VIATJANT A TRAVÉS DE LA MODA - STUCOM Centre d'Estudis · La moda, en canvi, és la que parteix d'aquesta primera necessitat de supervivència i ha anat adquirint una funció estètica

VIATJANT A TRAVÉS DE LA MODA:

Història de la moda del segle XX i creació d’una col·lecció de roba

Autor

Yijun Shao

Tutor

Ana Guillén

Curs

2n BATX – 4

Escola

Centre d’Estudis Stucom

Lloc i data

Barcelona, 9 de gener de 2017

AGRAÏMENTS

El l'estar escrivint aquestes paraules, significa que he arribat al final

d'un ardu però satisfactori camí. Aquí és on he d’agrair a totes

aquelles persones que m'han ajudat a aconseguir-lo.

A la meva tutora, Ana Guillén, per creure en mi i motivar-me amb

els seus ànims. Per ser qui m'ha guiat des del moment zero i ha fet

fàcil lo difícil.

Als meus pares, dels quals sempre he rebut suport incondicional i

qui m'han ensenyat que tot es pot aconseguir amb esforç i ganes.

Al meu germà, qui m'ha hagut de suportar en els meus moments de

desesperació però de totes manera ha estat allà .

Als meus amics, per animar-me quan em trobava estancada i

acompanyar-me tant en els bons com en els mals moments.

A tots els altres que d'alguna manera o altra han estat presents

durant aquest llarg procés i han aportat el seu gra de sorra.

A tu, per dedicar una estona del teu temps a llegir aquest treball i

permetre'm compartir-ho amb tu, perquè no hi ha satisfacció més

gran per un que aportar en els coneixements d’un altre.

INTRODUCCIÓ

3 M O D A

4 Què és la moda?

5 Classificació de moda

HISTÒRIA DE LA MODA

DURANT EL S.XX

7 Antecedents

10 1900: La Belle Époque

- El vestit de silueta S

- El tall imperial

- Complements

Paul Poiret

15 10’: En busca del comfort

- El vestit troutteur

Jeanne Lanvin

18 20’: L’era de les flappers

- El vestit de tennis

- El vestit de les flappers

Coco Chanel

22 30’: En crisis però amb

glamour - El vestit sirena

- Els pantalons palazzo

Elsa Schiaparelli

26 40’: Al mal temps, bona cara

- El vestit de jaqueta

Hardy Amies

29 50’: Temps de canvis

- Els texans

- El New Look

- Complements

Christian Dior

34 60’: “Swinging Sixties”

- El “mini”

- L’estil hippy

Yves Saint Laurent

38 70’: El Flower Power

- L’estil disco

- L’estil punk

Giorgio Armani

42 80’: Canvi de rols

- El power dressing

Jean-Paul Gaultier

45 90’: Menys és més

- L’estil grunge

- El minismalisme

Gianni Versace

PROCÉS DE LA CREACIÓ

D’UNA COL·LECCIÓ DE ROBA

50 Investigació

Inspiració

Il·lustració

51 Teles

Patronatge

Confecció

RESULTAT: LES

MEVES CREACIONS

53 Moodboards

i il·lustracions

73 Peça final

confeccionada

CONCLUSIONS

74 Conclusió i valoració

personal

FONTS

D’INFORMACIÓ

76 Bibliografia

77 Webgrafia

- 3 -

de MOVIMENT. Moda i moviment són dues paraules inseparables des

dels seus inicis. Un moviment de moda és fugaç com una tarda d’hivern.

Apareix espontàniament. Creix de forma impetuosa. I després, simplement

desapareix progressivament fins a convertir-se en un simple record.

d’ORIGINALITAT. Al llarg de la història, la moda ha evolucionat

radicalment d’un període a un altre i ha sofert centenars de canvis, els punts

de partida dels quals han sigut les innovadores idees de diferents persones.

I és que en el món de la moda, l’originalitat no entén de límits.

de DIFERÈNCIA. La moda és el reflex de la societat, i conseqüentment,

de les seves persones. Tot i que sorgeix de forma general, cadascú té la seva

pròpia moda que el defineix i el diferencia de la resta. Aquesta constitueix

la seva pròpia identitat, única i irrepetible.

d’ART. Per crear moda, s’ha de conèixer el món tant de la música, com de

la pintura o la literatura i així poder materialitzar-ho i aconseguir transmetre

el procés que hi ha darrere de tot. La moda és art, sempre que siguem

capaços de veure més enllà que una simple peça de roba.

M O D A

- 4 -

QUÈ ÉS LA MODA? “Sempre vesteixo a l’última moda”, “les faldilles curtes estan molt de moda”, “aquesta camisa ja ha passat de moda”. Moda, moda, moda... una paraula que indubtablement hauràs escoltat i utilitzat infinites vegades. Però, què significa realment?

La Real Acadèmia Espanyola ens dóna una primera definició, que és la següent:

f. Ús, mode o costum que està en voga durant algun temps, o en determinat país.

En només aquesta frase, ja hi apareixen les paraules fonamentals que defineixen la moda. Perquè una cosa arribi a ser un “ús, mode o costum”, només és possible a base de ser utilitzat o fet per diverses persones al mateix temps, i no només un cop, sinó repetides vegades. Per tant, per poder parlar de moda, hi ha d’haver una generalització. No obstant, aquesta generalització no és permanent, ja que, com bé diu la definició, només “està en voga durant algun temps”, és a dir, que apareix però després d’un període desapareix. Aquesta és indubtablement la naturalesa efímera de la moda.

Una segona explicació que dóna la RAE és:

f. Gust col·lectiu i canviant a allò relatiu a peces de vestir i complements.

“Gust col·lectiu”, dues paraules contradictòries en una mateixa definició. Quan parlem de “gust”, ens referim a una forma pròpia i personal que té un individu a l’hora d’apreciar les coses; però l’adjectiu “col·lectiu” ens diu tot el contrari: que pertany a un grup i és compartit per totes les persones que el componen. En altres paraules, la moda és personal però també compartida, com s’explica això? Una moda és creada a partir de la idea d’un dissenyador, el qual presenta i dirigeix les seves creacions al públic, que les accepta o no depenent de les circumstàncies del moment. No obstant, a la hora de la veritat, els que porten la moda són els consumidors, per això aquests són els que tenen la última paraula. Per tant, la moda no és aquella que introdueix el dissenyador, sinó el que resulta després de que cadascú l’adopti al seu interès segons els seus diferents aspectes personals. En conclusió, podem dir que la moda és tant el “reflex d’una societat” com el “reflex d’un individu”.

Havent dit tot això, cal recordar que l’aspecte més important de la moda és que aquesta sempre ha de ser una expressió individual, el mirall d’una identitat, una forma de ser. Més que pertànyer a una tendència específica, la moda és una actitud.

«La moda és una forma de dir qui ets sense haver

«Vestir és una forma de vida.» YVES SAINT LAURENT

de parlar.» RACHEL ZOE «Puresa, emocions

intenses. No es tracta del disseny. Es tracta de sentiments.» ALBER ELBAZ

«La moda està al cel, al carrer, la moda té a veure amb idees,

amb la nostra forma de viure,

amb el que passa.» COCO CHANEL

«La moda és un llenguatge instantani.» MIUCCIA PRADa

«La moda és l’armadura per sobreviure a la realitat del dia a dia.» BILL CUNNINGHAM

«La moda és una cosa que ja ve amb tu.» RALPH LAUREN

«La moda és instantània, però l’essència perdura en el temps.»

- 5 -

CLASSIFICACIÓ DE LA MODA La moda és un món molt ample. Per això, per poder-lo estudiar millor, l’hem de classificar en tres grans grups, tenint com a referència els diferents nivells de gamma d’aquesta.

El terme Haute Couture prové del francès i es tradueix com “alta costura”. És una moda molt selectiva i exclusiva on les peces estan fetes a mà amb materials molt costosos i d’alta qualitat. Per la seva confecció es requereixen tècniques manuals molt complexes i, sobretot, extrema atenció per cada detall.

Per poder-se considerar com a “casa d’alta costura”, aquesta ha de complir un seguit d’estàndards ben definits pel Chambre

Syndicale de la Couture entre els quals es troben: dissenyar a mida per clients privats, tenir un taller a París amb més de 20

treballadors i presentar una col·lecció de mínim 50 dissenys

Giambattista Valli, Paris Fashion Week primavera-estiu 2016

HAUTE COUTURE

D’origen francès, el terme prêt-à-porter es tradueix com “llest per portar”. És una moda ubicada entre la alta costura i el mercat de masses.

Engloba el conjunt de les peces de roba que es creen en sèrie reutilitzant patrons ja elaborats i amb materials menys costosos que la alta costura. En aquest cas, no es creen peces fetes a mida, però això no vol dir que es descuidi l’elecció de teixits i la confecció d’aquestes.

Aquesta moda també es presenta duess vegades a l’any en les Fashion Weeks com una segona modalitat diferent de la alta costura.

Christian Dior, Paris Fashion Week primavera-estiu 2016

PRÊT-À-PORTER

El terme mass market prové de l’anglès i vol dir “mercat de masses”. És aquell que es troba per sota de les altres dues. El seu procés productiu és molt simple i els materials utilitzats són molt barats, fet que el converteix en una moda molt més accessible i amb un mercat més ampli.

Les marques de “mercat de masses” no són necessàriament conegudes per la durabilitat i qualitat de la roba, sinó que el principal interès dels consumidors és la raonabilitat dels seus preus. Encara que no es presentin a cap desfilada oficial de moda, cada temporada renoven la roba d’acord amb la tendència imposada per la alta costura i el prêt-a-porter.

Zara, col·lecció primavera-estiu 2016

MASS MARKET

- 7 -

ANTECEDENTS Per explicar la història de la moda ens hem de traslladar a milions d'anys enrere, als inicis de la humanitat. Però, abans hem de fer un petit parèntesis per distingir la diferència entre els dos conceptes vestir i moda. El primer és el que remunta als inicis de la història, ja que el vestit sempre ha sigut una necessitat bàsica dels éssers humans, per tapar-nos del fred o protegir-nos de qualsevol condició climàtica. Tal com ho feien en la prehistòria amb pèls d'animals i durant l'Antiga Grècia amb túniques de lli, ho seguim fent avui dia. La moda, en canvi, és la que parteix d'aquesta primera necessitat de supervivència i ha anat adquirint una funció estètica.

A continuació, farem una petita introducció de les diferents etapes de la història de la moda fins a arribar al segle XX:

Antic Egipte

Els antics egipcis donaven molta importància a la imatge i cura del cos, Això era degut a que creien en una vida després de la mort i, per això, el cos havia d'arribar en perfecte estat a la “vida posterior”. Van ser els primers en donar-li una funció estètica a la moda. El determinant principal de la indumentària egípcia va ser la climatologia: com que tenien un clima molt àrid i calorós, la roba era sempre de lli o d'alguna altra igual de fina i lleuger. Les dones solien anar vestides amb una túnica llarga i blanca, acompanyada d'ornaments, el valor dels quals depenia del seu rang econòmic. En canvi, els homes de qualsevol importància social portaven només un shenti, una espècie de faldilla que es lligava a la cintura amb un cinturó de cuir, i deixaven el tors a l'aire.

Antiguitat clàssica

Grècia i Roma van ser dues civilitzacions amb tradicions i costums molt semblats, de forma que també ho era la seva indumentària.

A l'Antiga Grècia, els grecs portaven dues peces principals: a sobre de la roba interior hi portaven un quitó (del grec chiton), una peça rectangular que es cenyia a la cintura i arribava fins als peus, i a sobre d'aquest, es posaven un mantell, el més habitual era l'himantió (del grec himátion). El material més utilitzat era la llana, ja que era el més abundant i econòmic, encara que el lli també era molt utilitzat en èpoques de calor. També coneixien la seda, però era exclusiu pels més rics, ja que en aquell moment era una novetat.

A la Roma Antiga, la peça principal era o la túnica (pels homes) i la stola (per les dones), peça que podia portar qualsevol semblant al quitó grec, o la toga, espècie de túnica molt més elaborada reservada pels ciutadans d'origen romà. A vegades, a l'interior hi portaven una subúcula (del llatí subūcula) com a roba interior. El teixit més utilitzat era la llana, com a l’Antiga Grècia, i el color d’aquest depenia del càrrec social que exercia qui ho vestia.

Lli: tipus de teixit molt fi que s’obté de la planta amb el mateix nom.

Shenti: peça de vestir masculina semblant a una faldilla utilitzat a l’Antic Egipte.

Cuir: teixit extret a partir de la pell d’alguns animals.

Quitó: peça de vestir unisex d’una sola peça semblant a la túnica grega.

Himatió: vestit de l’Antiga Grècia portat a sobre del quitó.

Llana: teixit fet a partir del pèl de les ovelles o altres animals.

Túnica: peça de vestir llarga que cobreix tot el cos.

Stola: vestit llarg femení de l’Antiga Roma.

Toga: equivalent masculí a la stola.

Subúcula: peça utilitzat com a roba interior a l’Antiga Roma.

- 8 -

Edat Mitjana

La moda va anar evolucionant a mida que ho feia la societat, però no va ser fins a finals de l'Edat Mitjana, concretament en el segle XIV, que es va mostrar una vertadera preocupació per ella per part de l'aristocràcia. Així, es comença a formar el concepte de moda antecedent a la que coneixem avui dia. La moda deixa de ser simplement funcional i estètica, i es comença a utilitzar com a instrument aristocràtic de diferenciació grupal. Amb «diferenciació grupal» ens referim a que en una societat tan jerarquitzada com la de l'Edat Mitjana, dividida en estaments tancats i impermeables, era

Vestimenta de l'Edat Mitjana

important per la classe alta mantenir distàncies amb la classe baixa. La vestimenta entre els diferents grups socials eren molt notables i d'aquesta manera, es podia distingir a primera vista a quin rang social hi pertanyia algú i si era apropiat relacionar-se amb ell o no.

Des d'aquí fins al segle XX en podem distingir dues etapes principals:

Etapa aristocràtica (s.XIV – inicis s.XIX)

Va ser l’època en què la moda va començar a ser utilitzat per las classes altes com a eina social per determinar la qualitat de les persones. La noblesa assegurava el seu poder a les Lleis Sumptuàries, on es definien un seguit de normes sobre les limitacions de vestir que tenia la classe baixa, ja que se'ls prohibia algunes peces i teles que eren exclusives per la classe alta. Aquestes lleis es resumien, col·loquialment dit, en: “Els de sota no poden vestir millor que els de dalt”. Qui desobeís alguna d'aquestes normes, s'havia d'enfrontar a sancions molt fortes, normalment multes elevadíssimes i, en alguns casos extrems, la presó o, fins i tot, la mort.

Però, el propòsit de la noblesa de mantenir el seu poder sense amenaces mitjançant aquestes lleis no va durar sempre. Això va ser degut a la Revolució Industrial, que va provocar l’aparició de les seves primeres competències: la nova burgesia. Aquestes noves classes burgeses van prosperar i es van anar imposant cada vegada més en la societat medieval. Aquests burgesos es guanyaven la vida amb els seus propis negocis, però alguns van créixer tant que van arribar a posseir molta més riquesa que els nobles. Veient-ho així: si tenien la mateixa o més riquesa que els aristòcrates, per què havien de vestir pitjor i ser tractats inferiorment? Per tant, es van començar a plantejar una igualtat en la vestimenta per ambdós. Tot i els esforços de la noblesa per evitar-ho, la burgesia es va acabar consolidant amb el seu poder econòmic i social, i això va desembocar a unes noves lleis de vestimenta. I finalment, a finals del segle XVIII, es van suprimir el conjunt de “Lleis Sumptuàries” aplicades als burgesos.

Sense aquestes lleis, els burgesos tenien la llibertat de vestir-se al seu gust, ja que diners no els faltaven. Això va desembocar a una disputa entre nobles i burgesos per vestir-se millor. Però, no era un tema d'estètica, sinó de domini, ja que la moda era el mirall públic on es reflectia la posició social d'un. I, com a clar instrument de poder, tant la noblesa com la burgesia desitjaven apoderar-se d'ella. A més, en aquesta lluita social, s'hi afegia la

Lleis Sumptuàries: sèrie de lleis on es determinaven les limitacions dels pobres i els privilegis dels rics.

Revolució Industrial: procés de canvi polític, econòmic, social i tecnològic des del segle XVIII al segle XIX.

- 9 -

diferència de valors entre ambdós grups: encara que els dos tinguessin el mateix estil de vida, un l'havia aconseguit treballant hores i hores i invertint-hi tots els seus esforços; mentre que l'altre tenia tota una vida plena de luxes i comoditats sense haver de fer res gràcies a l'herència del seu llinatge. Tot això en conjunt provocava una gran tensió entre els dos grups socials que va durar moltes dècades.

El voler superar un a l'altre va iniciar una etapa en la moda plena d'excessos en la vestimenta. La moda, que fins a llavors era d'un estil barroc –tipus de moda d'origen italià que es caracteritzava per una silueta fluida i ample, i peces de roba simples però elegants–, va adquirir un estil Rococó. Aquest tipus de moda consistia en una total desfiguració del cos de la dona: corsets ajustadíssims, paniers enormes per aconseguir una faldilla amb més volant i volum, perruques exagerades, refinament absolut i un ús excessiu de maquillatge.

Etapa burgesa (inicis s.XIX – inicis s.XX)

Vestit d'estil Rococó del 1760

Panier utilitzat durant el segle XVIII

Amb l’arribada del segle XIX, les aportacions de la Revolució Industrial ja s’havien consolidat i es trobaven en un món industrialitzat i més avançat tecnològicament, on tot girava al voltant de les fàbriques i el comerç. La burgesia va aconseguir imposar les seves pròpies normes dominant la moda i reflectint-hi un caràcter distingiu. Això va provocar un avanç en la indústria tèxtil, que va arribar a ser una de les indústries punteres de l’època.

Per ampliar el mercat de la indústria tèxtil, la burgesia va acabar completament amb les Lleis Sumptuàries, ja que d’aquesta manera allò que fins a aquell moment només era accessible pels més rics passava a estar en disposició de qualsevol. No obstant, la classe burgesa no volia passar desapercebuda i, de la mateixa manera que ho va fer l’aristocràcia, van imposar la seva exclusivitat en la vestimenta. D’aquesta manera, en la ciutat central de moda, París, a mitjans del segle XIX, va néixer un nou tipus de moda: l’Alta Costura (del francès Haute Couture), és a dir, la confecció a mida feta a mà. Charles Frederick Worth és considerat com el seu pare. La creació de la Alta Costura va marcar el moment en què apareix la moda tal i com la coneixem avui dia.

Principalment, es va crear com a instrument de diferenciació pels elits, però a la seva vegada també va ser una eina de divulgació dels valors burgesos, entre els quals destaca el “ser el que un aparenta i no aparentar el que un és”. De fet, tot això és irònic, ja que van lluitar durant molt de temps per acabar amb les Lleis Sumptuàries i aconseguir una major igualtat entre tota la població. Però, quan ho aconsegueixen, creen l’Alta Costura, que igual que les lleis anteriors, exclouen als més pobres, no jurídicament, però sí econòmicament.

El període de transició del vell segle a l'inici del nou és un punt clau, on es pot situar el principi de la modernització del vestit. Neix una època plena de canvis socials i dels esdeveniments més importants tant en la historia de la moda com en la de la dona.

Benvinguts al segle XX, el segle d’or de la moda!

Estil barroc: un moviment artístic d’origen italià que es caracteritza pel gust a la elegància i fastuositat.

Estil Rococó: un moviment artístic francès que busca la silueta ideal.

Corset: una peça reforçada usada per estilitzar la figura femenina des del pit fins a l’abdomen.

Panier: estructura metàl·lica que es portaven les dones a l’interior de la faldilla per donar-li més volum.

Alta costura: moda exclusiva feta a mà a la mida del client. Charles F. Worth és considerat com el pare d’aquesta.

- 10 -

DÈCADA DEL 1900: LA BELLE ÉPOQUE

La Belle Époque és el nom amb el que es va denominar l’etapa de la història comprès entre el 1871 i el 1914. Va ser un període d’il·limitat luxe i vistositat, caracteritzat per l’estil eduardià, molt influït pel monarca anglès Eduard VII.

Durant aquesta etapa, la dona, convertida en un objecte ornamental decorat amb encaixos i volants, es desenvolupava vaporosament en la societat, empresonada en el seu corset. Fins a finals del segle XIX, aquesta moda només havia sigut dictada i seguida pels privilegiats, la vida dels quals girava al voltat del excessos i rebutjaven la senzillesa, ja que l’ostentació del vestit femení era una mostra de riquesa.

No obstant, la Belle Époque no va ser sempre igual. Amb l’arribada del nou segle es va produir un canvi de mentalitat i en la societat. Tot i així, durant els primers anys, els principis de la nova moda no estaven del tot definits, ja que encara seguia influenciada per la moda eduardià. Les noves idees i l’aparició de les avantguardes van anar desterrant els asfixiants ideals anteriors i, en els últims anys de la primera dècada es va posar de moda una silueta nova i estilitzada. Aquest desafiament de les normes socials va provocar una onada d’originalitat i d’idees progressistes en diferents àmbits: en l’art, en el cinema i, sobretot, en el paper de la dona en la societat.

La moda es va estendre a una capa social més ampla. La dona de la classe mitjana, conscient de la moda, ja es podia permetre comprar publicacions de revistes, estudiar els nous estils i confeccionar-se els seus propis vestits. Una de les revistes més influenciaries del moment era la revista novaiorquesa Vogue, la primera publicació de la qual va ser llançada al 1892. Es va anar popularitzant i encara avui dia segueix vigent i dominant el món de la moda. Durant aquesta dècada la dona adquireix major protagonisme, la exaltació de la seva bellesa és essencial; per això costurers, joiers,

Eduard VII: rei anglès que va governar entre els anys 1901 i 1910. Va ser la seva opinió personal la que va fixar el prototip femení de l’època.

sabaters... es posen mans a l’obra. “Pastisseria Gloppe”, de Jean Béraud. París, 1889.

Dècada del 1900 | Looks claus

- 11 -

EL VESTIT DE SILUETA S (1900-1907)

Durant els primers anys de la primera època, la moda seguia influenciada per l’estil eduardià del segle anterior, consistit en la idealització de la dona. El prototip de cos era l’anomenada silueta S, que es caracteritzava per un bust aixecat, una cintura molt fina pràcticament irreal i un maluc eixamplat. Si haguéssim de definir aquesta moda en una sola paraula seria: incòmode.

Comencem per l’inevitable corset -peça de roba interior reforçada considerada com un must de la època que servia per aconseguir una silueta determinada-. Originalment, va ser creat com un corset saludable amb l’objectiu d’eliminar pressió sobre l’abdomen; però a finals del segle XVIII, el concepte va canviar totalment. Al 1900, la seva funció bàsicament consistia en empènyer diferents parts del cos més enllà dels límits naturals que suposen. D’aquesta manera, els pits eren empesos cap al davant, l’abdomen cap

endins i les natges cap enrere, molt arquejades. Aquest desig de les dones de mostrar el cos perfecte es podia considerar quasi com una obsessió, ja que algunes portaven un corset tan atapeït que, no només eren incòmodes i els dificultava la respiració, sinó que, fins i tot, els deformaven els òrgans interns i, en alguns casos extrems, provocaven la seva mort.

La brusa del vestit va passar per diferents transformacions al llarg de la dècada. Primerament, tenia una forma bombada que es cenyia a la cintura i emfatitzava encara més la silueta S. Posteriorment, el tall i les mànigues es van anar estrenyent, des de l’espatlla fins als canells. Era característic d’aquestes bruses tenir coll alt, que en un moment van arribar a ser molt incòmodes per la forma asfixiant i la quantitat de decoració que tenia, com encaixos i llaçades de gran mida. Més tard, es van posar de moda els canesús, amb tires bordades o volants.

La faldilla, que tenia una lleugera forma acampanada, s’anomenava faldilla de corol·la. Eren llargues i arribaven fins al terra sense deixar entreveure les sabates. Per darrere, aconseguien el volum de fals polissó a base de plecs oberts que sovint portaven a la formació d’una cua. La llargada d’aquesta cua varia segons la situació: una cua més curta si és de dia i una més llarga si és de nit. Amb el pas del temps, aquesta cua va anar desapareixent, ja que les faldilles es van anar acurtant fins a arribar als turmells.

Aquests vestits solien ser molt ostentosos i es caracteritzaven per l’abundància de decoració que tenien, com encaixos, plomes o llaços, ja que això era un signe de riquesa i poder. Els teixits utilitzats generalment solien ser lleugers i còmodes, però la qualitat d’aquests varien segons la classe social de cadascú. Començant des de sota, els més pobres utilitzaven bàsicament el material més econòmic, en aquells moments el batista; els de la classe mitjana feien servir el popelín, i els de la classe alta es podien permetre l’ús de teles d’alt grau, tals com el sofisticat plumetis. Aquests teixits solien ser de color clars i de tons pastels, com el rosa pàl·lid o el crema. A més, es va començar a utilitzar un nou color, o millor dit un no-color, el blanc, que fins

Must: “element imprescindible”.

Canesú: peça decorativa que es cus al coll i a les mànigues d’un vestit o d’una brusa.

Polissó: armadura per augmentar el volum de la part posterior dels vestits, molt usat en el s. XIX.

Batista: teixit molt lleuger amb una superfície setinada.

Popelín: teixit fi, però de tacte rígid.

Plumetis: teixit mig transparent molt refinat, amb talps cosits.

al moment havia estat sempre reservat per les núvies i les nenes. Vestit de tarda d’estil eduardià amb silueta S (anys 1900)

Corset


- 12 -

EL TALL IMPERIAL (1908-1909)

A principis del segle XX, el centre de les arts era París, que inspirava un aire de llibertat artística i innovacions. L’arribada dels Ballets Russos de Sant Petersburg al 1909 va inspirar una onada d’atrevida experimentació a mida que les noves formes de dansa, música, vestit i escenografia emocionava i sorprenia al públic. La moda, com a art que és, també va respondre davant aquesta avantguarda, amb Paul Poiret com a cap.

Durant els últims anys de la dècada, la percepció femenina de la moda va experimentar un canvi fonamental, que va desterrar la figura eduardià rígidament encotillada. La moda va deixar de ser incòmoda i es donava una silueta molt més recta. Es va tornar a posar de moda el tall imperial, tipus de silueta que va ser molt popular en el segle XIX, inspirat en la muller de Napoleó Bonaparte, Josefina Bonaparte.

El vestit d’estil Imperi consistia en un vestit molt més lleuger, que es cenyia just sota el bust i des d'allà queia en una faldilla llarga i recta. Es va abandonar la forma campanar popular dels anys anteriors i adoptava una forma tubular fins als peus. Un element destacat va ser l’ús d’escots molt pronunciats, tant pels vestits de dia com els de nit. Aquesta nova silueta va ser la raó del desterrament del corset, ja que no es marcava tant la forma ajustada de la cintura com en anys anteriors.

Durant aquest període, la moda occidental va mirar enrere i es va repenjar en la moda oriental. Per això, aquesta nova moda va estar molt influenciada per l’orientalisme, que aportava la seva riquesa de colors, els seus complements extravagants i els seus teixits exòtics. Aquests van substituir les teles lises i de tons pastels dels anys anteriors, i d’aquesta manera es crea un estil molt més viu i vibrant.

Els teixits emprats eren lleugers com la mussolina, el tul, les gases, i poc a poc també van retornar les sedes. Utilitzaven color molt vius, com el groc o el blau,

sobretot; i es van començar a posar de moda els estampats. Els vestits portaven com a decoració brodats de símbols grecs i romans, com per exemple de llorers. També van retornar els fils metàl·lics i els de seda multicolor, que s’havien abandonat durant l’època eduardià.

Els dissenys innovadors de Poiret van contribuir a configurar la moda de la època. Va presentar una col·lecció exòtica que incloïa turbants -peça llarga de tela que s’enrotlla en el cap-, pantalons harem - pantalons de tela lleugera molt amples que s’encongeixen als turmells- i la túnica Lampshade - túnica llarga amb dues capes, de les quals la superior te forma de pantalla de làmpada, d’aquí el seu nom-. Aquesta última és considerada com la peça simbòlica de l’etapa. Un altre gran exemple de peça simbòlica és el vestit Delfos de Mariano Fortuny, inspirat en la Grècia Clàssica.

Ballet Russos: companyia de ballet creada el 1907 Serguéi Diáguilev que va causar un gran furor degut a la vitalitat de les danses comparat amb el ballet occidental.

Mussolina: teixit molt fi i transparent, generalment de seda o cotó.

Tul: teixit molt lleuger i té una estructura oberta, amb forma de xarxa.

Gasa: teixit molt lleuger i delicat amb un aspecte molt translúcid.

Túnica Lampshade, de

Paul Poiret


- 13 -

COMPLEMENTS

Barret

Entre tots els complements de la època, el barret era la peça estrella. Des dels inicis de la moda, el barret sempre havia sigut exclusiu de la classe alta, ja que era un signe de poder i riquesa: com més ostentós era, més ric i poderós era qui ho portava. Això seguia sent així durant aquesta dècada. La mida dels barrets també tenia una funció diferenciadora de la classe social: com més gran millor. Tot i així, amb la popularització del tall imperial, cada vegada es van anar fent més petits.

Tot podia semblar molt bonic, però darrere de la elegància i la sofisticació d’aquests s’amaguen històries obscures. Els fastuosos barrets d’aquella època serien considerats avui dia com un crim ecològic. Amb l'augment de la classe mitjana, les dames de les altes classes cada vegada tenien més la necessitat de mostrar un barret més ostentós. Per això utilitzaven plomes d'aus d'arreu el món, com més

Barret amb plomes i ocells dissecats dels anys 1900

exòtic millor. Van arribar a fer barbaritats de tot tipus i van arribar a utilitzar plomes de quasi totes les espècies conegudes. Això era un mal menor comparat amb la moda de col·locar directament l’ocell mort dissecat a sobre del barret.

Guants

L’altra cosa que podia faltar en els looks de les dones de la Belle Époque son els guants. La funció d’aquests, a part de la estètica, era protegir les mans, tant a l’hivern com a l’estiu. Era un complement molt representatiu de la classe alta, ja que mai sortien de casa sense uns. De dia, es solen portar guants curts; mentre que de nit, llargs.

Els materials d’aquest depenen de la classe social i de la època de l’any, els de la classe alta utilitzaven teles més sofisticades i amb més qualitat. Aquests guants no eren gens simples, sinó que esta ven molt decorats

amb tot tipus de joies, encaixos, volants, etc. Guants de dia dels anys 1900

Sostenidor

Degut al canvi en la mentalitat cap a la moda femenina cap als finals de dècada, es van anar abandonant lentament els insofribles corsets i van néixer els precedents als sostenidors actuals, juntament amb els quals es va crear el concepte d'una roba interior còmode.

Els sostenidors de la època eren una mena de gran vestir elàstic a través del pit amb els quals s’aguantaven. Les primeres dones que van començar a utilitzar-les eren malvistes per les altres dones més convencionals, ja que s’havien acostumat als corsets i consideraven que allò no havia de canviar. Però, per tots els problemes que causaven aquests corsets més dones van començar a fer ús dels sostenidors; encara que no va ser anys més tard que va començar a ser acceptada oficialment. Sostenidor elàstic del 1907

- 14 -

Dècada del 1900 | Dissenyador destacat

Paul Poiret en el 1913

Naixement París, 1879 Mort París, 1944 Lema Equiparar la alta moda amb les arts.

Logotip de la marca

PAUL POIRET 1879-1944

Paul Poiret va néixer el 20 d’abril del 1879 a París en el si d’una família propietària d’una botiga de teles en el centre de París. El seu talent com a dibuixant li va permetre treballar en el taller d’un dels modistes més importants del moment, Jacques Doucet, de qui va aprendre l’art de la costura i de la bona vida. Més tard, amb només 21 anys va entrar en el taller Worth -el més famós de París-, dirigit en aquells moments pels fills de Charles Frederick Worth. Però, les seves idees modernes eren massa extravagants per la clientela i va ser expulsat. En el 1904, va inaugurar el seu propi taller i gràcies al seu antic mestre Doucet va aconseguir contactes importants i molt patrocini per part d’elles.

Es va casar amb Denise Boulet, una jove el físic de la qual era tot el contrari a l’ideal de la dona amb un bust prominent i cintura fina. Ella es va convertir en la seva musa i la forma dels seus dissenys va canviar a favor de la seva figura. Així ho va dir en una entrevista amb Vogue: “ella és l’expressió de tots els meus ideals en la moda”.

«Sempre que signo una obra amb el meu nom, em considero el creador d’una obra mestra.» Paul Poiret

Poiret va començar una batalla amb el corset, el qual trobava ridícul i innecessari. Va dissenyar un vestit senzill, entallat directament sota el bust que queia recte fins als peus. La figura que presentava era la d’una dona atractiva i

Jacques Doucet:

jove, sota el vestit de la qual s’amagava una bella figura i no un bon corset. Els seus dissenys tenien colors vius i estampats senzills. Les seves obres estaven molt influenciades per l’orientalisme. Una de les seves creacions més destacades és la túnica Lampshade, que va causar molt furor.

No era gens humil, sinó més bé arrogant: es va autoproclamar com el “rei de la moda”. Durant els següents anys es va dedicar a fer gires per Europa i Amèrica per presentar les seves obres. Es va adonar de la necessitat de protegir els seus dissenys originals i va crear el Syndicat de Défense de la Grande Couture Française (Sindicat de la Defensa de l’Alta Costura Francesa) per salvaguardar els drets dels autors.

Lamentablement, anys més tard, el seu estil va començar a decaure. El tall de les túniques cada vegada pujava més, l’escot era cada vegada més pronunciada i les faldilles van arribar a ser tan estretes que les dones només podien caminar donant petits passos. Però, va ser amb l’esclat de la I Guerra Mundial que el seu regnat en el món de la moda va conèixer el fi. Poiret no podia comprendre com la guerra havia influït més que la moda en la independència de la dona. Va pensar que podia recuperar la seva antiga clientela organitzant festes i celebracions, però tot això només va aconseguir arruïnar-lo.

Un 30 d’abril del 1944, Paul Poiret va morir pobre i oblidat, però la seva obra va contribuir enormement en el futur de la moda. La seva desaparició va demostrar la naturalesa efímera de la moda: tot el que està de moda passa de moda en un obrir i tancar.

dissenyador de moda francès (1853-1929).

Charles F. Worth: dissenyador de moda anglès, és el pare de la alta costura (1826-1895).

Túnica Lampshade: túnica acabada en pantalons amples on es sobreposava una faldilla amb forma de pantalla de làmpada.

Dissenys de Paul Poiret, 1908

- 15 -

Anys 10 | Looks claus

ANYS 10: EN BUSCA DEL COMFORT

En la dècada que comprèn del 1910 al 1919, comencen a donar-se a la moda canvis com a reflex del que succeïa en la societat de l'època. Els canvis van ser subtils i van passar desapercebuts fins l’arribada de la Gran Guerra. Res tornaria a ser el mateix. La guerra va destrossar els antics sistemes i valors socials. Per això, en podem diferenciar dos períodes totalment diferents:

Primer, els anys anteriors a la Gran Guerra, des del 1910 fins al 1914. Aquests pertanyen a les últimes glopades de la Belle Époque, es van abandonar quasi tots corsets, les faldilles es van escurçar, etc. Les noves influencies orientals que van aparèixer cap al final de la primera dècada seguien causant furor.

Segon, els anys durant i després de la Gran Guerra, des del 1914 fins al 1919. Una de les conseqüències més impactants de la guerra va ser el gran índex de mortalitat. La majoria dels morts eren homes, els quals van haver de deixar el seu treball i la seva llar per protegir el seu país. Això va resultar en la incorporació de la dona en el món laboral per substituir els seus marits mentre es trobaven fora. Al finalitzar la guerra, la quantitat d’homes morts era tan gran que seguien necessitant les dones en els llocs de treball. A més, per primera vegada en la historia, la dona havia obtingut un paper tan important com aquest en la societat, i cap d’elles ho volia perdre. Per tant, el factor principal dels canvis en aquesta moda va ser la inserció de la dona en el món laboral: no podien treballar amb aquells vestits tan llargs i pesats; per tant, la moda s’havia de modelar a favor de les necessitats i comoditat de la dona.

En aquesta dècada, París i la seva Alta costura seguien sent els dictadors de la moda. La moda en general es va caracteritzar principalment pel contrast entre la rica i exòtica opulència en la primera meitat de la dècada en comparació amb el sentit pràctic i senzill de les peces

Gran Guerra o Primera Guerra Mundial: guerra entre la Triple Aliança i la Triple Entesa -els dos blocs en què es va dividir Europa- que va durar entre el 1914 i el 1918.

usades durant i després de la Gran Guerra. Dones treballant en una fàbrica, París 1916

- 16 -


VESTIT TROTTEUR O VESTIT SASTRE

Quan va esclatar la guerra a Europa el 1914, la dona va tenir un paper imprescindible en els llocs de treball. Per la majoria, era tota una novetat provar-se roba còmoda sense haver d’estar dins d’un atapeït corset, i la moda va haver de seguir per aquesta línia. Per primera vegada, era la moda el qual s’havia d’adaptar a les necessitats de la dona, i no al contrari com sempre havia sigut.

Els corsets, les llargues cues i els barrets voluminosos eren compatibles amb la dona que només es dedicava a assistir a festes; però ja no ho eren amb la dona que s'incorporava a la feina, als estudis superiors i a certs càrrecs de responsabilitat. Es necessitava una indumentària més pràctica en una etapa on les noves activitats i nous professions ho requerien.

D’aquesta manera va néixer el vestit trotteur o vestit sastre, conjunt format per una faldilla i una jaqueta inspirada en la vestimenta masculina. Aquest vestit, a mesura que va anar passant el temps, es van anar eixamplant i escurçant fins a l’altura del panxell. Pel que fa als teixits, els preferits van ser la franel·la i el tweed en tons grisencs o marrons. A sota d'això, es posaven una brusa, normalment blanca o crema, que podia ser d'un senzill cotó llis o contenir prisats i encaixos. També es va fer molt popular els brodats anglesos.

Encara que el vestit sastre va ser especialment popular, això no significa que deixessin de banda els vestits, que utilitzaven per les festes nocturnes. Aquests vestits cada vegada eren més solts i lleugers. El cos d’aquest es va escurçar i es cenyia amb cinturons i llaços, sense necessitat d’utilitzar un corset. Durant l’estiu, estaven de moda els elegants colors pastís (grocs, roses, blaus o verds) i en els casos més pràctics, el gris, blanc o crema. Respecte l'hivern, hi havia poca variació pel que fa als teixits i els colors, només que utilitzaven patrons més armats, tancats i cenyits.

El ball es va convertir en un nou costum en la vida de la dona. Per això, va sorgir un nou vestit cenyit al cos confeccionat específicament per ballar, fet amb un material lleuger i còmode per poder moure’s amb llibertat.

En quant els complements, el barret seguia sent l’essencial de totes les dones. Això sí, la complicació dels materials i els volums de la dècada anterior va donar pas a una aparent senzillesa, almenys en el que a la mida es refereix. Com a decoració, es segueixen utilitzant plomes, però no de forma tan exagerada com abans. Amb els anys, aquestes plomes es van escurçar fins al punt de desaparèixer durant el dia, però tornar a aparèixer per la nit.

Una altra moda efímera, però molt significant va ser l'ús de la corbata, usades amb el pretext de que "professionalitzava" a les dones treballadores. Fins a aquell moment, la corbata era considerada com a complement exclusivament masculina i la utilització d’aquest va ser un símbol d'emancipació, encara que moltes vegades el van suavitzat amb algun collaret.

Franel·la: teixit fi de llana o cotó que té un tacte suau i vellós.

Tweed: teixit de llana verge amb textura irregular i peluda.

Prisat: plec en una tela.

Brodat anglès: tipus de textura cosit normalment en la batista.

Chiffon: teixit molt lleuger, de confecció plana elaborada amb fils de crepè.

Vestit trotteur, 1916

- 17 -

Anys 10 | Dissenyador destacat

Jeanne Lanvin en 1930s

Naixement París, 1867 Mort París, 1946 Lema Mantenir el romanticisme en la roba de la dona.

Logotip de la marca

JEANNE LANVIN 1867-1946

Jeanne-Marie Lanvin va néixer l’1 de gener del 1867 en una família parisenca com la major d’onze germans. Durant l’adolescència va ser aprenent d’un barreter de dones i, més tard, d’un costurer. D’aquesta manera, va aprendre l’art de la costura i en el 1889 va obrir la seva pròpia barreteria a París.

Sis anys més tard, es va casar amb el comte italià Emilio di Pietro, amb qui va tenir la seva filla Marguerite. Quan es va divorciar del comte, Lanvin es va veure obligada a cuidar de la seva filla ella sola i dependre econòmicament del seu petit negoci. Però gràcies al seu talent se’n va poder sortir. Quan les seves amigues i familiars van començar a mostrar interès per la roba infantil que confeccionava per la seva filla, va decidir vendre copies a la seva botiga. Més tard, el seu negoci es va ampliar a confeccionar roba per les dones també. Va tenir molt d’èxit i els conjunts mare i filla es van fer molt populars.

La primera contribució de Lanvin a la Alta costura va ser la robe de style. Consistia en un disseny de tall alt y faldilla completa que seguia les línies del segle XVIII. S'ajustaven al regrés de la feminitat romàntica a la que es van sentir abocades les dones en l'atmosfera sentimental provocada per l’absència dels seus marits o amants durant la Gran Guerra. Es va convertir en un estil molt popular i va perdurar fins els anys 20 com una alternativa a la moda de cintura baixa.

«Quan no dic res, vol dir que ho aprovo!» Jeanne LANVIN

Quan va finalitzar la guerra, Lanvin va sentir que havia de contribuir a les expectatives de la moda de les flappers. Per això, el seu robe de style es va desenvolupar dirigida al "vestit retrat", que era una interpretació romàntica i suavitzada del vestit victorià.

Flappers: nova generació de dones joves que tenien un aire molt alegre i no

Altres complements molt representatives seves van ser l'ús de cintes, brocats i joies de colors campestres.

Quan la silueta recta es va impregnar en la moda, Lanvin va començar a dissenyar els seus vestits, deixant caure la cintura i ampliant les faldilles a l'altura dels malucs, mantenint una sensació romàntica i flotant.

Tot i que la majoria de les seves obres estaven inspirades en el passat, no tot va ser així. La seva creativitat igualava la seva habilitat per la confecció. Abans de la guerra, va ser la creadora del vestit camiser, que consistia en un vestit

ample d'una sola peça la part superior de la qual s'assemblava a una camisa. També va estar molt interessada en l'orientalisme de la època de la pre-guerra. Va crear un vestit de nit molt exòtic creat amb vellut i sedes fastuoses.

La casa Lanvin va obtenir un gran progrés als anys 20 i es va popularitzar molt. Més tard, va ampliar el seu àmbit als perfums i a la moda masculina. També es va crear la línia de decoració d'interiors Lanvin. Avui dia, la casa Lanvin és considerada com la casa de moda parisiana més antiga encara en actiu.

convencional que va aparèixer en els anys vint.

Brocat: teixit de seda entreteixida amb fils de seda més brillant formant dibuixos.

Vellut: teixit de tacte vellós y suau, que es fa amb diferents tipus de fibres.

La Cavallini, de Lanvin (1925)

- 18 -


ANYS 20: L’ERA DE LES FLAPPERS

Després de la Primera Guerra Mundial, Europa va quedar devastada mentre que els Estats Units es trobaven en un moment d’auge. És per això que molts dels avanços culturals, econòmics i científics van ocórrer al país nord-americà. Va ser una de les èpoques més revolucionàries del segle XX, probablement la dècada més atrevida i transgressora, una època de canvi radical que va afectar tots els aspectes culturals i que va repercutir amb força en la moda. La dècada del 1920 va ser un moment clau, ja que la moda entra en l'era moderna. Aquests canvis es van produir, ja que molts eren reticents a adaptar-se als nous estils. A partir del 1925, el públic ja es va abraçar apassionadament als estils associats als bojos anys vint.

La dona ja incorporada permanentment en el món laboral va començar a agafar força en la societat. Va arribar una nova imatge d'una dona més forta, natural i lliure, amb un tipus diferent de sofisticació i menys vulnerabilitat que el de la dama de la Belle Époque.

Així va sorgir l’estil flapper, que tenia com a model la figura a la garçonne. Aquest nou tipus de bellesa femenina buscava assemblar-se més als nois que als prototips de la dona antiga. Per aconseguir més semblança, moltes es van tallar els cabells i es van perfilar les celles. La principal representant d’aquesta nova generació de dones independents i modernes va ser Coco Chanel, qui tenia un estil còmode i pràctic.

La moda de qualitat, abans reservada als més rics, va donat un gir de 180 graus, permetent que les dones de classe mitjana i baixa també poguessin gaudir d’ella. A més, aquesta nova generació de dones van començar a sortir a ballar i a divertir-se. Els antics patrons socials que diferenciaven les classes es van esborrar gairebé completament.

Flapper: estil de dona que va aparèixer als anys 20, conegudes pel seu comportament i estil poc convencional.

Dona a la garçonne: nou tipus de dones que reivindicant els drets de la dona i la igualtat de gènere van adoptar una figura andrògina, rebel·lant-se contra els conceptes tradicionals i estrictes de la feminitat.

Flappers, anys 1920.

- 19 -


EL VESTIT DE TENNIS

Els anys 20 es van veure marcats pel boom econòmic als Estats Units, provocat per l’onada de consumisme i, sobre tot, per l’interès en l’oci per part de la població després de la època de sofriment i cansament de la postguerra. Així va néixer un nou interès per l’esport.

A més, l’estil predominant, que era la fina prima figura a la garçonne, requeria una certa quantitat d’exercici per mantenir- se en forma. En aquells moments, l’estima de la dona per la seva bellesa corporal va créixer més que mai. Amb els anys, es van tornar cada vegada més competitives en l’esport i necessitaven roba nova que s’adaptessin a les seves activitats.

Antic uniforme de tennis

Boom: aglicisme que

La roba esportiva va ser un factor significatiu en la reforma del vestit en el segle XX, i després de la Primera Guerra Mundial, va progressar considerablement després de l’èxit de la famosa tenista francesa Suzanne Lenglen. Aquesta tenista va buscar la racionalització de la roba en la pista: va abandonar l’antiga roba esportiva, que consistia en una brusa, corbata i falda llarga, per un nou vestit dissenyat per Jean Patou. A més,

vol dir “èxit o popularitat sobtat”.

Jean Patou: estilista i perfumista francès, fundador de la casa d'alta costura Patou.

Suèter: peça de

Lenglen va substituir el barret esportiu que es solia portar per una cinta al cap; aquesta moda va causar molt furor i va ser copiada per totes a l’instant.

Aquest vestit de tennis consistia en un vestit d’una sola peça de màniga curta o un suèter amb una faldilla prisada. La

«La dona ha de poder moure’s, ha de poder pujar a un cotxe sense rebentar les costures! Les peces han de tenir una forma natural.» COCO CHANEL

vestir de punt, freqüentment de llana, que cobreix el tronc i extremitats superiors.

Prisada: tipus de textura de tela que té doblecs a manera d'adorn.

llargada d’aquestes faldilles es van escurçar fins al panxell o, en alguns casos extrems, fins a l’altura dels genolls. Es va posar de moda la silueta recta, és a dir, una figura prima amb poc pit i sense emfatitzar cap part del cos, ni tan sols la cintura. No obstant, a vegades portaven un petit cinturó o cinta a l’altura de la cintura, però aquests només tenen una funció decorativa.

La comoditat d’aquestes peces aportaven un aire fresc a les pistes i permetien a les tenistes una major llibertat de moviment. Gràcies a elles, moltes jugadores femenines van millorar molt en comparació a anys anteriors. A més de còmodes, aquests vestits van aportar un toc elegant al tenis.

El material més utilitzat en aquestes peces va ser el lli, que durant el segle anterior només havia estat utilitzar per la roba interior, degut a la seva

lleugeresa i simplicitat. Els nous esports requerien molt esforç i suaven molt, per tant, el lli permetia respirar a la pell. El color d’aquests vestits solien ser de colors amb tons pastís, com per exemple, el color crema va ser el més popular. No obstant, moltes vegades es van optar pels estampats amb raons geomètrics o molt simètrics, influenciats per

Art Déco: moviment artístic de disseny popular a la dècada del 1920 inspirada en les primeres avantguardes.

Suzanne Lenglen amb un vestit de tennis en un partit de Wimbledon, 1925

l’Art Déco.


- 20 -

Il·lustració vestit flapper de l'estil a la garçonne, 1925

EL VESTIT DE LES FLAPPERS Al 1924, las flappers eren tan conegudes per la seva conducta com pel seu estil. La gent les coneixia popularment com “aquelles que fumen, es maquillen en públic i es passen el dia ballant”. Aquestes dones buscaven aconseguien un aspecte juvenil i ho feien dissimulant els seus pits i ocultant les corbes no desitjades. Van imposar una silueta esvelta i llisa com una taula, la coneguda silueta a la garçonne.

Els vestits que portaven van ser la nova tendència. El tall d’aquests vestits va caure per sota del maluc, fins i tot va arribar a desaparèixer anys més tard; i la llargada d’aquests vestits es van escurçar d’una manera impressionant, van pujar fins a l’altura dels genolls, cosa que en dècades anteriors es

considerava molt inapropiat. Aquests vestits solien ser rectes, solts i sense mànigues; els braços quedaven a l’aire, i les cames i l’espatlla s’exhibien per primera vegada en la història de la moda femenina. L’objectiu de la moda de les flappers era la provocació. Per accentuar la sensació de nuesa, aquests vestits solien tenir molt poca decoració i estar fets de teixits molt fins.

De dia, la moda femenina es reduïa en tres peces: una brusa, combinada amb un jersei de punt o amb una jaqueta de punt recte i una faldilla curta, estreta i prisada, tot a joc. Els vestits eren simples, encara que a vegades es decoraven amb detalls com beines horitzontals, peces cosides o amb altres tipus d’abaloris. Normalment, tenien un escot de vaixell quadrat, encara que moltes vegades s’usaven també escots de triangle invertit molt pronunciats, ja que com hem dit abans, el que volien era provocar. Era molt popular la combinació de teixits diferents, l’ús de dos colors i els tons degradats.

De nit, s’havia convertit en una costum molt popular sortir a ballar; la vida social era molt atrafegada i normalment es relacionaven als cabarets, on escoltaven música i assistien a tot tipus d’espectacles. Un dels més famosos és el Moulin Rouge de París. Un dels balls més populars va ser el xarleston, una dansa folklòrica negre d’origen nord- americà. Va ser el ball representatiu de les flappers. D’aquesta manera, van aparèixer els vestits xarleston, que consistien en uns vestits d’una sola peça recta sense mànigues i molt curta que a la part inferior dels vestits hi portaven uns petits serrells que es movien al compàs de la dona quan ballava. Aquests serrells estaven decorats amb abaloris o lluentons. Aquests vestits, moltes vegades, solien estar decorades amb plomes o comptes.

Les flappers van ser les primeres en mostrar una pell morena, moda popularitzada per Coco Chanel, ja que en anys anteriors sempre s’havia atribuït als camperols i obrers. A partir d’aquí, la pell morena representava una vida jove, alegre i viva; mentre que una persona amb la pell pàl·lida era considerada com que no sortia mai de casa

Beina: doblec en la vora d'una peça de roba per on passa una veta o una cordeta.

Escot de vaixell: escot recte i ample que arriba fins a l’extrem de les espatlles, a vegades, fins i tot es deixen caure i posen les espatlles al descobert.

Moulin Rouge: cabaret parisenc que es va popularitzar molt amb l’aparició del jazz.

perquè no deixava de treballar i no gaudia de la vida. Vestit xarleston, anys 20


- 21 -

Coco Chanel en el 1936

Naixement Sumur, 1883 Mort París, 1971 Lema Simplificar la roba de la dona amb elegància.

Logotip de la marca

“COCO” CHANEL 1883-1971

Coco Chanel va néixer com a Gabrielle Bonheur Chanel el 19 d’agost del 1883 a Saumur (França) en el si d’una família pobre i molt probablement es va criar en un orfenat.

L’amant de Chanel, Etienne Balsan, la va col·locar en una barreteria on va conèixer a l’empresari anglès Boy Capel, de qui es va enamorar. Aquest li va finançar una barreteria a Deauville, que es va fer popular molt ràpidament. A Chanel li agradava tot el que ningú havia portat abans, ja que ella era per naturalesa poc femenina i per això va prescindir de tots els adorns de la Belle Époque i va crear barrets molt senzills però elegants.

«Per ser irreemplaçable,

Chanel es va fer molt popular i les altres dones la van començar a considerar com un exemple a seguir. Per exemple, va haver de començar a

un ha de buscar vendre suèters masculins a la seva botiga

sempre ser diferent.» COCO CHANEL

després d’haver portat un per casualitat i causar sensació entre les dones. La seva vestimenta s’inspirava en la moda masculina, la

roba esportiva i la roba de treball; això deia molt del seu estil propi, que era més bé simple i senzill.

Més tard, va obrir una botiga de roba a París, on es va decidir a simplificar la silueta perquè s’ajustés al seu gust. Va reduir els adorns, va usar teles més lleugers i va simplificar les línies. Com havia fet Poiret, Chanel va dissenyar peces de roba que es podien portar sense la necessitat d’un corset. Va descobrir la combinació entre els colors blau marí i blanc, a l’estil mariner, que es van convertir en els seus colors representatius.

Amb l’esclat de la Gran Guerra, Chanel va haver de tancar la seva botiga. Però això no va acabar aquí ja que al 1919 va tornar a obrir una casa de costura.

Entre les seves principals aportacions al món de la moda, es troben els vestits de jaqueta còmodes i relaxats pel dia i el famós ”vestidet negre” per la nit. Els seus dissenys, tot i ser molt senzills, eren sinònim d’elegància gràcies als seus talls tan perfectes.

L’arrogància de Chanel era llegendària, solia dir que “ella no creava moda, ella era la moda”. Les innovacions que va aportar a la moda de la dècada del 1920 justificaven aquest comportament, o al menys per ella. No va ser una de les més estimades entre els altres dissenyadors, sinó que va tenir moltes rivalitats amb altres modistes com Paul Poiret, amb qui va tenir una relació d’enemistat més gran.

En el 1921, va llançar la famosa colònia de Chanel No 5, que va ser un símbol de sofisticació i elegància que només els més rics s’ho podien permetre. A partir d’aquí, es va posar en marxa les rodes de la maquinària de la marca Chanel, que encara avui dia segueix sent una de les marques més luxoses. Audrey Hepburn en el "little black dress"

de Chanel, anys 20.

- 22 -


ANYS 30: EN CRISIS PERÒ AMB GLAMOUR

A finals de la dècada anterior es va produir el famós crac del 29, que va ser la caiguda més devastadora del mercat de borsa en la història dels Estats Units. Aquest fet va deixar a tots els americans arruïnats, i com a conseqüència, a tot el món. Aquesta època posterior de crisis econòmica durant els anys 30 es va anomenar La Gran Depressió.

No obstant, tot i que la majoria de la gent s’havia quedat sense diners, el glamour de la època anterior no havia desaparegut. Tenir un pressupost ajustat no significava que haver de vestir descuidadament, per això van adaptar tot el possible la moda a uns materials i dissenys més econòmics. A causa de la necessitat d'estalviar diners, les dones de classe mitjana ja no podien comprar roba nova i renovar els seus armaris cada pocs mesos. En lloc d'això, van haver de refer la roba que ja tenien reutilitzant qualsevol material que tenien a mà.

Fins a llavors, les dones acostumaven a canviar-se de roba diverses vegades durant el dia, ja que portaven un vestit determinat per cada activitat o hora del dia: un conjunt diferent pel matí, tarda i nit. Però, durant la Depressió aquest costum va començar a ser deixat de costat. Durant tot el dia utilitzaven el mateix conjunt i només es canviaven en certes ocasions especials, com quan sortien de nit.

Com moltes dones no es podien permetre pagar peces de roba feta a mida, es va popularitzar la moda prêt-à-porter, que consistia en la fabricació mecanitzada i en sèrie de la roba, de forma que surt molt més econòmic. Però, això no volia dir que les cases de la Alta costura desapareguessin, ja que com en cada crisi econòmica, els pobres es fan més pobres i els rics es fan una mica menys rics, de manera que encara hi havia gent que s’ho pot pagar. A partir d’aquí, es comença a formar el concepte de la Alta costura com una moda

Glamour: encant especial i cridaner que posseeix una persona o una cosa. També s’utilitza per referir-se al luxe.

Prêt-à-porter: tipus de moda produïda en sèrie amb patrons que es repeteixen; és la “moda del carrer”.

exclusiva per l’elit, com ho és avui dia. Familia de classe baixa afectada per la Gran Depressió, anys 30

- 23 -


EL VESTIT SIRENA

La moda dels anys 30 comparat amb l’optimista moda dels anys 20 era molt més conservador. Hi va haver un retorn a una aparença més femenina i elegant, propi d'una dama. L'aspecte esportiu dels anys 20 va ser desterrat i un look més sofisticat, influenciat per les pel·lícules de Hollywood, es va fer més popular. Tots els estudis de Hollywood tenien els seus propis dissenyadors, que creaven el millor

Look: anglicisme que es refereix a l’aspecte exterior d’un, especialment en el vestir.

Escot halter: tipus d’escot que es lliga per la part posterior

vestuari per les actrius. La Gran Depressió va fer un paper important en la popularització d’aquestes pel·lícules de glamour, ja que com les dones de la dècada del 1930 no podien viure aquella vida de luxe per ella mateixa, es passaven moltes dies a la setmana vivint-ho indirectament a través de les pantalles.

«Els modistes no podem seguir vivint sense el cinema, de la mateixa forma que tampoc pot viure sense nosaltres. Cadascú corrobora l’instint de l’altre.» Lucien lelonG (modista)

del coll.

Crepè de raió: teixit molt lleuger amb un tacte rugós fet de tires de crepè.

Entre tota aquesta elegància va destacar el vestit sirena, que consistien en uns vestits llargs cenyits al cos que s’encongien a l’altura dels genolls per eixamplar-se una altra vegada fins al terra.

A diferència dels vestits de la dècada anterior, que ocultaven les corbes, els vestits de la nova dècada tenien línies ben formades i emfatitzades. L’ideal de la figura femenina de la dona sense corbes es va abandonar, i va tornar la famosa silueta S, encara que no tant exagerat com durant la Belle Époque. Per donar la il·lusió d'una cintura més fina, s’eixamplava la part superior del cos incloent-hi mànigues molt voluminoses formades amb moltes capes de volants. La majoria dels vestits de dia van ser dissenyats fins a l’altura del panxell.

El vestit sirena, normalment utilitzat durant la nit, era considerat com la peça més elegant dins de l’armari de la dona. Solien tenir un escot halter, que consisteix en un tipus d’escot que es lliga per la part posterior del coll, deixant al descobert els braços, les espatlles i l'esquena, o almenys mitja esquena.

Juntament amb aquests vestits, no podien faltar els complements amb els quals els combinaven. Les mitges eren un must que no podia faltar a l’hivern, ja que encara que les cames no estiguessin al descobert, no volia dir que no passessin fred. Un altre complement que no podia faltar eren els guants, que eren extremadament populars i que van ser usats tant de dia com de nit. En el cas de que fos durant el dia, aquests eren curts; mentre que els guants de nit podien arribar fins al colze. Aquesta moda es va popularitzar degut a les estrelles de les pel·lícules de Hollywood.

Durant aquesta època les cremalleres es van fer molt més populars, ja que eren molt més barats que els botons. També es van optar per utilitzar teles més econòmiques degut a la situació econòmica de la societat, com la seda, el cotó o el crepè de raió.

Jean Harlow amb vestit sirena, actriu (1935)

- 24 -


ELS PANTALONS PALAZZO Després de la dècada del 1920, els pantalons per les dones van evolucionar gradualment de la funcionalitat de la roba esportiva cap a la roba informal. Les dones no portaven pantalons massa sovint, solien ser portats només per les estrelles de cinema de Hollywood o per estar per casa. Més tard, es van començar a ser més utilitzats pels dies d'estiu a la platja o per fer esport. No va ser fins a mitjans de la dècada que els pantalons van ser acceptats com a peça regular de la moda diària. No només eren còmodes, sinó que també eren altament populars entre les més fashionistes.

La peça més popular van ser els pantalons palazzo, resultat d’una adaptació que va fer Coco Chanel dels pantalons de la dècada anterior. Consistien en uns pantalons femenins llargs i solts que es cenyeixen a la cintura i s’anaven eixamplant fins a acabar en una forma acampanada. Els anys trenta es van guanyar el títol de tenir els pantalons amb les cames més amples i els patrons més salvatges de tot el segle, en alguns casos, eren tan amples que arribaven a semblar faldilles.

Aquests pantalons es portaven com a peça informal pel carrer, però a la platja era una peça essencial. Solien ser portats per sobre del banyador o combinats amb un top estival de motiu mariner, quasi sempre amb l’espatlla a l’aire. Van batejar aquest conjunt amb el nom de beach pajama, del qual la traducció literal seria “pijama de platja”, per la semblança al pijama tradicional per dormir. Però, aquests beach pajamas van ser dissenyats per ser portats a l’aire lliure, amb destinacions tropicals o creuers.

Els pantalons palazzo eren molt estacionals, ja que eren molt més populars durant l’estiu degut a la seva lleugeresa i comoditat, deixant respirar el cos en els dies de calor en temps calent. Durant aquesta estació, era molt freqüent

l’ús de crepè de seda o altres fibres naturals. Mentre que durant els mesos d’hivern era menys usual veure dones vestides amb pantalons palazzo, encara que també es podien trobar en teixits com la llana o altres teixits sintètics pesats, que protegissin més del fred.

En quant a la decoració dels teixits, els motius nàutics van ser els més populars ja que li proporcionava a la moda una visió literal de la roba d’estiu. Els pantalons es dissenyaven amb estampats divertits i colorits, establint-hi un

Pantalons palazzo de Coco Chanel, anys 30

Model: Renée Perle

Fotògraf: Jacques- Henri Lartigue

Fashionista: persona que sent devoció per la moda, principalment per les peces úniques o d'alta costura, i que sempre està al tant de les noves tendències.

Crepè de seda: tipus de teixit amb superfície granular i arrugada feta de seda.

Beach Pajamas, postal de Montecarlo, anys 30 estil allunyat a la visió de la moda formal.

- 25 -


Elsa Schiaparelli en el 1937

Naixement Roma, 1890 Mort París, 1973 Lema Trencar el model actual amb excentricitats que es puguin portar.

Logo de la marca

ELSA SCHIAPARELLI 1890-1973

Elsa Schiaparelli va néixer el 10 de setembre de 1890, a Roma (Itàlia) en el si d’una família rica i aristocràtica: el seu pare era el degà d’una universitat. Segons la seva autobiografia, My Shocking Life, explica que va tenir moltes més aventures que una noia italiana normal de la època. Va estudiar filosofia a la Universitat de Roma i va publicar un llibre de poesia, la qual els seus pares van trobar tan sexual que la van enviar a un convent. Un cop alliberada d’allà, es va precipitar a Londres, on va treballar com una mainadera.

Anys més tard, es va casar amb el seu antic mestre, el comte Wilhem Wente de Kerlor, qui més tard la va abandonar per una altra. Schiaparelli, divorciada i sense un cèntim, es va mudar a París amb la seva filla. Allà va conèixer a Paul Poiret, qui li va proporcionar roba gratis i qui va cultivar en ella un interès per la moda. Aviat va començar a dissenyar la seva pròpia roba, i en 1927, va obrir el seu primer negoci.

«En temps difícils, la moda és sempre indignant.» ELSA SCHIAPARELLI

La col·lecció debut de Schiaparelli va ser una sèrie de suèters que oferien una imatge surrealista. Aquesta col·lecció es va convertir en la seva marca registrada i va cridar l'atenció del món de la moda, incloent la de Vogue França. Va seguir

amb el seu èxit inicial amb altres col·leccions, com la de vestits de bany o la de la "faldilla pantaló".

Per Schiaparelli, la moda no era només crear roba, sinó que també crear art. Al 1932, un periodista al The New Yorker va escriure: "Un vestit de Schiaparelli es classifica com una pintura moderna." No és d'estranyar, ja que ella tenia contactes amb molts artistes populars de l'època, com per exemple, un dels seus amics era el pintor Salvador Dalí, a qui va contractar per dissenyar les teles de la seva casa de moda.

Els anys següents, la seva fama va seguir creixent; va ser adorada per algunes de les dones més ben vestides del món. Schiaparelli també va dissenyar roba pel cinema i el teatre. El seu treball va aparèixer en més de 30 pel·lícules al llarg de la seva carrera, com per exemple a Every Day’s a Holiday (“Cada dia es una festa”).

En el 1951, Schiaparelli va suspendre el seu negoci d'alta costura, però va continuar treballant en el món de la moda dissenyant accessoris i perruques.

Un 13 de novembre de 1973, Schiaparelli va morir a París, França. Encara avui dia, continua sent considerada com un dels personatges més destacats en la història de la moda. Les seves obres es troben actualment exposades en el Museu d'Art Metropolità de Nova York.

The New Yorker: revista nord- americana que publica crítiques, assajos, reportatges d'investigació i ficció.

Elsa Schiaperelli (dreta) portant el seu propi "pantaló-faldilla"

- 26 -


ANYS 40: AL MAL TEMPS, BONA CARA

Després de tota la època de recuperació després de la Primera Guerra Mundial, passa el que tots temien: una Segona Guerra Mundial que va durar des del 1939 fins al 1945. La segona va causar un impacte molt més gran que la primera en la vida diària de la societat, sobretot en el de les dones. A Europa i Amèrica, el reclutament femení va canviar el paper tradicional de la dona, que va abandonar la llar per participar en els conflictes bèl·lics.

En quant a la moda, això també va tenir una gran influència. Mentre les fàbriques es dedicaven a fabricar armes i subministraments de guerra, la massiva demanda de fibres naturals com la seda i la llana va fer que els fabricants de moda es veiessin obligats a buscar una alternativa: les fibres sintètiques. Per això, durant aquesta època, la majoria dels vestits estaven fets de raió.

Més tard, les restriccions van afectar directament al disseny de la roba, els governs van prohibir l’ús de molts adorns i de certs materials. Per tant, la moda va adoptar un caràcter conservador i militar. Tot i així, això no volia dir que baixessin la qualitat, sinó que tot el contrari, ja que aquesta roba havia de durar moltes temporades.

Degut als limitats recursos, la roba es va tornar de doble ús, és a dir, moltes vegades amb la diferent combinació de les mateixes peces aconseguien diferents aspectes.

Una altra limitació per part de l’estat va ser el control de les cases d’Alta costura: només se’ls hi permetia l’exportació dels dissenys si aportaven diners per la guerra.

La Segona Guerra Mundial: conflicte bèl·lic en el que va intervenir la majoria de les nacions del món organitzades en dues aliances militars: els aliats i les potències de l'Eix.

Fibra natural: filament d’origen vegetal, animal i mineral.

Fibra sintètica: filament que prové de diversos productes derivats del petroli.

Dones de la Força Aèrea durant la II Guerra Mundial

- 27 -


EL VESTIT DE JAQUETA

La roba de les dones de la dècada de 1940 es va modelar a partir de la roba de serveis públics produïts durant el racionament de la guerra. Les voluptuoses formes dels anys 30 van donar pas a una silueta dura i angulosa que, tal com Vogue va explicar “podia resultar poc afavoridor si les dones no mantenien la línia”. Impulsada per l’economia de la guerra, aquesta silueta era un reflex de les restriccions imposades pel govern. Els vestits sastre, les cintures estretes i les faldilles rectes creaven una figura poc femenina, més bé masculina. La nova silueta contribuïa a donar la imatge d’una dona sensata, energètica i competent. La bellesa no era una part fonamental de la estètica de la guerra.

El look estrella de l’època va ser el vestit de jaqueta femenina, un vestit de tall militar que reflectia la monòtona uniformitat. Imitaven els uniforms dels homes, i per no desaprofitar els materials, es confeccionaven en tons monocromàtics com el blau aviació o el vermell. La influencia militar era visible a tot arreu, des de les travetes que imitaven les peces militars com la severitat de les jaquetes amb muscleres. Les restriccions impostes van donar com a resultat un conjunt sense adorns i “fred”. És més, es considerava antipatriòtic el fet de pensar en afegir volants o qualsevol decoració.

Aquests vestits estaven formats per tres peces: una jaqueta, una brusa i una faldilla.

Les jaquetes eren rectes, amb espatlles amples, que arribaven fins a la cintura. No portaven cap botó per les restriccions de materials. Per estalviar material, el govern va prohibir els punys i les butxaques, ja que considerava innecessari gastar material de més només per estètica.

Dins de les jaquetes, portaven una brusa de coll estret o alt. Eren molt senzilles i curtes, de colors llisos, normalment blanc. Sempre portaven muscleres per aixecar les espatlles. Va ser l’element estrella de l’època.

Per últim, les faldilles eren llises de tall recte cenyides a la cintura, ja que no es permetia l’ús de cap volant. La llargada d’aquestes faldilles solien arribar com a màxim als panxells, ja que així ho dictava la norma. Tenien un aspecte molt formal i seriós. El color era normalment el mateix que el de la jaqueta.

La falta de llana es va suplir amb nous materials com el teixit de punt, el raió i el crepè. Tot i l’aparença monòtona, les peces del vestit es podien combinar de forma que li donava un toc diferent al model estàndard. Es solien combinar amb sabates de plataformes de suro o de fusta.

Acabada la guerra, la silueta seguia sent esvelta, però va començar a experimentar canvis. Les línies es van suavitzar i les jaquetes van perdre el tall militar. A més, es van substituir els colors monòtons per colors i estampats més vius i informals.

Traveta: tira petita de tela que uneix dues peces per subjectar-les o cenyir-les.

Musclera: peça d’escuma de goma col·locat a la part interior d'una peça de vestir a l'altura de l'espatlla per augmentar la seva amplada.

Punt: teixit elàstic fabricat amb tot tipus de fibres.

Raió: fibra artificial semblant a la seda que s’obté de la cel·lulosa.

Crepè: teixit fi d'aspecte rugós que s'obté teixint fils sotmesos a diferents torsions.

Vestit de jaqueta femení, de Foxbrownie (1944)

- 28 -


Hardy Amies en el 1961

Naixement Londres, 1909 Mort Londres, 2003 Lema

Trencar el model actual d’excentricitats.

Logo de la marca

HARDY AMIES 1901-2003

Edwin Hardy Amies va néixer el 17 de juliol del 1909 a Londres. La seva mare era la cosidora del taller de madame Durrant, la modista de la cort. A l’adolescència, va ser enviat a treballar a França i Alemanya per millorar el domini de les llengües i per aconseguir el seu somni de ser periodista. Però en lloc d'això, al tornar a Regne Unit, va ser nomenat per substituir un dels dissenyadors de Lachasse, una empresa subsidiària del cap de la seva mare. No sabia molt sobre moda i va haver d'aprendre sobre la marxa. Als 26 anys, va ser nomenat director general i dissenyador de l’empresa.

En esclatar la guerra, el coneixement de Amies sobre França i Alemanya li va guanyar un lloc en el Cos d'Intel·ligència. També se li va donar la oportunitat de participar en una col·lecció conjunta amb els altres destacats dissenyadors londinencs a Amèrica del Sud. Més tard, va ser enviat a Bèlgica, on es va convertir en responsable de l'espionatge i va utilitzar noms de complements de moda com a paraules claus.

Després de la seva desmobilització en 1945, Amies va establir la seva pròpia casa d'alta costura -la casa Hardy Amies- a un edifici bombardejat de Londres. El seu desig era tornar a feminitzar la moda. Va tenir una rivalitat amb Christian Dior, ja que els seus

dissenys progressaven en un sentit

«Les dones millor vestides són aquelles que no es veurien estrany en el camp.» HARDY AMIES

similar, amb una línia d'espatlles suavitzada i més volum a les faldilles. Quan Dior va llançar la seva línia Corol·la el 1947, la resposta de Amies va ser la rèplica britànica. Va realitzar nombrosos viatges als Estats Units per aconseguir diferents tipus de teixits.

Esquire: revista nord-americana principalment per homes que es va crear durant la època de la Gran Depressió.

Els seus dissenys eren molt fàcils de portar i es van convertir en els favorits de la reina Isabel II d’Anglaterra, qui li va concedir una autorització reial i Amies es va convertir en el seu modista oficial. La Reina va seguir lluint els seus esplèndids vestits de ball fins que Amies va renunciar a l'autorització per deixar pas als dissenyadors més joves. En el 1950, va obrir una botiga de moda prêt-à-porter femenina. Més tard, va entrar al mercat de la moda masculina, convertint-se en el primer modista de dones que dissenyava també per a homes. També va ser el primer dissenyador a celebrar desfilades de moda masculines.

Amb la desaparició de la roba femenina a mida al Regne Unit, Amies va ser conegut com a dissenyador de roba masculina, després de l'èxit d’una de les seves columnes a la revista Esquire que recollia la seva etiqueta per a homes. La seva casa de moda també va obtenir encàrrecs oficials, com per exemple per a la selecció anglesa guanyadora de la Copa del Món el 1966, per l'equip olímpic britànic del 1972, etc.

Handy Amies va seguir al comandament de la seva empresa fins al seu retir dos anys abans de la seva mort, al 5 de març del 2003. Disseny de Hardy Amies, 1951

- 29 -


ANYS 50: TEMPS DE CANVIS

Durant la dècada del 1950, hi va haver un accelerat creixement econòmic, el més gran del segle, dels països americans i europeus. Inclús els més perjudicats durant la Segona Guerra Mundial van aconseguir un augment productiu i econòmic.

Els guanys econòmics van crear una nova societat impulsada pel consumisme, que permetia una família viure molt còmodament amb només un sol ingrés. Les dones que havien pres el treball de fàbrica durant la Segona Guerra Mundial van ser acomiades i el treball de la mestressa de casa es va convertir en l'ideal femení de l’època.

La por subjacent de la bomba nuclear llançada per Estats Units sobre Japó durant la Segona Guerra Mundial, els canvis produïts pels moviments de drets civils i l'amenaça del comunisme van ser els principals impediments al desig d’una vida senzilla. Els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, es van fer més populars i van transformar l'entreteniment i les notícies, que van influir en les tendències de la moda.

La recuperació tant econòmica com psicològica de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial es va accelerar gracies al New Look de Christian Dior, que consistia en una imatge de la dona amb una cintura cenyida i atapeïda, una ondulada faldilla i una pronunciada línia de bust. Recordava als estils històrics de mitjans del segle XIX i va establir el to de la propera dècada.

Els estils de roba, durant els anys de la guerra, es caracteritzaven pels seus colors apagats, un ús mínim de tela i ornaments a causa de les restriccions del pressupost de la guerra. Pel contrari, aquest New Look va oferir una nova opulència i una nova mirada a la feminitat.

Propaganda dels anys 50 que mostrava la vida ideal d'aquells anys. La dona havia de comportar-se com la perfecta mestressa de casa que havia de complaure les necessitats de la família i del marit. Alguns van arribar a ser molt sexistes.


- 30 -

ELS TEXANS

En la dècada del 1950, la joventut va adoptar el seu propi uniforme: els texans. Quan la rebel·lia de les pel·lícules de Hollywood va captivar la imaginació dels adolescents, els pantalons i caçadores texans es van convertir en el símbol d’aquests.

L’origen dels texans es remunta en els Estats Units a mitjans del segle XIX. Van ser inventats per Jacob Davis i el famós Levi Strauss, de qui la marca de texans és encara pionera en el mercat d’avui dia. Originalment s’anomenaven overall i es van crear com a solució pràctica per protegir les extremitats dels treballadors de les mines. No va ser fins als anys cinquanta que les dones van començar a portar texans de forma quotidiana.

La popularització d’aquests va tenir molt a veure amb les pel·lícules. Per exemple, Marilyn Monroe, en aquells moments

Levi Strauss: empresari jueu fundador de Levi Strauss & Co., un dels majors fabricants de peces de vestits del món.

Overall: peça de vestir d’una sola peça amb tirants.

Marilyn Monroe: actriu americana considerada com a símbol de l’erotisme i icona pop dels anys 50.

Setí: tela brillant, llisa, suau i lleugera que es fa amb fibres de tipus diferents.

Marilyn Monroe amb texans boyfriend l’actriu més famosa i influent, que sempre havia estat enfundada es vestits de setí i

diamants, va començar a mostrar-se en diverses pel·lícules amb texans.

Respecte a la dècada anterior, aquesta silueta vaquera era notablement diferent. Els texans tenien un tall recte o una mica més amples en la part inferior, eren de cintura alta i ajustats amb un cinturó. Aquests texans van rebre el nom de texans boyfriend, ja que eren tan amples com el dels nois.

El look femení més popular va ser portar els texans amb els baixos plegats per donant-li forma, combinada amb una camisa blanca masculina oversize i unes botes planes. Demanaven prestats camises dels seus germans o pares i els deixaven ficats casualment dins dels seus pantalons texans. L’estil va anar desenvolupant i més tard, es va posar de moda el descordar els botons de la part inferior de la camisa i lligar els faldons en un nus a la cintura.

A la segona meitat dels anys 50, quan ja era més acceptable que les joves fessin servir jeans i estils més relaxats, es van substituir les camises grans per camises sense mànigues curtes, moltes vegades cordades a la cintura. Alguns dels patrons més utilitzats per les camises eren les pigues o els estampats vius.

A part dels texans, es van posar de moda entre les dones altres tipus de pantalons retro, de diversos estils diferents. El més popular va ser el pantaló de cigarrets, que consistia en uns pantalons a l’alçada de la cintura i eren ajustats als malucs però s’anaven eixamplant a través de la cama. La llargada dels pantalons acabava just per sobre del turmell.

S’ha de dir que això va ser una revolució en la història de la dona, ja que per primera vegada els hi permetien a les dones sortir al carrer amb pantalons

Oversize: expressió anglesa que vol dir “molt més gran de la seva mida normal”.

Jeans: texans en anglès.

Retro: que imita o el gust d’una moda d'un temps passat o antiquat.

texans. Catàleg de roba dels anys 50


- 31 -

EL NEW LOOK “Volia que els meus vestits es construïssin i es modelessin sobre les corbes del cos femení, estilitzant les seves línies”, va dir el dissenyador francès Christian Dior en la seva autografia. I així va ser: va llançar una increïble nova col·lecció de moda femenina al que va anomenar Corelle, l’estil de moda del qual va ser anomenat New Look per

«Estimat Christian, els seus vestits tenen un autèntic new look!» REVISTA HARPER’S BAZAAR

A CHRISTIAN DIOR

New look: “nova visió” en anglès.

Corolle: anomenada així en referencia a la “corol·la” o “anell de pètals d’una flor”.

Quadres príncep de Gales:

la indústria de la moda. Dior creia que després de ser brutalment mobilitzada durant la Segona Guerra Mundial, la dona de la postguerra necessita innovació i novetat i creia firmament que el New Look era la solució.

A l’acabar la guerra, les dones van abandonar les fàbriques i van ser animades a tornar a convertir-se en mestresses de casa. Després de la uniformitat i simplicitat de la roba durant la dècada anterior, el New Look transportava la dona al passat i representava un retorn a la feminitat i la naturalesa poc pràctica de la moda, que portava a una moda considerada com una modernització de la Belle Époque. Tot i que aquest nou estil seguia tenint elements lleugerament masculins, com va ser popular durant els anys 40, es va voler allunyar d’això i animar a les dones a apropar-se als estils més femenins un altre cop, com va ser durant els anys 30. Com va dir Dior: “Vull retornar la bellesa, la roba femenina, los formes arrodonides i les faldilles fluides”.

El New Look va introduir en la moda canvis importants. Primer de tot, el nou estil va transformar les espatlles quadrades de la era de la guerra en espatlles més suaus, més femenines, inspirades en les modes anteriors a la guerra. Per aconseguir aquesta forma, es van utilitzar muscleres. Segon, per aconseguir aquesta finíssima cintura, Dior va tornar a introduir un nou corset a la moda femenina: el corset waspie. Aquesta peça, que s’havia deixat d’utilitzar després de la Belle Époque, va fer una petita aparició que no va durar molt. Però, en diferència de la època eduardiana, les dones que s’ho posaven ho feien voluntàriament, i no perquè era una “norma” establerta per la societat. Per últim, l’eixamplament del maluc, Dior ho aconseguia utilitzant capes i capes de tela per donar-li més volum i volant.

En quant als estampats, Dior va sentir una gran debilitat sobretot pels quadres príncep de Gales i les potes de gall. A més de les teles tradicionals, es va utilitzar molt el niló, anteriorment utilitzat per fer paracaigudes, que es va convertir en un teixit refinat.

La peça de roba més significativa del New Look va ser el vestit Bar, òbviament del creador d’aquesta moda, Christian Dior. Exemplificava perfectament totes les característiques del nou model femení: espatlles suaus, cintures ajustades i malucs amples. El New Look definitivament va representar un canvi dramàtic en la moda austera de la guerra. Aquesta nova visió de la moda va triomfar internacionalment i va inspirar totes les cases

Pota de gall:

Niló: fibra sintètica, elàstica i resistint.

de moda, que van llançar línies semblants. Vestit Bar, Christian Dior, 1947


- 32 -

COMPLEMENTS

Banyador

A la dècada dels 20 la modista Coco Chanel va aconseguir imposar un nou criteri en l'estètica femenina: la pell femenina resultava atractiva si estava daurada pel sol. Per això, quan després de la guerra va iniciar una etapa d’oci i d’estiuejos, el destí principal era la platja. Els estils platjers van ser molt populars i es van vendre molt.

Louis Réard va ser el creador del banyador de dues peces. La peça va resultar tan escandalosa que cap model se’l va voler posar i el seu creador va haver de contractar a una stripper perquè el lluís. Aquesta li va dir a Réard: "El seu vestit de bany serà més explosiu que la bomba de Bikini", fent al·lusió a les proves nuclears realitzades en l’illa Bikini, al Pacífic. Aquestes bombes van deixar l’illa destrossada i sense cap

Banyador playsuit dels anys 50

vegetació, és a dir, la va deixar quasi nua. D’aquí a que el conjunt passés a anomenar-se bikini. Durant els primers anys va representar un escàndol i estava considerat com a immoral; no va ser fins al 1957, quan l’actriu Brigitte Bardot va lluir un bikini, que va començar a ser acceptada.

Tot i aquesta innovació, als anys 50 la majoria de la població seguia preferint els tradicionals banyadors d’una sola peça. El banyador més famós va ser el playsuit, que eren una mena de granotes acabades en pantalons curts acampanats, o tops que deixaven la cintura a l’aire combinats amb pantalons curts coberts per una faldilla.

Talons d’agulla o Stilettos

Si el New Look va ser la revolució de la moda dels anys 50, llavors els talons d’agulla, o també conegut com Stilettos van ser el seu equivalent en el calçat. En el 1952 es van convertir en les noves sabates de temporada considerades com un must en l’armari de totes les dones. L’estil de punta es va presentar en les col·leccions dels dissenyadors més importants de l’època. La tecnologia interna consistia en una estructura interna de metall coberta de plàstic per suportar el pes de la dona.

Aquest tipus de sabates van marcar un gir en la història del calçat, ja que en aparèixer, van alliberar les dones d'aquells toscs models tan populars durant la dècada dels quaranta anomenats suecs.

Ressaltaven la figura femenina i accentuaven amb gràcia les corbes de la dona. L’explicació d’aquesta “màgia” era que, a més d'aportar diversos centímetres d'altura a l'anatomia, els seus prims i alts talons obligaven a que es formés un arc a l'esquena femenina que feia que traguessin els pits i el posterior cap a fora.

La revolució dels Stilettos va començar quan Vivier, qui va dissenyar els talons usats per la Reina Isabel II en la seva coronació, es va unir al geni creatiu Christian Dior. Tots dos junts van crear les sabates que van ser el complement perfecte de les cèlebres faldilles del New Look i la nova figura femenina. Tal va ser l'efecte d'aquesta combinació que per a l'any 1952 l'anomenat "Stiletto de

Louis Réard: enginyer d’automòbils que va inventar el bikini.

Brigitte Bardod: actriu francesa considerada com la personificació del mite eròtic dels anys 50.

Stiletto: prové de l’italià i és una daga amb una fulla llarga i fina; el nom dels talons d’agulla prové d’aquí.

Roger Vivier: dissenyador de moda francès especialitzat en les sabates.

Vivier" era conegut a les grans capitals del món. Stilettos dels anys 50 portats per Brigitte

- 33 -


Christian Dior en el 1957

Naixement Granville, 1905 Mort

Montecatini Terme, 1957 Lema Feminitzar la moda.

Logotip de la marca

CHRISTIAN DIOR 1905-1957

Christian Dior va néixer el 21 de gener del 1905 a Granville, França, en el si d’una família de fabricants de productes químics per a l'agricultura. Encara que sempre s’havia vist atret per l'art, va estudiar ciències polítiques a instàncies de la seva família, però al final va obrir una galeria d'art al costat del seu amic a París, que va fracassar degut a la Depressió del 29.

Més tard, Dior va començar a vendre els seus esbossos a les cases de moda i va ser contractat com a assistent. En el 1946, magnat tèxtil Marcel Boussac li va oferir suport a la creació d’una casa d'alta costura amb Dior al capdavant.

«El meu somni és salvar a les dones de la naturalesa.» CHRISTIAN DIOR

A partir d’aquí va començar a dissenyar peces amb la silueta emergent de l'època de la pre-guerra amb faldilles llargues i àmplies. Aquesta va ser la seva primera col·lecció, a la que va anomenar Corelle o també conegut con a New Look, el va

convertir en un nom familiar per tothom i li va valer tant crítiques com elogis. El govern francès no es podia sentir més complagut perquè el seu New Look va tornar a establir a París com la capital de la moda i va salvar la important indústria d'Alta costura. El govern va presentar la col·lecció a les ambaixades franceses arreu del món, i com a resultat la van comprar famílies reals i populars figures internacionals.

Per Dior, l'èxit instantani va significar una expansió ràpida. Per als altres modistes, el fet que la moda de París fos de nou un objecte de tanta atenció va atreure també clients nous.

Al 1948, va treure una col·lecció anomenada Envol, on va mostrar una línia nova de faldilles combinades amb jaquetes que es recollien a l'esquena com si tinguessin ales. En els anys següents, Dior va afinar la faldilla fins arribar a una

línia recta, va utilitzar escots de ferradura i va popularitzar la jaqueta càrdigan. Tots ells es van convertir en peces importants de la roba femenina de l'època.

La cursa de Christian Dior va acabar amb la seva mort prematura després de la seva línia Fus el 1957, però la casa Dior havia crescut fins a esdevenir una gran empresa que comprenia alta costura, prêt-à-porter, joieria, complements, pells i perfum. El

Escot de ferradura: escot amb forma de U, com si fos una ferradura investida, d’aquí el seu nom.

Maison: casa en francès; en la moda normalment utilitzar per referir-se a una casa d’alta costura.

curt regnat de Dior demostrat que, després

havia de la

Disseny del New Look de Christian Dior, 1947

guerra, les grans maisons seguien tenint importància dins el sistema de la moda.

- 34 -


ANYS 60: “SWINGING SIXTIES”

Els “Swinging Sixties” va ser una dècada extraordinària de canvis després de la austeritat i reconstrucció dels anys cinquanta. La moda va experimentar una metamorfosis i, mentre que en les dècades anteriors Paris sempre havia estat el centre de la moda, ara totes les mirades es dirigien a Londres.

A més, durant aquesta dècada es trobaven en mig de la Guerra del Vietnam, que va començar al 1955. Aquesta guerra va tenir un fort impacte sobre la societat, ja que va ser una guerra molt cruel i inhumana. Un grup de joves revolucionaris van transformar no només la moda, sinó també altres mitjans d'expressió com l'art i la música, per comunicar-li a la societat del moment els seus ideals i pensaments de: pau, amor, llibertat i fraternitat. Aquests van substituir la forma de vida capitalista, violenta i autoritària d’aquells moments per una vida més pacífica amb els ideals mencionats anteriorment.

L’estil d’aquesta època va rebre suport per part de moltes persones, degut al caràcter liberal i creatiu de la moda dels seixanta, que de vegades fins i tot condueixen un poc a la bogeria. No obstant, també va rebre moltes crítiques per part d’altres per l’aparent absència de regles i normes d'estil. La moda dels seixanta és un reflex dels canvis i de les influències de les últimes corrents en àmbits com l'art, l'estètica, la música i el despertar a la llibertat de tots i, en concret, de les dones.

A la dècada dels seixanta, els adolescents van començar a expressar les seves opinions lliurement. Aquest alliberament va partir principalment de la música, que va despertar unes mentalitats reprimides durant molt de temps. Com a conseqüència, la moda també va ser influenciada per aquests grans canvis polítics, econòmics i socials.

Guerra del Vietnam: conflicte bèl·lic entre Vietnam del Sud, amb el suport dels EEUU, i Vietnam del Nord, amb el suport de l’URSS. Va tenir com a conseqüència el descrèdit dels EEUU, que van provocar els moviments pacifistes.

Moviment pacifista per acabar amb la Guerra de Vietnam

- 35 -


EL “MINI”

Dissenys de Mary Quant

Durant l’època dels anys seixanta, els dissenyadors estaven disposats a demostrar al món que l'enginy no se'ls havia acabat i que els seus nous dissenys venien amb alguna cosa mai vist anteriorment. Un dels resultats d'aquests dissenys va ser sens dubte la minifaldilla, creació que se li va atribuir a la dissenyadora Mary Quant. El “mini” es va convertir en el símbol dels accelerats anys seixanta.

Inspirada per les modes que veia en els carrers londinencs, Quant va pujar la vora de la faldilla fins a varis centímetres (20 més o menys) per sobre del genoll, i va néixer la icònica minifaldilla. Ella li va posar aquest

Mary Quant: dissenyadora de moda britànica que va adquirir fama internacional en la dècada de 1960 amb la creació de la minifaldilla.

Time Magazine: revista d'informació general que publica als Estats Units des de 1923.

André Courrèges: dissenyador de moda francès reconegut pels seus dissenys ultramoderns. També va ser proclamat com a creador de la minifaldilla.

nom inspirat en el seu cotxe favorit, el Mini Cooper. Tot i que se la considera com la principal creadora del “mini”, moltes vegades també es menciona a André Courrèges com a l’inventor, ja que no se sap exactament qui va ser el primer en treure-la. Sense importar qui el va inventar, el que sabem amb seguretat és que la supermodel Twiggy es va convertir en la icona oficial de la minifaldilla.

«No vam ser jo o Courrèges qui va inventar la minifaldilla, les vertaderes creadores van ser les noies del carrer.» MARY QUANT

Twiggy: el seu nom real era Leslie Lawson. És una supermodel, actriu i cantant anglesa, considerada com a icona de la moda dels anys seixanta.

La popularitat de la minifaldilla va seguir creixent en els mitjans de la dècada gràcies a l’impuls que va rebre quan Yves Saint Laurent va debutar els seus famosos i curts vestits "Mondrian", que tenien un característic estampat de quadres amb un contrast perfecte en els colors.

Els “minis” no deixaven d’aparèixer a les revistes i a les notícies. La model Jean Shrimpton va causar un gran enrenou en aparèixer amb una minifaldilla sense mitges, barret o guants al Carnaval de Melbourne Cup a Austràlia. Més tard, altres dissenyadors importants van llançar els seus “minis” modelats al seu propi estil, com per exemple, Paco Rabanne o Ossie Clark. El “mini” era oficialment una declaració d'alta costura.

Els vestits també presentaven canvis guiats per les noves tendències. Aquests podien ser d'un sol color, amplis com túniques de tub i s'usaven en general amb jaquetes de punt. Els colors de moda eren els tons clars que donaven un aspecte elegant i femení.

Finalment, el mini va conèixer el seu fi a finals de la dècada del 1960, degut a les altes tensions polítiques a causa de la guerra del Vietnam. El gust de la moda es va tornar cada vegada més nostàlgic i les faldilles van fer un retrocés fins a ampliar la seva llargada fins als turmells. Llavors, va aparèixer l’estil contrari al “mini”: el "maxi", que consistia en el retorn a les faldilles llargues i amples. Twiggy vestida amb un vestit mini de

Betsey Johnson, 1967

- 36 -


L’ESTIL HIPPY

Estampat psicodèlic

Degut a la Guerra de Vietnam, es va iniciar una onada de moviments pacifistes. Entre tots aquests, va destacar el moviment hippy. La seva forma de vida, que es basava en la pau, l’amor i la fraternitat, també es va reflectir en la moda creant l’estil hippy.

Les dones van començar a alliberar-se de les normes de la moda i van apostar per looks més arriscats i revolucionaris, trencant totes regles i combinant els conjunts de la manera que volien.

Polièster: resina plàstica que s'obté mitjançant una reacció química.

Velur: tela teixida de punt fet de cotó o de fibra sintètica,

Entre les peces de roba més distintives d’aquesta moda en podem distingir- ne dos: el vestit “maxi” i els pantalons campana.

Els “maxis” van aparèixer a finals de la dècada anterior quan els minis van passar de moda. Consistien en uns vestits molt llargs i amples que arribaven fins al terra. Estaven fets de cotó, llana o polièster, ja que eren els teixits més lleugers. Podien o no tenir mànigues, depenent de l’estació de l’any. Normalment, es solien portar amb un cinturó gruixut a l’altura de la cintura.

Els pantalons campana van ser unes peces molt representatives de la moda hippy. Eren pantalons de cintura alta cenyits a la part de la cintura i, mica a mica, s’anaven eixamplant, de manera que la part inferior dels pantalons tenia forma de campana. El material més utilitzat va ser el texà, encara que també hi van haver de teles més lleugeres i fines. Les dones combinaven aquests pantalons campanes amb tops ajustades o bruses, tot en conjunt formava un look molt elegant i femení.

En quant als teixits, van utilitzar estampats psicodèlics, que es caracteritzaven per l’ús de color brillants i fluorescents, com per exemple, taronja, groc o vermell. Els estampats més populars van ser els de motius geomètrics, patrons ètnics, de dissenys abstractes i de florals audaços. La moda hippy era ecològica i típicament confeccionada amb fibres naturals, com per exemple la tela esquinçada. L'arribada dels automòbils i de la calefacció central a les llars va donar lloc a la introducció de teles més lleugeres. Així, els abrics llargs, pesats i de llana van ser reemplaçats per jaquetes de vellut i de velur.

En el que es refereix als complements, hem de fer esment de les sabates de plataforma, que eren els calçats per excel·lència dels anys setanta. En alguns casos, aquestes plataformes van arribar a ser molt exagerades. També es portaven moltíssim les botes altes que solien arribar fins al genoll. Normalment, el material més emprat en aquestes sabates era el cuir. Aquestes es solien decorar amb serrells o amb cordons a la part superior.

Els hippies van generar una consciència ecològica de la moda gràcies al seu reciclatge de la roba vintage, així com la reutilització de teles i tapissos antics, a partir dels

amb aspecte de vellut.

Vintage: anglicisme que s'empra per denominar alguna cosa que pertany a una època passada que, tot i ser antic, no pot qualificar-se- pròpiament com a antiguita.

quals confeccionaven les noves peces. Pantalons campana, 1972

- 37 -


Yves Saint Laurent en el 1950

Naixement Orà, 1936 Mort Paris, 2008 Lema Primer modista de l’alta costura en dissenyar i produir una col·lecció completa de prêt-à-porter.

Logotip de la marca

YVES SAINT LAURENT 1936-2008

Yves Henri Donat Mathieu-Saint-Laurent va néixer l’1 d’agost del 1936 a Orà, França, en el si d'una família francesa de classe mitjana. Des de petit va ser considerat com a nen prodigi. Va ser el primer en el concurs del Secretari Internacional de la Llana en 1948 i ja va atraure l'interès del Vogue francès.

Més tard, amb només 18 anys, va ser contractat com a assistent de dissenyador a la casa Dior on, tres anys després, va assumir el paper de dissenyador principal. Després de la mort sobtada de Christian Dior en el 1957, Sant Laurent la presentar la seva primera col·lecció, anomenada Trapezi, que consistia en un conjunt de vestits amb forma de campana. Els seus esforços per introduir una nova estètica en la seva pròxima col·lecció, la Rive Gauche, va consternar a les respectables clientes de mitjana edat de Dior perquè va ser considerat molt radical. Per això, quan Saint Laurent va haver de incorporar-se a l’exèrcit durant la guerra d’Algèria, la casa Dior va aprofitar la seva absència per substituir- lo per un altre dissenyador.

La dura vida militar va resultar ser una desastrosa experiència per la sensibilitat natural d’un dissenyador, per això va ser enviat a casa després de patir una crisi mental que, més tard, li perseguiria al llarg de tota la seva vida. Al tornar i adonar-se del que havia fet la casa Dior, Saint Laurent la va denunciar per 40.000 dòlars. Amb aquests diners va establir la seva pròpia casa amb el seu soci i amant, Pierre Bergé.

«Amb els anys he après que el més important en un vestit es la dona que ho té posat.» YVES SAINT LAURENT

El primer amor del dissenyador sempre havia estat el vestuari teatral. Va poder complir el seu somni i va florir una doble carrera ajuntant les seves dues passions: el teatre i la moda. Es va dedicar al disseny teatral i cinematogràfic amb les seves creacions.

Art Pop: moviment artístic del segle XX que es caracteritza per l'ús d'imatges de la cultura popular extretes dels mitjans de comunicació.

Yves Saint Laurent va ser un dels primers en unir la moda i l’Art Pop quan va dedicar una col·lecció d'Alta costura al pintor Mondrian. Aquests vestits “Mondrian” es van convertir en icònics, sobretot quan a l’any següent va decidir adaptar-los a la seva col·lecció prêt-à-porter.

El 1998 crea la seva última línia de prêt-a-porter, ja que a l'any següent va vendre la major part de la seva empresa. Es va acomiadar al gener de 2002, mes en què va mostrar la seva última col·lecció. Saint Laurent va morir l'1 de juny de 2008 a París, a l'edat de 71 anys.

Yves Saint Laurent va ser un dels modistes més importants del segle XX, ja que va donar una nova llibertat a les dones quan va introduir a la moda el concepte de 'contemporaneïtat' amb emblemes com el vestit sastre o l'esmòquing. Encara avui dia, es segueixen considerant les seves obres com unes de les millors.

Disseny "Mondrian" de YSL en la portada de

Vogue de septembre 1965

- 38 -


ANYS 70: EL FLOWER POWER

La dècada dels anys 70 va entrar amb fúria com la d’un tornado com a conseqüència dels gran canvis radicals dels anys 60, consistits en la omnipresent recerca de la veritat i la identitat individual. Va començar una nova dècada que semblava pertànyer als joves, ja que la majoria dels Baby Boomers s’havien convertit en adolescents plens d'idees i ideals.

Dones, americans africans, americans natius, gais, lesbianes i altres marginats van continuar la seva lluita per la igualtat. Però, el gran moviment hippy dels últims anys va entrar en decadència i semblava arribar als seus anys finals. Tot i que les marxes i manifestacions per la pau estaven destinades a ser fets bons i positius, sovint acabaven en violència.

Com totes les dècades anteriors, la moda va canviar dràsticament des dels primer anys cap als finals, però el anys setanta certament no podien ser comparats amb els seixanta. L'època va començar amb tendències que prenia detalls característics de totes les dècades anteriors, incloent talls geomètrics, les siluetes de manera ajustada, colors brillants, tant la faldilla “mini” com la “maxi”, etc. Amb l’avanç de la tecnologia, en disposaven d’una gran diversitat de teles i adorns, cada un dels quals van formar més tard un estil particular en la moda.

El màxim influent en la moda durant aquesta dècada va ser la música. Durant els primers anys, el must va ser la música disco. Els joves sentien la necessitat d’una activitat divertida i compartida, on es reunissin com a grup. A les discoteques és on forjaven aquesta amistat i es sentien especials, on els sorgia un sentiment de pertinença a un grup.

A partir de la segona meitat de la dècada, un gènere provinent dels suburbis novaiorquesos va irrompre per retornar-li aquest xic de rebel·lia que el rock i la música dels 70 havia perdut, es tractava de la música punk, un estil molt més minimalista i ràpida que la practicada

Baby Boomers: persones que van néixer durant el Baby Boom, període entre el 1946 i 1965 caracteritzat per un increment notable de natalitat.

fins al moment. Escena de disco de la sèrie de televisió "That '70s Show"

- 39 -


L’ESTIL DISCO

Granotes estil disco, anys 70

De totes les èpoques, cap moda havia tingut un efecte tan inesborrable i perdurable com la de la moda disco en els anys setanta. La música que el va inspirar va néixer en les discoteques de Nova York com a resultat d’una barreja entre la música negra i l’electrònica. L'era disco va ajudar a revolucionar la cultura social dels Estats Units i, com a conseqüència, la cultura de la moda també va canviar per sempre en quant als dissenys i els estils de la roba de la dècada.

Els looks més destacats van ser les granotes, que sovint estaven fetes de teles lluents i colorits. Eren cenyides al cos i acabaven en pantalons de campana, populars a la dècada anterior. Alternatives a aquest conjunt eren els vestits, que podien ser “minis” o “maxis”. Tot i que eren conceptes totalment oposats, ambdós van estar molt de moda i van ser molt acceptats a les nits de disco. La faldilla

Granota (roba): vestit d'una sola peça que cobreix del tronc fins als peus, la meitat inferior de la qual té forma de pantalons.

Polièster tèxtil: tipus de tela fet amb fibres sintètiques molt resistent.

Teixit de raió: teixit molt versàtil fet amb fibra sintètica, però sembla com si fos natural.

dels primer era molt curta –com diu el seu nom– i solien arribar uns quants centímetres per sobre dels genolls; mentre que la del segon tenia una longitud que arribava fins als turmes i cobria totalment les cames.

Tot girava al voltant de la música i el ball. El principal objectiu de la moda era trobar teles i dissenys que brillessin sota les llums discos en els clubs de festa. Materials lleugers com el polièster i el raió es van popularitzar. Els teixits fet de polièster van ser els més utilitzats ja que permetien la impressió sobre ella de diferents estampats i dissenys, a més de l’avantatge del seu preu, que era bastant econòmic. Com més lluent el material, més atenció atreia a les pistes de ball, i això era el que volien totes les dones de la època.

Un complement principal que no podia faltar per res del món eren les plataformes. Aquestes sabates proporcionaven l’alçada necessària per poder ballar els famosos passos de l’era disco. Algunes d’aquestes sabates podien arribar a tenir una alçada de 10cm. Ballar amb sabates d’aquestes alçades era tot un repte. La moda de sabates més impactant va ser la dels “peixos flotants”, que com diu el seu nom, consistia en ficar peixos -de plàstic, és clar- dins de les soles d’aquestes. Sembla irracional, però darrere d’això hi ha tota una explicació: a vegades l’altura d’aquestes sabates les feia massa pesant per les dones per poder ballar amb comoditat, per això, per alleugerar el pes d’aquestes es van buidar els talons i, per fer-los més interessant, els van omplir d’aigua i peixos flotants. Per molt estrany que pugui sonar, va ser una moda molt popular entre les dones amants de l’estil disco.

Plataformes amb estampat zebra de "peixos flotants", anys 70


- 40 -

L’ESTIL PUNK

Durant els anys setanta, va néixer un nou gènere musical anomenat punk. Era semblant al rock però molt més simple i “descuidat”. Amb la popularització d’aquest estil de música, va aparèixer una nova subcultura amb el mateix nom. Aquesta va adoptar una forma de vida comuna i, com totes les cultures, tenien una forma de vestir identificadora. Així va néixer l’estil punk, primerament a Londres, caracteritzar per ser un moviment anàrquic i agressiu. Com totes les modes alternatives, el punk va començar com una reacció: una reacció contra la conformitat, el capitalisme i l’establishment. Artísticament parlant, el punk es va rebel·lar contra la relaxació -tant mentalment com en la moda- del moviment hippy i la

Adolescents punks, anys 70 moda disco. Mentre a Amèrica no es volien deslligar de les modes hippies, a Gran Bretanya la moda punk arrasava amb el seu esperit anti-moda i anti- materialista.

Moda alternativa: aquella que no es produeix ni es

«No em sentia com un més de la gent “normal”. Jo volia ser DIREFENT. Sentia que era DIFERENT.» GAIL THIBERT (MÚSIC PUNK)

Aquesta moda va ser inventada per la dissenyadora de moda Vivienne Westwood, influenciada pel músic punk Malcolm McLaren. El look general combinava jaquetes de cuir o camisetes de bandes de música amb texans de cuir cenyits a la pell o minifaldilles de quadres escocesos. Més tard, es van posar de moda les

distribueix en massa, sinó que és artesanal i única.

Establishment: expressió anglesa per referir-se al “grup dominant d’elit que té molt de poder sobre una

camisetes intencionalment ofensives, amb elements com crucifixos invertits (signe de satanisme) o símbols nazis entre d’altres. Generalment es decoraven amb components tradicionals de la indumentària urbana, com les tatxes, corretges, sivelles i cadenes. També destaquen les mitges de xarxa o bandes pel cabell.

La moda punk bàsicament consistia en tallar la roba vella que ja no utilitzaven, destrossaven aquestes teles per més tard recosir-les creant diverses capes desordenades segons els seus gustos. Això, en la dècada dels 1970, va ser considerat com una bogeria i va impactar a moltíssima gent, ja que fins a llavors, el teixit sempre s’havia considerat com un material que s’havia de veure impecable i nou.

El punk va significar la separació definitiva de la moda de carrer amb la moda d’alta costura. Moltes revistes de moda d’elit simplement no el van poder entendre i moltes vegades el van considerar trash fashion (“moda basura” en anglès). No obstant, anys més tard, l’alta moda també es va influenciar de diversos aspectes de

societat”.

Vivienne Westwood: dissenyadora de moda britànica que va impulsar el moviment punk.

Quadres escocesos:

l’estil punk: va adoptar colors foscos, roses i vermells cridaners i els quadres escocesos.

Vivienne Westwood (dreta) amb amiga, vestides d’estil punk, anys 70


- 41 -

Giorgio Armani en el 2014

Naixement Piacenza, 1934 Mort - Lema L’elegancia és el punt clau de la moda.

Logo de la marca

GIORGIO ARMANI 1934-

Giorgio Armani va néixer l'11 de juliol de 1934, a Piacenza, Itàlia, una petita ciutat al sud-est de Milà. De jove, mai va tenir cap estudi formal en art, però el fet d’haver nascut i crescut a Itàlia va contribuir a fomentar el seu sentit estètic, ja que li proporcionava moltes oportunitats de veure en primera persona excel·lents obres d’arquitectura, d’interiors, d'escultura i de pintura.

Armani es va convertir en dissenyador per casualitat, ja que la seva primera opció sempre havia sigut ser metge. Va estudiar Medicina en la Universitat de Milà, però ho va deixar per unir-se a l'exèrcit. Després de deixar l'exèrcit, va trobar feina com aparadorista en una petita botiga de moda, on va romandre durant set anys aprenent tot el que va poder sobre el disseny de moda i el màrqueting. Els seus primers dissenys van ser de roba masculina i va contribuir amb aquests en diverses cases de moda famoses, com el Allegri, Hilton, etc.

En el 1974, Armani va llançar la seva

«La elegància no és destacar, és ser recordat.» GIORGIO ARMANI

pròpia marca d’alta costura amb els pocs diners que va aconseguir venent el seu cotxe, va anomenar l’empresa Giorgio Armani S.p.A. Des dels inicis, els seus dissenys tenien l’estil distintiu

d’Armani. Segons va explicar en una entrevista, el seu objectiu era canviar les jaquetes rígides, que era en aquells moments característics de la moda masculina, en un nou tipus de jaqueta esportiva més informal i amb línies més fluides, que permetien més moviment del cos. El mateix any, la marca Armani també va introduir noves línies de cosmètica i articles per a la llar, i va ampliar la seva línia d'accessoris.

Set anys més tard de la creació de la seva pròpia empresa, Armani va llançar una nova línia de moda prêt-à-porter, anomenada Emporio Armani, on es ven roba llesta per portar dirigit a clients més joves, oferint-los articles menys costosos i produïts en sèrie. Aquests productes presentaven característiques mixtes, tenien un caràcter més sportswear i més informal.

Armani va trobar un gran èxit com a dissenyador de moda de les estrelles de Hollywood. Fins a la data ha dissenyat el vestuari per a més de 100 pel·lícules, el més notable d'ells és American Gigolo (1980). Moltes belleses com Penélope Cruz, Anne Hathaway o Megan Fox també han portat els seus dissenys.

A més, també se li han atorgat varis premis, com per exemple el CFDA International Award i dos premis Bambi, entre altres.

L’èxit de Giorgio Armani va ser a nivell mundial. Encara avui dia, Armani dirigeix les cinc línies de la seva empresa, sent l’únic propietari, cosa que el converteix en un dels

Sportswear: roba d’esport.

empresaris europeus més poderosos. Vestuari de Richard Gere dissenyat per Armani en "American Gigolo"

- 42 -


ANYS 80: Canvi DE rols Els anys vuitanta van ser uns temps difícils, ja que van estar marcats per la inquietud i per la transformació, innovació i desig de cultura en tots els sentits.

A diferència de les altres dècades on les guerres i els conflictes socials afectaven el comportament de les persones, els anys 80 van ser majoritàriament influenciats pel món de l'espectacle i la música. La gran referent en el món de la música va ser Madonna, que segueix sent un gran personatge avui dia.

Amb la creació de MTV en el 1981, es va crear un vincle des de llavors inseparable entre la moda i la música. La música hip hop va suscitar la passió per l'estètica bling, basada en el xandall esportiu conjuntament amb l’ostentació de complements d’or, com cadenes, medallons i anells. Aquest es va convertir en el look de la moda del carrer que més ha sobreviscut. Les discoteques, que s’havien posat de moda durant l’any anterior, seguien predominant la moda d’aquest període, encara que van perdre força en comparació a la dècada anterior.

Per l’altra banda, la moda del carrer, nascuda de la imaginació dels estudiants de moda sense diners i d'alguns músics enginyosos, es va adoptar com a uniforme dels més moderns. Només els més rics podien permetre les creacions d’alta costura com Versace o Chanel, però ningú envejava el seu estil. Alguns dissenyadors més espavilats, com Jean-Paul Gaultier, van ser capaços de captar les inquietuds del carrer i van adaptar la moda a la modernització. Però, a mitjans de la dècada les coses van millorar. Les capitals financeres del món van experimentar un auge, i es va disparar l'interès per les sabates, les bosses i la joieria de disseny: havia nascut la marca.

Madonna: cantautora i actriu nord-americana que és considerada com a referent de la música pop dels anys 80 i 90.

MTV (Music Television): cadena nord-americana de televisió i també de música.

Hip hop: estil de música de ball nascut als EEUU en els anys 70 com a derivació del funk.

Bling: o bling-bling, és una moda estètica utilitzada principalment en la cultura hip hop.

Madonna, anys 80

- 43 -


EL POWER DRESSING

Dones dels anys 80 amb vestit

Els anys de la dècada del 1980 van estar destinats a ser un període d’autoritat femenina. Durant anys i anys, els homes sempre havien estat considerats com els més poderosos: aquests eren exercien els càrrecs més importants, com directors o empresaris; mentre que a les dones se lis assignava el treball de secretària, assistent i altres càrrecs menors. Des dels inicis de la humanitat, les dones sempre havien estat considerades subordinades als homes, però en els anys vuitanta les coses van fer un gir de 180 graus. Van aparèixer figures femenines en llocs de treball com d’advocades, polítiques o empresàries professionals. Per complementar aquesta nova imatge d’autoritat, les dones van haver de “vestir el poder” -expressió que prové de l’anglicisme power dressing-. Això va permetre a les dones ser preses de debò pels altres en un ambient tradicionalment predominat pels homes.

«Vesteix de la manera que t’agradaria que et tractéssin.»

Pinstripes:

Musclera: espècie de coixinet que es posa a l’altura de les espatlles dins d’una

Inicialment, el power dressing consistia en un estil conservador directament extret de l’armari dels homes, caracteritzat per una figura recta i simple. Aquesta nova moda dividia el cos femení en dues parts. La part superior es composava d’una brusa o camisa cenyida al cos i a sobre una jaqueta amb tall masculí que dissimulava els pits femenins. La part inferior consistia en uns pantalons de vestir solts o, sovint per donar-li una mirada més femenina, una faldilla recta que arribava fins als genolls.

Aquests conjunts es solien combinar amb accessoris femenins o peces de joieria discretes com perles, diamants, arracades, mocadors o, fins i tot, corbates. En quant als teixits, es van substituir els estampats florals per estampats de punts, de pinstripes o de potes de gall. Es van abandonar els colors més femenins com el rosa salmó o el vermell i es van posar de moda colors més apagats, com el blau marí, el gris i el negre. Aquests vestits es solien complementar amb un parell de talons d’agulla i una bossa conjuntades.

L’element essencial que no podia faltar en el conjunt del power dressing eren les muscleres, per aconseguir unes espatlles més amples. Els van començar a utilitzar a tot arreu, en vestits, camises, jerseis i, fins i tot, en camisetes. Aquesta moda no va agradar a molts dissenyadors i van intentar fer- los desaparèixer per introduir una forma de cos més femenina amb espatlles més arrodonides i suaus. Però, les dones dels anys 80 havien elegit i la seva elecció era quedar- se amb elles, ja que es van adonar de que aquestes muscleres dissimulaven imperfeccions de la postura natural del cos i els agradava l’efecte que resultava.

peça de roba.

Joan Collins, sèrie Dynasty, vestida per Nolan Miller, 1986

- 44 -


Jean-Paul Gaultier en el 2016

Naixement Arcueil, 1952 Mort - Lema Combinar l’humor amb les habilitats de la alta costura.

Logotip de la marca

JEAN-PAUL GAULTIER 1952-

Jean-Paul Gaultier, bautitzat com el enfant terrible, va néixer el 24 d’abril del 1952 a Arcueil, França. De petit, Gaultier no va assistir a cap escola de moda, sinó que va aprendre per sí sol. A l’edat dels 13, va dissenyar una col·lecció per la seva mare i àvia, i sent només un adolescent ja va començar a enviar esbossos a diversos modistes. Gràcies al seu do en el disseny, amb només 17 anys va ser contractat per Pierre Cardin com el seu assistent.

Va treballar amb uns quants dissenyadors més, fins que, en el 1976, Gaultier va llançar la seva pròpia marca per l’empresa francesa Mayogor. A més, també va dissenyar una gran gamma de treballs independents, incloent-hi moda prêt-à-porter, banyadors i pells. El seu èxit va començar quan dos anys més tard l’empresa industrial tèxtil japonès Kashiyama li va oferir un contracte en exclusiva per dissenyar col·leccions de roba masculina i femenina sota el seu propi nom.

L’estil característic de Gaultier es va

«La gent malament vestida és sempre la més interessant.» JEAN-PAUL GAULTIER

desenvolupar en els anys vuitanta, quan va barrejar influències de la moda del carrer amb l’estil modern de les avantguardes. Això el va apartar de l’estil contemporani de

la moda parisenca i es va apropar més a la moda de Londres o de Nova York.

Gaultier va desafiar els perjudicis populars de gènere i va fer creacions més obertament sexuals i provocadores. Una primera mirada va ser en la moda de la dona, on hi va introduir vestits (jaqueta i pantalons) amb ratlles diplomàtiques i esmòquing cenyit. Dos anys més tard va donar a conèixer les seves faldilles per a homes, un altre esforç pel dissenyador d’eliminar els estereotips de gènere. Aquesta moda va tenir un gran èxit, que es va convertir en una peça popular com a roba de discoteca. Aquest va ser un dels fets més importants en la història de la moda masculina. L’ambigüitat sexual va ser sempre una constant en la passarel·la de Gaultier durant els anys vuitanta i noranta.

En el 1990, Gaultier va patir una pèrdua personal i professional quan el seu company Francis Menuge va morir. Aquest mateix any es van convertir en el dissenyador de vestuari de Madonna durant el seu Blond Ambition Tour. Va dissenyar per ella el seu vestuari característic, una mena de fusió de roba interior clàssica amb un tret futurista. Això li va guanyar a Gaultier nous nivells d'atenció per part del món de la moda.

Actualment, Gaultier segueix sent un dels dissenyadors més innovadors i creatius de la moda. Es va associar amb la casa francesa Hermès en el 1999, on també va servir com a director artístic de la línia de moda femenina de la companyia, a més de dissenyar la seva

“Enfant terrible”: expressió francesa per referir-se a persones innovadores o avantguardistes en l’art.

pròpia roba. Disseny de Jean-Paul Gaultier, 2009

- 45 -


ANYS 90: MENYS ÉS MÉS

Amb els anys noranta es va tancar un cicle de moda. Després d’haver despertat tantes passions durant els anys setanta i vuitanta, no és d’estranyar que la moda d’aquesta dècada hagués anat a menys.

L’antic temor era no anar el suficientment vestit, però durant aquesta nova dècada això va canviar: el que ningú volia era anar “massa vestit”. Al llarg de les dècades, s’havien anat produint diverses eliminacions i simplificacions en la moda, i com a conseqüència, la moda que havia arribat als anys 90 es tractava d’una moda simple.

El consumisme desfrenat de disseny va començar a veure un retorcés que va començar amb els estilistes que van barrejar la moda vintage, la roba de carrer i les influències musicals de la alta costura. Tot i l’esforç d’alguns modistes per defensar el vestit complex i ple d’ornaments, pràcticament havia desaparegut la idea de la dona adornada.

En els últims anys dels 90, les persones van tornar a ser atretes per la roba glamourosa un altre cop. El que estava de moda era mostrar-se ric a través de la roba. Per això, les marques van tornar a tenir importància. Però, no marques qualsevols, sinó que ens referim a les marques de luxe, aquelles que havien sabut evolucionar i sobreviure al llarg del temps, com més antic millor. Entre aquestes marques en podem trobar, per exemple: Chanel, Prada, Dior, Versace o Armani, entre d’altres.

Durant aquesta dècada es va popularitzar el terme top model. Són aquelles que es diferencien de les models normals en què són molt més ben pagades degut a la seva fama mundial. Solen desfilar principalment pel modelatge comercial de les marques de luxe i dissenyadors d’alta costura. Encara avui dia se’ls considera com celebritats.

Vintage: anglicisme que s'empra per denominar alguna cosa que pertany a una època passada que, tot i ser antic, no pot qualificar-se- pròpiament com a antiguitat.

“Glamourosa”: que té glamour, elegància.

Top model: supermodel.

Grup de joves dels anys 90

- 46 -


L’ESTIL GRUNGE

Joves vestides d'estil grunge, anys 90

EL terme grunge s’utilitza per definir el

moviment que va sorgir als Estats Units, específicament a Seattle, durant el període específic dels anys noranta com a conseqüència del moviment musical i cultural derivat del rock. El seu origen parteix de l’interès per la política dels joves, que es va reflectir en aquest moviment com a expressió de tristesa, desil·lusió, soledat i frustració. En la moda, l’estil grunge consistia en la moda alternativa i la roba do-it-yourself (DIY). Encara que la música i l’estil grunge eren seguits per un gran nombre de

DIY: expressió anglesa que vol dir “fes-ho tu mateix” i consisteix en la pràctica o reparació de coses per un mateix.

Franel·la: tela fina de llana o cotó amb un tacte vellós i suau.

joves, és discutible si considerar-la com a subcultura o no, ja que, a diferència d’altres subcultures com el hippy o el punk, aquest no tenia una base que fes sentir a la gent part d’un col·lectiu.

L’estil grunge es caracteritza per tenir una estètica descuidada i per una actitud de passivitat. Agafava elements de la moda punk amb peces de roba típiques de la classe obrera, és a dir, bàsicament era portar roba barata de forma despreocupada.

Una de les peces fonamentals que no podia faltar en aquesta moda era la camisa de franel·la, element bàsic des de sempre dels llenyataires i obrers locals. El motiu pel qual es van posar molt de moda era bàsicament pels abruptes canvis climàtics a Seattle, ja que en el mateix dia podia passar de fer fred a una calor sufocant. Per això, els hi era convenient portar sempre una camisa que de màniga llarga a sobre, ja que si feia calor se’ls podien treure i lligar a la cintura. D’aquesta manera, aquest es va convertir en un dels looks més significatius. Aquestes camises al principi tenien una funció més utilitària que estètica, però amb el pas del temps això va canviar i la segona va adquirir més importància. A dintre de les camises, s’acostumava a portar una camiseta de cotó còmoda, els més populars van ser les de grups de grunge o punk.

Un altre símbol característic d’aquest estil van ser els texans esquinçats. Després de l’acceptació dels texans en la vida diària de les dones als anys 50, es van convertir en una peça inseparable de la moda d’a partir de llavors, i durant els anys 90 aquests van ser els punters en la indumentària diària. Sovint, el que feien era agafar texans vells i desgastats, i esquinçar-los ells mateixos. A part d’això, altres tècniques per “decorar” aquests texans van ser fer taques decolorades amb lleixiu o tallar forats grans, normalment a l’altura dels genolls.

L’objectiu principal d’aquesta moda era buscar comoditat, no impressionar. Per això, no es preocupaven per combinar els colors de la roba. A més, els complements eren molt escassos, com a molt portaven un barret de llana o un mocador enrotllat al cap. A tot el conjunt, se li afegia unes sabates esportives de tela, entre els quals destacaven les tradicionals de marca Converse.

Kristen Stewart vestida amb un estil grunge

- 47 -


EL MINIMALISME

El minimalisme és una corrent artística que va aparèixer en els anys noranta però que encara avui dia segueix triomfant. Consisteix en l’ús d’únicament elements mínims i bàsic. La clau d’aquest estil és utilitzar peces simples, cosa que no significa de menys qualitat, només que els dissenys dels quals siguin molt senzills. Es va originar quan els dissenyadors es van adonar de que la moda era cada vegada més pràctica i per això van eliminar tot el que no ocupava una funció útil i no servia per res. Amb un fons d’armari bàsic el minimalisme és capaç de fer meravelles rescatant una camiseta blanca o unes sandàlies tradicionals.

L’estètica dona un gir de

Estil Rococó: moviment artístic francès sorgit al s. XVIII que busca la silueta ideal i es caracteritza per la ostentació, tant en la moda com en altres aspectes de la vida.

Blazer: peça de vestir superior generalment creuat que es sol combinar amb uns pantalons o faldilles per completar un look de vestit.

Total look: estil de combinar la roba que consisteix en la presència d’un únic

180 graus i deixa enrere els ostentosos brodats, els talls exagerats i els estils propers al Rococó. El fet de simplificar els

«La senzillesa és la clau de l’elegància.» COCO CHANEL

color, generalment colors neutres con el negre, blanc, gris o beige.

looks comporta línies rectes, formes geomètriques i colors neutrals que, fins fa poc, no interessaven gaire a no ser que es combinessin amb altres elements més cridaners. Lo simple però altament poderós havia guanyat i evitar lo estrident s’havia convertit en un estil de vida. En poques paraules, és una moda simple, sense adorns ni estampats.

Aquest estil busca l’elegància, per això incorpora peces sofisticades com vestits de jaqueta i faldilla, blazers, jerseis prisats i pantalons de tall recte. A més, una altra tendència és l’estil androgin, que consisteix en una moda on no existeix un barrera entre la forma de vestir dels homes i les dones. A partir d’això, podem afirmar que un gran liberalisme es va apoderar de la societat, la qual estava formada per joves molt més oberts.

La clau del minimalisme és el total look, que aposta per patrons senzills i l’ús d’un sol color. Vestits, granotes i conjunts es cenyeixen al color més popular i més de moda de tots els de la cromàtica: el negre. Celebritats i models vestien el negre amb elegància i feminitat. Aquest color combinat amb el blanc formen el duo guanyador del minimalisme. Altres total looks que van destacar van ser el total white (únicament de color blanc) i el total cream (únicament de color beige o crema). Els tons grisos i els colors pastels també van ser un clàssic en la moda minimalista.

En quant als complements, aquesta moda es caracteritza per la seva senzillesa, per tant, l’absència de complements molt ostentosos. En tot cas, si s’utilitzen, solen ser molt discrets i de tons semblant a la roba. Això passa igual amb les sabates, que no busquen destacar, sinó que només complementar al conjunt.

Total beige look (conjunt format per un top, una midi-faldilla ajustades i una gavardina beige)

Kate Moss, revista Bazaar, 1993

- 48 -


Gianni Versace en el 1994

Naixement Reggio de Calabria, 1946 Mort Miami, 1997 Lema La meva responsabilitat és trencar amb les normes i les barreres de la moda.

Logotip de la marca

GIANNI VERSACE 1946-1997

Gianni Versace va néixer el 2 de desembre del 1946 a Reggio Calàbria, Itàlia, en el si d'una família de classe mitjana. La seva mare era modista, i Gianni es va criar veient el seu treball en dissenys a la seva botiga.

Després de graduar-se de l'escola secundària, es va traslladar a Milà, on va treballar en diversos tallers italians, entre ells la casa d’alta costura de Mario Valentino. Amb el suport d’una família italiana de moda, els Girombellis, en el 1978 va crear la seva pròpia companyia, Versace, i va organitzar la seva primera exposició. El seu germà Santo va exercir com a director general i la seva germana Donatella com a presidenta i vici-dissenyadora.

Versace va dissenyar al llarg de les dècades dels anys 80 i 90, i gràcies a la seva dedicació va arribar a construir un imperi de moda mitjançant la creació de roba on predominava la sensualitat. Els seus detractors consideren els seus dissenys cridaners i vulgars, mentre que els seus seguidors els consideren senzills però elegants i moderns.

A mesura que el seu èxit va continuar

«No estic interessat en el passat, només en el camí al futur.» GIANNI VERSACE

creixent, Versace va començar a establir botigues per tot Estats Units amb l'ajuda de la seva família. També es va centrar en la publicació d'una sèrie de llibres il·lustrats on oferia els

seus esbossos i fotografies de les seves creacions. L'interès del dissenyador per lo modern i lo atrevit va continuar florint, i en el 1989 va dissenyar per primera vegada una línia d'alta costura. Com a gran entusiasta de l'òpera i del ballet, Versace va explorar el disseny de vestuari com un segon interès. Al llarg de la seva carrera, Versace ha dissenyat per a figures d'alt perfil com Madonna, la princesa Diana, Elton John i Tina Turner.

En el 1993, Versace va ser diagnosticat amb un càncer poc comú de l'oïda interna. Afortunadament, va lluitar amb èxit aquest càncer. Després d’això, va començar a passar gran part de les seves responsabilitats empresarials a la seva família perquè aquests es fessin càrrec de la companyia en un futur.

El 15 de juliol de 1997, quan tornava a casa després d’un passeig per la platja de Miami, Versace va ser assassinat a trets en els graons de l'entrada de casa seva per l'assassí en sèrie Andrew Cunanan. Després de la seva mort, la seva germana Donatella va assumir el paper com a cap de disseny de l'etiqueta de Versace.

Avui dia, la companyia Versace segueix sent una de les més importants en la moda de l’alta costura. Actualment disposa de diverses línies de roba per homes, dones i nens, així com de bosses, joies precioses, perfums, i articles per a la llar. Princesa Diana vestida de Versace en la

portada de Harper's Bazaar, 1997

Procés de la creació d’una col·lecció de moda

- 50 -

Quan el dissenyador ja té en ment el que vol crear es posa mans a l’obra. El següent pas és materialitzar aquesta idea mental físicament en un paper.

Primer, hem de realitzar els sketches, és a dir, els esbossos. Solen ser de només un pla i és on es defineixen els factors principals. A partir d’aquí s’escullen les peces definitives que es voldran presentar a la col·lecció.

A continuació, és hora de fer les il·lustracions de moda. Es tracta de desenvolupar els detalls específics de les peces que s’han escollit, com el color, la textura, el volum, el moviment, etc. D’aquesta manera, es pot aconseguir una visualització de la col·lecció.

Què és una col·lecció?

Una col·lecció és una gama de peces de vestir, accessoris o productes que són dissenyats i produïts amb la finalitat de la seva venda a uns clients. Aquest conjunt de peces sol estar inspirats en una tendència, tema o disseny on es reflecteixi les influències culturals i socials, i acostumen a ser creats per una temporada o ocasió especial.

En l’àmbit de la moda, una col·lecció consisteix concretament en un conjunt de peces de roba i looks amb una mateixa temàtica que pot ser presentada de diverses maneres. Les formes més comunes és en esdeveniments de passarel·la o presentacions a través d’una pàgina web. Les col·leccions estan usualment estructurades a partir d’un conjunt de siluetes, colors i teixits combinades de diferents maneres depenent de la estètica del dissenyador, qui li aporta el seu toc personal i especial.

Dissenyar una col·lecció de roba és, per un costat, una tasca creativa; però a la vegada també està condicionada per les lleis del mercat de la moda. Tot i que el dissenyador sigui la ment principal de la creació, el públic és sempre qui té la última paraula. Per tant, el dissenyador, a més de totes les aptituds artístiques, ha de tenir una certa apertura racional per adaptar-se adequadament a les demandes del públic.

Per tant, abans que qualsevol altra cosa, el primer que ha de fer un dissenyador és investigar: sobre les necessitats de la societat, el tipus de mercat, les tendències actuals, etc. Tot això té com a objectiu definir el concepte de la col·lecció de roba -o tema base-, ja que, com s’ha dit abans, hi ha d’haver una cohesió entre totes les peces de roba que el componen. A més, aquest procés d’investigació ajudarà a, posteriorment, justificar el “per què” de qualsevol elecció.

1. INVESTIGACIÓ

Tot creador necessita inspiració, alguna cosa que el motivi i els proporcioni noves idees, nous sentiments i noves històries per plasmar en les seves obres. Concretament en el disseny de moda, aquest és un dels punts més importants de tot el procés. És la base que serveix com a punt de partida i que dóna coherència a totes les peces, la que determinarà els colors, els teixits, les formes i, sobretot, les sensacions que viurà el públic al veure la col·lecció.

La forma d’inspiració més popular és fer un moodboard, que consisteix bàsicament en una composició d’imatges, teles o materials que serveixen com a referent i com a suport gràfic per ajudar en el procés de l’estimulació de la imaginació del dissenyador.

2. INSPIRACIÓ 3. IL·LUSTRACIÓ

Procés de la creació d’una col·lecció de moda

- 51 -

Seleccionar les teles correctes per confeccionar les peces és una de les tasques més difícils, ja que s’ha de tenir en compte la seva textura, l’ús que se li donarà i si serà adequada, etc. Les teles més comunes són:

Batista Brocat

Chifón Crepè

Cretona Denim

Domàs Encaix

Franel·la Gasa

Gavardina Lona

Nylon Popelín

Seda Vellut

4. TELES

El patronatge és el sistema d’organització de la construcció d’una peça de vestir. Consisteix en desglossar en diversos trossos separats les diferents àrees del cos a vestir. D’aquesta manera es pot ajustar de forma individual cada part de la creació. A cadascuna d’aquestes peces, dibuixades sobre paper i tallades, se li anomena patró.

Un cop es tenen totes les patrons, és hora de passar a tractar amb el material final: les teles. Aquestes es tallen seguint les formes dels patrons, de forma que estaran preparades per confeccionar.

5. PATRONATGE

Havent realitzat tots els passos anteriors, arribem a la recta final, on es necessita més destresa i tècnica que cap altre. La confecció consisteix en materialitzar el disseny que el dissenyador té en ment.

A partir de les teles ja talades, es van unint, de forma que un cop estiguin totes cosides en el seu lloc, el resultat obtingut sigui la peça desitjada. Normalment, es solen combinar l’ús de màquines de cosir -per peces grans- i el

cosir a mà -pels detalls-.

Sembla molt senzill de dir, però aquest és potser el procés més llarg i difícil de tots. No obstant, això no treu la satisfacció que sent un al veure la seva idea mental feta realitat.

6. CONFECCIÓ

Resultat: les meves creacions

- 53 -

MOODBOARDS I IL·LUSTRACIONS Havent repassat tota la història del segle XX de la moda femenina, la meva part pràctica consisteix

en el disseny d’una col·lecció formada per deu conjunts. Cadascú d’aquests correspon a una

dècada del segle XX, de manera que la col·lecció sencera representa gràficament l’evolució que

ha patit la moda durant aquests 100 anys.

Tal com està explicat en la teoria del procés de la creació d’una col·lecció indumentària, el primer

pas abans de començar a dissenyar és la inspiració. Per crear cadascun dels dissenys, a més de la

prèvia documentació sobre la moda del període en concret, m’he basat en el vestuari d’una

pel·lícula o sèrie televisiva ambientada en la època. D’aquesta manera, agafant els seus conjunts

de roba m’he elaborat un moodboard per a cada disseny, a partir dels quals m’he inspirat per crear

les meves peces. Finalment, només he deixat volar la meva imaginació.

Abans de passar a veure el resultat final dels meus dissenys, en la taula següent es pot veure una

visió general de en què consisteix cada peça i la pel·lícula o sèrie que m’ha servit d’inspiració:

1900 Vestit de tall

imperial

Consisteix en un vestit granat recte que arriba fins al terra i, a sobre d’aquest, un xal rosa translúcida que es cenyeix a la cintura.

«Titanic»

1910 Vestit

trotteur

Es compon de tres peces: una brusa interior beige de coll alt, una jaqueta de tweed gris i una faldilla acampanada llarga negra.

«Mary Poppins»

1920 Vestit

xarleston

Es tracta d’un vestit recte de color blau amb detalls negres i serrells que arriba fins als genolls combinat amb una boa lila.

«Moulin Rouge!»

1930 Vestit sirena

Consisteix en un vestit sirena elegant de color daurat. Té l’espatlla al descobert i la cua del vestit està decorat de roses.

«Gentlemen prefer blondes»

1940 Vestit tweed

Està composta per una camisa blanca i una jaqueta amb mànigues obertes a sobre, combinades amb una faldilla de tub curta.

«Testament of youth»

1950 New Look

Consisteix en un vestit curt cenyit a la cintura amb una faldilla acampanada. Es combina amb una jaqueta de pèls granat.

«Velvet»

1960 Estil hippie

Es tracta d’un vestit llarg cenyit a la cintura amb un tall obert a l’altura dels genolls. Es combinen diferents colors i estampats.

«Peace, love and misunderstandings»

1970 Estil disco

Està formada per un top vermell cenyit al cos obert per davant i uns pantalons acampanats negres amb reflexos daurats.

«That 70s show»

1980 Power

dressing

Es compon d’un conjunt d’una camisa blanca i una faldilla de tub negra combinades amb una jaqueta groga.

«Dynasty»

1990 Estil grunge

Està composta per una camiseta ampla ficada dins d’uns texans boyfriend amb una camisa de franel·la amarrada a la cintura.

«Friends»

Dècada del 1900: Vestit de tall imperial (inspiració: "Titanic")

Anys 10: Vestit trotteur (inspiració: "Mary Poppins")

Anys 20: Vestit xarlestón (inspiració: "Moulin Rouge!")

Anys 30: Vestit sirena (inspiració: "Gentlemen prefer blondes")

Anys 40: Vestit tweed (inspiració: "Testament of Youth")

Anys 50: New Look (inspiració: "Velvet")

Anys 60: Estil hippie (inspiració: "Peace, love and misunderstandings")

Anys 70: Estil disco (inspiració: "That 70s show")

Anys 80: Power dressing (inspiració: "Dynasty")

Anys 90: Estil grunge (inspiració: "Friends")

Resultat: les meves creacions

- 73 -

PEÇA FINAL CONFECCIONADA Havent acabat el disseny de la col·lecció de roba, l’últim pas de la part pràctica consisteix en la

confecció d’una d’aquestes peces en mida nina. He escollit el vestit del New Look dels anys 50,

perquè personalment la moda d’aquesta dècada és la que m’atrau més.

El disseny consisteix en dues peces: un vestit i un xal de pèls.

Per un costat tenim el vestit, la part superior del qual consisteix en un top sense mànigues daurat

de tela de cuir plastificat, la davantera de la qual està oberta i s’uneix amb cordons de color negre

encreuats. La part inferior consta d’una faldilla acampanada feta amb teixit de folre, de color

marró brillant amb reflexos daurats. Per aconseguir aquesta forma, a l’interior s’han afegit dues

capes de tul. A més, aquesta faldilla està decorada amb brodats d’encaix negre a tota la vora

inferior i també a la capa superior. Les dues parts estan unides a través d’una tira de vellut cenyida

a la cintura acabada amb un llaç a la part posterior.

Per l’altre costat tenim el xal, feta amb una tela de pèls llargs de colors degradats de negre i granat.

Aquest només tapa l’espatlla i arriba a la cintura, just per sobre del llaç.

Després d’un llarg i difícil procés de confecció, he aquí el resultat final:

- 74 -

Després de mesos de constància i esforç, puc finalment afirmar amb satisfacció que he

finalitzat el meu treball sobre la investigació de la evolució de la moda durant el segle XX i

la representació d'aquesta en una col·lecció de roba.

Inicialment, m'havia plantejat com a hipòtesis la pregunta "És cíclica la moda, és a dir, les

tendències del passat tornen?". No obstant, durant el desenvolupament del treball, em vaig

adonar de que no podia dur a terme la investigació d'aquesta hipòtesis. Això es devia a que

vaig observar que el segle XX va ser un període de molta variació en quant a les tendències

de la moda i, per la limitació de temps i llargada d'un Treball de Recerca, només podia

abastar de manera resumida les més importants. Per tant, al no investigar sobre cadascuna

de les modes que hi van existir, no podria arribar a una conclusió precisa i exacte sobre si la

moda és cíclica. Tot i així, em sembla una hipòtesi molt interessant per resoldre i no descarto

aquesta idea per un futur treball.

Al principi, com a treball de camp també havia afegit la realització d'un parell d'entrevistes

a professionals en l'àmbit de la moda: una va ser a Mireia Verdú -model i directora d'una de

les agències de moda més importants del país, Francina Models- i l'altra va ser a Lorena

Subires -graduada de Disseny de moda, qui té actualment la seva pròpia marca de roba-. Al

final vaig decidir no incloure cap d'aquestes dues entrevistes perquè no estava molt

relacionat amb la meva recerca en sí. No obstant, això no els treu importància perquè m'han

aportat moltíssim a nivell personal i estic molt agraïda d'haver tingut el plaer de poder

comptar amb elles.

Per la realització de la part pràctica, se’m van presentar diverses dificultats a l'inici degut a

la meva inexperiència. En el cas dels dissenys, me’n recordo l’haver de repetir alguns

dibuixos que vaig fer i la impotència al veure que no aconseguia fer el que jo tenia en

ment. He d'admetre que sóc una persona bastant perfeccionista i per això em frustrava

molt al no veure-ho cent per cent com jo ho volia. Tot i així, a mesura que anava fent els

dibuixos anava agafant experiència i dominant una mica més la tècnica. I finalment, puc

dir que he aconseguit fer el que jo m'havia proposat. En el cas de la confecció d’una peça

de roba en una nina, les coses no van anar tan fàcils. Abans de la realització d'aquest

treball, la tasca de costura més difícil que havia arribat a fer era cosir un botó. Per això,

puc dir amb seguretat que aquesta ha sigut la part més difícil de tot el treball. Tot i així, el

haver-ho acabat i aconseguit el resultat desitjat el converteix en la part més satisfactòria

també. Això sí, aquí he de fer menció la meva mare, sense el suport emocional i l’ajuda de

qui no hauria sigut possible.

En quant a la conclusió final, després d’haver investigat sobre tots els canvis de la moda i

les seves causes, he observat que el fet de que la moda estigui en constant canvi depenent

de les exigències i innovacions de la societat ens permet veure el reflex del que succeeix en

ella en un determinat temps. Puc concloure que la moda és l’expressió més notable dels

estils de vida d’una societat i, per tant, una de les millors eines per entendre-la.

CONCLUSIÓ

- 75 -

Una de les inquietuds més grans de tot alumne de batxillerat és el Treball de Recerca. En el

meu cas, era conscient de que hi havia de dedicar hores i hores i, per això, tenia clar que

havia d’escollir un tema amb el qual gaudís. La moda sempre ha estat un element molt

present en el meu dia a dia i era una qüestió que veritablement em motivava, així que vaig

pensar i per què no? Tot i que al principi hi van haver molts moments de dubte, ja que jo

inicialment em volia dedicar al món de la economia i m’estava plantejant fer el treball d’un

tema relacionat, n’estic encantada amb la meva decisió.

Un cop tenia el tema, l’entrebanc més gran va ser haver d’especificar un aspecte en concret

d’un tema tan ampli. Després de molt pensar, vaig escollir d’enfocar-ho pel vessant històric

però, ho volia fer de forma original, així que vaig decidir que per la part pràctica crearia jo

mateixa la meva pròpia col·lecció de roba, que consistiria en deu dissenys, cadascun

representatiu d’una de les dècades. A més, com a afegit, també vaig decidir confeccionar

una de les peces per mi mateixa.

Al ser un treball purament creatiu, sabia que hi havia d’abocar tota la meva imaginació i

ment artística. És per això que a l’inici estava molt insegura, ja que, tot i ser una cosa que

m’apassionava i em feia il·lusió, no ho havia provat de fer mai per por al fracàs i no em creia

cent per cent capaç. Però, tal com diu el refrany “Mai ho sabràs si no ho intentes.”, vaig

decidir encarar aquest projecte com un repte personal. Haig d’acceptar que m’encanten els

reptes i potser això era el que més em motivava del treball, saber si era capaç o no.

Durant el desenvolupament del treball, he d’admetre que en molts moment m’he sentit

perduda i incapaç de seguir. No ha sigut un procés gens fàcil ja que, al ser la primera vegada

que havia de dibuixar els meus propis dissenys i de confeccionar una peça de roba, al principi

tenia molts problemes. Tot això afegint-hi l’estrès i la gran quantitat de feina del curs ho

dificultava encara més. Tot i així, me n’he pogut sortir gràcies a la presència de totes les

persones que m’han acompanyat durant aquest procés i m’han animat. Puc dir que estic

molt contenta d’haver assolit els meus objectius i, encara que no estigui cent per cent

perfecte, estic orgullosa del meu resultat final. La satisfacció final que sentia al veure tota la

recerca feta, les meves idees mentals plasmades físicament en un paper i la peça final

confeccionada feia merescut tot l’ardu camí.

Tot i que les presses i la pressió d’estar a batxillerat han fet d’aquest treball un mal de cap,

he d’admetre que he gaudit molt el procés i sincerament estic molt agraïda perquè gràcies

a la seva realització m’he adonat de moltes coses que m’han aportat molt a nivell personal.

Primer de tot, m’ha ajudat a descobrir quina és la meva veritable passió i que no vull passar

els meus propers quatres anys estudiant economia, sinó que em vull dedicar al disseny de

moda. Segon, el haver aconseguit una cosa que mai havia provat a fer per por a descobrir

que seria incapaç m’ha fet adonar-me de que tot es pot aconseguir si un ho intenta i

s’esforça. Per últim però el més important, m’he superat a mi mateixa i m’he demostrat que

puc fer molt més del que abans em limitava a fer per evitar sortir de la meva zona de confort.

VALORACIÓ PERSONAL

Fonts d’informació

- 76 -

BIBLIOGRAFIA Joicey, Celia; Northdruft, Dennis (2015). Cómo dibujar moda vintage (Primera edició, traducció de Coco Books, 96 pàgs.) Barcelona: Coco-books.

Tahmasebi, Sha (2011). Poses de figurines para ilustradores de moda (Primera edició, traducció de Montserrat Foz Casals, 144 pàgs.) Barcelona: Parramón.

Stevenson, N.J. (2011). Moda: Historia de los diseños y estilos que han marcado época (Primera edició, traducció de Manuel Manzano, 288 pàgs.) Barcelona: Lunwerg.

Cosgrave, Bronwyn (2000). Historia de la moda. Desde Antiguo Egipto hasta nuestros días (Primera edició, traducció de Francisco C. Alcaide y Marta Aparicio, 256 pàgs.) Barcelona: Editorial Gustavo Gili.

Racinet, Albert (2007). Historia del vestido (Primera edició, traducció de Manuel Franco Valcárcel, 320 pàgs.) Madrid: Editorial Libsa.

Fukai, Akiko (2006). Moda. Una historia desde el siglo XVIII al siglo XX. Tomo II: Siglo XX (Primera edició, traducció de Montserrat Riibas, 720 pàgs.) Barcelona: Taschen.

Erner, Guillaume (2005). Victimas de la moda (Primera edició, traducció de Marta Camps Banque i Inmaculada Urrea Gómez, 216 pàgs.) Barcelona: Editorial Gustavo Gili.

Lannelonge, Marie-Pierre (2008). Los secretos de la moda al descubierto (Primera edició, traducció de Cristina Zelich Martínez, 201 pàgs.) Barcelona: Editorial Gustavo Gili.

Overy, Richard (2013). El Siglo XX: la historia como nunca antes se había visto (Primera edició, traducció de Alfredo Brotons Muñoz, 320 pàgs.) Madrid: Ediciones Akal.

Worsley, Harriet (2011). 100 ideas que cambiaron la moda (Primera edició, traducció de Carolina Bastida Serra, 216 pàgs.) Barcelona: Art Blume.

Perrot, Michelle; Duby, George (2000). Historia de las mujeres (5. El siglo XX) (Primera edició, traducció de Marco Aurelio Galmarini, 840 pàgs.) Madrid: Taurus.


- 77 -

WEBGRAFIA

Silueta S. Wordpress esplendor belleza: https://esplendorbelleza.wordpress.com/tag/silueta-s/

Moda femenina 1900-1910. Wordpress Sandrandrea: https://sandrandrea.wordpress.com/2010/05/13/moda-femenina-1900-1910/

Moda en 1900. Blogspot Consuelito y otras bellas del cuplé: https://consuelitoyotrasbellasdelcuple.blogspot.com.es/p/la-moda-en-1900-html?m=1/

Vestido imperio. Blog curroduran: https://curroduran.es/blog/historia-de-la-moda/vestido-imperio-1789-1810/

History of womens fashion 1900-1919. Glomourdaze: https://glomourdaze.com/history-of-womens-fashion/1900-to-1919/

Sombreros con plumas. La sombrerera de Lady Marlo: https://lasombrereradeladymarlo.blogspot.com.es/2012/11/sombrereros-con-plumas-1870-1920.html?m=/

Moda a principios del siglo XX. Wordpress Pupilitas: https://pupilitas.wordpress.com/category/moda-a-principios-del-siglo-xx/

Historia de la moda. Webnode La historia de la moda: http://lahistoriadelamoda.webnode.es/historia-de-la-moda/

Diseñadores, tendencias y estilismos. Maritrinniginer: https://maritriniginer.com/2012/06/18/profesora-de-historia-de-la-moda-disenadores-tendencias-y-estilismos/

Origen de la moda. Blogspot geohistoria apuntes: http://geohistoria-apuntes.blogspot.com.es/2012/08/cual-es-el-origen-de-la-moda.html

Historia de la moda. Blogspot Ensayos uar Carolina Torres: http://ensayosuarcarolinatorres.blogspot.com.es/2012/06/historia-de-la-moda.html

Moda estilo Barroco. Texsite: http://es.texsite.info/Moda_estilo_barroco

Paul Poiret. Vogue: http://www.vogue.com/voguepedia/Paul_Poiret

Paul Poiret. Met museum: http://www.metmuseum.org/toah/hd/poir/hd_poir.htm

Ballets Rusos. Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Ballets_Rusos

Indumentaria estilo imperio. Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Indumentaria_estilo_Imperio

Moda siglo xx 1900-1920. Blogspot Belkamoda: http://belkamoda.blogspot.com.es/2015/03/moda-siglo-xx-1900-1920.html

1910s. Flashbacksummer: http://www.flashbacksummer.com/2013/08/1910s-surprise.html

Historia del sujetador y brasier. Redsocial56: https://redsocial56.com/2015/03/05/historia-del-sujetador-brasier/

Décadas de moda. Tumblr: http://decadasdemoda.tumblr.com/post/71329935669/a%C3%B1o-1910-1919

El vestido en el 1910-1920. Blogspot Historia del vestido II: http://historiadelvestidoii.blogspot.com.es/p/1910-1920.html

Fashion icons in the 20s. Marieclaire: http://www.marieclaire.co.uk/fashion/1920s-fashion-icons-who-defined-twenties-style-92566ç

1920s fashion. Modcloth: http://www.modcloth.com/shop/1920s-fashion

Fashion in the 1930s. Retrowaste: http://www.retrowaste.com/1930s/fashion-in-the-1930s/

Stylish thirties. Fashion era:

https://esplendorbelleza.wordpress.com/tag/silueta-s/

https://sandrandrea.wordpress.com/2010/05/13/moda-femenina-1900-1910/

https://consuelitoyotrasbellasdelcuple.blogspot.com.es/p/la-moda-en-1900-html?m=1/

https://curroduran.es/blog/historia-de-la-moda/vestido-imperio-1789-1810/

https://glomourdaze.com/history-of-womens-fashion/1900-to-1919/

https://lasombrereradeladymarlo.blogspot.com.es/2012/11/sombrereros-con-plumas-1870-1920.html?m=/

https://lasombrereradeladymarlo.blogspot.com.es/2012/11/sombrereros-con-plumas-1870-1920.html?m=/

https://pupilitas.wordpress.com/category/moda-a-principios-del-siglo-xx/

http://lahistoriadelamoda.webnode.es/historia-de-la-moda/

https://maritriniginer.com/2012/06/18/profesora-de-historia-de-la-moda-disenadores-tendencias-y-estilismos/

https://maritriniginer.com/2012/06/18/profesora-de-historia-de-la-moda-disenadores-tendencias-y-estilismos/

http://geohistoria-apuntes.blogspot.com.es/2012/08/cual-es-el-origen-de-la-moda.html

http://ensayosuarcarolinatorres.blogspot.com.es/2012/06/historia-de-la-moda.html

http://es.texsite.info/Moda_estilo_barroco

http://www.vogue.com/voguepedia/Paul_Poiret

http://www.metmuseum.org/toah/hd/poir/hd_poir.htm

https://es.wikipedia.org/wiki/Ballets_Rusos

http://belkamoda.blogspot.com.es/2015/03/moda-siglo-xx-1900-1920.html

http://www.flashbacksummer.com/2013/08/1910s-surprise.html

https://redsocial56.com/2015/03/05/historia-del-sujetador-brasier/

http://decadasdemoda.tumblr.com/post/71329935669/a%C3%B1o-1910-1919

http://historiadelvestidoii.blogspot.com.es/p/1910-1920.html

http://www.marieclaire.co.uk/fashion/1920s-fashion-icons-who-defined-twenties-style-92566ç

http://www.marieclaire.co.uk/fashion/1920s-fashion-icons-who-defined-twenties-style-92566ç

http://www.modcloth.com/shop/1920s-fashion

http://www.retrowaste.com/1930s/fashion-in-the-1930s/


- 78 -

http://www.fashion-era.com/stylish_thirties.htm

Beach pajamas 1930s. Blue velvet vintage: http://www.bluevelvetvintage.com/vintage_style_files/2014/06/14/pajamas-to-the-beach-ladies-in-the-1930s-did-it-in-style/

Pajamas. Wikipedia: https://en.wikipedia.org/wiki/Pajamas

Vintage wide leg pants history: Vintage dancer: http://vintagedancer.com/1930s/vintage-wide-leg-pants-history/

New Look de Christian Dior. Negro White: http://negrowhite.net/new-look-de-christian-dior-la-revolucion-de-la-moda/

New Look. Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/New_Look

La revolución del New Look. Dior: http://www.dior.com/couture/es_es/la-maison-dior/las-historias-de-dior/la-revolucion-del-new-look

The history of denim. Levis’ Strauss: http://www.levistrauss.com/our-story/the-history-of-denim/

History of miniskirt. Stylecaster: http://stylecaster.com/history-of-the-miniskirt/

Miniskirt styles of the 60s and 70s. Blog Sfgate: http://blog.sfgate.com/chronstyle/2013/08/16/miniskirt-styles-of-the-60s-and-70s/

Mary Quant. Biografiasyvidas: http://www.biografiasyvidas.com/biografia/q/quant.htm

Twiggy. Vogue: http://www.vogue.es/moda/modapedia/modelos/twiggy/70

Yves Saint Laurent. Trendencias: http://www.trendencias.com/disenadores/yves-saint-laurent-el-arte-pop-una-mujer-masculina-y-la-eterna-polemica

Yves Saint Laurent. Buscabiografias: http://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/4047/Yves%20Saint%20Laurent

Seventies Style. Marieclaire: http://www.marieclaire.co.uk/fashion/1970s-fashion-moments-that-defined-seventies-style-96107

The history of hippie fashion. Leaf: https://www.leaf.tv/articles/the-history-of-hippie-fashion-in-the-70s/

Hippie Style. Lovetoknow: http://fashion-history.lovetoknow.com/fashion-history-eras/hippie-style

70s clothes. Thepeoplehistory: http://www.thepeoplehistory.com/70sclothes.html

Las cosas que se usan en los locs años 70. Eju: http://eju.tv/2013/02/las-7-cosas-que-se-usan-de-los-locos-aos-70/

1970s. Fashion era: http://www.fashion-era.com/1970s.htm

Disco fashion. Ultimatehistoryproject: http://www.ultimatehistoryproject.com/disco-fashion.html

29 things you didn’t know about punk style. Complex: http://uk.complex.com/style/2013/05/29-things-you-didnt-know-about-punk-style/ian-mackayes-hair

70s fashion vynil punk. Noisey vice: https://noisey.vice.com/en_us/article/70s-fashion-vinyl-punk

La moda punk. Moda vintage: http://modavintage.about.com/od/siglo/a/La-Moda-Punk.htm

Giorgio Armani. Vogue: http://www.vogue.es/moda/modapedia/marcas/giorgio-armani/131

Giorgio Armani. Historia y biografías: http://historiaybiografias.com/amos_mundo16/

http://www.fashion-era.com/stylish_thirties.htm

http://www.bluevelvetvintage.com/vintage_style_files/2014/06/14/pajamas-to-the-beach-ladies-in-the-1930s-did-it-in-style/

http://www.bluevelvetvintage.com/vintage_style_files/2014/06/14/pajamas-to-the-beach-ladies-in-the-1930s-did-it-in-style/

https://en.wikipedia.org/wiki/Pajamas

http://vintagedancer.com/1930s/vintage-wide-leg-pants-history/

http://negrowhite.net/new-look-de-christian-dior-la-revolucion-de-la-moda/

https://es.wikipedia.org/wiki/New_Look

http://www.levistrauss.com/our-story/the-history-of-denim/

http://stylecaster.com/history-of-the-miniskirt/

http://blog.sfgate.com/chronstyle/2013/08/16/miniskirt-styles-of-the-60s-and-70s/

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/q/quant.htm

http://www.vogue.es/moda/modapedia/modelos/twiggy/70

http://www.trendencias.com/disenadores/yves-saint-laurent-el-arte-pop-una-mujer-masculina-y-la-eterna-polemica

http://www.trendencias.com/disenadores/yves-saint-laurent-el-arte-pop-una-mujer-masculina-y-la-eterna-polemica

http://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/4047/Yves%20Saint%20Laurent

http://www.marieclaire.co.uk/fashion/1970s-fashion-moments-that-defined-seventies-style-96107

http://www.marieclaire.co.uk/fashion/1970s-fashion-moments-that-defined-seventies-style-96107

https://www.leaf.tv/articles/the-history-of-hippie-fashion-in-the-70s/

http://fashion-history.lovetoknow.com/fashion-history-eras/hippie-style

http://www.thepeoplehistory.com/70sclothes.html

http://eju.tv/2013/02/las-7-cosas-que-se-usan-de-los-locos-aos-70/

http://www.fashion-era.com/1970s.htm

http://www.ultimatehistoryproject.com/disco-fashion.html

http://uk.complex.com/style/2013/05/29-things-you-didnt-know-about-punk-style/ian-mackayes-hair

http://uk.complex.com/style/2013/05/29-things-you-didnt-know-about-punk-style/ian-mackayes-hair

https://noisey.vice.com/en_us/article/70s-fashion-vinyl-punk

http://modavintage.about.com/od/siglo/a/La-Moda-Punk.htm

http://www.vogue.es/moda/modapedia/marcas/giorgio-armani/131


- 79 -

Power dressing. Fashion era: http://www.fashion-era.com/power_dressing.htm

Power dressing. Fashion encyclopedia: http://www.fashionencyclopedia.com/fashion_costume_culture/Modern-World-1980-2003/Power-Dressing.html

Moda y política: como vestir el poder. Vestirdesentido: http://www.vestirdesentido.com/2012/08/moda-y-politica-como-vestir-el-poder.html

Moda de los años 80. Vix: http://www.vix.com/es/imj/2009/08/13/moda-de-los-anos-80

Años 80. L’oreal Paris: http://www.loreal-paris.es/tendencias/maquillaje/anos-80.aspx

Grunge. L’oreal Paris: http://www.loreal-paris.es/tendencias/maquillaje/grunge.aspx

Grunge fashion. 90s411: http://www.90s411.com/grunge-fashion.html

Grunge style. Be with style: http://bewithstyle.com/grunge-style/

Gianni Versace. Buscabiografias: http://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/1905/Gianni%20Versace

Gianni Versace. Vogue: http://www.vogue.es/moda/modapedia/disenadores/gianni-versace/45

http://www.fashion-era.com/power_dressing.htm

http://www.fashionencyclopedia.com/fashion_costume_culture/Modern-World-1980-2003/Power-Dressing.html

http://www.fashionencyclopedia.com/fashion_costume_culture/Modern-World-1980-2003/Power-Dressing.html

http://www.loreal-paris.es/tendencias/maquillaje/anos-80.aspx

http://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/1905/Gianni%20Versace

Documents

VIATJANT A TRAVÉS DE LA MODA - STUCOM Centre d'Estudis · La moda, en canvi, és la que parteix d'aquesta primera necessitat de supervivència i ha anat adquirint una funció estètica