24
Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric Pujol Just avui fa cent anys que va néixer a Girona Jaume Vicens Vives, considerat el pare de la historiografia catalana moderna, i d’aquí a ben poc, el 28 de juny, se’n compliran cinquanta de la seva mort; aquest 2010 és l’Any Vicens Vives DdG Diari de Girona Suplement especial DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010

Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

  • Upload
    dohanh

  • View
    225

  • Download
    4

Embed Size (px)

Citation preview

Page 1: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

Vicens Vives

CENT ANYSVIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT

Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric Pujol

Just avui fa cent anys que va néixer a Girona Jaume Vicens Vives, considerat el pare de la historiografia catalanamoderna, i d’aquí a ben poc, el 28 de juny, se’n compliran cinquanta de la seva mort; aquest 2010 és l’Any Vicens Vives�

DdGDiari de Girona

Suplement especialDIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010

Page 2: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

a fet fortuna, per concisa i com-pleta, la biografia que l'histo-riador Josep Fontana (Barce-lona, ), va escriure sobre el

seu mestre (en sentit literal) Jaume VicensVives (Girona, -Lió, ) per a la GranEnciclopèdia Catalana. Tanta fortuna queés la que es pot trobar tant a la pàgina ofi-cial a Internet de l’Any Jaume Vicens Vivescom al web del Fons Jaume Vicens Vives dela biblioteca de la Universitat de Girona (queconserva . llibres, . fullets i títolsde revista, a més de part de l’arxiu personalde l’historiador gironí). Com que ha fet tan-ta fortuna, aquesta biografia, la reproduïm:«Historiador. Estudià Filosofia i Lletres a Bar-celona (-), on tingué com a mes-tres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gim-pera. (...) El llegí la tesi doctoral, Fer-ran II i la ciutat de Barcelona (-).Sancionat després del , conegué unsanys difícils en què hagué de guanyar-se lavida escrivint articles de política interna-cional al setmanari Destino (amb el pseu-dònim de Lorenzo Guillén) i publicant lli-bres de text i obres de divulgació.El foudestinat a l’institut de Baeza, i poc desprésparticipà en la fundació d’una editorialque es proposava de millorar els llibres detext. Reprengué la seva tasca investigadoraamb Historia de los remensas en el siglo XV(), i el guanyà la càtedra d’Histò-ria Moderna de la Universitat de Saragossa,d’on l’any següent passà, també per oposi-ció, a la de Barcelona. El , en assistir alCongrés Internacional de Ciències Històri-ques de París, entrà en contacte amb elsnous corrents de la historiografia europeai rebé una forta influència de l’escola delsAnnals, que el dugué a afirmacions progra -màtiques en les quals proclamava la im-portància dels fets econòmics (...), encaraque amb adherències tan poc congruentscom la geopolítica, el mètode de les gene-racions o les morfologies històriques. Mal-grat el caràcter francament positivista delsplantejaments de Vicens, el món acadèmichispànic els mirà amb recel (...). Dugué a ter-me aquesta tasca renovadora en la seva prò-pia obra d’aquests anys –Aproximación a lahistoria de España (), Juan II de Aragón(), El gran sindicato remensa () i El

segle XV. Els Trastàmares ()–, així comen realitzacions col·lectives, com ara els Es-tudios de Historia Moderna (-), Ín-dice Histórico Español (iniciat el ), la His-toria social y económica de España y Amé-rica (-) o la sèrie Biografies Cata-lanes (disfressa que hagué d’adoptar, perraons de censura, el seu intent de publica-ció d’una nova història de Catalunya), ambla col·laboració d’un grup d’historiadors que,si mai no arribaren a formar una escola, perllur indefinició teòrica, compartiren àmplia -ment l’impuls renovador de Vicens. (...) desdel es proclamava continuador d’unaescola catalana d’història que anava dePròsper de Bofarull a Ferran Soldevila. És enaquesta línia que cal situar la seva preocu-pació pels estudis d’història contempo rà niade Catalunya, abandonats fins aleshores,puix que estava convençut que havien decontribuir a replantejar d’una manera mésrealista una política de recobrament deCa talunya (...). Testimoni d’aquesta preocu -pació són Els catalans en el segle XIX ()(...) i Notícia de Catalunya (). Una rà-pida malaltia posà fi a la seva vida quan eraen plena activitat. Darrere seu deixava un es-tímul que transformaria per complet lahistoriografia catalana i una obra que, ambels articles, ultrapassa els tres-cents cin-quanta títols (...)».

Fontana, i d’aquí segurament la clau delseu èxit, resumeix amb efectivitat la ingenttasca intel·lectual i cívica de Vicens Vives,apuntant les seves moltes llums i també al-gunes de les seves ombres, que de tot hi haen una personalitat tan fascinant.

L’any , tot just llicenciat i men-tre preparava la seva tesi doctoral,

en la qual reivindicava l’actuació del reiFerran II enfront de les institucions me-dievals catalanes, Vicens Vives va tenirsonades discrepàncies amb els historia-dors Antoni Rovira i Virgili i Ferran Sol-devila. S’enfrontava les posicions domi-nants en el catalanisme cultural i polític.

Va ser Antoni Rovira i Virgili qui va obrirel foc. En un article publicat a La Humani-

Irrupció polèmica:Vicens Vives, Rovirai Virgili i Soldevila

H

REPORTATGE

ALFONS PETIT | GIRONA

Aquest 2010 és l’Any Vicens Vives. Justament avui es compleixen cent anys del seu naixement, i d’aquí a pocs dies, el 28 de juny, en farà cinquanta de laseva mort. En les pàgines que segueixen es comenten aspectes sobre la vida i l’obra, la relació amb Girona i el llegat de Vicens Vives, considerat el pare dela historiografia catalana moderna, en el benentès que una personalitat tan fascinant, complexa i activa com la seva acaba resultant inabastable.

Es compleixen cent anys del naixement a Girona de l’historiador Jaume Vicens Vives

Una personalitat fascinant

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�LA VIDA I L’OBRA2

PASSA A LA PÀGINA 4 �

Director: Jordi Xargayó i Teixidor. Cap de redacció: Alfons Petit. Disseny: Adrià Boix. Textos: Jordi Vilamitjana, Daniel Bonaventura, Alfons Petit.Fotografia: Marc Martí, Conxi Molons. Gerent: Fèlix Noguera i Carrillo. Publicitat: Francesc Martí.Les imatges d’aquest suplement que no apareixen signades han estat extretes del llibre «1910-1960. Àlbum. Jaume Vicens i Vives», editat enocasió de l’exposició «Jaume Vicens i Vives i la nova història».

L’última fotografia de Jaume Vicens Vives, presa a la terrassa de la seva casa deBarcelona el 19 de març de 1960.

VICENS VIVES, CENT ANYSSuplement especial

Page 3: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

vui s’escau el primer centena-ri del naixement de Jaume Vi-cens Vives. Nasqué a la casanúmero del carrer de Santa

Eugènia, i va viure a la nostra ciutat la sevainfantesa i primera joventut. Però tot i ha-ver traslladat a Barcelona el seu domicili essentí sempre lligat a Girona. Per tant el queenguany està sent universalment recordatcom a innovador dels estudis històrics, comel gran mestre de la historiografia, era gi-roní de naixença i de cor. Aquí havia nas-cut, aquí inicià la seva formació humanai intel·lectual. En la nostra ciutat cursà elsestudis primaris i inicià els del batxillerat.També aquí lligà amistats que perdurarendurant tota la seva vida. Alguns gironins fo-ren després deixebles seus en la Universi-tat de Barcelona, i molts altres hem segu-it els seus ensenyaments en la lectura de lesseves publicacions, i en les ocasions quetinguérem d’escoltar alguna de les sevesconferències o de mantenir-hi alguna cir-cumstancial conversa. També el continuàlligant amb Girona el fet que la seva espo-sa fos originària de Roses, població on estraslladaven sovint i on passaven les va-cances familiars. I per anar de Barcelonaa Roses s’havia de passar per Girona i s’hipassava, encara que se n’hagués pogutprescindir no se n’hauria prescindit , per-què Girona evocava inesborrables recordsd’una infància feliç i il·lusionada. Com tam-poc li passaven desapercebuts els testi-monis que guarda la ciutat d’un passat his-tòric que entra en el seu camp de treball.I sempre li era plaent contemplar amb ullsi atenció d’estudiós els monuments i el tre-sor artístic i arqueològic que la ciutat atre-sora.

Va iniciar els estudis de batxillerat en elvell Institut del carrer de la Força, el mateixcentre docent que, traslladat ara en un nouedifici, porta el seu nom. En l’examend’ingrés, que practicà acabats de complirels deu anys d’edat, ja demostrà la seva es-clarida personalitat intel·lectual, i descobríals seus examinadors el futur que es podiaesperar d’aquell destacat estudiant. Elsexaminadors li atorgaren la màxima qua-lificació, i en la Memòria que el Secretari del’Institut llegí en l’acte d’obertura del curs-, fa constar que en les oposicionsa la nota de excel·lent que dóna dret a laMatrícula d’Honor per les assignaturesdel primer curs, s’han presentat cinc delsalumnes aprovats en l’examen d’ingrés, id’entre ells ha estat agraciat «el aventajadoalumno» D. Jaume Vicens Vives. El Claus-tre el felicita per tan merescuda com hon-rosa distinció i li recomana que no cedei-xi en el camí emprés i que segueixi en elsbons auspicis amb què ha iniciat la seva car-rera literària. Aquelles paraules eren com

un vaticini i una premonició de la perso-nalitat que s’estava forjant.

Aquell era el primer pas en una carre-ra que seguiria un ascendent itinerari finsarribar a les màximes titulacions acom-panyades d’un prestigi unànimement re-conegut. Un camí de treball intel·ligent, deformació continuada, de magisteri exerciten les aules universitàries però també enla tribuna de conferenciant, en les seves pu-blicacions , en les aportacions a congres-sos científics, tant al nostre país com mésenllà de les fronteres.

Després d’acabar la carrera, l’any ,sempre amb resultats brillants, hagué de ferel servei militar i tingué el destí a Girona.En aquell curt període compaginà les ob-ligacions castrenses, amb el treball enl’empresa en què, anys enrere, el seu parehavia ocupat un lloc de responsabilitat, i en-cara trobà temps per freqüentar l’arxiumunicipal, realitzant una pacient recercaen els documents històrics del nostre mu-

nicipi. Una labor que més endavant que-dà reflectida en documentades publica-cions.

L’any un grup de joves gironins em-prengueren l’edició de la revista Victors. Vi-cens figurava entre ells. En el segon númerohi publicà un treball titulat: «Formació, va-lor i concepte del mot Espanya en la Cata-lunya decadent». L’inici de la guerra es-troncà la curta vida d’aquella notable pu-blicació que destacava tant pel seu doctecontingut com per la seva pulcra presen-tació. Aquells joves emprenedors desta-caren després en la vida cultural del nos-tre país, uns a Girona, altres a Barcelona.

L’any s’uní al grup de fundadors del’Institut d’Estudis Gironins. No residia a Gi-rona, però, aquí sempre es comptava ambla seva aportació. Figura doncs com a socifundador de l’esmentada institució cultu-ral, i publicà algun treball en els Annals del’Institut. Apreciava molt la labor realitza-da per l’Institut d’Estudis Gironins, espe-

cialment en la publicació dels treballs his-tòrics fruit de la recerca en els arxius per partdels que integraven la que ell anomenavaNova escola històrica gironina. Ell, que co-neixia molt bé la labor que havien realitzaten el segle XIX els homes de l’Associació Li-terària i de l’antiga Revista de Girona, con-siderava la generació dels Annals comuna revifalla del que s’havia iniciat quarantaanys abans. Però ara comptant amb mitjansde treball més moderns.

El vaig conèixer personalment l’any. Se celebrava l’aniversari de la creaciódel Cercle Artístic. Entre els actes que s’or-ganitzaren per commemorar l’esdeveni-ment figurava una exposició d’Art Sacre an-tic, instal·lada en la Sala d’Exposicions dela Rambla. Hi anàrem amb en Santiago So-brequès i a l’entrada vàrem coincidir ambJaume Vicens, a qui el seu gran amic empresentà. Junts visitàrem aquella extraor-dinària mostra artística escoltant els co-mentaris que de cada peça feia l’Il·lustreprofessor. En Sobrequés també hi feia elsseus comentaris i jo callava i escoltavaamb la deguda atenció. Ells ja eren mestresconsagrats i jo tot just m’estrenava en la vidaprofessional.

En diverses ocasions els gironins tin-guérem la oportunitat de rebre el seu ma-gisteri quan pronuncià conferències en di-versos locals de la ciutat. Concretament enrecordo al local del GEIEG i a Casa Carles.L’auditori gaudia no només de la seva do-cumentada exposició, sinó i potser princi-palment per la nova visió que oferia dels es-deveniments històrics.

També acceptà formar part del Jurat delsJocs Florals de Girona. I del Certamen perpremiar un estudi històric que s’organitzàen ocasió del CL aniversari dels Setges de i . El juliol del va presidir eljurat d’un Certamen que organitzà el Pa-lau de Peralada. En aquell acte hi coinci-diren personalitats tan destacades comJoan Amades, Josep Pla, Santiago Sobre-qués, Lluís Batlle i Prats, Miquel Galo-bardes... Jaume Vicens tancà l’acte amb unbrillant discurs.

La seva amistat amb Santiago Sobrequésque s’havia iniciat en els estudis de Batxi-llerat, a l’Institut del carrer de la Força, con-tinuà a la Universitat de Barcelona i en elconstant contacte que mantingueren du-rant la resta de la seva vida. Als dos mestresels lligava l’amistat personal i humana i ladedicació a la historiografia que els dosconreaven, amb dedicació, entusiasme imestria. Aquesta profunda i cordial amis-tat era un element més per mantenir viu ellligam de Jaume Vicens Vives amb Girona.Enguany celebrem el centenari de JaumeVicens. L’any vinent ho farem amb el deSantiago Sobrequés.

A

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 LA VIDA I L’OBRA�VICENS VIVES, CENT ANYS 3

EL GIRONÍ JAUME VICENS VIVESEnric Mirambell i Belloc

«De Barcelona a Roses s’havia de passar per Girona i s’hi passava; encara que se n’hagués pogut prescindirno se n’hauria prescindit, perquè Girona evocava inesborrables records d’una infància feliç i il·lusionada»

CRONISTA OFICIAL DE LA CIUTAT DE GIRONA

Una imatge de joventut de Jaume Vicens Vives.

Page 4: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

ntre i , la dictadura deFranco va suavitzar-se. La der-rota del nazisme i el feixisme aEuropa (-), els acords

amb el Vaticà i els Estats Units (), i l’in-grés a l’ONU () van possibilitar ini-ciatives particulars i col·lectives d’àmbit cul-tural. Alguns dels llibres més importants endècades escrits en català es publicaren perprimera vegada en el marge d’aquells pri-mers anys d’obertura del règim. L’edició po-pular per a ús dels fidels del Missal Romàd’Editorial Balmes és de ; El que s’hade saber de la llengua catalana, de Joan Co-romines, és de ; Notícia de Catalunya,de Jaume Vicens Vives, és de (sego-na edició, ); la Gramàtica Catalana dePompeu Fabra a Editorial Teide és de; el Nou Testament dels Monjos deMontserrat és de . Aquests cinc llibresconstitueixen, per ells sols, un corpus de ca-talanitat notable, molt més en els tempsque foren editats.

Notícia de Catalunya de Vicens Vives noés un llibre d’Història sinó justament un as-saig sobre catalanitat. Jaume Vicens haguéde fer valer tots els seus contactes i amis-tats i esperar mesos que la censura l’au-toritzés per aconseguir publicar-lo. Va sor-tir el mes de novembre de i fou el lli-bre més venut aquell Nadal. Va sortir al ma-teix temps en català (. exemplars), aEditorial Àncora, i en castellà, a EditorialDestino. Al febrer de , l’edició catala-na s’havia exhaurit i la castellana estava apunt de fer-ho. Calia una segona edició queno arribà, però, fins al , revisada i ambnoves dades i nous capítols.

El llibre fou una injecció d’optimisme ide realisme. D’una banda, perquè d’ençà

de la Guerra Civil ningú no s’havia atrevita parlar de catalanitat i de país; de l’altra,perquè, després de la Guerra Civil, l’a-ventura dels qui es van quedar –dels queno es van exiliar– fou certament meritòria.Des del rigor i l’esforç, la resistència silen-ciosa anà forjant el país. Estem dient queal , Vicens Vives va aconseguir publi-car en català un llibre que parla de catalansi Catalunya.

El títol originari era Nosaltres els catalans,però hagué de desistir de la idea per la cen-

sura. Sembla que Josep Pla li suggerí el tí-tol de Notícia de Catalunya.

Una de les novetats que incorpora l’e-dició de és que parla de l’església i laclerecia. L’absència d’aquest capítol vasuscitar vives polèmiques a la integrista Es-paña dels anys . Tantes, que a l’Enciclo-pedia de la Cultura Española (autèntic va-demècum del Règim on la Guerra Civil ésanomenada Guerra de Liberación, per-què se’n facin una idea...), a l’entrada «Vi-cens Vives», s’hi diu cap al final: «No siem-

pre sus puntos de vista eran acertados ocompletos, como cuando en la primeraedición de “Noticia de Cataluña” ()prescinde de la religión en la formación deCataluña. Pero como también sabía recti-ficar, en la nueva edición de esta obra() trata ya de la cuestión religiosa».

El mòbil del paísAquest fragment és de quasi al final del lli-bre, del capítol «Els ressorts psicològicscol·lectius». Després d’analitzar el seny, lasensualitat, la rauxa, l’embadaliment i la re-bentada, Vicens cerca el mòbil primari icomú del país. Aquestes són les seves re-flexions: «Catalunya viu perquè ha de ferquelcom a la història (...). La vida dels ca-talans és un acte d’afirmació continuada:és el sí, no el si. Per això el primer ressortde la psicologia catalana no és la raó, comen els francesos; la metafísica, com en elsalemanys; l’empirisme, com en els angle-sos; la intel·ligència, com en els italians; ola mística, com en els castellans. A Cata-lunya el mòbil primari és la voluntat d’és-ser. Aquesta voluntat és indefugible, inde-formable i impercaçable (...)

Els catalans, encara que sovint intel·li-gents, no som un poble de creadors d’idees;les acostumem a digerir de més enllà delsPirineus i ací els donem una forma deter-minada. Feta la tria al nostre gust, ens con-vencem de la bondat d’una idea o d’unainstitució i maldem per imposar-la arreu,sobretot als altres països d’Espanya (...) Elsnostres recursos demogràfics i econòmicssón molt inferiors. Cal tenir en compteaquesta impotència coercitiva de Catalu-nya abans d’engrescar-se en accions re-demptores. La nostra tàctica ha d’éssersempre la de convèncer per l’exemple i laclaredat, la de fer-nos a nosaltres mateixosabans d’arribar al lliurament del missatge.

Estem convençuts que, actuant sobre lescordes autèntiques del nostre tempera-ment, endegarem d’ara endavant moltescoses. Però això vol temps, amor i con-fiança. Vol exactament, com deia Maragall,la fe dels qui no temen ni defallences ni in-comprensions, dels qui, veient l’obra llar-ga, es disposen a realitzar-la amb unacontribució personal i irrecompensable,hora a hora, dia a dia».

E

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�LA VIDA I L’OBRA

tat el d’agost del afirmava que «unjove investigador, Jaume Vicens, ha publi-cat (...) un treball intitulat “La política deFerran II durant la guerra remença”. L’autores presenta com un vindicador i un pane-girista del rei Catòlic. No mostra sensibili-tat catalanseca. I és que això el fa ésser méslúcid com a historiador? Al contrari: el fonspolític i crític del seu treball és d’una granfeblesa, d’una parcialitat accentuada i a es-tones d’una excessiva ingenuïtat».

La respos ta de Vicens Vives no es va feresperar, i va ser també contundent. El d’agost, a La Veu de Catalunya, escrivia que«la historiografia catalana és un camp d’es-barzers i gatoses que assequen els pocs ar-brissons sans que hi han nascut. Es repe-teixen les faules, es mantenen els equívocsi tots veiem com es persevera en els tòpicscòmodes i perillosos. Entre tots heu creatuna història de Catalunya falsa en la sevamajor part, i completament absurda entractar-se de l’època de la decadència. Ésque la grandesa nacional de Catalunya ne-

cessita d’aquesta història missèrrima per amantenir-se?». Rovira i Virgili contraataca-ria a La Publicitat, poc després, posant-hipel mig un altre gironí il·lustre: «Ningú nose salva de la dèria renovadora del senyorVicens. “Entre tots...”, diu. Així les seves in-vectives cauen de ple damunt tots els his-toriadors que l’han precedit, des de VíctorBalaguer a Ferran Soldevila, passant perRubió i Lluch i per Nicolau d’Olwer. Res: elsenyor Vicens aplica al camp de la nostrahistoriografia les formes de bombardeigque han aplicat de vegades al camp de la li-teratura i de l’art catalans, amb més enginy,Agustí Esclasans i Salvador Dalí».

Poc després, Vicens Vives fixava el seuobjectiu en la Història de Catalunya, de Fer-ran Soldevila. I escrivia: «El substràtum deltreball de Soldevila està constituït per laidea de teixir una síntesi de la Història deCatalunya, però no una síntesi qualsevol,sinó aquella que sigui, a més, nacional –na-cional quant a la valoració dels fenòmenshistòrics esdevinguts a Catalunya, i nacio-nalista quant a llur interpretació actual i ales perspectives que ens ofereix». Malgrat

qualificar d’«admirable per molts concep-tes» l’obra de Soldevila –anys a venir s’aca-barien acostant les seves posisions–, Vice-ns Vives fixava el que per a ell havia de serel futur de la historiografia a Catalunya:«L’estudi intens d’un període en tots els seusaspectes: político-militar, constitucional,econòmico-social, religiós. Reclamar, per aefectuar-lo, la col·laboració dels investiga-dors del Dret català i de la Història de la Li-tratura catalana. En resum, reunir esforçosper estudiar etapes completes i definidesde la Història de Catalunya».

Després del parèntesi de la guerra ila postguerra, durant el qual va ser

objecte de depuració (va estar suspès dosanys de feina i sou), l’any Vicens Vi-ves torna a la Universitat de Barcelona. Jahavia posat en marxa l’Editorial Teide,

La universitat il’obertura al món

«El senyor Vicens aplica al camp de

la nostra historiografia les formes de

bombardeig que han aplicat al camp

de la literatura i l’art Esclasans i Dalí»

«Entre tots heu creat una història

de Catalunya falsa en la seva major part,

i completament absurda en tractar-se

de l’època de la decadència»

� VE DE LA PÀGINA 2

PASSA A LA PÀGINA 6 �

Notícia de CatalunyaJaume Vicens Vives va haver de fer valer tots els seus contactes i amistats, canviar-li el títol (originalment era«Nosaltres els catalans») i esperar setze mesos la decisió de la censura abans de veure publicat un llibre que s’haconvertit en un dels més emblemàtics de la seva extensa obra; l’any 1960 en va fer una segona edició revisada

Aquest assaig sobre catalanitat va ser el llibre més venut el Nadal de 1954

Una targeta d’investigador de Jaume Vicens Vives, datada l’any 1940.

MARC MARTÍ

4

Page 5: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

a ciutat de Girona ha assumitamb naturalitat el seu paper enels actes del Centenari del nai-xement a la ciutat de Jaume Vi-

cens Vives. La dimensió i la projecció a Ca-talunya, a Espanya i a tot el món, que s’haatorgat a aquests actes, cinquanta anys des-prés de la mort de Vicens, és enorme.

El paper de Girona havia de ser actiu i mo-dest, alhora. Havíem de defugir una actitudde localisme provincià, havíem de fer comell hauria volgut, una mirada àmplia, ober-ta, de grans horitzons. Havíem de respondrea la pregunta, fins on va arribar aquell joveadolescent format primer a Girona i traslla-dat ja molt jove a Barcelona? Va mantenir ireconèixer les seves arrels?

I la resposta ha arribat amb gran claredat.Primer perquè ja fa uns anys va ser a Gironaon es van editar els volums dels seus Epistolaris i perquè, també aquí, es va edi-tar el gran monument a l’amistat que és l’e-pistolari de Vicens amb Santiago Sobre-

qués. Però, sobretot, perquè la dimensió gi-ronina de l’homenatge ha tingut una di-mensió múltiple molt d’acord amb l’esperiti la vocació del personatge.

L’Institut Jaume Vicens Vives va marcarla pauta amb l’organització d’una taula ro-dona a l’Institut el dia de març, amb laconfecció d’un material divulgatiuexcel·lent, amb un dibuix de Josep PerpiñàCitoler que evoca, amb modernitat i color,la fesomia atractiva ja en edat madura deJaume Vicens, i amb l’edició el mes de maigd’un número especial de la revista Metasta-si, que recull material divers i les interven-cions de la taula rodona de Dolors Condom,d’Enric Mirambell i de mi mateix, acom-panyats de la introducció de Josep Quinta-nas i de la presentació que féu Ernest Mar-tí. De totes les publicacions que es faranaquest any tinc el convenciment que la mésentranyable, espontània i carregada d’esti-mació i admiració serà aquest Metastasi.

Després, l’Ajuntament va presentar al

Museu d’Història de la Ciutat l’exposició queva iniciar el seu recorregut al Museu d’His-tòria de Catalunya i que a Girona ha gauditde més espai i d’una millor visió. I, finalment,des de Barcelona però amb una ànima giro-nina, Jaume Sobrequés i Mercè Moralesdes d’Editorial Base han aplegat els escritsgironins de Vicens a Jaume Vicens Vives i Gi-rona, que és un compendi d’estudis prime-rencs, de pròlegs i ressenyes, i d’articles pe-riodístics ponderant des de tribunes de Bar-celona o Madrid la feina que s’estava fent ala seva ciutat natal.

Ens convé, però, ampliar l’horitzó i plan-tejar un tema de rellevància en l’actual deri-va i peripècia de Catalunya. De totes les re-edicions que es faran, la que té seguramentun valor simbòlic més elevat és l’edició ques’ha fet de Notícia de Catalunya, el llibre queVicens llençà com un manifest del catala-nisme l’any i que va actualitzar en la se-gona edició de . Aquesta és la que aras’ha reeditat amb un pròleg del professor

Borja de Riquer. S’hi ha afegit, com a sub-títol, el títol que la censura impedí alesho-res, Nosaltres els catalans, que Joan Fusterreprendria uns anys més tard en el primerllibre d’edicions , Nosaltres els valencians.

Riquer acredita que després de cinquan-ta anys «és un llibre d’un altre temps», peròafegeix de seguida que ha esdevingut unclàssic «i com tots els clàssics, és el fruit delseu temps històric». Quan es va editar va serun revulsiu per a la reflexió, ara és el testi-moni d’un temps. Però segueix vigent l’in-tent de trobar i definir un futur per a Catalu-nya com ho és el propòsit de sacsejar la so-cietat espanyola, d’acabar amb el jacobinis-me imperant i plantejant com a única sorti-da vàlida la pluralitat dels pobles d’Espanya,que Vicens havia après i seguit d’un dels seusmestres, Pere Bosch Gimpera.

La qüestió ara, però, en temps de des-concert, de diàlegs avortats, de confusió idesafecció, d’abandonaments successius,de retrocessos intolerables, de discussionsestèrils, de maniqueismes hipòcrites, d’in-fantilismes recalcitrants, de reiteració d’er-rors del passat, és saber quin és el guió de laNova Notícia de Catalunya del segle XXI.

I l’interrogant més apressant encara ésque, ara per ara, no sabem qui l’escriurà. Vi-cens diria, on són els líders, els dirigents, elsideòlegs, els conductors, els intèrprets!

Vet aquí l’actualitat i vigència del pensa-ment de Jaume Vicens Vives nascut a Giro-na al carrer de Santa Eugènia número .

L

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 LA VIDA I L’OBRA�VICENS VIVES, CENT ANYS 5

NOVA NOTÍCIA DE CATALUNYA«Segueix vigent l’intent de trobar i definir un futur per a Catalunya com ho és elpropòsit de sacsejar la societat espanyola, d’acabar amb el jacobinisme imperant»

Joaquim Nadal Farreras HISTORIADOR I CONSELLER DE POLÍTICA TERRITORIAL I OBRES PÚBLIQUES

Page 6: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�LA VIDA I L’OBRA6

des de la qual havia començat a renovarels materials pedagògics espanyols. Li ar-ribava el torn a la historiografia catalana.

Havent constatat que el franquisme erauna realitat amb aspecte de perdurabilitat,Vicens Vives opta per buscar aliats i s’acos-ta als historiadors catalanistes als qualss’havia enfrontat amb l’objectiu de fer fronta les doctrines dominants en l’Espanyafranquista. A la Universitat de Barcelonacrea el Centre d’Estudis Històrics Interna-cional, que li servirà per acostar-se millorals corrents historiogràfics dominants a Eu-ropa. En aquest sentit, la possibilitat d’as-sistir l’any al Congrés Internacional deCiències Històriques a París suposa una au-tèntic revulsiu per a la seva obra. Es retro-ba amb la historiografia europea, presidi-da per l’escola dels Annals, i això l’encorat-ja a continuar endavant amb la tasca reno-vadora que impulsava, observada amb re-cel per amplis sectors de de la universitatespanyola. Vicens Vives abandona l’estudidel segle XV per centrar-se en el XIX, co-

mença a escriure assajos de caràcter inter-pretatiu (Aproximación a la historia de Es-paña, Notícia de Catalunya) i a impulsarobres col·lectives d’envergadura. Està apli-cant, finalment, els nous mètodes que ha-via conegut a París. La mort prematura vatrucar un projecte incipient, però deixant aldarrere prou continuadors.

Jaume Vicens Vives entra en con-tacte amb nuclis de la resistència

catòlica i catalanista a finals dels , de lamà de Joan Benet, i veu amb creixent sim-patia el moviment antifranquista. Aca-barà treballant per trobar maneres queel franquisme suavitzi l’anticatalanisme–recorrent si cal als seus contactes dinsdel mateix règim– i per formar una elitque pugui liderar el país després de ladesaparició del dictador .

En la dècada dels , Jaume Vicens Vi-ves es troba en una posició relativament cò-moda, des del punt de vista de poder ac-centuar el seu «activisme» polític. El seu

creixent prestigi internacional –que el por-ta a viatjar cada cop més sovint a l’estran-ger– consolida la seva posició dins de laUniversitat espanyola i això li afavoreix elcontacte amb diversos sectors del règim. Ellsabrà buscar aquells més disposats a unacerta obertura, i hi intercedirà en beneficid’amics, de projectes, i fins i tot buscant, enel llarg termini, una millor comprensió dela realitat catalana dins del franquisme.

En paral·lel, la seva casa de Barcelonas’acabarà convertint en un punt de trobadaper a diferents grups de persones oposadesal règim, però de caràcter moderat. L’ob-jectiu és formar una mena d’elit burgesaque pugui estar preparada per liderar el paísen cas d’un canvi en el règim o fins i tot derègim. Cap al final de la seva vida, arribaràa formular uns apunts de programa polític,tot i que sense cap adscripció partidista ifins a cert purt ingenus, el que no impedi-rà que en alguns sectors fins i tot se’l consi-deri com una de les persones que havien deposar-se al capdavant del país en el mo-ment que es produissin els canvis que Vi-cens Vives ja no arribaria a veure.

«Activisme» polític«La seva casa de Barcelona

s’acabarà convertint en un punt de

trobada per a diferents grups de

persones oposades al règim»

«Vicens Vives opta per buscar aliats

i s’acosta als historiadors catalanistes

amb l’objectiu de fer front a les

doctrines dominants en el franquisme»

� VE DE LA PÀGINA 4

Van ser segurament les tres grans passions de Jaume Vicens Vives, que va adoptar com a divisa la frase i la imatge que reproduïm a dalt, al centre: un animal mitològic sobre l’expressió enllatí «Super adversa augeri» (En l’adversitat, aixeca’t). A l’esquerra, a dalt, amb les seves tres filles al port de Barcelona (tindria cinc fills amb Roser Rahola d’Espona, amb qui es va casar el 1937 i ambqui apareix a la fotografia de la dreta). Sobre aquestes línies, a l’esquerra, Vicens Vives, al centre, al costat d’Antonio de la Torre (amb bigoti i ulleres), un dels seus grans mestres; Roser Rahola ésasseguda a terra, a la dreta de la imatge. Al centre, algunes de les fitxes que elaborava Vicens Vives (en aquest cas sobre els remences) i que li servein com a documentació per a la seva feina.

LA HISTÒRIA, LA FAMÍLIA, ELS AMICS

MARC MARTÍ

Page 7: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 LA VIDA I L’OBRA�VICENS VIVES, CENT ANYS 7

’una manera sintètica vull re-marcar alguns aspectes prin-cipals de l’obra i de la vida deJaume Vicens Vives.

Situem-nos en els anys . Comencenen un moment encara àlgid de la dictadurafranquista. I quan Vicens Vives ha posat lesbases del seu treball d’historiador i de laseva visió de la societat catalana. Doscamps d’acció que es complementen ique ell seguirà desenvolupant i que cul-minaran molt poc abans de morir amb lapublicació de Notícia de Catalunya. Re-passem alguns d’aquests punts bàsics.

.– La importància en la Catalunyamoderna –del segle XVIII al XX– de l’eco-nomia. No només pel fet de la riquesa queprodueix sinó també pel que significa derealització personal i col·lectiva. Sobretotquan, i aquest és el cas de Catalunya, l’ac-tivitat econòmica requereix esforç i crea-tivitat.

.– Arrencant dels orígens i del desen-volupament històric de Catalunya i em-peltant-ho amb l’esforç de recuperacióque va del segle XVIII al XIX, descriure unamentalitat i una manera de fer: l’eina i la fei-na. Definir-la i recomanar-la com un granactiu del país.

.– Subratllar que aquesta mentalitat perser productiva necessita poder-se desen-volupar d’acord amb la manera de ser delpaís –la seva identitat– i en un marc de lli-bertat. Perquè per a existir i per a donar fru-it necessita creativitat i iniciativa.

.– A la Catalunya dels això condu-ïa a una conclusió: després del fracàs quecol·lectivament havien representat la gu-erra del i la dictadura franquista, caliaajudar a què sorgís una generació reno-vadora. Una generació capaç de formularun projecte de país i de societat. Una ge-neració jove. Per això per a en Vicens Vi-ves treballar sobre la joventut era primor-dial. Ho va fer a la Universitat i ho va fer enel conjunt de la societat. I ho va fer amb unmissatge d’abast general, però també ambla idea que calia crear lideratges.

.– La reclamació de llibertat i de res-pecte a la identitat de Catalunya anava apa-rellada amb una opció de signe europeu ieuropeista. Fortament europeista. Els ca-talans som europeus per origen i arrels(som carolingis), ho som per vocació i persentiment, ho som perquè Europa és el mo-del que combina millor la creació de ri-quesa i la seva distribució, és a dir, el pro-grés i l’equitat.

.– Tot això havia d’acabar revertint a lapolítica. Ell sabia bé que no n’hi ha prouamb societat civil, economia, cultura isentiment perquè un país vagi endavant.Tot això ja és molt. Més encara, senseaixò no hi ha país. Però amb tot això, sen-

se orientació i impuls polítics, no n’hi haprou. Que en Vicens Vives morís als anysi, quan encara les formulacions políti-ques que acabarien pesant i fins i tot essentdeterminants quinze o vint anys més tard,

ni estaven prou definides ni tenien prou in-cidència, fa que no puguem preveure si enVicens Vives hauria fet el salt a la políticao no. I com. El que sí que podem dir és quela seva obra va tenir influència política.

.– Manca un punt molt important peracabar de dibuixar la figura de Vicens Vi-ves. I és que amb la seva obra, el seu dis-curs i les seves iniciatives, sense entrar prò-piament en el camp polític, va contribuirmolt a la redefinició que en aquells mo-ments estava fent el catalanisme. Crecque en això, l’Espriu i en Vicens Vives, pot-ser sense proposar-s’ho ni l’un ni l’altre, va-ren treballar en la mateixa direcció: la d’e-laborar un pensament, un sentiment i unprojecte per al catalanisme de la segonameitat del segle XX. Renovat respecte al quehavien protagonitzat la política i la vida pú-blica catalanes fins el , però coincidenten l’essencial. Un catalanisme que com aobjectiu primordial tenia el respecte i la ga-rantia de la identitat catalana i un nivelld’autogovern que realment fes possible unprojecte propi de país, i això en el marc d’u-na Espanya renovada. Una Espanya quefins el hauria pogut ser o bé la del re-generacionisme anterior a en Primo de Ri-vera, o bé, sobretot, la República. La Re-pública havia estat la gran esperança. So-bretot ho va ser en un moment determi-nant per a Catalunya.

Això vol dir que per al catalanisme ma-joritari l’objectiu era una Catalunya ambampli reconeixement i capacitat de pro-jecte, en el marc d’una Espanya que ho ac-ceptés i que ella també es transformés so-cialment i políticament. Una transforma-ció que havia de permetre alhora el seu pro-grés, la seva incardinació a la democràcia,la modernitat i Europa. I a aquest procésespanyol Catalunya hi havia d’aportar laseva contribució. Decididament i lle-ialment.

Això va fracassar. Del tot a partir de i .

L’Espriu i en Vicens Vives tornen a feraquesta proposta. La formulen clarament,el l’Espriu –La pell de brau– i en Vi-cens Vives el , just abans de morir –No-tícia de Catalunya–. Dues maneres dife-rents de proposar-ho. Però coincidents.

Durant una pila d’anys molts ens hi heminspirat. Personalment no em sap greu ha-ver-ho fet. Però avui, cinquanta anys méstard, he de confessar que això, ha fracas-sat. Allò que «diverses són les llengües delsteus fills» de l’Espriu, i el diàleg de l’eco-nomia a la política impregnat d’optimismei il·lusió creativa d’en Vicens Vives estan araen via morta.

O sia que no és el moment millor per ce-lebrar els anys de la mort d’en Vicens Vi-ves i el centenari del seu naixement. Peròés el que toca. I sempre, de l’homenatge aen Vicens Vives, en podem treure una lli-çó i una consigna, a les quals no podem re-nunciar: la lliçó i la consigna de la tenaci-tat.

D

UNA LLIÇÓ I UNA CONSIGNAJordi Pujol

«He de confessar que això, ha fracassat. Allò que “diverses són les llengües dels teus fills” de l’Espriu, i el diàlegde l’economia a la política impregnat d’optimisme i il·lusió creativa d’en Vicens Vives estan ara en via morta»

EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Jaume Vicens Vives a bord d’un vaixell, l’any 1957, en un viatge a Sardenya.

Page 8: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

hi ha prou de fer una ullada a latoponímia educativa i al no-menclàtor de carrers i places deles comarques gironines per

adonar-se de l’enorme figura que fou Jau-me Vicens Vives. L’«univers» Vicens Vivesabraça tota mena de realitats que avui, enplena celebració del centenari del naixementi del cinquantenari de la mort, ens evoquenla importància de l’historiador gironí.

Heus ací una mostra vicentino-vivesiana:la plaça Vicens Vives de Girona, ubicada dar-rere dels jutjats; l’Institut Jaume Vicens Vi-ves de Girona; l’Escola Vicens Vives de Ro-ses; el carrer Vicens Vives de Fornells de laSelva; el carrer Vicens Vives de Roses; el car-rer Vicens Vives de Palafrugell i el carrer Vi-cens Vives de Lloret de Mar; la Biblioteca Vi-cens Vives de Figueres i la Biblioteca Vice-ns Vives de Roses; la secció Vicens Vives dela UdG; la distinció Jaume Vicens Vives dequalitat docent universitària; l’editorial Vi-cens Vives; la biblioteca Jaume Vicens Vivesde la UdG...

Pel que fa a l’Institut de Girona cal dir queli fou posat el nom mitjançant ordre del Mi-nisterio de Educación del dia de juny de: «Jaime Vicens Vives, ilustre historiadory publicista gerundense». Tot i que hom espensa que el nom de l’Institut es deu a lacampanya que Presència organitzà l’any, coincidint amb la publicació al set-manari d’un reportatge-homenatge, en eldesè aniversari de la mort de Vicens Vives,cal aclarir que força mesos abans en una crò-nica de Los Sitios del de febrer de ,el cronista del rotatiu escrigué que desprésdels noms de «Pericot» per al Col·legi Me-nor de Joventuts i de «Ruyra» per a l’Esco-la Normal de Mestres, ara calia posar el de«Jaime Vicens Vives» a l’Institut de Girona.Finalment fou el Claustre de l’Institut, pre-sidit pel Sr. Ignasi Bonnin, el que el de junyde va demanar posar el nom de l’his-toriador a l’Institut. Alguns exalumnes del’Institut a través de Presència van sol·licitar-ho també (Sebastià Salellas, ConcepcióAvellí, Jordi Nadal, Manel Batallé, Jordi Al-bertí, Albert Rossich).

Vicens en premsaSi bé és ben cert que avui la presència de Vi-cens Vives és notable arreu, és interessanttambé rastrejar l’hemeroteca dels diarisgironins a la recerca de dades concretes, queajudin a fer-se una idea de la importànciacreixent de l’historiador gironí, una im-

portància que s’ha anat estenent entre el po-ble. La primera referència popular a Vice-ns Vives no és de paper, sinó de metall. Unaplaca al número del carrer de Santa Eu-gènia recorda als ciutadans que saben fixar-se en aquestes coses que Jaume Vicens Vi-ves hi nasqué. És una casa restaurada fa pocamb un balcó de pedra i balustrada al pisprincipal que fa molta patxoca. De fet, la ca-sassa està d’acord amb la posició que tinguéla família de Joan Vicens i Comas i VictòriaVives i Batet. El senyor Vicens era el principalempleat del Sr. Ensesa, l’amo de la farinera.Al principal treballador –anava a fer elsencàrrecs amb tartana de la casa-, no li vafaltar mai de res. Tot i això la primera refe-rència en premsa de la família es refereix ala Sra. Victòria Vives. El dia d’agost de ,la mare de Jaume Vicens va dipositar unapesseta com a donatiu per a la restauracióde l’església dels Dolors.

La Sra. Vives tenia un gran taller de con-fecció a la plaça de Sant Francesc (plaça delGra, actualment carrer Sant Francesc). Hotestimonien diversos anuncis publicats alDiario de Gerona des del d’octubre de: «Aprenentes de modista, guanyant, lesnecessita, Victoria Vives de Vicens, Plaça deSant Francesc, , er.»

De l’època d’estudiant al Col·legi de laDoctrina Cristiana no se’n tenen més refe-rències. De l’etapa a l’Instituto General y Téc-nico de Gerona es guarda la documentaciógràfica i impresa de l’acte que tingué lloc aGirona el de maig de en ocasió delè aniversari de la promoció -, aixícom la ressenya que en publicà el diari LosSitios el dia de maig de .

Hi hagué missa a la capella de Sant Nar-cís de la Catedral, aperitiu a l’institut i dinaral Restaurant La Barca. Hi foren presents, en-tre els alumnes, els doctors Gultresa, Man-resa i Pigem (residents a Barcelona), Terri-cabras i Tolosa (residents a Vic), Garriga,Ruscalleda i Vilaplana (de Girona). També,els industrials de Barrio i Gusiñer; i els ca-tedràtics Joaquima Comas, Sobrequés, Va-lentí Fiol i Vicens Vives. L’enginyer Frigola,el farmacètic Xirgu, els professors Maria Gar-riga, Bataller i Corominas, etc. La revistetaVeinticinco años después. Bodas de plata dela promoción de bachilleres del Instituto deGerona -, fou publicada l’any i es pot llegir a l’Apèndix documental del lli-bre Jaume Vicens i Vives, Girona, introduïti editat per Jaume Sobrequés i Callicó i Mer-cè Morales i Montoya (abril ).

La primera aparició cronològica als dia-ris de Vicens Vives és del dia d’octubre de. El seu nom figura al costat del nom delseu germà Joan, de la seva mare, Victòria Vi-ves, i del Sr. Josep Ensesa, a l’esquela de mit-

N’

REPORTATGE

JORDI VILAMITJANA | GIRONA

Jaume Vicens Vives és encara avui, cinquanta anys després de la seva mort i malgrat el seu amplíssim reconeixement en cercles culturals, socials i polítics,un gran desconegut per a una considerable part de la població; en vida seva, la informació que en van rebre els ciutadans gironins a través de la premsa del’època no va ser especialment extensa, si bé és cert que des de mitjans de la dècada de 1950 se’n va parlar de manera més habitual, i molt elogiosa.

La informació que va donar la premsa gironina sobre la trajectòria de l’historiador

La vida de paper de Vicens Vives

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�GIRONA8

Jaume Vicens Vives va ser fotografiatdespullat, com tants altres nadons de l’època,segons un costum al qual els seus pares, deposició benestant, no van renunciar. Tambévan retratar el menut Jaume i al seu germàJoan disfressats, no queda gaire clar de què. Ala dreta, una imatge d’estudi de Joan Vicens iVictòria Vives, els pares de l’historiador.

TRES IMATGES DEL’ARXIU FAMILIAR

Page 9: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

ja pàgina en què s’encomanà l’ànima del Sr.Joan Vicens i Comas al Senyor. Tenia anys.Jaume Vicens tenia llavors anys. Aquellamort li canvià força la vida. D’entrada, la fa-mília es va traslladar a viure al carrer SantFrancesc, on la Sra. Vives tenia el taller demodista. Al cap de poc, conduí els Vicens Vi-ves a Barcelona, on la mare continuà la sevafeina de modista al costat del Sr. Surís, unhome ric oriünd de Sant Feliu de Guíxolsque al capdavall tampoc ho fou tant.

La segona vegada que s’esmenta el nomde Jaume Vicens a la premsa és el d’octu-bre de . Una esquela recordatori de lamort del Sr. Joan Vicens convidava amics ifamiliars a una missa a les Bernardes l’en-demà a les del matí. Ja hi figura, al cos-tat dels noms de Joan i Jaume, el nom de lagermana Carme Vicens Vives (va morir aBarcelona als anys, el d’octubre de). És lògic deduir que quan va morir elSr. Vicens, la senyora Vives estava emba-rassada de Carme Vicens.

Desapareix la pista de la família durant anys. A Barcelona, tal i com ja s’ha dit, les co-ses no anaren tan bé com calia esperar. La

Sra. Vives es va tornar a casar, però fou unmatrimoni marrit. Els fills passaren difi-cultats. Poc abans d’acabar la carrera, mo-riren la seva mare i el seu padrastre. L’any, Jaume Vicens Vives es llicencià en His-tòria, es graduà i obtingué el Primer Premide Revàlida.

L’any , en sengles notetes del dijous d’octubre a El Autonomista i el Diario deGerona, l’alcaldia de Girona anunciava el re-sultat del sorteig de reclutes de la Caixa de Girona: «Cupo de la Península: (...) Jai-me Vicens Vives, núm. .» Aquest sorteigli comportà fer el servei militar al Regimentd’Infanteria de Girona. Mentre feia el Ser-vei Militar va treballar a la Casa Ensesa i vafer diverses visites als Arxius de la ciutat.

Acabada la mili se’n tornà a Barcelona. Nohi ha cap ressò en premsa de la primera fei-na de professor a la UB, ni de les oposicionsa càtedres d’Instituts d’ensenyament Mitjàque va guanyar a Zafra i que va canviar perla plaça de l’institut de Figueres (mai hi vaanar perquè es va quedar en comissió de ser-veis a Barcelona). El de gener de elseu nom apareix a l’Autonomista com a au-

tor d’un apartat del volum Edad ModernaII. Concretament, al capítol Historia Mo-derna de los países del Extremo Oriente.

De la tesi doctoral que llegí el de febrerde a la UB, amb la màxima qualifica-ció de Summa cum laude, no se’n troba capressò a la premsa gironina de l’època.

En canvi, a l’Autonomista del de juliolde s’hi llegeix aquesta nota de socie-tat: «Aviat tindrà lloc a Barcelona el casa-ment del cultíssim professor i historiador gi-roní, Jaume Vicens Vives, amb la gentil se-nyoreta Roser Rahola i d’Espona. Els desit-gem moltes benaurances». I, en efecte, esvan casar. El dia d’agost de . Aques-ta és la crònica rosa de l’Autonomista de l’en-demà: «A Barcelona, ahir, a les dotze delmigdia, a la sala de professors de la Uni-versitat de Catalunya, ha tingut lloc el ca-sament del professor Jaume Vicens Vivesamb la distingida senyoreta Roser Rahola,secretaria del Patronat de la Dona. Han ac-tuat de testimonis els senyors Irla, directorgeneral del Patrimoni i Rendes; Ribes So-

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 GIRONA�VICENS VIVES, CENT ANYS

PASSA A LA PÀGINA 11 �

«Mentre feia el servei militar

al Regiment d’Infanteria de Girona

va treballar a la Casa Ensesa i va fer

diverses visites als Arxius de la ciutat»

«Abans d’acabar la carrera, moriren

la seva mare i el seu padrastre. L’any

1930 es llicencià en Història, es graduà i

obtingué el Primer Premi de Revàlida»

Una placa de metall al número 5 del carrer de Santa Eugènia de Girona (sobre aquestes línies, a la dreta) recorda que en aquesta casa (recentment restaurada) hi va néixer, el 6 de juny de1910, l’historiador Jaume Vicens Vives. Fill de Joan Vicens i Comas, primer empleat del Sr. Ensesa, amo de la farinera amb el mateix nom, i de Victòria Vives i Batet, modista, que tenia un taller deconfecció a la plaça de Sant Francesc (avui Avinguda de Sant Francesc i que era coneguda com la plaça del Gra perquè els dissabte s’hi celebrava un mercat de grana diversa). Precisament al pis on hihavia aquest taller de confecció (situat a l’edifici de la imatge de l’esquerra, a la part baixa del qual en l’actualitat hi ha una fleca) s’hi va traslladar Victòria Vives amb els seus fills Joan i Jaume, iembarassada de la seva filla Carme, quan va morir el seu marit, l’octubre de 1922. Poc després, la família se n’aniria a viure a Barcelona. Jaume Vicens tornaria a la ciutat a fer-hi el servei militar.| A.P.B.

LES DUES CASES DE VICENS VIVES A GIRONA

MARC MARTÍ

9

Page 10: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

es conferències i les xerradessón els intangibles de la litera-tura i de la cultura. Tenen unvalor extraordinari per als qui

en poden gaudir en viu i en directe. L’úni-ca manera de saber-ne els secrets al capdels anys és comptar amb el testimoni es-crit dels assistents. D’aquí el valor de lapremsa escrita de totes les èpoques i delsperiodistes que es fan ressò dels fets i delsdits. Segons que diuen els qui el poguerenescoltar, la veu, la dicció, l’entonació i eldiscurs eren qualitats brillants en JaumeVicens Vives.

Jaume Vicens Vives va fer almenys qua-tre conferències a Girona entre i. La primera, el , al Museu Pro-vincial; la segona, el , a la Cambra dela Propietat; la tercera, el , a Casa Car-les; i la quarta, el , al GEiEG. De la pri-mera amb prou feines se’n tenen referèn-cies. De la segona, el llibre Jaume Vicens Vi-ves, Girona, introduït i editat per Jaume So-brequés i Callicó i Mercè Morales i Mon-toya (Editorial Base, abril ), en dónaunes mínimes notícies. De la tercera i dela quarta, en canvi, gairebé se’n té el con-

tingut sencer a partir d’allò publicat a LosSitios i al Butlletí del GEiEG respectivament.Vicens Vives era a finals del una auto-ritat acadèmica i gaudia d’una merescudareputació, el que explicaria el perquè delse paper com a conferenciant, que li era re-clamat en molts altres indrets de Catalu-nya.

Es té constància, en primer lloc, d’una«Conferencia de “José” Vicens Vives» sobreFeudalismo y servilismo en Gerona durantela Edad Media, al Museu Provincial, el dedesembre de . És citada pel diari LosSitios del d’abril de , en una espè-cie d’inventari d’activitats del Museu Pro-vincial.

– Conferència de Vicens Vives «Els re-mences». Cambra de la Propietat, :L’any féu una conferència a la cam-bra de la propietat de Girona, anticipantpart del llibre sobre els Remences que es-tava preparant des de feia quatre anys i queacabaria sortint el . No se’n té cap cons-tància en la premsa de l’època i no se’n te-nen més notícies.

– «Magistral Conferència del DoctorVicens Vives», «Gerona en la historia».

Casa Carles, del vespre del d’octu-bre de : Els destacats de premsa fo-ren eloqüents: «Féu un acabat estudi del’esperit de Girona i de la seva transcen-dència en la història de Catalunya i Espa-nya»; «La sessió, que resultà selectíssima,fou presidida pel Prelat i altres autori-tats». Tots els parlaments es feren en cas-tellà. En efecte, el Dr. Josep Cartañá i An-glés va presidir l’acte acompanyat del Go-vernador Militar (Ricardo Uhagón), del Pre-sident de la Diputació (Joan de Llobet), delConsiliari Diocesà d’Acció Catòlica (ca-nonge Noguer) i del president del ConsellDiocesà (Dr. Sambola).

El Dr. Sambola féu la presentació de Vi-cens Vives, i el bisbe Cartañá va cloure l’ac-te. Val a dir que l’expectació generada perla conferència a la ciutat va ser justificadaatès l’èxit de públic i crítica que va tenir.

Vicens Vives va començar confessant-se gironí i agraint als seus mestres del’institut, i particularment a Ballester iPuig Bayer (present a l’acte), els ensenya-ment rebuts. A continuació va plantejar elmotiu de la conferència: investigar sobrel’autèntica essència de la ciutat; llegir el seu

missatge. En primer lloc, va parlar de lesimpressions òptiques i sentimentals quecausa Girona: «Als o anys, Girona fa laimpressió d’una fermesa indestructible;més endavant, als o , ens sembla be-lla (aquí cità Montsalvatge); com mésavancem en el camí de la vida més l’estu-diem com ens la presenten els erudits (icità: Chia, Botet i Sisó, Alsius, Pla, Sobre-qués, Batlle...), però sempre, tant en la sevacontemplació elemental, sentimental oinductiva, la presència de la ciutat sorgeixdintre del marc gris de les muralles. És a dir,Girona demostra que ha estat i és heroica:és la tres vegades immortal; la que va re-sistir els setges de Felip l’Ardit; del Gene-ral de Catalunya en la seva persecució aJoana Enríquez i al futur rei catòlic; i les em-bestides del cors entre i . A tot ar-reu i des de totes les direccions el paisat-ge meravellós de Girona està clapejat perla nota ocre de les muralles, pels deixosbèl·lics».

Tot i això, sense negar l’heroïcitat de Gi-rona, Vicens va venir a dir que aquesta di-mensió de la ciutat li ve donada pel destí.La ubicació geogràfica és absolutament es-tratègica: «Girona és la porta d’un continentsencer, entre l’Atles africà i l’Europa occi-dental». Per tant, continuà Vicens, com quel’heroïcitat és quelcom imposat per l’atzar,cal cercar l’esperit en quelcom més concret.

Per a Vicens, Girona ha mostrat obsti-na dament la seva influència amb la forçacreadora: la institució de la Marca Hispà-nica o la formació estructural de la regió,per exemple. A continuació, el Dr. Vicensva fer història de la influència dels comtesgironins, i del prestigi intel·lectual, sociali polític del bisbe Oliva (que va centrar elseu triangle docent entre Ripoll, Vic i Gi-rona). També va fer notar la importànciaque tingué l’aportació espiritual, culturali humana dels gironins de fa anys, quana Barcelona només es pensava a omplir-se les butxaques. Va posar d’exemple la fi-gura de Francesc Cambó, fill de Verges, es-tudiant de l’Institut de la Força, símbol dela contribució gironina a Catalunya i Es-panya.

El paper creadorVa continuar el Dr. Vicens esplaiant-se enel paper creador de Girona. Per a l’histo-riador, la influència gironina en la històriade la regió s’ha de cercar en la topografia:«Girona té una immensa muntanya on elsseus naturals han rendit sempre culte al tre-ball, però al treball no com a càrrega sinócom a sentit social de la vida, un valor trans-mès com a preuada herència de pares afills; treball al qual cal afegir-hi el sentitcomú, els instruments de la feina i la tra-dició. La gent de muntanya és la més ze-losa vigilant de l’anomenat “seny”, un sen-tit comú no aburgesat o abstencionista,sinó constructiu». A continuació, el con-ferenciant va parlar del mar: «Girona té unacosta inigualable. El mar banya les nostresterres i ha estat sempre la porta d’entradaa Espanya. Per aquí va entrar la civilitzaciói des d’aquí van marxar els gironins a la re-cerca d’aventures. Els homes de la costa sónaventurers, audaços, impacients... Preci-sament, en el fet de saber aglutinar lamuntanya amb la costa, Girona va trobarel seu esperit, va formar el veritable fons dela seva essència».

Llavors, el Dr. Vicens va dir que aques-ta idea no és nova, que ja l’havia exposa-da el gran gironí Tomàs Carreras i Artau enla seva obra sobre Eiximenis: «Trobaraquest equilibri entre muntanya i costa éstrobar l’essència de la nostra ciutat». Se-

L

Conferenciant a Girona

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�GIRONA10

DIARI DE GIRONA

Tot i que n’hi ha dues de les quals no es conserven gaires dades, les altres dues conferències que l’historiador vapronunciar a Girona van ser autèntics esdeveniments socials; a la casa Carles, l’octubre de 1957, i al saló d’actesdel GEiEG, el març de 1959, les paraules de Vicens Vives van ser seguides atentament per un públic nombrós

Vicens Vives va protagonitzar quatre xerrades a la seva ciutat natal

A principis de la dècada de 1950, Jaume Vicens Vives va poder assistir a un Congrés Internacional d’Història a París, un fet quedeterminaria canvis en la seva manera de treballar. La possibilitat de sortir a l’estranger (repetiria a França i tindria bones relacions a Itàlia) elposa en contacte amb altres sistemes d’estudiar la història i de donar-la a conèixer, i comença a impulsar més obres col.lectives i a crear grupsde treball. En aquesta línia, aposta per recuperar els Congressos d’Història de la Corona d’Aragó (a la imatge, la seva intervenció en el celebrat aSardenya l’any 1957) i s’implica en altres trobades d’historiadors. A més, també es convertirà en un conferenciant habitual i prou exitós.| A.P.B.

LA REPRESA DELS CONGRESSOS

Page 11: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

guidament, l’orador – «amb una erudicióemocionant»– va arribar a la conclusió quela influència creadora de Girona no l’hanformada ni els erudits, ni els savis, ni els in-vestigadors, sinó tots els gironins, els de lesclasses mitjanes, al si de les famílies:«Aquesta filosofia la vaig aprendre jo, coml’han apresa milers dels meus conciutadansa la llar, al costat dels pares; en famílies in-tegrades, la major part de les vegades,amb matrimonis procedents del mar i lamuntanya».

Ja acabant la conferència, Vicens Vivesva voler lligar el tema de la conferència, laseu que l’acollia i el públic que l’acompa-nyava en la presidència i la platea: «Afor-tunadament aquesta fermesa i solidesa queofereixen els monuments, els baluards i lesmuralles gironines, existeix també a les fa-mílies: és un autèntic lliurament generósi cristià a la vida. És una lloable acció i po-sició forjadora d’una ànima que es debatpel damunt del paisatge, de la història i delsmonuments ferms de Girona». La confe-rència va acabar amb una exhortació a lameditació: «Hem de pensar si som dignesde la glòria, de la tradició cristiana i pro-gressiva de la nostra ciutat, de la que ensvan llegar els nostres pares. Girona ha deser digna del seu futur, que desitgem es-plendorós, obert, magnífic, i amb això,més nostre».

El Dr. Vicens fou llargament aplaudit ifelicitat per tothom.

– «Interesante conferencia del profe-sor Vicens Vives», «De l’expansió histò-rica de Catalunya. Mar enfora i terraendins». Saló d’actes del GEiEG, cicle deQuaresma, de març de : La cròni-ca que l’endemà va publicar Los Sitios ésmolt incompleta i conté errades tan cla-moroses com fer dir a Santiago Sobrequés,presentador de l’acte, que Vicens Vives erade Sant Feliu de Guíxols.

Per fer-se una idea cabal d’aquesta con-ferència cal llegir i seguir el Boletín del GE-iEG núm. d’abril de . A partir d’a-llà on diu: «D’esdeveniment cultural potqualificar-se la magna conferència que..»,a les pàgines , i .

La presentació que va fer Sobrequés delseu amic Vicens va ser d’una gran cordia-litat i d’una ben continguda emoció. El Dr.

Santiago Sobrequés va fer servir un símilper parlar de Vicens Vives: l’esport. Sabiaque la conferència es feia a la seu del GE-iEG i que aquesta idea plauria a la con-currència. No sabem si va agradar a JosepPla que també era entre els assistents. En-tre d’altres coses, Sobrequés va dir: «Per talde condensar en un sol mot el que repre-senta en el camp de la historiografia, assi-milà allò que en termes esportius se’n diuun “internacional”. El seu nom es cotitza al’estranger, on les seves obres són cone-gudes i valorades com cal. (...) Hi ha moltd’esportiu en la vida de Vicens Vives. (...)Si l’esport és sacrifici, lluita noble d’emu-lació i voluntat de ferro, la vida de Vicensi Vives és una perfecta lluita esportiva.

Home d’orfenesa prematura va haver d’o-brir-se pas lluitant heroicament i esporti-vament fins a ocupar el lloc on avui està si-tuat, sense altres armes que la seva in-tel·ligència, voluntat, treball i do de gents».La presentació va acabar amb aquestsmots: «Com a bon esportista, sap guany-ar i sap perdre; sap donar la mà als neces-sitats i perdonar els enemics».

Local vs. internacionalDesprés d’aquesta presentació, Vicens Vi-ves va prendre la paraula per començar laconferència. I va començar per dir que «elqualificatiu internacional solament s’obtéper l’interès que hom sent per les coses lo-cals», en al·lusió a les paraules del seu amicSobrequés i com a declaració de principis.I va continuar situant la conferència: «Par-laré de la història contemporània, aques-ta història que comença a mitjan del segleXVIIè després d’un gran desequilibri i oncap al , concretament, a Saragossa,Diego José Dormer cità com a model perals altres que havien de mirar el nostre sa-ber, el nostre fer i el nostre treball». A par-tit d’aquell moment, l’historiador va des-envolupar el tema concret de l’expansió ca-talana: «L’expansió catalana ha de distin-gir-se entre l’expansió heroica, que la his-tòria registra degudament, i l’expansióanònima realitzada en temps de dificultatsper homes que inicien un retorn de la vi-talitat del poble, després d’un període dedecadència que havia reduït totalmentl’horitzó de l’esperit racional»

Digué Vicens que «a partir de s’ob serva en la nostra terra un canvi radi-cal, iniciant-se el segon retorn a Catalunyaamb el floriment de l’esperit de la labo-riositat i d’empresa de què encara ens no-drim en l’actualitat. A l’ombra d’aquella ac-tivitat reneix en el català la vitalitat expan-siva...». L’orador va posar-ne exemples:«Els catalans emprenen el salament delpeix i l’elaboració de vins i alcohols. Haventaprès durant el segle XVIIè, la pesca al“bou” introdueixen el sistema per tot el li-toral peninsular (...) Aleshores nasquéuna altra activitat del català: l’organitzaciódels transports... Grans famílies del nord dela Península són els descendents d’aquellscatalans de l’expansió, com Joan Bru-

net...». Digué llavors que: «La creació, el, de la Real Compañía de Comercio deBarcelona, consolida l’expansió dels cata-lans per terres del mar Carib, i converteixBarcelona en un centre proveïdor de sucre».Esmentà, llavors, el cas de Joan Canals, de-dicat a la fabricació d’indianes, i com,preocupat per obtenir un vermell viu, in-troduí a Valladolid el cultiu de la planta idò-nia. Va acabar essent nomenat director ge-neral de Tints.

Explicà Vicens Vives al saló d’actes delGEiEG que l’augment de l’emigració cata-lana a Amèrica de finals del XIX obeí araons ben concretes: «L’augment de lapoblació a Catalunya com a conseqüènciade la vacunació variolosa a principis del se-gle XIXè i la invasió de la fil·loxera a partirde expliquen el període d’emigracióa Amèrica, que s’estén del al ». Vi-cens Vives digué que són falses les dues vi-sions populars de l’emigrant català: la queevoca la cançó L’emigrant, sensibler i plo-riquejant, i “l’indiano” que torna enriquitper a viure indolent a l’ombra d’una hava-nera. El català emigra amb dolor. I quan tor-na, triomfant, no és cap indolent sinó unhome disposat més que mai a servir els in-teressos del país creant grans empreses».Esmentà a continuació els indianos cata-lans més famosos: Xifré, d’Arenys de Mar;Biada, de Mataró; Joan Güell, de Torre-dembarra.

Féu després un comentari de l’obra deGaspar de Remisa que diu que «els catalansno dedicaren la força de llur expansió so-lament a l’aspecte material, sinó que diri-giren el renaixement espiritual d’Espanyaamb homes com Balmes, el mallorquíQuadrado, Milà i Fontanals, Rubió i Ors...,fins i tot un militar català, aquell home deReus que era el general Prim, ocupava lapresidència del Govern i dirigia la nau del’Estat». Va finalitzar la conferència dientque «el temps, la història en aquest cas, esrepetirà. I quan això s’esdevingui, amics, tin-gueu present que, indiscutiblement, alfront de tal ressorgiment hi haurà sempreun gironí».| JORDI VILAMITJANA

(Font consultada: Jaume Vicens Vives,Girona, introduït i editat per Jaume So-

brequés i Callicó i Mercè Morales i Mon-toya, Editorial Base, abril ).

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 GIRONA�VICENS VIVES, CENT ANYS 11

berano, diputat al Parlament de Catalunya;Jaume Pi i Sunyer, catedràtic de Medicina,i el doctor Joaquim Xirau, degà de la Facultatde Filosofia i Lletres. La concurrència ha es-tat nombrosa i distingida. El conseller de Jus-tícia i rector de la Universitat de Catalunya,doctor Bosch Gimpera, ha unit els contra-ents, i amb aquest motiu ha pronunciat unbrillantíssim discurs, en el qual ha posat derelleu l’entranyable afecte que la Universi-tat de Catalunya sent pel nou casat doctorJaume Vicens. També ha recordat ambemoció que fou en aquella mateixa sala deprofessors on el doctor Jaume Vicens llegíla seva tesi doctoral. Acabat el solemneacte, els invitats han estat obsequiats ambun delicadíssim “lonx”». Josep Pla explicaque poc després els casà en secret per l’Es-glésia l’arxiver mossèn Sanabre, que era ar-xiver de la Cúria.

Vicens, silenciatEntre i , el nom de Jaume VicensVives desapareix de la premsa. Foren temps

difícils en què l’historiador es va guanyar lavida escrivint per a editorials i fundant laseva pròpia editorial amb el seu cunyat Fre-deric Rahola: l’Editorial Teide de llibresescolars, el .

L’any va fer una conferència al Mu-seu Provincial i el , a la Cambra de laPropietat de Girona. En aquesta segona vaanticipar part del llibre sobre els Remencesque estava preparant des de feia quatre anysi que acabaria sortint el . Se’n tenen moltpoques més notícies.

L’esclat de Vicens VivesL’esclat de Vicens Vives en la premsa giro-nina començà el de febrer de :«Después de brillantes oposiciones, acaba deganar la cátedra de “Historia Moderna yContemporánea” de la Universidad de Bar-celona, nuestro conciudadano don Jaime Vi-cens Vives; que hasta la fecha desempeñabala misma cátedra en la Universidad de Za-ragoza. Nuestra cordial enhorabuena».

L’octubre de , Gerión, cronista de LosSitios l’esmentà en un afer curiós i divertit:«Lo serio y lo chusco de una falsedad». Ge-

rión, és a dir, mossèn Bolós, es fa ressò del’estafa de la crònica Llibre de feyts d’armesy eclesiàstichs de Catalunya, atribuïda aBernat Boades, del segle XV, però, en reali-tat, escrita al XVII per Joan Gaspar i Jalpí. Vi-cens Vives va divulgar periodísticament eltreball d’investigació de Miquel Coll i Alen-torn sobre aquesta matèria

L’any li fou atorgat el premi «Luis Vi-ves» del Congrés Superior d’InvestigacionsCientífiques. Gerión li dedicà un Ángulo dela ciudad sencer l’ de maig de : «Enuna de las zonas más nobles del campo delas letras que es la de las investigaciones con-cienzudas y de primera mano, ha triunfadorecientemente una figura gerundense: eldoctor Vicens Vives, a quien se le ha otorgadoel premio nacional “Luis Vives” por su tra-bajo monográfico sobre el rey Fernando elCatólico».

La crònica-columna reflecteix ja la figu-ra molt rellevant de Vicens Vives: «Debemoscongratularnos de ello y no solamente comosi registrásemos un hecho esporádico sino

«Foren temps difícils en què

l’historiador es va guanyar la vida

escrivint per a editorials i fundant la

seva pròpia editorial amb el seu cunyat»

«”Aviat tindrà lloc a Barcelona el

casament del cultíssim professor i

historiador gironí, Jaume Vicens i Vives,

amb la gentil senyoreta Roser Rahola”»

Parlament de Jaume Vicens Vives en eldinar commemoratiu del cinquèaniversari de l’Acadèmia de la LlenguaCatalana, celebrat el 2 de gener de 1959.Entre els assistents hi havia l’abat deMontserrat, Aureli M. Escarré.

� VE DE LA PÀGINA 9

PASSA A LA PÀGINA 12 �

Page 12: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�GIRONA

porque el caso representa la plena madu-ración de un fruto, el coronamiento de unalabor, ya que el doctor Vicens Vives ha con-sagrado desde su juventud una particularatención al estudio de la personalidad deaquel monarca catalano-aragonés logran-do con la aplicación de sus depurados mé-todos de investigación histórica hacer revi-vir alrededor de la figura del Rey Católicotoda una época y descubrir nuevos pan-oramas que hasta ahora las brumas velabanen visión confusa».

És precisament molt interessant ado-nar-se que mossèn Bolós s’admira dels mè-todes de treball de Vicens Vives: «No hemosde extendernos ahora en detalles acerca ladensa labor que está llevando a cabo el doc-tor Vicens Vives desde la cátedra de la Uni-versidad desde los archivos transformadospor él en laboratorios y desde su misma mesade trabajo».

Tampoc no es pot passar per alt el fet queVicens Vives és considerat un gironí de pledret: «No queremos terminar este comenta-

rio sin resaltar los toques gerundenses que confrecuencia aparecen en su obra investigadora,de tal manera que ella es una importanteaportación a la historia de la ciudad y de suscomarcas. Claro que la mirada del autor tien-de hacia horizontes más anchos, pero sus te-mas preferidos: la conmoción social de los re-mensas, la guerra del tiempo de Juan II, laactuación de Fernando el Católico, primerocomo príncipe y, más tarde como monarca,le dan ocasión para remarcar y poner en supunto, cuando conviene, muchas incidencias,episodios y contingencias de nuestra histo-ria». Per al cronista de la ciutat, Vives se sentgironí i gironista: «Y de esta manera el quepor sus afanes ha de vivir bastante alejadode su ciudad natal, a la que por lo demás notiene olvidada, le paga un valioso tributo es-clareciendo las páginas del libro de su pa-sado».

Los Sitios Diario de Gerona del dia demarç de informà en lloc principal dela conferència que Vicens Vives havia de pro-nunciar a l’Ateneu de Madrid. S’aprofitaval’ocasió per accentuar la gironitat de l’his-toriador: «El docte catedràtic d’història de

la Universitat de Barcelona, fill d’aquesta ciu-tat, especialitzat en la figura del Rei Catòlic,pronunciarà una conferència (...) sobre eltema Fernando el Católico: intimidad de unrey».

Josep Pla, que el conegué bé a partir de, estava admirat de la capacitat de tre-ball de Vicens Vives. Estava perplex davantla feinada que tenia i la tranquil·litat com laresolia: tenia una família amb fills, porta-va l’editorial, presidia dues càtedres i un se-minari, feia classes, escrivia articles i llibres,viatjava a congressos, donava conferèn-cies... I encara tenia temps per a d’altres ac-tivitats. A Los Sitios del divendres de ju-liol de s’informava que presidia el ju-rat del certamen històrico-literari de la Bi-blioteca del Palau de Perelada. El d’agostde fou rebut pel governador civil de Gi-rona, el Sr. Luis Mazo Mendo. Aquell mateixany va col·laborar al programa que editavaPublicidad Norte de les Fires i Festes de SantNarcís (Los Sitios, d’octubre de ).

El diari de l’ de desembre de es féuressò de l’ingrés del Dr. Vicens a la Reial Aca-dèmia de Bones Lletres de Barcelona. Era

«Josep Pla, que el conegué bé,

estava admirat de la capacitat de treball

de Vicens Vives. Estava perplex

davant la feinada que tenia»

«”Los Sitios” del dia 13 de març de

1952 informà en lloc principal de la

conferència que Vicens Vives havia de

pronunciar a l’Ateneu de Madrid»

� VE DE LA PÀGINA 11

i et dic que la meva càtedra ésteva en el sentit que en potsdisposar al teu albir, sols faréque confirmar-te el que ja saps

de temps: que no tens altre millor amicque jo». Amb aquestes paraules acabavaJaume Vicens Vives la carta que li va en-viar el de març de a l’historiador gi-roní Santiago Sobrequés (-),pocs dies després d’haver superat les opo-sicions a catedràtic d’Història UniversalModerna i Contemporània de la Univer-sitat de Barcelona. És només un exemplede la gran amistat que va unir Vicens Vi-ves i Sobrequés, que es van conèixer denois a l’Institut de Girona i que van man-tenir la relació fins a la mort del primer.

Vicens Vives va fer els primers estudis ala Salle, mentre que Sobrequés ho va fer al’escola nacional. D’aquesta manera, no vancoincidir fins a l’institut, i per poc temps:Vicens Vices només hi estudiaria els tresprimers cursos, perquè a la mort del seupare va marxar amb la seva mare i els seusgermans a Barcelona, on completaria elbatxillerat. Allà, però, Vicens Vives i So-brequés es retrobarien a la universitat.

El també historiador Jaume Sobrequés,fill de Santiago Sobrequés, ha estudiat la re-lació entre el seu pare i Jaume Vicens Vi-ves, i l’any va publicar el llibre Histò-ria d’una amistat. Epistolari de Jaume Vi-cens i Vives i Santiago Sobrequés i Vidal(-) (Ajuntament de Girona, Vicens

Vives), en el qual analitza les cartes,postals i telegrames que es conserven del’intens intercanvi epistolar que van man-tenir els dos amics. En aquest volum, So-brequés fill explica que «una bona part deltemps de Vicens i Sobrequés durant els tresprimers anys de batxillerat van transcór-rer al jardí de la casa de Sobrequés, a les Es-cales de la Llebre, , a tocar la muralla, onel jove Vicens ensenyava matemàtiques aun grup de companys entre els quals hi ha-via també Joan Bataller».

Aquest incipient interès per la pedago-gia no el demostrava Vicens Vives nomésa casa de Sobrequés, sinó també en altresàmbits. A les tardes, Vicens i Vives i altresjoves gironins (entre els quals hi havia So-brequés) assistien a classes extra a l’ano-menada Academia Gerundense. Segons espot llegir en una publicació commemo-rativa que alguns exalumnes van editar l’a-ny , per commemorar les noces de pla-ta de la promoció d’estudiants de l’institutde -, «V (icens) estaba de vueltaen todas las asignaturas y solía llegar a laAcademia con las lecciones sabidas ya deantemano. Dotado de una irresistible vo-cación pedagógica, empezaba entonces suclase facilitando a sus amigos las enreve-sadas traducciones de latín y francés, o des-arrollando las complicadas demostracionesde Aritmética o de Geometría con unacompetencia casi siempre superior a la delos profesores repetidores de la Academia.

Lo natural hubiera sido incluir a V (icens)en la nómina del profesorado; sin embar-go –la vida presenta estas paradojas– V(icens) en lugar de cobrar pagaba religio-samente las ptas. mensuales como cu-alquier hijo de vecino más».

En el mateix fulletó, es recorden altresanècdotes de la promoció de batxillers gi-ronins de Vicens –definit com un «corpu-lento y hercúleo muchacho»– i Sobrequés,entre les quals una baralla entre dos grupsd’alumnes durant la qual: «V (icens), ac-tualmente catedrático universitario, se des-peñó en la huida entre los riscos y regresó asu casa con vestidos y carnes hechos jirones».Sobrequés, per la seva part, va ser «afuse-llat» a pedregades, encara que li van con-cedir la «gracia especial» de protegir-se elcap amb l’Atlas Salinas: «S (obrequés)asegura que aún conserva el Atlas acribi-llado de pedradas como un inolvidable tro-feo de guerra y nos gustaría saber lo que con-testa a sus hijos cuando le preguntan por lacausa del estropicio y si les cuenta a sus

S

Amic SobrequésUna relació intensa

Els tres cursos que van compartir a l’Institut de Girona van ser suficientsperquè és bastís una sòlida amistat entre Jaume Vicens Vives i SantiagoSobrequés, tots dos gironins i tots dos historiadors; la intensa relacióepistolar que van mantenir fins el 1960 n’ofereix moltes evidències.

Van coincidir tres cursos a l’institut de Girona

D’esquerra a dreta, Vicens Vives, Sobrequés, Díaz-Plaja i Eduard Valentí, a bord del«Marqués de Comillas», en ple creuer per l’Atlàntic, el setembre de 1934.

Santiago Sobrequés.

12

Page 13: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 GIRONA�VICENS VIVES, CENT ANYS 13

president de la corporació el Sr. Ramon d’A-badal. Presidí l’acte juntament amb el Sr.Buscarons (rector de la UB), Antonio de laTorre, Lluís Pericot i Martí de Riquer, entred’altres. El tema d’ingrés versà sobre Cata-lunya a mitjans dels segle XV. Li va donar labenvinguda el Dr. Pericot. L’acadèmia escongratulà de tenir entre els seus membresalgú especialitzat en Història Moderna,atès que la majoria d’acadèmics eren espe -cialistes en arqueologia i història medieval.L’endemà d’aquesta notícia periodística, elcronista Gerión protestava perquè enlloc dela notícia es deia que el Dr. Vicens era giro-ní.

El d’octubre de , Los Sitios infor-mava del programa de Fires d’aquell any,que incloïa la conferència que el dia d’oc-tubre havia de pronunciar, a Casa Carles, Vi-cens Vives, sobre el tema Gerona y su His-toria. Curiosament el rotatiu l’anomena«Joaquin Vicens». De l’acte, organitzat per laJunta Diocesana d’Acció Catòlica, se n’in-formava també el dia . Ara ja amb el nomben posat: «Doctor Jaime Vicens Vives».

De la importància de la conferència ens

en dóna una idea el tractament periodísticque rebé la notícia. Núria Clara li féu una en-trevista que fou publicada el mateix dia del’acte. Vicens Vives digué coses com aques-tes: «Girona es troba en el punt on conver-geixen la tradició i el progrés en equilibri»;«La nostra ciutat hauria de convertir-se enel nus de comunicacions turístiques entrela Costa Brava i les comarques de munta-nya». L’entrevista (en l’original en castellà)és dinàmica i mostra un Vicens Vives en ple-na forma, envoltat de col·laboradors, àgil iatent. La periodista que el va entrevistar hiveié la figura d’un cabdill romà. Deixà escrital diari: «El gest de ferma voluntat a laboca, i els seus ulls i la seva veu dominadorstenen molt de cesaris...». Val la pena desta-car dues preguntes i dues respostes:

«– Troba constants que determinin el de-venir històric de Girona?

– La seva situació estratègica: relacionaEuropa amb Espanya pel litoral català ambles terres de l’interior. I es troba en el puntjust on convergeixen la tradició i el progrésen equilibri.

– Quina repercussió social i econòmica té

per a Girona l’establiment de nuclis de po-blació procedents del sud d’Espanya?

– Des de , la província de Girona haofert el menor quoficient de natalitat de totEspanya i comparable només al de França.Aquesta decadència del potencial biològicde la comarca està repercutint a Girona ciu-tat. Per la seva educació, l’estructura socialgironina ha donat gent especialitzada queva abandonar els horitzons vernacles a la re-cerca d’altres de més amples. En conse-qüència: en produir-se el problema de màd’obra s’ha hagut de recórrer a la immigra-ció andalusa, desenvolupada a partir del nu-cli de Barcelona i de la pròpia província gi-ronina. L’immigrant ha vingut a la nostra ciu-tat per millorar el seu nivell de vida i evitarl’atur estacional a les seves comarques deprocedència. Això crea un desajustament enl’articulació social que només és possible ar-reglar amb una intensa generositat quetrenqui les barreres mentals i mitjançant unprocés de divulgació cultural accelerat. Laresponsabilitat recau de ple sobre els giro-

PASSA A LA PÀGINA 15 �

«La periodista deixà escrit al

diari: “El gest de ferma voluntat a la

boca, i els seus ulls i la seva veu

dominadors tenen molt de cesaris...”»

«De la importància de la conferència

ens en dóna una idea el tractament

periodístic que rebé la notícia.

Núria Clara li féu una entrevista»

alumnos actuales (era catedràtic a l’Insti-tut a Girona) sus antiguas andanzas».

Després de tres anys de separació per lamarxa de Vicens Vives a Barcelona, els dosjoves es van retrobar a la universitat, i a mésvan compartir dispesa en una casa situa-da a la Gran Via. També van participar enels creuers universitaris que es van fer elsanys i pel Mediterrani i l’Atlàn-tic –també hi va participar Guillem Díaz-Plaja, un altre gironí que havia estat veí deVicens Vives a la plaça del Gra–.

Un cop acabats els estudis, la relació en-tre els dos amics començaria a tenir un fortcomponent epistolar, si bé mai no van dei-xar de tractar-se en persona. No eren es-tranyes les visites de Vicens Vives a Giro-na, i durant força temps s’allotjava a casade Sobrequés. Però a mesura que les res-

pectives famílies van començar a créixer,Vicens Vives optava per estar-se en un ho-tel si s’havia de quedar a Girona, o bé perparar a Roses, on la família de la seva donahi tenia una casa, que ocupaven a l’estiu.També a mesura que creixien les ocupa-cions de Vicens Vives es van anar espaiantles seves visites a Girona, tot i que l’amis-tat entre tots dos no se’n va ressentir.

Segons Jaume Sobrequés, «l’amistat fra-terna entre Sobrequés i Vicens tenia elsseus fonaments en la gratitud d’aquest aaquell pel fet que li havia donat suport de-cidit quan, el , als anys, va perdreel seu pare i va entrar en una etapa de di-ficultats familiars. Si tenim en compteque, el , la seva mare, i amb ella Vicens,es traslladà a viure a Barcelona i, per con-següent, la relació directa entre els dos jo-

ves amics –Sobrequés tenia anys i Vicensen tenia – va quedar tallada fins que esretrobaren a la Universitat, ens adonaremde la solidesa que va tenir l’amistat entreambdós durant els primers anys de batxi-llerat, a Girona». De fet, Vicens escriu a So-brequés el d’octubre de que «ets elmés veterà de les meves amistats».

En la correspondència que van mante-nir, Vicens Vives i Sobreques parlen d’allòque parlen els amics: dels seus senti-ments, pors, esperances, de la família, dela feina, de la situació a Espanya... Com es-crivia Joaquim Nadal, llavors alcalde de Gi-rona, en el pròleg del llibre de Jaume So-brequés, «són cartes plenes de vida, en totala magnitud de l’expressió. Vull dir que nosón cartes marcades per un accent espe-cial sinó pels múltiples aspectes i la di-versitat de la vida de Jaume Vicens i San-tiago Sobrequés. Hi surten els pares, els fills,els amics, la història, la feina, la ciutat, lapolítica, el món acadèmic, els projectes edi-torials, les opocisions, els llibres, el mar, lamuntanya, el país, la gent, Catalunya, Es-panya, el món. Hi surt l’humor, l’estat d’à-nim, l’alegria, la tristesa, la ràbia, l’empenta,els records, la vitalitat. Hi detectem els pro-jectes acadèmics, intel.lectuals i edito-rials de Jaume Vicens, la sana ambició, elshàbits quotidians, la disciplina de treball,i al costat, la fina ironia, el rigor intel.lec-tual, la passió ciutadana, el distanciamentdistret de Santiago Sobrequés».

Fins i tot les poques diferències que vantenir, apareixen a les cartes. Com apuntaJaume Sobrequés, «l’amistat entre Vicensi Sobre qués fou sotmesa a prova en algu-na ocasió puntual. La més significativa, i deno gaire consideració, va sorgir el enocasió del percenattge de drets d’autor queSobrequés havia de percebre per la redac -ció, en col.laboració amb Enric Bagué,d’una història de la civilització destinadaal batxillerat. Sobrequés va considerarque no era tractat prou bé per Edicions Tei-de i va renunciar a col.laborar en el llibre.Després de nombroses cartes entre amb-dós, Sobrequés manifestava a Vicens queacceptaria les condicions només per amis-tat». De fet, Sobrequés seria un dels prin-cipals col.laboradors de Vicens Vives enaquesta renovadora editorial. | ALFONS PETIT

Sobrequés acostumava a escriure aVicens Vives proposant-li que vingu-

és a Girona, ja fos perquè eren Fires,o Set-mana Santa, o qualsevol altra data... De-mostrava interès per veure el seu amic. I Vi-cens Vives, tenint en compte la feinada queva afrontar en alguns moments de la sevavida, hi va anar venint. Aquest no perdre elcontacte amb Girona l’atribueix Jaume So-brequés en bona part al seu pare: «Gosariaafirmar que, sense l’amistat amb Sobre-qués, la relació espiritual i física de Vicensamb Girona s’hauria anat fonent fins a des-aparèixer». De fet, Sobrequés es va dedicara difondre per Girona les fites aconseguidesper Vicens Vives, que es mostrava molt sa-tisfet quan el seu amic li comunicava elselogis que se li feien a la seva ciutat natal.

L’any 1952, Vicens Vives va encarregar aSobrequés que redactés una guia turísticade Girona i de la Costa Brava. A través deles cartes que van intercanviar se sap queen aquell temps la ciutat i la demarcació engeneral ja rebien turistes –«vénen molts es-trangers per Setmana Santa», escrivia So-brequés–. Vicens es va implicar molt en elprojecte, i fins i tot es va passar tres dies ala Costa Brava prenent fotografies, i fentanotacions i croquis. El resultat final va serel volum Costa Brava y Gerona, editat el1953, que va aparèixer en castellà peròtambé en francès, anglès i alemany. I endos formats diferents: un de complet quees venia a 50 pessetes, i sis fascicles cor-responents als diversos itineraris, a vintpessetes cadascun. El 6 de maig de 1953,pocs dies després que sortís a la venda laGuia, Sobrequés escrivia a Vicens: «M’hau-ria d’equivocar molt si no hagués de consti-tuir un dels vostres millors èxits editorials,econòmicament parlant». | A.P.B.

L’arribada delsprimers turistesi la guia de Gironai la Costa Brava

En una dispesa en la qual va residir mentre estudiava, Jaume Vicens Vives va coincidiramb altres joves gironins, entre els quals hi havia el seu gran amic Santiago Sobrequés. La casaestava situada al número 522 de la Gran Via, prop de la Universitat de Barcelona. A lafotografia, captada el 22 d’abril del 1929, hi apareixen, d’esquerra a dreta, Josep Maria Llach(pare de Lluís Llach), Alfons Sánchez, Josep Garriga, Santiago Sobrequés i Jaume Vicens.| A.P.B.

UNA DISPESA PER A GIRONINS

Page 14: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�GIRONA

othom té avui, com a un es-plèndid retrat i també com aun magnífic reflex d’una rela-ció cordial i d’amistat que durà

una dècada, l’Homenot que Pla va fer deVicens Vives després de la seva mort(-). Vicens Vives confiava entera-ment en el coneixement de la llengua delpaís que tenia l’escriptor de Palafrugell ien els seus savis i assenyats consells, finsal punt que li confia la revisió de molts lli-bres i textos. Tampoc no és cap secret quePla estava fascinat per l’alçada física i in-tel·lectual del savi catedràtic. La conei-xença entre aquests dos prohoms del país–aparentment a les antípodes polítiques,però molt propers quant a intel·ligènciadel país i del món– fou clau per a tots dosi es pot assegurar que per al país.

Si se segueix l’epistolari de Vicens Vivesamb Pla és fàcil deduir l’admiració quel’historiador tingué cap a l’escriptor. Si esllegeix l’Homenot de Pla, hom s’adona deseguida que l’admiració fou mútua.

Vicens i Pla van començar a tractar-se

a partir de i acabaren essent bonsamics. Pla anotà manuscrits de llibres deVicens i fins i tot li proposà el títol Notíciade Catalunya. Justament, la dedicatòriad’aquest llibre és inequívoca de l’estat dela qüestió: «Ja que vàreu tenir l’amabilitatd’escoltar les primeres veus d’aquest lli-bre, de llegir-ne l’original i d’intervenirapadrinant-lo, us l’ofreno amb testimonid’agraïment i de bona i legítima amistat, inogensmenys amb confessada modèstiad’haver invaït un camp on, des de fa molt,sou mestre i professor reconegut: el de lapsicologia catalana. Amb l’absoluta i cor-dial confiança que em mereixeu com ahome i com a amic» (Epistolari de JaumeVicens Vives, a cura de Josep Clara, PereCornellà, Francesc Marina i Antoni Si-mon, Quaderns del Cercle ).

De Pla a VicensVicens impressionà vivament Pla, fins alpunt de dedicar-li un admirat Homenot, alcostat de Josep Trueta, Joan Coromines oFerrater Mora per citar tres il·lustres cata-

lans d’enorme alçada. L’Homenot resse-gueix la vida de l’historiador i aporta da-des interessants sobre la seva família, elsprofessors, els amics i els deixebles, peròon més excel·leix és en el retrat psicològicque, a cop d’adjectius ben posats i eficaços,deixa ben clavat per a la posterioritat.

El seu pare, Joan Vicens i Comas, fouhàbilment caçat per la paleta planiana:«Empleat modèlic, puntual, eficient, ambun sentit de la responsabilitat sense falla,precís, gran comptable, desproveït de lamínima distracció. Un home impor-tant...». Tot i això, per a Pla, el pare de Jau-me Vicens era «gris i tancat» si se’l com-parava amb la mare, la senyora Victòria Vi-ves i Batet, que era «una persona alta, ros-sa, corpulenta, esplendorosa, d’una per-sonalitat, una gràcia i un entregent moltvius». El que més s’oposava al Sr. Vicensera el «temperament expansionista, ex-travertit, no gens calculador, d’una sim-patia directa i magnífica».

Quan el Sr. Vicens i Comas morí, el d’octubre de , quan només tenia anys, la Sra. Victòria Vives es tornà a casaramb el Sr. Surís, de Sant Feliu de Guíxols ies traslladaren a Barcelona. El padrastreno degué complaure gaire els fills. Pla enféu aquest retrat: «Era estret, gasiu, un in-trús poc agradable, un invadent de mati-sació relativa».

Per a Pla el gran mestre –culpable de lasaviesa intel·lectual de Vicens Vives– fouel professor Antonio de la Torre: «No eraobert, cordial i capriciós –en definitivainútil– sinó seriós, greu i ponderat».

Al llarg de l’Homenot, Pla desgrana ad-jectius a tort i dret per descriure el seuamic. De jove, en època universitària, Vi-cens Vives era «el xicot de més vitalitat, elmés alegre i el més dinàmic de la colla...,el que tenia la curiositat més desperta i la

T

Els adjectius de Pla Homenot magistralL’historiador i l’escriptor es van començar a tractar a partir de 1950, i el respecte i admiració mutus dels inicis dela seva relació van derivar en una estreta amistat, reflectida en el seu epistolari. Vicens confiava de ple en elconeixement de la llengua que tenia Pla, que al seu torn estava fascinat per l’alçada intel·lectual de Vicens.

14

Jaume Vicens Vives i Josep Pla van acabar mantenint una estreta amistat

Jaume Vicens Vives, flanquejat per Josep Pla, a la dreta, i Josep Quintà, a principis de la dècada de 1950.

Jaume Vicens Vives i Josep Pla a laredacció de Destino, als anys 50.

Page 15: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 GIRONA�VICENS VIVES, CENT ANYS

memòria més vasta». Hi afegeix que eraun noi «de bondat excepcional i moltsbons sentiments; un estudiant sense vi-cis, fascinat per la feina». La seva escrip-tura tenia «virtualitat de ploma llisquenti positiva; fluent i eficient». Davant de lavida Pla ens assegura que Vicens fou sem-pre un optimista. També ens asseguraque l’obra de Vicens fou «sensacional»,una obra «amena, bella, inconformista».

L’autèntica dimensió de Vicens l’esta-bleix Pla al final de l’Homenot quan diuque «la seva mort ha estat la més devas-tadora que el país ha sofert en els anysque anem, mediocrement, vivint». I diuper què: «La quantitat de persones per lesquals Vicens fou un home inoblidable ésgrandíssima». Vicens arribà a aquesta si-tuació per les especials condicions i ha-bilitats amb què sabé viure els temps di-fícils que li va tocar viure. Per a Josep Pla,«cada moment té una forma i una com-plexió determinada, i Vicens endevinà icobrí aquesta etapa dificilíssima. Hi tre-ballà amb una tenacitat i un entusiasmeadmirables –i sempre donant, de portesenfora, la sensació que no feia res, elimi-nant tota forma de fatiga o de dolorisme».

Josep Pla tenia clar també quina fouaquesta tasca, amagada i subtil, però tre-mendament eficaç que emprengué:«Tota la seva activitat consistí a treure lajoventut del marasme morbós, vidriós,estèril, en què es trobava i desplaçar-lacap a l’acció –cap a formes d’acció possi-bles, perfectament meditades, eficients,si voleu modestes, però indispensablesper a tota futura preparació». No nomésla joventut se’n beneficià: «Vicens, quehavia començat interessant purament lajoventut, havia, amb el pas dels anys, pro-mogut l’interès de molts supervivents».

De Vicens a PlaLa manera d’entendre la relació de Cata-lunya i Espanya que tingué Josep Pla eramolt propera a la que havia expressat Vi-cens Vives a Notícia de Catalunya ():«No hemos sido [los catalanes] lo bastan-te fuertes para labrarnos nuestra propiahistoria: he aquí la gran tragedia colecti-va. Cinco siglos ha que no sabemos adón-de vamos, ora conformándonos con un

menguado papel de circunscripción pro-vincial, ora queriendo forzar la rueda dela fortuna hacia posiciones singulares enun mundo adverso a esa clase de tenden-cias»

De fet, Pla estava admirat de les ideesde Vicens, i més concretament de les quel’historiador escrigué contra el famós vic-timisme català. La primera d’aquestesidees, l’afirmació que els catalans no s’ha-vien «de queixar si Castella s’havia atri-buït el mèrit d’haver fet Espanya i si hadonat a l’Estat Espanyol les seves virtutsi defectes». Vicens pensava que ens con-vé meditar sobre què hem donat nosal-tres, els catalans, per tal que la comuni-tat política a la qual pertanyem estiguiconformada més al nostre gust. La sego-na, la conclusió que l’elecció de Catalu-nya a favor de Castella i no de França alsegle XV «no admetia dubte» i que aquestfet «és irrevocable, a pesar de la decepcióhistòrica posterior». La tercera, Pla l’ex-pressà així: «En els meus primer contac-tes amb el professor Vicens Vives, aquestsenyor em va dir que la principal carac-terística de Catalunya és la seva voluntatde ser. Jo crec que resumeix de maneraexacta l’esperit de tota una generació –dela nostra generació. L’única arma impor-tant que tenim és la voluntat de persona-lització». De fet, si es mira bé aquestaqüestió, Vicens acabà donant-li a Pla lajustificació de la seva pròpia manera deser i d’escriure: fondre literatura i pobleés la primera obligació d’un escriptor.(Cites extretes de Luis M. Linde, Pla, Ca-taluña y España, dins El Madrid de JosepPla, ). Com a contrapartida d’aques-ta valuosa amistat, Vicens rebé la més altaconsideració de l’escriptor: «No tenia capcondició per a la política de campanar, ir-risòria i petita. En la seva actuació hi ha-via sempre el moralista, l’home de pen-sament.». I encara més concretament, l’e-logi literari més entusiasta: «Els articlesdels seus últims anys només es podencomparar amb els millors articles del se-nyor Maragall».| JORDI VILAMITJANA

(El de juny de a les ,, ala Fundació Josep Pla de Palafrugell,

s’inaugurarà l’exposició Jaume VicensVives - Josep Pla. Complicitats)

nins». Finalment, la conferència tingué lloca Casa Carles el dia d’octubre de . Lacrònica de Los Sitios sortí publicada el dia de novembre.

D’ençà de la conferència, Vicens Vivesaparegué encara més sovint al diari. Per ex-emple, el de gener de , en què es cons-tatà que assistí amb Batlle i Prats al Congrésd’Història de Cagliari, a l’illa de Sardenya.O l’ de setembre de , participant al IIcongrés Internacional d’Estudis Pirinencs.

El dia de març de féu una novaconferència a Girona. Aquest cop, convidatpel GEiEG: «El catedrático de la Universidadde Barcelona, Dr. Jaime Vicens Vives, en elGEyEG». El tema de la conferència s’anun-ciava en català: «De l’expansió històrica deCatalunya. Mar enfora i terra endins». San-tiago Sobrequés fou l’encarregat de fer la pre-sentació del conferenciant.

Se sap que Vicens Vives va tornar a Gironael de març de per assistir a una con-ferència de Josep Pla, en el mateix cicle deQuaresma del GEiEG.

A través del diari Los Sitios del dimecres, d’abril de , sabem que Vicens Vivesva participar en el Congrés Internacional dela història de la Guerra de la Independèn-cia celebrat a Saragossa: «También asistió auna de las sesiones el gerundense Dr. Don Jai-me Vicens Vives, catedrático de la Universi-dad de Barcelona y maestro de historiagra-fía moderna».

L’any , Vicens Vives pronuncià unaconferència a Sant Feliu de Guíxols amb eltítol «Història de Catalunya». Ho refereix l’in-forme de la Biblioteca Pública de la Caixa dePensions per a la Vellesa i d’Estalvis de SantFeliu (Los Sitios, de febrer de ).

A finals de es donà de baixa de lasubscripció a La Vanguardia, fent efectiud’aquesta manera el boicot al seu director,Luis Martínez de Galisonga, que havia cri-dat a la parròquia de Sant Ildefons de Bar-celona: «Todos los catalanes son una mier-da». La carta porta data del de desembrede .

Mort i enterramentEl dia de febrer de , Vicens va adre-

çar una carta al seu amic Santiago Sobrequésforça inquietant: «Ja ho veus. Encara estic alllit, després de dues setmanes. No me’n séavenir. Ni tinc febre ni res, però els metgesm’ordenen repòs. No sé què tenen si em lle-vo. Potser que un plec de la pleura se m’en-ganxi a les costelles. Perquè, a mi, la grip emva obsequiar amb un bitllet de resultats.El diumenge (gener de ) tenia el pul-mó dret fet una coca: pleuritis, pneumoni-tis, etc. Durant una setmana no podia nimoure’m. Fou horrible...»

El de març, en una carta de complimenta Joan Roig, li dóna noves de l’estat de salut:«(...) vaig caure malalt amb grip que es vacomplicar amb una pleuritis, i això m’ha fetestar convalescent durant aquesta darrerasetmana (...). No sé si els metges m’autorit-zaran a sortit i encara menys quan podré fer-ho (...)».

El d’abril, Josep Maria Costa comuni-cava a Sobrequés el pitjor dels pronòstics:«Dimarts o dijous en Jaume sortirà cap a Lióper a ésser operat. Ell creu, i la seva família

«”Ja ho veus. Encara estic al llit,

després de dues setmanes.

No me’n sé avenir. Ni tinc febre ni res,

però els metges m’ordenen repòs”»

«A finals de 1959 es donà de baixa

de la subscripció a “La Vanguardia”,

fent efectiu el boicot al seu director,

Luis Martínez de Galisonga»

� VE DE LA PÀGINA 13

PASSA A LA PÀGINA 16 �

DIARI DE GIRONA

«La más completa visión panorámica del saber humano». Amb aquesta frase definiaaquest espectacular anunci publicat a Los Sitios el març de 1958 l’Enciclopedia Uteha para lajuventud, que comptava entre els seus presentadors amb «Jaime Vicens Vives». Una universitat,una biblioteca, un atles, un museu, un viatge... tot això i més prometia la propaganda.| A.P.B.

L’ARBRE DE LA CIÈNCIA

15

Page 16: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�GIRONA

també, que es tracta d’una lleu lesió als bron-quis. Està molt animat. Però, desgraciada-ment, es tracta de càncer. Estic fortamentapenat».

No va pas durar gaire més. Des de Lió, El de maig de va escriure una carta aFrederic Rahola, el seu cunyat. Els detalls del’escrit revelen els darrers dies de l’insignehistoriador: «Estimat Frederic, Avui és el pri-mer dia que tinc humor d’escriure. Desprésde l’operació vingué la setmana del dolor,després la setmana de la tos i ara, aquestadarrera, és la del tractament que em fan perdeixar-me com nou. Vaurem si serà l’único n’hi hauran d’altres. El tractament actualcomporta passar-te dormint mig dematí,perquè et donen unes pastilles per no ma-rejar-te. Em sembla que em va molt bé, i ahirvaig afaitar-me sol. Fou una terrible proesa.

Passo moments en què m’enyoro molt ija voldria estar entre vosaltres. I altres mo-ments em resigno al paper de cotxe detren de càrrega que he fet aquest any. Aixòdel pulmó és d’una lentitud aclaparadora,

i la gent que se n’ocupa, compta per mesos,i no per dies. Jo ja em veig l’estiu enfonsat,fent llit i encara engabiat. I encara grà-cies...

Aquestes idees les tinc bastant sovint i emmolestes pensant en la feina de l’Editoriali en els llibres. Ja sé que us en sortireu; peròquant m’hauria agradat d’ajudar-vos ple-nament.

A tots els empleats de l’Editorial els dó-nes records ben efusius. He rebut moltes car-tes i postals seves, unes firmades en bloc ialtres soltes. Especialment saluda a en Jo-sep Costa i a en Borràs.

T’abraça, Jaume»I encara, el de juny va enviar una car-

ta a John H. Elliott, especialista en històriamoderna i que és qui va fer fa pocs dies laconferència en el marc de la inauguració del’any Vives. Quan Vicens escrigué aquestacarta no tenia consciència de la malaltia quese l’enduria al cap de dies: «Benvolgutamic Elliot: Quina alegria he tingut en rebrela seva cordial carta en què em felicitiva pelmeu aniversari! Vostè forma part de la nos-tra família espiritual i és com la veu d’un ger-

mà que ressoni prop de nosaltres.Sembla que, a començaments de la set-

mana vinent, marxaré de Lió, d’on ja hau-ria d’ésser fora fa tres setmanes. Però totesles operacions tenen les seves petites pegues,i això ha retardat el meu viatge. Així doncs,no és fàcil de que ens veiem a Lió, però sí aBarcelona, on l’espero amb veritable alegria.

Cordialment seu, i fins a veure’ns direc-tament, el saluda el seu molt bon amic, J. Vi-cens».

Finalment, el dia de juny de vamorir a la clínica de Lió on estava ingressatJaume Vicens Vives. La notícia, en portadade Los Sitios del dia , anunciava la morta Lió i l’enterrament a Roses. S’hi parlava dela seva obra i de la seva personalitat i es do-nava el condol a la seva dona i fills.

La Vanguardia del dia li dedicà la pà-gina . Els titulars són prou eloqüents: «Hafallecido el insigne historiador don Jaime Vi-cens Vives»; «Día triste para la cultura es-pañola y catalana». Al costat de les dadesbiogràfiques i bibliogràfiques, s’hi publiquendos articles necrològics: un de Juan RamónMasoliver; l’altre, de Josep Maria de Sagar-

«”El tractament actual comporta

passar-te dormint mig dematí, perquè et

donen unes pastilles per no marejar-te.

Em sembla que em va molt bé»

«”Ell creu, i la seva família també,

que es tracta d’una lleu lesió als

bronquis. Està molt animat. Però,

desgraciadament, es tracta de càncer”»

� VE DE LA PÀGINA 15

i em perdo algun dia, que emvinguin a buscar aquí». La fra-se és de Jaume Vicens i Vives iel lloc al qual es refereix és Ro-

ses, la localitat on l’historiador va passarels estius i altres temporades de descansentre i la seva mort. Tant li agradavaRoses que va demanar ser-hi enterrat, iefectivament, les seves restes reposen alcementiri del municipi altempordanès.

Vicens arriba a Roses de la mà de la sevaesposa, Roser Rahola d’Espona, amb quies va casar l’any . Ella era una de les fi-lles de Baldiri Rahola, un gran comerciantde Roses que amb els seus vaixells feia ne-gocis a Amèrica, Suècia, Marsella, Grècia.La gran casa que Baldiri Rahola tenia a Ro-ses va ser confiscada per les milícies anti-

feixistes l’any , i convertida en Hospi-tal. Acabada la guerra, les tropes de Fran-co se’n van apoderar i la van utilitzar coma caserna, fins que l’any la van retor-nar a la família Rahola. És per això que lesvacances dels anys i , Vicens Vi-ves i la seva família les passen a Sant Feliude Codines. A partir de llavors, acostuma-ran a anar a Roses, habitualment des de fi-nals de juliol fins a finals d’agost. VicensVives combinava els seus períodes de va-cances amb el seu cunyat Frederic Raho-la (Síndic de Greuges entre i ),amb qui va posar en marxa l’editorial Tei-de. Ho feien, tal com explica l’arxiver mu-nicipal de Roses, Josep Maria Barris, «se-gurament per problemes d’espai, perquètot i que la casa era gran també ho era la

S

16

Jaume Vicens Vives va passar els estius i altres temporades de descans,entre 1945 i la seva mort, a la casa que el pare de la seva dona, BaldiriRahola, tenia a Roses. Li agradava navegar, la fotografia i conversar ambmariners, encara que ni en aquestes circumstàncies deixava de treballar.

Passava els estius a la localitat on està enterrat

A l’esquerra, Jaume Vicens Vives a Roses, d’estiueig; a la dreta, Baldiri Rahola amb lesseves filles Roser (que es casaria el 1937 amb l’historiador gironí) i Mercè.

ARXIU MUNICIPAL DE ROSES CONXI MOLONS

El refugi La vida i la mort a RosesA l’esquerra, la casa que Baldiri Rahola tenia a Roses, on estiuejava Vicens Vives amb la seva família; a la dreta, l’edifici que es va aixecar al solar un cop enderrocada.

Page 17: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 GIRONA�VICENS VIVES, CENT ANYS

ra. El de Masoliver, cap provincial de Pro-paganda i excompany d’Institut, es titula«Pero es suya el alba de oro», i acaba ambaquestes paraules: «Valiente, esclarecido, te-naz, fogoso incluso. Pero ecuánime en susfundados diagnósticos, a fuer de sabio, dehombre en quien las travesías de nuestra ge-neración tornaron, antes de tiempo, de nie-ve el cabello si en nada consiguieran mellarsus fuerzas. Una enfermedad que no perdo-na llevó ahora su cuerpo. Su ejemplo y susafanes, los logros de su pensamiento y el re-cuerdo de su serena amistad sean honra nu-estra, nos sirvan de acicate y consuelo. Des-canse en paz, al iniciar con el mejor pie suvida tercera».

Sagarra l’anomena «Un catalán univer-sal». La necrològica, emotiva, esplèndida-ment escrita, revela els aspectes més signi-ficatius de Vicens però posa de relleu la granpreocupació per haver perdut, molt abansdel que fóra esperable, el català de més re-lleu de l’època: «En los funerales, no en losconcretos y litúrgicos, sino en esos funeralesinvisibles, a veces fugaces, a veces persisten-tes y profundos, que se producen en la con-

ciencia colectiva ante la desaparición de unhombre memorable, quisiera marcar yo lospuntos esenciales para limitar el con torno in-telectual y humano de Vicens Vives, de ma-nera que en la reflexión de mis coetáneos, estaforzada y cruelmente injusta desaparición detan ilustre elemento, se proyecte como unaauténtica catástrofe en la realidad presentey en las futuras posibilidades de la existen-cia espiritual de nuestro país».

A Los Sitios del dia , a la secció Alminar,Cierzo (Maria Alonso) hi escrigué una breunecrològica que acaba amb aquestes pa-raules: «Ha muerto un gerundense ilustre, ylos gerundenses se suman al duelo familiar».El dissabte de juliol, el diari refereix l’en-terrament de Jaume Vicens Vives a Roses,on tenia la residència la família de la sevadona, la família Rahola. Hi fou present,presidint-lo, el rector de la Universitat de Bar-celona, el Sr. Antonio Torroja Miret, ennom del Ministre d’Educació Nacional.

Les restes de Vicens Vives havien arribata Roses de matinada i l’enterrament es féual migdia. Pel nombre d’il·lustres visitantsi per la simpatia que el poble li tenia, l’en-

terrament fou tot un esdeveniment a la vilade Roses. A les en punt es va format la co-mitiva fúnebre. En el primer dol, hi anavenel rector de la UB; el Tinent d’Alcalde de l’A-juntament de Barcelona, el Sr. Narcís de Car-reras; l’alcalde de Roses, Esteve GuerraMarés; el capità de la Guàrdia Civil, Anto-nio Díaz Ramal; mossèn Carles Feliu i el Dr.Pius Font i Quer de l’Institut d’Estudis Ca-talans. La segona presidència estava for-mada pel vicerector de la UB, Dr. Marqui-na; el Dr. Marquès, canonge de la catedralde Girona, en nom del bisbe; Lluís Pericot;Joan Reglà de la Universitat de València; Fe-lip Mateu de la UB; Joan Petit, en repre-sentació de la fundació Bernat Metge; Ra-mon d’Abadal, en representació de l’Aca-dèmia de Bones Lletres de Barcelona; el Dr.Ferran Soldevila, de l’arxiu de la Corona d’A-ragó; el Dr. J. Polo de la UB; i tota la corpo-ració de l’Ajuntament de Roses. A conti-nuació, seguia el dol familiar. Es digué mis-sa exequial i Vicens Vives fou enterrat al ce-mentiri municipal.

«Pel nombre d’il·lustres visitants

i per la simpatia que el poble li tenia,

l’enterrament fou tot un esdeveniment

a la vila de Roses»

«Sagarra l’anomena “Un catalán

universal”. La necrològica, emotiva,

esplèndidament escrita, revela els

aspectes més significatius de Vicens»

PASSA A LA PÀGINA 18 �

família i potser no hi haurien cabut tots almateix temps, però sobretot per no deixarabandonat el negoci, a Barcelona» (aque-lla casa va ser enderrocada ja fa anys i alseu lloc s’aixeca un bloc de pisos, situat alnúmero de l’Avinguda de Rhode).

Quan era a Roses, a Jaume Vicens Vivesli agradava sobretot navegar i conversaramb els vells mariners que havia anat co-neguent. També es té constància de la sevaafició a la fotografia, perquè els seus fillsconserven moltes imatges captades pel seupare tant dels membres de la família comde paisatges de la Costa Brava. A més, elsVicens-Rahola es relacionaven amb elsanomenats localment «culs blancs», unaburgesia local amb negocis importants queen alguns casos vivien a Barcelona i pas-saven a la localitat altempordanesa els me-sos d’estiu –quan acostumaven a vestir deblanc, d’aquí l’expressió–. Els Rahola, els PiSunyer, els Llorenç, els Coberta, els DíazPacheco estarien inclosos en aquesta èlitlocal, segons comenta Barris.

De fet, un membre d’una d’aquestes fa-mílies, Josep Maria Pi i Sunyer, va escriu-re a La Vanguardia, el de juliol del (menys d’un mes després de la mort de Vi-cens) un article en el qual detallava la re-lació de l’historiador amb Roses. És ell quirecull l’expressió de Vicens amb què co-men cen aquestes línies. I escrivia, peracabar les seves: «Vicens Vives decía que sise perdía alguna vez, fueran a buscarle a Ro-sas. Allá está en efecto. ¡Y para siempre!».

Malgrat que era el seu lloc d’estiueig, nien aquests períodes Vicens Vives deixavade treballar. Hi ha constància que des deRoses mantenia una intensa correspon-dència amb col.laboradors, col.legues iamics, si bé amb algunes diferències delque passava durant la resta de l’any: «A l’es-tiu es cartejava sobretot amb personesmés properes», apunta Josep Maria Barris,que també explica que era habitual que Vi-cens Vives rebés visites a Roses: Josep Be-net, Dionisio Ridruejo, Josep Pla, JoanFuster, Alexandre Cirici Pellicer, CarlesFages de Climent, Joan Reventós, Josep Fer-rater Mora, són algunes de les persones deles quals es té constància que es van des-plaçar fins a la localitat gironina per trobar-s’hi amb Vicens Vives.| ALFONS PETIT

CONXI MOLONS

17

«Va demanar ser enterrat a Roses perquè n’estava enamorat. Era el seu refugi, el lloc al qual s’escapava sempre que podia». JosepMaria Barris respon així quan se li demana per què les restes de Vicens Vives reposen a Roses. «Hi venia de vacances, o a passar-hi caps desetmana, per descansar, però també quan volia concentrar-se en una feina determinada», afegeix, i remarca l’ampli cercle de relacions que hi vaestablir. Entre això i l’anomenada que ja tenia en els cercles culturals, socials i polítics catalans, no és estrany que el seu funeral fos un autènticesdeveniment a Roses. L’1 de juliol del 1960, al migdia, una multitud de persones –inclosa una nodrida representació de la intel·lectualitatcatalana del moment– van acompanyar el fèretre (portat a l’espatlla per deixebles i empleats de Teide) fins a l’església parroquial. A la partinferior de la tomba s’hi pot llegir la frase en llatí que Vicens Vives usava com a divisa: «Super adversa augeri» (En l’adversitat, aixeca’t). | A.P.B.

UN FUNERAL MULTITUDINARI

Page 18: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�GIRONA

El mateix dia de juliol, Los Sitios publi-cava una entrevista que li havien fet a la de-legació de Figueres i que signava J.M.B. L’en-demà, dia de juliol, Joaquim Pla Cargol enfeia un semblant a mitja plana. L’article pon-dera l’historiador il·lustre per la seva tascaprofessional i per l’estima a la ciutat de Gi-rona. Conclou amb aquestes paraules: «Vi-cens Vives falleció desgraciadamente cu-ando tantos frutos podían esperarse aún desu talento y de su incansable labor, ha sidouno de esos hombres que pasan en la vidacomo raudos y fulgurantes meteoros; ellospasa, pero dejan tras de su paso una vivísi-ma estela, luminosa y orientadora que pue-de servir de faro a los demás». Finalment, LosSitios de dijous de juliol de li dedicavadues pàgines amb un semblant completís-sim signat pel seu amic Santiago Sobrequési la reproducció d’un fragment de Notícia deCatalunya.

El dia de juliol, a les del vespre, a la Salad’Actes de la Unió Excursionista de Catalu-nya, «uns joves gironins» van organitzar unacte d’homenatge i record a Vicens Vives. Esvan glossar la seva vida i es va dissertar so-bre: «La renovació històrica», «El mestrat-ge» i «L’home del poble». L’endemà, dia ,es va dir una missa a la parròquia de Sant Fe-liu per al seu etern descans.

La Revista de Girona dedicà a Vicens Vi-ves un article del Sr. Enric Mirambell, al núm. del tercer trimestre de .

D’aquesta data i fins a , Vicens Vivesdesapareix de la premsa de manera quasiabsoluta. La Revista de Girona, per exemple,no li dedicà cap més espai fins al núm. de , en ocasió del è aniversari de lamort.

Del è aniversarial centenariL’any fou el primer any Vicens Vives.La seva figura fou universalment recone-guda a casa nostra en el desè aniversari dela seva mort: es publicà un estudi molt com-plet de Santiago Sobrequés a la Revista deGirona i un especial a Presència; es formu-là la petició de posar el nom de Jaume Vi-cens Vives a l’Institut de Girona; es féuuna conferència a la Casa de Cultura pre-sentada per Enric Mirambell amb els Drs.Sobrequés, Reglà i Udina i Josep MariaClara va publicar a Los Sitios un bonic Re-cuerdo de Vicens Vives.

El , en el vint-i-cinquè aniversari dela mort hi va haver un punt d’inflexió en elrecord. Tanmateix, no res comparat ambaquest any , que és un any absoluta-ment antològic: anys del natalici i dela mort. Amb tota justícia, amb merescudajustícia, és l’any Jaume Vicens Vives.

Joaquim Nadal, en el Pòrtic per al llibreHistòria d’una amistat, l’epistolari entreVicens i Sobrequés, dibuixa dues virtuts car-dinals del mestre. D’una banda, la perso-nalitat, el caràcter: «la impetuositat vital i in-tel·lectual de Vicens, la seva capacitat de se-ducció, el seu to imperatiu i amb autoritatmoral, el seu esperit crític, la visió pragmà-tica de les coses». De l’altra, el seu vessantmés íntim, més gironí: «Flor Callicó, espo-sa de Santiago Sobrequés, no es pot estar decomentar cada vegada que passem per laDevesa que una de les coses que feia Vice-ns indefectiblement en les seves visites a Gi-rona era anar-hi a trepitjar les fulles».

Si Jaume Vicens Vives, que ha estat la mésalta autoritat moral, intel·lectual i crítica delsdarrers cent anys a casa nostra, un indis-cutible model a seguir, havia de trepitjar lesfulles dels arbres de la Devesa cada vegadaque venia a Girona, i això se sap, es divul-ga i s’imita, vol dir que estem salvats, coma poble i com a país.

� VE DE LA PÀGINA 17

18

Dimecres, 29 de juny, just l’endemà de la mort de Jaume Vicens Vices, el diari La Vanguardia publicava tota una pàgina dedicada arecordar-lo, en al qual sobresurt l’article que, amb el títol «Un catalán universal», li va dedicar Josep Maria de Sagarra, periodista i escriptor, que vaqualificar la desaparició de l’historiador com una «auténtica catástrofe en la realidad presente y en las futuras posibilidades de la existenciaespiritual de nuestro país». Uns dies més tard, el 7 de juliol, Los Sitios publicava la necrològica que li dedicava el seu amic de l’ànima SantiagoSobrequés, amb el títol, curiosament, de «Jaume Vicens Vives, gerundense universal». Sobrequés acabava el seu article assegurant convençut que«el fluir ineluctable del tiempo nos dirá que el nombre de Jaime Vicens Vives no pertenece al pasado sino al futuro». | A.P.B.

UN CATALÀ UNIVERSAL; UN GIRONÍ UNIVERSAL

Jaume Vicens Vives, ja malalt, a l’escriptori del seu despatx, els primers mesos de 1960.

Page 19: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 EL LLEGAT�VICENS VIVES, CENT ANYS

l llegat que deixà Vicens va serla seva escola: la seva voluntatde treball en equip, el fet de sal-tar del segle XV als temps con-

temporanis, i el paper capdavanter que atot Espanya havia adquirit l’escola històri-ca de Barcelona, van ser immediatamentsubratllats pels coetanis com els seus acti-us més valuosos. Una nova manera d’en-tendre la història, que deixava enrere la his-tòria “interna” propulsada pels historiadorsdel dret i que posava l’accent en els factorseconòmics i socials d’acord amb la menad’història que es es feia a l’Europa demo-cràtica, constitueix el gruix de la seva he-rència. Però al seu costat també cal posar-hi la influència i la perdurabilitat d’algunsdels conceptes que va aplicar a la realitatcatalana (un país de barreja demogràfica,“eina i feina”, “seny i rauxa”, “pactisme”, etc.)i que, quan es produí la recuperació de lademocràcia vint anys després de la sevamort, havien passat ja a formar part d’unllegat ideològic àmpliament compartit». Jo-sep M. Muñoz i Lloret, historiador especia-litzat en Vicens Vives i director de la revis-ta L’Avenç, fa aquestes afirmacions en el lli-bre que s’ha editat en ocasió de l’exposicióJaume Vicens Vives i la nova història, quecommemora el centenari de l’historiadorgironí i de la qual n’ha estat el comissari. Enel mateix volum, una frase del també histo-riador Pierre Vilar rebla el clau de l’argu-ment de Muñoz: «Si calgués escollir entreels heretatges que va deixar (Vicens Vives),jo triaria, ben cert, els seus deixebles».

Un d’aquests deixebles és Jordi Nadal,entrevistat àmpliament en les dues pàginesque segueixen, en les quals detalla la sevarelació amb Vicens i Vives i la seva visió, desde l’actualitat, de l’obra del seu mestre. Des-prés de l’entrevista amb Nadal n’hi ha unaaltra amb el també historiador Enric Pujol,ja d’una altra generació, que qüestiona al-guns dels valors fins ara acceptats general-ment a l’hora d’analitzar l’obra de VicensVives. Aquesta revisió crítica de les aporta-cions de l’historiador gironí no se li fa es-tranya a l’historiador britànic John H. Elliot,que va ser amic seu i que fa uns mesos pro-nunciava la conferència inaugural de l’AnyVives: «La reputació de qualsevol historia-dor tendeix a disminuir en les dècades pos-teriors a la seva mort. Les seves idees ten-deixen a assimilar-se a la cultura històricageneral, i el que durant la seva vida sem-blava interessant i innovador es converteixen una idea generalment acceptada. Aixòés el que li ha passat a Vicens, ja que el seunom ja no té la ressonància internacionaldels darrers anys de la seva vida. Però d’al-tres elements que tendeixen a enterbolir odisminuir la seva reputació són més propisde Vicens i la seva manera de viure i de tre-ballar (...). Va publicar molt, però era unhome amb molts interessos que va disper-sar les seves energies (...), i la qualitat de laseva obra en va patir les conseqüències».

Alguns dels seus llibres, però, mantenen lacondició de clàssics, sobretot alguns textosd’història medieval, afegeix Elliot.

Segons aquest historiador, «en el casd’en Vicens el problema s’ha complicat pelseu enfocament revisionista envers el pas-sat català. Al revisionista dels anys trental’han pagat amb la mateixa moneda elsnous revisionistes dels anys noranta, querefusen aspectes de l’enfocament crític queVicens defensava amb tant de vigor».

Si bé la seva aportació en el camp de lahistoriografia es veu qüestionada en algunsaspectes, el que sí que manté el reconeixe-ment unànime és la tasca de renovació delsmaterials pedagògics que va emprendredes de l’Editorial Teide, amb la inestimablecol.laboració del seu cunyat, Frederic Ra-hola, amb qui va fundar-la, i del seu amic,Santiago Sobrequés, autor de nombrososvolums d’Història i Economia. Segons l’his-toriador Jaume Sobrequés, «Teide va ser,sense cap mena de dubtes, la realitzacióprofessional més important de Vicens.Aquella a la qual dedicà més hores de tre-ball i més esforços de tota mena. Des de Tei-de va impulsar la renovació dels manualsdedicats als alumnes de batxillerat, qüestióque té una transcendència pedagògica enla qual no s’ha insistit prou».| ALFONS PETIT

E

Una escola i llibres, molts llibresTot i que se’l continua considerant el pare de la historiografia catalana moderna, i s’assegura que el llegat més important que va deixar van ser els seusdeixebles, per la formació i l’esperit crític que els va proporcionar, en els últims anys apareixen veus crítiques amb alguns aspectes de l’obra de JaumeVicens Vives; el que es manté com a indiscutible és la seva enorme aportació a la renovació pedagògica a través dels llibres de text de l’Editorial Teide.

19Les aportacions de Jaume Vicens Vives en el camp de la historiografia comencen a ser qüestionades

Jaume Vicens Vives i el seu cunyat, Frederic Rahola, van fundar el 1942 l’Editorial Teide,dedicada a publicar llibres escolars. Els volums que van editar van revolucionar els materialspedagògics espanyols, gràcies a col·laboradors com Santiago Sobrequés. Després de la mort deVicens Vives, els fons de l’editorial van ser dividits perquè la vídua i un dels fills de l’historiador envan crear una de nova, Vicens Vives. En l’actualitat, totes dues continuen funcionant.| A.P.B.

ENTRE TEIDE I VICENS VIVES

La coincidència aquest 2010 del cen-tenari del naixement de Jaume Vicens

Vives (el 6 de juny del 1910) i del cinquante-rani de la seva mort (el 28 de juny del 1960)ha portat a declarar-lo Any Jaume Vicens i Vi-ves (http://pagines.uab.cat/anyvicensvives),i a organitzar un ampli programa d’activitats,sobretot acadèmiques, per recordar la figurade l’historiador gironí. La inauguració de l’A-ny Vives es va fer el passat 10 de febrer ambun acte solemne al Palau de la Generalitat, il’endemà era inaugurada al Museu d’Històriade Catalunya l’exposició Jaume Vicens i Vivesi la nova història, que recentment s’ha pogutvisitar al Museu d’Història de la Ciutat de Gi-rona. Aquesta mostra estarà instal.lada en-tre el 30 de juliol i el 30 d’octubre a la Ciuta-della de Roses, juntament amb una altra queestà preparant l’Ajuntament amb el títol Jau-me Vicens Vives i Roses. Una mirada íntima.A més de dedicar-li activitats en diferentsuniversitats, s’estan reeditant algunes de lesseves obres més destacades. Un acte a laUniversitat de Barcelona clouyrà l’Any Vivesen una data encara per determinar. | A.P.B.

Actes acadèmics,exposicions ireedició d’algunesde les seves obres

Page 20: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

El deixeble per excel·lència de Jaume Vi-cens Vives recorda com la coneixença delmestre li va canviar la vida, i expressa, d’al-tra banda, parlant de l’actualitat política, elseu disgust per la impossibilitat de veure re-conegut el fet diferencial català, ni tan solsen els anys de democràcia.

Recorda com va conèixer JVV?Sí, és clar. Jo cursava Dret i Filosofia i Lle-

tres. Les Lletres cada vegada m’agradavenmés i el Dret cada vegada m’interessava me-nys. M’havia matriculat a Dret per consell delpare, però vaig veure que era aburrit i em vaigmatricular a Lletres per fer les dues carreresal mateix temps. A Lletres el panorama noera gaire millor. Els professors no sobresor-tien. Devia estar a tercer curs, quan va co-mençar a córrer la brama que havia arribatun professor fora de sèrie. Era Vicens Vives.Un grupet d’estudiants, tips d’aguantar pro-fessorat sense interès, el vam anar a veure ial cap d’un temps ens va portar a l’Arxiu dela Corona d’Aragó, en una classe fora de lesparets universitàries. Això em va engrescari a partir d’aquell moment vaig passar a for-mar part dels addictes i fidels a Jaume VicensVives. Al cap d’un temps, quan el vaig tenirde professor, vaig poder confirmar que erauna persona apassionada i amb carisme.Vaig decidir seguir-lo. El pare va tenir un dis-gust perquè esperava que jo fes oposicionsa notari.

Anys més tard, el , vostè era pro-fessor d’Història Econòmica de la Uni-versitat de Barcelona, mentre, a la matei-xa Universitat, el seu mestre era Catedrà-tic d’Història Moderna. S’avenien com a do-cents, tenien projectes comuns?

Ell em va cridar. Jo estava fent la tesi doc-toral sota la seva direcció sobre el tema dela immigració francesa a la Catalunya delssegles XVI i XVII. Em va oferir de ser el seuajudant i vaig aceptar encantat, i la relació en-cara va ser més estreta.

Quin és el principal llegat de Jaume Vi-cens Vives?

Profesionalment, com a historiador, elldestaca per haver capgirat el plantejamenti els mètodes de la història del nostre país.Va ser l’introductor de la història econòmi-ca, que aquí estava per fer. Era un profes-sional de la història, molt suggerent. Sabiatreure el màxim suc als documents. Va tenirel que avui en diríem un valor cívic molt im-portant. Després de la Guerra Civil va ser re-presaliat perquè era republicà. El van des-

terrar, i va aprofitar aquells anys per fundarl’editorial Teide amb el seu cunyat, espe-cialitzada en llibres d’ensenyament secun-dari, que va causar un gran impacte. A mésva escriure coses molt interessants i es va pre-parar per a la càtedra. Va arribar un momentque va veure que l’historiador no es podiatancar a la seva torre d’ivori, sinó que haviad’indicir en el món contemporani.

I això a vostè va influir-lo com a investi-gador?

Sí. Ell havia començat per investigar te-mes del segle XV, i a partir d’aquí va comen -çar a estudiar el segle XIX i va aportar mol-tes coses noves. Un s’ha de fixar en la lle-genda que va fabricar, ell va saber sobrepo-sar-se a l’adversitat. No era addicte al règimfranquista, mai no va arrogar-se al poder. Hihavia gent que l’acusava d’haver-se venutperquè era catedràtic i en les oposicions, de-ien, no deixaven passar gent que no fos adic-te, però va ser molt més útil ocupant la cà-tedra perquè va influir molt més que sis’hagués exiliat o hagués practicat l’exili in-terior, que vol dir quedar-se a casa per no ferres.

Quina importància té Ferdinand Brau-del i l’escola dels Annals?

Dec ser l’únic espanyol que té la tesi doc-toral publicada a França amb pròleg deBraudel. Aquest era un país molt tancat, laUniversitat no podia comprar llibres estran -gers. No hi havia divises. Vicens Vives va sa-ber espavilar-se per tenir informació a tra-vés d’amics de Perpinyà. Va introduir ideesde gent de fora que estava molt més avan-çada. Per mi és ben clar: jo havia de fer Dreti quan vaig conèixer Vicens vaig saber queno faria Dret, que no seria notari, sinó his-toriador. Amb ell, la meva vida va fer un tombfonamental.

Vostè és un autor prolífic. Entre els seustítols trobem El fracàs de la revolució in-dustrial a Espanya, - (). Enspot parlar d’aquest fracàs?

Prolífic no. Va publicar molt més Vicens,tot i morir a anys, mentre jo ja en tinc .Ell va fer una feinada descomunal. Jo potserhe fet una obra més aviat petita, però bastantincisiva. Tinc dos o tres títols de molt èxit. El s’ha fet nova edició d’El fracàs de la re-volució industrial a Espanya. El va serobjecte de o reimpressions sense to-car-hi res. Però ara, el , vaig aprofitar percanviar el títol per El fracasso de la primerarevolución industrial en Espanya -.El llibre va tenir molt èxit.

I el fracàs al qual al·ludeix el llibre?Quan es va produir el salt endavant dels

anys seixanta del segle XX Espanya, que eraun país en declivi des segle XVII, es va co-mençar a recuperar i això va impressionar

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�EL LLEGAT

Jordi Nadal i OllerNascut a Cassà de la Selva l’any 1929, és doctor en Història per laUniversitat de Barcelona. És autor o coautor de més de 45 llibres, entre elsquals destaquen «El fracaso de la revolución industrial en España»; «Moler,tejer y fundir» i el recent «Atlas de la industrialitzación de España». Haestat catedràtic a les universitats de València, UAB i Barcelona.

ConèixerJaume VicensVives em vacanviarradicalmentla vida

DANIEL BONAVENTURA

20

ENTREVISTA

DANIEL BONAVENTURA | GIRONA

Page 21: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

molt Europa. Aquest salt va tenir conse-qüències molt positives. Els espanyols, quearrossegaven un complex d’inferioritat se-cular, van recuperar l’autoestima, cosa moltimportant perquè un país sense autoestima,sense creure en si mateix, mai no farà res, maino avançarà. Per cert, avui estem tornant allà,a la pèrdua de l’autoestima. Fa poc dèiem queEspanya era la vuitena potència mundial,però això només era possible perquè fabri-càvem molt ciment, que és una forma de des-envolupament sobre bases falses, perquè noaporta valor afegit. No hem avançat tant compensàvem, no som tan bonics com ens crè-iem i ens tornem a distanciar d’Europa.Amb aquests arguments, l’editor [Ariel, aradins el Grup Planeta] em va demanar de tor-nar a editar el llibre.

Com veu el futur?El futur el veig negre, perquè tot plegat és

qüestió de mentalitats, i les mentalitats noes canvien així com així.

Vostè, que va escriure amb J. MaluquerCatalunya, fàbrica d’Espanya (), ex-pliqui per què Catalunya es va industria-litzar i Espanya no.

Era claríssim que Catalunya s’havia indus -trialitzat al segle XIX i Espanya no. Els anysseixanta del segle XX porten la industrialit-zació a algunes parts d’Espanya, però no sónindústries punteres. Encara que continuemal capdavant de la indústria, els catalans hemperdut molt avantatge. Ara tenim autonomia,aconseguida amb sang, suor i llàgrimes, quetornaran aviat. Però hem guanyat aquesta au-tonomia quan menys la necessitem. Enca-ra que sembli una animalada, això, no ho és.L’autonomia serveix per presservar la iden-titat catalana, que pressuposem que és di-ferent.

No creu en la identitat catalana, tema queva treballar molt Vives?

La nostra identitat es caracteritzava peruna capacitat de treball fora de sèrie, peròavui l’hem perduda. Cada vegada ens as-semblem més als castellans i als andalusos.En lloc d’ells assimilar-se a nosaltres, nos-altres ens hem assimilat a ells. Hem caiguten la mentalitat que tendeix més a l’espe-culació que al treball ben fet. El treball exigeixmolta dedicació i esforç, que era el que enssalvava. Sense recursos naturals, amb moltesforç, tiràvem endavant. Per això els caste-llans deien que els catalans ‘de las piedras sa-can panes’.

Com pot pujar al tren de les noves so-cietats de serveis un país que no s’ha in-dustrialitzat quan corresponia?

Per entrar a la societat de serveis hi ha duescoses que s’han de tenir. Abans, la gent vi-via de l’agricultura. En la revolució industriall’èmfasi passa a la indústria. I a finals del se-gle XX i principis del XXI, el sector importantés el dels serveis. Però resulta que aquests ser-veis estan al servei de la indústria. Abans cadafàbrica portava la seva comptabilitat i elcomptable estava inclòs en plantilla, avui elsserveis han sortit de la fàbrica i s’han esta-

blert pel seu compte i es compten com si fos-sin una cosa diferent de la indústria, quancontinuen treballant per a la indústria. S’had’anar amb compte amb l’externalització. Unpaís ha de mirar per tenir una indústria po-tent, sinó els serveis no sortiran.

Creu que Catalunya té futur dins d’un es-tat governat pels poders fàctics espanyols?

No. No en tenim gaire. El pertànyer a Es-panya es converteix en un obstacle. Això ésmés clar que mai. En democràcia, quan sem-blaria que és el moment de tenir una Espa-nya per a tothom, resulta que estiren lacorda i ens foten per dalt i per baix. El se-paratisme català neix de la incomprensió dela resta d’Espanya. Sobretot de Castella. Si laresta d’Espanya ens respectés, jo no tindriacap problema a ser espanyol, però si ens fo-ten els calés, millor fer barraca a part. Peròparlar de fer país fora d’Espanya, quan mésde la meitat de la població catalana és d’o-rigen no català, és molt fotut. Ara bé, els ca-

talans de segona generació fills dels immi-grants tenen raó de demanar de separar-se d’Espanya.

Jaume Vicens Vives volia una burgesiacatalana forta que governés Madrid?

Vicens no va arribar a formular les cosesd’aquesta manera. Durant el franquisme espensava que la burgesia catalana s’havia ve-nut. L’extrema dreta porta a l’extrema es-querra. Vicens va reivindicar el paper de laburgesia en la industrialització catalana.Ell era partidari d’una burgesia que tinguésun paper dirigent.

Vostè s’hauria apuntat a la lluita de Jau-me Vicens per aconseguir que Catalunyafos reconeguda?

Es lluitava en la mesura que es podia. Peròen el franquisme no podies respirar. Laseva obra és reivindicativa, plantejava qües-tions de principi, però no com es podrien ferles coses d’una manera concreta, perquè sotaFranco no es veia mai la fi de la dictadura.

Jaume Vicens escrivia molt bé.Escrivia bé, tenia ganxo, per al meu gust

de vegades era un pèl massa líric. Això va agustos.

Sense menystenir les aportacions deVicens Vives al camp de la historiografia,noves visions critiquen que tallés tan ra-dicalment amb Rovira i Virgili i Ferran Sol-devila, els historiadors que reivindicavenuna via sobiranista catalana...

Ell no va dir mai que Soldevila era un ro-màntic, però la gent ho pensava. Vicens cre-ia que Soldevila somiava una Catalunyaimpossible. Soldevila era un nacionalista queportava les coses a l’extrem. Durant el fran-quisme es va haver de tancar a casa i, a par-tir de , va poder incidir molt poc en lasocietat de l’època. Em sembla més positi-va l’actitud de Jaume Vicens, que va poderactuar, ensenyar i escriure. No obstant això,els últims anys, tots dos es van reconciliar, vanfer un esforç per entendre’s.

R

P

R

P

R

P

R

P

P

R

P

R

R

P

R

P

R

P

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 EL LLEGAT�VICENS VIVES, CENT ANYS 21

«Si la resta d’Espanya ens

respectés, jo no tindria cap

problema a ser espanyol, però si ens

foten els calés, millor fer barraca a part»

«Cada vegada ens assemblem

més als castellans i andalusos, en

lloc d’assimilar-se ells a nosaltres,

nosaltres ens hem assimilat a ells»

«Fa poc dèiem que Espanya era

la vuitena potència mundial, però

això només era possible perquè

fabricàvem molt ciment»

DIARI DE GIRONA

Page 22: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

Biògraf de Ferran Soldevila, l’historiadorEnric Pujol, actualment professor a la Uni-versitat Autònoma de Barcelona, nega l’an-tagonisme entre les figures i les obres de Fer-ran Soldevila i Jaume Vicens Vives, i sostè quesi trobéssim el punt de síntesi entre aquestsdos historiadors, tindríem la frase «conéixer-nos per fer de Catalunya un poble nor-mal».

Troba oportuna i mesurada la reivindi-cació de la figura i l’obra de Jaume VicensVives?

I tant que sí. Valdria la pena aprofitaraquesta commemoració per afegir coses no-ves. La seva obra és tan important que sovints’ha caigut en l’acriticisme. El que encara noha estat objecte de crítica és la seva propostapolítica.

Quina era aquesta seva proposta políti-ca?

Ell tenia un projecte renovador en elmarc del franquisme. No podem oblidar queeren moments molt reculats, en què l’opo-sició a la dictadura no estava articulada. Jau-me Vicens Vives proposava que la burgesiacatalana assumís un paper de lideratge pertirar el país endavant, per avançar cap a la de-mocratització de l’estat i aconseguir que Ca-talunya tingués un cert reconeixement.

Pensaria diferent avui Vicens Vives?Està molt clar que el seu pensament ana-

va evolucionant sempre. Hauríem de res-pectar aquest esperit canviant que el ca-racteritzava i no agafar les seves paraules comuna cosa inamobible. La seva visió responia

a la situació dels anys cinquanta i seixantadel segle XX. Al final del franquisme, se’l vareivindicar com un precursor del que seràl’autonomisme, però no es pot saber si avuiencara defensaria aquesta via.

Vostè apunta crítiques o aspectes a su-perar de la imatge que s’ofereix de JaumeVicens?

Hi ha tres coses criticables de la seva viapolítica a ulls d’ara, coses que eren difícils deser criticades en el seu moment.

La primera?No ens hem de creure els seu pretès cien-

tifisme, ja que la seva proposta té un clar re-refons de proposta política. No existeixen, enles ciències humanes, opcions neutres ideo-lògicament.

La segona?Ell va tallar molt radicament amb el que

era la historiografia anterior, amb tots els quel’havien precedit. Especialment amb FerranSoldevila i Antoni Rovira i Virgili. Va fer unacosa simple, dir: «No facin cas als altres, fa-cin-me cas a mi». Els va acusar d’anticien-tífics i romàntics. Però això no és cert. Ell te-nia tot el dret de fer-se autopropaganda, peròara no estem obligats a creure’l. En realitatva tenir més afinitats amb la tradició histo-riogràfica catalana que no les que volia re-conèixer.

l la tercera?Acusava molt injustament la gent, sobre-

tot Ferran Soldevila. Li negava rigor histo-riogràfic, quan el que poden tenir els dos his-toriadors és més o menys igual. Soldevilapropugnava el sobiranisme i per això el cri-ticava. Jaume Vicens Vives criticava els queno feien bandera d’una intervenció a Espa-nya, per canviar-la sense trencar-hi.

Potser el llibre més recordat de Jaume Vi-cens sigui Notícia de Catalunya, on va fer

moltes aportacions a la visió de la catala-nitat...

Sí, hi ha també un element a criticar. Ellfa una distinció com a constant històrica en-tre el seny i la rauxa, però això es pot aplicara qualsevol poble del món. No ens podemcreure que el seny i la rauxa siguin una cons-tant històrica, sinó un recurs retòric. Encanvi, Soldevila aporta una altra constant his-tòrica molt més encertada, la de la Catalu-nya que es debat entre governar Espanya oseparar-se’n. Per a mi, Jaume Vicens Vives iFerran Soldevila són els grans clàssics de lahistoriografia catalana contemporània jun-tament amb Pierre Vilar. Sense ells, no s’en-tèn la historiografia catalana contemporà-nia, una historiografia amb dimensió de pen-sament i de proposta política. Molt sovint s’hafet créixer un d’aquests historiadors en de-triment dels altres. Hauríem de trobar el puntde síntesi entre ells.

Molta gent ha tingut per llibre de cap-çalera Notícia de Catalunya.

El llibre té dues dues edicions, la de i la de , que són molt diferents l’u-na de l’altra i que evidencien un cop mésaquesta evolució del seu pensament. Per aixòpodem afirmar que si hagués viscut méshauria dit coses diferents. Notícia de Cata-lunya diu coses que han contribuït a formarel nostre bagatge actual, com per exempleque Catalunya és una terra de mestissatge iacollidora d’immigració. També parla de latradició política pròpia, del pactisme, i de lanecessitat de comparar el desenvolupa-ment català amb l’europeu. O, reculant en eltemps, parla de la importància de la lluita re-mença, i també de la industrialització de Ca-talunya malgrat la manca de recursos na-turals. Hi ha altres aspectes, però, que no po-dem subscriure com la idea esmentada del

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�EL LLEGAT

Enric PujolCasademontNascut a Figueres l’any 1960,és doctor en Filosofia i Lletres,especialitat d’Història, per laUniversitat de Barcelona. És autorde nombrosos llibres sobre història ihistoriografia catalana. La seva obra«Ferran Soldevila i els fonaments dela historiografia catalanacontemporània» (1995) li va valer elPremi Enric Prat de la Riba de l’IEC

ENTREVISTA

DANIEL BONAVENTURA | GIRONA

Hauríem detrobar el puntde síntesientre FerranSoldevila iVicens Vives

MARC MARTÍ

22

«Les seves posicions havien anat

des del suport a les forces de l’eix

fins a una profunda vocació

democratitzadora catalanista»

«Soldevila aporta una constant

històrica molt més encertada,

la de la Catalunya que es debat entre

governar Espanya o separar-se’n»

«Al final del franquisme, se’l va

reivindicar com un precursor del que

serà l’autonomisme, però no es pot

saber si avui defensaria aquesta via»

Page 23: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

Diari de Girona | DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 EL LLEGAT�VICENS VIVES, CENT ANYS 23

Sobre Vicens Vives

seny i la rauxa o la ruptura amb la tradiciópolítica i cultural anterior. El lema de Vice-ns en aquesta obra és «conèixer-nos», que lli-ga perfectament amb el lema de Soldevila de«fer de Catalunya un poble normal». Po-dríem unir-los i tindríem «conèixer-nos perfer de Catalunya un poble normal».

Però Vicens Vives no deixa de de ser unafigura controvertida. D’una banda, com sesap ara, havia signat sota el pseudònim deLorenzo Guillén a Destino articles d’apo-logia a Hitler i els moviments feixistes delsanys ; de l’altra, va patir la depuraciódel règim franquista.

Sí, per això dic que el seu pensament es-tava en mutació constant en funció del mo-ment polític. Ell tenia una voluntat d’inter-venir. Les seves posicions havien anat des delsuport a les forces de l’eix fins a una profundavocació democratitzadora catalanista. Erauna personalitat en mutació, molt adapta-da a cada moment.

Havia festejat en algun moment VicensVives el marxisme? Aplicava criteris de l’Es-cola dels Annals francesa?

Ell no era marxista. Els Annals tampoc noera una escola marxista. L’escola dels Annalsproposa una fusió de les ciències humanesi socials, de la història amb totes les cièncieshumanes. En aquest cas, sí que es pot afir-mar que Vicens participa de les inquietudsdels Annals. Quan finalment connecta ambFernand Braudel, l’historiador que va revo-lucionar la historiografia del segle XX, em-malalteix i mor. És una mort molt prematu-ra, la de Vicens. Va ser viscuda com una granpèrdua. Era una persona en plena puixan-ça. A mi la figura de Vicens se’m revela méscom la d’un pioner, una personalitat queobre moltes portes, més que no la de fergrans síntesis històriques, que segurament

hauria fet posteriorment. Era un gran his-toriador i un gran escriptor.

Malgrat la mort prematura, va poder tre-ballar per la recuperació de Catalunya?

Ell va fer un paper molt important, teniaun peu a cada banda i això era molt impor-tant en aquells moments de dictadura. Te-nia amistats amb la gent del régim i amb l’o-posició. Podia fer això del «possibilismedigne», que anava molt bé en aquells mo-ments per poder avançar i possibilitar queals anys seixanta hi hagués una represamolt decidida de la cultura catalana.

Creu que, com es diu, estava cridat a te-nir un paper important també en el terre-ny polític, durant la transició a la demo-cràcia?

Aquesta era la seva vocació. Aquest temal’ha tractat Albert Manent i altra gent. Aques-ta vocació política hi era. Ell tenia fusta de po-lític, ho hem de tenir present i reivindicar l’o-bra història i la política, que responia a unarealitat dels anys .

Com es posicionaria avui respecte delsreferèndums sobiranistes?

Això no es pot saber. A títol personalm’in clino a creure que el seu pensament delsanys seixanta hauria variat molt i no seriaagosarat creure que pensaria diferent. Peròés impossible saber si donaria suport als re-ferèndums, tot i que dubto que pogués ne-gar l’existència d’una via sobiranista, la qualforma part de la nostra societat actual, i pot-ser no acusaria els que la segueixen de ro-màntics. El que no sabem és si s’hi hauriaapuntat.

Jaume Vicens va merèixer un dels Ho-menots que Josep Pla va dedicar als granshomes del seu temps.

Vicens Vives tenia una capacitat de tre-ball impressionant i exercia una fortíssimafascinació personal. Va morir quan jo vaignéixer. Et trobes que va tenir un ritme de tre-ball extraordinari. La fascinació per la sevafigura encara és viva, ja que s’ha transmès ales generacions posteriors.

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

MARC MARTÍ

«És impossible saber si avui

donaria suport als referèndums

sobiranistes, però dubto que negués

l’existència d’una via sobiranista»

Quan en Vicens entrava en unlloc, la gent o es posava dreta o,

almenys, tenia la impressió que hauriahagut de posar-s’hi»

És un dels pocs homes que handeixat dins meu una petjada pro-

funda. Una de les poques persones deles quals, de tant en tant, davant d’unasituació concreta, penso: “I ara, quèfaria en Vicens Vives?” (...) La meva ge-neració li deu molt, i cada vegada hoanem veient més clar»

En una terra dramàticament òr-fena de pensament director, man-

cava algú que fos, per a la novaoportunitat, allò que Xènius va ésser alprincipi del segle. I Jaume Vicens vaocupar aquest lloc, malauradament deforma efímera»

Vicens era exactament un homede la postguerra, potser

l’intel·lectual d’aquest país que se’nféu una idea més completa i directa»

La seva mort ha estat la més de-vastadora que el país ha sofert en

els anys que anem, mediocrement, vi-vint»

Manteniu constantment el to po-lèmic. Sembleu, per dir-ho així, un

profeta que va llançant maledic cions. I

això és sens dubte una manera de sus-citar reaccions saluda bles. Està molt béque no deixeu adormir-nos»

Home ben plantat, casrismàtic id’una gran capacitat expressiva,

tenia un sentit molt ferm, com a histo-riador, d’on volia anar»

La seva preocupació més pro-funda era el futur peninsular, car

sabia que sols l’evolució natural és fontde vida i que tant la revolució com ladetenció del procés evolutiu menen ala destrucció»

Si calgués escollir entre els here-tatges que va deixar, jo triaria,

ben cert, els seus deixebles»

Havia arribat a ser cap inqüestio-nable de la nova historiografia ca-

talana. Millor encara, aquesta novahistoriografia catalana l’havia fundatVicens Vives»

Era immensament impressio-nant, físicament, intel·lectual-

ment i moralment (...). El quem’impressionava era la seva combina-ció de sentit comú i de principis mo-rals»

Era una persona que irradiava au-dàcia i fortalesa: un líder nat»«

JOSEP TRUETAMETGE

«

AURELI M. ESCARRÉABAT DE MONTSERRAT

«

ALEXANDRE CIRICI CRÍTIC D’ART I POLÍTIC

«

RAYMOND CARR HISTORIADOR

«

JOHN H. ELLIOT HISTORIADOR

«

JORDI PUJOL EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT

«

JOSEP PLA ESCRIPTOR

«

MANUEL SAYRACH EDITOR I ESCRIPTOR

«

SANTIAGO NADALESCRIPTOR I PERIODISTA

«

PIERRE VILAR HISTORIADOR

«

JOSEP PLA ESCRIPTOR

«

JORDI PUJOL EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT

Vicens i els membres del Consell de redacció de l’«Índice histórico español», el 1955.

Page 24: Vicens Vives - diaridegirona.cat · Vicens Vives CENT ANYS VIDA I OBRA GIRONA EL LLEGAT Articles de Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Enric Mirambell Entrevistes a Jordi Nadal i Enric

DIUMENGE, 6 DE JUNY DE 2010 | Diari de Girona VICENS VIVES, CENT ANYS�PUBLICITAT24