Un Divendres de La Solís

7/24/2019 Un Divendres de La Sols

1/8

NARCS OLLER RURALS I URBANES. UN DIVENDRES DE LA SOLS

UN DIVENDRES DE LA SOLS

Els qui no creieu en la utilitat de les visites de pur passatemps a que es dediquen amb tanta assidutat els homesd'altres pasos, escolteu el meu amic Muret, que, refinat gourmetdels plaers ms exquisits de la vida, ha arribat atrobar que no n'hi ha pas cap de comparable amb el que ofereixen aqueixos salonsque obren aqu les senyores de

sa casa cada dilluns, dimarts o divendres, si un sap assistir-hi amb esperit rialler i com a mer espectador de teatrebarat.

Ferm en aquesta convicci, un dia que a la penya tothom se li'n reia, ens va demanar perms per a posar-nos unexemple demostratiu de la seva tesi. Eles ms enraonadors, que es van veure amenaats d'estar mitja hora sense

badar boca, pretextant excuses van retirar-se; per els ms indolents i els tastaolletes, estenent-nos ben b en elsbalancins, vam dir-li:

Vinga, Muret, vinga.

I en Muret, eixugant-se el bigoti i refrescant-se els llavis amb tres o quatre llengotades de gatet, comen aix:

Diguem-ne un divendres de la Sols. Hi vaig concrrer poc desprs d'haver conegut mare i filla en un viatge.Prescindeixo del pare, perqu. a cpia de veure'l sempre tan encaparrat i sorrut, vaig comenar a prescindir-ne ja

en el viatge, i perqu, adems,jo ni s si ell sabia que la seva dona rebs els divendres. Jo anava, doncs, nicamenta veure donya Olmpia i la Berteta, amb qui havia simpatitzat per... En fi, anem al cas. Devien ser les cinc de latarda. quan el criat va introduir-me a la sala. Aquesta era bastant gran i estava a mitja llum. Jo entrava tanenlluernat que quasi no veia on posava els peus, ni, en els primers moments, vaig arribar a conixer sin la Berteta,nica persona tamb que em va allargar la m. Tot eren dones, i en aquella ocasi totes estaven dretes al voltantd'una de molt elegant i molt guapa que es despedia repartint encaixades i petonets rebuts amb marcadacomplacncia, sobretot per les Sols. Per fi , aquestes van sortir amb ella, el criat va donar fora al gas de l'aranya,i, ja amb bona claror, vaig poder anar saludant les senyores que all quedaven i que s'havien tornat a asseure moltcallades. Primer la Camilla Borrs, una de menuda menuda, amb cara de mostela, que, aclofada com estava dinsde la butaca de m dreta , ni hauria pas arribat a descobrir si no s pel rastre de la seva veu parda i la lluentor delsquevedos, que li llampegaven a cada un dels moviments sobtats de nerviosa que la caracteritzen. Vaig, desprs,

saludar la que feia ms tossa (per no dir nosa) de totes: donya Tecla Gomis. una tarragonina fenomenal queocupava mig sof, tota envestigada de sedes xiscloses, tota carregada de pedreria i respirant satisfacci, encara queamb la pena amb qu poden respirar-ne les grosses tan agarrotades de cotilla com anava aquella malaurada. Vaiginclinar-me lleument davant d'una desconeguda, que va resultar ser la viuda Molins, una bona mossa, esvelta,rossa com una septentrional, que vestia amb molt chic i es mantenia erta com un lliri al costat de la feixuga peniatarragonina ; i vaig fer encara una reverncia ms freda a la parella que quedava, mare i filla Rods: la mare unamorena pansida, malcarada i bigotuda; la noia, l'Assumpteta, una cursilina de figura desgalitxada. d'edatindefinible i d'aires bastant descompassats.

Un pic jo assegut, van esclatar quatre o cinc exclamacions ocioses sobre la calor imprpia del temps, i, al punten que l'Assumpteta Rods va aixecar-se per badar una mica ms un dels balcons, van tornar les Sols i varependre's la conversa.

Donya Olmpia, la senyora de la casa, acomodant-se entre la diminuta Camilla i aquell monument tarragon, ambun apressament tot afectus i agraciat, desprs d'haver-me saludat i presentat a les desconegudes, va voler excusar-se amb tots d' haver-nos deixat sols, ella i sa filla.

s la primera visita va dir-nos que fa aqueixa bona amiga meva al treure's el dol. Era del cas correspondre ala seva distinci: no s veritat?

No faltava ms!

Pobra Pilar! va fer, en to d'assentiment, donya Tecla Gomis, movent amb gran solemnitat i feixuc comps elseu vano de mareperla a un pam de la cara, per impedir-li major proximitat l'abultament enorme del seu pit.

s viuda, aquella senyora? va preguntar la Camilla, donant al qualificatiu pobra !'nica interpretaci que vacreure encertada referint-se a una dona guapa, alegre i elegant.

Ai ai! que no la coneix, Camil la? ... I jo no les he presentades! Ai . que distreta que sc, Mare de Du!

S, que la coneix, Camilla, s! van exclamar tres o quatre veus alhora.


2/8


s una ricatxa: la viuda Gell. Al menos n'ha d'haver sentit parlar.

Oh! parlar s! ja ho crec! Per no havia tingut ocasi de ...

I vost, Muret? Vost s que la coneixia: no s veritat? va preguntar-me l'Olmpia.

Tampoc, senyora.

Tampoc? Doncs miri que s una viudaben mona! Molt bufona, molt! Qualsevol la pendr per germana dels seus fills va afegir la senyora Gomis, venta que venta.

No ho nego. Per a mi em passa el mateix que a la senyora vaig dir jo referint-me a aquella mostela deCamilla, que tombava el cap d'ac dall com una figureta d'organillo :no havia tingut ocasi de conixer-la; isc tan distret i poc fisonomista, que, francament, si ara torns a veure-la, tampoc no la coneixeria.

Oooh! quina heretgia! - va exclamar, escandalitzada, tota la concurrncia.

Dispensi , Muret: aix no pot ser va saltar la Berta com fingint una justssima protesta d'inferioritat. Lasenyora Gell no s'olvida aix com aix: s guapssima!

Du em guardar de negar-ho, Berta. Per si a penes l' he vista!

Tant com guapssimava cuitar a objectar lAssumpteta Rods , no ho trobo.

Noia!... - va rondinar sa mare reptant-la.

Guapa en el sentit d' hermosa, no va contestar la mateixssima senyora de la casa ; per bonica? bufona? ...Ai! jo la trobo rebufona! ho tinc de dir.

Ah! monssima, s! va afirmar la Camilla.

Remonssima! van fer dues o tres ms.

En primer lloc, aquella figura tan ben entallada, tan proporcionada; aquella cintura, ai!, que ning no diria quehagus tingut fills! va exclamar amb cert accent d'enveja la senyora Gomis, tancant el vano i fent amb ell com sidibuixs en l'aire els contorns que intentava descriure de paraula.

Per potser li falta... (qu li dir jo?)... untravs de dit d'estatura va replicar la noia Rods.

Per ... filla! va repetir sa mare, com si li estirs la brida.

Aqu els parers van dividir-se. Les unes la trobaven a mida; d'altres, potser un xic massa alta; la Berta opinava coml'Assumpteta; per totes convenien que, lluny de poder-se-li dir petita. ni tan sols era d'aquella mida que, per unaconvenci tota galant, se'n diu regular. Amb un poc ms de cars, fins se la podia qualificar de real mossa.

I aquella cabellera! va exclamar, extasiant-se, la senyora Sols. s una hermosura, filles! ... s unahermosura,poder-se fer el monyocom ella se'l fa!

Es pentina sola? va preguntar la mam Rods, a punt de plorar d'enveja pensant en les doloroses estirades queella havia de sofrir diriament quan la pentinadora li subjectava les ruques curtssimes que amb prou penesvegetaven encara al voltant. de les seves orelles de cera rncia.

Sola, filla, sola! I lo lleuger que li queda, el pentinat! Si vost l'hi toqus, veuria que se li pot masegar i remoure

com un solideu.

Donya Tecla va esclafir a riure escandalosament.

Com un solideu? ... Ai, quina ocurrncia! I que m'ha fet riure! Quin acudit!

Vull dir que res no l'escabella va afegir la pobra Olmpia, mig sufocada.- S, s, s, s! Per ... ai, quinacudit!... Cla, cla, cla, cla! ... s graciosa, aquesta Olmpial Mirin qu se li ha anat a acudir! va recalcar.estpidament, aquella tranquilassa.

El que trobo va objectar seriosament la rossa viudaMolins, que fins aleshores havia callat s que potser ...potser els t massa negres, els cabells.

Oh! com els de vost. Paulina, s difcil de...

No, no, no! no ho dic pas precisament perqu els tingui negres, que els cabells negres m'agraden molt va cuitara protestar la rossa: ho dic pel contrast que li fan amb el cutis.

Ai, filla! el cutis el t preciosssim.


3/8


Finssim!

Oh! delicat!

Ai! s el que ms li envejo!

I tot el concili es va llanar a cantar les excellncies de la frescor i finura d'aquell cutis amb una voluptuositat tansensual i espontnia, que us hauria deixat parats a tots. Si ha de ser-ne, d'atractvola, la bellesa femenina, quanencisa aix fins les mateixes dones!

S repetia la bellssima Molins amoixant-se instintivament una onda de les d'aquells cabells daurats queacabaven d'alabar-li, mentre s'avivava, amb misteriosa energia, la blavor de cel dels seus ulls d'Oflia : un cutisenvejable, finssim!...

Delicis! va recalcar la Camilla tot refregant-se dins la butaca com si es sents frisances de voluptuositat al'esquena.

Massa va dir encara la Molins . D'aix em queixo: que em sembla massa pur, massa blanc, massa... (com hodir, jo?)... que fa massa contrast amb la negror de la cabellera, amb aquells ulls tan negres, amb aquelles celles i

pestanyes negrssimes.

Aaah!-van cridar a una les Rods i la Camil la desitjant castigar el que elles creien presumpci d'aquella rossa;

aqu est el mrit!

I s clar! va afegir l'atrevida de l'Assumpteta cercant amb la mirada el meu assentiment. Del tot rosses o deltot morenes n'hi ha moltes: la gracia s trobar una raresa com la d'aquella senyora: una blanca amb cabells i ullsnegres. Aix s, que s una flor estranya! no s veritat? - I com jo em concrets, per educaci, a no fer sin una

rialleta ambigua, Aix no s dir ni s ni no, Muret va persistir encara, la noia, amb tota intenci.

I la Camilla va ajudar-la amb un Ai , que no es vol comprometre! tan malicis, que la Berta, la Molins i jomateix ens vrem enrojolar tots per la part d'al lusi que a cada u pertocava.

Llavors vaig excusar-me dient que amb aquella claror jo no havia vist prou b la persona a qui es referien.

s que ara ja no es parla de donya Pilar va advertir la senyora Gomis , sin de tipus en general. El que

desitgem saber s quins tipus li agraden ms, a vost: les morenes? les rosses? o b aquesta flor estranya de cabellsnegres i cutis blanc?

No sc exclusivista, senyora.

Le gustantodas en generalva fer aquella mostela de Camilla, somrient, i ara ja amb intenci de salvar-me.

Pero hay gorditas que le gustan ms va afegir l'Assumpteta portant sa indiscreci a un extrem que va feresclafir el riure a tothom menos a la Berta i a mi.

En Muret s massa fi per a mostrar preferncies on hi ha tantes senyoretes i senyores guapes: no s veritat? va apressar-se a esmenar la senyora de la casa.

Sens dubte, senyora vaig respondre, encorregut i tot com encara estava . Les diferncies sn tan tnues, que

per a descobrir-les em caldria unafinura de percepci superior a la que tinc.

I davant d'aquesta frase, que de tan artificiosa i falsa no permetia adob, van callar guapes i lletges, fins que lasenyora Sols va nuar el fil trencat, dient que, per a ella, les principals belleses de la dona sn en el cutis i en lafigura, que s el que ms triga a perdre's.

La pell no dir que no va objectar la immensa Gomis ; per el que s la figura ... Aqu en tenen l'exemple: jo,

de galtera, era un boixet.

La seva vena, l'esvelta viuda Molins, la ressegu dissimuladament de dalt a baix, i, quan encara les seves miradess'esplaiaven peltremendo repl d'aquell pit muntanyut, va portar la galanteria i la compassi fins a dir-li, encaraque un xic tmidament:

No s pas tan grossa, senyora.

Per l'Assumpteta Rods es va amagar la cara amb el vano i es va mossegar els llavis per ofegar la rialla, mirant ala Berta i a mi, que no s pas com vam saber mantenir-nos encara tan seriosos.


4/8


I no es cregui... va afegir donya Tecla Gomis, entrant per primera vegada, aquell dia, en el tema de la

sempiterna conversa que ja tenien apresa de me mria tots els amics no es cregui pas que sigui pel que jo menjo,perqu jo menjo molt poc .. molt poc! I no ser pas perqu a casa, grcies a Du, hi falti res... que, ja ver, tenimun bon cunyer i ens procurem dar bona vida, vaja! No li dir, all, precisament una vida de palcio, sap?; per, javer, sempre tenim o colomins, o perdius, o b un parell de pollastres, o b becada, o b faisan... (S, ja dic b:

faisan.)... Aix adems del bistec i del filet i d'algun plat de verdura o d'ous. Perqu d'ous i de verdura tamb enfem algun cop que altre, suprimint, per supuesto, mongetes, que a casa no en deixem entrar, com tampoc bacall;perqu al Gomis, sap?, ni a mi, certes menges no ens agraden. I encara, el Gomis, com que no esta desganat comjo, o no s per qu... (en fi, per rampells d 'home, que vost ja sap que els homes en tot sn molt rampelluts)...encara, alguna vegada que altra... (ara vegi quina mania!)... vol escudella de pags i hasta olla, que, s dar, la fem

bona, amb les quatre carns, la seva col, la seva patata, els seus cigrons... I doncs b: jo... miri, no menjo sindesfiletes de la carn de ploma (que mai no en falta, ja l'hi dic) i dos trossets aixins de bistec i de filet. Ara vegi quidiria que, menjant tan poc. m'havia de fer grossa aixins! Alguns en donen la culpa al carruatge, perqu, com que en

tenim, l'uso bastant; per ca! jo men ric: sap?

Les que l'escoltaven reien per dins que era un gust; per donya Camilla i la Sols seguien entusiasmant-se amb larevista de les faccions que recordaven de la Pilar Gell : aquells ullassos vellutats, aquella pinzelladeta fina de les

celles, els clotets deliciosos dels extrems dels llavis i el de la barbeta, aquella dentadura fresca i apretada com unamagrana, aquelles orelletes grassones i monssimes com el peuet, alt d'arcada, com les mans, d'extremadadistinci...

En fi, vamos,ja ho veu, Muret: s'hi t de fixar. Esta per merixer. s una viudetajove ... va dir-me la Rods,amb intenci manifesta d'apurar-me si, com ella i sa filla maliciaven, jo era pretendent de la Berteta.

Ah! s, s! va recalcar la impertinent de la seva filla.

Pobres viudes!va exclamar llavors, amb posat i accent melodramtics, la viuda Molins, que deixava dir a laGomis all dels pollastres i faisans sense escoltar-la.

Anem, anem, Paulina! no plori! va saltar la Senyora Sols; que, quan les viudes sn tan guapes, riques i jovescom vosts dues, ms que compassi poden inspirar enveja.

Ja ho crec! van exclamar a una i resoltament les tres casades restants (dhuc donya Tecla, qui, adonant-se queno l'escoltaven, havia parat en sec el seu carrau).

Es coneix que no s'hi troben! va objectar la Paulina balancejant el cap. I fent un sospir, enlairant la mirada al

cel i apretant-se al pit el vano obert, va afegir : El marit fa una gran falta! creguin-me!

Es comprn. Realment ha de ser aix.

No es pot negar. van gosar dir les casades en so de protesta ms o menos sincera.

Quan hi ha hagut estimaci6, realment, la separaci, la prdua del marit, ha de ser dolorosssima. Jo sempre hodic. I Du em conservi el meu, a qui estimo de deb, com cada una de vosts deu estimar el seu. Per...

Oh! s que jo estimava molt el meu, senyora! va cuitar a interrompre la viuda Molins. -Pobre Pepet!

Ai, s! pobra Paulina! va exclamar la Sols. Vost s que va ser una esposa exemplar

Ja ho crec: no suposo pas lo contrari, pobra de mi! Va afegir la Camilla. Per vull dir que...afortunadament... el temps tot ho mitiga.

Costa, senyora, costa!

Ho comprenc, s: comprenc que ha de costar; per, un cop consolada... filla! la llibertat que t una viuda...

Ah! aix s : aquesta, aquesta! van exclamar tumultuosament fins les noies.

Llibertat? va exclamar la viuda, com esgarrifada d'una heretgia.

I tal! va fer una.

Ja ho crec! una altra.Qui ho negar? la grossa .

L'nic estat en qu la dona en pot tenir.


5/8


El que deia una amiga meva: Si venguessin certificats de viuda,jo no em casava pas! va saltar l'Assumpteta.

Una rialla general, en la qual prengu part fins la viuda, de manera estrepitosa, va coronar l'acudit.

I sobretot... va afegir la senyora Rods perdent ja un xic la prudncia que el seu estat i la presncia de la seva

filla li imposaven i sobretot... que no tots els casos seran com el de vost. La prdua del marit doldr o no doldrsegons el seu comportament en vida, segons les condicions especials del matrimoni. Per la Pilar, per exemple... la

Pilar, que no es va casar, sin que la van casar amb un marit que li podia ser pare, que no li podia fer cap illusi;quan Du, encara sent ella jove, l'ha lliurada d'un marit aix, deixant-la rica i a sus anchas. ho ha de plorar? Noest millor ara que antes? Anem, no diguin!

Oh, aqu est la cosa! va contestar la viuda Molins amb una ingenutat sols explicable per la fora contagiosade la marxa que sa interlocutora havia imprs a la conversa.Aqu est la cosa: que vost s'equivoca quan creu queamb la mort del marit queden saldats tots els comptes. Si li ha deixat fills, vost sola els ha de pujar, educar icollocar. Lexistncia d'ells, que vost demanar a Du que li conservi, ser el primer obstacle que se li oposar aun segon casament. Qu en traur, doncs, de ser jove? Si li ha deixat bns, els hi ha d'agrair com si no li fossindeguts, com si fossin regalats; perqu sembla (no s per qu) que la dona de b, donant-ho tot a l' home... no t dreta la compensaci. Tant si els hi deixa lliures com en simple usdefruit, els tals bns sn el blanc de les mirades delscunyats i demsparentela del marit, i el grill que ms fortament lliga la viuda. Si compta i, per millorar els fills,es redueix a viure modestament, s una cobdiciosa, una avara, una mesquina, una mala mare, que sacrifica aquellsangelets; si gasta dins la mida que prudentment pot gastar, s una m foradada, una qualsevol que t el cap ple de

pardals i que, per agradar i pescar un altre home, sacrifica elpervenir deis fills. On s, doncs, aqueixa llibertat dequ parlen? on s? Ai! les coses, que diferents que sn, vistes de lluny o vistes de prop!

Tot t els seus inconvenients va exclamar una altra distretament, escapant, per un segon, de la fondapreocupaci en qu a totes havia sumit aquella trista pintura de la viudesa femenina.

Tot; per els d'estat de viuda sn molt ms grans del que generalment es pensa va afegir encara, bon xicrancorosa i trista, leloqent oradora.

Efectivament va confirmar la senyora Sols. Qui sent a vost sent a la Pilar. Totes sexclamaven de lo mateix.

Encara, la Pilar. t lapoio del seu pare va fer la Molins.

Qui? don Andreu Comes? Ai, filia meva! no es cuida de res. Es passa la vida a l'entresol del Crcol del Liceu,fumant i contemplant els bons pamets que per all desfilen, com si encara tingus vint anys.

Desprs, t el seu cunyat... va interposar la Rods amb tota mala intenci . Aquest l'hi cuidar b tot...

Se li cuida de la fbrica i de les propietats: s senyora -va respondre la Sols amb marcada serietat.

Qui vol dir? en Tomas Ribera? va fer la senyora Gomis. Ai! aquest s que far el que deia ara la senyoraMolins dels germans del marit! t una fama d'ambicis!... I, adems, que, segons diuen, la Julita, la seva dona, suna pua!...

Ja veuen, dones, la llibertat que li queda, tamb, a la pobra Pilar! va exclamar la Molins, per fi.

B, en el que es refereix a interessos, no dir pas lo contrari: una pobra dona s'ha de valer dels altres; per en lo

dems... (qu volen que els digui?)... a mi em sembla que la viuda queda molt ms deslligada per a fer i desfer,anar i venir, rebre i visitar... en una paraula, per a gosar de la vida al seu pler va dir la bigotuda Rods tornant a laseva.

Oh! i sobretot -va afegir-hi la moguda Camil la dirigint-se a la viuda Molins les que no tenen pares, ni fills, nicunyats, com vost.

Oh, ca! oh, ca! Precisament, la viuda, com ms sola, ms vigilada i ms esclava s. Jo? jo no sc duenya de darun pas, ni dins ni fora de casa, que no faci parlar les meves cunyades. Rebre un bon amic? rebre un sacerdot? Dume'n guard i Maria Santssima!... Anar al teatro sola? Que s cas!... Ui, aquelles llenges d'infern, el que dirien!...Quan vivia en Pepet (que Du tingui al cel) ning no es ficava amb mi; per ara, senyora, ara?... des del gos de la

portera a l'ltim ve del quint pis, tots sn sentinelles que em guarden. Ja estaria jo ben contenta de tenir pare ifills com t la Pilar! La sombra del pare, sobretot, empara molt. Ella ser ben duenya de rebre qui b li sembli;

que, el que s jo, ni amb prou feines el meu cos. I, al dir aix, la rbia li va entelar gaireb la veu.

B va objectar l'agegantada tarragonina aixecant-se ja per anar-se'n i rient amb la seva calma habitual : vost,en canvi, com que no t fills, es podr casar ms fcilment, dona . Tot sarregla, tot s'arregla, en aquest mn.


6/8


La viuda Molins va mossegar-se la llengua per no exclamar enrabiada: - I que no veu que perdria l'usdefruit? Per, sabent dissimular, va respondre tan sols amb una rialleta trista, i, aixecant-se tamb, es va retirar aix que va

perdre's de vista aquella geganta, a qui, segons ens va fer saber ella mateixa, el carruatge esperava a baix.

Llavors, aprofitant l'enrenou deis comiats, la Berteta i la seva amigueta Rods van desaparixer de la sala; i, altornar a entrar la senyora Sols, la Rods, plena de goig de poder parlar amb llibertat per absncia de les noies,

Olmpia, Olmpia va fer : que no ha sentit lo del cos? Ai, com se li ha escapat! l quina grcia que m'ha fet!

s que... veur, Camilla! va exclamar ingnuament la Sols; que no troba que ha de ser realment moltpesat, que una viuda honrada no pugui rebre ni tan sols un cos a casa seva sense que es murmuri d'ella?Francament! la gent mal pensada fa molt mal, s pesadssima!

No me'n parli, no me'n parli! I en aquest pas!... Ai! jo sempre ho dic: Barcelona s un poblet; aix no s unaciutat.

Per que no saben quin cos s, aquest de qui parla? va oposar la Montserrat Rods prescindint d'aquellescensures sense el menor escrpol de conscincia ni mirament d'educaci. Si s el seu fulano, ja de temps, demolt temps ha, d'abans de morir el marit, dones!

Bah, bah!, Montserrat! qu vol que li digui? Conec b la viuda Molins, jo s com es va portar durant la malaltia

del seu marit, i no ho crec, no ho crec, vaja! va respondre donya Olmpia amb accent de convicci. Dones no en dubti, Olmpia, no en dubti. Qui mal no fa, mal no pensa. Vost s molt bona, i...

Veur: el que jo s s que la senyora ms santa del mn est exposada a una calmnia. Dem diran de vost; i hohe de creure, jo? Un altre dia diran de mi: ho creur, vost?

Per, senyora, si aqu es tracta d'una cosa pblica, pblica! ,

Pblica? va fer la Camil la interessant-se vivament.

Qui ho ha vist? qui pot saber-ho? Com poden ser mai pbliques aquestes coses, tractant-se d'una senyora queviu sola i que porta el seu nom amb decoroper aquests carrers? va oposar la Sols, ja indignant- se a poc a poc.

Tot Barcelona ho sap, Olmpia: tot Barcelona.

Anem, Montserrat! jo visc a Barcelona, com vost mateixa, i no ho s. La Camil la, veu?, roda el cap: tamb sla primera vegada que ho sent a dir. Vost. Muret, sabia res d'aix?

Senyora, no s de qu em parlen.

Doncs no en dubtin va insistir la Rods afirmant amb el cap i somrient amb la fatutat dels que es donen perben enterats d'aquests secrets . Jo ho s per una vena de la mateixa escala.

I qui li garanteix, a vost. que la tal vena diu la veritat? va fer encara donya Olmpia.

La formalitat i la religiositat que la distingeixen. La conec de molts anys, i s que s incapa de llevar un falstestimoni a ning.

Per, ella, qu ha vist? vejam! va preguntar la Camilla. cada cop ms interessada.

Ella res va confessar la murmuradora-. Per el seu fill, que retira a altes hores, s'ha topat varies nits, a l'escala,amb el galant, que baixava de puntetes i disposava d'una clau per a eixir al carrer.

Ah!... ah!... Aix ja s sospits, Olmpia! aix ja s sospits! va exclamar la Camil la abandonant la posturaurbana per abocar-se, tota cargolada endavant, amb els colzes als genolls, i entre les dues mans el vano bentancadet i apretat. Conti, conti.

B jo ho voldria veure va interposar la Sols, que, tota arborada d'escndol, es ventava amb fort neguit. PobraPaulina!

Deixi's de pobra!exclam la Rods perdent ja el fre. Ben b que ella s'hi recrea, dona!

Montserrat, per Du!...

Ja veur: a mi m'han dit que amb aquest cos ja havien tingut relacions, per que, com que llavors no era sin unestudiant amb una posici molt modesta i no es podia presumir que arribs a fer-se el nom que s'ha fet de gran

advocat... la Paulina, que, perqu ja en tenia, devia voler ms quartets, al presentar-se en Molins, que era un granpartit, sap?, es va escoltar la seva mare i s'hi va casar sense estimar-lo.


7/8


Aix s l'excusa de totes les dones alegres va fer la Camil la acceptant ja de ple la murmuraci de la senyoraRods.

Confesso que, al contemplar la rpida creixena que anava fent la calmnia, jo em divertia d'all ms.

No, Camilla, no! -va dir la Sols seguint sa noble empresa; si res daix s veritat!

Filla, dic el que m'han dit. Doncs l'han enteradamalament, Montserrat. La Paulina era al collegi amb mi: desd'aleshores ens hem tractat sempre ms, i jo s que les relacions amb l'Hiplit Mestres...

Ah! el cos, s en Mestres, aquest advocat de qui ara es parla tant?

Ell mateix. Les relacions amb el seu cos no van passar de ser amoretes d'aquelles que tothom ha tingut,illusions de criatura: res ms.

Oh! de vegades aquestes arrelen ms fort que les altres, i ve dia que rebroten va objectar la Camilla, jaguanyada per la Rods.

Qu m'explicaran, a mi, si jo fins veia les cartes? Res, tonteries de jovenets. La Paulina va sortir del collegi,lHiplit sen va anar a Madrid, on va tenir relacions bastant formals amb una andalusa que se li va morir, i laPaulina. sense ja ni pensar en el cosinet ni mirar si era ric o pobre, es va enamorar... (entenguin-ho b, perqu joera la seva confident)... es va enamorar d'en Molins i es va casar amb ell sense necessitat de la ms petita presside donya Paula. Que en Molins, en aquellesfetxes, era ms bon partit, s veritat; que donya Paula veia amb molt

bons ulls el casament, tamb; per, que en aquest presids l'inters, no. I, un cop casada, qui em negar que laPaulina es va portar com la millor de les esposes? Ning, ning no en pot dir ni aix va recalcar lOlmpia Solsamb nerviositat.

s cert: davant del mn, s senyora, s'hi va portar molt b va concedir la Rods. Per escolti les Molins, i lidiran que el difunt ja va morir apenat, sospitant alguna cosa.

Anem, Montserrat! per Du, calli! Aix sn calmnies de les cunyades. Basta pensar que, si aquell bon senyorhagus tingut les sospites que diuen, a la seva m esta va, primer, treure's l'Hiplit de casa: ben al revs; daix, esva portar sempre amb ell com a gran amic; i, desprs, castigar la Paulina no deixant-li res: la va deixar hereva.Dones digui, vaja, digui.

Dispensi: l'hereu ser el nen de laMercedes: la Paulina no t sin l'usdefruit. I... (escolti b, que aix du cua)...sols per mentre no es torni a casar. Aaah! veu?

B, qu li dir, jo, si ara vost est empenyada a treure conseqncies estrafolries de tot lo ms natural delmn? Fresques estarem, que aquest usdefruit fos com un estigma d'adulteri per a totes les pobres viudes que eltenen! Si la prohibici de disfrutar dels bns del difunt amb un segon marit s ms vella i general que l'anar a

peu! No s veritat, Muret? Aix, al menos, ho diu el meu marit.

Efectivament va manifestar la Camil la . Aix s, senyora Rods, que no em diria pas res contra la viudaMolins: no em diu sin que el difunt era ben b de la mateixa fusta que els altres homes. Perqu reparin (i no senenfadi, vost, Muret, que ens escolta): estan, tots els homes, tan engrets del domini que la llei els concedeixsobre la pobra dona, que ni en testament se'n volen desfer.

Dispensi, Camilla: em sembla que en aquest cas no es tracta del domini moral o social que vost suposa i que jono s veure, sin del domini real, i ben legtim, que l'home t sobre els seus bns vaig contestar jo per solidaritatde sexe.

Oh! no senyor, no va replicar la Camilla -: s que, disposant aix, disposen de la dona, li coarten la voluntat,tracten de perpetuar la seva jurada fidelitat fins ms enll del que Du ha volgut... I aix. diguin el que vulguin, simmoral.

Un dispotisme, s senyora va fer la Rods secament.

Un despotisme que moltes vegades obliga la dona ms santa a fer disbarats : veli aqu.

Jo, preferint divertir-me en silenci a discutir, les deixava cantar que era un gust.

No: una senyora ben judiciosa no far, per aix, cap disbarat va assentar la Sols sentenciosament.

Ja veur: el cor, qui el govern? va preguntar la Camilla trobant l'objecci que li va semblar ms forta.

El seny va respondre resoltament l'Olmpia.


8/8


Per s que jo pregunto: en virtut de quina llei humana ni divina es pot privar a la viuda de tornar a enamorar-se, i, si s'enamora, de tomar-se a casar? vejam. No ha recobrat la llibertat per voluntat de Du?

Aix dic jo hi va afegir la Montserrat.

Jo no veig que ning la privi de res: que es casi -va fer bonament la senyora Sols.

Ah, s! van exclamar, ingnuament, les seves dues contendents; i aleshores perdr lusdefruit!

Justament. Per llavors tindr, en compensaci, lo que ella mateixa ha preferit.

Aquesta conclusi, tan racional, va escandalitzar les dues adversries i em va fer riure de bona gana a mi, queadmirava feia estona la serenitat de judici i puresa de cor de l'Olmpia Sols.

La Camilla i la senyora Rods, no obstant, ben lluny de rendir-se de cap manera. Per a elles, des del moment queun matrimoni forma casa a part, creant per a la dona nous usos i costums, no hauria d'estar a les mans del marit eldret de desposseir la viuda dels bns que li sn necessaris per a sostenir la posici a que ell va acostumar-la. Si hiha fills, l'amor de mare bastar perqu ella no els malversi ni els deixi a ning ms; la cobdcia dels fills far quemillor la respectin i contemplin. Si no hi ha fills, per qu all que era ben b del marit ha d'anar, tard o aviat, a lacasa de que ja ell s'havia desprs, en lloc de deixar-ho a lliure disposici de la qui ha compartit amb ell lexistnciai li ha clos amorosament els ulls a l'hora de la mort? Per que deia, doncs, que era l'escollida del seu cor? Quina

prova en dna, desposseint-la o deixant-la amb una possessi condicional? L'amor, el ver amor, va fins al sacrificims extrem: quin sacrifici s'exigeix al marit que ha de morir sense fills, obligant-lo a fer a la viuda herevaincondicional? Quin mal li far, ja, a l'home mort, l'estrany que la viuda es fiqui honestament a casa? En llocd'una, seran dues les persones que li deuran agrament i estaran moralment obligades a respectar la seva memria.Per qu imposar, doncs, condicions pstumes que l'han de fer odiar de qui ms l'hauria adorat sempre? Ja abansho havien dit: La viuda pot enamorar-se: si, per no tenir fortuna l'home que li ha robat el cor, ella ha desacrificar els seus costums i necessitats, que ha de succeir? No tothom tindr el seny ni el despreniment que la senyora Sols reclama. L'egoisme del benestar, ms fort en molts casos que !'amor mateix, triomfar de tots elsobstacles per dur la dona a una perdici de qu l'hauria lliurada la prudncia d'un marit ms previsor, ms genersi ms gels... (s senyors)... ms gels del bon nom d'aquella dona que tan honrada volia. Com tot tir, que dictalleis prescindint de la naturalesa, ha provocat la rebelli i l'odi contra si mateix! La dona, que se sent vexada per

aquella prohibici tirnica, es rabejar de deb a burlar-la impunement; i el qui, orgulls, havia somiat amb exigir,per a sa major glria, una fidelitat tan eterna com absurda i capritxosa per intil, shaur motivat, en mort, lesburles que ms hauria castigat en vida.

Absurdes i escandaloses semblaven a la senyora Sols totes aquestes argumentacions de la Camilla, que la Rodsno parava d'aplaudir amb el cap, i els ulls fora de l'dem, com si sents un nou Serm de la Muntanya; per,desitjosa d'acabar, tement sempre !'entrada de les noies, es va cosir la boca prudentment.

s clar va dir, per fi, la Montserrat, al pendre al la discursaire : qui sembra, cull; d'una immoralitat no enpoden pas nixer virtuts. Per, en el cas de que parlvem, la veritat s que el senyor Molins obrava b; perqufiguri's que diuen si, vriesvegades, el pobre home havia atrapat els dos cosins besant-se.

Bah, bah! va saltar, ja forassenyada, la senyora Sols. I qui no sap que el besar-se s costum entre tots elsMestres? I s clar, que el senyor Molins ho havia vist! No els havia atrapats, com diuen les males llenges: elshavia vistos com jo mateixa, com tots els entrants de la casa; perqu mai la Paulina no se n'ha amagat, ni t per quamagar-se'n. Per aquesta mateixa ra, tampoc, en Pepe Molins, mai de sa vida no va donar a les innocents carciesd'aquells cosins la interpretaci indecent que vost suposa.

I, com que en aquestes paraules la senyora Sols va posar-hi tot l'accent de la seva indignaci, veieren les oientsque era hora ja d'acabar la conversa, i aqu ens vrem despedir.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ........ .

Diguin ara si, en les visites aix, un hom no s'hi diverteix i hi aprn fora! Neguin-me una vegada ms la sevautilitat!

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ........ .

La veritat s que la relaci de l'amic Muret a tots ens havia entretingut i a tots ens va deixar pensant sobre qui teniara: si donya Olmpia o les seves contradients. Jo, a la fi, en vaig treure tesi per a la meva Pilar Prim.

Documents

Un Divendres de La Solís