’obrai a fer-se càrrec de la talla, el transport i la instal·lacióde l’esmentat bancal, mentre que el convent escomprometia a fer retirar del presbiteri de l’esglésiatota la pedra treballada que havia esdevingut inser-vible. El 24 de març del mateix any, Pere Costa rebé40 lliures per la construcció d’un model tridimen-sional del retaule, el qual permeté als religiosos teniruna visió clara de la proposta de l’escultor, a lavegada que proporcionà a Bartomeu Soler i alsoficials del seu taller una guia més fàcil de seguirque la traça49. En els mesos següents, el treball delsescultors avançà amb regularitat i sembla que l’any1758 el retaule era ja totalment acabat, atès quel’abril de dit any es pagaren al daurador 670 lliuresper daurar el sagrari, les grades i la imatge del santtitular, i per enguixar la resta de components del’obra50.

El retaule major de Sant Agustí, segurament elmés monumental de tots els que projectà PereCosta, fou cremat l’any 1835, sense que es coneguicap gravat ni cap text de l’època que expliqui comera. De la descripció que en fa Cayetano Barraquera Las casas de religiosos de Cataluña51, es desprènque tenia estructura arquitectònica, com el de Sant


Sever i el de Sant Felip Neri, bé que les sevesdimensions, en harmonia amb les del temple quel’allotjava, eren molt superiors a les d’aquells.Sembla que, com els dos retaules mencionats, estavaformat, en sentit horitzontal, per bancal i doscossos, mentre que, verticalment, tenia un carrercentral i dos edicles que feien les funcions de carrerslaterals. A la fornícula que presidia el primer coshi havia una imatge de sant Agustí de més de sismetres d’alçada i en els edicles laterals es podienveure quatre grans imatges de doctors de l’Esglésiao d’altres sants, tots amb vestimenta pontifical. Lafornícula que centrava el segon cos estava destina-da a una imatge de la Immaculada Concepció, igualque al retaule de Sant Sever i a la traça del retaulede Sant Felip Neri.

Mentre Bartomeu Soler i el seu fill treballavenen la construcció del retaule major, probablementsota la supervisió de Pere Costa, aquest traçà elprojecte de la façana de l’església, obra a la qual jaens hem referit anteriorment52 (figura 14). En lainscripció autògrafa de Pere Costa que figura en eldibuix, l’escultor s’anomena «académico de méri-to de la Real de San Fernando de Madrid», la qualcosa indica que la realització del projecte s’ha desituar després del 20 de gener de 1754, data del seuingrés a la institució madrilenya53. D’altra banda,la traça ja havia d’ésser feta la primavera de l’any1757, època en què sabem que picapedrers iescultors treballaven les pedres de la portalada54.És possible que Pere Costa rebés l’encàrrec deFrancesc Renart, el mestre de cases que des del 1752dirigia la construcció del convent55, atès que en elllibre on els religiosos anotaven els diners quedestinaven a l’obra no figura cap lliurament al’escultor per l’esmentat projecte. Només es potassociar amb la façana del temple un pagament de14 lliures que Pere Costa rebé vers l’any 1755 «perlo modelo del pòrtico» i que probablement cor-respon a una maqueta realitzada per l’escultor ambla finalitat de fer entenedor als religiosos algunaspecte de la traça que ja havia dibuixat o que esdisposava a dibuixar56. En qualsevol cas, l’importd’aquest pagament no guarda relació amb laimportància del projecte a què ens referim, que sensdubte tingué una retribució molt superior. Per igualmotiu, no es pot vincular al projecte de la façanaun altre pagament d’idèntica quantitat quel’escultor rebé el mes de juliol del mateix any peruna traça de contingut no especificat57.

Els primers mesos del 1755, el prior de SantAgustí acudí una vegada més a Pere Costa i liencarregà una traça per al retaule que els religiososvolien construir a la capella de Nostra Senyora dela Pietat, annexa a l’església del convent. En aquestaocasió, Pere Costa també entrà en competència ambel pintor Josep Vinyals, que, un temps abans, jahavia fet una altra traça per al mateix retaule58. Noobstant això, com en el cas del retaule major, els

55. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to…, 1726-1762 (reg. 656), f. 119v.El 8 d’agost de 1752, el prior deSant Agustí, després d’un llargplet, trencà les relacions delconvent amb els assentistesFrancesc Torrents, Josep Camps iJoan Garrido, i encarregà lacontinuació de les obres al mestrede cases Francesc Renart.

56. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to…, 1726-1762 (reg. 656), f. 138.

57. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to…, 1726-1762 (reg. 656), f. 153v.:14 de juliol de 1755.


Figura 14.Traça de la façana de l’església del convent de Sant Agustí, de Barcelona, dibuixada després del 1754.Construïda parcialment. (Fotografia: Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona.)


59. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Varios papeles concer-nientes a la fábrica de este nuevoreal convento… (reg. 603), f. 7.

60. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Varios papeles concer-nientes a la fábrica de este nuevoreal convento… (reg. 603), f. 1-2,24 de juny de 1763.

61. Cayetano BARRAQUER Y

ROVIRALTA, Las casas de religiososen Cataluña…, p. 188.

62. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to…, 1726-1762 (reg. 656), f. 172v.,7 de febrer de 1757.

63. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to…, 1726-1762 (reg. 656), f. 179v.El 12 de setembre de 1757 s’anotàel pagament de 161 ll. i 5 s. «acompliment del preu fet delsescalons del altar major y plinto».

64. ACA, Monacals, volumsd’Hisenda, Llibre de recibo y gas-to…, 1726-1762 (reg. 656). El pri-mer pagament es consignà el 14 defebrer de 1757 (52 ll., f. 173) il’últim, «a cumpliment de la caxade l’orga», el 12 de setembre delmateix any (84 ll., f. 179v.).

65. Arxiu Parroquial d’Olot,Vàries confraries i autèntiques derelíquies, s. XVI-XIX (lligall ref.A.4.2.4), plec solt: Capitulació deun orga forma major, entonacióvint y vuit palms, ab totas lascircunstànsias necessàrias, per laiglésia de Sant Agustí de la presentciutat de Barcelona. Antoni Buscàes comprometé a tenir acabatl’orgue el dia de la Immaculada del’any 1760; el treball del mestreorguener es valorà en 6.500 lliures.

66. Arxiu Històric de l’Hospitalde la Santa Creu, sèrie documen-tal: Hospital d’En Pere Desvilar(des d’ara citat com: AHHSC,Pere Desvilar), Comptes del’Hospital d’En Pere Desvilar,1749-1754 (ref. 2.28), anotacions27 i 31 (1749-1750), 7 i 16 de maigde 1750.

67. AHHSC, Pere Desvilar,Comptes de l’Hospital d’En PereDesvilar, 1749-1754 (ref. 2.28),anotació 46 (1749-1750), 26 dejuliol de 1750.

68. AHHSC, Pere Desvilar,Comptes de l’Hospital d’En PereDesvilar, 1754-1759 (ref. 2.29),anotació 41 (1755-1756).

69. BC, Secció d’estampes, mapesi gravats, Unitats gràfiques RE8.106 I (alçat; ploma i aiguada ambtocs de color sobre paper; 696 x390 mm) i RE 8.106 III (planta;ploma i aiguada sobre paper; 296x 400 mm).

religiosos deixaren a banda el projecte del pintor iescolliren el que els presentà Pere Costa.

El contracte per a la construcció del retaule deNostra Senyora de la Pietat es formalitzà el 26de maig de dit any 1755 amb Bartomeu Soler i ambel seu fill, els mateixos escultors que per aquellesdates portaven a terme l’obra del retaule major. Elprior prometé de pagar-los 1.300 lliures pel seutreball, mentre que els escultors s’obligaren asatisfer a Pere Costa el preu de la traça59. No dis-posem de notícies sobre el desenvolupament delprocés de construcció, però és probable que,d’acord amb el compromís que els escultorsassumiren en el contracte, l’obra quedés enllestidael mateix any 1755.

L’any 1763 el retaule de Nostra Senyora de laPietat fou traslladat al braç dret del transsepte deltemple, la qual cosa exigí ampliar-lo, tant pelscostats com per la part superior60. Restà en el seunou emplaçament fins que l’any 1835 fou crematcom el retaule major, sense que n’hagi quedat capgravat ni cap descripció detallada. D’aquest retaule,Cayetano Barraquer només diu que era de gransdimensions i d’estil barroc, i que s’hi venerava unapetita pintura de la Verge, portada de Roma a la fidel segle XIV61. El text del contracte permet deduirque, en el projecte de Pere Costa, el retaule s’alçavasobre un bancal de pedra negra, com el retaulemajor, i estava format per un cos únic. En aquestcos s’obria una fornícula que allotjava unarepresentació de la Verge, tal vegada l’esmentadapintura romana. Quan el retaule es traslladà altranssepte se li afegí un segon cos, en el qual escol·locà una nova representació de la Verge.

La contribució de Pere Costa a l’ornamentacióde l’església i el convent de Sant Agustí s’estenguéal llarg de tot el període comprès entre els anys1754 i 1757. A la darreria del 1756 o a l’inici del 1757,l’escultor dibuixà el perfil de les grades del presbiteri,projectà unes portalades amb destinació avuidesconeguda i féu la traça de la caixa de l’orgue,treballs pels quals cobrà 60 lliures el mes de febrerdel mencionat any 175762. Les grades del presbiterisembla que es construïren abans del mes de setembrede dit any, potser en un procés de condicionamentde l’entorn del retaule major, que aleshores s’estavaacabant63. Pel que fa a la caixa de l’orgue, sabemque la seva construcció s’inicià el mateix mes defebrer de 1757 i que quedà enllestida mig anydesprés; durant aquest temps, l’artífex que l’executàcobrà prop de 800 lliures64. Igual que el retaulemajor i el retaule de Nostra Senyora de la Pietat,l’orgue també fou destruït l’any 1835, però, si béno sabem res del seu aspecte exterior, podemconèixer amb detall les seves característiquestècniques gràcies al minuciós contracte subscritl’any 1757 pel prior i el mestre organer AntoniBoscà, una còpia del qual es guarda, per motiusque ignorem, a l’arxiu parroquial d’Olot65.

Una petita mostra de la participació de PereCosta en la decoració del convent podria ésser lafornícula que adorna el vestíbul de l’hotel que avuiocupa una de les construccions que tancava el patisituat davant de l’església, convertit en plaça pú-blica a mitjan segle XIX. L’esmentada fornícula,traslladada al seu emplaçament actual en eltranscurs de l’últim remodelatge de l’hotel,procedeix d’una zona propera de les dependènciesconventuals. Malgrat que la senzillesa de la peça faimpossible una atribució fonamentada, val la penaconsignar que tots els elements decoratius que laintegren són propis del repertori de Pere Costa,cosa que, juntament amb el fet d’haver estat recu-perada en un edifici per al qual l’escultor treballàamb tanta assiduïtat, fa pensar que podria haverestat aquest l’autor del projecte.

El retaule major de l'església de Santa MartaL’església de Santa Marta, que fins a les obresd’obertura de la Via Laietana s’alçava a la riera deSant Joan, fou construïda entre els anys 1735 i 1748en l’àmbit de l’Hospital de Pelegrins de Sant Pere iSanta Marta, continuador de l’antic hospital ditd’En Pere Desvilar. Una vegada acabat l’edifici,els administradors de l’hospital emprengueren elstreballs d’ornamentació de l’interior, bé que ambserioses limitacions econòmiques imposades pelsescassos recursos disponibles. Un dels primersobjectius que es proposaren fou l’arranjament delpresbiteri, per a la qual cosa aconseguiren que elsfos cedit el retaule de la capella de l’Estudi Gene-ral, institució que havia deixat d’existir amb motiude la proclamació del decret de Nova Planta.

El retaule fou traslladat al seu nou emplaçamentel mes de maig de l’any 175066 i, poc després, elsadministradors encarregaren a Josep Vinyals queel pintés i que decorés els murs i els arcs que elcicumdaven67. Si bé amb aquesta actuació elpresbiteri quedà momentàniament condicionat pera la celebració de les funcions religioses, no passavadesapercebut a ningú que, de cara al futur, caliapensar en una ornamentació més adient a lescaracterístiques de l’edifici. Moguts pel desig desubstituir el vell retaule de l’Estudi General per unaobra que no estigués tan allunyada del gust del’època, l’any 1756 els administradors de l’hospitalaprofitaren la presència de Pere Costa a Barcelonaper demanar-li que projectés un retaule deconcepció semblant a la dels que darrerament haviatraçat per a altres esglésies de la ciutat, tot i quesabien que els seria impossible emprendre l’obrade manera immediata. Quan el dia 11 de novembrede l’esmentat any 1756 entregaren a Pere Costa les 42lliures en què s’havia valorat el seu treball, en el llibrede comptes de l’hospital anotaren que li lliuraven lamencionada quantitat per la planta i l’alçat del retaulemajor que es faria «a son temps»68.


El projecte que traçà Pere Costa es conservaactualment a la secció d’estampes, mapes i gravatsde la Biblioteca de Catalunya69 (figura 15). La plantaés un dibuix geomètric que no té cap més pretensióque servir d’orientació als futurs constructors delretaule; a la meitat inferior del full on està traçadaes pot veure una inscripció autògrafa de Pere Cos-ta que diu «Planta del retaula de Santa Martra» i,sota d’aquest text, una escala que va de zero a vintpams i que també és autògrafa de l’escultor. L’alçat,fet en un full de paper a part, és una composició devalors quasi pictòrics i realització molt minuciosaque contrasta amb la senzillesa de la planta. Semblacom si Pere Costa, en presentar un dibuix cuidatfins a l’últim detall, hagués volgut posar de manifestque els coneixements d’un escultor acadèmic comell eren superiors als dels artífexs que aleshorestreballaven a Barcelona, la majoria encara sotmesosa l’organització gremial; la voluntat d’obtenir unarepresentació bella per si mateixa que s’observa enaquesta traça no impedí a Pere Costa consignar-hil’escala, que, com la de la planta, va de zero a vintpams.

El retaule que Pere Costa projectà a petició delsadministradors de l’hospital és d’estructuraarquitectònica, com tots els que hem vist anterior-ment, i està format per un bancal d’alçada superiora l’habitual, un cos únic i l’àtic. En sentit vertical,el carrer central domina la composició i integra elsedicles que en altres retaules de Pere Costaconstitueixen els carrers laterals.

En el bancal, dos escuts heràldics flanquegen lamesa de l’altar: a l’esquerra, el de la ciutat de Bar-celona, i, a la dreta, el de la família Desvilar. Sobrela mesa recolzen cinc grades de planta curvilínia idecoració vegetal, en el cim de les quals s’alça ungran manifestador d’obertura ovalada, ornat ambfigures d’angelets i volutes. Per la seva estructura idecoració, aquest manifestador recorda el quepodem veure en el retaule major de Sant Sever i enla traça del retaule dedicat a sant Felip Neri.

El cos del retaule està presidit per una granfornícula que allotja les imatges dels sants titularsde l’hospital, col·locades sobre un pedestal doble:sant Pere, a l’esquerra, i santa Marta, a la dreta.La fornícula té, a banda i banda, dues columnesd’ordre compost amb el terç inferior del fustdecorat amb elements vegetals entrellaçats i la partsuperior amb garlandes. Aquestes columnes i dues mésd’idèntiques que tanquen lateralment el retaulesuporten l’entaulament sobre el qual s’aixeca l’àtic,quasi la meitat del qual està ocupada per la partsuperior de la fornícula i els elements arquitectònicsque la coronen, centrats per una segona versió delsescuts de la ciutat de Barcelona i de la famíliaDesvilar. Entre les columnes que flanquegen lafornícula i les que delimiten el retaule es pot veure,a l’esquerra, l’al·legoria de la Fe i, a la dreta, la del’Esperança.

Figura 15.Traça del retaule major de l’església de Santa Marta, de Barcelona, dibuixada l’any 1756. No construït.(Fotografia: Biblioteca de Catalunya, Barcelona.)


A l’àtic destaca un relleu circular amb la figurade sant Josep, de mig cos, i la del Nen Jesús, de cossencer i dempeus sobre la motllura que emmarcala composició. Aquest relleu centra un espai tancatlateralment per dues grans volutes i rematat per unfrontó corbat.

Tal com havien previst els administradors, lamanca de recursos obligà a ajornar indefinidamentla construcció del retaule, mentre la planta i l’alçattraçats per Pere Costa quedaven dipositats al’arxiu de l’hospital tot esperant una ocasiópropícia. Però quan a l’inici del segle XIX la situacióeconòmica de la institució millorà i elsadministradors es plantejaren seriosamentemprendre l’obra, el projecte de Pere Costa ja nos’adequava a l’estètica del moment. Per aquestmotiu demanaren a l’escultor Salvador Gurri unanova traça, d’acord amb la qual s’inicià laconstrucció del retaule el mes d’agost de l’any1807 i s’acabà el mes d’abril de l’any següent70.Igual que la planta i l’alçat de Pere Costa, la traçaque féu Salvador Gurri es conserva a la secciód’estampes, mapes i gravats de la Biblioteca deCatalunya71.

El retaule de Sant Agustí de la catedralEl retaule de Sant Agustí, erigit a la capella queaquest sant tenia dedicada a la nau dreta de lacatedral de Barcelona72, és el darrer treballconegut de Pere Costa a la capital del Principat.No consta documentalment qui realitzà la traça,si bé no hi ha cap motiu per pensar que no fosoriginal del mateix escultor, el qual sabem que,en aquesta ocasió, s’ocupà de l’execució del’obra.

La capella de Sant Agustí havia allotjat elsepulcre del bisbe barceloní sant Oleguer fins l’any1701, quan el cos del prelat fou traslladat al nousepulcre construït a l’antiga sala capitular. Durantla primera meitat del segle XVIII, la capella restà amb lamesa de l’altar, un quadre del sant titular i els elementsindispensables per al culte, situació que l’any 1756mogué un fidel a oferir-se a fer-hi construir unretaule que dignifiqués l’espai73. Probablement,abans de comunicar l’oferiment al capítol,l’esmentat fidel féu saber la seva intenció al canongeGaspar Bastero, qui sembla que l’animà a portar aterme el projecte. Al mateix temps, s’entrevistàamb Pere Costa i, tan aviat com disposà d’unatraça adequada a la capella, es posà d’acord ambl’escultor perquè, quan fos el moment, es fescàrrec de l’execució dels treballs. En la reunióque el capítol celebrà el dia 20 de setembre del’esmentat any 1756, Gaspar Bastero exposà alscanonges la intenció del fidel —sense mencio-nar mai el seu nom— i els mostrà la traça queaquest li havia entregat perquè fos aprovada74.El capítol agraí la generositat del personatge

desconegut i la gestió realitzada pel canonge Bas-tero, alhora que acceptà la proposta i comissionàel mencionat canonge perquè tingués cura delseguiment de l’obra.

Cal suposar que Pere Costa inicià la construcciódel retaule tan bon punt el capítol donà el vistiplaual projecte i, en pocs mesos, deixà enllestits elstreballs d’escultura, mentre que altres artífexs sotala seva direcció portaven a terme les feinescomplementàries. Al principi del mes de juliol de1757, l’escultor ja estava disposat a traslladar elretaule a la capella i a començar les tasquesd’assentament. Per tal de desembarassar l’espai quehavia d’ocupar l’obra, calia treure la mesa de l’altarvell i Pere Costa sol·licità permís per emportar-se-la, permís que li fou denegat pel capítol el dia 4 dedit mes75. Poc després, els canonges es plantejarensi seria més convenient arrambar el retaule al fonsde la capella o separar-lo mig metre del mur, pertal de poder col·locar uns armaris al darrere. En elcapítol celebrat el 29 de juliol es decidiren per laprimera opció, després de debatre-ho entre ells ide demanar assessorament tècnic a Pere Costa, elqual es mostrà partidari de deixar el màxim d’espailliure a la part del davant76.

El dia 13 d’agost del mateix any 1757, quan elretaule ja era assentat, Pere Costa rebé 491 lliuresde mans d’un dels domers de la catedral, queprobablement li entregà aquesta quantitat en nomdel fidel que s’havia fet càrrec del cost de l’obra ique, una vegada més, quedava en l’anonimat77. Dela suma que el domer entregà a l’escultor, 480 lliurescorresponien al preu establert uns quants mesosenrere per a la construcció del retaule, i les 11 lliuresrestants, a les despeses derivades d’haver fetemblanquinar la capella.

El retaule de Sant Agustí romangué en el seuemplaçament fins l’any 1879, quan fou desmuntati substituït per una imatge moderna del mateixsant78. Sembla que no se n’ha conservat cap elementni cap testimoni gràfic, i tampoc no coneixem capdescripció escrita que ens permeti tenir una ideade les característiques de l’obra.

Els diferents textos dedicats a la catedral deBarcelona que podem trobar en llibres aparegutsabans de la destrucció del retaule ignorentotalment la seva existència. Quant a lespublicacions posteriors, només la guia escrita perEduardo Támaro i editada l’any 1882 fa una breuvaloració de l’obra79. Támaro, en tractar de lacapella de Sant Agustí, escriví que «tuvo un reta-blo barroco con imágenes de buena talla»,comentari que pot interpretar-se com un indicatiude la qualitat del treball fet per Pere Costa,sobretot si es té en compte que prové d’un autorque, en sintonia amb el gust de l’època en quèvisqué, pensava que tots els retaules construïtsdurant els segles XVII i XVIII a la catedral eren «demás o menos mal gusto i adulterados estilos»80.

70. AHHSC, Pere Desvilar,Comptes de l’Hospital d’En PereDesvilar, 1807-1809 (ref. 2.42),rebut 40 (1808): Relación de lo gas-tado para la construcción del altarmayor de la yglesia de SantaMartha desde 19 de mayo de 1807a 8 de agosto de 1808. El 19 demaig de 1807, el daurador PauPalaudàries cobrà 15 ll. per unatraça del retaule i l’11 de juny, Sal-vador Gurri en cobrà 45 pelmateix concepte. Des del 13d’agost de l’esmentat any 1807 finsal 27 d’abril de 1808, es pagarendiverses quantitats a Pau Viada i aMelcior Guitart per la construcciódel retaule, i a Salvador Gurri perla direcció de l’obra. El 8 d’agostde 1808, Pau Palaudàries cobrà 17ll., 29 s. i 5 d. per diversos treballsde dauradura. El cost total de lesobres en el període comprès en elrebut fou de 3.549 ll. i 11 s.

71. BC, Secció d’Estampes, Mapesi Gravats, Unitat gráfica RE 8.106II (planta i alçat; ploma i aiguadasobre paper; 490 x 298 mm). Unafotografia del retaule es pot veurea Francesch CARRERAS Y CANDI,La Via Layetana, Barcelona, 1913,p. 113.

72. L’antiga capella de Sant Agustíactualment allotja l’altar de SantJosep Oriol.

73. Joseph MAS, Notes històriquesdel bisbat de Barcelona, vol. I,Taula dels altars y capelles de laseu de Barcelona, Barcelona, 1906,p. 51-53.

74. ACCB, Resolucions capitularsde 6 de maig de 1754 a 17 d’abrilde 1758, f. 236v.-237. Aquestaresolució es troba també al Llibrede la Sivella, 1754-1756, vol. 22,f. 164v. La referència a l’anotacióen el Llibre de la Sivella la dónaJoseph MAS, Notes històriques…,vol. I, p. 53.

75. ACCB, Resolucions capitularsde 6 de maig de 1754 a 17 d’abrilde 1758, f. 379v, i Llibre de laSivella, 1757-1760, vol. 23, f. 46v.

76. ACCB, Resolucions capitularsde 6 de maig de 1754 a 17 d’abrilde 1758, f. 391v. (27 de juliol de1757) i 392v. (29 de juliol de 1757),i Llibre de la Sivella, 1757-1760,vol. 23, f. 50 i 50v.

77. AHPB, not. Antoni DuranQuatrecases, man. 1756-1757, f.316-316v.

78. Joseph MAS, Notes històri-ques…, vol. I, p. 53.

79. Eduardo TÁMARO, Guía his-tórico-descriptiva de la santa igle-sia catedral basílica de Barcelona,Barcelona, 1882, p. 32.

80. Eduardo TÁMARO, Guía his-tórico-descriptiva…, p. 28.

81. L’intent d’instaurar a Barcelo-na una acadèmia semblant a la quel’any 1744 havia començat a im-partir ensenyament artístic a Ma-drid no ha estat estudiat enprofunditat fins als darrers temps,quan els investigadors han tingut


Pere Costa i l’ambient artísticbarceloní

Quan, el mes de febrer de 1754, Pere Costas’establí a Barcelona i emprengué la construcciódel retaule major de Sant Sever, la condició demembre de l’Academia de San Fernando queacabava d’adquirir l’eximia d’integrar-se en elgremi d’escultors de la ciutat, del qual haviaformat part entre els anys 1712 i 1735. Valent-sed’aquesta prer-rogativa, durant el temps queromangué a la capital del Principat es mantinguéal marge de la corporació; en canvi, poc desprésde la seva arribada es vinculà a un grup de pintors,escultors, arquitectes i altres artífexs que impartienclasses de diverses disciplines artístiques en unaescola que pretenia emular l’acadèmiamadrilenya81.

Aquesta escola s’havia creat l’any 1747 per ini-ciativa dels germans Manuel i Francesc Tramulles,tots dos pintors, i es regia per unes ordenances quetractaven de reproduir les de l’Academia de SanFernando. Era dirigida pels esmentats germansTramulles, i el cos de professors el formaven, entred’altres, els pintors Josep Sala i Jaume Carreres, elsarquitectes Josep Martí i Ramon Esplugas,l’escultor Carles Grau i el gravador Ignasi Valls82.A aquest grup d’artistes, vers el 1754, se sumà PereCosta, el qual, tal com explica Ceán Bermúdez enel seu Diccionario, «zeloso de los progresos de losjóvenes en su profesión, se unió con otros artistasy se obligó a mantener el estudio de las Bellas Ar-tes en Barcelona»83.

Des que s’incorporà a l’escola, Pere Costa com-partí el càrrec de director d’escultura amb el seuantic deixeble Carles Grau, d’acord amb unadistribució de les tasques pedagògiques queactualment ignorem. L’escassa documentació so-bre aquest episodi de la vida de Pere Costa que haarribat fins als nostres dies tampoc no permetconèixer en quines circumstàncies l’escultor passàa formar part del cos de professors del centre; talvegada ho féu voluntàriament, com una forma depromoció social, però també és possible que s’unísal projecte sota algun tipus de pressió. Des de l’any1754, fent costat a Manuel i Francesc Tramulles,trobem un personatge que sembla que arribà a tenirgran influència a l’escola. Es tracta de Luis Álvarezde Nava, cavaller de l’orde de Sant Jaume icomandant de la reial guàrdia espanyola, que, tempsenrere, havia freqüentat l’Academia de San Fernan-do i l’any 1753, poc abans de traslladar-se a Barce-lona, havia estat nomenat acadèmic d’honor i demèrit84. Álvarez de Nava, a través de les sevesamistats a l’acadèmia de Madrid, podria haverinduït Pere Costa a integrar-se a l’escolabarcelonina per tal de conferir prestigi al centre ambel seu títol d’acadèmic.

En aquesta època, l’escola, després d’unperíode d’existència tranquil·la, començà a tenirgreus problemes amb les autoritats locals per raóde la seva indefinició legal. Ben entrat l’any 1754,el governador de la ciutat, Agustín de Ahumada,hi prohibí terminantment les classes, adduint quecontravenien el decret que regulava les reunionsde més de tres persones. Per tal de poderprosseguir les activitats docents, el 5 d’octubre dedit any, Manuel Tramulles es dirigí a Ignacio deHermosilla, secretari de l’Academia de San Fer-nando, i sol·licità que aquesta institució donéssuport a l’escola barcelonina85. Desconeixem laresposta que rebé el pintor, però tot fa pensar quefou favorable als seus interessos, atès que ben aviats’hi reprengueren les classes i fou possible impar-tir-les amb regularitat fins l’any 1757, quan elsestatuts de l’acadèmia prohibiren l’ensenyamentde les belles arts en qualsevol centre que nocomptés amb l’expressa autorització de lainstitució madrilenya. A partir d’aquest moment,l’escola de Barcelona hagué de suspendre totes lesseves activitats i els germans Tramulles, secundatspels seus col·laboradors, es veieren obligats a bus-car noves fórmules que permetessin restablir elsestudis artístics a la ciutat86.

El 15 de setembre de 1758, la majoria deprofessors de la desapareguda escola signarendavant d’un notari barceloní un document en elqual expressaven el seu desig de fundar unaacadèmia dedicada a l’ensenyament de les belles artsi es comprometien a mantenir-la amb els seus propismitjans, «sin gravar el erario de Su Magestad»87.L’endemà, Luis Álvarez de Nava, assumint elprotagonisme de la gestió, envià a Ignacio deHermosilla88 una còpia de l’acta notarialacompanyada de diversos documents i d’un escritpersonal en el qual demanava al secretari que festot el possible perquè l’Academia de San Fernan-do autoritzés l’existència de l’acadèmiabarcelonina89. Quan això succeïa, tanmateix, ja feiaprop d’un any que Pere Costa —després d’enllestirel retaule de Sant Agustí— havia deixat Barcelonai s’havia establert a la vila de Berga, on romandriaels pocs anys que li quedaven de vida.

Si bé la raó immediata del trasllat de Pere Cos-ta a Berga fou l’encàrrec de construir el retaulemajor de l’església parroquial de la vila90, és moltprobable que l’escultor hagués pres la decisiód’allunyar-se de la capital del Principat induït nosolament per motius laborals, sinó també permotius de tipus personal. Un d’aquests motius talvegada fou la manca d’enteniment amb elsprofessors de l’escola o, més concretament, el seudesacord amb el projecte de fundar una acadèmia.Un altre motiu podria haver estat el deterioramentde les seves relacions amb alguns escultorsbarcelonins, situació que seria semblant a la que jahavia contribuït a fer-li deixar la ciutat l’any 1735.

accés a documents de la Real Aca-demia de Bellas Artes de San Fer-nando inconsultables durant moltsanys. Aquests documents, en elsquals es basa una part important delpresent apartat, han estat recentmentutilitzats en diferents treballs sobrela implantació dels estudis artístics aBarcelona, entre els quals es podenesmentar el d’Andrés ÚBEDA DE LOS

COBOS, «El centralismo borbónicoy la escuela de bellas artes de Barce-lona», El arte en tiempos de CarlosIII, Madrid, 1989, p. 467-474, i eld’Anna RIERA I MORA, «Anteceden-tes de la Escuela Gratuita de Dibujode Barcelona: primeros síntomas derenovación de las artes», IX Con-greso Español de Historia del Arte,vol.II, León, 1992, p. 63-72.

82. AASF, sèrie Escola de Barcelo-na, segles XVIII-XIX (sig. 38-31/2), 10de gener de 1760 (informe redactatper Ignacio de Hermosilla sobrel’acadèmia de Barcelona).

83. Juan Agustín CEÁN BERMÚDEZ,Diccionario…, vol. I, p. 365-367.

84. AASF, Juntas particulares… (sig.3/81), f. 15-15v., 23 de desembre de1753. Es poden trobar dues breusreferències a aquest personatge aJuan Agustín CEÁN BERMÚDEZ,Diccionario…, vol.I, p. 26, i vol. III,p. 225-226.

85. AASF, sèrie Escola de Barcelo-na, segles XVIII-XIX (sig. 38-31/2).

86. AASF, sèrie Escola de Barcelo-na, segles XVIII-XIX (sig. 38-31/2), 10de gener de 1760 (informe redactatper Ignacio de Hermosilla).

87. AHPB, not. Jacint Baramon,man. 1758, f. 157-158. Documenttranscrit per Santiago ALCOLEA, «Lapintura en Barcelona durante el si-glo XVIII», I, Anales y Boletín de losMuseos de Arte de Barcelona, vol.XIV, Barcelona, 1959-1960, p. 246-248. [Una còpia d’aquest documentes troba a l’AASF, sèrie Escola deBarcelona, segles XVIII-XIX (sig. 38-31/2).]

88. La repetida presència d’Ignaciode Hermosilla en les gestionsencaminades a aconseguir la instau-ració d’una acadèmia de belles arts aBarcelona s’explica pel càrrec desecretari de l’Academia de San Fer-nando que ostentava. Però, en majoro menor mesura, també podria obeirals vincles que unien l’acadèmic ambla ciutat de Barcelona, dels qualstenim escasses notícies. Tanmateix,sabem que l’any 1754 sol·licitàl’ingrés a la Reial Acadèmia de BonesLletres, sol·licitud que foucorresposta amb el nomenamentd’acadèmic honorari el dia 2d’octubre de 1754 (Arxiu de la ReialAcadèmia de Bones Lletres, Barce-lona, Acuerdos de la junta particu-lar desde mayo 1752 hasta 1767,f. 74, 30 de setembre de 1754, iAcuerdos de la junta general desdemayo 1752 hasta 5 de febrero de1777, f. 45, 2 d’octubre de 1754).

89. AASF, sèrie Escola de Barcelo-na, segles XVIII-XIX (sig. 38-31/2).



91. ACA, Notarials, Fons Berga,Localitat Berga, not. FrancescClarís, man. 1758 (reg. Br 491), f.284-284v., 26 de setembre de 1758.[Una còpia d’aquest document estroba a l’AASF, sèrie Escola deBarcelona, segles XVIII-XIX (sig. 38-31/2).]

92. AHPB, not. Jaume Tos iRomà, man. 1754, f. 863v.-864.

93. AHPB, not. Jaume Tos iRomà, man. 1757, primera part, f.92v.-93v. Document citat per Au-rora PÉREZ SANTAMARÍA, «La co-fradía de escultores de Barcelonadurante el siglo XVIII», Academia,núm. 65, Madrid, 1987, p. 209-244.

94. AHPB, not. Jaume Tos iRomà, man. 1757, primera part, f.371-371v. Document citat perAurora PÉREZ SANTAMARÍA, «Lacofradía de escultores…».

95. AASF, Juntas particulares…(sig. 3/81), f. 58, 18 de gener de1757.

96. AASF, Juntas ordinarias, ge-nerales y públicas desde el año1757 hasta 1769 (sig. 3/82), f. 51-53, 2 de setembre de 1759.

97. AHPB, not. Joaquim TosBrossa i de Masdovelles, man.1781, f. 107-112, 13 de juny de1781. Document citat per AuroraPÉREZ SANTAMARÍA, «La cofradíade escultores…». Ultra Pere Cos-ta, els escultors esmentats en eldocument són FrancescSantacruz, Andreu Sala, MiquelPerelló, Joan Roig, FrancescEspinol [Espill(?)], Lluís Bonifàsi Bernat Vilar.

98. Arxiu Històric de la Ciutat deBerga (des d’ara citat com AHCBerga), Ajuntaments tinguts en losanys 1750-1766, f. 115-116v. i 130-130v. El 4 de desembre de 1756 elsregidors de Berga acordaren quese signés amb Pere Costa elcontracte per a la construcció delretaule, i el 17 de febrer de l’anysegüent decidiren contribuir amb500 lliures al cost de l’obra,l’encàrrec de la qual ja havia estatformalitzat.

99. Cal tenir en compte que, mésde quaranta anys enrere, PereCosta ja havia residit a Berga unatemporada per col·laborar amb elseu pare en la construcció delretaule de Sant Antoni de l’esglésiadel convent de Sant Francesc(Carles DORICO, «L’escultor PauCosta a Berga i la seva comarca»,D’Art, núm. 20, Barcelona, 1994,p. 295-324). Quan aquí parlem dela primera notícia documentada dePere Costa a la vila, ens referim al’estada que tingué lloc en el darrerperíode de la vida de l’escultor.

Pel que fa al document notarial signat pelsprofessors de l’escola i enviat a Madrid per LuisÁlvarez de Nava en representació d’aquells, PereCosta se’n quedà inicialment al marge i no donàpermís perquè s’hi consignés el seu nom. Álvarezde Nava expressà la negativa de l’escultor a secun-dar la petició formulada a Ignacio de Hermosillaamb unes paraules que denoten que la relació en-tre els dos acadèmics era força tensa: «aviéndoleecho escribir por Tramullas, respondió mil absur-dos, no aprobando el pensamiento, y, no obstanteaverlo vuelto a azer [por] segunda vez, por hallar-se fuera, ha respondido no quería ent[r]ar en launión».

Fou com a resultat d’una carta adreçada a PereCosta per Giovanni Domenico Olivieri, un delsfundadors de l’Academia de San Fernando i el seuprimer director, que l’escultor, des de Berga estant,signà un document adherint-se a la iniciativa delsprofessors barcelonins91. En l’escrit dirigit a Igna-cio de Hermosilla, Álvarez de Nava atribueixl’abstenció inicial de Pere Costa i el seu posteriorcanvi de pensament a l’estranya personalitat del’escultor, la qual també fa responsable de la sevaabsència de Barcelona: «es un hombre muy cabiloso,por lo que siempre está fuera de esta ciudad».

Quant a la relació de Pere Costa amb el gremid’escultors durant el període comprès entre els anys1754 i 1757, sembla que fou raonablement cordial,malgrat la negativa de l’escultor a reintegrar-se a lacorporació. Tot i que no consta que acudís a capreunió, en la junta general celebrada el dia 11 denovembre de 1754 —quan Pere Costa tot just feiapocs mesos que era a la ciutat—, els escultorsinclogueren el seu nom en la terna de la qual haviade sortir el proper prohom en cap. A l’hora de vo-tar, tanmateix, la majoria de membres s’inclinarenper Benet Sunyer, que, sense tenir el renom de PereCosta, estava més vinculat a la corporació i coneixiamillor els seus problemes92.

Passat un temps, Pere Costa s’oferí a fer valer la sevaamistat amb personatges influents —probablement deMadrid— per tal d’aconseguir que el gremi quedéslliure d’alguns impostos; a canvi, sol·licità unagratificació econòmica que inicialment noespecificà. La proposta fou exposada pel prohomen cap, aleshores Bartomeu Soler, a la junta cele-brada el 29 de gener de 175793, i els membres delgremi comissionaren el mateix prohom perquès’entrevistés amb l’escultor i indagués quinaquantitat esperava rebre. En la junta celebrada el 6d’abril següent es tornà a parlar de l’oferiment,després que Pere Costa hagués exposat les sevespretensions d’una forma que es consideràexcessivament vaga94. Novament acordaren parlaramb l’escultor i, aquesta vegada, demanaren aCarles Grau que fes costat a Bartomeu Soler.Tanmateix, bé perquè les exigències de Pere Costaresultessin inacceptables, bé perquè l’escultor no

es veiés capaç d’aconseguir allò que havia promès,les converses se suspengueren sense haver arribat acap acord.

Per raó del caràcter irregular de l’oferiment, encap ocasió es féu constar amb quins mitjanscomptava Pere Costa per aconseguir l’esmentadaexempció d’impostos. Fossin els que fossin, però,la marxa dels esdeveniments fa pensar que l’escultortal vegada sobrevalorà la influència del seu títolacadèmic o potser confià excessivament en les sevesamistats. En qualsevol cas, és difícil de creure queestigués en condicions d’aconseguir que el gremifos alliberat del pagament d’alguns impostos quanni tan sols pogué aconseguir que les autoritats localsrespectessin les prerrogatives inherents a la sevacondició d’acadèmic. En aquest sentit, és il·lustratiuel memorial que a la darreria del 1756 o a l’inici del1757 envià al secretari de l’Academia de San Fer-nando sol·licitant el suport de la institució perdefensar els seus privilegis personals davant delmarquès de la Mina, capità general de Catalunya,el qual es resistia a reconeixer-los-hi; l’acadèmias’abstingué d’entrar en el conflicte i suggerí a PereCosta que presentés una nova sol·licitud desprésde l’aparició dels estatuts, aleshores a punt d’ésserultimats95. Tanmateix, la normalització de la vidaacadèmica derivada de la publicació de dits estatutsno millorà el tractament que l’escultor rebia aCatalunya, com es desprèn de l’escrit que elsprimers dies de juny de 1759 envià novament al’acadèmia madrilenya, aquesta vegada protestantperquè la junta encarregada de la construcció depavellons per als soldats li exigia que contribuíseconòmicament a les obres, cosa que ell es negavaa fer al·legant la seva condició d’acadèmic.L’acadèmia considerà correcta la negativa de PereCosta, però, per evitar conflictes amb les autoritatsdel Principat, una vegada més decidí abstenir-se dedefensar els interessos de l’escultor96.

Després que l’any 1758 Luis Álvarez de Navaformulés a Ignacio de Hermosilla la petició quehem vist més amunt, Manuel i Francesc Tramulleses dirigiren a l’Academia de San Fernando endiverses ocasions sol·licitant novament autoritzacióper instaurar una acadèmia a Barcelona,autorització que mai no els fou concedida. En algunmemorial escrit quan Pere Costa ja residia a Berga,encara es pot veure el nom de l’escultor en la relacióde membres de la projectada acadèmia, consignatde ben segur pels sol·licitants amb la finalitatd’encapçalar el cos de professors amb un títolprestigiós, però probablement que sense comptaramb la conformitat de l’interessat. Les notícies so-bre les activitats de Pere Costa a Berga que hanarribat fins a nosaltres indueixen a pensar quel’escultor passà els darrers anys de la seva vidadesvinculat de les iniciatives dels germans Tramullesi totalment al marge de les gestions realitzades desde la capital.


D’altra banda, els escultors del gremi barcelonídeixaren d’ocupar-se a les seves reunions del’exempció d’impostos que Pere Costa els haviaproposat aconseguir i, durant molts anys, el nomd’aquest escultor no es troba esmentat en l’acta decap junta. El seu record, però, restà viu a lacorporació, com ho demostra un extens memorialredactat l’any 1781 en el qual, per argumentarl’eficàcia de l’organització gremial, s’inclogué unarelació dels escultors que havien assolit més renomen els cent anys de vida del gremi i, entre ells, esmencionà amb especial èmfasi Pere Costa, tot idestacant que havia estat acadèmic de mèrit de SanFernando97.

Els darrers anys de Pere CostaCom ja hem dit anteriorment, poc després d’acabarel retaule de Sant Agustí de la catedral de Barcelo-na, Pere Costa es desplaçà a Berga per construir elretaule major de l’església parroquial de la vila (fi-gura 16), a la qual cosa s’havia obligat mitjançantcontracte signat amb els obrers de la parròquia a lafi de l’any 1756 o a l’inici del 175798. Aquest retaule,d’estructura arquitectònica com els que hem vistfins ara i de característiques semblants a les dels deSanta Clara i Sant Sever, fou la darrera gran obrade l’escultor.

La primera notícia documentada que tenim dela presència de Pere Costa a Berga99 data del 23 demarç de 1758, dia en el qual ingressà a la confrariade Santa Eulàlia100, associació religiosa vinculada ala comunitat de preveres de la vila que agrupavabona part dels berguedans. És probable, però, quel’arribada de l’escultor a Berga ja hagués tingut lloca la darreria de l’any anterior, atès que el comú dela vila havia fet efectiu el primer termini de la sevacontribució a la construcció del retaule el mes denovembre de 1757101, i que, el dia 5 de desembre,l’escultor havia acudit a un notari de Barcelona peratorgar poders a la seva esposa102, cosa que permetsuposar que estava a punt d’absentar-se de la ciutat.Els primers mesos que treballà a Berga, Pere Costamantingué oberta la casa que fins aleshores haviatingut a Barcelona, però sembla que, al cap d’untemps, decidí establir-se definitivament a la vila, onféu traslladar totes les seves pertinences.

Pere Costa morí el dia 13 de febrer de 1761103,després de posar fi a la construcció del retaule majorde l’església parroquial o, si més no, d’executar lesparts més importants de l’obra104. Vers el 1760, quanla feina del retaule major ja minvava, haviacomençat a treballar en el retaule de Sant Eloi,destinat a la capella que la confraria que agrupavatraginers, basters, ferrers i altres oficis tenia al’església del convent franciscà de Berga. Pere Costahavia emprès la construcció d’aquest retaule amb

100. Arxiu Parroquial de Berga(des d’ara citat com AP Berga),Arxiu de la Comunitat dePreveres, Llibre dels confrares dela Confraria de la Gloriosa Vergey Màrtir Santa Eulàlia deEmèrida, 1677-1795, f. 449.

101. AHC Berga, Comptesmunicipals, 1754-1774, f, 105, 9 denovembre de 1757.

102. AHPB, not. Francesc Ferran,man. 1757, f. 275v.-276.

103. AP Berga, Llibre d’òbits, vol.III, 1746-1797, f. 74v.

104. Alhora que treballava en elretaule major de Berga és possibleque l'escultor tractés dos delsprojectes per a la construcció dela catedral nova de Lleida que es

Figura 16.Retaule major de l’església parroquial de Berga, obra en la qual Pere Costa treballà els darrers anysde la seva vida. Desaparegut. (Fotografia: Arxiu Luigi, Berga.)

conserven a l'arxiu de la mateixacatedral. Federic Vilà atribueixaquests projectes a Pere Costa isitua la seva realització en els anys1759 o 1760 (Frederic VILÀ I TOR-NOS, La catedral de Lleida, Lleida,1991, p. 44-46 i 203-208). Respec-te a l'autoria, creiem que tant lescaracterístiques dels dibuixos comla cal·ligrafia de les anotacionsfetes a diferents plànols confirmenplenament la hipòtesi exposadaper Frederic Vilà. Quant a la datad'execució, en canvi, val la penafer notar que no és del tot coherentamb la trajectòria vital del'escultor. En primer lloc, nosembla que l'estat anímic queinduí aquest a retirar-se a Berga fosel més adient per plantejar-se unaobra de la magnitud de la seulleidatana. D'altra banda, éspossible que la dolència que

acabaria provocant la mort de PereCosta li impedís, ja alguns anysabans, la pràctica del dibuix, atèsque en un escrit datat el 1759 es fapalès un notable tremblor del pols.A l'espera de l'aparició de novesdades documentals, ens inclinema pensar que l'escultor traçà els dosprojectes entre els anys 1742 i1752, quan —en plena maduresacreativa— tenia el seu domicili aCervera, ciutat propera al lloc dedestinació de l'obra.


la col·laboració del seu fill Antoni, el qual, quan ellfaltà, es féu càrrec de la direcció de l’obra fins quequedà totalment enllestida l’any 1769105.

Antoni Costa havia treballat al costat de PereCosta almenys des de l’època en què aquest residia aCervera106, si bé la seva actuació no adquirí notorietatfins que l’any 1761 es posà al front del taller familiar.Sembla, però, que mentre Pere Costa havia estat unbrillant continuador de l’obra del seu pare —l’escultorPau Costa—, no succeí el mateix amb Antoni Costa,el qual diversos documents contemporanis presen-ten com una persona desprovista de la solvènciaprofessional i de les inquietuds i els coneixementsque havien fet de Pere Costa una de les figures mésdestacades de l’art català del seu temps.

D’altra banda, tot i que algunes de les obres queAntoni Costa emprengué després del 1761probablement estaven inspirades en projectestraçats pel seu pare, fou incapaç de preservar elpatrimoni cultural que aquest li havia transmès ipermeté que dotzenes de traces i models de PereCosta desapareguessin, que alguns llibres de la bi-blioteca de l’escultor passessin a altres mans i queels seus estudis heràldics es dispersessin. Si avui

105. AHC Berga, Memòria de lasobligacions tenen losadministradors de la confraria delgloriós Sant Aloy, 1725-1793,diverses anotacions.

106. AHCC, Administració local,Llibres del cobrament delcadastre. Pere Costa figurarelacionat en els llibres dels anys1748, 1749, 1750 i 1751. L’any1748, l’escultor pagà per ell i unfadrí; l’any 1749, només per ell, iels anys 1750 i 1751, per ell i pelseu fill.


108. AP Berga, Llibre dematrimonis, vol. I, 1759-1820, f.21v.-22, 1 d’octubre de 1763.

109. Josep M.T. GRAU I PUJOL iRoser PUIG I TÀRRECH, «L’últimaobra de l’escultor berguedàAntoni Costa: el retaule major deSanta Maria de Montblanch»,Quaderns de l’Àmbit deRecerques del Berguedà, núm. 1[Berga, 1991], p. 25-35.

110. Quan Antoni Costa morí,Carles Grau acollí a casa seva lavídua de Pere Costa i un filld’aquell, Ramon Costa. Adduintque el nen potser voldria dedicar-se a la mateixa activitat que els seusavantpassats, exigí que se lientreguessin totes les pertinencesde Pere Costa relacionades amb lapràctica de l’escultura i del’arquitectura, i també reclamà,sense donar cap motiu, els llibresd’heràldica. Tanmateix, encara queaconseguí que li fos lliurat tot allòque demanava, l’estada de RamonCosta a casa seva no fou gairellarga, tal vegada perquè l’afeccióde pit que l’escultor sofria limitésels seus ingressos o potser perquèla seva esposa —sembla que moltgasiva— es negués a gastar dinersen el manteniment i l’educació delnebot. Fos com fos, Ramon Cos-ta deixà ben aviat la casa de CarlesGrau i aprengué l’ofici depassamaner, al qual sabem que esdedicava l’any 1794, data de lesúltimes notícies d’ell que hemlocalitzat [AHPB, not. MiquelArnús i Pla, man. 1792-1794, f.57v.-59, 28 de setembre de 1794, iACA, Notarials, Fons Berga,Localitat Berga, not. AntoniArquer i Ruhira, man. 1794 (reg.Br 407), f. 254-255v., 13 d’octubrede 1794].

encara podem admirar el Nobiliario catalán107, delqual hem parlat més amunt, potser és gràcies al fetque l’escultor barceloní Carles Grau —casat ambJosepa Costa108, l’única germana d’Antoni Costa—aconseguí reunir els plecs esparsos que restaven enpoder del seu cunyat quan aquest moríprematurament l’any 1775109. En faltar Antoni Cos-ta, Carles Grau es proposà igualment fer-se ambles traces, els models i els llibres d’arquitectura quehavien estat del seu sogre i que encara esconservaven, les quals coses li foren trameses aBarcelona a la fi del mateix any 1775 i en els primersmesos de l’any següent110.

Si bé l’últim representant de la nissagad’escultors iniciada per Pau Costa i continuada perPere Costa fou Antoni Costa, tal vegada s’hagi deconsiderar que l’autèntic colofó a aquesta famíliad’artistes el posà Carles Grau, qui primer foudeixeble de Pere Costa, més tard, company seu enalguns treballs i en les tasques docents a l’escoladirigida pels germans Tramulles, i, després de ladesaparició d’Antoni Costa, es convertí en cap dela família Costa i en dipositari del llegat artístic iintel·lectual de Pere Costa.


Barcelona, 22 de març de 1754

Contracte per a la construcció del retaule major de l’església deSant Sever de Barcelona entre els administradors de la comuni-tat de preveres beneficiats de la seu de Barcelona i l’escultorPere Costa.

Die vigesima secunda mensis martii anno a Nativitate Do-mini millesimo septingentesimo quinquagesimo quarto,Barchinonae.

In Dei nomine.Noverint universi quod nos, infra nominandae partes, gra-

tis et ex nostra certa scientia, confithemur et in veritaterecognoscimus una nostrum alteri et nobis, ad invicem etvicissim, quod ratione rerum subscriptarum fuerunt inter nosinita et firmata capitula et pacta sequentia:

Per rahó de la construcció y fàbrica del retaula que se hanovament de construhir y fabricar per lo altar major de la iglésiade Sant Sever, construhida en la devallada de Santa Eulària de lapresent ciutat, per y entre los reverents doctor Joseph Duran,Thomàs Roig, doctor Isidro Mitjans y Balthasar Ros, preberes,beneficiats de la seu de Barcelona, administradors lo bienni cor-rent de la capella y collegi de Sant Sever de dita seu, de una part,y don Pere Costa, esculptor, acadèmich de mèrit de la Acadè-mia de Sant Fernando de Madrid, en esta ciutat habitant, depart altre, són estats fets, firmats y jurats los capítols y pactesseguents:

Primerament, dit don Pere Costa promet a dits reverentsadministradors y se obliga en fer y fabricar un retaule segons latrassa que, firmada de dits administradors y de dit Costa, que-da en mà y poder de dit Costa, ab la sola facultat de que ditCosta puga variar en part dit retaula com li aperexerà, sensmudar aquell en cosa de substància ni faltari trevall, posant ditCosta totas las mans o trevall y materials necessaris per la fàbri-ca de dit retaula.

Item, que tinga obligació dit Costa de posar al devant delas columnas, sobre las portas, las dos figuras collaterals que setroban en dita trassa apartadas del cos del retaula, las quals

Apèndix documental

columnas deurà fer més altas, a proporció del cos del retaule, yque en lloch de ditas figuras o en la part ahont són collocadasen dita trassa, dega dit Costa ferhi un remate.

Item, que dalt del retaule, ahont és lo Esperit Sant, dega ditCosta formari una imatge de Nostra Senyora de la Concepcióy, sobre ella, ferhi custodir lo Esperit Sant, de la millor manerapermetia la obra segons la dita trassa, lo qual [retaule] deuràtenir finit y acabat y assentat lo últim dia de juliol de mil settcentssinquanta y sinch.

Item, és pactat que dits reverents administradors tingan dedonar y pagar a dit Costa, per lo trevall de mans y recaptes defer y fabricar dit retaule y assentarlo, mil trescentas lliurasbarcelonesas una vegada solament, en esta forma, ço és, centsinquanta lliuras lo die present; doscentas vuytanta y tres lliuras,sis sous [i vuit diners] en lo espay o ocasió de trevallar lo peu,pedrestral, gradas y sacrari; quatrecentas trenta y tres lliuras,sis sous y vuyt diners en lo espay y ocasió de trobarse lo segoncos, enclosas las figuras que en ell degan collocarse y la cornisa;doscentas setse lliuras, tretse sous y quatre diners en la ocasióde trevallarse lo últim cos, y las restants doscentas setse lliuras,tretse sous y quatre diners finida y acabada dita obra, vista yregoneguda y trobantse ésser ben feta segons la dita trassa ypactes sobre expressats, y assentat en son puesto.

Item, és pactat que dits reverents administradors, a més deditas mil y trescentas lliuras, degan pagar tot lo que importaranlas mans y materials de mestre de casas, fer y desfer vestidas,ferramenta de mañà y demés necessari, de manera que sols ditdon Pere Costa tinga obligació de fer y fabricar dit retaula, po-sant la fusta de alba de bona qualitat, mans y materials necessa-ris y assentar aquell en son cas.

Et ideo, nos, dictae partes laudantes et approbantes [...].Testes sunt Iosephus Teixidor, ligni faber, et Iosephus

Traver, iuvenis serocordarius, cives Barchinonae.

AHPB, not. Daniel Troch, man. 1754, f. 145-146v.

Aquest contracte també es troba a l’Arxiu de Sant Sever, dipo-sitat a l’ACCB, Manuals notarials, not. Daniel Troch, man. 1753-1755, f. 127v.-130.

Documents

UAB Barcelona - El retaule major de Sant Sever i la …El retaule major de Sant Sever i la darrera estada de Pere Costa a Barcelona (1754-1757) LOCVS AMŒNVS 3, 1997 125 prop de quinze