1fascicle 1abril 10

Inclou el noticiari “Pudesí”!!!

2

Els grans invents

del professor

Joanet de Torruella

La sabata que estalvia de girar-se, vagis on vagis!!!

Ideal per a persones de naturalesa inde-cisa, o bé d’ascendència gallega. Una sabata que permet tornar a casa sense perdre de vista òn hem estat.

Una eina definitiva, imprescindible per desdentegats: incorpora un mini-pimer a gasoil!!!

Aquesta maravella permet a nadons i a desdentegats el gaudir d’un bon àpat a

qualsevol lloc. També permet noves ex-periències gastronómiques als antropó-fags de la tercera edat: Ara ja es poden beure homes, a més de menjar-se’ls.

Te poc consum de combustible i esqui-txa poc oli. Manteniment: esmolar la fulla cada 20 àpats (llima inclosa al kit).

Navalla suissa, edició “Gastrónomo Mellado”.

Sabata bidireccional “Morriña”

També ens permet dissimular i negar ro-tundament que anàvem a enlloc, podent afirmar que estàvem anant cap a casa sense cap dubte. Efectuarem ofertes amb preus especials per a politics i persones amb poca força de voluntat.

3

secció recopilatòria del marxandatge encara mai fet

Novetat!La nova revolució en tractaments de l’afeitat!!! El nou After Ché de la coneguda marca Floïd arriva amb la fortor tradicional de les locions per a guerrers... post-revolucionaris.Després del Ché, toca anar polit. A la imat-ge promocional, el propi comandant llueix un cutis de nadó.

Aquesta falsificació soviètica d’una famosa marca de tabac compta amb la més gran icona publicitaria del segle XX! Suposem que el “Americand Blend” del paquet es refereix a l’orígen argentí del comandant i a les seves accions a Cuba i Bolivia, ja que el tabac en sí es cultiva a un koljós prop de Petropavlovka.

La Enciclopedia de la Re-volución en 4 tomos, 4, de la conocida Editorial Libertad o Muerte llega a los quioscos en entregas de fascículos semanales.

Aprenda cómo se forjó la libertad en Cuba y se combatió al imperialismo americano.

Enciclopedia de la Revolución¡Con el fascículo 1, una mag-

nífica maqueta escala 1:35 del

dictador Fulgencio Batista!!

4

Mim mínimes imatges del mòbil

.

La primera es “putxinel.lis”, i la segona, “annibal lector”, ambdues sortides del mòbil d’en Paulinet Rubio.

mínimes imatges del mòbil

Aquesta es la única revista que te actuacions

de mim. Expressions, ganyotes i altres demos-

tracions corporals capturades amb l’estri que

sempre està a la butxaca

5

ProsopopeyeProsopopeye EL MARINO SOY. . . es La secciò

Escriviu?

per navegar entre lletres, sortir-ne marejat i atorgar-se importància com autors que han publicat..

Éranse una vez tres cerdos frailes que, ha-biéndose emancipado de su núcleo conven-tual, decidiéronse prestos a fabricar, cada uno por su cuenta, un lugar habilitado para morar y para orar (mororar...)

El primer fraile (cerdo), siendo como era luen-gamente gañán, apocado y tendente a la desídia, manufacturóse una capillita exvo-ta de paja. Una vez concluida, tum-bóse en su interior a realizar me-recido homenaje al material de construcción empleado.

El segundo fraile cer-do, de extracción tai-mada y usurpadora de lo ajeno, dispúso-se a fabricar su ca-pillita con tablones y palés que obtuvo de una obra colindante. En media horita y con la ayuda de un destornillador eléctrico afanado en ferre-tería ajena, finiquitó su inde-cente construcción y tum-bóse a ejercer, a su vez, unos homenajes al material usado por el primer cerdo fraile.

El tercer fraile, cerdo, un laborioso y cerdo varón pese a las pinceladas de zangolotino y mariposón, fué más listo y aprestóse meses i más meses en la construcción de una capi-lla de 120 m2, cuatro habitaciones, salón-re-fectorio, ascensor, baño completo y oratorio. De primorosa factura todo, obra maestra en

piedra con interiores de pladur. Una vez con-cluido, se dispuso a efectuar los homenajes al humilde material usado por el primer cerdo, convenientemente ajaezado como Manolita Chen ante el espejo.

Pero el lobo, hideputa encarnando el mal, les habia observado durante meses. La sed de

mal y el hambre que le provocaba la visión de tan rollizos frailes le enlo-queció y, de un solo soplo, barrió las capillas de paja y de madera.

Aterrados y avízores, los cerdos frailes se dieron a la fuga y fue-ron perseguidos hasta

la morada del tercer fraile cerdo. Éste, viéndoles lle-

gar con las mantecas des-nudas y sudorosas, abrioles la puerta y cobijolos diligente-

mente con evidente excitación.

El lobo, sopló y sopló a los recios muros, muriéndo-se de un neumotórax a los

cuatro minutos.

Los tres cerdos frailes se pusieron a hacer el cerdo el resto de sus dias, convirtiendo la capilla en el muy conocido “Monasterio de Piedra”, al que se dedicaron a darle bola y publicidad en todos los peajes de camino a Zaragoza. Y siguieron rindiendo merecidos homenajes al (llorado) material que el primer cerdo utilizó.

Tres Frailes Cerdos

per P. Raúl T., adaptació dels Kowalskis.

6

Es ben veritat que les adiccions porten a l’autodestrucció, i que les novatades es pa-guen cares.

Les virtuts narcòtiques de la pell del gripau son ben conegudes des d’antuvi. Una llepa-da i... pum! Col.locat! Clar que, mentres que tenim tones de llibres, prospectes i manuals de com cultivar, asse-car i gaudir de l’herba, no he pogut veure de prop cap tractat de l’art de gaudir de la llepada al gripau.

Aquesta questió va es-devenir una evidéncia quan, amb l’ansia de noves experiències, vaig endegar-li una lle-pada al primer gripau...als morros.

I ve-t’ho aquí que, dolçament enamorat, ell, de la primera cosa que va veure, jo, vaig re-sultar poseidor d’un esplèndid príncep rosa.

Suposo que els prínceps blaus els hi surten a las dones petoneres.

Ja hages volgut jo que nomès fos una al.lucinació narcòtica, pero la veritat es que, a part de ser empalagós i força atractiu, el príncep menjava qui-sap-lo atenent la seva complexió atlètica i nòrdica. (Es ros com un fil d’or.)

Llepeu bé els gripaus

per V. Kornoski & Rana

Com que no em dono facilment per vençut, vaig provar novament i diverses vegades amb gripaus de tota mena i condició. El cert es que el meu harem de prínceps es va convertir en un problema, sobretot per la falta d’esma per desnonar-los de casa meva, que tot sigui dit,

nomès té 65 metres útils. Comprendreu que atabala un pel tro-barte prínceps a la cui-na, al lavabo, al rebe-dor...miran-te amb ulls de vedell i parpellejant per obtenir una parau-la dolça.

Finalment els he fet fora. Sobretot despres de veure que un d’ells no tenia massa clara la seva sexualitat i mira-va massa a na Roser, la meva parella. Fart de portar-los a pubs d’ambient, sense re-

sultats, ells persistien en el seu amor de ferro per mí.

Ha sigut un mar de llàgrimes, una debacle, peró finalment he trencat amb tots ells i he deixat de petonejar gripaus, tot i que m’han dit que la manera correcta es llepar-los per l’esquena. Quina cosa!

Provaré de fumar-m’els.

Frases infames by Rana: • Amb quina facilitat passem de ser una jove promesa a ser una decepció madura!

7

Rana

Lo has hecho otra vez, ¿verdad? Tra-té de soñar contigo, como cada noche, como todas las no-ches; en vano, ni rastro de ti, ya no te dignas a comparecer, tus recuerdos están tan erosionados que ya no engañan a na-die, ni siquiera a mí.

Por supuesto, yo ya no soy aquél que los cosechó y después los conservó en el lí-quido amniótico de la memoria para re-

Once again

ProsopopeyeProsopopeye EL MARINO SOY. . . es La secciò

Escriviu?

per navegar entre lletres, sortir-ne marejat i atorgar-se importància com autors que han publicat..Él, poseedor de una relativa cultura de lance,

perfeccionó sin embargo su caligrafía con la manga pastelera al extremo. Blanco de nata, crema fresca y chocolate fino servían para plasmar deseos de felicidad y para agasajar a niños, madres o compañeras.

Cuando las tartas se tornaron breves para de-cir todas las dulzuras, él solicitó a su amada que se dejara escribir, para mostrar sin límites cuanto amor podía expresar sobre su piel.

Escribió sobre su cuerpo moreno con cho-colate negro, su obra maestra tomaba forma frase a frase, instintivamente.

Ella jamás supo cuanta belleza habían volca-do en su cuerpo. Él tampoco, pues siendo sólo un pobre hombre no leyó su gran relato de amor:

Su lengua recorrió cada una de las letras, y todo pereció cuando se comió el punto final.

Dulces palabras

per Equis Dikaiosyne

per Rana

sucitarlos en sueños pero, si esto es así, ¿por qué continúo amándote como en-tonces? … El cambio es inexorable, natu-ralmente, tan solo la esencia perma-nece; será por eso que este amanecer, como todos desde que te fuiste, me he despertado a punto de asfixiarme, aspi-rando la fragancia de tu ausencia, lo único que me queda de ti, ¿verdad?

Frases infames by Rana: • L’autògraf es una petita transferència de notorietat pagada amb un taló al portador.

8

Durante todo el tra-yecto en tren, había in-tentado aliviar mi vejiga de las cervezas que me refrescaron la estancia en la capital, pero mi nariz resultó ser más fuerte que mi vejiga: los lava-bos del tren no eran aptos ni para cerdos. Los rin-cones discretos de la estación estaban rondados de ociosos buscando plan, y el exterior era pasto de putas, guardia urbana y viajeros en espera de un taxi compasivo. Haciendo de vejigas corazón, aguanté estoico el trayecto hasta mi guarida. El tramo más duro fué, como siempre, el de los úl-timos peldaños, pues el cerebro nos juega malas pasadas y terminé en una aspersión descontrola-da del labavo.

Una vez aliviado y aposentado, me serví un lingo-tazo de brandy Añejo (bodegas Saturnino Añejo, Badajoz). El coñá me aclaró las ideas hasta el lí-mite de deducir que yo, Mickey Mousse, era un detective provinciano y además imbécil. Ordené mis ideas mientras acariciaba el vaso con gatitos estampados, recuerdo de infancia, y prendía un “Rex” tras otro.

Este puñetero caso había comenzado cuando Melcior Vilassa, estudioso de arte medieval, se percató de que la virgen negra de la ermita de Ramells había sido sustituida por una hábil copia en plastelina polícroma. Conocedor de que poli-cía y arte son antónimos, prefirió contratar a un verdadero profesional de la investigación y como no dió con ninguno, acudió a mí.

Tuve, para variar, que aclararle que mi nombre in-glés fué una veleidad de mi madre al tenerme de un señor con apellido de postre francés. Y que no me confundiera con un ratón televisivo. Suma-mente interesado en el caso y en su cheque, me documenté del tema en el archivo histórico, en el diocesano, en la hemeroteca y en el bar Miguel, tapas, desayunos. Al parecer, la susodicha virgen era negra, talla en madera polícroma, talla: 40 cm, obra de Oriol Calçabrau, Castellfollit del Boix 1246 - Manresa 1282. Era la única obra conocida de dicho artesano y su único encargo documen-tado: de la cofradía de zurcidores de calzas. Era valiosa como todas las tallas de su talla.

Vilassa sospechaba de un conocido anticuario de Barcelona cuyo interés por la pieza le había lleva-do a misa diariamente durante meses, dejando de comparecer de repente durante las últimas sema-

nas. Aunque odie se-guir pistas tan obvias, no tenía más remedio que asegurarme de que el susodicho anti-

cuario estaba limpio de polvo y paja.

Llamé a casa del mencionado anticuario, fingién-dome un millonetis caprichoso del arte medieval:

-¿Tendrían ustedes por casualidad algún ejem-plar de virgen negra, en buen estado?

-En efecto. Una virgen negra excelente. Usted quedará sumamente satisfecho. La atenta muchacha que me atendía me facilitó la dirección. ¿Bingo?

Saqué un billete para la capital impelido por la publicidad institucional para el uso del transporte público, además de urgirle a mi fiel R8 un cambio de aceite.

Ya en Barcelona me dirigí hacia el mar, rodeán-dome de la ciudad vieja. Las calles que se acer-can al mar son el almacén de la historia. La calle de La Palla está repleta de cuchitriles atestados de sillas Luis diecicuantos, mesas de caoba con interrogantes, enseres mellados, útiles añejos y óleos renegridos, ranciedades, polvo, paja.Era difícil que un anticuario del Carrer de la Palla estuviera limpio de polvo y paja.

El local de mi investigado, Andreu Sagalès, era una península: rodeado de cachivaches por to-dos lados menos por un resquicio que hacía las veces de puerta. Un olor a polvo trepaba por la nariz hasta conseguir que uno deseara sonarse con presteza. La luz que desprendía una modesta pero a su vez histórica bombilla saltaba de mota en mota hasta perecer en los rincones, donde se adivinaban ejércitos de madera y latón que espe-raban ser liberados talonario en mano.

Me daba toda la sensación de que hacía años que nadie compraba ni siquiera un cromo. Sin conseguir divisar alma alguna, me dirigí hacia lo que parecía una trastienda carraspeando (por pu-dor) a viva voz. Aparté la cortina de paño negro con un repelús mitad asco, mitad aprensión, y dejé que mi barbilla cayera hasta el cinturón: las bombillas rojas, la barra de cuero y mármol y la rubia platino en cueros no entraban en mi esque-ma de la situación.

La rubia me observó desde sus dos metros, y sin inmutarse me sirvió un whisky con mucho hielo,

Mickey Mousse en Polvos y Pajas

per Amperio Argentina

9

que yo mastiqué antes de poder balbucear:-¿Está el señor Sagalès?-- El señor no atiende a todo el mundo. ¿Es la

primera vez?- me dijo con firmeza mientras me empujaba a través de un curioso saloncito. Aque-llo parecía un muestrario de ferretería, con sus ca-denas, sus rejas, sus...¿Dónde narices me había metido?

-Me llamo Mickey Mousse, y vengo por una vir-gen negra...-

-Por supuesto, pase a esta sala- me espetó sin más.

Casi me doy de bruces al bajar los escalones con los pantalones a medio caer. La rubia de marras me había desabotonado al palparme la entrepier-na, acto que yo creí qizá casual, acaso insinuan-te. Estaba en una especie de mazmorra medieval, rodeado de vírgenes y retablos, frente a un altar de piedra donde yacía una negra de talla.

Quiero decir una hembra de talla. De color. Con senos de gran talla y de color también.

Mi salivación se cortó en seco al restallar su láti-go. Mis pantalones casi se abrochan solos cuan-do dijo:

-Soy tu dómina. Arrodíllate, perro.-Mi entrepierna se encogió hasta el intestino y re-trocedí un paso.

-Soy la virgen negra, tu ama. Ven a lamer mis botas. ¡Lo ordeno!-Me armé de valor, empujado por algunos trallazos que me indicaron el camino. Caí a sus pies ob-servando cuan jamona sería esa mujer en otra si-tuación. Me prometí pensar en ella con una mano libre, mientras aprovechaba la situación para aga-rrarle el pié a la vez que la empujaba. Rodó por el altar chillando y ciscándose en mis antepasados.-No he venido a pulimentar mi lengua y no me

gustan las peleterías-ferreterías. ¿Dónde está el anticuario, furcia?- le solté con la voz mas brutal que pude fingir dado el momento. El pendón de color permaneció quejumbrosa y tocó un pulsa-dor. Temiéndome lo peor, me armé de un can-delabro de forja dispuesto a negociar con quien acudiera.

-¿Qué leches pasa aquí?- Dijo furioso un hom-brecillo que irrumpió al instante.

-Tranquilo, o le dejo a la guineana tan seca como su famoso primo de Banyoles- amenacé- ¿Es us-ted Sagalès?-añadí blandiendo el candelabro y salpicándome de cera hirviente. La negra empezó a rezar en suajili o algo parecido entre impreca-

ciones y quejidos: le había salido un moretón bien visible incluso en su negro culo.

-Sagalés soy yo. ¿Qué quiere usted?- gruñó aún embravecido. Hice un molinete intimidatorio con mi candelabro y le acorralé:

-Vengo a por la virgen negra de Ramells. La ta-lla, no este putón africano. Démela y terminemos con el asunto. Por cierto, ¿todas estas tallas y retablos son afanados?-

- Si tanto le interesa, puede llevarse a la puñete-ra talla de aquí. No tiene el menor valor histórico a pesar de que logró engañarme durante meses.

-¿Cómo? ¿Es falsa?- balbucí.-Por supuesto. Yeso policromado, 1950-1960.

Como muchas, destruida durante la guerra o ven-dida después con esa excusa. Pero eso sí, es una buena imitación, pues me hizo comulgar a diario durante mucho tiempo.- confesó contrito.

-¡La leche! ¿Y qué carajo pinta este burdel de cueros negros con las vírgenes negras?-

-¿Usted cree que cada día se vende una anti-guedad rentable? Los anticuarios amamos el pa-sado pero nos gusta comer platos del día. Con la de “ atrezzo” sobrante y sin valor alguno que poseo, monté esta pequeña trastienda para solaz del personal interesado. Aquí encuentran reposo desde vírgenes románicas de cartón hasta man-dobles de acero inoxidable.-

Medité a fondo el asunto y proferí diversos impro-perios al respecto.

-Supongo que estoy haciendo el lerdo. Era un caso demasiado fácil.- comenté desolado.

-Amigo, cuidese de los expertos de afición. Ese Melcior Vilassa es un zopenco que no diferencia un retablo de un tablón. Aunque bien mirado, es un pobre desgraciado como nosotros. Ya ve, un anticuario que debe vivir del proxenetismo, un ex-perto en arte que nunca vió una verdadera talla medieval de cerca y un detective provinciano que persigue a una virgen negra de yeso blanco.-

Viendo mi desolación, se compadeció de mí. Me invitó a tapas y cervezas hasta pillar ardores de estómago y rehacer mi ánimo. Los mejillones me-recieron especialmente su atención profesional, que no la mía, pues yo prefiero manufacturas más recientes. Abandoné la capital dispuesto a ciscar-me en los muertos de Vilassa, y acabé meándo-me en el tren.

Día completo.

10

La Guitarra.

Prehistòria... inicis de l’expressió musical... la veu humana i la percussió sobresortien, com a elements dominants, en aquesta nova i sor-prenent manifestació cultural humana. Així, podem afirmar que cantants i bateries eren els que sortien a la foto i lligaven amb les xa-tis, sense més oposició que la d’algun balla-rí desorientat (la majoria d’aquests, com en l’actualitat, no eren competència real...per mil causes que ara no venen al cas...).

En aquest món d’udols inhumans i percussi-ons delirants, enmig de esglaiants saturnals de sexe, drogues, suor i despiporre genera-litzat, en aquest collons d’orgue de grills, va sorgir, de cop i volta un nou instrument que revolucionaria l’escena musical per sempre més, i que suposaria el cop de gràcia defi-nitiu a la dictadura dels cantants i dels aixafa timbals (aburgesats, grassos i sense cap altra ambició que no passés pel filtre previ del seu escrot).... LA GUITARRA !!!

Sobre els orígens de tan noble instrument hi han poques i confoses hipòtesis, la més ac-ceptada en els cenacles científics de l’actu-alitat és la que defèn que l’aparició d’aquest aparell prové del martiri i l’extermini de muni-ons de gats !!!... anem a aclarir-ho. Al turro-ooón!!!

Ja des de temps ancestrals el gat es carac-teritza per apuntar-se a tot sarau, festa, orgia o aplec que muntem els humans per tal de encardar-se del que fem, moguts per la seva curiositat ( sobre tot envers la nostra idiòcia... -som els seus pallassos predilectes!-) i les se-ves ganes de jarana.... en definitiva, el gat és un putu catxondo!!!

En la dictadura dels udoladors i dels bataques

els gats maldaven per ser més participatius... per ajudar a fer més suportables els festuquis humans. Així es produïa el fet que, enmig del frenesí dels bombos i els esgargamells dels tenors, es feien audibles els miols de cente-nars de gats, que s’afegien a la gresca fent entrampussar els (maldestres) ballarins i aixa-fant el protagonisme dels ídols del moment i provocant, paral·lelament la hilaritat de les grupis que es descollonaven a cada nova hòstia que es fotia el dansaire de torn o amb els galls incontrolables del Robert Plant delmoment.

Així les coses i reunits en sessió plenària els caps de colla, els xamans, els segurates e tri-bu i els yayus més chachis de les diverses regions poblades de la terra, van emetre un edicte conjunt en que es proposava la crea-ció de la figura de l’exterminador de gats: Git (exterminador) Ar (de) Ra (gats), en la llengua d’aleshores. El perfil laboral que es requeria era: persona de la zona, major de divuit anys i hàbil en la caça ( i posterior eliminació) manu-al d’animals fugissers ( la captura havia de ser estrictament manual i no amb eines i/o tram-pes que facilitessin la tasca, sota cap con-cepte...- una mica cabronets oi?). Aquests funcionaris amb el temps van aconseguir aniquilar la majoria de mininus de les terres conegudes.

La tècnica usada, perfeccionada amb l’expe-riència i el temps era la següent: S’agafava el gat amb la mà i l’avantbraç dret , amb la mà esquerra es subjectava el coll del(malaurat) felí i s’estirava amb determinació en direcció contrària a la cua, de tal forma que, amb un parell de sacsejades, aquest quedava cacauet.

Hi va haver, però, un moment determinant en tot aquest procés... Un dia de festa nacional i

UnzufriedenMusik, S.A.

11

enmig d’un directe, d’un megagrup de l’èpo-ca ( tres percussionistes i sis cantants... -qua-si un cor!), un exterminador de gats, durant el procés d’estrangulació del mixu, va aconse-guir que aquest comencés a emetre tot tipus de sons (producte de la poca gràcia que li feien les carícies del benaventurat funciona-ri), aquests sons variaven quan s’exercia una determinada pressió damunt les cordes vo-cals del desafortunat mamífer. Era un só d’un efecte devastador... hipnòtic... la gent ( i sobre tot les titis) van començar a flipar amb l’actu-ació del pobre xaval, que responia al nom de Sat Riani, d’ofici exterminador de gats ( Guitar Killer ).... havia començat la llegenda!

Amb el pas dels segles la guitarra ha sofert múltiples transformacions... va passar de ser orgànica a ser de fusta ... més tard elèctrica... però sempre mantenint referents del seu ori-gen animal. Posem com a exemple el Xaran-go sud-americà, aquest guitarró esta fet amb closca de tortuga ( ja sabem donçs quin era l’animal que tocava els collons en aquelles la-tituds!)... el que no sé es què van fer els po-bres quelonis (poc dotats vocalment)... a no ser que fessin entrebancar masses ballarins.El llaüt, la mandolina, el contrabaix ( prové de gats gegants).. la balalaica russa ( l’origen de la qual son indubtablement gats d’inclina-

cions cubistes)... On actualment hi ha més dubtes i acalorades discussions científiques és en l’origen del sitar hindú ( instrument de corda i de tortura!)... quin animal o quin ésser ( viu o mort) devia provocar l’aparició de tal andròmina?... això serà tema d’un futur arti-cle, no patiu, tant de mal no pot dormir en la impunitat!

Per acabar, i tornant als gats hem d’esmen-tar que son múltiples les referències que té la guitarra heretades del noble animal : en una primera fase les cordes de la guitarra es feien amb els budells dels gats, quatre dits té el gat... els mateixos que haurien de fer lliscar pels seus màstils tots el músics de corda ( hi ha una autèntica – i inepte – legió de... gui-tarristes?, que només n’utilitzen tres!)... les referències serien inacabables... només a tall de despedida i cierre esmentarem que molts guitarristes (especialment inútils) són perse-guits i humiliats per la gent al crit de: “Tens mans de Doraemon”!!! ...i aquest també era un gat!.

REFLEXIONS SOBRE LA MÚSICA VOLUM 7 - (fragment)Vladimiro Kornoski Perez de Aguinaga(traducció al català: Estevet Basomba i Cucurull)

12

dibujos desanimados

-¡PELÁEZSEN & CO. le ofrece la oportunidad de evitar que sus momentos más íntimos dejen de serlo!

¡Producto Garantizado y español!

-Cuando en el silencio del hogar usted alivia una necesidad, alguna flatulencia puede...

-¡Ello se debe a la magnífica caja de resonancia obtenida al presionar el trasero a la taza del inodoro!

-¡Es preciso evitar que los vecinos computen nuestras ...“expansiones”!

-¡ese, ese!

-¡Aíslese! ¿Se acuerda de la modesta huevera de cartón de aquellos cuartos de música? Pues esa es la solución. KIT “Silent Gaz”

¡inodoro e insonoro todo en uno!

¡Hágalo usted mismo!

Otro acierto de pelá

ezsen & co.

-¡Tormenta!

-¡Animal!

-¡Toooma cuesco!

-¿Ma-maaá?...

-¡destroyer!

-¡eh! ¡el d’arriba! ¿k’as comiiiío?

-auu

uuu

-¡Es él!

-¡Ahora con una magnífica escobilla de regalo!

PELÁEZSEN & CO. by RANA

13

Neix la primera xarxa asocial d’internet!

Després d’anys de bombolla, novetats i altres ximpleries, internet co-mença a tocar de peus a terra. Qui vol ser “amic” d’aquell tòtil del col.legi o del gamarús de la darrera feina? Qui vol pertànyer a xarxes socials empresarials de, per exemple, la funerària local?

Si que creiem que será un exit incontestable es la nova xarxa asocial “Assbook”. En ella, sense hipocresies ni compliments, pots deixar clar que tú ets sincer i que élls son uns malparits. També será una prova de honradesa confesar dades com “tinc 1.234 enemics i no soc polític”.

Es creu que en pocs anys cap persona será ningú en la vida pública o professional sense tenir unes dotzenes d’enemics publicament decla-rats. Assbook ens permet ja començar a col.leccionar els nostres pro-pis enemics, els que vestirán més o menys be el nostre currículum.

La web de la xarxa estará patrocinada per empreses punteres del mòn de les assegurances, escoles de negoci i buffets internacionals d’advocats.

noticiari desmanegat de coses que pasen o que prou, prou, que podrien passar.

assbook

Afegeixl’enemistat

Per confirmar elRana com aenemic:

Hola el Gammarús,

El Rana t’ha afegit com a enemic a Assbook. Necessitem queconfirmis si coneixes a el Rana perquè pogueu ser enemics aAssbook.

Assbook.

El Rana

Per confirmar aquesta sol.licitud d’enemistat, segueix l’enllaç de sota:http://www.assbook.com/n/?reqs.php&mid=18aea8G5af32e89Ged2152G3

Una convocatòria que ve a donar es-pais d’actuació per als afeccionats als temes d’artesania per a gòtics.

Aquesta disciplina, la làpida ràpida, va nèixer en les mitges parts dels enterra-ments, ocasionant diversos aldarulls amb amics i famili-ars del finat. Va ser restringida la seva pràctica en espais públics donades les denúncies dels mar-molistes professio-nals, peró un recurs al tribunal europeu de la competència s’ha resolt a favor dels “gòtics ràpids”.

Els concursants poden segellar els marbres a les 9 h. a la Plaça de Sant Josep Oriol.

Cultura:

Primer concurs de làpides ràpides al barri gòtic.

14

Ha estat estrenada ”Pnyoiyng Piouy”, la que ja es considera la més esgarrifosa pel.lícula de la història. El film, que va nèixer com un “biopic” del músic de sitar Ravi Shankar, ha arribat a la fama al buidar les sales i foragi-tar al públic. Está dirigida pel director Robert Dyke (perpretador de Moontrap, un film del que es dubta si algú va aconseguir acabar-lo de veure, éll inclós!).

Diverses persones han sofert crisis nervioses, a part d’ocasionar denúncies a amics i cone-guts per recomenacions amb mala fe i alevo-sía. Les autoritats ja recomanen no exposar-se a la pel.lícula si s’ha dinat fort.

”Pnyoiyng Piouy”, curiós títol que no vol dir absolutament res en urdú, va nèixer al sub-titolar la música de sitar en la versió per a sords.

Dins del repart, son destacables les actuaci-ons del actor Joselito, qui encarna al músic indi, i Gracita Morales fent tres papers que encarnen la Trimurti hindú: Brama, Vishnú i Xiva . Ells ens han demostrat que es pot fer molt l’hindú fora de Bollywood.

Cultura: Neix la millor pel.lícula de terror de tots els temps:

Terror musical al cinema.

Una esfreidora sequència del film.

En temps de crisi, les bones idees són un bé incalcul.lable. Avui entrevistem a Lleonart Co-cofaus, gerent i creador dels molt anomenats “Tanatoris económics Cocofaus”.

P. Sr. Cocofaus, cóm va nèixer l’idea d’uns tanatoris económics?C. Doncs fruit de l’observació. Ens costava molt d’encendre el forn crematori que teniem llevors, el de butá, fins el dia que vàrem inci-nerar a un senyor calb.P. ?C. Va ser un gran esglai veure la forta flamara-da que desprenia el cabell postís del cadàver. Quasi en sortim socarrimats. Llevors vàrem pensar que amb l’ajut de tants postissos que es cremen inutilment, podiem passar a utilit-zar combustibles més naturals i autóctons.P. I així vàren nèixer els crematoris de lle-nya...C. Doncs sí, som pioners al món en forns crematoris de llenya. Hem establert una fran-

quícia amb molta acceptació al Saló funerari de Basilea. D’altra banda, els propietaris de boscos estan molt il.lusionats amb la idea.P. Peró tenen prous perruques per encendre els cadàvers de la gent amb pel propi?C. Bé, tot l’èxit orbita en la correcte gestió dels recursos naturals. Als familiars dels calbs els hi fem un descompte per la utilització del perruquí en altres cremacions. Un tupé mitja-net dona, ben trocejat, per quatre incineraci-ons.P. I amb aixó aconsegueixen aquests preus sense competència?C. Amb la llenya i amb entregar, en els serveis de preu económic, les cendres en un curós paquetet de paper d’alumini. Els jerros i urnes son un complement que encareix molt i molt el servei.

No hi ha dubte de que l’esperit innovador de Catalunya encara te la pujança que l’ha ca-racteritzat d’antuvi.

Reportatges “De les pedres treiem pans”:

Es busquen calbs.

15

Societat:

Professionals de l’estrès.

Avui en dia, la competència en l’àmbit laboral fa que hi hagin empreses que, lluny de no te-nir cap pretensió, ofereixen treballs carregats d’estrès i cargolins variats. Son especialistes en no dormir-se als llaurers.

La questió no és del que es treballa sino com es treballa: a la foto, el vehicle d’un equip de picamatalassers, exemple clar del abans es-mentat. Amb el valor afegit que, treballant de la manera en que ho fan, l’ofici produeix ex-celents percussionistes

Nou agermanament Xina-València:

Els nans d’Alzira.

Es sabuda l’aseveració valenciana de “no som catalans”, assumpte que per qui estigui altanto de la germanor cultural de València amb Xina (taronjes, arròs, pólvora...) es una evidència. Els arqueòlegs ara ens han desta-pat (sic!) una altra prova irrefutable: la tomba soterrada de l’emperador Xai-kihm Fumfá.

Sota un hort de taronjers de Carcaixent, s’han començat a desenterrar un exèrcit de 12.000 nans de jardí, fets a má, que son part del sèquit funerari de l’emperador valenciá. A tot aixó s’hi ha d’afegir 600 ratolins de vidre Swarovski i 270 noies amb gosset de Lla-dró, tots ells amb un collar diferent.

Els guerrers de Xiang han quedat de pedra al saber-ho.

Fa anys, els anuncis afirmaven sense vergo-nya coses com que: Frio yo nunca-Damart-Los hombres usan abanderado porque...La crisis de valors i de credibilitat de la publicitat augmenta malgrat els plantejaments sincers dels anuncis actuals. Un bon pilot de consu-midors refusa els productes obertament, se-gons els mateixos anuncis:

2 de cada 10 perruquers no recomanen el xampú HS “ni a tiros”. Segons ells, suposem, el cabell queda llardós i fa pudor de rònec. A la vegada, 1 de cada 10 dentistes pensa que els raspalls Oral-B son tant adequats com una carda d’acer. Diu l’anunci també que un de cada quatre consumidors troba fastigós el Nescafé. Hem constatat que la dona s’ha re-voltat envers els productes que ha de decidir

Societat: Una nova tendència enfonsa l’ofici

La mort de la publicitat.

comprar: Queda palés que en les campanyes actuals, 1 de cada 10 dones es dedica sense cap mena de continència a posar a parir di-versos productes.

No sabem si sempre es la mateixa dona, aquesta una de cada deu, ja que desconei-xem l’univers de les enquestes o qué l’hi han pogut fer els fabricants per enutjar-la. Peró si ho es, pot ser verdaderament un cas de psi-copatía, tot el dia posant a parir tant diversos productes.

També hi ha la possibilitat de que sigui una corrent asocial, ganes de portar la contrária y de tocar els pebrots. S’haurá de fer, potser, un producte obertament odiable per tal de que aquesta gent el recomani.

16

Anuncis inclassificables

Es ven bola d’endeví espatllada, a reparar, bon preu. Ref.022

Venc guardiola del Domund, buida. R.38

Estic negre. Accepto donatius. R.90

Per perdua de vista venc ulleres de 8 dioptries. Son de pasta peró bara-tes. R.32

Per falta de pa vendría dentadura postissa. R.12

Frígida compraría líbido en buen uso. R.89

Venc col.leccions de catàlegs “Venca”, “La Redoute” i “Ikea”, anys 97-98-99, impecables.

Mutilat per a les “mates” busca classes de repàs. R.76

Vendo saco de plásti-co de piensos para dejar deslizar tu existencia por la nieve. Buen precio.R.87

Vendo jaula para pájaros Dodo, a estrenar. R.02

Compraria Mare de Dèu de Lourdes, mida 1 litre, a estrenar. Pago bé. R.9

Se vende internet de fórmica, color nogal, im-pecable. R.345

A vendedor inmobiliario le interesaría vender un piso. R. 73

Venc quadrants de ganxet, torre Eiffel i toro per TV de plasma. (Son prims). R.65

Busco dona de fer fei-nes per casar-m’hi. No importa sexe ni edat. R.88

Centre de Relax. Seño-ritas exóticas, andinas en llamas, R.83

Canviaria barret mexicá de les Rambles per ba-rretina del Yucatán. R.8

Venc Salacot-wok, amb poc ús com a wok. R.3

Per raons de salut i edat, venc Mitsubishi Pajero molt, molt actiu. R.46

Venc sitar de plàstic, mida infantil, poc ús. R.6

A Balsareny, trabucaire porcot s’ofereix a senyo-res. Discrecció. R.54

Soc un batlle, m’agradaria contactar urgentment amb constructors sol-vents. Sí a tot. R.76

Grup d’amigues voldria conèixer a algú. Sisplau!R.22

Llogaria un teclat d’ordinador sense lletres a les tecles, apte per es-criure sense pensar. R.4

Busco mujer para enta-blar batalla. R.75

Venc nevera estreta, ideal per a les vaques magres. R.723

Busco recanvis d’ungla per seguir gratant-me els pebrots. R.70

Si tingués quelcom, m’ho vendría bé de preu. R.29

Perdidas bolsas de basu-ra, gran valor sentimen-tal, se recompensará su devolución al Sr. Dióge-nes. R.00

Alquilo lujoso piso de 90 m2, con grandes detalles: salón con chi-menea, cuarto de leña y anexo para patatas, co-lumna de piedra natural para rascar espaldas, inodoro incoloro e insípi-do y conexión a internet de madera maciza. ¡Pre-cio único! R.3

Regalo poeta que su-fre ataques de alegría. Come poco. No fuma ni bebe. R.74

www.quememangobypongo.com

patrocinat per:

“manxeta del fascicle aquest...”Lo surreal resideix en éll:

Johannes Von Giralt

Dibuixa i quasi escriu:

Rana, príncipe encantado de conocerle.

Escriu:

Vladimiro Kornoski Pérez de Aguinaga

De baixa per tenir massa feina:

Galdric

Fa “Mim”:

Paulinet Rubio

Escriu en aquest fascicle:

Equis Dikaiosyne

Parides consensuades:

Lògia Kowalski

Novel.la negra manresana:

Amperio Argentina

Vols pujar al bus i participar d’aixó?

No qualsevol pringat o mindundi pot ser membre d’aquesta secta amazónica i fer vo-lar valquíries amb nosaltres. Peró si fas coses i et ve de gust, ho pots provar. Contacta amb els Grans Maestres a:

josep@underline.cat

No prometem res, peró...ves a saber!