West Side Story - Drac Màgic...West Side Story Jerome Robbins i Robert Wise Material didàctic de la pel·lícula Recomanada per a 1r, 2n, 3r i 4t d’ESO. Formació en llenguatges

West Side StoryJerome Robbins i Robert Wise

Material didàctic de la pel· lículaRecomanada per a 1r, 2n, 3r i 4t d’ESO.

For

mac

ióen

llen

guat

ges

aud

iovi

sual

s

Drac Màgic

Sant Pere Mitjà, 66

08003 Barcelona

tel.: 93 216 00 04

fax: 93 215 35 19

correu electrònic:

[email protected]

www.dracmagic.cat

Amb el suport de:

3 Fitxa tècnica

3 Sinopsi

3 Objectius

4 Assaig

9 Propostes de treball

9 Glossari

í n d e x

2

West Side Story Barcelona 2010 Material elaborat per:

Títol original: West Side StoryDirecció: Jerome Robbins i Robert WiseGuió: Ernest Lehman, sobre l’obrad’Arthur Laurents i Jerome RobbinsFotografia: Daniel L. FappMuntatge: Thomas StandfordMúsica: Leonard Bernstein amb lletres deStephen SondheimInterpretació: Natalie Wood, RichardBeymer, Russ Tamblyn, George Chakiris,Rita MorenoProducció: EUA, 1961Durada:152 minuts

Al West Side de Nova York dues bandes

de joves es disputen l’hegemonia: els

Sharks, procedents de Puerto Rico, i els

Jets, d’origen anglosaxó. Riff és el cap

dels Jets des que Tony va abandonar el

grup per treballar i dur una vida

tranquil·la. Bernardo capitaneja els

Sharks i es fa càrrec de la seva germana

Maria, acabada d’arribar a la ciutat. Una

nit, en un ball on coincideixen els dos

grups, Maria i Tony es coneixen i s’ena-

moren a primera vista. La seva història,

però, es veurà marcada per la rivalitat

entre Sharks i Jets, que no deixa de créi-

xer.

f i t x a t è c n i c a

s i n o p s i

3


L’estrena l’any 1961 de la pel·lícula West Side Story va

suposar tota una revolució dins del cinema musical, un

gènere que havia arribat a la saturació amb arguments gai-

rebé inexistents i cants i balls espectaculars desplegats a la

primera provocació. El film no reinventava el gènere, ni el

rescatava de la seva decadència, però la integració sense

precedents de cançons, dansa i narrativa col·locava el

cinema musical en la modernitat.

Un dels objectius serà, doncs, analitzar com West SideStory s’insereix dins del cinema musical, quines constants

de gènere posa en joc i què aporta de diferent. Mirarem de

o b j e c t i u s

desxifrar quines són les seves influències i referències

(musicals, literàries, cinematogràfiques i coreogràfi-

ques) i també analitzarem la seva complexitat i quina

és la seva vigència.

Serà interessant veure com estan plantejades les coreo-

grafies, analitzar les lletres de les cançons i com el film

adapta un argument tant conegut com el de Romeu iJulieta, de William Shakespeare. Precisament, la histò-

ria d’amor tràgic de l’autor anglès serveix als creadors

per parlar de conflictes socials presents en la societat

dels Estats Units dels anys 50 i 60.

Nous aires al cinema musical

A finals dels anys cinquanta del segle XX, el

gènere del cinema musical estava en un

moment de necessària renovació. Des de

l'inici del cinema sonor -amb un musical: Elcantor de jazz, el 1927- fins aleshores,

havien estat un anys esplendorosos per al

musical dins de la indústria de Hollywood.

L’últim gran èxit de taquilla havia estat

Cantant sota la pluja, de l'any 1952. Però,

d’aleshores ençà, semblava que el públic

estava saturat d’aquest tipus de superpro-

duccions de plantejament positivista i ama-

ble. D’altra banda, en aquells anys la televi-

sió va començar a posicionar-se com a

referent del consum audiovisual i oferia

continguts específics per aplegar el públic

familiar. Per tal de fer front a aquesta situa-

ció i fer taquilla a les sales de cinema, la

indústria cinematogràfica nord-americana

va considerar que necessitava noves histò-

ries i formats molt més espectaculars. Era

el moment d'una necessària renovació, en

part per la introducció de la televisió a les

llars i en part pel fet que moltes de les figu-

res clau de l'època daurada de Hollywood

començaven a jubilar-se.

De mica en mica, la indústria va incorpo-

rant gent jove amb talent que començarà a

empènyer amb força i a fer noves propos-

tes. Guionistes, directors i directores, actors

i actrius que comencen a qüestionar i

menysprear els vells mites i els gèneres

cinematogràfics més tradicionals. Els textos

teatrals i cinematogràfics comencen a inse-

rir expressions emergents de la cultura i la

societat nord-americanes de finals dels

anys 50, com el protagonisme de les ban-

des i grups juvenils, enfurismats amb el

seu entorn, i l’agreujament dels conflictes

ètnics en les grans ciutats. Aquest malestar

social i les informacions sobre enfronta-

ments entre grups de joves va ser la llavor

de l'obra teatral West Side Story, un musical

de Broadway amb llibret d'Arthur Laurens,

música de Leonard Bernstein, lletres

d’Stephen Sondheim i coreografia de

Jerome Robbins. Després del seu gran èxit

teatral, la productora independent Mirisch

Corporation en va adquirir els drets per fer-

ne una adaptació cinematogràfica. Jerome

Robbins també en va ser el coreògraf i el

codirector, juntament amb Robert Wise. La

pel·lícula va ser tot un fenomen i va aconse-

guir que el gènere musical revifés, posant

molt d’èmfasi en la dansa, molt estilitzada, i

en una trama realista i dramàtica que va

captivar un públic jove, que començava a

ser el protagonista de molts films de

Hollywood. Tot i la seva fórmula innovadora,

una de les claus del ressò que va tenir WestSide Story és precisament que es tracta

d’un musical i que s’inscriu, amb novetats i

girs, dins d’aquest gènere. Les ambivalèn-

cies i els contrastos de la pel·lícula van

generar crítiques diverses. El film incorpora

característiques idiosincràtiques del cinema

musical. No tan sols en el protagonisme de

la dansa i la música sinó també amb una

línia argumental més o menys previsible, la

de la història d'amor, carregada d'idealisme

i romanticisme, i en la construcció d’uns

personatges arquetípics. No obstant això, la

inclusió de la violència dins de la trama va

implicar canvis en la concepció estàndard

de les coreografies d’un film musical.

a s s a i g

4


Perquè el musical, com qualsevol altre

gènere cinematogràfic, western, cinema

negre, etc., està supeditat a unes determi-

nades regles del joc i a unes pautes de lec-

tura que sovint limiten les possibilitats

expressives dels films. Però també es tracta

d’un model que té una via de fuga en la

fantasia i en l’experimentació que altres

gèneres voldrien, des del moment en què

la trama més senzilla i quotidiana pot trans-

formar-se en un espectacle de música i

dansa. Construir aquests universos imagi-

natius, plens de màgia i de pur espectacle

no és senzill. I no tan sols a econòmica-

ment, és clar, sinó amb el propòsit d'acon-

seguir, generació rere generació, captivar

els espectadors i espectadores amb una

representació que pot ser realista, o no,

però que, amb la presència de la música i

el ball, sempre trencarà amb el naturalisme

i la versemblança. El cinema musical ens

proposa un viatge cap a una virtualitat, una

fantasia artificial. És clar que en el nostre

dia a dia ni sona una orquestra, ni ens

acompanya un cos de dansa mentre anem

a treballar, ni canvia la il·luminació al ritme

de les nostres accions i els nostres pensa-

ments. El gènere musical sublima aquesta

possibilitat i no “enganya”: és la ficció

menys tramposa perquè sempre desvetlla

l'artifici de la seva construcció. És per

aquest motiu, i per la seva connexió amb el

públic adolescent, que encara al segle XXI

pel·lícules com Moulin Rouge o HighSchool Musical són èxits de taquilla.

Quan la càmera balla

La pel·lícula West Side Story és l’adaptació

cinematogràfica del musical d’èxit que s’ha-

via estrenat a Broadway l’any 1957. Jerome

Robbins, creador del musical, director i

coreògraf, va ser també l’encarregat de dis-

senyar les coreografies per al film, alhora

que se’n va convertir en codirector junta-

ment amb Robert Wise. Aquest últim, que

també es va encarregar de la producció del

film, era un reputat i solvent director, amb

una variada trajectòria que l’havia portat a

dirigir pel·lícules bèl·liques com Las ratasdel desierto (1953), de ciència-ficció com

Ultimátum a la Tierra (1951), de terror com

El ladrón de cadáveres (1945) o de cinema

negre com La venganza de la mujer pantera(1944). Posteriorment, Wise també va dirigir

pel·lícules tan conegudes com Sonrisas ylágrimas (1965) o Star Trek, la película(1979), primera entrega cinematogràfica de

la popular sèrie televisiva.

El repte a l’hora d’adaptar el musical de

Broadway era gran, ja que el cinema té un

llenguatge propi i diferent al del teatre. El

cinema musical ja havia après, des dels

seus inicis, a construir-se de manera dife-

rent al teatre. El coreògraf i director Busby

Berkeley va ser el primer d’adonar-se que

un musical cinematogràfic era totalment

diferent a un musical sobre l'escenari. Al

cinema, tot es veia a través d'un únic ull: la

càmera. Així doncs, a l'hora de dissenyar

les coreografies de les pel·lícules musicals,

calia posar en joc moviments i angulacions

de la càmera poc usuals. D'aquesta mane-

ra, la càmera entrava a formar part de la

coreografia, a seguir els seus propis passos

de ball.

En el cas de West Side Story, la coreografia

dissenyada per Jerome Robbins feia neces-

5


sari un gran treball de planificació per al

rodatge. El que Robbins posa en joc és una

lluita de bandes a través de la dansa. El

llenguatge corporal dels ballarins busca

també una significació psicològica, i el tre-

ball físic dels actors i les actrius –el gest,

l’expressió corporal- en les escenes de grup

no es limiten al ball dels números musicals.

Tots els seus moviments parteixen d’un

exercici coreogràfic. La fusió de jazz i

ballet, quelcom innovador per al gènere

musical, serveix com a vehicle expressiu de

la pulsió de violència que vol transmetre la

pel·lícula, intrínseca en la societat nord-

americana de finals dels anys 50, sobretot

als barris més desafavorits de grans ciutats

com Nova York. Els moviments dels balla-

rins i ballarines, però també la manera com

estan rodats, ens transmeten aquesta força

i aquesta tensió.

En aquest sentit és paradigmàtica la prime-

ra seqüència de la pel·lícula, un número de

ball de vuit minuts de durada que intro-

dueix els espectadors i espectadores en el

territori que es disputen Jets i Sharks.

Sense necessitat de diàlegs, a través de la

música i la dansa, el film ens presenta les

dues bandes de joves enfrontades. El llen-

guatge físic dels ballarins té la seva corres-

pondència en la manera com està filmada

la seqüència, així com en el muntatge. Els

plans, de diferents escales, es combinen

amb talls, sovint bruscos, que van intro-

duint la tensió d'allò que se'ns està expli-

cant. A més, els moviments de càmera (trà-

velings, panoràmiques molt ràpides...)

acompanyen els personatges i ajuden a

ressaltar la distància que separa els mem-

bres d'un i altre grup. També és interessant

veure els diferents angles de càmera que

s'utilitzen, amb angulacions pronunciades,

tant picats com contrapicats, que tant aju-

den a veure la coreografia com a dibuixar

relacions entre els personatges. Així com la

creativitat a l'hora de planificar els enqua-

draments, que es recomponen una vegada i

una altra pel moviment dels ballarins, que

entren i surten de camp per qualsevol cos-

tat.

Pel que fa a la planificació, cal destacar

també la manera com comença la pel·lícula,

amb una sèrie de plans corresponents a vis-

tes aèries de l’illa de Manhattan rodades

des d’un helicòpter. Tot seguit, diferents

canvis de pla ens acosten progressivament

als carrers del barri, per acabar ensenyant-

nos un grup de joves que passen el temps

en un racó d’un solar convertit en pista de

bàsquet. I és que la ciutat de Nova York i

els seus carrers tenen també un paper pro-

tagonista a la pel·lícula, que, a diferència de

la major part dels musicals, busca una afi-

liació a la realitat, tot i l’ús de l’estilització

pròpia del gènere. El contrast entre les vis-

tes aèries i els plans més propers del grup

de joves ens mostren la dicotomia entre la

visió general de Manhattan i allò que real-

ment passa als carrers de la ciutat.

6


Tot plegat ens permet afirmar que WestSide Story utilitza al màxim el llenguatge

audiovisual per transmetre la riquesa de les

coreografies de Jerome Robbins, el conflic-

te latent en la història explicada i en els

personatges mateixos, en un espectacle

que combina música, ball, colors i movi-

ment, els elements propis del cinema musi-

cal.

Romeu i Julieta a Nova York

West Side Story ja va néixer com una posa-

da al dia del clàssic de Shakespeare

Romeu i Julieta. En aquest cas, però, l'en-

frontament entre les famílies dels Montesco

i els Capuleto es transforma en una lluita

entre les bandes rivals dels Jets (novaior-

quesos) i dels Sharks (porto-riquenys).

Enmig de les disputes pel domini del terri-

tori d'un barri de l'oest de Nova York es

desenvolupa la història d'amor entre Maria,

una jove acabada d'arribar de Puerto-Rico i

germana del líder dels Sharks, i Tony, un

ianqui exmembre dels Jets, que va decidir

deixar el grup a la recerca de noves oportu-

nitats a la vida.

En un principi, els autors del musical

(Robbins, Bernstein i Laurents) havien

plantejat la disputa entre uns Capuleto

jueus i uns Montesco catòlics, però les notí-

cies als diaris d'enfrontaments entre ban-

des porto-riquenyes i ianquis a Nova York

els va fer replantejar l'argument. D'aquesta

manera, West Side Story posava en joc

algunes de les preocupacions que comen-

çaven a sorgir en la societat nord-america-

na, els problemes relacionats amb bandes

juvenils i els enfrontaments amb les comu-

nitats immigrades.

Maria i Tony es troben per primer cop en

una festa. Aquesta trobada es presenta

com una expressió onírica: la parella queda

al centre de l'enquadrament, mentre tot allò

que hi ha al seu voltant es desenvolupa

fora de focus, desenfocat, alhora que es

tenyeix de vermell. Només ells dos impor-

ten, més enllà del rancor entre els dos

mons als quals pertanyen. Després del ball,

Tony va a trobar Maria a casa seva, i assis-

tim llavors a l'escena del balcó de l'obra de

Shakespeare, on el noi confessa el seu

amor a la jove, que procura que la seva

família no la senti. I encara trobem més

paral·lelismes, quan la parella simula el seu

casament a la botiga de teles on Maria tre-

balla, enmig dels seus desitjos per escapar

de la realitat que els envolta.

En aquest cas, l'amor de Maria i Tony topa

frontalment amb una societat que castiga

qualsevol intent de transgredir l'ordre social

i que veu amb mals ulls qui s'atreveix a

abraçar a algú o a alguna cosa que és “dife-

rent”. La jove parella intenta lluitar contra

els prejudicis i els estereotips racials, i el

seu destí tràgic es converteix en un toc d'a-

lerta per a aquesta mateixa societat que no

ha permès el seu amor.

D'altra banda, West Side Story va més enllà

de la història shakespeariana d'amor impos-

sible. La importància dels personatges

secundaris (Bernardo, Anita, Riff...) és vital

a l'hora de dibuixar la crítica social que pre-

tén fer el film. En aquest sentit, destaquen

les seqüències d'enfrontament entre les

dues bandes, però també la dels Jets amb

l'oficial de policia Krupke, on amb ironia els

joves es declaren “socialment malalts” i pro-

clamen que el seu comportament no és

sinó el resultat d'una “malaltia social” de la

qual ningú els pot curar. Sense deixar de

7


banda un dels números musicals més

recordats, ”America”, on s’enfronten dues

concepcions diferents del món: mentre les

joves porto-riquenyes canten que “els agra-

da ser a Amèrica”, una terra de llibertat i

oportunitats, els joves contesten “si ets

blanc a Amèrica”, posant en evidència els

prejudicis regnants en aquesta mateixa

societat.

Cal dir, però, que la pel·lícula també va

rebre crítiques en relació al dibuix que va

fer de la població porto-riquenya, insistint

en els estereotips que sovint s’utilitzen per

retratar la població llatina: els homes repre-

sentats gairebé com a delinqüents juvenils i

les dones virginals o apassionades. Com

assenyala Antonia Domínguez Miguela*:

“María representa a la inocente, pasiva y

virginal belleza latina mientras Anita es la

mujer caliente, felina, agresiva y espontá-

nea que representa toda la frivolidad y pro-

miscuidad de la mujer latina.” I a això se li

suma el fet que precisament el personatge

de Maria fos interpretat per l’actriu Natalie

Wood, actriu blanca d’origen anglosaxó.

DOMÍNGUEZ MIGUE-LA, Antonia. Esa ima-gen que en mi espejose detiene: La heren-cia femenina en lanarrativa de Latinasen Estados Unidos.Huelva: Universidadde Huelva, 2001.

8


9


Busby Berkeley (1895-1976): coreògraf i diector de

cinema musical en l'època clàssica de Hollywood,

molt conegut pels elaborats números musicals i les

coreografies calidoscòpiques en què necessitava

un nombrós cos de ball, principalment femení.

Picat: presa d’un pla amb la càmera dirigida de dalt

cap a baix.

Contrapicat: tipus de pla obtingut amb la càmera

situada sota del referent.

Angulació: relació que s’estableix entre el punt de vista

o posició de la càmera i els elements representats

dins el quadre. L’angle de l’enquadrament ve

determinat per la diferència angular entre el pla de

la mirada i el de la presa.

Panoràmica: moviment de la càmera al voltant del seu

eix. Si és de dreta a esquerra o viceversa s’anome-

na panoràmica horitzontal; si la rotació és de 360º

és una panoràmica circular. Quan és de dalt a baix

o al contrari es parla de panoràmica vertical.

Tràveling: moviment de la càmera quan es desplaça

sobre un mòbil. Segons el moviment de la càmera

un tràveling pot ser endavant, enrere, lateral, verti-

cal i circular.

g l o s s a r i

• Al web www.westsidestory.com/lyrics.php, clicant

l’opció “movie lyrics” en cada cas, hi trobareu les

lletres originals de totes les cançons de West Side

Story. Trieu-ne alguna i analitzeu-ne el significat.

Quins recursos expressius s’utilitzen? Quin to se’n

desprèn? Com és la música que l’acompanya? Us

imagineu la lletra amb un altre tipus de música?

• Els musicals de Broadway han estat una font recu-

rrent per al cinema musical de Hollywood. Busqueu

pel·lícules que adaptin una obra musical i analitzeu

quin tipus d’adaptació se n’ha fet per al cinema.

• El gènere musical ja no existeix com a tal en el cine-

ma. Tot i així, de tant en tant a la cartellera hi apa-

reix alguna pel·lícula d’aquest tipus. Feu una recer-

ca de pel·lícules musicals actuals. Quin tipus de

dansa o de música s’utilitza? Quins arguments ens

proposen? Quines semblances i diferències trobeu

amb West Side Story?

• Sovint dins del món del cinema es fa broma dient

que Shakespeare és el guionista més rendible que

ha tingut Hollywood. Podeu buscar altres adapta-

cions a la gran pantalla, més fidels o més lliures, de

les obres de l’escriptor anglès? Quina creieu que és

la vigència dels seus arguments? Com adaptaríeu

vosaltres la història de Romeu i Julieta en el context

social actual?

p r o p o s t e s d e t r e b a l l


f i t x a t è c n i c a

p r o g r a m a d e m à

De Broadway a Hollywood

Adaptar un musical d'èxit com era West Side Story va ser

tot un repte per a les persones responsables de la versió

cinematogràfica. Jerome Robbins era el creador i director

de l'obra, i quan se li va proposar participar només com a

coreògraf en l'adaptació a la gran pantalla va mostrar el

seu desacord. Per sort, es va arribar a un pacte, i Robbins

es va convertir en codirector juntament amb Robert Wise,

un realitzador amb una llarga i diversa experiència.

Un gran nombre de curiositats es poden destacar de la

versió cinematogràfica de West Side Story. Després de

mesos buscant els carrers més adients per al rodatge en

exteriors, es van trobar que els carrers previstos estaven

sent demolits per complet. Després d'un acord amb

l'Ajuntament, el rodatge es va poder fer, però es van haver

de refer les façanes dels edificis per retornar-les al seu

West Side Story

S i n o p s i

Al West Side de Nova York dues bandes de joves es

disputen l’hegemonia: els Sharks, procedents de

Puerto Rico, i els Jets, d’origen anglosaxó. Riff és el

cap dels Jets des que Tony va abandonar el grup

per treballar i dur una vida tranquil·la. Bernardo

capitaneja els Sharks i es fa càrrec de la seva ger-

mana Maria, acabada d’arribar a la ciutat. Una nit,

en un ball on coincideixen els dos grups, Maria i

Tony es coneixen i s’enamoren a primera vista. La

seva història, però, es veurà marcada per la rivalitat

entre Sharks i Jets, que no deixa de créixer.

Títol original: West Side StoryDirecció: Jerome Robbins i Robert WiseGuió: Ernest Lehman, sobre l’obrad’Arthur Laurents i Jerome RobbinsFotografia: Daniel L. FappMuntatge: Thomas StandfordMúsica: Leonard Bernstein amb lletres deStephen SondheimInterpretació: Natalie Wood, RichardBeymer, Russ Tamblyn, George Chakiris,Rita MorenoProducció: EUA, 1961Durada:152 minuts

estat inicial. El que si que va ser tota una sort és que la

calçada estigués excavada, ja que això va permetre a l'e-

quip col·locar la càmera a un nivell més baix que el carrer,

i així aconseguir una gran mobilitat en la filmació.

L'elecció dels actors i actrius també va ser curiosa, i ha

estat motiu de debat i de polèmica al llarg dels anys. I és

que els papers protagonistes, Tony i Maria, estan interpre-

tats per un actor, Richard Beymer, i una actriu, Natalie

Wood, que no sabien ni cantar ni ballar. La seva interpreta-

ció en les escenes dramàtiques i la popularitat de l'actriu,

però, van passar per sobre d'aquest requisit. El que es va

fer va ser doblar les seves veus en les cançons, de manera

que qui sentim quan canten Tony i Maria són Jimi Bryant i

Marni Nixon. Rita Moreno, que interpreta Anita, tampoc no

sabia cantar, però la seva força i capacitat en el ball li van

valdre el paper. Sembla, però, que en va aprendre, ja que

Moreno va seguir la seva carrera professional als escenaris

de Broadway.

Si l’èxit del musical havia estat indiscutible, l’estrena de la

pel·lícula no va ser menys. West Side Story va batre

rècords de públic a nombroses capitals d’arreu del món,

fins a l’extrem que a París va estar en cartell durant 5

anys. A més, va ser la guanyadora indiscutible de l’edició

de 1961 dels premis “Oscar”, enduent-se 10 estatuetes,

incloent millor pel·lícula, millor direcció, actriu i actor

secundaris, fotografia, vestuari, muntatge, so, direcció

artística i decorats i millor banda sonora de film musical.

Una banda sonora de luxe

Les cançons de West Side Story s’han convertit en veritables clàssics. Amb música de Leonard Bernstein i lletres de

Stephen Sondheim, temes com “America” qüestionen amb ironia el somni americà. Analitzeu-ne la lletra:


Another girlCadillacs zoom in America.

Another girl Industry boom in America.

BoysTwelve in a room in America.

AnitaLots of new housing with more space.

BernardoLots of doors slamming in our face.

AnitaI’ll get a terrace apartment.

BernardoBetter get rid of your accent.

Anita and three girlsLife can be bright in America.

BernardoIf you can fight in America.

All girlsLife is all right in America.

All boysIf you’re all white in America.

(an interlude of WHISTLING and DANCING)

Anita and ConsueloHere you are free and you have pride.

BernardoLong as you stay on your own side. AnitaFree to be anything you choose.

All boys Free to wait tables and shine shoes.

BernardoEverywhere grime in America, Organized crime in America, Terrible time in America.

AnitaYou forget I’m in America.

(An interlude of MORE DANCING)

BernardoI think I go back to San Juan

AnitaI know a boat you can get on. BernardoEveryone there will give big cheer. AnitaEveryone there will have moved here.

Music by Leonard Bernstein, lyrics byStephen Sondheim. © 1956, 1957 Amberson Holdings LLCand Stephen Sondheim. Copyright rene-wed.Leonard Bernstein Music PublishingCompany LLC, Publisher.

AMERICAAnitaPuerto Rico, My heart’s devotion-- Let it sink back in the ocean. Always the hurricanes blowing, Always the population growing, And the money owing. And the sunlight streaming, And the natives steaming. I like the island Manhattan, Smoke on your pipe and put that in. Girls (chorus) I like to be in America, Okay by me in America, Everything free in America -

Bernardo For a small fee in America.

AnitaBuying on credit is so nice.

BernardoOne look at us and they charge twice.

RosaliaI’ll have my own washing machine.

JuanoWhat will you have, though, to keep clean?

AnitaSkyscrapers bloom in America.

Filmografia de Robert WiseStar Trek, la película (1979); Las dos vida de Audrey Rose (1977); Hindenburg (1975); La amenaza de Andrómeda (1971); Laestrella (Star!) (1968); El Yangtsé en llamas (1966); Sonrisas y lágrimas (1965); The Haunting: la mansión encantada (1963);Cualquier día en cualquier esquina (1962); West Side Story (1961); Torpedo (1958); ¡Quiero vivir! (1958); Mujeres culpables (1957);Helena de Troya (1956); Marcado por el odio (1956); La ley de la horca (1956); La torre de los ambiciosos (1954); Las ratas deldesierto (1953); Tempestad en Asia (1953); Trigo y esmeralda (1953); Ultimátum a la Tierra (1951); The house on Telegraph Hill(1951); Tres secretos (1950); Entre dos juramentos (1950); Sangre en la luna (1948); Born to Kill (Nacido para matar) (1947);Juzgado criminal (1946); El ladrón de cadáveres (1945); El regreso de la mujer pantera (1944).

Documents

West Side Story - Drac Màgic...West Side Story Jerome Robbins i Robert Wise Material didàctic de la pel·lícula Recomanada per a 1r, 2n, 3r i 4t d’ESO. Formació en llenguatges