5

una carronya. Baudelaire

Embed Size (px)

DESCRIPTION

poema simbolista

Citation preview

Page 1: una carronya. Baudelaire
Page 2: una carronya. Baudelaire

Une Charogne

Rappelez-vous l'objet que nous vîmes, mon âme,

Ce beau matin d'été si doux:

Au détour d'un sentier une charogne infâme

Sur un lit semé de cailloux,

Les jambes en l'air, comme une femme lubrique,

Brûlante et suant les poisons,

Ouvrait d'une façon nonchalante et cynique

Son ventre plein d'exhalaisons.

Le soleil rayonnait sur cette pourriture,

Comme afin de la cuire à point,

Et de rendre au centuple à la grande Nature

Tout ce qu'ensemble elle avait joint;

Et le ciel regardait la carcasse superbe

Comme une fleur s'épanouir.

La puanteur était si forte, que sur l'herbe

Vous crûtes vous évanouir.

Les mouches bourdonnaient sur ce ventre putride,

D'où sortaient de noirs bataillons

De larves, qui coulaient comme un épais liquide

Le long de ces vivants haillons.

Tout cela descendait, montait comme une vague

Ou s'élançait en pétillant;

On eût dit que le corps, enflé d'un souffle vague,

Vivait en se multipliant.

Et ce monde rendait une étrange musique,

Comme l'eau courante et le vent,

Ou le grain qu'un vanneur d'un mouvement rythmique

Agite et tourne dans son van.

Les formes s'effaçaient et n'étaient plus qu'un rêve,

Une ébauche lente à venir

Sur la toile oubliée, et que l'artiste achève

Seulement par le souvenir.

Derrière les rochers une chienne inquiète

Nous regardait d'un oeil fâché,

Epiant le moment de reprendre au squelette

Le morceau qu'elle avait lâché.

— Et pourtant vous serez semblable à cette ordure,

À cette horrible infection,

Etoile de mes yeux, soleil de ma nature,

Vous, mon ange et ma passion!

Oui! telle vous serez, ô la reine des grâces,

Apres les derniers sacrements,

Quand vous irez, sous l'herbe et les floraisons grasses,

Moisir parmi les ossements.

Alors, ô ma beauté! dites à la vermine

Qui vous mangera de baisers,

Que j'ai gardé la forme et l'essence divine

De mes amours décomposés!

Charles Baudelaire

Page 3: una carronya. Baudelaire

Trad. catalana

Una carronya

Ànima meva, escolta, has oblidat l’objecte

que un dolç matí d’estiu, com pocs,

vam trobar pel camí? Una carronya infecta

damunt un llit sembrat de rocs,

cames eixancarrades, com una dona obscena,

suant verí l’encesa pell,

procaçment esqueixada, exhalava, d’esquena,

el tuf que li inflava el ventrell.

El sol irradiava damunt la podridura,

com si calgués coure-la al punt,

i retornar amb escreix a la immensa Natura

tot el que havia creat junt;

el cel blau contemplava la superba carcassa

com una flor obrint-se al matí.

Tan fètid era el baf desprès d’aquella massa

que vas sentir-te defallir.

Del ventre putrefacte un brum constant de mosques

sobrevolava els clots obacs

on reguerons de larves resseguien les fosques

parets d’aquells vivents parracs.

Tot plegat davallava, pujava a tall d’onades,

o bé es llançava espurnejant;

s’hauria dit que el cos, inflat per lleus bravades,

vivia anant-se incrementant.

I d’aquell món fluïa una música obscura,

d’aigua o de vent sobre un pradell,

o del gra que un bracer amb rítmica mesura

porga i agita al seu garbell.

Les formes s’esfumaven: era un somni que es vela,

l’esbós que torna amb lent esforç

i que el pintor realça en l’oblidada tela

guiat tan sols pels seus records.

Darrere d’unes roques, amb mirada agitada,

espiava un gos afamat

el moment de reprendre a la pútrida ossada

el tros ja a mitges rosegat.

—I tanmateix semblant a aquesta podridura,

a aquesta horrible infecció,

seràs; llum dels meus ulls i sol de ma natura,

tu, l’àngel de ma passió!

Sí!, tu seràs això, oh majestat garrida,

després dels últims sagraments,

quan vagis a podrir-te sota l’herba florida

enmig dels altres ossaments.

Llavors, oh ma bellesa!, digues a la vermina

que se’t beurà a besos goluts,

que he conservat la forma i l’essència divina

dels meus amors més corromputs!

Charles Baudelaire (1821-1867), Les flors del mal (Les Fleurs du mal, 1857). Traducció de Xavier Benguerel. Barcelona: Proa, 1998 (1a. ed. 1985), xxix, pp. 98-101.

Page 4: una carronya. Baudelaire

Trad. castellana:

Una carronya

Recuerda lo que vimos, alma mía,

esa mañana de verano tan dulce:

a la vuelta de un sendero una carroña infame

en un lecho sembrado de guijarros,

con las piernas al aire, como una mujer lúbrica,

ardiente y sudando los venenos

abría de un modo negligente y cínico

su vientre lleno de exhalaciones.

El sol brillaba sobre esta podredumbre,

como para cocerla en su punto,

y devolver ciento por uno a la gran Naturaleza

todo lo que en su momento había unido;

y el cielo miraba el espléndido esqueleto

como flor que se abre.

Tan fuerte era el hedor que tú, en la hierba

creíste desmayarte.

Zumbaban las moscas sobre este vientre pútrido

del cual salían negros batallones

de larvas que manaban como un líquido espeso

por aquellos vivientes andrajos.

Todo aquello descendía y subía como una ola,

o se lanzaba chispeante

se hubiera dicho que el cuerpo, hinchado por un aliento vago,

vivía y se multiplicaba.

Y este mundo producía una música extraña

como el agua que corre y el viento

o el grano que un ahechador con movimiento rítmico

agita y voltea con su criba.

Las formas se borraban y no eran más que un sueño,

un esbozo tardo en aparecer

en la tela olvidada, y que el artista acaba

sólo de memoria.

Detrás de las rocas una perra inquieta

nos miraba con ojos enfadados,

espiando el momento de recuperar en el esqueleto

el trozo que había soltado.

Y, sin embargo, tú serás igual que esta basura,

que esta horrible infección,

¡estrella de mis ojos, sol de mi naturaleza,

tú, mi ángel y mi pasión!

¡Sí! tal tú serás, oh reina de las gracias,

después de los últimos sacramentos,

cuando vayas, bajo la hierba y las fértiles florescencias,

a enmohecer entre las osamentas.

Entonces, oh belleza mía, di a los gusanos

que te comerán a besos,

¡que he guardado la forma y la esencia divina

De mis descompuestos amores!

Page 5: una carronya. Baudelaire