EL FIL D’ARIADNA81

UN CONFLICTE DE LLENGÜES

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 3 02/03/15 11:51

Un jurat format per Francesc-Marc Álvaro, Salvador Cardús, Agustí Colomines, Melcior Comes, Carme Ferré Pavia, Jordi Graupera, Montserrat Guibernau, Elisenda Paluzie, Rosa Rey, Ivan Serrano, Joan Vergés, Vicenç Villatoro i Martin Aranburu (secretari) va atorgar a aquesta obra el divuitè Premi Ramon Trias Fargas d’Assaig Polític que convoca la Fundació Catalanista i Demòcrata –CatDem–.

© 2015 Elena Yeste

© 9 Grup Editorial, per l’edició Angle EditorialMuntaner, 200, àtic 8a08036 Barcelona T. 93 363 08 23www.angleeditorial.com angle@angleeditorial.com

Primera edició: març de 2015ISBN: 978-84-16139-36-1DL B 7288-2015Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 4 02/03/15 11:51

UN CONFLICTE DE LLENGÜES

De la Nova Planta a la Llei Wert

Elena Yeste

Premi Ramon Trias Fargas d’Assaig Polític

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 5 02/03/15 11:51

Taula

LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA Un assaig de repressió cultural El debat estatutari del 1932: l’idioma L’intent franquista de genocidi cultural

EL DISCURS EN CONTRA DE L’ESCOLA EN CATALÀ L’eix dels partits polítics Por la lengua común La FAES La RAE Por la normalización del español El problema lingüístico en Cataluña En castellano también, por favor Igual que Franco, pero al revés Extranjeros en su país

UN CONFLICTE DE LLENGÜES El castellà, llengua vehicular

B

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 7 02/03/15 11:51

L

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 9 02/03/15 11:51

11

Març de 1900. El governador civil de la província de Llei-da, José Martos O’Neale, president de la Junta Provincial d’Instrucció Pública, constatava en una circular que tenia notícies que alguns mestres de les escoles públiques de la província donaven l’ensenyament elemental valent-se de la llengua catalana. «Tal procedimiento en parte del magis-terio, no tan solo es ilegal, sino que origina perjuicios de difícil remedio a la infancia de hoy, que ha de formar los ciudadanos de mañana.» Sense el coneixement de la llen-gua castellana, advertia la missiva, «resultan inhabilitados para emprender estudios superiores en los Establecimientos docentes de España, con la consecuencia lamentable de que inteligencias que pudieran fructificar las diversas ramas del saber humano, individuos que pudieran ser útiles a la cien-cia o al arte [...], permanezcan sumidos [...] en la obscuri-dad que prestan las tapias de la villa o de la aldea». 1

El govern civil de Lleida ordenava als mestres de la pro-víncia que, en endavant, s’abstinguessin d’utilitzar per a l’ensenyament cap altra llengua que no fos el castellà, fent-los saber que la inobservança del que preveia la circular ori-

1. Benet, Josep. L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, p. 28-29.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 11 02/03/15 11:51

12

ginaria la immediata formació d’expedient governatiu «para hacerles efectiva la responsabilidad consiguiente por des-obediencia».

La circular tenia com a objectiu fer complir la Llei Mo-yano d’instrucció pública de 1857. L’article 88 d’aquesta llei establia que la gramàtica i l’ortografia de l’acadèmia es-panyola serien text obligatori i únic per a aquestes matèries en l’ensenyament públic. 2 El català continuava prohibit a les escoles, després que el 1768 la Reial cèdula d’Aranjuez de Carles III establís l’obligatorietat de fer l’ensenyament en castellà a tot el territori de la monarquia espanyola.

Ja el 1716, el Consell de Castella havia adreçat una ins-trucció secreta que instava els corregidors del Principat a «introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las pro-videncias más templadas, y disimuladas para que se con-siga el efecto sin que se note el cuidado». 3 Des del Decret de Nova Planta de 1716, amb la imposició del castellà a l’Administració de justícia de Catalunya, fins al segle , les mesures contra l’ús de la llengua no es van atu-rar. És una història que van documentar Josep Benet des de París, a Catalunya sota el règim franquista (1973), un informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim de Franco, i a L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995), i Francesc Fer-rer i Gironès a La persecució política de la llengua catalana (1985), amb la història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta de Felip V. Aquest capítol par-teix dels seus treballs.

2. Ferrer i Gironès, Francesc. La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui. Barcelona: Edicions 62, 1985, p. 69.3. Mercader Riba, Juan. Felip V i Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1968, p. 306-307.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 12 02/03/15 11:51

13

Aquesta persecució de la cultura i la llengua catalanes al llarg de la història l’han explicat també, entre altres autors, Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca en-tre la guerra i la postguerra (1930-1950) (1978); Albert Ma-nent i Joan Crexell a través de Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) i Bibliografia catalana: cap a la re-presa (1944-1946), en dos volums de 1988 i 1989; Maria Josepa Gallofré (1991), amb L’edició catalana i la censura franquista entre 1939 i 1951; Joan Samsó, amb La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1994); Josep Maria Roig i Rosich, amb La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural (1992); Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya (1993), amb Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975); Josep Ballester (1992), amb Temps de qua-rantena. Cultura i societat durant la postguerra al País Valen-cià (1939-1959), o Santi Cortés (1995), amb València sota el règim franquista (1939-1951): instrumentalització, repres-sió i resistència cultural.

La persecució de la cultura i la llengua va venir acompa-nyada en el debat polític d’un discurs contrari al reconei-xement de la diversitat cultural i lingüística de l’Estat, i al reconeixement de la identitat pròpia i la realitat nacional de Catalunya. Aquest discurs negava la possibilitat del reco-neixement oficial del català i de l’ensenyament en català da-vant les reivindicacions del catalanisme polític; en oca sions posava en dubte l’existència de les prohibicions ofi cials de la llengua que dictava el govern o les mesures preses contra l’ús del català en la història; s’emparava en la defensa del caste-llà contra una suposada pretensió del catalanisme de «deses-pañolizar y descastellanizar Cataluña», i alertava sobre «una posible persecución del castellano». Aquest capítol recupera

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 13 02/03/15 11:51

14

alguns dels debats protagonitzats per polítics i intel·lectuals espanyols al voltant de la llengua catalana en què es va ex-pressar aquesta visió. La història d’un discurs i d’un conflicte polític a través de la llengua que arriba fins als nostres dies.

«No podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares y en conversaciones familiares: desterrada de las escuelas, lo ha sido más tarde de la contratación pública y también de los tribunales.» 4 Any 1885. Així ho explicita-va el Memorial de Greuges que va presentar a Alfons XII el Centre Català, l’entitat catalanista impulsada per Valen-tí Almirall, que ja en el seu Programa del Catalanisme de 1883 proposava «que la llengua catalana sigui declarada oficial espanyola a l’igual i al nivell que les demés que es parlen en la nació». 5

El 1888, el missatge de la Lliga de Catalunya a la reina regent Maria Cristina d’Habsburg insistia en la necessi-tat «que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalu-nya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest po-ble» i «que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana». 6

La reivindicació d’un marc de protecció jurídica i reco-neixement de la llengua catalana per part del catalanisme polític va cristal·litzar en l’ordenació lingüística proposada en les Bases de Manresa de 1892, que en la tercera base ex-posaven: «La llengua catalana serà l’única que, amb caràcter

4. Camps i Arboix, Joaquim. El Memorial de Greuges. Barcelona: Rafael Dalmau, 1968, p. 31.5. Figueres, Josep Maria. «“El signe de l’esclau”. Valentí Almirall i la reivindicació de la llengua catalana (1879-1902)». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 21 (2010), p. 200.6. «Memoria en defensa de los intereses materiales y morales de Cataluña (Memorial de Greuges)». A: Monés i Pujol-Busquets, Jordi. La llengua a l’escola (1714-1939). Barcelona: Editorial Barcanova, 1984, document núm. 10, p. 272.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 14 02/03/15 11:51

15

oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aques-ta regió amb el Poder central.» 7

El gener de 1900, Josep Morgades havia demanat en la seva primera pastoral com a bisbe de Barcelona la predi-cació i l’ensenyament del catecisme en català: «Ja que amb una paciència a penes concebible sofrim fa tant de temps el jou d’ésser administrats, ensenyats i jutjats en castellà, la qual cosa ens perjudica greument, siguem exigents a és-ser instruïts en català en allò que mira al Cel.» 8 Eduardo Dato, ministre de Governació amb el govern conservador de Francisco Silvela, va expressar, en una interpel·lació al Senat amb motiu de la pastoral del bisbe, la necessitat de fer una «constante propaganda encaminada a extender el conocimiento de la lengua oficial», per evitar «que en las escuelas del Estado se enseñe otro idioma que el español, no permitiendo textos escritos en ningún dialecto, como libros de enseñanza, y adoptándose por las autoridades las medidas que se han adoptado al efecto, y que aplicará este Gobierno como las han aplicado todos los anteriores Gobi-ernos de España». 9

El novembre de 1902, Alfons XIII va signar un Reial de-cret que obligava a ensenyar la doctrina cristiana en caste-llà a instàncies del comte de Romanones, ministre d’Ins-trucció Pública i Belles Arts durant el mandat del liberal Práxedes Mateo Sagasta. El decret anunciava sancions greus per als mestres que no l’apliquessin, «con amonestación por

7. Termes, Josep; Colomines, Agustí. Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del ca-talanisme. Barcelona: Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 153.8. Monés i Pujol-Busquets (1984), p. 118.9. Ferrer i Gironès, Francesc. Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la his-tòria. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 185.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 15 02/03/15 11:51

16

parte del Inspector provincial de primera enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo; y si reinci-diesen, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial». 10 Un mes després, una Reial ordre va precisar que els mestres podien usar una llen-gua que no fos l’oficial si era per ensenyar el castellà a nens que encara no el parlaven.

Romanones va explicar que l’aprovació del decret era de-guda a la denúncia dels inspectors d’Instrucció Pública de Catalunya, que en les seves visites a escoles catalanes havien advertit que en la majoria de casos els nens i nenes no ente-nien una sola paraula de castellà, ja que «con el pretexto de explicar la doctrina cristiana en catalán, no solamente ex-plicaban la doctrina cristiana, sino todas las demás materias que constituían la enseñanza».

«¿Se puede consentir que en las escuelas de España se en-señe un idioma o dialecto que no sea el español?», qües-tionava el ministre. El català havia de quedar restringit a l’àmbit privat: «En el seno de las familias, en el hogar do-méstico, pueden hablarse todos los idiomas o dialectos que se quiera; en la escuela del Estado, sostenida y vigilada por la acción del Estado, no se puede enseñar más que en el idioma nacional.» La finalitat del decret era evitar que «la lengua oficial, que es la castellana», caigués «en desuso» a les províncies catalanes.

Tanmateix, el ministre responia així als qui l’acusaven de perseguir el català amb la imposició del decret: «A mí me importa que conste que yo no me he propuesto con este decreto, como SS. SS. intencionadamente quieren hacerlo creer, que caiga en desuso, ni combatir siquiera el idioma

10. Benet (1995), p. 31.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 16 02/03/15 11:51

17

catalán. [...] A SS. SS. les venía bien, les hacía, como vul-garmente se dice, el juego, que el decreto apareciera como neroniano; que arrancara de la intimidad del hogar el dia-lecto del país, y que persiguiera a los que hablasen en ca-talán, para personalizar en este decreto, o en el Ministro que lo ha dictado, todos los odios». 11

El desembre de 1902, els presidents de les principals corporacions econòmiques i culturals de Barcelona van di-fondre un missatge en protesta contra el decret de Roma-nones i a favor de l’ús oficial del català que van presentar al monarca Alfons XIII. Redactat pel poeta Joan Maragall, el missatge denunciava la situació de domini lingüístic del castellà en els àmbits oficials a Catalunya i exigia la deroga-ció del decret.

Ramón Menéndez Pidal, catedràtic de filologia romànica de la Universitat Central de Madrid, va respondre des de les pàgines d’El Imparcial, el rotatiu propietat de la família Ortega y Gasset, al missatge en defensa del català amb un article titulat «Cataluña bilingüe», 12 en el qual instava l’Es-tat a garantir i estendre la presència de la llengua castellana «con previsiones atinadas y con la lentitud perseverante de la administración inteligente y de la instrucción pública». Menéndez Pidal referia que «es deber de los gobernantes el mantenerla y afirmarla; ya que tan firme arraigo tiene». El missatge dels presidents de les corporacions, assenyalava Menéndez Pidal, «procura hacer resaltar lo exótico que es el

11. «Enseñanza de la doctrina cristiana en las escuelas de instrucción primaria», Dia-rio de las Sesiones de Cortes (24 novembre 1902), núm. 55, p. 1.403. A: Cortázar, Gui-llermo (dir.). Conde de Romanones. Discursos parlamentarios. Madrid: Departamento de Publicaciones de la Dirección de Estudios y Documentación de la Secretaría Gene-ral. Congreso de los Diputados, 1997, p. 254.12. Ferrer i Gironès (2000), p. 191.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 17 02/03/15 11:51

18

español en Cataluña, [...] como si su contacto y compene-tración no tuvieran razón alguna de ser, sino la imposición administrativa, que califica de agravio».

L’article va desencadenar una concatenació de reaccions per part de filòlegs i crítics literaris catalans i dels principals diaris de Barcelona. 13 Entre les veus crítiques, hi havia la d’Antoni M. Alcover, que hi va respondre amb unes refle-xions sobre «Qüestions de llengua i literatura catalana»: «Lo que malaveja fer ressaltar el missatge és que Catalunya té una llengua pròpia i que és aquesta que parla i no la cas-tellana, la qual no entenen generalment els catalans, i que el decret sobre l’ensenyança del catecisme en les escoles es un agravi a Catalunya. Això diu en resum el missatge, i diu la pura veritat.» 14

Alcover recordava que «tan nacional és la llengua cata-lana, i la basca, i la galaica, com la castellana», i que, per aquest motiu, «la imposició del castellà com a llengua ofi-cial és una injustícia, una tirania, la violació del nostre dret, i per lo mateix un agravi, per quant és un perjudici, una ofensa an el dret de totes aquelles regions que no tenen per llengua pròpia la castellana». 15 I es preguntava: «per conser-var-se l’Espanya, per mantenir-se la unidat espanyola, ¿és necessària, és indispensable, és imprescindible la llengua ofi-cial única?».

Director de la Real Academia Española (RAE) en els pe-

13. Miralles, Enrique. «Cataluña bilingüe: una polémica desatada por/contra Menén-dez Pidal (1902-1903)». A: 1898: Entre la crisi d’identitat i la modernització. Actes del Congrés Internacional, celebrat a Barcelona el 20-24 d’abril de 1990. Barcelona: Publi-cacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, volum I, p. 183-194.14. Alcover, Antoni M. «Questions de llengua y literatura catalana». Bolletí del Dic-cionari de la Llengua Catalana, núm. 15 (1903). Ciutat de Mallorca: Estampa de N’Amen gual y Muntaner, p. 211.15. Alcover (1903), p. 229.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 18 02/03/15 11:51

19

ríodes 1925-1939 i 1947-1968, Menéndez Pidal considera-va que el català no calia estudiar-lo a l’escola, sinó a la uni-versitat: «El Estado, lejos de buscar la muerte del catalán, debe promover su estudio, aunque no el estudio empírico y elemental de la escuela, que es innecesario y no se puede sumar con el preciso de la lengua nacional, sino el estudio más profundo y científico en la Universidad.»

«Innecessari» i «ben poca cosa»: «Los catalanistas más en-simismados pueden perfectamente conservar las cualida-des superiores que les envanecen, sin dejar de ser bilingües; y así podrán fraguarse un ideal que cuadrará mejor con la noble manía de superioridad intelectual que les domina, proponiéndose, no ya hablar sólo catalán, que es bien poca cosa, sino, hablando catalán y español, conquistar noble-mente con su talento y esfuerzo la parte que les debe cor-responder en la dirección de toda España, en bien de todos y sin exclusivismos caseros».

L’any 1915, amb motiu d’un incident provocat per la presència de documents redactats en llengua catalana en un tràmit judicial, el senador per Valladolid Antonio Royo Vi-llanova va denunciar al Senat l’ús preferent del català en la redacció dels expedients administratius de caràcter oficial de la Diputació de Barcelona i va plantejar una pregunta al govern sobre l’ús del català a la Mancomunitat de Cata-lunya. Durant la sessió del 22 de novembre, la primera de tres sessions consecutives, Royo posava en coneixement del ministre de Governació aquesta pràctica: «¿Conoce S. S. la práctica seguida en la Diputación provincial de Barcelona, práctica que por lo continuada ha llegado a convertirse en corruptela, de redactar los expedientes administrativos en idioma catalán? [...] He asistido a sesiones de aquella Di-putación, y he oído expresarse a sus diputados en catalán,

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 19 02/03/15 11:51

20

pero nunca creí que aquello tuviera otro alcance que el de un modo familiar de expresión. Los hechos han venido a demostrar, sin embargo, que esta práctica encierra extraor-dinaria gravedad.» 16

El que estava en discussió aquells dies al Senat, segons Royo, no era «el pleito de la lengua de Cataluña, sino el problema de la unidad espiritual de España»: «No se tra-ta, como se pretende hacer creer, de que prohibamos el ca-talán», sinó que «los catalanistas odiáis el castellano y que-réis desespañolizar y descastellanizar Cataluña, y todas las escuelas que allí se fundan van encaminadas a desterrar el castellano». 17

De la llengua catalana, el senador ja n’havia parlat en les seves impressions personals d’un viatge a Barcelona, que va publicar l’any 1908. Justament, en el capítol quinzè del lli-bre, Royo presentava la llengua com l’aspecte més greu del «problema catalán». La llengua era la «fuente más honda de antagonismo, de separación, de latente hostilidad entre los que viven en Barcelona». 18 Royo acabava dient-hi: «Porque los catalanes se cuidan más de denigrar el castellano que de ensalzar el catalán», 19 i «el catalán se expresa siempre en su idioma sólo por molestarnos». 20

Des del Senat, Royo va reclamar als catalans uns mínims d’«afecto espiritual» envers Espanya: «Se trata de un caso de verdadera demencia colectiva, y los enemigos de Cataluña

16. «Senado». La Vanguardia [Barcelona] (23 novembre 1915).17. «Senado». La Vanguardia [Barcelona] (24 novembre 1915).18. Royo Villanova, Antonio. El problema catalán (impresiones de un viaje a Barce-lona). Madrid: Imprenta Castellana. Librería general de Victoriano Suárez, 1908, p. 155.19. Royo Villanova (1908), p. 161.20. Royo Villanova (1908), p. 156.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 20 02/03/15 11:51

21

sois vosotros, que queréis abrir un abismo espiritual con las demás regiones de España, cosa que no lo conseguiréis, porque Cataluña es española de corazón.» El problema era la consideració de Catalunya com a nació: «Aquí no hay más que una obcecación. No os llamaré fanáticos, y sólo diré que sois espíritus preocupados, y que mientras no ar-ranquéis la creencia de que Cataluña es una nación, no nos podremos entender.» 21 «No hay más nación que España», 22 deia, i Catalunya havia d’integrar-se a la «vida nacional es-pañola».

Les paraules de Royo al Senat van provocar una campa-nya de protesta a Catalunya, que l’1 de gener de 1916 va culminar amb la celebració de la tradicional Diada de la Llengua Catalana del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). El 4 de desem-bre de 1915, el CADCI va organitzar una assemblea en què es va aprovar la creació d’una comissió encarregada de la defensa i nacionalització de la llengua catalana, i que va demanar la implicació dels parlamentaris catalans per aconseguir: «1. Que a les escoles públiques de Catalunya sigui obligatori ensenyar els deixebles en l’idioma català. 2. Que a les Universitats, Instituts i Escoles Normals de terra catalana s’estableixin càtedres, també obligatòries, de Llengua i Literatura Catalanes. 3. Que per a exercir qualsevol càrrec públic a Catalunya, sigui també obligat conèixer perfectament la llengua catalana parlada i escri-ta. 4. Que sigui respectat i reconegut oficialment el dret dels catalans a usar el propi idioma en tots els actes de llur

21. «Senado». La Vanguardia [Barcelona] (24 novembre 1915).22. «Senado». La Vanguardia [Barcelona] (25 novembre 1915).

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 21 02/03/15 11:51

22

vida pública i privada.» 23 Aquell constituïa un autèntic programa de normalització lingüística en l’àmbit institu-cional públic. 24

L’assemblea va expressar el seu desig que totes les corpo-racions públiques catalanes, i molt especialment l’Ajunta-ment de Barcelona, se sumessin a la iniciativa. I així ho va fer l’Ajuntament, que el febrer de 1916 va aprovar una re-solució en què proclamava «la seva més ferma i afectuosa adhesió» al català i el seu compromís de «seguir honrant la Llengua Catalana i usant-la en la vida municipal». 25

Les manifestacions en defensa del català van fer reac-cionar aviat la Real Academia Española (RAE), que el ge-ner de 1916, a través del seu president, Antonio Maura, va fer arribar un missatge al ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Maura va dir que hi havia centres oficials on es prescindia del castellà, que no s’exigia la traducció dels do-cuments que es presentaven escrits «en el dialecto de la re-gión o provincia», que els acords de les seves corpora cions i els bans de les autoritats locals es redactaven també així, «y hasta acontece que en gran número de escuelas está pros-crito el idioma nacional o se enseña como si fuese lengua extranjera».

La RAE exigia al ministre que ordenés, «sin contempla-ción ni disculpa de ningún género», a tots i cadascun dels encarregats de la direcció i ensenyament de l’idioma (rec-

23. «Per la Llengua Catalana». La Nació (11 desembre 1915), any 1, núm. 24, p. 7, citat per Ginebra i Serrabou, Jordi. Llengua i política en el pensament d’Antoni Rovira i Virgili. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 240.24. Balcells, Albert; Pujol, Enric; Sabater, Jordi. La Mancomunitat de Catalunya i l’au-tonomia. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i Edicions Proa, 1996, p. 84.25. Grau, Josep. La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 268.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 22 02/03/15 11:51

23

tors i degans de les universitats, directors d’instituts, direc-tors d’escoles superiors, d’escoles normals i col·legis; ins-pectors d’Ensenyament i mestres d’escoles públiques) que vigilessin i fessin complir escrupolosament els preceptes le-gals establerts, com a únic mitjà per «fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano», «más ahora que parece ponerse en duda la supremacía y predo-minio del idioma que hablan en España la inmensa mayo-ría». Tot això, a fi d’evitar que «tal despojo no se realice, ni aun en parte, substituyendo o suplantando nuestra her-mosa lengua con idiomas o dialectos que se hablan en la intimidad del hogar o en las relaciones individuales y que toman forma artística en literaturas regionales». 26

El Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya va respondre a la campanya de la RAE amb un missatge del 22 de març de 1916 en defensa dels drets de la llengua: «Elevem a les Corts i al Govern la petició que sigui pro-clamada l’oficialitat de la llengua catalana en tota la vida interior de Catalunya, única manera que quedi garantit el ple respecte al dret dels ciutadans catalans en quant a l’ús de llur idioma es refereix.» 27

La reivindicació de l’oficialitat del català va tenir un al-tre moment clau el mateix 1916. Un cop es va constituir el govern Romanones, sorgit de les eleccions del 9 d’abril, es va procedir a discutir la contestació al discurs de la Corona. El debat va arrencar el 7 de juny, amb la discussió d’una es-mena presentada per Francesc Cambó en representació de

26. Peñarrubia, Isabel. Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923). Barcelona: Consell Insular de Mallorca, Publicacions de l’Aba-dia de Montserrat, 1991, p. 672.27. «Missatge del Consell Permanent en defensa de la llengua catalana». Barcelona: Imp. Casa de la Caritat, 1916, p. 9.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 23 02/03/15 11:51

24

la minoria regionalista, que demanava que es concedís més autonomia política a Catalunya, el reconeixement de l’ofi-cialitat de la llengua catalana per a la vida interior de Cata-lunya, i, en el supòsit que no fos declarada oficial, almenys la cooficialitat del català i del castellà.

L’esmena de Cambó, i una posterior proposició inciden-tal regionalista sobre el lliure ús del català en la vida inte-rior de Catalunya, van ser fortament criticades per part de representants de la política espanyola com el diputat del Partit Republicà Radical Hermenegildo Giner de los Ríos; el president del Consell de Ministres, el comte de Romano-nes; el diputat del Partit Liberal Eduardo Ortega y Gasset, i el líder del Partit Reformista, Melquíades Álvarez.

La petició catalanista es produïa l’any que es commemo-rava a tot Espanya el tercer centenari de la mort de Miguel de Cervantes. El 9 de juny de 1916, Giner de los Ríos va expressar el rebuig de la minoria republicana radical a l’es-mena regionalista a favor del reconeixement de l’oficiali-tat del català que havia presentat Cambó: «Pero pensad un poco. ¿Qué límites se os ponen en el momento actual? En eso sois injustos. Yo tomo el punto de vista que me com-pete en este asunto, que es el de la lengua, el del idioma, y en estos momentos en que el mundo iba a glorificar a Cervantes, y son 85 millones de hombres los que hablan el castellano, en ese momento mismo se os ocurre pedir la oficialidad del lenguaje catalán [...] en este instante en que se celebra la Fiesta del Habla castellana en los 20 Estados diferentes que emplean la hermosa lengua de Castilla, os le-vantáis para decir: “No; esa lengua no debe ser la nuestra.” ¡Y cómo lo hacéis!...».

Giner de los Ríos estava en contra de l’oficialitat i la cooficialitat de la llengua catalana: «No hay más que una

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 24 02/03/15 11:51

25

lengua oficial, como no hay más que un escudo, como no hay más que una Nación, como no hay más que una bandera.» El diputat insistia que «para la Historia no hay más que una lengua, para la Historia no hay más que la lengua castellana, que no es de Castilla, que es de España en tera».

Per Giner de los Ríos, no hi havia res d’ofensiu en el fet d’impedir a una regió l’ensenyament en la llengua pròpia: «No hay en Europa escuelas, más que las de párvulos, en donde se utilice la lengua regional. Saliendo de las escue-las de párvulos en el primer año, todavía se usa la lengua de la región, pero pasado el primer año, en todas las es-cuelas de enseñanza superior y en los establecimientos de segunda enseñanza, de cualquier orden que sea, no se usa más lengua que la lengua nacional. ¿Hay una ofensa en esto, Sres. Diputados, para la lengua regional? ¿Hay algo que perturbe las conciencias y las familias? ¿Hay algo que pueda ser molesto para una nación, para una región, en que no pueda hablar en su propia lengua cuando se da una enseñanza?»

Giner de los Ríos desqualificava així les pretensions ca-talanistes de la minoria regionalista: «Pero todavía se queja el Sr. Cambó de una manera manifiestamente injusta. [...] en todos los Centros de enseñanza que están bajo la férula de la Diputación, en todos ellos, ésta quiere que se hable en catalán. Eso es lo que no podemos querer los que pensamos como piensa mi partido.» 28

Per la seva banda, el 12 de juny de 1916, Romanones, com a president del Consell de Ministres, assegurava: «Yo

28. Diario de las Sesiones de Cortes. Congreso de los Diputados (9 juny 1916), núm. 24, p. 485-488.

Un conflicte de llengues Tripa OK.indd 25 02/03/15 11:51