VARIANTS SOCIALS DE LA LLENGUA CATALANA

Les varietats diastràtiques o socials de la llengua es produeixen en grups de parlants socialment afins que generen una fraseologia i unes maneres expressives significatives per al grup.

Registre col·loquial

Textos orals o escrits per ser dits (guions TV, cine o teatre)

• Llenguatge de gran expressivitat i subjectivitat

• Espontani. Poca elaboració• Usos familiars• Frases fetes, comparacions,

exageracions, onomatopeies ...• Augment de la connotació

En el pla lèxic

Abús de termes genèrics Fer, cosa, tros, això, allò...

Castellanismes Bueno, vale, tio...

Comparacions Vermell com una tomàtiga...

Tics lingüístics Saps? Val? Vull dir, bé...

Exageracions Va acabar en dos segons...

Locucions i frases fetes Anar endavant, fer fues...

Onomatopeies Puf! Pataplàs!...

Sentits figurats i manca de propietat Jugar-se la vida, rompre’s les banyes...

En el pla morfosintàctic

Augmentatius i diminutius Cotxàs, festassa, rosset...

Pleonasmes Dóna-m’ho a mi...

Trets dialectals Article determinat (lo), monoftongacions (aigo),ieisme(paia), etc.

Estructures sintàctiques poc elaborades, alteració de l’ordre lògic de la frase, manca de concordança, ús equívoc dels relatius, repeticions, interrupcions... També destaca la riquesa de l’entonació

Registre vulgar

• Sense eufemismes• Sovint s'utilitza amb intenció

ofensiva o de burla (renecs, paraules malsonants, ús de termes referits a certs temes considerats tabú...

• Poc elaborat

http://youtu.be/vTRaW-Pj5g8

http://www.youtube.com/watch?v=tsYqHkM6HPo&feature=email

http://www.ara.cat/societat/catalans-malparlats_0_589141268.html

Argot

L’argot és una varietat de la llengua que utilitza un grup social per diferenciar-se de la resta de la comunitat de parlants. Hi ha dos tipus d’argots:

a) L’argot dels grups que comparteixen la mateixa professió o activitat i que adopten un lèxic, diferent del tècnic, per referir-se a eines, processos o instruments propis de la seva especialitat i que únicament tenen significació per als individus que tenen relació amb aquest àmbit professional.

b) L’argot de grups marginals de la societat que tenen la voluntat de crear un codi paral·lel a la llengua que únicament sigui comprès pels individus que formen part del grup.

Així, el llenguatge dels delinqüents o dels drogoaddictes està format per un lèxic amb mots peculiars creats, precisament, per no ser entesos per la resta de la societat i mantenir, d’aquesta manera, la seva condició de segregació i marginalitat.

L’argot en català és molt pobre, hi molt poques aportacions autèntiques catalanes, i això es pot considerar un indicador de la manca de normalització de la llengua.

VARIETAT ESTÀNDARD

Totes les llengües cultes, al costat d’aquestes varietats, en tenen una altra que està per damunt les diverses varietats o dialectes. Aquesta és la que anomenem llengua estàndard. Aquesta varietat és la pròpia de la premsa, de la ràdio, de la televisió, del cinema, de l’ensenyament i de qualsevol manifestació cultural.

Precisament, una de les funcions de la llengua estàndard és la d’unificar i facilitar la comunicació entre els parlants d’una llengua, però també ho és estimular el sentiment de prestigi i augmentar-ne la cohesió.

L’estàndard representa un nivell mitjà que s’allunya dels nivells baixos o informals i també dels elevats o especialitzats.

Des d’aquest punt de vista és una modalitat neutra, és a dir, que no hauria de tenir connotacions geogràfiques, socials o generacionals.

De fet, quan fem servir l’estàndard és més difícil identificar la procedència del parlant, d’aquí que també se la coneix com a varietat comuna perquè serveix per igual a tots els parlants d’una llengua sigui d’allà on sigui.

Molta gent pensa que l’estàndard és una varietat pròpia de la llengua escrita, però els catalanoparlants ens hem d’acostumar a fer-la servir també per a determinades situacions de la llengua oral que demanen l’ús d’aquesta varietat, com per exemple pronunciar una conferència, impartir una classe o lliçó magistral a la universitat o fer un discurs polític a un parlament.

Això, que és un fet normalíssim en qualsevol llengua de cultura, també ho ha de ser a casa nostra. Quina opinió ens produiria sentir un periodista d’un noticiari utilitzant el mateix registre que fa servir quan pren cafè amb els companys? O què pensaríem d’un catedràtic anglès que a l’hora de pronunciar una conferència a la nostra universitat fes servir un registre col·loquial com quan surt amb els seus amics?

És cert que la varietat estàndard de moltes llengües s’ha anat formant a partir de la llengua escrita, però també ho és que en el cas del català s’ha format amb una selecció d’elements de totes les varietats principals que s’han considerat útils per al conjunt lingüístic.

En la formació del nostre estàndard va ser decisiva l’aportació de Ramon Llull. Després, en el segle XV, ho va ser la dels principals escriptors valencians.

Posteriorment, durant la Renaixença va prevaler el català central. Finalment, amb l’aportació de Pompeu Fabra i de mossèn Alcover, entre d’altres, es va poder arribar a una codificació eficaç i efectiva.

Les darreres aportacions provenen de l’IEC que el 1990 publica unes orientacions per a l’estàndard oral amb diverses formes segons les peculiaritats de les diverses àrees lingüístiques.

Registre periodístic Eficàcia de la comunicació

Normatiu Creador de llengua. Neologismes. Gèneres * narratius: notícia, crònica, reportatge * conversacionals: entrevista * argumentatius: editorials, articles

d'opinió * predictius: meteorologia

Registre publicitari

Finalitat Convèncer el receptor Funcions: poètica i conativa

Persuasió del text publicitari Característiques:

1)Comparacions i hipèrboles 2) Missatge breu i condensat 3) Disposició tipogràfica 4) Imatges gràfiques

Registre cientificotècnic

Tema específic• Ús de terminologia específica• Frases en passiva• Formes no personals del verb• 3a. persona del singular (o primera

del plural)• Funció referencial• Eliminació de subjectivismes

Registre juridicoadministratiuCombina el registre estàndard amb terminologia específica

• Precisió i eficàcia comunicativa• Formalitat i impersonalitat• Fórmules lingüístiques

específiques• Ordenació rigorosa del

contingut• Temps verbal: condicional i

subjuntiu

Registre literari

Textos subjectius• Llenguatge evocador i

expressiu• Ambigüitat, polisèmia• Grau elevat d'elaboració• Estructura clarament

intencionada