32
NÚM. 62· abril ‘13 [email protected] www.elginjoledicions.com 'JOHN DUCK' A LA RUTA GASTRONÒMICA - 'MICROESCENA', TASTETS DE TEATRE LOCAL - EL GRUP LOCAL DEL COOP 57 - 'EL HOGAR DE LAS NIÑAS' Vine a gaudir del Quinto Tapa (pàg. 24) Una tarda amb... Martín Berchesi, un handbiker amb la tenacitat com a bandera

Viu El Prat-edició abril 2013

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Entrevista a Martín Berchesi, handbiker premiat a la 27a edició de la Nit de l’Esport. Usos (i codis) del mocador. John Duck a la ‘ruta gastronòmica’. MicroEscena, petits tastets de teatre local al Centre Cívic Sant Jordi-Ribera Baixa. El grup local de Coop 57. Quinto Tapa. ‘El Hogar de las Niñas’, oferint futur. Col•laboració mensual del CNL.

Citation preview

Page 1: Viu El Prat-edició abril 2013

NÚM. 62· abril ‘13 [email protected]

www.elginjoledicions.com

'JOHN DUCK' A LA RUTA GASTRONÒMICA - 'MICROESCENA', TASTETS DE TEATRE LOCAL - EL GRUP LOCAL DEL COOP 57 - 'EL HOGAR DE LAS NIÑAS'

Vine a gaudir del Quinto Tapa (pàg. 24)

Una tarda amb... Martín Berchesi, un handbiker amb la tenacitat com a bandera

Page 2: Viu El Prat-edició abril 2013
Page 3: Viu El Prat-edició abril 2013

VIU EL PRAT

Revista gratuïta de societat i cultura

NÚMERO 62, ABRIL DE 2013

[email protected]

Tel. 93 337 77 47

Fax 93 511 67 02

FOTO DE PORTADA: TONI DELGADO

DIRECTOR DE CONTINGUTS: T. DELGADO

PUBLICITAT: IVAN PUIG

IMPRESSIÓ: IMPRINTSA

Dipòsit Legal. B-20065-2005

EDITA: EL GÍNJOL EDICIONS, SL.

BRUC, 30 2n 08901 L'HOSPITALET

B-63785034

La redacció de Viu El Prat no coincideix necessàriament

amb l'opinió dels seus col·laboradors. 3

VIU

L’HO

SPIT

ALET

ED

ITO

RIA

L

WW

W.EL

GINJ

OLED

ICIO

NS.C

OM

AM

B E

L SU

PORT D

E:

AMB LA TENACITAT PER BANDERA

Mai havia vist una handbike, una bicicleta de mà, en directe, només en alguns reportatges i als Jocs Paralímpics. Aquell migdia d’hivern fred i solejat estava caminant per l’avinguda

11 de setembre. No recordo si anava o venia de fer un reportatge, però no puc oblidar-me de les banderes en moviment que es veien al fons: una petita d’Itàlia, una altra del Barça amb els colors de la senyera, una d’Uruguai i dues grogues de trànsit. Vaig abaixar la vista. Al terra hi havia un home ben abrigat que movia contínuament les mans la handbike i es perdia a l’horitzó, camí de la platja.

No ho sabia, però aquest home era esportista, es deia Martín Berchesi i era un handbiker dels bons. Llavors ni ell ni jo sabíem que ens tornaríem a trobar mesos després un altre matí solejat per parlar una estona i fer una entrevista per al Viu El Prat. La portada d’aquest mes. L’excusa, més enllà de la seva història, és que ha estat triat com a Millor esportista amb discapacitat física i/o psíquica a la 27a Nit de l’Esport.

Un accident de moto li va canviar la vida quan s’estava preparant per a les oposicions de bombers i tenia la titànica força de voluntat de sortir a córrer després de treballar a la nit. Aleshores ja era tenaç, però després de l’infortuni i de preguntar-se milers de vegades “per què a mi? Per què a mi?” es va enamorar de la handbike. Un vehicle que li ha fet sentir un sentiment de llibertat que no té preu i que contagia. Només cal veure com s’atura la gent que el coneix a saludar-lo, a preguntar-li com li va tot i, és clar, a convidar-lo a dinar, a sopar o a petar la xerrada.

Quan ens trobem, Martín ve d’haver guanyat la Marató de Barcelona i de participar en la seva primera cursa internacional, a Rosenau (França) i d’acabar entre els millors competint entre els millors del món. Un resultat que li serveix de motivació extra i també d’experiència per continuar superant-se. Somia amb participar als Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro de 2016 i per aconseguir-ho no descansa, s’hi dedica al 100% i porta una vida el més ordenada possible.

Martín és un dels artífexs del Club Esportiu Handbike Barcelona, l’únic club estatal dedicat exclusivament al handbike de l’Estat, del que n’és el director tècnic, i on intenta transmetre les seves experiències i coneixements. Incentivar a d’altres a provar i a estimar la handbike com ell. De fet, a països com França hi ha una categoria especial, l’H0, en què persones sense cap problema físic competeixen i corren amb una handbike.

Page 4: Viu El Prat-edició abril 2013

ÍNDEX5.Una tarda amb...MARTÍN BERCHESI

– Perdona’m per ser tan pesat amb les fotos, Martín. – Tranquil, ja tinc reservat el matí per a tu.

Ho diu Martín Berchesi, triat com a Millor esportista amb discapacitat física i/o psíqui-ca a la 27a Nit de l’Esport i protagonista de la portada del mes. És handbiker o el que és el mateix, va en una bici que mou amb les mans. Però sobretot és un apassionat del ciclisme gairebé des que va arribar al nostre país des de l’Uruguai. Abans havia practicat la natació, el futbol o el rugby, però es va dei-xar enamorar per la bicicleta. El vehicle de llibertat per antonomàsia. Ara, com ens ex-plica a l’entrevista, somia amb participar als Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro de 2016 i el seu camí per aconseguir-ho no és una al-tre que la tenacitat, el dia a dia entre rodes.

Page 5: Viu El Prat-edició abril 2013

Text i fotos TONI DELGADO

Arriba a l’hora exacta al punt acordat: l’aparcament de la Renfe. Ens saludem i em fi co

al cotxe de Martín Berchesi (Montevi-deo, Uruguai, 1978), on estem separats per una de les rodes de la seva handbi-ke, la bicicleta de mà amb què comple-ta una mitja marató en 39 minuts i una marató en una hora i 20 minuts. Anem cap a la platja, on passarem el matí xer-rant i fent fotos –li’n faig gairebé 300; és un home pacient. Ens trobem pocs dies després que Martín hagi participat a la seva primera cursa internacional a Rosenau (França) –“va ser brutal! Vaig acabar 20è, però tenint en compte que hi havia l’elit del món, medallistes del món i el campió...”. Ell és campió de Ca-talunya, ha guanyat les últimes mitges maratons i maratons a les localitats properes i ha estat triat el Millor espor-tista amb discapacitat física i/o psíqui-ca a la 27a Nit de l’Esport. Viu i fa part dels seus entrenaments al Prat i durant la conversa no deixa de trobar-se gent que el saluda i li proposa quedar aviat. – Córrer estar de moda, però completar una marató són paraules majors. A la de Barcelona vas guanyar en handbike. L’any passat havia acabat sisè. Tenia una

bicicleta de segona mà i estava menys entrenat. Aquesta vegada anava més pre-parat i portava una handbike molt millor. Em vaig trobar molt bé. És fantàstic veure la reacció del públic, com dóna suport.

– I si guanyes ja... És impagable. Molt emotiu. Gaudeixes molt també amb l’abraçada amb la resta de participants. Amb en Jordi Madera, atleta en cadira de rodes que va guanyar la seva catego-

ria i em va agrair que l’acompanyés uns quants quilòmetres. Em va donar les grà-cies en persona i en públic. Va ser una abraçada molt sentida.

– Ajudar un altre i guanyar, la combi-nació perfecta. Parlem de límits. Com trobes els teus? El límit és el que et manté viu. El vas bus-cant i una setmana després veus que és una miqueta més del que havies vist. És

una tarda amb...

Martín Berchesi: “El límit és el que et manté viu”

Martín Berchesi, al cotxe.

Page 6: Viu El Prat-edició abril 2013

6

VI

U EL

PRA

Tracó de l'anunciant una tarda amb...

increïble el que dóna de si el cos. Amb el club [el seu, el Club Esportiu Handbike Barcelona, l’únic de la disciplina de l’Es-tat] estem fent un estudi biofísic complet amb la Universitat de Barcelona i la de Bellvitge. A Javier Casimiro, metge que s’ocupa, entre d’altres, de la biofísica, la biomecànica i l’alt rendiment, li crida molt l’atenció aquest tipus de ciclisme ajagut, que genera molts beneficis a nivell car-díac, la postura del cos, la sang circula d’una altra manera... Tens molta més ca-pacitat pulmonar pel fet d’estar ajagut. I ell està traient dades i resultats que mai havia trobat a d’altres esports. De fet, ell es planteja la handbike per a gent amb problemes del cor. Jo després de l’acci-dent vaig haver de prendre’m, fins fa qua-tre o cinc mesos, una medicació per re-gular la tensió i el pols, que tenia molt alt.

– Què va passar? Vaig tenir un accident de moto aquí a prop i m’ho vaig trencar tot... Amb l’es-port m’han anat baixant la medicació fins a treure-me-la.

– La millor medecina. Tal qual. En aquest tipus d’esport no hi ha diferències entre tu i jo a la bicicleta. Amb una altra categoria sí que pot haver-n’hi. A la resta d’Europa n’hi ha una més, l’H0, on participa gent sense discapaci-tat, fins i tot nens. A tu les cames aquí no et servirien per a res. S’equiparen les forces. Al campionat europeu està com una categoria més [que s’afegeix a les H1, H2, H3 i H4, classificades en funció de les lesions].

– Mous la bici amb el cos. Deus fer molta força amb els abdominals. Vulguis o no, hi influeix. Hi ha qui en té i qui [per les seves lesions] no. Per això se separen categories. En un esprint potent o en una petita pujada la majoria de la força la fas aquí avall i vulguis o no els abdominals entren en joc. Els dos punts de força són aquí amunt: el que treballes és abdominals i dorsals.

– Tens el sòl a uns centímetres. Suposo que et sents gairebé com una roda. Pràcticament. Quan et trobes un asfalt abrupte, un vaivé, o una mínima cosa ho notes molt. Tota l’esquena rep el cop.

– Recordes el teu primer dia en una handbike?Sí, va ser en una duatló benèfica a Vic de Nani Roma al setembre de 2011. Em va encantar l’experiència. La handbike és llibertat. Jo era de nedar, de córrer... Després de l’accident vaig trigar qua-tre anys a tornar a la platja. Què hi feia aquí? A la bici et ve l’aire a la cara, la llibertat, que és una mica el que perds. El ciclisme és una cultura apart: és un esport d’amics, de companyonia, de su-perar-te una mica més.

– Necessites estar sempre en movi-ment, no? Necessito activitat. He canviat més per dins que per fora. Dónes valor a petits moments amb la família, els amics... El problema ha de ser molt greu per donar-

li voltes. Recordo el primer glop de Coca-Cola i d’amagat després de molts mesos a l’hospital [va estar-hi un any i acumula 14 operacions, les dues últimes a l’abril i a l’octubre de 2012].

– O sigui que et sents més lliure. Sí. Tinc amics que em diuen que ara sóc més proper i atent. La handbike va més enllà de les marques i de les sensacions. Et sents gairebé com una moto. Saps? Fa un temps vaig intentar pujar Begues i m’hi vaig quedar a la meitat del recorre-gut. Al segon intent ho vaig aconseguir: vaig arribar mort després d’una hora llarga. Els ciclistes que estaven allà em van començar a aplaudir i se’m van ficar els pèls de punta. Vaig plorar. Havia tor-nar a pujar-hi després de l’accident. Això no té preu. (passa a la pàgina 8)

L'entrevistat, en un moment de la conversa.

Martín, a la platja.

Page 7: Viu El Prat-edició abril 2013

especialitat Pota blava, Carxofa Prati productes del Parc Agrari del Baix Llobregat

onanuit.cat .com/onanuit @onanuit93 478 50 12

nova oferta gastronòmica i cultural al CèNTRIC gastrobar!t´oferim dinars i sopars tots els dies...

C.Joan Cirera i Pons,13-15 el Prat BcnCèNTRIC gastrobar by ONA nuit. Pça Catalunya 39-41 93 379 56 00 centricgastrobar.com

restaurant

Page 8: Viu El Prat-edició abril 2013

– Un record i un exemple per a tota la vida. Per cert, tens un passat al bàsquet, no? Sí. Ho vaig deixar fa un any [al Joventut GAM]. L’entrenador era Fabián Castilla, argentí com el que havia tingut al Barça. M’ho passava bé, però prefereixo l’aire lliure que estar tancat en un pavelló.

– Deu ser difícil dominar la cadira de rodes per jugar, no?La cadira ha de ser la prolongació del teu cos i ha de ser a mida. Hi estàs lligat pels peus, genolls... I si fas girar les rodes dues vegades, et xiulen passes.

– Al bàsquet en cadira de rodes i a la handbike el motor són les mans. Com és el teu entrenament?Aquest any m’hi dedico al 100%. Pensa que no pots estar al màxim nivell de forces més de tres cops l’any. Has d’anar acu-mulant volum i les últimes setmanes abans de la competició baixar el volum d’entrenament i millorar la qualitat.

– Vas al gimnàs?Tot és bicicleta. Al final acabo l’any acumulant entre 10.000 i 12.000 quilòmetres de bicicleta. Amb aquest entrenador faig un treball específic de bici, tot i que al principi [de temporada] faig peses per guanyar músculs.

– Ets el director tècnic de l’únic club de handbike de tot l’Estat. M’estic formant i vull continuar fent-ho per transmetre els meus coneixements als altres. A Espanya hi ha [només] entre 60 i 70 federats, i 20 som del club. Hi ha un club a Andalusia que es diu Club Deportivo Handbike Isla, però no es dedica només a la handbike. Nosaltres [el Club Esportiu Handbike Barcelona] sí. Som un club esportiu amb un vessant més social i facilitem a qui vulgui provar aquest material que ho faci, perquè és molt car. Crec que a la Marató de Barcelona d’aquest any [va ser al març] hi vam participar 24 persones i 14 érem del club, que vam començar a moure’ns per crear-lo a l’octubre. La idea era poder participar a totes les competicions populars, les mitges i maratons de localitats properes: Castelldefels, Sitges, Terras-sa, Mataró... Fer-ho dóna molta visibilitat al club.

– Heu signat un acord amb el Canal Olímpic. És de col·laboració mútua. Podem aprofitar els serveis del Ca-nal Olímpic [de Castelldefels], on tenim la nostra caseta per poder deixar les bicicletes. Hi ha gent que viu en un pis i no pot pujar dalt el material [o no té espai per guardar-lo al pis]. [És una instal·lació adaptada i amb un carril pla] i la volta fa 2.700 metres de longitud. És molt còmoda i accessible, especialment per a gent que comença i que pugui tenir por al principi.

– “En Martín arribarà lluny”, m’ha dit el president del club, Giovanni Margaria. Aquesta és la idea. Opino el mateix. Pot sonar una mica ego-cèntric, però treballo per això. A poc a poc vaig competint i entrenant-me dur. L’any que ve comença el cicle olímpic i has de començar a sumar punts per poder tenir una plaça als Jocs

Olímpics de Rio de Janeiro de 2016. Aquesta seria la meta a mig-llarg termini. En aquest esport pots trobar-te gent com-petint amb 55 anys per exemple. Sempre es diu que la millor edat, quan els ciclistes estan madurs, és quan passen dels 30. Tens els exemples de Pantani, Contador...

– Tens patrocinadors?No. És un tema complex. Em faig càrrec que és una època difí-cil, que hi ha crisi. Cada any he de fer uns 20.000 quilòmetres en cotxe per anar a les competicions i suma-hi l’allotjament i altres despeses addicionals. Qui vol ajudar pot fer-ho, no es tracta només de diners. A Pavé [Culture Cycliste, botiga de ci-clisme del Prat] em donen facilitats amb la roba, per exemple. Es porten molt bé amb mi.

– Què aportaries a les marques que apostessin per tu?Visibilitat. És un reclam visual. És molt escandalós al carrer. No hi ha qui no es giri [per veure’l] i competint en diferents ciutats del món la repercussió es multiplica. – Com vius els moments previs a una cursa? La meva núvia sap que mitja hora abans d’una cursa descon-necto. Em pots estar parlant i potser no pesco res. No sóc de rituals ni de res. Em centro en la bici.

– Com et sents després de ser premiat a la Nit de l’Esport? Primer em van dir que estava entre els 15 preseleccionats i després que figurava entre els tres finalistes. Em va sorpren-dre bastant que em donessin el premi [una espècie de mà amb un disc] perquè era la primera vegada que estava nomi-nat i més quan vaig escoltar tot el que havia guanyat el neda-dor Víctor [Villanueva, nedador del FIS Prat] estava convençut que se l’enduria ell. Estic content. §

una tarda amb... 8

V

IU E

L PR

AT

(ve de la pàgina 6)

Martín, amb dos premis: Nit de l'Esport i Marató de Barcelona.

Page 9: Viu El Prat-edició abril 2013
Page 10: Viu El Prat-edició abril 2013

10

VI

U EL

PRA

T

Text TONI DELGADO

Som a l’estació de l’amor i les flors, però també la de les maleïdes al·lèrgies, que fan la vida impossible a qui les pateix. La primavera és l’època del mocador, que

ha tingut diferents usos al llarg de la història i va sorgir a l’Antic Egipte amb els primers teixits de cotó i lli. A la Roma d’abans de Crist es feien servir els manipulum, mapula i sudarium per ne-tejar-se la boca després de dinar i assecar-se les mans i la cara, mentre que els grecs més ostentosos utilitzaven els mocadors perfumats per tapar-se el nas i combatre les males olors.

El mocador de butxaca va néixer l’any 1540 a Venècia i se’l coneixia com a fazzoletto. Segles després, en concret al XVIII, Maria Antonieta, esposa del rei Lluís XVI, va exigir que tots els mocadors fossin de quadres, com havia obligat l’emperador Au-relià als assistents al circ i al teatre. Al segle XIX, Sir George Bryan Brummell, assessor de moda del rei George IV d’Angla-terra, va imposar la col·locació del mocador a la butxaca de la jaqueta al Regne Unit.

Seria durant la Primera Guerra Mundial quan es van inventar els mocadors de paper, d’ús limitat –també es feien servir per a curar els soldats ferits– i fabricats per l’empresa Kimberly-Clark, que va crear un nou material, el cellucotton, com a substitut del cotó. L’any 1924 l’empresa va treure al mercat el primer mo-cador facial per netejar-se la cara de crema i maquillatge. I als anys 30, com a resposta a l’interès de molts clients, la compa-nyia va impulsar el seu ús per al refredat –des del segle XVII es feia servir per això, però tímidament– amb l’eslògan “don’t put a cold in your pocket” –no posis un refredat a la teva butxaca.

El mocador també és present a la moda, a la decoració, a les festes majors, a les curses de braus o als partits de futbol –en aquest cas, tant per expressar indignació com admiració. I, és clar, és un joc infantil. Qui no hi ha jugat alguna vegada? Una tercera persona sosté el mocador i els dos jugadors, un a cada

extrem, han d’intentar agafar la peça i sortir corrents per no ser agafats ni tocats per l’altre. És una altra versió del tocar i parar.

Però el mocador també ha servit perquè homes i dones es co-muniquessin entre línies: sense paraules i de forma discreta. Un ajut per a la dona en una societat que mirava amb lupa els seus moviments. Així, si ella deixava caure intencionadament un mo-cador pretenia cridar l’atenció d’un home. Si el portava agafat per una punta també era símbol d’interès i es podia traduir amb un “segueix-me discretament”. Quan la dona es passava el mo-cador per l’orella esquerra o el doblegava no hi havia cap dubte: volia parlar amb l’home.

Un cop captada l’atenció del [possible] pretendent, continu-ava la conversa silenciosa. Quan la dona recolzava el mocador a la galta esquerra era perquè tenia interès en continuar el fes-teig, mentre que si ho feia a la dreta era que no.

Si la relació prosperava, l’home i la dona s’intercanviaven car-tes. Si ella mirava les lletres del mocador volia dir que havia lle-git la carta d’ell, si es guardava la peça volia dir que contestaria l’escrit, si la mossegava de formada dissimulada significava que volia tornar a veure’l... Però potser els gestos més directes eren aquests: si la dona es passava el mocador suaument pels ulls estava mostrant la seva preocupació, sospitava que la seva fa-mília havia descobert la relació; si agitava la peça amb les dues mans donava gairebé per trencada la relació perquè sabia que hi havia una altra dona; mentre que si es passava el mocador per l’orella dreta li deia que confiava en la seva fidelitat.

Si la dona se’l nuava a una mà o al dit índex, significava que estava ja compromesa. Si el tenia al dit anular, volia dir que ja estava casada. Si la senyoreta jugava amb el mocador estava dient que no volia res amb l’home, igual que si retorçava la peça amb les dues mans –si ho feia només amb la dreta significava que estava enamorada d’un altre; amb l’esquerra era definitiu: es trencava la relació. §

Usos i codis (secrets) del mocador

sabies que...

Page 11: Viu El Prat-edició abril 2013
Page 12: Viu El Prat-edició abril 2013

Text i fotos TONI DELGADO

Un grup d’adolescents fulle-gen una revista d’ídols musi-cals –“ma mare no em va dei-

xar anar al concert del Justin [Bieber]. No li perdonaré, era la meva oportuni-tat de veure’l i llançar-li un petó!”– i es posen al dia del cor –“per què no em fa cas, en Jordi? Portem tres mesos par-lant pel WhatsApp!”– i lamenten “com n’és de difícil aprovar amb la Conxita”. Es veu que la Conxita és la professo-ra de dibuix tècnic i que no s’explica massa bé: “si fes classes de matemà-tiques posaria primer el resultat i des-prés la fórmula! Segur que té algun padrí!”. Les quatre amigues riuen de l’ocurrència de la més alta. Se les veu relaxades, en un espai encantador com el Parc de la Solidaritat, poques hores abans de l’arribada de la primavera, en un matí que sembla d’estiu.

Aquest escenari seria un bon reclam

per gravar un anunci o, per què no, l’es-cena d’una pel·lícula. Hi està d’acord Juan Ruiz (Barcelona, 1968), que sap del que parla perquè és diplomat en di-recció cinematogràfica i està preparant la seva primera pel·lícula com a director i co-guionista –el relat sobre un lluitador pratenc d’arts marcials mixtes– amb la seva productora, Pato Films. Juan compagina el cinema amb la gerència de John Duck, un espai de pel·lícula on “passes l’estona i desconnectes. El nostre eslògan és experiències úni-ques per a l’ànima”. Un espai integrat amb el seu entorn, als arbres, l’aigua, els gronxadors i els bancs del Parc de

la Solidaritat: “sembla que te n’hagis anat de vacances, que desconnectis de l’urbs”.

L’AIGUA, UN ELEMENT AGRAÏT I per connectar amb un paisatge així,

un “oasis dins del poble”, calia desen-volupar un “projecte orgànic, viu i obert a nous canvis. L’aigua és un element molt agraït: li dónes i et dóna. És una relació d’igual a igual”. John Duck està pensat per gaudir del bon temps, però també del fred i la pluja: “un dia plujós aquí és increïblement bonic. Veus cau-re i sents les gotes mentre tu estàs en un refugi agradable com aquest”. Una peça més del Parc de la Solidaritat, que s’encarreguen de vigilar les 24 hores del dia. Un espai molt ben cuidat pels treba-lladors de la Fundació Rubricatus, una entitat sense ànim de lucre que promou i fomenta la integració social i efectiva de persones amb discapacitat.

El Departament de Manteniment i Serveis Urbans “neteja el llac cada dia. La veritat és que ens entenem molt bé amb l’Ajuntament per mantenir el parc net. M’agradaria aprofitar l’ocasió per

agrair el gran ajut que ens va donar al principi Quim Bartolomé [tinent d’al-calde de l’Àrea de Seguretat Ciutada-na, Manteniment i Serveis Urbans]”.

La premissa del projecte ja era la de “fer poble” i quan es compleixen dos anys de la inauguració de John Duck “podem dir que ho hem aconseguit per-què comptem amb un públic molt am-pli que ve de fora, d’Hospitalet, Gavà, Sant Boi...”

UN PROJECTE MILLORATLa idea de fer possible John Duck va

néixer a la platja del Prat, a l’època que Juan s’ocupava de la gestió d’un xiringo que es deia Sugar. Va presentar-se al con-curs de l’Ajuntament per muntar un local al Parc de la Solidaritat i el va guanyar. Però Juan no estava del tot satisfet i li va donar encara més voltes al tema fins a presentar un projecte millorat: “me’n vaig adonar de les possibilitats de l’espai i que es podien millorar certes coses”. I ho continua pensant: “tinc pensats més canvis”. De moment, avança que a partir de l’1 de maig llançaran la carta per a la nova temporada.

John Duck, un espai de pel·lícula

12

VI

U EL

PRA

T ruta gastronòmica

Juan, a la terrassa de John Duck.

(passa a la pàgina 14)

JOHN DUCK Parc de la Solidaritat (El Prat de Llobregat)

Telèfons 93 160 00 86 / 619 483 638

Correu: [email protected] Web www.johnduck.com

Page 13: Viu El Prat-edició abril 2013

Gorra, aigua i calçat còmode.El Delta en família és un bon pla.

Per a més informació d’itineraris, punts d’interès turístic i activitats, consulteu www.portadeldelta.cat

AF Anunci Estiu Porta del Delta.indd 2 15/04/13 13:17

Page 14: Viu El Prat-edició abril 2013

Ara per ara, els tres conceptes que defineixen John Duck són els menús de migdia, les ta-pes i la cocteleria club. Per 11 euros tenim un menú amb dos plats, beguda, postres i cafè: “ens ve molta gent de l’aeroport i dels polígons. Ens estem convertint en un punt itinerant. Hi ha força persones que abans d’agafar un vol o de marxar fora ve a dinar aquí”. Clients que assaboreixen un menú me-diterrani, equilibrat i variat (cinc primers i cinc segons i postres a escollir) i on són ben presents els productes del Parc Agrari.

PERSONALITAT Amb les tapes “no pretenem inventar

res, sinó que tractem el producte amb afecte. Pretenem aportar personalitat a allò que fem”. Elaboren les clàssiques i s’esmeren en la presentació i decora-ció: “sí que tenim una oferta de delícies gastronòmiques”.

John Duck és també cocteleria club, amb un públic “de 30 anys i escaig” i on la música va des de la dels anys 70 i 80 fins al pop rock i l’electrònica. És un local de primera copa, per quedar-s’hi després de sopar i retirar-se a casa o per fer la primera abans de sortir de festa. Una de les opcions és tastar un gintònic, que està tan de moda: “per què agrada? Perquè s’ha aconseguit aromatitzar, endolcir... Es tracta de fer-lo amb afecte, no consisteix a barrejar ingredients, sinó a trobar ele-ments que el facin atractiu”. Assegura que al local preparen amb la mateixa dedicació els gintònics clàssics i els prèmium.

EL MILLOR ELOGIJuan porta molts anys al món de l’hos-

taleria i el que ha après de les seves experiències anteriors en aquest sector és sobretot “l’esperit de lluita i supe-ració”. Quan va començar l’ambiciós repte de John Duck es va adonar de tot el que “em quedava per aprendre. M’he hagut de posar les piles, perquè vaig crear un projecte molt més gran que jo”. Un projecte que exigeix moltes res-ponsabilitats, que queden compensades amb la resposta del client: “el millor elo- 1

4

VIU

EL P

RAT

cultura

(ve de la pàgina 12)

ruta gastronòmica

Una perspectiva del Parc de la Solidaritat.

Dos punts de vista diferents des de l'interior de John Duck.

gi és comprovar que repeteixen i estan relaxats”.

UN HOMENATGE DE LA INFÀNCIA Per cert, el nom del local té una llar-

ga història. Ens porta a la infància de Juan, quan al col·legi li deien Juan Pato: “el vaig triar per fer un homenatge

d’aquella època”. I potser també –això és un apunt del redactor– perquè és un argument més de la naturalitat de John Duck, començant per la del seu gerent: “quan estic aquí semblo un cambrer més. Quan ho dic, la gent no s’ho creu i em diuen que no s’ho esperaven, que s’imaginaven algú més gran”. §

Page 15: Viu El Prat-edició abril 2013
Page 16: Viu El Prat-edició abril 2013

Text i fotos TONI DELGADO

Els segons que dura un anunci a la televisió com-porten moltes hores de feina i el detall més mi-núscul potser s’ha repetit més d’una dotzena de

vegades perquè quedi perfecte. “El rodatge és caòtic, però és la gràcia del caos”, enceta Anna Santamaria (Barcelo-na, 1987), “en aquest cas volem construir quelcom màgic i natural”. “Pretenem fer un recorregut més emocional”, enceta Patrícia Tamayo (Barcelona, 1986), “crear un pe-tit món”. “Volem que la gent es faci preguntes, generar misteri i curiositat”, continua Anna. Juntes formen una petita empresa que fomenta el treball en xarxa, Hierba-buena Creaciones, i que s’encarrega de rodar l’anunci de MicroEscena. Una proposta original de tastets ràpids de teatre local –quatre companyies i sis obres diferents d’uns 15 minuts cada una que l’espectador pot veure en l’ordre que vulgui– que arriba al Centre Cívic Sant Jordi-Ribera Baixa el proper 11 de maig, en el marc de la iniciativa Prat a Escena.

Tornem al rodatge, on cada grup té el seu horari de gravació. A primera hora de la tarda arriba amb la seva motxilla Isaac Patón (Barcelona, 1976), de la companyia Prat-a-clown. “He portat gomina”, explica mentre va al camerino perquè el ma-quillin. Torna més lleuger, en samarreta i pantalons curts, amb un barret al cap i un coixí a la mà. “Aquí va bé?”, pregunta mentre col·loca la mà al coixí, que en aquell moment –després la idea es descartarà– està envoltat d’una capa groga que fa de llençol. L’escena més simbòlica –i repetida– és la d’una pluja de plomes i els costa molt de quadrar perquè les plomes no cauen on han de fer-ho. Gangues de l’ofici.

TROBAR-SE A UN MATEIX “Mai havia participat en un espot. La veritat és que té el

seu encant i et desinhibeix una mica. No saps ben bé què et demanen, però s’agraeix que et diguin que interpretis”, refle-xiona Isaac, que avança que a la seva escena Taya-tan parla poc: “represento un clown que no pot dormir pel soroll del carrer, el tic-tac del rellotge i perquè

MicroEscena: tastets ràpids de teatre local

Isaac Patón (Prat-a-clown), al centre, durant el rodatge de l'espot.

(passa a la pàgina 18) 16

V

IU E

L PR

ATcultura

Page 17: Viu El Prat-edició abril 2013
Page 18: Viu El Prat-edició abril 2013

18

V

IU E

L PR

ATracó de l'anunciant cultura

li dóna moltes vol-tes a les coses. El coixí hi pren molta importància. Pretenc destacar el carpe diem, el tenir present això, el present”.

Impacta veure Ana Hernández (El Prat, 1997) i Ferran Esbrí (Barcelona, 1991), d’ETC... Teatre, immòbils. No es belluguen ni dos mil·límetres, com se’ls exigeix al rodatge. A Ramon, que és l’escena que proposen a MicroEscena, fan de parella que discuteix “de mane-ra bastant constructiva”. Els dos han arribat als seus papers amb dues tra-jectòries diferents. Perquè l’Ana té una experiència prèvia al col·legi, fent de fun-cionària de l’Oficina de Treball: “la inter-venció era breu i havia de dir no hi ha treball, no hi ha treball”. En Ferran, en canvi, porta des dels sis anys fent teatre i està sent un bon suport per a ella, a qui intenta ajudar “a trobar l’home que porta dins per fer el seu paper”.

A Ana li encantaria poder interpretar més endavant una dona enamorada o una dolenta tipus madrastra de la Ven-tafocs. “Suposo”, intervé Ferran, “que m’atreu fer el paper d’un altre perso-natge que no sóc jo”. Li agrada la vita-litat i l’energia d’Emma Vilarasau i l’hu-mor de Jordi Sánchez [a Plats bruts, no ara a La que se avecina].

“EL BOLA?”Continuem amb un altre grup d’ETC...

Teatre. En aquest cas amb tres actors adolescents. Comencem per Carlos Luna (Barcelona, 1999), que riu igual que Juanjo Ballesta, l’actor que feia d’El Bola. “El Bola? Però aquest és mort, no?”, pregunta. Carlos, un nano inquiet que no para de fer bromes i parlar en veu baixa mentre parlo amb les seves com-panyes –“sóc sonàmbul. T’ho juro!”–, dóna vida Mateu a El secret, una adap-tació d’El malentès d’Albert Camus: “fa de tontet, però no ho és tant”.

“En Carlos és el meu representant [riem]. Hi ha molt bona sintonia amb ell i la resta. Són moltes hores d’assajos i fem pinya”, comenta Maria Gila (Bar-celona, 1999), que fa de l’esposa d’un client molt vinculat a la pensió sinistra que regenta una dona “freda i calcula-dora”, que no té res a veure amb Paula Sánchez (Barcelona, 1997): “és un per-sonatge dur, difícil. M’he hagut de ficar

molt a l’obra i arribar a pensar com ella per interpretar-lo”.

LA VALENTIA DE JASMÍNSi Carlos s’assembla a El Bola, Carla

Gálvez (Barcelona, 1999) té un aire –malgrat que sigui un dibuix animat– al personatge que representa a l’escena Princeses, també de la companyia ETC... Teatre. Dóna vida a Jasmín, que “té pro-blemes amb la família. El seu marit [Aladín] és molt estricte. Més que rà-bia té vergonya de dir el que pensa. És valenta”. Jasmín és una de les amigues d’Alícia [la protagonista d’Alícia al país de les meravelles], que en aquest cas fa de terapeuta i està interpretada per

Núria Navarro (Barcelona, 1977): “és la gran patidora de l’escena. Pensa que el seu cap paga més als seus companys, que les seves amigues li expliquen els problemes, però ella també en té i no es comunica...” A Princeses coneixerem Aurora, Mulán, Bella o una Blancaneus allunyada de la imatge clàssica, que té 60 anys i està molt operada.

PENSAR I VEURE MÉS ENLLÀPer preparar-se el paper, Carla confes-

sa que va trencar el gel davant dels pa-res i li va sortir bé. El mètode de la seva companya Núria per assajar i memoritzar el guió és més sofisticat: “no tinc molta memòria i em vaig (passa a la pàgina 20)

Ferran i Ana (ETC... Teatre).

Maria, Paula i Carlos (ETC... Teatre).

(ve de la pàgina 18)

Page 19: Viu El Prat-edició abril 2013

19

VI

U EL

PRA

T

Page 20: Viu El Prat-edició abril 2013

20

V

IU E

L PR

ATracó de l'anunciant cultura

gravar la meva part al mòbil i l’anava escoltant pel carrer amb els cascos. Al mirall també l’he re-citat molt”.

UN DOBLE VIATGE AMB VEU EN OFF Al seu costat, assagen els seus pa-

pers Olga Duque (El Prat, 1973) i Est-her Martín (Barcelona, 1975), que fan d’hostesses a l’escena Cara B, de Veu en off. “És una escena que et fa pensar, veure més enllà del que els mitjans de comunicació informen so-bre determinats països”, aporta Olga. “Fem teatre social, reivindicatiu. Ens mou mostrar allò que no se sol veure”, continua Esther.

ESTIMANT LA DANSALara Palma (El Prat, 1981) és l’altra

representant de Veu en off al rodatge. És ballarina, ha fet musicals, aparici-ons al teatre... “M’expresso millor amb el cos que amb la veu. Ara és quan m’adono de com em va fer madurar la dansa de petita, perquè amb vuit o nou anys vaig descobrir-la i amb 12 m’hi vaig posar de debò. Per a mi és molt fàcil expressar-me i transmetre així [a través dels moviments i gestos]”, diu. A Cara B els seus moviments han de de-nunciar, en la línia de Veu en off, la com-panyia a la que pertany: “però no des-vetllis molta cosa eh! T’ho explico i li dónes el toc que creguis convenient”. Se’ns proposa un doble viatge amb el turisme com a fil conductor i la imatge que es vol transmetre i la realitat oculta com a contrastos.

SPIELBERG I TARANTINOI un bon contrast és la versió perpe-

trada per la companyia Proscenio de Ro-meu i Julieta amb el títol de La pareja de Verona i que conté dues històries entre-lligades. A la més còmica, Antonio Lara (Barcelona, 1969) fa de Romerito, un Romeu més espontani i que li pega pel seu sentit de l’humor: “nano, he refusat treballs a Hollywood i de l’Spielberg perquè jo sóc més de Tarantino”. Olga Abuin (Barcelona, 1971) –“havia fet al-guna obra al col·le i fa uns vuit anys, buscant per internet, vaig trobar aques-ta companyia i m’hi vaig apuntar”– és Juli, l’alter ego, el més fresc de Julieta.

Un paper que, en un principi, anava a fer Carmen D. –que no vol donar més dades i la respectem–: “anava a ser choni. A ella se li dóna millor l’escombra que a mi... Jo, com que sóc súper romàntica i he patit molt d’amor... Aquest paper em surt de dins!” El seu Romeu, Juli Mitjans (Barcelona, 1983), estava a casa amb grip, però s’hi presenta a última hora fet pols. Quan s’assabenta que hauria de sortir a la foto d’aquest reportatge i a l’espot, ho té clar: “no m’agraden les fotos. No sortiré”.

LA IMPROVISACIÓ“Però posa’t d’esquena, home! No-

més necessitem una figura masculina,

no cal que surti la teva cara”, proposa el seu company Antonio, bromista incan-sable. “La de Romeu i Julieta serà sem-pre una història tòpica, commovedora i emotiva”, diu Juli, que no accepta els suggeriments del company. Mentre que María José Miguel (Bilbao, 1977) res-salta que “la versió de Romerito i Juli és més espontània i dóna més joc a la improvisació. El guió ha anat canviant conforme assajàvem, perquè sortien moltes idees i situacions noves”. A uns metres, Olga i Esther de Veu en off continuen assajant. Tot perquè la inicia-tiva de MicroEscena sigui un èxit i tingui l’agilitat que requereix un format de tas-tets ràpids de teatre local. §

(ve de la pàgina 18)

Carla i Núria (ETC... Teatre), durant el rodatge de l'espot.

A sota, Lara, Esther i Olga Duque (Veu en Off); dalt, Olga Abuin, Antonio i Carmen D.

Page 21: Viu El Prat-edició abril 2013
Page 22: Viu El Prat-edició abril 2013

22

VI

U EL

PRA

T

Text TONI DELGADOFoto CEDIDA

“Hem de compartir riscos per generar un canvi”, enceta Ós-car Rando, membre de la Fun-

dació Gats, per parlar del Grup Local de Coop57 del Baix Llobregat, inaugu-rat al març. Gats és un dels socis del Coop 57, sorgit a Barcelona l’any 1996 fruit de l’esforç d’un grup d’antics tre-balladors de l’Editorial Bruguera, que amb part de les seves indemnitzacions van crear un fons per consolidar pro-jectes que creessin llocs de treball de qualitat i prioritzessin els mètodes cooperatius. Una fórmula que prioritza el capital humà per sobre del finan-cer –com aplica el Grameen Bank de Bangladesh– i que ha anat arribant a altres indrets de l’Estat, com Aragó, Madrid, Andalusia o Galícia; i a Ca-talunya, amb casos com el grup del Vallès Occidental i Oriental o entitats com la pròpia Gats.

Impulsat per Gats, el Grup Local serà “el que la gent vulgui. Necessitem per-sones i entitats que vulguin generar economia social i solidària i de la mà del Coop57 [que disposa de 15 milions d’euros de recursos i dóna 316 prés-

tecs anuals] arribarem molt més lluny” i pretén enfortir i consolidar el treball en xarxa de les entitats de la comarca que desenvolupen iniciatives socials.

UNA RELACIÓ EGOISTA BEN ENTESA“A Gats, a més de finançar-nos”,

explica Óscar Rando, “ens ha educat fi-nancerament”. De fet, és la seva única “eina” de finançament i de 300 entitats catalanes més. “El Coop57 fa les coses molt bé. Afavoreix la relació egoista ben entesa. És un exemple molt clar que el futur passa per una economia més social. Un banc et posa pegues per donar-te un crèdit, mentre que aquests fan el possible per concedir-te’l”, expo-sa: “pensa que l’índex de morositat al Coop57 és d’un 1%. Tot està basat en una relació de confiança”.

CRITERIS ÈTICS I SOCIALSPerò “això no és xauxa”. Perquè

tot comença per la comissió social del Coop57, que és qui valida si l’entitat “s’adequa als seus criteris ètics i so-cials”. Es tracta, segons explica Ramon Pascual, coordinador de Coop57, de veure “què es fa i com es fa”. Al seu web [www.coop57.coop/] es desenvolupen

els requisits: “tenir una finalitat, en sen-tit ampli, d’interès social; estar arrela-da al territori; col·laborar en la cons-trucció d’una societat més solidària; funcionar amb criteris d’autonomia i gestió democràtica; crear llocs de tre-ball amb caràcter estable; distribuir la riquesa generada de manera equita-tiva; i ser sostenibles des del punt de vista social i mediambiental”.

ELS PROJECTES COL·LECTIUSPer tant, no es poden demanar prés-

tecs a títol individual i només ho po-den fer entitats de l’economia social i solidària (cooperatives, associacions, fundacions, empreses d’inserció, movi-ments socials, ONG...) que van en la línia de Coop57, que vol prioritzar el finança-ment de projectes econòmics col·lectius.

UN PETIT ESFORÇ ECONÒMIC“La idea és compartir riscos per ge-

nerar comunitat i treball. El Coop57 no deixa de ser una gran eina perquè entitats com Gats puguin aconse-guir els seus objectius. Perquè amb un petit esforç econòmic de tothom podem canviar el sistema financer i l’econòmic, que són injustos”, senten-cia Óscar Rando. §

El Grup Local de Coop57 del Baix Llobregat: compartir riscos per generar canvis

societat

Page 23: Viu El Prat-edició abril 2013
Page 24: Viu El Prat-edició abril 2013

24

VI

U EL

PRA

T

societat

L’encantadora oferta del Quinto Tapa Enginy i tenacitat són els dos grans valors d’una iniciativa com el Quinto Tapa, que reuneix 21 restaurants de Cornellà i l’Hospi-talet. 21 locals que han unit esforços per sorprendre’ns amb les seves tapes, que assaborirem amb un quinto Moritz –patrocina-dor de l’esdeveniment– al fantàstic preu de 2’5 euros. El Quinto Tapa començarà el proper 30 d’abril i conclourà el 19 de maig; i està organitzat per l’AGT (Associació de Gastronomia i Turisme del Baix Llobregat) i l’Ajuntament de Cornellà. Hem parlat amb

els seus responsables perquè ens expliquin el què i el perquè de les seves tapes.

LA BODEGUETA C/ Lleida, 32 (l’Hospitalet)

Telèfon 93 3 38 66 46Per Sam Pascual, director Morro de bacallà gratinat amb mozzarella de búfala i confitura de ceba. “Combina el salat del bacallà amb el dolç de la confitura de ceba. Sabors que se suavitzen amb la mozzarella”.

40/40 HOSPITALET Passatge de la Pau, número 3-5 (l’Hospitalet)

Ángel Fillol, gerentEl último samurai. “És sushi, la comunió entre la terra i el mar, dos extrems units per una causa en comú. Una delícia d’Orient a Occident”.

+ DE GRANDI Carretera de l’Hospitalet, 396-400 (Cornellà)Telèfon 93 474 63 08

Eduardo de Grandi, responsableTorrada de revoltim d’ous de guatlla amb botifarró i daus d’ànec. “Els ous de guatlla són molt de la meva terra [és manxec]. Són més petits i tenen un sabor més especial i fort. És una tapa subtil i contundent alhora”.

MUXÍA Avinguda Carrilet, 302 (l’Hospitalet) Telèfon 93 163 19 98

Xavi Rovira, xefArròs negre de pirata. “És un arròs italià, però no rissotto. És negre, porta sípia, reducció de vi i herbes aromàtiques. El sabor no té res a veure amb altres arrossos. La tapa evoca el fet de veure el mar des de la muntanya”.

CATA-TAPA Avinguda Baix Llobregat, 81 (Cornellà)Telèfon 93 377 08 57

AlbertCalamar amb salsa americana. “El calamar està tallat en rodanxes, té les potetes i està en mace-ració amb herbes durant dos dies. La tapa es pot tastar freda, tèbia o calenta i la presentem en una cassoleta de fang i amb dues llesques de pa perquè la gent hi suqui”.

LA TAULA D’ALMEDA C / Teodor Lacalle, 9 (Cornellà) Telèfon 93 474 02 79

Jordi Pérez Mandonguilles i calamarsets, salsa ‘Apicius’ amb pebrot del Padró farcit de [formatge] Philadelphia. “Sempre hem treballat les mandonguilles amb sípia i ara les preparem amb calamarsets. La tapa té un bon contrast de colors”.

EL CASINO C/ Enric Prat de la Riba, 337 (L’Hospitalet)93 706 01 51

Jonatahan Bravo, responsable Trinxat de col amb làmines de peus de porc ibèric amb gratinat d’allioli i coulis de cigrons. “És una tapa catalana que segueix la línia del nostre restaurant, la d’apostar pels menjars clàssics amb un toc actual”.

KUALEXU Avinguda del Parc, 45 (Cornellà) Telèfon 610 745 993

Eva Meléndez, corresponsable Kualestrellat cruixent. “És una tapa de patata fregida tallada a daus amb ou de guatlla i cruixent de pernil serrà. És cruixent i contundent. És boníssima!”

LA BODEGUETA DEL MUSEUPasseig de la Campsa, 1 (l’Hospitalet)Telèfon 93 475 35 44

Pep Sendra, responsableMini rep de llet de coco i llima amb ceviche de pollastre al romaní. “És una tapa molt fresca que amb sabors cítrics, llet de coco... El pollastre al romaní recorda al rostit de l’àvia”.

Page 25: Viu El Prat-edició abril 2013

Del 18 al 23 d’abril

FIRA DE SANT JORDIRambla de Just Oliveras

Divendres, 19, a les 20 hPREGÓ A CÀRREC DE

MAG LARITOC D’INICIPlaça de l’Ajuntament

Dissabte, 20, a les 11 h

PORTES OBERTESAjuntament i Can Buxeres

Dissabte, 20, a les 18 h

FABULARICORREFOC INFANTILPlaça de l’Ajuntament

Diumenge, 21, d’11 a 14 h

EL PARC DE LES MERAVELLESParc de Can Buxeres

Diumenge, 21, matí i nit

JORNADA CASTELLERATROBADA DE GEGANTSCORREFOCNIT DE FOCPlaça de l’Ajuntament

Diumenge, 21, a les 11 h

TROBADA DE PUNTAIRESRambla de Just Oliveras

Dissabte, 20, i diumenge, 21

ESPAI DE SEGURETAT I CIVISMERambla de la Marina

Dijous, 18, a les 21.30 h

MANU CHAORecinte fi ral de La Farga

Divendres, 19, a les 21.30 h

RAIMUNDO AMADOR & KIKO VENENORecinte fi ral de La Farga

Dissabte, 21, a les 21.30 h

MALÚRecinte fi ral de La Farga

Del 19 al 26 d’abril

PRIMAVERA DE CINEFilmax Gran Via

Del 15 al 20 d’abril

GIMCANA FOTOGRÀFICACiutat

Del 19 al 23 d’abril

PRIMAVERA IN BLACKJardins de Can Sumarro

Diumenge, 21, a les 11 h

CONCURS DE COCTELERIAHotel Porta Fira

Divendres, 19, i dissabte, 20

ACTIVITATS ESPORTIVESRambla de la Marina

Dissabte, 20, d’11 a 24 h

FIRA DE LA CERVESARambla de la Marina

Del 19 al 23 d’abril

PRIMAVERA DE TAPESBarri del Centre

2n FESTIVAL DE

L’HUMOR

Dijous, 18, a les 21 hÁNGEL MARTÍN & RICARDO CASTELLATeatre Joventut

Divendres, 19, de 19 a 21 hBUH (BRIGADA URBANA

DE L’HUMOR)

Metro Línia 1

Divendres, 19, a les 21 hQUEQUÉTeatre Joventut

Divendres, 19, a les 24 hBINOMIOL’Oncle Jack

Dissabte, 20, a les 21 hDAVID AMORAuditori Barradas

Dissabte, 20, a les 24 hALBERT BOIRAL’Oncle Jack

Diumenge, 21, a les 19 hEL NOMTeatre Joventut

Diumenge, 21, a les 19 hFLIPY & LOS MARTíNEZAuditori Barradas

Dimarts, 23, a les 21 hPEYUAuditori Barradas

Dissabte, 20, i diumenge, 21CARICATURISTES, SEGUIDORS DE PASSEJANTS I ANIMACIÓRambla de Just Oliveras

Page 26: Viu El Prat-edició abril 2013

PIRATES BURGUER Avinguda del Parc, 35-37 (Cornellà) 93 474 39 37

Dani Hermosilla, responsable Hamburguesa de porc senglar amb crema de formatge parmesà al perfum d’orenga amb base de pebrot confitat, ceba fregida i acabat amb crema balsàmica de poma verda. “Es tracta de conjugar la carn amb els dolços i salats. És una explosió de sabors”.

TXIKITO TABERNAC/ Mossèn Jaume Soler, 44 (Cornellà)Telèfon 93 375 25 05

David Gamero, responsable Ous de guatlla amb pebrots del Piquillo i salsa dia-blessa. “És una mescla de sabors i la salsa diablessa li dóna un contrast especial. Pica una miqueta i invita a ser degustada amb el quinto”.

EL DIVÁN DE LOS SENTIDOS C/ Cornellà Modern, 16 (Cornellà)Telèfon 93 376 49 75 Jaume Vilà, responsable Truita de faves a la catalana amb pamtufresa El Diván. “Consta de receptes senzilles, com les faves a la catalana, el pa en aquest cas amb maduixa i un thoux, una pasta cruixent especial”.

AMANDA’S Avinguda Verge de Montserrat, s/n (Cornellà) Telèfon 93 480 08 31

Freddy Villalobos, responsableCruixent de xistorra amb saltejat de xampinyons i gratinat al brie. “És una mescla de sabors que representa la gran diversitat que tenim de clients. A Amanda’s hi ve molta gent de l’estranger. És una tapa amb molts colors”.

LA TRATTORIA DI PEPPE Avinguda Maresme amb carrer LepantoTelèfon 93 377 57 61

Roberto Pannunzi, responsable Bruschetta i oliva ascolana. “La brusquetta és una torrada de pa amb tomàquet picat, alfàbrega, all i oli i dues olives ascolanes farcides de carn arrebossada [amb pa ratllat] i fregides. És una tapa doble”.

ANTIC CELLER C/ Ramoneda, 69 (Cornellà) Telèfon 93 375 62 59

Josep Lavado, responsable Pebrot del Piquillo farcit de ventresca amb vinagreta de maduixa. “Jugues amb la dolçor i el picant del pebrot i el punt més potent de la ventresca”.

KANYA & TAPA C/ Vistalegre, 36 (Cornellà)

Elena Rodríguez, responsable Pebrot verd farcit de truita de patates amb cruixent d’espatlla ibèrica sobre una torrada de sègol. “Em recor-da a la meva iaia. És un homenatge que li he fet perquè ella preparava aquest plat, que veig com una explosió de sabors a la boca”.

CLUB DELFOS Avinguda de Verge de Montserrat, s/n (Cornellà)Telèfon 93 377 67 14 / 93 474 16 86

Elisabet Alabart, responsable d’esdeveniments Cistella de brandada de bacallà Club Delfos. “És una recepta tradicional. La brandada de bacallà és molt lleugera. És peix blanc, oli verge d’oliva, pebrots del Piqui-llo escalivats i all”.

L’EMPREDRAT Camí del Camp de l’Empedrat, 3 (Cornellà)Telèfon 93 470 90 02

Judith Anampa, responsableMusclos a la ‘chalaca’. “És un plat típic de la capital del Perú, Lima, en concret d’El Callao, una zona de port, de pesca i venda de peix i marisc. El musclo va acompanyat amb salsa de ceba picada, una mica de picant, blat de moro dolç i llimona”.

CRUZ IBÉRICOC/ Josep Fiter, 6 (Cornellà)Telèfon 93 376 47 60

Manuel Cruz, responsable ‘Manolito’ de fulla de peus de porc amb mousse de foie i formatge de cabra. “És una fulla de verdura fregida i crema Pedro Ximénez sobre un formatge de cabra deliciós”.

BAR NÓMADASC/ Joaquim Rubió i Ors, 216 (Cornellà)Telèfon 93 480 00 19

Per Hervé Bousquet, responsable Croqueta ‘Nómadas’. “És una croqueta de salmorejo andalús, que és un gaspatxo més espès. És una explosió líquida a la teva boca. Em recorda a la olor del taronger i el llessamí”.

societat

CAL PACO C/ Major, 27 (l'Hospitalet)93 338 67 92

Paco Giráldez, responsable Barqueta de botifarró de Burgos lacat amb format-ge amb ou de guatlla i pebrot del Padrón. “És una tapa de sempre amb un toc diferent. Et recorda la natura, un paisatge encantador. La presentem amb una torradeta”. 2

6

VIU

EL P

RAT

Page 27: Viu El Prat-edició abril 2013
Page 28: Viu El Prat-edició abril 2013

Text TONI DELGADOFotos CEDIDES

“És un territori dominat per les nenes. S’ho fan tot elles. Les de 14 anys cuiden de les més

joves”. Així defineix Marcel Cifré (Bar-celona, 1984) l’escola-residència El Hogar de las Niñas [Ma Sarada Shishu Tirtha], ubicada a l’aldea d’Harispur (Krishnanagar, Bengala Oest, a l’Índia). “Funciona com una atalaia on els en-senyen a ser autònomes i reben forma-ció acadèmica i espiritual, cant, dansa, rituals...”. “La rebuda fou molt emotiva. Incomparable”, intervé Julia Cobo (Bar-celona, 1980). “Veure com sortien ne-nes del no res i vorejaven el cotxe quan vam arribar va ser una fiblada d’amor”, continua Marcel, “anàvem fets caldo després de molts quilòmetres i de pas-sar molta calor. Aquella generositat tan espontània i natural ens va donar una energia extra”. I la idea de fer un documental per narrar l’esplèndida tasca de persones com Guzmán Lago o Fran Perelló, alguns dels artífexs d’un projecte vital que dóna oportunitats de futur a prop de 300 nenes.

Petites de les tribus santalis, que pro-venen de Malda, Sundarbans i Haringha-ta, i que vivien en situació de “pobresa extrema”, en cases fetes de fang, amb el terra d’excrements de vaca i sense aigua calenta ni electricitat. Marcel, Ju-lia i Raúl Roda –que està treballant al Brasil– ho van comprovar in situ, vivint un temps amb els pares de les nenes, generalment sense estudis ni recursos i amb molts fills als qui no poden pagar la formació acadèmica.

L’EMPENTA FINAL DEL DOCUMENTALL’escola-residència evita que les ne-

nes siguin mares joves i facilita que pu-guin estudiar, formar-se i aspirar a un futur millor: “la idea és que s’hi quedin fins que aconsegueixin la seva primera feina, que es formin tant com vulguin. El primer gran repte ja s’ha superat i era que arribessin a l’institut. Ara n’hi ha unes quantes preparant les proves

per a la universitat. Es fa el possible perquè no perdin les seves arrels ni oblidin els seus orígens”. Una filosofia condensada en les 59 hores d’imatges “molt íntimes i properes” que confor-men el material, fruit de dos mesos i mig de treball, del que acabarà sent el documental El Hogar de las Niñas, que serà d’una hora de duració. Fins ara, Julia, Marcel i Raúl han finançat el pro-jecte, però els falta l’empenta final per fer-lo realitat. És per això que han dut a terme una campanya de crowdfunding [amb petits, mitjans i grans mecenes] a L’Hospitalet Participa www.lhparticipa.com. El 25% de la recaptació es desti-narà al fons de la ONG, a qui aniran la resta de les donacions un cop s’hagi assolit la quantitat necessària per a la producció final del documental.

Una història que funciona com a re-lat de “superació personal”, com la de Guzmán Lago, un madrileny de 50 anys i escaig que no estava satisfet de la seva vida i va marxar a l’Índia a créixer i tro-bar-se a ell mateix i va acabar trobant el sentit de la generositat i la tendresa hu-mana, el projecte El Hogar de las Niñas. “Les nenes li diuen oncle”, explica Julia: “Guzmán és qui gestiona la ONG. Des del primer dia vam tenir un molt bon feeling amb ell. Vam acabar a El Hogar

de las Niñas preparant un documental [sobre el grup Music For Them, que en-tén la música com a eina amb poder curatiu i d’entreteniment per a gent en situacions vulnerables]. El centre no tenia res a veure amb els altres que havíem visitat i li vam dir que hi torna-ríem per fer un documental. Hi va estar d’acord”.

GUZMÁN I FRAN PERELLÓGuzmán viu a l’escola-residència

nou mesos a l’any –els que li permet el visat– i la resta treballa a La Boqueria, a les parades de Fran Perelló, a qui va conèixer a l’Índia: “un tant per cent de les vendes està destinat a la ONG [els dos formen part de la junta directiva] i Guzmán cedeix gairebé tot el seu sou per invertir-lo en les nenes”.

A l’escola-residència El Hogar de las Niñas les olles són gegants, com la taula que tenim al costat. Perquè “imagina’t”, planteja Julia, “quant costa que prop de 300 nenes mengin quatre vegades al dia”. O que estudiïn. “Són súper apli-cades”, apunta Marcel. Ho sap del cert perquè les ha gravat en el seu dia a dia.

Un dia a dia, per cert, molt llarg: s’aixequen a dos quarts de cinc i se’n van al llit a les onze de la nit. El pri-mer que fan és

El Hogar de las Niñas, oferint futur

28

VI

U EL

PRA

Tsocietat

(passa de la pàgina 30)

Page 29: Viu El Prat-edició abril 2013
Page 30: Viu El Prat-edició abril 2013

rentar-se, després resen i es mengen un plàtan, estudien, esmorzen, segueixen estudiant, descan-sen una hora, més estudi, berenen, estu-dien i sopen. A vegades surten fora a fer reforç fins a les deu.

UNA ODISSEA“Hem plorat veient les imatges”, re-

coneix Julia, que paga amb la mirada. Ella era la productora i com la resta de com-panys s’hi va deixar la pell perquè la idea del documental tirés endavant. “No és el mateix anar de turistes a l’Índia que tre-ballar a la zona més pobre, que comenci a ploure, carregant amb els nostres ma-terials”. Perquè moure’s per allà era una odissea igual o més gran que la barrera idiomàtica. De fet, a les entrevistes van arribar a reunir tres traductors a la selva –“el sol triga molt en baixar i hi ha un moment que l’horitzó és vermell pur”–: de català a anglès, d’anglès al bengalí i de bengalí a santali. “Era com el joc del telèfon”, descriu Marcel: “i així tota l’estona. Ens ho van traduir després a Calcuta i de les entrevistes que pen-sàvem [o recordàvem] que teníem a les reals no hi havia molt de semblant...”

En una experiència d’aquest tipus, l’aprenentatge no té límits i la persona acaba canviant la seva forma de ser o almenys de fer i entendre el món. Des-cobreix parts amagades d’ella. “M’he adonat que sóc una gemegaire i que els mosquits em fan por. Ara relativitzo més les coses, potser m’he tornat més hippie”, confessa Julia, que afegeix que l’equip es va integrar totalment i que van aprendre i gaudir sobretot de “la genero-sitat d’aquestes nenes, que són súper afectuoses. Amb qualsevol cosa que els donis et tornen el 200%”. Marcel també hi diu la seva: “a mi i al Raúl ens ha passat el mateix. Tenint en compte que travessar Calcuta et costa quatre hores, arribes a Barcelona i et menges la ciutat. Aquí tenim el transport molt més fàcil. Ho valores més”.

Quan van tornar a Barcelona van de-cidir muntar la seva pròpia productora, Viàticdocs, on fan “un treball des d’un perfil diferent, però sense creure’ns singulars, ni molt menys”. I amb la qual volen tirar endavant aquest documen-

tal sota el títol d’El Hogar de las Niñas. Només els falta l’empenta per a la pro-ducció final: “tindrà dues línies de dis-tribució, la televisió, i ara estem amb diferents fundacions perquè també es pugui difondre per incentivar el debat”.

El documental, però, “no és polític, ni

critica la situació de res. Parlem de la història de superació de Guzmán, del seu viatge cap a ell mateix i donant als altres sense esperar res a canvi”. I es parla d’El Hogar de las Niñas, on s’ofereix futur a nenes que sense aquest projecte tindrien una trajectòria molt i molt difícil. § 3

0

VIU

EL P

RAT

societat

(ve de la pàgina 28)

Page 31: Viu El Prat-edició abril 2013

cnl

“A l’abril, cada paraula val per mil”

CNL El Prat de Llobregat Eusebi Soler, 2

08820 El Prat93 379 00 50

[email protected]

Voleu conèixer l’origen d’algu-nes paraules catalanes? Ho podreu fer durant la segona

quinzena d’abril als aparadors de di-versos bars, restaurants i comerços del Prat.

El Centre de Normalització Lingüística (CNL) i l’Ajuntament del Prat portaran a terme una activitat de sensibilització a favor de la diversitat lingüística per mit-jà dels comerços, bars i restaurants dels principals eixos comercials de la ciutat. Entre el 15 i el 30 d’abril es podrà veure en aquests establiments una col·lecció de 30 cartells que ens expliquen l’origen de 30 paraules catalanes i ens mostren que darrere de la nostra llengua s’hi amaga la diversitat que uneix tots els és-sers humans.

Heu pensat mai d’on provenen les paraules anorac o matalàs o edredó? Aquestes són algunes de les paraules que trobareu en aquests cartells. Per veure-les totes haureu de passejar pels bars, restaurants i comerços dels eixos comercials de la ciutat, perquè en cadas-

cun d’aquests establiments hi haurà, a l’aparador o a la porta, un cartell amb una paraula relacionada amb el seu àm-bit.

Tots els cartells s’identificaran fàcil-ment perquè portaran un motiu comú, que és la rosa de Sant Jordi, i la frase: “A l’abril, cada paraula val per mil”.

Amb motiu de la celebració, enguany, del centenari de l’escriptor Salvador Es-priu, en els cartells hi haurà també una frase commemorativa: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”.

Amb aquesta acció es pretén mostrar la diversitat lingüística i donar a conèixer que les identitats i les cultures no són estàtiques ni fixes i que estan obertes a influències d’altres cultures o grups, per

això és tan important saber conviure en la diversitat i projectar la nostra identitat.

Amb la finalitat d’estendre aquest mis-satge al màxim, durant la segona quinze-na d’abril l’alumnat de les tres instituci-ons que fan cursos de català per a adults al Prat (CNL, Escola d’Adults Terra Baixa i Centre de Promoció Social Francesc Pa-lau) farà algunes activitats didàctiques relacionades amb les paraules d’aquests cartells.

Amb aquesta acció, l’Ajuntament del Prat ha volgut propiciar el treball en xarxa entre l’administració, les organitzacions del territori, els comerços i la ciutadania per fer-los corresponsables en la trans-missió de valors i referents de pertinen-ça i catalanitat, i per anar avançant junts cap a la cohesió social.

31

VI

U EL

PRA

T

Page 32: Viu El Prat-edició abril 2013

La ruta de la tapa de CornellàDel 30 d’abril al 19 de maig

quintotapa.cat

Tapa especial+ Quinto2,50 €

Col·laboren:Amb el suport: Patrocinador principal:

Mor

itz re

com

ana

el co

nsum

resp

onsa

ble

5,4

Amanda’s Antic Celler

Bar Nómadas Braseria Cal Paco

Cata tapa Club Delfos

Cruz IbéricoEl Casino

El Diván de los SentidosKanya&Tapa

KualexuL’Empedrat

La Bodegueta La Bodegueta del Museu

La Trattoria di Peppe Pirates Burguer

Restaurante +deGrandiRestaurant La Taula d’Almeda

Restaurante Muxía Txikito Taberna

40/40 Hospitalet agtbaix.cat • quintotapa.cat

@agtbaixGastronomia El Prat i Baix @AGTbaix

Organitza: