http://vilaweb.cat/ontinyent

@CineClubUtiye

#suggerenciesUtiye

Utiye Cine Club

REVISTA DEL CINE CLUB UTIYEMaig 2017 - Número 168

París, 1981, un jove marsellés d'origen armeni, Aram, fa volar el cotxe de l'ambaixador de Turquia a París. Gilles Tessier, que passava en eixe moment amb bicicleta, queda greument ferit. Aram fuig i s'unix a l'Exèrcit d'Alliberament d'Armènia a Beirut,

TO: Une histoire de fou. França. 2015. 134 minuts. Idioma: francés sub. castellà. NR-12Director: Robert Guédiguian. Guió: Robert Guédiguian, Gilles Taurand. Fotografia: Pierre Milon. Música: Alexandre Desplat. Intèrprets: Ariane Ascaride, Syrus Shahidi, Grégoire Leprince-Ringuet, Simon Abkarian, Razane Jammal, Serge Avedikian.

UNA HISTORIA DE LOCOS

lloc de la revolució armènia en eixa època. Anouch, la mare d'Aram, visita a Gilles en l'hospital per a demanar-li perdó i ell exigix conèixer el seu botxí. Una vegada recuperat, va a Marsella a la cerca de venjança. Aram no està d'acord amb els seus companys a Beirut i decidix conéixer Gilles, que acabarà convertint-se en el seu portaveu.

Robert Guédiguian (Marius i Jeannette, A la place du coeur, Marie-jo i els seus dos amors...) ens porta esta vegada una pel·lícula que es centra en el genocidi armeni i les seues conseqüències explorant així temes relacionats amb la seua història i la seua identitat: “el tema de la identitat s'ha tornat molt important des dels anys noranta, potser el tema més important,

de divendres 26 de maig a dijous 1 de juny Centre Comercial El Teler

sessions a les 18 h, 20:15 h i 22:30 h

fins a convertir-se en el nucli de nombrosos debats polítics a França”, comenta el director.

Estem davant d’un film personal i a la vegada general que es nodreix directament d’una narració justa sense abandonar l’emoció. No és en absolut una lecció d’història, és més una conversació que intenta introduir-nos en un món de venjança, justícia i perdó. Tot suma i es que les interpretacions commovedores dels actors doten d’humilitat i riquesa aquest relat.

Aquest genocidi va començar el 24 d’abril de 1915. Des d’eixe any fins al 1919 es van contar més d’un milió de morts. Aquest succés, que no va aparèixer fins al 2003 en els llibres escolars, és, hui en dia, encara negat per alguns estats com són Espanya o el Regne Unit. Com hem dit, no és una lecció d’història, però podem apropar-nos a aquell sofriment des del cinema de qualitat. Supertram.

Més allunyada de les directrius dels avui famosos Pixar o Dreamworks, s'inscriu aquesta aparentment modesta producció franc-suïssa, la que potser siga una de les pel·lícules més interessants de la dècada. Darrere de La vida d'en Carbassó (2016) es troba alguna cosa així com una santíssima trinitat de l'actualitat cultural francòfona: la novel·la original del premiat Gilles Paris; d'altra banda, l'adaptació a llargmetratge per obra de Céline Sciamma; i finalment, la mà del director Claude Escombris, enfrontat al seu primer llargmetratge, després d'una interessant carrera en el format de curta durada. Igual que feia Spike Jonze l'any 2009 amb una excel·lent adaptació de la immortal obra de Maurice Sendak, la principal virtut del trio Paris/Escombris/Sciamma/ és no subestimar a l'espectador; tractar-ho amb el respecte que es mereix.

Una banda sonora excel·lent, obra de l'alemanya

TO: Ma Vie De Courgette. Suïssa. 2016. 66 minuts. Idioma: català. TPDirector: Claude Barras. Guió: Céline Sciamma, Germano Zullo, Claude Barras, Morgan Navarro, (Novel·la: Gilles Paris). Música: Sophie Hunger. Intèrprets: Animació.Nominada a Millor Pel·lícula d'Animació als Premis Oscar i Globus d'Or. Millor Film d'Animació als Premis Cèsar. Premi del Públic a Millor Film Europeu al Festival de Sant Sebastián, d'entre d'altres.

LA VIDA D’EN CARBASSóde divendres 19 a dijous 25 de maig Centre Comercial El Teler

sessions a les 18 h i 19:15 h

En Ese oscuro objeto del deseo Ángela Molina i Carole Bouquet imprimien un toc de desconcert en interpretar ambdues a la mateixa protagonista, Conchita, arribant al punt d'intercanviar-se dins d'una mateixa seqüència. Una forma d'apuntar, dins d'un únic personatge, dues facetes latents: la moderada i la descarada. El joc que proposava Buñuel anava de l'interior a l'exterior. Com una dona pot albergar en el seu fur íntim dues personalitats contraposades que emergeixen segons les circumstàncies.

Lo tuyo y tu dècim vuitè llarg de Hong Sang-soo, dialoga fàcilment amb la cinta de Buñuel, reconegut pel mateix cineasta com una de les seues grans influències. Ara bé, el rellevant, més que en les seues semblances,

TO: Yourself and yours. Corea del Sud. 2017. 86 minuts. Idioma: Coreà sub. castellà. NR-7Director: Hong Sang-soo. Guió: Hong Sang-soo. Fotografia: Park Hong-yeol. Música: Dalpalan. Intèrprets: Kim Joo-hyuck, Lee You-young, Kwon Hae-hyo, Yu Jun-sang, Kim Eui-sung.Millor Director al Festival de San Sebastián.

LO TUYO Y Tú

es troba en certes diferències. Podríem dir que el director sud-coreà proposa el joc en sentit contrari. Ací tenim una protagonista femenina (Minjung) que, a diferència de Conchita, té un únic cos (el de l'actriu Lee You-young) però diverses identitats.

El rellevant de la comparació amb Buñuel és que el sud-coreà no desplega alguns obstacles que Ese oscuro objeto del deseo disposava entre espectador i dona protagonista (la narració de Fernando Rey i la confusió amb les dues actrius), sinó que opta per una exposició transparent de les seues accions. No hi ha, per tant, cap element mediador que ens transmeta el desdoblament d'aquestes «tres dones en una», sinó que aqueixa interpretació deriva del xoc entre la seca autoexpresió identitària i la identitat que li atribueixen la resta de personatges.

El sud-coreà expressa amb més vehemència que mai aquest panorama de l'amor com a necessitat alhora que com a inevitable forma d'egoisme en projectar necessitats pròpies sobre la parella. Ho fa, a diferència de Buñuel, sense necessitat de crear e lements expl íc i ts d'estranyesa. Al contrari, com ja avançàvem, és l'apel·lació directa a la nostra forma de percebre una situació exposada amb claredat la que deslliga la confusió.

L'abisme insalvable entre la intenció i el comportament, que és el mateix abisme que hi ha entre la

de divendres 19 a 25 de maig Centre Comercial El Telersessions a les 20:30 h i 22:30 h

paraula i l'acte, entre la senzillesa amb la qual podria explicar-se l'argument de Lo tuyo y tu i el que s'embulla en ser desenvolupat. Relacions humanes que són una eterna condemna al caos de projeccions subjectives sobre realitats alienes, on la seua circularitat es basa en l'oblit i el autoengany com a mecan isme de superv ivènc ia .

Al final, amb aquesta apel·lació directa a la nostra percepció des de l'exterior, Lo tuyo y tu no tracta tant d'acostar-nos a les vivències d'uns personatges perduts, sinó d'enfrontar-nos al nostre propi extraviament com a éssers socials. Constituint una nova demostració del mestratge de Sang-soo per construir narratives espillades, ressonants, que s'omplen de sentit abstracte en fer trontollar-se el seu sentit lògic. Son of Sahft.

Sophie Hunger embolica amb tremenda delicadesa el modelatge de cadascun dels personatges —perquè, de fet, ho són— del film. Un pròleg summament ric en detalls i, empero, d'una subtilesa exemplar, presenta en menys de cinc minuts l'asfixiant situació del petit Icare (Gaspard Schlatter), àlies “courgette” (“carbassó”, en francès), qui sobreviu en un entorn enrarit per la misèria del seu drama familiar gràcies a una malenconiosa pulsió creativa i una innocent interpretació dels fets.

La fosca desesperació disfressada de casualitat separa a Courgette de la seva mare i el porta a construir una nova vida en una institució pública que comparteix amb nens com ell, sense ningú més a qui acudir. Cadascun dels nens porta un terrible estigma, de dimensions inenarrables; i, no obstant això, la rutina diària els ofereix petits plaers, alegries ocasionals i la tranquil·litat de la companyia mútua. L'arribada de la petita Camille (Sixtine Murat), qui també oculta un episodi de violenta orfandat sota el braç, porta a ampliar la concepció dels personatges.

És aquesta l'ombra que gira sobre el film com una certesa inevitable: tots estem sols. I és tan colpidora la bellesa artesanal, la profunda càrrega discursiva i l 'emocionant senzillesa narrativa, que causa desencantament la seva escassa durada.

Cintes com La vida d'en Carbassó retornen la dignitat i la legitimitat a la noble convergència de l'escultura i el

llenguatge audiovisual. Cadascun dels elements visuals, narratius, sonors i metacinematografics està cuidat fins a l'extrem; la qual cosa denota no solament un perfeccionisme obsessiu, sinó el treball apassionat d'un grup de talentosos creadors, que demostren com és possible construir complexos entorns emocionals sense oblidar apel·lar a aquesta gran qualitat que solament els nens demostren sense complexos: la capacitat d'observar al voltant amb una mirada de pura curiositat i llibertat imaginativa sense l'estigma del prejudici. Una lliçó de cinema amb majúscules. Son of Shaft.

El director mallorquí Agustí Villaronga ens ha donat sempre els seus millors fruits quan s’ha acostat al territori de la Guerra Civil espanyola i la seua llarga i grisa posterior postguerra, de manera més tangencial a la seua pertorbadora i memorable opera prima (Tras el cristal, 1987) i de forma més evident a les adaptacions de les obres del mallorquí Blai Bonet (El mar, 2000) i de l’osonenc Emili Teixidor (Pa negre, 2010).

TO: Incerta glòria. Espanya. 2017. 115 minuts. Idioma: català. NR-12Director: Agustí Villaronga. Guió: Agustí Villaronga, Coral Cruz (Novel·la: Joan Sales). Fotografia: Josep M. Civit. Música: Marcús Jgr. Intèrprets: Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla, Bruna Cusí, Luisa Gavasa, Terele Pávez, Juan Diego, Fernando Esteso, Bruno Bergonzini, Mario Alberto Díez, David Bagés, Jorge Usón, Roger Casamajor, Rubén Jiménez Sanz.

INCERTA GLòRIA

Wikhström, de 50 anys, decideix canviar la seua vida i obrir un restaurant. Khaled és un jove refugiat sirià que arriba a Hèlsinki per accident. La seua sol·licitud d'asil és rebutjada però decideix quedar-se de totes maneres. Una vesprada, Wikhström se'l troba en la porta del seu restaurant i, emocionat, decideix oferir-li la seua ajuda. En eixe moment les seues vides es creuen.

El cinema del director filandés Aki Kaurismäki és molt singular i l’espectador que per primera vegada veu un film seu dubta del que si el que està veient és seriós o el realitzador està quedant-se amb ell. Un dels trets que crida l’atenció és que els personatges són inexpressius des del punt de vista de la gestualitat i els seus

TO: Toivon tuolla puolen. Finlandia. 2017. 98 minuts. Idioma: finés sub. castellà. NR-12Director: Aki Kaurismäki. Guió: Aki Kaurismäki. Fotografia: Timo Salminen. Intèrprets: Kati Outinen, Tommi Korpela, Sakari Kuosmanen, Janne Hyytiäinen, Ilkka Koivula, Kaija Pakarinen, Nuppu Koivu, Tuomari Nurmio, Sherwan Haji.Os de Plata a Millor Director al Festival de Berlín.

EL OTRO LADO DE LA ESPERANZA

diàlegs exhibeixen una excèntrica sobrietat. Tot plegat construeix un univers estrany i al mateix temps màgic, amb un estil narratiu propi que li ha valgut al director l’Ós de plata al Festival de Berlin.

La crítica ha definit el film -que és la segona d’una trilogia d’immigració- com una pel·lícula insòlita, agredolça i bonica. En la cinta el filandés torna a parlar dels refugiats, dels que ho ha han perdut tot o quasi tot encara que no poden renunciar a l’instint de supervivència. Kaurismäki torna a eixa Helsinki espectral per fotografiar l’agonia d’un sirià que ha perdut pràcticament tota la seua família als bombardejos i la seua esperança és trobar viva una germana desapareguda. I ni tan sol la civilitzada i modèlica Finlàndia es lliura d’una burocràcia que mira amb lupa als que recerquen asil. En aquells que trobarà asil el sirià serà en altres refugiats que van poder fugir de l’infern i de les persones pintoresques locals que sols habiten en l’univers de Kaurismäki.

L’objectiu que persegueix el realitzador és denunciar el que està passant en el món en relació a la problemàtica de la immigració. “Mai no he pensat que era molt llest, però ara per culpa dels líders polítics, em sent com un idiota. Vaig nàixer a Europa, però hui m’avergonyisc. La democràcia occidental ja no segueix les regles bàsiques de l’autèntica democràcia. Hem oblidat que els refugiats són gent que estima i necessita ser estimada, que te una

de divendres 12 a dijous 18 de maig Centre Comercial El Teler

sessions a les 18 h, 20:15 h i 22:30 h

història i uns sentiments i que pateix. Pateix per la nostra indiferència i el tracte inhumà que els donem”.

I ambienta la història en el seu país d’origen per fer caure un mite: “Tot el món pensa que els països nòrdics són el paradís del benestar i no és cert. En el meu país als immigrants se’ls tracta com si foren fem, a excepció de la gent del carrer que és la que els ajuda”.

Per totes aquestes raons, un film d’actualitat que mou consciències sense caure en moralitats banals. Kaligari.

Amb Incerta glòria Villaronga i la productora Isona Passola tornen al territori que els ha donat més rendibilitat econòmica i, sobretot, més prestigi, adaptant la novel·la homònima del barceloní Joan Sales centrada al Front d’Aragó, una novel·la extensa que l’autor va estar retocant i ampliant des de la seua primera edició l’any 1956 fins a la definitiva de l’any 1971. Com ja va ocórrer a les anteriors adaptacions, Villaronga i la coguionista

Coral Cruz han sabut traslladar l’obra i aconseguir un producte visual d’imatges impactants, i ho han fet eliminant tota la part bèl·lica de la novel·la (la guerra és una protagonista sempre absent) i prescindint de molta de la càrrega filosòfica i religiosa present a les pàgines de Sales, per contra s’han centrat en la relació dels quatre principals protagonistes en ple conflicte bèl·lic i sentimental. estat rodada al modernista Hospital de Sant Pau de Barcelona i als escenaris reals del Front d’Aragó: L’abandonada Cartuja de Monegros, les trinxeres d’Alcubierre, les ruïnes de Belchite o el paisatge erosionat de Jubierre.

A propòsit del film el director ens

de divendres 5 a dijous 11 de maig Centre Comercial El Teler

sessions a les 18 h, 20:15 h i 22:30 h

comenta: “La novel·la és molt complexa, llarga i filosòfica. A la pel·lícula hi ha coses molt diferents ja que l’he centrada en els sentiments de les persones...les emocions de quatre joves, amb una guerra com a teló de fons” i afegeix Passola “un conflicte molt èpic i emocional...amb un aire més de western que de pel·lícula de la guerra civil” i segueix comentant la coguionista “la guerra posa a les persones en situació límit i aconsegueix que facen el que mai es podrien haver imaginat”.

Com escriu Sales a la novel·la “La pitjor guerra és la que cadascun fa amb ell mateix”. Le Nosferat.