Un heroi del nostre temps

UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci�n 1 21/4/11 10:10 P�gina 2

CLÀSSICS DE TOTS ELS TEMPSSEGONA ÈPOCA

MIKHAÏL LÉRMONTOV

UN HEROIDEL NOSTRE TEMPS

BARCELONA



MIKHAÏL LÉRMONTOV

UN HEROIDEL NOSTRE TEMPS

EDITORIAL ALPHA

Barcelona, 2011

TRADUCCIÓ DEL RUS DE

MIQUEL CABAL GUARRO


Primera edició: maig del 2011

Títol original: Герой нашеґо времини (Gueroi nàixego vrémini)

© de la traducció: Miquel Cabal Guarro, 2011

© d’aquesta edició: Editorial Alpha, 2011

© Institut Cambó, 2011

www.editorialalpha.cat

Disseny de la coberta: Pau Santanach

Fotografia de la coberta: Eugeni Aguiló

Fotocomposició i impressió: Fotoletra, s.a.

ISBN: 978-84-9859-187-3

DIPÒSIT LEGAL: B-17.396-2011

Prohibida qualsevol mena de còpia.

Reservats tots els drets.


TAULA

Pròleg de l’autor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9Bela . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11Maksim Maskímitx . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57Diari d’en Petxorin

Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69Taman . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71La princesa Mary . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87El fatalista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 179

ApèndixsSuccessió temporal dels fets . . . . . . . . . . . . . . . 193Mapa del Caucas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 195



PRÒLEG DE L’AUTOR

En tot llibre, el pròleg és el primer i, alhora, l’últim.O bé serveix per aclarir la finalitat de l’obra, o bé perjustificar-se i respondre a les crítiques. Habitualment,però, als lectors no els interessa la finalitat moral ni elsatacs periodístics, i per això no llegeixen els pròlegs. I ésuna llàstima que sigui així, sobretot a casa nostra. Elnostre públic és encara tan jove i tan ingenu, que no en-tén les faules si al final no hi troba l’ensenyament moral.No interpreta les bromes, no percep la ironia. Senzilla-ment, no ha rebut una bona educació. Encara no sapque en una societat com cal, en un llibre com cal, l’in-sult explícit no hi pot tenir lloc; que l’educació moder-na ha inventat una arma més esmolada, gairebé invisibleperò igualment mortal, que, disfressada d’afalac, clava uncop irrebatible i precís. El nostre públic s’assembla aun provincià que, després de sentir una conversa entredos diplomàtics de corts enemigues, està convençut quetots dos enganyen el seu govern en nom d’una amistatcorresposta i molt tendra.

No fa gaire que aquest llibre ha patit la dissortada cre-dulitat que alguns lectors i fins algunes revistes senten da-vant del significat literal de les paraules.A uns els ha ofèsterriblement i d’una manera molt seriosa que els hagin

9


posat d’exemple un home tan immoral com l’Heroi delnostre temps. D’altres s’han adonat amb molta subtilesaque l’autor els havia retratats a ells i els seus coneguts...Quina broma tan vella i tan penosa! Però sembla que Rús-sia està feta així: tot s’hi renova, excepte les absurditatsd’aquesta mena.El més fantàstic dels contes fantàstics ambprou feines podrà evitar l’acusació de temptativa d’ofen-sa personal!

Un heroi del nostre temps,distingits senyors,és certamentun retrat, però no el d’un sol home: és un retrat com-post a partir dels defectes de tota la nostra generació enple desenvolupament. Em tornareu a dir que un homeno pot ser tan dolent, doncs jo us diré que, si us heu cre-gut que poguessin existir tots els malvats tràgics i romàn-tics, ¿per què no us heu de creure que existeixi en Pet-xorin? Si heu admirat invencions molt més terribles imonstruoses, ¿per què aquest caràcter no troba la vostraindulgència, encara que sigui com a invenció? ¿No deuser perquè conté més veritat de la que voldríeu?

Direu que la moralitat no hi guanya res, amb això.Per-doneu-me: ja n’hi ha prou, d’alimentar la gent amb ca-ramelets. Per culpa d’això, tenen l’estómac fet malbé:ne-cessiten remeis amargs, veritats càustiques. I ara no uspenseu que l’autor d’aquest llibre hagi tingut mai elsomni altiu de ser el reeducador dels defectes de la gent.Que Déu el guardi d’aquesta descortesia! Senzillament,s’ho ha passat bé dibuixant l’home modern tal com l’en-tén i, per desgràcia seva i vostra, tal com l’ha trobat mas-sa sovint. En té prou d’indicar-ne la malaltia. Com s’hade curar, Déu ho sap!

10 MIKHAÏL LÉRMONTOV


BELA

Anava amb un cotxe de posta des de Tbilisi.Tot l’equi-patge que duia al carro era una maleta petita plena finsa la meitat d’apunts del viatge per Geòrgia. Una bonapart se’n va perdre,per sort vostra;però la maleta i la res-ta de les coses van quedar intactes, per sort meva.

Quan vaig entrar a la vall del Koixaür,el sol ja comen-çava a amagar-se rere la serralada nevada.El cotxer osse-ta picava els cavalls infatigablement per arribar a dalt delmont Koixaür abans de la nit i entonava cançons a crits.Quin lloc tan meravellós aquesta vall! A totes bandes hiha muntanyes inaccessibles, penyes vermelloses cobertesd’heura verda i coronades per boscatges de plàtans, es-timballs grocs clivellats de torrenteres i, ben amunt benamunt, el serrell daurat de les neus;mentre que a baix hiha l’Aragvi, que, després d’abraçar un rierol sense nomque brolla estrepitosament d’un congost negre i ple deboira, s’estira com un fil d’argent i centelleja com les es-cates d’una serp.

En arribar al peu del Koixaür,vam aturar-nos a la vorad’una fonda. S’hi amuntegava una vintena sorollosa degeorgians i muntanyesos. Hi havia una caravana de ca-mells que s’havia aturat a passar la nit allà prop. Ha-via de llogar uns bous que arrosseguessin el carro fins adalt d’aquella maleïda muntanya, perquè ja era tardor,


hi havia gelades, i aquella pujada feia unes dues-centesverstes.

No podia fer-hi res: vaig llogar sis bous i uns quantsossetes. Un es va carregar la meva maleta a l’espatlla, elsaltres van posar-se a ajudar els bous gairebé només fentcrits.

Rere el meu carro,quatre bous n’estiraven un altre comsi res, tot i que anava carregat fins a dalt de tot.Això emva sorprendre.Darrere aquest altre carro hi anava l’amo,fumant una petita pipa kabardina muntada en plata.Duiauna levita d’oficial sense xarreteres i un barret pelut txer-quès. Devia tenir uns cinquanta anys. La morenor de lacara indicava que estava familiaritzat de feia temps ambel sol transcaucàsic, i el bigoti, prematurament canós, nolligava amb el pas ferm ni amb aquell aspecte vigorós.Me li vaig acostar i em vaig inclinar per saludar-lo. Emva respondre amb una reverència silenciosa i va deixaranar una fumerada enorme.

—Em penso que devem fer el mateix camí.Va tornar a fer una reverència en silenci.—Aneu a Stàvropol,1 oi?—Sí, i tant... amb un carregament oficial.—Digueu-me,si us plau,¿com és que aquest carro vos-

tre tan pesat l’arrosseguen quatre bous sense fer cap es-forç i en canvi el meu, que va buit, amb prou feines elpoden moure sis bèsties ajudades per aquests ossetes?

Va fer un somriure maliciós i em va llançar una mira-da eloqüent.

—No deu fer gaire que sou al Caucas, oi?—Un any —vaig respondre.Va somriure per segona vegada.


1. La ciutat més important de la regió Ciscaucasiana i base de lestropes imperials russes. (Totes les notes són del traductor, excepte quan s’indi-ca el contrari.)


—¿Què passa?—Doncs això... Que aquests asiàtics són ben murris!

¿Us penseu que cridant us ajuden? El dimoni sap què cri-den! Els bous sí que els entenen. Ja en podeu enganxaruna vintena que,mentre els cridin en la seva llengua, nofaran ni un pas...Uns bons brivalls! ¿Però què voleu fer-hi? Els agrada fotre els quartos als forasters... Estan moltmalcriats, aquests estafadors! Ja veureu que encara us entrauran una propina.Però jo ja me’ls conec,a mi no m’en-redaran!

—¿Que fa gaire que esteu destinat aquí?—Sí, ja hi era en temps d’Aleksei Petróvitx2 —va res-

pondre, posant-se dret—.Quan va arribar a la Línia,3 joera sotstinent —va afegir-hi—.Amb ell,vaig obtenir dosascensos per accions contra els muntanyesos.

—¿I ara?—Ara serveixo al tercer batalló de la Línia. ¿I vós, si

puc preguntar-ho?L’hi vaig dir.La conversa es va acabar aquí i vam continuar cami-

nant en silenci l’un al costat de l’altre.Al cim vam tro-bar neu. El sol es va pondre i la nit va seguir el dia sen-se pausa, tal com passa habitualment al sud. Gràcies alsreflexos de la neu,però,podíem distingir amb facilitat elcamí, que continuava enfilant-se, però que ja no era tancosterut.Vaig ordenar que posessin la meva maleta al car-ro i que canviessin els bous pels cavalls, i vaig girar-me amirar la vall per últim cop.Però l’havia coberta comple-

UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS 13

2. Iermólov. (N. de l’autor.) Aleksei Petróvitx Iermólov (1772-1861),general de l’exèrcit tsarista, un dels comandants més actius al conflictedel Caucas.

3. Sèrie de forts apostats en línia, des de la mar Negra fins a la marCàspia, que protegien l’Imperi Rus contra els atacs de turcs, perses i deles tribus del Caucas.


tament una boira espessa que afluïa a onades dels con-gostos, i ja no ens n’arribava ni un so a les orelles.Els os-setes em van encerclar fent soroll,em demanaven una pro-pina, però el capità els va escridassar d’una manera tanterrible, que es van dispersar a l’instant.

—Quina gent! —va dir—.Són incapaços de dir pa enrus, però han après a dir: «Oficial, dóna’m propina!» Pera mi són millor els tàtars:4 almenys no beuen...

Quedava una versta fins a la posta.Hi havia silenci, tantde silenci que es podia seguir el vol d’un mosquit pel seubrunzit.Un congost pregon negrejava a l’esquerra.Dar-rere seu i davant nostre, els cims de les muntanyes, d’uncolor blau fosc, solcats de rugositats i coberts de capes deneu, es dibuixaven damunt d’un firmament pàl·lid queencara conservava l’últim raig del crepuscle.Al cel foscvan començar a centellejar estrelles i, estranyament, emva fer l’efecte que quedaven molt més amunt que a casanostra, al nord.A totes dues bandes del camí sobresor-tien roques negres i nues. Els arbustos es deixaven veu-re en alguns llocs, sota la neu, però no se’n bellugavani una sola fulla seca i, enmig d’aquell son profund dela natura, era una alegria sentir l’esbufec de la troicade posta, fatigada, i el dring irregular de la campanetarussa.

—Demà farà un temps esplèndid! —vaig dir.El capità no va contestar res i va assenyalar-me amb el

dit una muntanya alta que s’aixecava just davant nostre.—¿Què és? —vaig preguntar.—El mont Gud.—¿I què, doncs?—Mireu com fumeja.


4. Tàtar és la denominació tradicional que rebien els musulmans delCaucas, encara que no fossin d’ètnia turquesa.


Efectivament,el mont Gud fumejava.Pels laterals li cor-rien uns fils lleugers de núvols,mentre que al cim hi te-nia una nuvolada negra, tan negra que tacava el cel fosc.

Ja distingíem la posta, les teulades de les sàklies5 que hihavia al seu voltant i uns llumets acollidors que pampa-lluguejaven davant nostre quan va bufar un vent fred ihumit, el congost va udolar i va començar a plovisque-jar. Amb prou feines havia tingut temps de tapar-meamb el capot de feltre, que es va posar a nevar.Vaig mi-rar-me el capità amb veneració...

—Haurem de fer nit aquí —va dir amb despit—.Ambuna tempesta de neu com aquesta no podrem travessarles muntanyes. Què? ¿Que hi ha hagut allaus a la Kres-tóvaia? —va preguntar al cotxer.

—No, senyor —va respondre el cotxer osseta—, peròhi ha molta neu acumulada, molta.

Com que a la posta no hi havia habitacions per als viat-gers, se’ns van endur a passar la nit en una sàklia plenade fum.Vaig convidar el meu company de camí a pren-dre un te, perquè duia una tetera de ferro colat, el meuúnic plaer en els viatges pel Caucas.

La sàklia estava adossada a la roca per una banda; tresgraons relliscosos i humits conduïen fins a la porta.Vaigentrar a les palpentes i vaig topar amb una vaca (per aaquesta gent, l’estable fa de cambra del servei). No sabiaon ficar-me: unes ovelles belaven per aquí, un gos gru-nyia per allà...Per sort, a un costat va brillar una llum ve-lada i em va ajudar a trobar una obertura que semblavauna porta.Aquí se’m va descobrir un quadre força inte-ressant: l’àmplia sàklia, amb la teulada sostinguda per dospilars renegrits,era plena de gent.Al mig hi crepitava una


5.Del georgià sakli,‘casa’.Habitatges de coberta plana típics del Cau-cas i de Crimea.


foguera feta a terra, i el fum, que el vent empenyia altrecop avall per l’obertura del sostre, s’estenia pertot arreucom un mantell tan dens, que vaig trigar molt a veure-m’hi.A la vora del foc hi seien dues velles, moltes cria-tures i un georgià esprimatxat.Tots amb parracs.No po-díem fer res més: ens vam acomodar a prop del foc, vamencendre les pipes i de seguida la tetera va fer un xiuletacollidor.

—Quina pena! —vaig dir al capità, assenyalant aquellsamfitrions ronyosos que ens miraven en silenci, mig es-tupefactes.

—La gent més beneita que existeix! —va respondre—.Ja em pot creure, no saben res ni poden aprendre res. Elsnostres, els kabardins i els txetxens, encara que siguin unsbandits i uns pelats, tenen una ment audaç. Però és queaquests no tenen cap interès ni per les armes:no en veu-reu ni un que porti un ganivet com Déu mana. Són unsossetes autèntics!

—¿Hi heu estat gaire temps, a Txetxènia?—Sí, vaig estar-m’hi uns deu anys amb la companyia

en una fortalesa prop de Kàmenni Brod.¿Que la coneix?—N’he sentit a parlar.—Doncs en vam quedar ben tips,d’aquells malandrins,

senyor meu.Ara,gràcies a Déu, la cosa està més tranquil·la.Però abans, si t’apartaves cent passes de la muralla, ja hihavia algun dimoni pelut que et vigilava.Per poc que ba-dessis, ja tenies un llaç al coll o una bala al clatell. Comen sabien!

—Us devien passar moltes aventures,oi? —vaig dir,em-pès per la curiositat.

—I és clar que sí! I tant...Aleshores va començar a pessigar-se el bigoti esquer-

re, va mig inclinar el cap endavant i va quedar-se migconsirós. Jo tenia el desig fervent de treure-li alguna his-torieta, aquell desig propi de tots els qui viatgen i pre-




nen notes.Amb tot allò, el te ja estava a punt.Vaig treu-re dos gots de campanya de la maleta, vaig omplir-los ien vaig col·locar un davant seu.Va fer-ne un glopet i vadir per a ell mateix: «Sí, i tant!» Aquesta exclamació emva donar moltes esperances. Sé que als veterans del Cau-cas els agrada parlar, explicar coses.Tenen molt poquesoportunitats de fer-ho: n’hi ha que es passen cinc anysen un racó perdut amb la companyia, sense que ningúels digui «hola» (perquè el sergent major sempre els diu«bon dia, senyor»). I, en canvi, podrien xerrar de moltescoses: envoltats de gent salvatge i interessant, amb un pe-rill diari i fets extraordinaris freqüents. És per això ques’ha de lamentar que tan poca gent prengui apunts.

—¿No us hi voleu posar pas rom? —vaig dir al meuinterlocutor—.En tinc de blanc,deTbilisi.Ara que fa fred...

—No, us ho agraeixo; no bec.—¿Com és això?—Doncs és així.M’ho vaig jurar.Una vegada,quan en-

cara era sotstinent, havíem begut una mica i a la nit vasonar l’alarma.Vam sortir a formar contentets i,quan l’A-leksei Petróvitx ho va saber, quina esbroncada que ensva clavar! Com es va enfadar, Déu meu! De poc que noens va portar davant d’un tribunal.És ben bé així: et potspassar un any sense veure ningú... si encara hi afegeixesvodka, estàs perdut!

Després de sentir tot això, gairebé vaig perdre l’espe-rança.

—Mireu els txerkessos, per exemple —va continuar—:quan s’emborratxen d’aiguardent als casaments o als fu-nerals, comencen les ganivetades.Un cop, amb prou fei-nes vaig poder escapar-me’n, i això que estava convidata casa d’un príncep neutral.

—¿Com va anar?—A veure —va omplir la pipa, va xuclar i va comen-

çar a explicar—. Jo llavors era amb la companyia en una


fortalesa de més enllà del riuTérek,aviat en farà cinc anys.A la tardor va arribar un comboi d’aprovisionament. Hivenia un oficial, un jove d’uns vint-i-cinc anys. Se’m vapresentar amb l’uniforme complet i em va dir que teniaordres de quedar-se amb mi a la fortalesa. Era tan deli-cadet i tan blanquet, i duia un uniforme tan nou, que deseguida vaig pensar que feia poc que era al Caucas. «Usdeuen haver traslladat des de Rússia, oi?», vaig pregun-tar-li. «Exactament, sí senyor capità», em va respondre.Vaig donar-li la mà i li vaig dir: «Molt de gust, molt degust.Us avorrireu una mica...però ens farem amics...D’ai-xò, si us plau, digueu-me Maksim Maksímitx i prou i, sius plau, ¿per què aneu amb l’uniforme complet?Veniu-me a veure sempre amb gorra.» Li van donar una cam-bra i es va instal·lar a la fortalesa.

—¿Com es deia? —vaig preguntar a en Maksim Mak-símitx.

—Es deia... Grigori Aleksàndrovitx Petxorin. Era unxicot fantàstic,us ho juro,però una mica estrany.Perquè,per exemple, quan plovia i feia fred, es passava el dia decaça. Estaven tots glaçats i cansats, però ell no. En canvi,bufava el vent quan era a l’habitació i ja jurava que s’ha-via constipat. O picava un finestró i ja s’estremia i em-pal·lidia. Però davant meu havia plantat cara tot sol a unsenglar.De vegades no li podies treure ni una paraula du-rant hores;d’altres,però,començava a explicar-se i et tren-caves de riure... Sí, era ben estrafolari, i devia ser ric: te-nia tantes coses de valor!

—¿I va estar-se gaire temps amb vós?—Un any, poc o molt. Un any memorable, per a mi.

Quants mals de cap que em va donar, em sap greu dir-ho! De debò que hi ha gent destinada que li passin co-ses extraordinàries!

—¿Extraordinàries? —vaig exclamar amb aire curiós,posant-li més te.



—L’hi explicaré.A unes sis verstes de la fortalesa hi vi-via un príncep pacífic.El seu fill,un noi d’uns quinze anys,s’havia acostumat a venir-nos a veure cada dia per unacosa o altra. I és veritat que en Grigori Aleksàndrovitx ijo el teníem ben malcriat. Però és que era un bon ma-landrí, destre per collir un barret de terra al galop o perdisparar amb fusell. Només tenia una cosa dolenta: unatirada terrible als diners. Un cop, de broma, en GrigoriAleksàndrovitx va prometre que li donaria deu rubles sirobava el millor boc del ramat del seu pare i l’hi porta-va. ¿I què es pensa? Doncs que l’endemà a la nit el vadur arrossegant-lo per les banyes.Si algun cop se’ns acu-dia fotre’ns d’ell, se li omplien els ulls de sang i de segui-da treia el ganivet. «Ep,Azamat, estàs ben arreglat.Aca-baràs iaman!»,6 li deia jo.

»Una vegada va venir el vell príncep en persona a con-vidar-nos a un casament.Casava la seva filla gran.No po-dia dir-li que no, tot i que era tàtar,perquè érem kunaks.7

Hi vam anar.Al poblat, una gran quantitat de gossos ensva rebre amb lladrucs forts. Les dones s’amagaven enveure’ns. Les que vam poder mirar a la cara no eren be-lleses, precisament. «Tenia una opinió molt més bona deles txerquesses»,em va dir en GrigoriAleksàndrovitx.«Es-pereu-vos!», vaig respondre-li amb un somriure mal-ciós. Ja sabia el que em deia.

»A la sàklia del príncep hi havia una multitud. Ja ho sa-beu, els asiàtics tenen el costum de convidar tot déu alscasaments. Ens van rebre amb tots els honors i ens vanconduir a la sala dels kunaks.Ara, no vaig deixar de mi-rar on ens col·locaven els cavalls, per si hi havia cap im-previst.


6.‘Malament, dolent’, en karatxai-balkar o en àzeri.7. Kunak vol dir ‘amic’. (N. de l’autor.)


—¿Com celebren els casaments? —vaig preguntar alcapità.

—D’una manera ben corrent. Primer el mul·là lle-geix un tros de l’Alcorà; després fan regals a la parella ia la família,mengen i beuen buzà.8 Llavors comença l’es-pectacle dels genets. Sempre n’hi ha algun de llardós iesparracat que apareix sobre un cavall miserable i coix,fent el pallasso perquè la gent rigui. Més tard, quan esfa fosc, a la sala hi ha el que nosaltres anomenem ball.Un pobre vellet rasca un instrument de tres cordes...m’he oblidat de com en diuen, però vaja, és com unabalalaica nostra. Les noies i els nois joves fan dos ren-gles, l’un davant de l’altre, piquen de mans i canten.Lla-vors una noia i un noi es posen al mig i es diuen ver-sos l’un a l’altra mig cantant, el primer que els passa pelcap, mentre els altres repeteixen els cors. En Petxorin ijo sèiem al lloc d’honor quan se’ns va acostar de sobtela filla petita de l’amfitrió, una noia d’uns setze anys, ili va cantar... ¿com us ho diria? Una mena de compli-ment.

—I què li va cantar, ¿que us en recordeu?—Sí, em penso que era una cosa així: «Els nostres jo-

ves genets són esvelts i duen caftans cosits d’argent, peròel jove oficial rus és encara més esvelt i porta galons dau-rats. És un àlber entre ells, però no ha de créixer ni flo-rir en el nostre jardí.» En Petxorin es va aixecar, li va feruna reverència posant-se la mà al front i al pit i em va de-manar que li respongués.Parlo bé la seva llengua i vaig tra-duir-li la resposta. Quan es va allunyar de nosaltres, vaigdir a en Grigori Aleksàndrovitx:

»—¿I què, què et sembla?


8. Mena de cervesa espessa i dolça, feta de cereals, sense llúpol i decontingut alcohòlic baix, típica dels pobles turquesos del Caucas i de l’À-sia central.


»—Una meravella! —va fer—. ¿Com es diu?»—Es diu Bela —li vaig contestar.»I era bonica de veritat: alta,primeta i amb uns ulls ne-

gres com els d’un isard que miraven directament a l’à-nima. En Petxorin no podia apartar-ne la mirada, per-plex, i ella se’l mirava tot sovint de reüll.Però en Petxorinno era l’únic que admirava la bonica princesa: des d’unracó de la cambra l’observaven uns altres ulls, immòbilsi encesos.Vaig fixar-m’hi i vaig reconèixer un vell cone-gut meu, en Kazbitx. No quedava gaire clar si era pací-fic o no.Aixecava moltes sospites, però no l’havíem en-xampat fent res de dolent.Acostumava a portar ovelles ala fortalesa i a vendre-les barates, però mai no regateja-va. Havies de pagar-li el que demanava: no cedia enca-ra que el punxessis amb un ganivet. Deien que li agra-dava moure’s pel Kuban amb els abreks9 i la veritat és quefeia molta pinta de bandit: era baixet, esprimatxat, d’es-patlles amples... i era àgil, era àgil com un dimoni! Sem-pre duia el beixmet10 estripat i apedaçat, però les armesmuntades en plata. El seu cavall era famós a tota la Ka-bàrdia, i era just: era impossible d’imaginar un cavall mi-llor que aquell. Per això tots els genets l’envejaven i ha-vien intentat robar-l’hi més d’una vegada, però senseèxit. És com si el veiés ara mateix: negre com el carbó,amb unes potes fines i uns ulls que no eren més lletjosque els de la Bela. I quina força! Podia galopar cinquan-ta verstes. Estava molt ben domat, corria rere el seu amocom un gosset, fins i tot en reconeixia la veu! No l’ha-via de lligar mai. Era el cavall ideal per a un bandit!


9.Els abreks eren els guerrillers de les muntanyes durant la conques-ta russa del Caucas.

10. Jaqueta cenyida a la cintura i generalment encoixinada, tradicio-nal entre els pobles turquesos del Caucas.


Documents

Un heroi del nostre temps