View
233
Download
4
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Autor: Marc Martínez Mascarell | Tutora: Pilar Ricol | Tema: Visió, Percepció
Citation preview
1
TREBALL DE RECERCA:
VISIÓ I PERCEPCIÓ
Marc Martínez Mascarell
2on Batxillerat 2
Curs 2014/15
Tutora: Mª Pilar Ricol
2
ÍNDEX
1. Introducció.
2. Història de la màgia i l’il·lusionisme.
3. L’ull humà.
3.1 Parts de l’ull.
3.2 Experiment per detectar el punt cec de l’ull.
3.3 Breu explicació del funcionament de l’ull.
4. El cervell.
4.1 Parts del cervell.
4.2 Funcionament del cervell.
5. Les lleis de Gestalt.
6. Les il·lusions òptiques.
6.1. Il·lusions geomètriques.
6.2. Percepció errònia de la mida d’un element.
6.3. Artístiques.
6.4. Il·lusions ambigües.
6.5. Amb moviment.
6.6. Il·lusions cognitives.
7. Experiència.
8. Conclusió.
9. Bibliografia.
3
1. INTRODUCCIÓ:
Els tres filòsofs grecs de Mileto, Tales, Anaximandro i Anaxímenes, pensaven
que havia d’haver una, i pot ser només una, única matèria primera de la que
estava fet tota la resta. I d’aquesta idea, es derivava que tot l’univers estava
fet d’aquesta matèria. Deia Parmènides d’Elea: “Tot el que hi ha, ha existit
sempre. Res no pot sortir del no res. I el que existeix, tampoc es pot convertir
en no res.”
Molts filòsofs presocràtics defensaven que els canvis que veiem al nostre
voltant son enganys dels nostres sentits, ja que la raó ens diu que si lo que
hi és, és, i el que no hi és, no hi és, qualsevol canvi del ser –immutable,
etern, únic i perfecte- només pot anar cap al no ser, i això es impossible. Si
no hi ha canvi, però, tampoc hi ha moviment i d’això podem deduir que el
que veiem es un engany dels nostres sentits.
Les contradiccions sobre aquesta hipòtesi son múltiples. Aristòtil diu que
només existeix un món: el sensible, i Plató defensa amb la faula de la
caverna, que la veritat està només en el mon de les idees, i tot el demés son
il·lusions dels nostres sentits.
Segles desprès, el filòsof francès René Descartes dona una nova empenta al
racionalisme de Parmènides, i torna a posar la raó per davant dels sentits ja
que aquests li semblen poc fiables i influenciables per molts factors externs.
Per la majoria de la gent els sentits son la principal font d’informació tot i
que som conscients que de vegades aquests et juguen una mala passada.
Aquest és el tema del que em proposo parlar en aquest treball i dels petits
errors o imperfeccions que es produeixen tant en el nostre cervell o
directament en el nostre ull.
Pretenc també explicar com aquests errors es poden aplicar en certs àmbits
de la nostra vida com pot ser el de l’entreteniment ja que la màgia o
il·lusionisme es basen en aquestes imperfeccions.
4
Per tal de fer-ho intentaré definir breument les parts i el funcionament dels
dos òrgans –l’ull i el cervell- per així poder demostrar mitjançant exemples
pràctics les situacions que es produeixen quan el cervell té una percepció
errònia de la realitat i genera elements del no res o n’elimina alguns que si
que existeixen.
D’altra banda també vull tractar sobre l’il·lusionisme: que és, quina ha estat
la seva evolució al llarg de la història i els diferents tipus d’il·lusions òptiques
que s’utilitzen en aquest art així com també en altres àmbits com la pintura
o la escultura.
5
2. HISTÒRIA DE L’IL·LUSIONISME:
La humanitat ha utilitzat l’il·lusionisme des dels seus principis utilitzant-lo de
diferent manera depenent de la època o el moment en que es trobaven les
societats. Tot i que es creu que ja s’emprava abans, el primer document
escrit en que es veu representat un truc d’il·lusionisme es va fer fa més de
4000 anys, en l’antic Egipte. Es va trobar en una cambra mortuòria i es
veuen dos homes practicant un truc d’il·lusionisme amb dos vasos i una
pilota que, es suposa, passa d’un vas a l’altre. Els sacerdots de les tribus
primitives utilitzaven els seus coneixements sobre la física o la química per
tal de fer creure que tenien poders sobrenaturals, ja que en aquella època
l’home li atribuïa connotacions sobrenaturals a allò que, a causa de la seva
inexperiència, no podia trobar-li una explicació directa.
En la Europa medieval, per exemple, la màgia va estar més relacionada amb
la alquímia i la astrologia, considerades activitats demoníaques per la
Inquisició. No va ser, però, fins els segle XVIII que l’il·lusionisme es va
convertir en una art escènica practicada en els teatres.
Al segle XIX l’il·lusionisme segueix amb la mateixa tònica que en els anys
anteriors però agafa més protagonisme gràcies a la figura de Harry Houdini,
el principal promotor d’aquest art en aquell segle, i un dels millors
escapistes de tots els temps. L’il·lusionisme va passar a ser un dels medis
d’entreteniment més populars de la època, fins l’arribada de la televisió
quan va passar a segon pla i poc a poc es va deixar de practicar.
A finals del segle XX, però, i amb l’arribada de David Copperfield als
escenaris, l’il·lusionisme torna a tenir un auge molt important en la societat
i es torna a posar de moda fins ara en l’actualitat. El poeta català Joan
Brossa va definir l’il·lusionisme com “l’art de mentir per entretenir” i
personalment crec que és una definició molt encertada ja que l’il·lusionisme
és l’art d’entretenir al públic mitjançant il·lusions per tal de crear al
espectador una percepció errònia de la realitat.
6
Els il·lusionistes utilitzen els petits errors dels diferents sentits que posseïm
els humans (normalment la vista) i els errors en la percepció que té el
cervell de la realitat per tal de fer-nos veure coses que haurien de ser
impossibles.
La majoria d’aquests trucs o efectes visuals es produeixen perquè el cervell
no processa la informació que li transmeten els ulls tal i com és en realitat.
El que fa és omplir els buits de la imatge amb objectes semblants als reals i que
ha vist abans. Per exemple, estàs observant un bosc i de repent una guineu
es col·loca just darrera d’un arbre el qual li tapa una part del tronc i el cap.
La majoria de gent afirmaríem que sense cap mena de dubte l’animal té cap,
però, com ho podem saber si no el veiem? El cervell et podria informar de,
aproximadament, la forma i la mida del cap d’aquella guineu. El que fa
aquest centre nerviós, és recórrer a experiències viscudes en el passat que
l’informen de com és aquell cap aproximadament.
Què passaria, però, si en contes de la guineu, el que estigués darrera de
l’arbre fos un rectangle? En aquest cas no podries recórrer a la experiència
per saber la grandària de la part del rectangle amagada ja que, a diferència
de les guineus, els rectangles poden tenir qualsevol mida. Seria diferent si el
rectangle es veiés pels dos costats i poguessis veure els quatre angles que
posseeix, el cervell tindria una impressió més clara de la mida i la forma de
l’objecte encara que mai podria saber exactament com és la superfície
amagada.
En el cas de la guineu el cervell ha dibuixat un mapa en tres dimensions del
cos de la guineu i ha suposat que li falta una part amagada darrera de
l’arbre. En el cas del rectangle passa el mateix, però com que el rectangle no
té una mida predeterminada, només es podria tenir una percepció
depenent de la informació que es te.
Aquest procés que fa el cervell a l’omplir els buits, s’anomena bona
continuïtat i es produeix quan el cervell fa que els objectes semblin
complets a partir d’escassa informació. Per exemple quan mirem un bosc
replet d’arbres, el nostre cervell no es dedica a analitzar cadascun d’aquests
arbres, bàsicament perquè no tenim suficients cèl·lules en la retina per tal
de poder-ho fer. El que fem és observar una petita part del bosc i omplir la
resta tenint en compte les experiències viscudes anteriorment. Aquesta
bona continuïtat constitueix una gran part de tota la sèrie de mecanismes
cerebrals molt utilitzats en la màgia en general.
Un gran exemple d’un truc de màgia que fa servir aquest efecte, és el típic
del home/dona serrat. En aquest efecte es mostra com l’ajudant de
l’il·lusionista entra en una caixa, més gran del que sembla pels espectadors,
i, amb l’ajuda d’una serra, es talla aquesta caixa en dues parts. Per dalt es
veu el cap de l’ajudant i per baix els peus, per tant sembla que la persona
també s’hagi partit en d
veure els peus i el cap, el
anteriorment crea una omple els buits entre el cap i els peus amb el cos vist
anteriorment de l’ajudant.
L’efecte es pot realitzar de
dues persones com es pot veure a l’ imatge.
Hi ha moltes variacions del mateix truc, clavant espases o paraigües, etc...
però totes tenen en comú l’ utilització de aquest mecanisme del cervell que
completa mentalment la part amagada de la caixa.
arbres, bàsicament perquè no tenim suficients cèl·lules en la retina per tal
ho fer. El que fem és observar una petita part del bosc i omplir la
resta tenint en compte les experiències viscudes anteriorment. Aquesta
uïtat constitueix una gran part de tota la sèrie de mecanismes
cerebrals molt utilitzats en la màgia en general.
Un gran exemple d’un truc de màgia que fa servir aquest efecte, és el típic
del home/dona serrat. En aquest efecte es mostra com l’ajudant de
l’il·lusionista entra en una caixa, més gran del que sembla pels espectadors,
i, amb l’ajuda d’una serra, es talla aquesta caixa en dues parts. Per dalt es
veu el cap de l’ajudant i per baix els peus, per tant sembla que la persona
també s’hagi partit en dos. La majoria de gent pensa que és així ja que, en
veure els peus i el cap, el propi cervell a través del procés explicat
anteriorment crea una omple els buits entre el cap i els peus amb el cos vist
anteriorment de l’ajudant.
L’efecte es pot realitzar de moltes maneres, però una d’elles és utilitzant
dues persones com es pot veure a l’ imatge.
Hi ha moltes variacions del mateix truc, clavant espases o paraigües, etc...
però totes tenen en comú l’ utilització de aquest mecanisme del cervell que
pleta mentalment la part amagada de la caixa.
7
arbres, bàsicament perquè no tenim suficients cèl·lules en la retina per tal
ho fer. El que fem és observar una petita part del bosc i omplir la
resta tenint en compte les experiències viscudes anteriorment. Aquesta
uïtat constitueix una gran part de tota la sèrie de mecanismes
Un gran exemple d’un truc de màgia que fa servir aquest efecte, és el típic
del home/dona serrat. En aquest efecte es mostra com l’ajudant de
l’il·lusionista entra en una caixa, més gran del que sembla pels espectadors,
i, amb l’ajuda d’una serra, es talla aquesta caixa en dues parts. Per dalt es
veu el cap de l’ajudant i per baix els peus, per tant sembla que la persona
os. La majoria de gent pensa que és així ja que, en
propi cervell a través del procés explicat
anteriorment crea una omple els buits entre el cap i els peus amb el cos vist
moltes maneres, però una d’elles és utilitzant
Hi ha moltes variacions del mateix truc, clavant espases o paraigües, etc...
però totes tenen en comú l’ utilització de aquest mecanisme del cervell que
8
3. L’ULL HUMÀ:
3.1 Parts de l’ull
L’ull humà és un òrgan petit però amb una funció molt important com es la de
la percepció visual. El 50% de la informació que rebem de l’entorn la rebem
a través de l’ull, però la gran majoria es queda guardada durant pocs segons
en la nostra memòria, i després la oblidem.
Els ulls són una part molt complexa del cos humà i a més molt sensible. L’ull
està format per diferents capes amb una funció diferent per cadascuna
d’elles.
La capa més externa és l’escleròtica i és la que li dona forma. Aquesta
primera capa està formada per la còrnia que és la part més externa de l’ull i
s’encarrega de deixar passar la llum i protegir el cristal·lí i l’iris. És
transparent però com que està situada a sobre de l’iris, que és una zona
pigmentada, sembla que sigui del color d’aquest.
La segona capa és la coroides, on es troben els vasos sanguinis que envien la
sang a tot l’ull. Aquesta capa, alhora, està formada per dues parts: el múscul
ciliar i l’iris. El primer és un sistema muscular unit al cristal·lí i que
s’encarrega de contraure i relaxar els músculs per tal d’enfocar la vista.
Quan mires objectes a una distància bastant elevada el múscul es relaxa, fet
que provoca la disminució de la curvatura del cristal·lí que és una lent
biconvexa la funció de la qual és variar la direcció dels raigs de llum. En
canvi quan vols enfocar objectes més pròxims el múscul ciliar es contrau i
per tant augmenta la
curvatura del cristal·lí.
A mida que et fas gran la
mida d’aquest cristal·lí
augmenta considerablement
fins a augmentar unes tres o
quatre vegades la seva mida
inicial i això provoca el que
s’anomena vista cansada ja
9
que els músculs que l’envolten no són capaços de contraure’l.
L’iris, en canvi, és un diafragma circular que s’encarrega de regular la
quantitat de llum que entra al nostre ull. Aquest regulador de la llum va ser
imitat de manera artificial a les càmeres fotogràfiques, permetent graduar
l’obertura d’aquest diafragma amb un mecanisme manual. L’iris presenta un
orifici al centre d’uns 3mm de diàmetre anomenat pupil·la. L’iris és el que
defineix el color del nostre ull i també el que controla totalment el diàmetre
de la pupil·la que quan és dilata permet que hi entri més llum, ja que el seu
diàmetre augmenta, i al inrevés, quan es contrau redueix el seu diàmetre i,
per tant, no hi entra tanta llum. Normalment la pupil·la es contrau de forma
reflexa quan augmenta la lluminositat exterior i es dilata quan disminueix.
L’ultima capa de l’ull és la retina que és un teixit sensible a la llum situat a la
part interior de l’ull. Està formada per els cons i els bastons, que son les
úniques cèl·lules sensibles directament a la llum. L’ull té aproximadament
uns 6 milions de cons, adaptats a les situacions amb molta lluminositat, ja
que la seva funció és la de determinar la informació sobre la nitidesa i el
10
color de l’exterior. En canvi els bastons són uns 120 milions i són molt
sensibles ja que la seva funció és percebre la brillantor i el blanc i negre.
Aquestes cèl·lules s’estimulen en funció de la llum que reben i envien la
informació al nervi òptic. A més la retina també conté redopsina, una
substància química, que s’encarrega de convertir la llum en senyals elèctrics
que després el cervell interpreta. Aquestes cèl·lules són més presents a la
part central de la retina que a la perifèria per tal de donar-li a l’ull una millor
definició.
Ja al final de tot de l’ull es troba el nervi òptic, que rep els impulsos
nerviosos dels cons i els bastons i els condueix fins al cervell. Aquest últim
transformarà aquests impulsos elèctrics en sensacions visuals. El nervi òptic
està connectat a la retina per un punt on no hi ha cap tipus de receptors, ni
cons ni bastons, anomenat punt cec, del que parlarem més endavant.
3.2 Breu explicació del funcionament de l’ull
L’ull funciona d’una forma molt complexa i difícil d’explicar ja que hi
intervenen molts processos. Per explicar-ho d’una manera senzilla i reduïda
diríem que la llum que colpeja en els objectes es reflectida cap al nostre ull
on aquests rajos lumínics passen primer per la còrnia (capa transparent
situada a sobre de l’iris) i van directament al centre de l’iris, la pupil·la.
Aquesta es dilata o es contrau depenent de la intensitat d’aquests rajos
lumínics. La llum segueix avançant fins arribar al cristal·lí, que és
l’encarregat de projectar les imatges enfocades a la retina. Aquest última,
Cons i bastons a la retina
11
però, rep les imatges invertides en les seves parets. Aleshores és quan els
cons i els bastons comencen a fer la seva funció, la llum els estimula i fa que
aquests la transformin en impulsos nerviosos que seran enviats directament
als lòbuls occipitals del cervell a través del nervi òptic. Realment, el cervell
és l’encarregat de rebre aquests impulsos, convertir-los en imatges i tornar-
los a invertir per després interpretar la informació del color, la forma, la
mida, la posició...
Una curiositat, és que la imatge que és forma a la retina és en dues
dimensions però nosaltres veiem les imatges en tres gràcies als,
aproximadament, sis centímetres que hi ha entre els dos ulls, que donen
una perspectiva en tres dimensions.
3.3 Experiment per detectar el punt cec de l‘ull
Per demostrar l’existència d’aquest punt cec o disc òptic es pot realitzar un
experiment molt senzill. Per realitzar aquest experiment només es necessita
un full de paper on s’ha de dibuixar una creu, i a una certa distància
d’aquesta, un punt; tal i com mostra la imatge de baix. A continuació s’ha de
Com aquí es pot observar l’ imatge observada s’inverteix en la retina i és el cervell el que la torna a
invertir i la posa dreta.
12
col·locar el foli a uns 20 cm dels ulls, tancar el dret, i fixar la vista a la creu
amb l’ull esquerre. Seguidament s’ha d’anar apropant l’ull cap al paper fins
arribar a un punt on s’entra a l’àrea sense sensibilitat òptica i per tant el
punt de la esquerre desapareix. Si es segueix avançant se surt de l’àrea
sense sensibilitat i el punt torna a aparèixer. Aquest experiment no sempre
funciona ja que a vegades el cervell s’autoenganya i al arribar al punt cec,
creu que encara veu el punt, tot i que en realitat no sigui així.
Si et tapes l’ull dret i allunyes i apropes el full mentre mires la creu, veuràs que hi ha un punt on
el cercle no es veu. Aquesta zona s’anomena punt cec.
13
4. EL CERVELL HUMÀ:
4.1 Parts del cervell
El cervell humà és el centre nerviós del nostre cos, sent així l’òrgan més
complex, per tant només explicarem les seves parts i els seu funcionament
breument. Com tots sabem està situat dintre del crani, que el protegeix, i
pesa uns 1,4 quilograms dintre dels quals hi ha unes cent mil milions de
neurones. És l’òrgan encarregat de controlar i coordinar el comportament i
les funcions mentals com les emocions, l’aprenentatge, la cognició, la
memòria, l’atenció i, del que es basa aquest treball, la percepció.
Normalment el cervell es divideix tenint en compte dos factors.
Estructuralment es divideix en tres parts: el cervell anterior, el cervell mitjà i
el cervell posterior. Aquest tipus de divisió, però, no és gaire usual, ja que
normalment, s’utilitza la divisió funcional. També es divideix en tres parts.
Les tres parts funcionals principals son: el prosencèfal, el mesencèfal i el
romboencèfal. Cadascuna d’aquestes tres parts funcionals es divideix en
altres subdivisions que ara veurem.
El prosencèfal equival al cervell anterior en la divisió estructural i es divideix
en el diencèfal i el telencèfal. El diencèfal esta format per petits òrgans
cadascun dels quals fa un funció. Un d’aquests òrgans és l’ hipotàlem, el
qual, té també quatre subdivisions: l’epitàlem, el tàlem, el subtàlem i l’
hipotàlem. les funcions principals del qual són la de regular la gana
mitjançant hormones i pèptids i la glucosa en sang. Una altra funció és la de
dissipar la calor i controlar la temperatura corporal augmentant o disminuït
la respiració i la sudoració. També s’encarrega de regular el cicle de la son i
de la vigília. Per últim és el responsable de la expressió fisiològica de les
emocions. Per a fer això necessita regular el sistema nerviós a través de la
seva influència amb l’encèfal. Es considera que en l’ hipotàlem es formen les
substàncies de la tristesa, la ràbia o l’amor.
Un altre petit òrgan és el tàlem, de la paraula grega Thalamos que vol dir
“càmera interna”. És l’estructura més gran de la zona i es troba just al
14
centre del cervell, just a dalt de l’ hipotàlem. La seva principal funció és la de
recollir tots els estímuls sensorials que arriben des de tot el cos al cervell i
enviar-les a l’escorça cerebral on seran processades. Aquest procés també
es realitza a la inversa on l’escorça envia informació al tàlem i aquest la
transmet a les altres parts del cos. El telencèfal és la part més
desenvolupada del cervell i està dividida en dues parts o hemisferis:
l’hemisferi dret i l’esquerre. Aquests dos hemisferis estan coberts per la
l’escorça cerebral, els ganglis basals i el sistema límbic.
L’escorça cerebral és concretament la part més desenvolupada del cervell i
la que ens diferència de les altres espècies. Està molt plegada sobre si
mateixa i s’ha vist que 2/3 d’aquesta (aproximadament 2.360 cm) estan
amagats en els plecs. En l’escorça es troben tres zones diferenciades:
l’escorça visual, l’auditiva i la somatosensorial. La primera rep la informació
visual, la segona l’auditiva i la última rep la informació del tacte i les
sensacions somàtiques.
El sistema límbic és un conjunt d’estructures interconnectades entre si la
funció primària de les quals és la de controlar la motivació i l’emoció. Una
d’aquestes estructures és l’amígdala, encarregada tant dels sentiments i la
expressió d’aquests, com de recordar les emocions i interpretar i reconèixer
les dels demes.
Els ganglis basals tenen una funció molt bàsica i concreta que és la de
controlar el moviment. Estan formats per acumulacions de cossos de
cèl·lules nervioses i està connectat tant amb la cortesa cerebral com amb el
tàlem explicat anteriorment.
El mesencèfal, que correspon al cervell mitjà, connecta el pont tronc
encefàlic i el cerebel amb el conjunt del diencèfal. Podem dividir-lo en dues
parts: el tèctum i el tegmèntum.
Les principals estructures del tèctum son unes protuberàncies anomenades
peduncles cerebrals que semblen quatre petits bonys en la superfície del
tronc encefàlic. La meitat d’aquests peduncles s’encarreguen dels reflexos
15
visuals i de les respostes als estímuls del moviment i l’altre meitat forma
part del sistema auditiu.
El tegmèntum també està compost per varies estructures com la formació
reticular, diversos nuclis encarregats de controlar els moviments oculars, la
substància gris, el nucli roig i la substància negra.
La formació reticular està composta, en un noranta per cent, de nuclis i es
caracteritza per el seu aspecte de xarxa de neurones. La seva funció és la de
recaptar la majoria de la informació sensorial a través de diferents vies i
projectar-la tant a l’escorça cerebral com al tàlem o la medul·la espinal. A
més a més participa en el control de la son, el nivell d’activació del to
muscular, el moviment i alguns reflexes vitals com el parpelleig.
La substància gris està formada per grans conjunts de neurones i alguns
circuits de connexió neuronal encarregats de controlar conductes
prototípiques de cada espècie com l’aparellament o la lluita (moviments de
defensa, moviments d’esquiva, etc...).
El nucli roig i la substància negra tenen un paper fonamental en el sistema
motor. Controla, bàsicament, els músculs de la espatlla i del braç tot i que
també té un cert control del avantbraç i de la mà. Les seves funciones
motores, però, no son tant importants en els essers humans com en altres
espècies, tot i això, el gateig dels bebès o el balanceig dels braços al caminar
es controlat pel nucli roig.
El romboencèfal, equivalent al cervell posterior en la divisió estructural, està
situat entre la medul·la espinal i el mesencèfal. El romboencèfal es
considera la part més primitiva del sistema nerviós ja que, comparant amb
espècies molt separades filogenèticament com peixos o amfibis, és la regió
més semblant. Es pot dividir en el bulb raquidi, el pont troncoencefàlic i el
cerebel. El conjunt d’aquestes tres parts té un paper molt important en el
manteniment de les funcions vitals per la supervivència de qualsevol
vertebrat com la respiració, la pressió sanguínia i el ritme cardíac. Funcions
que si no es portessin a terme l’organisme no sobreviuria.
16
El bulb raquidi es situa entre el pont troncoencefàlic i la medul·la espinal.
Les seves funcions primàries són la respiració, la deglució (acció de tragar),
el to muscular, la digestió i el ritme cardíac.
El pont troncoencefàlic es troba entre el bulb raquidi i el mesencèfal i es
l’encarregat de connectar la medul·la i el bulb amb el cerebel i altres
estructures superiors com els hemisferis del cervell. Les seves principals
funcions són les de controlar el nivell d’atenció, el control motor, el
moviment ocular, la consciencia i la son.
Per acabar, el cerebel, el terme en llatí que significa cervell petit, es troba
just darrere del tronc encefàlic i està format, en la seva part externa de
substància gris, i en la interna, de substància blanca. Te la funció de dirigir la
part motora i sensitiva del cos. Controla els moviments musculars, com per
exemple caminar, però també moviments més específics com ficar una clau
dintre d’una serradura. S’encarrega també de la coordinació dels moviments i
de la precisió d’aquests, a part de mantenir l’equilibri i la postura.
En aquesta imatge es veu
clarament la posició del bulb
raquidi.
17
4.2 Funcionament del cervell
Com tots els òrgans de tots els organismes, el cervell està format per
milions de cèl·lules. La diferència entre ell i els altres òrgans, és la diversitat
de cèl·lules per les que està format. Les neurones formen xarxes
immensament grans que comuniquen totes les cèl·lules entre elles. Una
característica clau sobre la unió d’aquestes neurones, és que gairebé mai es
toquen. Estan separades per un espai molt petit anomenat sinapsis i els
senyals que es transmeten per aquest petit espai es produeix gràcies a una
substància química anomenada neurotransmissor, que ara mateix se’n
coneixen més de 20 tipus diferents.
El cervell utilitza energia pura per produir la seva funció clau, enviar
missatges en forma de senyals a tot el cos. Per exemple quan estàs cuinant i
et cremes la mà, el cervell rep una senyal de que la teva mà està exposada a
una temperatura massa elevada i que et pot fer mal. El cervell reacciona
immediatament enviant una ordre als músculs de la mà per retirar-la
immediatament. Aquest fet es produeix en mil·lèsimes de segon i per fer-lo
el cervell fa servir dos tipus d’energia. La energia química i la elèctrica.
18
Si ens fixem en el dibuix negre es pot observar un home
tocant un instrument, en canvi, si fixem la nostra atenció
en el fons blanc passa a ser el rostre d’una dona.
5. LES LLEIS DE GESTALT:
Les lleis de Gestalt són una sèrie de raons que van ser enunciades per tres
psicòlegs anomenats Wolfgang Köhler, Kurt Koffka i Max Wertheimer.
També s’anomenen les lleis de la percepció i descriuen l’organització de les
percepcions del cervell. Aquestes lleis trobades de manera practica al
laboratori de psicologia experimental demostren que el cervell intenta fer la
millor organització possible dels elements que percep.
Tot i que aquestes lleis s’enuncien de manera separada, no actuen
independentment si no que ho fan simultàniament i s’influeixen entre elles.
A part d’això aquestes lleis també són sensibles a l’aprenentatge ja que si
algú s’entrena per captar l’art abstracte poden canviar.
- La llei de la figura i el fons: Aquesta llei es basa en les zones on
centrem la visió del camp visual, aquesta zona s’anomena “figura” i
l’espai que queda en menor jerarquia s’anomena “fons”. Aquest
fenomen té a veure amb l’anatomia de l’ull ja que, com hem explicat
abans, la part central de la retina posseeix una major quantitat de
receptors que la zona perifèrica. Aquest fet li dona una millor
definició però un camp visual més petit. El conjunt “figura-fons”
constitueix la totalitat ja que la figura no pot existir sense el fons que
la mantingui tot i que estigui constituït per un espai en blanc, existeix
una percepció de ell. Depenent del lloc on fixem l’atenció poden
aparèixer diferents figures com es pot comprovar en la figura
següent:
19
El que passa en aquestes ocasions és que el conjunt de la imatge està
compost per dues figures d’igual intensitat i per tant dificulta molt
l’aïllament d’una de les figures i això confon a la ment. Com menys
clara és la figura, més gran és la quantitat de continguts inconscients
que intentem projectar en ella per tal d’organitzar-la i donar-li un
significat.
- La llei de la bona forma: Aquesta llei es basa en l’intent del cervell
d’organitzar tots els elements percebuts de la millor manera possible
tenint en compte el volum, la perspectiva, la profunditat...
Les imatges difuses o ambigües transmeten sensació de
desconeixement i el cervell intenta resoldre-les mitjançant figures
conegudes com en el cas de la imatge 1 un elefant o en la imatge 2
que en tres dimensions es físicament impossible i per tant la seva
representació en dues dimensions ens obliga a canviar la perspectiva.
Imatge 1
Imatge 2
20
- La llei de la completesa: Les figures tancades visualment són més
estables que les obertes i per això el cervell tendeix a completar-les
buscant la millor organització possible. Tenint en compte aquesta llei
es produeixen una gran quantitat de trucs de màgia ja que també es
pot aplicar en alguns funcionaments psíquics, per exemple, quan es
treu alguna conclusió encara que no es sàpiguen tots els detalls de la
situació.
- La llei del contrast: segons aquesta llei, depenent de la posició dels
diferents elements en el fons, se’ls atribueixen unes qualitats o unes
altres (per exemple la mida). El que diu aquesta llei és que sense
contrast no hi pot haver percepció, per exemple si escrius amb tinta
blanca en un full blanc, no podràs percebre cap figura ja que no hi
haurà cap tipus de contrast. Aquesta llei també es pot traslladar al
terreny psíquic quan es compara una situació amb d’altres de més
greus per tal de relativitzar i que sembli menys del que en realitat és.
Un exemple de llei del contrast és la imatge següent:
En aquesta imatge tot, i que
estigui inacabat, es pot observar
un triangle que el nostre cervell
crea mitjançant aquesta llei
En aquesta imatge, en canvi, es pot
observar un cub en tres dimensions
21
- La llei de la proximitat: aquesta llei és molt simple i bàsicament diu
que el cervell tendeix a agrupar tots els elements que es troben a
menor distància i formen un “tot”. Aquest procés es complica quan hi
ha profunditat ja que els elements que es veuen a prop podrien no
estar-ho. Per exemple si una nit qualsevol mires al cel podries veure
dues estrelles que es veuen molt a prop una de la altra i en canvi en
realitat es troben a anys llum.
- La llei de la similitud: aquesta és una altra llei molt senzilla i diu que
les figures semblants també tendeixen a agrupar-se i a veure’s com
un mateix bloc. Aquest bloc està format per totes les figures amb
propietats semblants que poden ser des de la forma, el color o la
direcció cap on es dirigeixen.
En aquesta imatge es pot apreciar que
depenent dels elements que tenen al
voltant les circumferències centrals no
semblen de la mateixa mida quan en
realitat ho son.
En aquestes imatges es pot comprovar com automàticament el cervell agrupa les figures
més pròximes entre elles.
22
6. LES IL·LUSIONS ÒPTIQUES:
Ja fa molts segles que es discuteix si els nostres sentits i el nostre cervell són
òrgans perfectes sense cap error però amb el temps s’ha evidenciat que,
com a mínim, el sentit de la vista, que és el que hem treballat més en aquest
treball, no és ni molt menys perfecte i no capta correctament el que
correspon a la realitat.
Actualment se sap que posseïm uns mecanismes en el sistema visual que
generen unes il·lusions molt diverses que no corresponen a la realitat. Tot i
que alguns estan situats a la retina la majoria es troben en el cervell i per
tant es pot afirmar que el que capta la vista i el cervell transforma en
imatges no es realment el que existeix. La funció del cervell és la de dedicar-
se a omplir les pèrdues d’informació que es produeixen mentre la imatge
viatja de la retina fins al cervell a través del nervi òptic. Aquestes pèrdues es
produeixen ja que tot i que la retina posseeix uns 125 milions de
fotoreceptors entre cons i bastons, el nervi òptic només en conté uns 1,25
milions. El que fa el cervell és omplir els forats amb una nova realitat a
vegades inexistent per tal d’amplificar la visió basant-se en experiències
viscudes anteriors i que seria coherent que es produïssin quan en realitat no
ho és.
Tenint en compte això hi ha diferents tipus d’il·lusions òptiques les quals he
resumit en: il·lusions geomètriques, il·lusions amb una percepció errònia de
la mida, artístiques, ambigües i per últim amb moviment.
6.1 Il·lusions geomètriques:
Una il·lusió òptica geomètrica, és aquella en la que les figures geomètriques
dibuixades generen errors d’estimació en els objectes.
Hi ha milers d’il·lusions òptiques geomètriques però
he escollit les més visuals:
6.1.1 Deformació: és una senzilla manera d’enganyar
la vista i fer creure que els cercles estan deformats
quan en realitat no ho estan.
6.1.2 Figures impossibles:
físicament impossibles igual que la escala de Escher de la
qual parlarem més endavant.
6.1.3 Inclinació: tant les ratlles diagonals com
l’associació a una balança crea una il·lusió de que
les dues figures estan inclinades quan en realitat
són paral·leles entre les dues.
6.1.4 Il·lusió de Zöllner:
paral·leles.
6.1.5 Verticalitat: la línia vertical sembla clarament més llarga que la
horitzontal quan en realitat tenen la mateixa mida.
es impossibles: es dibuixen figures que son
físicament impossibles igual que la escala de Escher de la
parlarem més endavant.
tant les ratlles diagonals com
l’associació a una balança crea una il·lusió de que
les dues figures estan inclinades quan en realitat
són paral·leles entre les dues.
.4 Il·lusió de Zöllner: les rectes semblen inclinar-se a la dreta i no ser
la línia vertical sembla clarament més llarga que la
horitzontal quan en realitat tenen la mateixa mida.
23
se a la dreta i no ser
la línia vertical sembla clarament més llarga que la
24
6.1.6 La divisió de l’espai: Un espai dividit o ocupat sembla més gran que el
mateix espai buit com es pot comprovar en la imatge següent. La distància
entre A i B sembla més gran que la de B i C.
6.2 Percepció errònia de la mida d’un element:
Hi ha un tipus d’il·lusió òptica que té a veure amb la relació de la mida del
subjecte ja que es valora malament la mida d’aquest. Això succeeix perquè
es produeix la llei del contrast, explicada anteriorment, i que diu que quan
observes un objecte tendeixes a comparar-lo amb altres elements pròxims a
ell. Aquests elements pròxims s’anomenen elements test i quan són d’una
mida més gran que la del subjecte, es tendeix a subestimar la mida d’aquest
últim, i al contrari, si aquests elements test tenen una mida més petita, es
sobreestima la del subjecte.
En aquesta imatge es pot apreciar
perfectament com el cercle central
de la esquerra sembla més petit
que el de la dreta tot i que són
iguals.
25
En la vida real hi ha un exemple molt clar d’aquesta il·lusió òptica, anomenada
il·lusió lunar, i es basa en la mida de la lluna depenent de la posició on es
troba respecte a l’horitzó. Si algun cop ens hi hem fixat, la lluna plena quan
surt, i per tant està molt a la vora de l’horitzó, sembla més gran que quan
està més enlairada del punt de visió. Aquest curiós fet es produeix per dos
motius. El primer es per la llei explicada anteriorment on es compara la
lluna amb els arbres, per exemple, que hi ha al horitzó, i això fa que el
cervell la transformi i es vegi més gran, i el segon és que el nostre cervell ja
te integrat que l’horitzó és un punt molt llunyà i per tant un objecte situat
en aquell punt ha de ser molt gran. En canvi quan la lluna s’enlairà es
perden els punts de referència o elements test i per tant el cervell no veu
necessitat d’engrandir-la.
6.3 Artístiques:
La majoria de les il·lusions òptiques no han estat creades o descobertes per
els científics com molta gent podria pensar, si no que ho han estat pels
pintors d’una manera més intuïtiva juntament amb els mags, que han
descobert gran part de les il·lusions cognitives. En aquest apartat parlaré
sobre les il·lusions visuals emprades pels artistes en les seves obres d’art.
Els artistes han utilitzat aquestes il·lusions des del segle XV on els pintors
renaixentistes utilitzaven algunes tècniques per enganyar el cervell fent-li
creure que un teixit era tridimensional o utilitzant la perspectiva lineal per
tal de proporcionar profunditat i distancia
en un pla. Aquesta tècnica es pot veure
reflectida en l’església de Sant Ignasi de
Roma. L’arquitecte d’aquesta església
l’havia dissenyat per tal de que tingués un
cúpula però la mort prematura d’aquest
va fer que les obres es paressin i els diners
destinats a la cúpula van desaparèixer.
L’any 1685, trenta anys després es va
Església de Sant Ignasi, Roma.
26
contractar l’artista barroc Andrea Pozzo que va pintar una falsa cúpula en el
sostre de l’altar.
Un dels il·lusionistes més importants del segle XX fou el litògraf Maurits
Cornelis Escher, famós per les seves litografies i il·lustracions a tinta on
representava construccions impossibles. Una de les seves obres més
famoses és l’anomenada “Ascendint i descendint” de 1960 en la que hi ha
dibuixada una escala interminable en la que uns monjos pugen i baixen
sense parar. La raó d’aquesta il·lusió, és que la visió només es capaç de
processar els detalls d’una part determinada del objecte i no de la totalitat
d’aquest.
Aquest efecte demostra que el cervell construeix la percepció global unint
les diferents percepcions locals. Podria estar explicant il·lusions d’aquest
tipus durant hores, ja que n’hi ha hagut moltes al llarg de la història. Fins i
tot pels grans artistes de la història com Leonardo Da Vinci que al dibuixar el
somriure de “La Mona Lisa” va crear un efecte on si mires el quadre en
general es veu somrient, però si et fixes en la boca de la “Gioconda” el
somriure desapareix. Això es deu al fet ja explicat anteriorment de que cada
ull consta de dues regions diferenciades. L’àrea central, la fòvea, es
Litografia feta per M. C. Escher l’any 1960. En ella es
veu una escala que mai s’acaba i que, depenent de
com es mira, sempre puja o sempre baixa, d’aquí el
seu nom “Ascendint i Descendint”.
27
produeix una visió detallada de les coses per en canvi l’àrea perifèrica, que
rodeja la fòvea, percep el moviment i els grans trets.
Explicat tot això podríem dir que les il·lusions òptiques artístiques són les
quals l’autor introdueix a consciència elements que poden ser interpretats
de diferent manera per l’espectador o que crea una imatge d’un objecte
que és físicament impossible que existeixi en la realitat.
6.4 Il·lusions ambigües
Aquest tipus d’il·lusions inclouen una certa ambigüitat i per tant la figura o
el dibuix pot ser interpretat de diferents maneres. Això es produeix perquè
la majoria d’aquests dibuixos tenen una relació simètrica que permet el
doble sentit. Durant la percepció les diferents interpretacions possibles
s’alternen espontàniament entre elles però mai es pot percebre
simultàniament. El dibuix d’aquestes imatges posseeix unes condicions
específiques que permeten l’alternança de la percepció.
Per la seva ambigüitat, aquesta
imatge es pot interpretar de dues
maneres diferents per la falta de
punts de referència com ombres o
28
6.5 Il·lusions amb moviment:
Hi ha algunes imatges que poden provocar la il·lusió de que els seus
elements es mouen en funció de la posició de l’observador. En aquest cas el
“problema” o error no es produeix en el cervell com en la majoria de les
il·lusions anteriors, si no que es produeix en la retina. Aquests tipus
d’il·lusions òptiques es basen en el mateix mecanisme que el cinema: la
persistència de la visió. Aquesta persistència es un fenomen molt
interessant que es produeix, com ja he dit, a la retina. Diu que si en un
instant es col·loca un objecte davant dels ulls, i després d’un cert interval de
temps aquest es retira, l’ull té la sensació de seguir veient l’objecte durant
una petita fracció de segon encara que aquest no hi estigui.
Aquest fenomen es produeix perquè al arribar els fotons de llum a la retina i
enviar-se la corresponent senyal nerviosa al cervell, i això comporta un cert
temps ja que la senyal ha de ser processada i identificada pel cervell. El
cervell té la il·luminació durant, aproximadament, 0,1 segons després de
retirar l’objecte. Per exemple si posem un vídeo en el qual les imatges
canvien cada 0,1 segons, l’ull percep la primera imatge, però al mostrar-se
la segona, el cervell encara està processant la primera imatge i per tant no
s’adona de la segona. Aquest efecte, com he dit anteriorment, és la base de
el cinema i la televisió ja que aquests presenten milers d’imatges seguides
amb menys de 0,1 segons entre elles i això fa que el cervell generi
moviment ja que, el que fa l’òrgan és omplir els buits que queden entre les
imatges i imagina que està veient un objecte en moviment. Aquest efecte
s’utilitza també en revolts de carretera en obres per tal d’indicar la direcció
del gir.
En l’àmbit de la publicitat hi ha una sèrie de tècniques relacionades amb la
visió que van aparèixer amb l’auge de la televisió aproximadament l’any
1957 i que coneixem com el fenomen de la publicitat subliminal.
29
Una cosa semblant li passa a la següent imatge que, al moure els ulls canvia
la perspectiva de la imatge, i sembla que es mogui:
6.6 Il·lusions cognitives:
Els mags son autèntics mestres de la cognició humana. Son capaços de
controlar tots els processos cognitius més complexos, com la atenció o la
memòria, amb una combinació de manipulacions visuals, auditives, tàctils i
socials. Les il·lusions cognitives, a diferència de les visuals, que hem tractat
fins ara, impliquen un conjunt de funcions cerebrals molt complexes. Els
mags, sense saber els circuits neuronals que intervenen en el que fan,
aconsegueixen que resulti impossible per als espectadors saber què està
passant en realitat i que creguin que no hi ha una explicació física possible.
Un dels mecanismes més importants d’aquest tipus d’il·lusions és l’atenció
definida per William James l’any 1890 com “allò per el qual la ment pren
possessió de forma clara i nítida de només un dels múltiples objectes
simultanis que apareixen en la imatge observada. La seva essència és la
focalització, la concentració i la essència. Implica prescindir d’algunes coses
per tal de manejar de forma efectiva unes altres.”
L’any 2007 es va celebrar a Las Vegas les jornades sobre la màgia de la
consciència i Apollo Robbins feia una demostració del seu domini de la
Al fixar-nos en un dels punts centrals
negres, es pot observar com sembla que la
resta de cercles girin sobre si mateixos pels
fets que ja he explicat.
30
cleptomania davant de més de cent neurocientífics. Apollo li roba tot el que
porta a les butxaques al voluntari que ha sortit sense que ningun dels dos-
cents ulls que l’observen se’n adonin. Però el que més sorprèn al voluntari
és el primer que li agafa, el rellotge. El que fa Apollo Robbins per agafar el
rellotge sense que ningú se’n adoni és distreure’l o fer que centri l’atenció
en l’altre mà ja que li està tocant la butxaca de la camisa. Mentre fa això li
prem amb força el canell per sobre la corretja del rellotge. D’aquesta
manera es crea una imatge post sensorial persistent. Ja hem parlat abans
de les postimatges visuals, però les postimatges es poden donar en
qualsevol sistema sensorial, en aquest cas, tàctil. El voluntari no es dona
compte de que li falta el rellotge perquè les seves cèl·lules sensorials li
diuen que encara el porta. A qui no li ha passat mai que es passa una bona
estona buscant les ulleres fins que se’n adona que les porta posades? Això
passa perquè quan ens les posem una hora abans els nostres receptors
tàctils ens proporcionen una impressió sensorial amb molta informació
sobre la seva posició, el seu pes, etc... Al cap d’una estona aquest estímul
deixa de fer la seva funció i ja no sentim les ulleres.
La adaptació constitueix un procés molt important i omnipresent en el
sistema nerviós, tant en els processos sensorials com en tot el sistema
cerebral. El cervell redueix el metabolisme en neurones que no reben nova
informació per tal d’estalviar energia.
Encara no està clar si hi ha un centre del cervell que s’encarrega de la
atenció ja que es possible que hi hagi diferents centres que funcionen en
col·laboració uns amb els altres. Un aspecte clau en aquesta teoria és que
molts dels circuits cerebrals que controlen el moviment dels ulls també
participen en el canvi de localització de l’atenció. Això té lògica perquè
aquests circuits son els responsables d’orientar els ulls cap a les àrees
concretes de l’espai visual i semblaria lògic que també orientessin el focus
de l’atenció.
L’atenció però també està relacionada amb la nostra memòria a curt
termini. A vegades hi ha un estímul tant fort que és impossible no prestar-li
31
atenció. Aquesta informació passa pels nivells de processament més baixos i
fins els més alts d’anàlisis del nostre cervell, en un procés que s’anomena
“captació sensorial”.
32
7. EXPERIÈNCIA
Per demostrar el fet de que es pràcticament impossible centrar el focus de
l’atenció en dues coses alhora, he dissenyat un muntatge audiovisual
juntament amb una enquesta sobre aquest. Aquest muntatge es basa en
una sèrie de jocs per posar a provar l’atenció de l’espectador. El muntatge
l’he realitzat mitjançant un programa d’edició de vídeo anomenat Vegas Pro
11.
El que he fet ha estat agafar algun tros de diferents programes de televisió o
fins i tot gravar jo mateix alguna seqüència per tal de preguntar exactament
allò que m’interessava. No em va costar gaire escollir aquest programa per
editar ja que ja l’havia utilitzat abans per altres treballs o simplement per
projectes personals. És un programa molt complet i amb moltes opcions
que, tot i que la majoria no les se fer servir, ajuden a una millor qualitat de
vídeo. Quant a l’enquesta és on vaig tenir més dubtes a l’hora de trobar la
millor manera de fer-la i després passar-la ja que tenia moltes opcions. Es
podia fer utilitzant l’opció que conté el programa Microsoft Office Excel, o
be amb les eines de Google Forms o amb qualsevol de les pàgines web
especialitzades amb aquest tipus de formularis. Jo vaig escollir la última
opció ja que, després de buscar per Internet quina podia ser la millor
elecció, vaig trobar una pàgina web anomenada https://polldaddy.com/ .
Programa d’edició de vídeo
anomenat Vegas Pro 11, amb el
qual he realitzat el muntatge
audiovisual.
33
Em vaig decantar per aquesta pàgina ja que és la que em va semblar més
completa. Te moltes opcions a l’hora de realitzat les preguntes, molts tipus
de preguntes diferents, es podien inserir imatges, etc... El que em va fer
decidir-me del tot, però, va ser el fet de que et reunís tots els resultats,
calculés els percentatges de les respostes i altres eines que ajudaven molt
en la interpretació de les dades. L’únic problema que vaig tenir amb aquesta
web va ser que, al ser una pàgina gratuïta, al cap d’un mes d’obrir
l’enquesta ja no es podien veure els resultats. Em va costar una mica poder
recuperar-los però ho vaig aconseguir després d’enviar correus electrònics a
l’empresa. Quan vaig tenir acabada l’enquesta i l’audiovisual, el que vaig fer
va ser crear una pàgina web pròpia per tal de poder penjar les dues coses en
el mateix lloc, ja que era la opció més eficaç. Aquesta part va ser una mica
més complexa ja que per a poder fer-ho s’han de tenir uns certs
coneixements de programació, que jo no tenia. Gràcies al meu pare, que és
programador, vaig aconseguir crear la pàgina web que necessitava, on tenia
el vídeo i l’enquesta junts.
34
El vídeo consta de 3 jocs molt senzills:
a) En el primer es mostra un vídeo extret d’un programa de la cadena de
televisió Discovery Max on es veu un grup de ballarins que fa un espectacle.
Dos focus apunten a dos punts fixes de l’escenari i l’únic que ha de fer la
persona enquestada es, a més a més d’estar molt atenta durant la duració
del joc, és contar les vegades que els ballarins vestits de color blau,
trepitgen qualsevol d’aquells focus. Durant l’actuació de les set persones
que ballen apareix un pingüí que passa pel mig de l’escenari. Segons la
teoria sobre l’atenció que he explicat abans, si estàs concentrat i centrant
l’atenció en contar quants cops es trepitgen els focus, no s’hauria de veure
aquesta persona disfressada de pingüí. Al acabar de veure l’actuació s’ha de
respondre les preguntes del costat del vídeo que pertanyen al primer joc.
He intentat que la enquesta la respongui aproximadament el mateix
nombre d’homes que de dones i tot i que m’hauria agradat que l’hagués
respost més gent, només ha estat resposta per vint-i-dues persones, la
meitat han estat homes i l’altre meitat dones. Respecte a l’edat també he
intentat que variés en les diferents franges d’edat tot i que, com es pot
veure en la imatge, hi ha un percentatge més alt de gent dels 46-66 anys.
En aquesta imatge es poden veure els diferents percentatges de l’edat de les persones enquestades.
Aquí és veu com el percentatge d’homes i dones que han respost l’enquesta és igual.
35
La primera pregunta que es formula sobre el primer joc és “Quantes
vegades els ballarins de blau trepitgen els focus?”. La primera conclusió que
he extret d’aquesta pregunta és que només un 27% de les persones que ha
respost la pregunta ha encertat la resposta correcta: 22 vegades. Crec que
aquesta era una pregunta difícil ja que, al moure’s tant ràpid, era bastant
confús de contar les trepitjades. També crec, però, que és un percentatge
molt baix ja que, com veurem a continuació, de la gent que no ha encertat
el nombre correcte, molt poca ha vist el personatge. He arribat a la
conclusió, també, que d’aquest 27% de persones que ha encertat el
nombre, cap ha vist el pingüí. Aquest fet demostra l’afirmació feta
anteriorment que diu que l’atenció pren possessió de forma clara i nítida de
només un dels múltiples objectes simultanis que apareixen en la imatge
observada i no de diferents objectes a la vegada.
La segona pregunta d’aquest primer joc era “Has vist algun objecte o
personatge estrany durant l’actuació?” i si responies que si et dirigia
directament a la tercera que era “Quina cosa estranya has vist?”. Com es
veu en la imatge, el 68% no observa cap cosa estranya i del 31% restant que
si que observa alguna cosa estranya menys d’un 43% ha encertat la
pregunta, la resposta de la qual era: un pingüí.
15 persones no han observat res estrany i només 7 si que han vist alguna cosa.
36
El que més m’ha sorprès de la enquesta del primer joc és per començar
l’elevada cota d’error en la primera pregunta ja que, se suposa, és on es
demanava que s’havia de centrar l’atenció i no en els altres factors del
vídeo, i també que la gran majoria de la gent que no ha pogut centrar
l’atenció en les vegades que es trepitjaven els focus, tampoc ho ha fet en el
pingüí. Crec que amb aquest primer joc s’ha pogut demostrar mínimament
que no es pot centrar l’atenció en dos estímuls a la vegada ja que ninguna
de les persones que s’ha centrat en els focus, ha pogut veure el pingüí, ni al
inrevés. Aquesta part ha sortit tal i com esperava ja que, com he explicat
abans en l’apartat de l’ull humà, aquest òrgan està format per cons i per
bastons, i aquests últims estan situats majoritàriament a la part central de
l’ull per la qual cosa n’hi ha pocs a la perifèria, això fa que quan centres l’ull
en un punt, es perdi la informació de la perifèria. Aquesta pèrdua
d’informació, però, es produeix per tal de guanyar definició on es centra
l’ull. Hi ha molts exemples d’aquest fet, per exemple, quan creues un
semàfor centres els ulls en ell per tal de veure si està verd o vermell i en el
moment en el que mires el semàfor deixes de veure si ve un cotxe o una
moto. Això també passava a la prehistòria quan algú es trobava un perill
centrava l’atenció en aquest i no podia observar si n’hi havia algun altre al
seu voltant.
b) El segon joc constava de dues parts molt curtes i que es basaven en el
mateix. En les dues parts havies d’intentar dir en veu alta el color de les
paraules que apareixen en el vídeo. En la primera part apareixen noms de
diferents colors on les lletres estaven amb el mateix color que es podia
llegir, com es pot veure en la següent imatge:
Primera part del segon joc.
37
Aquesta primera part és molt senzilla ja que només serveix per a entendre
la mecànica del joc. En canvi en la segona part del joc es mostraven noms de
colors però pintats amb colors oposats o simplement diferents del que
estava escrit. Per exemple, la següent imatge:
Després de fer això se’t preguntava com t’havia semblat la segona part del
joc, més fàcil, igual o més difícil.
Aquest joc servia per demostrar que no només els ulls són capaços de
centrar la atenció en una cosa i deixar de veure les altres, si no que succeeix
en tots els sentits, tant en l’olfacte i l’oïda, com al cervell. Només es pot
centrar en un dels estímuls que veu, o el color de les lletres, o llegir-les. Jo
creia que la majoria de persones respondrien que els hi havia semblat més
difícil la segona part ja que implicava haver de prescindir d’algunes coses
per tal de centrar-te en altres, en aquest cas el color de les lletres. També
creia que la resta respondria que era igual de fàcil ja que, hi ha gent que és
més capaç de dividir l’atenció en diferents coses, ja que està més preparada,
o inclús de centrar-la molt en una cosa i per tant prescindir absolutament
dels altres estímuls.
Tot això és el que jo creia que passaria i per això els resultats d’aquesta
pregunta m’han sorprès tant. Només un 32% de les respostes ha estat que li
semblava més difícil i en canvi un 41% de gent ha respost que li havia
semblat més fàcil. L’única explicació que li trobo a aquests percentatges és
una confusió en la pregunta, ja que aquesta podria estar mal formulada.
Segona part del segon joc.
38
Crec que la gent que ha respost la enquesta al veure que la pregunta era
“Com t’ha resultat la segona part, més fàcil o més difícil” s’han pogut
confondre amb el primer i el segon joc, en comptes de la primera i segona
part d’aquest joc. Per això podríem considerar aquests resultats com a no
vàlids.
A l 35% de les persones que ha respost que la segona part del joc li ha
semblat més difícil, però, també se’ls hi ha formulat la pregunta de perquè
creien que els hi havia succeït això, i hi ha hagut respostes com: “em feia un
embolic al canviar el color de les lletres” o que “m’havia de concentrar molt
més” però la gran majoria han coincidit en que no podien centrar la seva
atenció en el color, ja que es fixaven més en el significat de les lletres.
c) Per últim en el tercer joc es mostrava un vídeo gravat per mi mateix on es
veien un total de dotze cartes que anaven passant. Cadascuna de les cartes
tenia un dibuix a l’atzar en una de les seves cares, i en quatre d’elles hi havia
un cor dibuixat. Com es veu en la imatge just al començar el joc també es
veu un cor a baix a l’esquerre de la pantalla.
Cada carta té un dibuix
en una de les seves
cares.
Aquí es veuen els resultats de la pregunta, que no considerarem vàlids.
39
La primera pregunta que hi havia a l’enquesta sobre aquest joc era quants
cors s’havien pogut observar. En un primer moment, al observar els
resultats em vaig sorprendre molt ja que només un 30% de les respostes
havien respost 4, la resposta correcte. Però al veure que gairebé un 50% de
respostes eren 5 he arribat a la conclusió de que al respondre la pregunta
també s’ha tingut en compte el cor que apareix al principi del joc, que es pot
observar en la imatge anterior.
Aproximadament a la meitat de l’acció d’anar passant les cartes hi havia tres
cartes seguides que formulaven una pregunta, la qual era: estàs atenent?
Després se’ls hi preguntava als enquestats si havien pogut observar la
pregunta que sortia en el vídeo i un 73% de les respostes van ser que si.
Això em va sobtar molt ja que al ser un joc molt ràpid era difícil observar la
pregunta. Després però es preguntava quina era aquesta pregunta i de les
16 persones que havien respost que si havien vist la pregunta només 6
havien vist correctament la qüestió.
Després d’això, i ja per anar acabant, es preguntava als enquestats si creien
que havien prestat atenció durant tota la duració del vídeo i, tot i que al inici
d’aquest se’ls hi havia demanat, un 64% de les respostes eren negatives.
En aquesta imatge es pot veure la
freqüència de respostes en el
tamany dels nombres, els més
grans més quantitat de respostes i
els més petits menys.
En aquesta seqüència d’imatges es pot observar com en la part de darrere de les cartes es formulava la
pregunta esmentada anteriorment.
40
Això es positiu perquè la majoria de la gent es conscient que no pot estar
atenta a tots els estímuls produïts en el vídeo a la vegada, encara que
s’intenti.
Durant tota la duració del muntatge, en determinats instants, es mostraven
una sèrie de cors, aparentment sense sentit, però clarament visibles.
En referència a la pregunta anterior, i més concretament a les persones que
havien respost que si que creien haver estat atentes durant tota la duració,
se’ls preguntava quants cors havien aparegut durant tot l’audiovisual i
només 3 persones han respost bé la pregunta: 9.
La veritat és que personalment, tot i ser un percentatge molt baix d’encert
(només un 13%), creia que seria encara més baix, ja que els processos
explicats anteriorment que intervenen en l’atenció fan que, al veure una
imatge o un objecte aparentment innecessari per dur a terme el que s’hagi
de fer, s’elimini, o simplement es sigui incapaç de recordar-lo. Per aquest
motiu m’ha sorprès una mica el resultat de la pregunta tot i, com ja he dit
abans, sigui un percentatge molt baix d’encert.
Aquest és un dels instants en que
apareix un cor, aparentment sense
sentit, al fons de la imatge.
41
8. CONCLUSIONS:
Ara que ja està acabada la redacció del treball a partir de la informació
bibliogràfica o experimental obtinguda, ja puc fer una valoració del que ha
significat per mi la elaboració d’aquest treball. Per a fer-ho analitzaré els
passos seguits al llarg de la realització del treball i valoraré els resultats
obtinguts comparant-los amb els proposats al inici de l’estudi. També
intentaré explicar les dificultats que s’han produït durant la redacció,
recerca o elaboració de la part pràctica.
Al principi de l’investigació, molt abans de començar a escriure, quan havia
d’escollir el tema vaig estar pensant en algun tema que, per sobre de tot,
m’interesses i que no em costés res passar-m’hi hores treballant-hi. Vaig
començar a pensar en temes interessants i apassionants i vaig arribar fins la
màgia. La màgia o l’il·lusionisme m’havia fascinat des de petit i trobava molt
engrescador trobar els mecanismes que s’utilitzen en aquest art.
Al començar a investigar i cercar informació vaig veure que era un tema
molt més ampli del que em pensava i que, si volia aprofundir-hi, no acabaria
mai. Per tant vaig decidir centrar-me en un tema més concret tot i que
sempre enfocat en l’il·lusionisme. Al veure lo extens que era i la quantitat i
diversitat de temes dels quals podia parlar vaig decidir centralitzar el meu
treball en el cervell i com aquest interpreta la realitat i, dirigit en
l’il·lusionisme, com aquestes interpretacions eren aprofitades pels mags.
Òbviament també vaig tenir que buscar informació sobre l’ull ja que estava
molt relacionat amb la percepció de la realitat que fa el cervell.
Les complicacions van començar a la part pràctica ja que sense gaires
coneixements vaig intentar fer un muntatge audiovisual amb vídeos i
imatges trobats per Internet o fins i tot gravats per mi mateix. La manca de
temps per planificar i realitzar aquest muntatge va fer que algunes
preguntes de l’enquesta feta posteriorment es poguessin mal interpretar o
fins i tot no entendre i, per culpa d’això, alguns dels resultats no els vaig
poder considerar vàlids. Tot i això, també he de dir que realitzant el
42
muntatge i fent la enquesta posterior i després interpretant els resultats ha
estat un dels moments que més bé m’ho he passat ja que, tot i la dificultat
de la interpretació per la mala formulació de les preguntes i la dificultat
d’escriure els resultats de manera redactada, m’ha agradat analitzar els
resultats de la meva pròpia enquesta comparant-los amb la meva idea
inicial de com serien els resultats.
En general, crec que m’he organitzat be al redactar i desenvolupar tots els
temes però, a l’hora de donar un cos únic als diferents apartats, m’ha
resultat difícil donar-li un aspecte de conjunt, tot i que tot estigués
relacionat. He intentat també de extreure la informació de diferents medis
com llibres, documents o Internet tot i que el més utilitzat ha estat aquest
últim, per exemple els vídeos. Una altra dificultat que vaig trobar va ser la
poca informació que hi havia en la meva llengua i per tant també vaig tenir
que traduir alguna d’aquestes informacions de l’anglès al català.
Òbviament, el meu balanç global del treball és molt positiu i m’ha semblat
una molt bona experiència ja que, tot i les indicacions i les pautes de la
meva tutora, he tingut llibertat total per treballar. Per tot això em sembla
un molt bon plantejament de treball.
43
9. BIBLIOGRAFIA:
Adel K. Afifi, Ronald A. Bergman, Neuroanatomía funcional, Texto y Atlas,
editorial McGraw-Hill Interamericana, 2006.
S.L. Macknik, S. Martínez-Conde, Los engaños de la mente (Sleights of
Mind), Divulgación Científica, editorial Destino, 2010.
http://www.ojocientifico.com/5426/como-funciona-el-ojo-humano
http://www.fotonostra.com/digital/partesojo.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Ojo_humano
http://teleformacion.edu.aytolacoruna.es/FISICA/document/fisicaInteractiv
a/OptGeometrica/Instrumentos/ollo/ollo.htm
http://www.ehowenespanol.com/partes-del-cerebro-funcion-sobre_90174/
http://lasaludi.info/regiones-del-cerebro-y-sus-funciones.html
http://www.guillermoleone.com.ar/leyes.htm
http://www.juegosdelogica.com/neuronas/ilusiones.htm
http://www.ilusionario.es/
http://jesalgadom.com/ilusiones_opticas/geometricas.php
44
http://bibliotecadigital.ilce.edu.mx/sites/ciencia/volumen2/ciencia3/073/ht
m/sec_14.htm
http://tuneurociencia.blogspot.com.es/2010/12/el-telencefalo-y-sus-
partes.html
http://www.ecured.cu/index.php/Telenc%C3%A9falo
http://tuneurociencia.blogspot.com.es/2010/12/mesencefalo.html
http://webs.uvigo.es/mmegias/2-organos-
a/guiada_o_a_01rombencefalo.php